No description available.

L'objectiu d'aquesta tesi doctoral és l'edició i l'estudi de la Vida de la sacratíssima verge Maria (València, Nicolau Spindeler, 1494) de Miquel Peres, una de les obres produïdes en el segle d'or valencià i que a hores d'ara encara no compta amb cap edició moderna ni amb estudis que li hagen dedicat una atenció especial. És l'obra més original de les conservades de l'autor, i també la que gaudí d'una major acollida, ja que es reedità diverses vegades tant en el segle XV com en el XVI especialment, i tant en la tradició catalana com en la castellana. Probablement la bona recepció que tingué està directament relacionada amb el context espiritual imperant en l'albada de l'edat moderna, una espiritualitat renovada i de caire intimista que troba en la contemplació devota una de les principals vies d'expressió, i que veiem exemplificada en les pàgines d'aquest volum. Tanmateix, no compten amb cap treball que s'haja ocupat d'editar el text ni d'analitzar-ne la gènesi o la difusió notable de què va gaudir, ja que la producció d'aquest autor ha estat força desatesa. La hipòtesi que motiva aquest treball parteix de la consideració que en els estudis de literatura catalana Miquel Peres no ha estat considerat fins ara com un escriptor de primera línia, i, tanmateix, tant el volum de la seua producció, com les característiques concretes de les seues obres, fan pensar que mereix una reconsideració i un estudi detingut per poder plantejar una revalorització dels seus texts. A través d'aquest treball mirarem de situar la Vida de la sacratíssima verge Maria en el panorama literari i espiritual peninsular, de manera que es pose de manifest l'originalitat que suposà, i que explica l'èxit que se'n seguí, i contribuirem al coneixement de l'activitat literària de la València lletraferida de les darreries de l'edat mitjana i els inicis de l'edat moderna.

No description available.

Els noms propis contribueixen a definir la personalitat d'una comunitat humana, tant pel caràcter identificatiu que tenen per la informació geogràfica, lingüística i històrica que poden aportar (especialment els topònims). L'Onomàstica, que és la ciència que els estudia, té dues branques fonamentals. La Toponímia s'ocupa dels noms de lloc o noms propis geogràfics, amb els quals designem i identifiquem els llocs concrets que ens envoltem. L'Antroponímia tracta dels noms propis de persona, mots o grups de mots l'unica finalitat dels quals és diferenciar el referent (una persona) de la resta (prenom, que representa al subjecte en particular; cognom, nom de família o de llinatge; i sobrenom, renom o motiu, malnom o àlies). Novelda i la Romana són localitats situades en el centre geogràfic de la regió d'Alacant, dins la comarca de les Valls del Vinalopó o Vinalopó Mitjà. En el passat van formar part d'un mateix municipi (Novelda), del qual la Romana va ser separada en 1929. Aquest conjunt territorial representava una superfície de 119,8 km2 i compartia amb Asp i Monòver el flanc occidental de la comarca i, per tant, la frontera amb Múrcia i la corona castellana. Novelda, segona ciutat en població de la comarca (26.873 habitants l'any 2011), compa actualment amb una superfície de 75,7 km2 (densitat de població, 355,23 hab/km2). El municipi de la Romana, més menut territorialment (43,3 km2), ocupa terrenys més elevats i muntanyosos. En 2011 tenia 2.554 habitants (densitat de 59 hab/km2). Novelda va constituir durant la baixa edad mitjana una zona de refugi per a la població andalusí. Els seus descendents van conservar fins a 1609 l'àrab com a llengua habitual de relació. La convivència durant dècades amb un contingent menut d'inmigrants cristians vells, va facilitat que aquests assimilaren una part significativa dels topònims usats fins llavors per la població autòctona. Més de la meitat dels topònims documentats abans de 1625-1628 presentaven traces lingüístiques atribüibles a l'àrab. Ara no passen del 9%, però els que resten tenen un innegable pes qualitatiu. Després d'una repoblació inicial parcial i no planificada, la població va créixer de manera continuada al llarg de la segona meitat del segle XVII, durant tot el segle XVIII i bona part del XIX, gràcies a un model d'agricultura que tenia com a fonaments la cerealicultura i la contínua expansió de la superfície cultivada. Aquest procés de colonització interior tindrà importants conseqüències, amb una extraordinària multiplicació dels topònims al Camp i a l'àrea més exterior del terme. El pas a una agricultura més oberta, amb el raïm i el vi com a productes significatius, no es produirà abans de finals del segle XIX. Encara és més tardana la conversió definitiva a una agricultura explícitament comercial, amb l'expansió de la tomata i les hortalisses, i finalment del raïm de taula (en ambdós casos, amb acompanyament del regadiu); primer, en terme de Novelda, i amb un cert retard, també en el de la Romana. A les dues localitats subsisteix una agricultura especialitzada i moderna, però desvinculada de les formes tradicionals d'entendre el territori. Les pedreres en extensió, els abocadors a gran escala de residus de les fàbriques de pedra, l'abandonament progressivament generalitzat dels cultius, la proliferació de les segones residències, l'escampament d'una població d'hàbits i costums urbans fora dels nuclis i, finalment, l'establiment (al terme de la Romana) d'una nodrida colònia de jubilats estrangers, són altres fenòmens que estan tenint ara mateix un considerable impacte sobre el paisatge (i sobre el patrimoni onomàstic). Per altra banda, després de segles de pràctic monolingüisme, hui el valencià és parlat per només la meitat dels novelders (però encara, pel 80% dels romaners). El treball, començat poc després de 1976, combina les dues vies d'investigació habituals: l'enquesta oral i la recerca en fonts documentals (impreses i manuscrites). Les entrevistes es van realitzar bàsicament entre novembre de 1987 i 1994, i han afectat 43 informadors per al conjunt del terme de la Romana i 51 per al de Novelda (sense comptar col·laboracions més esporàdiques). Sempre que va ser possible es van fer in situ (per a major seguretat en les localitzacions). Pel que fa a les fonts documentals impreses, s'ha buidat quasi tota la producció bibliogràfica local, incloses les revistes de festes d'ambdues poblacions. De l'Arxiu Municipal de Novelda s'ha revisat bona part de la documentació anterior al segle XIX (censals del segle XV, Mans Comunes, Consells, Contestadors, Judiciaris i Contestadors, Clams Civils...), però especialment la relacionada amb la xarxa s'assagadors i la de tipus cadastral (Giradora de Població 1727-1748, Giradora de Natural c. 1730, Capbreus 1727-1729, restes de giradores de finals del segle XVIII i principis del XIX, Estadística de Tierras de 1836 i 1854, Croquis de Rústica 1935). A l'Arxiu de Protocols es van treballar sobretot les Escribanías de Rentas locals del segle XVIII. De l´arxiu senyorial, conservat per la Fundació Cultural Medina Sidonia, hem pogut estudiar en profunditat una giradora de finals del segle XVI i començaments del següent (l'anomenada Giradora de Sarrià, fonamental per a conéixer l'antroponímia morisca u la toponímia de l'horta vella) i el libre dels Capbreus de 1625-1628. Més recentment, hem tingut accés a l'Arxiu de la Parròquia de Sant Pere de Novelda, on s´han revisat llibres de baptismes, matrimonis i enterraments fins a la primera meitat del segle XVII, així com els de Visites Pastorals i Fàbrica. L'estudi introductori consta d'unes breus consideracions generals sobre l'Onomàstica i els estudis onomàstics en terres valencianes, seguides per un apartat ("La terra") destinat a esbrinar els condicionants geogràfics i el procés d'ocupació del territori. Un segon apartat ("Els Pobles") dóna compte del recorregut històric de les comunitats humanes que han habitat ls dos termes municipals, amb especial atenció al nombr d'habitants i al desenvolupament urbà dels dos nuclis. Finalment, a "La llengua (les llegues)" s'analitza la influència del substrat aràbic sobre la nostra toponímia i les catacterístiques peculiars que presenta el suport lingüístic dels noms propis (sobretot, en el cas dels malnoms i topònims actuals). L'últim apartat és només un recull d'informadors i de fonts documentals (manuscrites i impreses), bibliografia i cartografia utilitzada. El cos del treball ("Els noms de lloc i de persona de Novelda i de la Romana") adopta la disposició que ja és general a la nostra àrea idiomàtica, proposada i seguida per les publicacions de l'Oficina d'Onomàstica de l'IEC. Recull fitxes d'uns 130 genèrics toponímics habituals en el nostre àmbit d'estudi (una part menuda però significativa dels quals no està contemplada als diccionaris i fonts lexicogràfiques més habituals de la nostra llengua), d'uns 4.650 topònims (almenys 4.250 dels quals d'origen popular, la resta noms de carrers i altres vies urbanes imposats per les autoritats municipals d'època contemporània) i de més de 4.300 elements antroponímics (vora 2.700 cognoms i llinatges, inclosos els utilitzats per la població musulmana i morisca dels segles XV, XVI,i XVII; i no arriba a 1.600 malnoms, renoms àlias).

No description available.

No description available.

No description available.

Estudi i edició crítica de les Històries troianes, traducció catalana del s. XIV, obra del protonotari Jaume Conesa, de la Historia destructionis Troiae de Guido delle Colonne. Repàs de les principals fites de la matèria troiana, des de la tradició homérica i fins a l’època medieval. Recopilació de dades y aportació de nova informació sobre el traductor. Dades sobre la identitat de Pere Sescomes, possible protraductor. Descripció del context en què sorgí la traducció: La Cancelleria reial del rei Pere el Cerimoniós. Seguiment de la transmissió de l’obra segons els testimonis localitzats en inventaris o altres documents. Influència que exercí la traducció en altres obres literàries, principalment en el Tirant lo Blanch, el Curial e Güelfa o en les proses mitològiques de Joan Roís de Corella. Descripció dels testimonis manuscrits, anàlisi de variants significatives i proposta de stemma. Caracterització del model subjacent a la traducció, és a dir, aproximació al que degué ser el manuscrit llatí de partida. Anàlisi traductològica (mètode i tècniques aplicades). Valoració dels resultats i conclusions. Edició crítica (en volum 2) a partir de la collatio de tots els manuscrits conservats i l’acarament amb l’obra llatina, acompanyada de glossari final i del corresponent aparat crític de variants (volum 3).

Isabel-Clara Simó és tot un referent de la literatura catalana del darrer terç del segle XX fins a l’actualitat. De fet, el 2017 fou guardonada amb el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. És per això, que aquesta investigació tractarà d’analitzar una gran part dels seus escrits de ficció, més concretament els seus contes. En ella, després d’exposar una introducció que estudie tots els elements que conformen el gènere literari del relat breu, s’oferirà un breu apartat biogràfic i sociocultural que servisca de preàmbul per a l’anàlisi dels contes de l’autora, classificada en dos grans blocs: l’estudi dels contes segons les estructures narratives (contes fantàstics, policíacs i psicològics); i l’estudi dels contes segons les temàtiques (feminisme, erotisme, infantesa, vellesa, conte històric, reflexió sociolingüística i intertextualitat).

El present treball se centra en la traducció al català d’una part de la Vita Christi del monjo cartoixà alemany del segle XIV Ludolf de Saxònia. En concret, s’edita el Segon del Cartoixà (1500), escrit per Joan Roís de Corella, lletraferit valencià del quatre-cents. L’estudi que acompanya l’edició presenta el context personal, social, literari i teològic en què es va publicar aquesta obra i la seua singularitat pel que fa a la resta dels quatre volums de què consta el Cartoixà. Les tècniques traductològiques emprades per Corella es descriuen amb exemples que recullen la diversa casuística que es reflecteix a les notes de l’edició del text, elaborades arran la comparació amb el text llatí que Joan Roís de Corella “arromança”.