[EN] This Doctoral Thesis attempts to develop a new optimization algorithm which offers better accuracy for the structural optimization of structures than many other usual algorithms, as well as establishing new design rules derived from the outcomes of the problems with post tensioned concrete slabs. Concrete slabs are repetitive structural elements for building design. That is the main reason for paying them attention, and their optimization becomes of major interest. The Post tensioned concrete slabs are particularly interesting because they have technological improvements compared to former conventional models, and they have been shown considerable advantages at some fields of application. A detailed analysis of the existing research concluded that general structural optimization and particularly concrete slab optimization is mainly carried out through metaheuristics. This method is particularly useful considering all constitutive elements of the slab, resulting in a completely conditioned element, which means a highly practical approach to the problem. Three new mono-objective algorithms based into their corresponding metaheuristic formulations were implemented: Simulated Annealing (SA), Threshold Accepting optimization (TA) and Origin-Based algorithm (OBA) with two options (OBA, OBA1). All of them were calibrated in order to improve their behavior. The results of the compared analysis have shown that all of them have similar responses. Most accurate results have been obtained from the TA algorithm, resulting in cheaper slabs between 0,5% and 1% rather than the rest of algorithms. Tbe best set of results have been obtained from the OBA1 algorithm, improving those from OBA and even the TA algorithm for short-term settings. Interestingly, for all cases the TA algorithm have improved 31.63% the computational cost of the mean solution. These significant savings can be explained by the depth reduction of the slab, what means less concrete and also less selfweight leading to reduce steel ratios. Furthermore, a multi-objective algorithm (SMOSA) has been implemented, which seeks also to obtain data coming from the clash of two ostensibly opposite functions: The financial cost and structural safety, which are being assessed like a factor corresponding to the lowest of all safety factors at every obtained analysis. The results indicate that increasing 5% the minimum at the regulations for the surrounding safety factor requires a 2% of extra charge, but the ratio does not remain lineal. For doubling the minimum required at regulations the cost is increased 89.54%. Taking together these results, and analizing the behavior of the TA algorithm, a new optimization algorithm has been designed, which is called local destruction plus guided reconstruction (DP+RG). This algorithm has been inspired into the existing destruction-reconstruction algorithms, having also elements coming from wide-search algorithms. It is based in a more sophisticated conducting system to address the searching process not only depending on the variation of the objective function, yet also based into the evolution of the structural requirements. Although the study was carried only for post tensioned concrete slabs, it is completely extensible for the optimization of whatever concrete structure. / [ES] El objetivo fundamental de esta tesis consiste en el desarrollo de un nuevo algoritmo de optimización que permita una mayor eficiencia que otros algoritmos empleados en la optimización de estructuras, así como la obtención de reglas de diseño a partir de los resultados de la optimización de forjados de losa postesa. Los forjados son los elementos estructurales que se repiten constantemente en el diseño de los edificios y que, por tanto, requieren de un grado de atención importante. Por esto su optimización presenta un indudable interés. Los forjados de losa postesa, en particular, suponen una mejora tecnológica respecto a los forjados convencionales, y resultan ventajosos dentro de determinados campos de aplicación. Del análisis de los trabajos de investigación previamente publicados, se ha podido concluir que la optimización de estructuras de hormigón en general, y de forjados losa en particular, se aborda de forma eficaz mediante el uso de metaheurísticas. El uso de estas técnicas ha demostrado ser ventajoso al hacer posible considerar todos los elementos que conforman el forjado, dando al resultado de la optimización un enfoque muy práctico pues el resultado del proceso es un forjado completamente definido. A partir de aquí se han implementado tres algoritmos mono-objetivo basados en otras tantas metaheurísticas: el recocido simulado (SA), la aceptación por umbrales (TA) y el algoritmo del solterón, este último con dos variantes (OBA, OBA1). Estos algoritmos han sido debidamente calibrados para mejorar su funcionamiento. La comparación entre ellos muestra que funcionan de un modo muy similar. El que ha proporcionado los mejores resultados ha sido el TA, con losas entre un 0.5% y un 1% más económicas que el resto de algoritmos. El algoritmo que mejores resultados ha obtenido a continuación es casi siempre el OBA 1, pues mejora al OBA, e incluso al TA para parametrizaciones de corta duración de cálculo. En cualquier caso, el algoritmo TA ha mejorado el coste de una solución de referencia en un 31.63%. Este ahorro tan significativo se justifica por la reducción de canto, lo que reduce la medición de hormigón, y por tanto de peso, por lo que permite reducir también cuantías de acero. Asimismo, se ha implementado un algoritmo multiobjetivo (SMOSA), enfrentando dos funciones objetivo que entran en conflicto: el coste económico y la seguridad estructural, evaluada mediante un factor definido como el menor de los factores de seguridad de todos los estados límite examinados. Los resultados indican que un incremento del factor de seguridad envolvente de un 5% sobre el mínimo impuesto por las normas requiere un sobrecoste del 2%, pero esta proporción no se mantiene lineal. Para aumentar la seguridad al doble del valor normativo, el coste se incrementa en un 89.54%. Con todos estos resultados, y analizando los resultados del algoritmo TA, se ha diseñado un nuevo algoritmo de optimización que se ha denominado Destrucción puntual más reconstrucción guiada (DP+RG). Se trata de un algoritmo inspirado en los algoritmos de destrucción-reconstrucción, con elementos de los algoritmos de búsqueda en entornos amplios. Se basa en emplear movimientos más sofisticados que dirigen la búsqueda no solo en función de la variación en la función objetivo, sino también en la alteración en el cumplimiento de los requisitos estructurales. Aunque se ha aplicado únicamente a este tipo de forjados es totalmente generalizable a la optimización de cualquier estructura de hormigón. / [CA] L'objectiu fonamental d'aquesta tesi consisteix en el desenvolupament d'un nou algoritme d'optimització que permeti una major eficiència que altres algoritmes emprats en l'optimització d'estructures, així com l'obtenció de regles de disseny a partir dels resultats de l'optimització de forjats de llosa postesa. Els forjats són els elements estructurals que es repeteixen constantment en el disseny dels edificis i que, per tant, requereixen d'un grau d'atenció important. Per això la seva optimització presenta un indubtable interès. Els forjats de llosa postesa, en particular, suposen una millora tecnològica respecte als forjats convencionals, i resulten avantatjosos dins de determinats camps d'aplicació. De l'anàlisi dels treballs d'investigació prèviament publicats, s'ha pogut concloure que l'optimització d'estructures de formigó en general, i de forjats llosa en particular, s'aborda de forma eficaç mitjançant l'ús de metaheurístiques. L'ús d'aquestes tècniques ha demostrat ser avantatjós en fer possible considerar tots els elements que conformen el forjat, donant al resultat de l'optimització un enfocament molt pràctic ja que el resultat del procés és un forjat completament definit. A partir d'aquí s'han implementat tres algorismes mono-objectiu basats en altres tantes metaheurístiques: el recuit simulat (SA), l'acceptació per llindars (TA) i l'algoritme del solter, aquest últim amb dues variants (OBA, OBA1). Aquests algoritmes han estat degudament calibrats per millorar el seu funcionament. La comparació entre ells mostra que funcionen d'una manera molt similar. El que ha proporcionat els millors resultats ha estat el TA, amb lloses entre un 0.5% i un 1% més econòmiques que la resta d'algoritmes. L'algoritmes que millors resultats ha obtingut a continuació és gairebé sempre el OBA 1, ja que millora l'OBA, i fins i tot a TA per parametritzacions de curta durada de càlcul. En qualsevol cas, l'algorisme TA ha millorat el cost d'una solució de referència en un 31.63%. Aquest estalvi tan significatiu es justifica per la reducció de cant, el que redueix el mesurament de formigó, i per tant de pes, de manera que permet reduir també quanties d'acer. Així mateix, s'ha implementat un algoritme multiobjectiu (SMOSA), enfrontant dues funcions objectiu que entren en conflicte: el cost econòmic i la seguretat estructural, avaluada mitjançant un factor definit com el menor dels factors de seguretat de tots els estats límit examinats. Els resultats indiquen que un increment del factor de seguretat envoltant d'un 5% sobre el mínim imposat per les normes requereix un sobrecost del 2%, però aquesta proporció no es manté lineal. Per augmentar la seguretat al doble del valor normatiu, el cost s'incrementa en un 89.54%. Amb tots aquests resultats, i analitzant els resultats de l'algoritme TA, s'ha dissenyat un nou algoritme d'optimització que s'ha anomenat Destrucció puntual més reconstrucció guiada (DP + RG). Es tracta d'un algoritme inspirat en els algoritmes de destrucció-reconstrucció, amb elements dels algoritmes de cerca en entorns amplis. Es basa en emprar moviments més sofisticats que dirigeixen la recerca no només en funció de la variació en la funció objectiu, sinó també en l'alteració en el compliment dels requisits estructurals. Encara que s'ha aplicat únicament a aquest tipus de forjats és totalment generalitzable a l'optimització de qualsevol estructura de formigó. / Rodríguez-Calderita Facundi, ÁM. (2015). Optimización heurística de forjados de losa postesa [Tesis doctoral]. Universitat Politècnica de València. https://doi.org/10.4995/Thesis/10251/59238

[EN] The number of aspects, guidelines and taxonomies that are generally and specifically handled in the visual dimension of the brand has motivated the development of this thesis, in which a technical and visual analytical model, applied to a group of brands is presented, with universal validity within the Latin alphabet, in a simple and effective way. For its development we define technical and visual significant key concepts of brand analysis and integrate them into an array of rankings and ratings. According to this master grid we develop a technical and visual analysis of the most valuable 100 global brands with their corresponding scales and classifications, for each of these brands. From this analysis we draw a number of conclusions expressed in percentages, which illustrate the importance of the different model concepts for the top 100 brands in the world. / [ES] Las múltiples perspectivas, criterios y taxonomías que se manejan en relación con la marca, de manera general y específicamente en sus aspectos visuales, han motivado la realización de esta tesis, en la que se expone un modelo de análisis técnico-visual, simple, efectivo y de validez universal, dentro del alfabeto latino, aplicado a un grupo de marcas. Para su desarrollo definimos los conceptos clave, más significativos en el análisis técnico-visual de la marca, y los integramos en una matriz de clasificaciones y valoraciones. Con esta matriz desarrollamos un análisis técnico-visual de las 100 marcas globales más valoradas, con sus correspondientes clasificaciones y gradaciones para cada unas de estas marcas. De este análisis extraemos unas conclusiones, expresadas en porcentajes, que ilustran la importancia que tienen los distintos conceptos del modelo para las 100 primeras marcas del mundo. / [CA] Les múltiples perspectives, criteris i taxonomies que es manegen en relació amb la marca, de manera general i específicament en els seus aspectes visuals, han motivat la realització d'esta tesi, en la que s'exposa un model d'anàlisi tècnic-visual, simple, efectiu i de validesa universal, dins de l'alfabet llatí, aplicat a un grup de marques. Per al seu desenrotllament definim els conceptes clau, més significatius en l'anàlisi tècnic-visual de la marca, i els integrem en una matriu de classificacions i valoracions. Amb esta matriu desenrotllem una anàlisi tècnic-visual de les 100 marques globals més valorades, amb les seues corresponents classificacions i gradacions per a cada unes d'estes marques. D'esta anàlisi extraiem unes conclusions, expressades en percentatges, que il·lustren la importància que tenen els distints conceptes del model per a les 100 primeres marques del món. / Crespo Monserrat, JM. (2015). Un modelo de análisis técnico-visual de las marcas. aplicado a las 100 marcas globales más valoradas [Tesis doctoral]. Universitat Politècnica de València. https://doi.org/10.4995/Thesis/10251/59454

[EN] Throughout last decades the knowledge of Roman theatres has got a great advance in all aspects of their architecture. Those that were built in Hispania, though with some delay with regard to their related ones in the rest of the western provinces of the Empire, have participated in this notable increase of knowledge, that has tempt to raise the interest of experts, as well as the rest of citizens, specially in those places where remains of one of these buildings have been discovered. Issues of survey of new cases and the revision under updated points of view of another previously known, invite us to investigate on one of the most controversial aspects of ancient architecture, that of its layout. By other side, improvements of current graphical tools provide us more precision in technical representation of architecture and facilities to manage graphic information, so that nowadays they allow us to approach this question with added guarantees of successful. In our study we investigate Roman theatres in Hispania from the point of view of the layout, making use of the advances that have experienced both the knowledge of this type of buildings and resources that are needed for its analysis. For this proposal we have took into account the contributions of authors that have preceded us in this task, conscious that our investigation will constitute only one step more in the long process that will lead us to know better the object of study. The certainties about graphical procedures that were applied in the Antiquity to plan and to construct the buildings are scanty, but we have in this case Vitruvio's exceptional testimony, which includes a geometric procedure for the layout of theatres. Nevertheless, still being a direct source of enormous importance, the Vitruvian proposal has constituted more a trouble than a help for investigation of layout in this type of buildings, determining eventually in excess the surveys and causing a certain delay for obtain results that could clarify how was the process followed to design and implant them. We are aware of the difficulties that a study about layout in Architecture puts up with, which is increased in this case by the fact that Roman theatres typology presents heterogeneous features in multiple aspects, among them that of the layout. But the delay that the analysis of Hispanic theatres from this point of view accumulates today and the possibility of look at this question with a more sensible attitude, allow us to augur the procurement of positive results that contribute to a right knowledge about the way Roman architects proceeded for planning and building them. / [ES] El conocimiento de la arquitectura teatral romana de época imperial ha experimentado a lo largo de las últimas décadas un gran avance en todos sus aspectos. Los teatros hispanos, si bien con algo de retraso con respecto a sus afines del resto de las provincias occidentales del Imperio, no han sido ajenos a este notable aumento del saber, que ha despertado el interés de los estudiosos, así como del conjunto de la sociedad, especialmente en aquellos lugares donde han sido descubiertos los restos de uno de estos edificios. La investigación de nuevos casos y el estudio bajo puntos de vista actualizados de otros ya conocidos, nos invitan a indagar sobre uno de los aspectos más controvertidos de la arquitectura antigua, el de su trazado. Las mejoras técnicas de las herramientas gráficas actuales con respecto a las de antaño, que proporcionan mayor precisión en los levantamientos y agilizan enormemente el manejo de la información, nos permiten abordar hoy en día esta cuestión con más garantías que hace sólo unos años. En el presente trabajo investigamos los teatros romanos de Hispania desde el punto de vista de su trazado, valiéndonos de los avances que han experimentado tanto el conocimiento de este tipo de edificios como los medios que se precisan para su análisis. Para ello hemos tenido en cuenta las aportaciones realizadas por quienes nos han precedido en esta tarea, conscientes de que nuestra investigación constituirá sólo un paso más de un largo proceso que nos ha de llevar a conocer mejor el objeto de estudio. Son escasas las certezas que tenemos sobre los procedimientos gráficos que se aplicaron en la Antigüedad para proyectar y construir los edificios, pero contamos en este caso con el testimonio excepcional de Vitruvio, cuyo tratado incluye una propuesta de carácter geométrico para el trazado de los teatros. Sin embargo, aún siendo una fuente directa de enorme importancia, la normativa vitruviana ha constituido más un lastre que una ayuda para la investigación de los trazados en este tipo de edificios, condicionando en exceso los planteamientos de estudio y provocando a la larga una cierta demora en la obtención de resultados que pudieran arrojar luz sobre el proceso seguido para su diseño e implantación. Sabedores de la dificultad que entraña el estudio de los trazados en la Arquitectura, que se suma en este caso a la heterogeneidad que la tipología teatral romana presenta en múltiples aspectos, entre ellos el de su trazado, el retraso que acumula el análisis de los teatros hispanos desde este punto de vista y la posibilidad de dar un enfoque más atinado a esta cuestión, nos permiten augurar la obtención de resultados positivos que contribuyan al mejor conocimiento del modo de proceder de los arquitectos romanos a la hora de proyectar y construir los edificios teatrales. / [CA] El coneixement de l'arquitectura teatral romana d'època imperial ha experimentat al llarg de les últimes dècades un gran avanç en tots els seus aspectes. Els teatres hispans, si bé amb quelcom de retard respecte als seus afins de la resta de les províncies occidentals de l'imperi, no han sigut aliens a aquest notable augment del saber, que ha despertat l'interés dels estudiosos, així com del conjunt de la societat, especialment en aquells llocs on han sigut descoberts les restes d'un d'estos edificis. La investigació de nous casos i l'estudi baix punts de vista actualitzats d'altres ja coneguts, ens inviten a indagar sobre un dels aspectes més controvertits de l'arquitectura antiga, el del seu traçat. Les millores tècniques de les ferramentes gràfiques actuals respecte a les d'antany, que proporcionen més precisió en els alçaments i agilitzen enormement el maneig de la informació, ens permeten en la actualitat abordar esta qüestió amb més garanties que fa només uns anys. En el present treball investiguem els teatres romans d'Hispània des del punt de vista del seu traçat, valent-nos dels avanços que han experimentat tant el coneixement d'aquest tipus d'edificis com els mitjans per a la seua anàlisi. Hem tingut en compte, per altra banda, les aportacions realitzades pels que ens han precedit en esta tasca, conscients que la nostra investigació constituirà només un pas més d'un llarg procés que ens ha de portar a conèixer millor l'objecte d'estudi. Són escasses les certeses que tenim sobre els procediments gràfics que es van aplicar en l'Antiguitat per a projectar i construir els edificis, però comptem en aquest cas amb el testimoni excepcional de Vitruvi, el tractat del qual inclou una proposta de caràcter geomètric per al traçat dels teatres. No obstant això, la normativa vitruviana, encara sent una font directa d'enorme importància, ha constituït més un llast que una ajuda per a la investigació dels traçats en aquest tipus d'edificis, condicionant en excés els plantejaments d'estudi i provocant a la llarga una certa demora en l'obtenció de resultats que pogueren fer llum sobre el procés seguit per al seu disseny i implantació. Sabedors de la dificultat que entranya l'estudi dels traçats en l'Arquitectura, que se suma en aquest cas a l'heterogeneïtat que la tipologia teatral romana presenta en múltiples aspectes, entre ells el del seu traçat, el retard que acumula l'anàlisi des d'aquest punt de vista dels teatres hispans i la possibilitat de donar un enfocament més encertat a esta qüestió, ens permeten augurar l'obtenció de resultats positius que contribuïsquen al millor coneixement del mode de procedir dels arquitectes romans a l'hora de projectar i construir els edificis teatrals. / Sintas Martinez, AM. (2016). El trazado de los teatros romanos de Hispania: Análisis gráfico [Tesis doctoral]. Universitat Politècnica de València. https://doi.org/10.4995/Thesis/10251/60154

[EN] The Porto Alegre's Praça da Matriz (Marechal Deodoro's Square) urban evolution study has shown to be a rich theme that raises several approaches. This research has followed us for some years and has already resulted in two monographs that refined our perception of the architecture, square and city's formal transformations. The historical material, essay and iconographic's research never is running out, with emphasis on the translation of this evolution through images, we understand that all knowledge is perceptive and that produce visual information to reveal the urban process by which the square passed through is one of the essential ways and the one that has became our path. We have created, through maps and images, eight decisive historical periods virtual models of the site's transforming formal process ownership and we start from the idea that there is a mutual contamination of formal qualities of the space and its surronding buildings, as well as a mutual impact when new features are established, resulting in new uses and we seek to demonstrate it in the master's work. Now we are continuing and deepening in this questioning and we seek to counteract in a more forceful way the models of each historical period. For this work, from the models already built we will sip the possible visual production and develop new digital simulations that compare the same spaces (identical points of view) at different times and propose a historical serial vision, in which the observer moves through models in time and space, impacting the perception of this changing environment with the visual language. We continue to understand the formal and spatial configurations of the square as one of the important faces in understanding the architecture and the city's evolution and demonstrate them by graphic signs, materializing these processes, especially through the drawing (or redrawing), either by the traditional way (paper and pencil), but primarily through the use of computational tools, is our method of developing this thesis. Keywords: Square Marechal Deodoro - Porto Alegre, architectural form, urban morphology, digital simulations. / [ES] El estudio de la evolución urbana de la Praça da Matriz de Porto Alegre (Praça Marechal Deodoro) ha demostrado ser un rico tema de investigación que sobre el que he planteado una serie de enfoques distintos. El trabajo desarrollado durante varios años ha dado lugar a dos monografías que han permitido profundizar en el conocimiento de las transformaciones formales de la arquitectura de la plaza y de la ciudad de Porto Alegre. La investigación sobre su historia, textos documentales y material iconográfico ha permitido traducir esta evolución a través de imágenes gráficas. Entendemos que todo conocimiento es perceptivo y así he producido la información gráfica necesaria para revelar el proceso urbano mediante el cual el espacio primitivo que ocupaba la plaza se ha ido transformando hasta llegar a la situación actual. Creado a partir de mapas e imágenes, ocho modelos virtuales de períodos históricos decisivos muestran el proceso formal de la transformación del sitio, partiendo de la idea de que siempre hay una contaminación mutua entre las cualidades formales del espacio y sus edificios, así como el impacto mutuo que se establece cuando surgen nuevas funciones que dan lugar a nuevos usos, tal como se recoge en mi trabajo del "Mestrado". La tesis que desarrollo recoge esta cuestión elaborando un análisis comparativo de los modelos de cada período histórico. Para este trabajo y a partir de los modelos ya construidos, desarrollamos nuevas simulaciones digitales que comparan las mismas zonas (las mismas vistas) en diferentes momentos, proponiendo una visión seriada a través de la historia, en la que el espectador se mueve a través de modelos en el tiempo y en el espacio, lo que permite la percepción visual de este entorno cambiante. Continuamos entendiendo las configuraciones formales y espaciales de la plaza como una de las facetas importantes para la comprensión de la evolución de su arquitectura y también de la ciudad, siempre a través del lenguaje gráfico, materializando este proceso a través del dibujo, bien con los medios tradicionales (papel lápiz) pero principalmente con las herramientas que proporciona la actual informática gráfica. Palabras clave: Plaza Marechal Deodoro - Porto Alegre, la forma arquitectónica, la morfología urbana, las simulaciones digitales. / [CA] L'estudi de l'evolució urbana de la "Praça da Matriz" de Porto Alegre (Praça Marechal Deodoro) ha demostrat ser un ric tema d'investigació sobre el qual he plantejat una sèrie d'enfocaments distints. El treball desenvolupat durant diversos anys ha donat lloc a dos monografies les quals han permés aprofundir en el coneixement de les transformacions formals de l'arquitectura de la plaça i de la ciutat de Porto Alegre. La investigació sobre la seua història, textos documentals i material iconogràfic, ha permés traduir aquesta evolució a través d'imatges gràfiques. Entenem que tot coneixement és perceptiu i així he produït la informació gràfica necessària per a revelar el procés urbà per mitjà del qual l'espai primitiu que va ocupar la plaça s'ha anat transformant fins a arribar a la situació actual. Creat a partir de mapes i imatges, huit models virtuals de períodes històrics decisius mostren el procés formal de la transformació del lloc, partint de la idea que sempre hi ha una contaminació mútua entre les qualitats formals de l'espai i els seus edificis, així com l'impacte mutu que s'establix quan sorgixen noves funcions les quals donen lloc a nous usos, tal com s'arreplega al meu treball de "Mestrado". La tesi que desenvolupe arreplega aquesta qüestió elaborant una anàlisi comparativa dels models de cada període històric. Per a aquest treball, i a partir del models ja construïts, desenvolupem noves simulacions digitals les quals comparen les mateixes zones (les mateixes vistes) en diferents temps, proposant una visió seriosa a través de la història, en la qual l'espectador es mou a través de models en el temps i en l'espai, el que permet la percepció visual d'aquest entorn canviant. Continuem entenent les configuracions formals i espacials de la plaça com una de les facetes importants per a la comprensió de l'evolució de la seua arquitectura i també de la ciutat, sempre a través del llenguatge gràfic, materialitzant aquest procés a través del dibuix, bé amb els mitjans tradicionals(paper llapis) però principalment amb les ferramentes que proporciona l'actual informàtica gràfica. Palabras clave: Plaza Marechal Deodoro - Porto Alegre, la forma arquitectónica, la morfología urbana, las simulaciones digitales. / Kling Petry Battastini, D. (2016). PRAÇA DA MATRIZ DE PORTO ALEGRE: Construindo um relato visual da evolução da paisagem urbana da Praça [Tesis doctoral]. Universitat Politècnica de València. https://doi.org/10.4995/Thesis/10251/61455

[EN] This study deals with the revision of the current concept of "sustainability" and its application in architecture and urbanism to historical centres. It identifies the principles and general aspects of sustainable development, in order to meet the overall objective and to develop a possible methodology to be used. Following these principles and using a simplified approach, an analysis to the city of Valencia has been performed in relation to its historical centre and in particular to one of its main neighbourhoods, Seu-Xerea. In this context, the aspects considered essential from the three basic pillars have been studied. These are: the environmental, economic and social, to which, in this case, considering its historical and technological aspects, one can add, the cultural dimension. The recognition of the characteristics and strategies or elements used by traditional architecture in relation to climatic conditions is also analysed in detail. This approach is considered to be a first step, complementary or alternative to those made so far, usable for revision of the criteria applied to buildings and urban planning in the historical centres of our cities. / [ES] En este estudio se aborda la revisión del actual concepto de "sostenibilidad" y su aplicación a la arquitectura y el urbanismo en los Centros Históricos. Se identifican los principios y aspectos generales relacionados con el desarrollo sostenible, así como los objetivos generales a cumplir y una posible metodología a utilizar. Siguiendo estos principios, utilizando una aproximación simplificada, se ha realizado un análisis de la ciudad de Valencia en relación con su Centro Histórico y en particular uno de sus barrios principales el de Seu-Xerea. Se estudian en este entorno los aspectos que se consideran fundamentales desde tres aspectos básicos clásicos: el medioambiental, el económico y el social, a los que se añaden en este caso el cultural con sus aspectos históricos y tecnológicos. Se particulariza un reconocimiento de las características y las estrategias o elementos utilizados por la arquitectura tradicional, en relación con las condiciones climáticas particulares. Este planteamiento se considera un primer paso, complementario o alternativo a los realizados hasta ahora, utilizable para la revisión de los criterios aplicados a los edificios y al urbanismo de los centros históricos de nuestras ciudades. / [CA] En este estudi s'aborda la revisió de l'actual concepte de "sostenibilitat" i la seua aplicació a l'arquitectura i l'urbanisme en els Centres Històrics. S'identifiquen els principis i aspectes generals relacionats amb el desenrotllament sostenible, així com els objectius generals a complir i les possibles metodologies a utilitzar. Seguint estos principis, utilitzant una aproximació simplificada, s'ha realitzat una anàlisi de la ciutat de València en relació amb el seu Centre Històric i en particular a un dels seus barris principals el de Seu-Xerea. S'estudien en este entorn els aspectes que es consideren fonamentals des de tres aspectes bàsics clàssics: el mediambiental, l'econòmic i el social, als que s'afegeix en este cas el cultural, amb els seus vessants històrics i tecnològica. Es particularitza en el reconeixement de les característiques, estratègies o elements utilitzats per l'arquitectura tradicional, en relació amb les condicions climàtiques particulars. Este plantejament és una proposta, que seria complementària o alternativa per a la revisió dels criteris de conservació i rehabilitació utilitzats i aplicats fins ara, als edificis i a l'urbanisme dels centres històrics de les nostres ciutats. / López Mateu, V. (2016). REHABILITACIÓN SOSTENIBLE EN LOS CENTROS HISTÓRICOS: APLICACIÓN A LOS EDIFICIOS DE VIVIENDAS DEL BARRIO SEU-XEREA DE VALENCIA [Tesis doctoral]. Universitat Politècnica de València. https://doi.org/10.4995/Thesis/10251/61471

[EN] The economic crisis of 2008 changed the paradigm of looking at economic problems, for example increasing unemployment. The effects of this fact have been prolonged during the years to the present day. Both the university, as an institution, have to adapt to social changes. Thus, the present document analyzes the impact of the crisis on the employment of graduates in courses focused on industrial engineering of the Universitat Politècnica de València between 2008 and 2013. Developing the present dissertation there will be a review of literature concerning employment. First, there will be shown the general features of the job market and the evolution of this market in Spain and especially in the Valencian Community will be analyzed. Second, there will be an analysis of the graduates' employment. Then, the focus will lie on graduates in courses focused on industrial engineering. Third, it will be dealt with the relation of the university and the course. The mentioned literature review serves as a basis for the analysis of the results of the special case of graduates in courses focused on industrial engineering. Thereby, it will be a description of the UPV and a comparison of the results of graduates in courses focused on industrial engineering obtained with the employment figures of the Integrated Service of Employment at UPV about the supply and demand of employment. In a final step, it will be referred to conclusions and restrictions of this study. / [ES] La crisis económica iniciada en 2008 en España ha supuesto un cambio en el paradigma sobre la visión de los problemas económicos, entre los que se encuentra el elevado aumento del desempleo. Los efectos de este hecho se han prolongado durante estos años hasta la actualidad. La Universidad, por su parte, al igual que la economía, debe adaptarse a los cambios sociales. De este modo, el presente documento analiza el impacto de la crisis sobre la empleabilidad de los titulados en enseñanzas orientadas a la Ingeniería Industrial de la Universitat Politècnica de València en el periodo 2008-2013. A lo largo del desarrollo de la presente tesis doctoral se realiza una revisión de la literatura en materia de empleo. En primer lugar, se muestran los rasgos generales del mercado del trabajo, con un posterior análisis de la evolución en España y en la Comunidad Valenciana. A continuación, se realiza un análisis de la empleabilidad de los titulados universitarios en enseñanzas orientadas a la Ingeniería Industrial, para dar paso a los resultados del caso particular de los titulados en estas enseñanzas de la UPV, haciéndose una descripción sobre la misma. Prosiguiendo, se realiza un estudio del perfil del empleo en estas titulaciones y sus características sobre los datos recogidos por el servicio de empleo de la UPV, y se concluye con el análisis de la oferta y la demanda de empleo en el periodo objeto de estudio. Por último, se hace referencia a las conclusiones y limitaciones del estudio. / [CA] La crisi econòmica iniciada en 2008 a Espanya ha suposat un canvi en el paradigma sobre la visió dels problemes econòmics, entre els que es troba l'elevat augment de la desocupació. Els efectes d'aquest fet s'han prolongat durant aquestos anys fins a l'actualitat. La Universitat, per la seua banda, igual que l'economia, ha d'adaptar-se als canvis socials. D'aquesta manera, el present document analitza l'impacte de la crisi sobre l'ocupabilitat dels titulats en ensenyances orientades a l'Enginyeria Industrial de la Universitat Politècnica de València en el període 2008- 2013 En el desenvolupament de la present tesi doctoral es realitza una revisió de la literatura en matèria d'ocupació. En primer lloc, es mostren els trets generals del mercat del treball, amb una posterior anàlisi de l'evolució a Espanya i a la Comunitat Valenciana. A continuació, es realitza una anàlisi de l'ocupabilitat dels titulats universitaris en ensenyances orientades a l'Enginyeria Industrial, per a donar pas als resultats del cas particular dels titulats en estes ensenyances de la UPV, fent-se una descripció sobre la mateixa. Prosseguint, es realitza un estudi del perfil de l'ocupació en estes titulacions i les seues característiques sobre les dades arreplegades pel servici d'ocupació de la UPV, i es conclou amb l'anàlisi de l'oferta i la demanda d'ocupació en el període objecte d'estudi. Finalment, es fa referència a les conclusions i limitacions de l'estudi. / Gil Gil, C. (2016). Análisis del Empleo de Titulados en enseñanzas orientadas a la Ingeniería Industrial UPV en el periodo de crisis 2008-2013 [Tesis doctoral]. Universitat Politècnica de València. https://doi.org/10.4995/Thesis/10251/61496

[ES] Actualmente existe un creciente número de estudios que muestran resultados prometedores en intervenciones basadas en realidad virtual en diferentes poblaciones neurológicas, con especial énfasis en poblaciones que han sufrido un ictus. El interés en la realidad virtual se basa en su capacidad para recrear entornos controlados, inmersivos e interactivos que involucran a los participantes en ejercicios intensos y personalizados, características clave en las intervenciones efectivas de neurorrehabilitación. La interacción, así como la representación corporal del usuario en un mundo virtual, suelen estar mediadas a través de entes virtuales, o avatares, que representan síncronamente movimientos corporales reales o responden a eventos mediante dispositivos de entrada externos. Los avatares no solo proporcionan un ancla en el mundo virtual para las tareas visomotoras, sino que su morfología también puede tener implicaciones en el comportamiento de los usuarios. Si bien una gran cantidad de estudios se han centrado en comprender los mecanismos subjetivos subyacentes a una exposición de realidad virtual (presencia y corporización o embodiment, principalmente) en individuos sanos, la transferencia de estos hallazgos a individuos con ictus no es evidente y permanece sin explorar. La presencia se define como el grado en que un individuo es incapaz de reconocer que una experiencia es generada por ordenador. A su vez, la corporización se define como la auto conciencia que un individuo tiene de su propio cuerpo. Estudios previos han identificado diferentes componentes que constituyen la corporización, incluyendo la propiedad, la localización y la agencia. La posible variación de dichos mecanismos podría afectar a la experiencia dentro de un entorno virtual y, en última instancia, a la efectividad clínica de las intervenciones de neurorrehabilitación. El objetivo principal de este trabajo es salir al paso de esta incógnita, determinando y comparando la presencia y la corporización en un entorno virtual en usuarios sanos y con ictus. El presente trabajo incluye cuatro estudios con sujetos sanos y con ictus, que se realizaron con dicho objetivo. Adicionalmente, se realizaron dos estudios complementarios donde se caracterizaron los sistemas de estimulación audiovisual y de registro del movimiento utilizados en este experimento. En el primer estudio se analizó la relación entre la presencia y la inmersión de los usuarios sanos durante una tarea en un entorno virtual mostrado mediante un casco de realidad virtual, donde los usuarios interaccionaban mediante movimientos corporales, detectados con un dispositivo de captura de movimiento. Los siguientes dos estudios caracterizaron las respuestas subjetivas, comportamentales y fisiológicas de la sensación de corporización en sujetos sanos y en individuos con ictus. Se utilizó la ilusión de la mano de goma para analizar la propiedad y la localización en ausencia de movimiento. Los resultados de estos estudios indican que los individuos con ictus parecen ser más propensos a sentir propiedad sobre un elemento externo a su cuerpo que los sujetos sanos. Además, a través de estos estudios se pudieron determinar otros efectos como la variación de la corporización con la edad en sujetos sanos o la respuesta muscular en sujetos con ictus y su relación con esta sensación. El último estudio caracterizó la interacción de la presencia y la corporización tanto en sujetos sanos como con ictus en un entorno virtual, homólogo al utilizado previamente. Los resultados derivados de este estudio proporcionan la primera evidencia de que los individuos con ictus pueden experimentar la sensación de presencia y corporización con algo menos de intensidad, pero de manera comprable a sujetos sanos. Estos hallazgos confirman la vivacidad de la experiencia virtual tras un ictus, lo cual podría constituir la base de la efectividad de las intervenciones de neurorrehabilitación medi / [CA] Actualment existeix un creixent nombre d'estudis que mostren resultats prometedors en intervencions basades en realitat virtual incloent diferents poblacions neurològiques, amb especial èmfasi en poblacions amb seqüeles d'ictus. L'interès en la realitat virtual es basa en la seua capacitat per recrear entorns controlats, immersius i interactius que involucren als participants en exercicis intensos i personalitzats, característiques claus en les intervencions efectives de neurorrehabilitació. La interacció, així com la representació corporal de l'usuari en un món virtual, sol estar facilitada a través d'ens virtuals o avatars, que representen sincrònicament moviments corporals reals o que responen a esdeveniments determinants mitjançant dispositius d'entrada externs. Els avatars no només proporcionen una àncora en el món virtual per a les tasques visiomotores, sinó que amb la seua morfologia també poden tindre implicacions al comportament dels usuaris. Tot i que una gran quantitat d'estudis s'han centrat en comprendre els mecanismes subjectius subjacents a una exposició de realitat virtual (presència i corporització o embodiment, principalment) en individus sans, la transferència d'aquests descobriments a individus amb ictus no és evident i roman sense explorar. La presència es defineix com el grau amb què un individu no és capaç de reconèixer que una experiència es generada per un ordinador. Així mateix, la corporització es defineix com l'autoconsciència que un individu té del seu propi cos i està dividida en tres constructes: la propietat, la localització i l'agència. Les possibles variacions d'aquests mecanismes poden afectar a l'experiència dins d'un entorn virtual i, en última instància, a l'efectivitat clínica de les intervencions de neurorrehabilitació. L'objectiu principal d'aquest treball és respondre aquesta incògnita, determinant i comparant la presència i la corporització a un entorn virtual amb usuaris sans i amb ictus. El present treball inclou quatre estudis amb subjectes sans i amb ictus, que es van realitzar amb aquest objectiu. Addicionalment, es van realitzar dos estudis complementaris prèviament on es van caracteritzar els sistemes d'estimulació audiovisual i de registre del moviment utilitzats. Al primer estudi, es va analitzar la relació entre la presència i la immersió en usuaris sans durant una tasca a un entorn virtual mostrat mitjançant un casc de realitat virtual, on el usuaris interaccionaven a través de moviments corporals, detectats amb un dispositiu de captura de moviment. Els següents dos estudis van caracteritzar les respostes subjectives, de comportament i fisiològiques de la sensació de corporització en subjectes sans i individus amb ictus. Es va utilitzar la il·lusió de la mà de goma per analitzar la propietat i la localització en absència de moviment. Els resultats d'aquests estudis indicaren que els individus amb ictus semblen ser més propensos a sentir propietat sobre un element extern al seu cos que els subjectes sans. A més a més, mitjançant aquests estudis es van poder determinar altres efectes com la variació de la corporització amb l'edat en subjectes sans o la resposta muscular en subjectes amb ictus i la seua relació amb aquesta sensació. L'últim estudi va caracteritzar la interacció de la presència i la corporització tant en subjectes sans com ictus a un entorn virtual, homòleg al utilitzat prèviament. Els resultats derivats d'aquest estudi proporcionen la primera prova de què els individus amb ictus poden experimentar la sensació de presència i corporització de manera semblant a subjectes sans, si bé amb menys intensitat. Aquests descobriments confirmen la vivacitat de l'experiència virtual després d'un ictus, la qual cosa podria constituir la base de l'efectivitat de les intervencions de neurorrehabilitació mitjançant entorns de realitat virtual. / [EN] An increasing number of studies report promising results of virtual reality (VR)-based interventions in different neurological populations, with particular emphasis on stroke. Interest on VR is based on its ability to recreate controlled, immersive, and interactive environments that engage participants in intensive and customized exercises. Importantly, these features have been repeatedly reported as pillars of effective neurorehabilitation interventions. Interaction and bodily presence in the virtual world is usually mediated through virtual selves, or avatars, which synchronously represent actual body movements or respond to events on external input devices. Embodied self-representations in the virtual world not only provide an anchor for visuomotor tasks, but their morphology can also have behavioral implications. While a significant body of research has focused on the underlying subjective mechanisms of exposure to VR (mainly presence and embodiment) on healthy individuals, the transference of these findings to individuals with stroke is not evident and remains unexplored. The sense of presence can be defined as the degree to which an individual is unable to recognize that an experience is computer-generated. Classical definitions of embodiment have resorted to the concept of bodily self-consciousness. Previous research has identified different constitutive components of embodiment, including body-ownership, self-location, and agency. The possible variation of these mechanisms could affect the experience and, ultimately, the clinical effectiveness of neurorehabilitation interventions. The main objective of this work is to delve into these questions, by determining and comparing the sense of embodiment and presence in a virtual environment of a sample of healthy subjects and individuals with stroke. The present work includes four primary studies involving healthy people and people with stroke and two complementary studies that aimed to characterize the audiovisual stimulation devices and motion tracking systems used. The first primary study investigated the connection between presence and immersion in healthy subjects during a task in a virtual environment displayed by a VR headset. Participants interacted through body movements, detected with a motion tracking device. The following two primary studies determined the subjective, behavioural, and physiological responses to embodiment in healthy subjects and individuals with stroke. These studies used the rubber hand illusion to investigate body-ownership and self-location in absence of movement. The results of these studies indicated that individuals with stroke appear to be most likely to feel body-ownership over an external body part than healthy subjects. Moreover, these studies explored other effects, such as the dependence of embodiment with age in healthy subjects or the muscular responses in individuals with stroke and its relation to embodiment. The last primary study investigated the interaction of presence and embodiment both in healthy subjects and individuals with stroke in a virtual environment, homologous to the one used previously. The results of this study provided first evidence that individuals with stroke experiment comparable (but slightly lower) sense of embodiment and presence to healthy controls during exposure to VR. These findings confirm the vivacity of the virtual experience after a stroke, which could constitute the basis for the effectiveness of neurorehabilitation interventions using VR environments. / Borrego González, A. (2019). RELACIÓN DE LA PRESENCIA Y LA CORPORIZACIÓN EN REALIDAD VIRTUAL EN INDIVIDUOS CON ICTUS [Tesis doctoral]. Universitat Politècnica de València. https://doi.org/10.4995/Thesis/10251/135256

Tesis por compendio / [ES] Las funciones cognitivas incluyen todos los procesos a través de los cuales un individuo percibe, registra, mantiene, manipula, usa y expresa información que está involucrada en cualquier actividad cotidiana. Las principales herramientas estandarizadas se pueden dividir en tres grupos principales: escalas cortas de pruebas de seguimiento cognitivo: cuestionarios, baterías neuropsicológicas generales y pruebas específicas. Estas herramientas están bien validadas y son confiables, pero, en la última década, varias investigaciones han demostrado que algunos pacientes pueden realizar bien estas pruebas neuropsicológicas, incluso cuando tienen dificultades significativas para adaptar sus comportamientos a las actividades de la vida diaria. De acuerdo con esto, más recientemente, un nuevo enfoque ha aumentado sustancialmente, lo que podría proporcionar una mayor validez ecológica en la evaluación de las capacidades cognitivas funcionales que el enfoque estandarizado: el uso de sistemas tecnológicos avanzados para la evaluación neuropsicológica (STAEN). STAEN se refiere a un conjunto de dispositivos y aplicaciones de software tales como pruebas computarizadas, juegos divertidos e interactivos de fantasía (JS) y / o sistemas de realidad virtual simulada (RV) y / o aumentada (RA) que van más allá de las pruebas de evaluación tradicionales y que Brindar la posibilidad de entregar estímulos controlados y dinámicos, en entornos ecológicamente válidos y seguros. Partiendo de estas premisas, el objetivo principal de la tesis era diseñar, desarrollar y validar un SG 2D no inmersivo versus un JS 3D inmersivo y una actividad de la vida diaria en un entorno 3D RV inmersivo versus un RA para la evaluación de funciones cognitivas, comparando la eficacia y efectividad de ellos. El primer estudio 2D incluyó 354 sujetos sanos y se encontraron correlaciones entre el juego y los métodos tradicionales, lo que sugiere que el juego podría ser una herramienta válida para evaluar las funciones cognitivas en adultos. El segundo estudio, comparó la versión 2D versus una versión 3D STAEN, involucró a 94 sujetos sanos y mostró que la versión 3D fue capaz de generar tiempos más bajos y respuestas correctas más altas que la 2D, lo que sugiere evidencia inicial de la eficacia de un sistema más inmersivo en comparación con un sistema no-inmersivo. Aunque este resultado destaca una posible limitación en el uso de diferentes sistemas tecnológicos debido a las diferencias en los dos métodos de interacción (el sistema 2D aplicó el mouse y el teclado; los controladores de dos manos virtuales 3D) y el registro de datos de latencia de hardware y software. Con respecto a la variabilidad individual en edad, género y educación, los hallazgos mostraron consistencia con la literatura de referencia. Específicamente, los más jóvenes mostraron un mayor rendimiento que los mayores; niveles educativos más altos reflejados en una mejor puntuación y sobre género, los resultados mostraron un panorama más compuesto. Además, para mejorar la validez ecológica de la evaluación, el último estudio de esta tesis comparó el rendimiento conductual y las respuestas fisiológicas, durante una tarea de cocina ecológica, entre un sistema virtual y un sistema aumentado en 50 sujetos sanos. La tarea de cocinar consistió en 4 niveles que aumentaron en dificultad. A medida que el nivel aumentó, aparecieron actividades adicionales. Los resultados de comportamiento mostraron que los tiempos son siempre más bajos en realidad virtual que en RA, aumentando constantemente de acuerdo con la dificultad de las tareas. Con respecto a las respuestas fisiológicas, los hallazgos mostraron que la condición RA produjo más excitación y activación individual que la realidad virtual. Para concluir, STAEN está demostrando ser herramientas confiables y efectivas para la evaluación de las funciones cognitivas en adultos, proporcionando más validez ec / [CA] Les funcions cognitives inclouen tots els processos a través dels quals un individu percep, registra, manté, manipula, usa i expressa informació que està involucrada en qualsevol activitat quotidiana. Les principals ferramentes estandarditzades es poden dividir en tres grups principals: escales curtes de proves de seguiment cognitiu: qüestionaris, bateries neuropsicológiques generals i proves específiques. Estes ferramentes estan ben validades i són confiables, però, en l'última dècada, diverses investigacions han demostrat que alguns pacients poden realitzar bé estes proves neuropsicológiques, inclús quan tenen dificultats significatives per a adaptar els seus comportaments a les activitats de la vida diària. D'acord amb açò, més recentment, un nou enfocament ha augmentat substancialment, la qual cosa podria proporcionar una major validesa ecològica en l'avaluació de les capacitats cognitives funcionals que l'enfocament estandarditzat: l'ús de sistemes tecnològics avançats per a l'avaluació neuropsicológica (STAEN). STAEN es referix a un conjunt de dispositius i aplicacions de software com ara proves computaritzades, jocs divertits i interactius de fantasia (JS) i / o sistemes de realitat virtual simulada (RV) i / o augmentada (RA) que van més enllà de les proves d'avaluació tradicionals i que brinden la possibilitat de presentar estímuls controlats i dinàmics, en entorns ecològicament vàlids i segurs. Partint d'estes premisses, l'objectiu principal de la tesi era dissenyar, desenrotllar i validar un SG 2D no inmersiu versus un JS 3D inmersiu i una activitat de la vida diària en un entorn 3D RV inmersiu versus un RA per a l'avaluació de funcions cognitives, comparant l'eficàcia i efectivitat d'ells. El primer estudi 2D va incloure 354 subjectes sans i es van trobar correlacions entre el joc i els mètodes tradicionals, la qual cosa suggerix que el joc podria ser una ferramenta vàlida per a avaluar les funcions cognitives en adults. El segon estudi, va comparar la versió 2D versus una versió 3D STAEN, va involucrar a 94 subjectes sans i va mostrar que la versió 3D va ser capaç de generar temps més baixos i respostes correctes més altes que la 2D, la qual cosa suggerix evidència inicial de l'eficàcia d'un sistema més inmersiu en comparació amb un sistema no-inmersiu. Encara que este resultat destaca una possible limitació en l'ús de diferents sistemes tecnològics a causa de les diferències en els dos mètodes d'interacció (el sistema 2D va aplicar el ratolí i el teclat; els controladors de dos mans virtuals 3D) i el registre de dades de latència de hardware i software. Respecte a la variabilitat individual en edat, gènere i educació, les troballes van mostrar consistència amb la literatura de referència. Específicament, els més jóvens van mostrar un major rendiment que els majors; nivells educatius més alts reflectits en una millor puntuació i sobre gènere, els resultats van mostrar un panorama més compost. A més, per a millorar la validesa ecològica de l'avaluació, l'últim estudi d'esta tesi va comparar el rendiment conductual i les respostes fisiològiques, durant una tasca de cuina ecològica, entre un sistema virtual i un sistema augmentat en 50 subjectes sans. La tasca de cuinar va consistir en 4 nivells que van augmentar en dificultat. A mesura que el nivell va augmentar, van aparéixer activitats addicionals. Els resultats de comportament van mostrar que els temps són sempre més baixos en realitat virtual que en RA, augmentant constantment d'acord amb la dificultat de les tasques. Respecte a les respostes fisiològiques, les troballes van mostrar que la condició RA va produir més excitació i activació individual que la realitat virtual. Per a concloure, STAEN està demostrant ser ferramentes confiables i efectives per a l'avaluació de les funcions cognitives en adults, proporcionant més validesa ecològica i objectivitat que els mètodes tradicio / [EN] Cognitive functions include all the processes through which an individual perceives, records, maintains, manipulates, uses and expresses information that are involved in any everyday activity. The main standardized tools can be divided in three main groups: short scales of cognitive tracking tests - questionnaires, general neuropsychological batteries, and specific tests. These tools are well-validated and reliable but, in the last decade, several research have shown that some patients can perform these neuropsychological tests well, even when they have significant difficulties in adapting their behaviours to daily life activities. According to this, more recently, a new approach has substantially increased, potentially providing a higher ecological validity in functional cognitive abilities assessment than standardized approach: the use of advanced technological systems for neuropsychological assessment (ATSNA). ATSNA refer to a set of devices and software applications such as computerized tests, fun and interactive fantasy serious games (SG), and/or simulated virtual (VR) and/or augmented (AR) reality systems that go beyond traditional assessment tests and that supply the possibility to deliver controlled and dynamic stimuli, in ecologically valid, and secure environments. Starting from these premises, the main objective of the thesis was to design, develop, and validate a non-immersive 2D SG versus an immersive 3D SG and a daily life activity in an immersive 3D VR environment versus an AR for the assessment of cognitive functions, comparing the efficacy and effectiveness of them. The first 2D study involved 354 healthy subjects and correlations were found between the game and traditional methods, suggesting that the game could be a valid tool for assessing cognitive functions in adults. The second study, compared 2D versus a 3D ATSNA version, it involved 94 healthy subjects and showed that 3D version was able to generate lower times and higher correct answers that the 2D, suggesting initial evidence of efficacy of a more immersive system compared to a non-immersive system. Although this result highlights a potential limitation on using different technological systems due to the differences on the two interaction methods (the 2D system applied mouse and keyboard; the 3D two virtual hands' controllers) and hardware and software latency data recording. Regarding individual variability on age, gender, and education, the findings showed consistency with the reference literature. Specifically, younger showed higher performance that older; higher educational levels reflected on a better score and about gender, results showed a more composite panorama. Furthermore, to enhance the ecological validity of assessment, the last study of this thesis compared the behavioural performance and physiological responses, during an ecological cooking task, between a virtual and an augmented system on 50 healthy subjects. The cooking task consisted of 4 levels that increased in difficulty. As the level increased, additional activities appeared. The behavioural results showed that times are always lower in VR than in AR, increasing constantly in accordance with the difficulty of the tasks. Regarding physiological responses, the findings showed that AR condition produced more individual excitement and activation than VR. To conclude, ATSNA are proving to be reliable and effective tools for the assessment of cognitive functions in adults, providing more ecological validity and objectivity than traditional methods of assessment. / Chicchi Giglioli, IAM. (2020). Novel supports to the assessment of cognitive functions through the combined use of technologies and subjective and objective measurements [Tesis doctoral]. Universitat Politècnica de València. https://doi.org/10.4995/Thesis/10251/139075 / Compendio

Tesis por compendio / [ES] La creatividad es un concepto ampliamente difundido en los diversos campos del conocimiento. Sin embargo, tanto en el ámbito de la docencia como en la práctica profesional, se cuenta con pocas o nulas herramientas objetivas para su medición y desarrollo. La hipótesis central a esta investigación plantea que, tras la identificación de los componentes de la creatividad, es posible identificar y potenciar esta habilidad en las personas. Con tal propósito, este estudio propone un modelo sistémico que considera: los componentes de la creatividad, la persona, sus procesos, sus creaciones, y el entorno en el que se desenvuelve. Para la comprensión más precisa de este fascinante fenómeno, el marco teórico de esta investigación se basa en el estudio de siete temas principales. El concepto de la creatividad se analiza a través de su evolución, desde la idea clásica del genio hasta el actual consenso que define la creatividad como una habilidad humana susceptible a ser desarrollada. Siendo determinante para la historia del término el momento en que, al relacionar el trabajo de la persona creativa con su aportación al medio, la noción de utilidad se incorporó al principio de originalidad, inicialmente asumido. El segundo tema que aborda el estudio refiere a los elementos de la creatividad, determinados por Mel Rhodes en 1961, a saber, la persona, el proceso, el entorno y el producto. De los cuatro elementos, el proceso creativo recibe el más alto número de investigaciones, por ser el mecanismo que permite la observación de la persona durante la resolución del problema en cuestión. Tales investigaciones concluyen en modelos por etapas, siendo el más conocido, el modelo de cuatro etapas del proceso creativo, planteado por Graham Wallas en 1926. Para el buen desempeño del proceso de resolución de problemas se han diseñado diversos modelos y teorías, que exploran las posibles interacciones entre los elementos de la creatividad. De especial interés a esta investigación son: el Modelo de la Estructura del Intelecto SI y su adaptación al Modelo de la Estructura del Intelecto para la Resolución de Problemas SIPS desarrollado por Joy Paul Guilford en 1965, así como el Modelo 4P-E desarrollado por Kalus Urban en 1995. El Estado del Arte concluye con la descripción de los componentes del potencial creativo propuestos por Mark Runco y Jonathan Plucker en 1999. La metodología planteada en esta tesis, comenzó por extraer de la literatura las numerosas habilidades creativas, producto de las investigaciones psicométricas realizadas a partir de 1950, año que marcó el inicio del estudio científico de la creatividad. A partir de la categorización semántica de las habilidades identificadas se configuró un listado de atributos, el cual fue validado empíricamente a través de una muestra de estudio N=502 que incluye arquitectos, artistas y diseñadores que desarrollan su práctica profesional en México. Para el tratamiento estadístico de los datos obtenidos de las encuestas, se llevó a cabo un Análisis de Componentes Principales del cual se obtuvieron cuatro factores esenciales: afecto, cognición, voluntad y empatía. Mismos que se correlacionan, con los cuatro elementos de la creatividad: y las cuatro etapas del proceso creativo, constituyendo un modelo sistémico para el desarrollo del potencial creativo. Para la futura implementación del Modelo de la Creatividad concluido en esta investigación, se perfila un sistema de medición y representación del nivel de la creatividad, de aplicación común a las variadas disciplinas del diseño, y se sugiere su relación con el Modelo de Diseño Concurrente de aplicación en el campo del diseño, perfilado por Hernandis (2003). Este trabajo abre el camino para la observación y la mejora cuantitativa y cualitativa del desempeño de la persona durante la creación de un producto, favoreciendo la idea de que se aprende a crear creando. / [CA] La creativitat és un concepte àmpliament difós en els diversos camps del coneixement. No obstant això, tant en l'àmbit de la docència com en el de la pràctica professional es compta amb poques o nul·les eines per a identificar-la i estimular-la en les persones. La hipòtesi central d'aquesta investigació planteja que el desenvolupament de la creativitat pot potenciar-se a partir d'un coneixement profund i ampli d'aquesta, identificant els seus components i les condicions que li afavoreixen. Amb tal propòsit, aquest estudi proposa un model sistèmic que considere: els components de la creativitat, la persona, els seus processos, les seues creacions i l'entorn en el qual es desembolica. Per a la comprensió més precisa d'aquest fascinant fenomen, el marc teòric d'aquesta investigació es basa en l'estudi de set temes principals. El concepte de la creativitat s'analitza a través de la seua evolució, des de la idea clàssica del geni fins a l'actual consens que defineix a la creativitat com una habilitat humana. Sent determinant per a la història del terme el moment en què, en relacionar el treball de la persona creativa amb la seua aportació al mitjà, la noció d'utilitat es va incorporar al principi d'originalitat, inicialment assumit. El segon tema que aborda l'estudi refereix als elements de la creativitat, determinats per Mel Rhodes en 1961, a saber, la persona, el procés, l'entorn i el producte. Dels quatre elements, el procés creatiu rep el més alt nombre d'investigacions, per ser el mecanisme que permet l'observació de la persona durant la resolució del problema en qüestió. Tals investigacions conclouen en models per etapes, sent el més conegut, el model de quatre etapes del procés creatiu, plantejat per Graham Wallas en 1926, en el seu llibre L'Art del Pensament. Per al bon acompliment del procés de resolució de problemes s'han dissenyat diversos models i teories, que exploren les possibles interaccions entre els elements de la creativitat. D'especial interés per a aquesta investigació són: el Model de l'Estructura de l'Intel·lecte SI i la seua adaptació al Model de l'Estructura de l'Intel·lecte per a la Resolució de Problemes SIPS desenvolupat per Joy Paul Guilford (1965), així com el Model 4P-E desenvolupat per Kalus Urban (1995). L'Estat de l'Art conclou amb la descripció dels components del potencial creatiu proposats per Mark Runco i Jonathan Plucker en 1999. La metodologia plantejada en aquesta tesi, va començar per extraure de la literatura les nombroses habilitats creatives, producte de les investigacions psicomètriques realitzades a partir de 1950, any que va marcar l'inici de l'estudi científic de la creativitat. A partir de la categorització de les habilitats identificades es va configurar un llistat d'atributs, el qual va ser validat empíricament a través d'una mostra d'estudi N=502 que va incloure arquitectes, artistes i dissenyadors que desenvolupen la seua pràctica professional a Mèxic. Per al tractament estadístic de les dades obtingudes de les enquestes, es va dur a terme una Anàlisi de Components Principals del qual es van obtindre quatre factors essencials: afecte, cognició, voluntat i empatia. Els quals es correlacionen, amb els quatre elements de la creativitat i les etapes del procés creatiu, constituint un model sistèmic per al desenvolupament del potencial creatiu. Per a la futura implementació del Model de la Creativitat conclòs en aquesta investigació, es perfila un sistema de mesurament i representació del nivell creatiu, d'aplicació comuna a les variades disciplines. De manera específica, es planteja la seua relació amb el Model de Disseny Concurrent perfilat per Hernandis (1999) d'aplicació en l'àmbit del disseny. Aquest treball obri el camí per a l'observació i la millora quantitativa i qualitativa de l'acompliment de la persona durant la creació d'un producte, afavorint a la idea que s'aprén a crear creant. / [EN] Creativity is a widely spread concept in several fields of knowledge. However, in the realm of teaching and professional exercise remains a lack of tools to identify it and expand it in people. The central hypothesis of this research suggests that creativity can be enhanced when counting with a profound and spacious knowledge of what it is, that is, its components and the conditions that favor them. For this purpose, this study proposes a systemic model that interrelates the main components of creativity: person, processes, product, and the environment in which they operate. For the precise understanding of this fascinating phenomenon, the theoretical framework of this research is based on the study of seven main themes. The concept of creativity is analyzed through its evolution, from the classical idea of the genius to the current consensus that defines it as a human ability. Taking as decisive, the moment in which the product relates to its contribution and the definition of creativity fuses the notion of utility to the principle of originality. The second topic addressed in the study refers to the elements of creativity, determined by Mel Rhodes in 1961, person, process, environment, and product. Out of the four elements, the creative process receives the highest number of investigations, as it is the mechanism that allows the observation of the person during the resolution of the problem in question. Such investigations conclude in models by stages, the best known is the four-stage model of the creative process, proposed by Graham Wallas in 1926, in his book The Art of Thought. Various models and theories have been designed for the greatest performance of the problem-solving process, exploring the possible interactions between the elements of creativity. Of special interest for this research are the Model of the Structure of the Intellect SI and its adaptation to the Model of the Structure of the Intellect for the Resolution of Problems SIPS developed by Joy Paul Guilford (1965), as well as the Model 4P-E developed by Kalus Urban (1995). State of the Art concludes with the description of the components of the creative potential proposed by Mark Runco and Jonathan Plucker in 1999. The methodology proposed in this thesis began by extracting from the literature the numerous creative abilities, product of the psychometric research carried out since 1950, a year that marked the beginning of the scientific study of creativity. From the categorization of the identified skills, a list of attributes was assembled and after empirically validated through a sample study N=502 that included architects, artists, and designers who develop their professional practice in Mexico. For the statistical treatment of the data obtained from the surveys, an Analysis of Main Components was carried out concluding with four essential factors: affection, cognition, will, and empathy. The extracted components are correlated, with the four elements of creativity and the four stages of the creative process, constituting a systemic model for the development of creative potential. For the future implementation of the Creativity Model concluded in this investigation, a system of measurement and representation of common application to the various disciplines is outlined. Specifically, a relationship with the Concurrent Design Model outlined by Hernandis (1999) of application in the field of design, is suggested. This work opens the way for observation and the quantitative and qualitative improvement of the person's performance during the creation of a product, favoring the idea that one learns to create by creating. / Flores Miranda, MB. (2020). Un modelo componencial para el desarrollo del potencial creativo. La integración sistémica de los componentes principales resultantes del análisis factorial de los atributos de la creatividad [Tesis doctoral]. Universitat Politècnica de València. https://doi.org/10.4995/Thesis/10251/149386 / Compendio

[EN] From his beginnings the photography has been the great one allied of the architects, this union has come to the present day. From being only one diffusive of the works of the architects to forming a part of articles of major artistic content, the relation between both disciplines has been evolving. In spite of this, the study of the photography of Architecture of the Modern Movement in general and in Spain especially it is still in his beginnings. Only some big national photographers have managed to stand out of the rest and to assume certain national relevancy. Catalá Rock, Kindel, Bulging, Michaelis would be some of these recognized figures on which there exist monographs and considerable and extensive study. In case of Valencia the investigation of the photography of architecture of the Modern Movement from the point of view of the architect is even less studied. It surprises as being Valencia one of the precursor cities in the introduction of the photography in Spain clear photographic modals do not exist at the level of the mentioned ones. Maybe did not they exist? Or simply still have not they revealed themselves in this facet? This doctoral thesis will try to answer to these questions and to contribute his small grain of sand in this one subject matter, and with the obliged modesty it will try to open new fields of investigation future doctors who complete it. This way, there will gather and analyze photographies of architecture of the Modern Movement of the city of Valencia understood between 1925 and 1965. Some of these photographies are deposited in institutional files, still unexplored, and different in individuals' collections. It will be an aim of the thesis to put them in value, to analyze the architecture that they represent and somehow to avoid his loss. The systematic analysis of all of them in relation with the principal values of the architecture of the Modern Movement will be the used methodology. A scientific point of view uses on certain instantaneous that catalogued as " industrial photography " sometimes have been despised like lacking in enclosed art by the photographs. To realize a calm rereading of the same ones 60 years later, it allows to see with perspective the excellent, sometimes intuitive realized work. Of between all the works of the Modern Movement in Valencia, the thesis will centre fundamentally on the 8 that the own DOCOMOMO indicates as keys in the development of the Valencian modernity. Works of the photography studios, Desfilis or Sanchis will be some of the analyzed ones, we hope to put in value his work in the national panorama. / [ES] Desde sus inicios la fotografía ha sido una gran aliada de los arquitectos, este perfecto maridaje ha llegado hasta nuestros días. Como mera difusora de las obras de estos primeros o como fondo de reportajes de mayor calado artístico la relación entre ambas disciplinas ha ido evolucionando y transformando los protagonismos de los objetos representados y por ende de sus actores. A pesar de esto, el estudio de la fotografía de Arquitectura del Movimiento Moderno en general y en España en particular está aún en sus inicios. Sólo algunos grandes fotógrafos nacionales han conseguido destacar del resto y asumir cierta relevancia a nivel nacional. Catalá Roca, Kindel, Pando, Michaelis serían algunas de estas figuras reconocidas sobre las que existen monografías y un considerable y extenso estudio. En el caso de Valencia, el caso es aún más llamativo y la investigación de la fotografía de arquitectura del Movimiento Moderno desde el punto de vista del arquitecto está aún menos estudiado. Extraña como siendo Valencia una de las ciudades precursoras en la introducción de la fotografía en España no existan claros referentes fotográficos al nivel de los citados. ¿Tal vez no existían? o ¿simplemente aún no se han descubierto en esta faceta? Esta tesis doctoral intentará responder a estas preguntas y aportar su pequeño grano de arena en este temática, y con la obligada modestia intentará abrir nuevos campos de investigación a futuros doctores que la completen. Así, se recogerán y analizarán fotografías de arquitectura del Movimiento Moderno de la ciudad de Valencia comprendidas entre el 1925 y 1965. Algunas de estas fotografías se encuentran depositadas en archivos institucionales, aún inexploradas, y otras en colecciones de particulares. Se pretende ponerlas en valor, contextualizarlas, analizar la arquitectura que representan y de alguna manera evitar su pérdida. El análisis sistemático de todas ellas en relación con los principales valores de la arquitectura del Movimiento Moderno será la metodología empleada. Se busca una mirada científica sobre ciertas instantáneas que catalogadas como "fotografía industrial" a veces han sido desdeñadas como carentes de arte incluso por el propio gremio fotográfico. Realizar una relectura sosegada de las mismas 60 años después, permite ver con perspectiva el excelente, a veces intuitivo trabajo realizado. De entre todas las obras del Movimiento Moderno en Valencia, la tesis se centrará fundamentalmente en las 8 que el propio DOCOMOMO señala como claves en el desarrollo de la modernidad valenciana. Obras de los estudios fotográficos, Desfilis o Sanchis serán algunas de las analizadas, obras que esperamos la tesis ponga en valor dentro del panorama nacional. / [CA] Des dels seus inicis la fotografia ha sigut una gran aliada dels arquitectes, aquest perfecte maridatge que ha arribat fins als nostres dies. Com a mera difusora de les obres d'aquests primers o com a fons de reportatges de major importància artístic la relació entre ambdues disciplines ha anat evolucionant i transformant els protagonismes dels objectes representats i per tant dels seus actors. Malgrat açò, l'estudi de la fotografia d'Arquitectura del Moviment Modern en general i a Espanya en particular està encara en els seus inicis. Només alguns grans fotògrafs nacionals han aconseguit destacar de la resta i assumir certa rellevància a nivell nacional. Catalá Roca, Kindel, Pando, Michaelis serien algunes d'aquestes figures reconegudes sobre les quals existeixen monografies i un considerable i extens estudi. En el cas de València, el cas és encara més cridaner i la recerca de la fotografia d'arquitectura del Moviment Modern des del punt de vista de l'arquitecte està encara menys estudiat. Estranya com sent València una de les ciutats precursores en la introducció de la fotografia a Espanya no existisquen clars referents fotogràfics al nivell dels citats. Tal vegada no existien? o simplement encara no s'han descobert en aquesta faceta? Aquesta tesi doctoral intentarà respondre a aquestes preguntes i aportar el seu xicotet gra d'arena en aquest temàtica, i amb l'obligada modèstia intentarà obrir nous camps de recerca a futurs doctors que la completen. Així, s'arreplegaran i analitzaran fotografies d'arquitectura del Moviment Modern de la ciutat de València compreses entre el 1925 i 1965. Algunes d'aquestes fotografies es troben dipositades en arxius institucionals, encara sense explorar, i unes altres en col·leccions de particulars. Es pretén posar-les en valor, contextualitzar-les, analitzar l'arquitectura que representen i d'alguna manera evitar la seua pèrdua. L'anàlisi sistemàtica de totes elles en relació amb els principals valors de l'arquitectura del Moviment Modern serà la metodologia emprada. Se cerca una mirada científica sobre certes instantànies que catalogades com a "fotografia industrial" a voltes han sigut menyspreades amb falt de contingut artistic fins i tot pel propi gremi fotogràfic. Realitzar una relectura assossegada de les mateixes 60 anys després, permet veure amb perspectiva l'excel·lent, a voltes intuïtiu treball realitzat. D'entre totes les obres del Moviment Modern a València, la tesi se centrarà fonamentalment en les 8 que el propi DOCOMOMO assenyala com a claus en el desenvolupament de la modernitat valenciana. Obres dels estudis fotogràfics, Desfilis o Sanchis seran algunes de les analitzades, obres que esperem la tesi pose en valor dins del panorama nacional / Cortina Maruenda, FJ. (2016). Fotografía y Arquitectura del Movimiento Moderno en Valencia. 1925-1965. Casos paradigmáticos [Tesis doctoral]. Universitat Politècnica de València. https://doi.org/10.4995/Thesis/10251/62865