King Edward I of England's castle building program in Wales from 1282 to 1295 provides a unique event that can be studied in further detail. Edward's castle building program turns the conquest of Wales into an early example of what future English colonization would become. By examining the building of Conwy and Caernarvon in Wales and the accompanying social programs we are better able to understand how the English viewed conquest and colonization. The conquest spent approximately £35,000 on the building of the castles of Conwy and Caernarvon, a colossal sum for the time. The reallocation of resources from England into Wales provide important similarities to later colonial endeavors, especially in the large application of manpower to build successful colonies. Another similarity becomes the split between the use of local raw resources such as the stone and timber combined with the need for manufactured goods brought from England. The social changes also had a major impact. The construction of Edward's castles Conwy and Caernarvon replaced iconic locations of Welsh power. The accompanying Statute of Wales (1284) changed the Welsh legal landscape and forced the English legal system on the Welsh. By replacing Welsh locations of power and instituting legal reform England made it possible for its colonists to safely enter northern Wales and take control of the region.

No description available.

La capacité résistante des sections en I en acier laminées à chaud et soudées est étudiée en profondeur dans cette thèse. La résistance en section influencée par le voilement local ainsi que la résistance d'une barre soumise au flambement sont étudiées. Les normes de dimensionnement actuelles reposent sur le principe de classification des sections et la méthode des largeurs efficaces (E.W.M.), ce qui peut conduire à des prédictions de résistance discontinues et des calculs longs et fastidieux, en particulier dans le cas de sections ouvertes non-symétriques ou soumises à des cas de chargement combinés. En raison de ces lacunes, une méthode de conception plus économique et plus simple, l'Overall Interaction Concept (O.I.C.), a été développé. L'O.I.C., qui repose sur l'interaction résistance-instabilité bien connue avec une définition de l'élancement relatif généralisé, abandonne le concept de classification des sections et l'E.W.M., et traite toutes les géométries de section de manière similaire, pour les sections et les membres, et pour des cas de charge simples ou combinés. Compte tenu de ces avantages, le domaine d'application de l'O.I.C. est ici étendu à la conception de profilés en I en acier laminés à chaud et soudés. L'O.I.C. est élargi au Chapitre 1 pour la conception de profilés en I laminés à chaud et soudés dans des situations de chargement combinées ; Le Chapitre 2 se concentre sur la conception de sections en I mono-symétriques sous des cas de charge simples, et le Chapitre 3 traite de l'application de l'O.I.C. au cas des éléments comprimés influencés par les instabilités couplées locales-globales. Dans chaque chapitre, les détails des modèles numériques ainsi que les résultats de validation sont fournis. Des études paramétriques numériques approfondies par le biais de modèles d'éléments finis validés vis-à-vis de résultats expérimentaux sont menées pour étudier l'influence de différentes nuances d'acier, formes de section et divers cas de charge sur la résistance ultime. Sur la base des résultats des éléments finis, des expressions de conception basées sur l'O.I.C. sont proposées. Les prédictions de résistance de l'Eurocode 3, des normes américaines et de la proposition O.I.C. sont comparés aux résultats numériques de référence. Dans l'ensemble, il est démontré que l'O.I.C. délivre des résistances continues et beaucoup plus précises que celles prédites par les normes existantes. Les propositions faites ici serviront de base au développement d'une approche O.I.C plus générale, pour d'autres formes de sections transversales et divers procédés de fabrication. / The resistance capacity of hot-rolled and welded steel I-sections are deeply investigated in this thesis. Both cross-section resistance influenced by local buckling and member resistance influenced by global buckling are considered. Current code-oriented design relies on the traditional cross-section classification system and the Effective Width Method (E.W.M.), which may result in discontinuous resistance predictions and lead to long and tedious design calculation processes, especially when it comes to non-doubly symmetric open sections or to combined loading cases. Due to these shortcomings, a more economic and simple design method, the Overall Interaction Concept (O.I.C.), was developed. The O.I.C., which is based on the well-established resistance-instability interaction with a definition of generalised relative slenderness, abandons the cross-section classification concept and the E.W.M. and deals with all cross-section shapes in a similar way for both sections and members, under simple or combined loading cases. Considering these advantages, an extension of its application scope is expected. The range of application of the O.I.C. in this thesis is extended to cover the design of hot-rolled and welded steel I-sections. The O.I.C. is developed in Chapter 1 for the design of hot-rolled and welded I-sections under combined loading situations; Chapter 2 focuses on an O.I.C.-based design of mono-symmetric I-sections under simple load cases and Chapter 3 discusses the application of the O.I.C. to the resistance of compression members as influenced by local-global coupled instabilities. In each chapter, the details of numerical models as well as validation results are provided. Extensive numerical parametric studies through test-validated finite element models are carried out to investigate the influence of different steel grades, section shapes and various load cases on ultimate resistance. Based on the finite element results, O.I.C. design expressions are proposed. Resistance predictions from Eurocode 3, the American Standards and the proposed O.I.C. approach are compared to the reference numerical results. Overall, it is evidenced that the proposed O.I.C. approach provides more continuous and significantly more accurate resistance predictions than existing design standards. The proposals from this research shall serve as a basis for the derivation of a more general O.I.C. approach to other cross-section shapes and manufacturing processes.

Different techniques could be used for improving application performance in parallel systems. Studies have been shown that I/O communication delay is the main reason for different behavior of I/O intensive applications with specific requirements for performance optimization. So, using common strategies, generally defined and effective for computationally intensive applications may not have the same effect on performance improvement for these applications. Moreover, background system configuration effects on the behavior of the application and its performance. Growing use of parallel multi-core systems is an important factor in increasing performance and speeding up the applications. Since changing multi-core systems hardware is not an efficient method in satisfying different expectations of unique application, it is application developer's responsibility to design flexible and scalable code that is compatible with different environments. On the other hand, predicting application behavior and I/O requirements for I/O intensive applications with irregular communication patterns is a complicated and time-consuming task that pushes the problem to runtime impacts. Addressing this issue, we provided an overview on different techniques used for solving this problem. We have studied I/O bound parallel applications that use MPI as the communication method in order to define a general perspective to optimize cost performance ratio. Our designed experiments cover different setups for these applications in order to define various criteria that should be considered in design stage as well as runtime. Moreover, targeting one of the popular I/O intensive applications, we have discussed some possible solutions to speed it up on a multi-core system. / Master of Science

La capacité résistante des sections en I en acier laminées à chaud et soudées est étudiée en profondeur dans cette thèse. La résistance en section influencée par le voilement local ainsi que la résistance d'une barre soumise au flambement sont étudiées. Les normes de dimensionnement actuelles reposent sur le principe de classification des sections et la méthode des largeurs efficaces (E.W.M.), ce qui peut conduire à des prédictions de résistance discontinues et des calculs longs et fastidieux, en particulier dans le cas de sections ouvertes non-symétriques ou soumises à des cas de chargement combinés. En raison de ces lacunes, une méthode de conception plus économique et plus simple, l'Overall Interaction Concept (O.I.C.), a été développé. L'O.I.C., qui repose sur l'interaction résistance-instabilité bien connue avec une définition de l'élancement relatif généralisé, abandonne le concept de classification des sections et l'E.W.M., et traite toutes les géométries de section de manière similaire, pour les sections et les membres, et pour des cas de charge simples ou combinés. Compte tenu de ces avantages, le domaine d'application de l'O.I.C. est ici étendu à la conception de profilés en I en acier laminés à chaud et soudés. L'O.I.C. est élargi au Chapitre 1 pour la conception de profilés en I laminés à chaud et soudés dans des situations de chargement combinées ; Le Chapitre 2 se concentre sur la conception de sections en I mono-symétriques sous des cas de charge simples, et le Chapitre 3 traite de l'application de l'O.I.C. au cas des éléments comprimés influencés par les instabilités couplées locales-globales. Dans chaque chapitre, les détails des modèles numériques ainsi que les résultats de validation sont fournis. Des études paramétriques numériques approfondies par le biais de modèles d'éléments finis validés vis-à-vis de résultats expérimentaux sont menées pour étudier l'influence de différentes nuances d'acier, formes de section et divers cas de charge sur la résistance ultime. Sur la base des résultats des éléments finis, des expressions de conception basées sur l'O.I.C. sont proposées. Les prédictions de résistance de l'Eurocode 3, des normes américaines et de la proposition O.I.C. sont comparés aux résultats numériques de référence. Dans l'ensemble, il est démontré que l'O.I.C. délivre des résistances continues et beaucoup plus précises que celles prédites par les normes existantes. Les propositions faites ici serviront de base au développement d'une approche O.I.C plus générale, pour d'autres formes de sections transversales et divers procédés de fabrication. / The resistance capacity of hot-rolled and welded steel I-sections are deeply investigated in this thesis. Both cross-section resistance influenced by local buckling and member resistance influenced by global buckling are considered. Current code-oriented design relies on the traditional cross-section classification system and the Effective Width Method (E.W.M.), which may result in discontinuous resistance predictions and lead to long and tedious design calculation processes, especially when it comes to non-doubly symmetric open sections or to combined loading cases. Due to these shortcomings, a more economic and simple design method, the Overall Interaction Concept (O.I.C.), was developed. The O.I.C., which is based on the well-established resistance-instability interaction with a definition of generalised relative slenderness, abandons the cross-section classification concept and the E.W.M. and deals with all cross-section shapes in a similar way for both sections and members, under simple or combined loading cases. Considering these advantages, an extension of its application scope is expected. The range of application of the O.I.C. in this thesis is extended to cover the design of hot-rolled and welded steel I-sections. The O.I.C. is developed in Chapter 1 for the design of hot-rolled and welded I-sections under combined loading situations; Chapter 2 focuses on an O.I.C.-based design of mono-symmetric I-sections under simple load cases and Chapter 3 discusses the application of the O.I.C. to the resistance of compression members as influenced by local-global coupled instabilities. In each chapter, the details of numerical models as well as validation results are provided. Extensive numerical parametric studies through test-validated finite element models are carried out to investigate the influence of different steel grades, section shapes and various load cases on ultimate resistance. Based on the finite element results, O.I.C. design expressions are proposed. Resistance predictions from Eurocode 3, the American Standards and the proposed O.I.C. approach are compared to the reference numerical results. Overall, it is evidenced that the proposed O.I.C. approach provides more continuous and significantly more accurate resistance predictions than existing design standards. The proposals from this research shall serve as a basis for the derivation of a more general O.I.C. approach to other cross-section shapes and manufacturing processes.

Le premier projet de ce travail de doctorat a consisté à étudier l’activité catalytique de complexes à base de gallium(I), pour continuer à rechercher des alternatives aux catalyseurs à base de métaux nobles, plus communs, mais réputés coûteux et/ou toxiques. Le savoir-faire de l’équipe en catalyse par des complexes de gallium(III) a pu être réinvesti dans l’étude de ce bas degré d’oxydation du gallium, rarement étudié dans la littérature scientifique, dans l’espoir de détecter des réactivités et/ou sélectivités différentes d’avec des complexes de gallium(III). Ainsi, le complexe cationique bien défini de gallium(I) [Ga(PhF)2][Al(OC(CF3)3)4] a été employé dans une large gamme de réactions dans lesquelles les catalyseurs à base de gallium(III) avaient déjà fait leurs preuves, telles que l’hydroarylation d’arénynes, la réaction de Friedel-Crafts ou encore l’hydrogénation d’alcènes par transfert, pour laquelle une réactivité supérieure à celle des complexes usuellement utilisés au sein de l’équipe a été observée. Un analogue à base d’indium(I), [In(PhF)2][Al(OC(CF3)3)4], a également été étudié dans ces réactions, sans succès. En revanche, il s’est avéré efficace dans le cadre de réactions d’hydroamination d’aminoalcènes.En parallèle a été conduit un projet basé sur l’étude en tant qu’abstracteurs d’halogénures de complexes de divers métaux (argent, lithium, potassium, thallium(I)) comportant l’anion perfluoré, très volumineux et très faiblement coordinant [Al(OC(CF3)3)4]-. Dans le cadre de l’activation de pré-catalyseurs à base d’or(I), de gallium(III) ou d’indium(III) par abstraction d’halogénures, les sels d’argent sont les plus communément employés dans la littérature. Cependant, ces sels d’argents ne sont pas innocents en termes de réactivité. Par ailleurs, si les cations métalliques des sels employés en abstraction d’halogénures font l’objet d’un nombre raisonnable d’études dans la littérature, ce n’est pas autant le cas des anions qui leur sont associés : notre étude s’oriente selon ces deux problématiques. Il s’est avéré que les propriétés très faiblement coordinantes de l’anion [Al(OC(CF3)3)4]- ont mené à des réactivités et sélectivités différentes de celles obtenues avec l’emploi de sels plus usuels, AgSbF6 plus particulièrement, dans le cadre de réaction classiquement catalysées par l’or(I) ou le gallium(III) et déjà étudiées dans le premier projet de ce travail de thèse. Les complexes à base de gallium(I) et d’indium(I) impliqués dans le premier projet ont également été, succinctement, étudiés dans ce projet parallèle. / In the main project of this thesis work, the catalytic activity of gallium(I)-based complexes was explored. The aim was to keep on looking for alternatives to noble metals-based, more common catalysts, which have a reputation for being expensive and/or toxic. The know-how developed in the team on gallium(III)-based catalysis was reinvested into the study of this low oxidation degree of gallium, only scarcely studied in the literature. It was hoped to then detect different reactivity and/or selectivity than with gallium(III) complexes. Thus, the well-defined, cationic, gallium(I)-based complex [Ga(PhF)2][Al(OC(CF3)3)4] was used in a large array of reactions that were already successfully studied with gallium(III)-based catalysts, such as the hydroarylation of arenynes, the Friedel-Crafts reaction or the transfer hydrogenation of alkenes. In this later reaction in particular, the observed reactivity was superior to that achieved with the catalysts more commonly used in the team. An indium(I)-based analogue, [In(PhF)2][Al(OC(CF3)3)4], was also tested in these reactions, without any success. However, it was actually efficient in the context of aminoalkenes hydroamination reactions.The side-project of this work consisted in the study as halide abstractors of complexes, based on diverse metals (silver, lithium, potassium, thallium(I)) and containing the perfluorinated, very bulky and very weakly coordinating anion (WCA) [Al(OC(CF3)3)4]-. In the frame of the activation of gold(I), gallium(III) or even indium(III)-based pre-catalysts by halide abstraction, silver salts are the most frequently used. However, these silver salts are not non-innocent in terms of reactivity. Besides, if the cationic metal of the salts used in halide abstraction are the subject of a reasonable amount of studies in the literature, it is not the case of their anionic counterparts: we planned to address these two problematics with this project. It appeared that the very weakly coordinating properties of the anion [Al(OC(CF3)3)4]- in the context of the previously referred to reactions classically catalyzed by gold(I) or gallium(III)-based complexes led to different reactivity and selectivity than those achieved with the usual salts and in particular AgSbF6. The gallium(I) and indium(I)-based complexes involved into the main project were also briefly studied in this side-project.

La psicologia de sant Tomàs d’Aquino, especialment la teoria dels sentits interns, permet explicar d’una forma coherent i unificada els diferents graus de coneixement i la seva relació amb la dinàmica afectiva en l’animal i en l’ésser humà. Aquesta teoria es considera actual perquè no solament és compatible amb els coneixements científics contemporanis de psicologia, sinó que resol la seva fragmentarietat eclèctica, així com la seva gravitació vers el materialisme neurologista.

Reproducció digital de l'original mecanografiat, facilitada per l'autor. / Tracta del paper dels Escolapis al segle XIX en el sistema educatiu liberal, la problemàtica en que es van trobar en la seva acció educativa i l’organització dels Col·legis escolapis de Catalunya en el període de 1838 al 1904, en relació especialment amb el Rector de la Universitat de Barcelona. Pretenent ser una història documental, es fonamenta pràcticament en la investigació de l‘ARXIU GENERAL I HISTÒRIC DE LA UNIVERSITAT DE BARCELONA (AGHUB). La primera part presenta els antecedents, la fonamentació, la consolidació i l’evolució del sistema per tal de dominar el camp de l’ensenyament a través de la legislació, així com les circumstàncies particulars que van fer els Escolapis mereixedors, a Catalunya, del reconeixement general, encara persistent, en el terreny de la docència. El sistema educatiu liberal va ser un dels mitjans de què es va valer la burgesia a fi d’assegurar-se el domini de l’estat i el control de la resta de la societat, contribuint així al manteniment del poder econòmic. Al principi, la lluita més forta es va produir contra l’Església, que era pràcticament l’única Institució docent. Això va generar un procés de secularització que va fer passar l’educació a les mans de l’Estat, que pretenia entre altres coses, salvaguardar la legalitat establerta i oferir uns estudis interessants per millorar la indústria i conseqüentment la riquesa del país. L’ensenyament va ser considerat, els primers anys, des dels principis liberals, com un mitjà important. Més tard es va anar regulant l’estructura administrativa. Tanmateix, mai s’hi va dedicar el pressupost suficient per a dur-ho a terme. Al principi del període i davant la necessitat, el govern progressista, va salvar el “capital” existent en el terreny de l’ensenyament, conservant algunes cases d’Escolapis, no com a Comunitats religioses, sinó com a establiments d’instrucció pública. Els Escolapis, amb una forta i qualificada tradició en el camp de l’ensenyament i una més ferma voluntat de ser-hi, que era la raó de la seva existència, d’una banda, es van trobar deslliurats, en part, de la supressió que va atènyer les Corporacions religioses l’any 1837, però d’altra, subjectes als plans d’ensenyament que regien o regirien en endavant. Amb el canvi de les circumstàncies del país, amb els moderats al poder, la perseverança i tenacitat mostrada en el camp de l’ensenyament, així com la confiança en les Corts a qui acudiren, tant bon punt les condicions foren més favorables, els Escolapis van aconseguir el restabliment com a Institució ensenyant, amb l’aprovació dels representants del país, per la llei del 5 de març de 1845, que va propiciar un nou creixement com a Orde religiós. La necessitat d’harmonització dels principis del Decret “Pidal” amb els Col·legis Escolapis existents, juntament amb la consideració i reconeixement per part del Govern, dels Escolapis com a zelosos auxiliars, va significar privilegis (poder ensenyar sense títol i altres), i concessions, sobretot en l’ensenyament secundari. Tot això va ser respectat per la legislació posterior. La Llei d’Instrucció Pública no va innovar res. Tots els seus principis bàsics ja hi eren en la legislació anterior. Això explicava el redactat, ampli, de l’article 153. A Catalunya, les peticions de fundació de Col·legis foren múltiples, tant pel prestigi dels Escolapis com pels avantatges que podia representar tenir assegurat l’ensenyament secundari, en llocs on es preveia difícil la instal·lació d’un Institut local, donades les exigències de la mateixa Llei d’Instrucció pública. El Sexenni, per més que d’entrada va abolir tots els privilegis sobre ensenyament, perquè no podia proveir-lo amb altres mitjans, va retornar tot seguit als Col·legis Escolapis la facultat de seguir ensenyant, sempre que comptessin amb l’assentiment de les Corporacions municipals respectives. La cooperació amb els Ajuntaments en el camp de l’ensenyament, que ja feia temps que es donava, va continuar també durant el Sexenni; i per més que hi hagués dificultats i fossin expulsats d’algun lloc, es pot afirmar que els Escolapis hi foren sempre amb dignitat, i que els fets adversos derivaren d’altres motivacions no professionals. La restauració monàrquica i la Constitució del 1876 que afavorí l’Església en matèria d’ensenyament, va portar el restabliment de la vigència de la Llei d’Instrucció Pública, i a més, va atorgar amb el temps, l’ampliació del privilegi a les Corporacions religioses habilitades, cosa que aquestes aprofitaren bé per a la generalització de l’ensenyament i la multiplicació dels col·legis confessionals. Els Escolapis seguiren la marxa general del país augmentant, però, cap a finals del període, el nombre d’alumnes i cases. La facilitat de dedicació a l‘ensenyament secundari, i la mateixa formació dels Mestres Escolapis després del restabliment, va portar dificultats internes en l’atenció al primer ensenyament, com reconeixia una Circular del P. Llanas gairebé al final del període. Això tingué poca repercussió en els Col·legis Escolapis de Catalunya, que passaven per un bon moment. Havien augmentat en nombre, i hi havia una gran preocupació pel millorament de la docència, que esclataria més endavant en els estudis de primària i de Comerç. La segona part tracta la temàtica conjunta de la legislació i els problemes pedagògics pràctícs i concrets que afectaren els Escolapis. Així, ressegueix uns problemes concrets que afectaren directament l’acció educativa dels Col·legis, sobretot pel que fa a l’actuació. Aquestes qüestions es resumeixen en els “privilegis” en quant als títols i exàmens. També tracta problemes anomenats de dependència, que fan referència directa a la titularitat i a la gratuïtat. Finalment, els que es relacionen amb la mateixa identitat escolàpia plantejada prou clarament: problemes d’orientació interna de l’Orde, que ajuden a entendre la manera de ser i d’actuar dels Escolapis i la formació dels Mestres Escolapis, amb estudis per a una doble carrera, -de Sacerdot i gairebé de Llicenciat-, que explicava, en part, la dedicació més gran al 2n ensenyament. La tercera part tracta de donar, en un primer punt, una visió global de l‘acció educativa dels Escolapis, ressaltant-ne l’actuació pràctica, explicitada en qüestions de mètode, organització general i relacions externes; i, en un segon punt, segueix de molt a la vora l’aspecte organitzatiu, dins el possible, de cada un dels Col·legis durant el període assenyalat, fent-ne ressaltar punts interessants de cada un d’ells, sobretot en coses i detalls inèdits. Aquesta tercera part és més voluminosa pel fet de ser un recorregut gairebé monogràfic de cada un dels col·legis, justificat per la necessitat de fonamentar la Història interna general de la Institució escolàpia en monografies de les diverses Institucions que la componen, ja que si bé com a Escolapis tenien trets i característiques comunes, cada Col·legi tenia la seva manera de fer i les seves peculiaritats pròpies, que calia assenyalar. Els 17 Col·legis Escolapis de Catalunya dels quals hi ha un resum monogràfic són: Moià, Balaguer, Puigcerdà, Igualada, Mataró, Barcelona-Sant Antoni Abat, Sabadell, Calella, Olot, Reus, Terrassa, Vilanova i la Geltrú, Tàrrega, Valls, Barcelona-Calassanci, Barcelona-Sarrià i Barcelona-Balmes. L’organització dels Col·legis Escolapis de Catalunya, mostrada a través de l’aportació documental, pel que fa referència sobretot a les relacions amb el Rector de la Universitat de Barcelona, expressava en primer lloc, la voluntat dels Escolapis de ser presents en el camp de l’ensenyament, voluntat que es manifestava amb una organització, que s’anava millorant en bé dels alumnes . Però també- mostra la manca d’espai per a exercir la pròpia capacitat de maniobra en el camp de l’ensenyament, subjectes com estaven a les lleis, en un temps o àmbit històric de centralisme cultural, i, pel que fa a casa nostra, de regressió del català. Finalment, uns textos de suport juntament amb una profusió de documents transcrits, molts d’ells inèdits, constitueixen l’Apèndix documental del treball, àmplia plataforma documental que obre perspectives d’aprofundiment, per exemple, en les relacions amb els Municipis; però també en altres camps, com és ara, en la didàctica de les Ciències. Com a conclusió es pot dir que aquest treball intenta presentar la resposta dels Escolapis al repte de l’ensenyament i l’educació en el període fixat. I es pot dir que aquesta resposta era una aportació progressiva -a la demanda social, -a l’evolució sòcio-política, -i a la necessitat cultural immediata, que es conjuminava amb la voluntat dels mateixos Escolapis de ser-hi en el camp de l’ensenyament i de l’educació, raó de ser fonamental de la vocació escolàpia. / This strives to set the role of the Piarists in the XIX Century within the liberal educational system, the problems of their educational activity and the organization of the Piarists schools in Catalonia during the period of 1838 to 1904 especially in relation to the Rector of Barcelona University. Dealing about a documental history, it is based practically on the research made in the GENERAL and HISTORICAL ARCHIVES OF THE UNIVERSITY OF BARCELONA. == The first part presents the antecedents, implantation, consolidation and evolution of the system which tried to exert control in the field of instruction through the legislation. The Piarists, saved from the suppression of 1837 and having their institutions kept as establishments of public instruction, were reestablished in their functions as a religious Order by law on March 5th, 1845. From the harmonization of the “Plan Pidal” witth this law sprang up the “privileges” (teaching without diploma and others), which were honored by the subsequent legislation. Alter the reestablishment, the admission of new members made possible within a few years, the foundation of new schools and the increase on the level of instruction imparted in them, always in collaboration with the respective Municipalities. After the monarchical restoration and the Constitution of 1876 that favored the Church in reference to Education, the Piarists followed the country’s general trend, increasing the number of schools and students toward the end of the period. == The second part studies the problems derived from the instruction and dedication to teaching (titles, commissions of examinations, distances), credentialing and free tuition and about the Piarist identity, including the formation of their members as teachers. == The third part, after a brief introduction on the educational act (method, organization and relations), presents a monographic summary of the 17 Schools (“Col·legis”) in Catalonia: Moià, Balaguer, Puigcerdà, Igualada, Mataró, Barcelona-Sant Antoni Abat, Sabadell, Calella, Olot, Reus, Terrassa, Vilanova i la Geltrú, Tàrrega, Valls and Barcelona (Calassanci, Sarrià, Balmes). == The fifteen texts chosen and a gathering of documents unedited in their majority, about the schools compose the appendix.

El Catholic revival a Europa, al qual pertanyen autors francesos com Barbey, Bloy, Huysmans, Péguy, Claudel, Bernanos i Mauriac, va ser originàriament una literatura neoromántica i decadentista, directament oposada a la primacia de la filosofia de la Il•lustració i a la doctrina antireligiosa de la Revolució francesa. Aquests escriptors empraren hàbilment la novel•la catòlica per contrarestar el pensament positivista i per mostrar que el catolicisme era una alternativa filosòfica, política i artística a la davallada religiosa dels temps moderns.. Graham Greene emfasitzà els temes de la novel•la catòlica francesa, descrits per David Lodge: la idea del pecador en el cor de la Cristiandat, la crítica del materialisme, la caça incansable de l’ànima esgarriada per part de Déu i la substitució mística o sofriment vicari. Aquest últim tema, totalment contrari a la saviesa de l’humanisme racionalista que intenta resoldre tots els problemes sense Déu, suposa sempre l’existència d’un món malmès per la caiguda de l’home, on el mal només pot ser vençut adreçant-se a l’Invisible a través del que és visible. De fet, no és infreqüent que l’argument de les novel•les catòliques desenvolupi ortodoxament la transferència del sofriment que fa una persona per salvar una altra, en virtut de la participació en la substitució mística de Crist a la creu. Tanmateix, Greene volgué dur aquesta idea a l’extrem, forçant-la fins a les últimes possibilitats dramàtiques; per això, aportà una nova veu a les tècniques de la ficció catòlica: una veu de dubte, de controvèrsia i d’ironia, que bandeja la certesa i la creença en els mitjans eficaços que menen inevitablement a la salvació o a la damnació. Aquesta tesi examina el sofriment vicari en l’obra de Greene, que esdevé més heterodox que les dels autors francesos. Els herois reticents i marginats de les seves novel•les, malgrat la manca aparent d’imaginació, emoció i disponibilitat interior que sembla paralitzar-los –com, per exemple, Rose en Brighton Rock, del capellà en The Power and the Glory, el dissortat Scobie de Heart of the Matter, Sarah en The End of the Affair i fins i tot Querry en A Burnt-Out Case–, acompleixen de sobte uns actes sublims de compassió. Accepten lliurament oferir la vida, la fe, la pau, l’amor o la salvació eterna a canvi d’evitar mals físics i espirituals a uns altres personatges, tan pobres i desarrelats com ells mateixos. En aquest sentit, el sofriment vicari en la ficció de Greene mira de posar a prova literàriament “l’espantosa raresa de la misericòrdia de Déu”. / El Catholic revival en Europa, al cual pertenecen Barbey, Bloy, Huysmans, Péguy, Claudel, Bernanos y Mauriac, entre otros autores, nació en Francia bajo la forma de un nuevo romanticismo decadentista, que se presentó como una reacción contra la corriente mayoritaria de la filosofía de la Ilustración y las doctrinas opuestas a la religión de la Revolución francesa. Tales escritores crearon una literatura para contrarrestar el pensamiento positivista y defender eficazmente el catolicismo como una alternativa al declive religioso de su época. El escritor inglés Graham Greene puso especial énfasis en los temas de la novela católica francesa, estudiados por David Lodge: la idea del pecador en el centro de la Cristiandad, la crítica del materialismo, la incansable caza divina del alma extraviada y la substitución mística o sufrimiento vicario, concepto clave para combatir el racionalismo humanista ateo. En efecto, esta teoría afirma que hay un mundo casi totalmente corrompido por el pecado del hombre, donde el mal sólo puede ser erradicado apelando a lo Invisible a través de lo que es visible. En realidad, el argumento de algunas novelas católicas es conforme a la ortodoxia de esta doctrina, ya que el protagonista acepta libremente sufrir por otros personajes, participando así en la substitución mística de Cristo en la cruz. No obstante, Greene desarrolla esta idea hasta el límite, apurando perversamente sus posibilidades, con lo cual introduce, en la novela católica, la duda, la sospecha y la ironía donde antes había la certeza y la creencia en los medios eficaces para lograr salvarse o condenarse irreversiblemente. Esta tesis examina el sufrimiento vicario en la ficción de Greene, muy heterodoxo en relación al de los autores católicos franceses. Sus héroes reticentes y marginados, pese a la aparente pasividad, por su escasa imaginación, emoción y disponibilidad interior, realizan inesperadamente actos sublimes. Así, Rose en Brighton Rock, el sacerdote en The Power and the Glory, el desgraciado Scobie de The Heart of the Matter, Sarah en The End of the Affair e incluso Querry en A Burnt-Out Case se prestan a dar la vida, la fe, la paz, el amor o la salvación eterna a cambio de suprimir el mal físico o espiritual que padecen otros personajes de sus novelas católicas, No es erróneo afirmar que el sufrimiento vicario en su ficción constituye un reto literario al “carácter terriblemente extraño de la misericordia de Dios”. / The Catholic revival in Europe –Barbey, Bloy, Huysmans, Péguy, Claudel, Bernanos, and Mauriac– originated in the neoromantic and decadent form of French literature as a reaction against the dominant discourse of Enlightenment philosophy and the antireligious doctrines of the French Revolution. These writers made the Catholic novel into an accomplished literary form which opposed positivist thought and defended Catholicism as a powerful philosophical, political and artistic alternative to the state of religious decline in modernity. Graham Greene comes close to dramatizing the themes of the French Catholic novel elucidated by David Lodge: the idea of the sinner at the heart of Christianity, the criticism of materialism, the tireless pursuit of the erring soul by God and the mystical substitution or vicarious suffering. Unlike the wisdom of rationalist humanism which aims at solving all the problems without God, the concept of the vicarious suffering involves always a world based on the fall of man, where evils can be overcome by accessing the Invisible through the visible. In fact, the dramatic action of some Catholic novels develops into an orthodox way this doctrine of substituting oneself for the sake of the other, a participation in Christ’s mystical substitution on the cross. However, Greene explores this idea in the extreme, maliciously pushing it to its ultimate dramatic potential; that’s why he brought a new voice to the techniques of the French Catholic novel: a voice of doubt, questioning and irony, as opposed to the certainty and belief in efficacious means that led ineluctably to salvation or damnation. This thesis examines Greene’s views on the mystical substitution or vicarious suffering, which are more unorthodox than those of French novelists. In spite of an apparent lack of imagination, emotion and inner availability which seems to paralyze the reluctant and outsider heroes of his novels –such as Rose in Brighton Rock, the priest in The Power and the Glory, the unfortunate Scobie in The Heart of the Matter, Sarah in The End of the Affair, and even Querry in A Burnt-Out Case–, these main characters carry out unexpected and sublime acts of compassion. They offer the loss of life, faith, peace, love or eternal salvation in exchange for avoiding physical or spiritual evils to other people, who are poor and rootless too. In one sense, vicarious suffering in Greene’s fiction tries to test literarily “the appalling strangeness of the mercy of God”.

Hem resseguit la trajectòria vital i intel·lectual de Josep Maria Capdevila per tal d’arribar a la gènesi del seu pensament polític i social. La importància de l’opuscle, ‘Principis de Teoria Política’ (1927), rau en el fet de convertir-se en el fonament teòric dels editorials, a partir dels quals Capdevila desplegaria, poc després, l’anàlisi de la realitat política i social del seu temps en el rotatiu «El Matí». En relació a això, hem presentat la tasca de classificació i estudi del fons editorial, plantejant els criteris metodològics per a l’estudi dels nuclis articulars. Així doncs, s’han cercat les constants que, en certa manera, categoritzen el seu pensament que es desplega bàsicament entre els anys 1929 i 1934. És per això que, a partir d’aquí, podem referir la persona de Capdevila com a exponent del pensament humanista cristià a la Catalunya del primer terç del segle XX. / The vital and intellectual trajectory of Josep Maria Capdevila has been followed in order to reach the genesis of his political and social thinking. The importance of the brief treatise, ‘Principles of Political Theory’ (1927), lies in the fact of becoming the theoretical basis of the editorials from which Capdevila would spread, shortly afterwards, to the analysis of the political and social reality of his time in the Catalan newspaper «El Matí». The task of classification and study of his editorial background and the methodological criteria for the classification and study of the newspaper cores have been presented. These are the constants that, in a certain way, categorize his thinking through his journalistic period, between years 1929 and 1934. Hence, the person of of Capdevila can be related as an exponent of the humanist thought in the Catalonia of the first third of the 20th century.