This thesis is aimed at the study of the flora and vegetation of the Guayana Highlands (GH), a set of -50 table mountains (called tepuis) located in the Guayana Shield of northern South America. Special emphasis is put on the potential upward migration of vascular plants as a response to global warming and the suggestion of conservation strategies. The tepui summits contain exceptional diversity and endemism of vascular plants, with more than 2400 known species, of which 30% would be endemics. In this study, the results of the Altitudinal Range Displacement analysis suggest that 30-50% of the GH endemic species could disappear due to total habitat loss by 2100 according to the most optimistic (B1) and pessimistic (A2) warming scenarios, respectively. An Environmental Impact Value has been calculated for each threatened species for a subsequent classification of these species into priority categories (10 for B1 and 13 for A2), which should be used in a chronological sequence to guide conservation and research actions. Subsequently, flora and vegetation approaches have been applied for the verification of the migratory phenomenon in the GH. Since this verification is based on the comparison of inventories conducted at different times, the first necessary step is to establish a baseline. The Roraima-tepui summit (2810 m elevation) has been selected for that purpose, as it is the best well-known tepui from the botanical point of view. The floristic survey of this tepuian summit has yielded 227 species, including 44 novelties since the publication of the Flora of the Venezuelan Guayana, one species new for science (Epidendrum sp. nov.), and 13 exotics, among which Poa annua and Polypogon elongatus (Poaceae) show the highest invasive potential. Five main plant communities have been identified: three herbaceous, one shrubland, and one forest formation, with their corresponding diagnostic species. An environmental characterization of these communities has been also performed. Finally, palaeoecological records may provide valuable information of the species' responses to past environmental changes, which is not available from short-term ecological observations. In this thesis, a palynological analysis of a sedimentary sequence from Uei-tepui (2150 m elevation) has been conducted to record the vegetation changes occurred in the last 2000 years in this tepui and to investigate the potential drivers involved. At -810 cal yr BP (AD 1140), a peak of fire incidence, coeval with a decrease in regional precipitation, reduced the woody elements of meadows (mainly Biophytum) and the Bonnetia cloud forests. Forest recovery to its previous abundance occurred slowly and elapsed several centuries to be completed after fire disturbance. In the mid-18th century, forests and meadows were replaced by Cyrilla racemiflora shrublands, coinciding with intense fires, synchronous with the arrival of Europeans to the Gran Sabana (GS) uplands. These results suggest that fire has been the main factor in the shaping of Uei¬tepui vegetation during the last two millennia. The documented local fire events were most likely caused by human activities and reached the summit from the GS, probably favoured by climatic conditions. The last local fire leading to forest clearing and the establishment of present-day vegetation most likely took place in the AD 1920s. The preservation of the GH flora in front of global warming should be addressed, at least partially, through ex situ conservation techniques, due to the nature of the threat (habitat loss). However, the documentation in this study of other human impacts (trampling on vegetation, exotic species, changes in soil properties, etc.) and the emergence of fire as a potential disturbing agent of the GH biome highlight that in situ conservation through protected areas may also be very important. A management plan with the involvement of local indigenous communities should be implemented in the GH region (i.e., lowlands, uplands and highlands), in order to reduce the risks posed by global warming, human impacts, and the potential synergy among them. / Aquesta tesi té com a objectiu l'estudi de la flora i la vegetació de les Terres Altes de Guayana (TAG), un conjunt de -50 muntanyes tabulars (anomenades tepuis) situades al nord d'Amèrica del Sud, amb especial èmfasi en la potencial migració altitudinal de les plantes vasculars com a resposta a l'escalfament global. Els cims dels tepuis contenen una diversitat i endemisme de plantes vasculars excepcional. Aquest estudi suggereix que el 30-50% de les espècies endèmiques de les TAG podrien desaparèixer per pèrdua total d'hàbitat cap a l'any 2100 segons els escenaris d'escalfament B1 (més optimista) i A2 (més pessimista), respectivament. S'ha calculat un Valor d'Impacte Ambiental per a cada espècie amenaçada per a la posterior classificació d'aquestes espècies en categories de prioritat (10 pel B1 i 13 per l'A2), les quals haurien de ser utilitzades en una seqüència cronològica per orientar les accions de conservació i recerca. Posteriorment, s'ha establert una línia base de diversitat florística, endemisme i vegetació al cim del Roraima-tepui per a la verificació del fenomen migratori a les TAG. L'inventari florístic d'aquest cim tepuià conté 227 espècies, incloent 44 nous registres, una espècie nova per a la ciència i 13 espècies exòtiques. S'han identificat cinc tipus de comunitats vegetals principals, amb les seves corresponents espècies diagnòstiques. També s'ha dut a terme una caracterització ambiental d'aquestes comunitats. Finalment, l'estudi paleoecològic de la seqüència sedimentària del Uei-tepui ha permès documentar la resposta de les espècies als canvis ambientals dels últims 2000 anys. Els resultats suggereixen que el foc ha estat el principal factor que ha modelat la vegetació del Uei durant aquest període. Els esdeveniments de focs locals molt probablement van ser causats per activitats humanes i van assolir el cim des de la Gran Sabana afavorits per les condicions climàtiques. La preservació de la flora de les TAG enfront de l'escalfament global s'hauria d'adreçar, com a mínim parcialment, mitjançant tècniques de conservació ex situ, a causa de la naturalesa de l'amenaça (pèrdua d'hàbitat). No obstant, la documentació en aquest estudi d'altres impactes humans (trepig de la vegetació, espècies exòtiques, canvis en les propietats del sòl, etc.) i l'aparició del foc com a potencial agent pertorbador del bioma tepuià posen de manifest que la conservació in situ mitjançant àrees protegides pot ser també molt important.

The focus of this doctoral dissertation is based on a historical explanation of the causes that drove a group of Jews who were part of a small Messianic movement within Judaism in first century to create in the course of time one of the most widespread religions on the planet: Christianity. My doctoral dissertation research represents an original contribution in the field of studies of Ancient History as it expounds with various arguments and reasonings that the split of this group of Messianic Jews from within the bosom of Judaism took place in the second century. Despite the fact that there exists much research on the first century, Especially on both Jesus' thoughts and St. Paul's thoughts, few authors have set out to work on and delved into the actual century of the cultural and religious split between Judaism and Christianity. The doctoral dissertation I am submitting before the respected members of the thesis examining jury is a novel contribution to properly explain the historical, theological and political causes that gave rise to the founding of Christianity as an independent religion separate from its mother religion, Judaism. / El tema central de este trabajo doctoral se fundamenta en una explicación histórica de las causas que llevaron a un grupo de judíos mesiánicos en el siglo I a crear con el tiempo una de las religiones más extendidas del planeta: el cristianismo. La labor de investigación representa un aporte original dentro del campo de los estudios de la historia antigua, ya que expone con variadas argumentaciones que la división entre el grupo cristiano del seno del judaísmo se produjo en el siglo II. Aunque existen muchas investigaciones sobre el siglo I, especialmente sobre el pensamiento de Jesús y el pensamiento de San Pablo, pocos autores han trabajado el verdadero siglo de la ruptura religiosa. La tesis doctoral que presento ante el honorable tribunal representa una contribución novedosa para explicar adecuadamente las causas históricas, teológicas y políticas que derivaron en la creación del cristianismo como una religión independiente separada de su religión-madre: el judaísmo. / L´argument central d´aquest treball doctoral es fonamenta en una explicació històrica de les causes que encaminaren a un aplec de jueus mesiànics (s.I d.C.), a fundar en el decurs del temps, una de les religions més esteses del planeta: el cristianisme. La tasca d´investigació representa una aportació original en el món dels estudis de la història antiga, sí més no, exposa amb variats raonaments, que la separació del primitiu grup cristià del si del judaisme, esdevé el s. II d.C. Malgrat que hi ha nombroses investigacions històriques que ens parlen del s.I d. C. - especialment pel que fa al pensament de Jesús de Natzareth i el pensament de Sant Pau - molt pocs autors han treballat el veritable segle de la ruptura religiosa.

Tesi realitzada a l'Instituto Pirenaico de Ecología (IPE-CSIC) / The aim of this thesis was to explore the distribution of the taxonomic, phylogenetic and functional components of plant diversity in high mountains, and to show how different components of diversity have responded to land-use and climate change over the last two decades. To address this aim, we used a multiple approach at different scales, by combining information from biodiversity databases and descriptive and experimental data gathered in the field. Some methodological improvements were implemented to account for the main sources of uncertainty inherent in the baseline data. The study was conducted in the Central Pyrenees, mainly in the Ordesa-Monte Perdido National Park (OMPNP). In Chapter 1 we developed a novel method to assess the effect of the sampling effort when using information of classical databases to analyze spatial diversity patterns. Such method was used in chapter 2 to identify hotspots, and results were compared with the ones produced by an unbiased database information (standardized community surveys), Finding an overall spatial mismatch among the different diversity components at small scale (Chapter 2). Grasslands resulted to be the richest habitat in terms of species and endemisms, whereas the highest values of phylogenetic and functional diversity were observed in some forests, specially among the mixed ones. The second part of the thesis analyzed recent trends of the richest plant communities in high mountain ranges, alpine grasslands, to the generalized reduction in grazing and climate warming. In chapter 3 we compared plant community composition and tree cover in the upper limit of the treeline ecotone between 1998 and 2009. A weak effect of the increase in tree cover on the dynamics of Field layer vegetation was found, evidencing the slow response of alpine plant communities to drastic structural changes in the habitat. In chapter 4, we revisited after two decades 12 sites along an elevational gradient in two valleys of the Central Pyrenees. After accounting for the effect of the resampling error and the natural fluctuations of communities, we found that alpine grasslands were relatively stable over time at community, species and trait level. Evidences of the large ecological inertia of alpine grasslands were also Found in two experimental exclusion of herbivores set 20 years ago where species richness did not significantly differ from control grasslands (Chapter 5). Differences in the community trajectories of ungrazed and control grasslands occurred only during a sequence of warm and dry growing seasons, which led us to conclude that the effects of the grazing reduction and climate warming acted synergistically. Taken together, these results indicate that the response of alpine grasslands to land-use and climate change may be weaker and slower than expected according to predictive models and observations made in several grasslands below the treeline (rapid ecological succession after abandonment) and mountain summits (thermophilization) in the Central Pyrenees. The apparent stability of alpine grasslands depicted in our studies may revert as some tipping points are exceed. However, the smooth response of grasslands may provide a good opportunity to implement timely management actions for the conservation of this exceptionally rich habitat. The maintenance, and in some cases restoration, of traditional grazing activities, might be the simpler and more efficient strategy in the Face of global change, and perhaps the only possible to alleviate the impact of climate warming on plant diversity. / En esta tesis investigamos la distribución de los componentes taxónomico, filogenético y funcional de la diversidad vegetal en la alta montaña, y cómo ha respondido a los principales motores de cambio global en montañas (cambio climático y de uso de suelo) en las últimas décadas. Para abordar estas dos cuestiones usamos una aproximación a varias escalas, combinando información recopilada en bases de datos con datos descriptivos y experimentales obtenidos en campo, poniendo especial énfasis en mejorar los métodos analíticos de las aproximaciones utilizadas. Nuestra investigación se llevó a cabo en el Pirineo Central, especialmente en el Parque Nacional de Ordesa y Monte Perdido (PNOMP). En el primer capítulo examinamos el sesgo del esfuerzo de muestreo en una clásica base de datos de herbario, y cómo éste puede afectar a los análisis de los patrones de diversidad. Desarrollamos un método nuevo que permitió detectar diferencias importantes en la distribución del esfuerzo de muestreo a lo largo del PNOMP. Esta información fue usada en el segundo capítulo, donde demostramos por primera vez que, además de la riqueza específica, el patrón de distribución del resto de los componentes de la diversidad puede verse distorsionado por el sesgo de muestreo. Tras utilizar una base de datos elaborada a partir de inventarios de comunidades, observamos que los diferentes componentes de la diversidad presentaron una distribución distinta a lo largo del PNOMP. Este resultado demuestra que nuestra habilidad para identificar áreas prioritarias para la conservación a partir de bases de datos clásicas de diversidad es muy limitada. Los pastos resultaron ser el hábitat más rico en término de número de especies y endemismos, mientras que algunos tipos de bosques de hoja caduca fueron identificados como puntos calientes de historia evolutiva y funcional. En los siguientes capítulos examinamos la respuesta de las comunidades más ricas, los pastos de alta montaña, al descenso generalizado del pastoreo y el calentamiento climático. En el capítulo tercero analizamos los resultados de la revisita de transectos de vegetación situados en el ecotono del límite del bosque superior, muestreados 11 años antes. El escaso efecto del incremento de la cobertura arbórea sobre las comunidades pone de manifiesto la lenta respuesta de las comunidades alpinas a cambios estructurales del hábitat. En el cuarto capítulo examinamos la respuesta de los pastos alpinos a lo largo de dos décadas, tras revisitar una docena de parcelas permanentes distribuidas a lo largo de un gradiente altitudinal en dos valles del Pirineo Central. Tras considerar el error de muestreo y la fluctuación interanual de las comunidades, no observamos señales evidentes de cambios ni a nivel de comunidad ni de especies, ni tampoco un aumento de especies leñosas. Los grupos de especies con tendencias opuestas no mostraron rasgos funcionales significativamente diferentes, cuando fue considerada la abundancia y autocorrelación evolutiva de éstos. La gran inercia ecológica de los pastos alpinos fue también confirmada en un experimento de exclusión de herbivoría que duró 19 años (quinto capítulo), donde la riqueza de especies no mostró un efecto significativo en respuesta al tratamiento. La ausencia de ganado sólo resultó en una trayectoria divergente de la comunidad tras una década, y coincidiendo con un periodo excepcionalmente cálido y seco. Este resultado sugiere que el cese del pastoreo y el aumento de las temperaturas podrían tener un efecto aditivo sobre las comunidades vegetales. En conjunto, todos estos resultados ponen de manifiesto que las comunidades de pastos alpinos frente a los principales motores de cambio en montaña puede ser más lenta de lo que se esperaba según los modelos predictivos, la rápida sucesión ecológica (matorralización) observada en varios pastos subalpinos y montanos a lo largo del Pirineo, y los cambios en las comunidades de cumbres (termofliación) descritos en el propio PNOMP. La aparente estabilidad registrada en nuestro estudio podría revertir si se sobrepasan puntos de inflexión críticos. Sin embargo, la lenta dinámica aquí observada sugiere que no es tarde para tomar medidas de gestión para garantizar la conservación de estos pastos excepcionalmente ricos. El mantenimiento o restauración de las actividades del pastoreo tradicional se vislumbra como una solución simple y efectiva para paliar los efectos de los principales motores de cambio global sobre las comunidades alpinas.

Riparian areas are recognized to be natural filters of nitrogen (N) because they can substantially diminish the N delivery from terrestrial to aquatic ecosystems. However, understanding the influence of riparian zones on regulating N export from catchments is still challenging, mainly because stream water chemistry integrates biogeochemical processes co-occurring within upland, riparian, and fluvial ecosystems. The present dissertation aims to explore the influence of Mediterranean riparian zones on regulating both stream hydrology and catchment N exports, by combining empirical and modelling approaches at different temporal and spatial scales. Findings obtained from plot experiments show that the studied Mediterranean riparian soils acted as hot spots of soil microbial N supply within the catchment because they exhibited considerably higher net N mineralization (NNM) and net nitrification (NN) rates than upland oak and beech soils. This difference was attributed to larger stocks of N-rich leaf litter and permanent moist conditions in the riparian soils. Furthermore, soil microbial processes in the riparian site showed a distinct climatic sensitivity than in upland sites, which ultimately led to different temporal patterns of soil N cycling. Soil moisture was the major driver of NNM and NN in upland forests, while both temperature and precipitation shaped soil N dynamics in the riparian zone. Therefore, both upland and riparian soils exhibited pulses of NNM and NN following spring rewetting events, though summer temperatures only stimulate microbial activity at the riparian site. Riparian microbial pulses contributed > 25% to annual rates of NNM and NN; and coincided with increases in stream N loads. These results suggest that Mediterranean riparian soils may become important sources of nitrate (NO3-) to streams under future warming scenarios. Additionally, findings obtained from catchment-scale studies show that our Mediterranean riparian zone exerted a strong control on stream hydrology during the vegetative period. Riparian evapotranspiration (ET) influenced the temporal pattern of stream discharge and riparian groundwater elevation across daily and seasonal scales. Further, the influence of riparian ET on stream hydrology increased from headwaters to the valley bottom, where stream hydrological retention was prominent. Nonetheless, such stream hydrological retention wasn’t accompanied by a decrease in catchment N exports, likely because low flow conditions, relatively warm conditions, and large stocks of N-rich leaf litter within the streambed enhanced in-stream NO3- release in summer. Conversely, in-stream photoautotrophic NO3- uptake was the major controlling factor of stream N dynamics in spring, when high light inputs favored gross primary productivity (GPP) prior to riparian canopy closure. As it occurred for summer nitrification, the influence of GPP on stream N dynamics increased along the stream continuum. At the valley bottom, in-stream photoautotrophic activity drop midday stream N concentration by 13% and reduced catchment NO3 exports by 10%. Finally, during the dormant period, we found minimal evidences of either NO3 uptake or release in the riparian zone. Mass balance calculations at the whole-reach scale showed that both riparian groundwater inputs and in-stream processes contributed to longitudinal changes in stream NO3 concentrations, and thus, both sources of variation were necessary to understand stream water chemistry along the stream. Together, these results suggest that the high bioreactivity of streams ecosystems can influence stream N dynamics at the catchment scale, and even screen the potential buffer capacity of riparian zones as observed for this Mediterranean catchment. Overall, findings gathered in the present dissertation question the idea that Mediterranean riparian zones are efficient N buffers, and stress that an integrated view of upland, riparian, and stream ecosystems is essential for advancing our understanding of catchment hydrology and biogeochemistry. / Durant l'última dècada, les activitats antropogèniques han doblat el nitrogen disponible, provocant nombrosos problemes ambientals. En un context de conca, els boscos de ribera tenen la capacitat de reduir els excessos de nitrogen que els hi arriben dels ecosistemes terrestres adjacents i, per tant, poden ser fonamentals per determinar la concentració de nitrogen al riu i l'exportació d'aquest nutrient aigües avall. L'objectiu d'aquesta tesi és analitzar la influència dels boscos de ribera sobre els recursos hídrics i la dinàmica del nitrogen en una conca mediterrània. Durant l'estudi, els sòls de ribera exhibiren unes taxes netes de mineralització i nitrificació clarament superiors als boscos de capçalera (alzinar i fageda), les quals foren atribuïdes als estocs de fullaraca i a l'alta humitat dels sòls riparians. A més, els sòls de ribera foren importants fonts de nitrat al riu, especialment quan les altes temperatures o les fortes precipitacions provocaren pics d'activitat microbiana que contribuïren > 25% en termes anuals. Hidrològicament parlant, la vegetació ripariana tingué un paper clau sobre els recursos hídrics de la conca, perquè regulà el cabal fluvial a diferents escales temporals, i promogué la pèrdua d'aigua del riu cap a la ribera en el fons de vall. Tanmateix, la ribera no retingué nitrogen durant el període de retenció hidràulica, així com tampoc durant la resta de l'any. Per contra, el baix cabal i les altes temperatures incentivaren la nitrificació a la llera del riu durant l'estiu. A més, durant la primavera, l'augment de llum previ al desenvolupament de la capçada de ribera afavorí la producció primària bruta en el riu, la qual provocà clares fluctuacions diàries en les concentracions de nitrat i reduí un 10% les exportacions d'aquest nutrient aigües avall. Conjuntament, els resultats d'aquesta tesi no només qüestionen la idea que les zones de ribera són filtres naturals de nitrogen en regions mediterrànies, sinó que manifesten la importància d'una visió integradora de tots els components del paisatge per tal per tal d'avançar en el nostre coneixement sobre la hidrologia i la biogeoquímica a escala de conca.

Aquesta tesi es va desenvolupar per poder demostrar que la creativitat en tant que component de la intel·ligència no es pot ensenyar, però sí que podem interactuar-hi tant per estimular-la, com per reprimir-la, especialment en l'entorn escolar.Per això vam treballar amb una mostra d'alumnes de centres públics de la mateixa edat i condicions sociofamiliars, la meitat de la quals estava escolaritzat en un IES cursant 2n. D'ESO i l'altre meitat en dues escoles de primària cursant 8è. D'EGB; i ens vam marcar com objectiu principal corroborar que l'evolució de la creativitat era diferent en funció del sistema educatiu que seguien els alumnes.Alhora que aprofitàvem per estudiar el perfil d'aquells alumnes que tot i estar integrats a la Reforma continuaven abandonant els estudis, i confirmar que la teoria de que la creativitat pot aparèixer en qualsevol ambient, encara que sigui advers i /o repressiu continua vigent.Instruments de mesura utilitzats: Test del Factor "G" de Cattell i Torrance Test of Creative Thinking.Els resultats ens van demostrar que no era el sistema educatiu en sí el que estimulava la creativitat, sinó el canvi d'un tipus d'ensenyament a l'altre, que també va associat a un canvi d'entorn, pel fet de passar d'una escola de primària a un IES de secundària. Les puntuacions màximes en creativitat les vam observar quan els alumnes canviaven de centre i de sistema educatiu, per això es van donar en moments i edats diferents en cada un dels dos grups de la mostra. Per aquells que estaven escolaritzats en l'IES l'increment més important va ser sobre els 13 anys, desprès de iniciar l'ESO, en canvi, pels que procedien de les escoles de primària va ser dos anys més tard , quan es van integrar al segon cicle d'ESO.Al mateix temps vam poder comprovar que tot i la implantació generalitzada de la Reforma els alumnes amb creativitat elevada i QI normal o normal baix continuen abandonant els estudis per dificultats d'integració en l'entorn escolar. Especialment pel que fa al sexe masculí, donat que en aquest grup predomina el pensament divergent molt per sobre del raonament lògic i els interessos creatius per damunt dels acadèmics; tot això genera conflictes permanents a l'aula i accelera l'abandonament del centre tal i com venia passant abans del canvi de sistema educatiu. En les noies, que generalment toleren millor les limitacions i l'estructura educativa, només es sol produir l'abandonament quan el QI es francament baix.Finalment tal i com preconitzaven autors com Goertzel i Goertzel, Simonton i altres ens ha quedat clar que la creativitat es pot desenvolupar no només un ambient lliure de pressions i que faciliti l'elaboració i el plantejament de noves alternatives, sinó que un ambient més repressiu també pot ser un estímul per incrementar-la. / The aim of this thesis is to demonstrate that creativity, as an intellectual trait, can not be taught but can be stimulated or repressed interacting with school activities.The sample is composed of Public School pupils belonging to the same social and economical conditions, half of which is obtained from a 2nd course (ESO) from an IES, and the other half from 8th grade (EGB) from two different schools. The main goal was to assess the evolution of creativity depending on the educational system those pupils followed. Secondarily, a profile analysis of students that droped out was performed and the effects of odd environments on creativity improvement were tested. Formal measures of g factor an creativity were obtained by Cattell's g factor test and Torrance's test of creative thinking.Results showed that the educational system itself has no significant effect on creativity, but the change of system produces a significant improvement of that trait. As the maximum scores where observed when shifting educational system (and center) the appeared at different ages (13 and 15, in average) demonstrating that this improvement was not due neither to the educational method nor to a maturative effect.Pupils with high creativity an normal or low g still drop out the educational system, even within the reformed system. The high level of creativity constitutes a handicap for the integration in the ordinary school procedures whatever system is followed. This is specially significant for male pupils: Such a group has wider differences between divergent and convergent thinking, as well as in divergent and academic motivations. This is the origin of many classroom conflicts that accelerate the living of the formal education structures. For female pupils the drop out only occurs when g scores are very low.Finally, as was stated by Goertzel i Goertzel, Simonton and others, the kind of environment has no effects on creativity development. It the intensity of creative growing is the same in facilitatory environments and in very strict ones.

A les Corts de Barcelona (1412-1413), que presidiren successivament Ferran I i l’infant Alfons, s’aprovà una Constitució, intitulada «Per tal que les leys», que determinava la recopilació en llatí i en traducció catalana (tret d’algunes excepcions en sentit invers) de la major part del corpus jurídic de Catalunya, fonamentalment Constitucions i Capítols de Corts. L’ordenació de la dita recopilació seguí les rúbriques dels primers deu llibres del Codi de Justinià. El projecte, conegut com a Compilació, fou iniciat per juristes de la mida de Bonanat Pere i Jaume Callís, en una primera comissió escollida per Ferran I; i el continuaren el diputat Francesc Basset i l’oïdor de comptes Narcís de Sant Dionís, comissionats a posteriori per la Diputació del General. No obstant això, la Compilació resultà parcialment fallida. Es projectà la confecció de dos volums en pergamí, un en llatí i l’altre en català, que anirien a raure a l’Arxiu Reial, i de dues còpies, que custodiaria la Diputació del General. De tota manera, només se’n conserven en l’actualitat tres exemplars en pergamí a l’Arxiu de la Corona d’Aragó que poden ser identificats amb aquells. Un dels exemplars catalans, fins al present moment, continua perdut. El darrer dels juristes comissionats, Sant Dionís, escrigué un opuscle llatí, que ell mateix anomenà Compendium, el qual, estructurat igualment segons el codi justinianeu, serviria als especialistes com una mena d’enquiridion. També en conservem una traducció al català, probablement obra del propi Sant Dionís. El Compendium és un breu manual que ultrapassa la Compilació, perquè cita un major número de lleis en incloure simplement resums de les disposicions legals. L’edició dels tres manuscrits llatins que contenen l’obra de Sant Dionís és l’objecte principal de la present tesi. En front de l’edició llatina, s’aporta la transcripció d’un dels exemplars de la versió catalana, el manuscrit 1 de la Generalitat, a l’Arxiu de la Corona d’Aragó. La tesi s’inicia amb un estudi preliminar sobre la biografia de Sant Dionís, en què s’intenta aclarir la genealogia del personatge, i sobre la formació de la Compilació. Conclou amb taules que identifiquen les disposicions legislatives contingudes al Compendium. / During the Courts of Barcelona (1412-1413), presided successively by Ferdinand I and the Prince Alfonse, a Constitution was approved, entitled “Per tal que les leys”, that prescribed that the majority of the juridical corpus of Catalonia, basically Constitutions and “Capitula Curiae”, were collected in Latin and in its Catalan translation (besides some exceptions in reverse). The distribution of this collection followed the titles of the first ten books of the Justinian’s Code. The project, known as Compilation, was initiated by jurists such important as Bonanat Pere and Jaume Callís, i.e. the first commission elected by Ferdinand I; and it was continued by Francesc Basset and Narcís de Sant Dionís, selected a posteriori by the “Diputació del General”. However, this collection partially failed. Two volumes in parchment were designed, one in Latin and another in Catalan, to be located in the Royal Archive, and two copies, to be guarded by the “Diputació”. Nevertheless, only three copies in parchment are preserved in the present Archive of the Crown of Aragon that could be identified with those ones. One of the Catalan copies is still lost. The jurist Narcís de Sant Dionís wrote a Latin brief treatise .named Compendium by himself. that could be useful as a handbook to the specialists, structured like the Justinian’s Code. We still have a translation to Catalan, probably by the same Sant Dionís. The Compendium is a short handbook that surpasses the Compilation, because it quotes a higher number of laws since it only presents summaries of the legal dispositions. The Edition of the three Latin manuscripts that contain the work of Sant Dionís is the main object of the present thesis. In front of the Latin Edition, it is provided the transcription of one copy of the Catalan version, the manuscript 1 of the “Generalitat”, in the Archive of the Crown of Aragon. An introductory study about the biography of Sant Dionís intends to clarify his genealogy. The formation of the Compilation is also evaluated. The thesis finishes with tables that identify the legislative dispositions contained in the Compendium.

Després d'un breu estat de la qüestió sobre la biografia antiga, en particular sobre la biografia dels filòsofs, i d'un resum sobre l'estat actual de la investigació sobre Diògenes Laerci i la seva obra, la tesi se centra en determinar detalladament les característiques especials de la mentalitat dels biògrafs antics, especialment en les formes de construcció d'anècdotes narratives i tòpics biogràfics, que són anomenats biografemes. Per biografema s'entén, definit breument, la forma tipificada concreta que permet al passat convertir-se en estereotip, concentrar-lo i organitzar-lo en esquemes narratius memorables, per tal de conferir així un sentit universal, col·lectiu, a les vivències individuals d'un personatge. Cada biografema és, d'aquesta manera, una petita cèl·lula autònoma de contingut anecdòtic recorrent, en la qual apareixen esquemes fixos als que la realitat històrica s'adapta necessàriament, tal com succeeix en qualsevol altra mena de narrativa tradicional, com són les narracions mitològiques i les contalles folklòriques. Allò que interessa, en les biografies com en qualsevol altra mena de narració antiga, no és pas la realitat històrica, en el nostre sentit modern, sinó la quotidianitat significativa, les anècdotes que permeten que la vivència individual d'un personatge assoleixi un sentit col·lectiu memorable.La part principal del treball consisteix precisament en l'anàlisi detallat dels diversos biografemes que poden extreure's de les biografies antigues de filòsofs grecs, en particular a partir de l'obra millor conservada que tenim: les Vides i doctrines dels filòsofs més il·lustres, de Diògenes Laerci. Els resultats de la investigació són, principalment: la reconstrucció de la imatge popular generalitzada que els grecs antics tenien dels seus filòsofs i de l'activitat filosòfica, tant en positiu (allò que podríem definir com la figura del filòsof ideal), com en negatiu, és a dir, quins són els principals defectes en la manera de viure que sotjaven, segons les biografies, aquesta figura ideal; igualment, s'estudia la determinació i els mecanismes de generació i recursivitat d'aquests tòpics o biografemes, com a fruit d'una mentalitat estesa; en especial, s'analitza la construcció narrativa de les diverses escenes de mort com a retribució última de les biografies a l'estil de vida que ha dut un determinat filòsof, en el sentit que, per a cada virtut o defecte que les biografies atorguen a la peripècia vital d'un filòsof, correspon sistemàticament una forma de morir; finalment, el treball pretén ser també una contribució a l'exegesi de l'obra de Diògenes Laerci, sobretot al sentit global de la seva obra i a la personalitat del seu autor, que són els temes més debatuts en els darrers anys. / After a brief description of the biographical genre in Antiquity, the modern studies in Diogenes Laertius' life and work, and a larger analysis of the main features of the ancient biographers, the most important contribution of this work is the detailed analysis of the biographemes which can be discovered in ancient biographies of Greek philosophers, especially in Lives and tenets of most illustrious philosophers by Diogenes Laertius. For biographeme I mean the concrete typified form that enables the past to become stereotype, to concretize and organize the past into memorable narrative patterns, in order to confer universal, collective sense to an individual life. Every biographeme is then a little autonomous cellule with recursive anecdotic material, in whose fixed patterns historical reality is necessarily adapted.The main acquisitions of my investigation can be summarized as follows: firstly, the reconstruction of the popular image that the ancient Greeks had about their philosophers and about philosophical activity, in a positive sense (the ideal image of the philosopher), or in a negative one, that is, the main faults in their way of living that tarnish this ideal image; secondly, the study of mechanisms in the generation and the recurrence of this typified narrations or biographemes; in particular, the narrative construction of death scenes as a last retribution for the way of living of a specific philosopher, in the sense that a different way of dying is systematically attached to a philosopher for each virtue or fault that biographies assign to him; finally, this work intends to be a contribution to the exegesis of Diogenes Laertius' work, particularly to the global sense of his work and to the personality of the author, which have been the most debated topics in this field throughout the last years.

No description available.

Aquesta tesi vol donar una resposta a la necessitat vigent de trobar una manera coherent i didàcticament sòlida d’introduir les llengües maternes de l’alumnat a l’ensenyament de la llengua addicional a l’escola d’educació primària. Després d’un llarg període en què es considerava que aquesta era una pràctica que no afavoria l’aprenentatge, la recerca i la pràctica docent comencen a donar respostes diferents i, en l’actualitat, s’accepta de manera més àmplia que la introducció d’altres llengües a l’aula pot enriquir el procés d’ensenyament-aprenentatge. De tota manera, cal que la introducció de la llengua materna respongui a criteris didàctics i no sigui producte d’una decisió espontània o poc coherent. Això és el pretén el model ofert per l’alternança de llengües amb base pedagògica, segons el qual es dissenyen activitats de llengua que permeten que els infants estableixin connexions entre les diverses llengües que coneixen (en el context d’estudi de la tesi, es tracta del català, el castellà i l’anglès) i s’iniciïn en la pràctica de l’alternança de llengües (que és un recurs comunicatiu propi del discurs plurilingüe) d’una manera molt guiada. El resultat de la recerca és que, d’una banda, el ritme d’aprenentatge d’anglès es manté i, de l’altra, s’afegeixen altres elements positius a aquest procés, com ara el desenvolupament d’una consciència lingüística. Tot plegat ajuda a promoure la competència plurilingüe i pluricultural d’uns infants que, ara ja, viuen en un món també plurilingüe i pluricultural. / Esta tesis quiere dar respuesta a la necesidad vigente de encontrar una forma coherente y didácticamente sólida de introducir las lenguas maternas del alumnado en la enseñanza de la lengua adicional en la escuela de educación primaria. Tras un largo período durante el cual se consideraba que ésta era una práctica que no favorecía el aprendizaje, la investigación y la práctica docente empiezan a dar respuestas distintas y, en la actualidad, se acepta de manera más mayoritaria que la introducción de otras lenguas en el aula puede enriquicer el proceso de enseñanza y aprendizaje. En cualquier caso, es necesario que la introducción de la lengua materna responda a criterios didácticos y no sea el producto de una decisión espontánea o poco coherente. Esto es lo que pretende el modelo ofrecido por la alternancia de lenguas con base pedagógica, según el cual se diseñan actividades de lenguas que permiten que los alumnos establezcan conexiones entre las distintas lenguas que conocen (en el contexto de estudio de la tesis, se trata del catalán, el castellano y el inglés) y se inicien en la práctica de la alternancia de lenguas (que es un recurso comunicativo propio del discurso plurilingüe) de una manera muy guiada. El resultado de la investigación es que, por un lado, el ritmo de aprendizaje del inglés se mantiene y, por el otro, se añaden otros elementos positivos a este proceso, como es el desarrollo de una conciencia lingüística. Todo ello ayuda a promover la competencia plurilingüe y plurilicultural de unos niños y niñas que, en estos momentos, ya viven en un mundo que es también plurilingüe y pluricultural. / The aim of this thesis is to offer an answer to the pressing need to find a coherent and sound way to introduce students’ mother tongues in additional language teaching in the primary education school. After a long period of time when this was seen as a teaching practice that did not favour learning, research and teaching practice have begun to offer different answers and, at present, the introduction of other languages in the classroom is more widely accepted as a way of enriching the teaching and learning process. However, the introduction of the mother tongue needs to respond to pedagogic criteria and must not be the result of a spontaneous or not very coherent decision. This is what the model offered by pedagogically-based codeswitching pretends, as it is based on designing language activities that allow the students to establish connections among the different languages they know (in the context of the study for the thesis, these are Catalan, Spanish and English) and to begin using codeswitching (which is a communicative resource typical of plurilingual speech) in a very guided way. The result of the research is that, on the one hand, the English learning pace is kept and, on the other, futher positive aspects are added to this process, such as the development of language awareness. All of this helps promote the plurilingual and pluricultural competence of children who are already living in a plurilingual and pluricultural world.

La guia axonal i la migració són dos processos similars i crucials per al desenvolupament. Aquests dos elements permeten el correcte posicionament cel•lular i la selecció de dianes essencial per a la funcionalitat posterior del sistema nerviós central, i es fonamenten en la regulació de l’avanç del con de creixement o la cèl•lula, respectivament, en resposta a estímuls externs, quimioatraients i quimiorepulsius, proporcionats per molècules de guia. Un altre component clau del funcionament neuronal és l’exocitosi, que permet la propagació dels estímuls nerviosos entre cèl•lules a través de la fusió de vesícules amb la membrana plasmàtica i l’alliberament de neurotransmissors. L’exocitosi està vehiculada per les proteïnes SNARE, que es troben a la membrana cel•lular i de la vesícula i que, a través de la unió paral•lela dels dominis catalítics, aproximen les membranes plasmàtica i vesicular possibilitant-ne la fusió Malgrat posseir la maquinària necessària per a l’exocitosi, les neurones en desenvolupament no presenten estructures especialitzades per a la transmissió del senyal com són les sinapsis, i es creu que el paper de les proteïnes del complex SNARE rau en el manteniment de la homeòstasi de membrana. Conceptualment, és fàcil pensar que la guia axonal i la migració actuïn a través del control precís de la dinàmica de la membrana, augmentant localment la superfície de la neurona i expandint-la en la direcció del creixement. En aquesta tesi hem investigat el paper de la dinàmica de membrana en la guia axonal i la migració. Concretament, ens hem centrat en l’estudi de la interacció del receptor de la Netrina-1 amb les proteïnes del complex SNARE en dos sistemes bàsics per a l’establiment de connexions del cervell: la guia dels axons de neurones de l’hipocamp i la migració de les neurones del llavi ròmbic atrets cap a una font de Netrina-1. També hem estudiat l’efecte del silenciament de les proteïnes del complex SNARE en dos paradigmes de guia axonal in vivo: la navegació dels axons de les cèl•lules comissurals de la medul•la espinal cap a, a través i més enllà de la línia mitja, i la innervació de l’extremitat inferior per part de les motoneurones d’embrions de pollastre. El tercer focus d’atenció ha estat l’estudi de la dinàmica de membrana i l’exocitosi al con de creixement de neurones d’hipocamp murí en resposta a estímuls quimioatraients de Netrina-1. Els resultats obtinguts durant aquesta tesi han demostrat que el receptor de la atractiu de la Netrina-1 DCC interacciona in vivo amb les proteïnes del complex SNARE Sintaxina1 i TI-VAMP, però no amb SNAP25 o VAMP2 en cèl•lules d’hipocamp i neurones migrants del llavi ròmbic inferior. A més, la interacció de DCC amb Sintaxina1 està regulada pel lligand, però l’exocitosi del receptor de Netrina-1 no es veu afectada per tractaments amb toxines que proteolitzen Sintaxina1. Hem descrit que les proteïnes del complex SNARE són imprescindibles per a la guia dels axons de neurones comissurals i motoneurones , perquè el silenciament de Sintaxina1, SNAP25, VAMP2 o TI-VAMP causa defectes en la navegació dels seus axons compatibles amb alteracions de diversos sistemes (molècula guia-receptor) de guia axonal. Per últim, hem descrit la dinàmica de membrana i l’exocitosi a nivell del con de creixement amb una tècnica innovadora, que permet la monitorització de l’exocitosi en temps real, i, i hem descrit com la Netrina-1 incrementa l’exocitosi dependent de proteïnes SNARE a nivell del con de creixement i les vies de senyalització que hi estan implicades. / Role of Synaptic Proteins and Exocytosis in Axon Guidance and Migration. Axon guidance and migration are two similar processes which are key to the development of the nervous system by allowing the correct localization and innervation of neurons. They regulate the elongation of the axon and the movement of cells by the use of guidance molecules which act as chemoattractants or chemorepellents at short and long ranges. A second crucial component in the nervous system functionality is exocytosis. It allows the communication of neighboring cells by the fusion of neurotransmitter-containing vesicles with the plasma membrane and the release of the vesicle contents to the extracellular space, a process mediated by the SNARE proteins. SNARE proteins located at the vesicle and the plasma membranes interact and bring the two membranes into close apposition, thereby facilitation fusion. Developing neurons have a vast array of synaptic proteins whose function is thought to reside in the regulation of membrane homeostasis. It is plausible to think that axon guidance and migration may act thru the precise control of membrane dynamics at discrete locations of the growth cone/leading edge, thereby expanding the neuron on the direction of growth. In this thesis we have analyzed the role of SNARE-mediated exocytosis in axon guidance and migration. We have focused our studies in the analysis of the interaction between the guidance receptor DCC and SNARE proteins in the attraction of hippocampal axons and migrating neurons of the lower rhombic lip towards a Netrin-1 source. We have also studied the role of SNARE proteins in two axon guidance paradigms such as the navigation of commissural axons of the spinal cord and motoneurons. Furthermore, we have also investigated Netrin-1-induced exocytosis in growth cones using live imaging techniques. Our results demonstrate the necessary participation of SNARE proteins and SNARE-mediated exocytosis in axon guidance and migration; reveal a ligand-regulated interaction between the Netrin-1 receptor DCC and the SNAREs Syntaxin1 and TI-VAMP; and show that Netrin-1 triggers SNARE-mediated exocytosis in the growth cone.