La normativa internacional referent a la qualitat en els laboratoris d'anàlisi estableix que un mètode analític, abans de poder ser utilitzat com a mètode de rutina, ha d'estar validat. S'entén com a validació l'establiment de que els paràmetres de qualitat associats a un mètode compleixen els requeriments especificats per a una aplicació analítica determinada. Dins els paràmetres de qualitat importants es troba el límit de detecció (LDD).Els mètodes analítics que utilitzen tècniques capaces de generar dades multivariants són cada vegada més habituals i és, per tant, important el derivar-ne els paràmetres de qualitat associats. En la present Tesi Doctoral es va abordar l'estudi dels límits de detecció. En el primer capítol es presenta una evolució històrica del concepte de LDD, amb les diferents aproximacions per al seu càlcul en mètodes d'anàlisi que utilitzen el calibratge univariant. També es descriuen els diferents factors que influeixen en el càlcul del LDD. Les diferents tècniques d'anàlisi multivariant existents, junt amb els diversos models matemàtics utilitzats, ha fet que s'hagin desenvolupat diferents aproximacions al càlcul dels LDD multivariants. En el segon capítol es revisen críticament aquestes aproximacions. En el tercer capítol es presenta una aproximació per calcular el LDD a unes dades obtingudes mitjançant l'acoblament cromatografia de gasos-espectrometria de masses, que es basa en l'ús de la recta de calibratge dels scores del primer component principal (obtinguts per descomposició mitjançant anàlisi de components principals de la matriu de respostes original) respecte les concentracions dels patrons de calibratge. Aquest mètode és aplicable només en absència de substàncies interferents i quan el primer component principal explica un percentatge molt elevat de la informació continguda en les dades originals. Per tal de solucionar aquesta limitació, es va procedir a desenvolupar un estimador del LDD aplicat a models directes de calibratge multivariant, on les respostes es modelen en funció de les concentracions. En aquests models, l'etapa de calibratge pot dur-se a terme a partir de mostres consistents en els analits purs o mostres consistents en mescles dels diferents analits. Els estimadors derivats per ambdós casos, juntament amb una aplicació a dades reals, configuren el quart capítol.Els mètodes de calibratge basats en els models directes tenen l'inconvenient que cal conèixer les concentracions de totes les substàncies que produeixen senyal o, almenys, cal disposar dels espectres dels analits i els interferents purs. Aquesta condició no és la més habitual en els laboratoris, on la majoria de mostres analitzades són matrius complexes, de composició parcialment desconeguda, i en les quals sovint només interessa determinar un analit en concret. Amb aquests tipus de mostres s'ha de recórrer als models inversos, en els quals la concentració d'analit es modela en funció de la resposta obtinguda. Aquests models tenen l'avantatge que només cal conèixer la concentració de l'analit d'interès per construir el model de calibratge. Es va derivar un mètode de càlcul dels LDD per a models inversos de calibratge multivariant i que pogués servir per un ventall més ampli de mostres reals (mediambientals, alimentàries,...). En un primer treball, l'estimador del LDD es calcula a partir dels intervals de confiança del model de calibratge multivariant. En una segona aproximació, l'estimador es basa en la teoria dels tests d'hipòtesi i utilitza la incertesa de les concentracions predites. Aquests continguts, juntament amb les aplicacions a dades reals, són els que conformen el capítol cinquè.Finalment, a les conclusions es discuteixen els avantatges i les limitacions dels estimadors presentats i es donen una sèrie de pautes de com s'ha d'enfocar l'estudi de la seva millora en futurs treballs. Com a perspectiva de futur, es proposa l'aplicació dels coneixements adquirits al desenvolupament d'estimadors de càlcul del LDD en mètodes d'anàlisi que utilitzen el calibratge de segon ordre. / Limits of detection in multivariate analysisInternational norms concerning the quality of analytical laboratories establish that an analytical method, before being used as a routine method, has to be validated. Validation is defined as the process of verifying that a method is fit for purpose, that is, suitable for its intended use. Among the important performance parameters in method validation, there is the limit of detection (LOD).Analytical methods that use techniques capable of generating multivariate data are more and more frequent. It is therefore important to derive their associated performance parameters. In this Doctoral Thesis we have focused on the study of the LODs. In the first chapter, the historical evolution of the concept of LOD is presented, together with the different approaches to calculate it in analytical methods using univariate calibration. The different factors affecting the calculation of the LOD are also described.. The different existing techniques of multivariate analysis, together with the various mathematical models used, have motivated the development of different approaches for calculating multivariate LODs. In the second chapter all the approaches developed so far are critically reviewed. In chapter 3 an approach is presented to calculate the LOD to data obtained from a hyphenated technique, gas chromatography-mass spectrometry. The approach is based on the use of the calibration line of the scores of the first principal component (obtained by principal component analysis decomposition of the original response matrix) versus the concentrations of the calibration standards. This approach is only applicable if interfering substances are not present and when the first principal component explains a very high percentage of the information in the original data. To overcome this limitation, a LOD estimator was developed to be applied to multivariate calibration using the direct model, in which the responses are modelled as a function of the concentrations. In these models, the calibration step can be carried out either from standards consistent on the pure analytes or standards consistent on mixtures of the different analytes. The LOD estimators derived for both cases, together with an application to real data, constitute the contents of chapter 4.Calibration methods based on the direct model have a big disadvantage: the concentrations of all the analytes contributing to the response or, at least, the spectra of pure analytes and interfering substances, must be known. This condition is seldom met in analytical laboratories, where most of the samples analysed are complex and have composition partially unknown. Also, usually only one specific analyte wants to be determined. With this type of samples one has to resort to multivariate calibration using the inverse model, in which the concentration of the analyte is modelled as a function of the response measured. Inverse models have the advantage that only the concentration of the analyte of interest needs to be known in the calibration samples when building the calibration model. An estimator was derived to calculate the LOD for multivariate calibration using the inverse model, applicable to a wider range of real samples (environmental, foodstuffs,...). In a first work, the LOD estimator is calculated from the confidence intervals of the multivariate calibration model. In a second approach, the estimator is based on the theory of hypothesis testing and uses the uncertainty of the predicted concentrations. These approaches, together with the applications to real data, are included in chapter 5.Finally, in the conclusions, the advantages and limitations of the developed LOD estimators are discussed and a series of guidelines are given on how to improve the LOD estimators in future works. As prospect research, the development of LOD estimators is suggested for analytical methods that generate second-order data.

El límit altitudinal del bosc, o ecotò superior bosc-prat alpí, constitueix per definició, la frontera entre l'estatge subalpí i l'estatge alpí separant, per tant, sistemes ecològics adjacents. És una de les fronteres més aparents entre sistemes ecològics que s'origina degut a l'increment gradual de l'adversitat de les condicions climàtiques en altitud i que, finalment, comporta el límit biològic per al creixement dels vegetals en port arbori. La formació de boscos arreu del planeta, en absència de pertorbacions naturals o antròpiques (p.e., tales, incendis, pastures), està limitada per condicions climàtiques excessivament seques, humides o fredes. En el cas de la transició natural bosc subalpí-prat alpí, que s'observa a tots els sistemes muntanyosos del planeta suficientment alts, les causes de la seva formació (llindar tèrmic, balanç de carboni,...) és un tema encara avui de debat on no hi ha un consens generalitzat. Però independentment del factor causant del límit altitudinal del bosc, els factors abiòtics controlen en últim terme els processos ecològics que hi tenen lloc. És per això, que els ecotons han estat motiu d'estudi des de fa molt temps, ja que es consideren paradigmàtics per l'anàlisi de la resposta dels patrons de distribució de la vegetació a les fluctuacions climàtiques. La seva importància com a monitors de canvis climàtics recau en el fet que les respostes dels ecosistemes degut a la variació ambiental són detectats primerament a les zones de frontera.Aquesta tesi ha estat realitzada al límit superior del bosc del sector central i oriental dels Pirineus catalans i d'Andorra. L'espècie dominant a totes les localitats estudiades, i a bona part dels Pirineus, és el pi negre (Pinus uncinata). Els resultats obtinguts mostren que tot i la importància de les condicions locals en la dinàmica del límit superior del bosc, hi ha una sincronització en el creixement radial i, en menor mesura, en el reclutament d'individus entre localitats a escala regional. Aquest fet evidencia la presència d'un factor comú extern, el macroclima, que modula la dinàmica de l'ecotò bosc-prats alpins a escala regional dels Pirineus. S'ha detectat una densificació del límit superior del bosc a escala regional durant la segona meitat del segle XX, que s'ha produït en paral·lel a l'increment de les temperatures (canvi climàtic). Però en base al patró de la transició en l'edat i la mida dels individus, el canvi d'usos del sòl hauria estat el factor determinant de l'augment del caràcter forestal en alguns dels ecotons estudiats. Tot i la densificació regional de la zona de l'ecotò des de 1950s, l'estructura demogràfica recent (1971-2000) i la dinàmica del límit de l'arbre de les diverses localitats estudiades evidencien l'existència de respostes diferencials a curt termini entre localitats. Aquest resultat emfatitza la importància de les condicions locals en la modulació de la dinàmica dels ecotons. L'anàlisi del patró espacial de la regeneració sembla indicar que la distribució dels llocs segurs de reclutament, que estan condicionats per la distribució espacial dels elements responsables dels processos de facilitació a nivell microambiental, determinarien la distribució espacial de la regeneració del pi negre a l'ecotò. Per tant, els processos de regeneració recent a l'ecotò superior de Pinus uncinata no han estat condicionats per limitacions reproductives de l'espècie ni per una manca d'hàbitat favorable per a l'establiment de nous individus. Tot i això, el previsible increment dels fenòmens d'estrés hídric a escala regional al sud d'Europa (IPCC 2007), degut a augments de temperatura sense anar acompanyats d'augments en el règim de precipitació, i la probable disminució de la precipitació hivernal en forma de neu, poden aturar i revertir els processos de densificació de la zona de l'ecotò observats durant el segle XX. / The altitudinal limit of forest growth, the alpine treeline ecotone, constitutes the boundary between the subalpine and alpine belts, and thus separates distinct ecological systems. The treeline ecotone is one of the most striking borders between ecosystems that result from the altitudinal increase of climate harshness, which finally leads to the altitudinal limit of tree-like growth. Irrespective of the ultimate cause of the alpine treeline, where abiotic factors limits population processes, ecotones have been focus of scientific research for long since they are regarded as suitable monitors of the influence of climatic variability on species distribution. This is due to the fact that climatic variability effects are first detected in transition zones between ecosystems.This thesis is focused on the alpine "Pinus uncinata" treeline in the Iberian eastern Pyrenees: Catalan Pyrenees (NE Spain) and Andorra. The demographic and spatial analyses of the alpine ecotone at a regional scale evidence that, in spite of the importance of local conditions on the alpine treeline dynamics, there is an important degree of synchronization in tree growth and, to a lesser extent, recruitment processes among treelines at a regional scale. This evidences the presence of an external factor, the macroclimate, that modulates the dynamics of such populations. The treeline densification observed, at a regional scale, during the second half of the 20th century occurred in parallel to temperature rises (climate warming). But based on the transition pattern in tree age and size along the ecotone, land use changes may have triggered the afforestation processes observed in some of the treelines studied. Our results suggest that recent alpine "Pinus uncinata" treeline recruitment, at a regional scale, was not limited by reproductive constraints or by the lack of suitable habitat for regeneration. However, the predicted increase of drought stress events at southern Europe as a result of increased temperature without precipitation increments, together with the expected reduction of snow precipitation in winter, may distort or even reverse the observed treeline densification trends during the 20th century.

Aquesta tesi té com a objectiu: contribuir a l'augment de la comprensió i el coneixement de la capa límit estable nocturna, des de l'observació i anàlisi de dades experimentals fins a la simulació unidimensional de processos específics en aquestes condicions. Per portar a bon terme el treball, per una banda s'ha participat en diverses campanyes experimentals (VILEXP96, SABLES 98, CASES-99) i s'ha pogut accedir a la base de dades que es genera actualment de forma contínua en el Centro de Investigación de la Baja Atmósfera (CIBA) a Valladolid, permetent disposar d'un gran volum de dades a analitzar i interpretar. Amb aquestes dades s'ha pogut caracteritzar la capa límit estable nocturna essent important el fet de poder-la dividir en tres règims d'estabilitat: feblement estable, transició i molt estable, i detectar la tendència de tots els paràmetres turbulents amb escalat local a seguir l'estratificació z-less a estabilitats fortes. S'ha pogut observar que en la zona del CIBA es generen màxims de vent a nivells baixos amb direcció sovint de l'est i freqüentment mostrant turbulència elevada en la seva part superior. La presència d'ones de gravetat i de Kelvin-Helmholtz, i l'arribada de corrents de densitat, característics de l'estratificació molt estable, s'ha pogut detectar a partir de l'observació dels descriptors estadístics i de l'anàlisi espectral. Per altra banda, s'han utilitzat dos models numèrics de columna (STABLE i ATHENE) per simular la capa límit estable nocturna, al mateix temps que des de la plataforma GABLS hem portat a terme la primera intercomparació de resultats de la simulació d'un cas d'estratificació estable. Com a conclusió cal dir que l'estudi d'intercomparació GABLS ha permès explorar l'eficiència de mescla de 18 esquemes de turbulència. Una de les conclusions és que en general, els models operatius pronostiquen més barreja que els de recerca, i en més proporció els de 1r ordre que els d'ordre 1.5, amb conseqüències importants com la sobreestimació dels fluxos superficials, la pèrdua de desenvolupament d'un sostre en la inversió o la no generació d'un màxim de vent. Tant el model STABLE com el model ATHENE han estat capaços de generar les característiques més importants de la capa límit estable. És d'especial importància el poder simular el màxim de vent generat sobre el CIBA mostrant l'existència de turbulència en la seva part superior, que sembla comparar molt bé amb les observacions. / This doctoral thesis aims to contribute to the increase of the understanding and the knowledge of the nocturnal stable boundary layer, from the observation and the data analysis until the unidimensional simulation of specific processes in these conditions. On the one hand, we have participated in various experimental campaigns (VILEXP96, SABLES 98, CASES-99) and we have had access to the data base that is generated continuously in the "Centro de Investigación de la Baja Atmósfera" (CIBA) in Valladolid, allowing to have a great volume of data to analyze and to interpret. With these data we have been able to characterize the nocturnal stable boundary layer being important to divide it in three stability regimes: weakly stable, transition and very stable, and to detect the z-less tendency to strong stabilities of all the turbulent parameters with local scaling. It has been possible to observe low-level jets in the zone of the CIBA, frequently showing elevated turbulence at their upper part. Using statistical and spectral analysis, we have been able to detect the presence of gravity waves and Kelvin-Helmholtz waves, and the arrival of density currents, characteristics of the very stable stratification. On the other hand, two numerical column-models have been used (STABLE and ATHENE) to simulate the nocturnal stable boundary layer, at the same time that we have made the first intercomparison of results of a stable stratification simulation (GABLS case). The study of the GABLS intercomparison has allowed exploring the different mixing strength of 18 turbulence schemes. In general, the operational models mix more than the research models with important consequences such as the missing of the development of an upper inversion and the overestimation of the surface fluxes. STABLE and ATHENE have been able to generate the most important characteristics of the stable boundary layer. It is of special importance the low-level jet simulation, showing turbulence at its upper part, comparing very well with the observations.

[EN] SILENCE AS UNDERSTANDING, COGNITIVE AND STRUCTURAL LIMIT: AN AESTHETIC READING ON CONTEMPORARY ART. In short, this thesis studies the concept of silence as limit of agreement after the impact caused by the two World Wars of the 20th century with the main objective of verifying the relevance of the role of this view of silence for the contemporary artistic production of the last decades of the 20th century and beginning of the 21st. In order to reach that objective, we have divided the exposition into four parts: study and taking a stance as concerns silence, silence as understanding limit, silence as cognitive limit and silence as structural limit. This research is the result of an attempt of systematically studying the notion of silence where we worked dialectically, being the most important aspect of our methodology, the reduction of what is particular to what is general, so as to operate deductively later, checking that such globality goes back again to specificity. According to that, in the first part we have studied why it is more advisable to approach silence from a general, open point of view, accepting and trying to integrate the excess which it is part of, understanding that the limits which are associated to it are as unpredictable as the limits which inform it. Moreover, it is observed that, taking the impact of World War I as a first space of definition for the treatment of silence as limit, not only allows us to keep, but also to lay the foundations of those three fields which we consider linked to silence: as understanding limit, as cognitive limit and as structural limit. In the three following parts of our study we place ourselves inside the historical and cultural frame of the second post-war period, and we show how then the second space of definition of silence as a limit is consolidated, and as a result, the clarification of its core ideas in such a way that, in the second, third and fourth parts, we solve what the so called spaces consist of: silence as understanding limit, silence as cognitive limit and silence as structural limit. Throughout this process we will show some of the artistic manifestations which contribute to their configuration and which later become evident in the context of contemporary art. As a practical application of this doctoral thesis we are also presenting our own artistic production developed around it in its last sections. With the results obtained, both in the process of investigation and in that of our own associated artistic production, we find that the importance of the concept of silence is undeniable for contemporary artistic productions, and we have located its roots in the display experimented by the concept of silence during the two first thirds of the 20th century. The implication of the concept of silence is evident in a great variety of languages of the arts and all the stages of the configuration of a plastic work of art: as a creative attitude, as a working topic and as a receptive principle. Something which, on the other hand, we also have the chance to experience by means of our own practice, in the production and exhibition of our artistic work. / [ES] EL SILENCIO COMO LÍMITE COMPRENSIVO, COGNITIVO Y ESTRUCTURAL: UNA LECTURA ESTÉTICA EN TORNO AL ARTE CONTEMPORÁNEO. En síntesis, la presente tesis estudia la noción de silencio como límite de acuerdo con el impacto producido por las dos guerras mundiales del siglo XX con el objetivo principal, de comprobar, la relevancia del papel que esta visión de silencio tiene para la producción artística contemporánea de las últimas décadas del siglo XX y principios del XXI. Para ello dividimos su exposición en cuatro partes: estudio y toma de posición respecto al silencio, silencio como límite comprensivo, silencio como límite cognitivo y silencio como límite estructural. Esta investigación es el resultado de un intento de estudio sistemático de la noción de silencio en el que trabajamos dialécticamente destacando, de nuestra metodología, la reducción de lo particular a lo general para después operar deductivamente, comprobando que tal globalidad revierte de nuevo en la especificidad. De acuerdo con ello, en la primera parte estudiamos por qué es más aconsejable tratar de acercarnos a la noción de silencio desde un punto de vista general y abierto; aceptando y tratando de integrar el exceso del que es partícipe, comprendiendo que los límites que se le asocian son tan volubles como volubles puedan ser los contenidos que lo informan. Observamos, además, que tomar el impacto de la Gran Guerra como primer espacio de definición para el tratamiento del silencio como límite, no solo nos permite mantener, sino también fundamentar esos tres terrenos que postulamos afectos al silencio: el silencio como límite comprensivo, el silencio como límite cognitivo y el silencio como límite estructural. En las tres siguientes partes de nuestro estudio nos situamos en el marco histórico y cultural de la segunda posguerra y mostramos como en aquel momento se consolida el segundo espacio de definición del silencio como límite y, por ende, el esclarecimiento de sus ejes de tal manera que, en la segunda, tercera y cuarta partes, resolvemos en qué consisten los espacios denominados: como límite comprensivo, como límite cognitivo y como límite estructural mostrando, durante tal proceso, algunas de las manifestaciones artísticas que contribuyen a su configuración y que luego se hacen evidentes en el contexto del arte contemporáneo. Como aplicación práctica de esta tesis doctoral también presentamos la producción artística propia desarrollada al respecto en sus últimos apartados. Con los resultados obtenidos, tanto en el proceso de investigación como en el de nuestra práctica artística ¿que hemos aportado como enfoque teórico-práctico en el que se engloba la noción de silencio en las tres vertientes que presentamos, hallamos que la importancia de la noción de silencio es innegable para la producción artística contemporánea; localizando sus raíces en el despliegue que esta experimenta durante los dos primeros tercios del siglo XX. La implicación de la noción de silencio es notoria en los más variados lenguajes de las artes y en todos los estadios que atraviesa la configuración de la obra plástica: como actitud creativa, como tema de trabajo y como principio receptivo. Algo que, por otra parte, también tenemos la oportunidad de experimentar, mediante la práctica propia, en la producción y exhibición de nuestro trabajo artístico. / [CA] EL SILENCI COM A LÍMIT COMPRENSIU, COGNITIU I ESTRUCTURAL: UNA LECTURA ESTÈTICA AL VOLTANT DE L' ART CONTEMPORANI. En síntesi, la present tesi estudia la noció de silenci com a límit d'acord amb l'impacte provocat per les dues guerres mundials del segle XX amb l'objectiu principal, de comprovar, la rellevància del paper que aquesta visió de silenci té per a la producció artística contemporània de les últimes dècades del segle XX i principis del XXI. Amb aquesta finalitat dividim la seua exposició en quatre parts: estudi i presa de posició respecte al silenci, silenci com a límit comprensiu, silenci com a límit cognitiu i silenci com a límit estructural. Aquesta investigació és el resultat d'un intent d'estudi sistemàtic de la noció de silenci en el qual treballem dialècticament fent palesa de la nostra metodologia la reducció d'allò particular a allò general per després operar deductivament, i comprovar que aquesta globalitat reverteix de bell nou en l'especificitat. D'acord amb això, en la primera part estudiem per què és més aconsellable tractar d'acostar-nos a la noció de silenci des d'un punt de vista general i obert, acceptant i tractant d'integrar l'excés de què és partícip, comprenent que els límits que se li associen són tan volubles com volubles puguen ser els continguts que l'informen. S'observa, a més, que prendre l'impacte de la Gran Guerra com a primer espai de definició per al tractament del silenci com a límit, no tan sols ens permet mantenir, sinó també fonamentar eixos tres terrenys que postulem afectes al silenci: el silenci com a límit comprensiu, el silenci com a límit cognitiu i el silenci com a límit estructural. En les tres següents parts del nostre estudi ens situem en el marc històric i cultural de la segona postguerra i mostrem com en aquell moment es consolida el segon espai de definició del silenci com a límit i, consegüentment, l'esclariment dels seus eixos de tal manera que, en la segona, tercera i quarta parts, resolem en què consisteixen els espais denominats: com a límit comprensiu, com a límit cognitiu i com a límit estructural. Tot mostrant durant aquest procés algunes de les manifestacions artístiques que contribueixen a la seua configuració i que després es fan evidents en el context de l'art contemporani. Com a aplicació pràctica de la present tesi doctoral també presentem la producció artística pròpia desenvolupada en els seus últims apartats. Amb els resultats obtinguts, tant en el procés d'investigació com en el de la nostra pràctica artística associada, trobem que la importància de la noció de silenci és innegable per a la producció artística contemporània tot localitzant els seus arrels en el desplegament que la noció de silenci experimenta durant els dos primers terços del segle XX. La implicació de la noció de silenci és notòria en els més variats llenguatges de les arts i en tots els estadis que travessa la configuració de l'obra plàstica: com a actitud creativa, com a tema de treball i com a principi receptiu. Quelcom que, per altra banda, també tenim l'oportunitat d'experimentar mitjançant la pràctica pròpia, en la producció i exhibició del nostre treball artístic. / Garriga Inarejos, R. (2015). EL SILENCIO COMO LÍMITE COMPRENSIVO, COGNITIVO Y ESTRUCTURAL: UNA LECTURA ESTÉTICA EN TORNO AL ARTE CONTEMPORÁNEO [Tesis doctoral]. Universitat Politècnica de València. https://doi.org/10.4995/Thesis/10251/55047 / TESIS / Premios Extraordinarios de tesis doctorales

La proposta metafísica de José Gómez Caffarena no s'entén sense l'intent de J. Maréchal de coordinar en un mateix discurs l'especulació metafísica tomista i l'esperit de la crítica kantiana a través de l'explicitació dels temes clàssics de la metafísica de l'Aquinat a la llum de les convergències que, al seu parer, aquesta manté amb l'obra de Kant.El treball d'investigació que es presenta té per objectiu calibrar fins a quin punt l'obra especulativa de Caffarena suposa una continuació articulada des de l'esquema bàsic de tal 'tomisme transcendental'. La tesi que es defensa és que la seva proposta, de tonalitats marcadament més kantianes que la d'altres pensadors transcendentals, suposa no només un pas legítim, i potser més coherent amb el transcendentalisme kantià, sinó també una pedra de toc crítica per a l'abast últim de tota metafísica transcendental. El fet de remuntar la raó metafísica a l'àmbit antropològic fa que el fenomenisme epistemològic, el discurs asimptòtic sobre l'Absolut i la reducció formal de la seva nota 'personal' ('Déu') hagin de ser, estrictament, la darrera paraula d'aquesta metafísica. Davant d'això respon Caffarena amb una assumpció racional-vitalista del 'sentit de la vida' per dotar de vigència i veritat les afirmacions realitzades. Un 'haver de ser' que omple de contingut l'estructura conceptual erigida fent del primat de la raó pràctica i el seu interès l'eix vertebrador de la seva proposta metafísica.L'anàlisi pren com a principal punt de referència les tres obres metafísiques de l'autor (Metafísica Fundamental, Metafísica Trascendental, Metafísica Religiosa) i el seu últim gran treball, El Enigma y el Misterio, que en la investigació és tinguda com una revisió de la trilogia anterior. Atenent al seu contingut, es corrobora la darrera modèstia crítica en la qual queda la reflexió metafísica de Caffarena, amb la consegüent obertura a una raó més apofàtica que propositiva pel que fa a la 'darrera qüestió' metafísica. Donat que la desigual relació entre l'àmbit del teòric i el primat del pràctic, lluny d'equilibrar-se és cada vegada més notòria, distanciant-se així de la intenció de l'obra de Maréchal, en la investigació s'assumeix com a darrera conclusió que l'obra de Caffarena llega, precisament en tant que límit de la pretensió de dur a terme una metafísica transcendental, la necessitat de repensar el mètode de la Metafísica. / La propuesta metafísica de José Gómez Caffarena no se comprende sin el intento de J. Maréchal de coordinar en un mismo discurso la especulación metafísica tomista y el espíritu de la crítica kantiana a través de una explicitación de los temas clásicos de la metafísica del Aquinate a la luz de las convergencias que, a su parecer, ésta mantiene con la obra de Kant. El trabajo de investigación que se presenta tiene por objetivo calibrar hasta qué punto la obra especulativa de Caffarena supone una continuación articulada desde el esquema básico de tal 'tomismo trascendental'. La tesis que se defiende es que su propuesta, de tintes y rasgos marcadamente más kantianos que la de otros pensadores trascendentales, supone no solamente un paso legítimo, y quizá más coherente con el trascendentalismo kantiano, sino también una piedra de toque crítica para el alcance último de toda metafísica trascendental. El retrotraimiento de la razón metafísica a lo antropológico hace que el fenomenismo epistemológico, el discurso asintótico sobre lo Absoluto y la reducción formal de su nota 'personal' ('Dios') deban ser, estrictamente, la última palabra de esta metafísica. Ante ello responde Caffarena con una asunción racional-vitalista del 'sentido de la vida' para dotar de vigencia y verdad las afirmaciones realizadas. Un 'deber ser' que llena de contenido la estructura conceptual erigida haciendo del primado de la razón práctica y su interés el eje vertebrador de su propuesta metafísica.El análisis toma como principal punto de referencia las tres obras metafísicas del autor (Metafísica Fundamental, Metafísica Trascendental, Metafísica Religiosa) y su último gran trabajo, El Enigma y el Misterio, que en la investigación es tenida como una revisión de la trilogía anterior. Atendiendo a su contenido, se corrobora la postrera modestia crítica en que queda la reflexión metafísica de Caffarena, con la consiguiente apertura a una razón más apofática que propositiva en lo que concierne a la 'última cuestión' metafísica. Puesto que la desigual relación entre el ámbito de lo teórico y el primado de lo práctico, lejos de equilibrarse, es cada vez más notoria, distanciándose así de la intención de la obra de Maréchal, se asume como última conclusión de la investigación que la obra de Caffarena arroja, precisamente en tanto que límite de la pretensión de llevar a cabo una metafísica trascendental, la necesidad de repensar el método de la Metafísica. / It is not possible to understand José Gómez Caffarena's metaphysical proposal without J. Maréchal's attempt to coordinate, in the same discourse, the thomistic metaphysical speculation and Kantian criticism's spirit, by means of making explicit Aquinas' classic metaphysical themes in view of the convergences that, according to him, it keeps with Kant's work. The research work here presented seeks to evaluate to what extent Caffarena's speculative work represents a continuation of the basic scheme of such 'transcendental thomism'. The defended thesis is that his proposal, which evidences features more markedly Kantian than other transcendental thinkers, is not only a legitimate step, and perhaps even more consistent with Kantian transcendentalism, but also a critical touchstone of any transcendental metaphysics. The fact that metaphysical reason goes back to the anthropological scope determines that the epistemological phenomenalism, the asymptotic discourse about the Absolute and the formal reduction of his 'personal' attributes ( 'God') must be, strictly speaking, the last word of this metaphysics. In response to this, Caffarena adopts a rational-vitalistic approach to the 'meaning of life' in order to provide his assertions with validity and truth. A 'must be' that supplies the erected conceptual structure with content, turning the primacy of practical reason and its importance into the cornerstone of his metaphysics. The analysis takes as its main reference points our author's three metaphysical works (Metafísica Fundamental, Metafísica Trascendental, Metafísica Religiosa) and his last major work, El Enigma y el Misterio, which in this research is considered as a revision of the previous trilogy. Taking its content into account, it is possible to confirm that Caffarena's metaphysical reflection remains in a critical modesty, which entails the beginning of a more apophatic than propositive consideration about the 'last question' in metaphysics. Bearing in mind that the uneven relationship between the scope of the theoretical reason and the primacy of the practical one, far from reaching a balance, becomes more noticeable, thus moving away from Maréchal's work intentions, it is assumed as the ultimate conclusion of the investigation that Caffarena's proposal leaves, precisely because it sets a limit to the aim of developing a transcendental metaphysics, the need to rethink Metaphysics' method. / La proposta metafisica di José Gómez Caffarena non si comprende senza il tentativo di J. Maréchal di unire tra loro il discorso metafisico tomista e lo spirito della critica kantiana, ovvero di esplicitare i temi classici della metafisica di Tommaso d'Aquino alla luce delle convergenze che, secondo il parere del filosofo belga, questa presenta con l'opera di Kant. Il lavoro di ricerca che presentiamo si propone di valutare in quale misura l'opera speculativa di Caffarena è una continuazione articolata sulla base strutturale di tale 'tomismo trascendentale'. La tesi che presentiamo è che la sua opera, dalle caratteristiche nettamente più kantiane rispetto ad altri pensatori della corrente trascendentale, non è soltanto un passo legittimo, e forse più coerente con il trascendentalismo kantiano, ma anche un contrappunto critico sulla portata ultima di una metafisica trascendentale. Volgendosi la ragione metafisica all'ambito antropologico, ne consegue che il fenomenismo epistemologico, il discorso asintotico sull'Assoluto e la riduzione formale della caratteristica 'personale' ('Dio') divengono, logicamente (rigorosamente), l'ultima parola di una tale metafisica. A tutto ciò Caffarena risponde con una affermazione razionale-vitalistica del 'senso della vita' per dotare di validità e verità le sue affermazioni. Un 'dover essere' che riempia di contenuto la struttura concettuale eretta facendo del primato della ragione pratica e dell'importanza di questa la pietra angolare della sua metafisica. L'analisi prende come punto di riferimento principale le tre opere metafisiche dell'autore (Metafísica Fundamental, Metafísica Trascendental, Metafísica Religiosa) nonché l'ultima importante da lui realizzata, El Enigma y el Misterio, che nella ricerca che presentiamo viene letta come una revisione della trilogia precendente. Il suo contenuto conferma la modestia critica a cui giunge da ultimo la riflessione metafisica di Caffarena con la conseguente apertura a una ragione più apofatica che assertiva per quanto concerne 'la questione ultima' della metafisica. Poichè il rapporto disuguale tra il campo d'applicazione teorico e il primato della ragione pratica si accentua sempre di più, invece di equilibrarsi, allontanandosi così dallo spirito dell'opera di Maréchal, la conclusione ultima della nostra ricerca sulla proposta di Caffarena, proprio perché questa rappresenta il limite alla pretensione di costruire una metafisica trascendentale, è la necessità di ripensare il metodo della Metafisica.

La capa límit atmosfèrica és l'àrea directament influenciada per la presència de la superfície de la terra i la seva alçada és d'uns centenars de metres a uns pocs quilòmetres. Durant el vespre, el refredament radiatiu estratifica establement l'aire prop del sòl i es forma el que es coneix com a Capa Límit Estable (CLE). D'avui en dia, la CLE és un règim que encara no està prou ben caracteritzat. La turbulència, que no és homogènia ni isòtropa, i la gran importància dels efectes locals com l'orografia, entre d'altres factors, dificulten l'estudi d'aquest règim. Per aquest motiu, la CLE és objecte d'especial atenció, sobretot a l'hora de millorar la seva representació en models tant de temps com de clima.Aquest treball es centra en l'estudi de la CLE mitjançant 3 eines diferents: 1) simulacions explícites de grans remolins (més conegudes com a simulacions LES), per determinar el comportament dels moviments turbulents, on les resolucions són de l'ordre de metres; 2) simulacions mesoscalars, per caracteritzar els efectes locals, on les resolucions són de l'ordre de kilòmetres; 3) anàlisi de les observacions sota aquestes condicions per tal de caracteritzar i entendre millor els fenòmens observats.En primer lloc s'estudia el rang d'estabilitats a on el model LES, que considera la teoria de Kolmogorov per la dissipació de l'energia, funciona correctament. Els resultats del model són realistes tal com mostra la seva comparació amb les mesures de dues campanyes experimentals (SABLES-98 i CASES-99). Per explorar més a fons els resultats LES i per comparar-los amb les mesures s'han utilitzat les Funcions de Distribució de Probabilitat (PDF). Aquests resultats LES són també comparables als obtinguts amb altres models LES, tal com mostra la intercomparació de models LES, més coneguda com a GABLS.Un cop desenvolupades totes les eines necessàries es fa un LES d'un cas més realista, basat en les observacions d'un màxim de vent de capes baixes (més conegut com a Low-Level Jet, LLJ). L'anàlisi combinat dels resultats LES i les mesures permet entendre millor els processos de barreja que tenen lloc a través de la inversió. Finalment, la contribució dels efectes locals s'estudia mitjançant les simulacions mesoscalars, en aquest cas centrades a l'illa de Mallorca. Durant el vespre es veu com les circulacions locals es desenvolupen a les conques (de longitud al voltant de 25km), formant-se, per exemple, vents catabàtics o LLJ com l'estudiat anteriorment. En aquest cas les simulacions es verifiquen amb imatges de satèl·lit NOAA i observacions de les estacions automàtiques de mesures, donant resultats semblants. / The atmospheric boundary layer is the area directly influenced by the presence of the Earth's surface and its height is from hundreds of meters to few kilometres. During the night, the radiative cooling stratifies the layer close to the surface and it forms the Stably-stratified Atmospheric Boundary Layer (SBL). Nowadays, the SBL is a regime not well enough characterized, yet. Turbulence, which is not homogeneous either isotropic, and the great importance of the local effects, like the orography, among other factors, make the SBL be a difficult regime to study. Even so, the SBL is an object of special attention, especially when improving its representation in numerical prediction models or climate models.This work focuses on the study of the SBL through 3 different tools: 1) Large-Eddy Simulations (LES), to determine the turbulent motions, where the resolutions are about 1m; 2) Mesoscale simulations, to characterize the local effects, where resolutions are about 1km; 3) Analysis of the observations under these conditions in order to better characterize and understand the observed phenomena.In first place, it is studied the range of stabilities where the LES model, that considers the Kolmogorov theory for the dissipation of the energy, works correctly. The results are realistic as the comparison with measures from two experimental campaigns (SABLES-98 and CASES-99) shows. To explore the results more thoroughly, and to compare the LES results to the measurements, the Probability Density Functions (PDF) have been used. The LES results are also comparable to the ones obtained with other LES models, as the intercomparison of different LES models show, better known as GABLS.Then, a more realistic case is performed using the LES model, based on observations of a Low-Level Jet (LLJ). The combined inspection of the LES results and the observations allow to better understand the mixing processes that take place through the inversion layer. Finally, the contribution of the local effects is studied through a mesoscale simulation. Here the attention is focused on the Mallorca Island. During the night, the model is able to reproduce the local circulations is a basin of a characteristic size of 25km. The main features obtained previously from the LES of the LLJ are also reproduced by the mesoscale model. These runs are verified with NOAA satellite images and observations from the automatic surface weather stations, giving that the model is able to reproduce realistic results.