Aquesta tesi s'ha desenvolupat en el marc d'un projecte europeu anomenat CLIMOOR; en aquest projecte s'ha utilitzat una nova aproximació metodològica per perllongar el període de sequera i augmentar la temperatura en ecosistemes arbustius. El CLIMOOR s'ha dut a terme en 4 països europeus (Regne Unit, Dinamarca, Holanda i Espanya) que es distribueixen al llarg d'un gradient natural en els factors climàtics que s'estudien (precipitació i temperatura). Els objectius concrets d'aquesta tesi van ser: 1) Descriure les característiques ecofisiològiques de dues espècies arbustives mediterrànies Erica multiflora i Globularia alypum, identificant els períodes d'estrès ambiental i les seves causes, 2) estudiar els efectes que podrien tenir en el futur condicions més seques o més càlides sobre l'ecofisiologia d'aquestes dues espècies mediterrànies, 3) comparar els efectes que aquests canvis climàtics podrien tenir sobre les espècies principals de 4 ecosistemes arbustius europeus. Durant els dos-tres anys d'estudi es van mesurar estacionalment diferents variables ecofisiològiques instantànies, com són el potencial hídric, l'intercanvi de gasos i la fluorescència de la clorofil·la a. També es van mesurar variables més integradores, com ara l'asimetria foliar, la concentració foliar de N y C, així com els seus isòtops estables, el creixement, la floració o la producció de biomassa aèria. Alguns dels resultats obtinguts són: (1) En les condicions climàtiques actuals, G. alypum és capaç d'aprofitar millor els períodes amb alta disponibilitat d'aigua de manera que mostra un millor rendiment fotosintètic i un més alt guany de carboni, la qual cosa es tradueix en un creixement anual major. (2) L'augment en la sequera va fer disminuir les tasses d'intercanvi de gasos d'E. multiflora i la producció de biomassa aèria en les dues espècies. També va retardar la majoria dels estadis fenològics de la floració d'aquestes dues espècies, reduint la producció de flors funcionals però augmentant la seva longevitat. (3) L'augment en la temperatura va incrementar l'eficiència fotoquímica potencial màxima en ambdues espècies, sobretot a la tardor i a l'hivern, la qual cosa indica que condicions més càlides en el futur podrien alleugerir les limitacions en el rendiment fotosintètic d'aquestes espècies degudes a les baixes temperatures. L'augment experimental en la temperatura també va incrementar la producció de biomassa aèria d'E. multiflora, però no de G. alypum. En canvi, va modificar la fenologia de la floració de G. alypum, però no d'E. multiflora. (4) Les tasses fotosintètiques van seguir el gradient latitudinal en la disponibilitat d'aigua. La reducció experimental de la precipitació va fer disminuir l'intercanvi de gasos en les espècies principals dels quatre països estudiats. No obstant això, les plantes al tractament de sequera van mostrar tasses fotosintètiques més elevades que les plantes control per a una mateixa quantitat de pluja acumulada durant els mesos anteriors a les mesures, es a dir, van mostrar una més gran eficiència fotosintètica en l'ús de l'aigua. (5) Les plantes al tractament de sequera van presentar eficiències fotoquímiques potencials més altes a migdia. (6) En general, la magnitud de la resposta a l'escalfament i a la sequera va ser diferent segons les condicions del lloc d'estudi (els llocs freds i humits, com són els del Nord d'Europa, van ser més sensibles a l'escalfament, mentre que l'ecosistema mediterrani estudiat, més càlid i més sec, va ser més sensible a la sequera), de l'estació de l'any (els processos estudiats van ser més sensibles a l'escalfament a l'hivern que a l'estiu) i de l'espècie. Les diferents respostes a la sequera i a l'augment en la temperatura de les dues espècies mediterrànies E. multiflora i G. alypum suggereix que en el futur podria haver un canvi en les seves abundàncies relatives. A més a més, els ajustos fenològics observats podrien alterar les seves interaccions amb altres organismes (per ex. polinitzadors). Tot això, podria conduir a un canvi en la composició d'espècies i en l'estructura d'aquests ecosistemes en resposta als canvis en la precipitació i en la temperatura que s'esperen per a les properes dècades.

Aquesta tesi analitza els impactes recents del canvi global sobre els boscos de l’Espanya peninsular basant-se en la informació de les parcel·les dels dos darrers inventaris forestals nacionals (IFN2 i IFN3). Es tenen en compte, a la vegada, els efectes complementaris del clima, l’estructura del bosc i altres factors locals. Un estudi d’aquestes característiques –a escala regional amb un important gradient climàtic, en clima mediterrani (on l’aigua és un dels principals factors limitants) i on, d’acord amb les projeccions dels model climàtics, el canvi climàtic pot ser especialment acusat en el futur– fa que aquesta aproximació sigui especialment rellevant per les implicacions que podria tenir en les funcions i serveis ecosistèmics que ofereixen els boscos. Per mitjà de models estadístics apropiats hem analitzar els efectes sobre els estocs i el balanç de carboni (C), els canvis demogràfics i els canvis en la distribució geogràfica de les espècies arbòries. Els principals resultats són: 1) La riquesa estructural és el principal predictor de l’estoc de C per hectàrea amb els valors més elevats en els rodals amb major riquesa estructural. Les variables climàtiques tenen principalment efectes indirectes sobre l’estoc a través de la riquesa estructural i tenen un efecte predictiu directe baix quan es tenen en compte totes les variables predictores a la vegada; 2) Els bosc no pertorbats de l’Espanya peninsular estan acumulant C a una taxa de 1.4 Mg C ha-1 any-1. Les variables estructurals són els principals determinants del creixement del bosc i dels canvis en l’estoc de C. La disponibilitat d’aigua està positivament relacionada amb el creixement i la taxa d’acumulació de C. L’escalfament recent ha reduït el creixement i la taxa d’acumulació de C especialment en les zones més humides; 3) Les elevades taxes de regeneració dels planifolis es pot explicar per la seva major habilitat per mantenir un elevat banc de plançons degut a la seva tolerància a l’ombra. L’abundància de plançons de coníferes i de planifolis està principalment determinat per l’estructura forestal, mentre que els efectes directes de les pertorbacions i el clima han estat més modestos. No s’ha detectat cap efecte de l’escalfament recent i; 4) La majoria d’espècies arbòries de l’Espanya peninsular s’han mogut muntanya amunt capa zones més fresques. Ara bé la major part dels patrons observats, inclosos alguns canvis geogràfics inesperats, s’expliquen per l’estructura forestal. Les principals conclusions són: 1) Els nostres resultats suggereixen que per aconseguir un major estoc de C és necessari promoure una major riquesa estructural gestionant els boscos com a masses irregulars afavorint els planifolis per damunt de les coníferes. 2) L’efecte negatiu de l’escalfament en la taxa d’acumulació de C desapareix si només es tenen en compte els boscos gestionats, emfatitzant el potencial que pot tenir la gestió forestal per mitigar l’efecte negatiu del canvi climàtic; 3) La resposta diferencial de les coníferes i els planifolis al tancament de capçades suggereix un probable increment dels primes a expenses de les segones. Aquesta transició pot tenir lloc més d’hora en els rodals on la dinàmica de tancament de les capçades és més ràpida i; 4) L’abandonament de la gestió forestal i les pertorbacions (p.e., focs) de les darreres dècades ha dut a l’expansió dels planifolis a expenses de les coníferes, degut a la seva major habilitat per fer front als factors biòtics com la competència. No és gens clar que aquesta tendència pugui mantenir-se en el futur degut a l’increment de l’aridesa de les projeccions dels models climàtics, tenint en compte la major habilitat de les coníferes per fer front als esdeveniment climàtics extrems. / This Ph D Thesis analyzes the recent impact of global change on forests of Peninsular Spain using the information of the two last national forest inventories (IFN2 and IFN3). It takes into account at the same time the complementary effects of climate, forest structure and other local factors. A study of such characteristics –at a regional scale, with an important climatic gradient, in a Mediterranean climate (where water is one of the main limiting factors) and where, according to the predictions of climatic models, climatic change may be especially important in the future– makes that this approach is especially relevant for the implications that these changes may have on ecosystem services offered by forests. By means of appropriate statistical models I have analyzed the effects of these impacts on stocks and carbon (C) balance, demographic changes and geographical changes in the distribution of tree species. The main results are: 1) The structural richness is the main predictor of stand tree C stock with larger C stocks in structurally richer stands. Climate variables have mainly an indirect effect through structural richness but a smaller direct predictive ability when all predictors are considered.; 2) Undisturbed forests in Peninsular Spain are accumulating C at a rate of 1.4 Mg C ha-1 yr-1. The forest structural variables are the main determinants of forest growth and C stock change. Water availability was positively related to growth and C accumulation. Recent warming has reduced growth rate and C accumulation, especially in wet areas; 3) The higher values of regeneration rate of broadleaves can be explained because of their ability to maintain a higher sapling bank due to their higher shadetolerance. Sapling abundance and regeneration rate were mainly determined by stand structure, both in conifers and broadleaves, whereas the direct effects of disturbances and climate were relative small and there was no detectable effect of recent warming and; 4) The geographic distribution of most tree species in peninsular Spain has moved upwards towards cooler environments. We also show that most of the observed patterns, including some counterintuitive geographic shifts, are explained by forest structure. The main conclusions are: 1) To achieve a greater standing C stock, our results suggest the need for promoting high structural richness by managing for uneven-aged stands and favoring broadleaf over conifer species; 2) Interestingly, the negative effect of warming on forest C accumulation disappears if only managed stands are considered, emphasizing the potential of forest management to mitigate the effects of climate change; 3) The differential response of conifers and broadleaves to canopy closure suggests a likely increment of broadleaves at the expense of conifers. This transition could occur earlier in stands with faster canopy closure dynamics and; 4) Changes in forest management practices (i.e., forest abandonment) and disturbances (e.g., fires) during the last decades have leaded to the expansion of broadleaves over conifers, due to their greater ability to cope with biotic factors such as competition. It is unclear whether this trend will continue under the greater aridness projected by climate models, considering the greater ability of conifers to cope with extreme drought events.

The spatial and temporal variability of migratory phenology of Ciconia ciconia, Cuculus canorus, Apus apus, Hirundo rustica and Luscinia megarhynchos were studied by means of 44000 records for 1400 spanish sites during the period 1944-2004. In all species, first individuals arrive to the southern areas of Iberia, to low altitude sites, with dry and warm summers, and near to the Straits of Gibraltar. A. apus and H. rustica showed quite similar spatial patters due to the strong influence of fixed factors, which impose optimum migratory pathways. The onset of singing of C. canorus and L. megarhynchos showed a different and weak geographical pattern, which suggests that other local environmental factors could be influencing singing behaviour of males. In spite to be a soaring species, C. ciconia follows similar spatial patters for spring arrivals. However, its autumn departure and length of stay did not show any spatial gradient. Excepting L. megarhynchos, all species have advanced their arrival dates during the last three decades. Nevertheless, current dates are similar to those recorded sixty years ago. The strongest advancement was detected in C. ciconia, probably as a result of the growing number of wintering individuals in Iberia. In overall, species arrived earlier those years with plentiful rainfalls in western Africa and warmer spring temperatures in Iberia. Therefore, climate change is probably the underlying mechanism for temporal changes in migratory phenology also in Mediterranean populations. Departure dates only showed a significant advancement in H. rustica. Departures were weakly related to climatic variables. Temperatures during breeding period advanced departures in all species, while only H. rustica was affected by temperatures at departure time. / S'estudià la variabilitat espacial i temporal en la fenologia de la migració de diverses aus trans-Saharianes. Es van fer servir unes 44000 dates d'arribada i emigració de cigonya ("Ciconia ciconia"), cucut ("Cuculus canorus"), falciot ("Apus apus"), oreneta ("Hirundo rustica") i rossinyol ("Luscinia megarhynchos") enregistrades a unes 1400 localitats espanyoles entre 1944 i 2004 pels voluntaris de la xarxa fenològica de l'"Instituto Nacional de Meteorologí"a.Totes les espècies colonitzen la Península Ibèrica seguint un eix sudoest-nordest durant la primavera. Els primers individus arriben al sud, a localitats a baixa altitud, amb estius secs i calorosos i properes a l'Estret de Gibraltar. En el cas de l'oreneta i el falciot els patrons van ser especialment similars degut a la dependència de factors ambientals invariables, com ara el relleu, que marquen les rutes migratòries òptimes a través de la península en ambdues espècies. L'inici del cant va mostrar patrons espacials diferents en el cucut i el rossinyol, probablement com a resultat de la biologia tan diferent d'ambdues espècies. L'escassa capacitat predictiva dels seus models podria indicar que el cant també depèn d'altres factors que incideixen sobre les decisions dels mascles de cantar o no fer-ho i que són alienes a la migració. L'arribada de la cigonya segueix els patrons generals citats anteriorment tot i ser una espècie planadora. Pel contrari, les diferències entre localitats en les dates d'emigració i la durada de l'estada no tenen cap estructura espacial en aquesta espècie. Les cigonyes es reuneixen en grans estols durant la migració post-nupcial que tenen un comportament independent de les condicions ambientals de les localitats on crien. L'estada depèn més de la data quan els individus decideixen marxar, que de la data quan arriben.La cigonya, cucut, falciot i oreneta han avançat la seva data d'arribada durant els darrers trenta anys, tot i que les dates enregistrades a l'actualitat són semblants a les que s'enregistraven ara fa seixanta anys. L'excepció és la cigonya, que sí ha avançat l'arribada en torn un mes. Aquest canvi tan brusc probablement està relacionat amb el nombre cada cop més gran d'individus que roman a la península durant l'hivern. Aquesta tendència a no migrar possiblement és el resultat combinat dels costos d' anar a les àrees clàssiques d'hivernada del Sahel, on les sequeres persistents provocarien una elevada mortalitat entre els individus que hi van, en comparació amb els beneficis de romandre tot l'any a la península, on la proliferació de deixalleries i certes espècies invasores proporcionen una font contínua d'aliment que abans no existia. L'arribada es va veure afectada tant pel clima de les àrees d'hivernada com el de cria en la resta d'espècies. Les aus arriben abans els anys humits a l'Àfrica occidental i les primaveres càlides a la península. Els canvis climàtics de les darreres dècades són, doncs, els responsables més probables dels canvis temporals en les dates d'arribada. Les dates d'emigració de la cigonya, falciot i oreneta van mostrar fluctuacions temporals similars, avançant la seva sortida fins a mitjans dels 60, ajornant-la fins a mitjans dels 80 i tornant-la a avançar d'ençà les hores. Temperatures elevades durant l'època de reproducció es van associar amb un avançament de l'emigració a les tres espècies, mentre que només l'oreneta es va veure afectada per les temperatures durant el període d'emigració, anant-se més tard aquells anys més calorosos durant aquestes dates. Podem concloure que les xarxes de voluntaris constitueixen una bona eina per avaluar la variabilitat espacial escala i temporal de la migració de les aus i que s'haurien de seguir potenciant, especialment ara, donada la sensibilitat de la fenologia al canvi climàtic.

El límit altitudinal del bosc, o ecotò superior bosc-prat alpí, constitueix per definició, la frontera entre l'estatge subalpí i l'estatge alpí separant, per tant, sistemes ecològics adjacents. És una de les fronteres més aparents entre sistemes ecològics que s'origina degut a l'increment gradual de l'adversitat de les condicions climàtiques en altitud i que, finalment, comporta el límit biològic per al creixement dels vegetals en port arbori. La formació de boscos arreu del planeta, en absència de pertorbacions naturals o antròpiques (p.e., tales, incendis, pastures), està limitada per condicions climàtiques excessivament seques, humides o fredes. En el cas de la transició natural bosc subalpí-prat alpí, que s'observa a tots els sistemes muntanyosos del planeta suficientment alts, les causes de la seva formació (llindar tèrmic, balanç de carboni,...) és un tema encara avui de debat on no hi ha un consens generalitzat. Però independentment del factor causant del límit altitudinal del bosc, els factors abiòtics controlen en últim terme els processos ecològics que hi tenen lloc. És per això, que els ecotons han estat motiu d'estudi des de fa molt temps, ja que es consideren paradigmàtics per l'anàlisi de la resposta dels patrons de distribució de la vegetació a les fluctuacions climàtiques. La seva importància com a monitors de canvis climàtics recau en el fet que les respostes dels ecosistemes degut a la variació ambiental són detectats primerament a les zones de frontera.Aquesta tesi ha estat realitzada al límit superior del bosc del sector central i oriental dels Pirineus catalans i d'Andorra. L'espècie dominant a totes les localitats estudiades, i a bona part dels Pirineus, és el pi negre (Pinus uncinata). Els resultats obtinguts mostren que tot i la importància de les condicions locals en la dinàmica del límit superior del bosc, hi ha una sincronització en el creixement radial i, en menor mesura, en el reclutament d'individus entre localitats a escala regional. Aquest fet evidencia la presència d'un factor comú extern, el macroclima, que modula la dinàmica de l'ecotò bosc-prats alpins a escala regional dels Pirineus. S'ha detectat una densificació del límit superior del bosc a escala regional durant la segona meitat del segle XX, que s'ha produït en paral·lel a l'increment de les temperatures (canvi climàtic). Però en base al patró de la transició en l'edat i la mida dels individus, el canvi d'usos del sòl hauria estat el factor determinant de l'augment del caràcter forestal en alguns dels ecotons estudiats. Tot i la densificació regional de la zona de l'ecotò des de 1950s, l'estructura demogràfica recent (1971-2000) i la dinàmica del límit de l'arbre de les diverses localitats estudiades evidencien l'existència de respostes diferencials a curt termini entre localitats. Aquest resultat emfatitza la importància de les condicions locals en la modulació de la dinàmica dels ecotons. L'anàlisi del patró espacial de la regeneració sembla indicar que la distribució dels llocs segurs de reclutament, que estan condicionats per la distribució espacial dels elements responsables dels processos de facilitació a nivell microambiental, determinarien la distribució espacial de la regeneració del pi negre a l'ecotò. Per tant, els processos de regeneració recent a l'ecotò superior de Pinus uncinata no han estat condicionats per limitacions reproductives de l'espècie ni per una manca d'hàbitat favorable per a l'establiment de nous individus. Tot i això, el previsible increment dels fenòmens d'estrés hídric a escala regional al sud d'Europa (IPCC 2007), degut a augments de temperatura sense anar acompanyats d'augments en el règim de precipitació, i la probable disminució de la precipitació hivernal en forma de neu, poden aturar i revertir els processos de densificació de la zona de l'ecotò observats durant el segle XX. / The altitudinal limit of forest growth, the alpine treeline ecotone, constitutes the boundary between the subalpine and alpine belts, and thus separates distinct ecological systems. The treeline ecotone is one of the most striking borders between ecosystems that result from the altitudinal increase of climate harshness, which finally leads to the altitudinal limit of tree-like growth. Irrespective of the ultimate cause of the alpine treeline, where abiotic factors limits population processes, ecotones have been focus of scientific research for long since they are regarded as suitable monitors of the influence of climatic variability on species distribution. This is due to the fact that climatic variability effects are first detected in transition zones between ecosystems.This thesis is focused on the alpine "Pinus uncinata" treeline in the Iberian eastern Pyrenees: Catalan Pyrenees (NE Spain) and Andorra. The demographic and spatial analyses of the alpine ecotone at a regional scale evidence that, in spite of the importance of local conditions on the alpine treeline dynamics, there is an important degree of synchronization in tree growth and, to a lesser extent, recruitment processes among treelines at a regional scale. This evidences the presence of an external factor, the macroclimate, that modulates the dynamics of such populations. The treeline densification observed, at a regional scale, during the second half of the 20th century occurred in parallel to temperature rises (climate warming). But based on the transition pattern in tree age and size along the ecotone, land use changes may have triggered the afforestation processes observed in some of the treelines studied. Our results suggest that recent alpine "Pinus uncinata" treeline recruitment, at a regional scale, was not limited by reproductive constraints or by the lack of suitable habitat for regeneration. However, the predicted increase of drought stress events at southern Europe as a result of increased temperature without precipitation increments, together with the expected reduction of snow precipitation in winter, may distort or even reverse the observed treeline densification trends during the 20th century.

El risc com a concepte operatiu ha esdevingut en l'entorn global un concepte creixentment transversal. La seva visibilitat s'ha incrementat enormement per la circulació comunicativa dels discursos que li donen forma i significat. Més enllà del rol reconegut dels mitjans de comunicació, el caràcter constitutiu de la comunicació travessa les lògiques institucionals, científiques i ciutadanes. Aquest treball planteja, més enllà de les lògiques pràctiques i instrumentals, la comunicació social del risc com els processos en els quals la circulació de discursos participa en la seva definició, i les comunitats de comunicació e risc com un concepte a explorar. A mode de estudi de cas analitza la irrupció del canvi climàtic i la seva influència sobre els riscos nuclear i químic en l'entorn de la Unió Europea remarcant les potencialitats de la comunicació de risc com a disciplina pràctica reformulada a partir d'un enfocament pròpiament comunicatiu. / El riesgo como concepto operativo se ha convertido en el entorno global en un concepto crecientemente transversal. Su visibilidad ha incrementado enormemente a través de la circulación comunicativa de discursos que le dan forma y significado. Más allá del rol reconocido de los medios de comunicación, el carácter constitutivo de la comunicación atraviesa las lógicas institucionales, científicas y ciudadanas. Este trabajo plantea, más allá de su lógica práctica e instrumental, la comunicación social del riesgo como aquellos procesos en los cuales este es definido a través de la circulación de discursos, y las comunidades de comunicación de riesgo como un objeto a explorar. Como estudio de caso analiza la irrupción de cambio climático y su influencia sobre los riesgos nuclear y químico en el entorno de la Unión Europea, remarcando las potencialidades de la comunicación de riesgo como disciplina práctica reformulada a partir de un enfoque propiamente comunicativo. / Risk as an operational concept has become a cross-cutting concept into a global environment. Its visibility has greatly increased through the movement of communicative discourses that shapes it and gives meaning to it. Beyond the acknowledged role of the media, the constitutive nature of communication goes over the institutional, scientific and citizen logics. This research argues, beyond its practical and instrumental logics, the social communication of risk as those processes which it is defined by the circulation of discourses among risk communication communities as an object to explore. As a case study, it examines the emergence of climate change and its influence on nuclear and chemical risks in the European Union, highlighting the potentialities of risk communication as a practical discipline reformulated from a communicative approach.

El canvi climàtic està afectant a la reducció de la coberta de neu, al retrocés de glaciars i a la desaparició de congestes en zones de muntanya. En aquest sentit, la congestera és un dels hàbitats més amenaçats als Pirineus. En aquesta Tesi Doctoral s’ha realitzat la primera cartografia de congestes d’Andorra (Pirineus) estudiant-ne les variables físiques que afecten a la seva formació i conservació i se n'ha obtingut un mapa que permetrà avaluar la dinàmica futura de les mateixes. El període climàtic d’acumulació de la neu (gener-abril) ha resultat ser determinant en el nombre i extensió de les congestes, quan aquest és fred i humit. Per tant un augment de temperatura o una disminució de la precipitació, en els mesos d’acumulació de neu, suposarien una disminució important en l’extensió i el nombre de congestes. Aquesta cartografia, que ha permès inventariar fins a 2.520 congestes, ha assentat les bases per estudiar la vegetació de les congesteres (composició, diversitat, fenologia i trets funcionals) a fi de relacionar-la amb les variables ambientals i poder preveure les principals conseqüències del canvi climàtic. En l’estudi de la vegetació, s’han inventariat fins a 85 plantes vasculars, 31 de les quals són típiques de la vegetació de pastures d’alta muntanya, i 21 són típiques de les congesteres (classe Salicetea herbaceae). S’han identificat fins 16 briòfits, 2 dels quals han estat descoberts per primera vegada al Pirineu andorrà. S’ha demostrat, que les espècies vegetals considerades típiques de congesta no viuen ni a les congesteres més innivades ni tampoc a les de més altitud. Això pot permetre, en el cas de desaparèixer progressivament les congestes de menys altitud per un hipotètic canvi climàtic -les situades per sota dels 2540 m-, que les plantes típiques de congestera puguin disposar d'altres congesteres a més altitud per poder-les colonitzar. La colonització, però, dependrà de la quantitat d’hàbitat disponible (sobretot de la presència de matèria orgànica en el sòl) i de les relacions inter-específiques. L’estudi fenològic ha demostrat que determinades espècies adapten la seva fenologia als factors físics locals (com la data de la fosa de la neu o la temperatura acumulada), a fi de permetre maximitzar les probabilitats d’èxit reproductiu. Contràriament, atres espècies no han mostrat cap tipus d’adaptació fenològica. Finalment s’ha avaluat la diversitat funcional a fi de conèixer l’estabilitat de l’hàbitat de congestera i la seva resposta als canvis ambientals (com per ex. respostes en la productivitat o en la resiliència després de canvis sobtats o pertorbacions). Les espècies que dominen en les congesteres situades a menys altitud, amb presència de sòls orgànics i amb menys durada de la coberta de neu, i que d'altra banda són típiques de les pastures d’alta muntanya, s’han trobat relacionades amb valors alts de divergència funcional i amb valors elevats de biomassa aèria. Això s’explicaria per la existència de competència entre espècies. En canvi les espècies de la classe Salicetea herbaceae (considerades com típiques de congesta) s’ha trobat relacionades amb valors alts d’uniformitat funcional, fet que és atribuïble a les condcions físiques més rigoroses (congesteres de més altitud, amb més sòl orgànic i més durada de la coberta de neu) i amb poca competència entre espècies. També s’han mesurat i estudiat els trets biològics funcionals de les espècies més freqüents a fi de caracteritzar la vegetació. L’estudi de la relació entre els trets funcionals i els factors físics a petita escala (ex. data de la fosa de la neu) ha permès avaluar la plasticitat intraespecífica i demostrar que algunes de les espècies més comunes responen significativament als canvis ambientals, en augmentar el nombre d’inflorescències en els indrets de més durada de la coberta de neu. / El cambio climático está afectando a la reducción de la cubierta de nieve, al retroceso de los glaciares y a la desaparición de los neveros en zonas de montaña. En esta Tesis Doctoral se ha realizado la primera cartografía de neveros de Andorra (Pirineos) estudiando las variables físicas que más afectan a su formación y conservación, habiéndose obtenido un mapa que permitirá evaluar la dinámica futura de los mismos. El periodo climático de acumulación de la nieve (enero-abril) se ha identificado como determinante en el número y extensión de los neveros, cuando éste es frío y húmedo. Por lo tanto un aumento de la temperatura o una disminución de la precipitación, en los meses de enero a abril, supondrían una mengua importante en el número y extensión de los neveros. Esta cartografía, que ha permitido incluir hasta 2.540 neveros, debe asentar las bases para el estudio de su vegetación (composición, diversidad biológica, fenología y características funcionales) con el objetivo de relacionarla con los factores ambientales y poder predecir las principales consecuencias del cambio climático. El estudio de la vegetación ha permitido catalogar hasta 85 especies de plantas vasculares, 31 de las cuales son típicas de la vegetación de pastos de alta montaña, y 21 son consideradas típicas de la vegetación de neveros (clase Salicetea herbaceae). Se han identificado 16 briófitos, 2 de los cuales constituyen la primera referencia en el Pirineo andorrano. También se ha evidenciado que las especies consideradas típicas de los neveros no viven en aquellos situados a más altitud ni tampoco en los más innivados. Esta circunstancia permite hipotizar que si progresivamente desaparecen los neveros por un hipotético cambio climático las plantas de los situados a menor altitud dispondrán todavía de terreno a mayor altitud para colonizarlos. Naturalmente, esa colonización dependerá en gran medida de la cantidad de hábitat disponible (sobre todo por la presencia de suelos orgánicos) y de las relaciones sujetas entre las especies. El estudio fenológico indica que algunas de las especies más comunes adaptan su fenología a las variables físicas locales (como fecha de fusión de la nieve o temperatura acumulada), permitiendo maximizar las probabilidades de éxito reproductor. Otras especies no han demostrado ninguna adaptación fenológica. Finalmente se ha evaluado la diversidad funcional para conocer el nivel de estabilidad del hábitat de nevero y su respuesta a los cambios ambientales (como respuestas en la productividad o en la resiliencia después de los cambios o perturbaciones). Las especies identificadas en los neveros, y que son las consideradas típicas de los pastos de alta montaña, se han visto relacionadas con valores elevados de divergencia funcional y con valores altos de biomasa aérea, hecho que se explicaría por la competencia entre especies en los neveros que presentan menos altitud, mas temperatura, presencia de suelos orgánicos y menor duración de la cubierta de nieve. En cambio las especies de la clase Salicetea herbacea, se han visto relacionadas con altos valores de uniformidad funcional, hecho atribuible a las condiciones físicas más severas y a la baja competencia entre especies. También se han medido y estudiado las características funcionales de las especies mas comunes para caracterizar la vegetación. Finalmente el estudio de la relación entre las características funcionales y los factores físicos locales (como la fecha de la fusión de la nieve) han permitido detectar plasticidad intraespecífica de algunas especies, demostrando que responden significativamente a los cambios ambientales, aumentando el número de inflorescencias en los lugares de mayor duración de la cubierta de nieve. / Climate change is contributing to a reduction in snow cover, the rate at which glaciers are receding, and the disappearance of snowbeds in mountains. In this Doctoral Thesis, the snowbeds of Andorra (Pyrenees) were mapped for the first time, which was used to identify the physical factors that have had the greatest affect on the formation and persistance of the snowbeds. That information was used to produce a map that will facilitate assessments of the dynamics of snowbeds in the future. The climatic conditions of the period of snow accumulation (January-April) has a significant effect on the number and extent of snowbeds in the Andorran Pyrenees, but only when the period was cold and wet. An increase in temperature or a reduction in rainfall between January and April, reduces the number and extent of snowbeds. The map, which identified 2.540 snowbeds, has provided a basis from which to study the composition, diversity, phenology, and functional traits of the vegetation in the snowbeds and the influences of environmental factors, and for predicting the most important effects of climate change. In the study, 85 species of vascular plants were documented, 31 of which are typical of mountain pastures and 21 are typical of the vegetation of snowbeds (Class Salicetea herbaceae). In addition, the study identified 16 bryophytes, two of which were documented for the first time in the Andorran Pyrenees. The plant species typical of snowbeds were not present in the snowbeds at the highest elevations or in those that had the longest snow cover; however, if the snowbeds at the lowest elevations disappear progressively, there will be snowbeds at higher elevations that the typical snowbed species can colonize. Colonization will depend largely on the amount of habitat available (especially, the availability of organic soils) and the nature of the relationships between species that become established. Some of the most common species have adapted their phenologies to local physical conditions (such as date of snowmelt and accumulated temperature), which favors their reproductive success. Other species did not exhibit any phenological adaptations. To assess the stability of the snowbeds and the responses to environmental changes (such as changes in productivity or resilience following changes or disturbances), the functional diversity of the snowbeds was evaluated. The species identified in the snowbeds, which are typical of high mountain pastures, were associated with high functional divergence and high biomass, which probably was the result of the competition between species in the snowbeds at low elevations, those exposed to high temperatures that have organic soils, and a relatively short period of snow cover. In contrast, the species of the Salicetea herbaceae class were associated with a high degree of functional uniformity, which suggest severe physical conditions and low competition between species. To characterize the vegetation of the snowbeds, the functional traits of the most common species were assessed. To evaluate intraspecific plasticity, the relationships between the functional and local physical factors (such as date of snowmelt) were evaluated, which demonstrated that the most common species responded significantly to changes in the environment by increasing the number of inflorescences at the sites where snow cover persisted the longest.

La formiga argentina (Linepithema humile) es troba entre les espècies més invasores: originària d'Amèrica del Sud, actualment ha envaït nombroses àrees arreu del món. Aquesta tesi doctoral intenta fer una primera anàlisi integrada i multiescalar de la distribució de la formiga argentina mitjançant l'ús de models de nínxol ecològic. D'acord amb els resultats obtinguts, es preveu que la formiga argentina assoleixi una distribució més àmplia que l'actual. Les prediccions obtingudes a partir dels models concorden amb la distribució actualment coneguda i, a més, indiquen àrees a prop de la costa i dels rius principals com a altament favorables per a l'espècie. Aquests resultats corroboren la idea que la formiga argentina no es troba actualment en equilibri amb el medi. D'altra banda, amb el canvi climàtic, s'espera que la distribució de la formiga argentina s'estengui cap a latituds més elevades en ambdós hemisferis, i sofreixi una retracció en els tròpics a escales globals. / Argentine ants (Linepithema humile) rank among the most successful invasive species: native to South America, they have invaded broad areas worldwide. This PhD thesis attempts to take the first step towards an integrated and multi-scalar analysis of the Argentine ant distribution using ecological niche models. According to our results, the Argentine ant is expected to occupy a broader distribution in its worldwide invaded ranges than is currently appreciated. Model predictions are in concordance with the currently known occurrence of the species, and indicate areas near the coast and following the main rivers as highly suitable for the species. These results give additional support to the idea that the Argentine ant is not currently in equilibrium with its environment. According to global climate change scenarios, the Argentine ant is expected to expand to higher northern and southern latitudes, and retract in the tropics at global spatial scales.

[ES] Las grandes presas, así como los diques de protección, son infraestructuras críticas cuyo fallo puede conllevar importantes consecuencias económicas y sociales. Tradicionalmente, la gestión del riesgo y la definición de estrategias de adaptación en la toma de decisiones han asumido la invariabilidad de las condiciones climáticas, incluida la persistencia de patrones históricos de variabilidad natural y la frecuencia de eventos extremos. Sin embargo, se espera que el cambio climático afecte de forma importante a los sistemas hídricos y comprometa la seguridad de las presas, lo que puede acarrear posibles impactos negativos en términos de costes económicos, sociales y ambientales. Los propietarios y operadores de presas deben por tanto adaptar sus estrategias de gestión y adaptación a medio y largo plazo a los nuevos escenarios climáticos. En la presente tesis se ha desarrollado una metodología integral para incorporar los impactos del cambio climático en la gestión de la seguridad de presas y en el apoyo a la toma de decisiones. El objetivo es plantear estrategias de adaptación que incorporen la variabilidad de los futuros riesgos, así como la incertidumbre asociada a los nuevos escenarios climáticos. El impacto del cambio climático en la seguridad de presas se ha estructurado utilizando modelos de riesgo y mediante una revisión bibliográfica interdisciplinaria sobre sus potenciales efectos. Esto ha permitido establecer un enfoque dependiente del tiempo que incorpore la evolución futura del riesgo, para lo cual se ha definido un nuevo indicador que evalúa cuantitativamente la eficiencia a largo plazo de las medidas de reducción de riesgo. Además, para integrar la incertidumbre de los escenarios futuros en la toma de decisiones, la metodología propone una estrategia robusta que permite establecer secuencias optimizadas de implementación de medidas correctoras para la adaptación al cambio climático. A pesar de las dificultades para asignar probabilidades a eventos específicos, esta metodología permite un análisis sistemático y objetivo, reduciendo considerablemente la subjetividad. Esta metodología se ha aplicado al caso real de una presa española susceptible a los efectos del cambio climático. El análisis se centra en el escenario hidrológico, donde las avenidas son la principal carga a la que está sometida la presa. Respecto de análisis previos de la presa, los resultados obtenidos proporcionan nueva y valiosa información sobre la evolución de los riesgos futuros y sobre cómo abordarlos. En general, se espera un aumento del riesgo con el tiempo; esto ha llevado a plantear nuevas medidas de adaptación que no están justificadas en la situación actual. Esta es la primera aplicación documentada de un análisis exhaustivo de los impactos del cambio climático sobre el riesgo de rotura de una presa que sirve como marco de referencia para la definición de estrategias de adaptación a largo plazo y la evaluación de su eficiencia. / [CAT] Les grans preses, així com els dics de protecció, són infraestructures crítiques que si fallen poden produir importants conseqüències econòmiques i socials. Tradicionalment, la gestió del risc i la definició d'estratègies d'adaptació en la presa de decisions han assumit la invariabilitat de les condicions climàtiques, inclosa la persistència de patrons històrics de variabilitat natural i la probabilitat d'esdeveniments extrems. No obstant això, s'espera que el canvi climàtic afecte de manera important als sistemes hídrics i comprometi la seguretat de les preses, la qual cosa pot implicar possibles impactes negatius en termes de costos econòmics, socials i ambientals. Els propietaris i operadors de preses deuen per tant adaptar les seues estratègies de gestió i adaptació a mitjà i llarg termini als nous escenaris climàtics. En la present tesi s'ha desenvolupat una metodologia integral per a incorporar els impactes del canvi climàtic en la gestió de la seguretat de preses i en el suport a la presa de decisions. L'objectiu és plantejar estratègies d'adaptació que incorporen la variabilitat dels futurs riscos, així com la incertesa associada als nous escenaris climàtics. L'impacte del canvi climàtic en la seguretat de preses s'ha estructurat utilitzant models de risc i mitjançant una revisió bibliogràfica interdisciplinària sobre els seus potencials efectes. Això ha permès establir un enfocament dependent del temps que incorpori l'evolució futura del risc, per a això s'ha definit un nou indicador que avalua quantitativament l'eficiència a llarg termini de les mesures de reducció de risc. A més, per a integrar la incertesa dels escenaris futurs en la presa de decisions, la metodologia proposa una estratègia robusta que permet establir seqüències optimitzades d'implementació de mesures correctores per a l'adaptació al canvi climàtic. A pesar de les dificultats per a assignar probabilitats a esdeveniments específics, esta metodologia permet una anàlisi sistemàtica i objectiva, reduint considerablement la subjectivitat. Aquesta metodologia s'ha aplicat al cas real d'una presa espanyola susceptible a l'efecte del canvi climàtic. L'anàlisi se centra en l'escenari hidrològic, on les avingudes són la principal càrrega a la qual està sotmesa la presa. Respecte d'anàlisis prèvies de la presa, els resultats obtinguts proporcionen nova i valuosa informació sobre l'evolució dels riscos futurs i sobre com abordar-los. En general, s'espera un augment del risc amb el temps; això ha portat a plantejar noves mesures d'adaptació que no estarien justificades en la situació actual. Aquesta és la primera aplicació documentada d'una anàlisi exhaustiva dels impactes del canvi climàtic sobre el risc de trencament d'una presa que serveix com a marc de referència per a la definició d'estratègies d'adaptació a llarg termini i l'avaluació de la seua eficiencia. / [EN] Large dams as well as protective dikes and levees are critical infrastructures whose failure has major economic and social consequences. Risk assessment approaches and decision-making strategies have traditionally assumed the stationarity of climatic conditions, including the persistence of historical patterns of natural variability and the likelihood of extreme events. However, climate change has a major impact on the world's water systems and is endangering dam safety, leading to potentially damaging impacts in terms of economic, social and environmental costs. Owners and operators of dams must adapt their mid- and long-term management and adaptation strategies to new climate scenarios. This thesis proposes a comprehensive approach to incorporate climate change impacts on dam safety management and decision-making support. The goal is to design adaptation strategies that incorporate the non-stationarity of future risks as well as the uncertainties associated with new climate scenarios. Based on an interdisciplinary review of the state-of-the-art research on its potential effects, the global impact of climate change on dam safety is structured using risk models. This allows a time-dependent approach to be established to consider the potential evolution of risk with time. Consequently, a new indicator is defined to support the quantitative assessment of the long-term efficiency of risk reduction measures. Additionally, in order to integrate the uncertainty of future scenarios, the approach is enhanced with a robust decision-making strategy that helps establish the consensus sequence of measures to be implemented for climate change adaptation. Despite the difficulties to allocate probabilities to specific events, such framework allows for a systematic and objective analysis, reducing considerably the subjectivity. Such a methodology is applied to a real case study of a Spanish dam subjected to the effects of climate change. The analysis focus on hydrological scenarios, where floods are the main load to which the dam is subjected. The results provide valuable new information with respect to the previously existing analysis of the dam regarding the evolution of future risks and how to cope with it. In general, risks are expected to increase with time and, as a result, new adaptation measures that are not justifiable for the present situation are recommended. This is the first documented application of a comprehensive analysis of climate change impacts on dam failure risk and serves as a reference benchmark for the definition of long-term adaptation strategies and the evaluation of their efficiency. / Fluixá Sanmartín, J. (2020). Adaptation strategies of dam safety management to new climate change scenarios informed by risk indicators [Tesis doctoral]. Universitat Politècnica de València. https://doi.org/10.4995/Thesis/10251/157634 / TESIS

[ES] La presente investigación es un aporte a la comprensión del abordaje del cambio climático local en Costa Rica, desde un posicionamiento que da un rol fundamental a la participación ciudadana y a la gobernanza climática. El estudio se justifica en la medida que el país definió una Estrategia Nacional de Cambio Climático para el año 2020, en la cual los municipios en análisis han sido parte de la primera experiencia que ha tenido el país de trabajar el tema de cambio climático a nivel local y además con enfoque participativo, implicando a gobiernos locales y diferentes actores sociales (sociedad civil). En este contexto, resultaba de interés analizar si han existido políticas y mecanismos de incentivos para los gobiernos locales y sociedad civil, así como, cuáles son los factores determinantes para fortalecer capacidades locales en el tema de cambio climático y, finalmente, si este tipo de iniciativas contribuyen al desarrollo sostenible local. Este estudio busca, por tanto, contribuir a la sistematización de experiencias de desarrollo local, en particular las relacionadas con procesos de planificación y gestión participativa, en la temática de cambio climático en el nivel local. Para ello se ha llevado a cabo el análisis de tres estudios de caso de municipios de Costa Rica que han emprendido el reto de incorporar en sus agendas locales el tema de cambio climático, con un enfoque participativo, integrando las dimensiones socioambientales, culturales, políticas y económicas. La investigación y análisis de las dimensiones relevantes en los estudios de caso, ha generado un modelo metodológico para iniciativas locales de cambio climático, que integra la perspectiva técnica y la participativa en la construcción de un sistema de indicadores locales que aporten nuevos conocimientos a los procesos de desarrollo local, y contribuyan con un marco de referencia para otras experiencias en el ámbito nacional o internacional. / [CA] La present investigació és una aportació a la comprensió de l'abordatge del canvi climàtic local a Costa Rica, des d'un posicionament que dona un rol fonamental a la participació ciutadana i a la governança climàtica. L'estudi es justifica en la mesura que el país va definir una Estratègia Nacional de Canvi Climàtic per a l'any 2020, en la qual els municipis d'anàlisi han sigut part de la primera experiència que ha tingut el país de treballar el tema de canvi climàtic a nivell local i a més amb enfocament participatiu, implicant governs locals i diferents actors socials (societat civil). En aquest context, resultava d'interés analitzar si han existit polítiques i mecanismes d'incentius per als governs locals i societat civil, així com, quins són els factors determinants per a enfortir capacitats locals en el tema de canvi climàtic, i, finalment, si aquest tipus d'iniciatives contribueixen al desenvolupament sostenible local. Aquest estudi busca, per tant, contribuir a la sistematització d'experiències de desenvolupament local, en particular les relacionades amb processos de planificació i gestió participativa, en la temàtica de canvi climàtic en el nivell local. Per a això s'han dut a terme l'anàlisi de tres estudis de cas de municipis de Costa Rica que han emprés el repte d'incorporar en les seues agendes locals el tema de canvi climàtic, amb un enfocament participatiu, integrant les dimensions socioambientales, culturals, polítiques i econòmiques. La investigació i anàlisi de les dimensions rellevants en els estudis de cas, ha generat un model metodològic per a iniciatives locals de canvi climàtic, que integra la perspectiva tècnica i la participativa en la construcció d'un sistema d'indicadors locals que aporten nous coneixements als processos de desenvolupament local, i contribuïsquen amb un marc de referència per a altres experiències en l'àmbit nacional o internacional. / [EN] This research is a contribution to understanding the approach to local climate change in Costa Rica, from a positioning that gives a fundamental role to citizen participation and climate governance. The study is justified to the extent that the country defined a National Climate Change Strategy for 2020, in which the municipalities under analysis have been part of the country's first experience of working on climate change at the local level and also with a participatory approach, involving local governments and different social actors (civil society). In this context, it is of interest to examine whether there have been policies and incentive mechanisms for local governments and civil society, as well as what are the determining factors for strengthening local capacities in the issue of climate change, and, finally, if such initiatives contribute to local sustainable development. This study therefore seeks to contribute to the systematization of local development experiences, in particular those related to participatory planning and management processes, in the theme of climate change at the local level. To this end, the analysis of three case studies of municipalities in Costa Rica that have undertaken the challenge of incorporating the issue of climate change into their local agendas, with a participatory approach, integrating the socio-environmental, cultural, political and economic dimensions. The research and analysis of the relevant dimensions in these case studies have generated a methodological model for local climate change initiatives, which integrates the technical and participatory perspective in the construction of a system of indicators to provide new knowledge to local development processes, and contribute to a framework of reference for other experiences at the national or international level. / Valerio Hernández, V. (2020). Estrategias locales de lucha contra el cambio climático con enfoque participativo: estudio de casos de la experiencia en Costa Rica, 2011-2018 [Tesis doctoral]. Universitat Politècnica de València. https://doi.org/10.4995/Thesis/10251/160886 / TESIS

[ES] La gestión de los recursos hídricos es de vital importancia para la comprensión de las sequias a largo plazo. En la actualidad, se presentan problemas debido a la disponibilidad y manejo del recurso hídrico. Además, el cambio climático afecta de manera negativa las variables climáticas y la disponibilidad del recurso hídrico. El tomar decisiones en base a información confiable y precisa conlleva un arduo trabajo y es necesario contar con diferentes herramientas que permitan llegar a la gestión de los recursos hídricos. La modelización de las variables climáticas es parte fundamental para determinar la disponibilidad del recurso hídrico. Las más importantes son la precipitación y temperatura o precipitación y evapotranspiración. Los modelos estocásticos se encuentran en un proceso de evolución que permiten reducir la escala de análisis. En esta investigación se ha abordado la modelación de variables climáticas con detalle diario. Se ha planteado una metodología para la generación de series sintéticas de precipitación y temperatura mediante modelización estocástica continua multivariada a escala diaria. Esta metodología también incorpora la corrección del sesgo para precipitación y temperatura de los escenarios de cambio climático con detalle diario. Los resultados de la presente tesis indican que los modelos estocásticos multivariados pueden representar las condiciones espaciales y temporales de las diferentes variables climáticas (precipitación y temperatura). Además, se plantea una metodología para la determinación de la evapotranspiración en función de los datos climáticos disponibles. Por otro lado, los modelos estocásticos multivariados permiten la corrección del sesgo con resultados diarios, mensuales y anuales más realistas que otros métodos de corrección de sesgo. Estos modelos climáticos son una herramienta para pronosticar eventos o escenarios futuros que permiten tomar mejores decisiones de manera anticipada. Estos modelos se programaron en el entorno de MatLab con el objetivo de aplicarlos a diferentes zonas de estudio de manera eficiente y automatizada. Los análisis realizados en la presente tesis se realizaron para la cuenca del Júcar con un buen desempeño para las condiciones de la cuenca. / [CA] La gestió dels recursos hídrics és de vital importància per a la comprensió de les sequeres a llarg termini. En l'actualitat, es presenten problemes a causa de la disponibilitat i maneig del recurs hídric. A més, el canvi climàtic afecta de manera negativa les variables climàtiques i la disponibilitat del recurs hídric. El prendre decisions sobre la base informació de confiança i precisa comporta un ardu treball i és necessari comptar amb diferents eines que permeten arribar a la gestió dels recursos hídrics. La modelització de les variables climàtiques és part fonamental per a determinar la disponibilitat del recurs hídric. Les més importants són la precipitació i temperatura o precipitació i evapotranspiració. Els models estocàstics es troben en un procés d'evolució que permet la incorporació de més detalls reduint l'escala d'anàlisi. En aquesta investigació s'ha abordat el modelatge de variables climàtiques amb detall diari. S'ha plantejat una metodologia per a la generació de sèries sintètiques de precipitació i temperatura mitjançant modelització estocàstica contínua multivariada a escala diària. Aquesta metodologia també incorpora la correcció del biaix per a precipitació i temperatura dels escenaris de canvi climàtic amb detall diari. Els resultats de la present tesi indiquen que els models estocàstics multivariats poden representar les condicions espacials i temporals de les diferents variables climàtiques (precipitació i temperatura). A més es planteja una metodologia per a la determinació de l'evapotranspiració en funció de les dades climàtiques disponibles. D'altra banda, els models estocàstics multivariats permeten la correcció del biaix amb resultats diaris, mensuals i anuals més realistes que altres mètodes de correcció de biaix. Aquests models climàtics són una eina per a pronosticar esdeveniments o escenaris futurs que permeten prendre millors decisions de manera anticipada. Aquests models es van programar a l'entorn de Matlab amb l'objectiu d'aplicar-los a diferents zones d'estudi de manera eficient i automatitzada. Les anàlisis realitzades en la present tesi es van realitzar per a la conca del Xúquer amb un bon acompliment per a les condicions de la conca. / [EN] Management of the water resources is important for understanding long-term droughts. Currently, there are problems due to the availability and management of water resources. Furthermore, climate change negatively affecting climate variables and the availability of water resources. Making decisions based on reliable and accurate information involves hard work and it is necessary to have different tools to achieve the management of water resources. The modeling of the climatic variables is a fundamental part to determine the availability of the water resource. The most important are precipitation and temperature or precipitation and evapotranspiration. Stochastic models are in a process of evolution that allows the incorporation of more details by reducing the scale of analysis. In this research, the modeling of climatic variables has been approached in daily detail. A methodology has been proposed for the generation of synthetic series of precipitation and temperature by means of multivariate continuous stochastic modeling on a daily scale. This methodology also incorporates the bias correction for precipitation and temperature of the climate change scenarios with daily detail. The results of this thesis indicate that multivariate stochastic models can represent the spatial and temporal conditions of the different climatic variables (precipitation and temperature). In addition, a methodology is proposed for the determination of evapotranspiration based on the available climatic data. On the other hand, multivariate stochastic models allow bias correction with more realistic daily, monthly and annual results than other bias correction methods. These climate models are a tool to forecast future events or scenarios that allow better decisions to be made in advance. These models were programmed in the MatLab software with the aim of applying them to different study areas in an efficient and automatically. The work in this thesis was carried out for the Júcar basin with a good performance for the conditions of the basin / Hernández Bedolla, J. (2022). Análisis estocástico de datos climáticos como predictor para la gestión anticipada de sequías en recursos hídricos [Tesis doctoral]. Universitat Politècnica de València. https://doi.org/10.4995/Thesis/10251/182095 / TESIS