OBJECTIU: Els ancians que viuen a la comunitat són heterogenis respecte el seu estat de salut i la necessitat de recursos sanitaris. Un millor coneixement de l'evolució a curt termini de les activitats bàsiques de la vida diària (ABVD) i la qualitat de vida ens pot ajudar per sel.leccionar aquells ancians fràgils amb unes majors necessitats geriàtriques. L'objectiu del present estudi va ser demostrar la utilitat de sencills instruments geriàtrics com a predictors de de deteriorament de les ABVD o pèrdua en qualitat de vida en un any en ancians amb estat de salut previ aparentment bó, per poder ser aplicat a l' atenció primària de la salut (APS).MÈTODE: Es va evaluar prospectivament una mostra sistemàtica de 100 ancians de 75 anys o més, independents per les ABVD (Barthel > 90), amb una qualitat de vida acceptable (Karnofsky > 70) i sense cap procés neoplàsic a l'actualitat. Es va aplicar una valoració geriàtrica integral que incluïa: valoració física, neuropsicològica, orgànica, social i de la qualitat de vida. Al cap de 12 mesos es va tornar a valorar les activitats bàsiques de la vida diària i la qualitat de vida.Per estimar los odds ratio (OR) d'associació, es vàren utilitzar models de regressió logística múltiple.RESULTATS: L'aplicació de models de regressió logística múltiple va mostrar com variables independents predictores de deteriorament de les ABVD una puntuació en el test de Pfeiffer major de 2. (OR: 4,66; CI 95%: 1,33 - 16,22), i en l'IL inferior a 7 (OR: 4,89; CI 95%: 1,65 - 14,48). Alteracions en la valoració física de les exremitats inferiors (Guralnik abreviat inferior a 4) i novament alteracions en les activitats instrumentalitzades de la vida diària (IL inferior a 7) es van mostrar com variables independents predictores de deteriorament de qualitat (OR: 7,41; CI 95%: 1,54 - 35,62), (OR: 4,31; CI 95%: 1,62 - 11,44). CONCLUSIÓNS: A l' APS, sencills instruments de valoració geriàtrica centrats en activitats intrumentalitzades de la vida diària i cognició ens identifica aquells ancians amb més risc de presentar complicacions o deteriorament funcional. La qual cosa serà de important ajuda en l'àmbit de l'Atenció Primària de la Salut per la racionalització de les intervencions geriàtriques que realitzin aquests equips o equips especialitzats i a la vegade per intentar prevenir part d'aquestes complicacions conseguint una major compressió de la discapacitat en les persones grans. / BACKGROUND: The group of elderly people living in the community is not uniform with respect to their health status and healthcare and geriatric needs. A better knowledge on the evolution within a short time in basic activities of daily living (BADL) or quality of life can help us to select fragile older persons with more geriatrics needs. The goal of this work was to prove the usefulness of simple standard geriatrics tools as a predictors of basic activities of daily living or quality of life decline at one year in older patients apparently in good health for application in primary care. METHOD: A systematic sample of 100 elderly patients over 75 years of age, independent for basic activities of daily living (Barthel > 90), with acceptable quality of life (Karnofsky > 70) and without any neoplastic condition was evaluated prospectively. A comprehensive geriatric assessment was carried out, which included: physical performance, neuropsychological performance, organic assessment, social assessment and quality of life assessment. After 12 month, the basic activities of daily living (Barthel) and quality of life (Karnofsky) were re-assed.To estimate the odds ratio (OR) of association, multiple logistic regression models were used.RESULTS: The alterations noted in the cognition tests (Pfeiffer > 2) and in instrumental activities of daily living (Lawton < 7) proved to be predictors of decline in basic activities of daily living. (OR: 4,66; CI 95%: 1,33 - 16,22), (OR: 4,89; CI 95%: 1,65 - 14,48). The alterations noted in the physical assessment of lower extremities (Guralnik briefed < 4) and again in instrumental activities of daily living (Lawton < 7) showed to be predictors of decline in quality of life. (OR: 7,41; CI 95%: 1,54 - 35,62), (OR: 4,31; CI 95%: 1,62 - 11,44).CONCLUSION: In primary care, geriatric assessment tools based in instrumental activities of daily living and cognition predict decline in basic activities of daily living and quality of life in older patients apparently in good health.

Mi propuesta posdoctoral examina el conocimiento experto en entornos de trabajo reales. Su perspectiva teórica proviene de la ciencia cognitiva contemporánea, así como de la etnografía y sociología empírica (Myers: 2008, Knorr Cetina: 1999, Bourdieu: 1994, Cicourel: 1990). Este modelo integrado se opone al dualismo de la inteligencia artificial clásicaSiguiendo las posturas pragmáticas de Searle (2004) y Dreyfus (1979) / My post doctorate proposal examines expert knowledge in heterogeneous real work settings. Its theoretical perspective comes from contemporary cognitive science, and also from ethnographical and empirical sociology (Myers: 2008, Knorr Cetina: 1999, Bourdieu: 1994, Cicourel: 1990). This integrated model stands against the dualism of classical artificial intelligence. Following the pragmatic positions of both Searle (2004) and Dreyfus (1979), the integrated model of expert knowledge stands against the dualist models of classical artificial intelligence, also dominant inside the rational choice theory.

La relación de la personalidad esquizotípica con la patología psicótica y sus múltiples paralelismos, han generado en las últimas décadas numerosas investigaciones que han contribuido a clarificar la estructura de la esquizotipia y la naturaleza de su relación con la esquizofrenia, considerándola como un factor de riesgo para el desarrollo de trastornos psicóticos. Buena parte de los estudios realizados han ido encaminados hacia la posibilidad de determinar marcadores de vulnerabilidad de distinta naturaleza útiles para la detección, prevención e intervención precoz. Sin embargo, los marcadores hallados no son específicos y no siempre los hallazgos se replican de forma consistente. La tesis parte de los supuestos de continuidad entre normalidad y patología y se centra en el estudio de los rasgos de personalidad esquizotípicos en muestras no clínicas. Los objetivos principales planteados son, por una parte, establecer la presencia de rasgos esquizotípicos en población de estudiantes universitarios mediante la evaluación psicométrica y por otro lado, analizar las relaciones que puedan establecerse entre rasgos esquizotípicos y rendimiento cognitivo teniendo en cuenta la multidimensionalidad de la esquizotipia.Con este fin se han realizado nueve estudios en los que se ha administrado a diversas muestras de estudiantes universitarios el cuestionario psicométrico de evaluación de rasgos esquizotípicos O-LIFE y/o su versión reducida, O-LIFE-R. En los cinco primeros estudios se han llevado a cabo análisis de la validez convergente y externa de los instrumentos teniendo en cuenta su estructura multidimensional. Los resultados obtenidos nos indican que los instrumentos O-LIFE y O-LIFE-R son adecuados para la medida de la personalidad esquizotípica, aunque muestran algunas debilidades en la validez de contenido de alguna escala. En los tres estudios siguientes se han analizado los correlatos cognitivos en la esquizotipia, administrándose además tareas cognitivas que examinan principalmente procesos atencionales. De los resultados obtenidos concluimos que las alteraciones cognitivas sólo son apreciables ante tareas que exigen cierto nivel de esfuerzo mental. Pero que el incremento en la complejidad de la tarea implica la intervención de otros procesos cognitivos, y por tanto cuestiona la validez de los indicadores de rendimiento. Partiendo de dichas conclusiones, en el estudio 9 se plantea determinar la relación entre los componentes de la esquizotipia psicométrica y las alteraciones en el rendimiento en tareas de diferente naturaleza que examinan diferentes procesos cognitivos (atención, percepción, función ejecutiva) y la medida de tiempo de reacción. A su vez, se plantea analizar la relación entre esquizotipia y rendimiento cognitivo en función de la complejidad de la tarea cognitiva. Los resultados obtenidos indican que si bien existe relación entre variables psicométricas de esquizotipia y rendimiento cognitivo, hay una dificultad para determinar marcadores cognitivos específicos y sensibles y más bien se aprecian alteraciones difusas en el rendimiento. Por otra parte, se ha observado la influencia de la complejidad de la tarea como variable mediadora en la relación entre componentes esquizotípicos y rendimiento cognitivo. Respecto a las dimensiones de la esquizotipia se observa que se asocian diferencialmente a distintos indicadores de rendimiento. Los resultados obtenidos ponen de manifiesto que el estudio de marcadores cognitivos en la esquizotipia mediante medidas cognitivas combinadas obtenidas a partir de una batería de tareas y de índices clásicos como la velocidad y la precisión, facilitan la comprensión de los resultados y su comunicabilidad. / "Schizotypal personality and cognitive markers. Cognitive correlates in psychometric schizotypy".TEXT:The present study is based on the assumption of continuity between schizotypal personality and psychotic pathology and considers the schizotypy as a risk factor for the development of psychotic disorders. This research focuses on study of schizotypal personality traits in non-clinical samples and the possibility of identifying vulnerability markers. The main objectives are: a) determining the presence of schizotypal traits in university students; b) exploring the relations that could be established between schizotypal traits and cognitive performance.With these objectives in mind, we have carried out a total of nine studies in which the questionnaires O-LIFE or O-LIFE-R, for the assessment of schizotypal traits, have been administered to several groups of university students. In the first five studies, we have analysed the convergent and external validity of the instruments, taking into account their multidimensional structure. The results show that the O-LIFE and O-LIFE-R are suitable for the measurement of schizotypal personality. In the next three studies, we have analysed the cognitive correlates in the schizotypy, administering cognitive tasks as well. The results show that cognitive deficits can only be observed when the subject is involved in tasks that require a certain level of mental effort. Nevertheless, the increase in the complexity of the task involves the contribution of other cognitive processes. In the ninth study we wanted to determine the relationship between the psychometric schizotypal components and the deficits in the performance observed when the subject is faced with tasks of a different nature, which evaluate a variety of cognitive processes (attention, perception, executive function) and the measurement of the reaction time. Also, we want to analyse the relationship between schizotypy and cognitive performance, regarding the complexity of the cognitive tasks given. The results show that, although there is a relationship between schizotypal psychometric variables and cognitive performance, it is difficult to identify sensitive and specific cognitive markers, and we can only observe non-specific changes in performance. Furthermore, it has been shown that there is an influence of the complexity of the task as a mediating variable in the relationship between the schizotypal components and cognitive performance.

Hi ha nombrosos estudis que fan constar la diversitat de déficits cognitius que pateixen les persones amb esquizofrènia. Aquests déficit es troben en diverses àrees (atenció, llenguatge, memòria i especialment les funcions executives = FE), i conseqüentment afecta al funcionament de la vida diària d'aquestes persones.Muñoz i Tirapu (2001) definiren "la síndrome disexecutiva" com una constel.lació d'alteracions cognitiva-conductuals relacionades amb l'afectació de les FE i que en persones amb esquizofrènia afecta als següents elements: dificultat per centrar-se en una tasca i finalitzar-la sense un control ambiental extern; presència d'un comportament rígid, perseverant i en ocasions amb conductes estereotipades; dificultats en l'establiment de nous repertoris conductuals juntament amb una absència d'estratègies operatives, de creativitat i amb una mancança de flexibilitat cognitiva. Entre els diferents models de rehabilitació, hi ha autors com (Roder i cols. 1996) que proposen models integradors (programa ITP) suggerint un programa terapèutic tenint present la influència interactiva de les variables biològiques, cognitives i ambientals.Els objectius generals d'aquest estudi són: avaluar l'eficàcia del programa d'entrenament cognitiu de les funcions executives i el manteniment dels resultats obtinguts després del programa al cap de sis mesos d'haver finalitzat aquest. Els criteris d'inclusió dels subjectes a l'estudi són: diagnòstic d'esquizofrènia (DSM-IVTR). La mostra estava formada per 19 subjectes: el grup d'estimulació cognitiva (GEC) amb 12 pacients i el grup control (GC) format per 7 pacients. Els dos grups només es diferenciaven perquè en el grup GEC es va aplicar el programa d'entrenament cognitiu de sis mesos, i el grup GC no va rebre cap tipus de programa terapèutic.Es va administrar a tots els subjectes tres avaluacions cognitives aplicant les mateixes proves en tres moments diferents (la primera avaluació: abans d'iniciar el programa, la segona avaluació que s'administrava immediatament després d'haver finalitzat el programa, i la tercera avaluació administrada sis mesos després d'haver finalitzat els sis mesos de programa d'entrenament cognitiu). Les proves consistien en diferents mesura d'avaluació, entre d'altres, de la qualitat de vida, simptomatologia, rendiment executiu i funcional (DEX, PANSS, QLS, Test of Porteus, Tower of London i WCST).El programa d'entrenament de sis mesos de duració administrat al grup GEC consistia en tres fases: la primera fase estava formada per exercicis de raonament abstracte i formació conceptual; la segona fase per tasques de planificació i seqüenciació de diverses accions; i la tercera consistia en la resolució de problemes reals dels pacients.Els resultats obtinguts mostra efectivitat en el programa d'entrenament cognitiu de les funcions executives, i en concret, en el raonament conceptual i abstracte, planificació i seqüenciació, i resolució de problemes. Aquesta millora es manté sis mesos després d'haver finalitzat el programa.Probablement els efectes obtinguts en el programa han generat una influència positiva en la disminució de la simptomatologia i un augment en el rendiment funcional executiu i de qualitat de vida. / "Study of the efficacy of an executive training program (ETP) applied to people with schizophrenia"TEXT:It was carried out/applied a cognitive training program to schizophrenic people. Muñoz i Tirapu (2001) defined the "disexecutive syndrome" in reference to the fact that these patients have difficulties in concentrating on an activity, in planning and in having lack of creativity and mental flexibility. Some authors propose integrating models (Roder et al. 1996). Following this approach, this training program of the executive functions has been developed (ETP). The objectives of this study were two: firstly to evaluate the efficiency of an ETP applied to people with schizophrenia and secondly to evaluate the maintenance of the results after the program.To people with schizophrenia were divided into two groups (19 patients): the cognitive training group (CTG) (12 patients) and the control group (CG) (7 patients). All subjects underwent three cognitive evaluations (initial, 6 months and 12 months) that assessed symptoms, quality of life, functional performance and executive functions. The tests carried out, among others, were: DEX, PANSS, QLS, Test of Porteus, Tower of London and WCST.The ETP lasted 6 months and included exercises of planning, problem solving and abstract reasoning. For example, several exercises of planning (journeys, culinary dishes and some other sequential actions), and reasoning exercises about daily life situations and problem-solving trainingThe CTG obtained better scores immediately after the ETP. The patients of this group partially maintained these results in the evaluation done 6 months after the finishing of the program. These positive results are mainly observed in the capacity of planning, mental flexibility, abstract reasoning and problem solving. An improvement was also observed in the rest of parameters that were evaluated.The results show the effectiveness of the cognitive training program that not only appeared immediately after the program, but with the 12 months followup.The effects of the ETP may have had a positive influence in the decreased of the schizophrenic symptomathology and, therefore, an increase of quality of life and functional performance.

L'objectiu principal d'aquesta tesi va ser estudiar el funcionament cognitiu en pacients diagnosticats de Trastorn Obsessiu-Compulsiu (TOC), així com la possible influència que poden exercir sobre el rendiment cognitiu variables com la gravetat del trastorn, la presència de simptomatologia depressiva, prendre psicofàrmacs o l'evolució del trastorn després de fer un tractament adequat. En el primer treball realitzat amb pacients adults es va avaluar a pacients i subjectes controls sans amb una bateria neuropsicològica que avaluava habilitats visuo-espacials, memòria visual i funcions executives, àrees on pacients amb TOC han mostrat dèficits en altres estudis. Seguint el model neuropsicològic de Savage et al (1998), es va realitzar una anàlisi on es va confirmar, tal com proposa el model, que les funcions cognitives afectades primàriament en aquests pacients són les funcions executives i que les alteracions de memòria detectades serien conseqüència de les primeres.En el segon treball es va estudiar el funcionament cognitiu de nens i adolescents (7-18 anys) diagnosticats de TOC en comparació amb controls sans amb una bateria neuropsicològica extensa, amb la condició de conèixer el perfil cognitiu en aquesta població escassament estudiada. Els resultats mostren que els nens i adolescents en un moment agut de la malaltia i sense trastorns comòrbids mostren un perfil de disfunció cognitiva similar al descrit en adults, caracteritzat per afectació de funcions executives, memòria i velocitat motora. Variables com el prendre psicofàrmacs no va afectar al rendiment cognitiu, però sembla que la presència de simptomatologia depressiva podria estar influint sobre un pitjor rendiment en algunes funcions, com la memòria verbal.Finalment, es van tornar a avaluar els nens i adolescents d'aquest segon estudi després de 6 mesos de tractament naturalístic en el Servei de Psiquiatria i Psicologia Infantil i Juvenil de l'Hospital Clínic de Barcelona. Després d'una important milloria clínica (disminució de 58'7% de la gravetat del trastorn) es va observar una significativa millora en el rendiment cognitiu dels pacients. El perfil neuropsicològic, que prèviament mostrava una disfunció en diferents àrees, s'equipara entre pacients i controls de tal manera que en aquesta segona avaluació desapareixen la majoria de diferències observades en l'avaluació pre-tractament, persistint únicament dificultats en memòria verbal.Podem concloure que tant adults com nens i adolescents amb TOC mostren un perfil de disfunció cognitiva similar, amb afectació de funcions executives i memòria visual, quan es troben en un moment agut de la malaltia. Després d'una important milloria simptomatològica, els nens i adolescents amb TOC mostren una milloria també en el seu rendiment cognitiu, mostrant un perfil neuropsicològic similar als controls sans. Aquests resultats són contraris als descrits en la majoria d'estudis longitudinals amb adults, que proposen una disfunció frontoestriatal crònica en pacients amb TOC. El temps d'evolució de la malaltia i els diferents subgrups de pacients que es troben dins d'aquest trastorn tan heterogeni poden ser la causa d'aquestes dades discrepants entre població infantil i adulta.

L’infart cerebral és la segona causa de mort, així com d’incapacitació a nivell mundial (Di Carlo et al.,2000), essent responsable de múltiples seqüeles físiques i cognitives, incloent la demència. L’infart cerebral es caracteritza per una simptomatologia neurològica focal i sobtada en consonància amb la localització topogràfica de la lesió cerebral, un cop s’han exclòs altres possibles causes. La demència vascular (DV) històricament s’ha basat en el model de demència multi-infart (Erkinjuntti et al.,2002), tot i que cada vegada hi ha una major evidència de que diferents patologies vasculars (malaltia vascular subcortical de petit vas o infarts llacunars), així com infarts corticals, poden contribuir a desenvolupar-la (Hachinski et al.,1974; Esiri et al.,1997; Rockwood et al.,1999; Erkinjuntti et al.,1999; Pohjasvaara et al.,2000; Ballard et al.,2000). L’objectiu d’aquesta recerca és l’estudi del perfil neuropsicològic i dels dèficits cognitius associats a la malaltia vascular cerebral de petit vas (infarts llacunars i lesions de la substància blanca), així com l’evolució d’aquests pacients després de 2 anys d’haver patit l’event vascular. Aquest tema mereix especial interès perque la malaltia vascular subcortical de petit vas és una de les causes més comunes de demència vascular (DV), i el fet de poder conèixer el seu estat prodròmic i poder previndre els principals factors de risc, ens podrien fer possible el desenvolupament d’estratègies preventives. Aquesta àrea d’estudi també mereix atenció perque s’han fet molts estudis sobre l’evolució i les seqüeles cognitives en els infarts isquèmics de gran vas, però no hi ha gaire evidència sobre l’efecte d’un primer ILL i l’evolució a llarg terme d’aquests pacients. Finalment, no hi ha estudis a la literatura sobre el perfil neuropsicològic de les diferents síndromes llacunars (segons Miller-Fisher) i la seva evolució a llarg terme.

Este trabajo tiene como propósito el estudio del conflicto en los grupos pequeños a partir básicamente del grupo de formación.Hemos estructurado el trabajo en tres partes: las dos primeras teóricas y la tercera empírica.En la primera parte presentamos las diversas conceptualizaciones del conflicto, y también sus tipos, funciones y efectos, elaboradas en los ámbitos de la psicología, la sociología y, sobre todo, en el de la psicología social.Destacamos en el ámbito de la psicología social, y en la línea de los estudios de los psicólogos de la Escuela de Ginebra de psicología social experimental Doise, Mugny y Perret-Clermont fundamentalmente, la noción de conflicto sociocognitivo como oposición social de puntos de vista en relación a un objeto, y su función como activador de desarrollo cognitivo.La segunda parte de nuestro trabajo consta de dos capítulos. El primero (cap. 4°) lo hemos dedicado a situar el grupo de formación en el contexto general de la «Dinámica de grupos» y de los grupos pequeños y en el más específico de los «grupos experimentales». En este mismo capítulo ofrecemos además una breve reseña acerca del origen, evolución y críticas al grupo de formación y a la vez sus diversas orientaciones teórico-metodológicas.Dentro de esta segunda parte (cap. 5°) hemos estructurado el estudio del grupo de formación (concebido dentro de la tradición lewiniana, en la que nos situamos, como instrumento de aprendizaje) en base a los niveles de actividad grupal: temático, funcional, cognitivo y emocional., según el modelo creado en 1985 por el profesor F. Munné de la Facultad de Psicología (Universidad de Barcelona).La tercera parte, dedicada al estudio empírico del conflicto en una experiencia de grupo de formación, consta de un primer apartado introductorio en el que situamos la experiencia de grupo objeto de nuestro estudio, en el contexto de la institución educativa (Facultad de Psicología de Barcelona) en la que aquélla se desarrolló. Siguen a este apartado otros que hacen referencia al marco teórico-metodológico del que partimos, a los objetivos, a las hipótesis y al procedimiento seguido.El objetivo ha sido formulado en los siguientes términos: Estudio empírico de la supuesta influencia del conflicto cognitivo., es decir, de la discrepancia, desacuerdo u oposición entre los distintos modos individuales de representación o construcción de una realidad (la actividad grupal), en la determinación del grado de conocimiento de esta misma realidad.La hipótesis general ha sido redactada de la siguiente forma:El conflicto cognitivo, concebido como la confrontación que se produce en el transcurso de la interacción intragrupal, entre los diversos esquemas individuales de representación de la actitud grupal, en sus niveles temático, funcional, cognitivo y afectivo, es activador de progreso cognitivo (mejora del conocimiento sobre el propio grupo), siempre que no exceda las posibilidades y los recursos que posee el grupo en cada momento y situación concreta o que la intensidad de las reacciones socioemocionales que, a veces, se incluyen en él, no lleguen a bloquear o distorsionar notablemente la capacidad de reflexión del grupo.En cuanto al procedimiento cabe decir que nuestro estudio ha de ser considerado como un «estudio observacional» en el que nos hemos propuesto describir la conducta de un grupo de formación a partir de un sistema de categorías elaborado en base al modelo de análisis de los niveles de actividad grupal citado anteriormente.Resumiendo el último apartado que hace referencia a la «Valoración y conclusiones», hemos de decir que ciframos los resultados de la presente investigación en:l. Hallazgo de una clara relación positiva (asociación) entre conflicto cognitivo y conocimiento del grupo acerca de su propio comportamiento.2. Relación positiva también entre reacciones socio-emocionales negativo-positivas y desacuerdo-acuerdo.3. Constatación de que la relación que se establece entre conocimiento del grupo y reacciones socio-emocionales es compleja, normalmente indirecta y a menudo contradictoria.4. Validación provisional de la suposición de que el mejor modelo para analizar el comportamiento de los grupos pequeños es el propio grupo pequeño, concebido como situación conflictiva.

[EN] SILENCE AS UNDERSTANDING, COGNITIVE AND STRUCTURAL LIMIT: AN AESTHETIC READING ON CONTEMPORARY ART. In short, this thesis studies the concept of silence as limit of agreement after the impact caused by the two World Wars of the 20th century with the main objective of verifying the relevance of the role of this view of silence for the contemporary artistic production of the last decades of the 20th century and beginning of the 21st. In order to reach that objective, we have divided the exposition into four parts: study and taking a stance as concerns silence, silence as understanding limit, silence as cognitive limit and silence as structural limit. This research is the result of an attempt of systematically studying the notion of silence where we worked dialectically, being the most important aspect of our methodology, the reduction of what is particular to what is general, so as to operate deductively later, checking that such globality goes back again to specificity. According to that, in the first part we have studied why it is more advisable to approach silence from a general, open point of view, accepting and trying to integrate the excess which it is part of, understanding that the limits which are associated to it are as unpredictable as the limits which inform it. Moreover, it is observed that, taking the impact of World War I as a first space of definition for the treatment of silence as limit, not only allows us to keep, but also to lay the foundations of those three fields which we consider linked to silence: as understanding limit, as cognitive limit and as structural limit. In the three following parts of our study we place ourselves inside the historical and cultural frame of the second post-war period, and we show how then the second space of definition of silence as a limit is consolidated, and as a result, the clarification of its core ideas in such a way that, in the second, third and fourth parts, we solve what the so called spaces consist of: silence as understanding limit, silence as cognitive limit and silence as structural limit. Throughout this process we will show some of the artistic manifestations which contribute to their configuration and which later become evident in the context of contemporary art. As a practical application of this doctoral thesis we are also presenting our own artistic production developed around it in its last sections. With the results obtained, both in the process of investigation and in that of our own associated artistic production, we find that the importance of the concept of silence is undeniable for contemporary artistic productions, and we have located its roots in the display experimented by the concept of silence during the two first thirds of the 20th century. The implication of the concept of silence is evident in a great variety of languages of the arts and all the stages of the configuration of a plastic work of art: as a creative attitude, as a working topic and as a receptive principle. Something which, on the other hand, we also have the chance to experience by means of our own practice, in the production and exhibition of our artistic work. / [ES] EL SILENCIO COMO LÍMITE COMPRENSIVO, COGNITIVO Y ESTRUCTURAL: UNA LECTURA ESTÉTICA EN TORNO AL ARTE CONTEMPORÁNEO. En síntesis, la presente tesis estudia la noción de silencio como límite de acuerdo con el impacto producido por las dos guerras mundiales del siglo XX con el objetivo principal, de comprobar, la relevancia del papel que esta visión de silencio tiene para la producción artística contemporánea de las últimas décadas del siglo XX y principios del XXI. Para ello dividimos su exposición en cuatro partes: estudio y toma de posición respecto al silencio, silencio como límite comprensivo, silencio como límite cognitivo y silencio como límite estructural. Esta investigación es el resultado de un intento de estudio sistemático de la noción de silencio en el que trabajamos dialécticamente destacando, de nuestra metodología, la reducción de lo particular a lo general para después operar deductivamente, comprobando que tal globalidad revierte de nuevo en la especificidad. De acuerdo con ello, en la primera parte estudiamos por qué es más aconsejable tratar de acercarnos a la noción de silencio desde un punto de vista general y abierto; aceptando y tratando de integrar el exceso del que es partícipe, comprendiendo que los límites que se le asocian son tan volubles como volubles puedan ser los contenidos que lo informan. Observamos, además, que tomar el impacto de la Gran Guerra como primer espacio de definición para el tratamiento del silencio como límite, no solo nos permite mantener, sino también fundamentar esos tres terrenos que postulamos afectos al silencio: el silencio como límite comprensivo, el silencio como límite cognitivo y el silencio como límite estructural. En las tres siguientes partes de nuestro estudio nos situamos en el marco histórico y cultural de la segunda posguerra y mostramos como en aquel momento se consolida el segundo espacio de definición del silencio como límite y, por ende, el esclarecimiento de sus ejes de tal manera que, en la segunda, tercera y cuarta partes, resolvemos en qué consisten los espacios denominados: como límite comprensivo, como límite cognitivo y como límite estructural mostrando, durante tal proceso, algunas de las manifestaciones artísticas que contribuyen a su configuración y que luego se hacen evidentes en el contexto del arte contemporáneo. Como aplicación práctica de esta tesis doctoral también presentamos la producción artística propia desarrollada al respecto en sus últimos apartados. Con los resultados obtenidos, tanto en el proceso de investigación como en el de nuestra práctica artística ¿que hemos aportado como enfoque teórico-práctico en el que se engloba la noción de silencio en las tres vertientes que presentamos, hallamos que la importancia de la noción de silencio es innegable para la producción artística contemporánea; localizando sus raíces en el despliegue que esta experimenta durante los dos primeros tercios del siglo XX. La implicación de la noción de silencio es notoria en los más variados lenguajes de las artes y en todos los estadios que atraviesa la configuración de la obra plástica: como actitud creativa, como tema de trabajo y como principio receptivo. Algo que, por otra parte, también tenemos la oportunidad de experimentar, mediante la práctica propia, en la producción y exhibición de nuestro trabajo artístico. / [CA] EL SILENCI COM A LÍMIT COMPRENSIU, COGNITIU I ESTRUCTURAL: UNA LECTURA ESTÈTICA AL VOLTANT DE L' ART CONTEMPORANI. En síntesi, la present tesi estudia la noció de silenci com a límit d'acord amb l'impacte provocat per les dues guerres mundials del segle XX amb l'objectiu principal, de comprovar, la rellevància del paper que aquesta visió de silenci té per a la producció artística contemporània de les últimes dècades del segle XX i principis del XXI. Amb aquesta finalitat dividim la seua exposició en quatre parts: estudi i presa de posició respecte al silenci, silenci com a límit comprensiu, silenci com a límit cognitiu i silenci com a límit estructural. Aquesta investigació és el resultat d'un intent d'estudi sistemàtic de la noció de silenci en el qual treballem dialècticament fent palesa de la nostra metodologia la reducció d'allò particular a allò general per després operar deductivament, i comprovar que aquesta globalitat reverteix de bell nou en l'especificitat. D'acord amb això, en la primera part estudiem per què és més aconsellable tractar d'acostar-nos a la noció de silenci des d'un punt de vista general i obert, acceptant i tractant d'integrar l'excés de què és partícip, comprenent que els límits que se li associen són tan volubles com volubles puguen ser els continguts que l'informen. S'observa, a més, que prendre l'impacte de la Gran Guerra com a primer espai de definició per al tractament del silenci com a límit, no tan sols ens permet mantenir, sinó també fonamentar eixos tres terrenys que postulem afectes al silenci: el silenci com a límit comprensiu, el silenci com a límit cognitiu i el silenci com a límit estructural. En les tres següents parts del nostre estudi ens situem en el marc històric i cultural de la segona postguerra i mostrem com en aquell moment es consolida el segon espai de definició del silenci com a límit i, consegüentment, l'esclariment dels seus eixos de tal manera que, en la segona, tercera i quarta parts, resolem en què consisteixen els espais denominats: com a límit comprensiu, com a límit cognitiu i com a límit estructural. Tot mostrant durant aquest procés algunes de les manifestacions artístiques que contribueixen a la seua configuració i que després es fan evidents en el context de l'art contemporani. Com a aplicació pràctica de la present tesi doctoral també presentem la producció artística pròpia desenvolupada en els seus últims apartats. Amb els resultats obtinguts, tant en el procés d'investigació com en el de la nostra pràctica artística associada, trobem que la importància de la noció de silenci és innegable per a la producció artística contemporània tot localitzant els seus arrels en el desplegament que la noció de silenci experimenta durant els dos primers terços del segle XX. La implicació de la noció de silenci és notòria en els més variats llenguatges de les arts i en tots els estadis que travessa la configuració de l'obra plàstica: com a actitud creativa, com a tema de treball i com a principi receptiu. Quelcom que, per altra banda, també tenim l'oportunitat d'experimentar mitjançant la pràctica pròpia, en la producció i exhibició del nostre treball artístic. / Garriga Inarejos, R. (2015). EL SILENCIO COMO LÍMITE COMPRENSIVO, COGNITIVO Y ESTRUCTURAL: UNA LECTURA ESTÉTICA EN TORNO AL ARTE CONTEMPORÁNEO [Tesis doctoral]. Universitat Politècnica de València. https://doi.org/10.4995/Thesis/10251/55047 / TESIS / Premios Extraordinarios de tesis doctorales

Vàrem estudiar la influència del gènere i l'edat sobre la memòria verbal i sobre variables motivacionals (expectatives i atribucions) que poden influir alhora en el rendiment cognitiu. Es va aplicar una prova de parells associats a 296 persones d'ambdós sexes, dividides en 4 grups d'edat (19-25, 30-40, 51-64 i 65-83). Es registraren també les expectatives i el rendiment percebut a cada part de la prova i les atribucions causals realitzades. Tant el gènere com l'edat influeixen sobre les variables estudiades. Es produeixen diferències de gènere que es manifesten de manera diferent segons l'edat, mostrant que les tendències tradicionals en la motivació de guany no desapareixen. Per altra banda, les diferències d'edat varien en funció del gènere: homes i dones afronten l'envelliment cognitiu de manera diferent, la qual cosa ens dona pautes per dissenyar i avaluar programes d'entrenament cognitiu dirigits a la gent gran. / Estudiamos la influencia del género y la edad sobre la memoria verbal y sobre variables motivacionales (expectativas y atribuciones) que, a su vez, pueden influir en el rendimiento cognitivo. Se aplicó una prueba de pares asociados a 296 personas de ambos sexos, divididas en cuatro grupos de edad (19-25, 30-40, 51-64 y 65-83). Se registraron también las expectativas y el rendimiento percibido en cada parte de la prueba y las atribuciones causales realizadas. Tanto el género como la edad influyen sobre las variables estudiadas. Se producen diferencias de género que se manifiestan de manera diferente según la edad, mostrando que las tendencias tradicionales en la motivación de logro no desaparecen. Por otra parte, las diferencias de edad varían en función del género: hombres y mujeres afrontan el envejecimiento cognitivo de manera diferente, lo que nos proporciona pautas para diseñar y evaluar programas de entrenamiento cognitivo dirigidos al colectivo de mayores. / We studied gender and age influence on verbal memory and motivational variables (expectancies and attributions) that can affect cognitive performance. A pair matching test was applied to a sample of 296 people of both sexes. We divided the sample into four groups (age 19-25, age 30-40, age 51-64, age 65-83). Expectancies, perceived performance and causal attributions were registered in each part of the test. Gender, as well as age, have an influence on the variables we examined. Gender differences occur in different ways for each age, showing that traditional tendencies in motivation for achievement do not disappear. On the other hand, age differences vary in function of gender: men and women face cognitive ageing in different ways, and this provides clues to design and evaluate cognitive training programs for the elderly.

Objectiu: L'estudi pretén valorar en quina mesura la simptomatologia i el funcionament cognitiu poden predir el nivell de discapacitat de pacients comunitaris amb diagnòstic d'esquizofrènia. Mètode: Es van seleccionar aleatòriament 231 pacients comunitaris amb diagnòstic d'esquizofrènia (criteris DSM-IV) del registre informatitzat que recull tots els pacients en tractament en qualsevol dels 5 centres de Salut Mental de Sant Joan de Déu-Serveis de Salut Mental. Els pacients van ser avaluats en un primer moment amb l'Escala de les Síndromes Positiva i Negativa (PANSS) i un qüestionari sociodemogràfic que incloïa l'escala d'Avaluació de la Discapacitat (DAS) i l'escala d'Avaluació del Funcionament Global (GAF). Es va realitzar una segona avaluació a la qual es va afegir una bateria neuropsicològica que incorporava mesures de memòria verbal, atenció, memòria operativa i funció d'abstracció i flexibilitat. Amb la finalitat de descriure com s'estructurava la simptomatologia de la mostra es va realitzar una anàlisi de components principals amb rotació oblimin amb els ítems de la PANSS. Per a avaluar com es relacionaven els factors clínics, amb la discapacitat i el funcionament cognitiu es van calcular els coeficients de correlació de Pearson. Per a establir la capacitat predictiva de les variables clíniques, simptomatològiques i cognitives sobre el grau de discapacitat es van desenvolupar models de regressió lineal. Resultats: Els quatre components principals seleccionats explicaven un 56.22% de la variància i es van identificar com Negatiu (32.48%), Excitatiu (11.29%), Afectiu (7.45%) i Positiu (5.01%). Una gravetat major de la simptomatologia negativa es va associar amb majors dèficits cognitius. Totes les àrees de discapacitat llevat de la discapacitat en el funcionament ocupacional es van explicar parcialment per la dimensió negativa. Conclusió: Els dominis Positiu i negatiu són comuns en tots els resultats previs d'anàlisis de components principals. La simptomatologia negativa és la major font de discapacitat de la nostra mostra i també s'associa amb un pitjor funcionament cognitiu. / Objetivo: El estudio pretende valorar en qué medida la sintomatología y el funcionamiento cognitivo pueden predecir el nivel de discapacidad de pacientes comunitarios con diagnóstico de esquizofrenia. Método: Se seleccionaron aleatoriamente 231 pacientes comunitarios con diagnostico de esquizofrenia (criterios DSM-IV) del registro informatizado que recoge todos los pacientes en tratamiento en cualquiera de los 5 centros de Salud Mental de Sant Joan de Déu-Serveis de Salut Mental. Los pacientes fueron evaluados en un primer momento con la la Escala de los Síndromes Positivo y Negativo (PANSS), y un cuestionario socio demográfico que incluía la escala de Evaluación de la Discapacidad (DAS) y la escala de Evaluación del Funcionamiento Global (GAF). Se realizó una segunda evaluación a la que se añadió una batería neuropsicológica que incorporaba medidas de memoria verbal, atención, memoria operativa y función de abstracción y flexibilidad. Con la finalidad de describir como se estructuraba la sintomatología de la muestra se realizó un análisis de componentes principales con rotación oblimin con los ítems de la PANSS. Para evaluar como se relacionaban los factores clínicos, con la discapacidad y el funcionamiento cognitivo se calcularon los coeficientes de correlación de Pearson. Para establecer la capacidad predictiva de las variables clínicas, sintomatológicas y cognitivas sobre el grado de discapacidad de desarrollaron modelos de regresión lineal. Resultados: Los cuatro componentes principales seleccionados explicaban un 56.22% de la varianza y se identificaron como Negativo (32.48%), Excitativo (11.29%), Afectivo (7.45%) y Positivo (5.01%). Una gravedad mayor de la sintomatología negativa se asoció con mayores déficits cognitivos. Todas las áreas de discapacidad a excepción de la discapacidad en el funcionamiento ocupacional se explicaron parcialmente por la dimensión negativa. Conclusión: Los dominios Positivo y negativo son comunes en todos los resultados previos de análisis de componentes principales. La sintomatología negativa es la mayor fuente de discapacidad de nuestra muestra y también se asocia con un peor funcionamiento cognitivo. / Objective: The study aims to assess the load of symptoms and cognitive functioning when predicting disability of outpatients with diagnosis of schizophrenia. Method: 231 outpatients a diagnose of schizophrenia (DSM-IV criteria) were randomly selected from a computerized register that included all patients under treatment in any of the 5 Mental Health Centers of Sant Joan of Déu-Serveis of Salut Mental. Patients were assessed at baseline with the Positive and Negative Syndrome Scale (PANSS), and a sociodemographic questionnaire that included the Disability Assessment Scale (DAS) and the Global Assessment of Functioning Scale (GAF). A second evaluation which also included a neuropsychological battery was conducted. The battery included measures verbal memory, attention, operative memory and abstraction and flexibility functions. In order to describe how symptoms structured a principal component analyses with oblimin rotation was conducted with the PANSS items. To assess the associations between clinical factors, disability and cognitive functioning Pearson correlation coefficients were computed. In order to establish the predictive capacity of the cognitive, clinical and symptom variables on disability linear regression models were fitted. Results: The four principal components accounted for 56.22% of the variance. These factors were identified as Negative (32.48%), Excitement (11.29%), Affective (7.45%) and Positive (5.01%). More severity of negative symptoms was associated with worse cognitive functioning. All disability areas except for occupational disability were partially explained by the negative dimension. Conclusion: The Positive and negative components are common in all previous results of principal components analysis. Negative symptoms are the major source of disability of our sample and also associate with a worse cognitive functioning.