Thèse de doctorat--Faculté des lettres et sciences humaines--Neuchâtel, 2007. / Bibliogr. p. 355-372. Titre provenant de l'écran titre.

Mémoire numérisé par la Division de la gestion de documents et des archives de l'Université de Montréal

Mémoire numérisé par la Division de la gestion de documents et des archives de l'Université de Montréal

Les opinions i les idees són construccions socials que es produeixen en la confluència dels nusos que conformen les xarxes de relacions en què ens movem. Per exemple, la coincidència geogràfica produeix sentiments de pertinença nacional al voltant d'un territori que etiquetem com a «nostre», mentre que l'adscripció etnocultural recull les variabilitats històriques acumulades pel grup que reconeixem com a «nosaltres». L'acceptació d'un «nosaltres» i del que és «nostre» implica el reconeixement simultani d'uns «altres» i de les seves possessions. En aquest context, el multiculturalisme esdevé la manifestació d'una variabilitat possible en unes mateixes coordenades espacials i temporals.Tot i així, aquestes adscripcions són uns patrons arbitraris que les comunitats humanes s'autoassignen per assegurar-se la definició dels límits externs i consolidar els nexes interns, autoreforçats amb la intenció d'uniformitzar les formes de pensament del grup. L'existència de formes divergents de pensar poden desembocar, en situacions extremes, en conductes divergents i antagòniques que, en societats obertes, acaben en conflictes. En un entorn de relacions socials ofertes com el present, fenòmens com la xenofòbia, el racisme, l'antisemitisme i, en general, la intransigència i la intolerància esdevenen paradoxals i, a més, ocupen l'atenció en les tribunes públiques que són els mitjans de comunicació. Dintre d'aquestes tensions, l'heterofòbia es manifesta com una resistència al canvi: el racista se sent més segur en posicions tancades i rígides, impermeables al canvi i a les transformacions, i és capaç d'adaptar el seu discurs de rebuig a l'altre en cada moment històric. En la societat contemporània, la construcció d'una identitat és el resultat de les eleccions que fa cada individu en particular, unes eleccions que tenen els seus condicionants en la diferència d'origen, en la tradició i en el context. Quan donem per fet que determinades persones «han hagut» de fer, per raons d'origen, de tradició o de context, unes i no unes altres eleccions, actuem amb una mentalitat premoderna. La superació del racisme i l'heterofòbia està directament relacionada amb una superació dels paràmetres preestablerts per la tradició. Però dissortadament, les intervencions pedagògiques aplicades fins al moment per combatre el racisme i la xenofòbia han estat dissenyades amb paràmetres incomplets perquè no han tingut en compte el model de convivència existent.El tractament pedagògic de la diversitat ha adoptat històricament dues posicions certament antagòniques: per una banda, la necessitat de separar i classificar els educands segons uns trets diferencials grupals, i per l'altra, la necessitat d'anul·lar les diferències i uniformitzar posicions. Amb la voluntat de superar aquest binomi, la tesi que proposem és més aviat una síntesi entre una política cultural integradora (dinàmica superficial) i una política social (dinàmica profunda) que reprodueixi a escala les majories i les minories presents al conjunt de la societat. L'objectiu és combatre el discurs heteròfob (basat en "la por a l'altre") i, sense negar la idea de raça, invertir els termes de termes de l'equació i discutint les pretensions de prioritzar l'individu o el grup: hi ha races perquè hi ha racistes, com hi ha cultures perquè hi ha culturalistes, i nacions perquè hi ha nacionalistes.Des d'un punt de vista formal, divideixo el treball en sis seccions. La secció primera proposa un diagnòstic sociològic i antropològic de les manifestacions i les formes de l'heterofòbia en el context sociohistòric actual. La secció segona i la secció tercera formen un bloc únic i estudien d'una banda, les tendències centrífugues, de caire mundialitzador; d'altra banda, les tendències centrípetes, de caire particularista, que es concreten en manifestacions culturalistes que reforcen la distància i els límits entre les comunitats humanes. A la secció quarta entro en l'estudi de la conjugació de la llibertat i la igualtat, fonaments de la democràcia, amb la pluralitat de formes de vida que han generat les tendències apuntades en les dues seccions anteriors. Aquesta secció significa el nucli de la noció socioantropològica que es defensa en aquest treball i, per tant, de la noció pedagògica de què partiré. L'argument que plantejo és que la identitat democràtica i no racista ha de basar-se en la transgressió de tres dimensions, que anomeno diacrítica, diacrònica i referencial, superadores respectivament del diferencialisme, del tradicionalisme i del contextualisme. Abans de precisar el model pedagògic que es derivaria d'una identitat transgressora com la que he proposat, la secció cinquena s'atura a oferir el marc de reflexió apropiat per enquadrar aquest model pedagògic. En poques paraules reseguiré dues idees: la de l'educació com a optimització personal i la de l'educació com a fenomen social i, per tant, com a pràctica social reflexiva i sistemàtica. Finalment, la secció sisena ofereix amb detall la proposta de superació pedagògica del racisme i l'heterofòbia a través de l'educació moral. Presentaré cinc ingredients d'aquesta proposta: principis pedagògics, esferes de construcció de la identitat no heteròfoba, dimensions morals amb potència transgressora, continguts precisos de la proposta en termes de coneixements i capacitats, i escenaris necessaris que han d'intervenir en un model pedagògic que vulgui transgredir la situació present

Mémoire (M.Ed.) -- Université du Québec à Chicoutimi, 2002. / Bibliogr.: f. 142-147. Document électronique également accessible en format PDF. CaQCU

Thèses (Ph.D.)--Université de Sherbrooke (Canada), 2004. / Titre de l'écran-titre (visionné le 20 juin 2006). Publié aussi en version papier.

Thèses (M.A.)--Université de Sherbrooke (Canada), 2002. / Titre de l'écran-titre (visionné le 20 juin 2006). Publié aussi en version papier.

Thèse (M.A.)--Université Laval, 2006. / Bibliogr.: f. 192-200. Publié aussi en version électronique dans la Collection Mémoires et thèses électroniques.

Thèse (M.A.)--Université Laval, 2004. / Bibliogr.: f. [94]-106. Publié aussi en version électronique.

La politique linguistique se présente comme un ensemble de mesures qu’adopte un État vis-à-vis d’une ou plusieurs langues parlées sur le territoire relevant de sa souveraineté, pour en modifier le corpus ou le statut. Les politiques linguistiques répondent généralement aux impératifs d’ordre idéologique, culturel, économique ou politique. En effet, les langues et le pouvoir entretiennent des liens étroits à travers la structure de la société. Historiquement, certaines transformations politiques sont à l’origine de modifications plus ou moins importantes du statut et du cadre institutionnel de la ou des langues de la société. Le cas de la République de Guinée Équatoriale de la colonisation espagnole à nos jours, en est particulièrement illustratif. Pendant la période coloniale espagnole (1858-1968), l'espagnol était la langue unique et obligatoire de l'administration, de la justice et de l'enseignement. L'Espagne a mis en oeuvre l'idéologie monolingue assimilationniste. (....). Après l'indépendance acquise en 1968, l'espagnol est devenu la langue officielle du nouvel état et l'hispanisation s'est poursuivie...(...). De 1979 à nos jours, l'Etat équato-guinéen applique une politique linguisique qui se fonde sur des enjeux culturels, économiques et géopolitiques. elle se caractérise par le renforcement de la langue espagnole, l'attribution du statut de langues officielles au français et au portugais. Par contre les langues natives ne bénéficient d'aucun statut public. (...) / The linguistic policy is a set of measures taken by a State concerning one or many languages that are spoken in the territory placed under its sovereignty, in order to change the corpus or statute. In general, linguistic policies are based on ideological, cultural, economic and political goals. In fact, languages and power are strongly linked within the structure of the society. In the history, political factors have changed the statute and institutional framework of the society languages. The case of The Republic of Equatorial Guinea from the Spanish colonization to nowadays is particularly relevant. During the spanish colonial period (1858-1968), Spain expanded its language to the detriment of local Bantu and creole languages. The use of spanish was compulsory in administration, justice, schools....(...). The colony became independent in 1968. Spanish was official language of the new State and hispanization went on....(...). From 1979 to present day, the Equato-guinéan State is enforcing a linguistic policy based on cultural, economic and geopolitical goals.The use of Spanish is reinforced, French and Portuguese became official languages. But native languages don't have any public statute....(...)