[EN] It's important to know the political and social life to Giuseppe Terragni. He wanted to express the new artist and political order. He takes part in controversial design and in his public life. His work has been, until recently, a critical for his links with fascism the mussolini. His brother, the fascist mayor of Como, and Margherita Sargatti, Mussolini's lover, they make possible orders of Terragni. He was a high moral, sensitive artist and fascist. He was the most important on Italian modern architecture. The Terragni's life is connected to Como. The study - laboratory from The Terragni brothers in Via Independeza 23, is a place to meet and discuss for the group of artist and intellectual to Como, such as Mariano Radice, Marcello Nizzoli, Manlino Rho and Carlos Badiali. Also Pietro Lingeri, the best friend to Terragni. All of them will be on his professional life. First, the thesis investigates relations between theoretical principles and projects methods, delving in architecture, using the Casa del Fascio and the Danteum. He made architectonic analysis, centered initial objectives, without forgetting any other stimulus. This analysis made with planes and schemes, are graphics documents that help to understand the work to Giuseppe Terragni. The data obtained with the analysis, is sorted in comparative tables that explaining the matters sought. The Casa del Fascio and the Danteum identify with the policy of the fascist revolution, basing its link in abstraction. Research shows a direct relationship between architectural ideas of Terragni and theoretical principles of the Fascist revolution, without them, his work wouldn't exist. The thesis presents the direct relation between political activism and the resulting architecture. The formalist absence between the two buildings increases their representative role. Both projects belong to the world of meaning. These meanings are complex and multiple readings, are very prone to erroneous or contradictory interpretations, endorsing importance of the importance of the work of Terragni. Second, research, using the Novocomum and the Parvulario Sant'Elia, looks for proyectual genesis of the two, start with the first drawing, solutions to problems are compared and try to extract the ideas of both. It's pay close attention to the times when the architect pass from one idea to another and also to understand some of the reasons that cause these changes. This thesis shows that despite their differences, there is a resemblance between the Novocomum and the Parvulario Sant'Elia. Both were built. The Novocomum is the first built in the writings of Gruppo 7. The Parvulario is where Terragni built most elements of his vocabulary with very unique synthesis. Probably the two buildings are the least politically contextualized and the opposite happens in the Casa del Fascio and Danteum, which are a purely architectural analysis. / [ES] Es difícil aproximarse a la figura de Giuseppe Terragni sin tener en cuenta el marco político- social que lo envolvía. En su voluntad de expresar un nuevo orden artístico y político, intervino en las polémicas estéticas y en la vida pública con idéntica pasión. Su obra ha sido, hasta hace bien poco, fuente permanente de incomodidad crítica por sus vínculos, sentidos en profundidad, con el fascismo mussoliniano. Su hermano, el alcalde fascista de Como y Margherita Sarfatti, amante de Mussolini, marcan sus encargos profesionales. Hombre de elevada moral, artista sensible y ardiente fascista, es uno de los protagonistas más importantes de la arquitectura moderna italiana. La vida de Terragni está ligada a Como. El estudio- laboratorio de los hermanos Terragni en Vía Indipendenza 23, es un lugar de encuentro y discusión para el grupo de artistas e intelectuales de Como, entre los que se encuentran Mario Radice, Marcello Nizzoli, Manlio Rho y Carlos Badiali. También estará Pietro Lingeri, querido amigo y colega. Todos quedarán unidos a Terragni de una manera u otra a lo largo de toda su vida profesional. La tesis, en primer lugar, investiga en profundidad las relaciones entre principios teóricos y métodos proyectuales, ahondando en el papel de la arquitectura como representación, utilizando para ello la Casa del Fascio y el Danteum. Realiza análisis arquitectónicos de las mismas, centrados en los objetivos iniciales, pero sin obviar cualquier otro estimulo. Estos análisis, realizados mediante elaboraciones de planos y esquemas, constituyen documentos gráficos que aportan un mayor entendimiento de la obra de Giuseppe Terragni. Los datos obtenidos de dichos análisis, se ordenan en cuadros comparativos, que permiten poner de manifiesto aquellas cuestiones buscadas. La Casa del Fascio y el Danteum, identifican claramente la política de transparencia de la revolución fascista, basando su nexo de unión en la abstracción. La investigación demuestra la relación directa entre los conceptos arquitectónicos usados por Terragni y los principios teóricos que sustentaban su creencia en la revolución fascista y sin los cuales, su obra no existiría. La tesis no elude, en modo alguno, esta cuestión, sino más bien al contrario, plantea de la misma, uno de sus objetivos, poniendo luz e investigando la correlación, que en este caso es directa, entre la militancia política e ideológica y la arquitectura resultante. La inexistencia de formalismo alguno en ambos edificios aumenta su papel representativo, recorriendo ampliamente el trabajo esta cuestión, significándola como un elemento proyectual clave. Ambos proyectos pertenecen al mundo de los significados. Significados complejos y de lecturas múltiples, muy dados a interpretaciones erroneas o contradictorias, que subscriben la importancia de la obra de Terragni. En segundo lugar, la investigación, utilizando el Novocomun y el Parvulario Sant'Elia, busca las génesis proyectuales de ambos, partiendo del primer borrador, comparando soluciones a problemas específicos e intentando extraer las ideas en ellos contenidas. Se trata de poner especial atención en aquellos momentos en que el arquitecto pasa de una idea a otra y de entender y manifestar algunas de las razones que producen estos cambios. Esta tesis manifiesta que a pesar de sus diferencias, la proximidad entre el Novocomun y el Parvulario Sant'Elia, resultaevidente. Ambos son manifiestos construidos. El Novocomun es la primera síntesis construida de los escritos del Gruppo 7. Es en el Parvulario Sant'Elia, donde Terragni construye la mayoría de elementos que, constituyen el vocabulario fundamental del movimiento moderno, enriqueciéndolo con aportaciones personales muy singulares. Son, probablemente ambos, dos de los edificios menos contextualizados a nivel político y, por ello y, en contraposición con la Casa del Fascio y el Danteum, los que permiten un análisis más puramente arquitectónico / [CA] És difícil aproximar-se a la figura de Giuseppe Terragni sense tindre en compte el marc politicosocial que ho embolicava. En la seua voluntat d'expressar un nou orde artístic i polític, va intervindre en les polèmiques estètiques i en la vida pública amb idèntica passió. La seua obra ha sigut, fins fa ben poc, font permanent d'incomoditat crítica pels seus vincles, sentits en profunditat, amb el feixisme mussoliniano. El seu germà, l'alcalde feixista de Como i Margherita Sarfatti, amant de Mussolini, marquen els seus encàrrecs professionals. Home de llevada moral, artista sensible i ardent feixista, és un dels protagonistes més importants de l'arquitectura moderna italiana. La vida de Terragni està lligada a Como. L'estudi-laboratori dels germans Terragni en Via Independenzia 23, és un lloc de trobada i discussió per al grup d'artistes i intel·lectuals de Como, entre els que es troba Mario Radice, Marcello Nizzoli, Manlio Rho i Carlos Badiali. També estarà Pietro Lingeri, benvolgut amic i col·lega. Tots quedaran units a Terragni d'una manera o una altra al llarg de tota la seua vida professional. La tesi, en primer lloc, investiga en primer lloc les relacions entre principis teòrics i mètodes projectuals, aprofundint en el paper de l'arquitectura com a representació, utilitzant per a això la Casa del Fascio i el Danteum. Realitza anàlisis arquitectòniques de les mateixes, centrats en els objectius inicials, però sense obviar qualsevol altre estímul. Estes anàlisis, realitzats per mitjà d'elaboracions de plans i esquemes, constituïxen documents gràfics que aporten un major enteniment de l'obra de Giuseppe Terragni. Les dades obtingudes de dit anàlisi, s'ordenen en quadros comparatius, que permeten posar de manifest aquelles qüestions buscades. Les Casa del Fascio i el Danteum, identifiquen clarament la política de transparència de la revolució feixista, basant el seu nexe d'unió en l'abstracció. La investigació, demostra la relació directa entre conceptes arquitectònics usats per Terragni i els principis teòrics que sustentaven la seua creença en la revolució feixista i sense els quals, la seua obra no existiría. La tesi no eludix, de cap manera, esta qüestió, sinó més aïna al contrari, planteja de la mateixa, un dels seus objectius, posant llum i investigant la correlació, que en aquest cas és directa, entre la militància política i ideològica i l'arquitectura resultant. La inexistència de cap formalisme en ambdós edificis augmenta el seu paper representatiu, recorrent àmpliament el treball esta qüestió, significant-la com un element clau. Ambdós projectes pertanyen al món dels significats. Significats complexos i lectures múltiples, molt donats a interpretacions errònies o contradictòries, que subscriuen la importància de l'obra de Terragni. En segon lloc, la investigació, utilitzant el Novocomun i el Parvulario Sant'Elia, busca les gènesis projectuals d'ambdós, partint el primer esborrany, comparant solucions a problemes específics i intentant extraure les idees en ells contingudes. Es tracta de posar especial atenció en aquells moments en què l'arquitecte passa d'una idea a una altra i d'entendre i manifestar algunes de les raons que produïxen estos canvis. Esta tesi manifesta que a pesar de les seues diferències, la proximitat entre el Novocomun i el Parvulario Sant'Elia, resultaevident. Ambdós són manifestos construïts. El Novocomun és la primera síntesi construïda dels escrits del Gruppo 7. És el Parvulario Sant'Elia, on Terragni construïx la majoria d'elements que, constituïxen el vocabulari fonamental del moviment modern enriquint-ho amb aportacions molt singulars. Són, probablement ambdós, dos dels edificis menys contextualitzats a nivell polític i, per això i, en contraposició a la Casa del Fascio i al Danteum, la qual cosa permeten una anàlisi més purament arquitectònic. / Acosta Llera, FJ. (2015). Las ideas y los instrumentos específicos del proyecto arquitéctónico. Giuseppe Terragni frente a la ortodoxia del Movimiento Moderno [Tesis doctoral]. Universitat Politècnica de València. https://doi.org/10.4995/Thesis/10251/54119

[EN] Abstract Alejandro de la Sota suffers a major transformation in his career in 1955. With the feeling of a deep personal crisis to the architectural situation in which he operates, the appearance of a book titled "Marcel Breuer: Sun and Shadow. The Philosophy of an Architect ", acts as a trigger for a period in which he'll develope some of his most important works. This thesis studies on the one hand, the reasons and contents of this publication and the influences that could have on Alejandro de la Sota. In addition, two unique projects of each architects are analyzed and neighborhoods that exist between them are exposed. Their relations in the field of architecture, based on a constructive sense, the value of prefabrication, the sense of utility, as well as the work done in the field of teaching or furniture design are presented in this document. It has assembled a full bibliography consists of drawings, documents and photographs, supplemented by a graphic reconstructions of the projects analyzed, using the drawing as a tool of analysis. / [ES] Resumen Alejandro de la Sota sufre una importante transformación en su carrera profesional en el año 1955. Con el sentimiento de una profunda crisis personal ante la situación arquitectónica en la que se desenvuelve, la aparición de un libro titulado "Marcel Breuer: Sun and Shadow. The Philosophy of an Architect", actúa como detonante de un período en el que desarrollará alguna de sus obras más importantes. Esta tesis estudia, por un lado, las razones y contenidos de esta publicación y las influencias que pudo tener sobre el Alejandro de la Sota. Además, se analizan dos obras singulares de cada arquitecto y se exponen las vecindades que entre ambos existen. Sus relaciones en el campo de la arquitectura, atendiendo a su sentido constructivo, el valor de la prefabricación, el sentido de utilidad, así como la labor desempeñada en el campo de la docencia o el diseño del mobiliario son presentados en este trabajo. Se ha reunido un material bibliográfico completo formado por planos, documentos y fotografías, completado por unas reconstrucciones gráficas de los proyectos analizados, empleando el dibujo como una herramienta de análisis. / [CA] Resum Alejandro de la Sota patix una important transformació en la seua carrera professional l'any 1955. Amb el sentiment d'una profunda crisi personal davant de la situació arquitectònica en què es desembolica, l'aparició d'un llibre titulat "Marcel Breuer: Sun and Shadow. The Philosophy of an Architect", actua com a detonant d'un període en què desenrotllarà algunes de les seues obres més importants. Esta tesi estudia, d'una banda, les raons i continguts d'esta publicació i les influències que va poder tindre sobre l'Alejandro de la Sota. A més, s'analitzen dos obres singulars de cada arquitecte i s'exposen els veïnats que entre ambdós existixen. Les seues relacions en el camp de l'arquitectura, atenent al seu sentit constructiu, el valor de la prefabricació, el sentit d'utilitat, així com la labor exercida en el camp de la docència o el disseny del mobiliari són presentats en este treball. S'ha reunit un material bibliogràfic complet format per plans, documents i fotografies, completat per unes reconstruccions gràfiques dels projectes analitzats, emprant el dibuix com una ferramenta d'anàlisi. / Sanchis Gisbert, SJ. (2015). Alejandro de la Sota: Sun and shadow the philosophy of an architect [Tesis doctoral]. Universitat Politècnica de València. https://doi.org/10.4995/Thesis/10251/59439

[EN] The Santa Agueda apartments ensemble is an ambitious touristic project developed in Benicàssim, Castellón, by the MBM studio (Josep Maria Martorell, Oriol Bohigas y David Mackay). Attending to its characteristics, the building can be considered an example of Catalan architecture development before the stylistic spread generated in the seventies with the "neo-avant-gardes" emergence. Features of English brutalism, Roman neorealism or Milanese neoliberty, can also be recognized in the building, artistic movements which Oriol Bohigas included in his writings under the category realism, so he could establish a relation with other artistic and literary movements of the early seventies. The project comes up with an order related with the well-regarded art critic Tomàs Llorens. The aim was to search a new urban aggregation form suitable for touristic housing, which made a difference from common touristic architecture developed in the sixties. For that reason, the architects took popular architecture as a reference, trying to recover its "psychological habitability", emphasizing common spaces and people traffic areas as places for cohabitation. The attachment of the different individual units attempts to form an image which remains the random and spontaneous aggregation form of popular architecture. Other traditional elements are also used, so inhabitants can recognize them, although the result is far from being the folkloric and superficial reproduction which would become generalized in touristic architecture throughout seventies. The whole ensemble was not built entirely, so many of the aims related to common space were not achieved, and the realized parts tend to be little picturesque. However, the complex keeps on being a critical model in front of the uninspiring touristic construction in the Mediterranean coast. / [ES] El conjunto de apartamentos Santa Águeda es un ambicioso proyecto turístico desarrollado en Benicàssim, Castellón, por el estudio MBM (Josep Maria Martorell, Oriol Bohigas y David Mackay). Por sus características, puede considerarse como ejemplo de la evolución de la arquitectura catalana antes de la dispersión estilística que se produjo en los años setenta con la irrupción de las "neovanguardias". También pueden reconocerse en él rasgos del brutalismo inglés, del neorealismo romano o del neoliberty milanés, movimientos que Oriol Bohigas englobó en sus escritos de la época bajo el título de realismo, de manera que se estableciera un paralelismo con los movimientos artísticos y literarios de principios de los sesenta. El proyecto parte de un encargo relacionado con el prestigioso crítico de arte Tomàs Llorens. Se busca una nueva forma de agregación urbana destinada a la vivienda turística, distinta de la arquitectura turística habitual en los años sesenta. Para ello se tomó como referencia la arquitectura popular en un intento de recuperar su "habitabilidad psicológica", poniendo el énfasis en los espacios comunes y en las zonas de circulación como lugar de convivencia entre los habitantes. El mecanismo de agregación de las distintas células individuales intenta que la imagen del conjunto remita a la forma de agregación aleatoria y espontanea de los conjuntos populares. También se recurre a algunos elementos tradicionales claramente identificables por los usuarios, pero aun así el resultado se aleja de la reproducción folklórica y superficial que acabaría generalizándose en la arquitectura turística de los setenta. El conjunto no fue realizado en su totalidad, por lo que gran parte de sus intenciones programáticas respecto al uso del espacio comunitario no se cumplieron, y la parte realizada peca de un cierto pintoresquismo, pero mantiene plenamente su validez como modelo crítico frente a la mayoría de la anodina construcción turística realizada en la costa mediterránea. / [CA] El conjunt d'apartaments Santa Àgueda és un ambiciós projecte turístic desenvolupat a Benicàssim, Castelló, per l'estudi MBM (Josep Maria Martorell, Oriol Bohigas i David Mackay). Per les seves característiques, es pot considerar com a exemple de l'evolució de l'arquitectura catalana abans de la dispersió estilística que es va produir als anys setanta amb la irrupció de les "neoavanguardes". També es pot rastrejar en ell recognoscibles trets del brutalisme anglès, del neorealisme romà o del neoliberty milanès, moviments que Oriol Bohigas va englobar en els seus escrits de l'època sota el títol de realisme. D'aquesta forma s'establia un paral·lelisme amb els moviments artístics i literaris de principis dels seixanta. El projecte parteix d'un encàrrec relacionat amb el prestigiós crític d'art Tomàs Llorens. Es busca una nova forma d'agregació urbana destinada a la vivenda turística, diferent de l'arquitectura turística habitual dels anys seixanta. Per a això, es prenia com a referència l'arquitectura popular en un intent de recuperar la seua "habitabilitat psicològica", posant èmfasi en els espais comuns i en les zones de circulació com a lloc de convivència entre els habitants. El mecanisme d'agregació de les diferents cèl·lules individuals intenta que la imatge del conjunt faça referència a la forma d'agregació espontània dels conjunts populars. També es recorre a alguns elements tradicionals clarament identificables pels usuaris, però encara així, el resultat s'allunya de la reproducció folklòrica i superficial que acabaria generalitzant- se en l'arquitectura turística dels seixanta. El conjunt no va ser realitzat en la seua totalitat, pel que gran part de les seues intencions programàtiques respecte a l'ús de l'espai comunitari no es van complir, i la part realitzada peca d'un cert pintoresquisme, però manté plenament la seua validesa com a model crític front a la majoria de l'anodina construcció turística realitzada en la costa mediterrània. / Sanahuja Rochera, J. (2016). El conjunto residencial: Santa Águeda. Benicàssim, Castellón. 1964-1975. MBM arquitectos [Tesis doctoral]. Universitat Politècnica de València. https://doi.org/10.4995/Thesis/10251/60152

[EN] Summary Since the beginning of time, it has existed the man's intention of manipulating, leading and taming natural light. We can find an evidence of this both in the colossal Gothic and Baroque cathedrals. This thesis focuses on the triad "light-contemporary architecture-Mediterranean", which is the basis of the research of these three realities on the state of art. The thesis deals essentially on how the light penetrates in architecture and how it enriches architectural spaces. The spot of this research is based on natural light, as one more material in the design process, understood as a tool which the architect takes to provide space a new quality, evoking feelings and, at the same time, exalting the architecture with the poetics of light. The thesis is framed in the context of the Hispanic Mediterranean and covers a particular type of contemporary architecture, austere in its shape, designed with straight lines and simple volumes. It is intended to link the mechanisms of natural light used in vernacular architecture and the ones used in contemporary architecture, in order to distinguish between the inherited lighting elements and concepts, and the new contributions of contemporary architecture, always looked from the point of view of finding space quality. The research follows two parallel paths in order to achieve that goal: on the one hand, it has established a taxonomy of elements of natural light sensors, distributed grosso modo in gaps and skylights, and new definitions are given according to the needs of this research. On the other hand, a tour of Mediterranean vernacular architecture, territorially bounded to the Hispanic Mediterranean basin, from the perspective of the light. Furthermore, in order to provide empirical data in this area and in contemporary architecture -the subject of this study-, light measurements of three houses belonging to "architecture of author" have been taken. An architecture that has taken into account the cultural heritage of the vernacular and has included the light as one more material into the design. The research ends with conclusions about the mechanism of introduction of natural light in the vernacular architecture as well as in other "architectures of author", which leads to some final reflections on the relationship between vernacular and contemporary architecture from the point of view of light introduction. To conclude, other possible research paths are proposed, which could be followed in future researches. / [ES] Resumen Desde tiempo inmemorial ha existido en el hombre la intención de manipular, dirigir y domar la luz natural. La prueba evidente la hallamos en las colosales catedrales góticas o barrocas. El presente trabajo de tesis se centra sobre el trinomio "luz / arquitectura contemporánea / Mediterráneo" y sobre esta base se ha indagado en el estado de la cuestión de estas tres realidades. La tesis trata esencialmente de cómo entra la luz en la arquitectura y cómo alimenta los espacios arquitectónicos. El enfoque de la investigación tiene como base la luz natural como un material más en el proceso proyectual, entendida como una herramienta al servicio del arquitecto que dota al espacio de unas cualidades capaces de transmitir sensaciones y, a la vez, de embriagar con la poética de la luz. La tesis se encuadra en el marco geográfico del Mediterráneo hispánico y abarca un tipo concreto de arquitectura contemporánea, austera en su forma, proyectada con volúmenes sencillos y líneas rectas. Se pretende relacionar los mecanismos de introducción de luz natural utilizados en la arquitectura vernácula con los utilizados en la contemporánea, a fin de discernir entre los elementos y conceptos lumínicos heredados y las nuevas aportaciones de la arquitectura contemporánea, siempre desde un punto de vista orientado a buscar la cualidad del espacio. Para ello se ha trabajado paralelamente sobre dos vías; por un lado se ha establecido una taxonomía de los elementos captadores de luz natural, repartida, grosso modo, en espacios intermedios y lucernarios, y se han dado nuevas definiciones acordes con las necesidades de esta investigación. Por otro lado se realiza un recorrido sobre la arquitectura propia del mediterráneo, acotada territorialmente a la cuenca mediterránea hispánica, desde la perspectiva de la luz. Además, con el fin de disponer de datos empíricos en este territorio y en la arquitectura contemporánea objeto de este estudio, se han tomado mediciones lumínicas de tres viviendas pertenecientes a la arquitectura de autor. Una arquitectura que ha tenido en cuenta el bagaje de lo tradicional y ha incluido la luz como un material más en el proyecto. El trabajo culmina con unas conclusiones sobre los mecanismos de introducción de luz natural en la arquitectura vernácula, así como con otras sobre la arquitectura de autor, estudiadas, lo que conduce a unas reflexiones finales sobre la relación entre la arquitectura tradicional y la contemporánea desde el punto de vista de la introducción lumínica. Por último, se proponen posibles líneas de investigación a seguir en futuros estudios. / [CA] Resum Des de temps immemorial ha existit en l'home la intenció de manipular, dirigir i domar la llum natural. En tenim la prova evident en les colossals catedrals gòtiques o barroques. Aquest treball de tesi se centra en el trinomi llum - arquitectura contemporània - Mediterrània, i sobre aquesta base s'ha indagat en l'estat de la qüestió d'aquestes tres realitats. La tesi tracta essencialment de com entra la llum en l'arquitectura i com alimenta els espais arquitectònics. L'enfocament de la recerca té com a base la llum natural com un material més en el procés projectual, entesa com una eina al servei de l'arquitecte que dota l'espai d'unes qualitats capaces de transmetre sensacions i, alhora, d'embriagar amb la poètica de la llum. La tesi s'enquadra en el marc geogràfic de la Mediterrània hispànica, i comprèn un tipus concret d'arquitectura contemporània, austera en la forma, projectada amb volums senzills i línies rectes. Es pretén posar en relació els mecanismes d'introducció de llum natural utilitzats en l'arquitectura vernacla i els utilitzats en l'arquitectura contemporània, amb l'objecte de destriar entre els elements i conceptes lumínics heretats i les noves aportacions de l'arquitectura contemporània, sempre des d'un punt de vista orientat a cercar la qualitat de l'espai. Per a dur a terme la recerca, s'han treballat paral¿lelament sobre dues vies. Per una banda, s'ha establit una taxonomia dels elements captadors de llum natural, repartida, grosso modo, en espais intermedis i lucernaris, i s'han donat noves definicions conformes amb les necessitats d'aquesta recerca. Per una altra banda, es fa un recorregut sobre l'arquitectura vernacla mediterrània, fitada territorialment a la conca mediterrània hispànica, des de la perspectiva de la llum. A més, amb la finalitat de disposar de dades empíriques en aquest territori i en l'arquitectura contemporània objecte d'aquest estudi, s'han pres mesuraments lumínics de tres habitatges pertanyents a l'arquitectura d'autor. Una arquitectura que ha tingut en compte el bagatge d'allò vernacle i ha inclòs la llum com un material més en el projecte. El treball culmina amb unes conclusions sobre els mecanismes d'introducció de llum natural en l'arquitectura vernacla, i també amb unes altres sobre l'arquitectura d'autor estudiada, cosa que condueix a unes reflexions finals sobre la relació entre l'arquitectura vernacla i la contemporània des del punt de vista de la introducció lumínica. Finalment, es proposen possibles línies d'investigació per a estudis futurs. / Fuster Mascarell, VI. (2016). La luz natural en la vivienda mediterránea: Análisis del control lumínico en la vivienda contemporánea hispánica [Tesis doctoral]. Universitat Politècnica de València. https://doi.org/10.4995/Thesis/10251/61488

[EN] The architecture of housing in the thinking and practice of James Gowan (1955-1965) James Gowan (Glasgow 1923 - London 2015) was one of the most important architects of the post-war generation, his work and architectural thought stretch a bridge between the early modernity of British Architects and contemporary architecture. However, his work has not been studied in depth. Throughout his career, Gowan showed a preference for residential buildings. In this thesis study we analyse designed housing projects during his first decade of architectural practice (1955-1965), which coincided with his partnership of seven years with James Stirling. From the analysis and the redrawing of Gowan's projects we catch glimpse his method of work and feelings towards housing. / [ES] La arquitectura de la vivienda en el pensamiento y la práctica de James Gowan (1955-1965) James Gowan (Glasgow 1923 - Londres 2015) fue uno de los arquitectos más relevantes de la generación de la posguerra, su trabajo y su pensamiento arquitectónico tienden un puente entre la primera modernidad de arquitectos británicos y la arquitectura contemporánea. Sin embargo, su obra no ha sido estudiada en profundidad. Gowan mostró durante toda su trayectoria una preferencia por los edificios residenciales. En esta tesis estudiamos los proyectos de vivienda diseñados durante su primer decenio de práctica arquitectónica (1955-1965), en el que coincidió con el que fuera su socio durante siete años, James Stirling. Del análisis y el redibujo de los proyectos de Gowan entrevemos su método de trabajo y su pensamiento en materia de vivienda. / [CA] L'arquitectura de la vivenda en el pensament i la pràctica de James Gowan (1955- 1965) James Gowan (Glasgow 1923 - Londres 2015) va ser un dels arquitectes més rellevants de la generació de la postguerra, el seu treball i el seu pensament arquitectònic tendixen un pont entre la primera modernitat d'arquitectes britànics i l'arquitectura contemporània. No obstant això, la seua obra no ha sigut estudiada en profunditat. Gowan va mostrar durant tota la seua trajectòria una preferència pels edificis residencials. En esta tesi estudiem els projectes de vivenda dissenyats durant el seu primer decenni de pràctica arquitectònica (1955-1965), en el que va coincidir amb el que fóra el seu soci durant set anys, James Stirling. De l'anàlisi i el redibuix dels projectes de Gowan entreveiem el seu mètode de treball i el seu pensament en matèria de vivenda. / Cantabella Gallego, A. (2016). La arquitectura de la vivienda en el pensamiento y la práctica de James Gowan (1955-1965) [Tesis doctoral]. Universitat Politècnica de València. https://doi.org/10.4995/Thesis/10251/63279

[EN] This work aims to build a research process based on three concepts: "Le Plan Libre," "Le Coupe Libre 'and' L 'Espace indicible" through analysis-synthesis architecture projects developed habitat house the time 1914-1929 by Le Corbusier with his cousin Pierre Jeanneret and partner with which it forms study in 1922, when the latter leaves the Perret brothers, and moved in 1924 to the Architecture Workshop 35 rue Sèvres in Paris, where the Jeanneret "sea and mountain" begin pedaling together. The conceptual framework is bounded on three generating ideas or concepts supra-projective "Le Plan Libre" included in the manifesto "Les cinq points d'une architecture nouvelle" published in 1927; "Le Coupe Libre" never stated or by Le Corbusier, Pierre Jeanneret nor, like Adolf Loos never enunciated the concept of RAUMPLAN; and 'L' Espace indicible "enunciated by Le Corbusier in 1945 "Je suis l'inventeur de l'expression « l'espace indicible » qui est une réalité que j'ai découverte en cours de route. Lorsqu'une Oeuvre est à son maximum d'intensité, de proportion, de qualité d'exécution, de perfection, il se produit un phénomène d'espace indicible : les lieux se mettent à rayonner, physiquement, ils rayonnent. Ils déterminent ce que j'appelle « l'espace indicible », c'est-à-dire qui ne dépend pas des dimensions mais de la qualité de perfection : c'est du domaine de l'ineffable." The study adopts two processes of experimentation, the first supra-proyectual following the evolution of the three concepts through single family habitat projects 1914-1929 timeframe, the Domino to Savoye, from the source to the house manifesto collects "Les cinq points d'une architecture nouvelle"; and a second process linked to a case study, the Villa Baizeau, which has the peculiarity of including two different projects to the same location, program and client develop for two partis linked to our subject, the free section in the first project, and open plan, in the second, analyzing their Untold space. How the idea of free plant is built? What is an open floor plan? Does the manifesto of five points is "a priori" or "a posteriori" of works? Just as there are the concepts of free and open floor facade Does the concept of free section? What is "L'Espace indicible"? Is there any connection between "Le Plan Libre," "Le Coupe Libre 'and' L 'Espace indicible "? These are questions to answer. / [ES] Este trabajo tiene como objetivo construir un proceso de investigación en torno a tres conceptos : «Le Plan Libre», «Le Coupe Libre» y «L 'Espace Indicible» a través del análisis-síntesis de los proyectos de Arquitectura de habitad unifamiliar desarrollados en el periodo 1914-1929 por Le Corbusier junto con su primo y socio Pierre Jeanneret con el que forma estudio en 1922, cuando este último abandona a los hermanos Perret, y se trasladan en 1924 al Taller de Arquitectura de 35 rué Sèvres de Paris, donde los Jeanneret "el mar y la montaña" comienzan a pedalear juntos. El marco conceptual se acota a tres ideas generadoras o conceptos supra-proyectuales: «Le Plan Libre» incluido dentro del manifiesto «Les cinq points d'une architecture nouvelle» publicado en 1927; «Le Coupe Libre», nunca enunciado ni por Le Corbusier, ni por Pierre Jeanneret, al igual que Adolf Loos nunca enunció el concepto de RAUMPLAN; y «L 'Espace Indicible» enunciado por Le Corbusier en 1945. "Je suis l'inventeur de l'expression « l'espace indicible » qui est une réalité que j'ai découverte en cours de route. Lorsqu'une Oeuvre est à son maximum d'intensité, de proportion, de qualité d'exécution, de perfection, il se produit un phénomène d'espace indicible : les lieux se mettent à rayonner, physiquement, ils rayonnent. Ils déterminent ce que j'appelle « l'espace indicible », c'est-à-dire qui ne dépend pas des dimensions mais de la qualité de perfection : c'est du domaine de l'ineffable." El trabajo adopta dos procesos de experimentación, el primero supra-proyectual siguiendo la evolución de los tres conceptos a través de los proyectos de habitad unifamiliar del marco temporal 1914 hasta 1929, de la Domino a la Savoye, desde el origen hasta la casa manifiesto que recoge «Les cinq points d'une architecture nouvelle»; y un segundo proceso vinculado a un caso de estudio, la Villa Baizeau, que presenta la singularidad de incluir dos proyectos diferentes para el mismo lugar, programa y cliente que se desarrollan desde dos partís vinculados a nuestro objeto de estudio, La Sección Libre, en el primer proyecto, y la Planta libre, en el segundo, analizando su espacio Indecible. ¿Cómo se construye la idea de planta libre? ¿Qué es una planta libre? ¿El manifiesto de los cinco puntos es "a priori" o "a posteriori" de las obras? Al igual que existen los conceptos de fachada libre y planta libre ¿Existe el concepto de sección Libre?¿Qué es «L'Espace Indicible»?¿Existe alguna relación entre «Le Plan Libre», «Le Coupe Libre» y «L'Espace Indicible»? , estas son preguntas a responder. / [CA] Aquest treball té com a objectiu construir un procés d'investigació al voltant de tres conceptes: «Le Plan Libre», «Le Coupe Libre» i «L 'Espace Indicible» a través de l'anàlisi-síntesi dels projectes d'Arquitectura de habitad unifamiliar desenvolupats en el període 1914-1929 per Le Corbusier juntament amb el seu cosí i soci Pierre Jeanneret amb el qual forma estudi a 1922, quan aquest últim abandona als germans Perret, i es traslladen a 1924 al Taller d'Arquitectura de 35 rue Sèvres de Paris, on els Jeanneret "el mar i la muntanya" comencen a pedalar junts. El marc conceptual es delimita a tres idees generadores o conceptes supra-projectuals: «Le Pla Lliure» inclòs dins el manifest «Les cinq points d'uneix architecture nouvelle» publicat el 1927; «Le Coupe Lliure», mai enunciat ni per Le Corbusier, ni per Pierre Jeanneret, igual que Adolf Loos mai va enunciar el concepte de Raumplan; i «L 'Espace Indicible» enunciat per Le Corbusier el 1945 "Je suis l'inventeur de l'expression « l'espace indicible » qui est une réalité que j'ai découverte en cours de route. Lorsqu'une Oeuvre est à son maximum d'intensité, de proportion, de qualité d'exécution, de perfection, il se produit un phénomène d'espace indicible : les lieux se mettent à rayonner, physiquement, ils rayonnent. Ils déterminent ce que j'appelle « l'espace indicible », c'est-à-dire qui ne dépend pas des dimensions mais de la qualité de perfection : c'est du domaine de l'ineffable." El treball adopta dos processos d'experimentació, el primer supra-projectual seguint l'evolució dels tres conceptes a través dels projectes de habitad unifamiliar del marc temporal 1914-1929, de la Domino a la Savoye, des de l'origen fins a la casa manifest que recull «Els cinq points d'uneix architecture nouvelle»; i un segon procés vinculat a un cas d'estudi, la Vila Baizeau, que presenta la singularitat d'incloure dos projectes diferents per al mateix lloc, programa i client que es desenvolupen des de dos partí vinculats al nostre objecte d'estudi, La Secció Lliure, en el primer projecte, i la Planta lliure, en el segon, analitzant el seu espai fora mida. Com es construeix la idea de planta lliure? Què és una planta lliure? ¿El manifest dels cinc punts és "a priori" o "a posteriori" de les obres? Igual que existeixen els conceptes de façana lliure i planta lliure Existeix el concepte de secció Lliure? Què és «L'Espace Indicible»? Hi ha alguna relació entre «Le Pla Libre», «Le Coupe Libre» i «L 'Espace Indicible »? , Aquestes són preguntes a respondre. / Asensi Roig, J. (2016). ¿De la planta libre a la sección libre?. El espacio indecible [Tesis doctoral]. Universitat Politècnica de València. https://doi.org/10.4995/Thesis/10251/63444

[EN] The dissertation focuses on urban projects in soils and obsolete industrial constructions. The aim is to determine some measurable urban factors, thus providing tools in order to assess ongoing projects and to carry out sustainable urban proposals. Another objective is to define the fifth stage of regeneration in the post-industrial waterfront. The methodology used was to carry out three consecutive analyses with feedback: one analysis of best practices in rehabilitation of obsolete industrial constructions (organized the study was organized on three levels: territorial, city and urban space); one state of the art of the stages of regeneration in the waterfront and the analysis of the study cases: Hammarby Sjöstad and Royal Seaport in Stockholm; Special Plan of the "Marina Juan Carlos I" and the Grau Masterplan in Valencia. From these analyses the urban design parameters were deduced in order to obtain in new sustainable developments, which respond to the current urban necessities in post-industrial waterfronts. Conclusions of the dissertation are that the ongoing project Royal Seaport is one of the paradigmatic examples of the fifth stage of regeneration in the waterfront. This project follows the best practices in the regeneration of obsolete industrial areas and the best practices in the projects over the waterfront. The fifth stage of regeneration in the waterfront is defined as a project committed to its age and the identity and culture of the site, with climate change, with urban compactness, the creation of new developments in the axis of the public transport and the design of high quality public spaces which favour human relationships and which include a sustainable layer. Limits to urban factors in order to achieve sustainable projects are: compactness of 75 apartment/hectare, to avoid typologies that do not promote urban life, to limit the power consumption to 55 kWh/sqm, to foster the investment in renewable energy sources, the establishment of a minimum achievable environmental coefficient which takes into account the eco-efficient areas, to integrate rainwater channels in urban design in order to collect water (not using materials in the urbanization which cause contamination in the water), to control the waste separation into fractions, to promote public transport (metro, tram o shared bicycle) with a maximum of 300 m between stops and less than 30 between services, and to promote functional variety (minimum of 42,1 sqm/dwelling , of non-residential surfaces areas). / [ES] La tesis tiene por objeto el estudio de proyectos sobre suelos y construcciones obsoletas industriales. El objetivo es determinar unos parámetros de diseño urbano mensurables proporcionando así herramientas para evaluar los proyectos en curso y realizar propuestas sostenibles. Otro objetivo principal es definir el quinto modelo de regeneración del frente marítimo post-industrial. Como método se realizan tres análisis consecutivos y que se retroalimentan: un análisis sobre buenas prácticas de recuperación y rehabilitación de obsoletas construcciones industriales (organizado el estudio a través de tres escalas: territorial, ciudad y espacio urbano); un estado del arte de las etapas de regeneración del frente marítimo; y el análisis de los casos de estudio: Hammarby Sjöstad y Royal Seaport en Estocolmo; el Plan Especial de la Marina Juan Carlos I y el Masterplan del Grau en Valencia. A partir de estos análisis se deducen los parámetros de diseño urbano para obtener nuevos desarrollos sostenibles que responden a las necesidades urbanas actuales en frentes marítimos post-industriales. Como conclusiones del estudio se puede afirmar que el proyecto en ejecución Royal Seaport es uno de los ejemplos paradigmáticos de la quinta etapa de regeneración del frente marítimo. Este proyecto cumple casi en su totalidad las buenas prácticas en la regeneración de antiguas áreas industriales y las buenas prácticas para la actuación sobre los frentes marítimos. La quinta etapa de regeneración del frente marítimo se define como un proyecto comprometido con su tiempo y con la identidad del lugar, con la sostenibilidad y el cambio climático, la compacidad urbana, la construcción de nuevos desarrollos en los ejes de transporte público, que posee espacios públicos de calidad y que favorecen las interrelaciones humanas y al que además se le añade una capa sostenible. Como herramientas para alcanzar proyectos sostenibles podemos marcar límites con respecto a la compacidad (75 viv/ha), evitar tipologías que no fomenten la vida urbana en los espacio públicos, establecer un límite al consumo energético (55 kWh/ m2), fomentar la inversión en sistemas de energía renovable, la determinación de un coeficiente verde mínimo a alcanzar que contabilice la superficie ecoeficiente, la integración de canales para la recogida de agua en el medio urbano (no utilizar materiales en la urbanización que puedan contaminar el agua de lluvia recogida), garantizar la separación de residuos en fracciones, el fomento del uso del transporte público (metro, tranvía o bicicleta compartida) con distancia a las paradas menor de 300 m y con una frecuencia de paso menor de 30 minutos, además de ofrecer variedad funcional (42, 1 m2c/ vivienda de suelo diferente al residencial). / [CA] La tesi té per objectiu l'estudi de projectes sobre sòls i construccions obsoletes industrials. L'objectiu és determinar uns paràmetres de disseny urbà quantificables proporcionant així ferramentes per avaluar els projectes en curs i realitzar propostes sostenibles. Altre objectiu principal és definir el quint model de regeneració del front marítim post-industrial. Com a metodologia es varen realitzar tres anàlisis consecutius i que es retroalimenten: un anàlisis sobre bones practiques de recuperació i rehabilitació d'obsoletes construccions industrials (organitzat l'estudi en tres escales: territori, ciutat i espai urbà); un estat de l'art de les etapes de regeneració del front marítim; i l'anàlisi del casos d'estudi: Hammarby Sjöstad i Royal Seaport en Estocolmo; el Pla Especial de la Marina Juan Carlos I i el Masterplan del Grau en València. Partint d'estos anàlisis es dedueixen uns paràmetres de disseny urbà per aconseguir nous desenvolupaments sostenibles que responen a les necessitats urbanes actuals en fronts marítims post-industrials. Com a conclusions de l'estudi es pot afirmar que el projecte en execució Royal Seaport és un dels exemples paradigmàtics de la quinta etapa de regeneració del front marítim. Aquest projecte acompleix quasi la totalitat de les bones practiques en la regeneració d'antigues àrees industrials i les bones practiques per a l'actuació sobre els fronts marítims. La quinta etapa de regeneració del front marítim es defineix com un projecte compromès en el seu temps i amb la identitat del lloc, amb la sostenibilitat i el canvi climàtic, la compacitat urbana, la construcció en els eixos del transport públic i la creació d'espais de qualitat i que afavoreixen les interrelacions humanes i al que a més a més se li afegeix una capa sostenible. Com ferramentes per aconseguir projectes sostenibles podem marcar uns límits respecte a la compacitat (75 hab./he), evitar tipologies que no fomenten la vida urbana en els espais públics, establir un límit al consum energètic (55 kWh/m2), fomentar la inversió en sistemes de energia renovable, la determinació d'un coeficient verd mínim a aconseguir que comptabilitze la superfície ecoeficient, la integració de canals per replegar aigua en el medi urbà (no emprar materials en la urbanització que puguin contaminar l'aigua de pluja arreplegada), garantir la separació de residus en fraccions, el foment de l'ús del transport públic (metro, tramvia, bicicleta compartida) amb distàncies a les parades menor de 300 m i amb una freqüència de pas menor de 30 minuts, a més a més d'oferir varietat funcional (42, 1 m2c/habitatge, de sòl diferent del residencial). / Veses Jiménez, MDC. (2016). La quinta etapa de regeneración del frente marítimo post-industrial: los casos de Valencia y Estocolmo [Tesis doctoral]. Universitat Politècnica de València. https://doi.org/10.4995/Thesis/10251/65352

[EN] The valorization of ruin works of modernity, keep them as have come to us is not the majority choice, performing interventions generally opt for a return to the origin. The enhancement of the architectural heritage of the twentieth century is recent. Although at present, the international architecture icons appear protected, it is emerging preservation of these works, being in many cases outside the institutional shelter. It is important to recognize the eff orts to revalue this architecture and therefore preserve it and protect it. It is proposed objective of this work to study the criteria by which the intervention is governed works of modernity and establish whether they are the same as those used to intervene in the historical architecture or, conversely, are specific to these works. Investigate the causes of this specificity and if these are established around the differences that may exist regarding the historical architecture in their construction, materiality, aging, temporality, fragility, social value, representativeness ... etc. These assumptions make the protection and conservation of this heritage resulting from a specificity that does not share the pre- twentieth-century heritage works and therefore the criteria to apply for preservation may be different. / [ES] La puesta en valor de la ruina en obras de la Modernidad, conservarlas tal y como han llegado hasta nosotros no es la opción mayoritaria, realizándose en general intervenciones que se decantan por una vuelta al origen. La puesta en valor del patrimonio arquitectónico del s.XX es reciente. Aunque en la actualidad, los iconos de la arquitectura internacional parecen protegidos, es incipiente la preservación de estas obras, quedando en muchos casos fuera del resguardo institucional. Es importante reconocer los esfuerzos realizados para revalorizar esta arquitectura y por lo tanto preservarla y protegerla. Se propone como objetivo de este trabajo estudiar los criterios por los que se rige la intervención en obras de la Modernidad y establecer si son los mismos que los utilizados para intervenir en la arquitectura histórica o, por el contrario, son específicos para estas obras. Indagar las causas de esa especificidad y si éstas se establecen en torno a las diferencias que pueden existir respecto a la arquitectura histórica en cuanto a su construcción, materialidad, envejecimiento, temporalidad, fragilidad, valoración social, representatividad, etc. Estas premisas hacen que la protección y conservación de este patrimonio resulte de una especificidad que no comparte las obras patrimoniales anteriores al s.XX y por lo tanto, los criterios a aplicar para su conservación pueden resultar diferentes. / [CA] La posta en valor de la ruïna en obres de la Modernitat, conservar-les tal com han arribat fi ns a nosaltres no és l'opció majoritària, realitzant-se en general intervencions que es decanten per una tornada a l'origen. La posada en valor del patrimoni arquitectònic del s.XX és recent. Encara que en l'actualitat, les icones de l'arquitectura internacional semblen protegits, és incipient la preservació d'aquestes obres, quedant en molts casos fora del resguard institucional. És important reconèixer els esforços realitzats per revaloritzar aquesta arquitectura i per tant preservar-la i protegir-la. Es proposa com a objectiu d'aquest treball estudiar els criteris pels quals es regeix la intervenció en obres de la Modernitat i establir si són els mateixos que els utilitzats per intervenir en l'arquitectura històrica o, per contra, són específics per a aquestes obres. Indagar les causes d'aquesta especificitat i si aquestes s'estableixen al voltant de les diferències que poden existir respecte a l'arquitectura històrica pel que fa a la seva construcció, materialitat, envelliment, temporalitat, fragilitat, valoració social, representativitat, etc. Aquestes premisses fan que la protecció i conservació d'aquest patrimoni resulti d'una especifi citat que no comparteix les obres patrimonials anteriors al s.XX i per tant, els criteris a aplicar per a la seva conservació poden resultar diferents. / Ballester Bordes, MJ. (2016). LA INTERVENCIÓN EN EL PATRIMONIO ARQUITECTÓNICO DE LA MODERNIDAD. Estudio de la reconstrucción de los pabellones de exposición españoles [Tesis doctoral]. Universitat Politècnica de València. https://doi.org/10.4995/Thesis/10251/68507

Las siguientes notas representan el inicio de una investigación cuyos supuestos y creencias están ligados a la experiencia diaria con la arquitectura. Se hará referencia al método crítico de análisis e interpretación sobre los que la "Escuela Romana" ha definido la base teórica. Este método tiene como objetivo identificar los caracteres permanentes, que pueden ser leídos en las distintas realidades construidas en los lentos cambios que tuvieron lugar a lo largo de la historia. Una historia que no se entiende como una serie de episodios arquitectónicos particulares en los que los edificios especiales representan la singularidad, sino como una secuencia de transformaciones necesariamente vinculadas unas a las otras que implican la totalidad del mundo construido, desde los tejidos urbanos, pasando por la ciudad, hasta el territorio antropizado. De esa manera se alcanzan, además, las razones de la forma y la expresión, debidas a la consolidación y la transmisión, a través del tiempo y del espacio, de necesidades y costumbres constructivas, típicas de las distintas áreas geográfica-culturales. ¿Por qué el hormigón armado? Porque hoy es el material de construcción por excelencia. Si por un lado se puede hablar con claridad de "desarrollo elástico", ampliamente demostrado por el uso difundido del marco estructural en la arquitectura, su "potencial plástico", por otro lado sin embargo, parece aún no haber encontrado una definición arquitectónica clara. Con "plástico" aquí no se hace referencia al aspecto "escultórico" de tal material, sino a la acepción constructiva del término; es decir, plástico como capacidad del material de reproducir nuevas configuraciones tras la "rotura" ocurrida causada por carga excesiva; plástico como unión entre cantidades y capacidades de transmisión de las cargas; plástico, finalmente, como capacidad de resistencia del material debido a las formas de los elementos. A través de este filtro crítico se puede leer la historia de la arquitectura como un proceso continuo que ha afectado a la materia que constituye la realidad; materia por primera vez "encontrada" por el hombre nómada y de la que luego se reconoció su capacidad especial para ser utilizada como material de construcción dadas las necesidades sedentarias que surgieron. El material se transforma en elemento de construcción, a través de un mayor empeño del hombre en su elaboración. Tales elementos se pueden ensamblar en una estructura de la que serán legibles los caracteres en función del área geográfica-cultural de formación. El área geográfica-cultural se entiende como porción de territorio en que se puede reconocer un gran número de caracteres comunes en los materiales, en los elementos y en las estructuras de las construcciones (Strappa, 1995). La combinación de hormigón con hierro produce un material que es totalmente nuevo, desconocido, mágico. Una "piedra fundida", moldeable en cualquier forma que se desee, que trabaja a compresión y al mismo tiempo resistente a la tracción. Pier Luigi Nervi en Italia y Eduardo Torroja en España han intentado llevar a cabo una síntesis entre el mero diseño estructural, que se creía propio de los ingenieros, y la contribución creativa de los arquitectos, dando a la construcción una función unificadora. / The following notes represent the beginning of an investigation whose assumptions and beliefs are linked to the daily experience with architecture. Reference will be made to the critical method of analysis and interpretation on which the "Roman School" has defined the theoretical basis. This method aims to identify the permanent characters, which can be read in the different realities constructed in the slow changes that took place throughout history. A history that is not understood as a series of particular architectural episodes in which the special buildings represent the singularity, but as a sequence of transformations necessarily linked to each other that imply the totality of the constructed world, from the urban fabrics, passing through the city, to the anthropized territory. In this way, the reasons for form and expression are also reached, due to the consolidation and transmission, through time and space, of constructive needs and customs, typical of the different geographical-cultural areas. Why reinforced concrete? Because today is the building material par excellence. If on the one hand one can speak clearly of "elastic development", amply demonstrated by the widespread use of the structural framework in architecture, its "plastic potential", on the other hand however, seems to have not yet found a clear architectural definition. With "plastic" there is no reference to the "sculptural" aspect of such material, but to the constructive meaning of the term; that is, plastic as the ability of the material to reproduce new configurations after the "break" occurred caused by excessive loading; plastic as a union between quantities and capacities of transmission of loads; plastic, finally, as the ability to resist the material due to the shapes of the elements. Through this critical filter one can read the history of architecture as a continuous process that has affected the matter that constitutes reality; matter for the first time "found" by the nomadic man and from which his special capacity was later recognized to be used as construction material given the sedentary needs that arose. The material becomes a building element, through a greater effort of man in its development. Such elements can be assembled in a structure from which the characters will be legible according to the geographic-cultural area of formation. The geographic-cultural area is understood as a portion of territory in which a large number of common characters can be recognized in the materials, in the elements and in the structures of the constructions (Strappa, 1995). / Les següents notes representen l'inici d'una recerca que els seus suposats i creences estan lligats a l'experiència diària amb l'arquitectura. Es farà referència al mètode crític d'anàlisi i interpretació sobre els quals la "Escola Romana" ha definit la base teòrica. Aquest mètode té com a objectiu identificar els caràcters permanents, que poden ser llegits en les diferents realitats construïdes en els lents canvis que van tenir lloc al llarg de la història. Una història que no s'entén com una sèrie d'episodis arquitectònics particulars en els quals els edificis especials representen la singularitat, sinó com una seqüència de transformacions necessàriament vinculades unes a les altres que impliquen la totalitat del món construït, des dels teixits urbans, passant per la ciutat, fins al territori **antropizado. D'aqueixa manera s'aconsegueixen, a més, les raons de la forma i l'expressió, degudes a la consolidació i la transmissió, a través del temps i de l'espai, de necessitats i costums constructius, típiques de les diferents àrees geogràfica-culturals. Per què el formigó armat? Perquè avui és el material de construcció per excel·lència. Si d'una banda es pot parlar amb claredat de "desenvolupament elàstic", àmpliament demostrat per l'ús difós del marc estructural en l'arquitectura, el seu "potencial plàstic", d'altra banda no obstant açò, sembla encara no haver trobat una definició arquitectònica clara. Amb "plàstic" ací no es fa referència a l'aspecte "escultòric" de tal material, sinó a l'accepció constructiva del terme; és a dir, plàstic com a capacitat del material de reproduir noves configuracions després del "trencament" ocorregut causat per càrrega excessiva; plàstic com a unió entre quantitats i capacitats de transmissió de les càrregues; plàstic, finalment, com a capacitat de resistència del material a causa de les formes dels elements. A través d'aquest filtre crític es pot llegir la història de l'arquitectura com un procés continu que ha afectat a la matèria que constitueix la realitat; matèria per primera vegada "trobada" per l'home nòmada i de la qual després es va reconèixer la seua capacitat especial per a ser utilitzada com a material de construcció donades les necessitats sedentàries que van sorgir. El material es transforma en element de construcció, a través d'una major obstinació de l'home en la seua elaboració. Tals elements es poden assemblar en una estructura de la qual seran llegibles els caràcters en funció de l'àrea geogràfica-cultural de formació. L'àrea geogràfica-cultural s'entén com a porció de territori en què es pot reconèixer un gran nombre de caràcters comuns en els materials, en els elements i en les estructures de les construccions (**Strappa, 1995). La combinació de formigó amb ferro produeix un material que és totalment nou, desconegut, màgic. Una "pedra fosa", emmotllable en qualsevol forma que es desitge, que treballa a compressió i al mateix temps resistent a la tracció. **Pier Luigi **Nervi a Itàlia i Eduardo **Torroja a Espanya han intentat dur a terme una síntesi entre el mer disseny estructural, que es creia propi dels enginyers, i la contribució creativa dels arquitectes, donant a la construcció una funció unificadora. / Camporeale, A. (2018). ARCHITETTURA PLASTICA - L'impiego organico del calcestruzzo armato nel progetto contemporaneo [Tesis doctoral]. Universitat Politècnica de València. https://doi.org/10.4995/Thesis/10251/100088

"Form follows function". Una propiedad esencial de la arquitectura del siglo XX y en particular de la arquitectura de Alejandro de la Sota, es que la forma es resultado de la función, la envolvente responde a la resolución de las necesidades del hombre. Por ello, no deja de ser cuestionable que un alto porcentaje de las viviendas unifamiliares icono del Movimiento Moderno sean hoy en día museos de si mismas. Dentro del marco de la Conservación del Patrimonio del siglo XX, se estudia el tema de la vivienda unifamiliar y se investiga sobre la posibilidad de conservar la casa como patrimonio y como arquitectura doméstica en uso. Se escoge como objeto de experimentación las cuatro casas unifamiliares de Alejandro de la Sota, Maestro de la Arquitectura Moderna Española: Casa Velázquez (1959), Casa Varela (1964), Casa Guzmán (1972) y Casa Domínguez (1976). En primer lugar, como aproximación al objeto de estudio, se elabora una panorámica del debate, iniciado a finales del siglo pasado, sobre los criterios de conservación de las obras del siglo XX, reflexionando sobre temas como la conservación de la pátina, la imagen o la materialidad original. Se analizan estas cuestiones en tres casas italianas de la primera mitad el siglo XX, que en la actualidad se usan como vivienda; Villa Necchi (1935), Villa Bianca (1937) y Villa Figini (1935), con la intención extraer las posibilidades de compatibilizar el patrimonio arquitectónico con el uso doméstico. Con este horizonte previo, se analizan las cuatro viviendas del Maestro Español, obras clave en la Arquitectura Moderna Española e iconos por tratarse de "tubos de ensayos de grandes experiencias". Se revisa en profundidad el estado original y el actual de cada una de ellas. Con estos datos se establece un estudio comparativo del que se extraen datos en cuanto a la vigencia de las casas como espacios domésticos y en cuanto a su conservación como patrimonio. Como resultado, se obtienen respuestas en cuanto a la posibilidad de mantener una vivienda en uso salvaguardándola como patrimonio y en cuanto a la metodología de estudio previa e imprescindible a cualquier intervención en las casas del Movimiento Moderno para asegurar su conservación como bien de interés arquitectónico y cultural. / "Form follows function". An essential property of the architecture of the Twentieth Century and in particular of the architecture of Alejandro de la Sota, is that the form is the result of the function, the volume responds to the resolution of the needs of man. Therefore, it is worrying that a high percentage of Modern Movement icon houses are nowadays museums of themselves. Within the framework of the Heritage Conservation of the 20th century, the theme of the single-family dwelling is analyzed and the possibility of preserving the house as heritage and as domestic architecture in use is investigated. The four single-family houses of Alejandro de la Sota, Master of Modern Spanish Architecture: Casa Velázquez (1959), Casa Varela (1964), Casa Guzmán (1972) and Casa Domínguez (1976) are chosen as experimental objects. Firstly, as an approximation to the object of study, an overview of the debate about the conservation criteria of the 20th century heritage, is developed reflecting on themes such as the preservation of the patina, the image or the original materiality. These issues are analyzed in three Italian houses of the first half of the 20th century, which are currently used as housing; Villa Necchi (1935), Villa Bianca (1937) and Villa Figini (1935), with the intention of extracting information about the possibilities to reconcile architectural heritage with domestic use. With this previous view, the four houses of the Spanish Master are analyzed, master works in the Modern Spanish Architecture and icons because they are "test tubes of big experiences". The original and current state of each of them is reviewed in depth. With these data a comparative study is established from which there are extracted data regarding the validity of the houses as domestic spaces and in terms of their conservation as heritage. As a result, answers are obtained regarding the possibility of maintaining a house in use safeguarding it as heritage, and as regards the methodology of previous study, essential to any intervention in the houses of the Modern Movement to ensure its conservation as architectural heritage. / "Form follows function". Una propietat essencial de l'arquitectura del segle XX i en particular de l'arquitectura d'Alejandro de la Sota, és que la forma és resultat de la funció, l'envolvent respon a la resolució de les necessitats de l'home. Per això, no deixa de ser qüestionable que un alt percentatge de les vivendes unifamiliars icona del Moviment Modern siguen hui en dia museus de si mateixes. Dins del marc de la Conservació del Patrimoni del segle XX, s'estudia el tema de la vivenda unifamiliar i s'investiga sobre la possibilitat de conservar la casa com a patrimoni i com a arquitectura domèstica en ús. Es tria com a objecte d'experimentació les quatre cases unifamiliars d'Alejandro de la Sota, Mestre de l'Arquitectura Moderna Espanyola: Casa Velázquez (1959) , Casa Varela (1964) , Casa Guzmán (1972) i Casa Domínguez (1976) . En primer lloc, com a aproximació a fi d'estudi, s'elabora una panoràmica del debat, iniciat a finals del segle passat, sobre els criteris de conservació de les obres del segle XX, reflexionant sobre temes com la conservació de la pàtina, la imatge o la materialitat original. S'analitzen estes qüestions en tres cases italianes de la primera mitat el segle XX, que en l'actualitat s'utilitzen com a vivenda; Vila Necchi (1935) , Vila Bianca (1937) i Vila Figini (1935) , amb la intenció d'extraure les possibilitats de compatibilitzar el patrimoni arquitectònic amb l'ús domèstic. Amb aquest horitzó previ, s'analitzen les quatre vivendes del Mestre Espanyol, obres clau en l'Arquitectura Moderna Espanyola i icones per tractar-se de "tubos de ensayos de grandes experiencias". Es revisa en profunditat l'estat original i actual de cada una d'elles. Amb aquestes dades s'establix un estudi comparatiu del que s'extrauen dades en quant a la vigència de les cases com a espais domèstics i respecte a la seua conservació com a patrimoni. Com a resultat, s'obtenen respostes en quant a la possibilitat de mantindre una vivenda en ús salvaguardant-la com a patrimoni i respecte a la metodologia d'estudi prèvia i imprescindible a qualsevol intervenció en les cases del Moviment Modern per a assegurar la seua conservació com a bé d'interés arquitectònic i cultural. / Carrau Carbonell, T. (2018). LA CONSERVACIÓN DE LA CASA COMO PATRIMONIO. VIVIENDAS UNIFAMILIARES DE ALEJANDRO DE LA SOTA [Tesis doctoral]. Universitat Politècnica de València. https://doi.org/10.4995/Thesis/10251/106973