[EN] In 1914, the philosopher Ludwig Wittgenstein (1889-1951) designed and started to build a wooden house on the steep hillside of Lake Eidsvatnet in Skjolden, Norway. In this small village, Wittgenstein had found the required peace to work on logic. But their plans to settle in Norway were cut short by the outbreak of World War I and he only occupied the house in some visits throughout his life, the last of them only five months before his death in Cambridge. Nevertheless, the House of Skjolden was central to Wittgenstein's thinking development and the only place he really felt capable of working. To date, the relationship between Wittgenstein and architecture was limited to the 1929's house of Vienna for his sister Margaret, built in collaboration with the architect Paul Engelmann. This thesis develops for the first time the project of the only one house that the philosopher thought and built for himself, certifies its ethical commitment to architecture, reclassified as Loos did vernacular architecture and presents elements that anticipate solutions that he would apply in the house of Vienna. / [ES] En 1914, el filósofo Ludwig Wittgenstein (1889-1951) proyectó e inició la construcción de una casa de madera en la escarpada ladera del lago Eidsvatnet en Skjolden, Noruega. En esa pequeña villa, Wittgenstein había encontrado la tranquilidad necesaria para trabajar en lógica. Sin embargo sus planes de instalarse en Noruega se vieron truncados por el estallido de la Primera Guerra Mundial y sólo ocupó la casa en algunas visitas a lo largo de su vida, la última de ellas cinco meses antes de morir en Cambridge. Pese a ello, la casa de Skjolden fue central en el desarrollo del pensamiento de Wittgenstein y el único lugar en el que de verdad se sintió capaz de trabajar. Hasta hoy, la relación entre Wittgenstein y la arquitectura se había limitado a la casa de Viena que construyó para su hermana Margaret en 1929 en colaboración con el arquitecto Paul Engelmann. Esta tesis desarrolla por primera vez el proyecto de la única casa que el filósofo pensó y construyó para sí mismo, certifica su compromiso ético con la arquitectura, recalifica como hiciera Loos, la arquitectura vernácula y plantea elementos que anticipan soluciones que aplicaría años más tarde en la casa de Viena. / [CA] En 1914, el filòsof Ludwig Wittgenstein (1889-1951) va projectar i va iniciar la construcció d'una casa de fusta a l'escarpada vessant del llac Eidsvatnet a Skjolden, Noruega. En aquest xicotet poble, Wittgenstein havia trobat la tranquil·litat necessària per treballar en lògica. No obstant això, els seus plans d'instal·lar-se a Noruega es van veure truncats per l'esclat de la Primera Guerra Mundial i només va ocupar la casa en algunes visites al llarg de la seva vida, l'última només cinc mesos abans de morir a Cambridge. Malgrat això, la casa de Skjolden va ser central en el desenvolupament del pensament de Wittgenstein i l'únic lloc en què de veritat es va sentir capaç de treballar. Fins avui, la relació entre Wittgenstein i l'arquitectura s'havia limitat a la casa de Viena que va construir el 1929 junt a l'arquitecte Paul Engelmann per a la seua germana Margaret. Aquesta tesi desenvolupa per primera vegada el projecte de l'única casa que el filòsof va pensar i va construir per a si mateix, certifica el seu compromís ètic amb l'arquitectura, requalifica, com va fer Loos, l'arquitectura vernacla i planteja elements que anticipen solucions que aplicaria més endavant a la casa de Viena. / Clemente Quintana, E. (2015). EL PROYECTO DE LA CASA DE LUDWIG WITTGENSTEIN EN SKJOLDEN, NORUEGA [Tesis doctoral]. Universitat Politècnica de València. https://doi.org/10.4995/Thesis/10251/56462

[EN] The research originates from the detected contradictions in two specific experiences in urban restructuring operations. The first one lies in the solutions presented from the architecture standpoint to the public debate opposite to the City of Valencia Plan for the district of El Cabanyal, which proved impervious to the existence of urban poverty of some gypsy families that did not seem to be considered part of the community. The second one is the SAAL Operations case, led in the revolutionary Portugal between 1974 and 1976. While this program originally focused on issues related to the rights to the city, nowadays we are witnessing a situation where reflecting on urban poverty has been replaced by the attention given to the architectural projects emerged from the program. The same problem is observed in the two situations: the architectural project is able to read the urban space in a physical key but it does not seem to be sensitive to the process of increasing inequality. It reduces its contribution to mere accommodation, shielding itself in its discipline efficiency and legitimizing its action through the citizen involvement that was behind both situations: the revolution of April 25th in the Portuguese case and the citizen resistance to the City Council since 1998 in the case of Valencia. In both cases, however, through one or another type of mechanisms, there was a change in the way power relationships lead to the production of urban space. Since these relations seem to have a great importance in the developing of the urban space, the thesis presents a specific case study: the development of the city of Porto over a wide time period, between 1864 and 2014. The objective of this research is to relate the different formalization of urban space, specifically from housing policies aimed at the most vulnerable populations, with different correlation of forces between populations, technical and formal organs of power in shaping the territory. This study is will be linked with two cases: the experience of remodelling districts aimed at ending the slums in Madrid, between 1979 and 1989, and the mentioned case of El Cabanyal. Thus, the thesis is divided into two sections: - A first section based on the Marxist perspective. It is a first division of power, where in the first phase (until the revolution of April 25th) the power lies in the economic and political elites and, in a second, it is conditioned by a revolutionary and collective action of the poorly housed in alliance with the movement of the armed forces - A second section understands that the dispute over the urban space occurs in a field where the social partners are freer than what was indicated in the first section. This section will proceed to an understanding of power not as centralized anywhere, but circulating through networks and understanding, therefore, that the fuses but also resistances to change are found in the particular manner in which the various social frameworks are articulated. The findings suggest that it is less interesting to alter the models produced than to act on the structures of production of urban space. We will stand the idea that it is not so important that architecture is rooted in the physical context as to the laws that determine the evolution of the urban system, is established (which also includes, as a specific aspect, the adjustment to the forms of occupation of space). To prevent the development of a self-referential architecture and hence its exploitation by the big capital, it is important that between the territory and the architecture does not stand the usual theory, but the social structures that can assume different production realities / [ES] La investigación parte de las contradicciones detectadas en dos experiencias concretas de reestructuración urbana: La primera reside en las soluciones presentadas desde la disciplina de la arquitectura al debate público opuesto al Plan del Ayuntamiento de Valencia para el barrio de El Cabanyal, que probaron ser impermeables a la existencia de pobreza urbana de unas familias gitanas que no parecían ser consideradas parte de la colectividad. La segunda es el caso de las Operaciones SAAL conducidas en el Portugal revolucionario entre 1974 y 1976. Si bien este programa tenía su foco, en su origen, en las cuestiones relacionadas con el derecho a la ciudad, en la actualidad asistimos a una situación donde la reflexión en torno a la pobreza urbana ha sido sustituida por la atención prestada a los proyectos de arquitectura surgidos del programa. En ambas situaciones, el proyecto de arquitectura es capaz de leer el espacio urbano en clave física pero no parece mostrarse sensible a los procesos de aumento de la desigualdad, reduciendo su contribución al mero alojamiento, escudándolo en su supuesta eficiencia disciplinar y legitimando su acción a través de la implicación ciudadana que estuvo detrás de ambas situaciones: la revolución del 25 de Abril en el caso portugués y la resistencia ciudadana que desde 1998 enfrenta al Ayuntamiento en el caso valenciano. Se trata, sin embargo, en ambos casos, de momentos en los que, mediante un tipo u otro de mecanismos, se produce una alteración en el modo en que las relaciones de poder conducen a una u otra producción del espacio urbano. Partiendo de la importancia de las relaciones de poder en la configuración del espacio urbano, La tesis plantea un caso de estudio concreto: la evolución de la ciudad de Oporto a lo largo de un arco temporal amplio entre 1864 y 2014. El objetivo de esta investigación será relacionar las distintas formalizaciones del espacio urbano con las distintas correlaciones de fuerzas entre poblaciones, técnicos y órganos formales del poder en la conformación del territorio. Este estudio se triangulará con dos casos más: la experiencia de remodelación de barrios orientada a acabar con el chabolismo en Madrid entre 1979 y 1989, y el caso de El Cabanyal. Así, la tesis se estructura en dos bloques: - Un primer bloque que basado en la perspectiva marxista, supone una primera división del poder, elemental, donde en una primera fase (hasta la revolución del 25 de abril) el poder reside en las élites económicas y políticas y, en una segunda, pasa por la acción revolucionaria y colectiva de los mal alojados en alianza con el movimiento de las fuerzas armadas. - Un segundo bloque que entiende que la disputa sobre el espacio urbano se da en un terreno donde los agentes sociales son más libres que lo que se había indicado en el primer bloque. En este bloque se procederá a un entendimiento del poder no como centralizado en ningún sitio, sino circulando a través de las redes y entendiendo que las espoletas pero también las resistencias al cambio se encuentran en la manera concreta en que son articulados los distintos entramados sociales. Las conclusiones apuntan a que es menos interesante alterar los modelos producidos que actuar sobre las estructuras de producción del espacio urbano. Se afirmará que no será tan importante que la arquitectura esté desarraigada del contexto físico cuanto que lo esté de las leyes que determinan la evolución del sistema urbano (lo que también incluye, como aspecto específico, la adecuación a las formas de ocupación del espacio). Para evitar la formulación de una arquitectura autoreferencial y con ello, su instrumentalización por el gran capital, será importante que entre el territorio y la arquitectura no se interponga la teoría al uso, sino más bien las estructuras sociales que pueden suponer realidades productivas diferentes. / [CA] La investigació té orige a les contradiccions detectades en dues experiències concretes de reestructuració urbana. La primera resideix en les solucions presentades, des de la disciplina de l'arquitectura, al debat públic oposat al Pla de l'Ajuntament de València per al barri de El Cabanyal, que demostraren ser impermeables a l'existència de la pobresa urbana d'unes famílies gitanes que no semblen ser considerades part de la col·lectivitat. La segona és el cas de les Operacions SAAL que, conduïdes al Portugal revolucionari entre 1974 i 1976. Si bé d'orige, aquest programa tenia el seu focus en qüestions relacionades amb el dret a la ciutat, en l'actualitat assistim a una situació on la reflexió al voltant de la pobresa urbana, ha estat substituïda per l'atenció prestada als projectes d'arquitectura sorgits del programa. En les dues situacions el projecte d'arquitectura és capaç de llegir l'espai urbà en clau física, però no pareix mostrar-se sensible als processos d'augment de la desigualtat, reduint la seua contribució al simple allotjament, escudant-ho en la seua suposada eficiència disciplinar i legitimant la seua acció a través de la implicació ciutadana que va estar darrere d'ambdues situacions: la revolució del 25 d'abril en el cas portugués i la resistència ciutadana que, des de 1998, enfronta a l'Ajuntament en el cas valencià. Es tracta, no obstant, en tots dos casos, de moments en què, per mitjà d'un tipus o un altre de mecanisme, es produeix una alteració en el mode en què les relacions de poder condueixen a una o altra producció de l'espai urbà. Partint de la importancia de les relacions de poder en la configuración de l'espai urbà, la tesi planteja un cas d'estudi concret: l'evolució de la ciutat d'Oporto al llarg d'un ampli arc temporal entre 1864 i 2014. L'objectiu d'aquesta investigació serà relacionar les distintes formalitzacions de l'espai urbà amb les diverses correlacions de forces entre ciutadans, tècnics i òrgans formals del poder en la conformació del territori. Aquest estudi es triangularà amb dos casos més: l'experiència de remodelació de barris orientada a acabar amb el barraquisme a Madrid entre 1979 i 1989, i el ja mencionat cas de El Cabanyal. Així, la tesi s'estructura en dos blocs: - Un primer bloc que basant-se en la perspectiva marxista suposa una primera divisió del poder, elemental, on en una primera fase (fins a la revolució del 25 d'abril) el poder resideix a les èlits econòmiques i polítiques i, en una segona, passa per l'acció revolucionària i col·lectiva dels mal allotjats en aliança amb el moviment de les forces armades. - Un segon bloc que entén que la disputa sobre l'espai urbà es dóna en un terreny on els agents socials són més lliures que el que s'havia indicat en el primer bloc. En aquest bloc es procedirà a un enteniment del poder no centralitzat en cap lloc, sinó circulant a través de les xarxes i entenent, per tant, que les espoletes, però també les resistències al canvi, es troben en la manera concreta en què són articulats els distints entramats socials. Les conclusions apunten que és menys interessant alterar els models produïts que actuar sobre les estructures de producció de l'espai urbà. S'afirmarà que no serà tan important que l'arquitectura estiga desarrelada del context físic mentre ho estiga de les lleis que determinen l'evolució del sistema urbà (el que també inclou, com a aspecte específic, l'adequació a les formes d'ocupació de l'espai). Per a evitar la formulació d'una arquitectura autorreferencial, i amb això la seua instrumentalització pel gran capital, serà important que entre el territori i l'arquitectura no s'interpose la teoria a l'ús, sinó més bé les estructures socials que poden suposar realitats productives diferents. / Varea Oro, A. (2015). La arquitectura del territorio. Los entramados sociales como herramienta de proyecto [Tesis doctoral]. Universitat Politècnica de València. https://doi.org/10.4995/Thesis/10251/58666

[EN] The present research work studies the figure of Juan Jose Estelles Ceba, architect and professor of the School of Architecture of Valencia, who, in 1999, was awarded with the distinction of "Mestre valencia d'Arquitectura", the highest recognition granted by the Official Association of Architects of the Valencian Community for his large built works. He was involved in the world of architecture and university and his concerning about culture, art and social conscience in our city turned him into a "contemporary scholar", in words of Roman de la Calle, former director of the MuVIM. Juan Jose Estelles took part in the group of architects who restore modern architecture in Valencia between 50's and 60's. He significantly contributed, as member of the Parpallo group, to the artistic renovation of our city. From the Official Association of Architects, he encouraged the cultural vanguard and promoted, as professor, the establishment of the School of Architecture of Valencia. He actively participated in the critics, acceptance and defense of the citizen rights regarding the urban and architectural heritage of Valencia. For all his life, he maintained an ethical attitude which provided him with the respect and the moral authority generally recognized. Each of these facts could be enough to pay attention and study his work, but all together bring us closer to one of the most unique characters that, locally, our profession had in the second half of the XX century. / [ES] El presente trabajo de investigación estudia la figura de Juan José Estellés Ceba, arquitecto y profesor de la Escuela de Arquitectura de Valencia con una extensa obra construida que, en 1999, recibe la distinción de "Mestre valencià d'Arquitectura", máximo reconocimiento que otorga el Colegio Oficial de Arquitectos de la Comunidad Valenciana. Su vinculación con el mundo de la arquitectura y la docencia, y su implicación en la cultura, la vida artística y la participación ciudadana de nuestra ciudad hicieron de él un "ilustrado actual" en palabras del que fuera director del MuVIM, Román de la Calle. Juan José Estellés pertenecía al grupo de arquitectos que reintrodujo la arquitectura moderna en Valencia entre los años 50 y 60, formó parte de la renovación artística de nuestra ciudad como miembro del grupo Parpalló, ejerció de dinamizador cultural vanguardista desde el Colegio Oficial de Arquitectos, se implicó, como docente, en la puesta en marcha de la Escuela de Arquitectura de Valencia, participó activamente en la crítica, reivindicación y defensa de los derechos ciudadanos respecto al patrimonio urbano y arquitectónico de la ciudad y mantuvo toda su vida una actitud ética que le proporcionó un respeto y una autoridad moral, por todos reconocida. Cada uno de estos motivos sería suficiente para provocar el interés por estudiar su quehacer, pero en conjunto nos acercan a una de las personalidades más singulares que, a nivel local, ha dado nuestra profesión en la segunda mitad del siglo XX. / [CA] El present treball de recerca estudia la figura de Juan José Estellés Ceba, arquitecte i professor de l'Escola d'Arquitectura de València amb una extensa obra construïda que, en 1999, rep la distinció de "Mestre Valencià d'Arquitectura", màxim reconeixement que atorga el Col·legi Oficial d'Arquitectes de la Comunitat Valenciana. La seua vinculació amb el món de l'arquitectura i la docència, i la seua implicació en la cultura, la vida artística i la participació ciutadana de la nostra ciutat van fer d'ell un "il·lustrat actual" en paraules del que fóra director del MuVIM, Román de la Calle. Juan José Estellés pertanyia al grup d'arquitectes que reintroduí l'arquitectura moderna a València entre els anys 50 i 60, va formar part de la renovació artística de la nostra ciutat com a membre del grup Parpalló, exercí de dinamitzador cultural avantguardista des del Col·legi Oficial d'Arquitectes, es va implicar, com a docent, en l'engegada de l'Escola d'Arquitectura de València, va participar activament en la crítica, reivindicació i defensa dels drets ciutadans respecte al patrimoni urbà i arquitectònic de la ciutat i va mantenir tota la seua vida una actitud ètica que li va proporcionar un respecte i una autoritat moral, per tots reconeguda. Cadascun d'aquests motius seria suficient per provocar l'interès per estudiar el seu quefer, però en conjunt ens apropen a una de les personalitats més singulars que, a nivell local, ha donat la nostra professió en la segona meitat del segle XX. / López Yeste, JR. (2015). Juan José Estellés Ceba (1920-2012) [Tesis doctoral]. Universitat Politècnica de València. https://doi.org/10.4995/Thesis/10251/58863

[EN] The thesis is focused on the monastery of San Carlino alle Quattro Fontane, internationally recognized as the masterpiece of the great Baroque architect Francesco Borromini (1599-1667). In this work, which occupied most of his career until his death, all the principles of his architecture are collected and summarizes his professional career. The small and humble community of Spanish Discalced Trinitarians arrived in Rome in 1609, entrusted the architect the construction of its new headquarters in Rome in 1634 who took charge without claiming any compensation. The monastery stands as an architectural jewel of the Baroque and represents the living spirit of this Order that has been transmitted by Borromini in the project, and later imitated and completed by architect Alessandro Sperone. Although the convent was designed by Borromini as a unit and as a single project, the complex was built in different phases functionally independent based on the available economic resources. In this way and over the years it gradually took shape, first with the construction of the quarto del dormitorio later with the cloister and its attached dependences and, finally, with the construction of the church, which facade would not be completed until 1676, after the death of Borromini. Therefore, the integral construction of Borromini's project spanned more than forty years since the foundation stone. This logic programming construction in phases allowed the acquisition of various properties that constituted the original site, as well as the relocation of the friars in other areas as construction progressed. Thirty years after completing the Borromini's project and since the community had grown significantly in recent years, the Trinitarian Fathers decided to extend the convent. The new project, which construction began in 1710 and has never been studied, involved the addition of a new L-shaped wing and a covered walkway that hugged the old orange garden. However, the XVIII century expansion not unduly separated in time with Borromini project, caused numerous formal and functional alterations in the first complex. From the study of archival documentation - unpublished to date - this research reconstructs the evolution and the original configuration of the entire monastery complex, establishing a unitary and unusual overview which highlights the architects and technicians involved, the materials and techniques used and the architectural, constructive and formal aspects of the XVIII century enlargement and the Borromini's project, to which remains indissolubly linked. / [ES] La tesis doctoral se centra en el complejo conventual de San Carlino alle Quattro Fontane, reconocida internacionalmente como la obra maestra del gran arquitecto del barroco Francesco Borromini (1599-1667). En esta obra, que le ocupó casi toda su carrera hasta su muerte, se recogen todos los principios de su arquitectura y se resume su trayectoria artística. La pequeña y humilde comunidad de Trinitarios Descalzos españoles llegada a Roma en 1609, confió en 1634 al arquitecto la construcción de su nueva sede en Roma, quien asumió el encargo sin pretender compensación alguna. El convento se erige como una joya arquitectónica del barroco y como la expresión viva del espíritu de esta Orden que ha sido transmitido por Borromini en el proyecto, y más tarde imitado y completado con la ampliación llevada a cabo en 1710 por el también arquitecto Alessandro Sperone. A pesar de que el conjunto diseñado por Borromini fue afrontado desde el principio como un proyecto unitario, el complejo se construyó en distintas fases funcionalmente independientes en base a los recursos económicos disponibles. De este modo y con el transcurso de los años fue paulatinamente adquiriendo forma, primero con la construcción del cuarto del dormitorio, más tarde con la del claustro y sus dependencias anejas y, por último, con la construcción de la iglesia, cuya fachada sin embargo no sería completada hasta 1676, después de la desaparición de Borromini. Así, la construcción integral del convento borrominiano abarcó más de cuarenta años desde la puesta de la primera piedra. Esta lógica programación de la construcción en varias fases permitió acompasarla a la adquisición de las diferentes propiedades que constituirían el solar original, así como a la reubicación de los frailes en otras dependencias según iba avanzando la construcción. Apenas treinta años después de concluirse la fábrica borrominiana y puesto que la comunidad había crecido notablemente en los últimos años, los Padres Trinitarios decidieron ampliar el convento para dotarlo de nuevos ambientes. Este nuevo proyecto, cuya construcción se inició en 1710 y cuyo estudio no ha sido nunca abordado, consistió en la adición de una nueva ala en forma de ele y de un pasaje cubierto que abrazaban el antiguo jardín de naranjos. Sin embargo, la ampliación setechentesca, no distanciada en el tiempo excesivamente del proyecto de Borromini, provocó numerosas alteraciones formales y funcionales en la fábrica borrominiana. A partir del estudio de la documentación de archivo relativa a la ampliación de la fábrica y al proyecto borrominiano - inédita hasta la fecha - la presente investigación reconstruye la evolución y la configuración original de todo el complejo conventual, estableciendo una visión unitaria e insólita de conjunto que pone en evidencia los artífices implicados, los materiales y técnicas utilizadas y los aspectos arquitectónicos, constructivos y formales de la ampliación setechentesca, así como de la fábrica borrominiana, a la que queda indisolublemente ligada. / [CA] La tesi doctoral se centra en el complex conventual de Sant Carlino alle Quattro Fontane, reconeguda internacionalment com l'obra mestra del gran arquitecte del barroc Francesco Borromini (1599-1667). En aquesta obra, que li va ocupar gairebé tota la seva carrera fins a la mort, es recullen tots els principis de la seva arquitectura i es resumeix la seva trajectòria artística. La petita i humil comunitat de Trinitaris Descalços espanyols arribada a Roma en 1609, va confiar en 1634 a l'arquitecte la construcció de la seva nova seu a Roma, qui va assumir l'encàrrec sense pretendre cap compensació. El convent s'erigeix com una joia arquitectònica del barroc i com l'expressió viva de l'esperit d'aquesta Ordre que ha estat transmès per Borromini en el projecte, i més tard imitat i completat amb l'ampliació començada en 1710 pel també arquitecte Alessandro Sperone. Tot i que el conjunt dissenyat per Borromini va ser afrontat des del principi com un projecte unitari, el complex es va construir en diferents fases funcionalment independents en base als recursos econòmics disponibles. D'aquesta manera i amb el transcurs dels anys va adquirint forma gradualment, primer amb la construcció del quarto del dormitori, més tard amb la del claustre i les seves dependències annexes i, finalment, amb la construcció de l'església, la façana però no seria completada fins 1676, després de la desaparició de Borromini. Així, la construcció integral del convent borrominiano va durar més de quaranta anys des de la posada de la primera pedra. Aquesta lògica programació de la construcció en diverses fases va permetre compassar-la a l'adquisició de les diferents propietats que constituirien el solar original, així com a la reubicació dels frares en altres dependències segons anava avançant la construcció. Trenta anys després de concloure la fàbrica borrominiana i ja que la comunitat havia crescut notablement en els últims anys, els Pares Trinitaris van decidir ampliar el convent per dotar-lo de nous ambients. Aquest nou projecte - que es va iniciar a construir l'any 1710 i que no ha estat mai estudiat - va consistir en l'addició d'una nova ala en forma d'ela i d'un passatge cobert que abraçaven l'antic jardí de tarongers. No obstant això, l'ampliació setechentesca, no distanciada en el temps excessivament del projecte de Borromini, va provocar nombroses alteracions formals i funcionals en la fàbrica borrominiana. A partir de l'estudi de la documentació d'arxiu relativa a l'ampliació de la fàbrica i al projecte borrominiano - inèdita fins a la data - la present investigació reconstrueix l'evolució i la configuració original de tot el complex conventual, establint una visió unitària i insòlita de conjunt que posa en evidència els artífexs implicats, els materials i tècniques utilitzades i els aspectes arquitectònics, constructius i formals de l'ampliació setechentesca, així com de la fàbrica borrominiana, a la qual queda indissolublement lligada. / Grau Fernández, M. (2015). San Carlino Alle Quattro Fontane: La ampliación del siglo XVIII [Tesis doctoral]. Universitat Politècnica de València. https://doi.org/10.4995/Thesis/10251/59225

[EN] Most critics agree that there is a turning point in the career of Le Corbusier, where his most celebrated vocabulary and the syntax regulating it, become replaced by others that are in direct opposition. Some, however, claim that the period from 1928-1929 to 1945 does not show a replacement in his architecture but rather a reinterpretation of his own work throughout the 1920s. This group rejects the existence of two successive Le Corbusiers and maintains that there is a dialogue between two opposed but simultaneous Le Corbusiers. Accordingly, the opposition -they state-, both at formal and implantation levels, between two prototypes of housing to be built in series that were designed in the 1920s, the Maison Citrohan (1922) and the Maison Monol (1919), brings about two family trees, which include the Petite Maison the Week-End (1935) and Villa Savoye (1928), and continue up to his last two single-family houses: Villa Shodhan (1951) and Maisons Jaoul (1951). These critics establish a connection by comparing both of these types to a paragraph written by Le Corbusier in Le Modulor, where he defines two opposed groups of architectural thought: architecture mâle and architecture femelle. Thus, the Citrohan type, described as angular and firm, standing erected on the ground, is associated to the male architecture defined by Le Corbusier as "strong objectivity of forms under the bright light of the Mediterranean sun", whereas the Monol type, undulating and soft, resting on the ground and absorbing the setting, is associated to the female architecture described by Le Corbusier as "limitless subjectivity rising against a cloudy sky". The two above-mentioned theories on the evolution of Le Corbusier's work share the view that there is an opposition between modernity and tradition, although they differ from each other with regard to the development of this opposition from a timeframe perspective. The incompatibility between the two theories, coupled with the fact that renowned authors on this topic endorse them both at the same time, is unsettling. A revision of the bibliography, aimed at solving this conflict, will reveal that there are few references of detailed comparative studies between the alleged two types, or between two equivalent works from the periods prior to, and following the alleged turning point. In addition, none of the prototypes have been subject to an in-depth study. Furthermore, whereas most attention has been drawn to the so-called Citrohan-type legacy work, though it has been done on a separate basis, a critical gap still remains with regard to the vaulted housing type known as Monol. The main purpose of this research is not to create controversy over the accuracy of the different critics' references (even if the comparison will be unavoidable) but to clear up the existing contradictions from some sources and shed light on the critical gaps. This research focuses on the following: 1) an analysis of the documents and housing architecture of Le Corbusier to ascertain whether the development of his work over time takes place by replacing or including concepts and forms; 2) a closer look both at the meaning and the role behind the concepts of architecture mâle and architecture femelle in Le Corbusier's writings over time to determine whether they materialized or not in his architectural work / [ES] La mayor parte de la crítica coincide en que existe un punto de inflexión en la trayectoria de Le Corbusier, en el que tanto su vocabulario más celebrado como la sintaxis que lo regula, son sustituidos por otros diametralmente opuestos. Sin embargo, otra parte de la crítica afirma que el periodo transcurrido entre 1928-1929 y 1945 no supone una sustitución de una arquitectura por otra, sino una reinterpretación de su propio trabajo de los años 20, y aunque renuncia a la existencia de dos Le Corbusiers sucesivos, si sostienen el diálogo entre dos Le Corbusiers opuestos pero simultáneos. En este sentido afirma que la oposición, tanto a nivel formal como de implantación, entre los dos prototipos de vivienda en serie proyectados en los años 1920, las Maisons Citrohan(1922) y Monol(1919) son el germen de dos genealogías que comprenden, entre otras, la Petite Maison the Week-End (1935) y la Villa Savoye(1928) y que se extienden hasta sus dos últimas viviendas unifamiliares, la Villa Shodhan (1951) y las Maisons Jaoul(1951). Además, relaciona la contraposición de estos dos tipos, con un párrafo escrito por Le Corbusier en Le Modulor en el que define dos grupos de pensamiento arquitectónico antitéticos a los que denomina architecture mâle y architecture femelle. Así, se identifica el tipo Citrohan, angular y firme, erguido sobre el terreno, con la arquitectura masculina definida por Le Corbusier como "la fuerte objetividad de formas bajo la intensa luz del sol mediterráneo"; mientras que el tipo Monol, ondulante y suave, descansando en el suelo, absorbiendo el emplazamiento queda vinculado a la arquitectura femenina descrita por Le Corbusier como "la subjetividad ilimitada alzándose contra un cielo nublado". Las dos teorías mencionadas en torno al desarrollo de la obra de Le Corbusier coinciden en identificar una oposición entre modernidad y tradición, aunque se diferencian en el desarrollo temporal de dicha oposición. La incompatibilidad de ambas teorías, el hecho de que existan autores de reconocido prestigio en la materia que avalen las dos a la vez, genera desconcierto. Si se realiza una revisión bibliográfica con el fin de resolver el conflicto se observa que existen escasas referencias en las que se lleve a cabo un estudio comparativo detallado de los supuestos dos tipos o de dos obras equivalentes pertenecientes a los periodos anterior y posterior al supuesto punto de inflexión. Tampoco los proyectos iniciadores de los tipos son objeto de estudios exhaustivos. Además, mientras los supuestos descendientes del tipo Citrohan, aunque de modo independiente, han atraído la mayor parte de la atención, se detecta un vacío crítico en relación a las obras abovedadas que integrarían el tipo Monol. Esta investigación no tiene como objetivo principal polemizar sobre la exactitud de las diferentes referencias críticas, si bien resultará inevitable contrastarlas, sino aclarar las contradicciones existentes entre algunas de las fuentes y arrojar luz sobre los vacios críticos hallados. Así pues, los objetivos de esta investigación son: En primer lugar, ahondar tanto en los escritos como en la arquitectura doméstica de Le Corbusier con el fin de demostrar si su obra se desarrolla a través de la sustitución o la inclusión de conceptos y formas a lo largo del tiempo. En segundo lugar, profundizar tanto en el significado como en el papel que juegan los conceptos de architecture mâle y architecture female en los textos de Le Corbusier a lo largo del tiempo, así como determinar si dichos conceptos se materializan en su obra doméstica. / [CA] La major part de la crítica coincideix amb l'existència d'un punt d'inflexió a la trajectòria de Le Corbusier, al que tant el seu vocabulari més celebrat como la sintaxis que el regula, són substituïts per altres diametralment oposats. No obstant això, altra part de la crítica afirma que el període que passa entre 1928-1929 i 1945 no suposa una substitució d'una arquitectura per l'altra, sinó una reinterpretació del seu propi treball als anys 20, i encara que renuncia a l'existència de dos Le Corbusiers consecutius, aquests sí sostenen el diàleg entre dos Le Corbusiers oposats però simultanis. En aquest sentit afirma que l'oposició, tant a nivell formal como d'implantació, entre els dos prototips de vivenda en sèrie projectats als anys 1920, les Maisons Citrohan (1922) i Monol (1919) son el germen de dues genealogies que comprenen, entre l'una i l'altra, la Petite Maison the Week-End (1935) i la Villa Savoye (1928) i que s'estén fins les dues últimes vivendes unifamiliars, la Villa Shodhan (1951) i las Maisons Jaoul (1951). A més, lliga la contraposició d'aquests dos models amb un paràgraf escrit per Le Corbusier a Le Modulor al que defineix dos grups de pensament arquitectònic antitètics als que denomina architecture mâle i architecture femelle. Així, s'identifica el tipus Citrohan, angular i ferm, erecte sobre el terreny, amb l'arquitectura masculina definida per Le Corbusier com "la fort objectivitat de formes davall la intensa llum del sol Mediterrani", mentre que el tipus Monol, ondulant i suau, descansant al sòl, absorbint la ubicació queda vinculat a l'arquitectura femenina descrita per Le Corbusier com "la subjectivitat il·limitada alçant-se contra un cell nuvolat". Les dues teories mencionades al voltant del desenvolupament de l'obra de Le Corbusier coincideixen a identificar una oposició entre modernitat i tradició, encara que es diferencien al desenvolupament temporal d'aquesta oposició. L'incompatibilitat d'ambdues teories, el fet de que existeixen autors de reconegut prestigi a la matèria que avalen les dues a la vegada, genera desconcert. Si es realitza una revisió bibliogràfica amb l'objectiu de resoldre el conflicte, s'observa que existeixen escasses referències en les què es duga a terme un estudi comparatiu detallat dels suposats dos tipus o de les obres equivalents pertanyents als períodes anterior i posterior al suposat punt de inflexió. Tampoc els projectes iniciadors dels tipus són objecte d'estudis exhaustius. A més, mentrestant els suposats descendents del tipus Citrohan, encara que de manera independent, s'han portat la major part de l'atenció, es detecta un buit crític en relació a les obres voltades que integrarien el tipus Monol. Aquesta investigació no té com objecte principal polemitzar sobre l'exactitud de les diferents referències crítiques (si bé resultarà inevitable contrastar-les) sinó aclarir les contradiccions existents entre algunes de les fonts i llançar llum sobre els buits crítics trobats. Així doncs, els objectius d'aquesta investigació són: En primer lloc, aprofundir tant als escrits com a la arquitectura domèstica de Le Corbusier per tal de demostrar si la seua obra es desenvolupa a través de la substitució o la inclusió de conceptes i formes al llarg del temps. En segon lloc, aprofundir tant al significat com al paper que juguen els conceptes de architecture mâle i architecture femelle als textos de Le Corbusier al llarg del temps, així com determinar si aquests conceptes es materialitzen a la seua obra domèstica. / García González, A. (2015). ENTRE LA CAJA Y LA CUEVA. Conceptos y Formas en la Arquitectura de Le Corbusier [Tesis doctoral]. Universitat Politècnica de València. https://doi.org/10.4995/Thesis/10251/59438

[ES] Mary Beaumont Crowley (1907-2005) y David Leslie Medd (1917-2009) trabajaron como arquitectos en el Ministerio de Educación de Reino Unido desde 1949 hasta pasada la década de 1970. Los Medd encabezaron el equipo del Development Group dentro del Architects & Building Branch, que desarrolló las nuevas bases para el diseño de escuelas tras el Education Act de 1944. El planteamiento ideado por los Medd se alejó de los tipos más tradicionales, formados por una serie de aulas, y presentó un nuevo modelo de escuela fundamentado en la variedad. Este principio, del que surgió la estrategia conocida como Built-in variety, y el sistema de los Planning Ingredients, fue una respuesta a los métodos educativos empleados por los docentes en aquel momento, inspirados en las corrientes más revolucionarias conocidas como Child-Centred Education. A lo largo del periodo de posguerra, a través de un proceso de experimentación e investigación, los arquitectos dirigieron un proceso que abordó cuestiones como la diversidad de lugares en los interiores de escuelas primarias, su domesticidad, la integración de las partes, la utilización de sistemas prefabricados o la participación de la comunidad, que tienen un amplio recorrido e interés desde el punto de vista del proyecto arquitectónico. En la presente investigación, tras una lectura de los escritos de los arquitectos, se han utilizado estos conceptos para comprender el proceso de proyecto llevado a cabo por los Medd durante casi tres décadas. Esta tesis toma el proyecto como objeto de estudio, pero no pretende documentar el proceso siguiendo un orden lineal, sino volver a proyectar las escuelas a través de un método interpretativo que ponga en relación las palabras de Mary y David Medd con las de otros autores, para comprender el significado de estas escuelas hoy, 60 años después. / [EN] Mary Beaumont Crowley (1907-2005) and David Leslie Medd (1917-2009) worked as architects in the Ministry of Education of Great Britain from 1949 until after the 1970s. The Medds were the acknowledged leaders of the well-known Development Group in the Architects & Building Branch, that developed the new school design bases after The Education Act of 1944 was approved. The approach of the new school design shifted from the more traditional types, with a series of self-contained classrooms, towards an alternative substantiated on variety. This principle from which the strategy known as Built-in variety emerged, and the system of the Planning Ingredients, was a response to the educational methods employed by teachers at the time, inspired by the most revolutionary principles of the Child-Centred Education. Throughout this post-war period, the Medds followed a process of experimentation and research to develop a school design approach that addressed issues such as the diversity of places within the teaching area, its domesticity, the integration, the use of prefabricated systems, the participation of the community, which have a broad path and interest from the design perspective. In the present research, having read the architects' documents, these concepts have been used to understand the design process carried out by the Medds for almost three decades. This research takes the design as an object of study; it is not intended to document the process following a linear order, but to re-design the schools through an interpretative method, which relates David and Mary Medds' words with those of other authors, to understand the meaning of these schools today, 60 years later. / [CA] Mary Beaumont Crowley (1907-2005) y David Leslie Medd (1917-2009) treballaren com arquitectes en el Ministeri d'Educació de Regne Unit des de 1949 fins passada la dècada de 1970. Els Medd encapçalaren l'equip del Development Group dins del Architects & Building Branch, que desenvolupà les noves bases per al disseny d'escoles després del Education Act de 1944. El plantejament ideat pels Medd s'allunyà dels tipus més tradicionals, formats per una sèrie d'aules, i presentà un nou model d'escola fonamentat en la varietat. Aquest principi, del que va sorgir l'estratègia coneguda com Built-in Variety, i el sistema dels Planning Ingredients, fou una resposta als mètodes educatius emprats pels docents d'aquell moment, inspirats en els corrents més revolucionàries conegudes com Child-Centred Education. Al llarg del període de postguerra, a través d'un procés d'experimentació i investigació, els arquitectes dirigiren un procés que abordà qüestions com la diversitat de llocs en els interiors d'escoles primàries, la seua domesticitat, la integració de les parts, la utilització de sistemes prefabricats o la participació de la comunitat, que tenen un ampli recorregut i interès des del punt de vista del projecte arquitectònic. En la present investigació, després d'una lectura dels escrits dels arquitectes, s'han utilitzat aquests conceptes per a comprendre el procés de projecte dut a terme pels Medd durant casi tres dècades. Aquesta tesi pren el projecte com a objecte d'estudi, però no pretén documentar el procés seguint un ordre lineal, sinó tornar a projectar les escoles mitjançant un mètode interpretatiu que pose en relació les paraules de Mary i David Medd amb les d'altres autors, per a comprendre el significat de les escoles hui, 60 anys després. / Esta tesis ha sido posible gracias a la financiación del Ministerio de Educación, Cultura y Deporte, a través de un contrato predoctoral y una ayuda para una estancia (mayo y junio de 2019) en un centro de investigación fuera de España, The Bartlett School of Architecture, University College London bajo la supervisión de Andrew Saint / Lacomba Montes, P. (2020). Casa y escuela: la aportación de Mary y David Medd a la arquitectura escolar británica de posguerra. Cinco Development Projects del Architects & Building Branch [Tesis doctoral]. Universitat Politècnica de València. https://doi.org/10.4995/Thesis/10251/149384

[EN] The aims of the present work are to document the context and the content of the copy of August, 1975 of Architectural Design, Women in Architecture and to see the sense and validity of a re-edition or equivalent edition 40 years later. The temporary lapse of the study focuses, basically, about the year 1975 and, about 2015. The resultant study consists of the following parts: Context: a) Study of context in the 70s where it is checked both the social and economic environment and the architectural one, especially regarding to women and architecture. b) Articles that explain the incorporation of the gender perspective to architecture and to urbanism. The magazine Architectural Design 8/1975, Women in Architecture: c) A detailed study of the magazine like an object in itself. d) A critical review of some works of architecture produced by women architects that contributed to the magazine of 1975. A review of the International Seminar Women in Architecture in Valencia: a description of the debate held in Valencia and of the result of the same one, and the same for the international Seminar in London. Considerations for a new edition, today. Conclusions In addition, annexes with conversations with protagonists of the magazine are provided / [ES] Los objetivos del presente trabajo son documentar el contexto y el contenido del ejemplar de agosto de 1975 de Architectural Design, Women in Architecture y ver el sentido y vigencia de una re-edición o edición equivalente 40 años después. El ámbito temporal del estudio se sitúa, básicamente, alrededor del año 1975 y, en lo necesario, alrededor de 2015. El estudio resultante consta de las siguientes partes: Contexto: a) Estudio del contexto en los años 70 donde se revisa tanto el entorno social y económico como el arquitectónico, sobre todo en lo relativos a mujeres y arquitectura. b) Artículos que explican la incorporación de la perspectiva de género a la arquitectura y al urbanismo. La revista Architectural Design 8/1975, Women in Architecture: c) Un estudio detallado de la revista como objeto en sí. d) Una revisión crítica de algunas obras de arquitectura producidas por arquitectas que contribuyeron a la revista de 1975. Una revisión del Seminario Internacional Women in Architecture en Valencia y descripción del debate y del resultado del mismo, y Seminario internacional en Londres. Consideraciones para una nueva edición, hoy. Conclusiones Se aporta además, anexos con conversaciones con protagonistas de la revista / [CA] Els objectius del present treball són documentar el context i el contingut de l'exemplar d'agost de 1975 d'Architectural Design, Women in Architecture i veure el sentit i vigència d'una reedició o edició equivalent 40 anys després. L'àmbit temporal de l'estudi se situa, bàsicament, al voltant de l'any 1975 i, en el que és necessari, al voltant de 2015. L'estudi resultant consta de les parts següents: Context: a) Estudi del context en els anys 70 on es revisa tant l'entorn social i econòmic com l'arquitectònic, sobretot en el relatius a dones i arquitectura. b) Articles que expliquen la incorporació de la perspectiva de gènere a l'arquitectura i a l'urbanisme. La revista Architectural Design 8/1975, Women in Architecture: c) Un estudi detallat de la revista com a objecte en si. d) Una revisió crítica d'algunes obres d'arquitectura produïdes per arquitectes que van contribuir a la revista de 1975. Una revisió del Seminari Internacional Women in Architecture a València i descripció del debat i del en resultat, i Seminari internacional a Londres. Consideracions per a una nova edició, hui. Conclusions S'aporta a més, annexos amb conversacions amb protagonistes de la revista / Alvarez Isidro, EM. (2016). Women in architecture. 1975, 2015 [Tesis doctoral]. Universitat Politècnica de València. https://doi.org/10.4995/Thesis/10251/63278

[EN] This thesis is presented as an approach to the method of work developed in the study, closely related to a personal development. A method in which is possible to identify a common proceeding way in all projects, a definite process by an indivisible pairing: REASON + EMOTION, that maintains each project in a continual and mutual dialogue. The equation varies in function of the particularities of each project, but the balance between reason and emotion and, specially, the confrontation and the step from one to another, makes that each undertaken project was soaking from both, turning into each project in an alive entity, which evolves at the same time that it advances, understood as a shaped organ, taken at directly from the amorphous matter, which must be learnt to shape. The EMOTION is worked in the physical approach to the object and to its three dimensionality through the direct and intuitive shaped, as well as in the immaterial feeling which architecture wakes up in the future users. At the same time, the project must be subordinated to the REASON. A rigorous attention to the determining factors of place, of the programme, to the technical and economical particularities, gets that the shaped element is consolidated rationally. Within these two basic props, there are many others parameters which take part in the equation that must be reviewed constantly. Without doubt, each project is an experiment. Each new undertaken project generates a new horizon; it leaves a visible trace - made material with a big amount of drawings and models- which are useful as a notebook of binnacle for future projects, for future researches. With the aim of illustrating this method, the thesis has been supported in one of the projects which have shown with great quickness the process of work of reason and emotion: AUDITORY AND CULTURAL CENTRE JORDANKI (CKK JORDANKI) IN TORUN. / [ES] Esta tesis se presenta como una aproximación al método de trabajo desarrollado en el estudio, íntimamente ligado a una trayectoria personal. Un método en el que es posible identificar una manera de proceder común en todos los proyectos, un proceso definido por un binomio indivisible: RAZÓN + EMOCIÓN, que sustenta cada proyecto en un diálogo mutuo continuo. La ecuación varía en función de las particulares de cada proyecto, pero el equilibrio entre razón y emoción y, en especial, la confrontación y el paso de una a la otra, provoca que cada proyecto emprendido se vaya empapando de ambas, convirtiendo cada proyecto en un ente vivo, que evoluciona a medida que avanza, entendido como un órgano modelado, extraído directamente de la materia amorfa, que se debe aprender a modelar. La EMOCIÓN se trabaja tanto en el acercamiento físico al objeto y a su tridimensionalidad a través del modelado directo e intuitivo, como en el sentimiento inmaterial que despierta la arquitectura en los proyectistas y los futuros usuarios. Al mismo tiempo, el proyecto debe supeditarse a la RAZÓN. Una rigurosa atención a los condicionantes del lugar, del programa, a las particularidades técnicas y económicas, consigue que el elemento modelado se consolide racionalmente. Contenidos en estos dos pilares básicos, se encuentran muchos otros parámetros que forman parte de la ecuación, los cuales deben revisarse constantemente. Sin duda, cada proyecto es una experimentación. Cada nuevo proyecto emprendido genera un nuevo horizonte, deja un rastro visible -materializado por una gran cantidad de dibujos y maquetas- que sirven de cuaderno de bitácora para futuros proyectos, para futuras investigaciones. Con el fin de ilustrar este método, la tesis se ha apoyado en uno de los proyectos que con más viveza ha manifestado el proceso de trabajo de razón y emoción: EL AUDITORIO Y CENTRO CULTURAL JORDANKI (CKK JORDANKI) EN TORUN. / [CA] Aquesta tesi es presenta com una aproximació al mètode de treball desenvolupat en l'estudi, íntimament lligat a una trajectòria personal. Un mètode en el qual és possible identificar una manera de procedir comuna en tots els projectes, un procés definit per un binomi indivisible: RAÓ + EMOCIÓ, que sustenta cada projecte en un diàleg mutu continu. L'equació varia en funció de les particulars de cada projecte, però l'equilibri entre raó i emoció i, especialment, la confrontació i el pas d'una a l'altra, fa que cada projecte emprès es vagi amarant de totes dues, convertint cada projecte en un ens viu, que evoluciona a mesura que avança, entès com un òrgan modelatge, extret directament de la matèria amorfa, que s'ha d'aprendre a modelar. L'emoció es treballa tant en l'aproximació física a l'objecte i a la seua tridimensionalitat mitjançant el modelatge directe i intuïtiu, com en el sentiment immaterial que desperta l'arquitectura en els projectistes i els futurs usuaris. Alhora, el projecte ha de supeditarse a la raó. Una rigorosa atenció als condicionants del lloc, del programa, a les particularitats tècniques i econòmiques, aconsegueix que l'element modelatge es consolidi racionalment. Continguts en aquests dos pilars bàsics, es troben molts altres paràmetres que formen part de l'equació, els quals s'han de revisar constantment. Sens dubte, cada projecte és una experimentació. Cada nou projecte emprès genera un nou horitzó, deixa un rastre visible -materializado per una gran quantitat de dibuixos i maquetes- que serveixen de quadern de bitàcola per a futurs projectes, per a futures investigacions. Per tal d'il·lustrar aquest mètode, la tesi s'ha recolzat en un dels projectes que amb més vivesa ha manifestat el procés de treball de raó i emoció: L'AUDITORI I CENTRE CULTURAL JORDANKI (CKK JORDANKI) a Torun. / Martín Menis, F. (2016). PROCESOS PROYECTUALES EN LA CONCEPCIÓN ARQUITECTÓNICA. AUDITORIOS [Tesis doctoral]. Universitat Politècnica de València. https://doi.org/10.4995/Thesis/10251/63463 / Premios Extraordinarios de tesis doctorales

Roman construction has become a reference of all ages for the grandeur, beauty, resistance, proportion, functionality, ingenuity, and many qualifications that put it ahead of many civilizations as an example of perfect architecture. The functionality of all its constructions is among the most remarkable concepts. Vitruvio already enumerated "utilitas" among his three principles, a very clear concept focused on joining together with beauty and resistance, the fundamental concepts of architecture. "Balnea, termae, spa" are the different names with which to define the same type of buildings, destined for personal care and bodily hygiene from a rational and natural point of view, without neglecting aspects such as social relations, customs, games and sport, constituting themselves as great centers of leisure and social encounter. The most advanced concepts in thermal and hydraulic engineering are applied in these buildings in order to develop one of the most complete architectural programs in terms of technique, composition and resistance in the same building. There are many factors that influence the correct functioning of a bath and that is why today's technology can be applied to simulate the protocols established over 2000 years ago and demonstrate the great physical knowledge that was had in the use of water, fire, air and construction. The Roman baths of Mura, located in the Roman city of Edeta (Llíria), together with the neighboring oracular sanctuary and various dependencies such as taverns, hospices and shops, are one of the most interesting examples of the thermal architecture of Hispania Citerior. These thermal baths would be part of one of the thermal complexes where water and fire would be used with great dexterity, developing a space with a double spa with porticoed fore following the Pompeian models. Construction materials and systems have been studied in detail thanks to the various archaeological excavation campaigns begun in 1971 and, above all, to the last architectural intervention completed three years ago and directed by the architect Julián Esteban Chapapría, whose objective was to consolidate the architectural remains of the building and adapt them for a worthy value according to the size of the site. The quality and quantity of the architectural remains, combined with the methodology and knowledge of the archaeologists Vicent Escrivà, Xavier Vidal and Carmen Fernández, have been able to determine constructive facets that help to understand its construction and especially the functional system of the installation. This thesis compiles the knowledge of the Roman thermal world, the data of the excavations and interventions carried out in the building and unifies them by means of computational simulations in order to understand the optimal operating protocols of one of the most technological constructions in our history, the major baths of Mura. / La construcción romana se ha convertido en referente de todas las épocas por la grandiosidad, belleza, resistencia, proporción, funcionalidad, ingenio, y un largo etcétera de calificativos que la sitúan por delante de muchas de civilizaciones como ejemplo de arquitectura perfecta. Entre estos conceptos más destacables figura la funcionalidad de todas sus construcciones. Vitruvio ya enumera entre sus tres principios "utilitas", un concepto muy claro enfocado a aunar conjuntamente con la belleza y la resistencia, los conceptos fundamentales de la arquitectura. "Balnea, termae, spa" son los diversos nombres con los que definir a un mismo tipo de edificios, destinados para el cuidado personal y la higiene corporal desde un punto de vista racional y natural, sin dejar de lado aspectos como las relaciones sociales, costumbres, juegos y deporte, constituyéndose como grandes centros de ocio y de encuentro social. En estos edificios se aplican los conceptos más avanzados en ingeniería térmica e hidráulica para conseguir desarrollar uno de los programas arquitectónicos más completos en cuanto a técnica, composición y resistencia en un mismo edificio. Son muchos los factores que influyen en el correcto funcionamiento de una terma y es por eso que con la tecnología de hoy en día se puede aplicar para comprobar mediante simulaciones los protocolos establecidos hace más de 2000 años, y demostrar el gran conocimiento físico que se tenía del uso del agua, del fuego, del aire y de la construcción. Las termas romanas de Mura, localizadas en la ciudad romana de Edeta (Llíria), conjuntamente con el santuario oracular colindante y diversas dependencias como tabernas, hospicios y tiendas, constituyen uno de los ejemplos más interesantes de la arquitectura termal de la Hispania Citerior. Estas termas formarían parte de uno de los complejos termales, en el que se utilizaría el agua y el fuego con gran destreza, desarrollando un espacio con unas termas dobles con palestra porticada siguiendo los modelos pompeyanos. Los materiales y sistemas constructivos se han podido estudiar con detalle gracias a las distintas campañas de excavaciones arqueológicas iniciadas en 1971 y sobre todo a la última intervención arquitectónica finalizada hace tres años y dirigida por el Dr. Arquitecto Julián Esteban Chapapría, cuyo objetivo era consolidar los restos arquitectónicos del edificio y adecuarlos para una puesta en valor digna acorde con la envergadura del yacimiento. La calidad y cantidad de los restos arquitectónicos aparecidos, unidos con la metodología y conocimientos de los arqueólogos Vicent Escrivà, Xavier Vidal y Carmen Fernández, han podido determinar facetas constructivas que ayudan a entender su construcción y sobre todo el sistema funcional propio de la instalación. Esta tesis recopila los conocimientos del mundo termal romano, los datos de las excavaciones e intervenciones realizadas en el edificio y los unifica mediante simulaciones computacionales para poder comprender los protocolos de funcionamiento óptimos de una de las construcciones más tecnológicas que existen en nuestra historia, las termas mayores de Mura. / La construcció romana s'ha convertit en referent de totes les èpoques per la grandiositat, bellesa, resistència, proporció, funcionalitat, enginy, i un llarg etcètera de qualificatius que la situen per davant de moltes de civilitzacions com a exemple d'arquitectura perfecta. Entre aquests conceptes més destacables hi ha la funcionalitat de totes les seues construccions. Vitruvi ja enumera entre els seus tres principis "utilitas", un concepte molt clar enfocat a unir conjuntament amb la bellesa i la resistència, els conceptes fonamentals de l'arquitectura. "Balnea, termae, spa" són els diversos noms per definir un mateix tipus d'edificis, destinats per a la cura personal i la higiene corporal des d'un punt de vista racional i natural, sense deixar de banda aspectes com les relacions socials, costums, jocs i esport, constituint-se com grans centres d'oci i de trobada social. En aquests edificis s'apliquen els conceptes més avançats en enginyeria tèrmica i hidràulica per aconseguir desenvolupar un dels programes arquitectònics més complets pel que fa a tècnica, composició i resistència en un mateix edifici. Són molts els factors que influeixen en el correcte funcionament d'una terma i és per això que amb la tecnologia d'avui en dia es pot comprovar mitjançant simulacions els protocols establerts fa més de 2000 anys, i demostrar el gran coneixement físic que es tenia l'ús de l'aigua, del foc, de l'aire i de la construcció. Les termes romanes de Mura, localitzades a la ciutat romana d'Edeta (Llíria), conjuntament amb el santuari oracular veí i les diverses dependències com tavernes, hospicis i botigues, constitueixen un dels exemples més interessants de l'arquitectura termal de la Hispania Citerior. Aquestes termes formarien part d'un dels complexos termals, en el qual s'utilitzaria l'aigua i el foc amb gran destresa, desenvolupant un espai amb unes termes dobles amb palestra porticada seguint els models pompeians. Els materials i sistemes constructius s'han pogut estudiar amb detall gràcies a les diferents campanyes d'excavacions arqueològiques iniciades el 1971 i sobretot a l'última intervenció arquitectònica finalitzada fa tres anys i dirigida pel Dr. Arquitecte Julià Esteban Chapapría, l'objectiu era consolidar les restes arquitectòniques de l'edifici i adequar-les per a una posada en valor digna d'acord amb l'envergadura del jaciment. La qualitat i quantitat de les restes arquitectòniques aparegudes, unides amb la metodologia i coneixements dels arqueòlegs Vicent Escrivà, Xavier Vidal i Carmen Fernández, han pogut determinar facetes constructives que ajuden a entendre la seua construcció i sobre tot el sistema funcional propi de la instal·lació. Aquesta tesi recull els coneixements del món termal romà, les dades de les excavacions i intervencions realitzades a l'edifici i els unifica mitjançant simulacions computacionals per poder comprendre els protocols de funcionament òptims d'una de les construccions més tecnològiques que existeixen en la nostra història, les termes majors de Mura. / Tormo Esteve, S. (2017). Las termas mayores de Mura (LLíria). Estudio aplicado a la funcionalidad hídrica y térmica de los complejos termales romanos [Tesis doctoral]. Universitat Politècnica de València. https://doi.org/10.4995/Thesis/10251/90567

[EN] The geographical area that currently defines the region of Camp de Turia is a territory inhabited since antiquity that counts on an extraordinary cultural heritage. Its particular landscape, modeled over the centuries to make the most of available resources, has its own elements and values, many of which are disappearing as a result of social changes and modes of production. Among the different components of the anthropic landscape, rural architectures stand out, appearing in response to certain needs generated by an important agricultural production. These traditional constructions are unequivocally related to their environment, facilitating their reading and understanding, as well as being testimonies of past ways of life. The masía, understanding it as a house that is established preferably in dry land along the Mediterranean coast, from the north of Catalonia to the province of Alicante, is perhaps the maximum exponent of these architectures. They originate as self-sufficient units that manage and exploit a particular territory. The region in question has some magnificent examples that, despite being so damaged in some cases, are perceived with an important meaning inherited and apprehended individually. This research aims, in the first place, to locate them in its current geographical environment and in the sociocultural and productive environment of its time. The approach is twofold, on the one hand, the unique architecture of these sets and on the other, how they are landscape creators. The exhaustive study of a group of masías, previously selected, has allowed to improve the detailed knowledge of these rural architectures that relate to the environment. Also, on a smaller scale, it has been possible to establish conclusions that contribute to its value and highlight its contribution to the formation of the cultural landscape of Camp de Turia. Valencia, September 2017 / [ES] El área geográfica que en la actualidad delimita la comarca de Camp de Túria es un territorio habitado desde la antigüedad que cuenta con un extraordinario patrimonio cultural. Su particular paisaje, modelado a lo largo de los siglos para aprovechar al máximo los recursos disponibles, cuenta con unos elementos y valores propios, muchos de los cuales están desapareciendo producto de los cambios sociales y modos de producción. Entre los distintos componentes del paisaje antrópico, destacan las arquitecturas rurales, aparecidas como respuesta a determinadas necesidades generadas por una importante producción agropecuaria. Estas construcciones tradicionales se relacionan inequívocamente con su entorno, facilitándonos su lectura y comprensión, además de ser testimonios de modos de vida pasados. La masía, entendiéndola como una casona que se establece preferentemente en tierras de secano a lo largo del litoral mediterráneo, desde el norte de Cataluña hasta la provincia de Alicante, quizás sea el máximo exponente de esas arquitecturas. Se originan como unidades autosuficientes que gestionan y explotan un territorio determinado. La comarca que nos ocupa posee unos magníficos ejemplos que, a pesar de estar tan dañadas en algunos casos, son percibidos con un importante significado heredado y aprehendido individualmente. Este trabajo de investigación trata de, en primer lugar, ubicarlas en su entorno geográfico actual y en el entorno sociocultural y productivo de su momento. El enfoque es doble, por un lado, la arquitectura propia y única de estos conjuntos y por otro, cómo son creadoras de paisaje. El estudio exhaustivo de un grupo de masías, previamente seleccionadas, ha permitido mejorar el conocimiento pormenorizado de estas arquitecturas rurales que se relacionan con el entorno. Asimismo, abundando en una escala menor, ha sido posible establecer conclusiones que contribuyen a su puesta en valor y destacan su contribución a la formación del paisaje cultural del Camp de Túria. Valencia, septiembre de 2017 / [CA] L'àrea geogràfica que en l'actualitat delimita la comarca de Camp de Túria és un territori habitat des de l'antiguitat que compta amb un extraordinari patrimoni cultural. El seu particular paisatge, modelat al llarg dels segles per a aprofitar al màxim els recursos disponibles, compta amb uns elements i valors propis, molts dels quals estan desapareixent producte dels canvis socials i modes de producció. Entre els distints components del paisatge antròpic, destaquen les arquitectures rurals, aparegudes com a resposta a determinades necessitats generades per una important producció agropecuària. Estes construccions tradicionals es relacionen inequívocament amb el seu entorn, facilitant-nos la seua lectura i comprensió, a més de ser testimonis de formes de vida passats. "La masia, entenent-la com un casalot que s'establix preferentment en terres de secà al llarg del litoral mediterrani, des del nord de Catalunya fins a la província d'Alacant, potser serà el màxim exponent d'eixes arquitectures. S'originen com a unitats autosuficients que gestionen i exploten un territori determinat. La comarca que ens ocupa posseïx uns magnífics exemples que, a pesar d'estar tan danyades en alguns casos, són percebuts amb un important significat heretat i aprehès individualment." Este treball d'investigació tracta de, en primer lloc, de ubicar-les en el seu entorn geogràfic actual i en l'entorn sociocultural i productiu del seu moment. L'enfocament és doble, d'una banda, l'arquitectura pròpia i única d'estos conjunts i d'un altre, com són creadores de paisatge. L'estudi exhaustiu d'un grup de masies, prèviament seleccionades, ha permés millorar el coneixement detallat d'estes arquitectures rurals que es relacionen amb l'entorn." Així mateix, abundant en una escala menor, ha sigut possible establir conclusions que contribuïxen a la seua posada en valor i destaquen la seua contribució a la formació del paisatge cultural de Camp de Túria. València, setembre de 2017 / Bonastre Pina, J. (2017). Arquitecturas rurales y paisaje antrópico en Camp de Túria [Tesis doctoral]. Universitat Politècnica de València. https://doi.org/10.4995/Thesis/10251/90635