The first programs identified as social housing in the Dominican Republic date back to the Trujillo's era (1930-1961) and were initiated as part of the dictatorship social policy. The housing plans of that time, created the so-called "Neighborhoods of Social Improvement", and were oriented to produce stability in the worker¿s life from a paternalistic point of view that institutionalized the role of the government as a provider of the welfare state. In the second half of the twentieth century, in addition to the construction of social housing neighborhoods, there was a proliferation of informal settlements in the capital and other areas that were previously undeveloped. When Dr. Joaquin Balaguer became the president (1966), a new period of public housing production began, stablishing the characteristic framework of his government's policy, commonly known as "steel and concrete." From this period onwards, various stages can be identified in the chronology of social housing¿s production. Each period can be defined by the political changes and the economic model implemented by the party on rule. In spite of the variations and key moments of the massive urban dwellings production, any government has been able to solve the deficit since the housing need have always been in increasing. The current measures of national housing needs establishes that there is a lack of 972,925 housing units, a very high number considering that in the same period the population of the country was counted in 9,445,281 inhabitants. The estimate deficit is based in its two terms: qualitative and quantitative. In the Dominican Republic, the general picture of the legal and institutional framework involved within the housing sector is characterized by the fragmentation of investments, the institutional dispersion and the overlap of responsibilities. That situation, the census statistic, among other indicators, exhibits the need to create a new housing and the rehabilitation plan. In this context, the different ways in which the problem can be addressed have been explored. It is bases on the idea that it is possible to provide solutions to the housing deficit of Santo Domingo by intervening in neighborhoods created from the social housing¿s developments. The application of the proposed strategies, (in a particular or combined form) aim to take advantage of the actual position of these neighborhoods, currently integrated consolidated city. The general objective pursued in this investigation is to study the genesis of housing developments in Santo Domingo and to point out its potential to serve as the axis in the formulation of a housing policy. Using the existing residential inventory as a base, the propose aim to reduce the housing need. It is believed that it is necessary to work on the neighborhoods produced from the construction of social housing to overcome the gap between normative and contemporary life styles standards. By doing so, an increase in the inventory of the houses units considered inadequate will result. Consequently, that rise can help to highlight the urgency of the elaboration of a new urban dwellings production and a recovery housing plan. By promoting the recycling of the residential fabric, the installed capacity of the city can be used and the served areas revalued. At the same time, it makes possible to take benefit of the public founds investments that have been made for decades in infrastructure networks, equipment, public spaces and services in general, which also imply an economic advantage. / Resumen La vivienda social en Santo Domingo. Oportunidades de reciclaje del parque construido Los primeros programas identificables como vivienda social en República Dominicana se remontan a la época de la de Trujillo (1930-1961) y se inician como parte de la política social del régimen. La política habitacional de la época, creó los llamados "Barrios de Mejoramiento Social", estaba orientada a dar estabilidad en la vida de los obreros desde una visión paternalista que institucionalizó el rol del gobierno como proveedor. Además de la construcción de los barrios de vivienda social en la segunda mitad del siglo XX, se produce una proliferación de asentamientos informales en la capital y se empiezan a ocupar otras áreas hasta entonces no urbanizadas. Con la llegada al poder del Dr. Joaquín Balaguer (1966), se inicia un nuevo período en la producción de vivienda, dentro del marco de la política característica de sus gobiernos, conocida como "varilla y cemento". A partir de ese periodo se pueden identificar varias etapas en la producción de vivienda social, etapas que han estado definidas especialmente por los cambios políticos y el modelo económico implementado por el partido de turno. A pesar de las variaciones y momentos clave de la producción de vivienda pública de Santo Domingo en ningún momento el ritmo de las construcciones ha logrado solucionar las carencias habitacionales. Actualmente el cálculo del déficit habitacional nacional establece que existe un déficit de 972.925 unidades de viviendas, cifra bastante elevada teniendo en cuenta que en este mismo censo la población del país se contabilizó en 9.445.281 habitantes. Este análisis enfoca el déficit habitacional en sus dos dimensiones: cualitativo y cuantitativo. Estas cifras evidencian la necesidad de creación de un plan de producción de nuevas viviendas y de recuperación del parque construido. Para ello es necesario conocer no solo la magnitud del déficit sino también el panorama general del marco legal y las entidades que conforman el sector vivienda, que en la República Dominicana, se caracteriza por la fragmentación de las inversiones, la dispersión institucional la duplicidad de las funciones. En dicho contexto, se exploran las distintas formas en las que se puede abordar la problemática expuesta. Se parte de la idea de que es posible buscar soluciones al déficit habitacional de Santo Domingo mediante interviniendo en los barrios surgidos a partir de la construcción de vivienda social. Se plantean unas estrategias cuya aplicación, (de forma particular o combinada) sirva para aprovechar la actual integración de estos barrios al tejido de la ciudad. El objetivo general establecido en este trabajo es estudiar la génesis de los conjuntos habitacionales de vivienda social de Santo Domingo y resaltar su potencial para servir como eje en la formulación de una política de vivienda que pretenda la eliminación del déficit habitacional a partir de la puesta en valor del tejido residencial existente. Se entiende que es necesario actuar sobre los barrios producidos a partir de la construcción de vivienda social y superar el desajuste entre las normativas y los criterios contemporáneos. De esa manera se produciría un aumento del inventario de viviendas consideradas parte del déficit habitacional cualitativo lo que supone una mayor visualización de la problemática. Tambien se refuerza el argumento a favor de la elaboración de los planes de producción de nueva viviendas urbanas y recuperación del stock construido. Al potenciar el reciclaje del tejido residencial se aprovecha la capacidad instalada en las zonas servidas de la ciudad, se utilizan las inversiones realizadas en redes de infraestructura, equipamientos, espacios públicos y servicios en general; con lo cual existe también una ventaja económica. Los barrios a intervenir también pueden ser aquellos en donde los valores de las edificaciones son signific / La vivenda social a Santo Domingo. Oportunitats de reciclatge del parc construït Els primers programes identificables com a vivenda social a República Dominicana es remunten a l'època de Trujillo (1930-1961) i s'inicien com a part de la política social del règim. La política habitacional de l'època, va crear els anomenats "Barris de Millorament Social", estava orientada a donar estabilitat a la vida dels obrers des d'una visió paternalista que va institucionalitzar el rol del govern com a proveïdor. A més de la construcció dels barris de vivenda social en la segona mitat del segle XX, es produïx una proliferació d'assentaments informals a la capital i es comencen a ocupar altres àrees fins eixe moment no urbanitzades. Amb l'arribada al poder del Dr. Joaquín Balaguer (1966), s'inicia un nou període en la producció de vivenda, dins del marc de la política característica dels seus governs, coneguda com a "vareta i ciment". A partir d'eixe període es poden identificar diverses etapes en la producció de vivenda social, etapes que han estat definides especialment pels canvis polítics i el model econòmic implementat pel partit de torn. A pesar de les variacions i moments clau de la producció de vivenda pública a Santo Domingo en cap moment el ritme de les construccions ha aconseguit solucionar les carències habitacionals. Actualment el càlcul del dèficit habitacional nacional establix que hi ha un dèficit de 972.925 unitats de vivendes, xifra prou elevada tenint en compte que en este mateix cens la població del país es va comptabilitzar en 9.445.281 habitants. Aquest anàlisi enfoca el dèficit habitacional en les seues dos dimensions: qualitatiu i quantitatiu. Aquestes xifres evidencien la necessitat de creació d'un pla de producció de noves vivendes i de recuperació del parc construït. Per això és necessari conéixer no sols la magnitud del dèficit sinó també el panorama general del marc legal i les entitats que conformen el sector vivenda, que a la República Dominicana, es caracteritza per la fragmentació de les inversions, la dispersió institucional i la duplicitat de les funcions. En aquest context, s'exploren les distintes formes en què es pot abordar la problemàtica exposada. Es partix de la idea que és possible buscar solucions al dèficit habitacional de Santo Domingo per mitjà d'intervenir als barris sorgits a partir de la construcció de vivenda social. Es plantegen unes estratègies, l'aplicació de les quals (de forma particular o combinada), servisca per aprofitar l'actual integració d'estos barris al teixit de la ciutat. L'objectiu general establit en aquet treball és estudiar la gènesi dels conjunts habitacionals de vivenda social de Santo Domingo i ressaltar el seu potencial per a servir com a eix en la formulació d'una política d'habitatge que pretenga l'eliminació del dèficit habitacional a partir de la posada en valor del teixit residencial existent. S'entén que és necessari actuar sobre els barris produïts a partir de la construcció de vivenda social i superar el desajust entre les normatives i els criteris contemporanis. D'eixa manera es produiria un augment de l'inventari de vivendes considerades part del dèficit habitacional qualitatiu el que suposa una major visualització de la problemàtica. També es reforça l'argument a favor de l'elaboració dels plans de producció de noves vivendes urbanes i recuperació de l'estoc construït. Al potenciar el reciclatge del teixit residencial s'aprofita la capacitat instal·lada en les zones servides de la ciutat, s'utilitzen les inversions realitzades en xarxes d'infraestructura, equipaments, espais públics i servicis en general; amb el que existix també un avantatge econòmic. Els barris a intervindre també poden ser aquells on els valors de les edificacions són significativament baixos respecte als preus del sòl, pel que una actuació tindria també un sentit d'aprofitament econòmic d'una loc / Ulloa Caceres, N. (2017). La vivienda social en Santo Domingo. Oportunidades de reciclaje del parque construido [Tesis doctoral]. Universitat Politècnica de València. https://doi.org/10.4995/Thesis/10251/90640

Bajo el título de la tesis Arcos, bóvedas de arista y bóvedas aristadas de cantería en el círculo de Francesc Baldomar y Pere Compte, se desarrolla una investigación que, como se indica, centra su atención en el ámbito de la historia de la arquitectura y de la construcción en el contexto medieval. El estudio se centra en un conjunto de prácticas arquitectónicas que se inscriben en el desarrollo de la cantería. Esta, de origen tan antiguo como las propias civilizaciones, toma en la Edad Media un especial impulso, trazando una línea evolutiva, y alcanza hacia finales de este periodo (s. XV y XVI) un gran nivel de desarrollo y sofisticación. Este será el caso del ámbito del antiguo reino y ciudad de Valencia, en el que se define el objeto de estudio del presente trabajo. La situación histórica, política, social y económica que vive Valencia a lo largo del s XV favoreció los campos de la arquitectura y de la construcción, y propició avances, que acabaron materializándose en obras de carácter novedoso y alta calidad de ejecución; concretamente en el ámbito de la cantería, donde encontramos una gran variedad de casos, e incluso la aparición de un tipo arquitectónico nuevo: las bóvedas aristadas. Este consiste en la conformación de bóvedas, cuya forma se ajusta a los parámetros del gótico, pero sin presentar elementos de nervatura. Es decir, se trata de fábricas cuya forma viene definida por aristas en sustitución de los nervios (sean principales, secundarios, terceletes, fajones o formeros), y cuyas superficies de intradós se presentan curvadas (no se trata de bóvedas de arista definidas por el encuentro de bóvedas de cañón, sino de un sistema distinto). La correcta comprensión histórico-constructiva de estas obras plantea una serie de cuestiones a resolver, que surgen necesariamente de la eliminación del propio sistema gótico. Esta será, por lo tanto, la cuestión principal que aborda el presente trabajo, y que, para poder llevar a cabo, necesitará del desarrollo de algunas cuestiones complementarias. En primer lugar, se considera el estudio de algunos tipos arquitectónicos relacionados con el desarrollo de la cantería, y cercanos a las bóvedas aristadas. Este será el caso de una selección de arcos (en sus diferentes variantes) y de bóvedas de arista, cuya construcción se encuadra en el contexto estudiado. En segundo lugar, se elabora un estudio específico de las bóvedas aristadas en su conjunto, estableciendo los parámetros de forma y construcción que las definen. En este punto, dada la prácticamente nula información gráfica conservada, será necesario elaborar hipótesis apoyadas en los análisis de las obras, y en el trabajo realizado en talleres experimentales (elaboración de modelos a escala y trabajo sobre materiales originales). Este proceder determinará que el nuevo tipo deriva directamente del arco, y que en él se fundamente su sistema de trazado. En tercer lugar, se procederá al análisis de las obras construidas, detallando todos aquellos aspectos particulares que derivan de cada caso. Esto ampliará y matizará el conjunto de estudios realizados anteriormente, añadiendo conceptos, hábitos y procederes puestos en práctica por los constructores del momento. Con todo esto, se puede afirmar que el presente trabajo plantea un estudio en profundidad sobre tipos y ejemplos arquitectónicos muy concretos, puestos en práctica en una franja cronológica determinada (segunda mitad del s XV, fundamentalmente), entre los cuales destaca la bóveda aristada, como la aportación más significativa. Esta constituirá, por lo tanto, el eje central de la investigación, en torno al cual se situarán los otros tipos, que (por otro lado) permitirán su correcta comprensión. / For the thesis entitled Arches, Groined Vaults and Template Stonework: the Setting of Francesc Baldomar and Pere Compte, research was carried out, which, as indicated, focuses on the history of architecture and building in the medieval context. The study focuses specifically on a set of architectural, and therefore constructional, practices, involved in the development of stone ma-sonry, whose origin is as old as civilization itself, and which in the Middle Ages received a special impulse, following an evolutionary line. At the end of this period (15th and 16th centuries) it reached an advanced stage of development and sophistication. This was so in the case of these activities in Valencia, which is the subject under study in the present work. The historical, political and economic situation of Valencia throughout the 15th century undeniably favoured the fields of architecture and construction, and gave rise to many advances that led to the construction of new types of finely executed works. This was certainly the case in stone-masonry, involving a large number of highly skilled master masons in extremely intricate examples of their works. In this period, therefore, stone-masonry lived through one of its most splendid epochs during which different architectural typologies with multiple variants were put into practice. This variety will influence the present work, which however, will basically focus on a very particular new type of architecture that in a certain way marks the culmination of the technical development of the discipline of groined vaults. This new typology consists of the design of vaults whose shape conforms to Gothic parameters but which lack ribbing, i.e. constructions that are defined by groins instead of ribs and curved surfaces (not groin vaults defined by the meeting of barrel vaults). The correct historical and constructional interpretation of these works involvers a series of questions that necessarily arise from the elimination of the Gothic system and need to be answered. On doing away with ribs, not only do we have to give an answer to the formal definition of a vault, but we must also establish new tracework construction methods to both form and build a vault. This will therefore be the main objective of the present work, however, to carry out this aim some complementary questions will also need to be developed. In the first place, some typical cases regarding the development of stone masonry and closely related to groined vaults will be considered, as in the case of arches (in their different variants) and groined vaults themselves, of which many examples exist in the context under study. Secondly, a specific study will be made of groined vaults in general, establishing the design and construction parameters that define them as an architectural type. On this point, given the scarcity of the conserved architectural and constructional documentation, it will be necessary to propose hypotheses that will be supported by the analysis of the works them-selves and by work carried out in experimental workshops (constructing scale models and working on the original materials). This procedure will finally show that the new typology is directly derived from the arch and that its system of tracery is basically founded on it. Thirdly, after establishing the fundamentals that define the different architectural types, an individual analysis will be made of the constructed works. From the above it can be seen that the present work aims to be an in-depth study of very specific architectural types and examples in use at a certain period in history (basically in the second half of the 15th century), of which the groined vault is an outstanding example, as its most significant contribution. This will therefore form the core of the re-search, around which the other typologies will be situated, which (in turn) will be an aid to its correct interpretation. / Sota el títol de tesi, Arcs, voltes d'aresta i voltes arestades de pedra tallada al cercle de Francesc Baldomar i Pere Compte, es desenvolupa una investigació que, com s'indica, centra l'atenció en l'àmbit històric de l'arquitectura i la construcció a finals de l'Edat Mitjana. L'estudi, per la seua part, centra el focus d'atenció sobre un conjunt de pràctiques arquitectòniques que s'inscriuen dins del desenvolupament del tall de pedra (la disciplina de tallar la pedra). Aquesta, amb un origen tan antic com les civilitzacions més antigues, pren a l'Edat Mitjana una singular força (i intensitat), traçant una línia evolutiva, i aconseguint, cap al final d'aquest període un altíssim nivell tècnic i de sofisticació. Aquest serà, aleshores, el cas Valencià, al que es defineix l'objecte d'estudi. La situació històrica, política, social i econòmica que va viure aquesta ciutat al llarg de tot el s. xv, va afavorir l'àmbit de l'arquitectura propiciant quantitat d'avanços, i materialitzant obres construïdes d'alta qualitat d'execució. Això passarà de manera especial amb la disciplina del tall de pedra, documentant nombrosos Mestres d'obres i exemples construïts que denoten notable destresa i complexitat. Aquesta varietat condicionarà el treball realitzat, que, no obstant això, quedarà focalitzat fonamentalment cap a un tipus arquitectònic nou, molt particular, i que marca, en un cert sentit, la culminació de l'avanç tècnic: les voltes arestades. El nou tipus, doncs, consisteix en la conformació de voltes, de les quals la forma s'ajusta als paràmetres del gòtic, però sense disposar elements nervats. És a dir, es tracta de fàbriques en què la forma es defineix per arestes en substitució dels nervis, i les superfícies interiors es presenten corbades (no es tracta, per tant, de voltes anomenades "d'aresta", definides per l'encontre de canyons cilíndrics). La correcta comprensió històric-constructiva d'aquestes obres planteja una sèrie de qüestions a resoldre, que sorgeixen necessàriament de l'eliminació del sistema gòtic. En prescindir dels nervis no només s'ha de donar resposta a la definició formal de la volta, sinó que, també s`han d'establir uns nous processos constructius i de traça. Aquesta serà, per tant, la qüestió principal que abordarà el treball, i que, per poder-lo dur a terme, necessitarà del desenvolupament d'alguns punts complementaris. En primer lloc, es considera l'estudi d'alguns casos tipològics relacionats i propers a les voltes arestades. Aquest serà el cas dels arcs i de les voltes d'aresta (en les diferents variants que es donen), àmpliament posats en pràctica al context valencià. En segon lloc, s'elabora l'estudi específic de les voltes arestades, establint els paràmetres formals i constructius que les defi-neixen com a tipus arquitectònic. Per poder fer això, tanmateix, donada la poca documentació que s`ha conservat de caràcter específic, serà necessària l'elaboració d'hipòtesis, que haurà de ser recolzada amb l'anàlisi de les obres, i amb el treball a tallers experimentals (construint models a escala i experimentant amb materials originals). Aquesta manera de fer, determinarà, que el nou tipus constructiu esdevinga directament de l'arc, així com el seu tipus de traçat. En tercer lloc, establits els fonaments que defineixen els diversos tipus arquitectònics, es procedirà a l'anàlisi de les obres construïdes, detallant tots aquells aspectes particulars derivats de cada situació concreta. Amb tot això, es pot dir que el treball realitzat planteja un estudi en profunditat sobre un conjunt de tipus i exemples arquitectònics, posats en pràctica a una franja cronològica determinada (segona meitat del s. XV), dins dels quals destaquen les voltes arestades, enteses com l'aportació més significativa del període. Aquestes constituiran, per tant, l'eix central de la investigació, al voltant del qual es definiran els altres tipus se / Navarro Camallonga, P. (2018). Arcos, Bóvedas de Arista y Bóvedas Aristadas de Cantería en el Círculo de Francesc Baldomar y Pere Compte [Tesis doctoral]. Universitat Politècnica de València. https://doi.org/10.4995/Thesis/10251/107337

Sería el 2 de septiembre de 1931, mediante carta privada remitida por un tal B. Breslow en calidad de Representante Comercial de la URSS en Francia, cuando Le Corbusier recibe la invitación a participar en el concurso del que sería para muchos el edificio esencial del país, el Palacio de los Soviets de Moscú. Un edificio que en consecuencia, además de encarnar la voluntad de las masas trabajadoras rusas, debía convertirse de manera análoga, allí donde ya se hallaba construida la catedral del Salvador, en el monumento artístico-arquitectónico de la todavía maltrecha capital soviética. Este y no otro es el punto en el que el presente texto se inscribe: en el continuo devenir que el proyecto desarrolla dentro del número 35 de la Rue de Sèvres de París, a fin de desempolvar algunas de las claves de aquel primer rastro creativo velado por la historia. De desandar la línea del Palacio de los Soviets de Moscú. / It would be september the second of 1931, on a private letter dispatched by some B. Breslow acting as Comercial Representative of the URSS in France, when Le Corbusier received the invitation to participate in the contest of the one that would be for many the essential building of the country, the Palace of the Soviets in Moscow. A building that for that matter would not only enbodies russian¿s working class will, but also should become in the same way, there where the Salvador cathedral was built, the artistic-architectural monument of the still struggling soviet capital. This and not else is the point in which the actual text it is enrolled: on the developed by the project inside the number 35 of the Rue de Sèvres in Paris, with the objective of dusting off some of the key aspects of that first creative track blurred by history. Going back along the line of the Palace for the Soviets of Moscow. / Seria el 2 de setembre de 1931, mitjançant carta privada remesa per un tal B. Breslow en qualitat de Representant Comercial de l'URSS a França, quan Le Corbusier rep la invitació a participar en el concurs del que seria per a molts l'edifici essencial del país, el Palau dels Soviets de Moscou. Un edifici que en conseqüència, a més d'encarnar la voluntat de les masses treballadores russes, havia de convertir-se de manera anàloga, allà on ja es trobava construïda la catedral del Salvador, en el monument artístic-arquitectònic de l'encara malmesa capital soviètica. Aquest i no un altre és el punt en el qual el present text s'inscriu: en el continu esdevenir que el projecte desenvolupa dins el número 35 de la Rue de Sèvres de París, per tal de desempolsar algunes de les claus d'aquell primer rastre creatiu vetllat per la història. De retrocedir la línia del Palau dels Soviets de Moscou. / Ponce Gregorio, P. (2018). EL GRAN PALAIS. Proyecto y arquitectura en el Palacio de los Soviets de Le Corbusier y Pierre Jeanneret [Tesis doctoral]. Universitat Politècnica de València. https://doi.org/10.4995/Thesis/10251/111843

[EN] This work tries to clarify the data and documents that deal with the Desert of The Palms and its hermitages. The initial approach is based on the merger of the historic, the architectural and the spiritual, to carry the reader through a common thread of what was, symbolically, and how it materialized in architecture and its environment. It should be noted that the work does not try to make a constructive and graphic description of what were the hermitages, but is a mere description of the construction, to understand the symbolism of space itself. This is part of the existing literature, documentary research and, above all, called «anonymous manuscript 1778», which is a description of the Desert of The Palms. Significant data that have been erroneously documented by other authors, as well as deepen the analysis of all the elements of the set of the desert will clarify. The contribution of this thesis consists, first, in the differentiation of two times historic place, one in the old framework (17th to 19th centuries) and the other in the new framework (19th to 21th centuries). This will merge the texts of two frames, for a bigger and better understanding of the place; and, like nexus, spirituality. This line refers the Desert of The Palms in key of paradise, justifying it with other Carmelite Deserts around the world and appearing so characteristic symbolism as the Carmelite Laura. Second are the different types of the hermitages and other related buildings to them in the Desert of The Palms, distinguishing between the set as the union of the parties and individual parties as essential elements of the set. Thus focuses attention on two aspects: the first is the documentary, based principally in the mentioned anonymous manuscript, which suggest his authorship (based on archival research and transcription of unpublished documents); and the second aspect is the bibliographic, extracting the texts presenting the whole of the hermitages. Reading through a heritage catalogue makes it easier to understand the materialization of the hermitages and other constructions in an individualized manner. Part of the old text and part of the current description is summarized in the tabs. Tops is working with an unpublished analysis of the spiritual values of the hermitage, creating a fruitful dialogue between architecture and spirituality. / [ES] El presente trabajo trata de esclarecer los datos y documentos que versan sobre el Desierto de Las Palmas y sus Ermitas. El planteamiento inicial se basa en la fusión de lo histórico, lo arquitectónico y lo espiritual, para llevar al lector mediante un hilo conductor de lo que fue, simbólicamente, y como se materializó en la arquitectura y su entorno. Cabe destacar que el trabajo no intenta hacer una descripción gráfica y constructiva de lo que fueron las ermitas, sino que es una mera descripción de la construcción, para entender la simbología del espacio en sí. Para ello se parte de la bibliografía existente, la investigación documental y, sobre todo, el llamado «manuscrito anónimo de 1778», que es una descripción del Desierto de Las Palmas. Se esclarecen datos significativos que han sido documentados erróneamente por otros autores, además de profundizar en el análisis de todos los elementos del conjunto del Desierto. La aportación de esta tesis consiste, en primer lugar, en la diferenciación de dos tiempos históricos del Lugar, uno en el marco antiguo (siglos XVII al XIX) y el otro en el marco nuevo (siglos XIX al XXI). De este modo se funden los textos de los dos marcos, para una mayor y mejor comprensión del lugar; y, como nexo de unión, la espiritualidad. En esta línea se habla del Desierto de Las Palmas en clave de Paraíso, justificándolo con otros Desiertos Carmelitanos a nivel mundial y apareciendo simbolismos tan característicos como la Laura carmelitana. En segundo lugar, se tratan las distintas tipologías de las Ermitas y otras edificaciones vinculadas a ellas en el Desierto de Las Palmas, distinguiendo entre el conjunto como la unión de las partes y las partes individuales como elementos esenciales del conjunto. De este modo se focaliza la atención en dos vertientes: la primera es la vertiente documental, basándonos principalmente en el mencionado manuscrito anónimo, del que proponemos su autoría (basándonos en la investigación archivística y la transcripción de documentos inéditos); y la segunda vertiente es la bibliográfica, extrayendo los textos que presentan al conjunto de las Ermitas. Para entender de manera individualizada la materialización de las Ermitas y otras construcciones, se facilita su lectura mediante un catálogo de fichas patrimoniales. En las fichas se resume parte del texto antiguo y parte de la descripción actual. Se remata el trabajo con un análisis inédito de los valores espirituales de la Ermita, creando un fructífero diálogo entre la arquitectura y la espiritualidad. / [CA] El present treball tracta d'esclarir les dades i documents que versen sobre el Desert de Les Palmes i les seues Ermites. El plantejament inicial es basa en la fusió d'allò històric, allò arquitectònic i allò espiritual, per a portar al lector mitjançant un fil conductor d'allò que va ser, simbòlicament, i com es va materialitzar a l'arquitectura i al seu entorn. Cal destacar que el treball no intenta fer una descripció gràfica i constructiva del que van ser les ermites, sinó que és una mera descripció de la construcció, per a entendre la simbologia de l'espai en si. Per a això, es parteix de la bibliografia existent, de la investigació documental i, sobre tot, de l'anomenat «manuscrit anònim de 1778», una descripció del Desert de Les Palmes. S'esclareixen dades significatives que han sigut documentades erròniament per altres autors, a més d'aprofundir en l'anàlisi de tots els elements del conjunt del Desert. L'aportació d'esta tesi consisteix, en primer lloc, en la diferenciació de dos temps històrics del Lloc, un en el marc antic (segles XVII al XIX) i l'altre en el marc nou (segles XIX al XXI). Així es fonen els textos de tots dos marcs, per a una major i millor comprensió del lloc; i com a nexe d'unió: l'espiritualitat. En esta línia es parla del Desert de Les Palmes en clau de Paradís, justificant-ho amb altres Deserts Carmelitans a nivell mundial i apareixent simbolismes tan característics com la Laura carmelitana. En segon lloc. es tracten les distintes tipologies de les Ermites i altres edificacions vinculades a elles en el Desert de Les Palmes, distingint entre el conjunt com la unió de les parts i les parts individuals com a elements essencials del conjunt. D'aquesta manera es focalitza l'atenció en dos vessants: el primer és el vessant documental, basant-nos principalment en el mencionat manuscrit anònim, del que proposem la seua autoria (basant-nos en la investigació arxivística i la transcripció de documents inèdits); i el segon vessant és el bibliogràfic, escollint els textos que parlen del conjunt de les Ermites. Per a entendre de manera individualitzada la materialització de les Ermites i altres construccions, es facilita la seua lectura mitjançant un catàleg de fitxes patrimonials. En eixes fitxes es resumeix part del text antic i part de la descripció actual. Es remata el treball amb una anàlisi inèdita dels valors espirituals de l'Ermita, creant un fructífer diàleg entre l'arquitectura i l'espiritualitat. / Husillos Tamarit, I. (2016). Las ermitas del Desierto de Las Palmas. Historia y Actualidad de una idea [Tesis doctoral]. Universitat Politècnica de València. https://doi.org/10.4995/Thesis/10251/61969

[EN] Marek Leykam has contributed to reformulate the role of a modern architect as a manager of a collective effort, taking part effectively in the reconstruction of Poland after World War II by generating a highly symbolic architecture with a project method that prioritized logic and reason, which not only allowed to meet architecture with material needs of society, but also people to act consciously on the basis of social problems arised by the loss of identity and the discouragement of the surviving population about the idea of human being. Starting under conditions of chaos, that moved all available agents to join forces in pursuit of a common goal which was part of the basic vital needs of the population, Leykam articulated a coherent project method, based on optimization of technical possibilities and resources, in order to generate a reasonable answer to the context but not determining solutions by circumstantial accidents. The projects of Marek Leykam were opened to be completed by the interaction of people that was using them and, far from utopia, did not claim to be revolutionary but pointed a strong resistance, setting the foundations of a stable society that tried to recover faith in their community by sharing routines, patterns and repetitions. By means of architecture, Leykam stirred as well public awareness about the need of restructuring Polish society in the absence of subjective and authoritarian impositions, creating logical propositions that would allow to manage hierarchies and distribute equally spaces and visual perspectives in architecture for organizing a more just and egalitarian society. This thesis is focused on demonstrate the existence of a consistent project method throughout the work of Marek Leykam, reconstructing retrospectively its patterns, analyzing the semiotic implications of his architecture and showing its concern to find solutions to social problems derived from the collective sense of alienation that happened in Poland after the II World War. / [ES] El arquitecto polaco Marek Leykam contribuyó a reformular el papel del arquitecto moderno como auténtico gestor de un esfuerzo colectivo, interviniendo con eficacia en la reconstrucción de Polonia tras la II Guerra Mundial mediante una arquitectura de gran simbolismo y representatividad atenida a un método proyectual coherente derivado de su prioridad por la lógica y la razón, que no solo le permitió responder a las necesidades materiales de la sociedad, sino actuar conscientemente sobre la base de sus problemas sociales derivados de la pérdida de identidad y el desarraigo de la población superviviente ante la propia idea de ser humano. Bajo unas condiciones de partida de caos, en las que tuvieron que unir fuerzas todos los agentes disponibles en aras de un objetivo común que formaba parte de los requerimientos vitales básicos de la población, Leykam articuló un método proyectual coherente basado en la optimización de las posibilidades técnicas y constructivas de cada momento, el máximo aprovechamiento de los recursos y la eficacia en la ejecución, a través del cual generar una respuesta razonada al contexto de cada obra sin que sus soluciones quedasen determinadas por accidentes circunstanciales. El conjunto de proyectos de Leykam reconstruye de forma continua una trama abierta a ser completada por la interacción consciente de todas las personas que entran en contacto con su trabajo, contemporizando una postura firme y contraria a los planteamientos de dominación que estaban teniendo lugar en Polonia después de 1945 tanto en la esfera artística como en la social, y dando lugar a una obra que, alejada de la utopía, no tuvo pretensión de ser revolucionaria pero sí de ejercer una resistencia sobre la cual se sentasen las bases de una sociedad estable que recuperase la fe en su convivencia comunitaria compartiendo rutinas, pautas y repeticiones a modo de actos de liturgia. Mediante la arquitectura, Leykam agitó así la conciencia colectiva sobre la necesidad de reestructurar la sociedad polaca desde la ausencia de imposiciones autoritarias de carácter subjetivo, hecho al que aludió a través de una arquitectura basada en proposiciones lógicas que permitiesen administrar racionalmente las jerarquías y distribuir equitativamente los espacios y sus perspectivas visuales independientemente de cuáles fueran sus funciones. Mediante este procedimiento, era posible poner de manifiesto asimismo la necesidad de no trabajar alejado de los avances técnicos, ni carecer de mecanismos democráticos para organizar una sociedad más justa e igualitaria. El objetivo de esta tesis es demostrar la existencia de un método proyectual coherente a lo largo de toda la obra de Marek Leykam, reconstruyendo retrospectivamente sus patrones, analizando las implicaciones semióticas de su arquitectura y poniendo de manifiesto su preocupación por la búsqueda de soluciones a los problemas sociales en una época marcada por un sentimiento colectivo de alienación. / [CA] L'arquitecte polonès Marek Leykam va contribuir a reformular el paper de l'arquitecte modern com autèntic gestor d'un esforç col·lectiu, intervenint amb eficàcia en la reconstrucció de Polònia després de la II Guerra Mundial mitjançant una arquitectura de gran simbolisme i representativitat atinguda a un mètode projectual coherent derivat de la seva prioritat per la lògica i la raó, que no només permetia respondre a les necessitats materials de la societat sinó actuar conscientment sobre la base dels seus problemes socials derivats de la pèrdua d'identitat i el desarrelament de la població supervivent davant la pròpia idea d'ésser humà. Sota unes condicions de partida de caos en què van haver d'unir forces tots els agents disponibles en nom d'un objectiu comú que formava part dels requeriments vitals bàsics de la població, Leykam va articular un mètode projectual coherent basat en l'optimització de les possibilitats tècniques i constructives de cada moment, el màxim aprofitament dels recursos i l'eficàcia en l'execució, a través del qual generar una resposta raonada al context de cada obra sense que les seves solucions quedessin determinades per accidents circumstancials. El conjunt de projectes d'Leykam reconstrueix de forma contínua una trama oberta a ser completada per la interacció conscient de totes les persones que entren en contacte amb el seu treball, contemporitzant una postura ferma i contrària als plantejaments de dominació que estaven tenint lloc a Polònia després de 1945 tant en l'esfera artística com en la social, i donant lloc a una obra que, allunyada de la utopia, no va tenir pretensió de ser revolucionària però sí d'exercir una resistència sobre la qual s'asseguessin les bases d'una societat estable que recuperés la fe en la seva convivència comunitària compartint rutines, pautes i repeticions com d'actes d'una litúrgia. Mitjançant l'arquitectura, Leykam agità així la consciència col·lectiva sobre la necessitat de reestructurar la societat polonesa des de l'absència d'imposicions autoritàries de caràcter subjectiu, fet al que va al¿ludir a través d'una arquitectura basada en proposicions lògiques que permetessin administrar racionalment les jerarquies i distribuir equitativament els espais i les seves perspectives visuals independentment de quines fossin les seves funcions. Mitjançant aquest procediment, era possible posar de manifest, així mateix, la necessitat de no treballar allunyat dels avenços tècnics ni mancar de mecanismes democràtics per organitzar una societat més justa i igualitària. L'objectiu d'aquesta tesi és demostrar l'existència d'un mètode projectual coherent al llarg de tota l'obra de Marek Leykam, reconstruint retrospectivament els seus patrons, analitzant les implicacions semiòtiques de la seva arquitectura i posant de manifest la seva preocupació per la recerca de solucions als problemes socials en una època marcada per un sentiment col·lectiu d'alienació. / Requena Crespo, FV. (2016). Marek Leykam. Hacia una arquitectura de resistencia [Tesis doctoral]. Universitat Politècnica de València. https://doi.org/10.4995/Thesis/10251/62190

[EN] This Thesis aims to extract the criteria and strategies which with Alejandro de la Sota addresses the design process of inhabiting, as a solid and effective starting point for its resolution in the current context. Although his work does not follows a method, neither absolutely rational nor lineal, it is the result of an implementation criteria that integrates in a coherent manner its multiple facets. From a deeper understanding of the issue and a clear dominance of the architecture work, he is able to develop works that condense useful knowledge, in the form of architectural ideas that transcend time and space, and that offer bothvarious and repetitive solutions. In them, he tries to merge man and landscape to highlight the human existence from its indissoluble union with it. For the purpose of achievement of the mentioned target, the study is focused on the analysis of an specific work: Dwellings on the bay of La Alcudia, a domestic, mature, dense in significances proposal that was thought to the joy of life. Its scale, perfectly able to control from the dimensional, functional and construction point of view, permits to apprehend it in all its unitary strength and to notice the amount of divergent aspects that the architect achieves to condense in a unique architectural reality. Though it is an unbuilt work, its values, its power of innovation and its extrapolated nature make them an absent architectural pattern, able to inspire the professional practice in the current circumstances. The project is revealed as the synthesis of the principles about inhabiting that the architect has been brewing from his experiences, living and researches about the domestic scope. Along his trajectory, the intentions barely changed reflected in his reports that justified his housing projects; are the same foundations that are adapted to the different circumstances depending on the needs, the technical disposal at the same time they evolve towards a great dematerialising, abstraction and essentiality: "the simple simplicity" that achieves its highest expresion in this proposal. Thus, his houses constitute subsequent crystallizations towards an ideal that is understood nearly as a piece of nature that its environmental features allow therefore mankind inhabiting. In other words, achieve on Earth his much-desired natural habitat as the maximum expression of freedom and wellness. Based on the thorough studying and the organization of the original information used in the proposal and the reconstruction of his designing process, are identified both the criteria and strategies that the architect addresses the project. They are then verified in his thought and the collection of his work, with the intention to extrapolate from the specific to the general. Finally, it is analyzed its possible continuity and validity, without prejudice of its adjustment to the current technological and social reality. / [ES] La tesis se propone como objetivo extraer los criterios y estrategias con los que Alejandro de la Sota aborda el proceso de proyecto del habitar, como un punto de partida sólido y eficaz para su resolución en el contexto actual. Aunque su producción no sigue un método, ni totalmente racional ni lineal, sí que es el resultado de un criterio de actuación que integra de manera coherente sus múltiples aspectos. Desde una comprensión profunda del problema y un claro dominio del oficio, es capaz de producir obras que condensan un conocimiento útil, en forma de ideas arquitectónicas que trascienden el tiempo y el espacio, y que ofrecen soluciones al mismo, diversas y reiterativas. En ellas, busca fundir al hombre con la naturaleza para significar la existencia humana desde su indisoluble unidad con ésta. Para la consecución del objetivo señalado, el trabajo se centra en el análisis de un proyecto concreto: las Viviendas en la Bahía de Alcudia, una propuesta doméstica madura, densa en significados y pensada para el máximo goce de la vida. Su escala, perfectamente 'controlable' desde el punto de vista dimensional, funcional y constructivo, permite aprehenderla con toda su potencia unitaria y reparar en la cantidad de aspectos divergentes que el arquitecto logra condensar en una única realidad arquitectónica. Si bien se trata de una obra no construida, sus valores, su poder de innovación y su carácter extrapolable la convierten en un modelo de arquitectura ausente capaz de alumbrar la práctica profesional en las circunstancias actuales. El proyecto se revela como la síntesis de los principios sobre el habitar que el arquitecto ha ido destilando a partir de sus vivencias, experiencias e investigaciones en el ámbito doméstico. A lo largo de su trayectoria, apenas cambian las intenciones reflejadas en las memorias que justifican sus viviendas; son los mismos fundamentos que se adaptan a las diferentes circunstancias, en función del lugar, las necesidades y la disponibilidad técnica, a la vez que evolucionan hacia una intensa abstracción y esencialidad: la "sencillez, sencilla", que alcanza su máxima expresión en esta propuesta. De este modo, sus casas constituyen cristalizaciones sucesivas hacia un ideal que se entiende casi como un fragmento de naturaleza cuyas condiciones ambientales le permiten al hombre, sin más, habitar. Es decir, lograr en la Tierra su anhelado hábitat natural como máxima expresión de libertad y bienestar. A partir del estudio exhaustivo y ordenado del material original de la propuesta y la reconstrucción de su proceso de diseño, se identifican los criterios y estrategias con los que el arquitecto aborda el proyecto. Posteriormente, se verifican en su pensamiento y en el conjunto de su obra, a fin de poderlos extrapolar de lo particular a lo general. Por último, se analiza su posible continuidad y vigencia, sin menoscabo de su adaptación a la realidad tecnológica y social del momento presente. / [CA] La tesi es proposa com a objectiu extraure els criteris i estratègies amb què Alejandro de la Sota aborda el procés de projecte de l'habitar, com un punt de partida sòlid i eficaç per a la seua resolució en el context actual. Encara que la seua producció no seguixca un mètode, ni totalment racional ni lineal, sí que és el resultat d'un criteri d'actuació que integra de manera coherent els seus múltiples aspectes. Des d'una comprensió profunda del problema i un clar domini de l'ofici, és capaç de produir obres que condensen un coneixement útil, en forma d'idees arquitectòniques que transcendixen el temps i l'espai, i que oferixen solucions a este, diverses i reiteratives. En elles, busca fondre l'home amb la natura per significar l'existència humana des de la seua indissoluble unitat amb esta. Per a la consecució de l'objectiu assenyalat, el treball se centra en l'anàlisi d'un projecte concret: els Habitatges a la Badia d'Alcúdia, una proposta domèstica madura, densa en significats i pensada per al màxim disfrute de la vida. La seua escala, perfectament 'controlable' des del punt de vista dimensional, funcional i constructiu, permet aprehendre-la amb tota la seua potència unitària i reparar en la quantitat d'aspectes divergents que l'arquitecte conseguix condensar en una única realitat arquitectònica. Si bé es tracta d'una obra no construïda, els seus valors, el seu poder d'innovació i el seu caràcter extrapolable la convertixen en un model d'arquitectura absent capaç de donar llum a la pràctica professional en les circumstàncies actuals. El projecte es revela com la síntesi dels principis sobre l'habitar que l'arquitecte ha anat destil¿lant a partir de les seues vivències, experiències i investigacions en l'àmbit domèstic. Al llarg de la seua trajectòria, tot just canvien les intencions reflexades en les memòries que justifiquen els seus habitatges; són els mateixos fonaments que s'adapten a les diferents circumstàncies, en funció del lloc, les necessitats i la disponibilitat tècnica, a la vegada que evolucionen cap a una intensa desmaterialització, abstracció i essencialitat: la "senzillesa, senzilla" que conseguix la seua màxima expressió en esta proposta. D'esta manera, les seues cases constituixen cristal¿litzacions successives cap a un ideal que s'entén casi com un fragment de naturalesa, les condicions ambientals de la qual li permeten a l'home, sense més, habitar. És a dir, aconseguir a la Terra el seu anhelat hàbitat natural com a màxima expressió de llibertat i benestar. A partir de l'estudi exhaustiu i ordenat del material original de la proposta i la reconstrucció del seu procés de disseny, s'identifiquen els criteris i estratègies amb què l'arquitecte aborda el projecte. Posteriorment, es verifiquen en el seu pensament i en el conjunt de la seua obra, per tal de poder-los extrapolar del particular al general. Finalment, s'analitza la seua possible continuïtat i vigència, sense detriment de la seua adaptació a la realitat tecnològica i social del moment present. / Pascual Rubio, A. (2016). PROYECTAR PARA LA VIDA. ALEJANDRO DE LA SOTA. VIVIENDAS EN LA BAHÍA DE ALCUDIA [Tesis doctoral]. Universitat Politècnica de València. https://doi.org/10.4995/Thesis/10251/62218

[EN] Beauty exists but it is a weakened concept today. This thesis seeks to recover its value to the contemporary world. This research reviews and reinterprets, through an eidetic way, the theories that have been considered suitable to set a current definition of beauty. Later a connection with contemporary architecture will allow us to offer a contemporary vision of beauty in architecture. The architect Alberto Campo Baeza will offer a dialogue through his thought and work in order to try to get conclusions that bring us a better understanding of this value. / [ES] La Belleza existe, y sin embargo, es un concepto tan depaureado hoy en día. Se busca recuperar su valor para el mundo contemporáneo. Esta investigación estudia y reinterpreta, a través de una vía eidética, las teorías que se han considerado convenientes para establecer una definición actual de la Belleza. Posteriormente se busca una relación con la Arquitectura Contemporánea, que nos permita ofrecer una visión contemporánea de la Belleza en la Arquitectura. El arquitecto Alberto Campo Baeza aparece para ofrecer un diálogo en esta cuestión, y se observa su pensamiento y obra para tratar de obtener unas conclusiones que nos acerquen a un mayor conocimiento de este valor. / [CA] La Bellesa existeix, i no obstant això, és un concepte tan empobrit hui en dia. Es busca recuperar el seu valor per al món contemporani. Aquesta investigació estudia i reinterpreta, a través d'una via eidètica, les teories que s'han considerat convenients per establir una definició actual de la Bellesa. Posteriorment es busca una relació amb l'Arquitectura Contemporània, que ens permeta oferir una visió contemporània de la Bellesa a l'Arquitectura. L'arquitecte Alberto Campo Baeza apareix per oferir un diàleg en aquesta qüestió, i s'observa el seu pensament i obra per tractar d'obtindre unes conclusions que ens acostin a un major coneixement d'aquest valor. / Domingo Fortea, R. (2016). UNA VISIÓN CONTEMPORÁNEA DE LA BELLEZA EN LA ARQUITECTURA. DIÁLOGO CON CAMPO BAEZA [Tesis doctoral]. Universitat Politècnica de València. https://doi.org/10.4995/Thesis/10251/62531

[EN] The depth of the building envelope allows you to set the connection between the inner and outer spaces, thus becoming a surface capable of controlling, enabling and adapting. In other words, controlling the energy movements through its surface, enabling the interchange, and adapting itself to different needs. By this means we introduce the main focus of this research: integrating the building envelope design within the transformation process for Lake Grove Village. Built in the 1960s, the Chicago-based residential buildings are characterized for the use of a prefabricated modular system that creates a scenario with possibilities for transformation. To do this, there are four concepts that drive this project. In first place, the technique. The concept of technique appears as a study tool that allows us to think about its use within the prototype selected for the project - the tall building in Chicago - and also allows us to understand the possibilities its use offers for the renovation project proposed. Choosing the tall building as the prototype is due to the fact that it represents an example of new scenarios for the building envelope at different eras, as well as it presents challenges and possibilities for design. This establishes the basis upon which to study the three other concepts: the building envelope, its adaptability, and its development towards a more energy efficient scenario. Secondly, the energy efficiency. The concept of energy efficiency appears as a goal of the design and it is understood as a manner in which the architecture is able to respond the needs of today without compromising future ones. In the project, energy efficiency has meant the spirit in which the project has been approached towards the following: energy reduction, interior space quality improvement, and adaptability of the proposed solution. By this means the project deals with efficiency in energy usage, efficiency in the space, and efficiency in the design. Thirdly, the building envelope. The concept of the building envelope is understood as the element that allows the relationship between the interior space, the outdoor space and the intermediate surface the delineates these. The parameters that define these facades, as well as their behaviors are used to establish the basis on which the design for the transformation of Lake Grove Village grows from. By identifying, defining and analyzing the concepts proposed, the project focuses on a wrapper that is committed to efficiency and offers adaptability. Finally, the adaptability. This concept is both a tool and a premise of the design that is present in the original project of Lake Grove Village. Adaptability of the technical possibilities, the adaptability towards the energy requirements, the adaptability to the needs of users, spaces and, finally, the adaptability of the building envelope. Therefore, the concept, as it is understood in this project, is translating to the present what could vary in the near future. Thus, technical concepts, energy efficiency, building envelope and its adaptability are unified in the project. / [ES] La profundidad de la envolvente permite establecer la unión entre el espacio interior y el exterior, convirtiéndose así en una superficie capaz de controlar, permitir y adaptar, es decir, controlar los intercambios, permitir la fluidez y adaptarse a las necesidades. De esta forma introducimos la investigación: la integración de las envolventes en el proceso de transformación de la fachada de Lake Grove Village. Construido en la década de los 60, estos edificios residenciales en Chicago se caracterizan por un sistema modular y prefabricado, con posibilidades de transformación. Para ello, son cuatro los conceptos que hilan el trabajo. En primer lugar, la técnica. La técnica aparece como una herramienta de estudio, lo que permite reflexionar acerca de su uso en el prototipo de construcción en altura en Chicago y comprender las posibilidades que ofrece para el proyecto de transformación propuesto. La elección del modelo en altura obedece a que representa un ejemplo de materialización de nuevos escenarios de las envolventes, y presenta retos y posibilidades para el diseño. Se establecen así las bases sobre las que estudiar la envolvente, su adaptabilidad y evolución hacia unas energéticamente más eficientes: los tres conceptos restantes. En segundo lugar, la eficiencia energética. La eficiencia energética aparece como objetivo del diseño, y se entiende como una actitud por parte de la arquitectura que permite dar respuesta a las necesidades de hoy, sin mermar las futuras. En el proyecto, ha supuesto el talante con el que se ha diseñado hacia la reducción energética, la mejora en la calidad del espacio interior y la adaptabilidad de la propuesta. De esta manera, se habla de eficiencia en el consumo, en los espacios y en el diseño. En tercer lugar, la envolvente. El concepto de la envolvente se entiende como aquélla que, mediante la tercera dimensión, permite entender la interrelación entre el espacio interior, el espacio exterior y la superficie que los delimita. Los parámetros que definen las envolventes, así como sus mecanismos de comportamiento, servirán para establecer las bases sobre las que parte el diseño del proyecto de transformación de la envolvente de Lake Grove Village. Mediante la identificación, la definición y el análisis, el proyecto se centra en una envolvente que apuesta por la eficiencia y ofrece la adaptabilidad. Por último, la adaptabilidad. La adaptabilidad de las envolventes es una herramienta y también una premisa del diseño que se encuentra ya en el edificio original de Lake Grove Village. La adaptabilidad de las posibilidades técnicas, la adaptabilidad ante los requerimientos energéticos, la adaptabilidad ante las necesidades de los usuarios, la adaptabilidad de los espacios y, por último, la adaptabilidad de las envolventes. De esta manera, este concepto, tal y como se entiende en este proyecto, se traslada al presente, teniendo en cuenta que pueda variar en un futuro. Se unifican así los conceptos de técnica, eficiencia energética, envolvente y adaptabilidad. / [CA] La profunditat de l'envoltant permet establir la unió entre l'espai interior i l'exterior, convertint-se així en una superfície capaç de controlar, permetre i adaptar, és a dir, controlar els intercanvis, permetre la fluïdesa i adaptar-se a les necessitats. D'esta manera introduïm la investigació: la integració de les envoltants en el procés de transformació de la façana de Lake Grove Village. Construït en la dècada dels 60, estos edificis residencials a Chicago es caracteritzen per un sistema modular i prefabricat, amb possibilitats de transformació. Per a això, són quatre els conceptes que filen el treball. En primer lloc, la tècnica. La tècnica apareix com una ferramenta d'estudi, la qual permet reflexionar sobre el seu ús en el prototip de construcció en altura a Chicago i comprendre les possibilitats que oferix per al projecte de transformació proposat. L'elecció del model en altura obeïx a que representa un exemple de materialització de nous escenaris de les envoltants, i presenta reptes i possibilitats per al disseny. S'establixen així les bases sobre les quals estudiar l'envoltant, la seua adaptabilitat i evolució cap a unes energèticament més eficients: els tres conceptes restants. En segon lloc, l'eficiència energètica. L'eficiència energètica apareix com a objectiu del disseny, i s'entén com una actitud per part de l'arquitectura que permeteix donar resposta a les necessitats de hui, sense minvar les futures. En el projecte, ha suposat l'actitud amb què s'ha dissenyat cap a la reducció energètica, la millora en la qualitat de l'espai interior i l'adaptabilitat de la proposta. D'esta manera, es parla d'eficiència en el consum, en els espais i en el disseny. En tercer lloc, l'envoltant. El concepte de l'envoltant s'entén com aquella que, mitjçant la tercera dimensió, permet entendre la interrelació entre l'espai interior, l'espai exterior i la superfície que els delimita. Els paràmetres que definixen les envoltants, així com els seus mecanismes de comportament, serviran per a establir les bases sobre les què parteix el disseny del projecte de transformació de l'envoltant de Lake Grove Village. Mitjançant la identificació, la definició i l'anàlisi, el projecte se centra en una envoltant que aposta per l'eficiència i oferix adaptabilitat. Finalment, l'adaptabilitat. L'adaptabilitat de les envoltants és una ferramenta i també una premissa del disseny, que es troba ja en l'edifici original de Lake Grove Village. L'adaptabilitat de les possibilitats tècniques, l'adaptabilitat davant dels requeriments energètics, l'adaptabilitat davant de les necessitats dels usuaris, l'adaptabilitat dels espais i, finalment, l'adaptabilitat de les envoltants. D'esta manera, este concepte, tal com s'entén en este projecte, es trasllada al present, tenint en compte que puga variar en un futur. S'unifiquen així els conceptes de tècnica, eficiència energètica, envoltant i adaptabilitat. / Palencia Muro, M. (2016). SISTEMAS COMPLEJOS DE FACHADAS. LA ADAPTABILIDAD DE LAS ENVOLVENTES DE VIDRIO [Tesis doctoral]. Universitat Politècnica de València. https://doi.org/10.4995/Thesis/10251/62532

El protagonista fundamental de esta tesis doctoral es Aldo van Eyck. Mención aparte del interés suscitado por el conjunto de su trayectoria profesional y por su propia figura, la principal motivación del presente trabajo consiste en aproximarse a la visión que el maestro holandés tenía de la relación que se establece entre 'arquitectura' y 'sociedad' o, más específicamente, de cómo los arquitectos pueden (y deben) introducir mejoras significativas en los modos de vida de las personas (usuarios). Es decir, la tesis pretende analizar el concepto de "dimensión humana de la arquitectura" de Aldo van Eyck. Ya en el capítulo introductorio se definía la 'dimensión humana de la arquitectura' como el modo consciente en que ésta (la arquitectura) considera la interacción con sus futuros usuarios, con el claro objetivo de elaborar propuestas encaminadas a introducir mejoras en sus vidas. De acuerdo con esta definición, varios son los términos clave que la caracterizan. Por un lado, las palabras "consciente" y "considera" explicitan que existe una reflexión intencionada y voluntaria sobre la figura del usuario en la arquitectura, consecuencia por tanto de una preocupación o interés previo por el tema; en este sentido, se puede entender que, si no se da esta circunstancia (esta consideración consciente), difícilmente podrá hablarse de dimensión humana de la arquitectura. Y por otro lado, la palabra "interacción" evidencia que existe un intercambio, un recorrido de ida y vuelta entre la arquitectura y sus usuarios, de manera que el arquitecto acumula información sobre las características y condicionantes de éstos a través de la observación y la reflexión personal, para posteriormente tratar de elaborar propuestas capaces de mejorar sus modos de vida. Esto es, sin ánimo de restarle importancia a la culminación de objetivos lograda por una determinada intervención arquitectónica, es en su intencionalidad y compromiso respecto a los futuros usuarios donde verdaderamente se origina l / Fernández-Llebrez Muñoz, JÁ. (2013). La dimensión humana de la arquitectura de Aldo Van Eyck. Escrita y Construida: Reconocimiento de sus ideas y Estudio de su iglesia en La Haya [Tesis doctoral]. Universitat Politècnica de València. https://doi.org/10.4995/Thesis/10251/27638

[ES] Espai Verd, obra del estudio de arquitectura CSPT bajo la dirección de Antonio Cortés Ferrando, es una singular edificación situada en el barrio de Benimaclet, Valencia, diseñada a comienzos de la década de los años 80 y finalizada a mediados de los años 90. El proyecto, que nació como una idea entre amigos sobre materializar un conjunto de chalets con jardín dispuestos en altura, se nutre de diferentes referentes y estrategias geométricas para encajar sus viviendas en el espacio. La combinación de sus múltiples elementos constructivos vistos, como su colosal estructura de hormigón armado, junto a la introducción de una profusa vegetación como parte intrínseca del edificio, sin lugar a dudas, dotan a esta obra de un interés arquitectónico digno de objeto de estudio. En la actualidad, numerosos colectivos académicos y profesionales han comenzado a mostrar un creciente interés por difundir esta edificación, dadas sus peculiares características. Existen diferentes publicaciones y exposiciones que aportan ciertos detalles de la obra, pero todos ellos desde un carácter divulgativo, sin llegar a profundizar en el proceso arquitectónico y de ejecución. El trabajo parte por recopilar el mayor número de documentación y datos posible respecto a su diseño y materialización, y así poder analizar y establecer una serie de conclusiones que den lugar al primer documento formal sobre Espai Verd. La Valencia de los años 80, el auge del cooperativismo, el desarrollo profesional de CSPT y de Cortés, y conceptos como el brutalismo, las megaestructuras o la arquitectura modular en el espacio, son algunos de los factores que influyeron profundamente en el diseño y materialización de esta obra. En este sentido, referentes como Habitat 67, Montreal, Canadá, de Moshe Safdie o la arquitectura modular del estudio de arquitectura GO-DB, en el que Cortés y el resto de integrantes de CSPT estuvieron formándose profesionalmente, resultan claves para entender este tipo de arquitectura. El proyecto se basa en la utilización de tres piezas o tipologías de viviendas, de una planta, dúplex y tríplex, que introduce dentro de en una retícula de 6 x 6 m para combinarlas mediante diferentes estrategias de diseño como el escalonamiento o la simetría. Los espacios intermedios, resultantes de la combinación espacial entre las viviendas, originan generosos espacios de relación y múltiples dotaciones que son fundamentales en el desarrollo social y vivencial del hábitat. De igual modo, el empleo de la vegetación como extensión natural de la vivienda mejora las condiciones medio ambientales, y supone la necesaria desvinculación de los ejes con respecto de la trama urbana, a favor del mejor asoleo posible. La espacialidad de sus crujías y las grandes cargas que implican la implantación del terreno vegetal en los forjados traen como resultado la singularización de la estructura, nada convencional para un edificio de carácter residencial. En este sentido, a través de la distinta documentación recopilada para la ejecución de la obra se puede apreciar la complejidad y el detalle en los diferentes sistemas constructivos empleados, en los que destaca su parte estructural. Por tanto, la exposición y análisis de la mayor información posible recabada sobre Espai Verd han permitido desvelar los criterios y estrategias de proyecto utilizados, con los que establecer unas reflexiones sobre todo el proceso arquitectónico de esta obra. En consecuencia, su singularidad e interés patrimonial, deberían ser estudiados para su inclusión dentro del catálogo de Bienes de Relevancia Local, con lo que garantizar y preservar este particular hábitat sostenible. / [EN] Espai Verd, work of the CSPT studio architectural lead by Antonio Cortés Ferrando, is a singular building located in the neighbourhood of Benimaclet, Valencia. It was designed in the beginning of the 1980s and was finished in the mid-1990s. The project, wich came at a gathering held by Cortés, where he was asked to make houses with gardens, like chalets, arranged in height, is nourished by different references and geometric strategies to fit their dwellings in space. Its multiple constructive elements seen, such as the colossal reinforced concrete structure, combined with the integration of profuse vegetation, give this building an architectural interest worthy of study. Currently, numerous academic and professional groups have begun to show increasing interest in this building due to its peculiar characteristics. There are different publications and exhibitions that provide certain details of the work, but all of them from an informative nature, without delving into the architectural and construction process. The research starts by collecting as much documentation and data as possible about its design and construction to analyze, and thus establish a series of conclusions that obtain the first formal document of Espai Verd. Valencia of the 80s, the rise of cooperativism, the professional development of CSPT and Cortés, and concepts such as brutalism, megastructures or modular architecture in space, are some of the factors that profoundly influenced the design and materialization of this work. In this sense, references such as Habitat 67, Montreal, Canada, by Moshe Safdie or the modular architecture of the GO-DB architecture studio, in which Cortés and the rest of the CSPT members did profesional practices, are key to understanding this type of architecture. The project is based on the use of three pieces or types of houses, one floor, duplex and triplex, inserted inside a 6 x 6 m layout to combine them using different design strategies such as stair shape or symmetry. The intermediate spaces, result of the spatial combination between the dwellings, create generous spaces for relationships and recreation that are essential in the social development of the habitat. Likewise, the use of vegetation as a natural extension of the houses improves environmental conditions, and implies the necessary separation of the axes from the urban plan, in favor of the best possible sunlight. The spatiality and the great loads that the implantation of the vegetal topsoil suppose the singularity of the structure, which is not conventional for a residential building. In this way, through the different documentation collected for the construction of the building, the complexity and detail in the different construction systems are shown, in which its structural part stands out. Therefore, the compilation and analysis of as much information as possible gathered about Espai Verd have revealed the criteria and project strategies used, with which to establish reflections on the architectural process of this work. Consequently, its singularty and patrimonial interest should be studied for its inclusion in the catalog of Bienes de Relevancia Local (Valencia), to guarantee and preserve this particular sustainable habitat. / [CA] Espai Verd, obra de l'estudi d'arquitectura CSPT sota la direcció d'Antonio Cortés Ferrando, és una singular edificació situada en el barri de Benimaclet, València, dissenyada al començament de la dècada dels anys 80 i finalitzada a mitjan anys 90. El projecte, que va nàixer com una idea entre amics sobre materialitzar un conjunt de xalets amb jardí disposats en altura, es nodreix de diferents referents i estratègies geomètriques per a encaixar els seus habitatges en l'espai. La combinació dels seus múltiples elements constructius vistos, com la seua colossal estructura de formigó armat, al costat de la introducció d'una profusa vegetació com a part intrínseca de l'edifici, sense cap dubte, doten a aquesta obra d'un interés arquitectònic digne d'objecte d'estudi. En l'actualitat, nombrosos col·lectius acadèmics i professionals han començat a mostrar un creixent interés per difondre aquesta edificació, donades els seus peculiars característiques. Existeixen diferents publicacions i exposicions que aporten certs detalls de l'obra, però tots ells des d'un caràcter divulgatiu, sense arribar a aprofundir en el procés arquitectònic i d'execució. El treball parteix de recopilar el major número de documentació i dades possible respecte al seu disseny i materialització, i així poder analitzar i establir una sèrie de conclusions que donen lloc al primer document formal sobre Espai Verd. La València dels anys 80, l'auge del cooperativisme, el desenvolupament professional de CSPT i de Cortés, i conceptes com el brutalisme, les megaestructures o l'arquitectura modular en l'espai, són alguns dels factors que van influir profundament en el disseny i materialització d'aquesta obra. En aquest sentit, referents com a Habitat 67, Mont-real, al Canadà, de Moshe Safdie o l'arquitectura modular de l'estudi d'arquitectura GO-DB, en el qual Cortés i la resta d'integrants de CSPT van estar formant-se professionalment, resulten claus per a entendre aquest tipus d'arquitectura. El projecte es basa en la utilització de tres peces o tipologies d'habitatges, d'una planta, dúplex i tríplex, que introdueix dins d'una retícula de 6 x 6 m per a combinar-les mitjançant diferents estratègies de disseny com l'escalonament o la simetria. Els espais intermedis, resultants de la combinació espacial entre els habitatges, originen generosos espais de relació i múltiples dotacions que són fonamentals en el desenvolupament social i vivencial de l'hàbitat. D'igual manera, l'ús de la vegetació com a extensió natural de l'habitatge millora les condicions mig ambientals, i suposa la necessària desvinculació dels eixos respecte a la trama urbana, a favor del millor assolellament possible. L'espacialitat de les seues crugies i les grans càrregues que impliquen la implantació del terreny vegetal en els forjats porten com a resultat la singularizatció de l'estructura, gens convencional per a un edifici de caràcter residencial. En aquest sentit, a través de la diferent documentació recopilada per a l'execució de l'obra es pot apreciar la complexitat i el detall en els diferents sistemes constructius emprats, en els quals destaca la seua part estructural. Per tant, l'exposició i anàlisi de la major informació possible recaptada sobre Espai Verd han permés revelar els criteris i estratègies de projecte utilitzats, amb els quals establir unes reflexions sobretot el procés arquitectònic d'aquesta obra. En conseqüència, la seua singularitat i interés patrimonial, haurien de ser estudiats per a la seua inclusió dins del catàleg de Béns de Rellevància Local, amb el que garantir i preservar aquest particular hàbitat sostenible. / Calleja Molina, M. (2020). Arquitectura Modular en el Espacio: Espai Verd, un Hábitat Sostenible [Tesis doctoral]. Universitat Politècnica de València. https://doi.org/10.4995/Thesis/10251/153381