Aquest treball representa la culminació d'una recerca dedicada al paisatge com a element cultural i via per a ajudar entendre l'entorn de les societats contemporànies a través de la història de les interaccions societat-medi. L'arqueologia del paisatge ens ha donat els instruments teòrics i metodològics per a abordar aquesta investigació: L'enfocament interdisciplinari i diacrònic i l'anàlisi a diversos nivells o escales han constituït el marc general. El buidatge bibliogràfic, documental i dels inventaris patrimonials, la cartografia antiga, les prospeccions i sondeigs arqueològics i els estudis arqueomorfològics i geomorfològics del territori han estat els materials i tècniques empleats en aquest treball. Tecnologies digitals i de geolocalització com el GPS, la reconstrucció fotgramètrica i els Sistemes d'Informació Geogràfica (SIG) s'han utilitzat extensament en la documentació del registre arqueològic. Les Bases de Dades i els SIG han servit de plataforma d'integració i anàlisis de les dades recollides. El massís del Montseny, declarat reserva de la biosfera per la UNESCO, és avui en dia un mosaic dels diversos paisatges que trobem en les muntanyes de l'entorn del mediterrani. Com tota la regió mediterrània es tracte de paisatges antropitzats, en la formació dels quals hi han intervingut les activitats humanes, les traces de les quals trobem a vegades integrades en el paisatge del present. En l'estudi que presentem a continuació s'ha realitzat un recull d'elements que permeten estudiar la dinàmica del poblament des de la prehistòria fins al període actual. S'han realitzat treballs de prospecció arqueològica en dos sectors (àrees supraforestals i al peu del massís) representatius dels diversos tipus de paisatge. En el sector del peu de la vessant s'han estudiat també perfils lito-estratigràfics d'una àrea concreta. Així mateix s'ha fet una aproximació a l'arqueomorfologia del territori a partir de l'estudi de la xarxa viària. A partir d'aquest conjunt de resultats s'ha traçat un recorregut per les dinàmiques històriques del massís del Montseny entre la prehistòria i l'edat mitjana, intentant obrir el debat sobre l'impacte de cada període en el procés de formació dels paisatges culturals. Així mateix, s'ha analitzat la relació de les traces de cada període arqueològic amb els diversos paisatges de cara a comprendre els valors històrico-culturals de diversos sectors del massís. / Este trabajo significa la culminación de un proceso de investigación dedicado al paisaje como elemento cultural y vía de ayuda para la comprensión del entorno de las sociedades contemporáneas por medio de la historia de las interacciones sociedad-medio. La arqueología del paisaje ha proporcionado las herramientas teóricas i metodológicas para emprender esta investigación: El enfoque indisciplinar i diacrónico y el análisis multiescala han constituido el marco referente. El vaciado bibliográfico, documental y de inventarios patrimoniales, la cartografía antigua, las prospecciones y sondeos arqueológicos y los estudios arqueomorfológicos y geomorfológicos del territorio han sido los materiales y técnicas empleados en este trabajo. Tecnologías digitales y de geolocalización como el GPS, la reconstrucción fotogramétrica y los Sistemas de Información Geográfica (SIG) han sido utilizados extensamente en la documentación del registro arqueológico. Las Bases de Datos y los SIG se han empleado como plataforma de integración y análisis de los datos colectados. El macizo del Montseny, declarado reserva de la biosfera por la UNESCO, es hoy en día un mosaico de los paisajes que podemos encontrar en la montañas de la cuenca mediterránea. Como en toda esta región, son paisajes antropizados, en la formación de los cuales han intervenido también las actividades humanas. Las trazas de estas actividades pueden encontrarse integradas en el paisaje actual. En el estudio presentado se ha reunido un conjunto de elementos que permiten analizar la dinámica del poblamiento entre la prehistória y el período actual. Se han llevado a cabo trabajos de prospección arqueológica en dos sectores (áreas supraforestales y del pie del macizo) representativos de los diversos tipos de paisaje. En la parte basal se han estudiado perfiles litoestratigráficos de un sector concreto. Así mismo, se ha hecho una aproximación a la arqueomorfología del territorio por medio del estudio de la red viaria. Partiendo de este conjunto de resultado se ha ensayado un recorrido por las dinámicas históricas del macizo del Montseny entre la prehistoria y los inicios de la edad media. Con esto se ha buscado abrir el debate sobre el impacto de cada período en el proceso de formación de los paisajes culturales. En este sentido, se ha analizado la relación de las trazas de cada período arqueológico con los distintos tipos de paisaje también como vía para comprender sus valores histórico-culturales. / This PhD dissertation aims to show how landscapes are cultural elements that can aid in the understanding of the environment of contemporary society through the history of past human-environment interactions. Landscape archaeology has provided the theoretical and methodological basis necessary for the successful completion of this research: The use of a long-term perspective, an inter-disciplinary approach and the use of different, complementary, spatial approaches (from micro-regional to regional) has constituted the methodological basis. The combination of historical data (through archive research and the analysis of edited sources), archaeological and heritage data available in institutional records and in published sources, ancient cartography, archaeomorphological and geomorphological analysis and archaeological survey, geoarchaeological profiling and excavation has formed a suitable inter-disciplinary methodology. The use of digital software such as GPS, photogrammetric reconstruction and Geographic Information Systems (GIS) has been extensively employed for the recording of features of archaeological interest. Databases and GIS also had a prominent role in the integration and analysis of all the information generated by the previously exposed techniques. Montseny Massif, a UNESCO Biosphere Reserve, is today a mosaic integrating the diverse landscapes characteristic of Mediterranean mountains. As such, it is a deeply humanised environment, developed through millennia through the interaction of many factors. Perhaps the most important of those, in terms of its capacity to modify the environment, are human activities, whose traces are often integrated in the massif’s contemporary landscape. In this dissertation a series of historic elements have been documented, which allow to understand settlement patterns and population dynamics from prehistory to the middle ages. Intensive surveying has been carried out in two sectors (supra-forestal areas and lower slopes) assumed to be representative of the different landscape types of the massif. In the lower slopes geoarchaeological profiling of slope sediments have also been studied and an archaeomorphologic analysis of the road network of the study area has also been carried out. The conjunction of all these data has allowed to reconstruct the long-term dynamics of human-environment relations in the Montseny Massif from prehistory to the middle ages enabling the development of a discussion on the influence of every historic phase in the development of cultural landscapes. In this regard, the relationship between the traces of past-human activity and landscape change has been analysed in order to understand the historic and cultural value of the different sectors of the massif.

El objetivo de la Tesis es el estudio de los conjuntos líticos recuperados en los niveles de Paleolítico Medio del yacimiento arqueológico del Abric Romaní (Capellades, Barcelona). Tras una exposición del marco teórico en el que se inscribe el trabajo y la presentación de las características generales del yacimiento (contexto geológico y geomorfológico, estratigrafía, cronología, datos paleoambientales, historia de las investigaciones), se desarrolla la metodología de estudio, que se estructura en dos líneas principales: a) el análisis morfotécnico de los artefactos líticos mediante los procedimientos establecidos en el marco del Sistema Lógico-Analítico, y b) el análisis de la distribución espacial de los restos líticos a partir de los remontajes y de la utilización de tests estadísticos. Los resultados muestran la existencia en la secuencia arqueológica de tendencias de cambio temporal que afectan a la captación de materias primas, la tecnología y la tipología de los artefactos, así como unos patrones de organización del espacio basados en la concentración de las actividades técnicas en torno a los hogares.

Aquesta tesi es basa en una llarga experiència en diversos projectes i excavacions portats a terme a les Illes Balears, però sobre tot en el de l’excavació dels Closos de Can Gaià a Felanitx, que he codirigit juntament amb altres investigadors. La formació en arqueometal•lúrgia s’ha realitzat al Museo Arqueològico Nacional i en el CSIC Secció Arqueologia de Madrid, en l’època que es trobava en el mateix espai físic que el Museo Arqueológico. Els materials estudiats procedeixen de molts diversos indrets i jaciments de les Balears, en la majoria dels casos d’excavacions antigues o de troballes casuals, que a l’actualitat es troben a diversos museus insulars. Així i tot, l’antiguitat de les excavacions i el deficient registre arqueològic de la majoria dels casos, ha estat suplert, en part, per les abundants informacions de moltes de les troballes i de l’acurat registre d’algunes campanyes a jaciments excavats a la segona meitat del segle XX, com és el cas de son Matge a Mallorca, o son Mercer de Baix a Menorca. Aquests últims citats, i alguns més han permès cimentar un ancoratge cronològic i de disposició micro i semimicroespacial, sense els quals la present feina hagués estat impossible. També s’han afegit els estudis encara més recents, que han estat cabdals per desenvolupar aspectes fonamentals, com és el cas de l’explotació de mineral local durant la prehistòria. Pel que fa a la possibilitat de contextualitzar aquests metalls i el seu ús, s’han incorporat els coneixements adquirits els últims anys, a partir fonamentalment de la segona meitat de la dècada dels anys 90 del segle XX. El punt de partida primordial per l’estudi de les societats de l’Edat del Bronze es fonamentà en un estudi desenvolupat per l’autor, juntament al Dr. Manel Calvo (Calvo i Salvà, 1997).

Aquest és un més dels diversos treballs que han estat incentivats des del projecte d'investigacions arqueològiques del poblat arqueològic de Son Fornés, a Montuïri (Mallorca). La seva estratificació i el rigor metodològic de les intervencions arqueològiques han convertit aquest jaciment en un punt de referència per a l'estudi dels canvis socials entre el segle IX cal ANE i el segle I DNE. Així, la definició de la seva seqüència ha permés establir, materialment i temporalment, les característiques que defineixen, entre c. 450 cal ANE i 123 ANE, el període Posttalaiòtic, alhora que ha permès diferenciar dues fases dins d'aquest, el Posttalaiòtic I (c. 450-250 cal ANE) i el Posttalaiòtic II (c. 250-123 ANE).Un dels trets materials definidors de l'inici del període Posttalaiòtic han estat els canvis, tant morfomètrics com materials o tecnològics, dels artefactes ceràmics. Són diversos els autors que han vingut senyalant una suposada disminució de la qualitat dels recipients, vinculant-ho, des d'una perspectiva biologicista de la cultura, a un procés de degradació tecnològica conseqüència de la importació de productes ceràmics extra-insulars que haurien "eclipsat" la producció a mà posttalaiòtica. Aquesta tesi partia, però, de fonaments empírics febles, ja que no només les importacions foren una mínima part de la ceràmica consumida per les comunitats posttalaiòtiques, especialment durant la primera fase, sinó que la producció de recipients per part d'aquestes comunitats patí un increment sense precedents.La tesi aquí sustentada trasllada l'explicació del canvi detectat en la ceràmica local documentada a inicis del Posttalaiòtic al marc més ampli de transformacions socials, econòmiques i polítiques de les pròpies comunitats insulars envers la consolidació de noves relacions socials de producció basades en un accés diferencial a la riquesa. Així, aquestes transformacions s'analitzen des d'una perspectiva paleo-tecnològica amb l'objectiu de contrastar la hipòtesi plantejada segons la qual les transformacions tecnològiques i de l'organització del treball introduïdes al procés de producció ceràmica obeeixen a noves estratègies productives que incentiven l'increment de la producció social i, en termes generals, del rendiment productiu.El conjunt empíric que ha servit de base a aquest estudi procedeix del jaciment de Son Fornés, tot i que s'han analitzat produccions procedents d'altres jaciments per a avaluar la validesa de la generalització d'aquestes transformacions en altres punts geogràfics de l'illa.Així, després d'assentar les bases materials i cronològiques per a la definició del Posttalaiòtic com a període amb entitat històrica pròpia i de plantejar una hipòtesi explicativa dels canvis socials protagonitzats per les comunitats posttalaiòtiques a mitjans del segle V cal ANE (part I), es procedeix a la descripció de la manifestació arqueològica d'aquesta fase a Son Fornés i de la seva sincronia amb altres jaciments de l'illa (part II). A la part III es propora una revisió dels treballs realitzats fins al moment en l'àmbit de la producció ceràmica posttalaiòtica i s'avaluen les explicacions del canvi tecnològic que aquests estudis han generat. Així, partint dels problemes detectats en les lectures del fenomen analitzades, a la part IV es proposa el marc teòric que justifica la necessitat d'enfocar l'estudi dels artefactes ceràmics partint de la seva conceptualització com a factors de la producció. A la llum de la proposta teòrica, es formula una hipòtesis explicativa del canvi tecnològic que justifica, a les parts V i VI, l'aplicació de diferents procediments analítics, tant morfomètrics (proposta tipològica) com de caracterització tecnològica (anàlisi al binocular, al microscopi, DRX), així com de modelitzacions prestades per l'economia.Finalment, a la part VII es recullen les principals conclusions de l'estudi, argumentant la contrastació de la proposta hipotètica inicialment plantejada: les transformacions documentades en la ceràmica del Posttalaiòtic I manifesten els canvis introduïts en el procés productiu ceràmic. Alhora, aquests obeeixen a una tendència a l'optimització de la força de treball en un context d'incentivació de l'increment de la producció social. / This is just one of the diverse works promoted from the Son Fornés Archaeological Project. Son Fornés is an archaeological site situated in Montuïri, just in the middle of Mallorca Island. Its well conserved stratification and the methodological rigor of the excavations have converted this site in a point of reference for the study of social changes occured between c. 850 cal BC and the end of the Ist. century AD. Thus, the definition of its seqüence has allowed to stablish, materially and chronologically, of the characteristics that define, between c. 450-123 BC, the Posttalaiotic period, and also the differentiation of two different phases, Posttalaiotic I (c. 450-250 cal BC) and Posttalaiotic II (c. 250-123 BC).Morphometric and technological pottery changes is just one of the material indicators of the beginning of the Posttalaiotic period. Some authors have insisted in a supposed quality decrease of the pottery and have associated this phenomenon, from a biologicist conception of culture, to a technological degradation process caused by the importation of foreign ceramic products that had overshadowed the posttalaiotic production. Nevertheless, this thesis had a very inconsistent empirical basis: importations not only were a tiny part of the consumed pottery, specially during the first phase, but the local production increased in an unprecedented way.The thesis here sustained moves the explanation of the detected change in local ceramic production at the beginning of the Posttalaiotic to the more wide frame of social, economical and political transformations of the islander communities to the consolidation of new social relations of production based in an inequal access to he social wealth. These transformations are analized from a paleo-technological perspective to contrast the hypothesis that explains that changes in technological aspects and those in the organization of the labour introduced in the posttalaiotic hand-made pottery production process obey to new productive strategies that incentive the increasing of social production.The empirical ensemble that is used as a basis for this study comes from the archaeological site of Son Fornés, although some artifacts coming from other sites around the island have also been analized to evaluate the pertinence of the generalization of these transformations all over the island.So, after fixing the material and chronological basis for the definition of the Posttalaiotic as a period with a historical entity, and after setting up an explanative hypothesis about the social changes protagonized by the posttalaiotic communitites in the middle of the Vth. century BC (part I), we proceed to the description of the archaeological manifestation of this phase in Son Fornés and of the synchrony of other sites in the island (part II). In the part III a revision of the works about posttalaiotic ceramic production and a revision of the traditional technological change explanations are offered.Starting from the detected problems in those works, in the part IV a new theoretical marc that justifies the necessity of enlightening the study of the ceramic artifacts conceptualizing them as production factors is proposed. Under this theoretical proposal, we stablish an explicative hypothesis of the technological change that justifies, in the parts V and VI, the application of several morphometric and tecnological analytical procedures as well as the application of some models borrowed from the economy.Finally, in the part VII the main conclusions obtanied from the study are syntetized arguying the contrastation of the initial social hypothesis stablished: the transformations documented in the Posttalaiotic I pottery manifest the introduced changes in the ceramic productive process. At the same time these are due to a new tendency to the optimitzation of the labour force in a context of the stimulation of the social production increasing.

La acuñación de moneda en un territorio sin historia ni tradición monetaria previa supone que se ha producido una serie de cambios políticos, sociales y culturales para hacerla posible. Tales cambios se perfilan como algunos de los puntos más relevantes dentro del proceso de colonización que tuvo lugar a lo largo del siglo II a. C. e inicios de la centuria siguiente en el valle de Cabrera de Mar así como en el territorio Layetano. Cuando se descubre que aspectos aparentemente tan distintos como la moneda, la cerámica de importación, la epigrafía, los ritos funerarios o la arquitectura –elementos que, en ocasiones, se tiende a individualizar en publicaciones y congresos demasiado específicos– son todos parte de una relación causa­efecto -que no hace más que reflejar fases de un mismo proceso en el registro arqueológico-, es el momento de llevar a cabo estudios de síntesis que ayuden a interrelacionar las distintas partes de un todo. Esa es la tarea que se ha tratado de llevar a cabo de una forma sintética y muy resumida en la primera parte de este trabajo. En ella, nos adentraremos en los principales yacimientos del valle de Cabrera de Mar, veremos su urbanismo, su arquitectura, las cerámicas que importaron, la lengua de la que se sirvieron y las monedas que utilizaron y conocieron. Por otro lado, las preguntas básicas que se pretenden responder son siempre muy similares cuando se emprende el estudio de un taller monetal: ¿Quién acuñó la moneda? ¿Por qué? ¿Para qué? ¿Cómo? ¿Dónde? ¿Cuándo? ¿Cuánta? Con la intención de responder a todos estos interrogantes, la mayoría de las monografías numismáticas sigue unas características formales básicas que apenas se diferencian unas de otras. En la segunda parte de esta tesis doctoral, se intenta contestar de la forma más exhaustiva posible a dichas incógnitas. Los apartados dedicados a la ubicación de los talleres y a las leyendas utilizadas suelen ser elementos clave para responder a las cuestiones de quién acuñó la moneda y dónde. A su vez, aspectos como la metrología, tipología y la técnica (análisis metalográficos) utilizada por la ceca son fundamentales para conocer cómo se acuño la moneda e, incluso, plantear hipótesis sobre el uso que se dio al numerario puesto en circulación que hoy estudiamos. Finalmente, los capítulos dedicados a la producción, ordenación y cronología de las emisiones deberían ofrecer respuestas a interrogantes tan trascendentes como cuándo y cuánta moneda se puso en circulación. Si bien estas dos primeras partes –arqueológica y numismática– resultan complementarias entre sí, presentan unas características básicamente descriptivas. En ellas, se detallan todos los datos de que se dispone y se presentan las reflexiones derivadas de los mismos, pero solo en raras ocasiones se intentará incorporar la ceca de ilduro dentro del que fue su contexto histórico –el proceso de colonización del NE peninsular–. Para llevar a cabo esta última tarea, se ha elaborado una tercera y última parte mucho más breve, teórica y explicativa. En ella, se pretende desarrollar un hilo expositivo que narre los acontecimientos que tuvieron lugar en el valle de Cabrera de Mar durante los siglos II­I a. C. y que contextualice históricamente las mencionadas dos primeras partes de la tesis. Como no podía ser de otra manera, el estudio se cierra con las correspondientes conclusiones y la obligada bibliografía. Dichas conclusiones se han basado en la confrontación de los datos expuestos en las dos primeras partes del estudio, donde arqueología y numismática se dan la mano para, en la medida de lo posible, intentar responder a las seis preguntas fundamentales anteriormente formuladas: ¿Quién acuñó la moneda? ¿Por qué? ¿Para qué? ¿Cómo? ¿Dónde? ¿Cuándo? / A coinage in a territory without former monetary history or tradition, means a series of political, social and cultural changes took place, enabling it. Such changes showed up as some of the most relevant points of the colonization process that took place during the whole second century b. C. and the beginning of the next century in the valley of Cabrera de Mar and the Layetan territory. When it is discovered that apparently different aspects, like money, imported ceramics, epigraphy, funerary rituals or architecture – elements sometimes tending to be individualized in too specific publications and conferences – are part of a cause-effect relationship, showing phases of one same process of the archeological register, synthesis studies are needed that help the interlinking of the different parts of an entire. This task has been performed in a synthetic and summarized way in the first part of the present work, where we enter the main excavations at the valley of Cabrera de Mar, looking at its urbanism, its architecture, imported pottery and the language and coins used. The second part of this PhD thesis tries to answer as extensively as possible the following questions: Who minted the coins? Why? What for? How? Where? When? How much? The paragraphs dedicated to the situation of the workshops and the legends, use to be key elements to answer the question who minted the coins and where. On the other side, aspects like metrology, typology and the technic (metallographic analysis) used by the mint are essential to know how the coins were minted, and also for the setting up of hypothesis about the use given to the issued cash, object of this study. Finally the chapters about the production, ordination and chronology of the issues should answer questions as important as when, and how much cash was put into circulation. Even if the first two parts – archeology and numismatics – are complementary to each other, they have basically descriptive characteristics. The third part of this work aims to develop an expository thread that relates the events happened in the valley of Cabrera de Mar during the II-I centuries b.C., and historically contextualize the mentioned two previous parts of the thesis. Of course, the study is closed, by the corresponding conclusions and the required bibliography.

La tesis doctoral que presentamos identifica y analiza la edilicia cristiana tardoantigua de la provincia hispana de la Tarraconensis. La implantación de edificios cristianos en este territorio del Imperio Romano durante la Antigüedad no es en absoluto un proceso lineal ni uniforme, sino que se produce a lo largo de varios siglos y bajo una gran diversidad de formas y circunstancias, afectando la topografía, el urbanismo y las arquitecturas del mundo clásico pagano. El estudio de este fenómeno resulta básico para entender el primer cristianismo peninsular, ya que las transformaciones que se producen tanto en el campo como en los antiguos núcleos urbanos hispanos a partir de la Paz de la Iglesia son variadas y ricas en formas y matices: cristianización de les villas, construcción de grupos episcopales, iglesias de nueva planta tanto intramuros como extramuros de la ciudad, magnificación de antiguos lugares de culto privados (domus ecclesiae), cristianización de templos paganos con o sin transformaciones arquitectónicas, reaprovechamiento de estructuras públicas como por ejemplo termas o basílicas civiles, implantación de edificios religiosos en lugares simbólicos como las arenas de los anfiteatros, etc. Lo cierto es que los pocos testimonios actualmente conocidos de edilicia cristiana tardoantigua en Hispania -y en este caso concreto, en la Tarraconensis- constituyen necesariamente, partiendo de las referencias disponibles para el resto del Imperio, una parte muy residual de les iglesias y edificios cristianos que con toda seguridad ya existirían antes de la llegada de los musulmanes a la Península Ibérica. Por ello, la presente tesis ha ampliado este catálogo en base a dos acciones principales: 1) El vaciado exhaustivo de les fuentes escritas contemporáneas a los cuatro primeros siglos de cristianismo, y 2) el análisis y disección de una serie de yacimientos arqueológicos romanos e iglesias de cronología medieval que, a pesar de no contener a priori información directa para nuestro objeto de estudio, permiten la identificación de nuevos elementos de edilicia cristiana tardoantigua a partir de la observación de una serie de regularidades significativas (presencia de necrópolis, elementos litúrgicos tardoantiguos, epigrafía cristiana, hagiotoponimia, advocaciones, etc.). Partiendo de este punto, proponemos un esquema que debería ser útil para identificar futuros casos y que tendría muy en cuenta, no sólo la combinación de estas regularidades significativas, sino también dónde y cómo aparecen. Por ejemplo, dentro de contextos urbanos, las necrópolis tardoantiguas no muestran la misma significación si su localización se produce intramuros o extramuros de la ciudad: el primero de los casos resulta revelador para nuestro propósito de estudio, ya que es conocida la íntima relación de estas necrópolis con las primeras iglesias urbanas. Partiendo de un elenco de no más de una veintena de monumentos o yacimientos conocidos para esta provincia diocleciana, hemos conseguido, a partir del estudio en profundidad de las informaciones históricas y de los restos arqueológicos disponibles, ampliar el catálogo hasta un total de 252 ejemplares, de los cuales: 87 se han calificado como seguros, 81 como muy probables, 35 como probables y 49 como posibles. Esta más que notable ampliación del catálogo de la Tarraconensis es fruto del estudio exhaustivo, desde diferentes perspectivas, de las fuentes literarias de la época y de los restos de unos determinados yacimientos arqueológicos no siempre identificados como potenciales lugares de emplazamientos de iglesias tardoantiguas. A partir del inventario comentado y crítico que se ha elaborado es posible observar una serie de regularidades significativas y se llega a una serie de conclusiones imposibles de atisbar previamente. / This PhD thesis identifies and analyses the Christian edifices of late antiquity in the province of Tarraconensis. The appearance of Christian buildings in this area during antiquity is neither a linear nor a uniform process, but instead develops according to a wide diversity of forms and circumstances. The study of this phenomenon is key to understanding early Christianity on the Iberian peninsula, as the transformations affecting both the countryside and the old Hispanic urban centres from the Peace of the Church onwards are varied and rich in both forms and nuances: the christianisation of settlements, the building of episcopal communities, newly built churches both inside and outside the city walls, the celebration of former places of private worship (domus ecclesiae), the christianisation of pagan temples with or without building alterations, the conversion of public facilities such as, for example, baths or civil basilicas, the construction of religious buildings on symbolic sites, like those within the arenas of amphitheatres, and so on and so forth. The truth is that the few surviving remains of Christian buildings of late antiquity in Tarraconensis are clearly only a very small part of the Christian edifices and churches that almost certainly existed before the Muslims arrived in the Iberian peninsula. Accordingly, this thesis has enlarged this catalogue by pursuing two main lines of action: 1) A thorough trawl through written sources contemporary to the first four centuries of Christianity, and 2) an analysis and dissection of a number of Roman archaeological sites and medieval churches, which despite the absence of direct information regarding the purpose of this study allow identifying new aspects of Christian edifices of late antiquity based on the observation of a series of significant common features (presence of necropolis, liturgical elements, Christian inscriptions, saints’ names, dedications, etc.). Based on a prior pool of fewer than twenty known edifices or sites, this study has managed to extend the catalogue to include as many as 252 examples, of which 87 have been rated as definite, 81 as very probable, 35 as probable and 49 as possible. Using the annotated and critical inventory that has been compiled, a series of significant common features can be observed and a number of conclusions are reached that would not have been possible to foresee beforehand

Aquesta tesi doctoral se centra en la caracterització del poblament del final del Plistocè i els inicis de l'Holocè en la façana mediterrània peninsular a partir de l'estudi de la indústria lítica de diversos jaciments de les comarques del nord del País Valencià, i la seua comparació amb els conjunts coneguts de la vall de l'Ebre i la mediterrània Ibèrica. En els moments immediatament anteriors i posteriors a l'Holocè ens trobem amb uns grups humans que pateixen uns canvis industrials molt ràpids, sobretot si els comparem amb la resta de tecno-complexos del Paleolític superior. Aquests canvis continuaran amb les diverses tradicions regionals que es donen, almenys, des del final del Pleniglacial, però sempre aniran lligades als canvis globals que es produeixen en l'Europa occidental. A partir del 12500 BP, en aquesta àrea del continent es desenvolupen complexos industrials que es caracteritzaran pel creixement dels elements apuntats sobre lamineta (laminetes apuntades i puntes), es reduiran les dimensions d’alguns dels estris domèstics més habituals (gratadors), al mateix temps que s’assistirà a una gran disminució dels burins, paral•lela (i vinculada) al fort descens dels elements industrials sobre os i banya (sobretot aquesta segona). Aquestes característiques es reforçaran a mesura que ens apropem a l’Holocè, moment a partir del qual es desenvoluparan alguns complexos que afegiran a les seues panòplies industrials un cert nombre d’elements geomètrics de petites dimensions. És evident que els complexos industrials emprats en aquest lapse són un producte derivat del mateix Magdalenià, però no estan aïllats dels canvis que s’estan produint al nord dels Pirineus. La influència global es deixa notar en les característiques generals que acabem de veure, i per tant ja no pertanyen a aquell Magdalena superior. Tot i això, tampoc han patit uns canvis el suficientment forts com per a desvincular-los d’aquest complex, del que mantindran una bona part de la seua natura. És per això que preferim anomenar-los Epimagdalenians, per a evidenciar que en aquesta àrea hi ha un manteniment de bona part dels trets industrials magdalenians però amb l’afegit i desenvolupament de nous instruments per a unes noves circumstàncies (ecològiques i econòmiques). / The goal of this PhD thesis is the characterization of the late Pleistocene and early Holocene human occupation of the Mediterranean façade of the Iberian peninsula. This study in achieved through the analysis of the lithic industries recovered at several archaeological sites located on the northern part of the Valencian country. The results are then evaluated in the immediate context (the Ebro valley and the Mediterranean side of the Iberian peninsula) through a literature review. Immediately before and after the Holocene the human groups of this area experience very quick industrial changes, especially when compared with other Upper Palaeolithic techno-complexes. These changes persist with the regional traditions emerging, at least, since the end of Pleniglacial. Nevertheless they are always related to the more global changes occurring in Western Europe. From 12500 BP, this area of the continent developed industrial complexes characterized by an increase of the pointed bladelets, a decrease of the dimensions of some common items (end-scrapers), together with a large decrease of burins, parallel (and linked) to the decline of the bone industry. These features are reinforced as we move towards the Holocene. From this period other industrial complexes develop, introducing a small number of geometric elements. Clearly, the industrial complexes used during this period derived from the Magdalenian, but they are not isolated from the changes taking place at the north of the Pyrenees. The overall influence is evident in the general characteristics explained before, and therefore they no longer belong to that upper Magdalenian. However, These changes have not been significant enough to support a break between these two complexes, since some characteristics persist. This is why we prefer to name it Epimagdalenian, to evidence the maintenance of an important part of the Magdalenian features, but with the addition and development of new tools adapted to new ecological and economical circumstances.

A Roma come nel resto dell’Impero, le case dell’élite, sedi delle relazioni affettive e politiche dei proprietari, costituivano un potente strumento di auto-rappresentazione. Per questo, spazi pubblici come atria, tablina, triclinia, generici “ambienti di rappresentanza”, portici, percorsi quotidianamente non solo da abitanti ma anche da clientes e amici, dovevano essere particolarmente “eloquenti”. Una lussuosa decorazione comunicava il prestigio sociale, economico e culturale del signore a tutti coloro che entravano nella sua domus o villa, luoghi di un sereno otium. Consideriamo in particolare i pavimenti decorati: al pari di un affresco, un mosaico figurato era chiamato a comunicare sensazioni e significati agli abitanti della dimora e ai suoi ospiti. In particolare, la dimensione intellettuale poteva essere affidata a immagini-simbolo quali Muse, poeti, filosofi, attori teatrali oppure a immagini mitologiche, sia sotto forma di ritratti sia di rappresentazioni di vicende con più personaggi coinvolti. Tra queste storie alcune si distinguono per la loro relazione con una o più opere letterarie di carattere epico o teatrale. Nella parte occidentale dell’Impero romano, Africa Proconsularis e Hispania si distinguono per la quantità e la qualità dei tessellati di questo tipo, datati su base stratigrafica o stilistica fra il I sec. a. C. e il V sec. d. C.. Nella maggior parte dei casi vi sono rappresentati episodi mitici anticamente molto noti che coinvolgono alcuni personaggi del ciclo troiano: il giudizio di Paride e il rapimento di Elena, lo svelamento di Achille a Sciro, il sacrificio di Ifigenia, la supplica di Crise ad Agamennone, la lite fra Achille e Agamennone (?), l’addio di Achille a Briseide, il confronto tra Glauco e Diomede, l’incontro tra Filottete e l’ambasceria greca, l’offerta della coppa di vino di Ulisse a Polifemo, l’incontro fra Ulisse e le Sirene. Ritroviamo inoltre storie raccontate in opere teatrali come la follia di Ercole, il tormento di Medea, la storia di Fedra e Ippolito. Si tratta di miti di origine greca facenti parte del patrimonio culturale romano fin dall’epoca arcaica della storia di Roma e caratterizzati da una lunga continuità di vita. I principali canali di conoscenza di queste storie erano la scuola e il teatro, importanti strumenti di romanizzazione attraverso cui la cultura greco-romana veniva diffusa nei territori conquistati. Nelle case delle élites provinciali, che guardavano a Roma come a un modello prestigioso, i tessellati con contenuto letterario erano chiamati a comunicare la cultura del proprietario. Immaginiamo che questi, sulla base delle proprie conoscenze più o meno profonde, scegliesse consapevolmente il tema per il mosaico, e poi stabilisse, d’accordo con gli artigiani, i criteri per un’elaborazione originale del soggetto a partire da un modello già esistente, generalmente di origine ellenistico. A partire dal confronto fra le immagini e i testi letterari di riferimento conservati in cui si racconta l’episodio rappresentato nel mosaico abbiamo provato a raccogliere possibili informazioni sulla cultura letteraria dei committenti. La corrispondenza basica fra alcuni “elementi chiave” (personaggi ed eventi peculiari), presenti nella versione scritta della storia e nei tessellati, garantiva la comprensione della vicenda da parte di un pubblico colto. Al di là di questa necessaria coerenza, nella maggior parte dei casi, rispetto ai testi di riferimento gli episodi sono rappresentati in forma semplificata e a volte anche compendiaria (con più sequenze riunite). La volontà di comunicare con successo dei significati, e dunque di ottenere, seguendo la teoria di R. Jakobson, un corretto feedback da parte del pubblico, poteva determinare un distacco dal modello e dal testo. Inoltre, l’epigrafia, soprattutto in Hispania, interveniva nei casi in cui l’immagine poteva essere ambigua, dando sempre una sicura veste colta all’immagine. Lo studio dei mosaici africani e ispanici con contenuto letterario permette dunque di esprimere alcune considerazioni sulla cultura dell’élite presente nei territori, purtroppo anonima e molto probabilmente ancora pagana, in epoca tardoantica. / As places for the political relationships of the owners, the houses of the élite, in Rome, like in the rest of the Empire, were a powerful tool for self-representation. For this reason, public spaces like atria, tablina, triclinia or porches, which were crossed daily not only by its inhabitants but also by clientes and amici, had to be particularly significant. A luxurious decoration communicated the social, economic and cultural prestige of the owner to all those who entered his domus or villa. We consider in particular the decorated floors: like a fresco, images in mosaics had to communicate feelings and meanings to the inhabitants of the house and to his guests. Particularly, the intellectual dimension could be entrusted to symbolic images such as Muses, poets, philosophers, actors, or mythological themes — both portraits and representations of episodes with some characters involved. Among these stories, some pictures are distinguished by their relationship to a specific literary work, epic or theatrical. Due to the number and the quality of this kind of mosaics, in the western part of the Roman Empire Africa Proconsularis and Hispania represent two interesting cases that are worth studying. In African and Hispanic mosaics especially (dated from the 1st century B. C. to the 5th A. D.), we can recognize stories that involve Homeric characters: the judgment of Paris, the kidnapping of Helen, the unveiling of Achilles in Skyros, the sacrifice of Iphigenia, Crises’ plea to Agamemnon, the farewell of Achilles and Briseis, the encounter between Glaucus and Diomedes, the quarrel between Achilles and Agamemnon (?), the encounter between Philoctetes and the Greek embassy, the offer of the wine cup of Odysseus to Polyphemus, the encounter between Ulysses and the Sirens. We also find other stories, such as those represented in Greek and Latin plays: the madness of Hercules, the torment of Medea, the story of Phaedra and Hippolytus. The knowledge of these legends and myths, very popular in the Greco-Roman culture at all times, depended on the school and the theatre. Considering the choice of the themes and the way they’re treated in each mosaic, this study is aimed to search for some information about the literary culture of the mosaics’ owners who, unfortunately, remain anonymous but were most probably members of the provincial élites.

Mimbres-Mogollon people inhabited areas of southwestern New Mexico from approximately A.D. 200–1150, with settlements located primarily in the Gila, Mimbres, and Rio Grande Valleys and immediate adjacent areas. Among the most recognizable of Mimbres cultural traïts is the production of a white-slipped brown-paste ceramic decorated with bold, black, geometric designs. By about A.D. 1000, Mimbres pottery came to be more elaborately decorated with finely executed geomètric designs; in some cases, vessels were decorated with naturalistic motifs of animals, humans, plants, and anthropomorphized figures. This research project examines the production and distribution of Mimbres-Mogollon pottery using instrumental neutron activation analysis (INAA, NAA) to identify pottery production sites and the movement of pottery throughout the Mimbres and adjacent regions of the American Southwest. Since publication of Gilman et al.’s (1994) seminal study of Mimbres pottery from the American Southwest using NAA, dozens of research projects involving the analyses of Mimbres-Mogollon and Jornada-Mogollon pottery have occurred. Projects have ranged in scale from small (<30) to large (e.g., 100–200 samples). These combined efforts have resulted to date in the analyses of thousands of Mimbres-Mogollon and Jornada-Mogollon ceramics and clays. Very little of this research has been formally published, and until now there has been no comprehensive analysis and interpretation that includes most/all extant NAA data. In addition to hundreds of recent NAA analyses conducted for this project, most extant data generated for earlier Mimbres NAA projects are incorporated into this study. In total, the dataset includes more the 3,600 NAA analyses of pottery and clays obtained from several hundred archaeological sites in Arizona, New Mexico, Texas, and northern Mexico. Research discussed herein provides—from a chemical perspective—the most accurate and comprehensive interpretation of Mimbres pottery production and distribution to date. Statistical analysis of the NAA dataset resulted in the identification of 35 distinct pottery groups. This finding is in contrast to most previous studies that only identified on average four to six compositional groups. Knowledge of the true group structure allows for a more accurate reconstruction of Mimbres pottery production and distribution and allows for examinations of temporal changes. Ultimately, this research will serve as a basis for archaeologists seeking to examine a broad range of topics related to Mimbres social organization and interaction, gender, and ideology. / Els integrants de la cultura Mimbres-Mogollón habitaven zones del sud-oest de Nou Mèxic des d'aproximadament el 200-1150 dC, en assentaments ubicats principalment a les valls de Gila, Mimbres i de Río Grande i les zones adjacents immediates. Entre el trets culturals més característics de la societat Mimbres hi ha la producció d'una ceràmica de pasta marró i d’engalba blanca decorada amb audaços dissenys negres i figures geomètriques. Cap a l'any 1000 dC, la ceràmica Mimbres va arribar a ser més elaborada, decorada amb dissenys geomètrics finament executats. En alguns casos, les peces estaven decorades amb motius naturalistes d'animals, éssers humans, plantes i figures antropomorfiques. Aquest projecte d'investigació analitza la producció i distribució de la ceràmica Mimbres-Mogollon utilitzant l’anàlisi per activació neutrònica instrumental (INAA, NAA), tècnica d’anàlisi química emprada per identificar els llocs de producció de ceràmica i el moviment de la ceràmica a través de les regions de Mimbres i les regions adjacents del sud-oest dels Estats Units. Des de la publicació de Gilman et al. (1994) i el seu estudi acadèmic de la ceràmica Mimbres del sud-oest americà a partir de NAA, s'han produït desenes de projectes de recerca que impliquen l'anàlisi de ceràmiques i argiles de Mimbres-Mogollón i Jornada-Mogollon. Els projectes han oscil•lat en escala des de petits projectes (<30) a grans projectes (per exemple, de 100 a 200 mostres). Tots aquests esforços s'han traduït fins ara en l'anàlisi de milers de ceràmiques i argiles de Mimbres-Mogollón i Jornada-Mogollón. Molt poca d'aquesta investigació ha estat publicada oficialment, i fins ara no hi ha hagut una anàlisi exhaustiva i d’interpretació que inclogui la majoria o totes les dades de NAA existents. A més dels centenars de les darreres anàlisis realitzades per NAA per aquest projecte, les dades existents generades en anteriors projectes per NAA sobre ceràmiques de Mimbres s’han incorporat en aquest estudi. En total, el conjunt de dades inclou més de 3.600 anàlisis per NAA de ceràmica i argiles obtingudes a centenars de llocs arqueològics d’Arizona, de Nou Mèxic, de Texas i del nord de Mèxic. La investigació descrita aquí ofereix, des de la perspectiva de la química i l’arqueologia, la interpretació més precisa i completa a dia d’avui de la producció de la ceràmica Mimbres i de la seva distribució. L'anàlisi estadística del conjunt de dades de NAA ha resultat en la identificació de 35 grups diferents de ceràmica. Aquesta troballa contrasta amb la majoria dels estudis anteriors, els quals només van identificar de mitjana de quatre a sis grups composicionals. El coneixement de l'estructura dels grups químics permet una reconstrucció més precisa de la producció i distribució de la ceràmica de la cultura Mimbres, així com també proporciona una important eina per avaluar els canvis culturals i temporals. En última instància, aquesta investigació servirà com a base per als arqueòlegs que busquen examinar una àmplia gamma de temes relacionats amb l'organització cultural de Mimbres i la seva interacció social, el gènere i la ideologia.

El text dels capítols 2 a 6 (ambdós inclosos) ha estat retirat seguint instruccions de l’autora de la tesi, en existir participació d’empreses, existir conveni de confidencialitat o existeix la possibilitat de generar patents / El texto de los capítulos 2 a 6 (ambos incluidos) ha sido retirado siguiendo instrucciones de la autora, al existir participación de empresas, convenio de confidencialidad o la posibilidad de generar patentes / The text of chapters 2 to 6 has been withdrawn on the instructions of the author, as there is participation of undertakings, confidentiality agreement or the ability to generate patent / Este trabajo tiene por objeto abordar el estudio del poblamiento rural durante la Antigüedad tardía en la isla de Mallorca desde el siglo IV hasta la conquista islámica de inicios del siglo X, un periodo que había sido considerado como uno de los peor conocidos de la historia insular. Está compuesto por una compilación de artículos, hasta un total de cinco, y la me metodología de trabajo utilizada combina una exhaustiva revisión bibliografía, el estudio de antiguas prospecciones arqueológicas realizadas en los años 1980 y 1990, así como la realización de nuevas prospecciones en la zona este de la isla. La información obtenida ha sido tratada con un Sistema de Información Geográfica (SIG) y se han realizado diferentes análisis espaciales que han permitido una aproximación a los patrones de asentamiento durante la Antigüedad tardía en la isla de Mallorca. Las conclusiones permiten detectar una serie de tendencias que ayudan a comprender mejor la distribución de la población insular, así como obtener una visión global de las transformaciones acaecidas en el campo de forma diacrónica en un territorio que hay que recalcar está intensamente marcado por su insularidad. Se observa a partir del siglo III y el siglo IV un descenso en el número de yacimientos ocupados que permiten proponer una concentración de la propiedad. Posteriormente a partir de mediados del siglo V y especialmente en el siglo VI se documenta una reorganización en la ocupación del campo que se mantendrá de manera más o menos estable hasta el siglo VII momento en el que empezará otra vez un descenso en el número de estaciones constatadas. Los yacimientos que conforman el paisaje tardoantiguo son basílicas paleocristianas, fortificaciones, asentamientos fundados en época romana que perduraron en época tardoantigua, creaciones de nueva planta, reocupación y/o frecuentación de cuevas y antiguos yacimientos indígenas que fueron reocupados o que perduraron. Para la realización de esta tesis se han consultado publicaciones de carácter local así como numerosas obras de carácter nacional e internacional. En este sentido abundan publicaciones científicas sobre temas específicos cómo metodología propia de los SIG, prospección arqueológica, cerámica arqueológica, así como numerosos estudios específicos sobre territorio en diferentes zonas del Mediterráneo. También se han utilizado obras de síntesis de carácter más general sobre el periodo tardoantiguo y el estudio de sus poblaciones.