• Refine Query
  • Source
  • Publication year
  • to
  • Language
  • 473
  • 59
  • 30
  • 26
  • 3
  • 1
  • Tagged with
  • 600
  • 183
  • 166
  • 146
  • 119
  • 112
  • 100
  • 93
  • 89
  • 82
  • 81
  • 75
  • 69
  • 68
  • 59
  • About
  • The Global ETD Search service is a free service for researchers to find electronic theses and dissertations. This service is provided by the Networked Digital Library of Theses and Dissertations.
    Our metadata is collected from universities around the world. If you manage a university/consortium/country archive and want to be added, details can be found on the NDLTD website.

Multimodal MRI Study of Human Brain Connectivity: Cognitive Networks

Sala Llonch, Roser 13 January 2015 (has links)
Aquesta tesi inclou 6 estudis en els quals s’han utilitzat diversos mètodes d’imatge per ressonància magnètica (IRM) per caracteritzar la connectivitat cerebral i la seva relació amb l’estat cognitiu en joves sans, persones d’edat avançada i pacients amb malaltia d’Alzheimer. Les tècniques d’IRM permeten estudiar la connectivitat estructural a partir del Tensor de Difusió (DTI), i la connectivitat funcional mitjançant la IRM funcional (IRMf), mesurada durant l’execució d’una tasca o durant el repòs. S’ha descrit un conjunt de xarxes neuronals, que inclou la xarxa neuronal per defecte (o Default Mode Network, DMN). Utilitzant IRMf en un grup de joves sans, es va trobar que la connectivitat de la DMN, durant el repòs previ a una tasca correlacionava amb el rendiment. A més, l’estat de les xarxes implicades en la tasca també correlacionà amb l’execució. En un altre grup de joves sans, es van estudiar les xarxes implicades en la memòria de treball amb estímuls facials o espaials. Es van descriure regions i connexions específiques per la memòria de treball amb cares, que implicaren el fusiforme i la regió frontal inferior. Posteriorment, es van estudiar les xarxes de la memòria de treball en l’envelliment. Els subjectes d’edat avançada amb correcta execució mostraren increments d’activitat en regions frontals bilaterals, indicant mecanismes compensatoris. També es varen estudiar patrons de connectivitat global, utilitzant IRM en repòs i graph-theory en un grup de 98 subjectes d’edat avançada. L’edat correlacionà amb un decrement de la connectivitat funcional en les connexions llargues i un increment en les curtes. Els subjectes més grans presentaren més clustering funcional, sobretot en regions frontals i parietals, indicant un increment de la segregació. Les mesures obtingudes es van relacionar amb la memòria visual i verbal. A continuació es vàren estudiar els patrons d’interacció de les xarxes neuronals també en el context de l’envelliment. La connectivitat entre els components de la DMN correlacionà negativament amb l’edat, mentre que la connectivitat entre diferents sistemes augmentà amb l’edat. Aquestes interaccions es relacionaren amb la memòria i les funcions executives. Finalment, es va utilitzar la IRMf en subjectes amb una mutació en el gen Presenilin-1, causant de la malaltia d’Alzheimer. Es van trobar alteracions funcionals en la DMN i en una tasca de memòria episòdica, fins i tot en aquells subjectes que estaven lluny de l’edat d’inici de la malaltia. En resum, hem pogut demostrar la utilitat de la IRMf per a estudiar xarxes de connectivitat cerebral i hem pogut concloure que aquestes correlacionen amb l’estat cognitiu i amb l’execució de les tasques. A més, s’han descrit alteracions en la connectivitat durant l’envelliment sà i en la malaltia d’Alzheimer, fins i tot abans de l’aparició de símptomes clínics. La DMN apareix com un sistema altament implicat en cognició en subjectes joves sans, però també com el sistema més vulnerable tant en l’envelliment com en la malaltia d’Alzheimer. INTRODUCTION: This thesis has been elaborated as a compendium of 6 research studies, in which we have used a variety of methods related with Magnetic Resonance Imaging (MRI) with the objective to characterize brain connectivity and its relationship with cognition in young and aged subjects and in preclinical Alzheimers Disease (AD). Brain Connectivity refers to any pattern of links connecting different areas of the brain. It can be stud­ied at its functional level, by using functional MRI (fMRI), which measures the statistical dependence between brain activity at different regions, or at its structural level, with Diffusion Tensor Imaging (DTI), which estimates the directionality of white matter .ber tracts. FMRI can be studied during the execution of a task (task-fMRI) or during resting state (rs-fMRI). With task-fMRI, it is possible to obtain patterns of brain co-activations, measured by the Blood-Oxigen Level Dependent (BOLD) signal. On the other hand, rs-fMRI allows measuring patterns of brain con­nectivity, known as Resting State Networks (RSNs), as correlations between spontaneous oscillations. Functional connectivity has been used to describe a set of networks in the brain, including the Default Mode Network (DMN), which is deactivated during task and shows high activity levels at rest. RESULTS: In the .rst study, we included 16 healthy young subjects, under rs-fMRI and during a Working Memory (WM) task-fMRI. The connectivity of the DMN at rest correlated with the perfor­mance in the subsequent task. During task-fMRI, we described the DMN and the WM network. The connectivity between these networks was highly negative in the most demanding blocks and during .xation, which also correlated with performance. In addition, within-network connectivity increased with cognitive demands. In the second study, we analyzed the networks involved in two different WM tasks, with visuoper­ceptive (faces) and visuospatial (squares) stimuli. We used task-fMRI and DTI. We found that the fusiform and the inferior frontal gyrus were selectively activated for faces, and that the DTI measures of the tracts connecting these regions correlated with task performance for the facial-WM. In the third study, we analyzed a sample of young and old subjects during a WM task. We found patterns of increased activity in the WM networks in aging that were related to successful performance, indicating compensatory mechanisms. The results of this study supported and extended previous research on fMRI and aging. In study 4, we included a sample of 98 healthy elders, during rs-fMRI. We used graph-theory to an­alyze whole-brain patterns of connectivity. Age correlated with a loss of functional connectivity in long-range connections and an increase in functional connectivity in short-range connections. These changes resulted in increases in clustering coef.cient and larger average minimum path-length of the global network, indicating higher functional segregation and less integration. Increases in clustering were located in frontal and parietal regions and they correlated negatively with visual and verbal memory functions. In study 5, we used a sample of 76 healthy elders during rs-fMRI and we analyzed functional interac­tions between the components of the main RSNs. The anterior and posterior components of the DMN were less connected in older subjects, and the connectivity between different networks increased with age, indicating alterations in the global architecture of functional networks. RSN-interactions corre­lated with the results in memory and executive functions. Finally, in the last study, we included a sample of asymptomatic and symptomatic carriers of the PSEN1 mutation, which causes Familial AD. We found altered functional connectivity and brain ac­tivity at rest and during memory encoding that appear even before the onset of AD. CONCLUSIONS: Overall, we proved the usefulness of fMRI to study brain connectivity networks and we concluded that connectivity signals correlate with cognitive status and with task performance. In addition, we described alterations in connectivity during the healthy aging process and in AD, even before the disease onset. Finally, we identi.ed the DMN as the system showing the highest correlations in healthy subjects but also as a core target for aging and AD.

Multimodal characterization and modulation of large-scale memory networks: Implications for cognitive aging

Vidal Piñeiro, Dídac 7 November 2014 (has links)
As neurocognitive decline is probably the greatest threat to healthy aging in our society it is necessary to know the factors that are associated with neurocognitive frailty or protection such as the expression of brain networks that support cognition. Aging is characterized by several cognitive changes including significant decreases of long-term episodic memory. Different structures especially the medial temporal lobe (MTL), the prefrontal cortex (PFC) and the Default-Mode Network (DMN) regions are essential for this cognitive function. Neuroimaging techniques characterized aging, among others, as alterations in the expression of large-scale functional networks; usually assessed with functional magnetic resonance imaging (fMRI). On the other hand, plasticity can be conceptualized as an intrinsic property of the human brain that allows to overcome the limitations of the genome and to adapt to environmental pressures, physiological changes and experiences thus being essential for learning and memory, while reduced in aging and several neurodegenerative disorders. The study of the mechanisms of plasticity in humans has greatly benefited from the introduction of noninvasive brain stimulation techniques as they allow the characterization of local plasticity mechanisms and a causal approximation to the study of brain networks. One of this is transcranial magnetic stimulation (TMS) which is based on the principle of electromagnetic induction acting through brief application of magnetic fields and causing depolarization of the underlying neurons. Combined with other techniques such as fMRI or MR spectroscopy (MRS) is able to measure induced brain effects outside the motor cortex. Repetitive TMS transiently induce changes in the activity of underlying (and distal interconnected) regions which lasts several minutes and are understood as induction of cortical plasticity mechanisms. Induced-TMS changes in cortical excitability can provoke behavioral and cognitive changes and allow to study the involvement of certain regions in specific process and to assess the state of local cortical plasticity mechanisms thus helping to understand mechanisms underlying cognitive changes. The main objective of this thesis is to characterize and modulate large-scale networks involved in episodic memory, with a special focus on the implication and application in cognitive aging through the use of multimodal neuroimaging and induction controlled experimentally, mechanisms of cortical plasticity. A second object is to reveal the relationship between plasticity mechanisms, studied through the TBS, and the intrinsic brain connectivity assessed by fMRI. Three studies have been carried: The first study has been focused on the modulation of memory function and networks through the application of TMS. The second was centered on the relationship between anteroposterior DMN connectivity and structural and perfusion measures in healthy elders. The third study was focused on the implementation of a protocol able to produce regional neurotransmitters concentration modulations in key DMN node through TMS (evaluated with MRS). The main conclusions are: 1) large-scale brain networks, specifically frontal and DMN networks are fundamental to understand decline and preservation of episodic memory in aging. 2) Anteroposterior DMN connectivity is decreased in aging and predicts memory function. 3) In aging, anteroposterior DMN connectivity relates to the grey and white matter integrity in areas of high age-related susceptibility. 4) The left inferior frontal cortex exerts top-down influences over primary visual areas specifically during semantic encodings. 5) TMS over memory networks is able to induce physiological changes that persist the period of stimulation in local and distal regions reflected by BOLD and neurotransmitter concentration changes. 6) TMS effect shows a state­dependency effect regarding brain connectivity. 7) Neurotransmitter modulation after TMS is a useful tool to assess the state of local plasticity mechanisms in critical areas of both the healthy and pathological aging brain. Els països desenvolupats estan experimentant increments substancials en la proporció de població envellida (Cohen, 2003). La vellesa comporta un deteriorament tant cognitiu com motor, i, més important, representa el major factor de risc per a varies malalties neurodegeneratives com la malaltia de Alzhèimer (AD; Hebert et al., 2003). És d’una importància socioeconòmica primordial promoure la independència funcional i la qualitat de vida en la vellesa. Donat que en aquests moments el declivi neurocognitiu constitueix el major perill per a un envelliment sà en la nostre societat, és absolutament necessari conèixer aquells factors que es relacionen amb fragilitat o protecció neurocognitiva com n’és l’expressió de les xarxes cerebrals que sostenen la cognició. OBJECTIUS : L’objectiu principal d’aquesta tesi és aprofundir en la caracterització i la modulació de les xarxes a gran escala implicades en la memòria episòdica a llarg termini focalitzat en les implicacions i aplicacions en l’envelliment cognitiu a través de l’ús multimodal de tècniques de neuroimatge i la inducció controlada, de forma experimental, de mecanismes de plasticitat cortical. Un segon objectiu és revelar la relació entre els mecanismes de plasticitat, estudiats a través de la TBS, i la connectivitat intrínseca del cervell avaluada a través de la fMRI. Per a assolir aquest objectius s’han realitzat tres estudis, breument detallats a continuació: Estudi I: L’objectiu d’aquest estudi s’ha centrat en la modulació, a través de l’aplicació de TMS, del rendiment en una tasca de memòria episòdica així com de les xarxes neurals que suporten aquesta funció a través de l’aplicació de TBS. Estudi II: Aquest estudi s’ha focalitzat en la avaluació de la relació entre la connectivitat entre el còrtex prefrontal medial i l’escorça posteriomedial pertanyents ambdós a la DMN i mesures de perfusió, integritat de la substancia blanca i de la substancia gris en subjectes amb envelliment sà. Estudi III: L‘objectiu d’aquest estudi s’ha enfocat en la modulació de la concentració de neurotransmissors en nodes locals i distals de la DMN (inferior parietal esquerre i precuneus) a través de la inducció controlada de plasticitat i avaluat a través de la MRS. CONCLUSIONS Les principals conclusions derivades dels estudis que conformen aquesta tesis són els següents: 1) Les xarxes cerebrals a gran escala, específicament les xarxes frontals i de la DMN són fonamentals per a poder comprendre el declivi i preservació de la memòria episòdica en l’envelliment. 2) La connectivitat anteroposterior de la DMN està disminuïda en l’edat i prediu la funció mnèsica. 3) En subjectes envellits, la connectivitat anteroposterior de la DMN es relaciona amb la integritat de la substancia gris i blanca en àrees de gran susceptibilitat als efectes de l’edat que compren, però no es limita, a la topologia de la DMN. 4) El còrtex inferior frontal esquerra exerceix influències de caràcter top-down sobre àrees visuals primàries específicament durant codificacions de tipus semàntic que sembla estar relacionat amb la preservació de material codificat de forma profunda en l’envelliment 5) L’aplicació de TBS sobre xarxes relacionades amb la codificació verbal es capaç d’induir canvis fisiològics que perduren al període d’estimulació tant en regions locals con distals reflectit a través de canvis en la senyal BOLD i de modulacions de la concentració de neurotransmissors. 6) L’efecte de la TBS sobre les xarxes de memòria mostra un efecte d’state­dependency degut a la connectivitat intrínseca del cervell tant en repòs com durant tasques mnèsiques. 7) La modulació de neurotransmissors en resposta a la TBS avaluada amb MRS és una tècnica útil per avaluar l’estat dels mecanismes locals de plasticitat en àrees crítiques per l’envelliment sà i patològic.

Marcadores genéticos y de neuroimagen en el Trastorno obsesivo-compulsivo de inicio en la infancia y la adolescencia

Ortiz García, Ana Encarnación 21 April 2015 (has links)
El Trastorno Obsesivo-Compulsivo es un trastorno neuropsiquiátrico que a menudo se inicia en la infancia y en la adolescencia y que en alrededor del 40% de los casos se mantiene de manera crónica en edad adulta. Este trastorno es muy heterogéneo desde el punto de vista fenomenológico y presenta una elevada variabilidad en la expresión clínica inter e intrapaciente. Debida a esta heterogeneidad, la presente tesis doctoral, ha tenido como objetivos: a nivel clínico: caracterizar sociodemográfica y clínicamente a una muestra de pacientes pediátricos con Trastorno Obsesivo-­‐Compulsivo; a nivel de neuroimagen: analizar, mediante técnicas de resonancia magnética espectroscópica, las diferencias en las concentraciones de neurometabolitos en la región del córtex cingulado anterior, descrita en la literatura como área implicada en la fisiopatología del TOC, entre pacientes pediátricos con TOC y una muestra de sujetos sanos; a nivel genético: identificar asociaciones entre variantes genéticas de los sistemas dopaminérgico, serotoninérgico y glutamatérgico, entre otros, y el riesgo de TOC de inicio temprano a través de un estudio de desequilibrio de transmisión realizado en familias; y finalmente, a nivel conjunto: estudiar la relación existente entre las concentraciones de dichos neurometabolitos con las variantes genéticas analizadas. Nuestros resultados indican que los pacientes con TOC en edad infantil y adolescente, presentan unas altas tasas de comobilidad. Alrededor del 67% de los pacientes de nuestra muestra presenta un trastorno comórbido al TOC y el 28.6% de ellos, dos o más diagnósticos. Además, existen dos subtipos de TOC en edad infantil y adolescente considerando la patología comórbida. Un subtipo de inicio más temprano, con predominancia de sexo masculino, con alta agregación familiar y con comorbilidad de trastornos del neurodesarrollo; y otro subtipo fenotípicamente relacionado con trastornos ansioso-­‐ depresivos, más común en género femenino y un inicio más tardío, a lo largo de la adolescencia. A nivel de neuroimagen, existen diferencias significativas en la concentración de glutamato en pacientes con TOC de inicio temprano en relación a la duración de la enfermedad (menos o más de 24 meses) en el córtex cingulado anterior. Además, encontramos niveles significativamente más bajos de inositol en dicha región en pacientes en comparación con sujetos sanos. A nivel genético, variantes genéticas en HTR1B (rs2000292) y GAD2 (rs992990 y rs8190748) están asociadas al riesgo de TOC de inicio temprano. Así mismo, parece existir un dimorfismo sexual en dichas asociaciones las cuales serían específicas de varones para el gen HTR1B y de mujeres para el GAD2. Es decir, alteraciones de las vías serotoninérgicas, glutametérgicas y gabaérgicas confieren un mayor riesgo de desarrollar TOC de inicio temprano y a su vez, encontramos una asociación entre los polimorfismos de los genes HTR1B, SCL18A1 y GRIA1 y las concentraciones en el CCA de los neurometabolitos indican un papel clave de la interacción biológica que existe entre las vías serotoninérgica y glutamatérgica en la fisiopatología del TOC. Obsessive-­compulsive disorder is a neuropsychiatric disorder that often begins in childhood and adolescence and around 40% of cases remains chronically in adulthood. This disorder is very heterogeneous from the phenomenological clinical expression. Due to this heterogeneity, this thesis had as objectives: from the clinical point of view: sociodemographic and clinically characterize a sample of pediatric patients with Obsessive-­‐Compulsive Disorder; from neuroimaging: analyze, by magnetic resonance spectroscopy techniques, differences in concentrations of neurometabolites in the anterior cingulate cortex, as described in the literature area involved in the pathophysiology of OCD, including pediatric patients with OCD and a sample of healthy subjects; from genetics: identify associations between genetic variants of dopaminergic, serotonergic and glutamatergic systems, among others, and the risk of early-­‐onset OCD through a transmission disequilibrium study conducted in families; and finally, study the relationship between the concentrations of these neurometabolites with genetic variants. Our results indicate that patients with OCD in children and adolescents age, have high rates of comorbidity. About 67% of patients in our sample shows a comorbid OCD and 28.6% of them, two or more diagnoses. In terms of neuroimaging, there are significant differences in the concentration of glutamate in patients with early onset OCD related to disease duration (less or more than 24 months) in the anterior cingulate cortex. We also found significantly lower levels of inositol in the region in patients compared to healthy subjects. At the genetic level, HTR1B genetic variants (rs2000292) and GAD2 (rs992990 and rs8190748) are associated with the risk of early-­‐onset OCD. It also seems to be a sexual dimorphism in these associations which would be specific to the HTR1B men and women for GAD2 gene. That is, changes in the serotonergic pathways, glutametergic and GABAergic confer an increased risk of developing OCD early onset and in addition, we found an association between HTR1B, SCL18A1 and GRIA1 polymorphisms and concentrations of neurometabolites in the ACC that it could indicate a key part of biological interaction between the serotonergic and glutamatergic pathways in the pathophysiology of OCD.

Efectos del entrenamiento en habilidades sociales en la intervención en adolescentes con fobia social generalizada

Ortiz González, Pedro Francisco 26 June 2015 (has links)
Los términos “Fobia Social” o “Trastorno de Ansiedad Social” son empleados para referirse al diagnóstico clínico dado a las personas cuya ansiedad social es tan intensa, que les provoca malestar clínicamente significativo e interfiere de forma sustancial en su funcionamiento cotidiano (American Psychiatric Association, 2002). El subtipo generalizado (Fobia social generalizada; FSG, en adelante) se utiliza cuando los temores se relacionan con la mayoría de las situaciones sociales. Las personas con FSG suelen tener miedo tanto a actuar ante otros como a relacionarse con ellos y, de igual modo, pueden ser más propensos a presentar carencias en habilidades sociales (HHSS, en adelante). En España, un tratamiento manualizado, la Intervención en Adolescentes con Fobia Social Generalizada (IAFS, en adelante), ha mostrado su eficacia en el ámbito de la infancia y la adolescencia en población española en el tratamiento de este trastorno. Así mismo, en este contexto se ha constatado la relación entre las dificultades para el desempeño adecuado de las HHSS y la ocurrencia de respuestas de ansiedad. En consecuencia, los objetivos de la presente tesis fueron obtener información acerca de: (i) la relevancia clínica y estadística de los déficits en HHSS en la población adolescente y ii) el peso del componente de Entrenamiento en HHSS (EHHSS, en adelante) en los efectos generados por el Programa IAFS en el tratamiento de la FSG en población adolescente. La muestra de nuestro estudio quedó conformada por 108 adolescentes diagnosticados de FSG (criterios DSM-IV; APA, 1994), con edades comprendidas entre los 14 y los 17 años (media = 15.4; DT = 1.11), de los que un 37% fueron varones. Los participantes fueron asignados aleatoriamente a tres condiciones experimentales: Grupo control lista de espera (GCLE), IAFS-Completo (G1) e IAFS sin el componente de EHHSS (G2). El tratamiento fue aplicado en G1 y G2. Su integridad se controló mediante dos manuales escritos e idénticos (IAFS-Completo e IAFS sin EHHSS -IAFS-R-), salvo en el apartado relativo al EHHSS no incluido como componente del IAFS-R. Los resultados muestran que: i) El EHHSS produce efectos relevantes en los adolescentes con FSG tratados mediante el Programa IAFS que confirman el gradiente supuesto en nuestra investigación (IAFS-Completo > GCLE; IAFS-Completo > IAFS- R). ii) La aplicación completa del IAFS produce diferencias estadística y clínicamente significativas a favor de éste frente al IAFS-R en la mayoría de las variables dependientes, tanto en el postest como en los seguimientos a los 6 y 12 meses de terminado el tratamiento. iii) Tanto el IAFS-Completo como su versión “sin EHHSS” se muestran eficaces para el tratamiento de adolescentes con FS en los dos grupos de participantes (IAFS e IAFS-R) que reciben el tratamiento; mejoran en todas las variables dependientes medidas. iv) El efecto de la eliminación del componente del EHHSS en la aplicación del IAFS-Completo (IAFS-R) se muestra muy relevante en relación con la prevención del abandono del tratamiento -“mortalidad experimental”-. v) La relevancia clínica de los resultados. Se alcanzan diferencias con significación estadística entre los resultados obtenidos en las tres condiciones experimentales tanto respecto del criterio “Recuperación” como del relativo a la “Mejoría” o reducción del número de situaciones sociales temidas y/o evitadas, a favor de la condición IAFS-Completo, tanto en el postest como en los seguimientos realizados a los 6 y 12 meses de terminado el tratamiento. vi) Las mejoras en la recuperación/eliminación del trastorno que se pueden atribuir a la presencia del EHHSS en el Programa IAFS son muy superiores a las que se han hallado en la aplicación de su versión sin EEHHSS. The terms "Social Phobia" or "Social Anxiety Disorder" refers to clinical diagnosis given to people whose social anxiety is so intense that provokes clinically significant distress and interferes substantially in their daily functioning (American Psychiatric Association, 2002). The generalized subtype (Generalized social phobia; GSP, hereinafter) refers to the fears are related to most social situations. People with GSP are often afraid to act to others so as to relate with them and, likewise, may be more prone to deficiencies in social skills (SS, hereinafter). In Spain, a manualized treatment, Intervención en Adolescentes con Fobia Social Generalizada (IAFS, hereinafter), has shown its effectiveness in the field of childhood and adolescence in Spanish population in the treatment of this disorder. Likewise, in this context it was noted the relationship between the difficulties for the proper performance of the SS and the occurrence of anxiety responses. Consequently, the objectives of this thesis were to obtain information on: (i) the clinical relevance and statistical SS deficits in the adolescent population and ii) the weight of the component in Social Skills Training (SST, hereinafter) in the effects generated by the IAFS Programme in the treatment of adolescents diagnosed with GSP. The sample of our study was composed of 108 adolescents diagnosed with GSP (DSM-IV; APA, 1994), aged between 14 and 17 years (mean = 15.4, SD = 1.11), of which 37% were male. Participants were randomly assigned to three experimental conditions: waiting list control group (WLCG), Full-IAFS (G1) and IAFS without SST component (G2). The treatment was applied in G1 and G2. Its integrity was controlled by two protocolized manuals (Full-IAFS and IAFS without SST -IAFS-R-), except in the section on the SST not included as a component of IAFS-R. The results show that: i) The SST component produces relevant effects in adolescents with GSP treated by IAFS Programme confirming the gradient course in our research (IAFS-Full> WLCG; IAFS-Full> IAFS- R). ii) The full implementation of IAFS produces statistically and clinically significant differences in favor of it against IAFS-R in most of the dependent variables, in both the posttest and follow-ups at 6 and 12 months after treatment ends. iii) Both IAFS-Complete as version "without SST" shown effective in the treatment of adolescents with SP in the two groups of participants (IAFS and IAFS-R) receiving treatment; improved across all dependent variables. iv) The effect of eliminating SST component in the implementation of Full-IAFS (IAFS-R) is very relevant in relation to the prevention of treatment default -"attrition"-. v) The clinical relevance of the results. Statistically significant differences between the results obtained in the three experimental conditions both in terms of the criteria "Recovery" such as that relating to "Improvement" or reducing the number of feared social situations and/or avoided, in favor of the condition are reached IAFS-Full, both in the posttest and the follow-ups at 6 and 12 months of treatment ends. vi) Improvements in the recovery/removal of the disorder that can be attributed to the presence of SST in IAFS Programme are much higher than those that have been found in the implementation of its version without SST.

Análisis de la responsabilidad profesional médica derivada del ejercicio de la Psiquiatría y de la Medicina Legal

Martin Fumadó, Carles 29 November 2012 (has links)
Introducción. Se aborda el marco teórico relativo al análisis de la responsabilidad profesional médica derivada del ejercicio de la Psiquiatría y de la Medicina Legal, exponiendo los conceptos que se requieren para lograr el aprovechamiento de los datos presentados. Se abordan aspectos como los tipos de responsabilidad médica, sus elementos constitutivos, los niveles de responsabilidad sanitaria, el concepto de mala praxis médica y un acercamiento a la responsabilidad profesional médica en España, haciendo énfasis en las especialidades de Psiquiatría y Medicina Legal. Objetivos. Conocer la incidencia de reclamaciones relacionadas con la práctica de las especialidades de Psiquiatría y Medicina Legal en nuestro ámbito. Obtener el perfil específico y propio de las reclamaciones como consecuencia de responsabilidad profesional médica y facilitar la comprensión del fenómeno de las reclamaciones en el campo de las especialidades de Psiquiatría y Medicina Legal para contribuir a la prevención de las mismas y de los eventos adversos que las ocasionan. Material y métodos. La muestra está constituida por todos los expedientes abiertos en el Consell de Col·legis de Metges de Catalunya, desde 1986 hasta 2009, resultantes de las reclamaciones presentadas ante los tribunales como consecuencia de supuestas negligencias médicas en el campo de la Psiquiatría y de la Medicina Legal así como los correspondientes a expedientes abiertos con carácter extrajudicial en las mismas especialidades médicas, obteniéndose una muestra total de 112 casos. La recogida de datos se llevó a cabo mediante extracción electrónica, añadiéndose para todos los expedientes la revisión de manera presencial y directa del expediente físico del caso, de manera individual y pormenorizada. Para el registro de los datos se utilizó un modelo único de cuestionario de datos epidemiológicos, clínicos, médico-legales y jurídicos. El análisis estadístico implicó dos fases; un análisis descriptivo de las variables registradas y el estudio de posibles asociaciones con la variable principal (responsabilidad) mediante un análisis bivariable. En ambos análisis se siguió un diseño descriptivo de corte transversal. Se utilizó el paquete estadístico SPSS. Resultados. Se obtuvieron, mediante medidas de frecuencia, la distribución de los casos en las diferentes variables. Respecto al análisis bivariable, la variable responsabilidad se asoció significativamente a la especialidad de Medicina Legal (p=0,002; estadístico exacto de Fisher=0,012), suponiendo un mayor porcentaje de casos de responsabilidad en Medicina Legal que en Psiquiatría (22.2% frente a 3.2%). Discusión. Los resultados obtenidos en la investigación han sido sometidos a comparación con los existentes a nivel nacional e internacional, para ambas especialidades médicas. Conclusiones. La presente investigación revela una incidencia acumulada de 0.013 (1,35 %) para la Psiquiatría (94/6.952) en 23 años y de 0,0025 (0.25 %) para la Medicina Legal (18/6.952) en 23 años, certificándose así que ambas son especialidades con un riesgo muy bajo de reclamación. El porcentaje de reclamaciones sobre responsabilidad profesional médica en que finalmente se considera probada la existencia de responsabilidad resulta igualmente extremadamente bajo. Así mismo se ha puesto de manifiesto que la existencia de responsabilidad por parte del profesional involucrado supone un porcentaje de casos significativamente mayor en Medicina Legal que en Psiquiatría. Si bien el tamaño muestral no permite identificar grupos de riesgo de responsabilidad profesional con significación estadística, el análisis descriptivo apunta a una serie de actuaciones específicas del ámbito de la Psiquiatría y la Medicina Legal que se estiman como susceptibles de mejora con el objetivo de contribuir a la prevención de las mismas y de los eventos adversos que las ocasionan. Finalmente, se estima necesaria una intensa formación en Medicina Legal por parte de los profesionales médicos. Introduction. It discusses the theoretical framework for the analysis of professional liability issues in Psychiatry and Legal Medicine, providing the main concepts that are required to accurately understand the results of the study. Main topics are thoroughly explained, such as the different types of medical liability, its components, the levels of health responsibility and the concept of medical malpractice. A first glance at medical professional liability in Spain is exposed, focusing on the specialties of Psychiatry and Legal Medicine. Objectives. To determine the incidence of claims relating to the practice of the specialty of Psychiatry and Legal Medicine in our area. To draw the specific profile of the professional liability claims in Psychiatry and Legal Medicine and enable the understanding of the phenomenon in these specialties, in order to contribute to the prevention of adverse events that cause these claims. Material and methods. The sample consists of every file registered in the Consell de Col·legis de Metges de Catalunya data base, from 1986 to 2009, resulting in complaints to the courts or outside the courts as a result of an alleged medical negligence in the field of Psychiatry and Legal Medicine, yielding a total sample of 112 cases. Data collection was conducted through the electronic and manual review of the files. A standardized questionnaire was used for epidemiological, clinical, medico-legal and legal data recording. The statistical analysis of this descriptive cross-sectional design involved two phases: a descriptive analysis of the data and the analysis of possible associations with the main outcome variable by a bivariate analysis. The SPSS was the program used. Results. Descriptive data of the different variables are described. Regarding the bivariate analysis, the acknowledgment of professional liability, by the courts or by negotiation, was significantly associated to the specialty of Legal Medicine (p = 0.002, Fisher exact test = 0.012), showing a greater percentage of liability in Legal Medicine cases than in Psychiatry (22.2 % compared to 3.2 %). Discussion. These results are discussed and compared with previous results reported national and internationally, for both medical specialties. Conclusions. We report a cumulative incidence of 0.013 (1.35%) for Psychiatry (94/6.952) in 23 years and 0.0025 (0.25%) for Legal Medicine (18/6.952) in 23 years, certifying that both are specialties with a very low risk of claim. The percentage of medical professional liability claims in which liability is finally acknowledged is also extremely low. This acknowledgment was significantly higher in Legal Medicine than in Psychiatry. While the sample size does not allow to identify particular groups at high risk with statistical significance, the descriptive analysis points to a number of specific actions in the field of Psychiatry and Legal Medicine that could lead to improvements in patient safety, contributing to the prevention of the adverse events that cause the claims. Finally, the need for an intense training in Forensic Medicine by medical professionals is highlighted.

Fear conditioning to socially relevant stimuli in social anxiety

Tinoco González, Daniella 13 June 2013 (has links)
Los trastornos de ansiedad constituyen un reto para la psiquiatría y la psicología clínica. Cerca de un 30% de la población sufre, o ha sufrido, uno o más trastornos de ansiedad a lo largo de su vida, siendo dicho grupo de trastornos el más frecuente dentro del DSM-IV. Las aproximaciones teóricas basadas en los modelos de aprendizaje aversivo han ocupado un lugar muy importante entre los modelos etiológicos de dichos trastornos. A pesar de que el condicionamiento del miedo es un proceso adaptativo y de gran importancia para la supervivencia, puede acabar convirtiéndose en clínicamente relevante cuando la reactividad al Estímulo Condicionado (EC) persiste en ausencia de contingencia entre el EC y el Estímulo Incondicionado (EI). Mediante procesos de condicionamiento clásico aversivo pueda aparecer un trastorno de ansiedad durante o después de un acontecimiento traumático o en un período de estrés significativo. Sin embargo, no todas las personas expuestas a este tipo de sucesos acaban desarrollando un trastorno. Algunos estudios han demostrado un mayor condicionamiento y una mayor resistencia a la extinción en pacientes ansiosos comparados con controles sanos sugiriendo que pacientes con trastornos de ansiedad se caracterizan por una elevada condicionabilidad y que ésta es una de las razones por las que, en situaciones de exposición a incidentes aversivos, sólo algunos individuos desarrollan miedos patológicos, mientras que otros muestran una respuesta adaptativa de miedo. La mayoría de estudios han utilizado el reflejo de sobresalto como índice de procesamiento afectivo. Consiste en una respuesta defensiva súbita que presentan muchas especies animales ante un estímulo intenso e inesperado. En humanos, puede ser medido de forma bastante sencilla registrando la respuesta electromiográfica en el músculo orbicularis oculi. El incremento del reflejo de sobresalto cuando un individuo está experimentando un estado de miedo o ansiedad se denomina reflejo de sobresalto potenciado por miedo. Durante los últimos años, éste se ha convertido en una herramienta de gran utilidad para la investigación traslacional de los trastornos de ansiedad. La mayor parte de los trabajos han utilizado estímulos evolutivamente poco “preparados” y algunos no han demostrado mayor condicionabilidad en pacientes con trastornos de ansiedad. Esto nos alerta de la necesidad de emplear paradigmas que contemplen estímulos incondicionados más relevantes para el trastorno objeto de estudio. Por tanto, el objetivo general del presente proyecto fue investigar el papel del condicionamiento aversivo de estímulos socialmente relevantes como factor específico de vulnerabilidad a la fobia social, utilizando el reflejo de sobresalto en pacientes con fobia social respecto a pacientes con trastorno de pánico con agorafobia y controles sanos. Para llevarlo a cabo, se empleó un paradigma de condicionamiento diferencial desarrollado por Lissek et al. (2008) en el que imágenes de personas con una expresión facial neutra (EC) se aparearon con tres tipos de estímulos visuales/auditivos: insultos y expresiones faciales de crítica (EIneg); comentarios y expresiones faciales neutras (EIneu); y cumplidos y expresiones faciales positivas (EIpos). Los resultados del presente trabajo no demostraron una mayor condicionabilidad en pacientes con fobia social respecto a pacientes con trastorno de pánico con agorafobia y controles sanos. Es posible que otros procesos tanto asociativos (por ejemplo, extinción del miedo) como no asociativos (por ejemplo, procesos cognitivos y atencionales) tengan un papel más importante en la fobia social que un mayor condicionamiento. Anxiety disorders represent a challenge for psychiatry and clinical psychology. Near 30 % of the population suffers, or has suffered, one or more anxiety disorder along his life, being this disorder the most frequent group of them inside the DSM-IV. The theoretical approximations based on aversive learning models have occupied traditionally a very important place among the etiological models of these disorders. Despite the fact that fear conditioning is an adaptative process of great importance for survival, it can turn into clinical relevant when the reactivity to the Conditioned Stimulus (CS) persists in absence of contingency between the CS and the Unconditioned Stimulus (US). By means of classical fear conditioning processes, an anxiety disorder could appear during or after a traumatic event or in a period of significant stress. Nevertheless, not all the persons exposed to this type of events end up developing a disorder. Some studies have demonstrated that patients with anxiety disorders are characterized by a high conditionability and resistance to extinction in anxiety patients compared to healthy controls suggesting that patients are characterized by en enhanced conditioning and that this is one of the reasons for which, in situations of exhibition to aversive incidents, only some individuals go on to develop pathological fears, whereas others show an adaptative response of fear. Many of these studies have use the startle reflex as an index of emotional activation. It consists of a defensive sudden response that many animal species present in presence of an intense and unexpected stimulus. In humans, it can be measured very simply by registering the electromyographic response in the orbicularis oculi muscle. The increase of the startle reflex when an individual is experiencing fear or anxiety is named fear potentiated startle. During the last years, it has been converted into a very useful tool for traslational investigation of anxiety disorders. Up to recent dates, most of the published studies with humans using classical conditioning paradigms have used evolutionarily “unprepared” stimuli to be conditioned, and many have not demonstrated an enhanced conditioning in anxiety patients. This alerts us of the importance to use paradigms that take into account unconditioned stimuli relevant to the disorder object of study. The overall goal of the present dissertation was to investigate fear conditioning processes in social anxiety using the fear potentiated startle in patients with social anxiety compared to patients with panic disorder with agoraphobia and healthy controls. To address this goal, we used a novel paradigm developed by Lissek et al. (2008) in which neutral facial expressions from three female actors served as the CS and were paired with one of three types audiovisual stimuli: insults and critical facial expressions (USneg); comments and neutral facial expressions (USneu); and compliments and positive facial expressions (USpos). Our results did not demonstrate an enhanced conditioning among patients with social anxiety compared to patients with panic disorder with agoraphobia and healthy controls. It is plausible that other associative (e.g. fear extinction) and non-associative processes (e.g cognitive and attentional processes) play a greater role in explaining social anxiety rather than enhanced fear conditioning.

Estats mixtes, viratges i antidepressius: estudi d'una cohort de pacients bipolars

Valentí Ribas, Marc 21 February 2012 (has links)
El trastorn bipolar és una malaltia crònica i recurrent, caracteritzada per l’aparició d’episodis d´(hipo)mania i/o estats mixtes, que alternen, de manera irregular, amb episodis de depressió. Tot i que l’elevació i expansió de l’estat d’ànim és la principal característica clínica que permet distingir el trastorn bipolar del trastorn depressiu recurrent, és la depressió, més que la mania, la principal causa de discapacitat i mort en els pacients bipolars. A més, els pacients amb trastorn bipolar passen més temps amb simptomatologia depressiva que amb simptomatologia (hipo)maníaca o mixta. D’altra banda, el tractament de la depressió bipolar és complex i el número d’opcions terapèutiques basades en l’evidència és molt limitat. L’ús d’antidepressius com a tractament de la depressió bipolar és àmpliament debatut. Les dades que recolzen el seu ús són metodològicament pobres i insuficients; i, de la mateixa manera, existeix una extesa creença que els antidepressius poden induir nous episodis d´(hipo)mania (viratges), que estan relacionats amb el desenvolupament de fases mixtes o que poden accelerar la taxa de ciclació, afirmacions que no han estat ni confirmades ni rebutjades per estudis controlats amb placebo. Tot i això, en la pràctica clínica són àmpliament usats, tant associats amb fàrmacs estabilitzadors de l’estat d’ànim com en monoteràpia. Les fases mixtes es caracteritzen per la presència concomitant de símptomes d’ambdós pols afectius i representen un dels principals reptes del maneig dels pacients amb trastorn bipolar tipus I (prevalença del 40% al llarg de la vida, dificultat diagnòstica, alta complexitat terapèutica). Per aportar informació innovadora en la relació entre l’ús d’antidepressius i el desenvolupament de fases mixtes, estudiàrem una mostra de 144 pacients bipolars tipus I, els quals foren seguits durant un període de fins a 20 anys. Tots aquests pacients havien estat tractats, al menys una vegada al llarg de l’evolució de la seva malaltia, amb antidepressius. D’aquesta manera vam poder determinar el percentatge de pacients que desenvolupava una fase mixta i aclarir les característiques clíniques associades a aquest fet, així com el rol dels antidepressius en el curs i l’evolució de la malaltia. L’estudi identificà que prop del 40% dels pacients desenvolupava al menys un episodi mixte al llarg del curs de la malaltia. Així mateix, vam determinar que l’ocurrència d’episodis mixtes està associada a cronicitat, a una pitjor evolució clínica, a un major número d’episodis depressius previs i a un major ús d’antidepressius, especialment Inhibidors de la Recaptació de Serotonina i Noradrenalina. Molt pocs estudis s’han focalitzat en l´impacte dels antidepressius en el curs i l´evolució del trastorn bipolar, especialment pel que es refereix al desenvolupament de viratges, i a les característiques clíniques associades. Per això, vam portar a terme un segon estudi de cohorts, prospectiu, combinat amb avaluacions retrospectives, i amb una mostra de 221 pacients bipolar tipus I i II deprimits. Els pacients van ser seguits des del primer dia de la introducció d’un antidepressiu a la pauta psicofarmacològica prèvia (estabilitzadors de l’estat d’ànim i/o antipsicòtics atípics) i durant sis mesos. L’estudi determinà que una quarta part dels pacients desenvolupava un viratge de depressió a (hipo)mania o a estat mixte associat al tractament antidepressiu, i que els principals factors de risc eren un debut precoç de la malaltia i un curs clínic caracteritzat per baixes taxes de resposta i altes taxes de viratge amb antidepressius. Així mateix, l’estudi no trobà una associació estadísticament significativa entre l’ús d’un nombre elevat d’antidepressius i el desenvolupament de viratges. Treatment of bipolar depression with antidepressants is strongly debated on the basis of the methodologically poor and insufficient data supporting their use and the widely held belief that antidepressants can induce switch into hypomania, mania, or mixed states, or accelerate the rate of cycling. On the other hand, in clinical practice, antidepressants are frequently used either as monotherapy or as adjuncts to mood stabilizing medication for the treatment of bipolar depression, despite the limited evidence of the short- and long-term benefits and potential risks. In fact, the most common treatment of bipolar depression appears to be antidepressant monotherapy. The first study aimed at identifying clinical risk factors for switch into hypomania, mania, or mixed states, within 8 weeks after introduction of an antidepressant or after increasing its dosage, in a prospective, longitudinal design. 221 depressed bipolar I and II disorder patients were treated with antidepressants, which were added to previously prescribed mood stabilizers and/or atypical antipsychotics. Both groups were compared with analysis of variance and χ2 procedures. Treatment-emergent affective switch was detected in 54 patients, while 176 did not. After performing logistic regression analysis, we concluded that bipolar patients with an earlier age at onset and an illness course characterized by lower rate of response to antidepressants and higher rate of switches into mania or hypomania were found to be the ones with higher switch risk. Nevertheless, a greater number of previous antidepressant exposures was not associated with the occurrence of an antidepressant-associated switch. The aim of the second study was to elucidate the factors associated with the occurrence of mixed episodes, characterized by the presence of concomitant symptoms of both affective poles, during the course of illness in bipolar I disorder patients treated with an antidepressant, as well as the role of antidepressants in the course and outcome of the disorder.We enrolled a sample of 144 patients followed for up to 20 years and compared subjects who had experienced at least one mixed episode during the follow-up (n = 60) with subjects who had never experienced a mixed episode (n = 84) regarding clinical variables. Several differences regarding clinical variables were found between the two groups, but after performing logistic regression analysis, we concluded that the occurrence of mixed episodes is associated with a tendency to chronicity, with a poorer outcome, a higher number of depressive episodes, and greater use of antidepressants.

Brain mechanisms of executive control: Event-related potentials and oscillations in schizophrenic patients and healthy controls during task-switching

Finke, Mareike 18 January 2013 (has links)
El text dels capítols "Study II" i "Study III" ha estat retirat seguint instruccions de l’autora de la tesi, en existir participació d’empreses, existir conveni de confidencialitat o existeix la possibilitat de generar patents / El texto de los capítulos "Study II" y "Study III" ha sido retirado siguiendo instrucciones de la autora, al existir participación de empresas, convenio de confidencialidad o la posibilidad de generar patentes / The text of chapters "Study II" and "Study III" has been withdrawn on the instructions of the author, as there is participation of undertakings, confidentiality agreement or the ability to generate patent The brain's ability to represent, maintain and update contextual (task-set) information enables us to alternate successfully between different tasks. Task-set reconfiguration is required when task demands change, as goal directed behaviour has to be adjusted to the new task. Task-cueing paradigms are widely used to investigate the underlying processes which include attentional shifting from one task to the other (task-set shifting), the retrieval of goals and rules as well as the inhibition of the previously relevant (but now irrelevant) task-set. In the first study, different aspects regarding the extraction of cue information and its importance for task-switching processes were investigated. The main focus of interest were the electrophysiological modulations regarding changes in sensory cues which (1) are or are not related to a switch in task, or even (2) may not carry any task-relevant information in some trials. The process of early (task-relevant) change detection is important in order to prepare the upcoming task. The results suggest that cue-locked event-related potentials (ERPs) are not modulated due to purely sensory changes, but rather any such ERP modulations reflect a task-related process. At least three sub-processes were identified: (1) a fast detection of task-relevant changes (as early as 180 ms), (2) a process of cue-response mapping, and (3) the reloading/updating of stimulus-response mappings. Target-locked analyses revealed that non-informative cue switches do not affect task preparation in any significant way. The second study consisted of the analysis of the data from study I in the time-frequency domain in order to elucidate power changes in the alpha and theta bands. We independently manipulated (1) anticipatory task preparation by manipulating the informativeness of cues about the upcoming task, and (2) the exogenous contribution to endogenous task-set switching. This design enabled us to examine the relative contribution from exogenous cue changes upon endogenous task-set reconfiguration effects, and whether those effects depend on the presence of foreknowledge about the upcoming task. The data confirmed strong generic preparation benefits as visible in behavioural performance and both frequency bands. Task switching effects in the alpha band could be related to both goal shifting and rule activation while task switch effects in the theta band seemed related to initial task-set reconfiguration rather than task-set implementation. Strong oscillatory modulations for cue switch trials suggested an “incongruent cue-task transition” effect. Importantly, no significant effects for “task-neutral” cue switches were found. The third study aimed to investigate higher order cognitive impairments in schizophrenia. Previously, such type of deficits has been conceptualized as failures in executive control and contextual processing. Alternatively, disturbances in high-order cognitive functions might also be due to more delimited deficits, especially in lower-level stages of contextual processing. Moreover, early processing stages do not involve only mere sensory processing, but rather reflect interacting sensory and cognitive mechanisms. Therefore, it was deemed necessary to explore the patients' task-switching abilities by manipulating sensory updating and task-set updating orthogonally to examine the interplay between bottom-up and top-down control processes. Our results suggested that the observed impairments in task-switching behaviour in schizophrenic patients were not specifically related to anticipatory set-shifting, but derived from disrupted early sensory processes of both cue- and target-locked information, as well as from a deficit in the implementation of task-set representations at target onset in the presence of irrelevant and conflicting information. Esta tesis tuvo como objetivo investigar los procesos de cambio de tarea en pacientes esquizofrénicos y controles sanos mediante un paradigma de cambio de tarea con indicadores explícitos. El estudio I examinó el uso de conocimiento previo durante el cambio de tarea, manipulando la actualización sensorial y el control ejecutivo en ensayos con indicadores informativos y no-informativos. Los cambios sensoriales en el estímulo indicador modularon los potenciales evocados (PEs) asociados al indicador sólo cuando contuvieron información conceptual sobre la tarea. La preparación para la tarea facilitó una re-asignación estímulo-respuesta ante el estímulo diana, suscitando respuestas más rápidas en todos los ensayos repetitivos. Los resultados apoyan la hipótesis de una detección rápida de los cambios sensoriales (del indicador) cuando éstos son relevantes para la tarea, y son contrarios a los beneficios por repetición de tarea debidos a una preparación (priming) perceptiva por repetición. El segundo estudio examinó las modulaciones en las oscilaciones neuronales en las bandas alfa y theta de los datos del estudio I. Los resultados también revelaron importantes beneficios en la ejecución conductual. En los ensayos de cambio de tarea durante la actualización y la implementación de la tarea, el ritmo alfa estuvo relacionado con ambos procesos evocados por el indicador sensorial y el estímulo diana, respectivamente. Por el contrario, el ritmo theta estuvo más relacionado con las etapas iniciales de la preparación de tarea. Estos dos estudios refuerzan la hipótesis de que las modulaciones en la actividad cerebral asociadas a un cambio del indicador de tarea no son provocadas por un cambio sensorial simple, sino que están relacionadas con un cambio de meta de orden superior. En el tercer estudio un protocolo de cambio de tarea con indicador explícito fue administrado a un grupo de pacientes esquizofrénicos y comparado con una muestra control sana. Los resultados sugieren que las alteraciones observadas en la conducta de cambio de tarea no estuvieron relacionadas específicamente con una reconfiguración estímulo-respuesta de orden superior, sino a un déficit en la implementación de dicha representación configuracional de la tarea durante la presentación del estímulo diana en presencia de información irrelevante y conflictiva.

Estudi epidemiològic prospectiu de la simptomatologia emocional a l'inici de l'adolescència: seguiment en tres períodes evolutius

Voltas Moreso, Núria 6 May 2014 (has links)
L’Objectiu d’aquesta tesi ha estat l’estudi prospectiu de la simptomatologia d’ansietat i obsessiva-compulsiva, i dels factors de risc i associats. A partir d'una mostra de 1.514 escolars (edat-mitjana=10,23; DE=1,23), s'han seguit 405 subjectes a risc de problemes emocionals i 157 controls durant 3 anys. Els símptomes obsessius-compulsius presenten un 30% de cronicitat, i els símptomes d’ansietat assoleixen un 55%. Els símptomes compulsius i d’ansietat de separació previs prediuen la presència de símptomes obsessius-compulsius. Aquest resultat també s'ha observat quan s’investiguen els predictors del diagnòstic de TOC-clínic, corroborant l’existència de l’espectre obsessiu-compulsiu. Els escolars amb ansietat persistent presenten més símptomes psicopatològics i més interferència acadèmica. L'ansietat és més prevalent, persistent i incident en nenes. La fòbia social i l’ansietat generalitzada són altament prevalents i persistents. Els símptomes depressius primerencs prediuen el baix rendiment acadèmic. S’ha observat que la relació dels al•lels del polimorfisme MAOA-uVNTR amb l’ansietat depèn del gènere. The aim of this thesis was to make a prospective study of the symptomatology of anxiety and obsessive-compulsive disorder and to investigate the associated risk factors. From a sample of 1,514 schoolchildren (mean-age=10.23; SD=1.23), 405 subjects at risk of emotional disorders and 157 controls were followed-up for three years. Obsessive-compulsive symptoms were chronic in 30% of cases, and anxiety in 55%. Previous compulsive and separation anxiety symptoms predict the presence of obsessive-compulsive symptomatology. The same predictors were observed for clinical obsessive-compulsive disorder (OCD), which corroborated the existence of the OCD spectrum. Schoolchildren with persistent anxiety symptoms present more psychopathological symptoms and academic interference. Anxiety is more prevalent, persistent and incident in girls. Social phobia and generalized anxiety were highly prevalent and persistent. The presence of early depressive symptoms predicts lower academic performance. The results show that the relation between the alleles of the MAOA-uVNTR polymorphism and anxiety depends on gender.

Estudi de la incidència, factors de risc (sociodemogràfics, clínics i genètics), i resposta al tractament profilàctic amb antidepressius de la depressió induïda per interferó alfa en la hepatitis C crònica

Udina i Bonet, Marc 5 July 2013 (has links)
Tesi realitzada a l'Institut d’Investigacions Biomédiques August Pi i Sunyer (IDIBAPS) INTRODUCCIÓ En malalties com la hepatitis C crònica (HCC) l’administració exògena de citocines (interferó alfa; IFN alfa) s’ha associat amb l’aparició de símptomes neuropsiquiàtrics com pot ser un episodi depressiu major. El coneixement de la incidència i dels factors de risc (sociodemogràfics, clínics i genètics) de depressió en aquests pacients, així com dels potencials tractaments profilàctics, pot facilitar el maneig clínic i aportar una millor comprensió dels mecanismes fisiopatològics implicats en els trastorns afectius. OBJECTIUS Estudiar en els pacients amb HCC i en tractament amb IFN alfa i ribavirina: - La incidència de depressió durant el tractament antiviral i la seva associació amb variables clíniques, biològiques i sociodemogràfiques basals. - L’associació de la simptomatologia depressiva amb els polimorfismes genètics del transportador de la serotonina (SERT) i de la interleucina-6 (IL-6). - El benefici clínic de l’administració profilàctica d’antidepressius. MÈTODES - Revisió sistematitzada i metanàlisi de la literatura amb protocol “a priori” seguint les guies MOOSE (per estudis observacionals) o PRISMA (per assajos clínics randomitzats). En funció de les variables d’estudi es van calcular les odds ratios (OR) o les diferències mitjes (DM). Càlcul del número necessari de pacients a tractar per a prevenir un episodi (NNT). Evaluació de qualitat, estudi de biaixos (Cochrane), estudi de sensitivitat i biaix de publicació (Begg i Egger). Es va utilizar el programa RevMan v. 5.0 (estudis 1 i 3). - Estudi de cohorts: 385 pacients caucàsics, eutímics, amb HCC i tractats amb IFN alfa i ribavirina. Van ser evaluats basalment, a les 4, 12, 24 i/o 48 setmanes de tractament i a les 24 setmanes post-tractament: variables sociodemogràfiques, clíniques, entrevista psiquiàtrica (SCID-DSM-IV), símptomes depressius (HADS-D), ansiosos (HADS-A) i de fatiga (VAS), i RNA viral (resposta virològica sostinguda; RVS). Anàlisi genètica: Extracció i quantificació ADN; genotipació dels polimorfismes del transportador de serotonina (SERT/5-HTTLPR), i interleucina 6 (IL-6/rs1800795). Anàlisi estadística: descriptiva, univariant i multivariant (model de regressió logística). Es va utilitzar el paquet estadístic R v. 2.13.1 i SPSS v.19 (estudi 2). RESULTATS La incidència acumulada d’espisodi depressiu major va ser del 0.25 i del 0.28 a les 24 i a les 48 setmanes de tractament antiviral. El número de pacients que presenten “de novo” un episodi depressiu augmenta sobretot entre les setmanes 8 i 12 de tractament. Pel que fa als factors de risc: nivells elevats de IL-6 (DM 1.81), el gènere femení (OR 1.40), els antecedents de depressió (OR 3.96), els antecedents psiquiàtrics (OR 3.18), la simptomatologia depressiva subsindròmica (DM 0.96), i un baix nivell educatiu (DM -0.99) són variables predictives de depressió associada al tractament antiviral, segons el metanàlisis (estudi 1). En la cohort estudiada es va observar que els símptomes depressius segueixen un patró diferent al de símptomes neurovegetatius com la fatiga. Els pacients amb variants funcionals del polimorfisme de la IL-6 (genotip “CC”, associat amb baixes concentracions de IL-6 plasmàtiques) presentaven un increment menor de simptomatologia depressiva (p= 0.005) i ansiosa (p= 0.004) al llarg del tractament antiviral. Respecte al polimorfisme del SERT es va observar que els pacients portadors del genotip “LL” presentaven menys símptomes depressius (p= 0.21) i ansiosos (p= 0.15) durant el tractament, però aquestes diferències no eren estadísticament significatives. A nivell basal els diferents genotips entre sí no presentaven diferències considerables (diferència mitja estandaritzada < 0.2) respecte a la majoria de variables estudiades (estudi 2). Els inhibidors selectius de la recaptació de la serotonina (ISRS) reduiren la incidència de depressió major durant el tractament antiviral (OR 0.53). El NNT va ser de 12. A les 24 setmanes de tractament el grup tractat amb ISRS presentava menys símptomes depressius que els pacients tractats amb placebo (DM -2.18). Els antidepressius van mostrar un bon perfil de tolerabilitat i no van alterar la RVS ni el número de pacients que van abandonar el seguiment (estudi 3). CONCLUSIONS La depressió associada al tractament amb IFN alfa i ribavirina en la HCC té una alta incidència i que existeixen variables clíniques, sociodemogràfiques i genètiques, com certes variants funcionals del gen de la IL-6, que són factors de risc. El tractament profilàctic amb ISRS podria ser beneficiós en aquests pacients. BACKGROUND Administration of exogenous cytokines such as interferon-alpha (IFN-alfa) in chronic hepatitis C patients (CHC) has a high profile of neuropsychiatric side effects, including a full major depressive episode. The knowledge of the incidence and risk factors (sociodemographic, clinical and genetics) for depression in these patients, as well as potential prophylactical treatments, may help to optimize clinical management and to better understand pathways involved in the pathophysiology of the affective disorders. AIMS To evaluate in patients with CHC under treatment with IFN-alfa and ribavirin: - The incidence of a major depressive episode during antiviral treatment and the identification of the risk factors related to depression. - The association between depressive symptoms appeared during antiviral treatment and functional genetic variants at the interleukin-6 gene (IL-6) and at the serotonin transporter gene (SERT). - The utility of the prophylactic administration of antidepressants. METHODS - A systematic review and meta-analysis of data using an advanced document protocol in accordance with the PRISMA (observational studies) or the MOOSE (clinical trials) guidelines. The odds ratios (OR) and mean differences (MD) with 95% confidence interval (95%CI) were used. The number needed to treat statistic (NNT) was calculated. Quality assessment, biases (Cochrane risk of bias), sensitivity analyses and publication bias (Begg-Egger) (studies 1 and 3). - Clinical cohort: Three hundred and eighty-five euthymic, Caucasian outpatients with CHC who were candidates to receive combined treatment with IFN-alpha and ribavirin. Evaluation at baseline, 4, 12, 24 and/or 48 weeks, and at 24 weeks after treatment: Extraction of clinical and sociodemographic variables, psychiatric interview (PHQ and SCID-DSM-IV), depressive (HADS-D) and anxiety (HADS-A) symptoms, fatigue (VAS). Evaluation at: HADS, VAS. Evaluation: HCV RNA levels. Genetic analysis: DNA extraction and quantification; genotyping of the serotonin transporter (SERT, 5-HTTLPR) and interleukin-6 (IL-6, rs1800795) polymorphisms. Statistical analysis: descriptive, univariant and multivariant (Study 2). RESULTS Overall cumulative incidence of depression was 0.25 (IC95% 0.16-0.35) and 0.28 (95%CI 0.17-0.42) at 24 and 48 weeks of treatment, respectively. As regard with risk factors: high baseline levels of interleukin 6 (MD 1.81, 95%CI 1.09 to 2.52), female gender (OR 1.40 95%CI 1.02-1.91), history of depression (OR 3.96, 95%CI 2.52-6.21), history of any psychiatric disorder (OR 3.18, 95%CI 1.60-6.32), subthreshold depressive symptoms (MD 0.96, 95%CI 0.31-1.61), and low educational level (MD −0.99, 95%CI –1.59 to −0.39) were predictive variables of major depressive episode appeared during antiviral treatment according the meta-analysis (Study 1). In the cohort study, we observed that changes in depressive symptoms followed a different pattern from neurovegetative symptoms such as fatigue, which appeared mainly during the first four weeks of treatment. During antiviral treatment we reported that subjects with CC genotype in the IL-6 gene (associated with low IL-6 plasmatic concentrations) presented significantly lower changes from baseline in IFN-induced depression (p=0.005) and IFN-induced anxiety (p=0.004). We did not find statistically significant differences on depression (p=0.21) or anxiety (p=0.15) between SS/SL and LL genotypes of SERT (Study 2). Selective serotonin reuptake inhibitors (SSRIs) reduce the incidence of a major depressive episode during antiviral treatment (OR 0.53, 95%CI 0.33 to 0.84). The estimated number needed to treat (NNT) was 12 (95%CI 7.0 to 37.9). Antidepressants showed a good tolerability and there were neither differences in sustained virological response nor in treatment discontinuation (Study 3). CONCLUSIONS The study confirms a high incidence of depression during treatment with IFN-alfa and ribavirin for CHC. Moreover, sociodemographic, clinical and genetic variables such as functional variants of the IL-6 gene are risk factors for IFN-induced depression. Prophylactic administration of SSRI may be useful in these patients.

Page generated in 0.0662 seconds