• Refine Query
  • Source
  • Publication year
  • to
  • Language
  • 571
  • 59
  • 30
  • 26
  • 5
  • 5
  • 5
  • 4
  • 3
  • 3
  • 2
  • 2
  • 2
  • 2
  • 1
  • Tagged with
  • 698
  • 259
  • 193
  • 174
  • 119
  • 113
  • 112
  • 109
  • 105
  • 95
  • 90
  • 81
  • 76
  • 75
  • 69
  • About
  • The Global ETD Search service is a free service for researchers to find electronic theses and dissertations. This service is provided by the Networked Digital Library of Theses and Dissertations.
    Our metadata is collected from universities around the world. If you manage a university/consortium/country archive and want to be added, details can be found on the NDLTD website.
61

TDAH en adultos: Factores genéticos, evaluación y tratamiento farmacológico

Ramos-Quiroga, Josep Antoni 03 July 2009 (has links)
El trabajo de tesis doctoral está centrado en el estudio del trastorno por déficit de atención (TDAH) en adultos. Se presentan un total de cuatro artículos publicados en revistas con factor de impacto. Los dos primeros sobre factores genéticos, el tercero sobre la validación en español del cuestionario ASRS 1.1 de la OMS para el cribaje del TDAH en adultos y el útlimo sobre el tratamiento farmacológico del TDAH en esta población. Las conclusiones más relevantes son:1. Los resultados de los estudios de asociación de tipo caso-control poblacional realizados sobre un total de 19 genes relacionados con el sistema de neurotransmisión serotoninérgico aportan evidencias de la contribución de los genes DDC (descarboxilasa de aminoácidos aromáticos) y 5HT2A (receptor de serotonina 2A) al TDAH tanto en adultos como en niños. Además, el efecto del gen 5HT2A es específico del subtipo clínico combinado. Se ha identificado también asociación entre el gen MAOB (monoamina oxidasa B) y el TDAH sólo en adultos, sugiriendo un papel en la persistencia del trastorno a lo largo de la vida. 2. Los estudios de asociación de tipo caso-control realizados sobre 10 genes que codifican neurotrofinas o sus receptores han permitido relacionar el gen CNTFR (receptor del factor neurotrófico ciliar) con el TDAH tanto en adultos como en niños. Además, los resultados presentados aportan evidencias de una asociación específica entre el TDAH infantil y los genes NTF3 (neurotrofina 3) y NTRK2 (receptor tirosina quinasa neurotrófico tipo 2), sugiriendo su potencial influencia en los cambios de la sintomatología del TDAH a lo largo de la vida. 3. El cuestionario ASRS v1.1 aprobado por la O.M.S. para su uso en español presenta unas adecuadas características psicométricas, que justifican su utilidad como herramienta para detectar casos de pacientes adultos con TDAH en el contexto clínico ambulatorio. El cuestionario ASRS v1.1 optimiza su rendimiento al ser puntuado en un rango entre 0 y 24 y considerando como punto de corte un total de 12 unidades. 4. El metilfenidato en sus dos formulaciones LI y OROS es un tratamiento efectivo y seguro. El cambio de metilenidato LI a metilfenidato OROS es seguro y efectivo en adultos con TDAH. El tratamiento con metilfenidato OROS se asocia a una mejora en el cumplimiento terapéutico y la efectividad. La mayoría de pacientes prefieren realizar el tratamiento con metilfenidato OROS. / That doctoral thesis is focus on the study of Attention deficit hyperactivity disorder (ADHD) in adults. It is composed by four papers published in journals with impact factor. The first two papers are focus on genetic factors; the third is the Spanish validation of WHO ASRS 1.1 screening scale for adults and the last is focus on pharmacological treatment of ADHD in adults. The most relevant conclusions are: 1. Results of the poblational case-control association studies performed on 19 candidate genes involved in the serotoninergic neurotransmission pathway showed evidences of the contribution of the DDC and 5HT2A genes as in adults as in children. The effect of the 5HT2A gene is specific for the combined ADHD clinical subtype. An association between MAOB gene and ADHD only in adults was observed, that suggest a role in the persistence of ADHD across life span.2. Results of the poblational case-control studies performed on 10 genes that encode neurotrophins or their receptors showed an association between CNTFR gene with ADHD as in adults as in children. Results presented showed evidences of an specific association between childhood ADHD and NTF3 and NTRK2 genes, that suggested their potential influence in the changes of ADHD symptoms across the life span. 3. The ASRS v1.1 scale approved by WHO for its use in Spanish presents good psychometric characteristics that justify its utility as tool for screen ADHD in adults in clinical out-patient context. We found the best psychometric characteristics of ASRS v. 1.1 using a quantitative ranking between 0 and 24 points, setting as cut-off 12 points. 4. Methylphenidate in its two formulations IR and OROS is an effective and safe treatment in adults with ADHD. The change of Methylphenidate IR to Methylphenidate OROS is safety and effective in adults with ADHD. The switch from IR to OROS methylphenidate was associated with an improvement in both adherence and effectiveness. OROS methylphenidate was preferred by the majority of the patients.
62

Fear conditioning to socially relevant stimuli in social anxiety

Tinoco González, Daniella 13 June 2013 (has links)
Los trastornos de ansiedad constituyen un reto para la psiquiatría y la psicología clínica. Cerca de un 30% de la población sufre, o ha sufrido, uno o más trastornos de ansiedad a lo largo de su vida, siendo dicho grupo de trastornos el más frecuente dentro del DSM-IV. Las aproximaciones teóricas basadas en los modelos de aprendizaje aversivo han ocupado un lugar muy importante entre los modelos etiológicos de dichos trastornos. A pesar de que el condicionamiento del miedo es un proceso adaptativo y de gran importancia para la supervivencia, puede acabar convirtiéndose en clínicamente relevante cuando la reactividad al Estímulo Condicionado (EC) persiste en ausencia de contingencia entre el EC y el Estímulo Incondicionado (EI). Mediante procesos de condicionamiento clásico aversivo pueda aparecer un trastorno de ansiedad durante o después de un acontecimiento traumático o en un período de estrés significativo. Sin embargo, no todas las personas expuestas a este tipo de sucesos acaban desarrollando un trastorno. Algunos estudios han demostrado un mayor condicionamiento y una mayor resistencia a la extinción en pacientes ansiosos comparados con controles sanos sugiriendo que pacientes con trastornos de ansiedad se caracterizan por una elevada condicionabilidad y que ésta es una de las razones por las que, en situaciones de exposición a incidentes aversivos, sólo algunos individuos desarrollan miedos patológicos, mientras que otros muestran una respuesta adaptativa de miedo. La mayoría de estudios han utilizado el reflejo de sobresalto como índice de procesamiento afectivo. Consiste en una respuesta defensiva súbita que presentan muchas especies animales ante un estímulo intenso e inesperado. En humanos, puede ser medido de forma bastante sencilla registrando la respuesta electromiográfica en el músculo orbicularis oculi. El incremento del reflejo de sobresalto cuando un individuo está experimentando un estado de miedo o ansiedad se denomina reflejo de sobresalto potenciado por miedo. Durante los últimos años, éste se ha convertido en una herramienta de gran utilidad para la investigación traslacional de los trastornos de ansiedad. La mayor parte de los trabajos han utilizado estímulos evolutivamente poco “preparados” y algunos no han demostrado mayor condicionabilidad en pacientes con trastornos de ansiedad. Esto nos alerta de la necesidad de emplear paradigmas que contemplen estímulos incondicionados más relevantes para el trastorno objeto de estudio. Por tanto, el objetivo general del presente proyecto fue investigar el papel del condicionamiento aversivo de estímulos socialmente relevantes como factor específico de vulnerabilidad a la fobia social, utilizando el reflejo de sobresalto en pacientes con fobia social respecto a pacientes con trastorno de pánico con agorafobia y controles sanos. Para llevarlo a cabo, se empleó un paradigma de condicionamiento diferencial desarrollado por Lissek et al. (2008) en el que imágenes de personas con una expresión facial neutra (EC) se aparearon con tres tipos de estímulos visuales/auditivos: insultos y expresiones faciales de crítica (EIneg); comentarios y expresiones faciales neutras (EIneu); y cumplidos y expresiones faciales positivas (EIpos). Los resultados del presente trabajo no demostraron una mayor condicionabilidad en pacientes con fobia social respecto a pacientes con trastorno de pánico con agorafobia y controles sanos. Es posible que otros procesos tanto asociativos (por ejemplo, extinción del miedo) como no asociativos (por ejemplo, procesos cognitivos y atencionales) tengan un papel más importante en la fobia social que un mayor condicionamiento. / Anxiety disorders represent a challenge for psychiatry and clinical psychology. Near 30 % of the population suffers, or has suffered, one or more anxiety disorder along his life, being this disorder the most frequent group of them inside the DSM-IV. The theoretical approximations based on aversive learning models have occupied traditionally a very important place among the etiological models of these disorders. Despite the fact that fear conditioning is an adaptative process of great importance for survival, it can turn into clinical relevant when the reactivity to the Conditioned Stimulus (CS) persists in absence of contingency between the CS and the Unconditioned Stimulus (US). By means of classical fear conditioning processes, an anxiety disorder could appear during or after a traumatic event or in a period of significant stress. Nevertheless, not all the persons exposed to this type of events end up developing a disorder. Some studies have demonstrated that patients with anxiety disorders are characterized by a high conditionability and resistance to extinction in anxiety patients compared to healthy controls suggesting that patients are characterized by en enhanced conditioning and that this is one of the reasons for which, in situations of exhibition to aversive incidents, only some individuals go on to develop pathological fears, whereas others show an adaptative response of fear. Many of these studies have use the startle reflex as an index of emotional activation. It consists of a defensive sudden response that many animal species present in presence of an intense and unexpected stimulus. In humans, it can be measured very simply by registering the electromyographic response in the orbicularis oculi muscle. The increase of the startle reflex when an individual is experiencing fear or anxiety is named fear potentiated startle. During the last years, it has been converted into a very useful tool for traslational investigation of anxiety disorders. Up to recent dates, most of the published studies with humans using classical conditioning paradigms have used evolutionarily “unprepared” stimuli to be conditioned, and many have not demonstrated an enhanced conditioning in anxiety patients. This alerts us of the importance to use paradigms that take into account unconditioned stimuli relevant to the disorder object of study. The overall goal of the present dissertation was to investigate fear conditioning processes in social anxiety using the fear potentiated startle in patients with social anxiety compared to patients with panic disorder with agoraphobia and healthy controls. To address this goal, we used a novel paradigm developed by Lissek et al. (2008) in which neutral facial expressions from three female actors served as the CS and were paired with one of three types audiovisual stimuli: insults and critical facial expressions (USneg); comments and neutral facial expressions (USneu); and compliments and positive facial expressions (USpos). Our results did not demonstrate an enhanced conditioning among patients with social anxiety compared to patients with panic disorder with agoraphobia and healthy controls. It is plausible that other associative (e.g. fear extinction) and non-associative processes (e.g cognitive and attentional processes) play a greater role in explaining social anxiety rather than enhanced fear conditioning.
63

Estudi de la incidència, factors de risc (sociodemogràfics, clínics i genètics), i resposta al tractament profilàctic amb antidepressius de la depressió induïda per interferó alfa en la hepatitis C crònica

Udina i Bonet, Marc 05 July 2013 (has links)
Tesi realitzada a l'Institut d’Investigacions Biomédiques August Pi i Sunyer (IDIBAPS) / INTRODUCCIÓ En malalties com la hepatitis C crònica (HCC) l’administració exògena de citocines (interferó alfa; IFN alfa) s’ha associat amb l’aparició de símptomes neuropsiquiàtrics com pot ser un episodi depressiu major. El coneixement de la incidència i dels factors de risc (sociodemogràfics, clínics i genètics) de depressió en aquests pacients, així com dels potencials tractaments profilàctics, pot facilitar el maneig clínic i aportar una millor comprensió dels mecanismes fisiopatològics implicats en els trastorns afectius. OBJECTIUS Estudiar en els pacients amb HCC i en tractament amb IFN alfa i ribavirina: - La incidència de depressió durant el tractament antiviral i la seva associació amb variables clíniques, biològiques i sociodemogràfiques basals. - L’associació de la simptomatologia depressiva amb els polimorfismes genètics del transportador de la serotonina (SERT) i de la interleucina-6 (IL-6). - El benefici clínic de l’administració profilàctica d’antidepressius. MÈTODES - Revisió sistematitzada i metanàlisi de la literatura amb protocol “a priori” seguint les guies MOOSE (per estudis observacionals) o PRISMA (per assajos clínics randomitzats). En funció de les variables d’estudi es van calcular les odds ratios (OR) o les diferències mitjes (DM). Càlcul del número necessari de pacients a tractar per a prevenir un episodi (NNT). Evaluació de qualitat, estudi de biaixos (Cochrane), estudi de sensitivitat i biaix de publicació (Begg i Egger). Es va utilizar el programa RevMan v. 5.0 (estudis 1 i 3). - Estudi de cohorts: 385 pacients caucàsics, eutímics, amb HCC i tractats amb IFN alfa i ribavirina. Van ser evaluats basalment, a les 4, 12, 24 i/o 48 setmanes de tractament i a les 24 setmanes post-tractament: variables sociodemogràfiques, clíniques, entrevista psiquiàtrica (SCID-DSM-IV), símptomes depressius (HADS-D), ansiosos (HADS-A) i de fatiga (VAS), i RNA viral (resposta virològica sostinguda; RVS). Anàlisi genètica: Extracció i quantificació ADN; genotipació dels polimorfismes del transportador de serotonina (SERT/5-HTTLPR), i interleucina 6 (IL-6/rs1800795). Anàlisi estadística: descriptiva, univariant i multivariant (model de regressió logística). Es va utilitzar el paquet estadístic R v. 2.13.1 i SPSS v.19 (estudi 2). RESULTATS La incidència acumulada d’espisodi depressiu major va ser del 0.25 i del 0.28 a les 24 i a les 48 setmanes de tractament antiviral. El número de pacients que presenten “de novo” un episodi depressiu augmenta sobretot entre les setmanes 8 i 12 de tractament. Pel que fa als factors de risc: nivells elevats de IL-6 (DM 1.81), el gènere femení (OR 1.40), els antecedents de depressió (OR 3.96), els antecedents psiquiàtrics (OR 3.18), la simptomatologia depressiva subsindròmica (DM 0.96), i un baix nivell educatiu (DM -0.99) són variables predictives de depressió associada al tractament antiviral, segons el metanàlisis (estudi 1). En la cohort estudiada es va observar que els símptomes depressius segueixen un patró diferent al de símptomes neurovegetatius com la fatiga. Els pacients amb variants funcionals del polimorfisme de la IL-6 (genotip “CC”, associat amb baixes concentracions de IL-6 plasmàtiques) presentaven un increment menor de simptomatologia depressiva (p= 0.005) i ansiosa (p= 0.004) al llarg del tractament antiviral. Respecte al polimorfisme del SERT es va observar que els pacients portadors del genotip “LL” presentaven menys símptomes depressius (p= 0.21) i ansiosos (p= 0.15) durant el tractament, però aquestes diferències no eren estadísticament significatives. A nivell basal els diferents genotips entre sí no presentaven diferències considerables (diferència mitja estandaritzada < 0.2) respecte a la majoria de variables estudiades (estudi 2). Els inhibidors selectius de la recaptació de la serotonina (ISRS) reduiren la incidència de depressió major durant el tractament antiviral (OR 0.53). El NNT va ser de 12. A les 24 setmanes de tractament el grup tractat amb ISRS presentava menys símptomes depressius que els pacients tractats amb placebo (DM -2.18). Els antidepressius van mostrar un bon perfil de tolerabilitat i no van alterar la RVS ni el número de pacients que van abandonar el seguiment (estudi 3). CONCLUSIONS La depressió associada al tractament amb IFN alfa i ribavirina en la HCC té una alta incidència i que existeixen variables clíniques, sociodemogràfiques i genètiques, com certes variants funcionals del gen de la IL-6, que són factors de risc. El tractament profilàctic amb ISRS podria ser beneficiós en aquests pacients. / BACKGROUND Administration of exogenous cytokines such as interferon-alpha (IFN-alfa) in chronic hepatitis C patients (CHC) has a high profile of neuropsychiatric side effects, including a full major depressive episode. The knowledge of the incidence and risk factors (sociodemographic, clinical and genetics) for depression in these patients, as well as potential prophylactical treatments, may help to optimize clinical management and to better understand pathways involved in the pathophysiology of the affective disorders. AIMS To evaluate in patients with CHC under treatment with IFN-alfa and ribavirin: - The incidence of a major depressive episode during antiviral treatment and the identification of the risk factors related to depression. - The association between depressive symptoms appeared during antiviral treatment and functional genetic variants at the interleukin-6 gene (IL-6) and at the serotonin transporter gene (SERT). - The utility of the prophylactic administration of antidepressants. METHODS - A systematic review and meta-analysis of data using an advanced document protocol in accordance with the PRISMA (observational studies) or the MOOSE (clinical trials) guidelines. The odds ratios (OR) and mean differences (MD) with 95% confidence interval (95%CI) were used. The number needed to treat statistic (NNT) was calculated. Quality assessment, biases (Cochrane risk of bias), sensitivity analyses and publication bias (Begg-Egger) (studies 1 and 3). - Clinical cohort: Three hundred and eighty-five euthymic, Caucasian outpatients with CHC who were candidates to receive combined treatment with IFN-alpha and ribavirin. Evaluation at baseline, 4, 12, 24 and/or 48 weeks, and at 24 weeks after treatment: Extraction of clinical and sociodemographic variables, psychiatric interview (PHQ and SCID-DSM-IV), depressive (HADS-D) and anxiety (HADS-A) symptoms, fatigue (VAS). Evaluation at: HADS, VAS. Evaluation: HCV RNA levels. Genetic analysis: DNA extraction and quantification; genotyping of the serotonin transporter (SERT, 5-HTTLPR) and interleukin-6 (IL-6, rs1800795) polymorphisms. Statistical analysis: descriptive, univariant and multivariant (Study 2). RESULTS Overall cumulative incidence of depression was 0.25 (IC95% 0.16-0.35) and 0.28 (95%CI 0.17-0.42) at 24 and 48 weeks of treatment, respectively. As regard with risk factors: high baseline levels of interleukin 6 (MD 1.81, 95%CI 1.09 to 2.52), female gender (OR 1.40 95%CI 1.02-1.91), history of depression (OR 3.96, 95%CI 2.52-6.21), history of any psychiatric disorder (OR 3.18, 95%CI 1.60-6.32), subthreshold depressive symptoms (MD 0.96, 95%CI 0.31-1.61), and low educational level (MD −0.99, 95%CI –1.59 to −0.39) were predictive variables of major depressive episode appeared during antiviral treatment according the meta-analysis (Study 1). In the cohort study, we observed that changes in depressive symptoms followed a different pattern from neurovegetative symptoms such as fatigue, which appeared mainly during the first four weeks of treatment. During antiviral treatment we reported that subjects with CC genotype in the IL-6 gene (associated with low IL-6 plasmatic concentrations) presented significantly lower changes from baseline in IFN-induced depression (p=0.005) and IFN-induced anxiety (p=0.004). We did not find statistically significant differences on depression (p=0.21) or anxiety (p=0.15) between SS/SL and LL genotypes of SERT (Study 2). Selective serotonin reuptake inhibitors (SSRIs) reduce the incidence of a major depressive episode during antiviral treatment (OR 0.53, 95%CI 0.33 to 0.84). The estimated number needed to treat (NNT) was 12 (95%CI 7.0 to 37.9). Antidepressants showed a good tolerability and there were neither differences in sustained virological response nor in treatment discontinuation (Study 3). CONCLUSIONS The study confirms a high incidence of depression during treatment with IFN-alfa and ribavirin for CHC. Moreover, sociodemographic, clinical and genetic variables such as functional variants of the IL-6 gene are risk factors for IFN-induced depression. Prophylactic administration of SSRI may be useful in these patients.
64

Entre identificação e nomeação : efeitos subjetivos da classificação psiquiátrica / BETWEEN IDENTIFICATION AND NOMINATION: SUBJECTIVE EFFECTS OF THE PSYCHIATRIC CLASSIFICATION (Inglês)

Souza, Leonardo Barros de 08 August 2013 (has links)
Made available in DSpace on 2019-03-29T23:46:21Z (GMT). No. of bitstreams: 0 Previous issue date: 2013-08-08 / The former work is dedicated to a discussion about identification and nomination on psychiatric clinic. Our problem is related to the growing way individuals present themselves as the classification given to them by the diagnosis. The research, exploratory by nature, used various authors who dedicate to the study of the epistemological and clinical bases of the diagnosis and the medical clinic. Regarding the psychoanalysis it is present as the base theory that allowed us to read our question, mainly in the aspects of the clinic, as we made an option to use scraps of clinical cases as a support to our discussions. The first chapter is dedicated to the study of the relations between diagnosis and classification, bringing up the effects that the medical discourse implies on the social field regarding the legitimacy and legality. On the second chapter we discuss the conceptions of identification and nomination on psychoanalysis, on Freud and Lacan, questioning the ways of representation that the significant takes for the subject in relation to the operations of nomination. The third chapter leans toward the questions between psychoanalysis and medicine, using the scraps of clinical cases to take up the discussion about subjective effects of classification. We consider this problem to be vast and we came to think about the contributions that psychoanalysis can offer to the medical field. Those contributions, on our point of view, lean towards the clinic, fundamentally on what concerns the consideration given to the demand and to the subject. Key-words: Diagnosis; Classification; Identification; Nomination; Psychiatric Clinic. / O presente trabalho trata de uma discussão acerca da identificação e da nomeação na clínica psiquiátrica. Nossa problemática diz respeito ao modo como os indivíduos cada vez mais passam a se apresentam a partir da classificação que lhes foi atribuída pelo diagnóstico. A pesquisa, que é de caráter exploratório, utilizou-se de diversos autores que se dedicam ao estudo das bases epistemológicas e clínicas do diagnóstico e da clínica médica. No que diz respeito à psicanálise esta aparece como teoria base que nos permitiu a leitura dedicada a nossa questão, sobretudo no que diz respeito à clínica, uma vez que optamos por também utilizar recortes de casos clínicos como suporte para nossa discussão. O primeiro capítulo é dedicado ao estudo às relações entre diagnóstico e classificação, pondo em pauta os efeitos que o discurso médico opera no campo social em termos de legitimidade e legalidade. No segundo capítulo tratamos dos conceitos de identificação e nomeação na psicanálise, em Freud e Lacan, questionando as formas de representação que o significante assume para o sujeito no que diz respeito às operações de nomeação. O terceiro capítulo trata das questões entre psicanálise e medicina, trazendo em seguida as vinhetas de casos clínicos para retomarmos a discussão sobre os efeitos subjetivos da classificação. Consideramos que esta problemática é vasta e nos leva sobretudo a pensar em que tipo de contribuição a psicanálise tem a oferecer para o campo médico. Estas contribuições, a nosso ver, dizem respeito à clínica, fundamentalmente no que à consideração concedida à demanda e ao sujeito. Palavras-chave: Diagnóstico; Classificação; Identificação; Nomeação; Clínica psiquiátrica.
65

Estats mixtes, viratges i antidepressius: estudi d'una cohort de pacients bipolars

Valentí Ribas, Marc 21 February 2012 (has links)
El trastorn bipolar és una malaltia crònica i recurrent, caracteritzada per l’aparició d’episodis d´(hipo)mania i/o estats mixtes, que alternen, de manera irregular, amb episodis de depressió. Tot i que l’elevació i expansió de l’estat d’ànim és la principal característica clínica que permet distingir el trastorn bipolar del trastorn depressiu recurrent, és la depressió, més que la mania, la principal causa de discapacitat i mort en els pacients bipolars. A més, els pacients amb trastorn bipolar passen més temps amb simptomatologia depressiva que amb simptomatologia (hipo)maníaca o mixta. D’altra banda, el tractament de la depressió bipolar és complex i el número d’opcions terapèutiques basades en l’evidència és molt limitat. L’ús d’antidepressius com a tractament de la depressió bipolar és àmpliament debatut. Les dades que recolzen el seu ús són metodològicament pobres i insuficients; i, de la mateixa manera, existeix una extesa creença que els antidepressius poden induir nous episodis d´(hipo)mania (viratges), que estan relacionats amb el desenvolupament de fases mixtes o que poden accelerar la taxa de ciclació, afirmacions que no han estat ni confirmades ni rebutjades per estudis controlats amb placebo. Tot i això, en la pràctica clínica són àmpliament usats, tant associats amb fàrmacs estabilitzadors de l’estat d’ànim com en monoteràpia. Les fases mixtes es caracteritzen per la presència concomitant de símptomes d’ambdós pols afectius i representen un dels principals reptes del maneig dels pacients amb trastorn bipolar tipus I (prevalença del 40% al llarg de la vida, dificultat diagnòstica, alta complexitat terapèutica). Per aportar informació innovadora en la relació entre l’ús d’antidepressius i el desenvolupament de fases mixtes, estudiàrem una mostra de 144 pacients bipolars tipus I, els quals foren seguits durant un període de fins a 20 anys. Tots aquests pacients havien estat tractats, al menys una vegada al llarg de l’evolució de la seva malaltia, amb antidepressius. D’aquesta manera vam poder determinar el percentatge de pacients que desenvolupava una fase mixta i aclarir les característiques clíniques associades a aquest fet, així com el rol dels antidepressius en el curs i l’evolució de la malaltia. L’estudi identificà que prop del 40% dels pacients desenvolupava al menys un episodi mixte al llarg del curs de la malaltia. Així mateix, vam determinar que l’ocurrència d’episodis mixtes està associada a cronicitat, a una pitjor evolució clínica, a un major número d’episodis depressius previs i a un major ús d’antidepressius, especialment Inhibidors de la Recaptació de Serotonina i Noradrenalina. Molt pocs estudis s’han focalitzat en l´impacte dels antidepressius en el curs i l´evolució del trastorn bipolar, especialment pel que es refereix al desenvolupament de viratges, i a les característiques clíniques associades. Per això, vam portar a terme un segon estudi de cohorts, prospectiu, combinat amb avaluacions retrospectives, i amb una mostra de 221 pacients bipolar tipus I i II deprimits. Els pacients van ser seguits des del primer dia de la introducció d’un antidepressiu a la pauta psicofarmacològica prèvia (estabilitzadors de l’estat d’ànim i/o antipsicòtics atípics) i durant sis mesos. L’estudi determinà que una quarta part dels pacients desenvolupava un viratge de depressió a (hipo)mania o a estat mixte associat al tractament antidepressiu, i que els principals factors de risc eren un debut precoç de la malaltia i un curs clínic caracteritzat per baixes taxes de resposta i altes taxes de viratge amb antidepressius. Així mateix, l’estudi no trobà una associació estadísticament significativa entre l’ús d’un nombre elevat d’antidepressius i el desenvolupament de viratges. / Treatment of bipolar depression with antidepressants is strongly debated on the basis of the methodologically poor and insufficient data supporting their use and the widely held belief that antidepressants can induce switch into hypomania, mania, or mixed states, or accelerate the rate of cycling. On the other hand, in clinical practice, antidepressants are frequently used either as monotherapy or as adjuncts to mood stabilizing medication for the treatment of bipolar depression, despite the limited evidence of the short- and long-term benefits and potential risks. In fact, the most common treatment of bipolar depression appears to be antidepressant monotherapy. The first study aimed at identifying clinical risk factors for switch into hypomania, mania, or mixed states, within 8 weeks after introduction of an antidepressant or after increasing its dosage, in a prospective, longitudinal design. 221 depressed bipolar I and II disorder patients were treated with antidepressants, which were added to previously prescribed mood stabilizers and/or atypical antipsychotics. Both groups were compared with analysis of variance and χ2 procedures. Treatment-emergent affective switch was detected in 54 patients, while 176 did not. After performing logistic regression analysis, we concluded that bipolar patients with an earlier age at onset and an illness course characterized by lower rate of response to antidepressants and higher rate of switches into mania or hypomania were found to be the ones with higher switch risk. Nevertheless, a greater number of previous antidepressant exposures was not associated with the occurrence of an antidepressant-associated switch. The aim of the second study was to elucidate the factors associated with the occurrence of mixed episodes, characterized by the presence of concomitant symptoms of both affective poles, during the course of illness in bipolar I disorder patients treated with an antidepressant, as well as the role of antidepressants in the course and outcome of the disorder.We enrolled a sample of 144 patients followed for up to 20 years and compared subjects who had experienced at least one mixed episode during the follow-up (n = 60) with subjects who had never experienced a mixed episode (n = 84) regarding clinical variables. Several differences regarding clinical variables were found between the two groups, but after performing logistic regression analysis, we concluded that the occurrence of mixed episodes is associated with a tendency to chronicity, with a poorer outcome, a higher number of depressive episodes, and greater use of antidepressants.
66

Análisis de la responsabilidad profesional médica derivada del ejercicio de la Psiquiatría y de la Medicina Legal

Martin Fumadó, Carles 29 November 2012 (has links)
Introducción. Se aborda el marco teórico relativo al análisis de la responsabilidad profesional médica derivada del ejercicio de la Psiquiatría y de la Medicina Legal, exponiendo los conceptos que se requieren para lograr el aprovechamiento de los datos presentados. Se abordan aspectos como los tipos de responsabilidad médica, sus elementos constitutivos, los niveles de responsabilidad sanitaria, el concepto de mala praxis médica y un acercamiento a la responsabilidad profesional médica en España, haciendo énfasis en las especialidades de Psiquiatría y Medicina Legal. Objetivos. Conocer la incidencia de reclamaciones relacionadas con la práctica de las especialidades de Psiquiatría y Medicina Legal en nuestro ámbito. Obtener el perfil específico y propio de las reclamaciones como consecuencia de responsabilidad profesional médica y facilitar la comprensión del fenómeno de las reclamaciones en el campo de las especialidades de Psiquiatría y Medicina Legal para contribuir a la prevención de las mismas y de los eventos adversos que las ocasionan. Material y métodos. La muestra está constituida por todos los expedientes abiertos en el Consell de Col·legis de Metges de Catalunya, desde 1986 hasta 2009, resultantes de las reclamaciones presentadas ante los tribunales como consecuencia de supuestas negligencias médicas en el campo de la Psiquiatría y de la Medicina Legal así como los correspondientes a expedientes abiertos con carácter extrajudicial en las mismas especialidades médicas, obteniéndose una muestra total de 112 casos. La recogida de datos se llevó a cabo mediante extracción electrónica, añadiéndose para todos los expedientes la revisión de manera presencial y directa del expediente físico del caso, de manera individual y pormenorizada. Para el registro de los datos se utilizó un modelo único de cuestionario de datos epidemiológicos, clínicos, médico-legales y jurídicos. El análisis estadístico implicó dos fases; un análisis descriptivo de las variables registradas y el estudio de posibles asociaciones con la variable principal (responsabilidad) mediante un análisis bivariable. En ambos análisis se siguió un diseño descriptivo de corte transversal. Se utilizó el paquete estadístico SPSS. Resultados. Se obtuvieron, mediante medidas de frecuencia, la distribución de los casos en las diferentes variables. Respecto al análisis bivariable, la variable responsabilidad se asoció significativamente a la especialidad de Medicina Legal (p=0,002; estadístico exacto de Fisher=0,012), suponiendo un mayor porcentaje de casos de responsabilidad en Medicina Legal que en Psiquiatría (22.2% frente a 3.2%). Discusión. Los resultados obtenidos en la investigación han sido sometidos a comparación con los existentes a nivel nacional e internacional, para ambas especialidades médicas. Conclusiones. La presente investigación revela una incidencia acumulada de 0.013 (1,35 %) para la Psiquiatría (94/6.952) en 23 años y de 0,0025 (0.25 %) para la Medicina Legal (18/6.952) en 23 años, certificándose así que ambas son especialidades con un riesgo muy bajo de reclamación. El porcentaje de reclamaciones sobre responsabilidad profesional médica en que finalmente se considera probada la existencia de responsabilidad resulta igualmente extremadamente bajo. Así mismo se ha puesto de manifiesto que la existencia de responsabilidad por parte del profesional involucrado supone un porcentaje de casos significativamente mayor en Medicina Legal que en Psiquiatría. Si bien el tamaño muestral no permite identificar grupos de riesgo de responsabilidad profesional con significación estadística, el análisis descriptivo apunta a una serie de actuaciones específicas del ámbito de la Psiquiatría y la Medicina Legal que se estiman como susceptibles de mejora con el objetivo de contribuir a la prevención de las mismas y de los eventos adversos que las ocasionan. Finalmente, se estima necesaria una intensa formación en Medicina Legal por parte de los profesionales médicos. / Introduction. It discusses the theoretical framework for the analysis of professional liability issues in Psychiatry and Legal Medicine, providing the main concepts that are required to accurately understand the results of the study. Main topics are thoroughly explained, such as the different types of medical liability, its components, the levels of health responsibility and the concept of medical malpractice. A first glance at medical professional liability in Spain is exposed, focusing on the specialties of Psychiatry and Legal Medicine. Objectives. To determine the incidence of claims relating to the practice of the specialty of Psychiatry and Legal Medicine in our area. To draw the specific profile of the professional liability claims in Psychiatry and Legal Medicine and enable the understanding of the phenomenon in these specialties, in order to contribute to the prevention of adverse events that cause these claims. Material and methods. The sample consists of every file registered in the Consell de Col·legis de Metges de Catalunya data base, from 1986 to 2009, resulting in complaints to the courts or outside the courts as a result of an alleged medical negligence in the field of Psychiatry and Legal Medicine, yielding a total sample of 112 cases. Data collection was conducted through the electronic and manual review of the files. A standardized questionnaire was used for epidemiological, clinical, medico-legal and legal data recording. The statistical analysis of this descriptive cross-sectional design involved two phases: a descriptive analysis of the data and the analysis of possible associations with the main outcome variable by a bivariate analysis. The SPSS was the program used. Results. Descriptive data of the different variables are described. Regarding the bivariate analysis, the acknowledgment of professional liability, by the courts or by negotiation, was significantly associated to the specialty of Legal Medicine (p = 0.002, Fisher exact test = 0.012), showing a greater percentage of liability in Legal Medicine cases than in Psychiatry (22.2 % compared to 3.2 %). Discussion. These results are discussed and compared with previous results reported national and internationally, for both medical specialties. Conclusions. We report a cumulative incidence of 0.013 (1.35%) for Psychiatry (94/6.952) in 23 years and 0.0025 (0.25%) for Legal Medicine (18/6.952) in 23 years, certifying that both are specialties with a very low risk of claim. The percentage of medical professional liability claims in which liability is finally acknowledged is also extremely low. This acknowledgment was significantly higher in Legal Medicine than in Psychiatry. While the sample size does not allow to identify particular groups at high risk with statistical significance, the descriptive analysis points to a number of specific actions in the field of Psychiatry and Legal Medicine that could lead to improvements in patient safety, contributing to the prevention of the adverse events that cause the claims. Finally, the need for an intense training in Forensic Medicine by medical professionals is highlighted.
67

The effect of vocal distraction upon mental work

Rizzolo, Attilio, January 1931 (has links)
Thesis (Ph. D.)--Columbia University, 1932. / Vita. Bibliography: p. 77-78.
68

Prevalença i correlats clínics de la conducta suïcida i la seva relació amb la dimensió afectiva en primers episodis psicòtics d’inici precoç

Sanchez-Gistau, Vanessa 26 November 2014 (has links)
INTRODUCCIÓ: El suïcidi és la principal causa de mort prematura entre les persones amb trastorns psicòtics. Entre el 20% i el 40% dels pacients psicòtics intenten suïcidar-se al llarg de la seva vida i entre el 5 i 10% moriran per suïcidi. El risc de suïcidi és més alt en les fases primerenques de la malaltia, poc abans o poc després del primer contacte per tractament. Per tant, els pacients amb psicosi d’inici recent és un grup de risc per suïcidi. Estudis prospectius de primers episodis psicòtics (PEP) en mostres adultes han informat d’unes taxes d’intents de suïcidi (IS) fins a 11% durant els dos primers anys de seguiment, essent la història prèvia de conducta suïcida i la simptomatologia depressiva els factors de risc que hi ha més consens. Malgrat això, els criteris restrictius categorials del DSM-IV han dificultat la investigació sobre la prevalença , rellevància clínica i pronòstic de la dimensió afectiva i com a conseqüència l’estudi de la mania i dels estats mixtes, ha estat confinat al Trastorn Bipolar. A més, hi ha pocs estudis de PEP d’inici precoç i no hi ha cap estudi previ amb un disseny prospectiu que hagi investigat els objectius d’aquesta tesi. Els objectius generals són: Ampliar el coneixement sobre els factors de risc de suïcidi sobre la dimensió afectiva en PEP d’inici precoç, així com la relació entre ambdós. METODOLOGIA: Cent deu nens i adolescents entre 9 i 17 anys que presentaven el seu primer episodi psicòtic seguint criteris DSM-IV es van incloure en l’estudi. La conducta suïcida va ser mesurada amb la “Clinical Global Impression for Severity of Suicidality” i els símptomes afectius amb la “Hamilton Depression Rating Scale” i la “Young Mania Rating Scale”. Es van realitzar anàlisis de regressió logística per investigar la magnitud e independència de les associacions. RESULTATS: Aproximadament el 83% dels subjectes presentaven símptomes afectius durant les fases primerenques de la malaltia, essent els depressius els més freqüents en la fase prodròmica (27,4%) i els mixtes en la fase aguda (41,1%) La proporció de subjectes que van realitzar IS al llarg dels 24 mesos va ser del 12,2% , el 10,9% durant els primers 12 mesos. La conducta suïcida durant el seguiment va estar relacionada amb la simptomatologia depressiva a les fases primerenques (OR= 4,75; 95% CI, 1,59-15,13, p=0,005). La prevalença o tipus de simptomatologia afectiva durant l’episodi agut no va predir de forma significativa el diagnòstic als 12 mesos de Trastorn Bipolar o Esquizofrènia. En canvi els subjectes amb Trastorn Bipolar presentaven més símptomes subllindar afectius tan del pol maníac com depressiu en la fase prodròmica. CONCLUSIONS: PEP d’inici precoç presenten elevades taxes de simptomatologia afectiva i de conducta suïcida durant les fases primerenques de la malaltia. La relació trobada entre simptomatologia depressiva i risc suïcida indica la importància en la pràctica clínica d’una acurada avaluació d’aquesta simptomatologia en mostres adolescents, així com una monitorització estreta durant el primer any, indiferentment de la categorització de psicosi afectiva o no afectiva. Els nostres resultats suggereixen per tant, que una aproximació dimensional seria més apropiada per la avaluació i tractament de la heterogeneïtat dels símptomes d’un PEP d’inici precoç. / INTRODUCTION: Between 20% and 40% of psychotic patients will attempt suicide during their lifetime illness, the risk being particularly high during the early stages of the disorder. The most robust risk factors for attempting suicide are history of suicide behaviour and depression. However, the affective dimension and its relation with suicide has been scarcely studied in adult first-episode psychosis (FEP) and no prospective studies of suicidal behaviour in early –onset FEP have been published to date. The general aims of this thesis were : to increase the knowledge about risk factors of suicide and about the affective dimension of psychosis and the relationship between them. METHODS: Participants were 110 youths aged 9 to 17 years experiencing a FEP according to DSM-IV criteria. Suicidal behaviour was evaluated using the Clinical Global Impression for Severity of Suicidality, affective symptoms were assessed by means of the Hamilton Depression Rating Scale and the Young Mania Rating Scale. Logistic regression analyses were performed to investigate the magnitude of relationships. RESULTS: Nearly 83% of subjects experienced affective symptoms during the early phases, with depressive symptoms being the most frequently reported during the prodrome and mixed symptoms during the acute episode. The 24-month prevalence of suicide attempters was 12.4%, 10.9% during first 12 months. Suicidality during follow-up was associated with depressive symptoms at early stage (OR= 4,75; 95% CI, 1,59-15,13, p=0,005). Presence or type of affective symptoms during the FEP did not significantly predict a later diagnosis of bipolar disorder or schizophrenia; however, bipolar subjects were more likely to manifest depressive and manic symptoms during the prodromal phase. CONCLUSIONS: Early-onset FEP subjects present high rates of affective symptoms and suicidality during early stages. The relationship of depressive symptoms with suicide risk highlights the importance of accurately assessing these symptoms in adolescent samples and to monitor them closely during first 12 months, regardless of DSM categories of affective and non-affective psychoses. Our findings therefore suggest that a dimensional diagnostic approach might be more appropriate for addressing the heterogeneous clinical presentation of a FEP.
69

Evaluación conductual del dolor crónico

Penzo, Wilma 01 March 1986 (has links)
Còpia digital de l'exemplar imprès de la tesi dipositat a la Biblioteca de la Facultat de Medicina / El presente trabajo ha de enmarcarse dentro de lo que, desde mi punto de vista, constituye el ideal en términos de estudios psicológicos sobre el dolor. En primer lugar, tal estudio consistirá en analizar el fenómeno desde una perspectiva estricta y exclusivamente conductual. A través de la observación sistemática de los aspectos comportamentales de las personas con dolor, este estudio se dirigiría a poner de manifiesto sus diferencias específicas y significativas y, a partir de ellas, las dimensiones críticas de la pertenencia a las clases de comportamientos y de relaciones funcionales que se definieran. En la observación sistemática inicial se utilizarían categorías observacionales que tuvieran un mínimo grado de abstracción, el indispensable para permitir que tuviera sentido el estudio psicológico, pero sin caer en generalizaciones que determinaran pérdida de información e impidieran apreciar diferencias sutiles y esenciales en los aspectos estudiados. Los resultados de este tipo de estudios supondrían, a mi entender, una válida aportación al conocimiento del complejo fenómeno del dolor porque complementarían los instrumentos de los que se dispone hoy en día para estudiar, por ejemplo, el comportamiento de las neuronas y su interacción a nivel sináptico. Estas investigaciones no tienen por qué servir para elaborar diagnósticos excluyentes (por ejemplo, dolor operante en contraposición a respondiente, dolor orgánico en contraposición a psicogénico) sino que tendrían que ser un componente sistemático del estudio paramétrico en todas las dimensiones del fenómeno del dolor. De esta concepción de lo que sería, para mí, el marco ideal de referencia, se deriva el presente trabajo, que pretende abordar la observación sistemática de los aspectos comportamentales del dolor crónico a partir de categorías observacionales del mínimo grado de amplitud y abstracción posible. Para ello realizaré un estudio descriptivo de las personas con dolor crónico, basado exclusivamente en las concepciones y en los procedimientos de la psicología conductual y usando la evaluación conductual como tecnología de recogida de información. El trabajo es puramente descriptivo, incluso en lo que hace referencia a las influencias del tratamiento, considerado como una mera fuente de información sobre la sensibilidad y, en parte, la significación y la validez de los datos obtenidos en la determinación del nivel basal. Ni siquiera se pretende que los datos obtenidos sean representativos de un grupo específico de pacientes, entre otras razones porque, a pesar de que los criterios de petición eran explícitos en este sentido, existen fundadas sospechas de que los pacientes no constituían en absoluto un grupo bien definido. Pero, a mi entender, no tiene mucho sentido exigir grupos homogéneos o significativos cuando carecemos de criterios claros, comprensivos y positivos para determinarlos. Por supuesto, el presente trabajo no se realizó a partir de una postura de "tabula rasa", como si el dolor crónico fuera algo inexplorado y novedoso. Precisamente, uno de los principales problemas en este campo es que se saben muchas cosas y lo difícil es asignar cada una al cajón conceptual al que pertenece. Se partió, por consiguiente, de una idea general de qué aspectos eran significativos y dónde buscar para empezar a estudiar estos cuadros. Algunos de tales factores serían: - Reorganización de la propia vida alrededor de la existencia incontestable e inescapable del dolor, - Percepción del fracaso de los recursos médicos y progresiva falta de confianza en que se pueda encontrar un remedio eficaz, - Reducción del nivel de actividad tanto física (ejercicio) como funcional, - Progresivo deterioro en las habilidades de comunicación e inadecuadas pautas de interacción interpersonal, - Ausencia de alternativas conductuales que puedan tener un efecto social equivalente o competitivo con las conductas de dolor. - Reducción en el acceso a las consecuencias naturales de las actividades normales. - Reducida estimulación competitiva con el dolor: - Abuso y posible adicción a los analgésicos psicofármacos e hipnóticos. - Exceso de reposo, como conducta de evitación. - Trastornos del sueño: sueño poco reparador y cansancio o dolorimiento matutino. - Alteraciones del humor y del estado de ánimo, - Coincidencia de los cuadros crónicos con jubilación. Estos elementos que acabamos de citar, y en especial su presencia, intensidad e incidencia, han formado parte de los objetivos que se han buscado en este trabajo. Como se puede apreciar, en la consideración inicial ha pesado especialmente el factor de cronicidad, y en concreto la incapacitación derivada de un proceso patológico de largo tiempo de duración. El estudio se ha centrado en pacientes con dolor crónico bajo lumbar, porque se consideró dicha localización como un elemento pertinente en cuanto a determinar el grado de incapacitación común a todos los pacientes a estudiar. También porque existe una abundante literatura científica sobre este tipo en concreto y por las facilidades de acceso brindadas por el Servicio de Reumatología del Hospital Clínico y Provincial de Barcelona al elenco de datos. El plan general que se seguirá en este trabajo consiste en exponer la evidencia obtenida en el estudio de pacientes con dolor crónico bajo lumbar mediante los distintos métodos de recogida de información: el autoinforme, el autorregistro y la observación directa. De acuerdo con los principio de la evaluación conductual, se hará una breve descripción del tratamiento aplicado y se terminará con una exposición de las influencias de éste en las diversas medidas empleadas. En cada caso, se expondrá la información recogida a partir de la revisión bibliográfica sobre el apartado en consideración y se terminará con una exposición de los resultados obtenidos en este estudio.
70

Efectos del entrenamiento en habilidades sociales en la intervención en adolescentes con fobia social generalizada

Ortiz González, Pedro Francisco 26 June 2015 (has links)
Los términos “Fobia Social” o “Trastorno de Ansiedad Social” son empleados para referirse al diagnóstico clínico dado a las personas cuya ansiedad social es tan intensa, que les provoca malestar clínicamente significativo e interfiere de forma sustancial en su funcionamiento cotidiano (American Psychiatric Association, 2002). El subtipo generalizado (Fobia social generalizada; FSG, en adelante) se utiliza cuando los temores se relacionan con la mayoría de las situaciones sociales. Las personas con FSG suelen tener miedo tanto a actuar ante otros como a relacionarse con ellos y, de igual modo, pueden ser más propensos a presentar carencias en habilidades sociales (HHSS, en adelante). En España, un tratamiento manualizado, la Intervención en Adolescentes con Fobia Social Generalizada (IAFS, en adelante), ha mostrado su eficacia en el ámbito de la infancia y la adolescencia en población española en el tratamiento de este trastorno. Así mismo, en este contexto se ha constatado la relación entre las dificultades para el desempeño adecuado de las HHSS y la ocurrencia de respuestas de ansiedad. En consecuencia, los objetivos de la presente tesis fueron obtener información acerca de: (i) la relevancia clínica y estadística de los déficits en HHSS en la población adolescente y ii) el peso del componente de Entrenamiento en HHSS (EHHSS, en adelante) en los efectos generados por el Programa IAFS en el tratamiento de la FSG en población adolescente. La muestra de nuestro estudio quedó conformada por 108 adolescentes diagnosticados de FSG (criterios DSM-IV; APA, 1994), con edades comprendidas entre los 14 y los 17 años (media = 15.4; DT = 1.11), de los que un 37% fueron varones. Los participantes fueron asignados aleatoriamente a tres condiciones experimentales: Grupo control lista de espera (GCLE), IAFS-Completo (G1) e IAFS sin el componente de EHHSS (G2). El tratamiento fue aplicado en G1 y G2. Su integridad se controló mediante dos manuales escritos e idénticos (IAFS-Completo e IAFS sin EHHSS -IAFS-R-), salvo en el apartado relativo al EHHSS no incluido como componente del IAFS-R. Los resultados muestran que: i) El EHHSS produce efectos relevantes en los adolescentes con FSG tratados mediante el Programa IAFS que confirman el gradiente supuesto en nuestra investigación (IAFS-Completo > GCLE; IAFS-Completo > IAFS- R). ii) La aplicación completa del IAFS produce diferencias estadística y clínicamente significativas a favor de éste frente al IAFS-R en la mayoría de las variables dependientes, tanto en el postest como en los seguimientos a los 6 y 12 meses de terminado el tratamiento. iii) Tanto el IAFS-Completo como su versión “sin EHHSS” se muestran eficaces para el tratamiento de adolescentes con FS en los dos grupos de participantes (IAFS e IAFS-R) que reciben el tratamiento; mejoran en todas las variables dependientes medidas. iv) El efecto de la eliminación del componente del EHHSS en la aplicación del IAFS-Completo (IAFS-R) se muestra muy relevante en relación con la prevención del abandono del tratamiento -“mortalidad experimental”-. v) La relevancia clínica de los resultados. Se alcanzan diferencias con significación estadística entre los resultados obtenidos en las tres condiciones experimentales tanto respecto del criterio “Recuperación” como del relativo a la “Mejoría” o reducción del número de situaciones sociales temidas y/o evitadas, a favor de la condición IAFS-Completo, tanto en el postest como en los seguimientos realizados a los 6 y 12 meses de terminado el tratamiento. vi) Las mejoras en la recuperación/eliminación del trastorno que se pueden atribuir a la presencia del EHHSS en el Programa IAFS son muy superiores a las que se han hallado en la aplicación de su versión sin EEHHSS. / The terms "Social Phobia" or "Social Anxiety Disorder" refers to clinical diagnosis given to people whose social anxiety is so intense that provokes clinically significant distress and interferes substantially in their daily functioning (American Psychiatric Association, 2002). The generalized subtype (Generalized social phobia; GSP, hereinafter) refers to the fears are related to most social situations. People with GSP are often afraid to act to others so as to relate with them and, likewise, may be more prone to deficiencies in social skills (SS, hereinafter). In Spain, a manualized treatment, Intervención en Adolescentes con Fobia Social Generalizada (IAFS, hereinafter), has shown its effectiveness in the field of childhood and adolescence in Spanish population in the treatment of this disorder. Likewise, in this context it was noted the relationship between the difficulties for the proper performance of the SS and the occurrence of anxiety responses. Consequently, the objectives of this thesis were to obtain information on: (i) the clinical relevance and statistical SS deficits in the adolescent population and ii) the weight of the component in Social Skills Training (SST, hereinafter) in the effects generated by the IAFS Programme in the treatment of adolescents diagnosed with GSP. The sample of our study was composed of 108 adolescents diagnosed with GSP (DSM-IV; APA, 1994), aged between 14 and 17 years (mean = 15.4, SD = 1.11), of which 37% were male. Participants were randomly assigned to three experimental conditions: waiting list control group (WLCG), Full-IAFS (G1) and IAFS without SST component (G2). The treatment was applied in G1 and G2. Its integrity was controlled by two protocolized manuals (Full-IAFS and IAFS without SST -IAFS-R-), except in the section on the SST not included as a component of IAFS-R. The results show that: i) The SST component produces relevant effects in adolescents with GSP treated by IAFS Programme confirming the gradient course in our research (IAFS-Full> WLCG; IAFS-Full> IAFS- R). ii) The full implementation of IAFS produces statistically and clinically significant differences in favor of it against IAFS-R in most of the dependent variables, in both the posttest and follow-ups at 6 and 12 months after treatment ends. iii) Both IAFS-Complete as version "without SST" shown effective in the treatment of adolescents with SP in the two groups of participants (IAFS and IAFS-R) receiving treatment; improved across all dependent variables. iv) The effect of eliminating SST component in the implementation of Full-IAFS (IAFS-R) is very relevant in relation to the prevention of treatment default -"attrition"-. v) The clinical relevance of the results. Statistically significant differences between the results obtained in the three experimental conditions both in terms of the criteria "Recovery" such as that relating to "Improvement" or reducing the number of feared social situations and/or avoided, in favor of the condition are reached IAFS-Full, both in the posttest and the follow-ups at 6 and 12 months of treatment ends. vi) Improvements in the recovery/removal of the disorder that can be attributed to the presence of SST in IAFS Programme are much higher than those that have been found in the implementation of its version without SST.

Page generated in 0.4411 seconds