• Refine Query
  • Source
  • Publication year
  • to
  • Language
  • 264
  • 59
  • 30
  • 26
  • 4
  • 1
  • Tagged with
  • 389
  • 123
  • 114
  • 112
  • 106
  • 89
  • 72
  • 69
  • 68
  • 62
  • 59
  • 58
  • 49
  • 36
  • 32
  • About
  • The Global ETD Search service is a free service for researchers to find electronic theses and dissertations. This service is provided by the Networked Digital Library of Theses and Dissertations.
    Our metadata is collected from universities around the world. If you manage a university/consortium/country archive and want to be added, details can be found on the NDLTD website.
41

Fear conditioning to socially relevant stimuli in social anxiety

Tinoco González, Daniella 13 June 2013 (has links)
Los trastornos de ansiedad constituyen un reto para la psiquiatría y la psicología clínica. Cerca de un 30% de la población sufre, o ha sufrido, uno o más trastornos de ansiedad a lo largo de su vida, siendo dicho grupo de trastornos el más frecuente dentro del DSM-IV. Las aproximaciones teóricas basadas en los modelos de aprendizaje aversivo han ocupado un lugar muy importante entre los modelos etiológicos de dichos trastornos. A pesar de que el condicionamiento del miedo es un proceso adaptativo y de gran importancia para la supervivencia, puede acabar convirtiéndose en clínicamente relevante cuando la reactividad al Estímulo Condicionado (EC) persiste en ausencia de contingencia entre el EC y el Estímulo Incondicionado (EI). Mediante procesos de condicionamiento clásico aversivo pueda aparecer un trastorno de ansiedad durante o después de un acontecimiento traumático o en un período de estrés significativo. Sin embargo, no todas las personas expuestas a este tipo de sucesos acaban desarrollando un trastorno. Algunos estudios han demostrado un mayor condicionamiento y una mayor resistencia a la extinción en pacientes ansiosos comparados con controles sanos sugiriendo que pacientes con trastornos de ansiedad se caracterizan por una elevada condicionabilidad y que ésta es una de las razones por las que, en situaciones de exposición a incidentes aversivos, sólo algunos individuos desarrollan miedos patológicos, mientras que otros muestran una respuesta adaptativa de miedo. La mayoría de estudios han utilizado el reflejo de sobresalto como índice de procesamiento afectivo. Consiste en una respuesta defensiva súbita que presentan muchas especies animales ante un estímulo intenso e inesperado. En humanos, puede ser medido de forma bastante sencilla registrando la respuesta electromiográfica en el músculo orbicularis oculi. El incremento del reflejo de sobresalto cuando un individuo está experimentando un estado de miedo o ansiedad se denomina reflejo de sobresalto potenciado por miedo. Durante los últimos años, éste se ha convertido en una herramienta de gran utilidad para la investigación traslacional de los trastornos de ansiedad. La mayor parte de los trabajos han utilizado estímulos evolutivamente poco “preparados” y algunos no han demostrado mayor condicionabilidad en pacientes con trastornos de ansiedad. Esto nos alerta de la necesidad de emplear paradigmas que contemplen estímulos incondicionados más relevantes para el trastorno objeto de estudio. Por tanto, el objetivo general del presente proyecto fue investigar el papel del condicionamiento aversivo de estímulos socialmente relevantes como factor específico de vulnerabilidad a la fobia social, utilizando el reflejo de sobresalto en pacientes con fobia social respecto a pacientes con trastorno de pánico con agorafobia y controles sanos. Para llevarlo a cabo, se empleó un paradigma de condicionamiento diferencial desarrollado por Lissek et al. (2008) en el que imágenes de personas con una expresión facial neutra (EC) se aparearon con tres tipos de estímulos visuales/auditivos: insultos y expresiones faciales de crítica (EIneg); comentarios y expresiones faciales neutras (EIneu); y cumplidos y expresiones faciales positivas (EIpos). Los resultados del presente trabajo no demostraron una mayor condicionabilidad en pacientes con fobia social respecto a pacientes con trastorno de pánico con agorafobia y controles sanos. Es posible que otros procesos tanto asociativos (por ejemplo, extinción del miedo) como no asociativos (por ejemplo, procesos cognitivos y atencionales) tengan un papel más importante en la fobia social que un mayor condicionamiento. Anxiety disorders represent a challenge for psychiatry and clinical psychology. Near 30 % of the population suffers, or has suffered, one or more anxiety disorder along his life, being this disorder the most frequent group of them inside the DSM-IV. The theoretical approximations based on aversive learning models have occupied traditionally a very important place among the etiological models of these disorders. Despite the fact that fear conditioning is an adaptative process of great importance for survival, it can turn into clinical relevant when the reactivity to the Conditioned Stimulus (CS) persists in absence of contingency between the CS and the Unconditioned Stimulus (US). By means of classical fear conditioning processes, an anxiety disorder could appear during or after a traumatic event or in a period of significant stress. Nevertheless, not all the persons exposed to this type of events end up developing a disorder. Some studies have demonstrated that patients with anxiety disorders are characterized by a high conditionability and resistance to extinction in anxiety patients compared to healthy controls suggesting that patients are characterized by en enhanced conditioning and that this is one of the reasons for which, in situations of exhibition to aversive incidents, only some individuals go on to develop pathological fears, whereas others show an adaptative response of fear. Many of these studies have use the startle reflex as an index of emotional activation. It consists of a defensive sudden response that many animal species present in presence of an intense and unexpected stimulus. In humans, it can be measured very simply by registering the electromyographic response in the orbicularis oculi muscle. The increase of the startle reflex when an individual is experiencing fear or anxiety is named fear potentiated startle. During the last years, it has been converted into a very useful tool for traslational investigation of anxiety disorders. Up to recent dates, most of the published studies with humans using classical conditioning paradigms have used evolutionarily “unprepared” stimuli to be conditioned, and many have not demonstrated an enhanced conditioning in anxiety patients. This alerts us of the importance to use paradigms that take into account unconditioned stimuli relevant to the disorder object of study. The overall goal of the present dissertation was to investigate fear conditioning processes in social anxiety using the fear potentiated startle in patients with social anxiety compared to patients with panic disorder with agoraphobia and healthy controls. To address this goal, we used a novel paradigm developed by Lissek et al. (2008) in which neutral facial expressions from three female actors served as the CS and were paired with one of three types audiovisual stimuli: insults and critical facial expressions (USneg); comments and neutral facial expressions (USneu); and compliments and positive facial expressions (USpos). Our results did not demonstrate an enhanced conditioning among patients with social anxiety compared to patients with panic disorder with agoraphobia and healthy controls. It is plausible that other associative (e.g. fear extinction) and non-associative processes (e.g cognitive and attentional processes) play a greater role in explaining social anxiety rather than enhanced fear conditioning.
42

Estats mixtes, viratges i antidepressius: estudi d'una cohort de pacients bipolars

Valentí Ribas, Marc 21 February 2012 (has links)
El trastorn bipolar és una malaltia crònica i recurrent, caracteritzada per l’aparició d’episodis d´(hipo)mania i/o estats mixtes, que alternen, de manera irregular, amb episodis de depressió. Tot i que l’elevació i expansió de l’estat d’ànim és la principal característica clínica que permet distingir el trastorn bipolar del trastorn depressiu recurrent, és la depressió, més que la mania, la principal causa de discapacitat i mort en els pacients bipolars. A més, els pacients amb trastorn bipolar passen més temps amb simptomatologia depressiva que amb simptomatologia (hipo)maníaca o mixta. D’altra banda, el tractament de la depressió bipolar és complex i el número d’opcions terapèutiques basades en l’evidència és molt limitat. L’ús d’antidepressius com a tractament de la depressió bipolar és àmpliament debatut. Les dades que recolzen el seu ús són metodològicament pobres i insuficients; i, de la mateixa manera, existeix una extesa creença que els antidepressius poden induir nous episodis d´(hipo)mania (viratges), que estan relacionats amb el desenvolupament de fases mixtes o que poden accelerar la taxa de ciclació, afirmacions que no han estat ni confirmades ni rebutjades per estudis controlats amb placebo. Tot i això, en la pràctica clínica són àmpliament usats, tant associats amb fàrmacs estabilitzadors de l’estat d’ànim com en monoteràpia. Les fases mixtes es caracteritzen per la presència concomitant de símptomes d’ambdós pols afectius i representen un dels principals reptes del maneig dels pacients amb trastorn bipolar tipus I (prevalença del 40% al llarg de la vida, dificultat diagnòstica, alta complexitat terapèutica). Per aportar informació innovadora en la relació entre l’ús d’antidepressius i el desenvolupament de fases mixtes, estudiàrem una mostra de 144 pacients bipolars tipus I, els quals foren seguits durant un període de fins a 20 anys. Tots aquests pacients havien estat tractats, al menys una vegada al llarg de l’evolució de la seva malaltia, amb antidepressius. D’aquesta manera vam poder determinar el percentatge de pacients que desenvolupava una fase mixta i aclarir les característiques clíniques associades a aquest fet, així com el rol dels antidepressius en el curs i l’evolució de la malaltia. L’estudi identificà que prop del 40% dels pacients desenvolupava al menys un episodi mixte al llarg del curs de la malaltia. Així mateix, vam determinar que l’ocurrència d’episodis mixtes està associada a cronicitat, a una pitjor evolució clínica, a un major número d’episodis depressius previs i a un major ús d’antidepressius, especialment Inhibidors de la Recaptació de Serotonina i Noradrenalina. Molt pocs estudis s’han focalitzat en l´impacte dels antidepressius en el curs i l´evolució del trastorn bipolar, especialment pel que es refereix al desenvolupament de viratges, i a les característiques clíniques associades. Per això, vam portar a terme un segon estudi de cohorts, prospectiu, combinat amb avaluacions retrospectives, i amb una mostra de 221 pacients bipolar tipus I i II deprimits. Els pacients van ser seguits des del primer dia de la introducció d’un antidepressiu a la pauta psicofarmacològica prèvia (estabilitzadors de l’estat d’ànim i/o antipsicòtics atípics) i durant sis mesos. L’estudi determinà que una quarta part dels pacients desenvolupava un viratge de depressió a (hipo)mania o a estat mixte associat al tractament antidepressiu, i que els principals factors de risc eren un debut precoç de la malaltia i un curs clínic caracteritzat per baixes taxes de resposta i altes taxes de viratge amb antidepressius. Així mateix, l’estudi no trobà una associació estadísticament significativa entre l’ús d’un nombre elevat d’antidepressius i el desenvolupament de viratges. Treatment of bipolar depression with antidepressants is strongly debated on the basis of the methodologically poor and insufficient data supporting their use and the widely held belief that antidepressants can induce switch into hypomania, mania, or mixed states, or accelerate the rate of cycling. On the other hand, in clinical practice, antidepressants are frequently used either as monotherapy or as adjuncts to mood stabilizing medication for the treatment of bipolar depression, despite the limited evidence of the short- and long-term benefits and potential risks. In fact, the most common treatment of bipolar depression appears to be antidepressant monotherapy. The first study aimed at identifying clinical risk factors for switch into hypomania, mania, or mixed states, within 8 weeks after introduction of an antidepressant or after increasing its dosage, in a prospective, longitudinal design. 221 depressed bipolar I and II disorder patients were treated with antidepressants, which were added to previously prescribed mood stabilizers and/or atypical antipsychotics. Both groups were compared with analysis of variance and χ2 procedures. Treatment-emergent affective switch was detected in 54 patients, while 176 did not. After performing logistic regression analysis, we concluded that bipolar patients with an earlier age at onset and an illness course characterized by lower rate of response to antidepressants and higher rate of switches into mania or hypomania were found to be the ones with higher switch risk. Nevertheless, a greater number of previous antidepressant exposures was not associated with the occurrence of an antidepressant-associated switch. The aim of the second study was to elucidate the factors associated with the occurrence of mixed episodes, characterized by the presence of concomitant symptoms of both affective poles, during the course of illness in bipolar I disorder patients treated with an antidepressant, as well as the role of antidepressants in the course and outcome of the disorder.We enrolled a sample of 144 patients followed for up to 20 years and compared subjects who had experienced at least one mixed episode during the follow-up (n = 60) with subjects who had never experienced a mixed episode (n = 84) regarding clinical variables. Several differences regarding clinical variables were found between the two groups, but after performing logistic regression analysis, we concluded that the occurrence of mixed episodes is associated with a tendency to chronicity, with a poorer outcome, a higher number of depressive episodes, and greater use of antidepressants.
43

Brain mechanisms of executive control: Event-related potentials and oscillations in schizophrenic patients and healthy controls during task-switching

Finke, Mareike 18 January 2013 (has links)
El text dels capítols "Study II" i "Study III" ha estat retirat seguint instruccions de l’autora de la tesi, en existir participació d’empreses, existir conveni de confidencialitat o existeix la possibilitat de generar patents / El texto de los capítulos "Study II" y "Study III" ha sido retirado siguiendo instrucciones de la autora, al existir participación de empresas, convenio de confidencialidad o la posibilidad de generar patentes / The text of chapters "Study II" and "Study III" has been withdrawn on the instructions of the author, as there is participation of undertakings, confidentiality agreement or the ability to generate patent The brain's ability to represent, maintain and update contextual (task-set) information enables us to alternate successfully between different tasks. Task-set reconfiguration is required when task demands change, as goal directed behaviour has to be adjusted to the new task. Task-cueing paradigms are widely used to investigate the underlying processes which include attentional shifting from one task to the other (task-set shifting), the retrieval of goals and rules as well as the inhibition of the previously relevant (but now irrelevant) task-set. In the first study, different aspects regarding the extraction of cue information and its importance for task-switching processes were investigated. The main focus of interest were the electrophysiological modulations regarding changes in sensory cues which (1) are or are not related to a switch in task, or even (2) may not carry any task-relevant information in some trials. The process of early (task-relevant) change detection is important in order to prepare the upcoming task. The results suggest that cue-locked event-related potentials (ERPs) are not modulated due to purely sensory changes, but rather any such ERP modulations reflect a task-related process. At least three sub-processes were identified: (1) a fast detection of task-relevant changes (as early as 180 ms), (2) a process of cue-response mapping, and (3) the reloading/updating of stimulus-response mappings. Target-locked analyses revealed that non-informative cue switches do not affect task preparation in any significant way. The second study consisted of the analysis of the data from study I in the time-frequency domain in order to elucidate power changes in the alpha and theta bands. We independently manipulated (1) anticipatory task preparation by manipulating the informativeness of cues about the upcoming task, and (2) the exogenous contribution to endogenous task-set switching. This design enabled us to examine the relative contribution from exogenous cue changes upon endogenous task-set reconfiguration effects, and whether those effects depend on the presence of foreknowledge about the upcoming task. The data confirmed strong generic preparation benefits as visible in behavioural performance and both frequency bands. Task switching effects in the alpha band could be related to both goal shifting and rule activation while task switch effects in the theta band seemed related to initial task-set reconfiguration rather than task-set implementation. Strong oscillatory modulations for cue switch trials suggested an “incongruent cue-task transition” effect. Importantly, no significant effects for “task-neutral” cue switches were found. The third study aimed to investigate higher order cognitive impairments in schizophrenia. Previously, such type of deficits has been conceptualized as failures in executive control and contextual processing. Alternatively, disturbances in high-order cognitive functions might also be due to more delimited deficits, especially in lower-level stages of contextual processing. Moreover, early processing stages do not involve only mere sensory processing, but rather reflect interacting sensory and cognitive mechanisms. Therefore, it was deemed necessary to explore the patients' task-switching abilities by manipulating sensory updating and task-set updating orthogonally to examine the interplay between bottom-up and top-down control processes. Our results suggested that the observed impairments in task-switching behaviour in schizophrenic patients were not specifically related to anticipatory set-shifting, but derived from disrupted early sensory processes of both cue- and target-locked information, as well as from a deficit in the implementation of task-set representations at target onset in the presence of irrelevant and conflicting information. Esta tesis tuvo como objetivo investigar los procesos de cambio de tarea en pacientes esquizofrénicos y controles sanos mediante un paradigma de cambio de tarea con indicadores explícitos. El estudio I examinó el uso de conocimiento previo durante el cambio de tarea, manipulando la actualización sensorial y el control ejecutivo en ensayos con indicadores informativos y no-informativos. Los cambios sensoriales en el estímulo indicador modularon los potenciales evocados (PEs) asociados al indicador sólo cuando contuvieron información conceptual sobre la tarea. La preparación para la tarea facilitó una re-asignación estímulo-respuesta ante el estímulo diana, suscitando respuestas más rápidas en todos los ensayos repetitivos. Los resultados apoyan la hipótesis de una detección rápida de los cambios sensoriales (del indicador) cuando éstos son relevantes para la tarea, y son contrarios a los beneficios por repetición de tarea debidos a una preparación (priming) perceptiva por repetición. El segundo estudio examinó las modulaciones en las oscilaciones neuronales en las bandas alfa y theta de los datos del estudio I. Los resultados también revelaron importantes beneficios en la ejecución conductual. En los ensayos de cambio de tarea durante la actualización y la implementación de la tarea, el ritmo alfa estuvo relacionado con ambos procesos evocados por el indicador sensorial y el estímulo diana, respectivamente. Por el contrario, el ritmo theta estuvo más relacionado con las etapas iniciales de la preparación de tarea. Estos dos estudios refuerzan la hipótesis de que las modulaciones en la actividad cerebral asociadas a un cambio del indicador de tarea no son provocadas por un cambio sensorial simple, sino que están relacionadas con un cambio de meta de orden superior. En el tercer estudio un protocolo de cambio de tarea con indicador explícito fue administrado a un grupo de pacientes esquizofrénicos y comparado con una muestra control sana. Los resultados sugieren que las alteraciones observadas en la conducta de cambio de tarea no estuvieron relacionadas específicamente con una reconfiguración estímulo-respuesta de orden superior, sino a un déficit en la implementación de dicha representación configuracional de la tarea durante la presentación del estímulo diana en presencia de información irrelevante y conflictiva.
44

Estudi epidemiològic prospectiu de la simptomatologia emocional a l'inici de l'adolescència: seguiment en tres períodes evolutius

Voltas Moreso, Núria 6 May 2014 (has links)
L’Objectiu d’aquesta tesi ha estat l’estudi prospectiu de la simptomatologia d’ansietat i obsessiva-compulsiva, i dels factors de risc i associats. A partir d'una mostra de 1.514 escolars (edat-mitjana=10,23; DE=1,23), s'han seguit 405 subjectes a risc de problemes emocionals i 157 controls durant 3 anys. Els símptomes obsessius-compulsius presenten un 30% de cronicitat, i els símptomes d’ansietat assoleixen un 55%. Els símptomes compulsius i d’ansietat de separació previs prediuen la presència de símptomes obsessius-compulsius. Aquest resultat també s'ha observat quan s’investiguen els predictors del diagnòstic de TOC-clínic, corroborant l’existència de l’espectre obsessiu-compulsiu. Els escolars amb ansietat persistent presenten més símptomes psicopatològics i més interferència acadèmica. L'ansietat és més prevalent, persistent i incident en nenes. La fòbia social i l’ansietat generalitzada són altament prevalents i persistents. Els símptomes depressius primerencs prediuen el baix rendiment acadèmic. S’ha observat que la relació dels al•lels del polimorfisme MAOA-uVNTR amb l’ansietat depèn del gènere. The aim of this thesis was to make a prospective study of the symptomatology of anxiety and obsessive-compulsive disorder and to investigate the associated risk factors. From a sample of 1,514 schoolchildren (mean-age=10.23; SD=1.23), 405 subjects at risk of emotional disorders and 157 controls were followed-up for three years. Obsessive-compulsive symptoms were chronic in 30% of cases, and anxiety in 55%. Previous compulsive and separation anxiety symptoms predict the presence of obsessive-compulsive symptomatology. The same predictors were observed for clinical obsessive-compulsive disorder (OCD), which corroborated the existence of the OCD spectrum. Schoolchildren with persistent anxiety symptoms present more psychopathological symptoms and academic interference. Anxiety is more prevalent, persistent and incident in girls. Social phobia and generalized anxiety were highly prevalent and persistent. The presence of early depressive symptoms predicts lower academic performance. The results show that the relation between the alleles of the MAOA-uVNTR polymorphism and anxiety depends on gender.
45

Estudi de la incidència, factors de risc (sociodemogràfics, clínics i genètics), i resposta al tractament profilàctic amb antidepressius de la depressió induïda per interferó alfa en la hepatitis C crònica

Udina i Bonet, Marc 5 July 2013 (has links)
Tesi realitzada a l'Institut d’Investigacions Biomédiques August Pi i Sunyer (IDIBAPS) INTRODUCCIÓ En malalties com la hepatitis C crònica (HCC) l’administració exògena de citocines (interferó alfa; IFN alfa) s’ha associat amb l’aparició de símptomes neuropsiquiàtrics com pot ser un episodi depressiu major. El coneixement de la incidència i dels factors de risc (sociodemogràfics, clínics i genètics) de depressió en aquests pacients, així com dels potencials tractaments profilàctics, pot facilitar el maneig clínic i aportar una millor comprensió dels mecanismes fisiopatològics implicats en els trastorns afectius. OBJECTIUS Estudiar en els pacients amb HCC i en tractament amb IFN alfa i ribavirina: - La incidència de depressió durant el tractament antiviral i la seva associació amb variables clíniques, biològiques i sociodemogràfiques basals. - L’associació de la simptomatologia depressiva amb els polimorfismes genètics del transportador de la serotonina (SERT) i de la interleucina-6 (IL-6). - El benefici clínic de l’administració profilàctica d’antidepressius. MÈTODES - Revisió sistematitzada i metanàlisi de la literatura amb protocol “a priori” seguint les guies MOOSE (per estudis observacionals) o PRISMA (per assajos clínics randomitzats). En funció de les variables d’estudi es van calcular les odds ratios (OR) o les diferències mitjes (DM). Càlcul del número necessari de pacients a tractar per a prevenir un episodi (NNT). Evaluació de qualitat, estudi de biaixos (Cochrane), estudi de sensitivitat i biaix de publicació (Begg i Egger). Es va utilizar el programa RevMan v. 5.0 (estudis 1 i 3). - Estudi de cohorts: 385 pacients caucàsics, eutímics, amb HCC i tractats amb IFN alfa i ribavirina. Van ser evaluats basalment, a les 4, 12, 24 i/o 48 setmanes de tractament i a les 24 setmanes post-tractament: variables sociodemogràfiques, clíniques, entrevista psiquiàtrica (SCID-DSM-IV), símptomes depressius (HADS-D), ansiosos (HADS-A) i de fatiga (VAS), i RNA viral (resposta virològica sostinguda; RVS). Anàlisi genètica: Extracció i quantificació ADN; genotipació dels polimorfismes del transportador de serotonina (SERT/5-HTTLPR), i interleucina 6 (IL-6/rs1800795). Anàlisi estadística: descriptiva, univariant i multivariant (model de regressió logística). Es va utilitzar el paquet estadístic R v. 2.13.1 i SPSS v.19 (estudi 2). RESULTATS La incidència acumulada d’espisodi depressiu major va ser del 0.25 i del 0.28 a les 24 i a les 48 setmanes de tractament antiviral. El número de pacients que presenten “de novo” un episodi depressiu augmenta sobretot entre les setmanes 8 i 12 de tractament. Pel que fa als factors de risc: nivells elevats de IL-6 (DM 1.81), el gènere femení (OR 1.40), els antecedents de depressió (OR 3.96), els antecedents psiquiàtrics (OR 3.18), la simptomatologia depressiva subsindròmica (DM 0.96), i un baix nivell educatiu (DM -0.99) són variables predictives de depressió associada al tractament antiviral, segons el metanàlisis (estudi 1). En la cohort estudiada es va observar que els símptomes depressius segueixen un patró diferent al de símptomes neurovegetatius com la fatiga. Els pacients amb variants funcionals del polimorfisme de la IL-6 (genotip “CC”, associat amb baixes concentracions de IL-6 plasmàtiques) presentaven un increment menor de simptomatologia depressiva (p= 0.005) i ansiosa (p= 0.004) al llarg del tractament antiviral. Respecte al polimorfisme del SERT es va observar que els pacients portadors del genotip “LL” presentaven menys símptomes depressius (p= 0.21) i ansiosos (p= 0.15) durant el tractament, però aquestes diferències no eren estadísticament significatives. A nivell basal els diferents genotips entre sí no presentaven diferències considerables (diferència mitja estandaritzada < 0.2) respecte a la majoria de variables estudiades (estudi 2). Els inhibidors selectius de la recaptació de la serotonina (ISRS) reduiren la incidència de depressió major durant el tractament antiviral (OR 0.53). El NNT va ser de 12. A les 24 setmanes de tractament el grup tractat amb ISRS presentava menys símptomes depressius que els pacients tractats amb placebo (DM -2.18). Els antidepressius van mostrar un bon perfil de tolerabilitat i no van alterar la RVS ni el número de pacients que van abandonar el seguiment (estudi 3). CONCLUSIONS La depressió associada al tractament amb IFN alfa i ribavirina en la HCC té una alta incidència i que existeixen variables clíniques, sociodemogràfiques i genètiques, com certes variants funcionals del gen de la IL-6, que són factors de risc. El tractament profilàctic amb ISRS podria ser beneficiós en aquests pacients. BACKGROUND Administration of exogenous cytokines such as interferon-alpha (IFN-alfa) in chronic hepatitis C patients (CHC) has a high profile of neuropsychiatric side effects, including a full major depressive episode. The knowledge of the incidence and risk factors (sociodemographic, clinical and genetics) for depression in these patients, as well as potential prophylactical treatments, may help to optimize clinical management and to better understand pathways involved in the pathophysiology of the affective disorders. AIMS To evaluate in patients with CHC under treatment with IFN-alfa and ribavirin: - The incidence of a major depressive episode during antiviral treatment and the identification of the risk factors related to depression. - The association between depressive symptoms appeared during antiviral treatment and functional genetic variants at the interleukin-6 gene (IL-6) and at the serotonin transporter gene (SERT). - The utility of the prophylactic administration of antidepressants. METHODS - A systematic review and meta-analysis of data using an advanced document protocol in accordance with the PRISMA (observational studies) or the MOOSE (clinical trials) guidelines. The odds ratios (OR) and mean differences (MD) with 95% confidence interval (95%CI) were used. The number needed to treat statistic (NNT) was calculated. Quality assessment, biases (Cochrane risk of bias), sensitivity analyses and publication bias (Begg-Egger) (studies 1 and 3). - Clinical cohort: Three hundred and eighty-five euthymic, Caucasian outpatients with CHC who were candidates to receive combined treatment with IFN-alpha and ribavirin. Evaluation at baseline, 4, 12, 24 and/or 48 weeks, and at 24 weeks after treatment: Extraction of clinical and sociodemographic variables, psychiatric interview (PHQ and SCID-DSM-IV), depressive (HADS-D) and anxiety (HADS-A) symptoms, fatigue (VAS). Evaluation at: HADS, VAS. Evaluation: HCV RNA levels. Genetic analysis: DNA extraction and quantification; genotyping of the serotonin transporter (SERT, 5-HTTLPR) and interleukin-6 (IL-6, rs1800795) polymorphisms. Statistical analysis: descriptive, univariant and multivariant (Study 2). RESULTS Overall cumulative incidence of depression was 0.25 (IC95% 0.16-0.35) and 0.28 (95%CI 0.17-0.42) at 24 and 48 weeks of treatment, respectively. As regard with risk factors: high baseline levels of interleukin 6 (MD 1.81, 95%CI 1.09 to 2.52), female gender (OR 1.40 95%CI 1.02-1.91), history of depression (OR 3.96, 95%CI 2.52-6.21), history of any psychiatric disorder (OR 3.18, 95%CI 1.60-6.32), subthreshold depressive symptoms (MD 0.96, 95%CI 0.31-1.61), and low educational level (MD −0.99, 95%CI –1.59 to −0.39) were predictive variables of major depressive episode appeared during antiviral treatment according the meta-analysis (Study 1). In the cohort study, we observed that changes in depressive symptoms followed a different pattern from neurovegetative symptoms such as fatigue, which appeared mainly during the first four weeks of treatment. During antiviral treatment we reported that subjects with CC genotype in the IL-6 gene (associated with low IL-6 plasmatic concentrations) presented significantly lower changes from baseline in IFN-induced depression (p=0.005) and IFN-induced anxiety (p=0.004). We did not find statistically significant differences on depression (p=0.21) or anxiety (p=0.15) between SS/SL and LL genotypes of SERT (Study 2). Selective serotonin reuptake inhibitors (SSRIs) reduce the incidence of a major depressive episode during antiviral treatment (OR 0.53, 95%CI 0.33 to 0.84). The estimated number needed to treat (NNT) was 12 (95%CI 7.0 to 37.9). Antidepressants showed a good tolerability and there were neither differences in sustained virological response nor in treatment discontinuation (Study 3). CONCLUSIONS The study confirms a high incidence of depression during treatment with IFN-alfa and ribavirin for CHC. Moreover, sociodemographic, clinical and genetic variables such as functional variants of the IL-6 gene are risk factors for IFN-induced depression. Prophylactic administration of SSRI may be useful in these patients.
46

Trastorno obsesivo-compulsivo y trastornos de la alimentación: estudio comparativo de casos

Jiménez-Murcia, Susana 2 July 2007 (has links)
Objetivo: Determinar los rasgos sintomatológicos y psicopatológicos similares y diferenciales entre el Trastorno Obsesivo-compulsico (TOC) y los Trastornos de la Conducta Alimentaria (TCA); Determinar en qué medida el TOC y los TCA aparecen de forma comórbida; Evaluar en qué medida los pacientes con TOC y los pacientes con TCA se diferencian en cuanto a sintomatología obsesiva y alimentaria, incluso tras haber controlado las variables peso y edad; Analizar si los pacientes con TOC, que presentan un TCA comórbido; muestran o no mayor severidad de su cuadro obsesivo; Analizar la posble asociación, en pacientes con un TCA, entre sintomatología alimentaria y obsesividad. Método: La muestra estaba formada por 90 mujeres (30 diagnosticadas de TOC; 30 de anorexia nerviosa y 30 de bulimia nerviosa), que habían consultado de forma consecutiva en el Servicio de Psiquiatría del Hospital Universitario de Bellvitge. Todas las pacientes habían sido diagnosticadas siguiendo los criterios propuestos por el Manual Diagnóstico y Estadístico de los Trastornos Mentales, en su cuarta edición (DSM-IV). Como instrumentos se aplicaron una serie de cuestionarios ampliamente utilizados en el diagnóstico del TOC, de los TCA y de la sintomatología depresiva: (Inventario Obsesivo-compulsivo de Maudsley (MOCI); Cuestionario de Rasgos y Personalidad Obsesiva de Vallejo (CRPOV); Eating Attitudes Test (EAT-40); Eating Disorder Inventory (EDI); Inventario de Depresión de Beck (BDI). Resultados: ANOVA y ANCOVA (tomando las variables edad y BMI como covariantes) revelaron la existencia de diferencias estadísticamente significativas entre el TOC y los TCA: síntomas obsesivo-compulsivos (MOCI, p< .001), síntomas alimentarios (EAT, p< .001) y psicopatología alimentaria (EDI, p< .001). Se observó que dos rasgos de personalidad (perfeccionismo y desconfianza interpersonal) no eran específicos de los TCA. En el grupo de pacientes con TOC, se evidenció un 16.7% de TCA comórbidos al trastorno primario, mientras que en el grupo de TCA, se observó un 15% de TOC comórbido. En los pacientes con TCA, el nivel de obsesionalidad estaba positivamente asociado (r=0.64, p< .001) a la severidad de los síntomas alimentarios. Conclusiones: Los sujetos con un TOC presentaron menor sintomatología y alimentaria que pacientes con un TCA, incluso tras haber sido controladas las variables peso y edad. Estas diferencias aparecían de forma notoria en aspectos como conciencia interoceptiva e ineficacia; Los sujetos con TOC presentaron mayor sintomatología obsesiva que los pacientes con TCA, incluso tras haber sido controladas las variables peso y edad; Tanto los sujetos con TOC como con TCA, especialmente en el caso de la anorexia nerviosa, incluso tras controlar las variables de peso y edad, mostraron valores elevados en personalidad obsesiva, que indicarían rasgos comunes de rigidez, obsesividad y perfeccionismo; Los sujetos con un TCA mostraron mayor sintomatología depresiva que los pacientes con TOC, presentando éstos últimos una sintomatología depresiva leve-moderada; Un 16.7% de paciente con TOC presentaron un TCA comórbido, mientras que un 15% de pacientes diagnosticados de TCA presentaban un TOC asociado. Los pacientes con TOC, con o sin TCA comórbido, no mostraron diferencias ni respecto a su sintomatología obsesivo-compulsiva, ni en cuanto a su sintomatología depresiva ni personalidad obsesiva; En sujetos con TCA, el grado de obsesividad se hallaba asociado a la severidad de su sintomatología alimentaria. Como conclusión final decir que a pesar de que el TOC y los TCA pueden compartir algunas características comunes, se trata de dos entidades clínicas y psicopatológicas bien diferenciadas. Objective: This study attempted to determine whether Obsessive Compulsive Disorders (OCDs) and Eating Disorders (EDs) share a series of clinical and psychopathological traits. Methods: The sample consisted of 90 female patients (30 OCD; 30 AN and 30 BN), who had been consecutively admitted to our unit. All subjects met DSM-IV criteria for those pathologies. For the assessment, commonly applied questionnaires in the field of EDs and OCDs were utilised [Maudsley Obsessional- Compulsive Inventory (MOCI), Questionnaire of obsessive traits and personality from Vallejo (CRPO), Eating Attitudes Test (EAT-40), Eating Disorder Inventory (EDI), Beck Depression Inventory (BDI)].Results: ANOVA and ANCOVA (with the variables age and BMI taking part in the model as covariates) revealed a number of significant differences between OCD and ED: obsessive-compulsive symptoms (MOCI, p<.001), eating symptoms (EAT, p<.0001) and eating psychopathology (EDI, p<.0001). There were two personality traits that appears not to be ED specific (perfectionism and interpersonal distrust). In the OCD group, 16,7% presented a comorbid ED, whereas 15% of ED had also OCD. In ED patients, the level of obsessionality was positively associated (r=0.64, p<.001) with the severity of the eating symptomatology. Conclusion: Although some OCD and ED are sharing common traits, the main finding in this study indicates that both disorders seem to be from a clinical as well as from a psychopathological point of view different. Keywords: Obsessive Compulsive Disorders, Eating Disorders, Anorexia Nervosa, Bulimia Nervosa.
47

The Role of the Human Auditory Middle Latency Response in Auditory Novelty Detection

Althen, Heike Corinna 17 January 2014 (has links)
One way of structuring the huge amount of sound input reaching the human ear, is extracting sound objects, which are formed by stimuli having a certain regularity in common. Mismatching stimuli are detected pre-attentively and can trigger an involuntary attention switch towards them. The auditory-event related potential which reflects the process of detecting mismatching sounds is called mismatch negativity (MMN), usually peaks at 150 to 250 ms from stimulus onset and has bilateral sources in auditory and prefrontal cortex. MMN is elicited by deviants violating auditory regularities, like in a simple “oddball paradigm”, which is composed of unchanging repetitive “standard” sounds and rare, randomly occurring, deviating sounds (so called deviants), as well as by violations of more complex auditory regularities. Recently it has been shown that also the middle latency response (MLR), which is an earlier auditory evoked potential (AEP), reflects the occurrence of deviating sounds in an oddball paradigm. The objective of the present thesis was to examine the role of the middle latency response in the auditory deviance detection system. The first study showed that lower intensity deviants of an oddball paradigm elicited a slight negativity at the transition from the Na to the Pa wave, in comparison to the response elicited by physically identical standard stimuli. In addition, an MMN was elicited. In the second study a hypercomplex invariance, more concretely, a feature-conjunction paradigm with two types of standard stimuli, each with a distinct combination of stimulus frequency and stimulus source location, and two types of deviant stimuli, each with the frequency of one standard stimulus, and the location of the other, were presented. In order to compare the results with MLRs elicited by stimuli of a simple auditory regularity, an additional simple oddball paradigm with frequency deviants was presented. The Nb wave of the MLR was enhanced in response to frequency deviants compared to standard stimuli of the simple oddball paradigm. However, comparison of the MLRs to deviants and standards of the feature-conjunction paradigm yielded no differences. An MMN was elicited in both paradigms. In the third study the application of a variation of the multi-feature paradigm for MLR studies and the MLR in response to frequency-intensity double deviants were probed. Frequency-intensity double deviants elicited a significant enhancement of the MLR, which was as large as the sum of the enhancements elicited by the frequency and intensity single deviants. The results of the present thesis suggest that the early deviance detection at the level of the MLR occurs only for simple auditory regularities, as in the case of feature repetitions in the simple oddball paradigm, or in the multi-feature paradigm, where formation of the standard trace does not require extracting feature-combinations. Furthermore, the results suggest that deviations in frequency and intensity are processed independently from each other. Based on evidence from the present thesis and from other studies, we conclude that the regularity encoding and deviance detection of stimuli presented in more complex auditory regularities than the simple oddball or the multi-feature paradigm require higher-order brain mechanisms than those reflected in the MLR. This goes in line with the hypothesis of a hierarchically organized auditory novelty system. Concerning the cellular mechanisms underlying auditory deviance detection, it has been proposed that stimulus-specific adaptation (SSA) to stimulus probabilities observed in animal auditory subcortical and cortical structures could be the single neuron correlate of the deviance-related activity in the human AEP due to its similar characteristics to MMN. However, since the latencies of the MLR better match the latencies of SSA, it is probable that the deviance-related modulations in the MLR represent a more direct correlate of the early cellular SSA, than MMN. El objetivo de esta tesis doctoral es analizar el papel de la respuesta de latencia media del potencial evocado auditivo en el proceso de detección de la novedad auditiva. Más concretamente, y en base a la hipótesis de que el sistema de la novedad auditivo funciona de una manera jerárquica, el objetivo es estudiar el nivel de complejidad de las regularidades codificadas durante la respuesta de latencia media. Para este fin, se registraron las respuestas de latencia media en respuesta a paradigmas de la novedad auditiva con diferentes grados de complejidad. Al mismo tiempo, se analizó el potencial de disparidad con el fin de obtener una comparación directa entre la respuesta de latencia media y los potenciales evocados auditivos de larga latencia de estímulos estándar, desviados y, cuando fuera posible, estímulos de control. Basada en pruebas por la presente tesis y otros estudios relacionados, se concluye que la codificación de regularidad y de la detección de desviación de estímulos presentados en paradigmas auditivos poco complejos, como el paradigma “oddball” o el paradigma “multi-feature”, está reflejada por modulaciones de la respuesta de latencia media. En cambio, la codificación de regularidad y de la detección de desviación de estímulos presentados en paradigmas auditivos más complejos, como el paradigma “feature conjunction”, requiere mecanismos cerebrales de orden superior a los que se refleja en la respuesta de latencia media, como se indica por la provocación del potencial de disparidad. Esto corrobora la hipótesis de que el sistema de la novedad auditiva trabaja de forma jerárquica.
48

Neuroinflammation in first episodes of psychosis

Bioque Alcázar, Miquel 14 October 2013 (has links)
Around 3% of the general population suffers a first episode of psychosis (FEP). The population of FEPs represents a unique opportunity to study psychotic disorders in general and schizophrenia in particular, avoiding confounding variables such as antipsychotic treatment, comorbidity and chronicity. Several hypotheses that involve the immune system and neuroinflammatory processes have been proposed as etiological explanations of psychosis. Most of the available scientific evidence has been found in populations with established schizophrenia. Few studies indicate alterations, often subtle, in inflammatory/immune mediators and oxidative/nitrosative stress in FEPs. One of the main anti-inflammatory endogenous regulatory systems is the endocannabinoid system (ECS), which has been proposed as a major homeostatic system at various neuropathological scenarios, reducing both neurodegenerative and neuroinflammatory damage. Several studies have linked the ECS in patients with psychotic disorders. Furthermore, exogenous cannabis is one of the major environmental risk factors related to psychosis. In a first study, 117 FEPs showed systemic inflammatory conditions compared to 106 healthy controls, identifying a significant increase in some intracellular components of the NFKB proinflammatory pathway, together with a significant reduction in the anti-inflammatory components of the 15d-PGJ2/PPARy pathway. The expression of iNOS and COX-2 in PBMC and plasma levels of Homocysteine were identified as the most reliable risk factors, and IκBα and the 15d-PGJ2 as potential protective factors. These results indicate robust phenotypic differences at cellular machinery in PBMC of patients with a FEP. Due to its soluble nature, one notable finding of this study is that the anti-inflammatory mediator 15d- PGJ2 could be used as a plasma biomarker of FEPs. A second study reinforced the evidence of systemic inflammatory changes after a 6-month follow-up of the sample of FEPs. After 6 months, most of the soluble elements analyzed were significantly altered, suggesting the existence of a greater pro/anti-inflammatory imbalance and potentially more harmful, as showed the lipid peroxidation (TBARS) found. NO2- plasma levels and TBARS and COX-2 expression were the most reliable risk factors, while plasma levels of 15d-PGJ2 functioned as a protective factor. There was an interesting correlation between antipsychotic dose and the change of PGE2 (inverse) and 15d-PGJ2 (direct).There was also an inverse association between the GAF scale and TBARS. In a third study, a peripheral ECS dysregulation in patients with a FEP was described. After controlling for age, sex, body mass index and cannabis use, the FEP group showed a significantly reduced expression of the main synthesis enzymes (NAPE and DAGL) and increased degradation enzymes (FAAH and MAGL). The subgroup of patients with a history of heavy cannabis users showed lower CB2 receptor, NAPE and DAGL expression compared with the control group. No significant differences were found with non-users/sporadic subgroup. Although more evidence is needed, this research shows how the determination of several components of the pro/anti-inflammatory pathways and the ECS has an interesting potential as biomarkers risk/protective biomarkers of suffering a FEP. Despite the limitations, the studies of this thesis have identified conditions of vulnerability to suffer a FEP related to pro/anti-inflammatory pathways and peripheral ECS components in a very well characterized sample of FEPs. Alrededor del 3% de la población general sufre un primer episodio de psicosis (PEP) a lo largo de su vida. Esta población es única para estudiar los trastornos psicóticos y la esquizofrenia, evitándose las principales variables de confusión. Varias hipótesis que implican al sistema inmune y procesos neuroinflamatorios se han propuesto como explicaciones etiológicas de la psicosis. La mayoría de estas evidencias se han encontrado en poblaciones con esquizofrenia establecida. Uno de los principales sistemas antiinflamatorios reguladores endógenos es el sistema endocannabinoide (SEC). Varios estudios lo han relacionado con los trastornos psicóticos. Además consumir cannabis uno de los factores de riesgo ambientales de psicosis más importantes y estudiados. En un primer estudio con 117 PEPs y 106 controles se evidenciaron condiciones inflamatorias sistémicas en los PEPs, identificando un aumento significativo de componentes de la vía de proinflamatoria principal del NFKB, junto con una disminución de la vía antiinflamatoira del 15d-PGJ2/PPARγ. Un hallazgo notable fue que el mediador antiinflamatorio 15d-PGJ2 podría ser utilizado como biomarcador plasmático de los PEPs. En un segundo estudio se reforzó la evidencia de alteraciones inflamatorias sistémicas en los PEPs. Tras 6 meses, la gran mayoría de los elementos solubles analizados ya aparecieron alterados de manera significativa, sugiriendo un mayor desequilibrio pro/anti-inflamatorio, potencialmente más dañino. En un tercer estudio se describió una disregulación periférica del SEC en los PEPs. Después de controlar por factores de confusión, el grupo de PEPs mostró una expresión reducida de las principales enzimas de síntesis (NAPE y DAGL) y un aumento de la degradación (FAAH y MAGL). El subgrupo de pacientes con antecedentes de consumo de cannabis importante mostró una menor expresión del receptor CB2, NAPE y DAGL en comparación con el grupo control, sin diferenciarse del subgrupo de no usuarios/esporádicos. La determinación de varios componentes de pro/antiinflamatorios y del SEC tiene un interesante potencial como marcadores biológicos y factores de riesgo/protección del PEP. A pesar de las limitaciones, los estudios que componen esta tesis han identificado condiciones de vulnerabilidad a sufrir un PEP relacionadas con vías pro/antiinflamatorias y el SEC periférico en una muestra muy bien caracterizada.
49

Divergent Sensitivities to Drugs of Abuse: Neurochemical and Neuroanatomical Characterization of the Roman Rats

Guitart Masip, Marc 12 December 2006 (has links)
Només un petit percentatge d'entre tots els individus que experimenten amb drogues d'abús esdevenen addictes. La vulnerabilitat per a desenvolupar un trastorn addictiu està relacionada amb trets de personalitat impulsiva o amb apetència per la novetat. Les soques de rata Romanes, genèticament seleccionades per alta (RHA) o baixa (RLA) adquisició de l'evitació activa en dos sentits, són un model de laboratori vàlid de les divergències en apetència per la novetat i substàncies gratificants que s'observen en humans. A més a més, aquestes soques de rata difereixen en la funcionalitat del sistema dopaminèrgic. Se sap que les rates RHA beuen etanol voluntàriament mentre que les rates RLA mostren aversió. En aquesta tesis, les rates Romanes s'empren com a model de vulnerabilitat addictiva. L'objectiu de la tesis ha consistit en entendre els mecanismes neurobiològics que sustenten les diferències de vulnerabilitat addictiva entre les dues soques de rata Romanes.El treball s'ha dividit en 3 fases experimentals. En primer lloc, es va avaluar la resposta conductual de les rates Romanes a la injecció d'una dosi baixa d'etanol. Tal i com s'observa en humans amb elevat risc d'esdevenir alcohòlics, les rates RHA van ser menys sensibles als efectes conductuals d'aquesta dosi. En la segona fase, es varen estudiar els cervells de rates Romanes naïve per tal de caracteritzar vàries dianes moleculars del sistema dopaminèrgic i neuropèptids relacionats: es van quantificar diferents subtipus de receptor de dopamina per mitjà de la tècnica d'autoradiografia de receptors així com els nivells d'expressió d'ARNm per diferents neuropèptids mitjançant la tècnica d'hibridació in situ. Comparades amb les rates RLA, les rates RHA presenten majors nivells de receptors D1 i D3 així com també d'ARNm per la DYN a nivell de l'escorça del nucli accumbens (NAc). En canvi, presenten menors nivells d'expressió del receptor D3 a nivell de les illes de Calleja. A més a més, quan s'administra un agonista D3, les rates RLA mostren major inhibició de l'activitat locomotora i supressió de l'expressió del gen NGFI-A a la Calleja magna (mesurat per mitjà de tècniques d'hibridació in situ) que les rates RHA. Aquests resultats afegeixen noves evidències de les diferències en la funcionalitat del sistema dopaminèrgic i potser representen l'eix central de l'entramat neurobiològic subjacent a les diferències en apetència per la novetat i preferència per a les drogues d'abús com l'etanol entre les dues soques. En la tercera fase, es va estudiar el fenomen de sensibilització conductual induït per amfetamina en les rates Romanes i es van elaborar mapes d'activitat neuronal per mitjà de tècniques d'hibridació in situ amb cinc gens d'expressió immediata. La sensibilització conductual és un model de plasticitat conductual i neuronal induïda per l'ús crònic de drogues. Les rates RHA que van rebre un tractament crònic amb amfetamina van mostrar sensibilització conductual i un augment en l'expressió dels gens de secretogranina i PSD95 al corus del NAc. Aquestes troballes es discuteixen en el context d'altres models de laboratori d'ús crònic de drogues. D'altra banda, les rates RLA no van mostrar sensibilització conductual però en canvi van mostrar adaptacions neuronals que poden estar relacionades amb la manca de sensibilització. A més a més, les rates RLA que van rebre amfetamina per primer cop van mostrar activació del nucli central de l'amígdala (CeA). També es va detectar activació del CeA en ratolins que van rebre un tractament amb etanol i naltrexona, fàrmac que s'empra a la pràctica clínica per tal de prevenir les recaigudes en alcohòlics. Aquesta troballa suggereix que el CeA pot ser una estructura del cervell rellevant per tal de frenar el desenvolupament dels trastorns addictius. Hundreds of millions of people experiment with drugs of abuse, but only a small percentage of them become addicted. Vulnerability to develop addiction has been associated with impulsivity or novelty-seeking. The Roman rats, genetically selected for high (RHA) or low (RLA) active avoidance acquisition in the two-way shuttle box, appear to be a valid laboratory model of divergent novelty and substance-seeking profiles and differ in the functionality of the dopaminergic system. So far, it is known that RHA rats drink ethanol voluntarily whereas RLA rats show aversion to it. In the present thesis, the Roman rats have been used as a model of differences in vulnerability to addiction. The aim of the thesis was to understand the neurobiological mechanisms that underlie such differences in vulnerability between the two Roman rat strains. The work has been divided in 3 experimental blocks. First, we studied the behavioral response to an injection of a low dose of ethanol in the Roman rats. Like those humans that have higher risk to develop alcoholism, RHA rats were less sensitive to the effects of low-dose of ethanol. Second, brains of naïve Roman rats were studied in order to characterize several molecular targets of the dopaminergic system and related neuropeptides: dopamine receptor subtypes were quantified by means of receptor autoradiography and mRNA coding for neuropeptides were quantified using in situ hybridization histochemistry. When compared to RLA rats, RHA showed higher binding of D1 and D3 dopamine receptor subtypes and DYN mRNA expression in the nucleus accumbens (NAc) shell, although they showed lower basal binding of D3 receptors in the Calleja islands. Moreover, a challenge with a D3 agonist resulted in greater inhibition of locomotor activity as well as supression of NGFI-A mRNA as measured with in situ hybridization in the Calleja magna in RLA rats when compared to RHA rats. These results provide further evidences of the differences in dopamine function between the Roman strains and may represent the neurobiological core of the divergences in novelty-seeking and preference for addictive drugs such as ethanol. Third, behavioral sensitization, a model of behavioral and neuronal plasticity secondary to chronic drug use, was also studied in the Roman rats. Neuronal activity maps with 5 different immediate early genes were made by means of in situ hybridization. Amphetamine pre-treated RHA rats showed behavioral sensitization and increased secretogranin and PSD-95 in the NAc core which is suggestive of increased glutamatergic activity at this site. These findings are discussed in the context of the laboratory models of chronic drug use. Pretreatment with amphetamine in RLA rats did not result in behavioral sensitization but induced neuronal adaptations that may be related to the lack of this phenomenon. Moreover, RLA rats that experienced amphetamine for the first time showed activation of the central nucleus of the amygdala (CeA). Activation of the CeA was also seen in mice receiving ethanol and naltrexone, a drug used to prevent relapse in alcoholics. These findings suggest that the CeA may be a relevant brain structure in preventing drug addiction.
50

Hacia un campo de innovación : la mediación familiar en gerontología : análisis de la dínámica familiar en el contexto de la enfermedad de Alzheimer = Vers un champ d'innovation : la mediation familiale en gerontologie : analyse de la dynamique familiale dans le contexte de la maladie d'Alzheimer.

Hamidi, Rabià 17 January 2013 (has links)
El trabajo efectuado en el marco de esta tesis se sitúa en la encrucijada de la sociología de la familia, del envejecimiento, de la salud pública, de la sicogerontología y del Derecho privado. Se basa en una metodología que utiliza varias herramientas: análisis cuantitativo a partir de cuestionarios y análisis cualitativo a partir de la observación, de entrevistas semi-dirigidas, grupos de discusión y de genogramas. El trabajo de encuesta realizado en Francia principalmente en el departamento de los Alpes-Marítimos, situado en la región Provenza Costa Azul (PACA), ha sido conducido con familias con personas afectadas con la enfermedad de Alzheimer y con profesionales del campo geriátrico. Este trabajo tiene dos componenentes: · Aspecto diagnóstico · Aspecto de las recomendaciones The work done in this thesis is located at the crossing of the sociology of family, ageing, the public health, the psychogerontologie and the private law. It is based on a methodology that uses several tools: quantitative analysis based on questionnaires and qualitative analysis from observation, semi-structured interviews, focus group and genograms. The work of investigation realized in France in the Alpes-Maritimes Department situated in the Provence-Alpes-Côte d’Azur region , was conducted with families of people with Alzheimer's and professionals in the geriatric field. This work consists of two sectors : · Diagnosis aspect · Recommendations aspect

Page generated in 0.191 seconds