Joseph de Maistre va ser un pensador original, d'una profunditat major de la que freqüentment se li concedeix i posseïdor, a més, d'una prosa excepcional. Aquest estudi pretén mostrar d'una banda que la seva filosofia i la seva lluita a favor de l'ortodòxia polític-religiosa neix, paradoxalment, de fonts obertament heterodoxes, i d'un altre costat que el seu discurs ideològic i antirevolucionari, nodrit per la força d'aquest ascendent, va influir de forma determinant en els apriorismes fonamentals del pensament contrarevolucionari espanyol en el període que va de 1833 fins a 1936. Espera a més poder contribuir a determinar com el pes dels seus textos va ajudar a modelar de forma significativa la reflexió teòrica de la majoria dels principals pensadors filosòfics i polítics de l’Espanya antiliberal de l’època. Per a això, aquesta tesi s'estructura en tres grans apartats El primer aborda les fonts heterodoxes del pensament demaistrià. La primera i fonamental d'entre elles és el nominalisme fideista i escèptic present en tot el desenvolupament intel·lectual del filòsof nascut a Chambéry. El seu nominalisme li connecta amb Escoto, Ockham i Gregorio de Rimini, però també amb Luter o Pascal. La segona línia seria la conformada pel Martinisme i a través d'ell per la esperançada escatologia de Joaquín de Fiore i el seu tercer mil·lenni. Finalment, una tercera font que estaria nodrida curiosament pels que al mateix temps van ser els seus adversaris ideològics més directes, així fonamentalment Voltaire i els grans revolucionaris jacobins. En el segon gran apartat d'aquesta tesi es sintetitza la filosofia de de Maistre a la llum de les influències heterodoxes citades i de la seva aversió a la Revolució Francesa per posar-lo en connexió amb el context històric del pensament contrarevolucionari espanyol. Un pensament necessitat d'un element nou que aportés frescor ideològic i que fos capaç de reemplaçar al escolasticisme decadent dels primers teòrics espanyols antirevolucionaris. En l'últim bloc d'aquest estudi, es realitza una anàlisi ja més detallada de la presència de Joseph de Maistre en els pensadors antiliberals espanyols d'aquest període i es mostra com aquests van participar d'una sèrie d'apriorismes ideològics en els que sens dubte es pot distingir l'influxe demaistrià. Privilegiant, per aconseguir-ho, especialment en la segona part d'aquest bloc, la comparació directa de textos dels diferents autors amb els del filòsof Savoià. / Joseph de Maistre fue un pensador original, de una profundidad mayor de la que frecuentemente suele concedérsele y poseedor, además, de una prosa excepcional. Este estudio pretende mostrar de un lado que su filosofía y su lucha a favor de la ortodoxia religioso-política bebe, paradójicamente, de fuentes abiertamente heterodoxas y de otro lado que su discurso ideológico y antirrevolucionario, nutrido por la fuerza de este ascendiente, influyó de forma determinante en los apriorismos fundamentales del pensamiento contrarrevolucionario español en el periodo que va de 1833 hasta 1936. Espera además contribuir a determinar cómo el peso de sus textos ayudó a modelar de forma significativa la reflexión teórica de varios de los principales ideólogos filosófico-políticos de la España antiliberal de la época. Para ello, esta tesis se estructura en tres grandes apartados El primero aborda las fuentes heterodoxas del pensamiento demaistriano. La primera y fundamental de entre ellas es el nominalismo fideísta y escéptico presente en todo el desarrollo intelectual del filósofo nacido en Chambéry. Su nominalismo le conecta con Escoto, Ockham y Gregorio de Rimini, pero también con Lutero o Pascal. La segunda línea sería la conformada por el martinismo y a través de él por la esperanzada escatología de Joaquín de Fiore y su tercer milenio. Finalmente, una tercera fuente que estaría nutrida curiosamente por los que al mismo tiempo fueron sus adversarios ideológicos más directos, así Voltaire y los revolucionarios jacobinos. En el segundo gran apartado de esta tesis se sintetiza la filosofía de de Maistre a la luz de estas influencias heterodoxas citadas y de su aversión a la Revolución Francesa para ponerlo en conexión con el contexto histórico del pensamiento contrarrevolucionario español. Un pensamiento necesitado de un elemento novedoso que aportara frescura y que fuese capaz de reemplazar al escolasticismo decadente de los primeros teóricos antirrevolucionarios españoles. En el último bloque de este estudio, se realiza un análisis ya más pormenorizado de la presencia de Joseph de Maistre en los pensadores antiliberales españoles de este periodo y se muestra como éstos participaron de una serie de apriorismos ideológicos, en los que sin duda puede distinguirse el influjo demaistriano. Privilegiando para ello, especialmente en la segunda parte de este bloque, la comparación directa de textos de los distintos autores con los del filósofo saboyano. / Joseph de Maistre was an original thinker with exceptional prose. This study wants to show first that his philosophy and his fight for religious and political orthodoxy paradoxically born in heterodox sources and secondly that his ideological and anti-revolutionary discourse had a strong influence in the Spanish counterrevolutionary thought in period from 1833 to 1936. Expect also help determine how the influence of his writings helped build the theoretical meditation of most the anti-liberal Spanish philosophers and political ideologues of this period. This thesis is divided into three major sections. First studies the unorthodox sources de Maistre thought. The most important is the fideism and skeptical nominalism, present in all the intellectual development of the philosopher born in Chambery. His nominalism connects him with Scotus and Ockham and Gregory of Rimini, but also with Luther or Pascal. The second line would be formed by the Martinism and through him by hopeful eschatology of Joachim of Fiore and his third millennium. Finally, a third source would be peculiarly nourished by that at one time was his closest ideological adversaries: Voltaire and the revolutionary Jacobins. In the second major section of this thesis, the philosophy of de Maistre is analyzed considering his heterodox influences and his aversion to the French Revolution to put it in connection with the historical context of Spanish counter-revolutionary thought. This Spanish thought needed a new element that will bring freshness and it was able to replace the decadent scholasticism of the first Spanish antirevolutionary theorists. The last part of this study, a more detailed analysis about the presence of Joseph de Maistre in Spanish anti-liberal thinkers of this period show as they participated in a series of ideological preconceptions, created by the influence of de Maistre thought. Giving priority, especially in the second part of this block, direct comparison of texts from different authors with texts of the Savoyard philosopher.

L'objectiu immediat de la nostra tesi és analitzar les representacions de la divinitat que es troben en els corpus tràgics atribuïts a Eurípides i a Sèneca, i més específicament en dos parells de tragèdies que comparteixen argument mític: Hèracles i Hipòlit per a l'autor grec, i Hercules furens i Phaedra per al llatí. Entenem per “divinitat” tant els déus que apareixen en les obres de teatre com els diferents discursos sobre la divinitat que també s'hi troben. El nostre objectiu final és contribuir a la constitució d'un marc teòric per a l'anàlisi de la tragèdia, entesa aquesta no com a universal ahistòric, sinó com un contínuum arrelat en la praxi escènica i textual, i que manté una relativa unitat gràcies a la tradició. Encara que el material de què disposem sigui molt escàs, és possible de mostrar que les diferents maneres de tractar la representació dels déus reflecteixen la diferent relació que el gènere tràgic, en dos contextos també molt diferents, pot tenir amb les concepcions extrateatrals de la divinitat. La tragèdia àtica es pot entendre com un context de performance obert a discursos variats sobre els déus. Això és així, no com a conseqüència de la lliure circulació d'idees en el sentit modern de l'expressió, sinó d'una complexa interacció entre diferents nivells de discurs que són presents en el món grec clàssic i que no s'oposen a la religió per se. Trobem en la tragèdia àtica dues tendències que considerem decisives, i que Eurípides sembla dur fins a l'extrem. En primer lloc, la crítica de la representació homèrico-hesiòdica de la divinitat. En segon lloc, un sistema mimètic no naturalista que afavoreix la formulació de discursos sobre l'acció dramàtica des de l'escena mateixa. Ambdues tendències es combinen en certes obres que, indubtablement, critiquen les representacions dels déus que apareixen en l'acció escènica, però no la “religió atenesa” com a tal. Enfront de la tragèdia euripidea, l'estructura i els continguts de les obres dramàtiques de Sèneca fan palès el procés de textualització que ha experimentat la poesia, i el paper subsidiari d'aquesta última davant d'un “centre del discurs” que ja no es troba en la poesia mateixa. Les representacions dels déus que hi trobem no semblen estar lligades a un context específic de performance, sinó a una tradició d'interpretació de la poesia associada a la Filosofia. Els déus que hi apareixen com a personatges, i els discursos sobre els déus, es poden entendre com a mitjans per a la construcció d'obres que no són estrictament filosòfiques, però que només es poden entendre plenament a partir de la Filosofia. Així, podem dir que la representació dels déus en les tragèdies d'Eurípides i Sèneca està clarament lligada als respectius contextos intel•lectuals. / The immediate goal of our dissertation is to analyze the representations of godhead in the tragic corpus attributed to Euripides and Seneca, and more specifically in two pairs of tragedies, one for each author, that deal with the same mythoi: Heracles and Hippolytus by the Greek author, and Hercules furens and Phaedra by the Latin one. As “godhead” we understand both the godly characters that appear in the plays and the different kinds of discourse about the gods which we find in them. Our final goal is to contribute to a theoretical framework for the analysis of tragedy, not as an ahistorical genre, but as a continuum rooted in both scenic and textual praxis that maintains its relative unity through tradition. Despite the scarcity of the material, it is possible to show that the different ways of dealing with the godhead may be understood as reflecting the different ways in which tragic genre, in two clearly differentiated contexts, deals with extratheatrical understanding of divinity. Attic tragedy might be understood as a context for performance which is open to various discourses about the gods. Its relative openness is allowed, not by a supposed free circulation of ideas in the modern sense of this expression, but by a complex interaction of different levels of discourse which are present in Classical Greek society and which are not seen as antagonistic against religion per se. There are two traits in Attic tragedy which we consider decisive, and which Euripides seems to take to the extreme: first, the criticism of the representation of gods in the Homeric-Hesiodic tradition; second, a non naturalistic mimetic system which favours the formulation of discourses on dramatic action from inside the stage. Both combine to create some plays that undoubtedly criticize the representations of gods that appear in them, but not “Athenian religion” as such. In contrast with Euripidean tragedy, the structure and contents of Senecan plays evidence a process of textualization of poetry, and of its subsidiary role with regards to a “centre of discourse” which would explicitly find itself outside the realm of poetry. Its representations of gods do not seem to be directly linked to a specific representational context, but to an interpretative tradition associated to philosophy. Gods as characters, and discourses about gods, are to be understood as a means to the construction of plays which are not strictly philosophic, but which can be properly understood only through Philosophy. In this sense it is possible to say that the representation of gods in Euripidean and Senecan tragedy is strongly linked to their respective intellectual framework.

Sempre s’havia pensat que el concepte religiós i el concepte esportiu pertanyien a dues esferes excloents de la vida de l’ésser humà, dos conceptes vitals contraposats: la vida de l’espiritualitat i la de l`ànima, en contraposició amb una concepció més corpòria de la vida. Per tant, l’atleta de l’esperit i l’atleta del cos no podien conviure plegats en el recorregut vital de les persones. L’aparició del cristianisme, com una escissió del judaisme, es va trobar fortament impregnada d’elements de la cultura clàssica helenística. Com a fil conductor de la tesi doctoral ens centrarem en el pensament de Pau de Tars, cap visible de la comunitat cristiana d’Antioquia. A les seves cartes pastorals va emprar un estil metafòric impregnat d’elements que provenien de la concepció esportivo-afonística que va caracteritzar la “paideia” grega, un mètode pedagògic que unia el desenvolupament de l’intel.lecte amb les pràctiques físico-esportives com a únic camí per a aconseguir la virtut. Creiem que l’herència clàssica al pensament de l’Apòstol quant a la seva concepció agonística de la vida pot incidir de manera positiva en el món del futbol formatiu. Aspectes com l’ascetisme, la negació dels ídols, la professió de fe paulina centrada en l’existència d’un únic Déu han estat alguns dels elements que hem pogut comparar amb el món del futbol contemporani. Les anomenades metàfores esportives paulines centraven un discurs on es feia una crida a la lluita, a l’esforç i a la cooperació que serien presents a la difícil vida dels primers cristians. Atenent a aquests supòsits, en el treball doctoral s’estableixen un seguit de principis axiològics derivats de l’essència del missatge epistolar de Pau i que poden ser utilitzats en la millora de la pedagogia esportiva del futbol fins al punt de poder establir un codi ètic, que pugui ser útil en el terreny de les escoles formatives i també com a eina vàlida per als educadors d’aquest esport. Els elements que van caracteritzar el “corpus paulinum” han estat comparats, en aquest treball, amb trets que es produeixen en el futbol actual. D’igual manera que l’Apòstol aconsellava les comunitats cristianes, podem extrapolar aquest missatge per tal d’aconseguir un esport més pur, on el “fair play” esdevingui un dels elements que el defineixin. En els darrers anys, el futbol ha assolit una dimensió extraordinària, fins al punt que podem afirmar que ha esdevingut un substitut de la religió. El naixement mateix del futbol ens traslladaria a l’àmbit d’allò religiós, perquè quan va aparèixer, durant l’època victoriana anglesa, pedagogs com ara Thomas Arnold van proposar un nou sistema educatiu recuperant aspectes de l’antic mètode clàssic d’educació. Així doncs, les pràctiques esportives (com a element complementari i necessari al curriculum escolar) van tornar a prendre volada després de romandre durant segles a l’oblit. En l’aparició del futbol, remarquem el paper de l’Església anglicana, que (de la mà del cardenal Newton) va potenciar el futbol com a element terapèutic per a la classe obrera industrial i també com a mecanisme d’evangelització. El discurs que abans era propi d’allò sagrat s’ha instal.lat actualment en el món profà, i més concretament en el món del futbol; d’aquesta manera, aspectes com ara la salvació, la resurrecció, els miracles i els precs han entrat a formar part del context esportiu. Considerant tots aquests supòsits, a la present tesi doctoral es realitza un acurat estudi comparatiu dels ritus i dels símbols característics del context religiós cristià i la seva relació amb el món del futbol contemporani. La religió com a fet cultural fa referència a un fet humà complex i específic, un conjunt de sistemes de creences, de pràctiques, de símbols i d’estructures socials, a través de les quals l’ésser humà viu la seva relació amb el món d’allò sagrat. En reemplaçar el fet religiós, el futbol contemporani ha assumit bona part d’aquestes pràctiques en un context profà. / El concepto religioso y el concepto deportivo siempre se había pensado que pertenecían a dos esferas excluyentes de la vida del ser humano, dos conceptos vitales contrapuestos. La vida de la espiritualidad y del alma en contraposición a la concepción más corpórea de la vida. Así pues, el atleta del espíritu y el atleta del cuerpo no podían convivir juntos en el recorrido vital de las personas. La aparición del cristianismo, como una escisión del judaísmo, estuvo fuertemente impregnada de elementos de la cultura clásica helena. Como hilo conductor de la tesis doctoral nos centraremos en el pensamiento de Pablo de Tarso. Cabeza visible de la comunidad cristiana de Antioquia. En sus cartas pastorales utilizó un estilo metafórico impregnado de elementos que provenían de la concepción deportivo-agonística que caracterizó la paideia griega. Un método pedagógico que unía el desarrollo del intelecto con las prácticas físico-deportivas como único camino para alcanzar la virtud. La herencia clásica en el pensamiento del Apóstol en cuanto a su concepción agonística de la vida creemos que puede incidir de manera positiva en el mundo del fútbol formativo. Aspectos como el ascetismo, la negación de los ídolos, la profesión de fe paulina centrada en la existencia de un sólo dios han sido algunos de los elementos que hemos podido comparar con el mundo del fútbol contemporáneo. Las llamadas metáforas deportivas paulinas centraban un discurso donde se apelaba a la lucha, al esfuerzo y a la cooperación que debían de estar presentes en la difícil vida de los primeros cristianos. Atendiendo a estos supuestos en el trabajo doctoral se establecen una serie de principios axiológicos derivados de la esencia del mensaje epistolar de Pablo y que pueden ser utilizados en la mejora de la pedagogía deportiva del fútbol hasta el punto de poder establecer un código ético, que pueda ser útil en el terreno de las escuelas formativas y también como herramienta válida para los educadores de este deporte.Los elementos que caracterizaron el corpus paulinum han sido comparados en el trabajo con rasgos que se producen en el fútbol actual. De la misma manera como el Apóstol aconsejaba a las comunidades cristianas podemos extrapolar dicho mensaje en aras a conseguir un deporte más puro donde el fair play se convierta en uno de los elementos que lo definan. El fútbol, ha alcanzado en los últimos tiempos una dimensión extraordinaria, hasta tal punto, que podemos afirmar que se ha convertido en un sustituto de la religión. El mismo nacimiento de este deporte nos trasladará al ámbito de lo religioso, pues su aparición durante la época victoriana inglesa, donde pedagogos como Thomas Arnold propusieron un nuevo sistema educativo retomando aspectos del antiguo método clásico de educación. Así pues, las prácticas deportivas como un elemento complementario y necesario en el currículo escolar volvieron a alcanzar una gran dimensión después de siglos en el olvido. En este nacimiento del fútbol destacamos el papel relevante de la iglesia anglicana, que de la mano del cardenal Newton potenciaron el fútbol como elemento terapéutico para la deprimida clase obrera industrial y también como un mecanismo de evangelización de la misma. El discurso propio de lo sagrado actualmente se ha instalado en el mundo profano, concretamente en el mundo del futbol, de esta manera aspectos como la salvación, la resurrección, los milagros y los rezos han entrado a formar parte del contexto deportivo. Atendiendo a estos supuestos en la tesis doctoral se hace un minucioso estudio comparativo de los ritos y símbolos característicos del contexto religioso cristiano y su relación con el mundo del fútbol contemporáneo. La religión como hecho cultural se caracteriza por partir del supuesto que el término designa un hecho humano complejo y específico, un conjunto de sistemas de creencias, de prácticas de símbolos y de estructuras sociales a través de las cuales el ser humano vive su relación con el mundo de lo sagrado. El fútbol contemporáneo ha sustituido al hecho religioso. Las prácticas del ser humano actual van dirigidas hacia el mundo de lo profano, hacia el mundo del fútbol. / The religious concept and sporty concept had always thought they belonged to two areas exclusive of human life, two conflicting vital concepts. The life of spirituality and the soul as opposed to the bodily conception of life. Thus the spirit of the athlete and the athlete's body could not live together in the life journey of the people. The emergence of Christianity as a splinter group of Judaism, was strongly imbued with elements of classical Hellenic culture. As the central theme of the doctoral thesis will focus on the thought of Paul of Tarsus. Visible head of the Christian community of Antioch. In his pastoral letters used a metaphorical style imbued with elements coming from the sports-agonistic conception that characterized the Greek paideia. A teaching method that linked the development of the intellect with physical and sports practices as the only way to attain virtue. The classical heritage in the Apostle's thought in terms of agonistic conception of life we can have a positive impact on the world of football training. Aspects such as asceticism, denial of idols, Paul's profession of faith centered on the existence of a single god have been some of the elements we have been able to compare with the world of modern football. Pauline calls focused sports metaphors a speech which appealed to the struggle, effort and cooperation that should be present in the hard life of early Christians. Based on these assumptions in the dissertation establishes a series of axiological principles derived from the essence of the message of Paul and letters that can be used in improving the teaching soccer sports so much to establish an ethical code that can be useful in the field of training schools and also as a valid tool for educators of this sport. The elements that characterized the Pauline corpus have been compared in working with features occurring in football today. In the same way as the Apostle advised the Christian community we can extrapolate the message in order to get a pure sport where fair play to become one of the elements that define it. Football has recently reached an extraordinary dimension to such an extent, we can say that it has become a substitute religion. The very birth of this sport will take us to the realm of religion, since its emergence in Victorian England, where teachers like Thomas Arnold proposed a new education system aspects of the former returning to the classical method of education. So, sports practices as complementary and necessary in the school curriculum again reached a large size after centuries of oblivion. In this birth of football highlight the important role of the Anglican Church, which the hand of Newton boosted Cardinal football as a therapy for the depressed industrial working class and also as a means of evangelization itself. The discourse of the sacred itself has now been installed in the secular world, particularly in the world of football, so things like salvation, resurrection, miracles and prayers have become part of the sporting context. Based on these assumptions in the doctoral thesis is a thorough comparative study of the rites and symbols of Christian religious context and its relationship to the world of contemporary football. Religion as a cultural phenomenon is characterized by the assumption that the term designates a specific complex human fact, a set of belief systems, symbols, practices and social structures through which human beings live their relationship with the sacred world. The contemporary football has replaced the religious fact. The current human practices are directed towards the world of the profane, to the world of football.