[ES] La presente tesis doctoral se desarrolla, de modo autoetnográfico, como aportación de resultados de una investigación artística propia pretendiendo generar conocimiento a través de una objetivación de lo subjetivo. En ella abordamos el tema de lo ridículo en la escultura, entendida en el sentido expandido del término. Partiendo de una contextualización conceptual e histórica previa, procederemos a deconstruir recursos y estrategias, siempre enfocadas en torno al concepto de lo ridículo, de nuestra propia trayectoria artística. Desarrollaremos de este modo, con especial atención, el concepto de hipertrofia como complejo recurso expresivo de exageración selectiva, tanto a nivel formal como conceptual y perceptivo. La hipertrofia como modo de expresar pero también de percibir y procesar la realidad, para una mayor intensidad comunicativa, tanto en la expresión de lo ridículo como en cualquier otro ámbito. La presente tesis doctoral recoge los resultados de veinticinco años de investigación artística propia en el campo de la escultura y la instalación. Aborda el tema de lo ridículo en la escultura, tema central en nuestra investigación, entendida en el sentido expandido del término y más concretamente la descripción de recursos, tanto formales como conceptuales, para su representación. Comenzamos el trabajo, dividido en dos partes, realizando una semblanza de lo ridículo como lenguaje. Relacionamos el término con otros que le son afines, como humor, desafío o absurdo e introducimos la hipertrofia, concepto que más tarde desarrollamos más extensamente, como medio para su consecución. Desarrollamos después lo ridículo desde la forma en su representación mediante la aplicación en parámetros formales tales como la escala, el material o la proporción, de la referida hipertrofia. Pasamos luego a realizar una breve panorámica histórica, focalizada en la representación de lo ridículo a lo largo de distintas épocas, aportando ejemplos a modo de contextualización temporal de nuestro trabajo, hasta llegar a la actualidad, de la cual realizamos una selección de obras y autores que, de un modo u otro, pueden ser entendidos como influencia o, al menos, como coincidencia en nuestros montajes. Una vez desarrollado el contexto pasamos, ya en la segunda parte, a referirnos ya directamente a nuestro trabajo y a su carácter como expresión de lo ridículo, mencionando las figuras retóricas y otros recursos comunicativos que usamos en la obra propia. Definimos, llegados a este punto, la hipertrofia como aportación central de nuestra investigación, del modo ya mencionado como recurso expresivo, pero también como modo de percepción selectiva para la creación, entre otros, en el ámbito de lo ridículo. Planteamos pues la hipertrofia como un recurso creativo extenso, más bien un modo de relacionarse con la realidad y proyectarse sobre ella en una fructífera interacción. Desarrollamos finalmente, a modo de ejemplo, la hipertrofia a través de sus múltiples aplicaciones como concepto fundamental que vertebra nuestra obra de búsqueda de lo ridículo desde enfoques diversos. / [CAT] La present tesi doctoral es desenvolupa, de manera autoetnográfica, com a aportació de resultats d'una investigació artística pròpia pretenent generar coneixement a través d'una objectivació del que és subjectiu. Hi abordem el tema del ridícul en l'escultura, entesa en el sentit expandit de el terme. Partint d'una contextualització conceptual i històrica prèvia, procedirem a deconstruir recursos i estratègies, sempre enfocades al voltant de el concepte del ridícul, de la nostra pròpia trajectòria artística. Desenvoluparem d'aquesta manera, amb especial atenció, el concepte d'hipertròfia com complex recurs expressiu d'exageració selectiva, tant a nivell formal com conceptual i perceptiu. La hipertròfia com a manera d'expressar però també de percebre i processar la realitat, per a una major intensitat comunicativa, tant en l'expressió del ridícul com en qualsevol altre àmbit. La present tesi doctoral recull els resultats de vint i cinc anys d'investigació artística pròpia en el camp de l'escultura i la instal·lació. Aborda el tema del ridícul en l'escultura, tema central en la nostra investigació, entesa en el sentit expandit del terme i més concretament la descripció de recursos, tant formals com conceptuals, per a la seva representació. Comencem el treball, dividit en dues parts, fent una semblança del ridícul com a llenguatge. Relacionem el terme amb altres que li són afins, com humor, desafiament o absurd i introduïm la hipertròfia, concepte que més tard desenvolupem més extensament, com a mitjà per a la seva consecució. Desenvolupem després el ridícul des de la forma en la seva representació mitjançant l'aplicació en paràmetres formals com ara l'escala, el material o la proporció, de la referida hipertròfia. Passem després a fer una breu panoràmica històrica, focalitzada en la representació del ridícul al llarg de diferents èpoques, aportant exemples a mode de contextualització temporal del nostre treball, fins arribar a l'actualitat, de la qual vam realitzar una selecció d'obres i autors que, d'una manera o altra, poden ser entesos com a influència o, al menys, com coincidència en els nostres muntatges. Un cop desenvolupat el context passaem, ja a la segona part, a referir-nos ja directament al nostre treball i al seu caràcter com a expressió del ridícul, esmentant les figures retòriques i altres recursos comunicatius que fem servir en l'obra pròpia. Definim, arribats a aquest punt, la hipertròfia com a aportació central de la nostra investigació, de la manera ja esmentat com a recurs expressiu, però també com a mode de percepció selectiva per a la creació, entre d'altres, en l'àmbit del ridícul. Plantegem doncs la hipertròfia com un recurs creatiu extens, més aviat una manera de relacionar-se amb la realitat i projectar-se sobre ella en una fructífera interacció. Desenvolupem finalment, a manera d'exemple, la hipertròfia a través dels seus múltiples aplicacions com a concepte fonamental que vertebra la nostra obra de cerca del ridícul des d'enfocaments diversos. / [EN] This doctoral thesis is developed, in an autoethnographic way, as a contribution of the results of our artistic research, trying to generate knowledge through an objectification of the subjective. In it we address the issue of the ridiculous in sculpture, understood in the expanded sense of the term. Starting from a previous conceptual and historical contextualization, we will proceed to deconstruct resources and strategies, always focused around the concept of the ridiculous, of our own artistic trajectory. In this way, we will develop, with special attention, the concept of hypertrophy as a complex expressive resource of selective exaggeration, both at a formal, conceptual and perceptual level. Hypertrophy as a way of expressing but also of perceiving and processing reality, for greater communicative intensity, both in the expression of the ridiculous and in any other field. This doctoral thesis collects the results of twenty-five years of own artistic research in the field of sculpture and installation. It addresses the issue of the ridiculous in sculpture, a central theme in our research, understood in the expanded sense of the term and more specifically the description of resources, both formal and conceptual, for its representation. We begin the work, divided into two parts, making a semblance of the ridiculous as a language. We relate the term to others that are related to it, such as humor, defiance or absurdity, and we introduce hypertrophy, a concept that we later develop more extensively, as a means of achieving it. Later we develop the ridiculous from the form in its representation through the application in formal parameters such as scale, material or proportion, of the referred hypertrophy. We then proceed to carry out a brief historical overview, focused on the representation of the ridiculous throughout different periods, providing examples as a temporary contextualization of our work, up to the present, from which we make a selection of works and authors that, in one way or another, can be understood as an influence or, at least, as a coincidence in our montages. Once the context has been developed, we proceed, in the second part, to refer directly to our work and its character as an expression of the ridiculous, mentioning the rhetorical figures and other communication resources that we use in our own work. We define, at this point, hypertrophy as the central contribution of our research, in the way already mentioned as an expressive resource, but also as a selective perception mode for creation, among others, in the field of the ridiculous. We therefore propose hypertrophy as an extensive creative resource, rather a way of relating to reality and projecting ourselves onto it in a fruitful interaction. Finally, we develop, as an example, hypertrophy through its multiple applications as a fundamental concept that backs up our work of searching for the ridiculous from different approaches. / Llorens García, A. (2020). La realidad hipertrofiada. Modos de representación de lo ridículo en la escultura y en la obra propia [Tesis doctoral]. Universitat Politècnica de València. https://doi.org/10.4995/Thesis/10251/157636

Syftet med denna studie är att undersöka vilka ord och uttryck som förekommer när härskartekniker används på det sociala mediet Facebook. Kvantitativa och kvalitativa metoder har använts för att undersöka hur män och kvinnor i ålder mellan 25–65 år har blivit utsatta för härskarteknikerna förlöjliga, påförande av skuld och skam samt våld och hot om våld. Resultatet visar att kvinnor oftare blir utsatta för härskarteknikerna än män. Härskartekniken förlöjligande är den härskarteknik som oftast förekommer och nedvärderande är den kategori för karakteristik av olämpligt språkbruk som förekommer mest. De slutsatser som går att dra utifrån undersökningen är att kvinnor ännu är de som oftast utsätts för härskartekniker samt att yngre människor uttrycker grövre ord och uttryck då de nyttjar härskartekniker på Facebook. / The purpose of this study is to investigate the words and phrases that occur when suppression techniques are used on the social media Facebook. Quantitative and qualitative methods have been used to investigate how men and women between the ages of 25-65 have been exposed to suppression techniques ridicule, the infliction of guilt and shame, and the violence and threat of violence. The result shows that women are more often exposed to the suppression techniques than men. The suppression technique ridiculous is the most prevalent technique and downgrading is the category of characteristics of inappropriate language use that occurs most frequently. The conclusions that can be drawn from the survey are that women are still the ones who are most often exposed to suppression techniques and that younger people express rougher words and expressions when they use suppression techniques on Facebook.

This study involves an investigation into the use of satire and humour as strategies of communication. The poetry of four Tsonga poets selected for study includes these strategies which are investigated for the purpose of determining the extent to which they function as strategies of communication. The study consists of four chapters which can be summarized as follows: CHAPTER 1 contains the introduction, aim, scope and method of approach of the entire study. Theories and definitions of satire and humour are also presented here. In CHAPTER 2 the poems selected for study are analysed in terms of invective, subtle and light-hearted satire. CHAPTER 3 focuses attention on the style of presentation of comic and derisive humour. CHAPTER 4 highlights and elucidates the most significant findings of the study. The most competent poet of the four at using satire and humour is identified and his excellence declared and justified / African Languages / M.A. (African languages)

In this thesis I examine various theories of humor to establish an account of the functional roles of humor in social interaction and agentive development. These roles are integrated into a view of agency developed by G.H. Mead, and further refined by the recognition theory of Axel Honneth. The core thesis is: Humor is under-examined as an aspect of human interaction, because it plays such an integral role in individual agency and social development. Understanding how humor works helps to explain how agents are formed through the internalization of the expectations of others via processes of recognition, either positively or negatively. Through the explication of the core humor theories—superiority, relief, incongruity, and play—insight is offered into the various processes of basic human interaction, understanding, and identity. The work has theoretical application by proving Mead's and Honneth's emphasis on recognition for development is justified, while also correcting an overly positive view of recognition by outlining the social policing function of humor. But the thesis has also obvious practical value in day to day human interaction, as it shows that humor is able to address issues that are very difficult through other modes of communication and understanding. Humor’s role in agentive interaction and formation cannot be overstated, both as a mode of expression and coping, but also since the threat of embarrassment through ridicule underpins and motivates a great deal of human interaction. The negative ethical implications of the role of humor, which are often overlooked, are extensively outlined and developed through the conceptual frameworks of social power (punching-up and punching down) as well as act-centered vs. agent-centered views of discriminatory humor. The thesis offers and analyzes ready examples from the work of Chris Rock and Bill Cosby, and looks at the implications of each through the theoretical lenses fleshed out in previous chapters. Through this it is clearly demonstrated, not only how these theories interconnect, but as well how such knowledge is of obvious, and practical value in day-to-day human interaction.

This study involves an investigation into the use of satire and humour as strategies of communication. The poetry of four Tsonga poets selected for study includes these strategies which are investigated for the purpose of determining the extent to which they function as strategies of communication. The study consists of four chapters which can be summarized as follows: CHAPTER 1 contains the introduction, aim, scope and method of approach of the entire study. Theories and definitions of satire and humour are also presented here. In CHAPTER 2 the poems selected for study are analysed in terms of invective, subtle and light-hearted satire. CHAPTER 3 focuses attention on the style of presentation of comic and derisive humour. CHAPTER 4 highlights and elucidates the most significant findings of the study. The most competent poet of the four at using satire and humour is identified and his excellence declared and justified / African Languages / M.A. (African languages)