- Tesi presentada com a compendi de sis publicacions internacionals realitzades entre els anys 2002 a 2006, i amb un factor d'impacte total de 35,9 segons l'ISI JCR del 2005.- La investigació presenta un disseny prospectiu i fou realitzada de juliol de 1994 a agost de 1997. La mostra d'estudi inclou 220 pacients afectats de càncer hematològic i que reberen un trasplantament de medul·la òssia (TMO) a l'Hospital Clínic de Barcelona. Durant l'hospitalització per a realitzar el TMO, s'avaluaren de forma setmanal diversos aspectes de qualitat de vida i patologia psiquiàtrica segons criteris diagnòstics psiquiàtrics DSM-IV. Es realitzaren un total de 1062 valoracions psiquiàtriques.- Entre els resultats i conclusions principals de cada publicació cal destacar:1) Es demostra la validesa i fiabilitat de les quatre escales de qualitat de vida dissenyades pel nostre grup de recerca pel seu ús en la fase hospitalització per a realitzar el TMO.2) El nivell d'ansietat és màxim en el moment d'ingrés hospitalari mentre el nivell de depressió ho és en la segona setmana posterior a l'ingrés. El curs evolutiu durant la fase d'hospitalització de paràmetres físics segueix un evolució paral·lela als nivells de depressió. En comparació amb el grup de trasplantats al·logènics, els grup de trasplantats autòlegs presenta un curs evolutiu més favorable a nivell físic sense evidenciar-se diferències en relació als símptomes depressius i d'ansietat. En base a aquests resultats es pot orientar en l'adopció de determinades decisions de tractament, facilitar l'afrontament al procés de trasplantament i millorar en el disseny d'estratègies de prevenció i tractament.3) Entre múltiples factors de risc significatius, la variable símptomes depressius és el factor que s'associa amb el més alt nivell de significació i consistència amb la variable fatiga durant la fase hospitalària del TMO. Es subratlla la importància de realitzar un cribatge acurat de la depressió en aquells pacients amb càncer que presentin queixes de fatiga.4) Durant la fase d'hospitalització pel TMO un 44.1% de la població d'estudi presenta un trastorn psiquiàtric segons criteris DSM-IV. El trastorn adaptatiu es diagnostica en un 22.7% dels pacients, el trastorn de l'estat d'ànim en un 14.1%, el trastorn d'ansietat en un 8.2% i el delirium en un 7.3%. Després d'ajustar per múltiples factors de confusió, el diagnòstic de trastorn psiquiàtric (trastorn adaptatiu, de l'estat d'ànim o d'ansietat) s'associa de forma significativa amb un increment de l'estada hospitalària. En relació a aquests resultats, es fa especial esment a la necessitat d'una detecció precoç i d'un tractament efectiu de la patologia psiquiàtrica.5) Després d'ajustar per múltiples variables de confusió, els factors associats amb un increment de risc de patir un trastorn psiquiàtric durant la fase hospitalària del trasplantament són: edat jove, dona, antecedents d'historial psiquiàtric, baix estat funcional, dolor, retirada del consum de tabac, i elevada toxicitat del tractament citotòxic. Els resultats d'aquest estudi poden facilitar una millora en el reconeixement d'aquells pacients amb risc de desenvolupar un trastorn psiquiàtric durant la fase de TMO.6) Divuit (9.0%) pacients compleixen criteris DSM-IV de depressió major i disset (8.5%) de depressió menor durant la fase d'hospitalització pel TMO. Després de controlar l'efecte de múltiples factors de confusió, la depressió major prediu de forma significativa un increment de la mortalitat a l'any i al tercer any, sense cap influència en la mortalitat al cinquè any posttrasplantament. La depressió menor no demostra cap efecte en la mortalitat. En base als resultats d'aquest estudi, es fa especialment esment a la importància de diagnosticar i tractar de forma adequada la depressió major. / - Doctoral thesis presented as a compendium of six international medical publications, representing a total impact factor of 35,9 (ISI JCR 2005)- In a prospective inpatient study, 220 patients aged 16-65 years received hematopoietic stem cell transplantation (SCT) for hematologic cancer at a single institution. Patients were assessed at hospital admission and then on a weekly basis during hospitalization until discharge or death. The assessment included different quality of life aspects and structured psychiatric interviews applying standardized diagnostic criteria. A total of 1,062 psychiatric interviews were performed.- Summary of main findings for each publication:1) The results demonstrated the instruments' reliability and validity of the four patient-rated scales specifically devised by the authors to be used during hospitalization for SCT.2) Anxiety was highest at hospital admission; a marked worsening in physical health status variables corresponded with a sharp increase in depression during the first two weeks after admission. Compared to allogeneic SCT, a better physical outcome was demonstrated for autologous SCT. These findings have implications for treatment decision making, coping with the transplantation process, and improving prevention and treatment strategies.3) After adjusting for multiple risk factors, we found that depression was the variable most consistently and strongly associated with fatigue. Our findings may help to shed light on the mechanisms underlying fatigue and may also guide future interventions.4) Overall psychiatric disorder prevalence was 44.1%; an adjustment disorder was diagnosed in 22.7% of patients, a mood disorder in 14.1%, and anxiety disorder in 8.2%. After adjusting for multiple risk factors, diagnosis of any mood, anxiety, or adjustment disorder was associated with a longer length of hospital stay. Our data underscores the need for early recognition and effective treatment of psychiatric morbidity.5) After adjusting for multiple confounders, we found that younger age, women, a past psychiatric history, lower functional status, pain, smoking cessation, and higher regimen-related toxicity were significantly associated with psychiatric disorder risk.6) After adjusting for multiple factors, major depression predicted higher 1- and 3-year mortality among cancer patients after SCT, underscoring the importance of adequate diagnosis and treatment of major depression.

The hypothesis of this doctoral thesis is two-fold: 1. Excessive portal vein flow is present immediately after portal reperfusion in the recipient and is the instigating factors in a series of events that ultimately lead to the development of “small-for-size” syndrome (SFSS). 2. A calibrated portocaval shunt prevents postreperfusion portal hyperperfusion and, thereby, the development of SFSS in partial liver grafts. The objectives of this doctoral thesis are as follows: 1. To produce a porcine model of acute SFS injury that does not use venovenous bypass, in order to study the presentation of SFSS and characterize the cellular lesion in relation to altered hepatic hemodynamics. 2. To study the effects of modifying portal vein flow through the creation of portocaval shunts of different sizes, each calibrated to achieve a distinct decrease in the amount of flow ultimately reaching the SFS liver graft. 3. To determine the optimal decrease in the amount of portal vein flow that is capable of preventing the deleterious consequences of portal hyperperfusion and improving postoperative graft function and survival in SFS liver grafts. / El trasplante hepático es el único tratamiento para pacientes que presentan enfermedad hepática en estado terminal pero la demanda de injertos hepáticos para trasplante excede enormemente el número de órganos disponibles. Debido a que un hígado sano posee una importante reserva funcional y capacidad regenerativa, el uso de injertos parciales representa una alternativa al trasplante con injertos de hígado completo. Sin embargo, el trasplante de injertos parciales requiere un estudio preoperatorio extenso para asegurar la obtención de un injerto adecuado funcionalmente para el receptor, así como una adecuada masa hepática remanente para el donante, y de este modo evitar el desarrollo del síndrome de “small-for-size” (SFS). Dicho síndrome se diagnostica clínicamente cuando aparece colestasis prolongada, coagulopatía, encefalopatía, ascitis intratable, hemorragia gastrointestinal y/o fallo renal en un paciente con una masa hepática <0.8% del peso del receptor o <30-40% del volumen hepático estándar, una vez se han excluido otras causas. Cuando el síndrome SFS aparece, provoca el fracaso del injerto hasta en el 50% de los receptores. La patogénesis del síndrome SFS es multifactorial y se ha asociado no sólo al hecho de trasplantar una masa hepática reducida, también a la presencia de un excesivo flujo portal, a una dificultad en el drenaje venoso a través de las venas hepáticas, a las condiciones físicas y metabólicas del receptor, a la esteatosis hepática y a una funcionalidad insuficiente del propio injerto en general. El flujo portal en particular es considerado como un factor esencial involucrado en la aparición de la disfunción y el fallo de un injerto hepático parcial. Aparte de una cuidadosa evaluación preoperatoria para evitar el trasplante de un injerto pequeño, se han utilizado varias estrategias adicionales en el ámbito clínico para evitar la aparición del síndrome SFS. La mayoría de dichas estrategias son quirúrgicas y consisten en procedimientos para favorecer el flujo de salida del injerto mediante la reconstrucción de las venas tributarias de la vena hepática media y/o la realización de venoplastias en las venas hepáticas, o en la reducción del flujo de entrada portal al injerto a través de la ligadura de la arteria esplénica, la realización de una esplenectomía y/o la creación de un shunt portocaval parcial. Las estrategias farmacológicas para la prevención de síndrome SFS han sido extensamente aplicadas en el contexto experimental, pero la experiencia clínica es muy limitada. El estudio del síndrome SFS en humanos es complicado ya que su aparición no es frecuente y cuando se sospecha se utilizan todos los mecanismos para intentar evitarlo. Por tanto, para obtener un mejor conocimiento de la patogénesis del síndrome de SFS en el contexto del trasplante hepático parcial, es importante desarrollar un modelo animal apropiado. Para conseguir este objetivo, varios grupos de investigadores han establecido diferentes modelos animales; algunos con animales pequeños como rata y ratón. Sin embargo, los modelos con animales grandes presentan características anatómicas y de tamaño que son directamente aplicables al ámbito clínico.

CD40 (TNFRSF5) és una glicoproteïna de membrana que pertany a la família de receptors del factor de necrosi tumoral (TNF-R). La interacció amb el seu lligand fisiològic (CD40L o CD154) regula una àmplia varietat de funcions biològiques, des de l'activació del sistema immune, tant humoral com cel·lular, a diferents aspectes de la resposta inflamatòria. Els principals objectius d'aquesta tesi han estat 1) l'estudi a nivell molecular del paper de CD40 en l'activació de les cèl·lules endotelials, i 2) les conseqüències del bloqueig d'aquesta via de senyalització en la resposta immunoinflamatòria. S'ha obtingut un siRNA potent i específic capaç de reduir l'expressió del receptor CD40 humà en un 85%, tant a nivell de mRNA com a nivell de proteïna. Aquest siRNA expressat en forma de shRNA en un vector lentiviral permet assolir un silenciament gènic eficient i estable de CD40 al llarg del temps. S'ha validat l'activitat antiinflamatòria d'aquest siRNA analitzant les conseqüències funcionals del silenciament d'aquest receptor en cèl·lules endotelials. Aquest siRNA bloqueja l'activació endotelial via CD40L impedint la inducció de l'expressió de les molècules d'adhesió ICAM-1, VCAM-1 i E-selectina, i inhibint l'adhesió leucocitària en aquestes cèl·lules en un 87%. S'ha utilitzat el potencial antiinflamatori del siRNA dirigit contra CD40 humà per estudiar el paper d'aquest receptor en cèl·lules endotelials en inflamació. Utilitzant microarrays, s'ha realitzat una anàlisi comparativa del perfil global d'expressió gènica en cèl·lules endotelials humanes en les quals s'inactiva específicament aquesta via de senyalització mitjançant RNAi, en el context de la interacció cèl·lula endotelial i limfòcit T activat (CD40L+), com a primer pas en l'inici de la resposta immunoinflamatòria. Aquest estudi d'expressió gènica ha permès identificar nous gens i noves vies de senyalització implicades en la inducció de la resposta inflamatòria desencadenada per l'activació de CD40 en endoteli.Per altra banda, es volia avaluar l'eficàcia del silenciament gènic de CD40 per a la inducció de tolerància immunològica en un model experimental d'al·lotrasplantament renal. Amb aquesta finalitat s'ha obtingut un siRNA anti-CD40 de rata amb una potent eficiència silenciadora i s'ha optimitzat la transferència d'aquest siRNA en el ronyó a trasplantar mitjançant electroporació in vivo de l'òrgan. L'objectiu d'aquest estudi era silenciar temporalment l'expressió d'aquest receptor en les cèl·lules renals i bloquejar la interacció CD40-CD40L essencial per a la inducció de procés inflamatori que dóna lloc al rebuig del ronyó trasplantat. Resultats preliminars mostren que la teràpia gènica local amb siRNA redueix la resposta inflamatòria posttrasplantament. El siRNA anti-CD40 causa una reducció significativa de l'expressió del mRNA de CD40, disminuint l'aparició de rebuig agut humoral i allargant el temps mig de supervivència dels animals trasplantats amb els ronyons tractats amb siRNA en comparació amb els animals control. / CD40 (TNFRSF5) belongs to the tumor necrosis factor receptor family (TNF-R). Its interaction with its physiological ligand (CD40L or CD154) regulates a wide variety of biological functions, from the activation of the immune system, to different aspects of the inflammatory response.The main goals of this work have been 1) the molecular study of the role of CD40 in the activation of the endothelial cells, and 2) the consequences of blocking this signaling in the immunoinflammatory response. We have obtained a powerful and specific siRNA able to reduce human CD40 expression by 85%. The anti-inflammatory activity of this siRNA has been validated by analyzing the functional consequences of CD40 silencing in endothelial cells activated via CD40L. This siRNA blocks the induction of ICAM-1, VCAM-1 and E-selectin expression, and inhibits leukocyte adhesion in these cells by 87%.We have used the anti-inflammatory potential of this siRNA directed against human CD40 to carry out a global gene expression profiling analysis in order to study the role of CD40 in endothelial cells during inflammation. Using microarrays, we have performed a comparative transcriptome analysis in human endothelial cells, in the context of the endotelial cell interaction with activated T lymphocyte (CD40L+), as the first step of the immunoinflammatory response. This study has allowed us to identify new genes and signaling pathways involved in the induction of the inflammatory response by CD40 activation in endothelium.On the other hand, we have obtained an siRNA against rat CD40 with a powerful silencing activity and we have optimized its transfer to the kidney through in vivo electroporation. The purpose of this study was to determine the CD40 gene silencing effectiveness in inducing immunological tolerance in an experimental model of renal allotransplantation. Preliminary results show that local gene therapy with siRNA reduces the inflammatory response post-transplantation. The anti-CD40 siRNA treatment causes a significant reduction of the incidence of acute humoral rejection and increases the survival half life of animals transplanted with kidneys treated with siRNA compared to control animals.

INTRODUCCIÓN: La esclerosis múltiple (EM) es una enfermedad autoinmune mediada por células CD4+ autorreactivas frente a antígenos mielínicos severamente discapacitante que afecta fundamentalmente a una población joven y para la que no se dispone de ningún tratamiento capaz de detener la progresión de la discapacidad. Gracias a los resultados experimentales con modelos animales que demuestran que el trasplante autólogo es capaz de conseguir la remisión de la enfermedad autoinmune al igual que el alogénico, pero con mucha menor toxicidad, el trasplante autólogo de progenitores hematopoyéticos (TAPH) se ha erigido en los últimos años como una opción viable para el tratamiento de enfermedades autoinmunes en humanos. Las bases racionales del TAPH en la EM se fundamentan en la ablación del sistema inmune y la erradicación de las células autorreactivas, y la posterior reconstitución de un nuevo sistema inmune tolerante con los autoantígenos. HIPÓTESIS Y OBJETIVOS: La tolerancia inmune tras el TAPH debería conllevar un descenso en la actividad inflamatoria inmunomediada con una mejoría en el curso clínico y radiológico de los pacientes asociado a un descenso de marcadores biológicos de actividad inflamatoria implicados en la patogenia de la EM. Para ello, analizamos la evolución de los niveles de MMP-9, de BDNF, la reconstitución inmune, y el perfil de secreción de citocinas. Asimismo, estudiamos la influencia del polimorfismo funcional BDNF-Val66Met en la capacidad de secreción de BDNF por las células inmunes, así como en la susceptibilidad a padecer EM o en la severidad de la misma.RESULTADOS: 14 pacientes con EM agresiva resistente a la terapia convencional fueron sometidos a un TAPH. La mortalidad del procedimiento fue del 0% y no se produjo ningún evento tóxico grave. Tras una mediana de seguimiento de 3 años se produjo un gran descenso en la tasa de brotes y la probabilidad de permanecer libre de progresión de la enfermedad fue del 85,7%. Se observó la desaparición de las lesiones captantes de contraste en RM y un notable descenso de la carga lesional asociado a una atrofia del cuerpo calloso secundaria a la resolución del edema de las lesiones cerebrales. El TAPH reduce los niveles séricos y de expresión de la MMP-9 con un descenso en el cociente MMP-9/TIMP-1 de actividad proteolítica. El TAPH produce una lenta recuperación de los linfocitos CD4+ con una inversión del cociente de CD4+/CD8+ asociado a un desplazamiento de respuesta inflamatoria hacia un perfil Th2. El TAPH desciende los niveles de BDNF sin evidencia de correlación con las medidas de atrofia cerebral. La distribución de frecuencias alélicas y genotípicas fue similar entre EM y controles, ni se asoció con ningún parámetro de severidad de la EM. La presencia del alelo met no se asocia a un descenso en los niveles de BDNF. CONCLUSIONES: El TAPH en la EM tiene una toxicidad aceptable, reduce la actividad inflamatoria de la enfermedad y parece retrasar la progresión de la discapacidad. Reduce la carga proteolítica asociada a MMP-9/TIMP-1 pudiendo contribuir a la reducción de la actividad de la enfermedad. El TAPH tiene un efecto inmunodepresor e inmunomodulador prolongado como muestra la inversión del cociente CD4+/CD8+ y el desplazamiento de la respuesta inflamatoria hacia un perfil Th2. El descenso en los niveles de BDNF parece influir en la atrofia cerebral de la EM. El polimorfismo BDNF-Val66Met no incrementa la susceptibilidad ni la severidad de la enfermedad, ni disminuye la capacidad de las células inmunes de secretar BDNF.

La presente Tesis Doctoral analiza los criterios de selección del retrasplante hepático (ReTH), los resultados del ReTH y los factores pronósticos de supervivencia del injerto basándose en 2 estudios llevados a cabo por el Doctorando: Estudio 1: Martí J, Charco R, Ferrer J, Calatayud D, Rimola A, Navasa M, Fondevila C, Fuster J, Garcia-Valdecasas JC. “Optimization of liver grafts in liver retransplantation: a European singlecenter experience”. Surgery 2008; 144: 762-9. En este estudio se observó que a lo largo del tiempo algunas indicaciones como el rechazo crónico del injerto habían disminuido y que la calidad de los donantes (reflejada en el Donor Risk Index (DRI)) había empeorado especialmente por el aumento de su edad y la incidencia de accidente cerebrovascular como causa de muerte del donante. Sin embargo, en los últimos años se observó una mejoría de resultados del ReTH con una mayor supervivencia del injerto, un menor consumo de hemoderivados intraoperatorios y una tendencia a una menor tasa de infección, mortalidad y estancia postoperatoria. Además, los pacientes con una puntuación alta del modelo UNOS de Rosen presentaron una supervivencia de injerto a los 5 años superior al 50%, por lo que actualmente no debería ser considerada como una contraindicación para el ReTH y que la nueva situación en el ReTH debe emplazar a investigar sobre nuevos sistemas de selección en ReTH. Estudio 2: Martí J, Fuster J, Navasa M, Ferrer J, Rimola A, Pelegrina A, Fondevila C, Garcia-Valdecasas JC. “Effects of Graft Quality on Non-Urgent Liver Retransplantation Survival: Should We Avoid High-Risk Donors?” World Journal of Surgery 2012; 36(12):2914-22. En este estudio se focalizó la atención en el efecto de la calidad del donante en la supervivencia del injerto tras el ReTH no urgente (con intervalo superior entre trasplante primario y ReTH superior a 90 días) dividiendo los injertos en injertos de alto (DRI superior a 1.8) y de bajo riesgo (DRI inferior a 1.8), realizando estudio de la evolución de los resultados a lo largo del tiempo y estudio multivariado de la supervivencia del injerto que incluyó factores relacionados con el receptor y el donante. Se observó de nuevo el cambio de indicaciones de ReTH con el tiempo y el empeoramiento de la calidad de los donantes pero sólo se observó una tendencia a la mejoría de resultados del ReTH no urgente con el transcurso del tiempo. Al analizar el efecto de la calidad de los injertos se observó que el efecto deletéreo de los injertos de alto riesgo sobre la supervivencia desaparecía en el segundo período, por lo que actualmente se justificaría su uso en ReTH no urgente. Sin embargo, una edad del donante superior a 60 años se asociaba a una peor supervivencia del injerto. Dados los resultados de los estudios se concluye que: - Las mejoras en el proceso de TH han producido una mejoría de los resultados y un cambio en las indicaciones del ReTH a lo largo del tiempo, lo que tendrá efecto en los procesos de selección de ReTH en el futuro ya que los criterios actuales de selección de indicaciones de ReTH son de utilidad limitada. - En el momento actual el uso de injertos de alto riesgo es una opción válida porque las mejoras peroperatorias antagonizan el efecto negativo del uso de injertos procedentes de ECD. - Para mejorar los resultados debe tenerse en cuenta no sólo las condiciones del receptor sino también la calidad del donante, y en este sentido el uso de la edad como parámetro representativo de la calidad del donante puede ser una opción válida. / The present PhD thesis analyzes the selection criteria, results and prognostic factors in liver retransplantation (ReLT) based in 2 studies performed by the PhD candidate: Study 1: Martí J, Charco R, Ferrer J, Calatayud D, Rimola A, Navasa M, Fondevila C, Fuster J, Garcia-Valdecasas JC. “Optimization of liver grafts in liver retransplantation: a European singlecenter experience”. Surgery 2008; 144: 762-9. Study 2: Martí J, Fuster J, Navasa M, Ferrer J, Rimola A, Pelegrina A, Fondevila C, Garcia-Valdecasas JC. “Effects of Graft Quality on Non-Urgent Liver Retransplantation Survival: Should We Avoid High-Risk Donors?”. World Journal of Surgery 2012; 36(12):2914-22. From the results of both studies, the present PhD thesis conclusions are: 1) Improvements in liver transplantation processes have led to an improvement in ReLT results and a change in indications for ReLT along the time, a fact that suggests that the utility of current selection criteria for ReLT is limited and that in the future new selection criteria taking into account these changes are needed. 2) Currently, the use of grafts from high risk donors is a valid option because the perioperative improvements in liver transplantation and ReLT oppose to the deleterious effects of extended criteria donors on graft survival. 3) In order to improve the non-urgent ReLT results, donor quality should be taken into account moreover of recipient conditions. Regarding this issue, the use of age as a single representative parameter of donor quality is a valid option that can simplify the donor selection process in non-urgent ReLT. 4) Changes in indications, donor quality and perioperative care in ReLT along the time show that ReLT process is dynamic and for this reason recipient and donor selection criteria for ReLT should be continuously evaluated through its results to enable the introduction of changes and improve the ReLT results.

La presència de cèl·lules del donant en el receptor després del trasplantament d'un òrgan sòlid ha estat objecte de controvèrsia des de mitjans del segle XX. Tot va començar amb el descobriment de l'acceptació de trasplantaments de pell entre bessons bovins bivitel·lins amb anastomosis vasculars. L'evolució marcada de les tècniques de trasplantament i la disminució del rebuig amb l'aparició de la immunosupressió han permès perllongar la vida de l'empelt i augmentar el nombre de trasplantaments amb èxit. No obstant encara subsisteix un índex massa elevat de rebuig agut que compromet la supervivència de l'empelt a mig-llarg termini. Arribats a aquest punt, algunes experimentacions han suggerit que el microquimerisme podria ser una opció per a disminuir la incidència d'aquest tipus de rebuig en els pacients trasplantats. Els resultats descrits en aquesta tesi permeten en primer lloc demostrar l'existència d'aquest microquimerisme a nivell molecular en els pacients trasplantats de ronyó, de cor o de fetge. En segon lloc, es va correlacionar la presència de microquimerisme al segon mes post-trasplantament amb una més baixa incidència de rebuig agut en pacients trasplantats de ronyó i una tendència similar per als pacients amb trasplantament de cor. Tenint en compte l'absència d'episodis de rebuig a 4 anys en els pacients amb microquimerisme, aquest podria ser considerat com a factor precoç de pronòstic del rebuig agut a mig termini, suposant així la classificació dels pacients en grups de risc de rebuig en funció de l'absència o la presència de microquimerisme als dos mesos. / The presence of a few circulating donor cells in recipient's blood was first thought to be only an epiphenomenon of solid organ transplantation, also called microchimerism, but several authors have suggested that these circulating cells may contribute to tolerance induction. This study aims to assess the rate of microchimerism after kidney transplantation and determine its influence on acute rejection in a 4-year follow-up. A total of 84 single-kidney recipients were included for microchimerism detection and quantification 2, 6, 12, and 18 months after transplantation by specific detection of non-shared STR, VNTR, human leukocyte antigen-A, -B, -DRB1, and SRY alleles. Kinetic establishment of microchimerism was monitored in a double kidney transplanted recipient for 150 min after declamping and after 7 days. Microchimerism was detected in 56.2% of kidney recipients 2 months after transplantation (M2): this fell to 30.1% at 12 months. In renal calcineurin inhibitor-based immunosuppression cohort (n_73), the microchimerism negative group (n_32) showed 37.9% biopsy-proven acute rejection (BPAR), whereas in the microchimerism-positive group (n_41), no recipient did (P_0.001). Regardless of immunosuppression, BPAR incidence was 35.6% and 4.9%, respectively (P_0.001). Multivariate study showed microchimerism as a protective factor against BPAR (odds ratio: 8.3; 95% confidence interval: 1.8 to 37.9; P_0.006), blinding other well-known rejection-risk variables. Microchimerism M2 presence did not correlate with a multifactorial critical outcome such as late graft loss. Microchimerism was frequent after kidney transplantation and correlated with a significantly lower incidence of rejection. We propose that early microchimerism monitoring could help early detection of low rejection-risk recipients.