La colocación de implantes dentales para rehabilitar pacientes con edentulismos parciales o totales se considera un procedimiento rutinario con excelentes porcentajes de éxito a largo plazo. La alta predictibilidad de estos resultados se basa en una secuencia de tratamiento protocolizada, que comprende una fase de diagnóstico y planificación, una fase quirúrgica y una fase restauradora. La fase de diagnóstico preoperatorio implica un detallado análisis protésico, clínico y radiográfico. En este momento, se realiza un set-up protésico que permite predecir el contorno de la futura reconstrucción protésica con el fin de determinar la posición ideal del implante. Este set-up se transforma en una férula radiológica que el paciente porta durante el examen radiográfico. La imagen resultante incorpora la referencia protésica a la imagen radiográfica y permite, conjuntamente con la información obtenida de la exploración clínica, el estudio de la disponibilidad ósea, la identificación de estructuras anatómicas relevantes, y la determinación de la posición y dimensiones del implante a colocar. Posteriormente, el clínico intenta transferir la posición planeada al escenario clínico con la ayuda de una férula quirúrgica convencional, que transfiere la información protésica al campo operatorio. / The present investigation has tried to analyze and compare two implant planning and placement treatment concepts from a holistic approach. Conventional and, more frequently, computer-assisted implant planning and placement protocols have been repeatedly investigated in terms of implant placement accuracy. However, the implant placement precision is only one of the relevant aspects when evaluating an implant planning and placement procedure. Other aspects such as treatment’s predictability, complications or unexpected events derived, treatment outcomes, patients’ perception, influence on the patient’s quality of life, or time and economic costs derived, are identically relevant when assessing the treatment’s value. Therefore, the aim of this study was to investigate all of these parameters in order to quantify the treatments’ efficiency.

La colitis ulcerosa (UC) s’associa a un alt risc de desenvolupar càncer colorectal (CRC). La resposta inflamatòria i, en particular, alguns receptors de la immunitat innata com els TLR, condicionen la resposta immune, intervenen en el manteniment de la funció barrera intestinal i en la modulació de mecanismes reparadors, processos relacionats amb la resolució o cronificació de la inflamació. En aquesta tesi hem explorat la relació entre mecanismes inflamatoris i tumorigènics en models animals, que permeten estudiar la transició inflamació-tumorigènesi sense les influències degudes a la farmacoteràpia, i en mostres humanes. En models murins de colitis, càncer colorectal i càncer colorectal associat a colitis hem analitzat les relacions entre els canvis histopatològics i l’expressió de gens, i hem valorat quines modificacions de l’expressió de microRNA les acompanyen, buscant la seva possible repercussió en processos d’inflamació, proliferació, apoptosi i distorsió de l’arquitectura tissular. També hem estudiat com es modifiquen els perfils fenotípics de cèl·lules mononuclears de cara a establir-ne el valor com a biomarcadors putatius de la transició colitis-càncer. En material biològic humà, els nostres esforços s’han adreçat a valorar l’expressió gènica en biòpsies de còlon obtingudes d’individus sans, de pacients amb UC i d’adenomes, de cara a seleccionar els gens que presenten canvis d’expressió associats a processos tumorals i inflamatoris. També hem valorat in vitro fins quin punt la funció barrera intestinal és afectada per les secrecions dels monòcits, per a establir la possible relació causal entre un comportament anòmal dels monòcits i la permeabilitat intestinal incrementada que es dóna en la UC. Els resultats obtinguts en els models murins ens han permès validar la correlació entre la inflamació intestinal i la promoció dels processos tumorigènics i constatar que la simple cronificació de la inflamació desorganitza la resposta reparadora provocant una marcada hiperplàsia i l’aparició de focus de criptes aberrants, fins i tot sense induir mutagènesi per administració d’agents alquilants. En els animals que reben un agent mutagen i pateixen episodis recurrents de colitis, els tumors són més nombrosos, més grans i presenten major grau de displàsia en relació als que s’observen sense el concurs d’episodis d’inflamació. Els tumors que apareixen en un context inflamatori presenten alteracions significatives en l’expressió dels gens tlr4, tlr9, cnnd1, cox2 i bcl2. Això suggereix una implicació dels gens esmentats en el desenvolupament de tumors associats a colitis. En aquests tumors s’evidencia també una disminució significativa de l'expressió de miR-135a, miR-21, miR-145, i miR-34a, fet que suposaria un increment d'expressió de les seves dianes. L’anàlisi predictiva amb eines bioinformàtiques ha permès seleccionar dianes d’interès en funció de la seva relació amb els processos de proliferació, inflamació, apoptosi, angiogènesi i organització tissular. Entre elles destaquem tiam1, vcl, stat3, ptk2, wnt1, pak4, p120, birc5, btg2, klf4, rtkn, i peli1. L’anàlisi de l’expressió gènica sobre micromatrius partint de còlon humà sà, de pacients d’UC i d’adenomes, ha permès verificar quins gens es troben significativament alterats. De l'anàlisi GO, la comparació entre els diferents grups, i la literatura, hem seleccionat un llistat de gens biomarcadors putatius del CRC i associats també a UC: brca1, brca2, nbn, tp53, smad3, fcer1g, a2m, dock2, atf4, cxcl12, itga8, eps8, rhou, nrp1 i ptk2b. Pel que fa als monòcits de sang perifèrica, l’estimulació amb lligands de TLR4 determina una resposta secretora diferent en els monòcits de pacients d’UC en comparació amb els d’individus sans. Aquest perfil secretor diferencial pot ser parcialment responsable d’un deteriorament més acusat la funció barrera intestinal en pacients d’UC, afavorint la cronificació de la inflamació i l’aparició de displàsies. / Ulcerative colitis (UC) is associated to an increased risk to develop colorectal cancer (CRC). In the gut, inflammation and activation of receptors of innate immunity such as TLRs, accomplish several functions, including tailoring adaptive immune responses, deploying repair mechanisms and maintaining the intestinal barrier function. The tuning of such functions may result in resolution or chronification of the inflammation. Here we have explored the relationship between inflammatory and tumourigenic mechanisms in animal models - which allow the study of the inflammation-tumourigenesis transition without the biases due to pharmacotherapy -, and in human samples. We have analyzed the relationship between histopathological findings and gene expression variations in murine models of colitis, colorectal cancer and colitis associated colorectal cancer. The expression of microRNAs in these conditions has also been quantified and their potential repercussions in the expression of genes related to inflammation, proliferation, apoptosis and tissue organization has been explored. Changes in mononuclear cell phenotypic profiles have also been studied in order to assess their putative value as biomarkers of inflammation-tumourigenesis transition. In human samples, we intended to study gene expression in colon biopsies obtained from healthy individuals, UC patients and adenomas, in an attempt to find expression changes associated both to UC and CRC. Furthermore, we have evaluated in vitro to what extent the intestinal barrier function is affected by monocyte secretions, to establish whether an anomalous monocyte responsiveness may contribute to the enhanced intestinal permeability usually found in UC patients. The results obtained in the murine model show a strong correlation between intestinal inflammation and enhanced tumour development, probably resulting from a disregulation of repair mechanisms, as shown by the finding of a significant hyperplasia and increased occurrence of aberrant crypt foci. In animals receiving a mutagenic agent and undergoing recurrent colitic episodes, the tumours are larger, more abundant and exhibit a higher degree of dysplasia compared to tumours observed in mice receiving only the mutagenic agent. Tumours appearing in an inflammatory context display significant gene expression alterations in tlr4, tlr9, cnnd1, cox2, and bcl2. This suggests an involvement of these genes in colitis associated tumour development. Inflammation associated tumours also showed a significant decrease in miR-135a, miR-21, miR-145 and miR-34a expression, which may lead to an increased expression of their target mRNAs. Among them we have highlighted those involved in proliferation, inflammation, apoptosis, angiogenesis and tissue organization processes. We propose tiam1, vcl, stat3, ptk2, wnt1, pak4, p120, birc5, btg2, klf4, rtkn and peli1 as candidate genes for the follow up of the bias inflammation-tumourigenesis. Gene expression microarray analysis has allowed us to identify genes whose expression is significantly altered in biopsies taken from UC patients and colon adenomas compared to healthy tissue. On the basis of this comparison, literature and gene ontology analysis, we have selected a list of genes altered in CRC and also associated to UC, which may be useful as putative biomarker genes: bcra1, bcra2, ndn, tp53, smad3, fcer1g, a2m, dock2, atf4, cxcl12, itga8, eps8, rhou, nrp1 and ptk2b. Our results show too that TLR4 ligands elicit an enhanced secretory response in monocytes of UC patients compared to those of healthy individuals. This enhanced response induces increased disruptive effects on the intestinal barrier function in vitro, suggesting that an anomalous monocyte secretory profile may be partly responsible for the increased intestinal permeability found in UC patients, which may contribute to the chronification of colitis and promotion of dysplasia.

Mitjançant tècniques d’anàlisi de tot el genoma hem sigut capaços d'identificar regions diferencialment metilades entre teixit de colon normal i tumoral provinents del mateix pacient. Un dels gens més importants és AKR1B1, l'illa CpG associada al promotor d’aquest gen esdevé hipermetilada en un 90% dels càncers colorectals estudiats (més de 200), aquesta troballa ha estat confirmada en dos sets de mostres independents. Sorprenentment, la hipermetilació no està acompanyada per una clara baixada de l’expressió d’AKR1B1, de fet vam observar que aquesta hipermetilació estava associada amb el silenciament dels gens AKR1B10 i AKR1B15 (tots ells membres de la mateixa família d’aldo-keto reductases), localitzats a 60 Kbs de l'illa CpG. Utilitzant tècniques per esbrinar l'estructura de la cromatina dins del nucli vam observar que l'illa CpG es troba en contacte amb el promotor de AKR1B10, el que indica una possible funció d’enhancer per a l'illa CpG. Aquesta funció enhancer va ser corroborada mitjançant assajos de luciferasa i demostrada in situ mitjançant l’alteració de la regió enhancer, utilitzant la tècnica d’edició genòmica CRISPR. A més a més, l’acció enhancer va ser recuperada en models cel·lulars gràcies a l’acció de diverses drogues epigenètiques, que produïen l’activació de l’enhancer (observable per la reaparició de la marca H3K27ac) i la reactivació de l’expressió d’AKR1B10 i AKR1B15. En aquest treball també s’avalua l’impacte de la hipermetilació en la via de l’àcid retinoic, a la qual pertanyen els enzims de la família AKR1B. Observem que la via està fortament hipermetilada i, en conseqüència, silenciada. El fet més remarcable a nivell clínic és que aquestes alteracions poden servir com a marcador de pronòstic de la malaltia i com a marcador de diagnòstic no invasiu. / By applying a genome-wide approach to detect differential methylation between colorectal tumors and their paired normal tissue we identified a number of genes that suffer hypermethylation in colorectal cancer. One of the most interesting genes was AKR1B1, which promoter CpG island became hypermethylated in about 90% of all the colorectal cancers samples analyzed. Unexpectedly, this hypermethylation was not accompanied by a clear downregulation of the AKR1B1 transcript. After extending the analysis to the neighboring genes, we realized that this hypermethylation was actually associated with silencing of AKR1B10 and AKR1B15 genes (all of them members of the same aldo-keto reductase gene family), located 60 Kb upstream of the methylated CpG island. Using techniques to elucidate the chromatin structure within the nucleus, we realized that the CpG island was in close contact with the AKR1B10 promoter, what indicates a putative enhancer role for the CpG island. This enhancer function was checked using luciferase assays and was demonstrated in situ through the alteration of the enhancer region, using the genome editing technique CRISPR. Moreover, the enhancer activity was recovered using cellular models through the treatments with different epigenetic drugs, which produced the activation of the enhancer (with the characteristic H3K27ac mark) and the reexpression of AKR1B10 and AKR1B15 genes. In this work we also evaluated the impact of the hypermethylation in the retinoic acid pathway, where AKR1B enzymes belong to. We observed a strong hypermethylation of the retinoic acid pathway and, as a consequence, silencing. The most remarkable finding is that those alterations can be used to predict the outcome of the disease and also as a non-invasive diagnostic marker.

E-glass fiber-reinforced composites (FRC) have become popular in dental and medical applications for load-bearing applications. This is due to their enhanced biomechanical matching with living tissues compared to traditional materials, as well as additional biocompatible properties. Recently, it has been shown that FRC enhances gingival soft tissue integration. Besides, satisfactory results have been observed after undergoing five years of simulated oral fatigue on unidirectionally reinforced FRC abutments. These studies make FRC promising materials for implant abutment applications. Nonetheless, there is a lack of studies regarding bacterial adhesion of FRC when compared with those published on traditional implant abutment materials. Furthermore, the effect of different fiber orientation on the load-bearing capacity of FRC abutments has yet to be determined. Therefore, this work aimed to evaluate E-glass FRC in terms of biological and mechanical aspects in order to explore a new alternative metal-free abutment material. A further aim has been to develop a standard set of surface analysis methods. Surface topography characterization was performed by using atomic force microscopy and white light interferometry. Wettability was determined by using the sessile drop method. Additionally, a novel standard set of surface parameters to characterize biomaterial surfaces was proposed taking into account their correlation values and sensitivity in material discrimination (Study I). The attachment (bacterial adhesion) of Escherichia coli and Staphylococcus aureus was determined and discussed (Study II). Finally, the mechanical properties were assessed by three-point bending tests and the load-bearing capacity examined using static loading following ISO 10477 and ISO 14801 standards (Study III). The results of the FRC surface characterization showed that they exhibited rough surfaces with hydrophobic characteristics. This increased roughness enhanced the early bacterial adhesion on FRC surfaces nevertheless, on the later, mature biofilm compensated these differences. The following parameters were best in biomaterials discrimination: Sa, Sku, and Smid at the nanoscale, Sa and Sz at the microscale and one contact angle. Bidirectionally reinforced FRC rods showed a greater breakage capacity compared to unidireccional rods. Bidirectionally reinforced FRC abutments showed statistically higher load-bearing capacities compared to unidirectionally reinforced abutments. Hence, owing to its comparable bacterial response to current implant abutment materials in addition to the adequate mechanical properties of bidirectional FRC abutments, it can be concluded that FRC is a promising alternative material in implant prosthetic dentistry. / Los materiales compuestos de resina reforzados con fibras de vidrio E (FRC) están aumentando su uso en aplicaciones dentales y ortopédicas como materiales de soporte de carga. Esto es debido a que exhiben una mejor adaptación biomecánica con los tejidos vivos en comparación con los materiales tradicionales, así como por sus propiedades biocompatibles. Recientemente, se ha observado que mejora la formación del tejido gingival peri-implantario. Además, pilares de FRC reforzados unidireccionalmente han soportado satisfactoriamente 5 años de fatiga oral simulada. Estos estudios hacen que los FRC sean materiales prometedores para pilares de prótesis sobre implantes. Sin embargo, hay una falta de estudios que comparen la adhesión bacteriana de FRC a los materiales actuales para prótesis sobre implantes. Además, el efecto de la diferente orientación de las fibras en la capacidad de carga de los FRC como pilar implantario está aún por determinar. Por lo tanto, este estudio tuvo como objetivo evaluar los aspectos bacterianos y mecánicos de los FRC en con el fin de investigar un nuevo material alternativo libre de metal como pilar para prótesis sobre implante. La caracterización de la rugosidad superficial se realizó mediante microscopía de fuerza atómica e interferometría de luz blanca, y la humectabilidad se determinó utilizando el método de la gota sésil. Se analizaron los parámetros de superficie obtenidos en función de su eficacia en discriminar materiales y se propuso un conjunto de parámetros con el mayor poder discriminatorio (Estudio I). Posteriormente se cuantificó y analizó la adhesión bacteriana de Escherichia coli y Staphylococcus aureus (Estudio II). Por último, se evaluaron las propiedades mecánicas mediante ensayos de flexión de tres puntos y la capacidad de carga estática siguiendo las normas ISO 10477 e ISO 14801 respectivamente (Estudio III). Los resultados de la caracterización de superficie mostraron que los FRC presentan superficies rugosas con características hidrofóbicas. Esta rugosidad aumentó la adhesión bacteriana temprana aunque si nos atenemos al biofilm maduro no se observaron diferencias. Los parámetros Sa, Sku y Smid en la nanoescala, Sa y Sz en la microescala y un ángulo de contacto resultaron ser los más eficaces en la discriminación de biomateriales. Las barras reforzadas bidireccionalmente mostraron una mayor capacidad de fractura en comparación con las unidireccionales. Los pilares de FRC reforzados bidireccionalmente mostraron estadísticamente una mayor capacidad de carga en comparación con pilares reforzados unidireccionalmente. Por lo tanto, debido a su similar respuesta bacteriana con los actuales materiales así como de las adecuadas propiedades mecánicas de los pilares de FRC reforzados bidireccionalmente, se puede concluir que los FRC son materiales alternativos prometedores para su aplicación en prótesis sobre implante.

En patología humana esta demostrat que després d'una antrectomia les tècniques de reconstrucció per restablir el trànsit intestinal descrites per Billroth produeixen una morbilitat i uns quadres clínics coneguts com a SÍNDROMES POST-GASTRECTOMIA. En un estudi multicèntric realitzat a Catalunya el 1994 s'evidència que només el 19% de cirurgians fan una reconstrucció en Y de Roux després d'una antrectomia.Per això hem volgut demostrar experimentalment en la rata les diferències que es troben a la mucosa del remanent gàstric després d'una antrectomia.MATERIAL I MÈTODES: 4 grups de 10 animals cada un: grup control, grup BI, grup BII, grup Y de Roux. Al grup control es fa una gastrotomia i a la resta antrectomies i reconstrucció segons tècnica de Billroth I,II o Y de Roux.A les 12 setmanes sacrifici i determinació de: pes a les 6 i 12 setmanes, variacions de glicèmia, creatinina, proteïnes, triglicèrids i insulina en sang, número de colònies i tipus de germen que creix en el remanent gàstric, volum i concentració d'àcids biliars en el suc del remanent gàstric, alteracions histpatològiquess en el munyó gàstric i àrea perianastomòtica.RESULTATS: 1.- Evolució del pes: menor increment de pes del grup BII i major en el grup Y de Roux sent les diferències estadísticament no significatives. 2.- Augment en el grup Y de Roux dels triglicèrids sent això estadísticament significatiu sobre el grup BII, augment no significatiu de la insulina en el grup Y de Roux. 3.- Major nombre de colònies per c.c. en el grup BII amb flora més homogènia (E.Coli) que el grup control, major nombre de càndides en el grup Y de Roux amb nombre de colònies semblant al grup control. 4.- Diferències estadísticament significatives de major volum i concentració d'àcids biliars en el grup BII respecte al grup Y Roux. 5.- Augment de mucosa gàstrica hiperèmica i infiltració de cèl·lules gegants en el grupo BII respecte al Y de Roux estadísticament significatiu, augment de tumoracions (pòlips hiperplàsics) 7 en el grup BII, 0 en el grup control, 2 en el BI i 3 en el Y de Roux. Correlació entre augment de pes i augment d'insulinèmia en el grup Y de Roux. Correlació entre augment de colònies i augment de volum i concentració d'àcids biliars. Correlació entre erosions perianastomòtiques i tumoracions amb augment de concentració d'àcids biliars.CONCLUSIONS: Conclusió final: existeix una relació directa entre: la concentració dels àcids biliars, la presència de colònies bacterianes i l'afectació de la mucosa gàstrica, en els animals amb una reconstrucció tipus Billroth II. / In human pathology it has been demonstrated that after an antrectomy, reconstruction techniques to re-establish intestinal tract described by Billroth produce morbidity and some well-known clinical diseases as POST-GASTRECTOMY SYNDROMS. In a multicentric study carried out in Catalonia in 1994 it was observed that only 19% of surgeons carry out a Roux-en-Y reconstruction after an antrectomy. For this reason, we wanted to demonstrate, experimentally in the rat, differences in the mucous of the gastric remanent after an antrectomy. MATERIAL AND METHODS: 4 groups of 10 animals each: Control group, Group BI, Group BII, Group Roux-en-Y. A gastrotomy was performed to the control group. And antrectomies with reconstruction according to technique of Billroth I,II or Roux-en-y, to the rest of the groups. After 12 weeks: sacrifice and determination of: weigh to the 6 and 12 weeks, glicemy variations, creatinine, proteins, triglicerids and insulin in blood, nº of colonies and germ type that has grown in the gastric remanent, volume and concentration of biliary acids in the juice of the gastric remanent, histpatologic alterations in the gastric stump and perianastomotic area. RESULTS: 1. - Weight evolution: smaller increment of weight in group BII and bigger group Roux-en-Y being statistically differences not significant. 2. - Increase in the group Roux-en-Yof the triglicerids being statistically significant in group BII, non significant increase of the insulin in group Roux-en-Y. 3. - bigger number of colonies for c.c. in group BII with homogeneous flora (E.Coli) than in the control group, bigger nº of candid in the group Roux-en-Y with similar nº of colonies than the control group. 4. - Bigger statistically differences of volume and concentration of biliary acids in the group BII regarding the Roux-en-Y group. 5. - Increase of mucous gastric hyperaemia and infiltration of giant cells in the group BII regarding the Roux-en-Y group statistically significant, tumours increase (hyperplasic polyps) 7 in group BII, 0 in group control, 2 in BI and 3 in the Roux-en-Y group. Correlation between increases of weight and insulinemia increases in the Roux-en-Y group. Correlation between increases of colonies and increases of volume and concentration of biliary acids. Correlation between perianastomotic erosions and tumours with increases of biliary acids concentration. CONCLUSIONS: It does exist a direct relationship among biliary acids concentration, presence of bacterial colonies and the gastric mucosa affectation in animals with a Billroth II reconstruction.

La Odontología conservadora ha dado varios cambios sustanciales, el ultimo se llama "odontología adhesiva". Los avances en la tecnología adhesiva han simplificado los procedimientos dentales, ofreciendo un resultado más estético a los pacientes y un tratamiento más conservador a los clínicos. Estás mejoras en la adhesion, el aumento de la demanda de la sociedad hacia restauraciones más estéticas o restauraciones libres de metal, junto con el interés de profesionales dentales por materiales del color del diente, hizo que el uso de la amalgama y otros metales utilizados en boca cada vez más controvertido, a pesar de la ausencia de pruebas científicas definitivas . El objetivo de esta tesis se centró en analizar el desarrollo de la odontología adhesiva; se evaluó la adaptación marginal, analizando cuantitativamente mediante microscopía electrónica la cantidad de márgenes continuos y no continuos en restauraciones de clase V empleando un adhesivo de grabado total con diferencias en la aplicación del ácido ortofosfórico. Cualitativamente mediante el OCT, se analizó la posible propagación de las grietas o márgenes no continuos. Se evaluó también la adaptación marginal de un composite de polimerización dual como un sustituto de amalgama con diferencias en el grabado de ácido ortofosfórico en esmalte y diferentes modos de polimerización química y dual, con el objetivo de obtener la restauración de cavidades de una forma rápida y sencilla. Por último se describió el paso a paso de una rehabilitación adhesiva de composite en un paciente joven con un enfoque mínimamente invasivo, restaurando la salud, la función biomecánica y la apariencia estética.

El càncer colorectal és el tipus de neoplàsia més comuna en els països desenvolupats i representa la segona causa de mort per càncer. Per tant, el coneixement de les bases moleculars implicades en la carcinogènesi poden facilitar el diagnòstic i el tractament del càncer. Un dels gens implicats en les bases moleculars del càncer de còlon és el proto-oncogèn K-RAS. El gen K-RAS es localitza en el cromosoma 12 i codifica per la proteïna K-RAS. El proto-oncogèn K-RAS s’activa específicament per mutacions puntuals en el codó12 (aproximadament el 82% de totes les mutacions) i el codó13 (aproximadament el 17%) de l’exó 2 del gen K-RAS. S’han descrit altres mutacions en el codó 61 i 146, representant aproximadament entre 1-4 %. En el càncer colorectal aquestes alteracions es presenten en aproximadament el 40% dels casos. Aquestes mutacions provoquen canvis en l’activitat GTPasa i ocasionen acumulació de la proteïna RAS en el seu estat actiu (unida a GTP). La proteïna mutada altera les vies de trasducció de senyals mitogèniques produint-se l’estimulació del creixement cel·lular i l’expansió clonal. L’estadiatge del càncer colorectal es basa en una sèrie de criteris clinicopatològics que es tenen en compte per l’elecció del tractament al qual es sotmetrà el pacient. Pels tractaments actuals es necessita conèixer les bases biològiques i moleculars dels tumors per poder oferir el tractament més correcte, i per tant, es necessita conèixer els factors predictius i els factors pronòstic de cada pacient. Nombrosos estudis han determinat el valor predictiu de l’estatus mutacional de K-RAS davant la resposta al tractament amb cetuximab (anticòs monoclonal dirigit contra el domini extracel·lular de la proteïna de membrana EGFR), sobretot en pacients amb càncer colorectal metastàtic. No obstant, el valor de les mutacions en K-RAS com a factor pronòstic en càncer de còlon encara està per confirmar, ja que els estudis actuals són controvertits en aquest aspecte. En aquesta tesi, ens vam marcar uns objectius que eren: determinar la presència de mutacions en el gen K-RAS en mostres tumorals de còlon, valorar la supervivència global i el temps lliure de malaltia en relació a la presència o no d’aquestes mutacions i valorar si la mutació de K-RAS es comporta com un factor pronòstic independent. S’ha estudiat la presència de mutacions en el gen K-RAS en 235 pacients diagnosticats de càncer colorectal durant el període comprès entre 2004-2005 en el Hospital Universitari Mútua Terrassa. Per l’estudi de les mutacions de K-RAS s’ha utilitzat el Kit Therascreen (DxS Diagnostics) aprovat per la Unió Europea amb la tecnologia de PCR-RT, amb sondes fluorescents tipus Scorpion (Amplification refractory mutation system ARMS). De cada pacient s’han recollit unes dades clinicopatològiques: edat, sexe, data cirurgia, localització del tumor, tipus histològic, grau histològic, invasió limfàtica, invasió venosa intramural i extramural, invasió perineural, pT, pN, CEA, quimioteràpia neoadvujant, quimioteràpia adjuvant, recidiva local, metàstasis pulmonars, metàstasis hepàtiques o en altres localitzacions, quimioteràpia metàstasis, tractament amb cetuximab, èxitus, situació actual, última revisió oncològica i l’estat mutacional de K-RAS. S’han utilitzat el mètode de Kaplan-Meier per estimar les corbes de supervivència respecte l’estat muracional de K-RAS (mutat vs no mutat), respecte el temps de supervivència global i el temps lliure de malaltia. S’han utilitzat models multivariables de regressió de Cox per estimar els quocients de risc associats amb KRAS (natiu vs mutat) i valorar si les mutacions en KRAS es comporten com un factor pronòstic independent. / Colorectal cancer is one of the most common human malignances and one of the leadingd causes of cancer-related deaths in the development countries. Improvements in the knowledge of cancer biology have led to the development of the best diagnostic and teatment. The ras family of oncogens comprise three principal members (K-RAS, H-RAS and N-RAS) all witch have been implicated in the development of human maliganances. The K-RAS oncogene located on chromosome 12p12 encodes a 21 kD potein involved in the G-protein signal transduccion pathway, modulating cellular proliferation and diferentiation. Oncogenic mutations of the K-RAS genes are observed in about 40% (20–50%) of sporadic colorectal cancers. These are point mutations and are generally observed as somatic mutations. Up to 90% of activating mutations of the RAS gene are detected in codons 12 (∼82%) and 13 (∼17%). The most frequent types of mutations of the K-RAS oncogene result in constitutive activation of this signal transduction pathway and, consequently, unregulated proliferation and impaired differentiation. The staging of colorectal cancer based on a series of clinical-criteria taken into account by the choice of treatment to which the patient is subjected. For current treatments will need to know the biological and molecular tumor to provide the correct treatment and, therefore, we need to know predictive factors and prognostic factors of each patient. The EGFR has become an important target in the treatment of metastatic colorectal cancer. Mutations of the K-RAS gene may activate downstream signal transduction and confer resistance to upstream inhibition of the EGFR by monoclonal antibodies. The K-RAS mutation status has been identified as a strong predictor of response to anti-EGFR antibodies in clinical trials agents such as cetuximab or panitumumab should, therefore,only be offered to patients with a K-RAS wild-type. Measurement of K-RAS oncogene abnormalities has not been demonstrated to be an independent predictor for either survival, quality of life,or disease-free survival in patients with large bowel carcinoma. Abnormalities of K-RAS in colorectal tissue may correlate with increased relapse rate and decreased survival. However, currently available data do not demonstrate that ras oncogene analysis provides independent prognostic information in CRC. In this thesis, we set some goals were: to determine the presence of mutations in K-RAS in colorectal tumor samples, assess overall survival and disease-free time in relation to the presence or absence of these mutations and assess whether the mutation of K-RAS acts as an independent prognostic factor. Hematoxlin and eosin stained slides from 235 primary CRC patients with corresponding paraffin-embedded material available for molecular analysis were retrospectively collected from the Hospital Universitari Mútua Terrassa during de period 2004-2005. The K-RAS mutation is detected with Therascreen (DxS Diagnostic), with PCR-real time, using ARMS (amplification refractory mutation system). Histopathological and clinical data criteria were reviewed and included: age, gender, date surgery, tumor location, histologic grade, lymphatic invasion, venous invasion intramural and extramural, perineural invasion, pT and pN classification, CEA, chemotherapy neoadvujant, chemotherapy adjuvant, local recurrence, lung metastases, liver metastases and metastases in other locations, chemotherapy metastases, treatment with cetuximab, deaths, current, latest revision cancer and the mutational status of K-RAS. Clinical outcome of interest was cancer-specific survival time, which was available for 235 patients. Kaplan-Meier methods were used to estimate the survival curves by K-RAS status (wild-type vs mutated), with overal survival and disease-free time. Cox proportional hazards multivariable regression models were used to estimate the hazard ratios associated with K-RAS (wild-type vs mutated).

INTRODUCCIÓN. El mineral trióxido agregado (MTA) y el cemento Pórtland (CP) se comparan frecuentemente en estudios de investigación por su parecido químico en su composición, y pueden verse afectados con distintas soluciones irrigantes usadas habitualmente en endodoncia. HIPÓTESIS. La rugosidad superficial, el pH, la conductividad y la solubilidad del MTA y del cemento Pórtland (CP) varían con los irrigantes utilizados en endodoncia. OBJETIVOS: Determinar la rugosidad superficial, el pH, la conductividad y la solubilidad al someter el MTA y el CP a diferentes irrigantes. MATERIALES Y MÉTODOS. El número de muestras expuestas a cada tipo de irrigante fue de 15. Para ello, se estudiaron un total de 420 muestras, 210 para cada tipo de cemento (ProRoot MTA® blanco y Cemento Pórtland blanco). Se seleccionaron los siguientes irrigantes: hipoclorito sódico al 5% y al 2,5%, ácido cítrico al 20% y al 10%, clorhexidina al 2%, EDTA al 17% y suero fisiológico como control. El estudio de la rugosidad superficial se realizó con el microscopio Leica DCM 3D que permite una perfilometría con tecnología dual confocal e interferométrica. RESULTADOS. El CP aumentó significativamente la rugosidad en el parámetro Ra y RMS con hipoclorito al 2,5%, ácido cítrico al 10% y al 20% y con suero fisiológico. El análisis de Tukey respecto a Ra, RMS y PV mostró que había diferencias cuando el ácido cítrico al 20% actuó sobre CP o sobre MTA, variando más en el CP. El pH mostró mayor alcalinidad en suero fisiológico sobre el MTA a los 15’ y a los 60’. La conductividad del hipoclorito al 2,5% en contacto con el MTA aumentó ligeramente a los 15 minutos y disminuyó a los 60’, en cambio sobre CP disminuyó progresivamente en el tiempo. En el hipoclorito al 5% se observó un aumento de la conductividad a los 15’ y una disminución a los 60’ en ambos cementos, con mayor disminución para CP. En ácido cítrico al 10 y al 20 % los dos cementos disminuyen la conductividad en todos los tiempos con valores superiores de disminución para CP. En EDTA se observa un aumento de la conductividad a los 60’ en el cemento de MTA. En todas las muestras había una disminución estadísticamente significativa del peso después de introducir la muestra con el irrigante. El análisis de Tukey indicó que había diferencias entre MTA vs CP con ác. cítrico 20%, habiendo más pérdida de peso en CP. El irrigante que causó más solubilidad en CP fue el ácido cítrico al 20%. El irrigante que causó más solubilidad en MTA fue el ácido cítrico al 10%. CONCLUSIONES. 1) La rugosidad superficial se observó modificada en CP por los irrigantes utilizados con valores estadísticamente significativos, mientras que en ProRoot MTA® la rugosidad se modificó escasamente y en este caso los resultados no eran estadísticamente significativos. 2) Se observaron unos valores más altos de pH en ProRoot MTA® que en el CP tratados con suero fisiológico a los 15 y a los 60 minutos siendo los resultados estadísticamente significativos. 3) El cemento de ProRoot MTA® alcanzó niveles más altos de conductividad que el CP y se mantuvo en el tiempo con resultados estadísticamente significativos tanto en el periodo de 0 a 15 minutos como de 0 a 60 minutos. 4) La solubilidad de CP fue más elevada que la del ProRoot MTA® independientemente del irrigante utilizado, siendo estos resultados estadísticamente significativos. 5) Como consecuencia de las conclusiones anteriores se deriva una conclusión final: El ProRoot MTA® cambió menos que el CP en contacto con los irrigantes usados habitualmente en endodoncia. / INTRODUCTION. The mineral trioxide aggregate (MTA) and Portland (CP) cement are compared frequently in research studies because of their similar chemical composition and may be affected with different irrigating solutions used in endodontics. HYPOTHESIS. The surface roughness, pH, conductivity and solubility of MTA and Portland (CP) cement vary with irrigants used in endodontics. OBJECTIVES. To determine the surface roughness, pH, conductivity and solubility after the immersion of the MTA and the CP at different irrigants. MATERIALS AND METHODS. The number of samples exposed to each type of irrigant was 15. Therefore, a total of 420 samples, 210 for each type of cement (Portland Cement white and ProRoot MTA® white) were studied. The irrigants selected were the following: 5% sodium hypochlorite and 2.5% citric acid 20% and 10%, 2% chlorhexidine, 17% EDTA, and saline as control. The study of surface roughness was performed using the Leica DCM 3D, which enables profilometry whit dual technology confocal and interferometric. RESULTS. The CP significantly increased in roughness parameter Ra and RMS 2.5% hypochlorite, 10% citric acid, 20% citric acid and saline. Tukey analysis regarding Ra, RMS and PV showed that there were differences when 20% citric acid acted on CP or MTA, varying more in the CP. The pH in MTA and PC showed a greater alkalinity in saline with MTA at 15 minutes and 60 minutes with statistical significance. MTA cement reached higher levels of conductivity than CP with statistically significant values in both the period from 0 to 15 min. and from 0 to 60 min. The solubility of CP was higher than that of the MTA regardless of the irrigant used. Tukey analysis indicated that there were differences between CP vs AC MTA. citric 20%, with more weight loss with CP. CONCLUSIONS: Taking into account the results mentioned above, a final conclusion is reached: The MTA ProRoot changes less than CP when treated with the irrigants commonly used in endodontics.

La gingivitis y la periodontitis son dos enfermedades de alta prevalencia en la población mundial. Se estima que la gingivitis afecta al 82% de niños y adolescentes. En España, la última encuesta sobre salud bucal, realizada el año 2010, muestra que el 59,8% de los adultos tendría gingivitis y sólo el 14,8% tendría las encías sanas. En algunos individuos la gingivitis puede progresar a periodontitis, una enfermedad infecciosa crónica cuyo principal factor etiológico es la presencia de determinadas especies bacterianas potencialmente patógenas, junto con un huésped susceptible y unos factores de riesgo asociados. En la periodontitis existe la pérdida de las estructuras de soporte alrededor del diente, es decir, de hueso, de cemento y de tejido conectivo, por lo que ésta es una condición irreversible. No podemos distinguir qué individuos y qué localizaciones con gingivitis progresarán a periodontitis, por lo que es muy importante la prevención, el tratamiento y la monitorización de los tejidos gingivales. La prevención de las enfermedades periodontales se basa en el control del biofilm bacteriano supragingival. Los profesionales deben instruir a los pacientes en los mecanismos de higiene oral que éstos han de realizar en casa, deben revisar su control de placa en todas las visitas y motivarles positivamente, para presentar niveles de placa compatibles con salud gingival. Tanto el control de placa por parte del paciente como el cumplimiento de unas correctas y regulares visitas de mantenimiento periodontal, son fundamentales para prevenir el desarrollo de la gingivitis y mantenter la estabilidad clínica a largo plazo de los resultados obtenidos con el tratamiento periodontal, tanto no quirúrgico como quirúrgico. Debido a que en una gran parte de la población el control mecánico de la placa no es óptimo para mantener la salud gingival y que después de determinados tratamientos odontológicos la higiene oral se dificulta o imposibilita, los agentes químicos se han usado como coadyuvantes a los mecanismos de higiene oral, para mejorar el control de placa de los pacientes, reducir la gingivitis y disminuir los niveles de bacterias potencialmente patógenas en la cavidad oral.

Actualmente en la literatura encontramos cientos de publicaciones sobre etiología, efectos y tratamiento del bruxismo, sin embargo no están claros los criterios diagnósticos aplicados para etiquetar a una persona de bruxista. Sería deseable hallar nuevos signos de diagnóstico de bruxismo menos alejados de la incertidumbre, con la que conviven mal los clínicos. En nuestro trabajo hemos determinado unos signos patológicos a nivel dentario y muscular como criterios de diagnóstico de bruxismo, además de una prueba de esfuerzo complementaria para corroborar dicho diagnóstico. Para ello, se ha estudiado en una muestra de 91 individuos la incidencia del hábito de bruxismo, diseñando un protocolo a tal efecto, y analizando síntomas y signos en el grupo de bruxistas y no bruxistas, en hombres y mujeres. Hemos realizado también una prueba de esfuerzo de los músculos de la masticación y comparado los resultados con el resto de parámetros clínicos para tratar de establecer un nuevo signo de diagnóstico de bruxismo. / Nowadays we can find hundreds of Publications about etiolgy, effects and treatment of bruxism, however, the diagnostic criteria applied to label a person as bruxist are unclear. It would be desirable to find new diagnostic signs of bruxism further away from uncertainly which clinicians have to live with. In our work we determined patological signs at dental and muscular level as diagnostic criteria of bruxism diagnosis. In addition, we use a complementary stress test to corroborate the diagnosis. With that purpose we studied the incidence of burxism habit in a 91 subjects sample designing a protocol and analysing simptoms and signs in bruxists group and non bruxists and in both men and women. We also made a stress test of mastication muscles and compared the results with the rest of clinical parameters trying to stablish a new sign of bruxism diagnosis.