De acuerdo con las investigaciones realizadas en traducción, la lectura es una parte vital del proceso de traducción ya que si no se comprende el texto original no se puede traducir. El tema de esta tesis es la enseñanza de la lectura en chino para estudiantes de traducción. Como el chino es la segunda lengua extranjera que eligen, la estudian desde el nivel cero, y disponen de un tiempo limitado para aprenderla antes de empezar a traducir textos del chino al español. Durante este tiempo, la destreza que han de desarrollar con más rapidez es la comprensión lectora. El desarrollo de esta destreza se ve influenciado por varios factores: la idiosincrasia de la lengua, el contexto educativo y el proceso de enseñanza y aprendizaje. El objetivo de esta tesis es proponer un modelo didáctico para la enseñanza de la lectura en chino para estudiantes de traducción y hacer un análisis de libros de texto utilizados con este fin. Con este objetivo, hemos dividido la tesis en cinco capítulos. En el primero se describen perfiles de lector, metodologías para la enseñanza de la lectura, estrategias de lectura y ejercicios que ayudan a mejorar las habilidades lectoras. Además presentamos nuestro modelo de proceso lector. En el segundo se describen teorías del aprendizaje, concepciones de la lengua, métodos para enseñar lenguas extranjeras y se reflexiona sobre la enseñanza de lenguas con fines específicos. En el tercero, exponemos cómo se enseña chino en la RPC y en España, los contenidos del currículo y analizamos los libros de textos utilizados. En el cuarto, describimos cómo se enseña comprensión lectora en la RPC, la investigación que se ha llevado a cabo en esta área y analizamos los libros de texto utilizados. En el quinto capítulo, presentamos el contexto de la enseñanza del chino en las universidades españolas, analizamos diferentes procesos de traducción y relacionamos el proceso de traducción con nuestro proceso de lectura. Finalmente, proponemos un modelo didáctico para la enseñanza de la lectura en chino en traducción. / Research in translation indicates that reading is an essential part of the translation process; if a translator cannot understand the original text he will not be able to translate it. The main subject of this thesis is related to the teaching of Chinese Reading Comprehension to translation students. As Chinese is the second foreign language translation students choose, they start to study it from the beginner’s level. For that reason they have a very limited time to improve their language level before they start translating texts from Chinese into Spanish. During this learning process one of the skills they need to develop as quickly as possible is reading. This teaching is influenced by different factors: the characteristics of the language, the educational context and the teaching and learning process. The purpose of this thesis is to propose a teaching model for reading comprehension in Chinese-Spanish translation studies relating the above mentioned factors. In order to do it we have divided this thesis in five chapters. The first chapter describes readers’ profiles, teaching reading comprehension methodologies, reading strategies and exercises that help to improve reading skills. It also presents our reading model. The second chapter focuses on learning theories, conceptions of language and language learning, methods of language teaching and the teaching of foreign languages with specific purposes. The third chapter analyzes the way Chinese is taught in China and in Spain, the contents of the curriculum and the textbooks in use. The fourth chapter focuses on the way reading comprehension is taught in China, the research that has been done on that area and the textbooks used. The fifth and last chapter introduces the educational context that serves as framework for the teaching of Chinese language at university in Spain analyzes different translation processes and relates one of them with our reading process. Finally, it presents our teaching model for reading comprehension in Chinese for translation students.

Aquesta tesi se centra en la identificació i descripció de la categoria verb (V) en la llengua de signes catalana (LSC). Hem emmarcat la nostra recerca en el marc teòric de Borer (bàsicament 2005a i 2005b), el qual ens ha permès analitzar la LSC des d’una perspectiva diferent a d’altres treballs descriptius. Al llarg d’aquest treball descrivim els functors lèxics (FL) i els functors funcionals (FF) que hem pogut identificar per a la categoria V en el corpus objecte del nostre estudi en LSC. Seguint diverses investigacions referides a altres llengües de signes, iniciem el nostre treball amb un estudi d’un conjunt de parells nom-verb de la LSC i n’identifiquem les diferències morfofonològiques. En aquest nivell de descripció morfofonològica distingim dos FL que fan que l’arrel lèxica inserida en el nucli del SV esdevingui i s’identifiqui com a equivalent a V, cosa que permet que se li assigni una estructura eventiva. Posteriorment, analitzem els FF (<trets de nucli> i f-morfs independents) que provoquen una alteració morfofonològica de l’arrel verbalitzada i que també permeten identificar la categoria verb. En aquest sentit, centrem el nostre estudi en les projeccions funcionals Concordança, Aspecte, Manera i Quantitat. Pel que fa a la Concordança, hem analitzat la Concordança de Persona, d’Espai i de Nombre en LSC des d’una perspectiva sintàctica. En contra de gran part dels estudis sobre la concordança en les llengües de signes, destaquem el paper de la localització com a part del <tret de nucli> de la projecció funcional Concordança de persona, fins i tot en les arrels considerades ‘invariables’. Defensem que la concordança amb els arguments segueix un ordre jeràrquic i que depèn del tipus d’estructura sintàctica. Pel que fa a l’Aspecte, postulem que la ‘telicitat’ i la ‘atelicitat’ es defineixen en els termes de quantitat d’acord amb Borer (2005a,b), i que l’aspectualitat es construeix a la sintaxi. Dels dos FL identificats al capítol 4, demostrem que un (FL1) assigna a l’arrel verbalitzada un valor semàntic no quantitatiu, mentre que l’altre (FL2#) li assigna un valor semàntic quantitatiu. Argumentem que aquesta estructura quantitativa o no quantitativa no és determinant per a la sintaxi, atès que, en primer lloc, és modificable i, en segon lloc, les arrels verbalitzades poden aparèixer en diferents contextos sintàctics independentment que la seva forma morfofonològica reflecteixi una estructura o l’altra. Així mateix, en aquest estudi demostrem l’existència d’una projecció funcional Manera i d’una projecció funcional Quantitat (diferent del FL esmentat) responsables de nombroses variacions en la morfofonologia verbal, entre les quals hi ha les interpretacions d’intensitat i pluriaccionalitat. De cada una d’aquestes projeccions funcionals en descrivim els <trets de nucli> que hem identificat en el corpus disponible, n’analitzem els diferents tipus de realitzacions morfofonològiques i les possibles restriccions que els afecten. / This thesis focuses on the identification and description of the category verb (V) in Catalan Sign Language (LSC). The research has been developed within the Borer’s theoretical framework (basically 2005a and 2005b), which has provided an approach to LSC different from the one typically found in previous descriptive studies. We describe the Lexical Functors (FL) and Functional Functors (FF) that we have identified for the category V in LSC in the corpus of our study. Following other investigations in sign languages, the present study starts with an analysis of a set of name-verb pairs in LSC, and we identify their morphophonological differences. At this level of morphophonological differences we distinguish two FL that assign an eventive structure to the root and identify it as V-equivalent. We also analyse the set of FF ( and independent f-morph) that may cause morphophonological changes in the verbalized root and contribute to identifying the category V. In this sense, the Functional Projections that are described in this thesis on the category V in LSC are: Agreement, Aspect, Manner and Quantity. Concerning Agreement, we analyse Person Agreement, Spatial Agreement and Number Agreement in LSC from a syntactic perspective. In contrast to most studies on Agreement in signed languages, we highlight the role of location as a part of the of the Person Agreement Functional Projection, even in roots classified as ‘plain roots’. We show that there is a hierarchical order that reflects Agreement with arguments and that depends on different syntactic structures. With respect to Aspect, we argue that ‘telicity’ and ‘atelicity’ are defined as Quantity, according to Borer (2005a,b), and that Aspect is built in syntax. Concerning the two FL identified for verbal roots, we show that one of them (FL1) assigns non-quantity eventive information to the verbalized root and the other (FL2#) a quantity one. We argue that this lexical eventive information is not crucial in syntax, first, because it can be modified, and, second, because verbalized roots can appear in different syntactic contexts, no matter which is its initial morphophonologycal information. Finally, in this study we show the need of a Manner Functional Projection and a Quantity Functional Projection (different from FL) to identify the category V in LSC. They both force a number of morphophonological changes in the V-equivalent roots and, consequently, they help to identify the category V. For each of them, we describe the relevant found in the corpus we have analysed, their different morphophonological realizations and the restrictions they may have.

La present tesi és una edició crítica del text grec conegut com a Perì Apíston (sobre històries increïbles) d'Heraclit, un opuscle que analitza i interpreta 39 mites grecs des del punt de vista racionalista i al&#8729;legòric. Aquesta edició és la primera que ofereix un ampli comentari textual, mitològic i mitogràfic. Acompanya, a més, una traducció en llengua catalana i abundants notes explicatives. Aporta també nous testimonis textuals i paral&#8729;lels de gran importància per a la correcta lectura del text, bo i alliberant&#8208;lo d'aquesta manera de les hipercorreccions presents a la més que centenària edició precedent, elaborada pel filòleg italià Nicola Festa el 1902.En una visió de conjunt però amb una anàlisi pormenoritzada de cada capítol, el text recupera el seu lloc en la tradició mitogràfica, en tant que és fruit de l'eclosió cultural dels segles II&#8208;III d.C. en l'orient grec de l'Imperi Romà, i es posa de manifest la importància de les versions mítiques aporta en relació a aquesta tradició. / The present thesis is a critical edition of the Greek text of Heraclitus the Mythographer known as Perí Apíston (on unbelievable tales), an opuscule that analyzes and interprets 39 Greek myths from the rationalist and allegorical point of view.This edition is the first that offers a textual, mythological and mithographical commentary. In addition it is accompanied with a Catalan translation and abundant explanatory notes. It also contributes new textual and parallel testimonies of enormous importance for the correct reading of the text, liberating it of the hypercorrections of the previous edition, made by N. Festa in 1902.In a general vision but with a detailed analysis of each chapter, the text recovers its place in the mythographical tradition, whereas is fruit of the cultural appearance of II&#8208;III AD centuries and the importance of the mythical versions that contributes in relation to this tradition shown.

Aquesta tesi proposa una teoria que dóna compte de la variació interlingüística al nivell lèxic. La present proposta parteix d’una versió forta de la hipòtesi de Hale i Keyser, segons la qual els processos de lexicalització estan dirigits per principis sintàctics. Sostinc que la variació al nivell lèxic s’ha d’analitzar com la variació al nivell oracional, unificant la sintaxi-l(èxica) i la sintaxi-o(racional) per mitjà de la teoria de la ciclicitat basada en la noció de fase. La fase s’interpreta com l’estadi derivacional a què tenen accés les interfícies i com el domini de lexicalització. Des d’aquest punt de vista, la diferència en l’especificació dels trets-f dels nuclis funcionals determina què és una fase i què no ho és en una determinada llengua, de la qual cosa es deriva l’emergència de la variació lingüísticamalgrat la uniformitat de la sintaxi. A partir d’aquest marc teòric, proposo una solució unificada per tal de donar compte de la variació interlingüística de certs patrons de lexicalització, com ara l’expressió del trajecte, la manera i la possessió. La teoria que desenvolupo recolza en una teoria sintàctica de l’estructura argumental que pren en consideració el paper que tenen els elements no relacionals (és a dir, les arrels) en el model. Proposo que la sintaxi opera amb les posicions de les arrels que estan subespecificades en termes semàntics i fonològics i que estan definides com a nuclis que no projecten (és a dir, que no forneixen cap etiqueta), les quals per principis sintàctics generals només poden ocórrer al capdavall de l’estructura, la posició de primer ajuntament de cada (sub)derivació. També proposo que els nuclis de fase estableixen dominis de lexicalització que habiliten operacions morfològiques com ara la percolació de trets o la inserció de vocabulari com dues maneres diferents per interpretar fonològicament les representacions sintàctiques. Pel que fa als casos que estudio, en primer lloc m’ocupo de l’expressió del trajecte en les llengües romàniques i germàniques. Proposo una estructura simplificada del SP en què trets com ara els de fitació emergeixen de manera configuracional i no per mitjà d’una projecció funcional privativa. Així, argüeixo que el cas en el sistema d’adposicions és estructural i emergeix de la relació de concordança entre un SD i els trets-f d’una projecció funcional o nucli de fase, p. Sostinc que les expressions espacials en romànic són sempre locatives i que els trets-f dels nuclis de trajecte són defectius, de manera que els inhabilita per ser nuclis de fase i els situa en el domini de Sv. En segon lloc, tracto diversos casos d’elasticitat verbal que es poden observar en les llengües romàniques: l’existència d’objectes cognats, això és, els verbs intransitius de tipus inergatiu que seleccionen, en certes condicions especials, un complement directe; d’altra banda, es poden constatar certes construccions resultatives en romànic, en què un predicat secundari denota un canvi d’estat resultatiu. A fi d’explicar les construccions esmentades d’una manera unificada, proposo que en tots els casos hi participa una preposició de coincidència central que estableix una relació predicativa entre el complement i l’arrel verbal. En darrer lloc, estudio els verbs de mesura que es caracteritzen per tenir un complement, el sintagma de mesura, que o bé es comporta com un adjunt o bé com un argument. Proposo que això és degut a les propietats referencials d’aquest element quantificador. A més, hi afegeixo una altra propietat que mai no s’ha discutit abans: el comportament variable dels verbs de mesura respecte de la inacusativitat. Proposo que els verbs de mesura tinguin una estructura possessiva subjacent, que té com a nucli un predicat SER que selecciona una preposició de coincidència central, p. En les llengües romàniques el nucli de fase p no és defectiu i es pot incorporar a SER, de manera que la fase s’estén i transforma SER, una fase inacusativa i defectiva, en una fase transitiva i saturada, TENIR, que permet legitimar el cas acusatiu i fornir una posició per a l’argument extern. / This dissertation proposes an account for cross-linguistic variation at the lexical level. The proposal stems from a strong version of Hale and Keyser’s hypothesis according to which lexicalization processes are syntactically driven. I claim that variation at the lexical level should be analyzed as variation at the sentential level, by means of the unification of the l(exical) and s(entential)-syntax through the theory of ciclycity provided by Phase Theory. The phase is interpreted as a point of access of the interfaces to the derivation and as the domain for lexicalization. From this perspective, the difference in the specification of f -features in functional heads determines what is a phase and what is not in a particular language, so that the emergence of variation is derived despite the uniformity of syntax. With that framework in mind, I propose a unified solution to the variation across languages of certain lexicalization patterns, namely, the expression of path, manner and possession. The theory I develop builds on a syntactic theory of argument structure that takes into account the role that non-relational elements, namely, roots, have in the model. I propose that syntax operates with root positions that are semantically and phonologically underspecified and that are defined as non-projecting heads, i.e., non-labeling heads, which by general syntactic principles can only be present at the bottom, first merge position of every (sub)derivation. I propose that phase heads establish domains for lexicalization that allow us to consider morphological operations such as feature percolation or vocabulary insertion as two distinct ways for phonologically interpreting syntactic representations. As for the case studies, I first study the properties of path expressions in Romance and Germanic languages. I propose a simplified structure for PPs in which features such as boundedness arise configurationally, not through a specific functional projection. Then, I argue that case in the adpositional system is structural and emerges from the agreement relation between a DP and the f -features of the functional projection or phase head, p. I argue that spatial expressions in Romance are always locative and that there is defectivity in the content of f -features of path heads that makes them to be non-phase heads and to belong to the vP domain. Second, I deal with some cases of verbal elasticity attested in Romance languages: the existence of cognate objects, that is, unergative intransitive verbs that can take under certain restricted conditions a direct object; and the existence of resultative constructions in Romance where a secondary predicate is said to denote a resultative change of state. In order to account for these constructions in a unified way I propose that they all involve a preposition of central coincidence that establishes a predicative relation between the complement and the verbal root. Finally, I study Measure Verbs that are characterized by having a complement, a Measure Phrase, that behaves sometimes as an adjunct and sometimes as an argument. I propose that this is due mainly to the referential properties of this quantificational element. However, I add into the picture another property that has never been discussed before: the variable behavior of Measure Verbs with respect to unaccusativity. I propose that Measure Verbs have an underlying possessive structure that is headed by a BE predicate that selects a central coincidence preposition, p. The non-defective phase p head in Romance languages can incorporate into BE extending the phase and transforming BE, a defective unaccusative phase, into a non-defective transitive phase, HAVE, which is able to license accusative case and to allow for an external argument position.

La tesi que presentem té per objectiu l’estudi de diversos fenòmens que se situen en la frontera que separa la intransitivitat i la transitivitat. Ens centrem, en concret, en les alternances datiu/acusatiu, que ens condueixen, de retruc, a l’estudi de les construccions ditransitives i, particularment, de les construccions de doble objecte. Adoptem un enfocament interlingüístic: ens interessem principalment pel català, però no perdem de vista altres llengües romàniques com l’espanyol, el francès, l’asturià, l’italià, el portuguès i el romanès, i també una llengua tan allunyada com el basc. Dediquem el capítol 1 a introduir el projecte de recerca general en què s’emmarca aquesta tesi i a definir el marc teòric amb el qual treballarem. Així mateix, oferim una caracterització preliminar dels fenòmens de què ens ocuparem i justifiquem per què les respostes que busquem es troben en l’estudi d’aquella parcel·la de la gramàtica que marca el llindar entre les construccions intransitives inergatives i les construccions transitives. Al capítol 2 estudiem, en el marc de la ditransitivitat, les construccions de doble objecte en català, i alhora proposem una nova mirada a aquestes mateixes construccions de l’espanyol. Argumentem que el paral·lelisme que han establert alguns autors entre les ditransitives amb doblat de clític de l’espanyol i la construcció de doble objecte (CDO) de l’anglès, d’una banda, i les ditransitives sense doblat de clític i l’anomenada construcció preposicional (CP) o to-dative de l’anglès, de l’altra, no es pot sostenir. Més concretament, demostrem que les asimetries estructurals i semàntiques que es detecten en l’alternança dativa de l’anglès no es detecten pas, de forma contundent ni sistemàtica, quan comparem en espanyol una ditransitiva amb clític i una sense. Per això, concloem que el doblat de clític datiu no és pas una condició sine qua non per a la CDO de l’espanyol, ni tampoc del català. Al capítol 3 oferim una proposta per a una CDO romànica: més enllà del català i l’espanyol, tenim en compte el romanès, el portuguès (europeu i brasiler), el francès i l’italià. Des d’aquesta òptica panromànica, apostem per una definició eminentment semàntica de la CDO, amb poc pes per a les consideracions d’ordre estructural. Quant a l’anàlisi de la CDO, postulem que l’OD i l’OI es relacionen per mitjà d’un nucli aplicatiu baix, el qual pot ser fonològicament ple (i llavors tenim doblat de clític datiu) o també pot ser buit. Al capítol 4 analitzem la ditransitivitat i, més concretament, la CDO en basc: mostrem com les dades d’aquesta llengua reforcen la validesa del nostre plantejament general sobre la CDO, que alhora permet donar compte de les particularitats i de la variació dialectal que presenta l’èuscar en aquest punt. Finalment, el capítol 5 ens porta al punt de partida: les alternances datiu / acusatiu que presenten diversos verbs tant en l’àmbit romànic com en l’eusquera, com ara en català telefonar, contestar, robar, pagar, pegar o disparar, entre d’altres. En concret, assumim que un verb intransitiu inergatiu com telefonar (format per un verb lleuger i un nominal, com ara fer TELEFONADA) seguit d’un complement de persona correspon de fet a una estructura ditransitiva (fer TELEFONADA a algú). Així, en aquestes construccions ditransitives a l’ombra hi ha també un nucli aplicatiu, a les propietats del qual atribuïm la responsabilitat de la variació entre la codificació dativa i la codificació acusativa en el complement de persona (Li telefono, El telefono). Per acabar, constatem com aquesta variació entre dos tipus d’aplicatius és només el primer estadi d’un canvi sintàctic en procés que es caracteritza per una autèntica transitivització d’alguns d’aquests verbs, sovint acompanyada d’una explotació semàntica de l’alternança de cas. / The present dissertation aims to explore different phenomena at the border between intransivity and transitivity. More precisely, we focus on dative/accusative alternation, which leads us to study ditransitive structures and, in particular, double-object structures. We adopt a cross-linguistic approach: our main interest is Catalan, but we also consider other Romance languages, such as Spanish, French, Asturian, Italian, Portuguese and Romanian, as well as a language that is genealogically unrelated, Basque. In Chapter 1 we introduce the general lines of the research project this thesis belongs to, as well as the theoretical framework we use. Furthermore, we offer a preliminary characterization of the phenomena we intend to analyse and justify our assumption that we will find the answers we seek by studying that part of grammar that marks a threshold between unergative intransitive constructions and transitive constructions. In Chapter 2 we analyse, in the framework of ditransitivity, double-object constructions in Catalan, and, at the same time, we propose a new view of such constructions in Spanish. We argue that the parallelism that some authors have established between ditransitives with clitic doubling in Spanish (Andreu le dio una rosa a Anna) and the double object construction (DOC) (Andreu gave Anna a rose) in English, on the one hand, and between ditransitives without clitic doubling (Andreu dio una rosa a Anna) and so-called prepositional construction (Andreu gave a rose to Anna), on the other, does not hold true. More precisely, we show that structural and semantic asymmetries that are detected in the so-called dative alternation in English are not detected, either systematically or significantly, when one compares a ditransitive construction with a clitic to one without in Spanish. Therefore, we conclude that dative clitic doubling is not a sine qua non condition for the double object construction either in Spanish or in Catalan. In Chapter 3 we propose an analysis for DOC in Romance. Apart from Catalan and Spanish, we consider Romanian, Portuguese (both European and Brazilian), French and Italian. From this pan-Romance perspective we define the DOC essentially from the semantic point of view, paying less attention to structural considerations. We postulate that the DO and the IO are related by a low applicative that can be either phonologically overt (in this case there is clitic doubling with a dative clitic) or null. In Chapter 4 we analyse ditransitivity and, in particular, the DOC in Basque: we show that the data this language offers add weight to our proposed analysis of DOC, which, at the same time, allows us to account for the particularities of dialectal variation in Basque. Finally, in Chapter 5 we return to an examination of the various dative/accusative alternations that different Romance and Basque verbs present, such as Catalan verbs telefonar ‘call’, contester ‘answer’, robar ‘steal’, pagar ‘pay’, pegar ‘beat’ or disparar ‘shoot’. In particular, we assume that an unergative intransitive verb, such as telefonar ‘call’ (made up of a light verb and a nominal, as in fer TELEFONADA ‘make a phone call’), followed by a complement denoting person actually corresponds to a ditransitive structure (fer TELEFONADA a algú ‘make a phone call to someone’). Consequently, in such ditransitive structures there is a covert applicative head, the properties of which are responsible for the alternation between dative and accusative codification of the complement denoting person (Li telefono ‘I phone himDAT’, El telefono ‘I phone himACC’). Finally, we suggest that such variation between two types of applicatives is the first stage of an ongoing syntactic change that is characterized by the transitivization of some of these verbs, often combined with the semantic exploitation of case alternation.

Esta tesis propone un análisis unitario del acento nominal y verbal del castellano en el marco de la teoría de la optimidad.La asignación del acento del castellano es independiente de la cantidad o peso silábico, y por tanto el pie no marcado del castellano es el troqueo silábico, que consiste en dos sílabas de contenido indeterminado acentuadas a la izquierda.Las unidades nominales de la lengua se organizan en tres patrones acentuales, según la distancia existente entre el margen derecho de la sílaba acentuada y el margen derecho de la raíz. El patrón no marcado está integrado por las palabras en las que el margen derecho de la sílaba acentuada coincide con el de la raíz e incluye palabras llanas, ya sea acabadas en elemento terminal, como casa, o acabadas en vocal epentética, como madre, y palabras agudas acabadas en vocal o consonante acentuada, sin elemento terminal: canción, hindú, aquí, etc. Los otros dos patrones son el marcado y el ultramarcado, según medien una o dos sílabas entre el margen derecho de la sílaba acentuada y el de la raíz: el marcado contiene palabras llanas acabadas en consonante y esdrújulas acabadas en elemento terminal o vocal epentética: árbol, canon, témpera o lúgubre y el ultramarcado sólo contiene palabras esdrújulas, sin elemento terminal, como por ejemplo, régimen.En el caso de los patrones marcado y ultramarcado, la prominencia cero o nula de la vocal o las vocales átonas está léxicamente marcada, justificándose así plenamente los tres patrones acentuales, sin marcas léxicas para los casos no marcados, una sola para los marcados y dos para los ultramarcados.De la jerarquía de restricciones que propongo resulta un acento no marcado que coincide con la última sílaba de la raíz, y la restricción que da cuenta de ello sólo puede violarse a favor de la restricción de fidelidad, que vela por el cumplimiento de las marcas léxicas, la cual a su vez se obedece siempre y cuando el acento no sobrepase la barrera de tres sílabas, violando la restricción de alineación que exige que no medie más de una sílaba entre el margen derecho del pie y el de la palabra prosódica. El acento verbal se atiene a los mismos supuestos que el nominal: ventana de tres sílabas y pie trocaico insensible a la cantidad silábica.Las restricciones que afectan a paradigmas, los paradigmas óptimos, que velan por la uniformidad de éstos, constituyen la herramienta adecuada para analizar la conjugación verbal. Para las formas verbales propongo también restricciones de subparadigmas óptimos.La restricciones paradigmáticas propuestas neutralizan la de fidelidad en el caso de verbos formados por raíces marcadas, a la vez que evidencian el carácter eminentemente morfológico de la asignación del acento en la flexión verbal, que quedaría desvirtuado si se hubieran adjudicado marcas léxicas de prominencia a los morfemas flexivos verbales. / This dissertation offers an unified analysis of nominal and verbal Spanish stress in the framework of Optimality Theory.Stress assignation in Spanish is independent from the syllabic weight. The unmarked foot is the syllabic trochee, which consists of left-headed foot of two syllables with undetermined content.The nominal unities of the language are organized in three accentual patterns, depending on the distance between the right edge of the stressed syllable and the right edge of the root. The unmarked pattern is composed of words whose stressed syllable coincides at the right edge with the right edge of the root; it includes paroxytone words with a terminal element or an ephentetic vowel, as casa or madre, respectively, and oxytone words ending in a vowel or consonant with no terminal element, like canción, hindú, aquí. The other two patterns are the marked and the supermarked, depending on how many syllables there are between the right edge of the stressed syllable and the right edge of the root: one syllable for the marked pattern and two for the supermarked. The marked pattern is composed of paroxytones ending in a consonant and proparoxytones with a terminal element or epenthesis: árbol, canon, témpera or lúgubre. The supermarked pattern contains only proparoxytones without terminal element, like régimen.In the case of marked and supermarked patterns, the zero or null prominence of the unstressed vowel or vowels is lexicaly marked; the three accentuals patterns become thus fully justified: no lexical marks for the unmarked pattern, one mark for the marked, and two marks for the ultramarked roots.The hierarchy of constraints I propose, derive an unmarked stress that coincides with the last syllable of he root. The constraint that accounts for this fact can be violated only in order to satisfy the constraint that ensures faithfulness to the lexical marks. In its turn, this faithfulness constraint must be always obeyed, except when the stress exceeds the three syllables barrier, thus violating the constraint that requires the presence of no more than one syllable between the right edge of the foot and the right edge of the prosodic word.The verbal stress obeys the same principles of the nominal stress: three syllables window and a trochaic foot which is not quantity-sensitive.The constraints that evaluate entire inflectional paradigms by favoring paradigm uniformity (Optimal Paradigms) are the adequated tool to analyze the stress in verbal inflectional forms. I propose, for verbal forms, constraints in terms of optimal subparadigms.The proposed paradigmatic constraints neutralize the constraints that require faithfulness to lexically marked root verbs, and they reflect the eminently morphological character of the assignation of verbal stress, that would be misrepresented if the verbal inflectional morphemes had prominence lexical marks.

La presente tesis doctoral tiene como objetivo principal describir la traducción de los marcadores conversacionales del español al chino a partir de un corpus formado por las películas españolas La mala educación (2004) y Volver (2006), y sus respectivas versiones subtituladas a la lengua china. De este objetivo principal se desprende el objetivo secundario de analizar la omisión de estas unidades en el subtitulado, ya que los marcadores discursivos suelen ser uno de los principales elementos lingüísticos que se eliminan por las restricciones temporales y espaciales. En el primer capítulo, se presenta, de modo general, una revisión bibliográfica sobre la definición, la tipología y las características principales del subtitulado. El segundo capítulo se dedica, en primer lugar, a la evolución histórica y al estado actual de la subtitulación en las comunidades de China continental y Taiwán y, en segundo lugar, a las convenciones lingüísticas y técnicas del subtitulado en la lengua china. En el tercer capítulo se presenta un repaso de los estudios sobre las propiedades de los marcadores discursivos, con especial atención a los marcadores conversacionales, basándonos en el modelo de Martín Zorraquino y Portolés (1999) para la lengua española. De igual modo, también se incluye una revisión bibliográfica de los marcadores discursivos en chino. A esta tarea le sigue la revisión de los antecedentes teóricos sobre la traducción de los marcadores discursivos en la traducción en general y, sobre todo, en la traducción audiovisual y, en este caso, con especial interés en el subtitulado. El cuarto capítulo se dedica a describir la elaboración del corpus alineado y el método empleado para llevar a cabo el análisis. Se dedican los capítulos quinto, sexto, séptimo y octavo al análisis de los marcadores conversacionales que aparecen en el corpus, concretamente, los marcadores de modalidad epistémica, los marcadores de modalidad deóntica, los enfocadores de la alteridad y los marcadores metadiscursivos conversacionales. Los resultados de nuestro análisis ponen de manifiesto que las traducciones a las que se ha recurrido a la hora de trasladar los marcadores conversacionales no siempre corresponden a marcadores discursivos en la lengua china, sino también a construcciones sintagmáticas, expresiones no fijas, signos de puntuación, partículas modales de final de oración y partículas interrogativas. Por otro lado, a partir de los resultados del análisis se observa que en un 53,39% de los casos de omisión de los marcadores conversacionales, éstos han sido eliminados por las convenciones temporales y espaciales que rigen el subtitulado en chino, mientras un 46,61% de estos elementos han sido suprimidos a pesar de que había suficiente espacio y tiempo para incluir su traducción. Este dato indica que las restricciones temporales y espaciales no son la principal causa de omisión de dichos marcadores en el subtitulado. Además, se ha comprobado que los elementos paralingüísticos y visuales del original pueden ayudar a recuperar la pérdida de estos elementos en el subtitulado. En otros casos, el contexto verbal (la relación implícita en el contenido de los enunciados que intercambian los interlocutores) también puede ser útil para compensar la omisión de los marcadores conversacionales. / This thesis aims at describing the translation of Spanish conversational markers into Chinese based on a corpus of Spanish films, La mala educación (Bad Education) (2004) and Volver (Return) (2006), and their respective subtitled versions in Chinese. From this main objective follows the secondary objective of analysing the omission of these units in subtitling as discourse markers are often the major linguistic elements that are removed in the captions due to temporal and spatial constraints in subtitling. The first chapter contains a literature review on the definition, types and main characteristics of subtitling in general. The second chapter is devoted, firstly, to the historical development and current status of subtitling in communities like mainland China and Taiwan; and secondly, to the linguistic and technical conventions in subtitling in the Chinese language. The third chapter is dedicated to a review of studies on the properties of discourse markers with emphasis on conversational markers, based on the model of Martin and Portolés (1999) regarding the Spanish language. In the same way, a literature review of discourse markers in the Chinese language are presented. This is followed by a review of theoretical background on the translation of discourse markers in translation in general, especially in audiovisual translation and, in this case, with a focus on subtitles. The fourth chapter will describe the development of aligned corpus and the method used for this research. The fifth, sixth, seventh and eighth chapters are devoted to the analysis of conversational markers that appear in our corpus, namely: epistemic modality markers (marcadores de modalidad epistémica), deontic modality markers (marcadores de modalidad deóntica), otherness focusers (enfocadores de la alteridad) and conversational metadiscourse markers (marcadores metadiscursivos conversacionales). The corpus that we analysed shows that the translations that have been used when transferring the conversational markers do not always correspond to discourse markers in Chinese, neither do syntagmatic construction, random phrases, and even punctuations, modal particles or sentence-final interrogative particles. On the other hand, from the analysis we observe that in 53.39% of cases of conversational markers’ omission, these have been eliminated due to temporal and spatial conventions dictating Chinese subtitling, while in 46.61% of cases these elements have been deleted even though there was enough space and time to include their translation. This suggests that temporal and spatial constraints have not been the major cause of elision of these markers in subtitling. In addition, we found that paralinguistic and visual elements of the source material can help recover the loss of these elements in subtitling. In other cases, the implicit relationship in the content of the statements that interlocutors exchange may also be useful to compensate the elision of conversational markers.

No description available.

No description available.

Cette thèse qui se situe dans la branche appliquée de la traductologie propose des procédures, des tâches et des critères pour l'évaluation - dans sa fonction sommative - de la compétence de traduction de l'étudiant dans le cadre de la didactique de la traduction dans la langue étrangère. Elle étudie l'évaluation en tant qu'objet de recherche des sciences de l'éducation, en explique l'évolution, les modèles et les notions-clés. Elle aborde l'évaluation en traduction, délimite trois domaines de l'évaluation en traduction - évaluation des traductions des textes littéraires et sacrés, évaluation dans l'activité professionnelle de la traduction, évaluation dans la didactique de la traduction - et dégage la spécificité de chacun de ces domaines ainsi que les apects qu'ils ont en commun. Elle définit les champs de la recherche de l'évaluation en traduction et plus précisémment les champs de la recherche de l'évaluation dans la didactique de la traduction. Elle présente un modèle de compétence de traduction sur lequel repose l'édifice didactique et analyse ce qui le caractérise dans le cas de la traduction dans la langue étrangère. Elle propose un modèle didactique de l'enseignement de la traduction dans la langue étrangère et donc présente une certaine conception de la didactique en général, les objectifs d'apprentissage correspondant à la traduction dans la langue étrangère ainsi que la méthologie à appliquer. Elle définit un modèle d'évaluation sommative en traduction dans la langue étrangère, qui comprend une approche théorique ainsi que des propositions pratiques concernant les objets de l'évaluation (produits, procédures, processus) ainsi que les outils de l'évaluation (tâches directes et tâches indirectes, critères de correction et de notation). Elle présente enfin, et analyse, 14 tâches d'évaluation sommative pour la didactique de la traduction dans la langue étrangère (espagnol-catalan / français) expérimentées avec des groupes d'étudiants de la Facultat de Traducció i d'Interpretació de l'Universitat Autònoma de Barcelona. / This thesis in the applied branch of Translation Studies presents procedures, tasks and criteria for the sommative evaluation of trainee translators' translation competence in the area of teaching translation into the foreign language The study begins with a review of research into evaluation in Educational Sciences and describes how it has developed, and the models and key-notions used. Evaluation in translation is analysed. Three different areas are defined: the evaluation of literary and sacred texts, the evaluation of professional translating and evaluation in translation teaching. The specificity of each area is delimited, as are those aspects they have in common. Research areas in translation evaluation are outlined, with special emphasis on research on evaluation in translation teaching. A translation competence model is proposed as a basis for the teaching programme and an analysis is made of the specific characteristics of translation competence for translation into the foreign language. A teaching model is designed for teaching translation into the foreign language that includes general teaching principles, learning objectives suitable for translation into the foreign language as well as a teaching methodology. A sommative evaluation model for translation into the foreign language is defined that includes a theoretical framework and practical proposals for the objects to be evaluated (products, procedures, and processes), as well as the evaluation instruments (direct and indirect tasks, correction and grading criteria). Finally, a proposal is made of 14 sommative evaluation tasks for translation into the foreign language (Spanish-Catalan/French). These tasks are evaluated after having been tried and tested by groups of students from the Facultat de Traducció i d'Interpretació de l'Universitat Autònoma de Barcelona.