El camp d'Experiència d'Usuari consta d'una àmplia gamma d'aspectes diferents sobre la interacció amb productes o serveis. L'experiència d'usuari difereix del paradigma objectiu basat en el rendiment, centrant-se en un punt de vista més ampli on les necessitats d'usuaris, els desitjos i les fantasies tenen un paper important en el procés de presa de decisions dels usuaris. L'enfocament d' hipòtesi i validació utilitzant anàlisi quantitatiu té dificultats per tractar, d'una manera estructurada, altres tipus d'informació que aspectes estrictament relacionats amb l'ús dels productes (per exemple les emocions) on els resultats obtinguts són efímers i complexos.Els aspectes d'experiència d'usuari que impliquen sentiments relacionats amb necessitats inherents, desitjos i fantasies s'anomenen informació subjectiva sobre l'experiència. Per obtenir aquesta classe d'informació, l'experiència d'usuari s'analitza segons la relació psicològica entre usuaris i productes o serveis. Aquesta tesi descriu el canvi de paradigme que proposa la psicologia constructivista i la seva pertinència per a l'aplicació en l'obtenenció d'informació subjective sobre l'experiència d'usuari en les primeres fases del disseny de producte. Primerament, una visió de conjunt general del punt de vista proposat presenta les bases de la psicologia constructivista aplicables al camp de l'experiència d'usuari. Després, differents estudis exploratoris il·lustren, amb exemples, com s'haurien d'utilitzar aquestes tècniques com eines d'obtenció d'informació subjectiva:- La tècnica dels paisatges experiencials utilitza la graella cognitive, una aproximació alternativista al constructivisme, per obtenir informació sobre la resposta dels consumidors a un cert grup de productes i els requeriments d'ús.- El procediments de restricció utilitzen tècniques d'escalament (aproximació discursiva al constructivisme) per aconseguir informació nuclear sobre valors que una persona té. Aplicat a disseny de producte serveix per augmentar el nivell de precisió, obtenint informació que relaciona atributs emocionals, funcionals i físics del producte. - El mètode de generació de metàfores sensorials es pot considerar una aproximació retòrica al constructivisme i utilitza productes, objectes i contextos com vehicles per transmetre coneixement tàcit.- La visualització de necessitats i desitjos latents és una aproximació narrativa al constructivisme. Utilitza presentacions de vídeo per desvelar comportaments d'interaccions futures que compleixen els desitjos i les aspiracions dels usuaris.Les tècniques per a l'obteció d'informació subjectiva sobre l'experiencia d'usuari proposades en aquesta tesi doctoral (SEGIT) emergeixen de l'anàlisi de les avantatges i febleses dels estudis exploratoris anteriors. Es poden considerar com un conjunt de tècniques (exploratives i projectives) per ser utilitzades durant el procés de disseny com a eina inspiradora per guiar el procés creatiu (una tècnica de generació d'idees d'experiència per desenvolupar nous conceptes d'interacció) i un model per a la validació de resposta futura dels consumidors. La informació obtinguda amb el mètode de SEGIT s'analitza per a propòsits inspiradors i informatius:- Des d'un punt de vista inspirador, el conjunt de tècniques proporcionen aspectes clau per al procés d'inspiració. Les tècniques exploratòries permeten obtenir idees detallades i justificades i les tècniques projectives conceptes amb un nivell alt d'abstracció i coherència al mateix temps. - Des d'un punt de vista informatiu, aquest conjunt de tècniques es poden utilitzar per obtenir informació sobre la preferència de compra dels consumidors. Alhora que analitza diferents variables que afecten la fiabilitat dels resultats obtinguts.En conclusió, la visió sobre el disseny de la interacció presentat en aquesta tesi doctoral i les tècniques proposades mostren un camí optimista per explorar amb el propòsit de millorar l'acceptació de noves tecnologies en la vida quotidiana. / The field of User Experience (UX) consists of a wide range of different aspects about the interaction with products or services. User experience differs from the performance-based objective paradigm, focusing on a wider point of view where users needs, desires and fantasies have a role in the users decision-making process. Quantitative analysis and hypothesis and validation approaches have difficulties to deal, in a structured way, with information other than that, which is strictly related to aspects regarding product usage (i.e. emotions and affect, social interaction) and the results obtained are ephemeral and complex to measure. The aspects of user experience that involve feelings related to inherent needs, desires and fantasies are called subjective experience information. To obtain this kind of information, user experience analyzes the psychological relationship between users and products or services. This thesis describes constructivist psychology and its relevance for user experience research in early stages of product development. First, a general overview of the proposed point of view introduces constructivist psychology to user experience practitioners. Then several exploratory studies illustrate, with examples, how these techniques should be used as subjective user experience information gathering tools:- The experience landscapes technique use the repertory grid as an alternativist approach to constructivism for gathering information about consumers' response to a certain group of products and extract users' experience requirements. - The tightening procedure uses laddering techniques (discursive approach to constructivism) to get core information, the values a person holds. In order to increase the level of accuracy, obtaining design relevant information that relates emotional, functional and physical product attributes.- The sensory metaphor generation method can be considered a rhetorical approach to constructivism and uses products, objects and contexts as carriers of meaning of subjective experiences.- The visualization of inner needs and desires technique is a narrative approach to constructivism. It uses video presentations to unveil future interactions behaviours that fulfil users' desires and aspirations. The Subjective Experience Gathering and Inspiring Techniques proposed in this PhD thesis (SEGIT) emerges from the analysis of the strengths and weaknesses of those exploratory studies. It can be considered a set of techniques (explorative and projective techniques) to be used throughout the design process as an inspirational tool to guide the creative process, a generation technique of experience ideas to develop interaction concepts and a model for consumers' future response validation. The information obtained with the SEGIT method is analyzed for inspirational and informational purposes:- From an inspirational point of view, the set of techniques provide key aspects of the inspiration process in relation to exploratory (detailed and complete ideas) and projective techniques (concepts with high level of abstraction and coherence at the same time). In addition, results show that different aspects like the participants' linguistic abilities and practitioners' guiding skills affect consistency.- From an informational point of view this set of techniques can be used to obtain subjective experience construing profiles about consumers' product preference. At the same time the results show how variables like participants' cognitive complexity of consumers' response and the cognitive structure of the valuation process affect its reliability.In conclusion, the approach to interaction design presented by this research and the proposed techniques for inspirational and informational purposes show an optimistic path to explore with the aim to help designers to bring peoples' sensorial experience and technology closer together.

Aquesta recerca pretén emprar una aproximació per estudiar els recorreguts vitals d'algunes persones utilitzada freqüentment en antropologia social i cultural -i d'altres disciplines- anomenada mètode biogràfic; i aplicar-la als objectes que ens rodejen per abordar la biografia de les coses o dels artefactes. El principal repte metodològic que suposa aquest plantejament consisteix a fer una adaptació laboriosa que ens permeti discernir quines són les etapes de "vida" d'un objecte que defineixen el seu decurs vital. Les experiències que comparteixen les persones amb els objectes es poden catalogar en moltes categories. No és igual la relació que estableix un mateix artefacte amb un obrer de la cadena de muntatge, un venedor d'aquell producte, un publicista a qui n'encarreguen la campanya, un consumidor que el compra, un col·leccionista, o un antiquari, per citar-ne alguns. Per això podem afirmar que un objecte té tantes històries de vida com persones hi han mantingut alguna relació o experiència. I amb els testimonis de totes aquestes persones, un mateix objecte pot esdevenir una eina de coneixement i apropament a la cultura d'una riquesa incomparable.Per confeccionar un estudi de cas d'aplicació del mètode biogràfic als objectes he triat la batedora elèctrica de braç, un aparell prou popular a la cultura culinària catalana. També cal destacar que és un electrodomèstic que fa molts anys que no ha experimentat canvis tipològics malgrat les transformacions d'escenari econòmic, social i cultural que han tingut lloc des que va aparèixer.L'objectiu principal que m'he plantejat a l'inici de la recerca ha estat confrontar els discursos dels diferents testimonis amb els paradigmes teòrics de la tradició del disseny, entesa aquesta com activitat projectual que pretén produïr artefactes d'ús massiu a partir dels processos industrials. Però a mida que he anat aprofondint en aquest estudi m'he adonat que l'adaptació del mètode biogràfic als objectes pot propiciar no només l'exploració dels tipus de relacions que establim amb els objectes per als estudis de disseny sinó que també ens permet elaborar un estudi referencial del context social i cultural molt profitós. Quant a l'aplicació pràctica d'aquest tipus d'estudi i continuació de la recerca, crec que és també un repte interessant analitzar la informació aconseguida i valorar com aquesta pot revertir posteriorment en el procés de disseny i quins resultats poden ésser incorporats a un nou procés metodològic per dissenyar un altre petit electrodomèstic d'iguals o semblants característiques. / This research tries to use the approach to study the vital trajectory of some persons used frequently in social and cultural anthropology -and in other disciplines-, called biographical method, and apply it to objects that surround us to deal with the biography of things or artefacts. The main methodological challenge of this approach consists in discern which are the life periods of an object to define its lifetime. The experiences that some persons share with objects can be classified in many categories. The relations that establish, for example, the factory workers , the shop assistants, the consumers, or the collectors or the antique dealers, with the same artefact would be very different. For that reason it is possible to assert that an object has as many life stories as people having shared relations or experiences with it. And, with the accounts of all these persons, the same object can become a tool to deepen knowledge in the cultural studies.In order to execute a case study applying the biographical method to objects, I have chosen the handblender, a very popular artefact in catalan culinary culture. It is also important to emphasize that this electrical appliance has not suffered changes in its typology despite the economic, social and cultural transformations which took place since the moment of its appearance.The main objective at the beginning of this research was to bring the accounts of different persons face to face with the theoretical tradition of design, considering this like an activity to produce artefacts of massive use starting with industrial processes. Getting deeper in this study, I noticed that by applying the biographical method to the objects it is possible not only to get the exploration of the different kind of relationships we stablish with the objects, but also to elaborate a study of reference about social and cultural context with very profitable results. Regarding the practical application of this kind of study, I believe that it is also an interesting challenge to analise the achieved information and value how this can be used later in the methodological process to design another electrical appliance of same or similar characteristics.

Not available

La tesi doctoral que presentem a continuació és innovadora perquè és el primer estudi extens i rigorós sobre el llenguatge de la conservació-restauració d'obres d'art, no només analitzant els seus vocabularis, sinó també raonant-ne l'ús que en fa aquesta professió. Aquesta recerca és multidisciplinar, en aquest sentit la conservació-restauració d'obres d'art mai havia estat comparada i contextualitzada des del punt de vista de la lingüística i les ciències de la informació. Finalment, es tracta d'una investigació d'abast internacional poc freqüent en aquesta disciplina. L’interès d’aquest estudi es centra en la conservació-restauració dels béns mobles, l'arquitectura s'allunya del nostre camp de treball. La conservació-restauració és l'activitat que inclou les tasques de reconeixement, documentació, tractament i prevenció, recolzat per la recerca i l'educació (AIC, 1996), implica acció directa sobre el patrimoni cultural amb l'objectiu d'estabilitzar el seu estat i retardar el seu deteriorament (ICON, 2008). La història d'aquesta disciplina ens introdueix el tema del desenvolupament de la professió, el qual ens ajuda a començar a entendre el llenguatge de la conservació-restauració. Fins el segle XVIII no neix la professió del restaurador a França, però és l'excepció, a la resta d'Europa la distinció entre artesà, pintor i restaurador no es feu evident fins un segle més tard. Per un altre costat, a principis del segle XIX els científics comencen a investigar les obres d'art i fins el segle XX es creen laboratoris i departaments de conservació-restauració a dins dels museus occidentals. D'aquesta manera s'inicià el reconeixement d'aquesta professió i alhora l'ha convertí en interdisciplinar. És a dir, la conservació-restauració d'obres d'art amb una base eminentment artesanal creuava coneixements també amb la ciència i així esdevenia pluridisciplinar. Aquesta pluridisciplinarietat és un altre factor que ens permet entendre i analitzar el vocabulari de la conservació-restauració perquè aquesta manlleva el llenguatge tècnic de les disciplines amb les quals intercanvia coneixements. I precisament és en l'àmbit de l'educació on també s'evidencia aquesta multidisciplinarietat perquè en els programes educatius els estudiants tenen assignatures relacionades amb l'art i la ciència. La conservació-restauració d'obres d'art entrà en el món acadèmic a Europa després de la Segona Guerra Mundial quan a principis dels anys seixanta la United Nations Educational, Scientific and Cultural Organization (UNESCO) fundà a Roma l'International Centre for the Study of the Preservation and Restoration of Cultural Property (ICCROM) amb la finalitat de formar a professionals d'arreu del món i alhora que aquests entressin a treballar a la universitat o fundessin instituts de conservació-restauració. D'aquesta activitat formativa, educativa i acadèmica, en els anys seixanta a Europa començaren a publicar-se un corpus de textos especialitzat en conservació-restauració, els quals estaven escrits en anglès, francès i italià. En altres paraules, les publicacions especialitzades de la conservació-restauració apareixen en paral.lel a la creació d'estudis formatius i acadèmics, aquests textos contenen la terminologia d'aquesta disciplina, la qual té un abast temàtic molt extens. Per aquest motiu basant-nos en la base de dades dels llibres Glossary of art conservation i en l'anàlisi dels diccionaris sobre conservació-restauració publicats en vuit idiomes, vam arribar a la conclusió que la conservació-restauració només ha inventat dos termes: tratteggio i papetta AB-57. Tanmateix per entendre la relació que té aquesta professió amb el llenguatge ens hem de remetre a la documentació perquè els conservadors-restauradors només escriuen, i per tant utilitzen el llenguatge, quan documenten un procés de conservació-restauració. A diferència de la documentació en els museus, que empren tesaurus i un llenguatge artificial i controlat, els conservadors restauradors documenten utilitzant un llenguatge natural i aquest fet dificulta encara més el seu estudi. En les carreres d'humanitats la base és el pensament que s'estructura amb el llenguatge, en la conservació-restauració el llenguatge no és una prioritat; com ja hem dit, l'utilitza principalment en les tasques de documentació; sinó els materials i per això coopera amb els químics i els físics. Paradoxalment, els professionals d'aquesta disciplina necessiten diccionaris perquè els textos que els interessen no només s'han escrit en anglès, per això, diccionaris en general i multilingües en particular, són eines indispensables per traduir, documentar, recuperar informació i facilitar la comunicació. I des del nostre punt de vista, era necessari un estudi que analitzés aquest llenguatge, malgrat no haver estat mai una prioritat en aquesta professió. Finalment, aquesta disciplina té una llarga tradició històrica, però un recorregut acadèmic molt curt, per exemple, en comparació a la història de l'art. Aquest fet no li ha permès publicar suficients textos especialitzats i en conseqüència desenvolupar un vocabulari propi, potser en els propers anys des de les universitats, escoles i centres de formació se'n crearà de nou i genuí. / This Ph.D thesis explores and describes from a multidisciplinary, academic and international point of view the language of art conservation. It is striking the relationship between education and publications because as a result of the education and training activity, reference books are written and published. Consequently, technical language is created. It may be obvious or not, terminology is invented in the educational field, where teachers, trainers, professors and academicians use language; in general, and the technical vocabulary of their disciplines, in particular; to provide knowledge to their pupils. Moreover, the teaching task often entails the writing activity, and the publications contain the vocabulary of a discipline. In other words, the students learn the terminology of their profession when they are trained and educated, as well as, when they read books. The overriding consideration is that art conservation historical evolution has developed it as a multidisciplinary: between art and science. Since the 19th century, the works of art became an interesting topic for scientist, from then in western museums, they began to work in museums’ laboratories, and the scientific point of view of the materials became one of the most challenging topics. An earlier example in the United States was the book Painting Materials. A Short Encyclopaedia, published in 1942 and written by J. Rutherford Gettens and George L. Stout, who were pioneers in the investigation of art works in the Fogg Museum of Art, Harvard University and the Isabella Stewart Gardner Museum in Boston. Another remarkable step forward in the development and history of art conservation’s education occured in the early 1960s, when the United Nations Educational, Scientific and Cultural Organization (UNESCO) founded the International Centre for the Study of the Preservation and Restoration of Cultural Property (ICCROM). There, art conservation’s students had lectures about chemistry, biology, etc. and finally, the education programs reflected the interdisciplinary nature of art conservation, besides, in their publications and lexicon.

La insurrección armada de Franco triunfó en parte gracias a la ayuda material e ideológica de la Italia fascista y de la Alemania nazi. Cuanto ocurrió en España siguió teniendo repercusiones en el tablero geopolítico europeo en los años inmediatamente posteriores a la guerra civil. De ahí el interés en profundizar en las relaciones entre estos países durante pero también después de la contienda. En esta tesis lo hacemos desde la vertiente italiana. Lo que sitúa nuestro discurso entre el 18 julio de 1936, cuando Franco se sublevó contra el gobierno legítimo, y el 25 de julio de 1943, cuando Mussolini fue depuesto. Un minucioso y exhaustivo trabajo de localización y catalogación de los materiales audiovisuales, y la reconstrucción de su historia productiva, en estrecha interconexión con el contexto político-militar de la época, han sido condición previa para indagar con criterio riguroso la contribución del cine de no ficción realizado desde la Italia de Mussolini a una historia cultural de la guerra civil, por un lado; y al debate propiamente historiográfico, por otro. Para ello hubo que investigar el funcionamiento de la maquinaria de la propaganda cinematográfica fascista sobre el terreno: los problemas de organización, el esfuerzo técnico y económico que supuso dar cobertura a la guerra, la cuestión recurrente de la atribución de competencias, las conflictivas relaciones de las autoridades político-militares italianas con las del bando nacional, las intervenciones de la censura tanto italiana como española en documentales y noticiarios. Reconstruir la complejidad de tal maderamen ha requerido un considerable esfuerzo de búsqueda de información en hemerotecas y en archivos administrativos, diplomáticos y militares. También se han rastreado los fondos documentales del Istituto Luce y se han examinado cartas, diarios y memorias de los protagonistas. Todo ha sido meticulosamente cotejado con los filmes de los dos corpora en estudio: cinegiornali y noticiarios. La manipulación intrínseca en todo discurso mítico –y el de la propaganda lo es por definición– ya no es óbice para que se trate el cine como fuente primaria, a condición de que el correspondiente análisis se realice con una metodología acorde al medium y con herramientas propias de esta disciplina. Este era el reto que me había planteado: examinar el uso del dispositivo cinematográfico en el proceso de creación del universo simbólico en el que la propaganda fascista inscribió la guerra civil. Ello ha significado reflexionar sobre la representación audiovisualizada de lo real, la resemantización de las imágenes propias y del enemigo a través de las prácticas de recontextualización y resonorización, la alteración tendenciosa del profílmico orientada a darle al relato propagandístico un mayor grado de veridicidad y credibilidad. El resultado es un estudio que propone una lectura cruzada de cómo la historia condiciona el cine y el cine, a su vez, (re)escribe la historia. / L’insurrezione armata di Franco riuscì in parte grazie al sostegno materiale e ideologico dell’Italia fascista e della Germania nazista. Quanto accadde in Spagna continuò ad avere ripercussioni sullo scacchiere geopolitico europeo negli anni immediatamente successivi alla guerra civile. Donde l’interesse ad approfondire i rapporti tra tali paesi durante ma anche dopo il conflitto. In questa tesi lo facciamo dal punto di vista italiano. Il che colloca il nostro discorso tra il 18 luglio 1936, quando Franco insorse contro il governo legittimo, e il 25 luglio 1943, quando Mussolini fu deposto. Un meticoloso ed esaustivo lavoro di ricerca e catalogazione dei materiali audiovisivi, nonché la ricostruzione della loro storia produttiva, in stretta interconnessione con il contesto politico-militare dell’epoca, sono stati condizione previa per un esame rigoroso del contributo del cinema non-fictional prodotto dall’Italia di Mussolini a una storia culturale della guerra civile, da un lato; e al dibattito propriamente storiografico, dall’altro. A tale scopo abbiamo dovuto indagare il funzionamento della macchina della propaganda cinematografica fascista sul terreno: i problemi di organizzazione, lo sforzo tecnico ed economico necessario a garantire la copertura della guerra, la questione ricorrente dell’attribuzione delle competenze, i conflittuali rapporti tra le autorità politico-militari italiane e quelle del bando nazionale, gli interventi della censura sia italiana sia spagnola su documentari e notiziari. Ricostruire tale intreccio nella sua complessità ha richiesto un considerevole sforzo di ricognizione di informazioni in emeroteche ed archivi amministrativi, diplomatici e militari. Sono stati altresì scandagliati i fondi cartacei dell’ Istituto Luce e studiati diari, lettere e memorie dei protagonisti. Tutto è stato scrupolosamente confrontato con i film dei due corpora presi in esame: cinegiornali e notiziari. La manipolazione intrinseca a ogni discorso mitico – e quello della propaganda lo è per definizione – ormai non è più di ostacolo a un uso del cinema come fonte primaria, purché l’analisi relativa si svolga con una metodologia coerente con il medium e con strumenti propri della disciplina. Questa era la sfida che ci eravamo posti: studiare l’impiego del dispositivo cinematografico nel processo di creazione dell’universo simbolico in cui la propaganda fascista inscrisse la guerra civile. Ciò ha voluto dire riflettere sulla rappresentazione audiovisualizzata del reale, sulla risemantizzazione delle immagini proprie e del nemico attraverso le pratiche di ricontestualizzazione e risonorizzazione, sull’alterazione tendenziosa del profilmico volta a dare al racconto propagandistico un maggior grado di veridicità e credibilità. Il risultado è uno studio che propone una lettura incrociata su come la storia condizioni il cinema e il cinema, a sua volta, (ri)scriva la storia. / Francisco Franco’s uprising succeeded also thanks to material and ideological support from fascist Italy and nazi Germany. The consequences of the Spanish Civil War would cause a geopolitical ripple effect across Europe in the years immediately following the conflict; one that calls for a close examination of the relationships between those countries during and after the war. This thesis approaches the issue from the Italian perspective thus determining the related time frame under scrutiny here as the period comprised between 18 July 1936 – which marks the beginning of Franco’s military rising against the legally elected Republican government – and 25 July 1943, when Benito Mussolini was demoted from power and arrested. The methodology adopted includes thorough and comprehensive research and cataloguing of audiovisual materials as well as a detailed reconstruction of their production histories in close relationship with the political and military context of the time. Such an approach allowed for a rigorous investigation of how, on the one hand, non-fictional cinema produced by Mussolini’s Italy contributed to the making of a cultural history of the Civil War; and to a proper historiographic debate, on the other. To this purpose I have investigated the workings of fascist propaganda cinema on the field: that is, organizational issues, technical and economic efforts that were necessary to guarantee adequate coverage of the war, the recurrent issue of the attribution of competences, the conflicted relationships between the political and military authorities of both countries and, eventually, censorship intervention both in Italy and in Spain that affected documentaries and newsreels. In order to reconstruct such a complex web of relationships among all the above-mentioned components, I have traced sources in periodicals libraries as well as in archives held at administrative, diplomatic and military institutions. I have also examined printed materials in the fund collections of the Istituto Luce as well as diaries, correspondence and memoirs of actual protagonists of the events described. All such materials have been rigorously analysed and collated with films from both corpora indentified in the thesis. By definition, propaganda aims to produce a mythic narrative: the intrinsic manipulation that any such narrative entails should no longer prevent us from using cinema as a primary source provided that the proposed analysis be guided by a methodology that is consistent with the medium and by tools that are appropriate for the undertaken discipline of study. Thus, the primary task of this research project was to examine the role and use of cinema (both the films and the apparatus) in the creative process of the symbolic universe within which the Civil War was inscribed by fascist propaganda. This task led me to reflect on a number of core issues: the audiovisualized representation of the real; the resemanticization of images – both one’s own and the enemy’s – through instances of recontextualization and dubbing (of sound); the biased alteration of the profilmic aimed at charging the propaganda tale with a higher degree of veracity and believability. As a result, this study proposes a comparative reading of ways in which history may influence cinema making and, vice versa, of how cinema attempts to (re)write history.

Not available / text

Τα κύτταρα της νευρικής ακρολοφίας (Neural Crest Cells - NCCs) αποτελούν έναν πολυδύναμο, μεταναστευτικό πληθυσμός βλαστικών κυττάρων τα οποία δίνουν γένεση σε μια πληθώρα κυτταρικών τύπων κατά την ανάπτυξη των σπονδυλωτών, συμπεριλαμβανομένων των νευρώνων και των νευρογλοιακών κυττάρων του περιφερικού νευρικού συστήματος (ΠΝΣ). Η δημιουργία των κυττάρων της νευρικής ακρολοφίας πραγματοποιείται στο στάδιο της γαστριδίωσης μετά την επαγωγή της νευρικής πλάκας. Οι διαδικασίες αυτές επηρεάζονται από σηματοδοτικά μονοπάτια στα οποία εμπλέκονται τόσο μεταγραφικοί παράγοντες όσο και επιγενετικοί τροποποιητές . Το Εντερικό Νευρικό Σύστημα (ΕΝΣ), προέρχεται από τα κύτταρα της νευρικής ακρολοφίας της αυχενικής και της ιερής μοίρας και ελέγχει την ομαλή λειτουργία της γαστρεντερικής οδού. Τα κύτταρα της νευρικής ακρολοφίας της αυχενικής μοίρας αποικίζουν ολόκληρο τον εντερικό σωλήνα και δίνουν γένεση στο ΕΝΣ ξεκινώντας από την 9η εμβρυική ημέρα. Η δημιουργία ενός πλήρως λειτουργικού ΕΝΣ εξαρτάται από την ικανότητα μετανάστευσης, πολλαπλασιασμού και διαφοροποίησης των NCCs. Στόχος της παρούσας διπλωματικής εργασίας ήταν η μελέτη της έκφρασης γονιδίων που ελέγχουν τον πολλαπλασιασμό και τη μετανάστευση τόσο των πρόδρομων κυττάρων της νευρικής ακρολοφίας όσο και των NCCs που έχουν δεσμευτεί προς εντερική μοίρα σε έμβρυα μυός απουσία της πρωτεΐνης Geminin. Η Geminin είναι μια πρωτεΐνη που έχει δειχθεί να επηρεάζει την ισορροπία μεταξύ αυτο-ανανέωσης και διαφοροποίησης, μέσω της αλληλεπίδρασης της με μεταγραφικούς παράγοντες και πρωτεΐνες αναδιαμόρφωσης της χρωματίνης. Με σκοπό να διερευνήσουμε τον in vivo ρόλο της Geminin στα κύτταρα της νευρικής ακρολοφίας, δημιουργήσαμε διαγονιδιακούς μύες από τους οποίους αδρανοποιήσαμε το γονίδιο της Geminin ειδικά στα κύτταρα της νευρικής ακρολοφίας. Τα αποτελέσματα μας έδειξαν ότι η απουσία της Geminin από τα κύτταρα της νευρικής ακρολοφίας, οδηγεί στη δημιουργία εμβρύων με μορφολογικές αλλοιώσεις κατά τα πρώιμα στάδια της ανάπτυξης ενώ σε μεταγενέστερα αναπτυξιακά στάδια χαρακτηρίζονται από σοβαρές κρανιοπροσωπικές δυσμορφίες. Επιπλέον, η ιστοειδική αδρανοποίηση της Geminin οδήγησε σε απορρύθμιση των επιπέδων έκφρασης γονιδίων που επηρεάζουν τόσο την επαγωγή όσο και τη μετανάστευση των NCCs (mChd7, mSnail2, mTwist2,mFoxD3) κατά την 10.5η εμβρυική ημέρα. Μελέτη του κυτταρικού κύκλου των εντερικών κυττάρων νευρικής ακρολοφίας έδειξε ότι η αποσιώπηση της Geminin διαταράσσει το προφίλ του κυτταρικού τους κύκλου καθώς τα κύτταρα αυτά «μπλοκάρουν» κατά τη μετάβαση από την G2 στη Μ φάση (E9.5). Συμπερασματικά, τα αποτελέσματά μας δείχνουν ότι η Geminin συμμετέχει ενεργά στον ρύθμιση της έκφρασης γονιδίων που παίζουν σημαντικό ρόλο στην επαγωγή και τη μετανάστευση των NCCs κατά τα πρώιμα στάδια της εμβρυικής ανάπτυξης (Ε10.5). Τέλος, η Geminin διαδραματίζει σημαντικό ρόλο στον πολλαπλασιασμό των πρόδρομων κυττάρων του εντερικού νευρικού συστήματος (Ε9.5). / Neural Crest cells (NCCs) comprise a multipotent, migratory cell population that generates a diverse array of cell and tissue types during vertebrate development, including neurons and glial cells of Peripheral Nervous System (PNS). The induction of neural crest specification occurs at the end of gastrulation at the neural plate border initiate an epithelial-to-mesenchymal transition (EMT) that transforms these stationary cells into migratory cells. These processes are influenced by changes in the expression of transcription factors and epigenetic regulators. The Enteric Nervous System (ENS), is a subdivision of the PNS that controls the function of the gastrointestinal (GI) tract and is derived from the Vagal and Sacral NCCs. The formation of a fully functional ENS depends on the coordinated proliferation and differentiation decisions of NCCs. Vagal NCCs emigrate from the vagal region of the neural tube (somites 1-7), in a rostal to caudal direction and enter the foregut at embryonic day E9-9.5 (in mice), generating the ENS. The formation of a fully functional ENS depends on proliferation and differentiation decisions of NCCs. The aim of our work was to study the expression of genes that control self-renewal decisions and migration ability of the NCCs in mouse embryos in the absence of Geminin. Towards this direction we studied the in vivo role of Geminin in the early stages of NCCs development and in the developing ENS. Geminin is a Protein that has been shown to affect the balance between self-renewal and differentiation through multiple interactions with transcription factors and chromatin remodeling proteins. In order to further elucidate the in vivo role of Geminin in NCCs, we generated transgenic mice lacking Geminin expression specifically in NCCs. We have shown that the deletion of Geminin in NCCs, causes severe morphological and craniofacial malformation during embryonic development. The conditional inactivation of Geminin resulted in the deregulation of various genes that affect the induction and migration of NCCs (mChd7, mSnail2, mTwist2, mFoxD3) at E10.5. Examination of the cell cycle profile of enteric NCCs showed that the deletion of Geminin disrupted the proliferation of NCCs as cells are blocked at the transition from G2 to M phase (E9.5). In conclusion, our results highlight Geminin as an important molecule during the induction and migration of NCCs at the early stages of mouse embryonic development (10.5). Finally, Geminin plays an important role for the proliferation of ENS progenitor cells (E9.5).

El museo es uno de los edificios más importantes en la ciudad contemporánea. Actualmente se observa su proliferación y su creciente dependencia de la figura del arquitecto, habiéndose destacado, en sus poco más de dos siglos de vida, como una tipología que reflejaespecialmente la arquitectura de la época y es impulsora de su renovación.Como sucedía con las antiguas catedrales, hoy es evidente una competencia entre ciudades por tener su propio espectáculo arquitectónico en forma de museo y, debido a esa misma condición de hitos urbanos, suelen están reservados para los arquitectos de mayor prestigio. Se ha observado que una nueva edificación ideada, representada y materializada creativamente se traduce en la primera pieza de la colección, capaz de cautivar al público por sí misma.Así pues, esta tesis, en el marco de un grupo de investigación sobre la «Expresión del Proyecto de Arquitectura», trata sobre una serie de proyectos de museo de arte encomendados por la Fundación Guggenheim, donde la arquitectura ocupa un rol estelar y, junto a ello, la representación arquitectónica posee el mismo carácter que la propuesta que esta línea museística pretende desarrollar. Destacándose por su interés y compromiso incesante con la arquitectura más experimental ―durante más de seis décadas ninguna otra ha rivalizado con ella―, la Fundación ha producido una serie de veinticinco proyectos ―entre los que se encuentran dos de los museos más famosos de la historia. El estudio sustenta que en ellos, donde la espectacularidad es un objetivo, la imagen ha cobrado una gran importancia para sus intereses, siendo tan decisiva como la propia arquitectura.Para la línea, aparte de buscar una arquitectura relevante y de carácter original debido a los prestigiosos arquitectos seleccionados, es determinante expresar el edificio del modo más sugerente posible, con lo cual se intentará convencer al cliente y al público de las bondades de esa arquitectura e, independientemente de lograr su construcción, mantener su vigencia en el panorama museístico y arquitectónico.La tesis se compone de introducción, ocho capítulos y conclusiones. Se inicia abordando la génesis del museo como institución y su evolución hasta llegar a los proyectos creados en el Movimiento Moderno, de donde se desprende la primera sede de F. Ll. Wright. A lo largo de los capítulos siguientes, se profundiza en el fenómeno actual de los museos, a través de un análisis de los proyectos de la línea Guggenheim ―determinantes dentro de la museística contemporánea por su carácter innovador―, y se realiza un extenso recorrido analítico sobre los mecanismos de la representación en relación con los contenidos arquitectónicos de cada propuesta que la distinguen como singular. El estudio trata, simultáneamente, las tres formas en que los arquitectos tienden a expresar sus ideas: la propia arquitectura construida, las representaciones gráficas y modelísticas ―en toda su amplia variedad― y. por último, sus textos ―las explicaciones del proyecto en cuestión, así como su producción teórica. Así pues, paralelamente a la extensa revisión bibliográfica, se visitaron las cinco sedes existentes ―con el objetivo de visualizar los contenidos arquitectónicos in situ, y observar la transición que existe entre lo plasmado en las representaciones y su materialización en artefactos culturales― y se consultó la mayor parte del material representacional, asistiendo a diversas exposiciones tanto temporales como permanentes.Tras la investigación, se observó que una propuesta singular necesita una representación que la sustente como tal, siendo los dibujos y maquetas, los elementos que deberán comunicar y seducir visualmente al cliente. En estos diseños, la búsqueda de una arquitectura de alto impacto visual ha influido en el tipo de representación y, a su vez, las nuevas tecnologías gráficas y modelísticas lo han hecho en su propia generación. Esta situación de reciprocidad establece, pues, una importante e inseparable relación entre un tipo de expresión paradigmática y la arquitectura que más la utiliza, reflejándose, a su vez, que para la línea Guggenheim, la representación de los proyectos, además de ser medio y mensaje, se ha convertido en un objetivo en sí mismo, sobresaliendo en la actual sociedad de la imagen con su particular forma de entender la arquitectura como un caso singular. / Nowadays, the museum is one of the most important building types in the contemporary city. Everyday is possible to testify its proliferation and its increasing dependency of the architect's figure. For their relevance the museum projects are commonly reserved for the most prestigious architects. In this context, there is an architectural competition among cities in order to have its own spectacle; designing iconic museums that are capable to draw visitors by themselves, being a leading typology in the development of the discipline. It has been observed that a new construction, designed, represented and conceived creatively is transformed into a visitors' magnet.This thesis, following the line of research of the «Expression of the Contemporary Architecture Project», focuses on a series of museum designs entrusted by the Guggenheim Foundation, where the architecture occupies a stellar roll, and, in combination with it, the architectural representation is very rich and it owns the same character than the proposal it tries to develop. Identified as unique for its interest and incessant commitment with experimental architecture, this international network of museums has released a series of twenty-five projects ―among them two of the most famous museums of all time. It is systematically sustained that in these designs where the spectacle is a purpose, the image has received great importance for the interests of the network, being as decisive as the architecture.For this international network, aside from looking for a significant architecture with a original character due to the prestigious selected architects, its main objective is to have the building represented as suggestive as possible, because it will be the way by which they will try to convince the client and, also, independently of its construction, it will serve to keep his name appearing in the museums panorama. This thesis contains the Introduction, eight chapters and the Conclusions of the study. It starts approaching to the genesis of the museum as institution and its evolution until the projects generated in the Modern Movement, which the first venue of the Guggenheim has come off. Throughout the following chapters, this thesis investigates the contemporary phenomenon of museums through an analysis of the projects of the Guggenheim network that are crucial, and also makes an analytical review of the different mechanisms of architectural representation in relation to the architectonic contents of each proposal that make it singular.The thesis approaches to the three forms in which the architects tend to express their ideas: their buildings, the graphical and modelled representations ―analogical and digital―, and their writings ―the descriptive texts of the project, as well as their theoretical production. The study is the result of the revision of a extensive bibliography, combined with the visits to the five existing venues ―with the objective to visualize the architectonic contents in situ, and to observe the existing transition between the graphical and modelled representations and their materialization in cultural artefacts―, and the consultation of most of the representational material, found in diverse exhibitions.It is concluded that a unique design needs an architectural representation that shows its singularity, using drawings and models as mediums to visually convince and seduce clients and potential visitors. In this case, architecture with such potent visual impact has influenced the type of expression, and the new graphic and modelling technologies in turn have impacted in the generative process of form. The results of the analysis show an important and indivisible connection between a type of paradigmatic representation and the architecture that more uses it. In the case of the Guggenheim projects, the architectural representation has become an aim by itself, turning into the vehicle that helps them to appear in today's image society, communicating its particular way of understanding architecture as a singular case.

An approach to the Enric Miralies work through his working papers, discovering between the author's life and inteliectual path, the possible linking references with his projects. The investigation is focused on the study of the creative process about his exciting work of a certain stage: the first years of the decade of the nineties. That moment coincides with a personal and professional turning point, in which his impact leads to international and in which his individual working initiates an intense experimental stage. At 'Melanges', article published in 1997 by Architecture d'Aujourd'Hui nº 312, Miralles brings to light a vital key that opens a door to his work comprehension. He stares that 'the most important is the art of initiating the thought, the path to invent and represent things' he follows saying 'it is determined by what is explained to the project out of the same project.' With the intention of making explicit the mechanisms that express the ideas of his projects, graphic documents of working and representation materials are linked, as well as, transcriptions of his lectures and writings and also his travel scrap-book. Trough his India travel notes, it is discovered his interest in Le Corbusier iconography, from which he would deduce some silhouettes that would probably make the Palamós Hospital plan or the Colors Park walls of the shadows that he was drawing at that moment. The investigation individually analyses each project following a sequential order, identifying and linking his work concepts and strategies. lt has been proceeded by a similar way as Miralles used, from a few basic institutions and establishing multiple and unexpected connections. Along of the study, Miralles seems as the inventor of collection of 'tools' that enable to 'blur the limits' between the way of initial thoughts, objectify them and re-presentate the architectural project. In the Japan projects he worked the "drawings in space" from wire models, which its representation through intentioned photographs, first introduce the moviment topic. In the Bremerhaven competition, the invention of the abstract strategy of the blue 'blot' enabled him to simplify the place complexity. 'Graphic resources' as the use of collage, cut out and photomontage, a way making abstact and conceptual documents that show an idea, are also initiated in this stage, as a consequence of him interest. among others, in David Hockney, Max Ernst and the surrealists, and that Miralles transformed and developed in order to reach an own language creation. lconographical figures as the Moore maternity, vegetal elements, the maze figure as a symbol, etc ... they have all been elements from this analysed period, which he would keep using and evolving in his later projects. As a result of the analysis of the particular creative process used in each of these projects of the 1991-93 period; the dense line groups, memories, wishes, metaphors, etc. .. shaped a personal abstract materiality on paper, in which it could be read several signs, allegories, symbols and figures -described through a rigorous geometry-. Some of them have been interpreted, while others remain pending to discover other ideas included among them. All this concepts have been progressively transformed and multiplied since then -and immediately with EMBT Miralles/Tagliabue-, in a visual metalanguage, offering multiple lectures at different levels: calligraphic, allegoric, symbolic, etc. All these aspects are analysed from a collection of Enric Miralles graphic documents extracted from his archive 1, furthermore, the majority of them have never been published. lt has been considered that the Miralles work is fathomless in his totality, as we would never reach his total comprehension; therefore this research study do not pretend to clarify the totality of his work. 1 Appreciation to Benedetta Tagliabue for the consult and cession of material belonging to EMBT and the Enric Miralles Foundation. / La investigación está centrada en el estudio del proceso creativo de la fascinante obra de Enric Miralles, enmarcada en una etapa determinada: los primeros años de la década de los noventa. Es un período de inflexión personal y profesional, en el que su proyección pasa a ser internacional: concursos, docencia, conferencias, exposiciones, obras y reconocimiento ; y en el que su trabajo inicia una etapa intensamente experimental. En 'Melanges', texto publicado en 1997 en Architecture d'Aujourd'Hui nº 312, Miralles desvela una clave fundamental que abre las puertas a la comprensión de su obra. Afirma que 'lo más importante es el arte de iniciar el pensamiento, el camino de inventar y representar las cosas' y añade: 'está condicionado por lo que se explica al proyecto fuera del mismo proyecto'. Con la intención de hacer explícitos los mecanismos a través de los cuales se ejercitan y expresan las ideas en sus proyectos, se relacionan documentos gráficos de materiales de trabajo y de representación, transcripciones de sus conferencias y escritos, así como sus cuadernos de viaje. A través de las anotaciones del viaje a la India se percibe su interés por la iconografía de Le Corbusier, de la que extraería unas siluetas que aparecerían como contornos de las plantas en el Hospital de Palamós o en los muros de las sombras del Parque de Mollet que entonces estaba estudiando. La investigación analiza individualmente proyectos, siguiendo un orden secuencial, identificando y relacionando conceptos y estrategias entre sus obras. Se ha procedido de manera parecida a la utilizada por Miralles, a partir de unas pocas intuiciones básicas y estableciendo conexiones múltiples y a veces inesperadas. A lo largo de este estudio, Miralles va mostrando su capacidad de inventor de un repertorio de instrumentales que consiguen 'desdibujar los límites' entre la manera de iniciar pensamientos, materializarlos y representar el proyecto arquitectónico. En los proyectos de Japón trabajaría los 'dibujos en el espacio' a partir de maquetas de alambre, cuya representación a traves de fotos intencionadas introduce por primera vez el tema del movimiento en sus documentos. En el concurso de Bremerhaven, la invención de la estrategia abstracta de la mancha azul le permitirá sintetizar la complejidad del lugar. 'Recursos gráficos' como el uso del collage, el cut out y el fotomontaje, se inician también en esta etapa, como consecuencia de su interés por los trabajos de Hockney, Ernst y los surrealistas, y que Miralles iría transformando y evolucionando para crear un lenguaje propio. Figuras iconográficas como la maternidad, los elementos vegetales, la figura del laberinto como símbolo, etc ... son elementos que desde de la época analizada, seguirá utilizando y transformando en sus proyectos posteriores. Concluiremos que las densas agrupaciones de líneas, recuerdos, deseos, metáforas, etc ... configurarían una personal materialidad abstracta sobre el papel, sobre la que se pueden leer diversos signos, alegorías, símbolos y figuras, representados a través de una rigurosa geometría. Algunos de los cuales se han podido mostrar, y otros queda pendiente descubrir ideas incluidas entre ellos. Todos estos conceptos se irían transformando y se multiplicarían a partir de entonces -e inminentemente con EMBT Miralles/Tagliabue-, en un metalenguaje de lo visual ofreciendo múltiples lecturas a diversos niveles: caligráfico, alegórico, simbólico, etc. Todos estos aspectos se analizan a través de documentos gráficos de Enric Miralles, extraídos del archivo1 y que la mayoría de ellos nunca han sido publicados. Se ha podido considerar que la obra de Miralles es insondable en su totalidad y que es difícil llegar a conseguir su total comprensión, por lo que esta Tesis no pretende esclarecer la totalidad de su trabajo. 1 Agradecimiento a Benedetta Tagliabue por la consulta y cesión del material perteneciente a EMBT y a la Fundació Enric Miralles.

"Un moment, dotze instants, mil possibilitats" parteix de l’antropologia reflexiva per construir una recerca polièdrica basada en estratègies de recerca visuals col.laboratives. La recerca es proposa explorar l’univers visual dels i les adolescents a partir dels relats que un grup de nois i noies realitzen del moment que estan vivint. Utilitzant l’estratègia anomenada “photo elliciting”, la recerca explora l’univers dels i les adolescents a través de dotze imatges fotogràfiques i el relat que les acompanya i que han realitzat un grup de nois i noies. El relat de la investigació es construeix en diàleg amb el propi procés de recerca (un procés obert a la constant reflexió sobre els aspectes metodològics, conceptuals i processuals i on la figura de la recercadora no queda al marge). La necessitat de desplaçar-se d'una comprensió fixa basada en l'objecte (l'adolescència, la identitat i la imatge) a una comprensió mòbil basada en les relacions (des de les narratives visuals i la construcció de processos visuals de recerca col.laboratius) condueix el procés de la investigació a la recerca de noves metodologies i formats narratius que permetin una comprensió polièdrica i que aportin noves maneres de comprendre l’adolescència. Els relats i les imatges que construeixen els i les adolescents a la recerca, son interpretades des d'una diversitat d'aproximacions que permeten una comprensió plural de les narratives visuals i que es focalitzen en la riquesa de construccions narratives i visuals corresponents a un moment i un marc de relacions determinat. / “One moment, twelve instants, a thousand possibilities” is a polyhedrical research based on reflexive anthropology that focuses on visual collaborative research strategies. The investigation starts exploring the visual universe of adolescence from images and stories that a group of teenagers made about the moment they are living. Using the strategy of “photo elliciting”, research is conducted by listening to a group of adolescents within the twelve pictures and their stories that they created for the investigation. The investigation narrative is constructed in dialogue with the actual research process (a process opento the reflection on methodology, conceptual frames and processes where the researcher does notstand on the edge). The need to move away from a fixed comprehension based on the object (adolescence, identity, image) to a mobile comprehension based on relationships (starting from visual narratives and the construction of collaborative visual research processes) brings the research process to a polyhedrical approach. Narratives and images that the adolescents have created are analysed from different points of view that allow plural comprehension, open to the richness of the visual narratives related on time and relationships.