Esta tesis analiza las estrategias de reproducción de las casas campesinas de la zona del Camp de Tarragona, en el contexto de un proceso de transición social, siglos XVIII, XIX y XX caracterizado por la progresiva dependización de las economías agrarias respecto a la economía de mercado. Las prácticas alrededor de la reproducción se llevan a cabo gestionando los recursos propios de las casas campesinas, la herencia y el matrimonio son utilizados estratégicamente para regular la reproducción del grupo y del patrimonio en cada generación y también para garantizar su continuidad. En la medida que se mercantilizan los factores de producción, los campesinos se ven empujados a implementar más recursos reproductivos externos a la casa. La pluriactivitat económica creciente, presente en todo el período, y las asociaciones agrarias son factores de acomodación de las casas campesinas a los cambios. La metodología de la tesis se ha diseñado alrededor de dos unidades de observación: la casa campesina y las asociaciones agrarias. Los datos con que se ha trabajado proceden del análisis del ciclo de desarrollo familiar y patrimonial de una casa campesina, cal Lluques y también del estudio del asociacionismo agrario en la misma localidad de donde procede la familia objeto de estudio, la Selva del Camp (Tarragona). La metodología combina la consulta de fuentes documentales, de archivo, y la recogida de información oral, a través de la realización de entrevistas de orientación biográfica.El proceso de mercantilización de las economías campesinas que se analiza, ha sido estructurado en tres etapas. En la primera, desde el siglo XVIII hasta el último cuarto del XIX, la casa es la unidad de producción y de organización social básica, la comunidad local es su marco de integración y la reproducción económica está completamente vinculada a la reproducción familiar, de aquí la importancia de las estrategias de herencia y matrimonio. La inestabilidad de la explotación como recurso productivo y reproductivo, depende del ciclo familiar más que de las coyunturas económicas. El endeudamiento y la pluriactivitdad son, en este período, componentes estructurales de la reproducción de las casas campesinas.En la segunda etapa, desde finales del siglo XIX hasta los años 30, empiezan a jugar un papel importante los recursos reproductivos externos a la casa. Las asociaciones agrarias entran en la escena local el año 1900, cuando la crisis de finales de siglo provoca la expulsión de la población jornalera, una emigración que conlleva la dinamización del mercado de la tierra y el acceso de los pequeños campesinos a la propiedad de la tierra. Las asociaciones agrarias empiezan a estar presentes en las estrategias productivas y reproductivas de las casas, aunque hasta el momento del estallido de la guerra civil, su papel en la esfera productiva será poco trascendente y tenderá a reproducir las divisiones de la estructura social local.Desde los años 30 hasta hoy, se evidencia un aumento de los niveles de dependencia externa de las economías campesinas. Las estructuras cooperativas evolucionan de acuerdo con las exigencias del mercado pero su apoyo no resulta suficiente per garantizar la reproducción de las familias. La actividad agraria llega a depender de la capacidad de acceso a nuevas formas de ingresos, a menudo procedentes de actividades salarizadas y se implanta la logica de la pluralidad de bases económicas com una forma de poder mantener las explotaciones. La dependencia permite mantener la casa com base de la producción, però no com base de la reproducció ni de la organización social. / Aquesta tesi analitza les estratègies de reproducció de les cases pageses de la zona del Camp de Tarragona, en el context d'un procés de transició social, segles XVIII, XIX i XX caracteritzat per la progressiva dependització de les economies agràries respecte a l'economia de mercat. Les pràctiques al voltant de la reproducció es duen a terme gestionant els recursos propis de les cases pageses, l'herència i el matrimoni són utilitzats estratègicament per regular la reproducció del grup i del patrimoni a cada generació i també, i molt important en la seva lògica, per garantir-ne la continuïtat. En la mesura que es mercantilitzen els factors de producció, els pagesos es veuen empesos a implementar més recursos reproductius externs a la casa. La pluriactivitat econòmica creixent, present en tot el període, i les associacions agràries són factors d'acomodació de les cases pageses als canvis. La metodologia de la tesi s'ha dissenyat al voltant de dues unitats d'observació, per una banda, la casa pagesa, i per l'altra les associacions agràries. Les dades amb què s'ha treballat procedeixen de l'anàlisi del cicle de desenvolupament familiar i patrimonial d'una casa pagesa, cal Lluques i també de l'estudi de l'associacionisme agrari a la mateixa localitat d'on procedeix la família estudiada, la Selva del Camp (Tarragona). La metodologia combina la consulta de fonts documentals, d'arxiu, i la recollida d'informació oral, a través de la realització d'entrevistes d'orientació biogràfica.El procés de mercantilització de les economies pageses que s'analitza, ha estat estructurat en tres grans etapes. En la primera, des del segle XVIII fins al darrer quart del XIX, la casa és la unitat de producció i d'organització social bàsica, la comunitat local és el seu marc d'integració i la reproducció econòmica està completament vinculada a la reproducció familiar, d'aquí la importància de les estratègies d'herència i matrimonials. La inestabilitat de l'explotació com a recurs productiu i reproductiu, depèn del cicle familiar, tant o més que de les conjuntures econòmiques. L'endeutament i la pluriactivitat són, en aquest període, components estructurals de la reproducció de les cases pageses.En la segona etapa, des de finals del segle XIX fins els anys 30, comencen a jugar un paper important els recursos reproductius externs a la casa. Les associacions agràries entren en l'escena local l'any 1900, quan la crisi de preus de finals de segle provoca l'expulsió de la població jornalera, una emigració que acaba comportant la dinamització del mercat de la terra i l'accés a la propietat per part dels petits pagesos. Les associacions pageses comencen a incorporar-se en les estratègies productives i reproductives de les cases, tot i que fins a la guerra, el seu paper en l'esfera productiva serà poc transcendent i tendiran a reproduir les divisions de l'estructura social local.Des dels anys 30 fins avui, es fa evident la cada cop major dependència externa de les economies pageses. Les estructures cooperatives evolucionen d'acord amb les exigències del mercat però el seu recolzament no és suficient per garantir la reproducció de les famílies pageses. L'agricultura es fa depenent de l'accés a noves formes d'ingressos, molts cops provinents de relacions salarials, i s'implanta la lògica de la pluralitat de bases econòmiques com a forma de mantenir les explotacions. La reproducció depenent permet mantenir la casa com a base de la producció, però no com a base de la reproducció ni de l'organització social. / This thesis analyzes reproduction strategies in peasant households in the area of the Camp de Tarragona, within the context of a process of social transition during the 18th, 19th and 20 centuries, one feature of which was the increasing dependence of agrarian economies on a market economy. Practices related to reproduction involved the management of the peasant household's resources, with inheritance and marriage being used strategically to regulate the reproduction of the group and its patrimony in each generation and also, most importantly according to the group's logic, to guarantee its continuity. As factors of production became increasingly mercantilized, the peasants were obliged to exploit more reproductive resources external to the household. Growing use of multiple economic activities, a feature throughout the period under consideration, and agrarian associations are the means by which peasant households adapted to the changes. The thesis' methodology is structured around two observation units, on the one hand, the peasant household, on the other, agrarian associations. The data under consideration comes from the analysis of the family and patrimonial development cycle of a peasant household, namely 'Cal Lluques', located in the small town of La Selva del Camp in the province of Tarragona and also from research into the workings of agrarian associations in the same place. The methodology combines consultation of documentary sources, both working with archives and collecting oral information, through interviews of a biographical nature.The process by which peasant economies adapted to the market economy, analyzed here, is structured in three phases. First, from the 18th century to the last quarter of the 19th century, the household is the basic unit of production and social organization, integrated into the framework of the local community, with economic reproduction being closely linked to family reproduction, hence the importance of patrimonial and matrimonial strategies. The instability of the household and its land as a productive and reproductive resource depends as much, if not more, on the family cycle as on economic factors. Sustaining debt and multiple employment are structural elements in the reproduction of peasant households. In the second phase, from the end of the 19th century to the 1930s, reproductive resources external to the household begin to play an increasingly important role. Agrarian associations first appear in La Selva in 1900, when the crisis in prices at the end of the century lead to the expulsion of the day labourers, an emigration which brought with it a dynamic market for the sale of land and thus the access to more property for peasants with small holdings. Peasant associations begin to form part of the productive and reproductive strategies of the households, although until the Spanish Civil War, their role is of limited importance in terms of production, and they tend to reproduce the divisions of the local social structure. From the 1930s to the present, the external dependence of peasant economies becomes more and more evident. Cooperative structures develop in accord with the demands of the market, but the support they offer is not enough to guarantee the reproduction of peasant families. Agriculture comes to depend on access to new forms of earnings, often on the basis of salaried work, and the use of a range of economic activities becomes the only means by which the household and its lands remain a viable economic unit. Reproduction dependent on external factors allows the peasant household to remain a viable base for production, but not as a basis of reproduction or social organization.

Planning and monitoring of projects are fundamental activities for its management. These tasks provide the required information to have a full picture of a given situation. They are an instrument that enables the control of any process and that will make possible its evaluation. However, it has been showed that, in some areas, monitoring by standards can be a complex activity. This study proposes a method for monitoring projects. It can be implemented in those cases that, either by its size or by its own dynamics, do not display the way they use to carry out their projects. To succeed in this approach, it needs to be simple, user-friendly and based on people skills. Moreover, standards are particularly useful for the management of those projects whose final configuration is known, called as determined projects. These kinds of projects differ from others that do not have a specific known end, for example any design process. They are called nondeterministic projects. Thus, this research corresponds to the development of a method for monitoring nondeterministic projects. First of all, the state of knowledge concerning both project management and design theories has been reviewed. The relationship of the first term with the aim of the research is evident, but the relationship with the second term requires a comment: the correct monitoring of a nondeterministic project requires showing the itinerary that follows the reasoning of the designer or group of designers. For example, what are the technical solutions adopted and which the discarded? Or, which knowledge has been used? And, is there any new knowledge acquired? All of these questions should be known. The way to map these processes is not evident. This issue should be deal from the design theory. As a result of the review of the state of knowledge, it is suggested that the development of a method for the monitoring of nondeterministic projects could be articulated from the simultaneous use of Scrum, as a framework of agile project development, and the Concept- Knowledge theory, as a design theory. At these two elements, a third one, related to a system file hosting is added. The hybridization of the two main elements is the idea that allows structuring the developed method. The set of hypothesis to be proved corresponds to the possibility of using the method, that is, the validation of the hypothesis will be satisfactory if the method can be used and it is useful. For the validation, a research focused on a qualitative approach has been designed. It consists in two strategies: a participant observation and case studies. In the first one, the method has been used by eight teams of students of advanced engineering courses to carry out its project in an academic environment. In the second one, three cases of different architectural design projects have been studied. The first case is a research project for the design of a particular ephemeral structure. The second case corresponds to the process used by a professional studio of architecture to design a house in exceptional plot conditions. Finally, the third case, also relative to a professional environment, describes the study of the process followed in the development of a new type of curtain wall. Approaches used in all case studies are based on sustainability criteria. The results of the investigations conducted are discussed in order to determine the validation of the hypothesis. At the same time, the conditions that must be fulfilling for the successful implementation of the method are proposed. / La planificació i el seguiment dels projectes són activitats fonamentals per a la seva gestió. Les tasques de visualització del seguiment o monitorització proporcionen la informació necessària per a disposar d'una imatge completa d'una situació donada. Són, doncs, l'instrument que permet el control i que possibilitarà l'avaluació de qualsevol procés. Tanmateix, es comprova que monitoritzar mitjançant els estàndards pot ser, en alguns àmbits, una activitat complexa. En aquest estudi es proposa un mètode de monitorització de projectes que es pugui implementar en aquells entorns on, o bé per les seves dimensions o bé per les seves dinàmiques pròpies, no es visualitza la manera com es realitzen projectes. Per reeixir en aquest enfocament és necessari que un mètode sigui simple i fàcil d'utilitzar, centrat en les persones i les seves habilitats. D'altra banda, els estàndards són especialment útils per a la gestió d'aquells projectes dels quals se'n coneix la configuració final i que poden ser anomenats determinats. Aquest tipus de projectes es diferencien dels que no tenen un final concret conegut, per exemple qualsevol procés de disseny, i que poden ser anomenats projectes no determinats. La recerca que s'ha portat a terme correspon, doncs, al desenvolupament d'un mètode de monitorització de projectes no determinats. S'ha revisat l'estat del coneixement relatiu tant a la gestió de projectes com a les teories del disseny. Si la relació del primer terme amb la recerca és evident, la relació amb el segon requereix un comentari: per monitoritzar correctament un projecte no determinat cal poder mostrar l'itinerari que segueixen els raonaments del dissenyador o grup de dissenyadors. Cal saber, per exemple, quines són les solucions tècniques adoptades i quines són les descartades, o bé quin ha estat el coneixement utilitzat, i si s'ha adquirit nou coneixement. La forma de mapificar aquests processos no és evident. Aquesta qüestió ha de ser abordada des de la teoria del disseny. Com a resultat de la revisió de l'estat del coneixement s'observa que el desenvolupament d'un mètode adequat per a la monitorització de projectes no determinats podria estar articulat a partir de la utilització simultània de l'Scrum, en tant que marc de treball iteratiu inclòs en la gestió àgil de projectes, i de la Concept-Knowledge Theory, en tant que teoria del disseny. La hibridació d'aquests dos elements, als quals s'hi afegirà un tercer aspecte operatiu corresponent a un sistema d'allotjament d'arxius, és la idea que permet estructurar el mètode desenvolupat. El conjunt d'hipòtesis a comprovar corresponen a la possibilitat d'utilitzar el mètode, és a dir, la validació de les hipòtesis es produirà si el mètode es pot dur a terme i si és útil. Per a aquesta validació s'ha procedit a dissenyar una investigació centrada en un enfocament qualitatiu i formada per dues estratègies: la observació participant i l'estudi de casos. En la primera, el mètode desenvolupat ha estat utilitzat per vuit equips d'estudiants de cursos avançats d'enginyeriaper a la realització del seu projecte en un entorn acadèmic. En la segona, s'han estudiat tres casos de tres projectes de disseny d'objectes arquitectònics. El primer cas és un projecte de recerca corresponent al disseny d'una estructura efímera particular. El segon cas correspon al procés utilitzat en un estudi professional d'arquitectura per dissenyar una casa en un entorn amb unes condicions excepcionals. Finalment, en el tercer cas, també centrat en un entorn professional, s'estudia el procés seguit en el desenvolupament d'un nou tipus de mur cortina. Tots el casos d'estudi en basen en enfocaments protagonitzats per criteris de sostenibilitat. Els resultats de les investigacions realitzades es discuteixen a fi de determinar la validació de les hipòtesis. Al mateix temps, es concreten les condicions que s'han de complir per a reeixir en la implementació del mètode

Introducción La vida social humana se sustenta en la cooperación de una forma diferente respecto a otras especies. Los científicos han indagado en la evolución de la cooperación desde distintos puntos de vista (Trivers, 1971; Dawkins, 1976; Axelrod y Hamilton, 1981; Axelrod, 1984; Caporael et al., 1989; Boyd & Richerson, 1990; Wilson & Sober, 1994; Bergstrom, 2002; Boyd et al., 2003; Gintis et al., 2003; Bowles & Gintis, 2004; Gintis et al., 2008; Boyd et al., 2010) pero ninguna de tales explicaciones dan cuenta de la complejidad de las relaciones cooperativas humanas. En este trabajo de tesis se analizan las relaciones cooperativas destacando su relación intrínseca con las relaciones de confianza. ¿Por qué cooperamos? ¿Cuál es la influencia de la confianza en la cooperación y qué papel juega la historia evolutiva en este puzle? Tomando en consideración las formas sociales adoptadas por nuestros antepasados humanos, es posible pensar en ciertos rasgos cognitivos y psicológicos específicos relevantes para entender las relaciones actuales de cooperación y, en un sentido más amplio, las relaciones sociales. El objetivo es, en definitiva, enmarcar las relaciones sociales humanas en un entorno evolutivo para explicar comportamientos sociales que existen en la actualidad. Contenido de la investigación Esta tesis trata de responder a las cuestiones planteadas anteriormente basándose primero en la relación que existe entre la evolución de la socialidad y la cognición humanas, como hipótesis de partida a contrastar en estudios posteriores. Desde esta perspectiva y, utilizando una metodología multidisciplinar procedente de disciplinas tales como la Sociología, Psicología y Antropología, se diseña un plan de investigación que trata de profundizar en mayor medida en dichos temas. El trabajo de tesis parte inicialmente de una revisión crítica sobre estudios que tratan de relacionar el comportamiento social en primates y la evolución del neocórtex –la Hipótesis del Cerebro Social de Dunbar (Dunbar, 1992; Dunbar, 1998; Dunbar & Shultz, 2007; Shultz & Dunbar, 2007; Dunbar, 2010). De dicha revisión, resulta evidente la necesidad de utilizar un enfoque más matizado para explicar la enorme complejidad de las relaciones sociales humanas. Para ello, ofrece un enorme interés el análisis de la influencia del mecanismo psicológico de la confianza. No obstante, los estudios de Dunbar, especialmente aquellos relacionados con las características propias de los grupos sociales humanos en relación a la capacidad cognitiva, son continuamente revisados a lo largo de todo este trabajo. Posteriormente se propone un marco teórico sobre los factores que influyen en la confianza (Parsons, 1970; Barber, 1983; Good, 1988; Yamagishi, 1998; Glaeser et al., 2000; Uslaner, 2002; Six, 2005; Bjørnskov, 2006; Hardin, 2006) y su posible configuración en un entorno evolutivo. Sobre esta base teórica, se diseña el posterior trabajo empírico, siempre teniendo en cuenta la hipótesis de que el ser humano tiene un comportamiento social ampliamente influenciado por un contexto de relaciones dentro de los pequeños grupos en los que ha convivido durante la mayor parte de su historia evolutiva. El marco teórico explica los elementos que conforman la confianza, la tipología y su posible configuración a lo largo de la historia evolutiva. Constituyen el substrato utilizado para llevar a término el análisis de la confianza y del comportamiento cooperativo en los siguientes trabajos empíricos. Los estudios empíricos siguen un plan basado en un diseño propio, procedente de la revisión de la literatura (Fey, 1955; Rosenberg, 1957; Wrightsman, 1964, 1974; Rotter, 1967; Survey Research Center, 1969; Christie & Geis, 1970; Johnson-George & Swap, 1982; Rempel et al., 1985; World Values Survey Association, 2009), con cuestionarios para medir el nivel de confianza general y personal en un grupo. Además se usa un juego experimental – dilema del prisionero con algunas variantes– que demuestra el comportamiento cooperativo real de los individuos. El juego se realiza en condiciones de confianza y de no confianza entre los miembros de un mismo grupo. El estudio piloto se lleva a cabo inicialmente en dos grupos diferentes. Los resultados muestran ya la influencia de las relaciones cercanas de confianza personal en la cooperación y el interés de analizar las redes de confianza (Radcliffe-Brown, 1940; Barnes, 1954; Milgram, 1967; Mitchell, 1969; Wasserman & Faust, 1994; Molina, J.L., 2001; White & Harary, 2001; Newman et al., 2003; Freeman, 2004; Eguíluz et al., 2005; Fowler & Christakis, 2010) en mayor profundidad. Los resultados de este trabajo se confirman en un estudio similar posterior con otros grupos más numerosos y más comparables entre sí. Los nuevos resultados muestran cómo la cooperación se relaciona en buena medida con un compromiso afectivo de reciprocidad que proviene de la confianza personal, como elemento adaptativo hacia una cooperación más exitosa, incluso en condiciones de anonimato y pese a la posibilidad de causar un perjuicio en el individuo a corto plazo. Además, el estudio incluye un análisis en profundidad de las redes de confianza de estos grupos para constatar la importancia que ciertas topologías de redes de confianza pueden tener en la cohesión general de un grupo. La última parte de la tesis presenta una perspectiva más antropológica con la realización de trabajo de campo en dos zonas caracterizadas por su gran diversidad étnica: el norte de Ghana y Oaxaca, en México. Estos lugares permiten estudiar cómo interaccionan los grupos y por qué mantienen sus identidades étnicas a pesar de una historia en común. Se pretende analizar si los mecanismos de la confianza personal que aparecen a nivel individual pueden trasladarse también a grupos más grandes o a sociedades. En este caso, además de la observación directa de los grupos y de la inclusión de su contexto histórico, social, económico y político, se utilizan entrevistas y redes personales de cooperación. En el trabajo de Ghana (Rattray, 1931, 1932; Syme, 1932; Tait, 1961; Hilton, 1962; Hart, 1971; Drucker-Brown, 1975, 1992; Fussy, 1979; Laari, 1987; Awedoba, 1989, 2001; Wilks, 1989; Assimeng, 1990; Kotey, 1995; Schlottner, 2000; Oppong, 2002; Tonah, 2005), se hace un recorrido por el contexto de los grupos y se explican las características de sus redes de confianza y cooperación. En este trabajo, se observa la eficacia de la diversificación étnica como medio para crear pequeños grupos más resistentes a la hora de enfrentarse a entornos difíciles. Se muestra también la adopción de formas culturales que permiten extender los mecanismos de la confianza personal en colectivos mayores. En el último trabajo se comparan los resultados anteriores con los de México (Chance, 1979; Zeithin, 1990; Campbell, 1993; Oseguera, 2004; Reina Aoyama, 2004; Barabas, 2006, 2008; Trejo Barrientos, 2006; Spores, 2008; Joyce, 2010; Nahmad Sitton, 2013), en un análisis cross-cultural para identificar posibles elementos “universales” en las redes de confianza y cooperación y también las influencias culturales. Conclusiones Mediante los anteriores trabajos se muestra que la confianza es uno de los mecanismos cognitivos y psicológicos más anclado en la historia evolutiva humana. Su origen evolutivo se observa en los resultados de esta tesis: al demostrarse la mayor influencia de la confianza personal sobre la confianza general a la hora de influir en la cooperación, la cual necesita de las relaciones cercanas y por tanto del pequeño grupo para su aparición –dadas las limitaciones cognitivas y temporales para mantener este tipo de relaciones con gran número de personas–, y su fuerte conexión con aspectos emocionales inconscientes –uno de los mecanismo más primitivos en los seres humanos. De hecho, tanto en el trabajo empírico como en el de campo, aparece la configuración de redes de confianza en torno a pequeños grupos. La confianza personal también puede extenderse a colectivos mayores. Incluso en las grandes sociedades más desarrolladas los individuos siguen creando sus pequeños grupos en todos los ámbitos de su vida. Sin embargo, en algunas sociedades, donde existen mayores dificultades de supervivencia, como las analizadas en esta tesis, se observan determinadas herramientas culturales que sirven para extender la confianza personal a un mayor número de personas: conceptos tales como grupos étnicos, clanes, linajes, familias, comunalidad, municipalidad en el caso oaxaqueño, valores internalizados, etc… son eficaces en este sentido. De este modo, la cultura provee de los mecanismos necesarios para crear fuertes lazos de cohesión basados en los elementos emocionales. La mayor cohesión y una actitud más abierta de confianza que surgen de tales herramientas culturales ayudan a enfrentarse a los entornos de forma más eficaz. Así pues, se podría predecir que a medida que los entornos resultan más difíciles, aparece una mayor diversificación de los grupos. Con la comparación de los resultados de Ghana y México, se profundiza en mayor medida en los elementos comunes en las redes de confianza y cooperación –aspectos universales–: los grupos pequeños y distintos niveles de emocionalidad implícita en los vínculos de confianza; y aquellos elementos culturales que se adecuan al contexto histórico y a la situación económica de los grupos, para crear una mayor o menor cohesión de sus miembros en función de sus necesidades. De este modo, además de identificarse en el campo diferentes indicadores para medir la confianza, también se identifican ciertas formas culturales que parecen más eficaces que otras a la hora de cohesionar los grupos, a saber, los valores y el sentimiento de identidad y pertenencia grupal, frente a la normatividad. / Introducció La vida social humana es basa en la cooperació i la confiança d'una manera diferent de la d’altres espècies. Els científics han investigat la cooperació humana des de diferents punts de vista (Trivers, 1971; Dawkins, 1976; Axelrod y Hamilton, 1981; Axelrod, 1984; Caporael et al., 1989; Boyd & Richerson, 1990; Wilson & Sober, 1994; Bergstrom, 2002; Boyd et al., 2003; Gintis et al., 2003; Bowles & Gintis, 2004; Gintis et al., 2008; Boyd et al., 2010), però encara hi ha moltes preguntes sobre l'evolució de la cooperació sense explicació. Aquest treball de tesi analitza les relacions cooperatives emfasitzant la seva relació intrínseca amb les relacions de confiança. Per què cooperem? Quina és la influència de la confiança en la cooperació i el paper de la història evolutiva en aquest trencaclosques? Tenint en compte les formes socials adoptades pels avantpassats humans, és possible pensar en certs trets cognitius i psicològics específics que podrien tenir una importància clau per entendre les actuals relacions de cooperació i, en un sentit més ampli, les relacions socials. L'objectiu de la tesi és, en definitiva, emmarcar les relacions socials en un entorn evolutiu per explicar els comportaments socials que existeixen avui en dia. Contingut de la investigació Aquesta tesi tracta de respondre les preguntes anteriors, a partir de la relació entre l'evolució de la sociabilitat i la cognició humà, com hipòtesi inicial per contrastar els estudis posteriors. Des d'aquesta perspectiva i utilitzant una metodologia multidisciplinària de la Psicologia, Antropologia i Sociologia, es va dissenyar un pla de recerca que pretén aprofundir en aquest plantejament. Amb aquest objectiu en ment, el treball de tesi es basa inicialment en una revisió crítica d’estudis anteriors que intenten relacionar el comportament social dels primats i l'evolució del neocórtex –la Hipòtesi del Cervell Social de Dunbar (Dunbar, 1992; Dunbar, 1998; Dunbar & Shultz, 2007; Shultz & Dunbar, 2007; Dunbar, 2010). Aquesta revisió mostra clarament la necessitat d'un enfocament més matisat per explicar aquesta relació a causa de l'enorme complexitat de les relacions socials humanes. Per això, l’estudi de la influència del mecanisme psicològic de la confiança ofereix un interès enorme. No obstant això, els estudis de Dunbar, especialment aquells relacionats amb les característiques dels grups socials humans en relació amb la seva capacitat cognitiva, sóntinguts en compte al llarg de tot aquest treball. Després d’aquesta revisió es proposa un marc teòric sobre els factors que influeixen en la confiança (Parsons, 1970; Barber, 1983; Good, 1988; Yamagishi, 1998; Glaeser et al., 2000; Uslaner, 2002; Six, 2005; Bjørnskov, 2006; Hardin, 2006) i la seva possible configuració en un entorn evolutiu. En base a aquest marc teòric, es dissenyen els treballs empírics posteriors, sempre tenint en compte la hipòtesi que l'ésser humà té un comportament social àmpliament influenciat per un context de relacions dintre de petits grups. Aquest és el context social en que han viscut els humans durant la major part de la seva història evolutiva. El marc teòric explica els elements que conformen la confiança, la tipologia i la seva possible configuració al llarg de la història evolutiva. Constitueix el substrat utilitzat per dur a terme l’anàlisi de la confiança i del comportament cooperatiu en els següents treballs empírics. Aquests estudis empírics segueixen un pla basat en un disseny propi, a partir de la revisió de la literatura (Fey, 1955; Rosenberg, 1957; Wrightsman, 1964, 1974; Rotter, 1967; Survey Research Center, 1969; Christie & Geis, 1970; Johnson- George & Swap, 1982; Rempel et al., 1985; World Values Survey Association, 2009), amb qüestionaris per mesurar el nivell de confiança personal i general en un grup. També s'utilitza un joc experimental –el dilema del presoner amb algunes variacions– que demostra el comportament cooperatiu efectiu dels individus. El joc es realitza en condicions de confiança i sense confiança entre els membres d’un mateix grup. L'estudi pilot inicial es realitza en dos grups diferents. Els resultats ja mostren la influència de les relacions estretes de confiança personal en la cooperació i l'interès de anàlisi de xarxes de confiança (Radcliffe-Brown, 1940; Barnes, 1954; Milgram, 1967; Mitchell, 1969; Wasserman & Faust, 1994; Molina, J.L., 2001; White & Harary, 2001; Newman et al., 2003; Freeman, 2004; Eguíluz et al., 2005; Fowler & Christakis, 2010) en major profunditat. Els resultats d'aquest treball es confirmen en un similar estudi posterior amb altres grups més nombrosos i més comparables entre si. Els nous resultats mostren com la cooperació s'incrementa en gran mesura si es dóna un compromís afectiu inconscient de reciprocitat que ve de la confiança personal, com un element adaptatiu cap a una cooperació més efectiva i recíproca, fins i tot en condicions d'anonimat i malgrat la possibilitat de causar un prejudici en el curt termini. A més, l'estudi inclou una anàlisi en profunditat de les xarxes de confiança d’aquests grups per determinar la importància que poden tenir certes topologies de xarxes de confiança en la cohesió general d'un grup. En la darrera part de la tesi, s'utilitza una perspectiva més antropològica amb la realització de treballs de camp en dues àrees que es caracteritzen per la seva gran diversitat ètnica: nord de Ghana i Oaxaca, a Mèxic. Aquests llocs permeten estudiar com interactuen els grups i per què es mantenen les seves identitats ètniques malgrat una història i un territori en comú. Es pretén examinar també si els mecanismes de la confiança personal, que funcionen clarament a nivell individual, poden trobar-se també en grups grans o societats de gran escala. En aquest cas, a més de l'observació directa dels grups i la inclusió del seu context històric, social, econòmic i polític, s'utilitzen entrevistes i xarxes personals de cooperació. En el treball de Ghana (Rattray, 1931, 1932;) Syme, 1932; Tait, 1961; Hilton, 1962; Hart, 1971; Drucker-Brown, 1975, 1992; Primmirat, 1979; Laari, 1987; Awedoba, 1989, 2001; Wilks, 1989; Assimeng, 1990; Kotey, 1995; Schlottner, 2000; Oppong, 2002; Tonah, 2005), es mostra el context dels grups i s’explica les característiques de les seves xarxes de confiança i cooperació. En aquest estudi es posa de manifest l''eficàcia del fenomen de la diversificació ètnic com un mitjà per crear petits grups més resistents quan s'enfronten amb entorns difícils. També s'analitza l'adopció de formes culturals que permeten ampliar el mecanisme de la confiança personal a grups més grans. En l'últim treball de la tesi es comparen els anteriors resultats de Ghana amb els de Mèxic (Chance, 1979; Zeithin, 1990; Campbell, 1993; Oseguera, 2004; Reina Aoyama, 2004; Webmoney, 2006, 2008; Trejo Barrientos, 2006; Espores, 2008; Joyce, 2010; Nahmad Sitton, 2013), en una anàlisi intercultural per identificar possibles elements "universals" a les xarxes de confiança i cooperació i així com les influències culturals que modulen aquestes predisposicions humanes en cada cas. Conclusions Els diversos treballs en conjunt mostren que la confiança és un mecanisme cognitiu i psicològic ancorat en la història evolutiva humana, que ha jugat un paper important en l'evolució de la cooperació que caracteritza les societats humanes. El seu origen evolutiu es desprèn dels resultats d'aquesta tesi: es demostra que la confiança personal té més influència que la confiança general en la cooperació, que la confiança necessita relacions properes i, per tant, del petit grup per la seva aparició – tenint en compte les limitacions cognitives per mantenir aquestes relacions amb un gran nombre de persones– i la seva estreta connexió amb aspectes emocionals inconscients – un dels mecanismes més primitiu en humans. De fet, la configuració de les xarxes de confiança en petits grups apareixen tant als treballs empírics com als treballs de camp,. La confiança personal també es pot ampliar a col·lectius més grans. Fins i tot a les societats més desenvolupades les persones continuen creant els grups reduïts en tots els àmbits de la seva vida. No obstant això, en algunes societats, on hi ha importants dificultats de supervivència, com les analitzades en aquesta tesi, hi ha certes eines culturals que serveixen per ampliar la confiança personal a un major nombre de persones: conceptes com grups ètnics, clans, llinatges, famílies, coincidència, “comunalidad” i municipi en cas d'Oaxaca, valors interioritzats, etc. són eficaços en aquest sentit. Així, la cultura proporciona els mecanismes necessaris per a crear uns vincles forts de cohesió basats en elements emocionals. Una major cohesió i una actitud més oberta de confiança derivada de tals eines culturals ajuden a enfrontar-se als ambients més eficaçment. Així, es podria predir que quan els entorns són més difícils, es mostrarà una major diversificació dels grups. Amb la comparació dels resultats de Ghana i Mèxic, s'aprofundeix en major mesura en els elements comuns en les xarxes de confiança i cooperació –aspectes universals–: petits grups i diferents nivells d'emocionalitat implícita en els vincles de confiança; i elements culturals que s'adeqüin al context històric i la situació econòmica dels grups, per crear una més o menys cohesió dels seus integrants segons les seves necessitats. Així, a més d'identificar en el camp diferents indicadors i eines per mesurar la confiança, són també identificades certes formes culturals que semblen més eficaces que altres quan es tracta d'unir els grups, és a dir, els valors i el sentit d'identitat i grup de pertinença, davant les normes i l'autoritat. / Introduction Human social life is sustained by cooperation in a different way with respect to other species. Scientists have investigated human cooperation from different points of view (Trivers, 1971; Dawkins, 1976; Axelrod y Hamilton, 1981; Axelrod, 1984; Caporael et al., 1989; Boyd & Richerson, 1990; Wilson & Sober, 1994; Bergstrom, 2002; Boyd et al., 2003; Gintis et al., 2003; Bowles & Gintis, 2004; Gintis et al., 2008; Boyd et al., 2010) but many questions about the evolution of cooperation remain open. In this dissertation the cooperative relationships are analyzed emphasizing its intrinsic link with trust relationships. Why do we cooperate? What is the influence of trust on cooperation and which role does human evolutionary history play in this puzzle? Considering the social forms our ancestors lived by, it is possible to think in certain cognitive and psychological traits that might have a key importance in order to understand the relationships of cooperation and, in a wider sense, the social relationships it made possible. The goal is, in short, framing social relationships in an evolutionary framework in order to explain the social behaviors of nowadays. Content of research This work attempts to answer these questions firstly on the basis of the relation between the evolution of human sociality and cognition, as a hypothesis to be tested in the following studies. From this perspective and using a multidisciplinary methodology including Sociology, Psychology and Anthropology, a research plan was designed in order to further examine these topics. This dissertation starts with a critical review of some previous studies that relate the social behavior in primates to the evolution of the neocortex –Dunbar’s Social Brain Hypothesis (Dunbar, 1992; Dunbar, 1998; Dunbar & Shultz, 2007; Shultz & Dunbar, 2007; Dunbar, 2010). This review shows the need for a more nuanced approach in order to explain this dependence because of the enormous complexity of human social relationships. To achieve this goal, the analysis of the psychological mechanism of trust offers a huge interest. However, Dunbar’s studies, especially those that relate human social groups to cognitive ability, are continuously in the background throughout all this work. Next, a theoretical framework is introduced to characterize trust and the factors that influence it (Parsons, 1970; Barber, 1983; Good, 1988; Yamagishi, 1998; Glaeser et al., 2000; Uslaner, 2002; Six, 2005; Bjørnskov, 2006; Hardin, 2006), as well as their possible configuration in an evolutionary environment. On the basis of this theoretical framework the subsequent empirical work is designed, always keeping in mind the assumption that humans have a social behavior widely influenced by a context of relationships within small groups. They are the social configuration humans lived most of their evolutionary history. In the theoretical framework the elements that make up trust, its typology and its possible configuration in the evolutionary history are explained. This work is the substrate used to groundthe analysis of trust and cooperative behavior carried out in the following empirical works. These empirical studies follow an original plan, grounded in a literature review (Fey, 1955; Rosenberg, 1957; Wrightsman, 1964, 1974; Rotter, 1967; Survey Research Center, 1969; Christie & Geis, 1970; Johnson-George & Swap, 1982; Rempel et al., 1985; World Values Survey Association, 2009), which involves the development of new questionnaires to measure the level of general and personal trust in a group. In addition, an experimental game –a prisoner's dilemma with some variants– is included in order to show the effective cooperative behavior of participants. The game is played in conditions of trust and non-trust among the members of the group. The pilot study is initially conducted in two different groups. The results already show the influence of close relationships of personal trust in cooperation and the interest of analyze trust networks (Radcliffe-Brown, 1940; Barnes, 1954; Milgram, 1967; Mitchell, 1969; Wasserman & Faust, 1994; Molina, J.L., 2001; White & Harary, 2001; Newman et al., 2003; Freeman, 2004; Eguíluz et al., 2005; Fowler & Christakis, 2010) more deeply. The results of this work are confirmed in a subsequent similar study with other more numerous and more comparable groups. The new results show how cooperation relates largely to an affective commitment of reciprocity that comes from personal trust, as adaptive element towards a more successful cooperation, even in conditions of anonymity, and despite the possibility of causing a cost in individuals in the short term. In addition, the study includes an analysis in depth of these groups’ trust networks to analyze the importance that certain topologies of trust networks can have on the general cohesion of a group. The last part of the dissertation shows a more anthropological perspective with the completion of fieldwork in two areas characterized by a great ethnic diversity: Northern Ghana and Oaxaca, in Mexico. These locations allow study how groups interact and why they keep their ethnic identities despite a history and a territory in common. To examine whether the personal trust mechanisms present at an individual level can be also extended to larger groups or societies is aimed. In this case, in addition to the direct observation of groups and the inclusion of its historical, social, economic and political context, interviews and personal networks of cooperation are used. The work of Ghana (Rattray, 1931, 1932) Syme, 1932; Tait, 1961; Hilton, 1962; Hart, 1971; Drucker-Brown, 1975, 1992; Primmirat, 1979; Laari, 1987; Awedoba, 1989, 2001; Wilks, 1989; Assimeng, 1990; Kotey, 1995; Schlottner, 2000; Oppong, 2002; Tonah, 2005) shows the context of groups and the features of their trust networks of trust and cooperation are explained . In this work, the effectiveness of ethnic diversification as a means to create small groups more resilient when face with difficult environments is shown. The adoption of cultural forms that allow extend personal trust in larger collectives is also presented. The last work compares the Ghana results with those of Mexico (Chance, 1979; Zeithin, 1990; Campbell, 1993; Oseguera, 2004; Queen Aoyama, 2004; Barabas, 2006, 2008; Trejo Barrientos, 2006; Spores, 2008; Joyce, 2010; Nahmad Sitton, 2013), in a cross-cultural analysis to identify possible "universal" elements in trust and cooperation networks, and also cultural influences. Conclusions The previous works show that trust is a cognitive and psychological mechanism anchored in human evolutionary history. Their evolutionary origin is supported by the results of this dissertation: to demonstrate the higher influence of personal trust than general trust in fostering cooperation. Close relationships are needed for personal trust and they require small groups for its emergence –given the cognitive and temporal constraints required in order to keep such relationships with a larger number of people. Close relationships also involve an emotional dimension –a most primitive mechanism in humans. In fact, small group dynamics was found both in experimental games and in fieldwork. Personal trust also plays a role in large scale societies, where individuals continue to create their small groups in all areas of their life. However, in those societies where survival is more difficult and resources scarce certain cultural tools (such as values or norms) appear whose function is to extend personal trust to a greater number of people: groups such as ethnic groups, clans, lineages, families, commonalities, municipalities (as in the Oaxaca case). Thus, culture provides the necessary mechanisms to create strong bonds of cohesion based on emotional elements beyond the small group. Greater cohesion and a more open attitude of trust arising from such cultural tools help at time to face environments more efficiently. Thus, it could be predicted that more difficult environments show a greater group diversification. In addition, the comparison of Ghana and Mexico results allows a deeper analysis of the common elements of trust and cooperation networks -their universal aspects-: small groups and different levels of emotionality implied in the bonds of trust; and cultural elements that are suited to the historical context and the economic situation of groups, to create a more or less cohesion of its members according to their needs. Thus, in addition to identify in the field several indicators to measure trust, more effective cultural forms to foster cooperation is also identified: the values and the sense of identity of group membership, instead of formal regulations and authority.

The velocity fields inferred from the trajectories of Argo floats have proven to be a valuable tool for observing the major ocean currents. The velocity fields can be used to examine statistical properties at regional and global scales, and to describe regional and global circulation patterns at temporal scales that range from months to years. The first application has been the statistical study of ocean velocities, in particular the analysis of the Gaussian character of the velocity PDFs. The Argo-inferred velocities show to be adequate for this analysis as the inferred PDFs are comparable to previous results in the literature. We observe a deviation of the PDFs from Gaussianity, but yet we find no conclusive arguments to state that these PDFs are not Gaussian at a local scale. Our results emphasize the dependence of the resulting PDFs on the selection of both temporal and spatial sampling intervals which likely depend on the regional dynamics. In order to integrate relatively large temporal and spatial regions, a proper local normalization is previously required. This is a delicate process which, if incorrectly done, may lead to residual lateral and temporal inhomogeneities. We end up developing a simple model that shows to be quite useful at reproducing the velocity PDFs. The second application is an exhaustive study of the circulation of the equatorial Atlantic Ocean at several depths. It shows the great potential of the methodology, both to obtain the annual-mean ocean currents at several depths and to unveil the seasonal variations at the sea surface and 1000 dbar. In particular, we calculate monthly velocity fields which are quite different from the annual averaged fields. We have examined the intricate coupling of the surface winds and the surface currents. The intensity of the surface easterlies is associated to the annual latitudinal displacement of the ITCZ, in most of the Atlantic taking place between about 2ºN and 10ºN. A harmonic analysis also helps to understand the seasonal cycles both at surface and depth. The way the NECC grows in intensity across the Atlantic, from east to west, and the novel view of the NBC retroflection as the westernmost path for the recirculating nSEC, are two remarkable outputs. The five jets that appear in the annual-mean velocity field at 1000 dbar are the result of the composition of three alternating jets that reverse through the year while changing their latitudinal position. Two extra-equatorial jets, the NIEC and the SIEC, develop on both sides and flow opposite to the EIC. We show that some of these inversions are likely the result of westward propagating waves. The third, and final, application dealt with the surface and intermediate currents around Australia. The velocity data is complemented with the CTD data contained in the profiles and a novel method is developed to estimate the water transport in the intermediate layer. Our results confirm the existence of westward transport south of Tasmania and along the Great Australian Bight, from the Pacific Ocean to the Indian Ocean, through the Tasman Leakage. We obtain the first actual measurements of water transport, in rough agreement with previous model estimates: 3.8 ± 1.3 Sv with 39% contribution through eddy transport. We also show the existence of substantial mesoscale variability. This represents a confirmation of the existence of the Southern Ocean Supergyre, previously suggested by models and hypothesized from oceanographic cruise data. The dissertation is complemented with several appendices. In appendix A we propose that ocean velocities have a Gaussian distribution, which maximizes entropy. Appendix B presents some thoughts on the scientific method, which arose during the investigation process. Appendix C presents the basics of the harmonic analysis used in chapter 4. Finally, appendix D is found in a complementary CD, which contains a version of the basic scripts used during the research. / Els camps de velocitat inferits a partir de les trajectòries dels derivadors Argo poden ser emprats per examinar les propietats estadístiques a escala regional i global, i per descriure els patrons globals i regionals de circulació oceànica a escales temporals que van dels mesos als anys. La primera aplicació de les velocitats inferides és l’estudi estadístic de la distribució de les velocitats oceàniques, fent particular atenció al caràcter Gaussià de les Funcions de Densitat de Probabilitat (PDF). Malgrat s’observa una desviació respecte a la Gaussianitat en les PDF generades amb Argo, no trobem arguments conclusius per afirmar que les PDF no son Gaussianes. Els resultats presentats mostren la dependència en l’ajust de les PDF respecte de la integració espacio-temporal de les dades en el procés de normalització. Aquest és un procés delicat, que pot portar a la integració d’inhomogeneïtats temporals o espacials. Per acabar, desenvolupem un model senzill que, partint de la hipòtesi d’una distribució local Gaussiana permet, modificant les distribucions de les mitges i les desviacions estàndards locals, reproduir la PDF empírica obtinguda amb Argo. La segona aplicació és un estudi exhaustiu de la circulació de l’Oceà Atlàntic equatorial a diferents profunditats. Es mostra en particular la diferència en profunditat entre el que mostren els camps mitjos i el comportament estacional. Hem abordat l’intricat acoblament entre els vents superficials i les corrents de superfície. La intensitat dels vents de l’est està associada al desplaçament latitudinal de la ITCZ al llarg de l’any, que té lloc aproximadament entre 2ºS i 10ºN. L’anàlisi harmònica ajuda a comprendre el cicle estacional, tant a superfície com a 1000 dbar. També l’estudi del desenvolupament cap a l’oest de la NECC, així com la innovadora perspectiva sobre la NBC com el final de la recirculació de la nSEC són dos resultats remarcables. Els cinc jets que apareixen en el camp mig anual de velocitat zonal a 1000 dbar són en realitat el resultat de la composició de tres jets que canvien de direcció al llarg de l’any, canviant també lleugerament la seva ubicació latitudinal. Dos jets extra-equatorials, la NIEC i la SIEC, es desenvolupen a ambdós costats i flueixen en direcció oposada a la EIC. També hem mostrat, d’acord amb la literatura, com algunes d’aquestes inversions son probablement provocades per la propagació d’ones planetàries. La tercera i darrera aplicació versa sobre les velocitats superficials i a 1000 dbar al voltant d’Austràlia. Les dades de velocitat es complementen amb les dades de CTD contingudes als perfils per desenvolupar un mètode d’estimació de transporten les aigües intermèdies.. Els resultats mostren l’existència d’un transport cap a l’oest a 1000 dbar al sud de Tasmània, i a través de la Great Australian Bight, des de l’Oceà Pacífic fins a l’Oceà Índic, a través de l’anomenat Tasman Leakage. Els resultats representen les primeres mesures directes de transport d’aquesta transferència d’aigua, i es mostren d’acord amb les estimacions prèvies obtingudes de models, i suggereixen 3.8 ± 1.3 Sv. Es mostra també l’existència d’una variabilitat estacional considerable. Aquest estudi confirma l’existència del Southern Ocean Supergyre, que havia sigut prèviament hipotetitzat a partir de models i dades hidrogràfiques.’ La dissertació es complementa amb diversos apèndix. A l’apèndix A explorem el vincle entre les distribucions Gaussianes de de les velocitats oceàniques i la variació d’entropia. L’apèndix B presenta algunes reflexions sorgides durant el procés d’investigació, que transcendeixen la recerca i versen sobre la metodologia, intentant comprendre com les grans bases de dades afecten el mètode científic, allunyant-lo del mètode hipotètico-deductiu. L'apèndix C mostra els fonaments de l'anàlisi harmònica aplicada al capítol 4. Finalment, l’apèndix D, en forma de CD, conté una versió dels programes bàsics emprats en aquesta recerca.

En un moment històric en què les TIC representen els mitjans de la Societat de la Informació cal plantejar-se si la Resiliència (la capacitat de fer front a les adversitats) està relacionada amb la Competència Digital (CD), i si pot ser fomentada a través de mitjans digitals. L'estudi, de caràcter exploratori, analitza quina relació hi ha entre la Resiliència i la CD establint comparacions i correlacions en dos grups d'una mostra de 435 adolescents, un d'ells en situació de risc d'exclusió social. Els resultats assenyalen diferències significatives entre ambdós grups, tant en la Resiliència com en la CD. Els resultats també indiquen que menors puntuacions en la Resiliencia dels adolescents en situació de risc estan relacionades amb menors puntuacions en la CD, especialment en un dels factors de Resiliencia, la Cohesió Familiar. Es constata la influència que tenen les diferents situacions familiars d'ambdós grups en la superació de riscos i adversitats. Es posa de manifest que els adolescents no tenen la mateixa CD donades les diferents característiques i influències socials, familiars i contextuals i, per tant, no utilitzen les TIC de la mateixa manera. Tantmateix, a nivell pràctic, les TIC tenen un alt potencial com a mecanisme d'apoderament de la infància i l'adolescència, que fa necessari el disseny i la implementació d'intervencions socioeducatives que plantegin com millorar la qualitat de vida utilitzant les TIC com a mitjà o estratègia. / En un momento histórico en que las TIC representan los medios de la Sociedad de la Información hay que plantearse si la Resiliencia (la capacidad de hacer frente a las adversidades) está relacionada con la Competencia Digital (CD), y si puede ser fomentada a través de medios digitales. El estudio, de carácter exploratorio, analiza qué relación existe entre la Resiliencia y la CD estableciendo comparaciones y correlaciones en dos grupos de una muestra de 435 adolescentes, uno de ellos en situación de riesgo de exclusión social. Los resultados señalan diferencias significativas entre ambos grupos, tanto en la Resiliencia como en la CD. Los resultados también indican que menores puntuaciones en la Resiliencia de los adolescentes en situación de riesgo están relacionadas con menores puntuaciones en la CD, especialmente en uno de los factores de Resiliencia, la Cohesión Familiar. Se constata la influencia que tienen las diferentes situaciones familiares de ambos grupos en la superación de riesgos y adversidades. Se pone de manifiesto que los adolescentes no tienen la misma CD dadas las diferentes características e influencias sociales, familiares y contextuales y, por tanto, no utilizan las TIC de la misma manera. Sin embargo, a nivel práctico, las TIC tienen un alto potencial como mecanismo de empoderamiento de la infancia y la adolescencia, que hace necesario el diseño y la implementación de intervenciones socioeducativas que planteen cómo mejorar la calidad de vida utilizando las TIC como a medio o estrategia. / In a historical moment which ICTs represents the means and tools of the Information Society should consider whether the resilience (the ability to cope with adversity) is related to Digital Literacy (DL), and if it can be promote through digital environments. This exploratory study analyzes the relationship between resilience and the DL making comparisons and correlations on two groups of a 435 teenager’s sample, one of them at social risk exclusion. The results indicate significant differences between the two groups, in both the resilience and the DL. The results also indicate that lower scores on the resilience of adolescents at social risk are related to lower scores on the DL, especially in one of the factors of resilience, the Family Cohesion. Research notes that influence of different family situations of both groups to overcome risk and adversity. In addition, it shows that teens do not have the same DL given the different characteristics and social influences, family context and, therefore, do not use ICT in the same way. However, in practice, ICT have a high potential as a mechanism to empower children and adolescents, and it is necessary to design and implement social and educational interventions to improve the quality of life using ICT as mechanism or strategy.

El rostoll dels cultius te un paper molt important en el manteniment de la fertilitat del sòl. L’incorporació del rostoll al sòl afecta favorablement els nivells de matèria orgànica (MO) i per tant l'estructura del sòl, l'emmagatzematge i el moviment d'aigua i aire, i altres determinants de la productivitat del sòl. Retornar el rostoll de blat de moro al sòl també contribueix al segrest de carboni (C) afavorint la reducció de l'emissió de gasos d'efecte hivernacle. La interacció entre la gestió del rostoll i la fertilització nitrogenada (N) pot ajudar a millorar l'eficiència d'ús de N, alhora que augmentar la producció i el manteniment de la sostenibilitat dels sistemes de cultiu. La fertilització mineral, sobre tot la nitrogenada, representa una part significativa del cost total de la producció de blat de moro. Per tant, l'alta concentració de les explotacions porcines a la zona de la Vall de l'Ebre permet que la utilització de purins sigui una estratègia de fertilització atractiva per reduir els costos de producció. Per tal d'investigar els efectes de la gestió del rostoll en la producció de blat de moro i la seva possible interacció amb la fertilització N, es van dur a terme dos assajos de camp des de 2010 fins a 2012 en zones de regadiu de la Vall de l'Ebre. Es va analitzar l’efecte de la interacció entre la gestió del rostoll (incorporat o eliminat) i els tractaments de fertilització N (orgànic o mineral) en la producció de blat de moro, i en alguns indicadors de qualitat del sòl (activitat deshidrogenasa (ADH), carboni de la biomassa microbiana (CBM) i l'abundància de cucs). El tractament de fertilització orgànica va consistir en 60 m3 ha-1 any-1 (~ 386 kg N ha-1) de purí vaquí (CS) i de fertilització mineral: 0 (control), 100, 200 i 300 kg N ha-1 any-1 (0N, 100N, 200N i 300N ). A part d'aquests dos assaigs de camp, també es va avaluar l'impacte a llarg termini (de 2002 a 2011) de la fertilització orgànica (purí de porc, PS) i mineral (300N) sobre la producció de blat de moro i dels indicadors de qualitat del sòl (com l'activitat de la fosfatasa-àcida, l'abundància de cucs de terra, Flux CO2, l’índex de diversitat H de Shannon (H’), el nombre de substrats utilitzats (NUS), CBM, la resistència a la penetració (RP) i MO, entre d'altres). A més, des de el punt de vista metodològic, es va mesurar la concentració total de N a la planta amb diferents mètodes de preparació de les mostres. Els resultats suggereixen que, sota les nostres condicions, incorporar el rostoll al sòl (~14 Mg de rostoll ha-1 any-1) juntament amb la fertilització orgànica té un impacte positiu en la qualitat del sòl sense penalitzacions en el rendiment de gra. El rendiment de gra, després de tres anys d'incorporació del rostoll, es mou entre 16 i 20 Mg ha-1 depenent de la font de fertilització de N. / El rastrojo de los cultivos tiene un papel muy importante en el mantenimiento de la fertilidad del suelo. Incorporar el rastrojo al suelo puede afectar favorablemente los niveles de materia orgánica (MO) y por tanto la estructura del suelo, el almacenamiento y el movimiento de agua y aire, y otros determinantes de la productividad del suelo. Devolver el rastrojo de maíz al suelo también contribuye al secuestro de carbono (C) favoreciendo la reducción de la emisión de gases de efecto invernadero. La interacción entre la gestión del rastrojo y la fertilización nitrogenada (N) puede ayudar a mejorar la eficiencia de uso del N, al mismo tiempo que aumenta la producción y el mantenimiento de la sostenibilidad de los sistemas de cultivo. La fertilización mineral, sobre todo la nitrogenada, representa una fracción significativa del coste total de la producción de maíz. Por ello, la alta concentración de las explotaciones porcinas en la zona del Valle del Ebro permite que la utilización de purines sea una estrategia de fertilización atractiva para reducir los costes de producción. Con el fin de investigar los efectos de la gestión del rastrojo en la producción de maíz y su posible interacción con la fertilización N, se llevaron a cabo dos ensayos de campo, desde 2010 hasta 2012, en las zonas de regadío del Valle del Ebro. Se analizó el efecto de la interacción entre la gestión del rastrojo (incorporado o eliminado) y los tratamientos de fertilización N (orgánico o mineral) en la producción de maíz y en algunos indicadores de calidad del suelo (actividad deshidrogenasa (ADH), carbono de la biomasa microbiana (CBM) y la abundancia de lombrices). La fertilización orgánica consistió en 60 m3 ha-1 año-1 (~ 386 kg N ha-1) de purín vacuno (CS) y la fertilización mineral: 0 (control), 100, 200 y 300 kg N ha-1 año-1 (0N, 100N, 200N y 300N). También, se evaluó el impacto a largo plazo (de 2002 a 2011) de la fertilización orgánica (purín de cerdo, PS) y mineral (300N) sobre la producción de maíz y los indicadores de calidad del suelo (como la actividad de la fosfatasa-ácida, la abundancia de lombrices, Flujo CO2, el índice de diversidad H de Shannon (H '), el número de sustratos utilizados (NUS), CBM, la resistencia a la penetración (RP) y MO, entre otros). Además, se midió la concentración total de N en la planta con diferentes métodos de preparación de las muestras. Los resultados sugieren que, bajo nuestras condiciones, devolver el rastrojo al suelo (~ 14 Mg de rastrojo ha-1 año-1) junto con la fertilización orgánica tiene un impacto positivo en la calidad del suelo sin penalizaciones en el rendimiento. El rendimiento de grano, después de tres años de incorporación del rastrojo, se mueve entre 16 y 20 Mg ha-1 dependiendo de la fuente de fertilización de N. / Crop stover plays an important role in the maintenance of the soil fertility, and consequently has an important influence in present and future crop production. Returning crop stover to the soil favorably influences its organic matter (OM) levels, and consequently the structure, water storage and water and air movement, and other determinants of soil productivity. Corn stover returned to the soil also contribute to carbon (C) sequestration and hence help to reduce the release of greenhouse gases. Interactions between crop stover management and nitrogen (N) fertilization could therefore help to improve N use efficiency while increasing crop production and maintaining the sustainability of the cropping systems. Mineral fertilization constitutes a significant fraction of total corn production cost. Thus, the high concentration of swine farms in the Ebro Valley area allows an attractive fertilization strategy of using animal manure for reducing the costs of corn production. In order to investigate the effects of stover management on corn production and their possible interaction with the N fertilization, two field experiments were conducted from 2010 to 2012 in the irrigated areas of the Ebro valley. The study analyzed the interaction between corn stover management (incorporated vs removed) and N fertilization treatments (organic v.s. mineral) on corn production, and on selected soil quality indicators (dehydrogenase activity (DHA), microbial biomass carbon (MBC) and earthworm abundance). The N fertilization treatments consisted of 60 m3 ha-1 year-1 (about 386 kg N ha-1) of cow slurry (CS) and mineral N fertilization rates of: 0 (control), 100, 200 and 300 kg N ha-1 year-1 (0N, 100N, 200N, and 300N). Apart from these two field trails, the thesis also evaluated the impact of long-term (from 2002 to 2011) fertilization, organic (pig slurry, PS) and mineral (300N) on corn production and soil quality indicators (as acid-phosphatase activity, earthworm abundance, CO2 Flux, Shannon H’ diversity index (H’), number of utilized substrates (NUS), MBC, resistance to penetration (RP) and OM, among others). Furthermore, we studied the whole plant N concentration with different plant material preparation systems. Under our conditions, our data suggested that returned stover to the soil (as average 14 Mg of stover ha-1 year-1) and organic fertilization had a positive impact on soil quality without grain yield penalties. Grain yield after three years of stover incorporation ranged from 16 to 20 Mg ha-1 depending on the N fertilization source.

This thesis proposes a business innovation model based on roadmapping technology. Roadmaps are a planning tool for mid- and long-term innovation projects that aims to facilitate innovation for organizations. This model emphasizes on the one hand the analysis of the status of technology in the environment through technology forecasting, and on the other hand, the concepts of "internal vision" and "external vision" as sources of analysis and knowledge of the innovating organization and its environment. The starting point of the thesis is the study of the state of the art by examining current methodological theories and their originating centres on a global scale. At this point, the hypothesis will be formulated which will at the end be confronted with the obtained results in order to check their efficacy. As for the theoretical model proposal, it is structured in six phases or steps that will guide companies through the innovation process: preliminaries, internal and external visions, tactical-strategical analysis, formalization of the roadmap, implantation-development and finally results evaluation. After the experimental implantation of the model in a company, and following its development through the model, the results obtained in every phase will be analysed. This analysis, once confronted with the initial hypotheses, will lead to the final conclusion that this thesis provides a clear and well defined guideline for the innovation process through the concept of "vision", as well as the importance of the study of the state of the technology for the external vision. These actions help with the necessary analysis to get the best possible knowledge of the environment and the organization, which are essential in choosing the right tactics and strategy and optimizing future results / Aquesta tesi proposa un model d’innovació empresarial basat en la metodologia dels fulls de ruta o “roadmapping”, eina de planificació de projectes a mig/llarg termini en la prospectiva amb l’objectiu de facilitar la innovació a les organitzacions. El model emfasitza per una banda l’estudi de l’estat de la tècnica de l'entorn a través de l'eina de vigilància tecnològica, i per l'altra els conceptes de "visió interna" i "visió externa" com a fonts d'anàlisi i coneixement de l'organització innovadora i del seu entorn respectivament. S'inicia la tesi amb l'estudi de l'estat de l'art analitzant les teories metodològiques actuals i els seus centres originadors a nivell mundial. Aquest és el punt de generació i formulació de les hipòtesis que al final del treball seran enfrontades als resultats obtinguts per tal de comprovar-ne la seva efectivitat. Continuant amb la proposta del model teòric, aquest està estructurat en sis fases o passos que guien les empreses durant tot el procés innovador: preliminars, visions interna-externa, anàlisi-tàctica-estratègia, formalització del full de ruta, implantació-desenvolupament i finalment l'avaluació d'assoliment. De l’aplicació experimental en una organització empresarial i seguint la seva evolució al llarg del temps fins a la fi del model, s’obtenen resultats de totes i cadascuna de les fases i posteriorment són analitzats. Fruit d’aquesta anàlisi i de la confrontació amb les hipòtesis formulades al seu moment s’extreuen les conclusions finals, on es mostra que aquesta tesi pot aportar una pauta entenedora i definida del procés innovador a les organitzacions a través del concepte de “visió” i de la importància de l’estudi l’estat de la tècnica a incloure en la categoria externa d’aquella, accions que ajuden a realitzar les anàlisis necessàries per tal de conèixer el millor possible tant l’entorn com la pròpia entitat, eines fonamentals per decidir l’estratègia i tàctica a seguir per optimitzar resultats futurs

En els contactes neuronals, l’alliberació de neurotransmissor està bàsicament controlada per la confluència funcional de diversos receptors metabotròpics que modulen les vies de senyalització a través d’un mecanisme que depèn de l’activitat. Actualment, es coneix que l’adenosina i l’ATP alliberats pels terminals nerviosos modulen el metabolisme presinàptic a través dels receptors purinèrgics tipus 1 (anomenats P1R; A1, A2A, A2B i A3) i tipus 2, respectivament. La distribució precisa dels P1Rs en la unió neuromuscular (NMJ) no es coneix amb exactitud. En aquesta tesis mitjançant una combinació de la tècnica d’immunohistoquímica i microscòpia confocal s’ha localitzat aquests receptors en els terminals motors de la NMJ del múscul Levator auris longus de ratolí. A més, s’ha treballat en condicions en les quals la maquinària de la neurotransmissió es troba més preservada. S’ha bloquejat els canals de sodi dependents de voltatge de les cèl·lules musculars amb la μ-conotoxina GIIIB. En els estudis electrofisiològics s’ha mostrat que la presència de moduladors inespecífics i específics dels P1Rs no produeixen canvis en l’alliberació evocada. Per tant, els P1Rs poden no tenir un efecte real en la transmissió neuromuscular en condicions basals. No obstant, aquest receptors limiten l’alliberació espontània d’acetilcolina tenint un paper conservador i poden protegir la funció sinàptica disminuint la magnitud de la depressió durant una activitat repetitiva (40 Hz o 100 Hz durant 2 minuts). A més, s’ha observat una interdependència del mecanisme purinèrgic i muscarínic en la modulació de l’alliberació de neurotransmissor i una cooperació en el control de la depressió. Per un altre banda, un desequilibri dels P1Rs produeix un desacoblament de la proteïna quinasa C en la neurotransmissió evocada. Addicionalment, s’ha observat una interacció funcional d’aquest receptors amb la proteïna quinasa A i els canals de calci dependents de voltatge en la modulació de la neurotransmissió. / En los contactos neuronales, la liberación de neurotransmisor está básicamente controlada por la confluencia funcional de diversos receptores metabotrópicos que modulan las vías de señalización a través de un mecanismo que depende de la actividad. Actualmente, se conoce que la adenosina y el ATP liberados por los terminales nerviosos modulan el metabolismo presináptico a través de los receptores puirnérgicos tipo 1 (llamados P1R; A1, A2A, A2B i A3) y tipo 2, respectivamente. La distribución precisa de los P1Rs en la unión neuromuscular (NMJ) no se conoce con exactitud. En esta tesis mediante una combinación de la técnica de inmunohistoquímica y microscopia confocal se han localizado estos receptores en los terminales nerviosos motores de la NMJ del músculo Levator auris longus de ratón. Además, se ha trabajado en condiciones en las cuales la maquinaria sináptica de la neurotransmisión está más preservada. Se han bloqueado los canales de sodio dependientes de voltaje de las células musculares con la μ-conotoxina GIIIB. En los estudios electrofisiológicos se ha mostrado que la presencia de moduladores inespecíficos y específicos de los P1Rs no producen cambios en la liberación evocada. Por lo tanto, los P1Rs pueden no tener efecto real en la transmisión neuromuscular en condiciones basales. No obstante, estos receptores limitan la liberación espontánea teniendo un papel conservador y pudiendo proteger la función sináptica disminuyendo la magnitud de la depresión durante una actividad repetitiva (40 Hz o 100 Hz durante 2 minutos). Además se ha observado una interdependencia del mecanismo purinérgico y muscarínico en la modulación de la liberación de neurotransmisor y una cooperación en el control de la depresión. Por otro lado, un desequilibrio de los P1Rs produce un desacoplamiento de la proteína quinasa C en la neurotransmisión evocada. Adicionalmente, se ha observado una interacción funcional de estos receptores con la proteína quinasa A i los canales de calcio dependientes de voltaje en la modulación de la transmisión. / In neuronal contacts, neurotransmitter release is ultimately controlled by functional confluence of several metabotropic receptors mediated signalling pathways in modulated and activity-dependent process. It is now known that adenosine and ATP released by nerve endings modulate the presynaptic metabolism through purinergic receptors type 1 (named P1Rs; A1, A2A, A2B and A3) and type 2, respectively. The precise distribution of P1Rs at the neuromuscular junction (NMJs) is not fully resolved. In this thesis, we used confocal immunocytochemistry to identify these receptors in the motor endings at Levator auris longus (LAL) mouse NMJs. Moreover, we hypothesize that in more preserved neurotransmission machinery conditions (blocking the voltage-dependent sodium channel of the muscle cells with μ-conotoxin GIIIB) the physiological role of the P1Rs in the NMJ must be better observed. We found that the presence of nonselective or selective modulators of P1Rs subtypes does not result in any changes in the evoked release. Thus, P1Rs might have no real effect on neuromuscular transmission in resting conditions. However, these receptors can conserve resources by limiting spontaneous quantal leak of acetylcholine and they may protect synaptic function by reducing the magnitude of depression during repetitive activity (40 Hz or 100 Hz for 2 minutes). Furthermore, we showed that the purinergic and the muscarinic mechanism absolutely depend upon each other for the modulation of neurotransmitter release and both mechanisms cooperate in the control of depression. On the other hand, the imbalance of P1Rs uncouples protein kinase C from evoked transmitter release. In addition, we observed a functional interaction between adenosine receptors with protein kinase A and voltatge-dependent calcium channels in the modulation transmitter release.

El càncer és una malaltia invasiva, amenaçadora i que genera un nivell alt de distrès en el malalt durant les diferents fases del procés oncològic. Actualment, i paral·lelament als tractaments oncològics convencionals, es recomanen als malalts d’altres opcions terapèutiques, entre les quals es troba la musicoteràpia. En aquest context, aquesta tesi doctoral té com a objectiu avaluar l’efecte d’un tractament de musicoteràpia sobre l’estat anímic i la qualitat de vida de pacients afectats de càncer. Aquesta avaluació s’ha centrat en observar l’efecte d'un programa de musicoteràpia de grup després de vuit sessions de tractament, així com després de cada sessió. També s’ha volgut conèixer la valoració d’aquest programa per part dels pacients participants. En primer lloc, es va dur a terme una revisió de la literatura científica sobre el tema, per tal d’exposar un marco teóric actualitzat sobre alguns aspectes de la musicoteràpia oncològica. A continuació, es va dur a terme un estudi amb una mostra de 22 subjectes amb diagnòstics oncològics heterogenis, i es va analitzar la variable estat anímic a nivell de pre- i post-tractament. A més, es va comparar l’efecte d’aquesta intervenció sobre el nivell d’ansietat i tristor dels pacients abans i després de cada sessió setmanal de 90 minuts. Posteriorment, es va decidir desenvolupar un nou estudi i examinar les variables estat anímic i qualitat de vida a l’anàlisi del pre- i post- tractament. La mostra de subjectes estava configurada per 18 malalts diagnosticats de càncer colorrectal. També es va afegir l’ítem malestar físic per comparar l’efecte del tractament abans i després de cada sessió. Finalment, es va implementar un programa de musicoteràpia adreçat a un altre perfil de pacients amb càncer: vuit dones diagnosticades de càncer de mama, amb els tractaments oncològics actius ja finalitzats, i en fase de supervivència. Aquest tercer estudi presentava el mateix disseny que el programa anterior. L’anàlisi quantitativa dels resultats pre- i post-tractament de la variable estat d’ànim mostra una disminució de les puntuacions a la majoria de subescales, fet que es pot interpretar com una millora del malestar emocional, tot i que no obté significació estadística de la mateixa manera a cadascun dels tres estudis. En el cas de dues subescales, els resultats no són consistents entre aquests estudis, mostrant empitjorament del símptoma en alguns casos i millora en d’altres. Respecte a la variable qualitat de vida, aquesta reflecteix un canvi estadísticament significatiu únicament a la dimensió emocional, i en només un dels dos estudis en què ha estat analitzada. Per altra banda, l’anàlisi de resultats obtinguts en el pre- i post-sessió exposa una total concordança entre els tres estudis, mostrant un canvi i millora estadísticament significativa a totes les variables. Aquest tipus de mesura, recollida a nivell immediat de l’inici i finalització de la sessió, sembla ser més sensible per detectar malestar i millora emocional que els altres tests i tipus de mesures a nivell de pre- i post-tractament. L’anàlisi qualitativa ha aportat informació interessant sobre la percepció i valoració del programa de musicoteràpia per parte dels participants, i ha permès constatar un grau elevat d’utilitat i satisfacció amb el mateix. Aquesta tesi presenta resultats de tres estudis que tenen les seves limitacions: cal considerar-los com a estudis preliminars que permeten apuntar recomanacions de millora per a futures investigacions. Les conclusions generals emfatitzen la necessitat d’incorporar mostres amb subjectes amb un nivell de malestar clínic més elevat, que pugui ser detectat mitjançant instruments de screening de malestar emocional, per tal de poder observar amb més claredat el possible efecte del tractament. D’altres recomanacions serien augmentar la mida de les mostres per poder generalitzar els resultats, així com configurar grups amb mostres més homogènies quant a variables sociodemogràfiques i clíniques, i augmentar la freqüència de la intervenció. Els aspectes abordats en aquesta tesi, així com els resultats analitzas, han portat a reflexionar sobre la importància d’oferir aquest tipus de programes de suport amb una intervenció de musicoteràpia, a les persones diagnosticades de càncer, tant a la fase de tractament com de supervivència. / El cáncer es una enfermedad que resulta invasiva, amenazadora y que genera altos niveles de distrés en el enfermo, en las diferentes fases del proceso de enfermedad. En la actualidad, y paralelamente a los tratamientos oncológicos convencionales, se recomiendan otras opciones terapéuticas entre las que se encuentra la musicoterapia. En este contexto, la presente tesis doctoral ha tenido como objetivo evaluar el efecto de un tratamiento de musicoterapia en el estado anímico y en la calidad de vida de pacientes afectados de cáncer. Esta evaluación se ha centrado en observar el efecto de un programa de musicoterapia en grupo después de ocho sesiones de tratamiento así como después de cada sesión. Además, se ha pretendido conocer la valoración de este programa por parte de los pacientes participantes. En primer lugar, se llevó a cabo una revisión de la literatura científica sobre el tema, a fin de exponer un marco teórico actualizado acerca de algunos aspectos de la musicoterapia oncológica. A continuación, se llevó a cabo un estudio con una muestra de 22 sujetos con diagnósticos oncológicos heterogéneos y se analizó la variable estado anímico a nivel de pre- y post-tratamiento. Además, se comparó el efecto de esta intervención en el nivel de ansiedad y tristeza de los pacientes antes y después de cada sesión semanal de 90 minutos. Posteriormente, se decidió desarrollar un nuevo estudio y analizar las variables estado anímico y calidad de vida en el análisis pre-y post- tratamiento. La muestra de sujetos estaba configurada por 18 enfermos diagnosticados de cáncer colorrectal. También se añadió el ítem malestar físico para comparar el efecto del tratamiento antes y después de cada sesión. Finalmente, se implementó un programa de musicoterapia dirigido a otro perfil de pacientes con cáncer: ocho mujeres diagnosticadas de cáncer de mama, con el tratamiento oncológico activo ya finalizado, y en fase de supervivencia. Este tercer estudio presentaba el mismo diseño de programa que el anterior. El análisis cuantitativo de los resultados pre- y post-tratamiento de la variable estado de ánimo muestran una disminución de las puntuaciones en la mayoría de subescalas, que debe interpretarse como una mejora del malestar emocional, si bien no alcanza significación estadística de igual manera en los tres estudios. En el caso de dos subescalas, los resultados no son consistentes entre estos estudios, de modo que en algunos casos muestran empeoramiento y en otros mejora del síntoma. Respecto a la variable calidad de vida, ésta refleja un cambio estadísticamente significativo únicamente en la dimensión emocional y en solo uno de los dos estudios en los que ha sido analizada. Por otra parte, el análisis de resultados obtenidos en el pre- y post-sesión expone una total concordancia entre los tres estudios, mostrando un cambio y mejora estadísticamente significativos en todas las variables. Este tipo de medida, recogida a nivel inmediato en el momento antes y después de finalizar la sesión, parece ser más sensible para detectar malestar y mejora emocional que los otros tests y mediciones a nivel de pre- y post-tratamiento. El análisis cualitativo ha aportado interesante información sobre la percepción y valoración del programa de musicoterapia por parte de los participantes, y ha revelado un alto grado de utilidad y satisfacción con el mismo. Esta tesis ofrece resultados de tres estudios con limitaciones, que deben considerarse como preliminares y que permiten apuntar recomendaciones de mejora para futuras investigaciones. Las conclusiones generales muestran la necesidad de incorporar muestras con sujetos que presenten un mayor nivel de malestar clínico, a ser posible detectado por instrumentos de screening de malestar emocional, para poder observar con más claridad el efecto del tratamiento. Aumentar el tamaño de las muestras para poder generalizar los resultados, configurar grupos con muestras más homogéneas en cuanto a variables sociodemográficas y clínicas, y aumentar la frecuencia de la intervención serían otras de las recomendaciones. Los aspectos abordados en esta tesis, así como los resultados analizados, han llevado a reflexionar sobre la importancia de ofrecer este tipo programas de apoyo, a través de una intervención de musicoterapia, a las personas diagnosticadas de cáncer, tanto en la fase de tratamiento como de supervivencia. / Cancer is a disease that is invasive, threatening and that generates high levels of distress for the patient in the different stages of the disease’s process. At present, and alongside conventional cancer treatment, other therapeutic options are recommended, including music therapy. In this context, the objective of this doctoral thesis was to evaluate the effect of a music therapy treatment on mood and quality of life of patients suffering from cancer. Evaluation was based on observation of the effect of a group music therapy programme after eight sessions of treatment and after each treatment session. In addition, the study sought to find out how the participants valued this programme. Firstly, a review of scientific literature was undertaken in order to display last findings within a theoretical framework of some issues of oncologic music therapy. Afterwards, a study was carried out with a sample of 22 subjects with heterogeneous cancer diagnoses, and the variable of mood was analysed pre- and post-treatment. The effect of this intervention on patients’ anxiety and sadness was compared before and after each weekly session of 90 minutes. Subsequently, a new study was carried out in which the variables of mood and quality of life were analysed pre- and post-treatment. The sample consisted of 18 patients diagnosed with colorectal cancer. Physical discomfort was also added as an item in order to compare the effect of treatment before and after each session. Finally, a music therapy programme was applied to another profile of cancer patients, which consisted of eight women diagnosed with breast cancer, having completed the active oncological treatment, and in the survival phase. This third study had the same design as the previous programme. Quantitative analysis of the pre- and post-treatment results of the mood variable shows a decline in scores on most subscales, which is interpreted as an improvement in emotional distress, although without statistical significance in the same way in the three studies. For two subscales, the results are not consistent across the studies, showing a worsening of the symptom in some cases and an improvement in others. Regarding the quality of life variable, a statistically significant change only arises in the emotional dimension and in only one of the two studies in which it has been analysed. However, analysis of the results obtained pre- and post-session presents complete concordance between the three studies, showing statistically significant change and improvement in all the variables. This type of measurement, gathered immediately before and after the session, appears to be more sensitive in detecting emotional distress and improvement than other tests and measurements at the pre- and post-treatment level. Qualitative analysis has provided interesting information about the participants’ perception and appreciation of the music therapy programme, revealing that it was found very useful and highly satisfying. This thesis provides results of three studies with limitations. These should be considered as preliminary studies, which allow recommendations to be made for improvements in future research. The overall findings show the need to include samples with subjects who present a higher level of clinical discomfort, possibly detected by instruments for screening for emotional distress, in order to see the effect of treatment more clearly. Other recommendations include increasing in the sample size in order to generalize the results, configuring groups with greater homogeneity in terms of socio-demographic and clinical variables, and increasing intervention frequency. The issues addressed in this thesis, and the results analysed, have led to a reflection on the importance of providing support programmes of this type, through a music therapy intervention, for people diagnosed with cancer, both in the treatment phase and in the survival phase.

Aquesta tesi aprofundeix en l'estudi de les nanopartícules de poli-(D, L-làctid-co-glicòlid) (PLGA) o poli-(D, L-làctid) (PLA) i les seves nanopartícules homòlogues recobertes amb polietilenglicol (PEG) com a sistemes de vehiculització per fotosensibilitzadors emprats en teràpia fotodinàmica. En primer lloc s'ha investigat la influència de la matriu polimèrica i del recobriment superficial amb PEG sobre les característiques fisicoquímiques, fotofísiques i fotobiològiques de suspensions amb un fotosensibilitzador atrapat físicament. El recobriment amb PEG confereix una major estabilitat a les nanopartícules en medi biològic. L'oxigen singlet generat en les nanopartícules de PLGA resta confinat en el seu interior, mentre que la presència de PEG facilita la difusió de l'oxigen singlet al medi extern, així com un alliberament més ràpid del fotosensibilitzador. En ambdós casos, el fotosensibilitzador es localitza als lisosomes a l'interior de les cèl·lules i indueix la mort cel·lular per apoptosi, la qual cosa indica que ambdós tipus de nanopartícules alliberen el fotosensibilitzador dins de la cèl·lula. L'efecte fototòxic és tanmateix major i més ràpid per a les nanopartícules PEGilades d'acord amb les observacions d'oxigen singlet. El paper de l'estructura química del fotosensibilitzador en les propietats fotofísiques i fotobiològiques de les nanopartícules també s'ha investigat. Els fotosensibilitzadors no metal·lats s'agreguen dins de les nanopartícules, mentre que els metal·lats romanen en forma monomèrica. Les seves propietats químiques també influeixen en la seva localització i, en conseqüència, en les propietats fotofísiques de les nanopartícules quan hi estan units covalentment, encara que hi siguin fotofísicament actius. Els fotosensibilitzadors encapsulats són capaços d'induir mortalitat cel·lular encara que estiguin agregats dins de les nanopartícules, mentre que els que estan units covalentment no ho són. Aquest fet permet concloure que l'alliberament del fotosensibilitzador dins de la cèl·lula és crucial per aconseguir una resposta fotodinàmica, i que les nanopartícules de PEG-PLGA no són internalitzades per les cèl·lules sinó que alliberen el fotosensibilitzador en la superfície cel·lular, cosa que no passa quan el fotosensibilitzador s'uneix covalentment a les nanopartícules. Finalment, s'ha examinat el potencial de la vehiculització activa mitjançant la conjugació del pèptid cRGDfK a la superfície de les nanopartícules. La presència de PEG és essencial per aconseguir un major augment en la concentració cel·lular de fotosensibilitzador. No obstant això, aquesta major concentració no produeix una major fototoxicitat en comparació amb les nanopartícules no marcades, el que suggereix que una major internalització no és l'únic factor important en el resultat final de la teràpia fotodinàmica. / Esta tesis profundiza en el estudio de nanopartículas de poli-(D,L-láctido-co-glicólido) (PLGA) o poli-(D,L-láctido) (PLA) y sus homólogas recubiertas con polietilenglicol (PEG) como sistemas de vehiculización para fotosensibilizadores empleados en terapia fotodinámica. En primer lugar se ha investigado la influencia de la matriz polimérica y del recubrimiento superficial con PEG sobre las características fisicoquímicas, fotofísicas y fotobiológicas de suspensiones con un fotosensibilizador atrapado físicamente. El recubrimiento con PEG confiere una mayor estabilidad a las nanopartículas en medio biológico. El oxígeno singlete generado en las nanopartículas de PLGA permanece confinado en su interior, mientras que la presencia de PEG facilita la difusión del oxígeno singlete al medio externo, así como una liberación más rápida del fotosensibilizador. En ambos casos, éste se localiza en los lisosomas en el interior de las células e induce muerte celular por apoptosis, lo que indica que ambos tipos de nanopartículas liberan el fotosensibilizador dentro de la célula. El efecto fototóxico es sin embargo superior y más rápido para las nanopartículas PEGiladas de acuerdo con las observaciones de oxígeno singlete. El papel de la estructura química del fotosensibilizador en las propiedades fotofísicas y fotobiológicas de las nanopartículas también se ha investigado. Los fotosensibilizadores no metalados se agregan dentro de las nanopartículas, mientras que los metalados restan en forma monomérica. Cuando éstos se unen covalentemente a las nanopartículas, sus propiedades químicas influyen en su localización en las mismas y, en consecuencia, en las propiedades fotofísicas de la suspensión, aunque preservan sus propiedades fotofísicas. Los fotosensibilizadores encapsulados son capaces de inducir mortalidad celular aunque estén agregados dentro de las nanopartículas, mientras que los que están unidos covalentemente no lo son. Este hecho permite concluir que la liberación del fotosensibilizador dentro de la célula es crucial para lograr una respuesta fotodinámica, y que las nanopartículas de PEG-PLGA no son internalizadas por las células, sino que liberan el fotosensibilizador en la superficie celular, lo que no ocurre cuando el fotosensibilizador se une covalentemente a las nanopartículas. Finalmente, se ha examinado el potencial de la vehiculización activa mediante la conjugación del péptido cRGDfK a la superficie de las nanopartículas. La presencia de PEG es esencial para lograr un mayor aumento en la concentración celular de fotosensibilizador. Sin embargo, dicha mayor concentración no produce una mayor fototoxicidad en comparación con las nanopartículas no marcadas, lo que sugiere que una mayor internalización no es el único factor importante en el resultado final de la terapia fotodinámica. / This thesis reports the study of poly-(D,L-lactide-co-glycolide) (PLGA) and poly-(D,L-lactide) (PLA) nanoparticles and their poly-(ethylene glycol) (PEG)-coated counterparts as delivery systems for photosensitizers in photodynamic therapy. First, the influence of the polymeric matrix and of the PEG surface coating on the physicochemical, photophysical and photobiological properties of nanoparticle suspensions containing a physically entrapped photosensitizer has been studied. PEG coating confers a higher stability to the nanoparticles in biological media containing serum proteins. Singlet oxygen produced in bare PLGA nanoparticles remains confined within them, while PEG surface coating facilitates singlet oxygen diffusion to the external medium as well as a faster drug release from the nanoparticles. In both cases, the photosensitizer localizes in lysosomes and induces cell death by apoptosis. The phototoxic effect is superior and faster for PEGylated NPs, in agreement with the singlet oxygen observations. The role of the chemical structure of the photosensitizer on the photophysical and photobiological properties of the colloidal suspensions has been subsequently investigated. Free base photosensitizers aggregate when entrapped in the nanoparticles, whereas metallated ones are incorporated in monomeric form. When the photosensitizers are covalently conjugated to the nanoparticles, their chemical properties influence their localization in the nanoparticles and consequently, the photophysical properties of the suspension, although they remain photophysically active. Physically entrapped photosensitizers are able to induce cell mortality in cells even if they are aggregated in the nanoparticles, while covalently conjugated photosensitizers are not. This drives us to the conclusions that the delivery of the photosensitizer into the cell is crucial to achieve a photodynamic response, and that PEG-PLGA nanoparticles are not internalized by cells but they rather deliver their cargo at the cell surface, which does not occur when the photosensitizer is covalently bound to the nanoparticles. Finally, we have explored the potential of the active targeting strategy by conjugating the cRGDfK peptide to the surface of the nanoparticles. The presence of a PEG side chain is essential to achieve an enhanced increase in the photosensitizer delivery into the cell, but unfortunately, it does not render a higher phototoxicity to the cells compared to the non-targeted nanoparticles, which suggests that a higher internalization is not the only important factor in the final outcome of photodynamic therapy.