Els nous lligands 3,5-dimetil-4-(etilamino)metilpirazole (HL1) i 3,5-dimetil-4-(isopropilamino)metilpirazole (HL2), són capaços de coordinar a Rh(I) de forma exodidentada, i formar espècies "zwitterióniques" pirazolat-amoni. Les estructures cristal·lines dels complexos dinuclears [Rh(HL1)(COD)]2Cl2 i [Rh(HL2)(COD)]2Cl2 confirmen que els metalls presenten una geometria pla-quadrada, coordinant-se al lligand COD i a dues molècules de lligand pirazolat pont. Per reacció de complexació dels lligands prèviament desprotonats (L1 i L2) amb Rh(I) s'obtenen els complexos neutres [Rh(L1)(COD)]2 i [Rh(L2)(COD)]2. Tant els complexos iònics com els neutres, reaccionen amb monòxid de carboni per donar els complexos [Rh(HL1)(CO)2]2Cl2, [Rh(HL2)(CO)2]2Cl2, [Rh(L1)(CO)2]2 i [Rh(L2)(CO)2]2. Tots els complexos presenten una solubilitat notable en dissolvents polars i, fins i tot en aigua, mentre que són insolubles en hidrocarburs saturats.1, 2Tant els lligands 1-aminoalquilpirazole potencialment didentats (NN') com els potencialment tridentats (NN'N), reaccionen amb el dímer [RhCl(COD)]2 per donar lloc a les espècies [Rh2Cl2(L)(COD)2] (L=NN' o NN'N). Les dades de RMN junt amb les de conductivitat són coherents amb l'existència d'un equilibri en solució entre la forma iònica [Rh(L)(COD)]+ [RhCl2(COD)]- i una forma neutra [Rh(COD)Cl][m-(L)][Rh(COD)Cl]. Els espectres de masses d'electroesprai confirmen la presència de les espècies iòniques [Rh(L)(COD)]+[RhCl2(COD)]- en solució.3Per reacció del lligand bis[(3,5-dimetil-1-pirazolil)metil]etilamina (1) amb [Rh(COD)(THF)2][BF4] s'obté el complex [Rh(COD)(1)][BF4], que per posterior tractament amb CO, es transforma en els complexos [Rh(CO)2(1)][BF4] i [Rh(CO)(1)][BF4]. Tant les dades estructurals obtingudes per difracció de Raigs X, com les de RMN de tots aquests compostos, donen evidència de la flexibilitat del lligand (1) que adapta la seva forma de coordinació k2 o k3 i la seva configuració fac o mer a la situació electrònica i estèrica al voltant de l'àtom de Rh(I).4La reacció del lligand 1-[(P-difenil)-2-fosfinoetil]-3,5-dimetilpirazole (2) i del lligand anàleg N-N' 1-[(N-etil)-2-aminoetil]-3,5-dimetilpirazole (1) amb [Rh(COD)(THF)2][BF4], dóna lloc als complexos [Rh(COD)(2)][BF4] (4) i [Rh(COD)(1)][BF4] (3). La substitució del lligand COD en els complexos 3 i 4, per CO dóna lloc als complexos [Rh(CO)2(1)][BF4] (5) i [Rh(CO)2(2)][BF4] (6). La reacció del complex [Rh(COD)(THF)2][BF4] en proporció M/L 1/2 amb el lligand 2 N-P dóna lloc al complex [Rh(2)2][BF4] (7) que presenta les dues molècules del lligand en disposició cis en una geometria pla-quadrada entorn del Rh(I). Bombollejant CO en una solució del complex (7), s'obté el complex [Rh(CO)(2)2][BF4] (8) que consisteix en un àtom de Rh(I) amb un entorn pla-quadrat amb els dos àtoms de fòsfor en disposició trans, on un dels lligands 2 està coordinat de forma didentada, mentre que l'altre ho està de forma monodentada.5El lligand 1-[(P-difenil)-2-fosfinoetil]-3,5-dimetilpirazole (1), desplaça la trifenilfosfina del complex [RuCl2(PPh3)3] per formar els complexos [RuCl2(PPh3)(1)] (2) o [RuCl2(1)2] (3), depenent de si es treballa en proporció M/L 1/1 o 1/2 respectivament. Quan es porta a terme la reacció del complex 2 de 16e- amb acetilens, aquest descomposa. Mentre que quan es porta a terme la mateixa reacció però amb el complex 3 de 18e-, s'obtenen els metal·locumulens [RuCl(1)2(C=C=CPhCH3)][BF4] (4), [RuCl(1)2(C=C=CPh2)][BF4] (5) i [RuCl(1)2(C=CHPh)][PF6] (6). De la resolució de l'estructura cristal·lina per difracció de Raigs X del complex 5, s'obté una cel·la unitat que conté dos enantiòmers.61. Esquius, G.; Pons, J.; Yáñez, R.; Ros, J.; Solans, X.; Font-Bardía, M. J. Organomet. Chem. 2000, 605, 226.2. Esquius, G.; Pons, J.; Yáñez, R.; Ros, J.; Solans, X.; Font-Bardia, M. Acta Cryst. 2002, C58, m133.3. Esquius, G.; Pons, J.; Yáñez, R.; Ros, J. J. Organomet. Chem. 2001, 619, 14.4. Mathieu, R.; Esquius, G.; Lugan, N.; Pons, J.; Ros, J. Eur. J. Inorg. Chem. 2001, 2683.5. Esquius, G.; Pons, J.; Yáñez, R.; Ros, J.; Mathieu, R.; Donnadieu, B.; Lugan, N. Eur. J. Inorg. Chem. 2002, a la impremta.6. Esquius, G.; Pons, J.; Yáñez, R.; Ros, J.; Mathieu, R.; Donnadieu, B.; Lugan, N. J. Chem. Soc., Dalton Trans. En preparació. / The new ligands 3,5-dimethyl-4-(ethylamino)methylpyrazole (HL1) and 3,5-dimetil-4-(isopropylamino)methylpyrazole (HL2), are able to coordinate to Rh(I) in a exodidentate mode, and to form "zwitterionic" species pyrazolate-ammonium. The crystal structures of dinuclear complexes [Rh(HL1)(COD)]2Cl2 and [Rh(HL2)(COD)]2Cl2 confirm the square-planar geometry of Rh(I) atoms, which are coordinated to a chelated COD ligand and to two pyrazolate ligands. The reaction of the ligands previously deprotonated (L1 and L2) with Rh(I) results in neutral complexes [Rh(L1)(COD)]2 and [Rh(L2)(COD)]2. The ionic complexes as well as the neutral ones, react with carbon monoxide to give the complexes [Rh(HL1)(CO)2]2Cl2, [Rh(HL2)(CO)2]2Cl2, [Rh(L1)(CO)2]2 and [Rh(L2)(CO)2]2. All the complexes synthesized are soluble in polar solvents such as water but insoluble in saturate hidrocarbons.1, 2New didentate (NN') and tridentate (NN'N) 1-aminoalkylpyrazoles react with [RhCl(COD)]2 to give [Rh2Cl2(L)(COD)2] (L=NN' or NN'N) complexes. The NMR spectra and molar conductances of these complexes suggested the presence of an equilibrium in solution between 1:1 electrolyte species [Rh(L)(COD)]+ [RhCl2(COD)]- and a neutral molecular form [Rh(COD)Cl][m-(L)][Rh(COD)Cl]. Electrospray mass spectrometry study confirmed the presence of ionic species [Rh(L)(COD)]+[RhCl2(COD)]-.3The reaction of bis[(3,5-dimethyl-1-pyrazolyl)methyl]ethylamine (1) ligand with [Rh(COD)(THF)2][BF4] results in [Rh(COD)(1)][BF4] complex, which was treated with CO to obtain [Rh(CO)2(1)][BF4] and [Rh(CO)(1)][BF4] complexes. The NMR spectra and the structures of these complexes reveal that 1 is a very flexible ligand which adapts its bonding mode (k2 or k3) and its configuration (fac or mer) to various electronic and steric situations around Rh(I).4The reaction of 1-[(P-diphenyl)-2-phosphinoethyl]-3,5-dimethylpyrazole (2) and the related N-N' didentade ligand 1-[(N-ethyl)-2-aminoethyl]-3,5-dimethylpyrazole (1) with [Rh(COD)(THF)2][BF4], leads to the complexes [Rh(COD)(2)][BF4] (4) and [Rh(COD)(1)][BF4] (3). The 1,5-COD ligand in complexes 3 and 4 can easily be displaced by carbon monoxide leading to the complexes [Rh(CO)2(1)][BF4] (5) and [Rh(CO)2(2)][BF4] (6). The reaction of two equivalents of 2 with complex [Rh(COD)(THF)2][BF4] leads to [Rh(2)2][BF4] (7) in which the two molecules of 2 ligand are in cis position. Complex (7) reacts with CO to give complex [Rh(CO)(2)2][BF4] (8) which presents a square-planar structure with the two phosphorus atoms in trans position and only one of the two ligands 2 is k2 coordinated, the second one being k1 coordinated by the phosphorus atom to rhodium.5The didentate ligand 1-[(P-diphenyl)-2-phosphinoethyl]-3,5-dimethylpyrazole (1) forms, depending on the stoichiometry of reactants, the [RuCl2(PPh3)(1)] (2) or [RuCl2(1)2] (3) complexes by reaction with [RuCl2(PPh3)3]. Complex 2 decomposes by reaction with acetylene derivates. Reaction of complex 3 with terminal alkynes leads to the formation of new cationic metallacumulenes: [RuCl(1)2(C=C=CPhCH3)][BF4] (4), [RuCl(1)2(C=C=CPh2)][BF4] (5) and [RuCl(1)2(C=CHPh)][PF6] (6). The crystal structure of complex 5 consists of two independent ion pairs per unit cell, whose cation corresponds to two enantiomers.61. Esquius, G.; Pons, J.; Yáñez, R.; Ros, J.; Solans, X.; Font-Bardía, M. J. Organomet. Chem. 2000, 605, 226.2. Esquius, G.; Pons, J.; Yáñez, R.; Ros, J.; Solans, X.; Font-Bardia, M. Acta Cryst. 2002, C58, m133.3. Esquius, G.; Pons, J.; Yáñez, R.; Ros, J. J. Organomet. Chem. 2001, 619, 14.4. Mathieu, R.; Esquius, G.; Lugan, N.; Pons, J.; Ros, J. Eur. J. Inorg. Chem. 2001, 2683.5. Esquius, G.; Pons, J.; Yáñez, R.; Ros, J.; Mathieu, R.; Donnadieu, B.; Lugan, N. Eur. J. Inorg. Chem. 2002, in press.6. Esquius, G.; Pons, J.; Yáñez, R.; Ros, J.; Mathieu, R.; Donnadieu, B.; Lugan, N. J. Chem. Soc., Dalton Trans. In preparation.

En aquest treball s'han abordat tres objectius, tots ells relacionats amb la reacció d'hidroformilació i en la seva aplicació a la síntesi de productes d'alt valor afegit.El primer dels objectius ha estat la síntesi de tres lligands ditioacetat quirals a partir de l'L-(-)-lactat d'etil i diols bicíclics, que en algun cas incorporaven un centre atropoisomèric, per a ser emprats en la reacció d'hidroformilació enantioselectiva catalitzada per complexos tiolat de rodi o bé en altres reaccions asimètriques. Els ditioacetats han pogut ser preparats però no de forma enantiomèricament pura, ja que s'ha observat una racemització del carboni estereogènic clàssic en la darrera de les cinc etapes previstes per la síntesi d'aquests compostos. En aquesta darrera etapa, la basicitat de l'anió tioacetat usat en la substitució nucleofílica dels productes ditosilats ha estat suficient per abstreure el protó a-carbonilic. No s'han trobat precedents d'una reacció similar amb aquest anió. El segon objectiu del treball ha estat la hidroformilació diastereoselectiva de tres trans-N-1-propeniltartarimides homoquirals. La ruta emprada per sintetitzar-les consisteix, en primer lloc, en la condensació de l'N-al·lilamina i l'àcid L-(-)-tartàric per obtenir l'N?al·liltartarimida. L'esterificació dels grups OH d'aquesta amb els anhídrids apropiats permet obtenir les N-al·liltartarimides funcionalitzades amb grups CH3COO-, (CH3)3COO- i PhCOO-. Finalment, la isomerització d'aquestes imides permet sintetitzar les trans-N-1-propeniltartarimides. Els precedents bibliogràfics indiquen que la isomerització d'imides és una reacció complicada, ja que sovint requereix quantitats elevades de catalitzador així com condicions de reacció dràstiques. En aquest treball s'han assajat diferents complexos metàl·lics de rodi i de ruteni com a catalitzadors d'isomerització. Els millors resultats s'obtenen utilitzant el complex RuClH(CO)(PPh3)3 (1% molar). S'assoleixen conversions properes al 90% en dues hores de reacció amb una regioselectivitat en l'isòmer trans del 90%. Aquests valors representen els millors resultats reportats fins al moment en aquest tipus de reacció. La hidroformilació de les trans-N-1-propeniltartarimides sintetitzades s'ha dut a terme amb catalitzadors de rodi no quirals amb la intenció d'obtenir els aldehids de manera diastereoselectiva. Els resultats obtinguts indiquen que és la naturalesa del substrat la que controla la formació de l'alquil complex i que l'estructura del catalitzador no influeix, de forma determinant, en la selectivitat. Per altra banda, no s'han observat en cap cas excessos diastereoisomèrics superiors al 10%, fet que indica que els diferents substituents no tenen un efecte clar sobre l'estereoselectivitat de la reacció.El tercer i darrer objectiu ha estat l'obtenció de l'N-acetil-2-pirrolina a partir de l'N-al·lilacetamida mitjançant la reacció d'hidroformilació. Aquest heterocicle nitrogenat pot usar-se com a buillding-block en la síntesi de diferents molècules amb activitat biològica, especialment alcaloides. La hidroformilació de l'N-al·lilacetamida s'ha portat a terme emprant catalitzadors de rodi i les difosfines Bisbi i Xantphos, i el difosfit tert-butil Biphephos com a co-catalitzadors. Amb el sistema Rh/Xantphos s'obtenen quimio- i regioselectivitats superiors al 90% en l'aldehid lineal o els seus derivats. La ciclació intramolecular del 2-acetamidobutanal, producte majoritari de la reacció d'hidroformilació, i la posterior deshidratació de l'alcohol resultant, permet obtenir l'N-acetil-2-pirrolina a partir de l'N?al·lilacetamida mitjançant un procés one pot amb una excel·lent economia atòmica. S'ha estudiat en profunditat la ciclació i posterior deshidratació. Així s'ha determinat que catalitzadors àcids de tipus Brönsted provoquen l'aparició de productes de doble condensació no desitjats i que el millor catalitzador per aquestes reaccions és el tamís molecular de 3 Å finament polvoritzat i assistit per una destil·lació en continu de l'azeòtrop toluè/aigua. Amb aquest mètode s'ha pogut obtenir el producte desitjat a partir de l'N?al·lilacetamida, CO, H2 i un 0.0002% de Rh amb un rendiment del 41%. / Three main goals were set at the beginning of this work, all of them related with the hydroformylation reaction and its application in the synthesis of fine chemicals.The first goal is the synthesis of three chiral ditioacetate ligands coming from the L?(-)-ethyl lactate and bicyclic diols, that in some cases contain an atropoisomeric centre. These ligands could be used in the enantioselective hydroformylation of olefins catalysed by rhodium complexes or in other asymmetric reactions. The ditioacetates were prepared but not enantiomerically pure, because of the racemization of the "classical" estereogenic centre in the last of the five steps of the synthetic pathway designed. In this last step, the basicity of the tioacetate anion used in the nucleophilic substitution of the corresponding ditosilate intermediates was enough to abstract the a?carbonilic hydrogen. As far as we know, there is no precedent of such a reaction with this anion.The second goal of this work is the diastereoselective hydroformylation of three homochiral trans-N-1-propenyltartarimides. The synthetic pathway consists, first of all, in the condensation of the N-allylamine and the L-(-)-tartaric acid to obtain the N?allyltartarimide. The esterification of the OH groups of this imide with the suitable anhydrides allows the synthesis of the corresponding N-allyltartarimides functionalised with the CH3COO-, (CH3)3COO- and PhCOO- groups. Finally, the isomerization of these imides leads to the trans-N-1-propenyltartarimides. The literature indicates that imide isomerization is a difficult reaction, usually it requires high levels of catalyst and heavy reaction conditions. In this work a number of rhodium and ruthenium complexes has been tested as catalysts. The best result were found using RuClH(CO)(PPh3)3 (1% molar). It is possible to reach yields up to 90% in two hours of reaction with a regioselectivity in the trans isomer up to 90%. As far as we know that results represent the best ones ever reported in such a reaction. The hydroformylation of the trans-N-1-propenyltartarimides has been done using non-chiral rhodium complexes as catalysts with the aim of obtaining the aldehydes in a diastereoselective way. The results obtained indicate that the nature of the substrate is controlling the alkyl complex formation during hydroformylation and that there is not any effect of the catalyst in the selectivity. Moreover, diastereomeric excess in the aldehydes formation does not exceed 10%, which indicates that there is not a clear effect of the substrate nature in the stereoselectivity of the reaction. The third and last goal of this work is the synthesis of N-acetyl-2-pyrroline through the hydroformylation of N-allylacetamide. This heterocycle containing nitrogen can be used as building-block for the synthesis of a number of molecules with biological activity, specially alkaloids. The hydroformylation of N-allylacetamide was attempted using rhodium catalysts and diphosphines (Bisbi and Xantphos) or diphosphites (tert-butil Biphephos) as co-catalysts. With the catalytic system Rh/Xantphos, chimio- and regioselectivities exceeding 90% in the linear aldehyde or their derivatives are obtained. 2-acetamidobutanal is the major product of the hydroformylation reaction, it cycles in an intramolecular way to obtain the corresponding alcohol, the dehydration of which leads to the N-acetyl-2-pyrroline in a one-pot process with an excellent atomic economy. The cycle formation and the dehydration reaction of the alcohol has been deeply investigated. It has been found that Brönsted catalysts promote double condensation products formation which are undesirable. After a number of tests the best catalyst for the one-pot reaction referred above is 3 Å molecular sieves finely powdered and assisted by a continuous distillation of the toluene/water azeotrop. According to this method it is possible to obtain N-acetyl-2-pyrroline from N-allylacetamide, CO, H2 and a 0.0002% of rhodium with a global yield of 41%.

Malgrat que hi ha molta química descrita al voltant dels borans i dels carborans, la falta de mètodes sintètics fa palesa la manca de clústers substituïts en els àtoms de bor. Concretament en el cas de l'o-carborà, la substitució en els bors no és tant comú com sobre els carbonis donada la menor acidesa dels hidrògens units a ells. Per poder funcionalitzar-los generalment es duu a terme una substitució electrofílica que tant sols és efectiva sobre els àtoms de bor més llunyans dels àtoms de carboni, restant les posicions directament connectades a ambdós àtoms de carboni, B3 i B6 sense substituïr. Així doncs, l'objectiu del present treball és l'estudi de la reactivitat sobre els àtoms de bor, centrant-se en la dels àtoms B3 i B6.Per assolir l'objectiu, s'ha dissenyat un mètode simple i ràpid per a la síntesi amb alt rendiment de borats halogenats de fórmula [B6X6]2- (X = Br, I). També s'han sintetitzat i caracteritzat carborans halogenats (iodats i bromats) en la posició 3 del clúster d'o-carborà. Per a aquests clústers s'han dut a terme càlculs teòrics dels desplaçaments químics de 11B-RMN i s'ha estudiat la seva reactivitat davant reactius de Grignard obtenint derivats alquílics i arílics a la posició 3 del clúster d'o-carborà. Per a un d'aquests compostos, el 3-Iodo-1,2-dicarba-closo-dodecaborà, s'ha estudiat la reactivitat de l'enllaç B-I front a la reacció amb metalls. En el cas del magnesi s'ha desenvolupat un nou mètode de reducció de l'o-carborà. A més a més, per difracció de raigs X s'ha resolt l'estructura crista·lina del 3-Iodo-1,2-dicarba-closo-dodecaborà en la que s'ha evidenciat l'existència d'interaccions intermoleculars. Per degradació parcial dels clústers halogenats closo, s'han sintetitzat nido-carborans halogenats en la posició 3 del clúster. També s'ha sintetitzat i caracteritzat el 3,6-I2-1,2-dicarba-closo-dodecaborà. Per a aquest clúster, la reacció amb derivats de Grignard ha permès obtenir carborans substituïts en les posicions 3 i 6 amb restes alquílics i arílics i s'ha demostrat com el desplaçament químic i en alguns casos l'acidesa dels àtoms d'hidrogen units als àtoms de carboni del clúster, depèn del tipus de substituent que es troba en aquestes posicions, essent un efecte additiu.També s'han sintetitzat i caracteritzat derivats de l'o-carborà nona i deca-B-iodats. Les síntesis s'han dut a terme en globalment dues etapes. La primera es basa en la combinació de les reaccions de degradació parcial i inserció que permet obtenir el clúster iodat en posició 3 o bé 3 i 6 i la segona en un atac electrofílic amb ICl sobre el clúster mono o diiodat que porta a l'obtenció del clúster nonaiodat o decaiodat respectivament. S'ha estudiat l'acidesa dels àtoms d'hidrogen units als àtoms de carboni del derivat per-B-iodat de l'o-carborà front la desprotonació amb diferents bases i la protonació de la seva base conjugada amb diferents àcids. S'han sintetitzat i caracteritzat nido-carborans octa i nona-halogenats.També s'ha sintetitzat el carborà nonametilat en dues etapes. La primera es basa en la combinació de les reaccions de degradació parcial, inserció i acoblament creuat que permet obtenir el 3-metil-o-carborà i la segona en un atac electrofílic amb MeI sobre el clúster monosubstituït que porta a l'obtenció del clúster nonametilat. Intents de sintetitzar el clúster per-B-metilat, han portat a un carborà octametilat. Aquest fet experimental s'ha atribuït a l'efecte dels grups metil sobre els àtoms de bor del clúster que ha estat quantificat mitjançant càlculs teòrics. Així, a mesura que augmenta el nombre de grups metil, augmenta la càrrega total positiva en el clúster, disminuint la susceptibilitat a l'atac electrofílic. Finalment s'ha estudiat l'aplicació de closo-carborans halogenats en el camp del radiomarcatge. / Although the chemistry of borates and carboranes is already quite well developed, the lack of synthesis methods makes plausible the need of new boron substituted carboranes. In the case of o-carborane, boron substitution is not so common as carbon substitution due to the lower acidity of the hydrogen atoms bonded to boron atoms. Functionalization of boron atoms in o-carborane is usually achieved by electrophilic substitution. This is only effective on the boron atoms remote to carbon atoms, leaving B3 and B6, adjacent to carbon atoms, unsubstituted. For this reason, the aim of this work is the study of the reactivity on boron atoms, concretely on B3 and B6.To achieve this aim, an easy and fast method to synthesise halogenated borates [B6X6]2- (X = Br, I) in high yield has been developed. B3-halogenated (iodinated and brominated) carboranes have also been synthesised. For these clusters, theoretical 11B-NMR chemical shifts has been calculated and through cross coupling with Grignard reagents alkyl and aryl B3-substituted carboranes have been obtained. For the 3-Iodo-1,2-dicarba-closo-dodecaborane, the reactivity of the B-I bond in front of different metals has been studied. In the case of magnesium, a new o-carborane reduction method has been developed. Furthermore, through X-Ray diffraction, the existence of intermolecular interactions in the crystal structure of 3-Iodo-1,2-dicarba-closo-dodecaborane has been evidenced. Through partial deboronation of halogenated closo clusters, halogenated nido-carborane has been obtained. The synthesis of 3,6-I2-1,2-dicarba-closo-dodecaborane has also been substituted. For this cluster, the cross coupling reaction with alkyl and aryl magnesium salts led to the obtaining of B3 and B6 disubstituted carboranes. The chemical shift, and in some cases the acidity of the hydrogen atoms bonded to cluster carbon atoms, depends on the type of substituent at B3 and B6, with additive effects.Nona and deca iodinated carboranes have been synthesised and characterized. In both cases the synthesis procedure has two main steps. One step is based on the combination of partial degradation and insertion of a new vertex that allows the obtaining of the iodinated cluster at B3 or B3 and B6. The second step consists in an electrophilic attack with ICl on the nona or decaiodinated clusters respectively. The acidity of the hydrogen atoms bonded to cluster carbon atoms of the per-B-iodinated carborane has been studied through the deprotonation with different bases and the protonation of its conjugated base with different acids. Octa and nona-halogenated nido carboranes have also been synthesised and characterized.A nonamethylated carborane has also been synthesised by two steps. One step is based on the combination of the partial degradation reaction, insertion and cross coupling reaction to obtain 3-methyl-o-carborane and the second step consists in an electrophilic attack with MeI on the monosubstituted cluster to lead the nonamethylated cluster. Attempts to synthesise the per-B-methylated cluster, led an octamethylated carborane. This experimental fact has been attributed to the methyl groups effect on the boron atoms. This effect has been quantified by theoretical calculations. The higher is the number of methyl groups, the higher the total cluster positive charge, decreasing thent the electrophilic attack susceptibility. Finally, the application of halogenated closo-carboranes in radiolabelling has been studied.

El treball d'aquesta Tesi es pot dividir principalment en tres parts. La primera part es basa en l'estudi de les propietats elèctriques de sistemes tipus tríada (donador-acceptor-donador) formats per una molècula de fullerè i dues de derivats del tetratiafulvalè (TTF). Per HPLC es van poder separar quatre dels isòmers majoritaris de la tríada i es van caracteritzar per UV-Vis i HMBC RMN. Els espectres d'EPR dels cations-radicals derivats són idèntics per tots els isòmers i quan es té l'espècie de valència mixta no es va observar, en cap cas en les condicions assajades, transferència electrònica entre els dos TTF's a través dels diferents fragments de C60. D'altra banda, tant els càlculs semi-empírics com els estudis d'EPR dels anions-radicals derivats posen de manifest que la densitat de spin difereix en els diferents isòmers estudiats. Aquesta metodologia pot ser útil per la caracterització i el disseny de noves tríades que puguin presentar transferències intramoleculars mediades pel fullerè.La segona part de la Tesi es basa en l'obtenció i estudi de sals iòniques radicalàries (SIR's) de derivats de donadors tipus TTF que presenten interessants propietats elèctriques i magnètiques. En l'estudi de SIR's utilitzant anions del tipus [Cr(NCS)4(N-donador)2]n- que poden presentar interaccions de tipus S···S i/o interaccions p-p, es va demostrar que aquest segon tipus d'interaccions és el responsable de que pugui haver ordenament magnètic de llarg abast en aquest tipus de sals. D'altra banda, basant-nos amb la sal (DT-TTF)2Au(mnt)2 que constituí la primera escala de spin orgànica i amb l'objectiu d'obtenir noves escales de spin moleculars, es van sintetitzar i caracteritzar noves SIR utilitzant dues estratègies diferents: i) modificant el donador tetratiafulvalènic; ii) modificant el complex aniònic. L'estratègia d'utilitzar el mateix donador aromàtic DT-TTF i diferents anions dóna resultats més satisfactoris i pot donar lloc a compostos que també presenten escales de spin.Finalment, en la darrera part de la Tesi es demostra que la tècnica Modified Reticulate Doping Technique (MRDT) permet preparar films bicapa (bi-layer, BL), que són pel·lícules polimèriques amb una capa formada per nanocristalls d'un conductor orgànic. D'aquesta manera, s'obtenen films amb potencials aplicacions tecnològiques ja que mostren les mateixes propietats elèctriques que els monocristalls del conductor orgànic preservant a la vegada les propietats del polímer com són flexibilitat, transparència i baixa densitat. / This Thesis can be divided in three main parts. The first part is based on the study of the electrical properties of triads (donor-acceptor-donor) formed by one molecule of fullerene and two molecules of tetrathiafulvalenes (TTF) derivatives. Four of the most abundant isomers were separated by HPLC and were characterized by UV-Vis and HMBC RMN. The EPR spectra of the derived radical cations are identical for all the isomers and, in any of the experimental conditions used herein, no electronic transfer between the two TTF's through the different C60 fragments was observed in the mixed valence specie. On the other hand, either the semi-empiric calculations or the EPR studies of the derived radical anions show that the spin density is different in the studied isomers. This methodology could be useful for the characterization and design of new triads which could present intramolecular electronic transfers mediated by the fullerene.The second part of this Thesis consists in the synthesis and study of ionic radical salts (SIR's) of TTF derivatives which could have interesting electric and magnetic properties. Using anions of the family [Cr(NCS)4(N-donor)2]n- that can form S···S and/or p-p interactions, we showed that the latter sort of interactions are the responsible ones for the long range magnetic order observed in this kind of salts. On the other hand, taking into account the salt (DT-TTF)2Au(mnt)2, which was the first organic spin ladder, and with the aim of obtaining new organic spin ladders, new SIR were synthesized and characterized using two different strategies: i) modifying the TTF donor, ii) modifying the anionic complex. It has been seen that the approach of using the same aromatic donor DT-TTF with different anions gives better results and can give rise to other new compounds which also show spin ladder magnetic interactions.Lastly, we showed that the technique Modified Reticulate Doping Technique (MRDT) allows the preparation of bi-layer films (BL), which are polymeric films with a thin layer formed by nanocrystals of an organic conductor. Using this technique, films with potential technological applications have been prepared. These films reveal the same electrical properties ad the monocrystals of the organic conductor whilst preserving the polymer properties such as flexibility, transparency and low density.

Els mètodes híbrids MQ/MM poden ser de gran utilitat en l'estudi de complexos de metalls de transició d'elevada grandària. Tanmateix, la seva aplicació és encara recent i requereix una avaluació inicial de les seves limitacions.L'objectiu fonamental d'aquesta tesi és explorar la validesa del mètode híbrid IMOMM en la correcta representació química dels sistemes dels metalls de transició i aplicar-ho a problemes químics d'interès. En primer lloc s'ha dut a terme l'estudi d'una sèrie de compostos organometàl·lics. Una de les característiques computacionalment més costoses de representar correctament en complexos dels metalls de transicó de certa grandària la constitueixen els efectes estèrics, a causa que per tal de reproduir-los adequadament és necessari incloure al complex model tots els àtoms que el constitueixen, cosa que, sovint, fa impracticable el seu estudi amb mètodes ab initio purs. En aquest sentit, els mètodes híbrids i, en concret, el mètode IMOMM, poden ser de gran utilitat. Cal demostrar, però, la seva validesa en la representació de la geometria i energia dels sistemes estudiats de manera que la preferència conformacional d'un complex pugui ser expressada en termes de repulsions estèriques i energies relatives. És aquest un primer punt important que resoldrem en base a contrastacions amb dades experimentals i que ens permetrà l'extrapol·lació metodològica a complexos en què aquestes dades manquin. Es poden trobar compostos organometàl·lics en què l'efecte dels substituents en els lligands és d'una naturalesa clarament estèrica. Aquest tipus de compostos són ideals per a l'avaluació de les prestacions del mètode IMOMM i per aquest motiu se n'han estudiat dos en detall.Per tal que l'atribució a una determinada preferència conformacional sigui útil en el disseny de nous compostos amb les propietats desitjades és útil, també, una localització i quantificació dels efectes electrònics i estèrics que la determinen. Amb aquesta finalitat, definim i explorem una metodologia de treball aplicable a qualsevol tipus de compost.L'impressionant interès que ha despertat la biomimètica com a modelització in vitro de sistemes biològics que contenen metalls de transició ha fet que nombrosos grups de químics teòrics s'embranquessin en el seu estudi. Però malgrat la simplificació que sovint comporta la biomimètica, la complexa naturalesa dels sistemes biològics fa que els models biomimètics conituïn essent exemples de complexos computacionalemnt massa costosos per als seu estudi amb mètodes ab initio purs.La seva complexitat electrònica fa necessària una descriptció quàntica, però l'elevat nombre d'àtoms que són determinants en l'estructura els fa computacionalment molt costosos. Així doncs, ens trobem de nou davant d'un problema idoni per ser abordat amb la metodologia IMOMM. També en aquest cas serà necessari un test que permeti contrastar els resultats obtinguts amb dades experimentals.En resum, aquesta tesi presenta un seguit d'aplicacions del mètode IMOMM a sistemes de metalls de transició que van des de les aplicacions inicials del mètode a problemes simples de química organometàl·lica fins a aplicacions novedoses en el camp de la biomimètica. Les primeres aplicacions a l'organometàl·lica tracten problemes relativament simples, i n'obtenim resultats concloents. En contrast, el treball presentat en biomimètica deixa encara moltes preguntes obertes. Es tracta, però, de temes més ambiciosos i d'interès més general, raó per la qual el treball presentat representa una aportació útil que facilitarà el camí a recerques posteriors. / Hybrid QM/MM mèthods can be very useful on the study of relatively big transition metal complexes. Otherwise, its application is still recent and requires an initial evaluation of its limitations.The main goal of this thesis is to explore the ability of the IMOMM method on the correct chemical representation of transition metal systems and its application to chemical problems of interest. First, an study has been carried out on a series of organometallic compounds. One of the more computationally demanding characteristics to be reproduced in transition metal complexes of certain size is steric effects because in order to reproduce them correctly, it is necessary to include in the model complex all constituting atoms. This fact usually makes them unaffordable by pure ab initio methods. Thus, hybrid methods, and especifically the IMOMM method, can be very useful. But its validity on the geometry representation and energy of the studied systems has to be proved and the conformational preference expressed in esteric repulsions and relative energies terms. This is a first important point that we plan to resolve by comparisons with experimental data and that will provide us a methodological extrapolation to complexes with no experimetal data. Organometallic compounds can be found in which the effect on ligand substitution is of a clearly steric nature. This kind of compounds are suitable for the evaluation of the abilities of the IMOMM method and because of that, two of them have been studied in detail.In order to perform associations with a concrete conformational preference to be used in new compounds desing with desired properties, it can be useful too the location and quantification of electronic and steric effects that determine it. With this idea in mind, we define and explore a new methodology that can be applied to any compound.Biomimetics has raised an impressionant interest as in vitro modelization of biological systems containing transition metals and because of that, an increasing number of theoretical chemists has started on their study. But even with the simplification that biomimetics usually represents, the complexity on the nature of biological systems makes biomimethic complexes still too computationally demanding for its theoretical study by pure ab initio methods. Their electronic complexity forces a quantic description, but the elevate number of atoms which are determining on the structure makes them computationally expensive. Thus, we face again an ideal problem to be computed by IMOMM methodology. Also in this case, a test has to be performed in onder to compare obtained results with experimental data.This thesis presents a number of applications of the IMOMM method to transition metal systems which range from initial applications to simple problems on organometallic chemistry to novel applications on bioimimethic field. First applications on organometallics approach relatively simple problems and the results we obtain are concluent. On contrast, work presented on biomimetics leaves many questions opened. These themes are more ambitious and because of this, presented work represents a useful contribution which will facilitate the work on future research.

No description available.

La protagonista d'aquesta tesi doctoral és la funció d'ona nuclear. Tot i que la majoria d'estudis de química teòrica basen els seus raonaments només en càlculs electrònics, la funció d'ona nuclear és essencial per a compendre gran quantitat de fenòmens químics i per això és necessari avançar en el seu càlcul. Els objectius de la tesi es poden dividir en dos grans blocs: (I) el desenvolupament de mètodes que ens permetin caracteritzar la funció d'ona nuclear i (II) l'aplicació d'aquests mètodes en la comprensió de fenòmens químics en els cuals es manifesta la seva deslocalització. En l'apartat de resultats s'inclouen cinc treballs diferents que combinen aplicació i desenvolupament. El primer treball se centra en un estudi de les vibracions de la molècula de CO adsorbida sobre una superfície de Pt, en el cual es resol el problema que planteja la manca d'ortogonalitat entre els dos moviments estudiats (Pt-CO i C-O). S'implementa l'anomenada transformació afí que permet passar d'un sistema de coordenades no ortogonals a un sistema de coordenades ortogonals, fent així possible l'aplicació del mètode estàtic DVR (Discrete Variable Representation).En el segon treball [1] s'estudia la desviació de la linealitat de la Llei d'Arrhenius en la doble transferència protònica intramolecular que es produeix en les dues oxalamidines bicícliques 2,2'-bis(3,4,5,6-tetraahidro-1,3-diazina) (OA6) i 2,2'-bis(4,5,6,7-tetrahidro-1,3-diacepina) (OA7). El disseny i l'ús d'un potencial analític bidimensional que inclou els punts estacionaris implicats en els dos mecanismes que fan possible la transferència permet obtenir els valors propis característics del sistema. La menor densitat de l'espectre vibracional de l'OA6 permet explicar que experimentalment (1H RMN en el rang de temperatures 280-910 K) només es detecti doble transferència protònica intramolecular en l'OA7.En el tercer treball [2] es desenvolupa un mètode que permet incloure l'anharmonicitat de les interaccions nuclears en el càlcul de magnituds termodinàmiques i s'aplica a l'estudi de l'Efecte Isotòpic d'Equilibri (EIE) del procés d'addició de H2 en tres complexes organometàlics: W(CO)3(PCy3)2(h2-H2), [Ru(HLH)(C5Me5)(dppm)]+ i trans-[Os(HLH)Cl(dppe)2]+. Els resultats mostren que l'EIE harmònic (calculat en el marc de l'aproximació harmònica) és invers (<1) en els tres complexos, mentre que l'EIE anharmònic (calculat incorporant anharmonicitat) segueix essent invers en el complex de W però esdevé normal (>1) en els complexos de Ru i Os.En el quart treball [3] s'aplica el mètode desenvolupat en el treball anterior a l'estudi de l'Efecte Isotòpic d'Equilibri del tautomerisme dihidrur/dihidrogen (EIET) del complex de Kubas W(CO)3(PCy3)2(h2-H2). Els resultats mostren que tant l'EIET harmònic com l'EIET anharmònic són inversos (<1).En el cinquè i darrer treball [4] s'estudia l'estructura del complex de dihidrogen allargat [Ru(HLH)(C5Me5)(dppm)]+ per tal de validar l'ús de l'estratègia semiclàssica en aquest tipus de problemes químics. Es posa a punt un mètode que combina l'SC-HK-IVR (Semiclassical Herrman Kluk Initial Value Representation) amb el mètode espectral i es comparen els resultats SC-HK-IVR amb els resultats que s'obtenen a partir d'un càlcul DVR realitzat sobre la mateixa superfície d'energia potencial. El bon acord entre els dos grups de resultats mostra la validesa de l'estratègia semiclàssica en la descripció de l'estructura molecular i la presenta com una bona solució al problema dinàmic de la reducció dimensional. / The main character of this doctoral thesis is the nuclear wave function. Although most of theoretical studies are based only on electronic calculations, nuclear wave function is essential for the comprehension of an important amount of chemical fenomena and that is the reason why going forward on dynamical methods is necessary. The purposes of this thesis are: (I) the development of methods for the calculation of the nuclear wave function and (II) application of the former methods on the comprehension of chemical fenomena where delocalisation shows up. Results appear in five different works which combine application and development.The first work is based on a study of the stretching vibrations of a CO molecule adsorbed on a Pt surface, where the problem derived from the lack of ortogonality between the studied movements (Pt-CO and C-O) is solved. The so called Affine Transformation is implemented, which transforms a non ortogonal coordinate system into an ortogonal coordinate system and so it allows the application of the static method DVR (Discrete Variable Representation) to the CO-Pt system.In the second work [1] the deviation of the Arrhenius Law lineality is studied in the intramolecular double proton transfer occurred in the bicyclic oxalamidines 2,2'-bis(3,4,5,6-tetraahidro-1,3-diazine) (OA6) and 2,2'-bis(4,5,6,7-tetrahidro-1,3-diacepine) (OA7). Design and use of a bidimensional analitic potential which includes all stationary points involved in the two possible mechanisms allows the obtention of the system eigenvalues. The smaller vibrational spectrum density in OA6 explains the experimental results (1H RMN in the temperature range of 280-910 K) which indicates that only OA7 shows intramolecular double proton transfer.In the third work [2] a method which accounts for anharmonicity in the calculation of termodynamic magnitudes is developed and applied to the study of the Equilibrium Isotope Effect (EIE) of the H2 binding in three organometallic complexes: W(CO)3(PCy3)2(h2-H2), [Ru(HLH)(C5Me5)(dppm)]+ and trans-[Os(HLH)Cl(dppe)2]+. Results show that harmonic EIE (calculated within the harmonic approximation) is inverse (<1) for the three complexes, while anharmonic EIE (which includes anharmonicity) is also invers for the W complex but becomes normal (>1) for the Ru and Os complexes.In the fourth work [3] the method developed in the former job [2] is applied on the study of the Equilibrium Isotope Effect of the dihydrogen/dihidride tautomerism (EIET) of the Kubas complex W(CO)3(PCy3)2(h2-H2). Results show that harmonic EIET and anharmonic EIET are both inverse (<1).In the fifth and last work [4] the structure of the elongated dihydrogen complex [Ru(HLH)(C5Me5)(dppm)]+ is studied with the purpose of validate the use of the semiclassical strategy in this kind of chemical problems. A method which combines SC-HK-IVR (Semiclassical Herrman Kluk Initial Value Representation) and a spectral method is prepared and SC-HK-IVR results are compared with those obtained from DVR calculations over the same PES. Good agreement between both groups of results shows the validity of the semiclassic strategy in the description of molecular structures and presents it as a reliable solution to the dynamic problem of the dimensional reduction.

Aquesta tesi doctoral, de caràcter interdisciplinari, està dividida en dues parts.En la primera, de química experimental, s'han dut a terme estudis de complexació de Ag(I) amb lligands de tipus tiourea o tioamida, els quals, juntament amb la capacitat del catió per a adoptar diferents geometries de coordinació, poden donar lloc a complexos amb una variada gama d'estequiometries i tipus estructurals. En el nostre cas, s'han obtingut diferents complexos amb els lligands etilentiourea, tetrametiltiourea i piridin-2-tiona, tots ells caracteritzats mitjançant IR, RMN i anàlisi elemental. Cinc casos s'han pogut caracteritzar estructuralment per difracció de raigs X: a) [Ag(etu)2](ClO4), complex catiònic mononuclear discret on s'estableix tot un seguit d'interaccions d'enllaços d'hidrogen interiònics que acaben formant un reticle supramolecular tridimensional; b) [Ag2(etu)6](ClO4)2 , complex catiònic dinuclear, que via enllaços d'hidrogen N-H···O-Cl i N-H···S dóna lloc a una estructura supramolecular bidimensional en forma de capes; c)[Ag(tmtu)(ClO4)]n , complex neutre format per cadenes polimèriques lineals Ag-S-Ag-S- i anions ClO4- monodentats que s'agrupen mitjançant interaccions secundàries Ag···S en forma de cadenes dobles monodimensionals; d) [Ag(tmtu)3](ClO4), complex catiònic mononuclear discret amb un entorn de coordinació AgS3 pla; e) [{Ag(P2T)2}(ClO4)(H2O)1/2]n , complex catiònic format per cadenes infinites de tetràedres [Ag(SR)4], on també s'estableix una extensa xarxa d'enllaços d'hidrogen amb els anions ClO4- i les molècules d'H2O, de manera que en resulta una estructura supramolecular bidimensional en forma de capes.S'ha proposat un senzill mètode qualitatiu, mitjançant el qual l'estereoquímica trobada experimentalment en un determinat complex que conté lligands tioamida pont, mesurada quantitativament a partir dels angles tilt i twist definits, pot relacionar-se amb un dels quatre modes d'enllaç per pont de sofre descrits.D'altra banda, s'ha dut a terme una comparació estructural entre els tiolats metàl·lics coneguts de Zn i/o Cd i els agregats metàl·lics presents a les metal·lotioneïnes, tot concloent-se que no s'han pogut sintetitzar fins ara complexos que es puguin considerar com a bons models estructurals dels agregats metàl·lics M3(S-Cys)9 i M4(S-Cys)11 dels dominis b i a de les MTs. Aquest estudi ha permès constatar que l'estereoquímica que adopten aquests agregats in vivo depèn, no solament de la seva naturalesa química i composició, sinó que esdevé especialment condicionada per l'estructura secundària de les cadenes peptídiques.Així mateix, s'ha realitzat un estudi comparatiu entre els tiolats metàl·lics de CuI i AgI per a avaluar si la substitució isomòrfica del primer pel segon en els estudis de MT's pot considerar-se prou idònia. Les conclusions assolides apunten a què l'esmentada substitució no està prou justificada, atès que s'ha pogut comprovar que no necessàriament dóna lloc a complexos isoestructurals.En la segona part del treball, dins l'àmbit de la Documentació Química, s'ha estudiat l'evolució de les fonts d'informació química com a conseqüència de la implantació d'Internet. S'han considerat les tres grans fonts actuals de tipus electrònic: a) revistes en línia, on s'ha conclòs que Internet ha significat un canvi dràstic en la forma d'accés i difusió, amb capacitats cada cop més grans i millorades respecte a la versió en paper, tot i que encara se'n poden oferir de noves i més útils per als usuaris; b) cercadors d'Internet, principalment directoris i motors de cerca, tant generals com especialitzats en química, per als quals s'han establert uns paràmetres d'avaluació i comparació; s'ha fet palès que els actualment existents presenten certes mancances o no incorporen eines molt més específiques de química com ara la indexació per substància, per la qual cosa s'ha proposat un model de directori òptim per a químics; i c) bases de dades, tant moleculars com documentals, a partir de les quals i mitjançant uns paràmetres específics d'avaluació, s'ha constatat que les de tipus molecular, a diferència de les documentals, ofereixen moltes més eines de cerca específicament químiques. / This interdisciplinary dissertation is structured in two parts.In the first one, experimental co-ordination studies of Ag(I) towards thioamide or thiourea -like ligands have been carried out. These, together with the tendency of this cation to adopt different co-ordination geometrie, lead to complexes within a wide range of stoichiometries and structural types. We have obtained several complexes with ethylenethiourea, tetramethylthiourea and pyridine-2-thione, which have been studied by means of IR, NMR and elemental analysis. Five of them have been further characterised by X-ray diffraction: a) [Ag(etu)2](ClO4), discrete mononuclear complex cation, where N-H···O-Cl hydrogen bonding association gives rise to a three-dimensional supramolecular network; b) [Ag2(etu)6](ClO4), dinuclear cationic complex involved in N-H···O-Cl and N-H···S hydrogen bonding which results in a two-dimensional layered supramolecular structure; c)[Ag(tmtu)(ClO4)]n , neutral complex formed by Ag-S-Ag-S polymeric chains and unidentate ClO4- anions, which associate thorugh Ag···S contacts to give one-dimensional double chains; d) [Ag(tmtu)3](ClO4), monomeric cationic complex where the Ag atom is sulfur bonded to three ligands in a planar AgS3 environment. e) [{Ag(P2T)2}(ClO4)(H2O)1/2]n, polymeric complex cation consisting of linear chains of linked Ag2(m-S)2 rings, with tetrahedrally distorted AgS4 sites. Hydrogen bonding association involving cationic chains, ClO4- anions and H2O molecules leads to the formation of a two-dimensional layered supramolecular structure. An easy method to correlate the stereochemistry found for the Ag-S-Ag bridges in thioamide compleces ans a simple qualitative sulfur-bridge bonding model has been developed. Suitable ranges of tilt and twist dihedral angles for those bridges have been estimated and assignes to different bonding types proposed.As a complement to this first part, we have used the Cambridge Structural Database (CSD; version May 2002) to systematize the structural patterns of metal thiolates and to compare them with the topology of the metal-sulfur aggregates in the metallothioneins (MT), as found in the Protein Data Bank (PDB). On the other hand we have also used CSD to compare the structural features of copper and silver thiolates, which has provided us with evidences for the uncertainty surrounding the notion of Cu/Ag isomorphous replacement in MTs.As a second part of the work, within the field of Chemical Information Science, we have studied how chemical information has evolved upon the Internet development, by considering the most important electronic sources available on the web: a) online serials, whose diffusion and access has been significantly improved, still with a lot of likely capabilities not yet implemented; b) Internet searchers, like general and specialised directories and search engines, which have been comparatively studied by means of a set of evaluation parameters defined by us, this allowing to design a new directory model proposed to be more useful for the needs of chemists; c)both molecular and bibliographic databases, which upon being studied by some specific parameters defined, showed that the molecular databases have better accomodation to the Internet possibilities, their capabilities and search options for chemists being better than those offered by the bibliographic ones. On the other hand, procedures to improve the precision of a search by for instance molecular indexation have to be further developed.

No description available.

La química de ligandos hemilábiles ha sido ampliamente estudiada en los últimos años. El término "ligando hemilábil" se refiere a quelatos polidentados que contienen como mínimo dos tipos de grupos dadores con propiedades diferentes en reacciones de substitución frente a un centro metálico en concreto (uno lábil y otro inerte).En esta tesis se describe la síntesis y caracterización de ligandos pirazólicos N1 sustituidos con cadenas alquílicas que contienen grupos tioéter, tiol y/o alcohol.De los nueve ligandos utilizados en la memoria (6 ligandos pirazol-tioéter, 2 ligandos pirazol-tioéter-alcohol y un ligando pirazol-tiol), cuatro de ellos se han sintetizado por primera vez en este trabajo.Con estos ligandos se ha llevado a cabo un estudio de su complejación a Pd(II) y, con algunos de los ligandos se ha ensayado la reactividad con Ni(II), Pt(II) y Rh(I).Estos complejos se han caracterizado por diversas técnicas espectroscópicas y analíticas. Esta caracterización ha permitido aumentar los conocimientos sobre los modos preferentes de coordinación de estos ligandos frente a Pd(II), Pt(II), Rh(I) y Ni(II).Además, la técnica de RMN de 1H a temperatura variable ha permitido estudiar las propiedades hemilábiles de los ligandos pirazólicos frente a los centros metálicos utilizados.Los casos de hemilabilidad encontrados se resumen a continuación:Los ligandos pirazol-tioéter presentan propiedades hemilábiles frente Pd(II) y Rh(I). En todos los casos que se ha observado hemilabilidad, el grupo pirazolilo actúa como grupo inerte y el grupo tioéter como grupo lábil.Los ligandos pirazol-tioéter-alcohol presentan propiedades hemilábiles frente Pd(II) y Pt(II) y, al igual que para los ligandos pirazol-tioéter, el grupo pirazolilo actúa como grupo inerte mientras que el grupo tioéter como lábil. El grupo alcohol no se coordina al centro metálico.El ligando pirazol-tiol (que actúa como pirazol-tiolato una vez coordinado) se coordina de manera inerte en la mayoría de los complejos sintetizados. En el único caso en que se han observado propiedades hemilábiles (frente Pd(II)), el grupo tiolato actúa como grupo inerte y el grupo pirazolilo como lábil. / The chemistry of hemilabile ligands has been widely studied in recent years. The term "hemilabile ligand" refers to polydentate chelates containing at least two types of bonding groups displaying different properties in substitution reactions (one labile and one inert). Thus, one group bonds strongly to a metal centre and the other group is weakly bonded and easily displaced by coordinating ligands.In this work we describe the synthesis and characterization of some pyrazole-derived ligands, which are N1-substituted with alkyl groups which contain thioether, thiol or thioether-alcohol groups.Nine ligands are used in this work (6 pyrazole-thioether ligands, 2 pyrazole-thioether-alcohol ligands and 1 pyrazole-thiol ligand) and four of them have been synthesized for the first time.The coordination chemistry of these ligands has been studied towards Pd(II), Pt(II), Rh(I) and Ni(II).The complexes that have been obtained, were characterized by spectroscopic and analytical methods.This characterization allowed us to improve the knowledge about the coordinative properties of these ligands towards the metallic centres that have been used.Moreover, the 1H-NMR technique at variable temperature allowed us to study the hemilabile properties of these ligands.To sum up, the hemilabile properties found are:- The pyrazole-thioether ligands show hemilabile properties towards Pd(II) and Rh(I). In these cases, the pyrazolyl group acts as the inert group and the thioether as the labile one.- The pyrazole-thioether-alcohol ligands show hemilabile properties towards Pd(II) and Pt(II), and, similarly to what was found for the pyrazole-thioether ligands, the pyrazolyl moiety acts as the inert group and the thioether as the labile one.- The pyrazole-thiol ligand, which acts as a thiolate when coordinated to the metallic centre, acts as an inert ligand towards substitution in most of the complexes. Only in one case have we observed hemilabile properties. In this case, the thiolate group is the inert one and the pyrazolyl the labile one.