Aquesta investigació analitza una de les etapes oblidades de la història contemporània de Barcelona, el Trienni Liberal 1820-1823, i ho fa des d'una perspectiva política i social. La recerca ha pretès reconstruir les elits polítiques liberals a partir de l'estudi de múltiples centres de sociabilitat: electoral, institucional, política, educativa, cultural i de les organitzacions i organismes revolucionaris. La confrontació de les diverses llistes de membres d'aquells centres, ha permès identificar els quatre cents ciutadans que bastiren el moviment liberal exaltat. La investigació ha concentrat la seva mirada en les pràctiques i discursos polítics que definiren la identitat política del moviment exaltat. La recerca ha posat de manifest com aquell moviment polític substituí les elits moderades en les institucions barcelonines i catalanes, a partir de la tardor de 1822. Els exaltats es feren amb el poder mobilitzant als ciutadans de Barcelona mitjançant la seva apel·lació a l'exercici directe de la sobirania política. El liberalisme revolucionari havia desplaçat la legitimitat política de les institucions al carrer. Per primera vegada, una investigació s'ocupa de manera monogràfica de la història política del Trienni a Barcelona, posant-la en relació amb la dinàmica catalana ja analitzada i amb els debats a Corts. La recerca sobre el liberalisme revolucionari s'ha elaborat a partir de l'estudi de quatre àmbits diferenciats: les pràctiques polítiques revolucionàries; el naixement de noves formes de sociabilitat política; la formació d'un discurs polític que ajudés a sedimentar les noves pràctiques; i una nova cultura constitucional que permetria comprendre de quina manera els ciutadans interpretaren la Constitució de 1812. L'anàlisi de la recepció d'aquestes exegesis ha ajudat a entendre quins foren elements que s'empraren per dotar de significat a la Constitució. La cultura constitucional del Trienni a Barcelona tingué fou distinta de la cultura constitucional que s'havia forjat durant el moment de la seva promulgació de la Constitució, el 19 de març de 1812 a Cadis. / This investigation takes care of one of the stages forgotten the contemporary history of Barcelona, Liberal Triennium 18120-1823, from social a political perspective. The reconstruction of elites political liberal has been based on the study of the multiple centers of sociability: electoral, institutional, political, educative and the revolutionary organs. The comparison of the lists of citizens who participated in these centers of sociability, has given like result the identification of four hundred citizens who grouped themselves to the surroundings of the raised liberal movement. The study of its practices and political speeches has formed the identity of this political movement. The investigation has put of relief like the partners of the "tertúlia patriòtica de Lacy", political center of the "exaltados" (radical liberalism) movement, gradually replaced elites political moderate in the Barcelonan and Catalan institutions, as of the autumn of 1822.The "exaltados" occupied the institutions mobilizing to the citizens by means of the vindication to the free exercise of the sovereignty. The liberal revolutionaries were able to move the political legitimacy of the institutions to the street, resorting to a political speech based on the necessity to save the nation of the internal and external enemies. The study of revolutionary liberalism is boarded from four different spaces: the revolutionary political practices; the birth of new forms of political sociability; the formation of a political speech that legitimizes the new customs of the policy; and a new constitutional culture based on the analysis of the reception and the interpretation that the citizens of Barcelona gave the Constitution of 1812. The comparison of the constitutional culture of the Barcelonan Triennium, with which it was forged in Cadiz, during the moment of the promulgation of the Constitution, testifies the interpretative multiplicity of the Spanish Constitution of 1812.Key words: Barcelona, Liberalism, Revolution

No description available.

La tesi que aquí es presenta és una anàlisi tant del context històric on es desenvoluparen les eleccions de 1990 a Bòsnia i Hercegovina, com dels resultats que en sortiren, basada sobretot en fonts locals, tant primàries com secundàries. També conté una forta base documental inèdita de material primari i secundari traduïda del serbo-croato-bosni.Les eleccions del 18 de novembre de 1990 representen la fi d'un llarg procés històric que començà amb l'acabament de la 2a Guerra Mundial i la instauració del regim titoista el 1945 per mitjà d'eleccions generals. Al llarg de tot aquest període hi ha un intent, per part del partit únic de la Lliga dels Comunistes Iugoslaus (SKJ), de desenvolupar un projecte d'estat federal iugoslau basat en el lema "fraternitat i unitat" (bratsvo i jedinstvo) que reunís tots els pobles que l'integraven. L'última constitució (1974) comportà una descentralització, tant econòmica com política, ratllant la confederació. El 1980 mor el mariscal Josip Broz, Tito. La crisi econòmica que ja s'arrossegava, surt a la llum i s'agreuja al llarg de la dècada dels anys vuitanta, repercutint en la política i portant a un enfrontament entre el sector continuista que volia portar la constitució a la confederació (Eslovènia) i el sector reformista que volia un canvi constitucional vers un model centralista (Sèrbia). Així s'arriba al XIV Congrés Extraordinari de la SKJ en un últim intent per solucionar la situació, però el seu fracàs i suspensió sine die, va comportar l'obertura d'un seguit de reformes constitucionals a cada república iugoslava, per a la posta en marxa de processos electorals lliures i multipartidistes.A Bòsnia i Hercegovina va ser més complicat que a la resta donada la seva composició multinacional. El juliol s'acordà la data electoral per al 18 de novembre. S'escolliria una presidència col·lectiva de 7 membres, un parlament bicameral, el parlament de la ciutat de Sarajevo i els 109 parlaments d'op tina (comarca).Els resultats que s'obtingueren tots foren favorables, per àmplia majoria, als tres partits nacionalistes representants de les tres nacionalitats majoritàries a la república: SDA (musulmans), SDS (serbis) i HDZ (croates). Aquests no eren els previstos per les enquestes.Una anàlisi detallada demostra que diferents factors influïren en la intenció de vot, en especial tres: la composició nacional de cada població, una política postitoista dirigida a afeblir la sòlida cúpula de la SKJ de Bòsnia i que es concretà en una sèrie d'afers que acabaren en processos judicials, i la desfeta i fragmentació de la SKJ en com a mínim quatre partits (SK-SDP, SRSJ, SSO i DSS).Però a més són el fruit d'una concatenació cronològica de fets que començaren el 1945: la creació de la República Socialista de Bòsnia, però alhora la negació d'un poble bosnià, el fracàs del iugoslavisme que no arrelà en el poble com a identitat; la combinació de la crisi econòmica i la crisi política causada pels afers i que comportà un canvi de líders en els moments més difícils; i per últim les eleccions multipartidistes que obriren, si més no en la teoria, noves perspectives. S'ha d'afegir, a més, el marc mundial fruit de la caiguda del mur de Berlín i la desfeta dels règims comunistes. Les conseqüències no es van fer esperar, la coalició nacionalista fracassà en poc més d'un any. Així les eleccions obriren la porta a la guerra i no pas a la democràcia. / This thesis is an analysis of the historic context in which the elections in Bosnia and Herzegovina, in 1990 year, were done and, at the same time the analysis of it results. It's important to know that the principal primary and secondary sources come from former Yugoslavia. Also this study contains a big date base of originals documents, which a lot of them are unpublished, and translated from the Serbian, Croatian or Bosnian language to the Catalan. The 18th November elections represent the end of a long historic process which began at the end of the 2nd world war and the constitution the titoista regime in 1945 through general elections. At large of this period there is a purpose from the party, League of Yugoslavs Communists (SKJ), to develop a Yugoslavian federal state project which was based on the slogan "brotherhood and unity" (bratsvo i jedinstvo) in the idea to gather all the nations who composed Yugoslavia. The last constitution (1974) implicated a decentralisation as economic as political and this situation was very similar than a confederation. In 1980 the marshal Josip Broz, Tito, died. The economic crisis was public thing and aggravated in the next ten years, in the 80's, and at last it reverberated on the policy This situation confronted the continuist sector (Slovenia) against the reformist sector (Serbia). The first would like the total confederation and the second would like the change to the centralist system.In January 1990 took a place the 14th Extraordinary Congress of the SKJ. It was the last try to find a solution but it failure and adjournment sine die opened the possibility to the republics to do reforms in theirs constitutions and to start a free and multiparty electoral process.In Bosnia and Herzegovina it was more complicated than the rest because this republic was multiethnic. In July the Bosnian parliament agreed the date of 18th November how an elections day. At the same day Bosnian people elected the seven members of the collective presidency, the two chambers of the Parliament, the Sarajevo's City Parliament and the 109 Op tina's Parliaments. All the results were favourable, and for a long majority, to the nationalist parties who represented the three constitutional nationalities in the republic: SDA (Muslims), SDS (Serbs) and HDZ (Croats). But before the elections the opinion-poll didn't anticipate this victory.The detailed analyse demonstrate that different factors influenced in the electorate, in special three of them: the national composition of every city or village; a postitoist policy who try to weaken the Bosnian political cupola of the SKJ, and created some judicial cases ("afers"); and, at last, the fragmentation of the SKJ in four or more parties. (SK-SDP, SRSJ, SSO i DSS).But these results are anything more. They are the chronological linking of events who started in 1945 year: the birth of the Socialist Republic of Bosnia but at the same time the denial of the Bosnian people; the yugoslavism's failure who never rooted in the people's mentality how a identity; the combination of the economic and political crisis created by the "afers" and they brought about political leaders change in the more difficult moment; and at the end the multiparty elections who opened, in theory, new perspectives. It's necessary to add the world's situation after the Berlin's wall failed and with it the communist regimes in Europe.The consequences of the elections became at few time. The nationalist coalition of the three parties was dissolved in less a year And in April 1992 the elections opened doors for a war not for a democracy.

En este trabajo de investigación se analiza el tipo de arquitectura desplegado por una orden religiosa mendicante, la de los carmelitas descalzos, que se encontraba en plena expansión en la España del siglo XVI, con lo que ello comportaba en cuanto a la adopción de determinadas tendencias constructivas en plena vigencia en aquel momento en la Península, compartidas por otras órdenes mendicantes. El interés del estudio se centra en el tipo de arquitectura aplicado por la congregación desde las primeras fundaciones, y que pretendía ser reflejo del espíritu de reforma que intentó implantar santa Teresa en las nuevas comunidades. En el orden descalzo las formas arquitectónicas resultantes eran fruto de una determinada manera de entender la espiritualidad, al tiempo que se beneficiaban de elementos ya presentes en la arquitectura peninsular anterior.Uno de los capítulos más destacados es el dedicado a la figura del tracista catalán fray Josep de la Concepció, miembro de la congregación descalza, y uno de los más cualificados arquitectos con los que contó el Principado en el siglo XVII. El interés de fray Josep se centra sobre todo en el hecho de que su actividad no se circunscribió simplemente a las construcciones impulsadas por la orden a la que pertenecía, sino que se extendió por ámbitos tan diversos como los de la confección de trazas para catedrales, iglesias parroquiales, edilicia civil, retablos, y otras obras de naturaleza diversa, que muestran en conjunto el gran talento de este artífice. / This work deals with the investigation and analysis of the architecture made by a mendicant religious order, the Carmelitas Descalzos, which was in a great expansion in the Spain of XVIth century. That means a certain architectural style in force in that time at the hispanic territories, a style shared by another mendicant orders. The main focus is the type of architecture aplied by the carmelitan congregation from the first founds, that wanted to be the reflex of the reformation spirit that Santa Teresa tried to implement in the new comunities. The resulting architectural shapes in this congregation were born by the way of understanding the spirituality, and they also used items that were already present in the previous peninsular architecture. One of the most outstanding chapters is the one dedicated to the figure of the catalan designer Fra Josep de la Concepció, member of the Descalzos congregation, and one of the most qualified architects in Catalonia at the XVIIth century. The interest of Fra Josep is mainly the fact that his activity wasn't confined simply to the constructions started by the religious order to which he belonged, but it extended in so different limits, such as that of the making-up of designs for cathedrals, parish churches, civil buildings, altarpieces, and other works of art of diverse genre, that show as a whole the great talent of that artist.

Aquesta tesi presenta dues parts clarament diferenciades, però al mateix temps complementàries: a la primera s'aporten els fonaments de la història de l'oratori a Catalunya al segle XVIII, i a la segona es procedeix a l'estudi de la vida i dels oratoris de Francesc Queralt (es presenten nou partitures completes i inèdites de nou oratoris de Queralt). Tot plegat es completa amb dos catàlegs, un de llibrets (amb 384 exemplars) i un altre de partitures (amb 77 exemplars), tots ells, i això és important, de compositors catalans. Pel que fa a l'establiment dels fonaments històrics del gènere s'han emprat, principalment, dues fonts: els propis llibrets per una banda, i el diari (1769-1816) de Rafael d'Amat i de Cortada, Baró de Maldà (Barcelona 1746-1819), per l'altra. Els llibrets contenen una gran quantitat d'informació relativa a les circumstàncies que envolten cadascuna de les interpretacions; a partir d'ells es poden determinar els llocs on es cantaven aquestes obres, les capelles musicals que els executaven, els motius pels quals s'interpretaven,... El diari del Baró de Maldà, per altra banda, narra tota una sèrie d'esdeveniments ocorreguts, la major part d'ells, a la ciutat de Barcelona. Alguns d'aquests fets tenen relació amb l'oratori. Tot això ha permès la presentació de 40 compositors catalans dedicats a l'oratori i de 62 esglésies d'arreu de Catalunya on s'interpretaven aquestes obres. També s'exposen els motius pels quals es cantaven aquestes composicions.Pel que fa a la biografia de Francesc Queralt s'han determinat alguns aspectes significatius: la seva admissió com a mestre de capella de la catedral de Barcelona (1774), la seva promoció als diferents ordes eclesiàstics (1777-1779), el seu sou, els seus deixebles, la seva disputa amb Carles Baguer per la interpretació d'un oratori l'any 1796 (finalment es va cantar l'Oratorio dels dolors* de Francesc Queralt que, per altra banda, és el que es presenta a l'apèndix 5 d'aquesta tesi), la seva participació en tribunals d'oposicions, el seu acomiadament com a mestre de capella (1815) i la seva mort (1825).Des del punt de vista de la música de Francesc Queralt cal assenyalar que el compositor seguia molt d'aprop l'estil dels autors italians i germànics. L'estudi del llenguatge harmònico-formal dels seus oratoris permet observar la seva evolució musical. Així, per exemple, en les seves primeres composicions, acords com ara sextes augmentades o sèptimes disminuïdes es relacionaven amb passatges que expressaven, per exemple, sentiments de dolor, pena o terror. En obres posteriors aquestes mateixes harmonies són utilitzades per motius purament estructurals, per exemple en una modulació. Des del punt de vista de la modulació els oratoris de Francesc Queralt també experimenten una evolució: en les primeres obres les modulacions són bàsicament diatòniques, mentre que en les darreres es troba una major varietat. En els oratoris més moderns existeixen modulacions cromàtiques, canvis de mode, canvis de to, o mitjançant sèptimes disminuïdes o sextes augmentades. També hi ha modulacions que es produeixen a partir d'una única nota que canvia de funció. El tractament orquestral també evoluciona: en les darreres obres la secció del vent va adquirint cada cop més independència. En els primers oratoris els instruments de vent s'utilitzen bàsicament per donar suport harmònic; en els darrers ja tenen, en alguns casos, assignat material musical propi, mentre la corda fa l'acompanyament. L'estudi de la tipologia de les àries permet concloure que des del punt de vista formal l'evolució musical de Francesc Queralt és similar a la dels seus col·legues europeusConsiderant que l'oratori és un gènere que té una part musical i una altra de literària cal també fer un estudi dels textos. Els llibrets utilitzats per Francesc Queralt poden comparar-se, per les seves característiques, amb els de Zeno i Metastasio, els dos poetes més influents del moment. Cal assenyalar que alguns dels llibrets utilitzats per Queralt són al·legòrics: en aquests s'explica un passatge de l'Antic Testament i, en els dos números finals es compara la virtut del personatge veterotestamentari amb la virtut del sant a qui l'oratori està dedicat. / This dissertation is written in two parts clearly different one from another: in the first part the foundations of the history of the oratorio in Catalonia in the Eighteenth Century are drawn, while the second part deals with the study of Francesc Queralt's life and of his oratorios (nine complete and hitherto unknown oratorios by Queralt are presented). All this is completed with two catalogues, one of libretti (with 384 items) and another of music (with 77 items), all of them, and this is important, by catalan composers. Concerning the historic foundations of the genre, two sources have been used: the libretti and the diary (1769-1816) written by the catalan nobleman Rafael d'Amat i de Cortada, Baron of Maldà (Barcelona 1746-1819). The libretti contain a great deal of information related to the circumstantes that surrounded each of the performances; from those it has been possible to establish the places where these compositions were sung, the chapels that performed them, the reasons why they were played,... The Baron of Maldà's diary narrates many of the events that occurred, the most part of them, in the city of Barcelona. Some of those are related to the oratorio. Both sources allow to contribute with the name of 40 catalan composers devoted to the genre of the oratorio and also with 62 churches around Catalonia where these compositions were sung. If we turn to Francesc Queralt's biography, some significant aspects have also been established: his admission as mestre de capella at Barcelona Cathedral (1774), his promotion to the different ecclesiastical orders (1777-1779), his salary, his pupils, a dispute with the organist Carles Baguer on the performance of an oratorio in 1796 (eventually Queralt's Oratorio dels dolors* was sung, work which is presented in appendix 5 in this dissertation), his participation as a member of the jury in several exams to obtain posts in different chapels in Barcelona, his dismissal as mestre de capella (1815), and his death (1825). Concerning the music it must be stated that the composer's style was quite near from that of the italian and germanic authors. The study of the harmonic and formal languge of his oratorios allows to establish his musical evolution. Thus, for instance, in Queralt's first works, chords like augmented sixths or diminished sevenths are related with passages expressing sorrow, pain or terror. In latter works such chords were used generally for structural reasons, e. g. a modulation. Concerning the modulation, Queralt's works show a clear evolution: in his early compositions the modulations found are basically diatonic; in more recent works there is a greater variety. In the more modern oratorios there are chromatic modulations, changes of mode, changes of tonality or modulations by means of a diminished seventh or an augmented sixth. There are also modulations produced by one single note that changes its function. The use of the orchestra is as well different: in the latter works the wind section is clearly more and more independent. In the former oratorios the winds are basically used to provide harmonic support; in more modern compositions the wood-wind instruments, in some instances, play the important melodic part, while the accompaniment goes on the strings. The study of the aria types allows to conclude that form the formal point of view the musical evolution of those oratorios is similar to that of his european colleagues. One must have in mind that the oratorio is a twofold genre: they are composed with music and words. That is why any study on this kind of music must also consider the literary part. The libretti used by Francesc Queralt can be compared, according to their characteristics, to those written by Zeno and Metastasio, the two most influential poets of their time. It must be pointed out that some of the libretti used by Francesc Queralt are allegorical: in those a passage taken out form the Old Testament is presented in the first movements of the oratorio, and in the two final numbers the virtue of the Old Testament character is compared with that of the saint to whom the oratorio is devoted.

La presente tesis surgió como idea en 1993, en el curso del Festival Internacional de Música y Danza de Granada, que tuvo como ámbito de estudio la música contemporánea en España. En él, el profesor y compositor Albert Sardá realizó un exhaustivo estudio sobre los compositores del área catalana. Allí tuvimos un primer contacto con la música de Guinjoan, y tutelada por el Dr. Angel Medina, comenzó nuestro trabajo sobre el compositor catalán. El trabajo de investigación, correspondiente a la obra pianística del compositor Joan Guinjoan, se defendió en el Departamento de música y artes de la Universidad de Oviedo en 1995, y fue posteriormente publicado por la Editorial Alpuerto casi en su integridad. Este es el motivo de que el estudio de las obras para piano no hayan sido incluidas en esta tesis, ya que, guiados por el consejo de nuestro director, consideramos que en una tesis doctoral únicamente tienen cabida los trabajos inéditos.

La "música postmoderna" es una categoría epistemológica creada con objeto de describir determinadas manifestaciones contemporáneas en la que los presupuestos estéticos de la modernidad se ven radicalmente cuestionados. No obstante, al igual que otros términos que jalonan nuestro vocabulario artístico (neoclasicismo, etc.), esta categoría está dando lugar a numerosos debates. Nuestro estudio parte de un examen crítico de las diversas aproximaciones esgrimidas hasta el momento y plantea posteriormente una nueva perspectiva con objeto de superar algunas de las contradicciones en las que éstas incurren.La mayor parte de estas definiciones señalan dos direcciones a la hora de abordar la música postmoderna: la aparición de rasgos estilísticos (discontinuidad, fragmentación, etc.) que desmienten el ideal moderno de una estructura cerrada y una tendencia a recuperar lenguajes reconocibles frente a la abstracción sonora que había caracterizado el serialismo de posguerra. Sin embargo, estas definiciones no alcanzan una distinción neta entre ambos planteamientos estéticos, dado que la creación de formas fragmentarias y la reutilización de materiales preexistentes son rasgos igualmente presentes en compositores modernos: Mahler, Berg, Debussy, Stravinsky, entre otros. Esta disertación doctoral caracteriza la música postmoderna como un paradigma estético dotado de unas coordenadas conceptuales y operativas específicas que la distinguen claramente de la estética moderna. Las confusiones generadas, sin embargo, podrían deberse al hecho de que ambos planteamientos estéticos responden a unas mismas problemáticas vinculadas con la evolución del lenguaje musical en la sociedad contemporánea y, más concretamente, con el cambio de condiciones de creación y recepción que se produce con el paso del Antiguo Régimen a un nuevo régimen de mercado. De ahí que el primer capitulo de nuestra disertación esté dedicado a un análisis de estas nuevas condiciones: la concepción de la propiedad artística (derechos de autor, la obra como mercancía, etc.); la emergencia de nuevas categorías como son el concepto de obra musical autónoma, la historia de la música, la música pura o la noción de una esfera autónoma del arte; y la evolución que el lenguaje musical sufre dentro de estas coordenadas. Posteriormente se analiza la articulación distinta que reciben estas categorías de la obra musical, la música pura, etc. en cada uno de estos planteamientos estéticos, relacionando para ello las teorías que surgen en el ámbito de la música con los discursos sobre la modernidad y postmodernidad desarrollados en el terreno de la filosofía.El apartado dedicado a la música moderna describe la articulación dialéctica que reciben estas categorías y descubre la existencia de dos vertientes estéticas diferentes: una vertiente clásica correspondiente a los principios de la dialéctica hegeliana, donde se inscriben el relato de un progreso histórico del material y el concepto de una forma autónoma y cerrada; y otra vertiente alternativa que hemos calificado de "modernista", correspondiente a la dialéctica negativa de Adorno, donde se defienden formas fragmentarias y una continuidad histórica compatible con la reutilización de materiales del pasado. Hemos examinado así mismo la presencia de estas dos vertientes en la obra musical de tres compositores: Schoenberg, Debussy y Stravinsky.En el apartado de la postmodernidad, analizamos la desarticulación de esta mediación dialéctica y la deconstrucción que se opera de las categorías que vertebraron la estética moderna: el concepto de no-obra; la disolución de una tradición histórica; la hibridación entre medios artísticos en las prácticas intermedia; y la deconstrucción de la autonomía del arte en manifestaciones que se sitúan en la brecha entre arte y vida. Estas coordenadas postmodernas han sido igualmente estudiadas en la obra de tres músicos experimentales del territorio español: Llorenç Barber, Carles Santos y Pepe Iges. / Postmodern music is an epistemological term which was created to describe certain contemporary musical expressions in which the aesthetic principles of modernism are radically contested. However, this nomenclature, like others that constitute our artistic vocabulary (neoclassicism, etc.) has provoked great controversy. Our research departs from a critical analysis of the various approaches developed and sets a new perspective with the objective of overcoming some of the contradictions which these generate.The majority of these definitions point in two directions when dealing with postmodern music: the use of a number of stylistic features (discontinuity, fragmentation, etc.) that challenge the modern ideal of a closed structure and the practice of recovering recognizable languages as an answer to the sound abstraction that characterised the post war serialism. Yet these definitions do not reach a clear distinction between the two aesthetical approaches, as the creation of fragmentary forms and the recovery of preexisting materials are equally present in modern composers such as Mahler, Berg, Debussy and Stravinsky among others. This dissertation is based on the assumption that postmodern music constitutes an aesthetical paradigm characterised by specific conceptual and operative keystones that undoubtedly distinguish it from modern aesthetics. But the existing confusion could arise due to the fact that both aesthetics respond to the same questions linked to the evolution of musical language in contemporary society and, more specifically, to the change in the conditions of creation and reception of music brought about by the decadence of the Ancien Régime in favour of a market economy. Therefore, the first chapter of our dissertation is dedicated to an analysis of these new conditions: the conception of artistic property (copyright, the work of art as a commodity, etc.); the emergence of new categories such as the concept of autonomous work, the history of music, pure music or the notion of an autonomous sphere of art; and the evolution of musical language under these conditions. There follows an analysis of the different forms adopted by these categories the musical work, pure music, etc. in each of these aesthetic approaches, relating thus the theories arising in the study of music to the discourses of the modern and postmodern developed in philosophy.The section dedicated to modern music describes the dialectical form that these categories adopt and the existence of two different aesthetic tendencies: a classical one corresponding to the principles of Hegelian dialectics, defending a historical progress of the material and the concept of a closed and autonomous form; and an alternative one, so-called "modernist", corresponding to the negative dialectics of Adorno, defending fragmentary forms and historical continuity as compatible with the reutilization of former materials. We have examined the presence of these two tendencies in the music of three composers: Schoenberg, Debussy and Stravinsky.In the section on postmodernism, we analyse the disarticulation of this dialectical mediation and the deconstruction applied to the categories that vertebrated modern aesthetics: the concept of unwork; the dissolution of historical tradition; the hybridising of artistic media in intermedia practices; and the deconstruction of the autonomy of art in productions situated in the breach between art and life. These postmodern keystones have been equally researched in the works of three Spanish experimental musicians: Llorenç Barber, Carles Santos and Pepe Iges.

La tesi parteix d'una anàlisis pormenoritzada dels tres protagonistes de l'activitat museística, centrada en els museus d'art: el museu, la figura del professional en i per al museu i la seva formació.Partint de la definició de museu que ha donat l'International Council of Museums, ICOM, es revisen les funcions i finalitats del museu actual i la necessitat que tenen als desafiaments de la nostra època.L'estudi passa per delimitar les àrees de treball en les que es desenvolupen els professionals que treballen en museologia, els seus perfils professionals i una redefinició de les àrees que el museu del segle XXI planteja.Una tercera part de l'estudi central de la tesi és el capítol destinat a la formació d'aquests professionals presents i futurs, la seva capacitació, estudis universitaris i entitats que imparteixen la formació.L'objetiu de la tesi és establir un marc d'acció amb el desanvolupament d'un model pedagògic que vinculi la universitat i l'àmbit professional on es dissenya un model de màster presencial en museologia de duració biannual dins del context de l'Espai Europeu d'Educació Superior. / La tesis parte de un análisis pormenorizado de los tres protagonistas de la actividad museística, centrada en los museos de arte: el museo, la figura del profesional en y para el museo y su formación.Partiendo de la definición de museo que ha dado el International Council of Museums, ICOM, se revisan las funciones y finalidades del museo actual y la necesidad que tiene a los desafíos de nuestra época.El estudio pasa por delimitar las áreas de trabajo en las que se desenvuelven los profesionales que trabajan en museología, sus perfiles profesionales y una redefinición de las áreas que el museo del siglo XXI plantea.Una tercera parte del estudio central de la tesis es el capítulo destinado a la formación de estos profesionales presentes y futuros, su capacitación, estudios universitarios y entidades que imparten dicha formación.El objetivo de la tesis es establecer un marco de acción con el desarrollo de un modelo pedagógico que vincule la universidad y el ámbito profesional donde se diseña un modelo de master presencial en museología y de duración bianual dentro del contexto del Espacio Europeo de Educación Superior. / The thesis starts with a detailed analysis of the three main characters in the museum's activity: the museum, the professional in and for the museum, and its training. Taking into account the museum definition of the International Council of Museums (ICOM), this thesis revises the functions and purposes of the current museum and the challenges it has nowadays. The assignment defines the working areas in which the museum's professional works and their professional profile. In addition, it shows a redefinition of the different areas for the next century museum. The third and central chapter is devoted to the training of the current and future professionals. It is important to know their capacity, University degrees and centres where museum studies are taught. The aim it to set up an action plan to develop a pedagogical model that links the University and the professional ambit. The result is a design of a classroom Master's Degree for two years in the context of the European Space of Superior Education.

L'estructura bàsica d'aquest treball correspon a les clàssiques propostes de vida i obra, doncs considerem que és el primer pas que havíem de deixar assolit ja que era quelcom que amb Ramon Martí Alsina no s'havia fet fins ara. És de tots conegut que Ramon Martí Alsina sempre s'ha considerat com un dels gran renovadors de la pintura catalana, l'home que va recuperar una manera de crear aliena a les exigències acadèmiques com a professor compromès, i que des d'aquesta posició va desenvolupar una pedagogia pròpia amb la que va crear escola, a més de ser una de les figures que més i millor van col·laborar en la recuperació cultural de Catalunya. Però malgrat tot, encara no havia estat objecte de cap tesi doctoral. Sí havia estat objecte de nombrosos articles en revistes artístiques i apareix en totes les publicacions de caràcter general de pintura catalana, i la monografia que li va dedicar Joaquim Folch i Torres l'any 1920 era fins el moment l'eina bibliogràfica de referència per abordar el personatge. Però feia falta més, i aquest ha estat el nostre objectiu. Així doncs, per la complexitat que implicava l'estudi del pintor vam estructurar el treball en tres volums. El primer consta d'una primera part que engloba tot el recorregut biogràfic revisat amb les noves aportacions que hem extret d'una part de l'arxiu familiar que els descendents del pintor han posat a la nostra disposició. En aquesta part fem una immersió profunda de la seva personalitat, de la seva vida, la seva família, els viatges, les exposicions i les crítiques de l'època, el seu compromís amb la ciutat a nivell social, artístic i polític, una visió íntima dels seus pensament i de la seva lluita. Per il·lustrar aquesta part hem utilitzat algunes cites recollides directament de les seves notes manuscrites, que presentem íntegrament transcrites a l'apèndix documental, en el tercer volum. La segona part d'aquest primer volum vol ser un recorregut artístic cronològic des de la crítica, és a dir, com la seva vida queda manifestada en la seva obra a través de l'estil progressiu, el tractament dels gèneres, anàlisi i comentaris de les obres més importants, les exposicions i les influències rebudes que hem pogut establir fent alguna comparació amb artistes de la seva època, sobretot amb França, amb la voluntat d'entendre una mica millor la seva trajectòria. Aquesta part del recorregut crític de la seva obra va íntimament relacionada amb el segon volum que vol ser una aproximació al catàleg del pintor, i diem aproximació perquè no tenim la intenció de convertir aquesta tesi en un catàleg tancat, sinó en un recull aproximatiu de les millors obres que hem pogut aconseguir fins el moment, i moltes més prou conegudes. L'obra de Ramon Martí Alsina és immensa, i gairebé com a conseqüència, molt irregular, per la qual cosa, vam pensar que era una mica incoherent plantejar-nos un catàleg tancat. És per tant que el catàleg de Martí Alsina quedarà obert per futurs estudis més exhaustius. L'últim volum recull tot un apèndix on es presenta de manera inèdita la transcripció de la part de l'arxiu familiar que hem tingut el privilegi de consultar i estudiar. A banda de la novetat documental innegable que aporten aquests escrits, s'afegeix el fet del descobriment de Martí Alsina com a escriptor i poeta, facetes gens conegudes fins ara i que, realment, deixen al descobert la seva idiosincràsia com a persona i artista. També s'inclou documentació molt més concreta d'aspectes administratius o afins a la seva persona que hem pogut anar trobant al llarg d'aquesta investigació. / The main structure of this work is based on the classical proposals of the artist's life and work. This was the first step to reach because it had not been made before with Ramon Marí Alsina. Martí Alsina has always been considered one of the great reformers of the Catalan painting, the one who recovered the way to create without following the academic requirements as a committed teacher. From this position he developed his own pedagogy, creating a new school. He also was one of the most important figures involved in the collaboration with the cultural recuperation of Catalonia, but he had not been object of any doctoral thesis. Martí Alsina had been object of numerous articles in artistic magazines and he also appears in all Catalan painting publications of general interest. Matrí Alsina's biography, written by Joaquim Folch i Torres in 1920, has been the reference book to approach and study him. But it was necessary to go further, and this became our aim. Due to the complexity of studying the painter we structured the thesis in three volumes. The first contains a biographical itinerary revised with the new contributions we have extracted from a part of the family archive that the painter's descendants have put at our disposal. In this part we make a deep immersion in his personality, his life, his family, the journeys, the exhibitions and the critics of the period. We also focus on his social commitment with the city, in both artistic and political aspects, on his intimate vision of his thought and fight. To illustrate this first part we have picked up some quotes directly from his handwritten notes, which we completely transcribed in the documental appendix of the third volume. The second part of this first volume wants to be a chronological artistic itinerary from the criticism, how his life comes off manifested in his work through the progressive style, the treatment of the genres, analysis and comments of the most important works, the exhibitions and the influences that we have been able to establish making some comparisons with other artists of his period, especially from France. The second volume is an approach to the painter's catalogue, and we propose the word "approach" because we do not intend to convert this thesis into a complete catalogue, but into an approximate collection of the best works that we have been able to study including some pieces well known. The last volume is an appendix where we present the transcription of a part of the family's unedited archive, documentation that we have had the privilege of consulting and studying. These writings bring us the possibility to discover Martí Alsina as a writer and poet, aspects unknown until now and that they really show us his idiosyncrasy as a person and artist. We also include administrative and personal documentation that we have been able to find along this research.

El objetivo principal de esta tesis es recuperar la totalidad de la obra compositiva de Emilio Pujol y ponerla al alcance de ejecutantes, maestros e investigadores. La investigación llevada a cabo ha permitido recopilar en un solo trabajo una enorme cantidad de datos y valorar su objetividad y fiabilidad al cotejarlas con otras fuentes. La tesis está dividida en tres volúmenes. Los volúmenes segundo y tercero contienen los resultados de un largo trabajo de recuperación, catalogación y estudio de todas las fuentes disponibles hasta ahora dispersas en diferentes colecciones de su obra compositiva. El primer volumen cronológicamente el último , es un acercamiento general y un primer intento de valorar la trascendencia de esta producción en tanto que representativa de un estilo de composición para guitarra en uso durante la primera mitad del siglo xx y su influencia en el desarrollo de nuevas tendencias durante los años subsiguientes.El estudio se ha desarrollado en cinco partes. En la primera se ha hecho un acercamiento al contexto histórico donde se desarrolla la obra de Pujol, revisando de una manera general desde las últimas décadas del siglo xix hasta mediados del siglo xx y extendiéndose específicamente hasta el año de su muerte. La segunda parte se relaciona directamente con su biografía, especialmente en sus años de juventud y su carrera como guitarrista. La tercera parte corresponde a sus aportaciones como maestro, abarcando prácticamente toda su vida desde la década de 1920. Su aportación a la historiografía de la guitarra, a través de sus escritos musicológicos se revisa en la cuarta parte. Finalmente, la quinta parte hace una revisión general sobre su formación como compositor y su obra, analizando con cierto detalle un breve número de obras que, sin ser necesariamente las más conocidas, se han considerado como representativas de sus diferentes acercamientos a la composición y de los estilos que señalan las influencias recibidas de otros autores.De manera muy parecida a otros guitarristas-compositores, como F. Tárrega, M. Llobet, D. Fortea o G. Tarragó quienes quedaron encerrados entre el rescate de los guitarristas del pasado y las nuevas generaciones de guitarristas nacidos durante el siglo xx , la obra compositiva de E. Pujol y su trascendencia está apenas siendo reconocida. Actualmente, apenas una veintena de obras de Pujol siguen ejecutándose regularmente y el catálogo disponible no sobrepasa los treinta títulos. Como conclusión general este estudio señala el protagonismo de Pujol en dos aspectos fundamentales para el desarrollo de la guitarra en el siglo xx: el desarrollo de un método pedagógico completo y progresivo que permita al estudiante adquirir las herramientas necesarias para poder vencer las dificultades del repertorio contemporáneo, y la creación de un repertorio que sintetiza las prácticas compositivas y los ideales estéticos de su momento. / The main objective of this dissertation is to recover Emilio Pujol´s compositional works and to make them available to performers, teachers and scholars. The research has made possible to put together, in a single work, a great deal of scattered data and to evaluate their reliability when comparing different sources to each other. The dissertation is divided in three volumes. Volumes second and third are the result of a long work of recovery, catalogation and study o all available sources until now disperse in many different colections of Pujol´s compositional works. Volume one chronologically the last one to be completed is a general aproach and a first attempt to evaluate the significance of this material as a model for a guitar´s compositional style in use during the first half of the twentieth century and its role in the development of new tendencies in the following years. The comparative study has been set in five parts. The first one is an aproach to the historical context around Pujol´s works. This part presents an overview of the last decades of the ninetieth century to the mid-twentieth century, following Pujol´s life up to the year of his death. The second part deals specifically with Pujol´s biography: his early years and his career as a guitarist. The third part is a review of Pujol´s achievements as a teacher during a period that encompasses practically all his life from the decade of the 1920´s. His writings and contributions to the field of guitar historiography are reviewed in the fourth part. Finally, the fifth part is a general review of his development as composer and his compositions. Here a few number of works are discussed. This works are not necessarily the best known but they are considered to be good examples of Pujol´s different approaches to composition and models that points out the varied influences and styles that Pujol received from other contemporary composers.Like some other guitarist-composer F. Tárrega, M. Llobet, D. Fortea or G. Tarragó, to name a few Pujol´s achievements got stuck between the recovery of renaissance and baroque music for the guitar and the output of the younger twentieth-century composers and guitarists. Because of this, Pujol´s significance is just recently starting to be acknowledged. Hardly twenty of his works are still performed regularly and no more than thirty of his pieces are still available from music retailers.In conclusion this study points out Pujol´s primary role in two fundamental aspects related to the development of twentieth century guitar: first, the development of a method, pedagogical, complete and progressive, in order to ensure that the student could acquire the proper tools to overcome all difficulties of guitar repertoire; and second, the creation of a new repertoire which represents the compositional styles and the aesthetics ideals of his time.