This PhD thesis is the result of our research on duality theory and completions for partially ordered sets. A first main aim of this dissertation is to propose different kind of topological dualities for some classes of partially ordered sets and a second aim is to try to use these dualities to obtain completions with nice properties. To this end, we intend to follow the line of the classical dualities for bounded distributive lattices due to Stone and Priestley. Thus, we will need to consider a notion of distributivity on partially ordered sets. Also we propose a topological duality for the class of all partially ordered sets and we use this duality to study some properties of partially ordered sets like its canonical extension, order-preserving maps and the extensions of n-ary maps that are order-preserving in each coordinate. Moreover, to attain these aims we will study the partially ordered sets from an algebraic point of view. / Esta tesis doctoral es el resultado de nuestra investigación sobre la teoría de la dualidad y completaciones de conjuntos parcialmente ordenados. Un primer objetivo general de este trabajo es proponer diferentes tipos de dualidades topológicas para algunas clases de conjuntos parcialmente ordenados y un segundo objetivo es tratar de utilizar estas dualidades para obtener diferentes completaciones con buenas propiedades. Para este fin, nos proponemos seguir la línea de las dualidades clásicas para retículos distributivos acotados debidas a Stone y a Priestley. Por lo tanto, necesitaremos considerar una noción de distributividad sobre conjuntos parcialmente ordenados. También proponemos una dualidad topológica para la clase de todos los conjuntos parcialmente ordenados y usamos esta dualidad para estudiar algunas propiedades de los conjuntos parcialmente ordenados como su extensión canónica, funciones que preservan orden y las extensiones de funciones n-arias que preservan orden en cada coordenada. Por otra parte, para alcanzar estos objetivos vamos a estudiar los conjuntos parcialmente ordenados desde un punto de vista algebraico.

La construcció de les tradicions biogràfiques dels poetes mítics grecs va començar a gestar-se des de les primeres manifestacions literàries gregues i es va prolongar durant segles. Al llarg d’aquest període, aquestes figures van ser adoptades amb finalitats diverses i van encaixar en els usos i les necessitats individuals o col·lectius d’autors literaris, grups de culte o interessos polítics. A més a més, la construcció biogràfica d’aquests poetes comparteix processos i mecanismes de caracterització similars als que van fer servir les tradicions dels poetes històrics i d’altres operadors culturals com els filòsofs. Així doncs, la tesi analitza els motius biogràfics principals que s’incorporaren a les figures dels poetes mítics, per blocs temàtics, i el procés com es generaren i s’aprofitaren els t pics i els motius biogràfics en els poetes considerats sovint iniciadors de la poesia grega. Les anàlisis d’aquesta recerca s’organitzen principalment al voltant de figures com Tàmiris, Orfeu, Museu, Eumolp, Epimènides, Linos, Olè, Filammó i Amfíon, entre d’altres, i s’estructuren seguint uns eixos temàtics com són els orígens (genealogia i pàtria), les relacions de magisteri i d’iniciació i altres motius típics de la biografia heroica (el viatge, els enfrontaments poètics i amb el poder, les invencions, la institució de cultes, la mort i la integració en la condició heroica). L’estudi dels motius biogràfics ha comportat la identificació d’una funció d’equivalència entre alguns d’aquests motius i s’hi ha detectat també una voluntat de jerarquització i competència, molt lligada al context cultual en què molts d’aquests poetes tenien presència. De manera similar, els biografemes han contribuït a assignar als poetes analitzats una funció instauradora per a la tradició literària i religiosa que els prenia com a referent, com a conseqüència de la relació constant i privilegiada amb la divinitat. / The development of the biographical traditions of the Greek mythical poets started with the first Greek literary works and it lasted for centuries. Throughout this period these figures were adapted for different uses and they suited literary, cultic or political interests either particularly or collectively. Furthermore, the shaping of the traditions of these poets, generally considered previous to Homer, has similarities with the historical poets, philosophers, sages and others. So, the thesis analyses the main sets of biographical formulaic themes and the process in which these formulaic motifs were elaborated and reshaped. The poets studied are Thamyris, Orpheus, Musaeus, Eumolpus, Linus, Epimenides, Olen, Philammon and Amphion among others, and the topics are their genealogy and origin, poetic initiation and other traditional topics of the heroic biography (teacher-pupil relationship, travel, song contests, quarrel with authorities, inventions, establishment of new cults, death, heroization). The study of these biographical traditions has led to identify the equivalence among some formulaic themes and the intention to set up a hierarchy, tied to cultic context where these poets were used. Similarly, the biographemes contributed to assign them an authoritative role for the literary and religious tradition which took them as a referent, thanks to the constant and privileged relationship with deities.

La casa i la comunitat local han constituït, fins aquest segle, dues instàncies bàsiques en l'organització social de les poblacions pirinenques. Tot i això, els estudis sobre els Pirineus han dedicat una gran atenció a l'organització domèstica però no han mostrat habitualment el mateix interès per d'altres modalitats d'agregació social que són igualment significatives. L'objectiu d'aquest treball és analitzar els lligams existents entre les dues institucions esmentades en el cas de la Val d'Aran, amb la intenció de comprendre la seva lògica de funcionament així com els processos pels quals han passat en el curs del temps. Com pretenc mostrar, l'estudi de les condicions materials a què ha hagut de fer front l'ocupació humana d'aquest entorn de muntanya aporta algunes claus explicatives d'aquest sistema social i de la seva llarga permanència històrica.El treball s'obre amb una presentació de les principals bases teòriques que han orientat la recerca. La similitud en les solucions adoptades per les diferents poblacions humanes que s'han desenvolupat en regions de muntanya permet recolzar una interpretació ecològica de les seves institucions socials enfront de les explicacions particularistes. Des d'un punt de vista temàtic, la investigació s'entronca amb els estudis sobre l'organització domèstica i sobre les formes d'organització comunal. El domèstic I el col.lectiu han estat presentats sovint com a àmbits mutuamente excloents, sense apreciar les implicacions recíproques entre amb dues dimensions en la mecànica i la dinàmica socials. En tercer lloc, es discuteix l'encaix de la recerca dins de la tracició d'estudis que han conformat els Pirineus com a àrea cultural.El primer capítol ("La vall com a entorn, el poble com a ecosistema") se centra en interpretar les bases materials de la societat aranesa i en analitzar els canvis que s'han produït en els darrers segles quant a la relació d'aquesta amb el seu entorn. La distribució de la població en l'espai, l'abast territorial dels ter;nes locals i la llarga continuïtat dels pobles en el temps apunten a que, més enllà del grup domèstic, la comunitat local ha constituït a l'Aran una institució efectiva en l'adaptació.En el capítol següent ("Moviment demogràfic i regulació del creixement") s'analitza la dinàmica poblacional aranesa com a un reflex dels processos que ha viscut la comarca però, al mateix temps, com a un important factor adaptatiu modelat per les pràctiques socials. El matrimoni ha estat un mecanisme decisiu pels objectius de la regulació demogràfica. L'estudi dels moviments migratoris posa de relleu el caràcter marcadament obert de la població comarcal i com aquesta obertura ha constituït históricamente una estratègia social davant dels constrenyiments productius de la vall.El capítol tercer ("Recursos, formes d'apropiació i diferenciació social") gira entorn de la lògica que explica l'existència en la comarca de diferents formes d'apropiació dels recursos existents i de les seves conseqüències socials. L'impressionant abast territorial de la propietat comunal s'explica, en aquest sentit, per les formes d'aprofitament que permeten els recursos disponibles, però el predomini de la tinença col.lectiva ha estat compatible amb una diferenciació social i la pròpia reproducció d'aquesta.La residència és el referent més immediat de la casa com a institució social. Al capítol quart ("Espai domèstic i formes de residència") l'atenció se centra en dues dimensions diferents d'aquesta constatació. Els habitatges i els edificis utilitzats en el procés productiu mostren a través del seu aspecte formal els usos a què es destinen i les concepcions culturals d'aquests. No obstant això, el terme "casa" serveix també per referir-se al grup d'individus que compartiesen un mateix espai residencial. L'anàlisi de les formes de residència constata no només diferències al llarg del temps, sinó també una variabilitat de comportaments a l'interior mateix de cada moment històric, per la qual cosa la família troncal esdevé abans una construcció ideològica que no una constatació estadística. El capítol següent ("Sobre el caracter familiar de l'explotació pagesa") es fixa en els processos productius de l'economia agro-ramadera aranesa i en analitzar els problemes inherents a l'organització familiar del treball agrari. La inestabilitat dels rendiments, la discontinuïtat dels requieriments laborals i la incidència del cicle familiar en la composició de les unitats de producción són factors determinants en aquest context.L'aliança i l'herència són els mecanismes principals de la reproducción domèstica però els seus efectes van més enllà de l'àmbit familiar però els seus efectes van més enllà de l'àmbit familiar estrcite i impliquen tot l'ordenament social local. Al capítol sistè ("La casa en la reproducció social") es presta una atenció especial a les conseqüències que tenen el matrimoni i la transmissió patrimonial dins del poble, al mateix temps que aquests són analitzats en les seves dimensions institucional i pràctica.En el capítol setè ("La gestió comunal dels recursos") s'explora el funcionament de la comunitat local com a organització econòmica. Les pràctiques comunals s'han orientat simultàniament a gestionar l'aprofitament d'alguns recursos estratègics per la producció agro-ramadera i del treball mateix com a mitjà de producción. És en aquest terreny on es posa de manifest com el poble no constitueix una organització col.lectiva de la producció, sinò el marc dins del qual s'articulen els grups domèstics per fer front a determinats constrenyiments materials.El darrer capitol ("La comunitat local: política, identitat i sociabilitat") tracta de les implicacions principals de l'organització comunal més enllà de les seves funcions econòmiques. El poble, en aquest sentit, conforma una entitat política i un àmbit immediat de la vida social, al mateix temps que un referente important en la construcció de la identitat personal. A l'Aran, l'aparença democràtica de les institucions politiquees locals i l'existència d'una ideologia harmonitzadora entre els membres d'un mateix poble han encobert históricamente un ús oligàrquic del poder i el conflicte inherent i la diferenciació social. El treball es completa, a banda de l'apartat final de conclusions, amb alguns apèndixs que complementen les dades estadístiques incloses en el text.La casa i la comunitat local són dues institucions necessàries per la comprensió de les societats pirinenques que, a causa de la seva articulació complexa, no poden analitzar-se per separat com si es tractés de realitats completes i que s'expliquen, en darrera instància, pel seu paper en l'adaptació a l'entorn. Al meu entendre, si aquesta perspectiva permet clarificar millor els comportaments i les institucions sòcio-culturals que d'altres estratègies explicatives, si a més a més possibilita trascendir l'especificitat del seu marc geogràfic i històric per apuntar a la comparació intercultural, tant el risc tautològic dels seus postulats com l'aparent finalisme dels resultats a què condueix són, finalment, uns costos assumibles. / Household and local communities were, until mid-century, two fundamental elements in the social organisation of Pyrenean population. Even so, studies on the subject of the Pyrenees have dedicated great attention to domestic organisation, but have not normally shown the same interest towards other types of social groupings that are equally significant. In this dissertation we shall analyse the links which exist between the two institutions mentioned above in the specific case of the Val d'Aran (Central Pyrenees), with the aim of understanding the logic behind the way in which they were run and investigating the development which they have undergone over the years. This paper seeks to combine anthropology's own sources and techniques as well as those of history, in order to show that the study of the material conditions existing during the period of human habitation of this mountainous region can help provide an explanation of its social system and of its historical longevity.We shall analyse Aranese social institutions from an ecological and procedural perspective, as opposed to the historic and particularist slant which is more common in European regional ethnology. Consequently we shall interpret as operative mechanisms or as the social result of some specific adaptive strategy elements such as the layout of settlements, the indivisibility of inheritances, the step structure, local inbreeding, simultaneity of private and community appropriation of resources, local socio-centrism, the importance of the household as a reference point for personal identity, formal equality between in habitants in the use of common natural resources and in their political management, the absence of a polarised social structure, the ecological heterogeneity in local demarcations, the way activities and production complemented each other, the low numbers of single people or the different ways in which communal work was organised.

Les controvèrsies científiques són un element central per la intel·ligibilitat d’una disciplina. En aquestes es caracteritza el canvi intel·lectual i el desenvolupament de la mateixa. Un anàl. lisi complert ha de diferenciar i estudiar no només la evidència proporcionada pels fets, si no també l’oferida pels valors presents en la investigació. Tradicionalment, només els valors epistèmics tenien un pes en aquesta pràctica. No obstant, és necessari ampliar aquest marc donant cabuda als valors no epistèmics sense que això representi una amenaça a la racionalitat científica. L’estudi de la controvèrsia de les cèl·lules mare compleix en aquesta tesi aquesta missió. Aquesta controvèrsia sorgeix a partir d’unes investigacions fetes pel Dr. James Thomson al 1998. El problema surt de la font necessària per obtenir aquestes cèl·lules. Per la seva derivació és necessari destruir, en principi, un embrió humà. El component moral radica en si és lícit aquesta acció. En la meva tesi defenso la idea de que una de les principals diferències entre les diferents posicions en la controvèrsia és els seus valors morals, donat que la evidència empírica és encara insuficient per sostenir la posició tomada. Aquests valors són fonamentals en el sentit de que tenen una influència en el comportament que diferents actors tenen en la controvèrsia. No només de la societat civil, que també juga un paper essencial, si no en el comportament dels propis científics implicats en la investigació. Un dels objectius d’aquesta tesi es posar de manifest com es poden incloure aquests valors en la pràctica científica i continuar defensant la racionalitat científica. Per això em faig servir de dels resultats obtinguts en diferents camps de les ciències cognitives, especialment les neurociències. Doncs elles ofereixen un nou marc d’estudi en l’anàlisi de les controvèrsies científiques. / Las controversias científicas constituyen un elemento central para la inteligibilidad de una disciplina. En ellas se caracteriza el cambio intelectual y el desarrollo de la misma. Un análisis completo debe diferenciar y estudiar no sólo la evidencia proporcionada por los hechos, sino también, la ofrecida por los valores presentes en la investigación. Tradicionalmente sólo los valores epistémicos tenían un peso en dicha práctica, no obstante es necesario ampliar este marco dando cabida a los valores no epistémicos sin que ello represente una amenaza a la racionalidad científica. El estudio de la controversia de las células madre cumple en esta tesis dicha misión. Esta controversia surge a raíz de unas investigaciones realizadas en 1998 con el Dr. James Thomson. El problema surge de la fuente de la que se obtienen dichas células. Para derivarlas es necesario recurrir a embriones humanos que serán, en principio, destruidos. El componente moral anida en si es lícito destruir un embrión para obtener las células madre. En mi tesis defiendo la idea de que una de las principales diferencias entre diferentes posicionamientos dentro de la controversia reside en sus valores morales, puesto que la evidencia empírica es aún insuficiente para sostener la posición tomada. Estos valores serán fundamentales en el sentido de que influyen en el comportamiento que diferentes actores tienen en la controversia. No sólo de la sociedad civil, que también juega un papel esencial, sino en el comportamiento de los propios científicos implicados en la investigación. Uno de los objetivos de esta tesis es mostrar cómo se pueden incluir estos valores en la práctica científica y seguir defendiendo la racionalidad científica. Para ello me serviré de los resultados obtenidos en diferentes campos de las ciencias cognitivas, especialmente en las neurociencias. Puesto que ellas ofrecen un nuevo marco de estudio en el análisis de las controversias científicas. / Scientific controversies are central to the intelligibility of a discipline. They characterized the intellectual change and development thereof. A complete analysis must distinguish and study not only the evidence provided by the facts, but also offered by the values in the investigation. Traditionally only epistemic values have a bearing on this practice, but it is necessary to extend this framework, allowing for non-epistemic values and does not represent a threat to scientific rationality. The study of stem cell controversy in this thesis fulfills that mission. This controversy stems from a research conducted in 1998 with Dr. James Thomson. The problem arises from the source from which these cells are obtained. To derive them is necessary to use human embryos that are, in principle, be destroyed. The moral component nests on whether it is permissible to destroy an embryo to obtain stem cells. In my thesis, I defend the idea that one of the main differences between different positions within the controversy lies in its moral values, because the empirical evidence is still insufficient to sustain the position taken. These values are fundamental in the sense of influencing the behavior that different actors have in the dispute. Not only civil society that plays an essential role, but in the behavior of scientists themselves involved in the investigation. One objective of this thesis is to show how you can include these values in scientific practice and continue defending scientific rationality. For this, I shall use the results obtained in different fields of cognitive science, especially in neuroscience. Because they offer a new framework for study in the analysis of scientific controversies.

El arte mismo reproduce o reinterpreta otras obras de arte y, sin embargo, el carácter de la reproducción sigue apareciendo como algo ambiguo: un mismo medio genera obras artísticas y reproduce obras de arte. Parte del esfuerzo de la tesis lo he dedicado a acotar un pasado del impreso que ponga en su centro la industrialización del s. XIX en vez de asumir como tradición el grabado anterior al s. XVIII. La revolución de la prensa no se integró en el arte. Acotar una prehistoria de la revolución digital en el impreso masivo sirve para reformular tanto nuestro pasado como nuestra cultura digital. Revisar el impreso masivo desde el ámbito del arte es importante para establecer algunos antecedentes de la cultura digital y aprender, así, a integrar también sus transformaciones. La era de una reproductibilidad sin pérdida y sin límite no es una novedad digital. En la transición entre el grabado manual y el grabado fotomecánico detecto algunas conexiones con nuestra expansión digitalizante. Reformular una noción de la imagen impresa que ponga en su centro la matriz múltiple sirve para conectar modos heterogéneos de operar con imágenes. Por un lado, no quiero eludir en mi práctica artística la importancia de los nuevos medios de masas. Por otro lado, quiero explotar los potenciales del medio de reproducción como lenguaje creativo específico. La observación de procesos y materiales artísticos ha sido objeto de investigación, partiendo de la idea de que en ello confluye algo relevante de nuestra cotidianeidad. El objetivo de la tesis ha sido generar un producto artístico que interrogara su propia naturaleza -tanto la de su entorno como la de su contexto mediático- sin eludir la explosión de los medios digitales y de las transformaciones que estos conllevan. / Art itself can be a reproduction or a reworking of other works of art. However, the character of a reproduction is still ambiguous: the same media generates high art and low reproductions. Part of the effort of my thesis has been spent in defining the printing revolution of the 19th century as a prehistory of our digital culture. The pre 18th century print is commonly assumed as our print tradition in art. It is important to review the mass image in relation to art in order to establish some background on digital culture and to integrate its transformations in our art practices. To redefine a prehistory of the digital revolution is useful to rethink both our past and our digital culture. I connect multiple and heterogeneous modes of operating with images. On the one hand, I do not avoid in my art practice the importance of the new mass media. On the other hand, I want to exploit the potentials of the processes of reproduction as specific creative language. The observation of artistic materials and processes has been the subject of my research. The aim of the thesis has been to generate an artistic product that questions its very nature and context, without avoiding the explosion of the digital revolution and the transformations it entails.

Aquesta tesi està centrada en la figura del diplomàtic i escriptor Eduard Toda i Güell. L'objectiu primordial d'aquest estudi és el de definir el pensament , l'estil d'escriptura i les influències ideològiques i literàries del personatge partint de l'anàlisi dels seus textos , però també a través de la seva obra humana, les seves relacions , els seus viatges i les seves implicacions en el camp polític, social i cultural del país. Per a això s'analitza el seu epistolari, la creació de la seva biblioteca i els seus donatius de llibres i col•leccions en diferents biblioteques i arxius del país, la selecció dels llibres que va adquirir i les possibles lectures que van formar el seu pensament i l'escriptura dels seus textos, discursos, articles i llibres . L'anàlisi de l'obra d'Eduard Toda estudia, principalment, el sentit final de cada llibre i del conjunt de la seva obra. L'estudi estableix el perquè , la metodologia i el valor dels llibres i articles que va escriure. Mostra la finalitat de la seva escriptura i també de tota aquella obra material i espiritual que no forma part de l'escriptura -és el cas de les restauració arquitectònica de monuments com el monestir de Santa Maria de Poblet- però que també constitueix la seva obra global. L'estudi i anàlisi de l'obra d'Eduard Tota vol aprofundir en el seu ideologia i extreure la base del seu pensament per entendre millor al personatge, i descobrir quin va ser el motor que va generar una personalitat tan polièdrica i l'energia que impulsava cada projecte i cada acció de la seva vida. / This thesis is centered on the figure of the diplomat and writer Eduardo Toda i Güell. The primary objective of this study is to define thinking, writing style and the ideological and literary influences of the character from the analysis of texts, but also through his human work, their relationships, their travel and their implications in political, social and cultural fields in the country. To do so his correspondence, his library creation and his donations of books and collections in various libraries and archives in the country were analyzed, as well as the selection of books which acquired and possible readings that shaped his thinking and writing of texts, speeches, articles and books. The analysis of the work of Eduardo Toda studies mainly the ultimate meaning of each book and the whole of his work. The study establishes the reason, the methodology and the value of books and articles written. It displays the purpose of his writing and also of all that material and spiritual work that is not part of the script –that is the case of architectural restoration of monuments such as the Monastery of Santa Maria de Poblet- but also its global workforce. The study and analysis of the work of Eduardo Toda want to deepen their ideology and extract the basis of their thinking to better understand the character, and discover what the engine was that generated such a multifaceted personality and energy that drive each project and each action of his life.

L’objectif de ce travail de thèse propose une analyse de la relation qu’entretient Charles Maurras au fait poétique ainsi que l’étude exhaustive de son œuvre poétique, selon ses grandes lignes thématiques et esthétiques. Il tente de souligner l’importance du fait poétique au sein d’une discursivité maurrassienne multiple et hétéroclite, au sein de laquelle la poésie, si elle semble tenir, quantitativement, un rôle mineur au vu d’une immense production littéraire et intellectuelle, n’en demeure pas moins l’une des armes privilégiées de la lutte politique. Définie par Maurras comme la « plus haute expression du politique » , la poésie apparaît comme un constituant fondamental de la compréhension de sa pensée, de sa formation à son aboutissement. Or, malgré l’abondance des travaux concernant Maurras en France et à l’étranger, sa poésie n’avait, à ce jour, été étudiée que de façon fragmentaire, et assez peu objectivement pour peu qu’elle l’ait été. L’importance du discours poétique au sein de l’œuvre de Charles Maurras a ainsi été bien souvent écartée par la littérature savante qui, par tradition, se concentre plus fréquemment sur des problématiques politiques, journalistiques et historiques. A mi-chemin entre l’étude historique et littéraire, ce travail se propose de resituer le discours poétique au sein de la vaste discursivité polémique et politique de l’expression maurrassienne, selon un axe chronologique permettant d’insérer l’étude poétique dans la contingence de son écriture, de la fin du dix-neuvième siècle à l’incarcération finale de Riom. Ainsi nous ne prétendons pas donner un essai de critique littéraire, qui se conclurait par la validation ou l’invalidation de Maurras en tant que poète, mais une mise à plat exhaustive de cette œuvre poétique, qui tentera d’examiner les relations qu’entretiennent politique et esthétique dans la partie sinon la plus aboutie du moins la plus littéraire de l’œuvre de Maurras, la plus constitutive également, en tant que matière littéraire, sur le plan doctrinal, aux divers moments de son histoire intellectuelle. Cette étude ne présente donc pas un intérêt restreint aux seules études littéraires. Elle tente d’apporter de nouvelles pistes de réflexion à des problématiques historiographiques plus vastes et toujours actuelles comme de mieux comprendre les constructions de la pensée maurrassienne, ses logiques, ses paradoxes et ses limites, tant en politique qu’en littérature. Divisé en trois parties afin de retracer le parcours politique et intellectuel de Charles Maurras, ce travail se voit introduit par un avant-propos qui ouvre une réflexion sur la pluralité complexe des raisons qui ont conduit à l’éclatement de la figure littéraire de Maurras ainsi qu’à son exclusion du monde des lettres. Ce préambule envisage toutes les questions soulevées par le poète Charles Maurras de nos jours et en son temps, questions qui se cristallisèrent lors du Procès Maurras, en 1945. Nous cherchons à remonter à la genèse historiographique des violentes querelles qui divisent, aujourd’hui encore les milieux savants, nées de la caution, accordée ou non, à la sentence de son procès. Nous retraçons ensuite le cheminement de la discursivité maurrassienne, de sa mort à nos jours, et présentons les diverses positions polémiques et scientifiques qui provoquèrent l’éclatement de l’image, largement controversée, de l’écrivain, dans tous les champs où son ambition prétendait conquérir une audience de premier ordre. Le premier chapitre de notre travail s’intéresse aux années de formation intellectuelle et politique du jeune Maurras, de son arrivée à Paris à ses débuts de journaliste, en passant par la formation de l’Action Française, jusqu’à l’immédiat après-guerre, moment avant lequel on ne peut véritablement parler d’image de Maurras. Cette partie de notre travail, fondamentale malgré les faibles productions poétiques clairement datables qui la composent, cherche à remonter à la genèse de cette vie intellectuelle pour toucher le noyau des contradictions qui se développeront par la suite et conduiront à son éviction de la littérature. En effet, ce sont les orientations de ses ambitions débutantes qui vont être à l’origine des polémiques invalidant ses postures littéraires. La façon dont Charles Maurras gravite autour des cénacles littéraires parisiens durant ses premières années de formation intellectuelle, les stratégies qu’il emploie pour se faire un nom parmi ces cénacles privilégiés, indiquent l’importance de ce moment dans la formation de sa pensée, de son acculturation politique et de la constitution de son système rhétorique, par le biais de diverses allégeances, ruptures et retours, qui peuvent apparaître comme le limon discursif de ses stratégies futures. Cette partie montre également, dans la lignée des travaux d’Ivan P. Barko, un nouveau Maurras, inédit, décadentiste, post-symboliste et verlainien, que l’étude de ses premiers textes et poèmes, préservés par certains admirateurs et compilateurs, permet de mettre à jour. Cette partie de son existence paraît ainsi d’autant plus fondamentale à la compréhension de son œuvre poétique ultérieure que c’est dans cet intervalle de gestation intellectuelle que vont se construire les premières contradictions théoriques, esthétiques et biographiques que Maurras n’aura de cesse de tenter de résoudre une fois sa réputation forgée. Malgré la nature discrète et intime de cette première production poétique, nous pouvons d’ores et déjà observer diverses structures, stratégiques et discursives, qui composeront les clefs de l’œuvre poétique ultérieure, notamment à travers le petit poème Pour Psyché, publié une première fois en 1892 puis remanié en 1911. Nous pouvons montrer, dans cet exercice de littérature comparée, la tendance naissante à la recomposition par l’intégration de poèmes plus anciens dans de nouvelles compilations qui en transposent naturellement le sens. Il s’ensuit un remaniement de l’image personnelle, par divers effets de mise en scène poétique, pour offrir un reflet toujours plus conforme aux nécessités récentes. L’on découvre enfin une œuvre qui se laisse progressivement dévorer par des constructions théoriques et doctrinales antérieures, le poème venant clore la démonstration rhétorique. Cette démarche systématique deviendra le fil conducteur du long poème épique qui révélera, en 1918, le versificateur patriote au public parisien, L’Ode historique à Bataille de la Marne. Le second chapitre de notre étude se centre sur la période de l’immédiat Après-guerre (1919) à la mise à l’index vaticane (1926), instant de gloire de Maurras, de courte durée et en forme de chant du cygne. Cette partie s’attache à mettre en lumière la totalité des formes et des enjeux de l’écriture poétique maurrassienne. Elle cherche à montrer le rôle fondamental, qu’il s’agisse de critique littéraire ou d’écriture poétique, de la tradition intellectuelle et esthétisante maurrassienne, ainsi que son rôle stratégique dans les diverses représentations iconographiques que Charles Maurras propose au public alors qu’il se trouve au sommet de sa gloire. Elle souligne également l’extraordinaire capacité de Maurras à construire une structure de pensée imposante et cohérente, en redéfinissant le rôle discursif de cette poétique méconnue et les rapports de compénétration que cette écriture entretient avec la doctrine politique, montrant comment sa dimension prophétique implique une élévation transcendante de la doctrine politique, par delà les polémiques triviales de la vie journalistique quotidienne. Elle s’appuie sur une analyse littéraire exhaustive des différents recueils publiés par Maurras entre 1919 et 1925, en étudie les stratégies de publication et de diffusion tout en proposant une sociologie des adhérents du mouvement, de manière à approcher la complexion écartelée du public (entre membres de l’Académie française et militants ordinaires d’Action française) auquel cette œuvre se destine. En dernier lieu, et hors de toute approche partisane, ce chapitre de notre travail tente de redéfinir l’esthétisme maurrassien et de délimiter les contours ambigus de sa relation, sur le strict plan de l’esthétique littéraire, avec le mouvement fasciste européen, alors aussi présent que contingent. Cette partie s’interroge sur l’une des problématiques principales que pose le maurrassisme aux historiens contemporains : la possibilité d’une tentation fasciste au sein d’une poétique de l’action et de la force, voire de la violence nécessaire, que renforce l’esthétique païenne et martiale d’une autorité latine retrouvée. Nous tentons de montrer comment une métaphysique du dépassement des épreuves et des douleurs terrestres, formellement stoïcienne, semble principalement obéir à une vision hégélienne de la projection de la volonté. Le dernier chapitre de notre travail aborde la longue période qui va de 1926 à 1952. Tout d’abord dévorée par la politique, cette seconde moitié de la vie de Charles Maurras ne sera dédiée que tardivement à la publication poétique. Le premier ensemble de cette partie est ainsi axé sur la période de 1926-1940 : nous voyons la mise à l’index de Maurras et les luttes internes qui ont suivi, jusqu’à l’émeute du 6 février 1934, le chemin de la reconquête de l’opinion, de la lutte contre Le Front Populaire des années 1935-1936 au moment de gloire de 1939, date de l’élection tant attendue à l’Académie française. En second lieu, le tenant pour intrinsèquement lié à une mutation profonde et au retour de Maurras à la poésie, nous étudierons le choc considérable de la défaite et de la débâcle sur Charles Maurras. De 1940 à 1944, nous suivrons son parcours, de Vichy aux heures noires de l’Occupation, avant d’en venir à l’étude poétique proprement dite des derniers recueils fortement marqués d’une dimension carcérale de l’écriture. Etudiant enfin cet ultime recueil, presque posthume, que représente La Balance intérieure, nous montrerons, en dernière partie de notre travail, les conditions d’écriture de ces divers opus poétiques, en analysons les stratégies d’auteur, à la fois plaidoyer pro domo de Maurras et dénonciation de ses juges, véritables responsables de la défaite, selon la filiation discursive de sa défense lors de son procès. Nous présenterons également non plus l’unité mais la pluralité des messages poétiques entre le retour à la foi chrétienne et la permanence d’une esthétique fasciste dont nous noterons les modulations en fonction des stratégies de publication des ouvrages et du public auquel ces ouvrages se destinent. Cette dernière partie cherchera également à offrir une perception globale de l’œuvre, en s’intéressant aux permanences et aux changements qui la composent. Elle tentera de creuser les problématiques de fond que pose au monde intellectuel la poésie maurrassienne, la teneur et l’unicité de son néo-classicisme, la possibilité d’une esthétique fasciste ou préfasciste et la question de sa permanence, de son délitement ou de sa disparition dans l’œuvre finale. Cette question, aussi difficile que fondamentale, ouvre enfin le débat de la valeur de l’ultime conversion mystique de Maurras comme celui, plus dérangeant, d’une mystique de la violence, aux visages éclatés mais à l’imprégnation sourde, et dont la poésie, reflet d’images de psychologie intime, dénonce la présence, en deçà de causes purement historiques, humiliation d’une défaite, 1870 en France, 1918 en Allemagne, comme la résurgence affective exacerbée d’une quête de l’absence. / Based on a literary study, this essay is an attempt to understand Charles Maurras’ poetical discourse within the framework of the extensive, polemical, critical and philosophical narrative of his author, from the end of the nineteenth century until his final custody in Riom. Our work tries to shed light on all the shapes and goals of Charles Maurras’ poetry at all the moments of the author’s intellectual history and through all his poetical writings. Thanks to this comprehensive approach, this study shows the fundamental role of intellectual and esthetical tradition in maurrassism and its strategic issues in the maurrassian’s iconographic depictions. It also highlights Maurras’ extraordinary capacity to fashioned an intellectually coherent and imposing structure of ideas, presenting the linkages between his poetical writings and his political doctrine. In particular, the prophetical dimension of his poetry suggests rising the political doctrine to the level of transcendence, above the mundane polemics of daily journalistic life. Finally, and excluding any partisan approach, this work tries to define what the Maurrassian aesthetics is, from the narrow perspective of literary aesthetics. This manuscript therefore endeavours to look deeper into the key questions that have remained unsolved about Maurras’ poetry: the content and unity of his neo-classicism, the ambivalences of its aesthetics, the value of the last mystical conversion. It attempts to offer a better understanding of Charles Maurras’ intellectual structures, their logics and paradoxes, relying primarily on its literary work.

Esta tesis doctoral explora la idea de que la razonabilidad es una virtud fundamental para que las sociedades plurales puedan convertirse en, o mantenerse como, un sistema de cooperación donde la justicia sea posible. La hipótesis central es que la razonabilidad como virtud es una manera de ser tolerante de forma solidaria, es entender al conciudadano, escucharlo, saber que juntos acordaron las reglas de cooperación y actuar y dar razones a partir de tales normas. El discurso «razonable» marcará los límites de lo tolerable y la tolerancia defenderá el espacio público donde los «razonables» pueden ser libres y resolver sus diferencias dándose razones. Aquel que es «razonable» se refrena con prudencia, escucha y coopera de acuerdo con los resultados del debate que se lleva a cabo en el seno de la vida democrática. Para mostrar lo anterior este trabajo explora la teoría liberal de Rawls, revisa sus bases kantianas y cómo es que se yergue como una alternativa al utilitarismo. Después detalla los elementos constitutivos de la teoría y cómo evolucionan a lo largo de la obra de Rawls. De todos los objetos que aquí se estudian, dos resultan fundamentales para el discurso: la «razón pública» y la «razonabilidad». Una vez esclarecidos estos y otros conceptos afines, se discute el papel de lo «razonable» en la «razón pública» a partir de las críticas que les hace Habermas. Esto sirve, por un lado, para intentar refutar las críticas y, por el otro, para profundizar en el entendimiento de la razonabilidad. Después se objetan los desencuentros de varios autores con la «neutralidad» del Estado liberal, que ellos confunden con secularismo. Mostraremos que el Estado Liberal es agnóstico. Stephen Toulmin defiende que la razón esta desequilibrada y que es importante regresarla a un estado balanceado entre lógica y retórica. Lo anterior resulta muy importante en un mundo tan incierto como el nuestro, donde la Teoría que lo explica y predice todo es imposible. Para analizar los episodios de las artes clínicas y los problemas morales, la razonabilidad y la prudencia son fundamentales y debemos volver a darles su lugar, afirma. Esto último, se muestra en este trabajo, resultará realmente útil para los defensores de ciertos derechos diferentes para personas desaventajadas. En esta tesis, además, se revisa qué hacer para contener a los «irrazonables» y evitar así que pongan en jaque la posibilidad de la justicia.Para concluir en esta tesis se vincula la razonabilidad con la tolerancia y la solidaridad. Además se revisa cómo su papel es vital para la democracia. / The present dissertation explores the idea that reasonableness is a fundamental virtue that enables plural societies to become, or stay as, a system of cooperation where justice is possible. The central hypothesis is that reasonableness as a virtue is a way of being tolerant with solidarity, to understand fellow citizens and to listen to them knowing that the rules of cooperation and conduct were agreed together. It is also to reason from those rules. «Reasonable» discourse points out the limits of what is tolerable. Tolerance defends the public space where those who are «reasonable» can be free and solve their differences giving each other reasons. Whoever is «reasonable» refrains him or herself with prudence, listens and cooperates according to the results of the debate that takes place in the heart of democratic life. To show what has been just said, this work explores Rawls's liberal theory, reviews its Kantian basis and how Rawls's theory becomes an alternative to Utilitarianism. Later, this dissertation details the constitutive elements of Rawls's theory and how these elements evolve through Rawls's work. Of all the elements that the present research studies, two become fundamental for its discourse: «public reason» and «reasonableness». Once these and some related concepts have been reviewed, it's possible to find a discussion of the role of the «reasonable» in «public reason». The discussion starts with Habermas's critique of these two concepts. This is useful, on one hand, to try to refute Habermas's critique and, on the other, because it allows to deepen the understanding of reasonableness. After this we object several misunderstandings about the neutrality of the Liberal State. We will show that the Liberal State is agnostic. Stephen Toulmin argues that reason is unbalanced and that it is important to bring it back to a state of equilibrium between Logic and Rhetoric. This will result very important in a world that is as uncertain as ours, where the Theory that explains and predicts everything is impossible. To analyze the problems of the clinic arts and those of morals, reasonableness and prudence are fundamental and we should give them back its place, Toulmin says. This idea will result very useful to the defenders of specific rights for disadvantaged people. In this dissertation we also review what to do to contain those who are unreasonable and avoid the risk that they represent for justice. To conclude, as we said, in this research we link reasonableness with tolerance and solidarity and review how their role is vital for democracy.

Para hacer estudios en Ciencias Ambientales se requiere un nuevo tipo de Ciencia en que el conocimiento sea socialmente robusto y políticamente relevante. Una manera para lograrlo es haciendo diagnósticos científicos que sirvan de base para hacer, luego, mejores diagnósticos con la sociedad. Algunos atributos generales de este tipo de estudios son: se obtienen resultados rápidamente, usando datos disponibles; se integra información de diversas fuentes; se reconoce la incertidumbre de los datos, de su tratamiento y de las interpretaciones que se hagan sobre ellos, y se buscan grandes tendencias, más que resultados precisos. Las ciudades pueden ser investigadas por cualquier disciplina científica. A partir de teorías y metodologías de la Ecología de Ecosistemas y de Paisajes es posible diseñar análisis jerárquicos espacio-temporalmente, para evaluar la relación entre la estructura y la función del paisaje urbano. El concepto de Servicios Ecosistémicos representa una asociación entre naturaleza y bienestar humano. Además, pueden ser medidos como flujos biofísicos (materia y energía) entre ecosistemas, esto es, la función del paisaje. Los Servicios Ecosistémicos cambian si la estructura del paisaje se modifica. La Ecología Urbana, en tanto, es una subdisciplina en desarrollo enfocada en entender el funcionamiento de los ecosistemas y paisajes urbanos, usando conocimientos de la ecología, pero también de otras disciplinas, como la geografía y la historia. Distintas investigaciones en ecología urbana han mostrado que la urbanización tiene un efecto negativo dramático en el paisaje y reduce la producción de servicios ecosistémicos, provocando cambios en la evaporación, la humedad del aire, la velocidad del viento, la infiltración del agua, la escorrentía superficial, la absorción de gases, la extracción de material particulado y la temperatura superficial. En Santiago de Chile, 140 años de expansión urbana han transformado ecosistemas naturales en ecosistemas urbanos. Muchos autores han evaluado los efectos de este proceso sobre los servicios ecosistémicos, siendo claras las consecuencias negativas en aspectos hídricos y meteorológicos pero no tan clara en aquellos relacionados con la calidad del aire, dado que los árboles urbanos contribuyen a su mejoramiento. La Dehesa (1916 ha) es un nuevo barrio (1980’s) de la comuna de Lo Barnechea. Está localizado en el nor-oriente de Santiago de Chile y en una microcuenca diferente a aquella en donde viven la mayor parte de los habitantes de Santiago. Algunas de sus características son: (1) está dominado por casas que tienen más de 200 m2 de superficie construida, (2) sus casas son mayoritariamente aisladas y (3) tiene amplias áreas verdes, parques y bandejones vegetados. En términos de caracterización socioeconómica, La Dehesa tiene un 43% de hogares con la mayor categoría de ingresos (ABC1), siendo superados sólo por las vecinas comunas de Vitacura (59%) y Las Condes (49%). Ecológicamente, el paisaje está actualmente urbanizado. Su estado inmediatamente anterior fue un espinal. Esta formación vegetacional es el resultado del abandono agrícola y una larga historia (200 años) de clareo, desmonte y carboneo, transformando la vegetación esclerófila nativa y la xerofítica nativa, que actualmente se conserva exclusivamente en áreas restauradas o protegidas naturalmente por su geomorfología. El análisis jerárquico espacio-temporal diseñado incluyó fotointerpretación de imágenes satelitales y fotografías aéreas, para describir los cambios estructurales del paisaje en los últimos años (1975-2010). A través de la fotointerpretación de imágenes de muy alta resolución (obtenidas de Google Earth Pro) y las categorías de usos de suelo “HERCULES” (High Ecological Resolution Classification for Urban Landscapes and Environmental Systems); se calculó que la transformación desde espinal a urbano aumentó la cobertura vegetación en un 18% en seis años (2004-2010). Adicionalmente, las imágenes LANDSAT informaron sobre un 33% de aumento en el NDVI en 20 años (1989-2009) a nivel del área urbanizada. La superficie de las áreas urbanizadas aumentó en un 8% entre 2002 y 2009 a nivel de la microcuenca donde se ubica, mientras el grado de urbanización aumentó un 19% dentro del área urbanizada (2004-2010). Se delimitó cada tipo de ecosistemas en el paisaje, usando como variables de homogeneidad: grado de urbanización y cobertura de vegetación a nivel del área urbana. En cada ecosistema se estimó la producción de servicios ecosistémicos a partir de referencias internacionales. Todos estos cambios en la estructura del paisaje tuvieron un efecto positivo para la producción de servicios ecosistémicos de regulación hídrica, de regulación del clima y de mejoramiento de la calidad del aire. Si las tendencias de transformación del paisaje continúan como hasta ahora, la producción seguirá creciendo. Estos datos muestran un paradigma innovador: la urbanización puede incrementar la producción de servicios de la naturaleza, en el corto y mediano plazo, proporcionando beneficios ecológicos diarios a las personas que habitan en el paisaje. Sin embargo, este fenómeno se expresa en una condición socioeconómica que es exclusiva, escasa y espacialmente segregada. Estructuralmente, la urbanización tiene una baja densidad y requiere de grandes cantidades de agua para el riego de las áreas verdes y recursos económicos para su mantención, entre otros costos. Vista la relación positiva, y posible de lograr, entre ciudad y naturaleza, la siguiente pregunta es qué tanto es posible urbanizar y naturalizar al mismo tiempo. Cuáles son las consecuencias de un fuerte incremento de la cobertura vegetacional en un paisaje semiárido es otro punto de interés, especialmente desde una perspectiva hídrica, en un contexto de futura escasez de agua. El desarrollo de estrategias de gestión ambiental para comunas y proyectos inmobiliarios representa una oportunidad y una innovación, debido a que ahora, tras esta investigación, podemos estimar la producción de servicios ecosistémicos y esquematizar sus direcciones de flujo. De esta manera, los efectos negativos pueden ser mitigados o compensados, y los efectos positivos, potenciados. / Environmental Sciences Studies require of a new kind of Science, where knowledge is robust and politically relevant. One way to achieve this purpose is making scientific diagnosis as basis to make diagnosis with Society. Some general attributes of this kind of studies are: to be able to obtain result fast using available data; to integrate information of different sources; to recognize uncertainties of data, its management and interpretations, and looking for significant trends more than precise results. Cities could be researched by any scientific discipline. Following theories and methodologies from Landscape and Ecosystem Ecology is possible to design a hierarchical spatio-temporal analysis to assess relationship between urban landscape structure and function. Ecosystem Services concept represents an association between nature and human wellbeing. Also, they could be measured as biophysical (matter and energy) flows among ecosystems, i.e. landscape function. Ecosystem Services changes if landscape structure is modified. Urban Ecology is a developing subdiscipline focus in to understand the functioning of urban ecosystems and landscapes, using knowledge from ecology but also from other disciplines, like geography and history. Urban ecology research has showed that urbanization has dramatic negative effects on landscape and reduces ecosystem services production, making changes in evaporation, air humidity, wind velocity, water infiltration, surface runoff, gases absorption, particulate matter extraction and surface temperature. In Santiago de Chile, 140 years of urban development have transformed natural ecosystems in urban ecosystems. Many authors have assessed the effects of this process on ecosystem services, being clear the negative consequences in hydric and meteorological aspects, but not so clear in those related with air quality, because urban trees help to improve it. La Dehesa (1916 ha) is a new neighbourhood (1980s) of Lo Barnechea district. It is located in the north-east of Santiago de Chile. It is in a watershed different of the one where the major part of Santiago inhabitants live. Some of its characteristics are: (1) to be dominated with houses that have more than 200m2 of built surface, (2) its houses are detached and (3) to have vast green areas, parks and central median strip plenty of vegetation and grass. In terms of socioeconomic characterization, La Dehesa has a 43% of houses with the highest incomes (ABC1), being overcome only by Vitacura (59%) and Las Condes (49%) districts. Ecologically, the landscape is nowadays urbanized. Before this, its immediately previous state was an espinal. This vegetal formation is the result of agricultural abandonment and a longer history (200 years) of clearing, cutting and charcoal production, transforming native sclerophyllous vegetation and native xerofitic vegetation, which currently is conserved only in geomorphological protected areas and restored areas. We design a spatio-temporal hierarchical analysis that included photointerpretation of satellite and airborne imagery to described structural changes in the last years. Using photointerpretation of very high resolution imagery (from Google Earth Pro) and HERCULES (High Ecological Resolution Classification for Urban Landscapes and Environmental Systems) land uses categories; we calculated that the transformation from espinal to urban increased vegetation cover was 18% in 6 years (2004-2010). Additionally, LANDSAT imagery analysis showed a 33% increase in NDVI index in 20 years (1989-2009) at urbanized area level. Surface of urbanized areas increased in 8% between 2002 and 2009 at watershed level (using Aster imagery), while urbanization degree increased a 19% inside the urbanized area (2004-2010). We delimited each type of ecosystems in the landscape using as variables of homogeneity: urbanization degree and vegetation cover at urbanized area level. In each ecosystem we estimated production of ecosystem services based in international references. All these landscape changes have had positive effects in the ecosystem services production of hydric regulation, climate regulation and air quality improvement. If landscape transformation trends continue as described previously, the production will continue to grow. These data show an innovative paradigm: urbanization can increase nature services in short and medium term, providing daily ecological benefits to people living in the landscape. However, this phenomenon is expressed in a socioeconomic condition that is exclusive, scarce and spatially segregated. Structurally, urbanization has low density and requires large amount of water for irrigation of green areas and economic resources for maintenance, among other costs. Shown the feasible positive feedback between city and nature, the next question is how much is feasible to urbanize and to naturalize at the same time. What are the consequences of a strong increase of vegetation cover in semiarid landscape is another point of interest, especially from a hydric perspective in a context of future water scarcity. Developing environmental management strategies for district and real-state projects represents an opportunity and an innovation, because now we can estimate ecosystem services production and schematize its flow directions. So, negative effects could be mitigated or offset, and positive effects could be promoted.

A Roma come nel resto dell’Impero, le case dell’élite, sedi delle relazioni affettive e politiche dei proprietari, costituivano un potente strumento di auto-rappresentazione. Per questo, spazi pubblici come atria, tablina, triclinia, generici “ambienti di rappresentanza”, portici, percorsi quotidianamente non solo da abitanti ma anche da clientes e amici, dovevano essere particolarmente “eloquenti”. Una lussuosa decorazione comunicava il prestigio sociale, economico e culturale del signore a tutti coloro che entravano nella sua domus o villa, luoghi di un sereno otium. Consideriamo in particolare i pavimenti decorati: al pari di un affresco, un mosaico figurato era chiamato a comunicare sensazioni e significati agli abitanti della dimora e ai suoi ospiti. In particolare, la dimensione intellettuale poteva essere affidata a immagini-simbolo quali Muse, poeti, filosofi, attori teatrali oppure a immagini mitologiche, sia sotto forma di ritratti sia di rappresentazioni di vicende con più personaggi coinvolti. Tra queste storie alcune si distinguono per la loro relazione con una o più opere letterarie di carattere epico o teatrale. Nella parte occidentale dell’Impero romano, Africa Proconsularis e Hispania si distinguono per la quantità e la qualità dei tessellati di questo tipo, datati su base stratigrafica o stilistica fra il I sec. a. C. e il V sec. d. C.. Nella maggior parte dei casi vi sono rappresentati episodi mitici anticamente molto noti che coinvolgono alcuni personaggi del ciclo troiano: il giudizio di Paride e il rapimento di Elena, lo svelamento di Achille a Sciro, il sacrificio di Ifigenia, la supplica di Crise ad Agamennone, la lite fra Achille e Agamennone (?), l’addio di Achille a Briseide, il confronto tra Glauco e Diomede, l’incontro tra Filottete e l’ambasceria greca, l’offerta della coppa di vino di Ulisse a Polifemo, l’incontro fra Ulisse e le Sirene. Ritroviamo inoltre storie raccontate in opere teatrali come la follia di Ercole, il tormento di Medea, la storia di Fedra e Ippolito. Si tratta di miti di origine greca facenti parte del patrimonio culturale romano fin dall’epoca arcaica della storia di Roma e caratterizzati da una lunga continuità di vita. I principali canali di conoscenza di queste storie erano la scuola e il teatro, importanti strumenti di romanizzazione attraverso cui la cultura greco-romana veniva diffusa nei territori conquistati. Nelle case delle élites provinciali, che guardavano a Roma come a un modello prestigioso, i tessellati con contenuto letterario erano chiamati a comunicare la cultura del proprietario. Immaginiamo che questi, sulla base delle proprie conoscenze più o meno profonde, scegliesse consapevolmente il tema per il mosaico, e poi stabilisse, d’accordo con gli artigiani, i criteri per un’elaborazione originale del soggetto a partire da un modello già esistente, generalmente di origine ellenistico. A partire dal confronto fra le immagini e i testi letterari di riferimento conservati in cui si racconta l’episodio rappresentato nel mosaico abbiamo provato a raccogliere possibili informazioni sulla cultura letteraria dei committenti. La corrispondenza basica fra alcuni “elementi chiave” (personaggi ed eventi peculiari), presenti nella versione scritta della storia e nei tessellati, garantiva la comprensione della vicenda da parte di un pubblico colto. Al di là di questa necessaria coerenza, nella maggior parte dei casi, rispetto ai testi di riferimento gli episodi sono rappresentati in forma semplificata e a volte anche compendiaria (con più sequenze riunite). La volontà di comunicare con successo dei significati, e dunque di ottenere, seguendo la teoria di R. Jakobson, un corretto feedback da parte del pubblico, poteva determinare un distacco dal modello e dal testo. Inoltre, l’epigrafia, soprattutto in Hispania, interveniva nei casi in cui l’immagine poteva essere ambigua, dando sempre una sicura veste colta all’immagine. Lo studio dei mosaici africani e ispanici con contenuto letterario permette dunque di esprimere alcune considerazioni sulla cultura dell’élite presente nei territori, purtroppo anonima e molto probabilmente ancora pagana, in epoca tardoantica. / As places for the political relationships of the owners, the houses of the élite, in Rome, like in the rest of the Empire, were a powerful tool for self-representation. For this reason, public spaces like atria, tablina, triclinia or porches, which were crossed daily not only by its inhabitants but also by clientes and amici, had to be particularly significant. A luxurious decoration communicated the social, economic and cultural prestige of the owner to all those who entered his domus or villa. We consider in particular the decorated floors: like a fresco, images in mosaics had to communicate feelings and meanings to the inhabitants of the house and to his guests. Particularly, the intellectual dimension could be entrusted to symbolic images such as Muses, poets, philosophers, actors, or mythological themes — both portraits and representations of episodes with some characters involved. Among these stories, some pictures are distinguished by their relationship to a specific literary work, epic or theatrical. Due to the number and the quality of this kind of mosaics, in the western part of the Roman Empire Africa Proconsularis and Hispania represent two interesting cases that are worth studying. In African and Hispanic mosaics especially (dated from the 1st century B. C. to the 5th A. D.), we can recognize stories that involve Homeric characters: the judgment of Paris, the kidnapping of Helen, the unveiling of Achilles in Skyros, the sacrifice of Iphigenia, Crises’ plea to Agamemnon, the farewell of Achilles and Briseis, the encounter between Glaucus and Diomedes, the quarrel between Achilles and Agamemnon (?), the encounter between Philoctetes and the Greek embassy, the offer of the wine cup of Odysseus to Polyphemus, the encounter between Ulysses and the Sirens. We also find other stories, such as those represented in Greek and Latin plays: the madness of Hercules, the torment of Medea, the story of Phaedra and Hippolytus. The knowledge of these legends and myths, very popular in the Greco-Roman culture at all times, depended on the school and the theatre. Considering the choice of the themes and the way they’re treated in each mosaic, this study is aimed to search for some information about the literary culture of the mosaics’ owners who, unfortunately, remain anonymous but were most probably members of the provincial élites.