La adiponectina es una adipoquina sintetizada exclusivamente en tejido adiposo y cuyos mecanismos de actuación no se conocen todavía con exactitud. Niveles plasmáticos bajos de adiponectina se han correlacionado con la obesidad y con la resistencia a insulina y la hiperinsulinemia, incluso en individuos no obesos. La adiponectina promueve la sensibilidad a insulina y protege de la obesidad y, por tanto, se ha sugerido que podría ser utilizada para mejorar la sensibilidad a insulina en pacientes diabéticos y obesos. El incremento de la oxidación de lípidos en músculo esquelético mediado por la adiponectina se ha considerado como uno de los principales factores que conduce a la mejora en la señalización y la sensibilidad a insulina a nivel sistémico. Estos datos sugerían que la expresión constitutiva de adiponectina en músculo esquelético y sus efectos en este tejido podrían proteger de la resistencia a insulina y la obesidad inducida por una dieta alta en lípidos.En la primera parte del presente estudio, se analizaron los efectos de la expresión de adiponectina en músculo esquelético en la sensibilidad a insulina y la obesidad. Con este fin, se generaron ratones transgénicos que expresaban adiponectina localmente en músculo esquelético. Estos animales se alimentaron con una dieta alta en lípidos. De la misma manera, se expresó adiponectina en músculo esquelético en ratones mediante la utilización de vectores virales. Posteriormente, estos animales también se alimentaron con dieta alta en lípidos para valorar el efecto de la expresión de adiponectina en la sensibilidad a insulina y la obesidad. La adiponectina producida en músculo con ambos métodos no era secretada a circulación, ejerciendo sus efectos exclusivamente en este tejido y no en otros tejidos periféricos como el hígado.Se observó que la adiponectina actuaba a nivel local en el músculo esquelético aumentando la sensibilidad a insulina en condiciones estándar de alimentación a la vez que inducía una mayor predisposición a oxidar ácidos grasos en este tejido. Sin embargo, este efecto de la adiponectina exclusivamente en músculo esquelético no era suficiente para contrarrestar la resistencia a insulina y la obesidad inducidas por la dieta alta en lípidos probablemente a que no ejercía efectos sensibilizadores a la insulina a nivel hepático. La segunda parte del presente estudio se centró en analizar los efectos de la expresión de adiponectina en músculo en un modelo de resistencia primaria a la insulina. En este caso, la resistencia a insulina no era debida a la lipotoxicidad inducida por la ingesta de dieta alta en lípidos sino a un defecto en la señalización de insulina. Para ello, se utilizaron animales genosuprimidos para el gen del Sustrato del Receptor de la Insulina-1 (IRS-1-/-). En primer lugar, los animales IRS-1-/- presentan resistencia severa a insulina y alteración en la tolerancia a la glucosa pero no presentan obesidad. En segundo lugar, este modelo no presenta resistencia a la insulina en hígado, ya que IRS-2 compensa funcionalmente en este tejido la falta de IRS-1. Además, la utilización de este modelo permitió estudiar si los efectos de la adiponectina como sensibilizador de la insulina tenían lugar independientemente de la presencia de IRS-1, el principal sustrato del receptor de la insulina en músculo esquelético. Tras la electrotransferencia del gen de la adiponectina en músculo esquelético de ratones IRS-1-/- se observó que la expresión de adiponectina mejoraba la sensibilidad a insulina. Ello era debido a una normalización en el músculo del metabolismo de la glucosa y no a un aumento en la oxidación de ácidos grasos en estos animales. / Adiponectin is an adipoquine produced exclusively in adipose tissue whose mechanisms of action are not well described. Low serum levels of adiponectin are correlated with obesity, and with insulin resistance and hiperinsulinemia even in non-obese subjects. Adiponectin induces insulin sensitivity and protects from obesity. For these reasons, it has been suggested that adiponectin could be used to improve insulin sensitivity in diabetic and obese patients. The increase in lipid oxidation in skeletal muscle mediated by adiponectin has been postulated as one of the most important factors that lead to the general amelioration of insulin signalling and insulin sensitivity. These facts suggested that constitutive expression of adiponectin in skeletal muscle and its effects in this tissue could protect from insulin resistance and high-fat diet induced obesity.In the first part of the present study, the effects of adiponectin expression in skeletal muscle on insulin sensitivity and obesity were analyzed. To this end, transgenic mice expressing adiponectin in skeletal muscle were generated. These mice were fed with high-fat diet. Also, viral vectors were used to express adiponectin in skeletal muscle of mice. After, to evaluate the effect of adiponectin expression on insulin sensitivity and obesity, these mice were also fed with high-fat diet. The adiponectin produced in muscle with both methods was not secreted to circulation, exerting its effects exclusively in this tissue and not in other peripheral tissues as the liver.An increase in insulin sensitivity in parallel with a greater susceptibility to oxidize fatty acid in skeletal muscle was observed due to local adiponectin action in skeletal muscle of mice fed with standard diet. However, this effect of adiponectin exclusively in skeletal muscle was not enough to counteract the insulin resistance and the obesity induced by a high-fat diet, probably due to the lack of insulin sensitizing effects in liver. The second part of the present study was focused in the analysis of the effects of adiponectin expression in skeletal muscle in a model of primary insulin resistance. The model used was Insulin Receptor Substrate-1 knock-out mice (IRS-1-/-). In these animals, the insulin resistance is not due to the lipotoxicity induced by the high-fat diet but to a defect in insulin signaling. In first place, these mice show severe insulin resistance and impaired tolerance to glucose but are not obese. Second, this model does not show insulin resistance in liver since IRS-2 compensates functionally the absence of IRS-1. In addition, this model allowed to study whether adiponectin insulin sensitizing effects take place independently of IRS-1, the main substrate of insulin receptor in skeletal muscle.After the electrotransference of adiponectin gene in skeletal muscle from IRS-1-/- an amelioration in insulin sensitivity was observed. This was due to a normalization in muscle of glucose metabolism and not to an increase in lipid oxidation in these mice.

L'objectiu principal d'aquesta tesi és la caracterització de la raça bovina Bruna dels Pirineus per tal de conèixer, per una banda, la variabilitat de la raça en relació a la qualitat de la canal, la qualitat de la carn i les característiques bioquímiques del múscul longissimus thoracis (pigments hemo, percentatge de miosina MHC I mitjançant ELISA i activitats enzimàtiques lactat deshidrogenasa i isocitrat deshidrogenasa) i, per l'altra, l'estudi de les seves relacions amb les variables o atributs de l'anàlisi sensorial (olor de vedella, olor de fetge, flavor de vedella, flavor de fetge, tendresa i sucositat), a fi de poder avaluar objectivament el potencial d'aquesta raça.Un total de 74 vedells mascles de la raça Bruna dels Pirineus (provinents de 22 ramaders i engreixats al llarg dels anys 1996-98) van ser deslletats als 7 mesos de mitjana d'edat i amb un pes mitjà de 268 kg. L'alimentació del període d'engreix (171 dies de mitjana) va ser ad libitum, amb una dieta exclusivament vegetal, a base de pinso concentrat i suplementada amb farratge. El pes viu de sacrifici dels animals fou de 541,3 ±29,6 kg, amb una edat mitjana de 380,6 ±34,4 dies.A més a més, també s'estudia l'efecte raça-sistema de producció sobre el color i les característiques bioquímiques del múscul longissimus thoracis (LT) en set races autòctones espanyoles de vacum de carn amb un total de 478 vedells mascles repartits de la manera següent: 70 de l' Asturiana de los Valles (AV), 70 de l' Asturiana de la Montaña (AM), 55 de la Pirenaica (PI), 74 de la Bruna dels Pirineus (BP), 71 de l' Avileña-Negra Ibérica (A-NI), 70 de la Morucha (MO) i 68 de la Retinta (RE). Els vedells es van criar amb les mares en sistema extensiu fins a l'inici del període d'engreix (entre 5 i 7 mesos), el qual va consistir en una alimentació ad libitum i d'acord amb el sistema de producció característic de cada raça. La mitjana d'edat de sacrifici de les diferents races va oscil·lar entre els 363 i els 541dies, mentre que el pes canal es va moure entre els 250 i 334,5 kg. S'observà un efecte significatiu del raça-sistema de producció sobre el color i les característiques bioquímiques del múscul LT. / The main objective of this study was the characterisation of the Bruna dels Pirineus cattle breed in relation to carcass quality, meat quality and longissimus thoracis (LT) biochemical characteristics variability (haem pigments, myosin MHC I percentage, lactate dehydrogenase and isocitrate dehydrogenase activities), and furthermore, to examine their relationships with the sensory analysis variables (beef and livery odour intensity, beef and livery flavour intensity, tenderness and juiciness), in order to evaluate the potential of this breed.A total of 74 young bulls of the Bruna dels Pirineus Breed (from 22 herds and reared along 1996-98) were used. Calves were weaned at about 7 months old, with an average weaning-weight of 286 kg, and fed ad libitum with an exclusively vegetal diet (concentrate and supplemented with hay) during 171 days, on average. Live weight at sacrifice was 541.3 ±29.6 kg, with an average age of 380.6 ±34.4 days. Additionally, the effect of the breed-production system on the colour and the biochemical characteristics of LT muscle in seven local Spanish beef cattle breeds was studied (478 young bulls): 70 from Asturiana de los Valles (AV), 70 from Asturiana de la Montaña (AM), 55 from Pirenaica (PI), 74 from Bruna dels Pirineus (BP), 71 from Avileña-Negra Ibérica (A-NI), 70 from Morucha (MO) and 68 from Retinta (RE). Calves were reared in an extensive regime together with their mothers and started fattening at about 5 to 7 months old. They were fed a breed-specific diet ad libitum. The ingredients always had a vegetable origin. Age at slaughter was between 363 and 541 days; and carcass weight between 250 and 334.5 kg. Significant differences between breed-production systems were found for all the traits evaluated.

n aquest estudi s'ha dut a terme una nova aproximació de teràpia gènica per a la diabetis basada en l'expressió conjunta d'insulina i de glucoquinasa en el múscul esquelètic utilitzant vectors virals adenoassociats de tipus 1 (AAV1). Els ratolins diabètics tractats amb els vectors AAV1-Ins+GK varen recuperar i mantenir la normoglucèmia, tant en condicions d'alimentació com de dejú, al llarg de més de 4 mesos després de la inducció de diabetis experimental. A més, es va observar una normalització de la tolerància a la glucosa i de la ingesta de menjar i d'aigua. Així doncs, l'acció conjunta de la producció basal d'insulina i de l'activitat de la glucoquinasa haurien generat en el múscul esquelètic un "sensor" de la glucosa que permetria la correcta regulació de la glucèmia en ratolins diabètics, evitant així l'aparició de complicacions secundàries.Un dels principals reptes en el camp de la teràpia gènica és el pas dels protocols de transferència gènica des de models murins fins a models animals grans, com ara gossos. Per això, l'última part d'aquest estudi ha pretès iniciar els primers passos en aquesta direcció. L'administració d'un vector AAV1-Ins al múscul esquelètic d'un gos diabètic ha permès, en primer lloc, establir les condicions per a la transferència de vectors a múscul esquelètic de gossos diabètics; i en segon lloc, ha evidenciat la viabilitat d'aquest tractament per contrarestar la hiperglucèmia en condicions de dejuni, i per millorar-ne la tolerància a la glucosa. Així doncs, els estudis realitzats en ratolins han demostrat l'eficàcia a llarg termini del tractament basat en l'ús de vectors adenoassociats per a la producció d'insulina i de glucoquinasa en el múscul esquelètic per contrarestar la hiperglucèmia diabètica i prevenir així l'aparició de complicacions secundàries. D'altra banda, els estudis portats a terme en un model caní han posat de relleu l'efectivitat preclínica de la tècnica en grans animals, com a pas previ al desenvolupament d'assajos clínics. / In this study we designed a new gene therapy approach based on the expression of insulin together with glucokinase in skeletal muscle using adenoassociated virus vectors of serotype 1 (AAV1). AAV-treated diabetic mice completely restored blood glucose levels in fed and in fasted conditions for more than 4 months after diabetes induction. Moreover, the animals normalized glucose tolerance, as well as food and fluid intake. Thus, insulin action together with glucokinase activity have generated a glucose sensor in skeletal muscle that allows tight regulation of glucose levels in diabetic mice, avoiding long term secondary complications.One of the main goals in gene therapy field is to scale up gene transfer protocols from mice to large animal models, such as the dog. For this reason, the last part of this study aimed to develop the first steps in this direction. AAV1 administration of the insulin transgene to skeletal muscle in a diabetic dog established first, the conditions for gene transfer in skeletal muscle of a large animal model and secondly, have shown evidence of the ability of this treatment to counteract diabetic hyperglycemia in fasted conditions and to ameliorate glucose tolerance.In summary, the presented studies in mice have demonstrated the long term efficacy of the treatment using AAV vectors to produce insulin and glucokinase in skeletal muscle to counteract diabetic hyperglycemia and prevent secondary complications. On the other hand, the studies presented in the large animal model demonstrated the preclinical efficacy of the treatment in dogs as a first step towards clinical trials.

Muchos autores han estudiado la estructura y el desarrollo embriológico y ultraestructural del músculo cardíaco. Siendo el corazón el primer órgano interno que manifiesta una actividad visible al presentar un movimiento autónomo, es lógico que atrajese la curiosidad científica y se aplicaran sucesivamente todos los adelantos técnicos para el estudio de su estructura y ultraestructura, especialmente el microscopio óptico, el microscopio de contraste de fase, la histoquímica, el microscopio electrónico, la microscopia con inmunofluorescencia y la autorradiografia.El desarrollo del músculo miocárdico ha sido estudiado ampliamente con el microscopio óptico por varios autores (PATEN y KRAMER, 1933; RAWLES, 1943; ROMANOFF, 1960; ORTS LLORCA y cols. 1963,1967,1968,1970; De HAAN, 1965; entre otros).La puesta a punto del microscopio electrónico permitió a diversos investigadores el estudio de la citodiferenciación del miocardio a nivel ultraestructural (HIBBS, 1956; MUIR, 1957; WAINRACH y SOTELO, 1961; CARAVITA y GIBERTINI, 1966; MANASEK, 1968, 1969,1970; ORTS LLORCA y GONZALEZ DE SANTANDER, 1969; entre otros).A pesar de todos estos estudios, y de otros paralelos en el músculo esquelético (DESSOUKI y HIBBS, 1965; ALLEN Y PEPE, 1965; HEUSON-STIENNON, 1964, 1965, 1967; AUBER, 1969; y ISHIKAWA, BISCHOFF y HOLTZER, 1969), quedan aún muchos interrogantes en la diferenciación de estas células musculares, tales como la aparición y significado de los gránulos densos, la miofibrilogénesis, la asociación complejos de unión y bandas Z, etc.El miocardio fue también uno de los primeros tejidos en ser cultivados fuera del organismo (BURROWS 1910; CARREL, 1914). Los primeros investigadores ya observaron que al cabo de un cierto tiempo de cultivo el miocardio perdía su aspecto sincitial, y las células del cultivo adoptan formas alargadas, similares a fibroblastos; se pensó que este fenómeno era debido a una desaparición de los miocitos por degeneración, quedando únicamente las células acompañantes del tejido conectivo. (CARREL y EBELING, 1924). Otros autores creyeron que las células finales podrían ser miocitos transformados que hubieran regresado a una célula más primitiva, por lo que a este proceso se le denominó desdiferenciación (OLIVO, 1928).Estas modificaciones celulares fueron vistas posteriormente con el microscopio electrónico. (WEISSENFELS, 1962; FIRKET, 1967); pero no hemos encontrado ningún estudio detenido que demuestre de forma clara y secuencial el origen de estas células finales.Nosotros hemos estudiado la diferenciación de los miocitos del miocardio del embrión de pollo a lo largo de su evolución, desde los estadios iniciales hasta algunos días después del nacimiento. Posteriormente hemos realizado dos series de cultivos, de corazón de embrión de pollo, una a partir de un embrión de 4 días y la otra a partir de uno de 7 días, pues entre ambos estadías las células presentan distinto grado de madurez.Hemos comparado los resultados obtenidos con el material cultivado entre sí y con los obtenidos en el material embrionario; al mismo tiempo hemos estudiado el origen de las células "desdiferenciadas" y sus transformaciones progresivas.

La Fru-2,6-P2 es l'activador al·lostèric més potent de l'enzim PFK-1, enzim clau en el control i regulació de la via glucolítica. El paper d'aquest metabòlit en el múscul esquelètic encara no queda molt clar. En el present estudi es presenten dos objectius; el primer és caracteritzar la concentració de Fru-2,6-P2 i el patró d'expressió de les diferents isoformes de l'enzim 6-fosfofructo-2-quinasa/fructosa-2,6-bisfosfatasa durant el desenvolupament del teixit muscular cardíac i esquelètic, tant a nivell proteic (western blot) com a nivell de mRNA (PCR a temps real). Així com, en músculs esquelètics de contracció lenta i ràpida en l'individu adult. El segon objectiu es centra en determinar la importància de la Fru-2,6-P2 en el control de la glucòlisi muscular.El primer objectiu es realitza mitjançant un model experimental que inclou diferents etapes del desenvolupament del cor i del múscul esquelètic de rata (Fetus de 19 dies post-concepció, 2, 5 i 10 dies post-naixement i d'estadi adult). D'aquest estudi es conclou que en l'estadi fetal la concentració de Fru-2,6-P2 en ambdós teixits està controlada per la isoforma ubiqua de l'enzim PFK-2/FBPasa-2, enzim que controla la síntesi i degradació del metabòlit. També s'ha observat com durant el desenvolupament es produeix la substitució de la isoforma ubiqua de l'enzim PFK-2/FBPasa-2 per la pròpia de cada teixit, és a dir, per la cardíaca en cor i la muscular en múscul.Per tal de resoldre el segon objectiu s'ha dissenyat un model experimental d'electroestimulació crònica a baixa freqüència (10 Hz) en conill. El protocol provoca la contracció del múscul tibialis anterior durant 24 hores, a continuació es concedeix un període de desncas de 48 hores. Sobre aquests músculs i per tal d'analitzar la glucòlisi muscular en ells es realitza un test d'exercici emprant el mateix sistema d'electroestimulació a baixa freqüència, durant 1, 3 i 10 segons. Els músculs estimulats i descansats presenten el mateix comportament fisiològic dels músculs en estat de repòs, quan s'aplica un protocol de força i/o de fatiga. La concentració de Fru-2,6-P2 augmenta fruit de l'electroestimulació durant 24 hores, aquest augment es manté fins i tot quan es deixa descansar al múscul fins a 48 hores. L'anàlisi de les concentracions dels metabòlits intermediaris de la glucòlisi després de 48 hores de descans reflexa una recuperació total davant del procés d'electroestimulació. Quan es determina l'estat de la via glucolítica en aquests músculs s'ha observat un augment en la utilització de la mateixa en els primers instants del test d'exercici, coincidint amb un augment significatiu de l'activitat de l'enzim PFK-1, mesurat a través del quocient Fru-1,6-P2/Fru-6-P, principal regulador de la via. Per primera vegada es demostra com un augment persistent de Fru-2,6-P2 pot jugar un paper important en la regulació de la glucòlisi muscular en els primers instants de l'exercici.La impossibilitat d'explicar els increments persistents de Fru-2,6-P2 a través de la isoforma muscular de l'enzim PFK-2/FBPasa-2, fa plantejar l'estudi del patró d'expressió de les diferents isoformes de l'enzim per determinar si es produeix alguna substitució isoenzimàtica que permeti explicar l'increment de la concentració de Fru-2,6-P2. L'anàlisi d'expressió de les isoformes a través de PCR a temps real i western blot permet concloure que l'augment de l'expressió de la isoforma cardíaca juntament amb la disminució de l'expressió de la resta d'isoformes de l'enzim permetrien l'increment de Fru-2,6-P2 observat en el estudi.

Duchenne muscular dystrophy (DMD) is a fatal degenerative disorder of locomotor and respiratory muscles, in which myofibers are progressively replaced by non-muscular fibrotic tissue. Here, we show that fibrin/ogen accumulates in dystrophic muscles of DMD patients and of the mdx mouse model of DMD. Genetic loss or pharmacological depletion of fibrin/ogen in mdx mice attenuated muscular dystrophy progression and improved locomotor capacity. More importantly, fibrin/ogen depletion reduced fibrosis in mdx mouse diaphragm. Our data indicate that fibrin/ogen, through induction of IL-1 Ò, drives the synthesis of TGF Ò by mdx macrophages, which in turn, induces collagen production in mdx fibroblasts. Fibrin/ogen-produced TGF Ò further amplifies collagen accumulation through recruitment and activation of pro-fibrotic alternatively activated macrophages. Fibrin/ogen also stimulated collagen synthesis directly in mdx fibroblasts, via Ñv Ò3 integrin engagement. In addition, when analyzing a group of 39 DMD patients, fibrin/ogen accumulation in locomotor muscles was found associated with fibrosis and disease severity. These data unveil a novel role of fibrin/ogen in muscular dystrophy and, importantly, in the replacement of muscle by fibrotic tissue.

Resultats anteriors mostraven que rates amb obesitat nutricional ("dieta de cafeteria") tenien un perfil metabòlic d'estalvi de nitrogen, mentre que pel model d'obesitat genètica (Zucker (fa/fa)) es suggeria un malbaratament de nitrogen. Es mostra una reducció en la taxa de recanvi d'alanina per l'animal sencer en el model d'obesitat nutricional, i un increment en el model d'obesitat genètica. La fracció anabòlica de la taxa és la responsable d'aquestes alteracions, suggerint perturbacions en el metabolisme de proteïnes. S'estudiaren músculs individuals, escollits per a assolir un rang ampli de perfils fibril•lars. L'obesitat genètica causa una reducció del contingut en proteïna, principalment en els músculs lents i oxidatius, la qual cosa correlaciona amb un increment en l'activitat µ-calpaïna, congruent amb una taxa de degradació de proteïnes incrementada Per contra, a l'obesitat nutricional, s'observa un increment en el contingut de proteïnes, fonamentalment en els músculs ràpids i glicolítics que no es va poder associar a variacions en l'activitat del sistema calpaïna, congruent amb una taxa de síntesi de proteïnes incrementada

Resultats anteriors mostraven que rates amb obesitat nutricional ("dieta de cafeteria") tenien un perfil metabòlic d'estalvi de nitrogen, mentre que pel model d'obesitat genètica (Zucker (fa/fa)) es suggeria un malbaratament de nitrogen. Es mostra una reducció en la taxa de recanvi d'alanina per l'animal sencer en el model d'obesitat nutricional, i un increment en el model d'obesitat genètica. La fracció anabòlica de la taxa és la responsable d'aquestes alteracions, suggerint perturbacions en el metabolisme de proteïnes.S'estudiaren músculs individuals, escollits per a assolir un rang ampli de perfils fibril·lars. L'obesitat genètica causa una reducció del contingut en proteïna, principalment en els músculs lents i oxidatius, la qual cosa correlaciona amb un increment en l'activitat µ-calpaïna, congruent amb una taxa de degradació de proteïnes incrementada Per contra, a l'obesitat nutricional, s'observa un increment en el contingut de proteïnes, fonamentalment en els músculs ràpids i glicolítics que no es va poder associar a variacions en l'activitat del sistema calpaïna, congruent amb una taxa de síntesi de proteïnes incrementada.

En aquest treball de tesis doctoral s'estudia el paper de l'estrès oxidatiu tant a la etiologia com a la patofisiologia del dany vascular associat a la malaltia d'Alzheimer. Es demostra la capacitat de les cèl·lules musculars llises vasculars de produir pèptid β-amiloide (Aβ). L'estrès oxidatiu associat a edats avançades, estimula el processament amiloidogènic de l' APP a cèl·lules musculars llises vasculars portant a un augment de producció d' Aβ1-40 i Aβ1-42 contribuint així, a la formació dels depòsits amiloides vasculars. Alhora, els depòsits amiloides vasculars indueixen dany vascular a través d'estrès oxidatiu, a on la nitrotirosinació de proteïnes juga un paper clau en la inactivació d'enzimes essencials per la viabilitat cel·lular. La vitamina E i els estrogens tenen un efecte protector a neurones i cèl·lules musculars llises vasculars mentre que la vitamina E, però no els estrogens, és capaç de protegir les cèl·lules endotelials davant la toxicitat induïda pel pèptid Aβ. / In this thesis we study the effect of oxidative stress in the etiology and pathophysiology of the vascular damage associated to Alzheimer's disease. We demonstrate the production of amyloid-β-peptide (Aβ) by vascular smooth muscle cells. Oxidative stress related to advance ages, induces the amyloidogenic APP cleavage producing an increase of Aβ1-40 and Aβ1-42 by vascular smooth muscle cells, which in tum contribute to vascular amyloid deposits generation. Vascular amyloid deposits induce oxidative stress, in which protein nitrotyrosination plays a key role in essential enzymes inactivation. Vitamin E and estrogens are able to protect neurons and vascular smooth muscle cells while vitamin E, but not estrogens, is able to protect endothelial cells against Aβ-mediated toxicity.