No description available.

La Esclerosis Multiple (EM) se ha considerado una enfermedad autoinmune mediada por linfocitos T con un comportamiento oscilatorio prototípico, caracterizado por la presencia de brotes clínicos. Por tanto, comprender la dinámica de las células del sistema inmune que gobiernan el curso de EM tendrá muchas implicaciones en cuanto al conocimiento de su patogenia y en cuanto a la inmunoterapia. En este trabajo se ha utilizado la técnica de la citometría de flujo para analizar el comportamiento dependiente del tiempo de los linfocitos T antígeno específicos, tanto efectores (Teff) como reguladores (Treg) y su activación. También se ha analizado el comportamiento a lo largo del tiempo de la microglía, estudiándose también sus ciclos de activación. El estudio de estas poblaciones celulares se ha realizado en el modelo animal de EM, la Encefalomielitis Autoinmune Experimental (EAE) en ratones C57B6 ; comparándose los datos experimentales con un modelo matemático de regulación cruzada de las dinámicas de linfocitos T en la enfermedad autoinmune. RESULTADOS: Se encontró que las células Teff y Treg específicas para la glicoproteina de la mielina del oligodendrocito(MOG) desarrollaron unas dinámicas oscilatorias acopladas con un periodo de 4-5 días y una amplitud decreciente que fue siempre más grande para la población de Teff, en concordancia con el modelo matemático. La activación de la microglía siguió las oscilaciones de las células Teff MOG específicas en los órganos linfoides secundarios, pero se activó antes de la entrada de linfocitos T MOG específicos en SNC. Finalmente, se estudió el papel de la depleción de linfocitos B, inducida por la terapia anti-CD20, en las dinámicas de las células T en el modelo de EAE. En este grupo que recibió el tratamiento anti-CD20, la EAE que se vió fue más grave, apareciendo antes y alcanzando un score mayor. Se vio que la depleción de linfocitos B disminuye la expansión de Teff antígeno específicas, aunque su comportamiento oscilatorio persiste. Sin embargo, el efecto de la depleción de linfocitos B fue más significativo en la población de Treg ; viéndose un efecto más profundo en Treg en SNC, lo cual se correspondía con la persistente activación de la microglía y el empeoramiento de la enfermedad. El modelo matemático de la regulación de linfocitos T después de la terapia anti-CD20 sugiere que la depleción de linfocitos B influencia en las dinámicas de células T mediante un ajuste preciso se sus umbrales de activación. CONCLUSIONES : El estudio pone en valor la regulación cruzada de las poblaciones linfocitarias (Teff MOG+ -Treg MOG+ ) y su contribución en el resultado de la respuesta inmune, entre otros factores. La regulación cruzada entre Teff y Treg genera dinámicas oscilatorias estables que mantienen la homeostasis en salud, pero que también promueven el comportamiento remitente-recurrente en condiciones de autoinmunidad. Las dinámicas oscilatorias de LT tienen un origen intrínseco en la regulación fisiológica de la respuesta inmune adaptativa, la cual influencia el fenotipo de la enfermedad y la respuesta a la inmunoterapia. Las subpoblaciones de LT MOG+ y de la microglía presentan dinámicas oscilatorias acopladas e interconectadas durante el ataque autoinmune en el tejido nervioso. Los modelos matemáticos identifican la activación de LTreg como un elemento capital en las dinámicas de la respuesta inmune que gobierna la susceptibilidad a la enfermedad autoinmune. IMPLICACIONES PARA LA INMUNOTERAPIA: Las terapias inmuno-moduladoras, como anti-CD20, no revierten la respuesta patogénica de las enfermedades autoinmunes, sino que las mantienen en un estado dinámico que es menos nocivo. LT reg son diana para la inmunoterapia, bien sea en un sentido directo, o indirecto como en el caso de una terapia anti-CD20. La terapia ideal en este nivel debería implicar un ajuste preciso de las dinámicas de LT antígeno-específicos a largo plazo para mantenerlas en un nivel lo más cercano posible al estado de homeostasis. El resultado final de la enfermedad dependerá de las dinámicas de todas las poblaciones implicadas y del momento en el cual la terapia comienza / BACKGROUND: Multiple Sclerosis (MS) is considered a T-cell-mediated autoimmune disease with a prototypical oscillatory behavior, as evidenced by the presence of clinical relapses. Understanding the dynamics of immune cells governing the course of MS, therefore, has many implications for immunotherapy. Here, we used flow cytometry to analyze the time-dependent behavior of antigenspecific effector (Teff) and regulatory (Treg) T cells and microglia in mice model of MS, Experimental Autoimmune Encephalomyelitis (EAE), and compared the observations with a mathematical crossregulation model of T-cell dynamics in autoimmune disease. RESULTS: We found that Teff and Treg cells specific to myelin olygodendrocyte glycoprotein (MOG) developed coupled oscillatory dynamics with a 4- to 5-day period and decreasing amplitude that was always higher for the Teff populations, in agreement with the mathematical model. Microglia activation followed the oscillations of MOG specific Teff cells in the secondary lymphoid organs, but they were activated before MOG-specific T-cell peaks in the CNS. Finally, we assessed the role of Bcell depletion induced by anti-CD20 therapy in the dynamics of T cells in an EAE model with more severe disease after therapy. We observed that B-cell depletion decreases Teff expansion, although its oscillatory behavior persists. However, the effect of B cell depletion was more significant in the Treg population within the CNS, which matched with activation of microglia and worsening of the disease. Mathematical modeling of T-cell cross-regulation after anti-CD20 therapy suggests that B-cell depletion may influence the dynamics of T cells by fine-tuning their activation. CONCLUSIONS: The oscillatory dynamics of T-cells have an intrinsic origin in the physiological regulation of the adaptive immune response, which influences both disease phenotype and response to immunotherapy.

Los tumores estromales del tracto gastrointestinal (GISTs) son las neoplasias estromales más frecuentes en esta localización. Expresan c-kit (CD117) y CD34 de forma característica. Los GIST presentan mutaciones (“gain-of-function”) en uno de los dos genes de receptores tirosinquinasa (c-KIT y PDGFRA), aunque en el 10% no se detectan mutaciones (GIST “wild-type”). En los GISTs, destaca la implicación de los microRNA-221, 222 y 494. Estos microRNA se unen al mRNA del gen c-KIT y su infraregulación implica un aumento de expresión proteica de c-kit. Los objetivos planteados en este estudio son los siguientes, aplicados a una serie de casos de GIST estudiados en Parc Taulí Sabadell Hospital Universitari: determinar la asociación entre parámetros clínico-patológicos, inmunohistoquímicos e índice de proliferación celular Ki-67; determinar las mutaciones de los genes c-KIT y PDGFRA y niveles de expresión de miRNA-221, 222 y 494 y correlacionar con los grupos de riesgo pronóstico (criterios AFIP-Miettinen 2006), parámetros clínico-patológicos e inmunohistoquímicos y progresión tumoral; establecer un patrón molecular diferencial entre los diferentes grupos de riesgo y aplicar y determinar el “nomograma” del SKCC para predecir la probabilidad de supervivencia libre de recurrencia a los 2 y 5 años y comparar con las probabilidades observadas. Las conclusiones obtenidas en nuestro estudio son las siguientes: La presencia de necrosis, positividad de intensidad marcada (3+) para c-kit, positividad para c-kit con patrón de Golgi, expresión elevada de Ki-67 y elevada tendencia a presentar metástasis, se asocian con más frecuencia a GISTs del grupo de alto riego. Los GISTs con morfología fusocelular y mixta se asocian a peor comportamiento biológico que los GISTs con morfología epitelioide. La mutación en el exón 11 se asocia con más frecuencia a pacientes de edad más avanzada, mujeres, localización en intestino delgado, morfología fusocelular y positividad con intensidad marcada (3+) para c-kit. Los tipos de mutación deleción/indel tienen más tendencia a distribuirse en GISTs localizados en intestino delgado, de alto riesgo y muestran menor supervivencia global que los GISTs con mutaciones puntuales. La mutación en el exón 9 se asocia con más frecuencia a GISTs localizados en intestino delgado, de morfología de tipo mixto y con valores de expresión de Ki-67 elevados. Los casos con mutación en el exón 9 de c-KIT y en el 18 de PDGFRA tienen más tendencia a expresar CD34 que el resto de mutaciones. La mutación en el exón 18 se asocia con más frecuencia a sexo masculino, localización gástrica, morfología epitelioide, matriz mixoide y grupo de muy bajo riesgo. Los GISTs wild-type se localizan con más frecuencia en estómago, presentan morfología fusocelular y vacuolización citoplasmática. En relación a los niveles de expresión de miRNAs: la mayoría de casos presentan niveles de expresión inferiores a 1. Diferencias de expresión en los distintos miRNAs se han asociado a parámetros clínico-patológicos y evolutivos como: localización, positividad para CD34, grupos de riesgo, tipo histológico, intensidad y patrón de c-kit y supervivencia específica. Todos los casos de GISTs wild-type de nuestra serie han mostrado niveles de expresión de miRNAs inferiores a 0,7. Aplicado el nomograma se observa que las predicciones tienden a cumplirse en los casos con alta probabilidad de supervivencia libre de recurrencia a los 2 años (80-100%), aunque no se demuestran diferencias estadísticamente significativas. / Gastrointestinal stromal tumors (GISTs) are the most common stromal malignancies in this location. GISTs express c-kit (CD117) and CD34 characteristically. Mutations (gain-of-function) are detected in one of two receptor tyrosine kinase genes (c-KIT and PDGFRA), although in 10% of GISTs mutations are not detected (GIST "wild-type"). In these tumors, involvement of microRNA-221, 222 and 494 has been described. These miRNAs bind to mRNA of c-KIT gene and its downregulation implies increased expression of c-kit protein. The aims of this study, applied in a series of GIST cases studied in Parc Taulí Sabadell Hospital Universitari, are: to determine the association between clinicopathological and immunohistochemical parameters and cell proliferation index (Ki-67); to determine the mutations of c-KIT and PDGFRA genes and expression levels of miRNA-221, 222 and 494 and correlate with prognostic risk groups (criteria AFIP-Miettinen 2006), clinicopathological and immunohistochemical parameters, and tumor progression; to establish a differential molecular signature between different risk groups; and to determine the "nomogram" of the SKCC for predicting the probability of recurrence-free survival at 2 and 5 years and compare with the observed probabilities. Conclusions obtained from our study are: Presence of necrosis, strong intensity (3+) for c-kit, c-kit-positive Golgi pattern, high expression of Ki-67 and high tendency to metastasize, are most often associated with GISTs of high-risk group than the other risk groups. GISTs with spindle and mixed cell morphology are associated with worse biological behaviour than GISTs with epithelioid morphology. Mutation in exon 11 is most often associated with older patients, women, small bowel localization, spindle cell morphology and strong intensity (3 +) for c-kit. Delection/indel types of mutation are more likely to be distributed in GISTs located in small bowel and high-risk group, and show lower overall survival that GISTs with punctual mutations. Mutation in exon 9 is more often associated with small bowel location, mixed morphology and high expression values of Ki-67. GIST with mutation in exon 9 of c-KIT and exon 18 of PDGFRA are more likely to express CD34 than other mutations. Mutation in exon 18 is more often associated with male gender, gastric location, epithelioid morphology, myxoid matrix and very low-risk group. The wild-type GISTs are found more often in stomach, with spindle cell morphology and cytoplasmic vacuolization. In relation with the expression levels of miRNAs, most cases present expression levels below 1. Differences in expression of the different miRNAs have been associated with some clinicopathological and biological behaviour parameters as: location, CD34 positivity, risk groups, histological type, intensity and pattern of c-kit and specific survival. All cases of wild-type GISTs in our series have shown miRNAs expression levels less than 0.7. When applying the nomogram, predictions and real values tend to coincide in cases with high probability of recurrence-free survival at 2 years (80-100%), although no statistically significant differences were found.

OBJETIVOS: Valorar la utilidad del tratamiento en estadios I y II de cáncer de labio mediante braquiterapia de alta tasa de dosis (ATD) y el empleo de nuevos aplicadores cutáneos. Establecer la eficacia y morbilidad de las dosis terapéuticas administradasMATERIAL Y MÉTODOS: Desde febrero de 1992 hasta diciembre de 2000, fecha en que se cierra el estudio, un total de 56 pacientes con cáncer de labio (49 T1N0M0 y 7 T2N0M0) han sido tratados mediante braquiterapia de ATD con moldes personalizados desde la superficie cutánea. La dosis mínima en el tumor fue de 6000 a 7000 cGy aplicada en 33 a 38 fracciones a 180 cGy/fracción.RESULTADOS: Mediante los moldes personalizados se logró una distribución de la dosis uniforme en la superficie del labio y a 5 mm de profundidad correspondiente al área del aplicador. A esta profundidad, las diferencias entre las zonas de máxima y mínima dosis nunca alcanzaron valores superiores al 5% de la dosis prescrita. Dado el gradiente de dosis, a 5 mm de la periferia de los aplicadores la dosis detectada fue despreciable. En todos los pacientes se produjo una remisión completa del tumor. La supervivencia libre de enfermedad (SLE) fue determinada mediante el método de Kaplan-Meier y permaneció invariable en el 96% a partir del primer año de seguimiento hasta el final del estudio pues en el octavo y décimo mes postratamiento se detectaron dos casos de metástasis ganglionar que fueron tratados con cirugía selectiva sin volver a aparecer en ningún caso más enfermedad metastásica ni recidiva local. La tolerancia al tratamiento fue excelente en todos los casos. No hubo complicaciones severas inmediatas ni tardías al tratamiento y el grado de estética y función fue bueno o excelente en 55 de 56 casos. CONCLUSIONES: 1º) La eficacia del tratamiento ha resultado buena o excelente pues: a) Se ha obtenido un completo control local del tumor; b) La SLE fue del 96,5% a los 3 años de seguimiento, con 2 únicos casos de metástasis ganglionares dentro del primer año de seguimiento; c) De los pacientes fallecidos antes de llegar al final del estudio, ninguno lo hizo por causa atribuíble a su cáncer de labio. 2º) La pauta administrada ha resultado eficaz y bien tolerada (180 cGyfracción 5dias/semana hasta 60-70 Gy). 3º) Los nuevos moldes han resultados cómodos, seguros y reproducible su posición en cada fracción administrada. 4º) El grado de estética y función ha sido bueno o excelente en todos los casos excepto uno, con resultado estético regular.

El pacient obès mòrbid candidat a cirurgia bariàtrica (CB) és un model ideal extrem que permet estudiar la Síndrome d’apnea-hipoapnea obstructiva del Son (SAOS) i les seves conseqüències cardio-metabòliques, associades o no a la pròpia obesitat. Resulta també interessant investigar si existeix alguna manera d’optimitzar la detecció dels pacients que pateixen una SAOS greu abans de la cirurgia per agilitzar el seu maneig respiratori peri-operatori. I també falta per conèixer l’efecte de la CB sobre la resolució de la SAOS. PRIMER TREBALL: Hipòtesis: La presencia d’una SAOS se associa a un pitjor perfil metabòlic en els pacients amb obesitat mòrbida. Metodologia: Estudi prospectiu transversal de cohorts en 159 pacients inclosos de manera consecutiva en el programa de CB. La SAOS es defineix amb un índex d’apnea-hipoapnea (IAH) >=15 events/hora mitjançant una polisomnografia intrahospitalària (PSG). Les determinacions analítiques, antropomètriques i pressió arterial es van recollir el matí següent a la PSG. La síndrome metabòlica (MetS) es defineix en base als criteris modificats de la National Cholesterol Education Program Adult Treatment Panel III. Resultats: La SAOS es molt prevalent: 98% (IAH ≥5 events/h). Els pacients amb SAOS presenten més MetS que els pacients sense SAOS (70% vs 36%, p 0.001). A mesura que augmenta la gravetat de la SAOS, el perfil metabòlic progressivament empitjora. L’IAH se associa amb la majoria de components metabòlics independentment. La presencia de SAOS quasi triplica l’odds ratio de presentar MetS (2.8, 95% CI 1.3–6.2; p0.009) després d’ajustar per edat, sexe i IMC. SEGON TREBALL: Hipòtesis: En pacients candidats a CB es pot construir un model predictiu per detectar una SAOS greu basant-se en variables clíniques senzilles evitant la necessitat de realitzar un estudi reglat de son. Metodologia: igual que el primer treball. Variable dependent: SAOS greu definit com un IAH >= 30 events/hora mitjançant PSG. Variables independents potencialment predictives: antropomètriques i clíniques en el primer model i afegint dades de la pulsi-oximetria (índex de dessaturació d’oxigen >=3%, ODI3%) en el segon model. Resultats: La aplicació del model descarta el 45% dels pacients de forma ràpida i segura: el 15% amb paràmetres clínics (edat, diàmetre cintura, pressió arterial sistòlica e apnees nocturnes objectivades) i el 30% restant afegint l’ODI3%. Els valors predictius del model son: Se 91%, Sp 90%, VPP 92%, VPN 89% i precisió global 0.90 (95% CI 0.84 - 0.94). TERCER TREBALL Hipòtesis: En pacients amb obesitat mòrbida i SAOS, la pèrdua de pes post-quirúrgica no sempre determina la curació de la SAOS. Metodologia: Estudi de dades aparejades intra-subjecte: avaluar la presencia/gravetat de la SAOS pre i post-CB. Els pacients amb un IAH preCB >15 events/hora van ser revaluats 1 any post-CB (n=59). Resolució de la SAOS si IAH postCB <5events/hora i milloria si (IAH preCB – IAH postCB)/IAH preCB >= 0.5. Resultats: La pèrdua ponderal un any post-CB es relaciona amb una milloria significativa de la SAOS en la gran majoria dels pacients (88% presenten un IAH postCB <30); no obstant, la presencia d’una SAOS moderada (IAH postCB 30-15) persisteix en un 27% i la resolució completa només en un 19% (IAH postCB <5). Una reducció significativa de l’IMC postCB no reflecteix necessàriament una reducció significativa de l’IAH postCB en tots els casos. CONCLUSIONS La SAOS s’associa amb un pitjor perfil metabòlic en el pacient obès mòrbid candidat a CB independentment de l’edat, el sexe i l’adipositat central. El modelo de predicció proposat podria ser una eina inicial molt útil per detectar precoçment la SAOS greu en programes multidisciplinaris de CB. La pèrdua ponderal post-CB a l’any de seguiment suposa una milloria significativa de la gravetat de la SAOS en la majoria dels pacients. Però més de una tercera part continuen presentant una SAOS residual de caràcter lleu-moderada malgrat haver assolit la pèrdua ponderal optima. . / Morbidly obese (MO) patients submitted to bariatric surgery (BS) can be an ideally extreme model to investigate the association between obstructive sleep apnea (OSA) and its cardio-metabolically consequences related or not to severe obesity. A systematic OSA screening before BS should be an optimal recommendation; however there is still no reliable way to detect this condition without an objective sleep study. It is also becoming a major healthcare challenge to better understand the specific BS outcomes on OSA severity after one-year follow-up. This thesis consists of 3 related works. The first 2 works were derived from a prospective multicentre cross-sectional study in 159 consecutive subjects before BS. OSA was defined as an apnoea/hypopnoea index(AHI) ≥15 events/hour by an overnight polysomnography. Anthropometrical, blood pressure and fasting blood measurements were obtained the morning after. Metabolic syndrome (MetS) was defined according to National Cholesterol Education Program Adult Treatment Panel III modified criteria. The first work analyzed the association between OSA and MetS regardless of severe obesity. The second work attempted to find a simple predictive model to detect those patients suffering from severe OSA before BS using clinical parameters and pulse oximeter data. The last work was obtained from a previous retrospective sleep database where 61 patients with OSA diagnosis done before BS were revaluated one year after surgery. The overall main results were the following: OSA was associated with a more severe metabolic profile in MO patients, independent of age, sex, and central adiposity and smoking. The proposed two-step predictive model based on clinical parameters +/- pulse oximeter data could be a useful first screening tool to detect those patients suffering from severe OSA before BS avoiding more complex sleep studies and optimizing sleep unit resources. Bariatric weight loss resulted in significant OSA improvement after medium-term follow-up in most patients, but some of them persisted having residual OSA although they achieved optimal weight loss.

Tesi realitzada a: Unitat d‟Endoscòpia. Servei de l‟Aparell Digestiu Hospital Universitari de Bellvitge–IDIBELL, Universitat de Barcelona / Introducció: l’ecoendoscòpia (USE) digestiva ha evolucionat d’un paper diagnòstic, a una indicació més intervencionista. A més, presenta una relació estreta amb la colangiopancreatografia retrògrada endoscòpica (CPRE) en la patologia biliopancreàtica. Hipòtesis: La USE té un gran potencial intervencionista diagnòstic i terapèutic en hospitals terciaris. Les innovacions tecnològiques afavoreixen el seu paper. La combinació de la USE amb la CPRE, com tècniques intervencionistes, presenta uns beneficis clínics i econòmics al ser complementàries. Objectius: avaluar: 1) la utilitat de la USE-PAAF en el diagnòstic de tumors neuroendocrins; 2) el drenatge de col•leccions pancreàtiques guiat per USE mitjançant una pròtesis metàl•lica d’aproximació luminal; 3) la combinació de la USE i CPRE en un mateix procediment en patologia biliopancreàtica: impacte clínic i econòmic. Metodologia: Estudi 1: inclusió de 55 pacients amb sospita de T. Neuroendocrí estudiats per USE. En 15 casos, es realitzaren USE-PAAF i en 12 casos, estudi immunocitoquímic. Estudi 2: inclusió de 19 drenatges transmurals de col•leccions per USE. Nou casos amb pròtesi metàl•lica de disseny ‘diàbolo’ comparats amb 10 drenatges previs amb pròtesis plàstica. Estudi 3: inclusió prospectiva de procediments combinats USE-CPRE entre abril 2009 - Març 2012. Registre de variables clíniques, tècniques, i econòmiques. Anàlisi estadístic univariant (X2 i test de t Student). Resultats: Estudi 1: Sensibilitat del 100%, precisió i valor predictiu positiu del 89%. No complicacions relacionades amb la USE-PAAF. Estudi 2: pròtesis metàl•liques AXIOS: temps del procediment 25±13 min, èxit tècnic 88.8%, 1 complicació, no migracions, 1 recurrència. Pròtesis plàstiques: 2 migracions, 2 recurrències, 2 complicacions. El número de stents (n=15) i el temps (42.8±3.1 min) són significativament superiors utilitzant pròtesis plàstiques. Estudi 3: procediments combinats; USE + CPRE (n=9), USE-PAAF+CPRE (n=32) i drenatge biliar guiat per USE després de CPRE fallida (n=16). Duració mitjana, 65±22.2 min. Cost estimat de l’estratègia combinada de 3.437€, i de 4.095€ en sessions separades. Estimació d’un estalvi de 658€ per procediment combinat (total 36.189€). / Background: Endoscopic ultrasonography (EUS) and Endoscopic Retrograde Cholangiopancreatography (ERCP) are often required in patients with pancreaticobiliary disorders. Aims: to assess the clinical impact and costs savings of a single session EUS-ERCP. Methods: Patient and intervention data from April 2009 to March 2012 were prospectively recruited and retrospectively analyzed from a database at a tertiary hospital. Indications, diagnostic yield, procedure details, complications and costs were evaluated. Results: Fifty-five scheduled combined procedures were done in 53 patients. The accuracy of EUS-FNA for malignancy was 90%. The main clinical indication was a malignant obstructing lesion (66%). The ERCP cannulation was successful in 67%, and in 11/15 failed ERCP(73%), drainage was completed thanks to an EUS-guided biliary drainage (BD): 6 transmurals, 5 rendezvous. Eight patients(14%) had related complications: bacteremia (n=3), pancreatitis (n=2), bleeding (n=2) and perforation(n=1). The mean duration was 65±22.2min. The mean estimated cost for a single session was €3,437, and €4,095 for two separate sessions. The estimated cost savings using a single-session strategy was €658 per patient, representing a total savings of €36,189. Conclusion: Combined EUS and ERCP is safe, technically feasible and cost beneficial. Furthermore, in failed ERCP cases, the endoscopic BD can be completed with EUS-guided biliary access in the same procedure.

Tesi realitzada en el Programa de Doctorat de Biomedicina / El Rabdomiosarcoma (RMS) es el tumor de partes blandas más común en la infancia. Los pacientes con enfermedad diseminada continúan teniendo un mal pronóstico a pesar del uso de terapias intensivas. En este trabajo se evidencia la expresión y activación notable de la vía Notch en RMS y se demuestra la implicación de la vía como elemento clave en la regulación de mecanismos de adhesividad, movilidad e invasividad en células de RMS. Además se propone un mecanismo de regulación de estos procesos, mediado por Notch, a través de la regulación positiva de varias moléculas de adhesión, tales como la N-Caderina e Integrina-α9. Así mismo, se describen los efectos observados de la inhibición de la vía Notch in vivo y se profundiza en la caracterización del estado muscular inmaduro propio del RMS según los niveles de expresión de varios genes claves para el proceso de la miogénesis, tales como la vía Notch, la N-Caderina y la Integrina-α9 en un amplio abanico de tumores de RMS. / Rhabdomyosarcoma (RMS) is the commonest type of soft-tissue sarcoma in children. Patients with metastatic RMS continue to have very poor prognosis. This work provides evidence of Notch pathway expression and activation in RMS and it demonstrates a critical role of the Notch pathway in the activation of the process that leads to cell mobility and invasiveness in RMS cells. Furthermore N- cadherin and α9-integrin are postulated as leading actors in the association between the Notch pathway and promotion of cell adhesion, motility and invasion, pointing to these proteins and the Notch pathway itself as interesting putative targets for new molecular therapies against metastases in RMS. It also describes the observed effects of the inhibition of the Notch pathway in vivo.

Programa Doctorat de "Medicina", línia Fisiopatologia de les Malalties Medicoquirúrgiques, grup de recerca Malalt Crític i Emergències. / Antecedents del tema Posteriorment a l’estudi de Van den Berghe, es van anar aplicant a les diferents UCI’s els protocols de Intensive Insulin Therapy (IIT, insulinoteràpia intensiva) en base a la disminució de la morbimortalitat en pacients tractats amb IIT respecte el tractament amb Conventional Insulin Therapy (CIT, insulinoteràpia subcutània convencional amb sliding-scales). Els protocols de IIT van comportar un increment de la incidència d’hipoglicèmia greu, que es va relacionar amb la mortalitat, a l’igual que la variabilitat de la glicèmia. Cal considerar l’extracció de mostres de sang a través del catèter arterial, per evitar les puncions capil•lars de repetició per l’anàlisi de la glicèmia. Objectius Analitzar la hipoglicèmia, hiperglicèmia i variabilitat de la glicèmia en pacients tractats amb dos protocols diferents de IIT vs CIT, en funció del tipus de mostra utilitzada per l’anàlisi de la glicèmia. Avaluar les complicacions associades al catèter arterial quan s’utilitza per l’extracció horària de mostres de sang, comparant dos tipus de circuits arterials diferents. Analitzar la fiabilitat dels valors de glicèmia obtinguts de sang arterial i glucòmetres portàtils (POC). Metodologia Article 1: estudi descriptiu de la prevalença de hipoglicèmia greu (<50 mg/dL) i moderada (entre 50-80 mg/dL) associada al tipus de insulinoteràpia, i segons tipus de mostra utilitzada per l’anàlisi, sempre amb POC. Article 2: estudi prospectiu de cohorts amb dos períodes d’estudi: període 1, protocol IIT amb rang de control glicèmic estricte (110-140 mg/dL) vs període 2, IIT amb rang més laxe (140-180 mg/dL) comparant la incidència d’hipoglicèmia, hiperglicèmia (> 216 mg/dL) i variabilitat de la glicèmia entre protocols IIT i CIT. Article 3: assaig clínic obert a 90 pacients portadors de catèter arterial radial randomitzats a circuit arterial xeringa vs connector clau (needleless). Les glicèmies obtingudes de sang arterial i punció capil•lar amb POC es van comparar amb les obtingues de sang venosa i anàlisi al laboratori de l’hospital. Resultats En l’article 1, es van analitzar 6636 glicèmies de 144 pacients crítics. Es van detectar més hipoglicèmies moderades en sang arterial que per punció capil•lar (4,5% vs 2,8%; P = 0,014). No es van trobar diferències en el nombre d’hipoglicèmies entre IIT vs CIT al comparar només glicèmies obtingudes per punció capil•lar (2,3% vs 2,8%; P = 0,213). Hipoglicèmia greu igual en ambdós tractaments. En l’article 2: es van estudiar 221 pacients, amb 12825 valors de glicèmia. La hipoglicèmia es va relacionar amb ingesta nutricional discontínua, rang de control glicèmic de 110-140 mg/dL i IMC baix (P = 0,002). La hiperglucèmia es va relacionar exclusivament amb l’antecedent de diabetis mellitus (OR 2,6 [IC95% 1,6-4,5]). La variabilitat de la glicèmia es va relacionar amb una ingesta nutricional discontínua, IMC baix, insulinització amb CIT, ser diabètic, edat avançada i APACHE II elevat (P < 0,001). En l’article 3, cap dels 90 pacients randomitzats va presentar bacterièmia per catèter arterial (12776 manipulacions) en comparació al grup control (0,38 episodis x 1000 catèters/dia, 13075 manipulacions). Les complicacions del catèter no foren significatives en cap de les branques. La glicèmia obtinguda de sang arterial i POC fou igual de fiable que l’obtinguda per sang venosa i anàlisi al laboratori excepte quan l’hematòcrit era < 25%. Conclusions Els protocols de IIT són efectius per disminuir la variabilitat de la glicèmia i controlar la hiperglicèmia en comparació a la CIT. Un rang òptim de 110-140 mg/dL és segur sense augmentar la incidència d'hipoglicèmia greu (< 50 mg/dL). El nombre d'hipoglicèmies moderades (entre 50-80 mg/dL) és major respecte el tractament amb CIT, però només es detecten quan s'utilitzen mostres de sang arterial per l'anàlisi de la glicèmia. Per aquest motiu, caldria utilitzar el catèter arterial per l'extracció horària de les mostres de sang arterial, ja que l'alta freqüència en la manipulació del catèter i la reintroducció del volum de rebuig per evitar l'anèmia iatrogènica, no incrementa les complicacions associades al catèter. / Background Van den Berghe reported lower morbidity and mortality rates with Intensive Insulin Therapy (IIT) than with sliding-scale, Conventional Insulin Therapy (CIT). Intensive care units implemented IIT protocols, and severe hypoglycemia incidence (associated with mortality, as was glycemic variability) increased. Frequent glycemia testing is needed; drawing blood from arterial catheters is preferable to repeated fingersticks. However, accuracy of each method requires analysis. Objectives To analyze hypoglycemia, hyperglycemia, and glucose variability incidence in two patient groups treated with different IIT protocols vs CIT, based on sample type (arterial or fingerstick). To evaluate complications associated with hourly arterial catheter handling, comparing two types of arterial setup. To assess the accuracy of glycemia values obtained from arterial blood samples using point-of-care (POC) glucometers. Methodology Article 1: descriptive study of severe (<50 mg/dL) and mild (50-80 mg/dL) hypoglycemic events by type of insulin therapy and type of blood sample analyzed at POC. Article 2: two-level prospective cohort study: IIT protocol with strict glycemic control (110-140 mg/dL) vs IIT with higher range (140-180 mg/dL), comparing hypoglycemia, hyperglycemia (>216 mg/dL), and glucose variability index for IIT protocols and CIT. Article 3: open clinical trial; 90 patients with radial arterial catheter, randomized to an arterial circuit with a syringe or needleless setup. Glycemia values in POC analysis of arterial and fingerstick blood were compared with venipuncture samples analyzed by the hospital laboratory (gold standard). Results Article 1: 6636 glycemias, 144 critical patients. Moderate hypoglycemia was more frequent in arterial than fingerstick samples (4.5% vs 2.8%; P=0.014), with no differences between IIT and CIT in number of hypoglycemias in fingerstick samples (2.3% vs 2.8%; P=0.213) or in severe hypoglycemias. Article 2: 12,825 glycemias, 221 patients. Hypoglycemia was related to nutritional disruption, glycemic range 110-140 mg/dL and low body mass index (BMI) (P=0.002). Hyperglycemia was related only to history of diabetes mellitus (OR 2.6 [95%CI 1.6-4.5]). Glucose variability was related to nutritional disruption, low BMI, CIT, diabetes, age, and high APACHE II (P<0.001, all). Article 3: 90 patients, randomized. No bacteremia in 12776 catheter manipulations; control group had 0.38 episodes x1000 catheter-day in 13075 manipulations. Catheter-related complications were nonsignificant. Glycemic values in arterial blood (POC) did not differ from gold standard results except when hematocrit was <25%. Conclusions Both IIT protocols produced lower glucose variability and controlled hyperglycemia better than CIT. Blood glucose target of 11-140 mg/dL was accurate without increasing severe hypoglycemia incidence. Mild hypoglycemia was more frequent in arterial blood, compared to CIT. Arterial catheters are preferable for hourly blood extractions; frequent handling and reintroduction of clearing volume to avoid iatrogenic anemia did not increase catheter-related complications.

Tots els estudis presentats en aquest treball tenen com a objectiu ampliar el coneixement del gen CD40 i el seu paper en l’activació del sistema immune. Per estudiar aquesta funció es va aplicar un silenciament gènic mitjançant la tecnologia RNAi en models experimentals, tant in vitro com in vivo; en un model de malaltia autoimmune, com la nefritis lúpica, i un de malaltia al•loimmune, com és el cas del trasplantament renal. El senyal de coestimulació de CD40-CD40L juga un paper molt important en l’activació del sistema immunitari. En el cas del trasplantament renal se sap que CD40 juga un paper molt important en el reconeixement de l’al•loantigen i la inflamació provocada per la isquèmia reperfusió. En el cas de la nefropatia lúpica es dóna un reconeixement autoimmune que també inicia una cascada inflamatòria. La teràpia gènica contra CD40 permetrà un tractament més específic i eficient d’aquesta diana, amb una tecnologia d’aplicació futura probablement més efectiva que les teràpies convencionals. La teràpia gènica contra CD40 utilitzant la tecnologia de RNA interferència, permetria evitar la sobre activació del sistema immunitari tant en un context al•loimmune com autoimmune i controlar el dany inflamatori derivat. El nostre primer estudi es va proposar per a veure com afecta la isquèmia freda sobre la funció renal en un model de rebuig agut mediat per anticossos, veure com modifica l’estructura molecular, tissular i cel•lular de l’empelt renal. Analitzar també quin paper juga CD40 en aquest procés. No se saben en profunditat els mecanismes pels quals la isquèmia accelera el rebuig agut i preveu una pitjor evolució de l’empelt. Els nostres resultats apunten també cap a l’alteració de la barrera de filtració glomerular com a una causa important de deteriorament de l’empelt i la seva evolució. Es va poder comprovar que la isquèmia provocada en un procés de trasplantament renal augmenta la síntesis de col•lagen IV i el seu dipòsit en la capsula de Bowman. També provoca l’activació de la immunitat innata i augmenta l’expressió de CD40. Tots aquests mecanismes i els consecutius mediadors inflamatoris alliberats, indueixen una major amplificació del dany i activació de la resposta immune adaptativa, perpetuant així, el cicle de dany i reparació de l’empelt que podria donar lloc a la seva disfunció crònica. Un cop posat el model a punt i caracteritzat, tenint en compte el paper de la senyal coestimuladora CD40 en l’activació de la resposta immune; es va proposar un segon estudi on es va dissenyar un siRNA anti CD40 específic de rata. L’objectiu principal era estudiar el paper i el potencial terapèutic del fàrmac administrat de forma local, en un model de resposta de tipus al•logènica com és el cas del trasplantament renal. En aquest model en el qual l’administració del fàrmac era local intra-arterial, es va administrar el siRNA acomplexat amb un vector de tipus liposoma. En aquest estudi vam observar que el silenciament local intra-renal, previ al trasplantament, amb siRNA anti CD40 amb una dosis única en un model de rebuig humoral va causar un canvi de patró en el tipus de rebuig, es va aconseguir reduir els anticossos donant específics de l'hoste desprès del trasplantament i es va millorar la supervivència. El tractament local de l'òrgan aïllat va aconseguir bloquejar l’expressió gènica de CD40 a l’empelt, donant lloc a un canvi en l’ambient immunològic, els grups de silenciament de CD40 van experimentar un canvi de tipus de rebuig cap a un rebuig cel•lular, més fàcilment abordable des d’un punt de vista terapèutic. La histologia dels empelts del grup no tractat mostrava lesions típiques del rebuig humoral. La majoria dels empelts del grup de tractament amb siRNA anti CD40 mostraven un patró de rebuig cel•lular. Els animals no tractats tenien dipòsits de complement als capil•lars peritubulars, tant C4d com IgG, mentre que el grup de tractament amb siRNA anti CD40, aquests es van veure reduïts. Una altra evidència de la disminució de l’activació del sistema del complement, a conseqüència del silenciament de CD40, també va ser la reducció de l’expressió gènica de proteïnes reguladores de complement, com són CFH i CFI. Es va confirmar l’aparició d’anticossos donant específics a la majoria d’animals del grup no tractat, que eren absents prèviament al trasplantament, així doncs, hi ha una formació massiva d’aquests degut a una ràpida activació de les cèl•lules B, en el nostre estudi, aquest anticossos donant específic es van reduir parcialment en el grup de tractament amb rapamicina, siRNA anti CD40, i al grup de combinació de teràpia. Per tant en aquest treball es demostra que el silenciament de CD40 com a tractament local previ a la implantació de l’empelt renal és una estratègia efectiva i abordable per prevenir el rebuig humoral. Aquest resultats preliminars obren les portes a aplicar aquest tipus de teràpia gènica en altres models de trasplantament o altres malalties inflamatòries o autoimmunes on les cèl•lules B hi tinguin un paper important. Així doncs es va proposar un tercer treball l’objectiu del qual era analitzar el paper de CD40 en aquest model de nefritis lúpica, de caràcter autoimmune. Inicialment es va fer un estudi in vitro utilitzant un cultiu de cèl•lules dendrítiques derivades de moll d’os. Primer vam comparar l’entrada cel•lular del siRNA modificat químicament amb un siRNA nu sense modificar mitjançant citometria de flux; vam observar que ambdós molècules tenien un 100% d’entrada, però que el siRNA modificat tenia una MFI més elevada. Per microscòpia confocal vam confirmar una localització citoplasmàtica del siRNA i que l’entrada era rapida. Posteriorment es va estimular les cèl•lules dendrítiques amb LPS durant 12h i, un cop comprovat que l’estímul fos eficaç, vam observar que el siRNA anti CD40 era capaç d’inhibir de manera evident l’augment d’expressió de CD40 induït per LPS. Per conèixer millor l’eficiència de l’administració sistèmica del siRNA es va escollir un model amb ratolins ICR en el qual vam comprovar la cinètica d’expressió de CD40 després d’un estímul de LPS en diferents teixits. Vam observar que l’estímul de LPS induïa un augment de l’expressió de CD40, tenint un pic màxim passades 4h de la injecció del LPS, i que aquesta tornava a nivells basals en 24-48h. Un cop caracteritzada, es van fer grups de tractament amb el siRNA per valorar el potencial del fàrmac i vam observar que el siRNA era capaç de reduir significativament aquesta expressió durant tres o quatre dies Es va avaluar la biodistribució del compost injectant un siRNA marcat amb un fluorocrom (Cy5.5) a ratolins ICR i vam observar que la distribució del fàrmac a l’organisme era major en fetge, melsa i ronyó independentment de si l’administració era intravenosa o intraperitoneal, ja que no hi havia diferències entre aquestes. 30 minuts després de l’administració ja vam observar una internalització del siRNA a les cèl•lules dels teixits. Es va comprovar que en un teixit patològic, com és el cas d’un ronyó afectat per nefritis lúpica, la distribució del siRNA era semblant com en el cas d’un teixit sa, per tant, no hi ha diferències entre l’alliberament de la molècula en un teixit sa i patològic. Aquest resultats ens van permetre establir un protocol de tractament dels animals amb nefropatia lúpica, es va decidir administrar el siRNA intraperitonealment i dos cops per setmana. El model animal que es va escollir per l’experiment de nefritis lúpica va ser NZB/W F1, un dels models més utilitzats i ben establert experimentalment. En el nostre estudi, els resultats obtinguts van demostrar que el silenciament de CD40 en aquest model muri millora la supervivència i frena l’evolució de la malaltia. Clínicament s’observa una disminució de la proteïnúria, albuminúria i dels anticossos circulants anti dsDNA. A part del grup tractat amb ciclofosfamida, que és un control positiu de tractament, també es va incloure el CTLA4, com a control de bloqueig de coestimulació: Aquest últim tot i mostrar diversos graus d'activitat en diversos assajos, només va resultar ser tan potent com el tractament amb una dosi única setmanal de siRNA anti CD40 per aturar la progressió de la proteïnúria, clarament una dosi sub-terapèutica en comparació amb els efectes del tractament amb siRNA anti CD40 dos cops per setmana. També vam observar una millora de les lesions histològiques típiques de la malaltia, els grups de bloqueig de coestimulació van ser els més eficaços en prevenir les lesions histològiques, destacant el grup tractat amb siRNA dos cops per setmana on l’infiltrat intersticial, l’atròfia tubular, i l’infiltrat intersticial eren absents. També es va observar una reducció de la infiltració renal per cèl•lules T i cèl•lules que segreguen immunoglobulines. En la patologia de la nefritis lúpica se sap que el dany renal és iniciat amb els dipòsits glomerulars d’immunocomplexes, aquests juguen un paper molt important i són predominantment anticossos contra ssDNA, dsDNA, histones, proteïnes de complement, etc. Aquests immunocomplexes localitzats tant al mesangi com de forma subendotelial, contribueixen al reclutament de cèl•lules inflamatòries. En el nostre estudi vam observar que els ratolins no tractats tenien dipòsits d’immunoglobulina G en el parènquima renal, mentre que tots els tractaments aconseguien reduir-los, cal remarcar que els grups de tractament amb bloqueig de coestimulació van ser més efectius que el grup tractat amb CYP. L’anàlisi de l’expressió gènica de CD40 demostra, com era previsible, una disminució significativa en el parènquima renal. El silenciament de CD40 també va induir una disminució de citosines pro inflamatòries com és el cas de la IL6; gens relacionats amb l’inflammosoma es mostren elevats en el grup no tractat, mentre que en els grups de tractament estan disminuïts. Tot això suggereix també un efecte de modulació local de la resposta inflamatòria. Podem concloure que els nostres resultats evidencien el potencial terapèutic i els efectes del silenciament específic de CD40 mitjançant el siRNA com una forma de disminuir i modular l'activació del sistema immune en els ronyons inflamats, tant en el cas del trasplantament d’òrgans sòlids com en el cas de malalties autoimmunes. / All studies presented in this paper are intended to expand the knowledge of the gene CD40 and its role in activating the immune system. To study this function we applied gene silencing by RNAi technology in experimental models, both in vitro and in vivo, in a model of autoimmune disease such as lupus nephritis, and loimmune allergic disease, such as the transplantation. The signal of CD40-CD40L costimulation plays an important role in activating the immune system. In the case of kidney transplantation is known that CD40 plays an important role in recognizing the reference alloantigen and inflammation caused by ischemia-reperfusion. In the case of lupus nephritis occurs an autoimmune recognition that also initiates an inflammatory cascade. Gene therapy against CD40 allow a more efficient and specific for this target application technology with future probably more effective than conventional therapies. Gene therapy against CD40 using RNA interference technology would prevent the activation of the immune system both in the context al•loimmune and autoimmune inflammatory damage and control derivative. Our first study was proposed to see the affect of cold ischemia on renal function in a model of acute rejection mediated by antibodies, see how modifying the molecular structure, tissue and cell graft. Also analyze what role CD40 plays in this process. Mechanisms by which ischemia accelerates acute rejection and predicts a worse graft outcome are not well known. Our results also point to the disruption of the glomerular filtration barrier as a major cause of deterioration of the graft and its evolution. It was found that ischemia caused in the process of kidney transplantation increases the synthesis of collagen IV and its deposit in the Bowman's capsule. It also causes the activation of innate immunity and increases the expression of CD40. All these mechanisms and consecutive inflammatory mediators released, induce a greater amplification of damage and activation of the adaptive immune response, thus perpetuating the cycle of damage and repair of the graft that could lead to chronic dysfunction. Once the model set up, taking into account the role of the CD40 costimulatory signal in the activation of the immune response, proposed a second study where we designed a siRNA specific rat anti-CD40. The main objective was to study the role and therapeutic potential of the drug administered locally in a model of type allogeneic response such as renal transplantation. In this model drug administration was local intra-arterial with a siRNA liposome vector type. In this study, we observed that silencing local intra-renal pre-transplant anti-CD40 siRNA with a single dose in a model of humoral rejection caused a change of pattern in the type of rejection was reduced donor antibodies specific host after transplantation and improved survival. Local treatment of the isolated organ was able to block CD40 gene expression in the graft, resulting in a change in the environment immune silencing CD40 groups showed a shift towards a type of rejection cellular rejection more easily approachable from a therapeutic point of view. The histology of the grafts in the untreated group showed lesions typical of humoral rejection damage. Most of the grafts treated with siRNA group showed a pattern of anti CD40 cell rejection. Non treated animals presented deposits in peritubular capillaries, both C4d and IgG, while the group treated with anti-CD40 siRNA, these were reduced. Further evidence of decreased activation of the complement system, due to the silencing of CD40 was also reduced gene expression of complement regulatory proteins such as CFH and CFI. We confirmed the appearance of donor-specific antibodies in the majority of animals not treated group, which were absent prior to transplant, so there is a massive formation of these due to a rapid activation of cells B, in our study, this donor specific antibodies were partially reduced in the group treated with rapamycin, anti-CD40 siRNA, and the combination therapy group. Therefore in this paper we show that the silencing of CD40 as a local treatment prior to implantation of the graft is an effective and affordable strategy to prevent humoral rejection. The preliminary results open the door to apply this type of gene therapy in other models of transplantation and other autoimmune or inflammatory diseases where B cells have an important role there. So he proposed a third work whose aim was to analyze the role of CD40 in this model of lupus nephritis, autoimmune in nature. Initially we performed a study using an in vitro dendritic cell culture of derived from bone marrow. We first compared the cell entry of chemically modified siRNA with a naked unmodified siRNA by flow cytometry, we found that both molecules had 100% input, but the modified siRNA had a higher MFI. For confocal microscopy we confirm a cytoplasmic localization of siRNA and the entrance was quick. Later stimulate dendritic cells with LPS for 12 hours and, once confirmed that the stimulus was effective, we observed that anti-CD40 siRNA was able to clearly inhibited the increased expression of CD40 induced LPS. To better understand the efficiency of systemic administration of siRNA molecule we perform an study with ICR mice in which we found the kinetics of expression of CD40 after LPS stimulation in different tissues. We observed that LPS stimulation induced an increased expression of CD40, having a peak past 4 hours after the injection of LPS, and this returned to baseline levels within 24-48h. Once characterized, were the groups treated with siRNA to assess the potential of the drug was observed that the siRNA was able to significantly reduce this expression for three or four days. We evaluated the biodistribution of the compound injected siRNA labeled with a fluorochrome (Cy5.5) and ICR mice, we observed that the distribution of the drug in the body was greater in liver, spleen and kidney whether intravenous administration was or intraperitoneally, as there were no differences between them. 30 minutes after the administration we observed internalization of siRNA in cells of tissues. It was found that in a pathological tissue, such as a kidney affected by lupus nephritis, the distribution of siRNA was similar as in the case of healthy tissue, so there is no difference between the release of molecule in healthy and pathological tissue. These results allowed us to establish a protocol for treatment of the animals with lupus nephritis; it was decided to administer siRNA and intraperitoneally twice a week. The animal model chosen for the experiment was lupus nephritis NZB / W F1, one of the models used and well established experimentally. In our study, the results showed that silencing of CD40 in the murine model improves survival and slows disease progression. A decrease of proteinuria, albuminuria and anti dsDNA antibodies was seen. In the group treated with cyclophosphamide, a positive control treatment was also included CTLA4 as a costimulation blockade control: The latter even showed varying degrees of activity in several tests, proved to be just as powerful treatment with a single dose of weekly anti CD40 siRNA to stop the progression of proteinuria clearly a sub-therapeutic dose compared with the effects of treatment with anti-CD40 siRNA twice a week. We also observed an improvement of histological lesions typical of the disease in groups with costimulation blockade treatment, treatment was most effective in preventing histological lesions, highlighting the group treated with siRNA twice a week where the interstitial infiltrate, atrophy tubular and interstitial infiltrates were absent. We also observed a reduction in renal infiltration by T cells and cells that secrete immunoglobulins. In the pathology of lupus nephritis is known that kidney damage is initiated glomerular deposits of immunocomplexes, they play an important role and are predominantly antibodies against ssDNA, dsDNA, histone protein complement, etc. These immunocomplexes located either in the subendothelial mesangium contribute to the recruitment of inflammatory cells. In our study we found that the non treated mice had deposits of IgG in the renal parenchyma, while all treatments were able to reduce them, we should note that the treatment groups with costimulation blockade was more effective than group treated with CYP. The analysis of gene expression of CD40 demonstrated, as expected, a significant decrease in the renal parenchyma. Silencing CD40 also induced a decrease in pro-inflammatory cytokines such as IL6, genes related inflammosoma are elevated in the untreated group, whereas treatment groups are diminished. This also suggests an effect of modulation of the local inflammatory response. In conclusion, our results demonstrate the potential therapeutic effects of CD40-specific silencing using siRNA as a way to reduce and modulate the activation of the immune system in inflamed kidneys, in the case of solid organ transplants as in the case of autoimmune diseases.

La hiperhidrosis primaria esencial es una entidad clínica caracterizada, principalmente, por una sudoración excesiva a nivel palmar, plantar y axilar, asociándose una sintomatología general sugestiva de hiperactividad simpática, como es el enrojecimiento facial, palpitaciones, temblor, cefalea y un elevado nivel de ansiedad, síntomas difíciles de considerar como causa o consecuencia. No se conoce la etiología de este trastorno; sin embargo, existen diferentes explicaciones acerca del mecanismo de producción del mismo, y tampoco se conoce con exactitud la anatomía del sistema nervioso simpático de la vía ocular. Los tratamientos médicos son ineficaces y/o temporales, lo cual ha motivado la búsqueda de una solución quirúrgica. Por el momento, la denervación simpática torácica es un procedimiento eficaz para el control de la sudoración palmar, axilar y plantar. La simpaticolisis torácica superior puede presentar el inconveniente de presentar efectos colaterales secundarios a la propia denervación simpática, tanto a nivel sistémico, como sobre la región craneofacial, siendo la función oculomotora una de ellas. La simpaticolisis lumbar puede presentar complicaciones graves como eyaculación precoz en el caso de los hombres, o problemas en el control de esfínteres en el caso de las mujeres. Al estar implicados en el tratamiento quirúrgico de este trastorno, una vez confirmado y ratificado el tratamiento quirúrgico como tratamiento estándar nos vemos obligados a enfocar nuestra investigación sobre los efectos secundarios de la técnica quirúrgica y sus repercusiones. Por todo ello hemos dirigido la atención al estudio de la denervación simpática T2-T3 y su efecto sobre la vía óculo-simpática y la redistribución del sudor en pacientes con hiperhidrosis primaria.