Spelling suggestions: "subject:"andalusia."" "subject:"andalusite.""
21 |
FINDING IDENTITY IN A HYBRID CULTURE: CONNECTIONS BETWEEN FRONTERIZO MEDIEVAL LITERATURE AND MEXICAN AMERICAN LITERATUREDe Leon, Carmen, 0000-0002-7635-8688 January 2021 (has links)
This dissertation identifies similarities in identity formation in literature from medieval Iberia and present-day Mexico and United States border literature. The development of a fronterizo hybrid culture is exemplified in the texts where cultural exchange is achieved in many of the daily interchanges between the inhabitants of these communities.With the application of multicultural studies that suggest attention to cultural diversity as well as postcolonial theory as my theoretical framework, it was clear that with prolonged contract between multiple cultures a hybrid identity is attained. The texts that exemplify hybridity in al-Andalus included various romances fronterizos, Historia de Flores y Blancaflor, and El Abencerraje. Through these relevant works I was able to detect different themes such as war practices, intermarriage, garden motifs, and knightly values that were shared by individuals and determined the construction of a hybrid identity. Language and customs were adopted and adapted in this space and the literature reflects this fact by an exchange of Arabic and Spanish language references that lead the reader to determine the construction of hybridity.
Similarly, the fronterizo literature from contemporary Mexico and the United States border demonstrates the construction of a fronterizo identity. The texts of Carlos Fuentes’ La frontera de cristal (The Glass Border), Yuri Herrera’s Señales que precederán al fin del mundo (Signs that will precede the end of the world), Sandra Cisneros’s short story “Mericans”, Luis Humberto Crosthwaite’s Estrella de la calle sexta (The star of Sixth Street), and Elmer Mendoza with Cóbraselo caro (Make him pay dearly), are clear examples of identity formation on the border. As in the literature from medieval Iberia, the distinct language employed by frontier individuals confirms the fusion and creation of hybrity.
I concluded that literature from borderlands no matter from which historical period, prove that with years of coexistence and exchange a hybrid fronterizo identity was developed that changed the landscape of this unique community. My research demonstrates how life on the border permits people to construct a culture that is enriched by multiple populations and can contribute to a new way of thinking. / Spanish
|
22 |
Andalusi Muslims: A Bourdieuian Analysis of Ethnic Group Identity, (881-1110 C.E.)Hoefs, Phillip January 2014 (has links)
This work examines ethnic group identities among the Muslim population in the Iberian Peninsula, or al-Andalus, between 881 and 1110 C.E. It specifically addresses three moments in Andalusi history in which ethnic conflict erupted into the political sphere: 1) The revolt of Ibn Hafsun in the late Ninth/early Tenth Century C.E. 2) The collapse of the Umayyad Caliphate in the late Tenth/early Eleventh Century C.E. 3) The arrival of the North African Almoravid dynasty in the late Eleventh/early Twelfth Century C.E. Through an investigation of each period it argues that ethnic categorization in al-Andalus has been under-theorized. The work addresses the complications of religious conversion and the resultant ramifications on religious identity, which, over time, significantly influenced deployable ethnic identities among the Muslim population. It utilizes the theoretical tools of the French social theorist Pierre Bourdieu in order to re-conceptualize the understanding of Andalusi Muslim ethnic group identities. It considers how the role of women and systems of clientage have been underappreciated in the understanding of these identities and through attention to these dynamics argues that Andalusi Muslims created an Andalusi Arab Muslim identity that increasingly unified and strengthened this social group as the political structure around it disintegrated. / Religion
|
23 |
The Poetics of Aging: Spain and Sicily at the Twilight of Muslim SovereigntyCarpentieri, Nicola January 2012 (has links)
Aging as a physical, aesthetic and intellectual process gained, after muhdath poetry, a position of prominence in Classical Arabic poetry and poetics. Despite its relevance to the development of subgenres such as that of shayb (white hair) and zuhd (ascetic poetry), Arabic verse on aging received little attention by major contemporary critics. This study focuses on the verses on aging penned by the Andalusian poet Abu Ishaq al-Ilbiri and the Sicilian 'Abd al-Jabbar Ibn Hamdis in the XI and XII centuries, arguing for the creative processes through which these two poets reworked the motif of old age, together with other poetic subgenres, fashioning a 'poetics of aging.' By means of such a poetics, al-Ilbiri and Ibn Hamdis voiced their apprehension for the end of their lives, and at once, for the end of Islam's political supremacy in their homelands. Both al-Ilbiri and Ibn Hamdis, as they aged, became more and more preoccupied with the political decline of Islam in Muslim Spain and Sicily. They addressed the prominent political figures of their times, inciting them to a restore Maghribi Islam to its former glory. At the same time, they devoted a significant part of their overall production to subgenres such as the elegiac and the ascetic, in which they reflected upon their physical decay and advocated a withdrawal from worldly pursuits. My study questions this apparent contrast. It is my contention that al-Ilbiri's and Ibn Hamdis's poetics of aging does not imply of personal withdrawal from public life. Such a poetics should instead be read as part and parcel with their public verses of tahrid (public instigation). In what follows I illustrate how al-Ilbiri and Ibn Hamdis combined verses on physical decline, elegies and ascetic verses, in order to convey their late-life reflections as two first-hand witnesses to the end of Islam's social and political cohesion in the Muslim West. Emerging from these verses is a fascinating combination of a political documentation for later Maghribi Muslim history and a quasi-autobiographical voicing of the anxieties these poets experienced living at both the temporal and spatial margins. / Near Eastern Languages and Civilizations
|
24 |
Structures of government in Almohad IberiaOmar, Farag I. M. January 2015 (has links)
This thesis seeks to examine the political and administrative organisations of al-Andalus during the period of the Almohads. It employs close analysis of the sources in order to explore how the Almohad government system worked and to identify the extent of the development and the efficiency of its structures during the period. Each chapter focuses on a specific part of this system. Chapter I examines the founding of the political organs established by the founder of the Almohad movement, Ibn Tūmart, and the reforms made by his successor, the founder of the empire, ʿAbd al-Muʾmin. Chapter II discusses the administrative political system of al-Andalus, especially the administrative divisions of the provinces, and the political structure of the government, represented by the governors and the kuṭṭāb. Chapter III examines the financial institutions and its structures, such as the ʿāmil, the mushrif, and the ṣāḥib al-aʿmāl, in addition to the Almohad sikka and its development. Chapter IV, the final chapter, studies the judicial system and highlights its religious functions.
|
25 |
Al-lnāla I-'ilmiyya de Ibn Luyūn, resumen de al-Risāla I-šuštariyya, epístola de al-Šuštarī en defensa de las prácticas de los sufíes. Estudio, edición crítica árabe y traducción españolaBen-Nas, Abdelkrim 21 September 2020 (has links)
La tesis se compone de dos tomos: el primero en español y el segundo en árabe. El tomo I, comienza con una parte introductoria, se concluye con las conclusiones y acaba con la bibliografía, como partes periféricas. Las dos partes principales son la primera de estudio y la segunda de la traducción de la "lnāla I-'ilmiyya" de lbn Luyūn. La primera parte de estudio, trata la biografía del autor Abū I-Ḥasan al-Šuštarī y de sus obras en prosa. En cuanto a la biografía de al-Šuštarī, tratamos varios de sus aspectos: su formación, sus viajes y lugares de paso, sus maestros sufíes, la ṭarīqas con las que tuvo contacto, etc. Especial hincapié se ha hecho sobre la relación de al-Šuštarī con su principal maestro sufí, 'Abd al-Ḥaqq lbn Sab'īn. En ello se han recogido las ocasiones en las que al-Šuštarī menciona a lbn Sab'īn, en sus obras. A su vez, se ha vista conveniente tratar algunas "Rasā'il" de lbn Sab'īn, en ellas hallar aspectos y datos concretos que ilustran los métodos de la ṭarīqa I-sab'īniyya. AI-Šuštarī era miembro destacado de esta "ṭarīqa" y dentro de la misma ocupaba funciones vitales y estratégicas en cuanto al asesoramiento espiritual de los faquires cofrades. Pero también se encargaba de la parte logística, sobre todo la organización de los viajes que organizaba en compañía de numerosos faquires cofrades. AI-Šuštarī practicaba y predicaba la modalidad del sufismo viajero. Durante el desarrollo de esta primera parte del tomo I, de la biografía de al-Šuštarī, se ha comprobado que algunos datos carecen de argumentos. A destacar que se ha demostrado que al-Šuštarī no se desvinculó de su maestro lbn Sab'īn, y por tanto no hubo ninguna "ṭarīqa šuštariyya" independiente de la "ṭarīqa I-sab'īniyya". Esta opinión es una versión repetida conjeturada por 'Alī Sāmī al-Naššār y recogida por su alumno M. al-'Adlūnī, editor de la "lnāla l-'ilmiyya" de Ibn Luyūn. A continuación, el estudio expone los datos sobre las obras en prosa de al-Šuštarī. En más profundidad se han tratado dos de sus obras relevantes: "al-Maqālīd al-wuŷūdiyya" y la "risāla I-Bagdādiyya". Después hemos comparado la "lnāla l-'ilmiyya" de lbn Luyūn, que es resumen de la "Risāla l-'alamiyya" de al-Šuštarī, con esta última, para llegar a la exposición de los contenidos de la "lnāla" y la "Risāla". La segunda parte, del primero tomo I, se ocupa de la traducción española de la "lnāla l-'ilmiyya". Traducción de estilo literario y con método filológico, dotada de referencias extratextuales que remiten a las posibles fuentes de la "lnāla" y la "Risāla". El segundo tomo árabe es la nueva edición de la "lnāla l-'ilmiyya" de ibn Luyūn. La necesidad de una nueva edición es debida a que la única existente, de M. al-'Adlūnī, es deficiente y también hemos localizado dos nuevos manuscritos que este último no conocía, ni utilizó. Hemos usado el manuscrito de la Biblioteca General de Tetuán (ڌط) como base y lo hemos cotejado con el manuscrito de al-Jizāna l-Dāwudiyya (د) y con la edición de M. al-'Adlūnī. Es decir que el cuerpo del texto editado recoge el texto del manuscrito de Tetuán (ڌط), y que en las notas a pie de página se registran las variantes y las diferencias del manuscrito(د), y el texto editado por M. al-'Adlūnī. Dado que el manuscrito base (ڌط), es más completo, contiene muy pocos errores, además de estar vocalizado, su texto es más correcto, entonces, prevalece sobre las variantes que constan en el manuscrito (د) y las de la edición de M. al-'Adlūnī. Debido a esta comparación de los textos, la mayoría de las notas a pie de página están dedicadas a la fijación del texto de nuestra edición. Y por tanto las referencias de los hadices, más de 300, se han recogido en una tabla/índice al final del texto editado. El segundo Tomo, de la edición árabe, finaliza con unas 17 páginas que hemos sacado de la "Risāla I-'alamiyya" original de al-Šuštarī. "Al-lnāla I-'ilmiyya" de lbn Luyūn es un resumen de la "Risāla l-'alamiyya". En la parte de estudio, tomo l, habíamos comparado el testo de ambas obras y habíamos analizado el método de lbn Luyūn en su resumen. Durante esta comparación hemos notado que hay alrededor de 17 páginas seguidas de "al-Risāla I-'alamiyya" que están ausentes sus contenidos en la "lnāla" resumen de la "Risāla". Considerando que la "lnāla" de lbn Luyūn y la "Risāla" de al-Šuštarī son dos obras independientes, hemos optado por respetar el texto de la "lnāla" y no injertar partes de la "Risāla" de al-Šuštarī dentro del texto de la "lnāla" de lbn Luyūn. Por este motivo hemos recogido aparte las 17 páginas de la "Risāla I-'alamiyya" de al-Šuštarī, en un anexo al final de nuestra edición al texto de la "lnāla l-'ilmiyya" de lbn Luyūn.
|
26 |
Nous textos d'historiadors musulmans referents a la Catalunya medieval (continuació de l'obra de J. Mª Millàs i Vallicrosa)Bramon Planas, Dolors 17 December 1998 (has links)
L'any 1922 Josep Ma Millàs i Vallicrosa publicà "Els Textos d'historiadors musulmans referents a la Catalunya Carolíngia" ("Quaderns d'Estudi", Barcelona, XIV, 125-161). Aquest treball constituia una síntesi de la seva recerca sobre les notícies referides a la història de Catalunya, extretes de les fonts àrabs aleshores conegudes. El període estudiat per Millàs era el comprès entre la invasió islàmica d'Hispània i l'algarada d'Almansor contra Barcelona, l'any 985.Aquest estudi de Millàs era, en realitat, la introducció d'una obra que havia de formar part d'un dels projectes establerts per l'Institut d'Estudis Catalans. El projecte en qüestió consistia a editar i traduir els fragments de les diverses fonts araboislàmiques que es refereixen a l'actual territori de Catalunya des de l'inici del període andalusí fins als volts de l'any 1000. A aquest efecte, Millàs preparà una edició que restà malauradament bloquejada al magatzem de l'Institut durant la guerra del 1936. Els plecs impresos d'aquesta edició contenien 131 fragments, extrets de les 16 cròniques araboislàmiques de què Millàs pogué disposar, acompanyats de la seva traducció i de les anotacions pertinents. Ordenats cronològicament, arribaven fins al final de l'emirat de Mul)ammad I (852-886) i foren cabdals per a l'estudi de la història medieval catalana, tal i com palesen alguns historiadors, com Abadal, que els pogueren consultar perquè en disposaren d'un joc.Més endavant, el mateix Institut d'Estudis Catalans encarregà a J. Vernet, deixeble de Millàs, l'edició dels poc més de 200 plecs que es pogueren recuperar, í així foren publicats amb el títol de "Textos dels historiadors àrabs referents a la Catalunya Carolíngia", Institut d'Estudis Catalans, Barcelona 1987, LX + 137 pàgines, amb pròleg de Vernet i amb la reimpressió de l'article de Millàs publicat a "Quaderns d'Estudi" com a Introducció.Aquesta Tesi Doctoral és volgudament una continuació de l'obra de Millàs. És a dir, consisteix en la prossecució, fins l'any 1010, del recull i de l'estudi de les cròniques araboislàmiques estudiades per ell i, en segon lloc, en la seva ampliació amb les que han aparegut des de llavors. En aquest moment, en podem comptabilitzar seixanta-una, escrites per cinquanta autors.a) CronologiaEl límit cronològic final d'aquesta Tesi Doctoral s'ha establert a partit del fet que Millàs pensava cloure el seu treball "als volts de l'any 1000". Per aquest motiu, la data final s'ha fixat en l'any 1010 perquè aquesta fita representà un gir important en les relacions entre els comtes catalans i els corresponents governs andalusins. Així mateix, interrompre la recerca amb el govern d'Almansor significaria deixar de banda la punyent i reiterada actuació del seu fill 'Abd al-Malik al-Muzaffar (1002-1008) contra territoris catalans.b) L'abast territorialÉs evident que el territori considerat no podia coincidir amb els límits de l'actual Catalunya. Les cròniques àrabs utilitzen els termes al-tagr al'à i al-tagr al-aqsà, amb significat de zona perifèrica "superior" i "extrema", respectivament, per a referir-se a les terres nordorientals de la Península. Segons al-Razï, i des d'una perspectiva geogràfico-administrativa, la Frontera Superior andalusina, en llur sentit més ampli, comprenia els districtes de Tortosa, Tarragona, Lleida, Barb.taniya, Osca, Tudela, Calatayud, Barusa i Saragossa (amb funcions de capital). El terme tagr, però, no es refereix a una zona perifèrica qualsevol, sinó que té un requisit important i indispensable: el fet de limitar amb la zona considerada de guerra pels cronistes musulmans, és a dir, amb els territoris que no formen part de la umma o comunitat de l'islam. La conclusió immediata d'aquesta condició necessària és la d'acceptar la mobilitat del terme. Per tant, a l'hora d'establir el límit septentrional s'han inclós les mencions dels ifrang (entesos com a carolingis), cites geogràfiques sobre poblacions situades més enllà dels Pirineus (com Narbona i Carcassona) i diverses notícies històriques dels monarques i altres personatges francs, quan tenien a veure amb el territori de la Catalunya naixent.Pel que fa al límit occidental, molt ben especificat també per al-Razï quan descriu les poblacions i els castells que depenien de Lleida, s'ha seguit la seva delimitació: el curs del Cinca (que inclou, per tant, Montsó i les avui comarques aragoneses de la Llitera, el Baix Cinca i les Alta i Baixa Ribargorça Oriental i Occidental). Però és obvi que hi figuren moltes notícies històriques que consignen fets protagonitzats, originats, o relatius també, a tota (o a part de) la conca de l'Ebre fins a Tudela i Pamplona i/o també a l'actual província d'Osca.AI-Razi i al-Idrisi han servit, al seu tom, per a establir el límit del sud. Segons la Crònica del Moro Rasis "parte el termino de Tortosa con el de Valencia", i l'actual divisió entre les províncies de Castelló i de Tarragona és a bastament acceptada com a límit septentrional del territori valencià. Cal afegir que al-Idrisi esmenta Alcalà de Xivert, Morella, Torreblanca, Peníscola i Mequinensa com a fortaleses que depenen de la ciutat de Tortosa i per aquest motiu s'inclouen referències a les actuals comarques del Matarranya, dels Ports, de la Plana i del Baix Cinca, zona geogràfica que coincideix amb els tres districtes que aquest autor anomena "de les Oliveres", "dels Ports" i del Matarranya, identificat per primera vegada.c) ResultatsAquesta Tesi consta de 492 fragments que amplien l'obra de Millàs fins l'any 1010. En les poques ocasions que ha calgut, s'han revisat, segons les noves edicions o manuscrits apareguts, les dades ja publicades per Millàs. A més a més dels textos propiamente historiogràfics, s'hi han inclós 167 fragments de contingut geogràfic. Entre les novetats que aporten, destaquen les que fan referència als recursos naturals, que potser podran contribuir a l'elaboració d'un capítol més de la història econòmica del passat de les terres avui catalanes.El desxiframent de força incògnites toponímiques que quedaven per resoldre en els diversos estudis que s'han fet sobre geografia i història andalusines basades en cròniques àrabs constitueix un avenç important. Destaquen els diversos topònims identificats per primera vegada i en especial els relatius a força fortaleses, a les vies de comunicació, als passos de muntanya i als ports. També són interessants els passatges relatius a la idiosincràcia de la gent de la Frontera (i això tant pels diversos grups socials musulmans com pels cristians) i a com s'organitzaven els territoris andalusí i precatalà, o català primerenc.Els autors andalusins Ibn Hayyan i al-Udri són els que més novetats de tipus històric aporten, en especial les relatives a les revoltes contra el poder central protagonitzades pels Banu Qasi i els Banu Sabrit i les lluites entre ells (aliats quan els convenia amb els cristians), les algarades emirals i califals (per mar, per riu o per terra) contra territoris cristians, els tractats de pau signats (a Barcelona primer, i després a Còrdova) entre els representants dels califes i els dels comtes catalans i l'actuació d'al-Mansur i del seu fill 'Abd al-Malik al-Muzaffar contra les comarques catalanes i aragoneses orientals amb força novetats pel que fa a les rutes seguides i a les poblacions castigades.Mitjançant l'estudi conjunt dels textos que fan referència a l'actual Catalunya i la revisió dels ja publicats per altres estudiosos, s'han pogut constatar amb certesa notícies dubtoses (com la data exacta de la conquesta cristiana de Tarragona, l'any 330/941-942), s'ha avançat en aconteixements fins ara desconeguts (com el d'un fallit atac dels comtes de Barcelona contra Tortosa l'estiu del 964) i s'ha demostrat la verdadera filiació d'algunes dades que havien estat atribuïdes erròniament a terres catalanes. Pel que fa a l'expedició dels comtes Borrell de Barcelona i Ermengol d'Urgell a Còrdova en ajut del pretendent al califat, l'any 1009-1010, han estat bàsiques les notícies del volum III d''al-Bayan al-Mugrib d''Ibn 'Idari que han ajudat a restablir algunes llacunes i esdeveniments que la historiografia catalana decimonònica havia ignorat o exagerat. / In 1922 J. Mª Millàs i Vallicrosa published "Els Textos d'historiadors musulmans referents a la Catalunya Carolíngia", "Quaderns d'Estudi" (Barcelona), XN (1922), 125-161. This paper was a synthesis of a larger research but the Spanish Civil War (1936-1939) prevented the edition of the complete text, and not until1 987 were 200 copies published in 1987: "Textos dels historiadors àrabs referents a la Catalunya Carolíngia", Institut d'Estudis Catalans, Barcelona 1987, LX + 137 pp. with a preface by Millàs's pupil, J. Vernet. In this study which is essential to an understanding of medieval Catalan historiography, Millàs reproduced, translated and commented on 131 fragments of 16 Arabic chronicles related to the territory now called Catalonia, from the conquest of Hispania in 711 to the end of the reign of Muhammad I in 886.This doctoral dissertation is a continuation of Millàs's research; that is to say, it is a study of the Arabic chronicles published since 1936. It contains 492 new items (167 of them containing geographical and socio-economic information) belonging to 61 new chronicles written by 50 Muslim authors between the ninth and the eighteenth centuries. All these have been translated from Arabic, studied and compared with the studies of contemporary historians (Codera, Lévi-Provençal, Abadal, Rovira i Virgili, Ubieto, Granja, Vernet, Viguera, Chalmeta, etc.). The chronological limit has been drawn at 1010, when the relations between them Andalusian Caliphate and the Catalan counties were radically altered because of the "fitna". The geographical limit surpasses the modem-day Catalonia and includes. Information related to the bassins of the Matarranya and Ebro rivers as far as town of Pamplona in the north-west and the modern region of Castellón de la Plana in the southem part.
|
27 |
'Immersed in the Snares of Apostasy:’ Martyrdom and Dissent in Early al-AndalusCintron, Francisco 01 June 2018 (has links)
No description available.
|
28 |
La postérité andalouse du Ǧumal d'al-Zaǧǧāǧī / The Andalusian legacy of al-Zaǧǧāǧī's ǦumalBinaghi, Francesco 12 December 2015 (has links)
L’étude de la grammaire arabe est restée trop longtemps ancrée à la période fondatrice de cette discipline (IIᵉ-IVᵉ/VIIIᵉ-Xᵉ siècles). Cette thèse veut apporter une contribution sur des aires moins parcourues, telles la période post-classique et les périphéries du monde arabo-musulman ou, plus précisément, ses marges occidentales. Le point de départ est représenté par un Persan du IVᵉ/Xᵉ siècle installé à Damas, ʾAbū al-Qāsim al-Zaǧǧāǧī, un des grammairiens arabes les plus connus aujourd’hui mais n’ayant pas joui, à son époque, d’un succès immédiat. Ce succès s’est construit petit à petit grâce à l’un de ses traités, le Kitāb al-Ǧumal fī al-naḥw. Après une présentation du grammairien et du texte en question, cette étude essaie de suivre la diffusion du Ǧumal à travers les régions et les époques depuis le moment de sa rédaction. Cette recherche mène en al-Andalus : alors que cet ouvrage semble être délaissé en Orient, il est adopté par les savants andalous comme l’un des textes de base pour les études grammaticales. L’analyse des chaînes de transmission du Ǧumal et la recherche de ses commentaires montrent que ce traité n’a pas seulement été le texte grammatical principal dans cette périphérie du monde arabo-musulman, mais qu’il a aussi fini par devenir une sorte de miroir de l’histoire et de l’identité andalouses. En commençant le voyage au IVᵉ/Xᵉ siècle, il est possible de parcourir l’histoire de ce texte de manière presque ininterrompue jusqu’à nos jours : d’Orient en al-Andalus au moment de la formation de la culture andalouse, puis d’al-Andalus au Maghreb (et en Orient) avec les vagues d’émigration andalouses, pour finir avec son editio princeps de 1927 à Alger. / Scholars in the Arabic Grammatical Tradition have mainly been focusing their attention on the formative stage of the Arabic grammatical theory (2nd-4th/8th-10th centuries). This dissertation aims at broadening the scope and is intended to contribute to our knowledge of this discipline at the post-classical period and in the western periphery of the Islamic world.The starting point of research is represented by a 4th/10th century grammarian of Persian origin who settled in Damascus: ʾAbū al-Qāsim al-Zaǧǧāǧī. Nowadays he is one of the best-known Arabic grammarians, but that was not the case in the beginning. Indeed his fame grew steadily thanks to one of his treatises, the Kitāb al-Ǧumal fī al-naḥw. The presentation of al-Zaǧǧāǧī and of his book sets the frame for the study, whose main focus is to trace the history of this text through time and space. This enquiry leads to al-Andalus: whereas the Ǧumal seemed to be abandoned in the Islamic East, it was adopted by Andalusian scholars as one the main texts for grammatical studies.The analysis of its chains of transmission and the presentation of all of its commentaries show not only that this treatise was the main grammatical text in this periphery of the Islamic world, but even that it came to be a sort of mirror of Andalusian history and identity.The journey of this book starts at the 4th/10th century and may be followed almost uninterruptedly until today: imported to al-Andalus from the Islamic East during the formative stage of Andalusian culture, it was then brought to Maghreb thanks to Andalusian emigration flows and was eventually edited in Algiers in 1927.
|
29 |
Zion als Frau Das Frauenbild Zions in der Poesie von al-Andalus auf dem Hintergrund des klassischen PiyyutsGutmann-Grün, Meret January 2008 (has links)
Zugl.: Basel, Univ., Diss.
|
30 |
Die Glossen in der arabischen Dioskurides-Übersetzung des Ms. Paris, BnF, arabe 2849. Teiledition und Analyse romanischer und lateinischer Elemente / The glosses of the Arabic Dioscorides’ translation of Ms. Paris, BnF, arabe 2849. Partial edition and analysis of Romance and Latin elements.Lübke, Mailyn 04 May 2020 (has links)
No description available.
|
Page generated in 0.059 seconds