El gen absent, small, or homeotic discs 2 (ash2) és un membre del grup dels trithorax (trxG), reguladors positius de la transcripció dels gens homeòtics. Els al·lels mutants per ash2 són letals larvals o pupals i presenten anomalies en els discs imaginals i en el cervell. Hem identificat un nou transcrit, més petit que el descrit fins al moment, pel gen ash2. L'al·lel ash2I1 no presenta el transcrit més gran i és un mutant nul per la funció trxG d'ASH2. Per tal d'identificar gens diana d'ASH2, hem estudiat el patró d'expressió de larves mutants d'ash2 mitjançant microarrays de cADN. Entre els gens que varien els seus nivells d'expressió se n'hi troben d'involucrats en múltiples processos, com la proliferació, l'adhesió i el cicle cel·lulars. Alguns d'aquests gens han estat validats mitjançant tècniques d'expressió alternatives o estudis funcionals. D'altra banda, el gen ash2 ha estat relacionat funcionalment amb els gens absent, small or homeotic discs 1 (ash1) i trithorax (trx) mitjançant interaccions genètiques. ASH2 i ASH1 pertanyen a complexes multimèrics diferents de composició desconeguda i no es coneix amb exactitud de quina manera regulen la transcripció. L'examen minuciós dels patrons d'expressió de discs imaginals d'ala de mutants d'ash2 i d'ash1, mostra que hi ha un alt grau de solapament (overlap) entre els dos, tant en les comparacions gen a gen com en els processos que es troben alterats. Sorprenentment, la comparació dels transcriptomes de larva de mutants d'ash2 i de trx no mostren cap tipus de correlació. A més, ensenyem que la sub-expressió d'alguns d'aquests gens està directament correlacionada amb alguns dels fenotips observats en els mutants d'ash2. Per tal d'entendre millor el gen ash2, hem comparat els gens des-regulats en els seus mutants amb dades genòmiques provinents d'altres anàlisis in vivo i in silico. Una d'aquestes comparacions apunta cap a una putativa relació entre ASH2 i Sin3A, una proteïna associada a complexes desacetiladors d'histones. L'anàlisi en profunditat d'aquesta possibilitat ens ha portat a demostrar que tant ASH2 com Sin3A co-immunoprecipiten amb la proteïna Host Cell Factor (HCF), i que les tres co-localitzen en molts loci de cromosomes politènics. Aquestes evidències, juntament amb l'observació de que ASH2 co-localitza amb la tri-metilació de la H3K4, donen suport a un model en el qual ASH1 i ASH2 actuarien de forma seqüencial en la modificació de les histones per tal de mantenir els estats activats de transcripció. / The transcription factor absent, small, or homeotic discs 2 (ash2) gene is a member of the trithorax group of positive regulators of homeotic genes. Mutant alleles for ash2 are larval_pupal lethals and display imaginal disc and brain abnormalities. The allele used in this study is a true mutant for the trithorax function and lacks the longest transcript present in wild-type flies. In an attempt to identify gene targets of ash2, we have performed an expression analysis by using cDNA microarrays. Genes involved in cell cycle, cell proliferation, and cell adhesion are among these targets, and some of them are validated by functional and expression studies. Even though trithorax proteins act by modulating chromatin structure at particular chromosomal locations, evidence of physical aggregation of ash2-regulated genes has not been found. Although ASH2 and ASH1 belong to distinct multimeric complexes and it is unclear how they act to regulate transcription, they are functionally related. In this study, examination of gene expression profiles in wing imaginal discs from ash2 and ash1 mutants revealed their transcriptomes are very similar and correlate with wing phenotypes. Comparison of the differentially expressed genes with results from other in vivo and in silico genome-wide analyses indicated, among others, a putative relationship between ASH2 and the histone deacetylase-associated protein Sin3A. ASH2 and Sin3A were found to colocalize on polytene chromosomes and coimmunoprecipitate with the Host Cell Factor. Together with the localization of ASH2 at sites of H3K4 trimethylation, our results support a model in which ASH2 and ASH1 are sequentially involved in histone modifications.

A l'inici del desenvolupament, les cèl·lules d'un organisme comencen a diferenciar-se en resposta a estímuls intrínsecs i del seu entorn cel·lular. Aquests estímuls provoquen l'expressió de factors reguladors de la transcripció que estableixen uns patrons d'expressió gènica específics per a cada tipus cel·lular. Malgrat l'expressió d'aquests factors és transitòria, els patrons d'expressió gènica establerts inicialment es mantenen al llarg del desenvolupament, transmetent-se de generació en generació a les cèl·lules filles. El fet que una cèl·lula expressi uns gens i no uns altres durant molts cicles de divisió cel·lular, li confereix una identitat pròpia i fa sobreentendre que hi ha d'haver un mecanisme, basat en senyals epigenètics, que reconegui i preservi el patró de gens que s'ha d'activar o silenciar. Els gens del grup Polycomb (PcG) i trithorax (trxG) codifiquen per proteïnes reguladores de la cromatina implicades en el manteniment de les identitats cel·lulars. La seva funció com a reguladors dels gens homeòtics ha estat molt ben documentada però es coneix molt poc sobre els efectes que poden tenir en altres gens diana o processos del desenvolupament. En aquesta Tesi s'utilitza el patró de venes i intervenes de l'ala com a model per entendre la funció del gen trxG absent, small or homeotic discs 2 (ash2). Es mostra que ash2 es requereix per mantenir l'activació dels gens promotors d'intervena blistered i net, i per reprimir l'expressió de rhomboid, un component de la via de DER, necessària per la formació de venes. Els nostres resultats també mostren que ash2 actua com a repressor del gen knirps (kni), organitzador de la vena longitudinal L2. La inhibició que ash2 exerceix sobre kni és independent de spalt-major i spalt-related, els quals s'ha postulat que són els reguladors de kni. Tots aquests experiments indiquen que ash2 és essencial per dos processos durant el desenvolupament de l'ala: (1) mantenir el destí cel·lular d'intervena, ja sigui activant els gens promotors d'intervena o inhibint els de vena; i (2) mantenir kni en un estat reprimit en teixits fora de la vena L2. A més, donat que els gens del grup PcG i trxG codifiquen per proteïnes que formen part de complexes multiproteics reguladors de la cromatina, en aquesta Tesi també s'ha intentat fer una aproximació al complexe d' ASH2. Mitjançant estudis de co-immunoprecipitació i marcatges en cromosomes politènics es va demostrar que les proteïnes ASH2 i Sin3A interaccionen amb la proteïna Host Cell Factor (HCF), suggerint que a Drosophila podria existir un complexe conservat, semblant al purificat en humans, amb capacitat histona metiltransferasa. / Differential gene expression results in cell diversity, although how different cell identities are established early in development and maintained throughout life is still poorly understood. Most of the transcription factors required for early developmental decisions are expressed transiently, but the gene expression patterns they trigger are maintained during cell division and inherited by daughter cells. Actively dividing cells must preserve individual genes in an on or off expression state after an initial commitment is made, especially given that some regulators disassemble from promoters during DNA replication or mitosis. Thus, developmental decisions may be maintained by the ability to deposit epigenetic marks involving chromatin modifying complexes to control the cellular memory of gene activity states. Genes of the Polycomb (PcG) and trithorax group (trxG) encode proteins that are engaged in the regulation of cellular memory.absent, small or homeotic discs 2 (ash2) is a trxG protein that belongs to a 0.5 MDa complex thought to be involved in chromatin remodelling. In this thesis, to gain more insight into the function of ash2, we have used the Drosophila wing as a model system to examine whether vein- and intervein-specific genes and vein positioning genes act as putative targets of ash2 function. We found that ash2 is involved in activating intervein-promoting genes and downregulating the Egfr pathway. Moreover, ash2 also acts as a kni repressor independently of sal-C. These results strongly support a role for ash2 in maintaining vein/intervein developmental decisions and vein patterning in the developing wing.We have also tried to do an approximation to the Drosophila ASH2 complex. We have demonstrated that ASH2 and Sin3A were found to colocalize on polytene chromosomes and coimmunoprecipitate with the Host Cell Factor (HCF). Together with the localization of ASH2 at sites of H3K4 trimethylation we propose that Drosophila might contain an ASH2 complex with histone methyltransferase activity similar to the one found in humans.

Els linfomes no hodgkinianos són un grup heterogeni de neoplasies del sistema linforreticular. Sota el terme genèric de linfoma s'engloben neoplasies de ràpid creixement i elevada agressivitat, vaig agafar com altre bé tolerat durant mesos o anys. L'heterogeneïtat dels processos inclosos dintre dels linfomes es tradueix en una àmplia variabilitat en la presentació clínica, història natural i pronòstic de la malaltia. La caracterització dels linfomes s'ha fonamentat fonamentalment en la valoració histopatològica de biòpsies de mostres d'origen ganglionar o extraganglionar. Donada la diversitat del comportament dels linfomes, s'ha intentat estratificar als malalts afectes de linfoma en grups amb distint pronòstic segons la classificació histològica, de l'extensió de la malaltia, de la biologia tumoral, etc.. / Los linfomas no hodgkinianos son un grupo heterogéneo de neoplasias del sistema linforreticular. Bajo el término genérico de linfoma se engloban neoplasias de rápido crecimiento y elevada agresividad, así como otras bien toleradas durante meses o años. La heterogeneidad de los procesos incluidos dentro de los linfomas se traduce en una amplia variabilidad en la presentación clínica, historia natural y pronóstico de la enfermedad. La caracterización de los linfomas se ha basado fundamentalmente en la valoración histopatológica de biopsias de muestras de origen ganglionar o extraganglionar. Dada la diversidad del comportamiento de los linfomas, se ha intentado estratificar a los enfermos afectos de linfoma en grupos con distinto pronóstico en función de la clasificación histológica, de la extensión de la enfermedad, de la biología tumoral, etc..

Introduction: A commmon single nucleotide polymorphism in the human brain derived neurotrophic factor (BDNF) gene (Val66met) may have a modulatory effect on the cardiac sympathovagal balance (Yang A. , Chen, Tsai, Hong, Kuo, & Yang, 2010). Recovery of the heart rate immediately after exercise is a function of vagal reactivation. During exercise the increase of the simpathetic activity and the decrease of the vagal activity produce an increase of the cardiac heart rate. The parasimpathetic activation, seems that causes the deceleration of the heart (Levy, 1971; Javorka, Zila, & Balhárek, 2002).Methods: The sample was 67 healthy universitary Spanish students (age, 18-35 years), 17 females and 50 males, All of them were Caucasian for C≥3 generations. The genotype frequency was val/val (n=41), val/met (n=22) and met/met (n=4). Hardy-Weimberg equilibrium X2 test (p = 0.65). They performed a treadmill test with an inclination 3%, and speed increment (begining at 6 km/h and increasing 2km/h every 2 minutes) until exhaustion, maximal heart rate was obtained as well as heart rate recovery immediately after the exercise during the first minute until the fourth minute. The blood pressure was obtained in rest, when finalising the test and past four minutes. Treadmill Lifefitness (USA), MP100 System Hardware. AcqKnoledge Software 3.9-Windows XP. Biopac Systems (USA) and Polar T31 (Finland) were used. DNA testing from saliva Oragene Kit (DNA GENOTEK). Descriptives with Mean and Standard deviation were calculated using SPSS 18 package. Results: Heart rate peak was 185.2 bpm. The results suggest that subjects without p.val66met have a better heart rate recovery during the first minute (24.59 bpm ±10.25). Second minute subjects with p.val66met have a better heart rate recovery (40.50 bpm±12.29). Third minute the subjectes with p.val66met have a better heart rate recovery (51.55 bpm±14.56). Fourth minute the subjects with p.val66met haver a better heart rate recovery (66.55 bpm±10.53). In rest the systolic blood pressure (SBP) (123.48mmHg±11.15) and the diastolic blood pressure (DBP) (63.63 mmHg±7.17) was higher in subjectes without the p.val66met. At the end of the treadmill test the SBP was higher in subjects with the p.val66met (213.63 mmHg±15.28) and the DBP was higher in subjects without the p.val66met. (44.34 mmHg±17.75). At the end of the four minutes the subjects with the p.val66met obtained values higher in SBP (169.63 mmHg±9.43) and in relation to DBP did not have differences (48.86 mmHg±4.86).Our research was only a descriptive study and needs more research to determine the influence of the (BDNF) gene (Val66met) in the heart rate recovery and in the blood pressure. / Introducción: El polimorfismo val66met del factor neurotrófico derivado del cerebro (BDNF: Brain Derived Neurotrophic Factor) podría ejercer un efecto regulador en el equilibrio cardíaco simpatovagal (Yang A. , Chen, Tsai, Hong, Kuo, & Yang, 2010). La recuperación cardíaca inmediatamente después del ejercicio es una función de la reactivación vagal. Durante el ejercicio el incremento de la actividad simpática i la disminución de la actividad vagal produce un incremento de la frecuencia cardíaca. La activación parasimpática parece ser que causa la desaceleración de la frecuencia cardíaca (Levy, 1971; Javorka, Zila, & Balhárek, 2002). Metodología: La muestra escogida es de estudiantes universitarios (edad, 18-35 años), 17 mujeres i 50 hombres. Todos ellos caucásicos en que 3 generaciones o más de la misma familia han vivido en la península ibérica. La frecuencia de genotipo es de val/val (n=41), val/met (n=22) y met/met (n=4), con un Hardy-Weimberg equilibrium X2 test de p = 0.65. Se les administró un test en cinta rodante con una inclinación del 3% y un incremento progresivo de la velocidad (inicio a 6 km/h y incremento de 2km/h cada 2 minutos) hasta la exhaustación, obteniéndose la frecuencia cardíaca máxima, la frecuencia cardíaca en el primer, segundo, tercer y cuarto minuto. También se registró la tensión arterial sistólica y diastólica en reposo, al acabar la prueba de esfuerzo y pasados cuatro minutos. Para este estudio se utilizó una cinta rodante Lifefitness (USA), MP100 System Hardware, AcqKnoledge Software 3.9-Windows XP, Biopac Systems (USA) and Polar T31 (Finland). Para la obtención del DNA Se utilizó el DNA testing from saliva Oragene Kit (DNA GENOTEK). Se hicieron los estudios descriptivos utilizando la media y desviación típica utilizando el programa SPSS 18 package. Resultados: La media de la frecuencia cardíaca máxima fue de 185.2 bpm. Los resultados sugieren que los sujetos sin p.val66met tienen una mejor recuperación cardíaca con 24.59 lat/min ±10.25. Durante el segundo minuto los portadores del p.val66met recuperan mejor (40.50 lat/min ±12.29). En el tercer minuto son los sujetos con p.val66met con mejor recuperación cardíaca (51.55 lat/min ±14.56). En el cuarto minuto los sujetos p.val66met recuperan mejor (66.55 bpm±10.53). En situación de reposo la tensión arterial sistólica (TAS) (123.48 mmHg±11.15) y la tensión arterial diastólica (TAD) (63.63 mmHg±7.17) es más alta en portadores de p.val66met. Al finalizar la prueba la TAS es más alta en individuos con p.val66met (213.63 mmHg±15.28) y la TAD és más alta en sujetos sin p.val66met. (44.34 mmHg±17.75). Pasados cuatro minutos los registros más altos de TAD son para los sujetos con p.val66met (169.63 mmHg±9.43) no habiendo diferencias en relación a la TAD. Este es un estudio descriptivo que necesita más investigaciones del p.val66met. / Introducció: El polimorfisme val66met del factor neurotròfic derivat del cervell (BDNF: Brain Derived Neurotrophic Factor) podria tenir un efecte regulador en l’equilibri cardíac simpatovagal (Yang A. , Chen, Tsai, Hong, Kuo, & Yang, 2010). La recuperació cardíaca després de l’exercici ésuna funció de la reactivació vagal. Durant l’exercici l’augment de l’activitat simpàtica i la disminució de l’activitat vagal provoca un increment de la freqüència cardíaca. L’activació parasimpàtica sembla ser que causa la desacceleració de la freqüència cardíaca (Levy, 1971; Javorka, Zila, & Balhárek, 2002). Metodologia: La mostra escollida és d’estudiants universitaris de nacionalitat espanyola (edat, 18-35 años), 17 dones i 50 homes. Tots ells caucàsics i tres generacions o més de la mateixa família han viscut a la península ibèrica. La freqüència de genotip era de val/val (n=41), val/met (n=22) i met/met (n=4), amb un Hardy-Weimberg equilibrium X2 test de p = 0.65. Es va administrar un test amb cinta rodant amb una inclinació del 3% i un incriment progressiu de la velocitat (inici a 6 km/h y augment de 2km/h cada 2 minuts) fins a la exhaustació, obtenint la freqüència cardíaca màxima, la freqüència cardíaca inmediata durant el primer, segon, tercer i quart minut. També es va enregistrar la tensió arterial sistòlica i la diastòlica en repòs, en acabar la prova d’esforç i passats quatre minuts. Per a realitzar aquest estudi es va utilitzar cinta rodant Lifefitness (USA), MP100 System Hardware, AcqKnoledge Software 3.9-Windows XP, Biopac Systems (USA) and Polar T31 (Finland). Les mostres de DNA es vang obtenir amb DNA testing from saliva Oragene Kit (DNA GENOTEK). Els estudis descriptius es van fer utilitzant la mitjana i la desviació estàndard fent servir el programa SPSS 18 package. Resultats: La mitjana de freqüència cardíaca màxima va ser de 185.2 bpm. Els resultats suggereixen que els subjectes sense p.val66met tenen una millor recuperació cardíaca amb 24.59 bpm ±10.25. Durant el segon minut els portadors del p.val66met recuperen millor (40.50 bpm±12.29). En el tercer minut son els subjectes amb p.val66met els que recuperen millor (51.55 bpm±14.56). En el quart minut els subjectes amb p.val66met recuperen millor (66.55 bpm±10.53). Pel que fa a la situació de repòs la tensió arterial sistòlica (TAS) (123.48mmHg±11.15) i la tensió arterial diastòlica (TAD) (63.63 mmHg±7.17) és més alta en portadors de p.val66met. En finalitzar la prova la TAS és més alta en individus amb p.val66met (213.63 mmHg±15.28) i la TAD més alta en subjectes sense p.val66met (44.34 mmHg±17.75). Passats quatre minuts els registres més alts de TAD són per a subjectes amb p.val66met (169.63 mmHg±9.43). No es detecten diferències en relació a la TAD. Aquest és un estudi descriptiu que necessita més recerques al voltant del p.val66met.

La retinitis pigmentària (RP) és la degeneració retinal hereditària més prevalent i una de les causes principals de ceguesa en humans. Des d'un punt de vista clínic es manifesta com a ceguesa nocturna, progressa amb la reducció del camp visual i en estadis avançats condueix a la ceguesa completa. Es caracteritza per la mort apoptòtica de les cèl·lules fotoreceptores de la retina com a conseqüència de l'alteració d'algun dels 32 gens que, fins a dia d'avui, han estat identificats com a gens causals de la malaltia.L'objectiu principal d'aquest treball de tesi doctoral ha estat la cerca d'un nou gen de retinitis pigmentària autosòmica recessiva en el locus RP26. Aquest locus havia estat definit prèviament, pel nostre grup, en el braç llarg del cromosoma 2, mitjançant una anàlisi de lligament. En aquest treball de tesi, es presenta la caracterització funcional d'un nou gen del locus RP26, el gen ORMDL1, identificat com a pressumpte candidat, i la descripció de la família gènica a què pertany: una nova família de gens que codifiquen proteïnes transmembrana del reticle endoplasmàtic, molt conservades i presents exclusivament en els eucariotes. A partir de l'anàlisi funcional realitzada amb la generació de soques knockout dels gens ORM1 i ORM2 del llevat, es proposa una implicació d'aquestes proteïnes en la resposta del reticle endoplasmàtic a proteïnes malplegades. En la segona part del treball, s'exposen els resultats de la cerca del gen responsable d'RP del locus RP26. Gràcies a una aproximació que va incloure el refinament dels marges del locus, l'anàlisi de gens candidats i un extens mapatge d'homozigositat, realitzat al llarg d'un interval de cosegregació de 12 Mb, vam definir una regió candidata que contenia 9 gens descrits. Tot ells van ser descartats per seqüenciació com a responsables de la malatia. La cerca in silico de nous gens ens va conduir a la identificació d'un nou gen, que vam anomenar CERKL (ceramide kinase-like) perquè codifica una proteïna similar a ceramida quinasa. La seqüenciació de la regió codificant de CERKL en la família RP26, ens va permetre identificar una mutació puntual (R257X) en l'exó 5 del gen, en homozigosi en els individus afectes. Aquesta mutació produeix el truncament prematur de la proteïna CERKL, al bell mig del pressumpte domini quinàsic. El gen CERKL s'expressa en diversos teixits adults, inclosa la retina, i fetals. L'ortòleg del ratolí s'expressa en la capa de cèl·lules ganglionars i en els fotoreceptors de la retina. La descoberta de CERKL com a gen RP26 vincula per primer cop l'apoptosi característica de la degeneració retinal amb una alteració del metabolisme dels esfingolípids, que ha estat implicat en nombrosos processos de supervivènica i mort cel·lular. / Retinitis Pigmentosa (RP), the main cause of adult blindness, is a genetically heterogeneous disorder characterized by progressive loss of photoreceptor cells through apoptosis. Up to now, 32 genes have been implicated in RP.The main goal of this PhD thesis has been the search of a novel autosomal recessive RP gene within the RP26 locus. This locus was identified by linkage analysis on 2q31.2-q32.3. As no obvious positional candidates were found among known genes, an expressed sequence tag (EST) database search was undertaken to identify sequences expressed in the retina. Following this approach, we characterized a novel gene within the RP26 locus, ORMDL1. This gene belonged to a eukaryotic gene family that encoded highly conserved endoplasmic reticulum transmembrane proteins.In the second part of the thesis, we refined the RP26 locus down to 2.5 Mb by homozygosity mapping. After unsuccessful mutational analysis of the nine genes initially reported in this region, a detailed gene search based on expressed-sequence-tag data was undertaken. We finally identified a novel gene encoding a ceramide kinase (CERKL), which encompassed 13 exons. All of the patients from the RP26 family bear a homozygous mutation in exon 5, which generates a premature termination codon. The same mutation was also characterized in another, unrelated, Spanish pedigree with arRP. Human CERKL is expressed in the retina, among other adult and fetal tissues. A more detailed analysis by in situ hybridization on adult murine retina sections shows expression of Cerkl in the ganglion cell layer. Ceramide kinases convert the sphingolipid metabolite ceramide into ceramide-1-phosphate, both key mediators of cellular apoptosis and survival. Ceramide metabolism plays an essential role in the viability of neuronal cells, the membranes of which are particularly rich in sphingolipids. Therefore, CERKL deficiency could shift the relative levels of the signaling sphingolipid metabolites and increase sensitivity of photoreceptor and other retinal cells to apoptotic stimuli. This is the first genetic report suggesting a direct link between retinal neurodegeneration in RP and sphingolipid-mediated apoptosis.

Els estudis que s'han realitzat per a aquesta tesi doctoral, aporten més informació sobre quin és el paper de les Fatty acid binding protein 4 (FABP4) i Fatty acid bing protein (FABP5) en les malalties metabòliques. Es van estudiar un total de 457 pacients, afectats de diabetis tipus 2 i altres alteracions metabòliques com la síndrome metabòlica, l'obesitat i la dislipèmia aterogènica. A tots els pacients, se'ls va realitzar anamnesi, antropometria i exploració física. A 327, se'ls va realitzar un estudi vascular de caròtides i d'adipositat abdominal. A tots els subjectes se'ls va realitzar bioquímica completa, incloent perfil lipídic, metabolisme de la glucosa, marcadors d'inflamació ia més es van incloure FABP4, FABP5 i PCSK9 circulants (després de 6 setmanes de rentat en pacients amb hipolipemiants). Es van estudiar 6 SNPs del gen FABP4, 2 SNPs del gen FABP5 i 2 SNPs del gen PCSK9. Totes les mostres van ser estudiades amb el mètode Liposcale, RMN-2D. Tots els pacients van signar consentiment informat. En pacients afectes de trastorns metabòlics, les concentracions de FABP4 no estan modulades per variants del gen FABP4. Cap de les variants estudiades es va associar a nivells de FABP4 altes o baixes. Cap de les variants del gen FABP4 estudiades estaven hiper o hipo-representades en cap de les alteració metabòliques estudiades tot i que en totes elles la FABP4 circulant presentava concentracions elevades. Les concentracions de FABP5 s'associen amb adipositat, alteracions del metabolisme de la glucosa, marcadors de lipolisis i PCRus. Les concentracions de FABP5 es van associar a una distribució i mida de lipoproteïnes, avaluat per RMN, propi de la dislipèmia aterogènica. Les concentracions de FABP5 es van relacionar amb la presència de plaques a nivell carotidi. Les concentracions plasmàtiques de PCSK9, més enllà de la seva relació amb el metabolisme de les LDL, es correlacionen amb elements de dislipèmia aterogènica. A més es va correlacionar de forma positiva amb les concentracions de FABP4, encara que no amb les de FABP5. / Los estudios que se han realizado para esta tesis doctoral, aportan más información sobre cuál es el papel de las Fatty acid binding protein 4 (FABP4) y Fatty acid bing protein 5 (FABP5) en las enfermedades metabólicas. Se estudiaron un total de 457 pacientes, afectos de diabetes tipo 2 y otras alteraciones metabólicas como el síndrome metabólico, la obesidad y la dislipemia aterogénica. A todos los pacientes, se les realizó anamnesis, antropometría y exploración física. A 327, se les realizó un estudio vascular de carótidas y de adiposidad abdominal. A todos los sujetos se les realizó bioquímica completa, incluyendo perfil lipídico, metabolismo de la glucosa, marcadores de inflamación y además se incluyeron FABP4, FABP5 y PCSK9 circulante (tras 6 semanas de lavado en pacientes con hipolipemiantes). Se estudiaron 6 SNPs del gen FABP4, 2 SNPs delgen FABP5 y 2 SNPs del gen PCSK9. Todas las muestras fueron estudiadas con el método Liposcale, RMN-2D. Todos los pacientes firmaron consentimiento informado. En pacientes afectos de trastornos metabólicos, las concentraciones de FABP4 no están moduladas por variantes del gen FABP4. Ninguna de las variantes estudiadas se asoció a niveles de FABP4 altas o bajas. Ninguna de las variantes del gen FABP4 estudiadas estaban hiper o hipo-representadas en ninguna de las alteración metabólicas estudiadas a pesar de que en todas ellas la FABP4 circulante presentaba concentraciones elevadas. Las concentraciones de FABP5 se asocian con adiposidad, alteraciones del metabolismo de la glucosa, marcadores de lipolisis y PCRus. Las concentraciones de FABP5 se asociaron a una distribución y tamaño de lipoproteínas, evaluado por RMN, propio de la dislipemia aterogénica. Las concentraciones de FABP5 se relacionaron con la presencia de placas a nivel carotídeo. Las concentraciones plasmáticas de PCSK9, más allá de su relación con el metabolismo de las LDL, se correlacionan con elementos de dislipemia aterogénica. Además se correlacionó de forma positiva con las concentraciones de FABP4, aunque no con las de FABP5. / This thesis provides information on which is the role of Fatty acid binding protein 4 (FABP4) Fatty acid and protein 5 (FABP5) in metabolic disorders. A total of 457 patients, suffering from type 2 diabetes and other metabolic disorders such as metabolic syndrome, obesity and atherogenic dyslipidemia were studied. All patients underwent anamnesis, physical examination and anthropometry. 327 participants underwent an ultrasound vascular study of carotid and also a study of abdominal adiposity. All subjects,after 6 weeks of lipid lowering wash-out if necessary, underwent complete biochemistry, including lipid profile, glucose metabolism, inflammatory markers and also FABP4, FABP5 and circulating PCSK9. . 6 SNPs of FABP4 gene, 2 SNPs of FABP5 gen and 2 SNPs of PCSK9 gene were studied. All samples were tested with Liposcale, 2D NMR method. All patients gave informed consent. In patients with metabolic disorders, FABP4 concentrations are not modulated by FABP4 gene variants. None of the variants studied were associated with high or low FABP4. None of the FABP4 variants studied were over or under-represented in any of the studied metabolic alterations, despite circulating FABP4 was higher in all of them. FABP5 concentrations are associated with adiposity, impaired glucose metabolism, markers of lipolysis and hsCRP. FABP5 concentrations were associated with lipoprotein size distribution, evaluated by NMR, typical of atherogenic dyslipidemia. FABP5 concentrations were associated with the presence of plaques in carotid arteries. PCSK9 plasma concentrations, beyond its connection with LDL metabolism, correlated with elements of atherogenic dyslipidemia. It was also positively correlated with the concentrations of FABP4, but not with FABP5.

Les uroplaquines (UPKs) són proteïnes integrals de membrana que formen les plaques de l’uroteli. Tot i que aquestes plaques es troben solament a l’uroteli de mamífers, les UPKs existeixen també en vertebrats inferiors que els hi manca l’uroteli. Aquestes poden dividir-se en dos tipus, les UPK1a i UPK1b, pertanyent a la família de les tetraspanines, i les UPK2/3, composades per UPK2, UPK3a i UPK3b, les quals travessen la membrana una sola vegada i es desconeix la relació evolutiva que pugen tindre amb altres famílies de proteïnes. Nosaltres, hem identificat 3 nous ortòlegs de les UPK2/3 (UPK3c, expressada en humans, UPK2b i UPK3d); hem identificat l’origen de les UPKs en l’ancestre comú de vertebrats i hem establert una relació evolutiva entre les UPK2/3s i el més antic dels receptors de tirosina fosfatasa (R3 PTPRs). Analitzant l’expansió dels loci genètics de l’UPK3c i les duplicacions segmentals que van tenir lloc en el goril•la, ximpanzé i humà, hem trobat que, possiblement, la transposició intracromosomal d’una de les duplicacions segmentals va ser a través d’un intermediari circular. Mitjançant l’ús de tècniques de biologia molecular, hem trobat que l’UPK3c s’expressa en un ampli rang de teixits, principalment a la còrnia; que està N-glicosilada en còrnia humana, pterígion i a tumors de bufeta; així com, que es localitza principalment a les capes basal i intermèdia de l’uroteli de ratolí però es absent a les plaques de l’uroteli. En tumors de bufeta humà, l’expressió de l’UPK3c està augmentada en tumors de baix grau (9/11), mentre que en aquells d’alt grau (6/11) o invasius (3/9) està disminuïda. / Las uroplaquinas (UPKs) son unas proteínas integrales de membrana que forman las placas del urotelio. Indistintamente de que estas placas se encuentran solamente en el urotelio de mamíferos, las UPKs también existen en vertebrados inferiores que carecen de urotelio. Las UPKs pueden ser divididas en dos tipos, por un lado UPK1a y UPK1b, quepertenecen a la familia de las tetraspaninas y por otro lado las uropalkinas UPK2/3 (UPK2, UPK3a y UPK3b), que atraviesan la membrana solo una vez y de las cuales se desconoce que estén relacionadas evolutivamente con otras familias de proteínas. Nosotros, hemos identificado 3 nuevos ortólogos de las UPK2/3 (UPK3c que se expresa en humanos, UPK2b y UPK3d); localizado el origen de las UPKs en el ancestro común de vertebrados; encontrado una relación evolutiva entre UPK2/3s y llas tirosina fosfatasas (R3 PTPRs) que son proteínas más antiguas;analizado la expansión de los loci genéticos de UPK3c y las duplicaciones segmentales que tuvieron lugar en gorila, chimpancé y humano, y encontrado que posiblemente la transposición intracromosomal de una de las duplicaciones segmentales se produjese a través de un intermediario circular. Mediante el uso de técnicas de biología molecular, hemos encontrado que UPK3c se expresada en un amplio rango de tejidos huamnos predominantemente en cornea. Además, hemos observado que UPK3c está N-glicosilada en cornea humana, pterigion y en tumores de vejiga; que UPK3c se localiza predominantemente en las capas basal e intermedia del urotelio de ratón y no se encuentra en las placas del urotelio. En muestras de tumores de vejiga humanos, pudimos observar que el numero de tumores que expresan UPK3c es mayor en tumores superficiales de bajo grado (9/11) y disminuye en los tumores de alto grado (6/11) y en los invasivos (3/9). / Uroplakins (UPKs) are integral membrane proteins that form the urothelial plaques. Despite the fact that these plaques are unique to the urinary bladder of mammals, UPKs also exist in lower vertebrates without a typical urothelium. Uroplakins can be divided into two types. UPK1a and UPK1b, which belong to the tetraspanin family and UPK2/3 uroplakins that comprises UPK2, UPK3a and UPK3b, span the membrane only once and are not known to be related to any other protein family. We have identify three novel UPK2/3 ortholog groups (UPK3c that is expressed in humans, UPK2b and UPK3d), report the origin of UPKs in the common ancestor of vertebrates and the evolutionary relationship between UPK2/3s and the more ancient tyrosine phosphatase receptors (R3 PTPRs). The joint expansion of the UPK3c genetic loci and segmental duplications in the gorilla, chimpanzee and homo and we found that intrachromosomal transposition of one of these segmental duplication could have been produced by a circular intermediate Using molecular biology techniques we found UPK3c expression widespread in human tissues, particularly strong in corneal tissue. Additionally, UPK3c is N-glycosilated in human normal corneal tissue, pterygium and bladder tumors; localizes predominately to the basal and intermediate cell layers of the mouse urothelium and is absent in the urothelial plaques. Finally in human bladder cancer the number of superficial low grade tumors expressing UPK3c assessed by immunoblot was higher than in superficial superficial high grade tumors or invasive tumors .

La disponibilidad de agua es una de las mayores limitaciones en la productividad vegetal (Boyer, 1982) y es uno de los principales factores en la distribución de las especies vegetales. La tolerancia de un cultivo al estrés hídrico esta esencialmente vinculada a su capacidad de acceder al agua del suelo y utilizarla de manera más eficiente. El cultivo del tomate destaca tanto por su importancia económica como por representar un elevado consumo de recursos hídricos, de manera que cualquier mejora en el uso eficiente del agua (WUE) tendría un gran impacto socioeconómico y medioambiental. Se estima que un incremento de un 10% en el WUE en este cultivo podría suponer, en la Región de Murcia, un ahorro de más de 1.1 hm3 de agua de riego, cantidad equivalente a los requerimientos anuales de una población de 20.000 habitantes La sección experimental del manuscrito se ha dividido en dos partes diferenciadas. En primer lugar, con el objetivo de estudiar el papel de las invertasas en la respuesta al estrés hídrico en tomate (Solanum lycopersicon L.), se generaron plantas transgénicas que sobreexpresaban un gen de una invertasa extracelular de Chenopodium rubrum (CIN1) bajo el control de un promotor de invertasa vacuolar de Solanum pimpinellifolium (InvLp6g). En segundo lugar, se realizó una aproximación genética con objeto de identificar y explotar caracteres hídricos y hormonales implicados en la mejora del WUE en tomate mediante el uso de líneas recombinantes (RILs) de tomate procedentes de un cruce entre S. lycopersicum cv Moneymaker y S. pimpinellifollium acc. TO-937. La sobreexpresión del gen CIN1 dio lugar a una disminución de la transpiración acumulada y a un incremento de la tasa fotosintética, resultando, por tanto, en un incremento del WUE en relación a las plantas no transformadas, al final del periodo de estrés hídrico (9 días). Esto parece estar relacionado con una mejor regulación de las relaciones fuente-sumidero a través del mantenimiento del flujo metabólico. Además, se observó una mejora en los mecanismos antioxidativos de las plantas CIN1. Los cambios observados en el metabolismo primario se asociaron con cambios en el balance hormonal: incremento de las concentraciones de la CK más activa en tomate, trans-zeatina (t-Z), y disminución en los niveles del precursor del etileno ACC. De este modo, la invertasa extracelular actúa como punto integrador entre el metabolismo primario y las fitohormonas en respuesta al estrés hídrico, postulándose como una nueva estrategia para superar los efectos adversos del estrés hídricos sobre la fisiología y la productividad final del cultivo. Por otra parte, mediante una aproximación genética se pudieron identificar aquellas señales hídricas y hormonales implicadas en la regulación del WUE a través del control de la biomasa foliar y de la capacidad fotosintética. La explotación de dichos caracteres mediante la tecnología del injerto ha demostrado tener una utilidad directa sobre la mejora de la productividad final de la planta a través de la comunicación raíz-parte aérea. El precursor del etileno ACC y el ABA parecen ser señales hormonales implicadas en el crecimiento foliar principalmente al final del periodo de cultivo, cuando la tasa de transpiración era más elevada. El ACC se asoció positivamente con el WUEaY (en base a producción de fruto) y negativamente con el WUEav (en base a biomasa vegetativa) a través de una regulación negativa del área foliar. Otros factores hormonales, como las CKs, SA, ACC y JA también parecen ser señales (positivas) en la regulación del crecimiento foliar y por tanto del WUEa. Por tanto, mediante una aproximación funcional, se ha puesto de manifiesto el papel de las invertasas en la tolerancia al estrés hídrico a través de una modificación del balance hormonal. Por otro lado, mediante una aproximación genética usando líneas RIL se han identificado caracteres hormonales (principalmente ACC y CKs), implicados en la regulación del WUE en tomate, y que han sido explotados para mejorar la productividad mediante la tecnología del injerto. / Water availability is one of the major constraints on plant productivity (Boyer, 1982) as well as one of the main factors for the distribution of plant species. The tolerance of a crop to drought stress is essentially related to its ability to access to soil water and its efficiency use. In Spain, tomato is an important and high water consuming crop. Any improvement in water use efficiency (WUE) would imply a significant socioeconomic and environmental impact (e.g. an improvement of 10% in WUE of the greenhouse tomato crop in the Region of Murcia would save is equivalent to the water consumption of a population of 20.000 inhabitants). The experimental section of this thesis has been divided into two parts. Firstly, with the aim of studying the role of invertase in response to drought stress in tomato (Solanum lycopersicon L.), we generated transgenic plants overexpressing the cell wall invertase (cwInv) gene CIN1 from Chenopodium rubrum under the control of a promoter of vacuolar invertase from Solanum pimpinellifolium (InvLp6g). Secondly, we applied a genetic approach to identify and exploit water and/or hormonal-related traits associated with WUE through the use of a population of recombinant inbred lines (RIL) derived from a cross between Solanum lycopersicum and Solanum pimpinellifolium. CIN1 overexpression resulted in a decrease in accumulated transpiration and higher carbon assimilation, thereby increasing WUE compared to wild-type (WT) plants at the end of the drought period (9 days). This seems to be related to a better regulation of source-sink relations by maintaining metabolic fluxes. In addition, anti-oxidative mechanisms were improved in the CIN1 plants. Changes observed in primary metabolism were associated with changes in the hormonal balance. The concentration of the most active cytokinin (CK) in tomato trans-zeatin (t-Z) increased while the ethylene precursor 1-aminocyclopropane-1-carboxylic acid (ACC) decreased in the CIN1 plants respect to WT. Thus, cwInv critically functions at the integration point of metabolic, hormonal and stress signals, providing a novel strategy to overcome drought -induced limitations to crop yield, without negatively affecting plant fitness under optimal growth conditions. Moreover, by using a genetic approach we could identify water- and hormonal-related traits directly involved in WUE regulation. These physiological traits can be directly transferred from the root to the scion through the use of selected RILs as rootstocks, improving crop productivity through root-to-shoot communication. Both the ethylene precursor ACC and ABA concentrations seem to be hormonal signals involved in leaf growth at the end of the experiment with higher transpiration rate. ACC was positively associated with WUEaY (base on fruit yield) and negatively with WUEav (based on vegetative biomass) through down-regulation of leaf area. Additionally, CKs, salicylic acid, ACC and jasmonic acid seem to be positive hormonal parameters regulating leaf growth and WUEa. Therefore, by using a functional approach it has been demonstrated that invertases play an important role in abiotic stress adaptation through a regulation in the hormonal balance. On the other hand, by using a genetic approach employing RIL lines we identified hormonal characters (mostly ACC and CKs), involved in the regulation of WUE in tomato and, thereafter, we exploited those characters to improve productivity crop thought the use of grafting.

La modulació inadequada o el manteniment de forma crònica de la resposta immune poden provocar efectes adversos a sistemes i òrgans i donar lloc a la manifestació de patologies. En aquest context, els mecanismes de regulació de la resposta immune són un element clau per mantenir un estat òptim de salut i un envelliment saludable. La capacitat d'organitzar una resposta immune contra agents patògens o cèl·lules tumorals està en part determinada pel fons genètic de cada individu. Els estudis d'associació genètica han resultat d'utilitat per identificar variants de gens de resposta immune implicades en patologies que van des del càncer o les malalties cardiovasculars a infeccions com la tuberculosi o el VIH-­‐1. En la present tesi s'ha estudiat la variabilitat de gens de resposta immune i el seu paper en dos models diferents: la infecció per VIH-­‐1 i el procés d'envelliment natural. En el primer model s'ha estudiat la variabilitat del gen BST-­‐2, factor de restricció en la infecció per VIH-­‐1, i dels gens CYP27B1, GC i VDR, implicats en la síntesi, transport i acció genòmica de la vitamina D, hormona implicada en la modulació de la resposta immune. Així mateix, al segon model s'ha avaluat l'efecte de la variabilitat del gen VDR i dels gens RANTES i CCR5, implicats en la mediació de la resposta inflamatòria. En el model d'infecció per VIH-­‐1 s'han identificat 2 variants del gen BST-­‐2 associades amb progressió, una captura la variabilitat de la regió genòmica i l’altra amb potencial efecte funcional. En l'estudi de la relació de variants dels gens VDR, CYP27B1 i GC amb el ritme de progressió de la infecció s'han confirmat i ampliat el nombre de marcadors del gen VDR que mostren associació amb progressió. Les combinacions haplotípiques del gen VDR que s'associen amb progressió són aquelles que optimitzen la resposta a la vitamina D. Aquests resultats poden interpretar-­‐se en funció del paper dual de la vitamina D en la modulació de la resposta immune. L'associació amb progressió de les variants identificades és més significativa en els pacients reclutats en el període pre-­‐ TARGA (anterior a 1997). En el model d'envelliment natural, variants del gen VDR mostren associació amb envelliment saludable en homes. Les variants associades són aquelles que confereixen una capacitat de resposta intermèdia a la vitamina D. Això emfatitza el paper de la vitamina D en envelliment i posa de manifest la importància del fons genètic a l’hora d’establir els nivells òptims de vitamina D per a un envelliment saludable. En relació als polimorfismes dels gens CCR5 i RANTES no s'ha trobat associació significativa pel locus CCR5, encara que els resultats mostren una major prevalença de la variant no funcional, i per tant pitjor mediadora de la resposta inflamatòria, en individus longeus. Quant a les variants del gen RANTES, els resultats indiquen una associació específica de sexe que suggereix l'existència d'un determinant genètic de RANTES que predisposa a un fenotip proinflamatori en homes i a un fenotip antiinflamatori en dones. / La modulación inadecuada o el mantenimiento de forma crónica de la respuesta inmune puede provocar efectos adversos en sistemas y órganos y dar lugar a la manifestación de patologías. Por ello, los mecanismos de regulación de la respuesta inmune son un elemento clave para el mantenimiento de un estado de salud óptimo y un envejecimiento saludable. La capacidad de organizar una respuesta inmune contra agentes patógenos o células tumorales está en parte determinada por la fondo genético de cada individuo. Los estudios de asociación genética han resultado de utilidad para identificar variantes de genes de respuesta inmune implicadas en patologías que van desde el cáncer o las enfermedades cardiovasculares a infecciones como la tuberculosis o el VIH-­‐1. En la presente tesis se ha estudiado la variabilidad de genes de respuesta inmune y su papel en dos modelos distintos: la infección por VIH-­‐1 y el proceso de envejecimiento natural. En el primer modelo se ha estudiado la variabilidad del gen BST-­‐2, factor de restricción en la infección por VIH-­‐1, y de los genes CYP27B1, GC y VDR, implicados en la síntesis, transporte y acción genómica de la vitamina D, hormona implicada en la modulación de la respuesta inmune. Asimismo, en el segundo modelo, se ha evaluado el efecto de la variabilidad del gen VDR y de los genes RANTES y CCR5, implicados en la mediación de la respuesta inflamatoria. En el modelo de infección por VIH-­‐1, se han identificado 2 variantes del gen BST-­‐ 2 asociadas con progresión, una que captura la variabilidad de la región genómica y otra con potencial efecto funcional. En el estudio de variantes de los genes VDR, CYP27B1 y GC con el ritmo de progresión de la infección se ha confirmado y ampliado el número de marcadores del gen VDR que muestran asociación con progresión. Las combinaciones haplotípicas del gen VDR que se asocian con progresión son aquellas que optimizan la respuesta a la vitamina D. Estos resultados pueden interpretarse en función del papel dual de la vitamina D en la modulación de la respuesta inmune. La asociación con progresión de las variantes identificadas incrementa su significación en los pacientes reclutados en el periodo pre-­‐TARGA (anterior a 1997). En el modelo de envejecimiento natural, variantes del gen VDR muestran asociación con envejecimiento saludable en hombres. Las variantes asociadas son aquellas que confieren una capacidad de respuesta intermedia a la vitamina D. Ello revela el papel de la vitamina D en envejecimiento y enfatiza la importancia del fondo genético al establecer los niveles óptimos de vitamina D para un envejecimiento saludable. En relación a los polimorfismos de los genes CCR5 y RANTES no se ha encontrado asociación significativa para el locus CCR5, aunque los resultados muestran una mayor prevalencia de la variante no funcional, y por lo tanto peor mediadora de la respuesta inflamatoria, en individuos longevos. En cuanto a las variantes del gen RANTES, los resultados indican una asociación específica de sexo que sugiere la existencia de un determinante genético de RANTES que predispone a un fenotipo proinflamatorio en los varones y a un fenotipo anti-­‐inflamatorio en las mujeres. / The improper balance or the maintenance of a chronic immune response can produce adverse effects on organs and systems and prone to diseases. Therefore, the regulatory mechanisms of the immune response are key factors to maintain an optimal health status and to follow a healthy aging. The capacity to produce an immune response against pathogens or tumour cells is partially determined by the genetic background of the individual. Genetic association studies have been useful to identify variants of immune response genes involved in diseases ranging from cancer or cardiovascular disease to infections such as tuberculosis or HIV-­‐1. In this thesis we have studied the variability of immune response genes and their role in two models: the HIV-­‐1 infection and the natural aging process. In the first model it has been studied the variability of BST-­‐2 gene, which is an HIV restriction factor, and CYP27B1, GC and VDR genes, that are involved in the synthesis, transport and genomic action of vitamin D, hormone that modulates the immune response. In the second model, we have also evaluated the effect of VDR gene variability as well as RANTES and CCR5 gene variants, both involved in mediating the inflammatory response. In the model of the HIV-­‐1 infection we have identified two variants of BST-­‐2 gene associated with progression, one that captures the variability of the genomic region and the other with potential functional effect. In the study of VDR, CYP27B1 and GC gene variants related to progression rates we have confirmed and extended the number of VDR gene markers showing association with progression. The VDR gene haplotype combinations that are associated with progression are those that optimize the response to vitamin D. These results should be interpreted as a con to the dual role of vitamin D in the modulation of the immune response. The association with progression of the identified variants is significantly increased in patients enrolled in the pre-­‐HAART (before 1997). In the model of aging, VDR gene variants were most associated with healthy aging in men. The associated variants are those that confer an intermediate responsiveness to vitamin D. This reveals the role of vitamin D in aging and emphasizes the role of genetic background in determining optimal levels of vitamin D for healthy aging. In relation to polymorphisms of CCR5 and RANTES genes we do not found significant association for the CCR5 locus, although the results show a higher prevalence of non-­‐functional variant, and thus a poorer mediator of the inflammatory response, in long-­‐lived individuals. In relation to RANTES gene variants, the results indicate a sex-­‐specific association suggesting the existence of a genetic determinant of RANTES that predisposes to a proinflammatory phenotype in males and an anti-­‐inflammatory phenotype in females.

Este trabajo estudia el ambiente de la matriz extracelular (ECM) y su implicación en la respuesta inmunitaria y espermatogénesis de la dorada. Especie muy útil como modelo experimental en el estudio de las interacciones entre los sistemas inmunitario y reproductor por sus características biológicas de reproducción estacional, involución testicular y reversión sexual. Los resultados demostraron que el colágeno y sus péptidos derivados pueden actuar como señales de daño (DAMPs), modulando de forma específica la respuesta inmunitaria innata y los procesos de inflamación inicial en fagocitos profesionales y fibroblastos de dorada. Asimismo, las fuertes correlaciones entre moléculas relacionadas con la ECM, en condiciones fisiológicas y durante el desarrollo, son moduladas en granulocitos acidófilos como parte de la respuesta inflamatoria ante DAMPs y moléculas derivadas de patógenos. Finalmente, se encontró que además de la integrina beta 1a que se expresa constitutivamente, en dorada existe la isoforma ITGB1b que se expresa principalmente en testículo y durante la espermatogénesis. Estos hallazgos aportan al conocimiento sobre el ambiente de la ECM como un entorno complejo, coordinado y multifuncional, con posibles aplicaciones prácticas a futuro en el campo de la regeneración y remodelación tisular. / This work studies the extracellular matrix (ECM) environment and their implications in the immune response and spermatogenesis in gilthead seabream. This is a useful model to study interactions between immune and reproductive systems, considering its biological characteristics, such as seasonal breeding, testicular involution and sexual reversion. The results showed collagen and its derived peptides as able to act as damage signals (DAMPs), modulating in a specific form the innate immune response and the early inflammation processes in seabream professional phagocytes and fibroblasts. In addition, the strong correlations between ECM related molecules, under physiological conditions and during development, are modulated as part of the response against DAMPs and pathogen derived molecules. Finally, we found that in addition to the integrin beta 1a (ITGB1a) which is constitutively expressed, in seabream there is an ITGB1b which is mainly expressed in testis and during spermatogenesis. These findings improve the knowledge about ECM compartment as a complex, coordinated and multifunctional environment, having possible future practical applications in the tissue regeneration and remodelling.