Aquesta tesi doctoral estudia el paper dels marcadors discursius procedents de verbs de percepció en català en el debat polític. En concret, se centra en el funcionament de les formes aviam, a veure, miri i escolti, originades en els verbs veure, mirar i escoltar, en el debat electoral. Es tracta d'un grup d'elements bastant homogeni des del punt de vista semàntic, que realitza un paper destacat en el gènere analitzat pel que fa a l'organització de l'intercanvi comunicatiu i a l'argumentació. L'estudi abasta dos vessants interrelacionats: en primer lloc, aborda els aspectes semàntics i morfosintàctics d'aquests marcadors i, a continuació, els pragmaticodiscursius. Així, posa de manifest com, des del punt de vista semàntic, aquests marcadors han passat del significat literal que tenien com a verbs (percepció física visual i auditiva) a un significat metafòric relacionat amb la percepció intel·lectual i/o a un significat discursiu relacionat amb la connexió i amb la subjectivitat del parlant. El treball mostra també com, paral·lelament al canvi de significat, aquestes formes perden (en major o menor grau) les característiques categorials que les definien com a verbs, de manera que deixen de funcionar com a predicats per a realitzar una funció connectiva en el nivell textual. Quant a les funcions pragmàtiques i discursives dels elements estudiats, directament relacionades amb els aspectes semàntics i formals descrits, es concreten en dos nivells: el de l'organització discursiva i el de les relacions que s'estableixen entre els participants en el debat. Com a organitzadors del discurs, aquests marcadors estructuren el diàleg i gestionen l'intercanvi, i, al mateix temps, realitzen funcions vinculades al torn de parla o al tema. Com a indicadors de les relacions entre els participants, aquests elements ens situen en el terreny de la cortesia lingüística, ja que s'utilitzen fonamentalment per a introduir actes que amenacen la imatge positiva de l'interlocutor. El marc teòric en què es desenvolupa aquest treball integra aportacions diverses basades en enfocaments teòrics centrats en l'ús lingüístic. Per una part, la lingüística cognitiva i la teoria de la gramaticalització acullen l'evolució semanticosintàctica dels marcadors discursius procedents de verbs de percepció. Per una altra, l'anàlisi del discurs, i particularment l'anàlisi de la conversa i els estudis sobre cortesia lingüística, proporcionen explicacions adients al paper discursiu d'aquestes formes en el debat electoral. / This doctoral dissertation deals with discourse markers that derive from Catalan verbs of perception in the political debate. The study focuses on the forms aviam, a veure, miri and escolti, whose origin is to be found in veure, mirar and escoltar. In addition, it analyzes the function of these elements in the electoral debate. The research presents two interrelated facets. In a primary plane, it treats semantic and morphosyntactic aspects; in a secondary plane, pragmatic-discoursive ones. From the semantic point of view, the aforementioned markers go from the literal meaning they had as verbs of perception (visual and auditive physical perception) to a metaphorical and discoursive meaning related to intelectual perception. Along with the semantic change, these forms lose (to a smaller or greater degree) the categorial characteristics that defined them as verbs, and stop working as predicates to carry out a connective function in the textual plane. At the pragmatic level, the functions of the analyzed elements can be spelled out in the following way: firstly, they manage the interactional exchange; secondly, they indicate the relations of power that are established between the participants of the debate. The theoretical frame on which this work is grounded integrates a diversity of approaches that focus on language use: cognitive linguistics and the theory of grammaticalization explain the semantic-syntactic evolution of the markers; discourse analysis and, particularly, conversational analysis and the studies on linguistic politeness provide adequate answers to the discourse role carried out by these forms in the electoral debate.

El present estudi és una mostra d'aplicació de les teories lingüístiques de base cognitiva i la Lingüística de Corpus a l'estudi de l'evolució diacrònica d'uns elements essencials en situacions contraargumentatives: els connectors de contrast. Es fa una anàlisi diacrònica de la gènesi, específicament, dels connectors parentètics que expressen contrast. Aquesta anàlisi fa servir com a eines fonamentals la Pragmàtica del Discurs, la Teoria de la Inferència Invitada del Canvi Semàntic d'Elizabeth Traugott i les darreres aportacions sobre el paper dels usuaris -tant emissor com receptor- en el procés de negociació del significat i, doncs, de canvi semàntic. Parem una atenció especial sobre els fenòmens de la Subjectivació i de la Intersubjectivació (Traugott, 2010; Nuyts, 2005; Narrog, 2012) per entendre l'evolució diacrònica lingüística -morfològica, sintàctica i semàntica- i pragmàtica dels valors de noresmenys, nogensmenys i tanmateix: des de la seva font originària de [CÀLCUL] fins als valors actuals com a connectors parentètics de contrast amb matisos adversatius i concessius. Combinem, doncs, d'una banda, la reflexió teórica sobre el paper de la Inferència Invitada i la Pragmaticalització en el canvi semàntic amb, de l'altra banda, l'aplicació d'aquesta reflexió en gènesi dels valors de contrast. L'estudi es fonamenta en les dades d'ús extretes dels corpus textuals digitalitzats, fonamentalment, el CIMTAC, el CICA i el CTILC. Aquests corpus han permès de reconstruir el procés seguit per aquests connectors desde l'edat mitjana fins a l'actualitat: han fet possible una anàlisi qualitativa detallada dels contextos específics que van afavorir la seva gènesi i el canvi semàntic i la gramaticalització que han anat experimentant al llarg d'un període de temps i d'una diversitat de textos i de varietats territorials considerables. La tria d'aquests connectors en concret ha servit també per a mostrar la influència que va tenir el procés de codificació del català del segle XX en la recuperació de material lingüístic pretèrit i en l'adaptació d'aquest material als usos comunicatius de la llengua estàndard.

Durante décadas, los planteamientos lingüísticos clásicos y decimonónicos que establecían la primacía de la palabra sobre cualquier otra forma expresiva de la lengua, fieles a sus principios, por un lado, habían cerrado el paso a los estudios fraseológicos y, por otro, habían antepuesto el análisis del lenguaje escrito al lenguaje hablado. Ambas razones habían impedido el surgimiento y el desarrollo de los estudios de la cadena sintagmática y del enunciado como unidades lingüísticas superiores a la palabra. Afortunadamente, en la actualidad se reconoce que el estudio del caudal plurilexemático es punto obligado para avanzar en el conocimiento de la comunicación humana en general y de las lenguas en particular. Todo parece dispuesto, pues, para que el estudioso se adentre en el ámbito de la fraseología. Ahora, detengamos nuestra atención en el ámbito de las construcciones perifrásticas. Los estudios realizados sobre perífrasis se ocupan de delimitar ese tipo de construcciones frente a construcciones sintácticas libres; asimismo, las investigaciones realizadas en el ámbito de la fraseología van encaminadas a deslindar las unidades fraseológicas respecto a sus construcciones homófonas libres. Sin embargo, ha quedado relegada a un segundo plano la posible distinción entre perífrasis verbal y unidad fraseológica verbal y, más concretamente, entre perífrasis verbal de infinitivo con enlace y locución verbal de infinitivo.En este sentido, esta tesis doctoral intenta diferenciar entre sí estos dos tipos de construcciones cuando presentan una misma estructura formal (verbo en forma flexionada + término de enlace + infinitivo). Las secuencias que son objeto de nuestro estudio proceden de diversas fuentes. En el caso de las perífrasis de infinitivo con enlace, el inventario establecido ha sido resultado del rastreo en diversos estudios monográficos recientes sobre perífrasis verbales. Por otra parte, el listado de las locuciones verbales de infinitivo ha sido fruto de la búsqueda en el DFEM y en el DUE. En este último, el método seguido fue consultar en las entradas verbales las diversas acepciones y las expresiones pluriverbales definidas bajo la palabra ordenatriz. En menor medida, algunas locuciones han sido extraídas bien de estudios sobre fraseología, bien de publicaciones en la prensa periódica.La investigación, que adopta un punto de vista esencialmente sincrónico, comprende tres grandes apartados. En el primero (capítulo 2), realizamos un estudio de carácter teórico en el que, en primer lugar, se parte del concepto de unidad lingüística compleja, y de los distintos tipos de unidades complejas para así perfilar y redefinir las nociones de unidad fraseológica, colocación, locución, perífrasis verbal, verbo auxiliar, etc. En segundo lugar, se analizan las características fundamentales de colocaciones, locuciones y perífrasis verbales.A continuación, en el siguiente apartado (capítulo 3), no sólo se clarifican las nociones de gramaticalización y lexicalización, a través de los distintos niveles lingüísticos en los que operan, para intentar observar en qué medida estos procesos lingüísticos contribuyen a la creación de perífrasis verbales y unidades fraseológicas verbales, respectivamente, sino que se consideran fenómenos lingüísticos capaces de dar lugar a categorías graduales. En segundo lugar, se establece uno de los precedentes de la concepción "fluida" de la lengua en la distinción centro/periferia. En tercer lugar, se muestra de qué forma operan los procesos de gramaticalización y los de lexicalización, poniendo énfasis en el paralelismo existente entre ambos fenómenos. Para finalizar este apartado, ponemos de manifiesto la influencia que ejercen los mecanismos metafóricos y metonímicos en el nivel semántico de los procesos de gramaticalización y de lexicalización.El tercer gran apartado (capítulo 4) de esta investigación se ocupa del cotejo entre perífrasis de infinitivo con enlace y locuciones verbales de infinitivo. Lógicamente, se establecen y se agrupan, por un lado, las similitudes y, por otro, las diferencias existentes entre ambos tipos de unidades lingüísticas complejas. Finalmente, dedicamos el capítulo 5 a la exposición de las conclusiones que hemos obtenido, las cuales son detalladas por capítulos.

En aquest estudi s’analitza l’evolució diacrònica dels verbs metre i posar. Més concretament, se’n defineix l’estructura semàntica i els processos de gramaticalització més importants que han experimentat. La investigació tracta un tema nou en la recerca sobre la sintaxi i la semàntica històrica del català i ofereix una resposta a una singularitat d’aquesta llengua dins la major part de les llengües romàniques: el verb metre, ben viu durant el període medieval, experimenta una davallada sobtada des de començaments del segle XV. Alhora, el verb posar, amb uns usos fins aleshores més restringits, comença a assumir-ne els significats. Aquesta tendència no coincideix amb l’observada en llengües veïnes en les quals perviu actualment el verb metre. L’estudi es fonamenta en les dades obtingudes d’un corpus informatitzat, el CIMTAC, que incorpora textos del català antic, modern i contemporani. A l’hora d’estudiar el canvi lingüístic s’han fet servir teories actuals que ofereixen una bona resposta als fenòmens observats. En aquest sentit, s’ha adoptat un marc teòric pres de la Lingüística Cognitiva i de la Gramàtica de Construccions; en concret, s’ha aplicat la Teoria de la Inferència Invitada (Traugott i Dasher 2002; Traugott 2012) i els conceptes de subjectivació (Traugott i Dasher 2002) i intersubjectivació (Narrog 2012; Nuyts 2001; 2005). Així mateix, s’han tingut presents els diferents estudis sobre gramaticalització (Traugott i Trousdale 2013; Lehman 1995, Haspelmath 1998; 2004; Garachana 2015; 2017) i l’auxiliarització dels verbs (Heine 1993; Langacker 1995). Podem sintetitzar les aportacions concretes d’aquesta recerca en les següents: a) Els verbs de moviment bàsics com ara metre i posar, seguint la tendència ja estudiada per Montserrat (2007) amb venir i arribar, són la font conceptual per a la gènesi de perífrasis verbals que expressen nocions aspectuals (com ara el canvi d’estat o la incoativitat), més abstractes i esquemàtiques. b) El triomf de posar sobre metre potser s’ha d’explicar atenent a les restriccions semàntiques i pragmàtiques que pesaven sobre el segon. En un futur caldrà esbrinar la influència que hi pogueren tenir altres sinònims (sobretot, ficar). c) La combinació de les eines teòriques de la Semàntica Cognitiva i la Pragmàtica amb l’anàlisi de l’ús lingüístic reflectit en els corpus textuals digitalitzats és una via d’estudi del canvi lingüístic de molt de rendiment.

Aquesta recerca s'ocupa de l'evolució semàntica de les perífrasis modals <deure + INF i <haver (a/de) + INF> en català antic, des d'una perspectiva cognitiva. És un estudi de corpus que descriu la gramaticalització de les perífrasis, des que es formen en la llengua llatina fins a la fi del s. XVI. En aquest procés s'observa que des dels significats modals prototípcs, la necessitat deòntica i la necessitat externa, afloren un fum de matisos nous al voltant del futur i l'evidencialitat inferencial. Això provoca canvis en la configuració de la xarxa semàntica i les relacions entre els sentits de cada categoria (Geeraerts 1997). En aquest sentit la gramaticalització d'aquestes perífrasis palesa les regularitats interlingüístiques del canvi semàntic (Traugott & Daser 2002). Aquest estudi reflexiona sobre el canvi semàntic, el mecanismes que hi intervenen i les motivacions que el provoquen. En el marc de la Gramàtica Cognitiva de Langacker (1987, 1991a, 1999b) i les aportacions de Pelyvás (1996, 2000, 2006), es descriu el canvi semàntic en termes d'una atenuació de la força i una progressiva subjectivació. Les construccions evoluciones en la mesura que els usos nous mostren un esquema conceptual diferent del convencional. En efecte, en el cas de les perífrasis <deure + INF> i <haver (a/de) + INF> s'observen canvis en l'esquema conceptual quan afloren els valors de futur i els inferencials, amb la qual cosa la interacció de forces s'esvaeix i deixa al descobert la conceptualització del parlant, el qual esdevé locus de potència.