Alexandre Vialatte (1901-1971) se définissait de son vivant comme « notoirement méconnu ». Les ambiguïtés de l’écrivain-traducteur l’ont relégué en marge de la littérature française, mais elles suscitent de façon paradoxale une attention critique modeste aujourd’hui. Son premier roman Battling le ténébreux ou la mue périlleuse (1928) – roman d’apprentissage peu étudié et encore inédit en anglais – incarne parfaitement la qualité inclassable de l’auteur. Cette thèse se concentre sur le fait que Vialatte était traducteur ; elle avance l’hypothèse qu’une rencontre précaire entre les cultures française et allemande façonne Battling et, en parallèle, elle examine l’idée d’une identité « en traduction ». À ce titre, nous adoptons une « lecture traductionnelle » du texte où la pratique de la traduction (vers l’anglais) alimente une étude littéraire. En raison de la nature interdisciplinaire de la traduction, nous nous appuyons non seulement sur la traductologie, mais aussi sur la littérature comparée, la création littéraire et les études féministes, afin de donner corps à un espace polyphonique et créatif entre sujets et cultures. Notre analyse du texte porte sur la « mue périlleuse » du héros moderniste et s’organise autour de deux rencontres intersubjectives : tandis que le protagoniste du roman rencontre son objet de désir (une femme allemande) et se trouve déstabilisé, le traducteur rencontre l’écrivain pour problématiser le texte original. À travers ces deux affrontements, nous bouleversons les dichotomies de soi et autre, original et traduction, pour finalement imaginer une identité plurielle et éthique en traduction. / Alexandre Vialatte’s (1901-1971) self-proclaimed label – ‘notoirement méconnu’ – continues to define him today. The writer-translator’s incongruities have relegated him to the margins of the French literary canon yet paradoxically attract a modest academic following. His first novel Battling le ténébreux ou la mue périlleuse (1928) – a little-studied and currently untranslated coming of age tale – exemplifies the rich placelessness that defines the author. This thesis contextualises Battling in light of Vialatte’s position as translator. It suggests the text is informed by an uneasy encounter between French and German cultures and geographies and, in parallel, it investigates the very notion of an identity ‘in translation’. This thesis adopts a translational approach whereby my own process translating Battling into English frames a literary study of the text. Given the multifaceted nature of translation, such an approach is interdisciplinary: it draws not only from translation studies (both theory and practice), but also from comparative literature, creative writing, and feminist studies, to map a polyphonous and multifaceted space between subjects and cultures. The analysis centres on the modernist hero’s ‘mue périlleuse’, or coming of age, and structures itself around two intersubjective encounters; as Vialatte’s protagonist meets his foreign and feminine Other to find insecurity, translator meets writer to problematise the original text. Through these two encounters, this thesis works to unsettle the binaries of self and other, original and translation, to ultimately present a plural and ethical identity in translation.

La grille tient une place problématique dans l'histoire de l'art. Le critique y voit une structure abstraite, un signe pictural, une originalité recouvrant la rupture posée début xxème entre peinture et histoire. Or, le cubisme, sensément initial, se montre pluriel et perclus de résonances classiques. D'où, ressortent l'idée de charnière et la nécessité de définir d'abord la grille comme forme, possibilité de structure et qui peut faire sens. Mondrian retourne le tableau brunelleschien puis, fort de Braque, tente de mettre en phase représentation plane et plan de représentation. Par son œil, l'objet devient ainsi << division du mur" et, poussée l'outrance, la grille se réduit à un modèle architectural. Ceci dit, son ultime période suggère que la forme sait autrement répondre d'un modèle textile (le tressage). Matisse, lui, emprunte au tapis qui privilégiele nœud, le module, non la ligne. La grille textile revêt trois variantes, étrangères en termes d'extension et de processus. Le modèle architectural reconnaît ces versions. Un cas unique favorisant le nœud fait ressurgir un troisième modèle: cartographique. Sa variante nodale (le marteloire) se retrouve chez Mondrian (en écho à l'histoire de la peinture hollandaise) et chez Braque (sans plus de raison que formelle). La relation à l'œuvre d'art, propice au<< fictionnement ", et son anachronisme expliquent la qualité anhistorique de la forme. Psychologie et anthropologie aidant, une stratégie émerge, permettant (selon certains critères dont le marteloire pour schème) de l'étudier à l'œuvre scientifiquement (non seulement pour document), tel un complexe production-réception duquel la rencontre se rejoue indéfiniment.

Between 1895 and 1910 Barcelona saw a whole range of social, political and cultural changes due to the increasingly important emergence of the working masses. At the same time, the cinema arrived in Catalonia, becoming very quickly one of the favorite entertainments of the urban laboring population which was about creating a new culture opposed to the modernist and nineteenth-century elite .This is, broadly speaking, the context that serves as a starting point for a study of the role of cinema in shaping a mass audience in Barcelona, an analysis centered on new urban spaces intended for the leisure of the lower classes emerged with the birth of modern Barcelona, especially the “Paral•lel” avenue, whose opening in 1894 made even more apparent the great social tensions and existing inequalities in Barcelona’s society at the end of the century. / Entre 1895 i 1910 Barcelona va viure tota una sèrie de canvis socials, polítics i culturals provocats per la irrupció d’unes masses treballadores cada vegada més importants. Paral•lelament tingué lloc l’arribada del cinema a Catalunya, convertit ràpidament en un dels entreteniments preferits d’aquesta població obrera urbana al voltant de la qual s’estava creant una cultura oposada a la de les elits. Aquest és, a grans trets, el context que serveix de punt de partida a un estudi sobre el paper del cinema en la configuració d’un públic de masses a Barcelona, una anàlisi centrada en els nous espais urbans destinats al lleure de les classes més baixes, sorgits amb el naixement de la Barcelona moderna, especialment l’avinguda del Paral•lel, l’obertura de la qual l’any 1894 va fer encara més evidents les grans tensions socials i les desigualtats existents dins la societat barcelonina del canvi de segle.

Diss.--Philosophy--Rochester (N.Y.)--Eastman School of music, 1996. / Liste chronologique des oeuvres musicales inspirées des indiens d'Amérique du nord (1768-1946) p. 526-557. Sources et bibliogr. p. 576-604.

Habil. : Lit. : Zürich : 1989. / Bibliogr.: p. 281-299.

Thèse numérisée par la Division de la gestion de documents et des archives de l'Université de Montréal

No description available.

La recerca que presentem a continuació, Pau Audouard, un fotògraf “retratista” de Barcelona. De la reputació a l’oblit (1856-1918), té un objectiu triàdic. Per una banda, estudiar, amb caràcter monogràfic, la trajectòria professional de Pau Audouard, considerat per la historiografia fotogràfica moderna un dels professionals d’aquest àmbit més destacats de Barcelona, en el context cultural del Modernisme. Per l’altra, i entenent el cas d’Audouard com un paradigma d’anàlisi, la recerca pretén analitzar els processos que van intervenir en la construcció identitària del nou professional de la imatge, el retratista fotogràfic, i les múltiples estratègies de singularització seguides per aquest amb la voluntat de legitimar la seva activitat en termes socio-econòmics i artístics. Finalment, resseguint la curva d’ascens i ocàs traçada pel propi Pau Audouard, volem aproximar un marc cronològic rigorós per entendre els diferents estrats generacionals del negoci fotogràfic a Barcelona, des dels seus inicis a la dècada de 1840, amb què delimitar la producció fotogràfica que s’ha vingut a anomenar del segle XIX però que, malgrat el seu origen vuitcentista, s’estén en la primera dècada del 1900 fins a ramificar-se en els nous gèneres fotogràfics moderns del segle XX com la fotografia artística, el fotoperiodisme o la fotografia documental i, en un extrem, el cinema. Des que a la dècada de 1980 es va començar a escriure una història de la fotografia a Catalunya, dins d’un marc historiogràfic més ampli d’àmbit internacional en el context del 150è aniversari de la presentació oficial del daguerreotip a França, Pau Audouard ha estat considerat un dels més grans fotògrafs de Barcelona del darrer quart del segle XIX i primera dècada del XX. La conservació, actualment, de nombrosos àlbums fotogràfics i retrats en els fons d’algunes institucions culturals de referència com la Biblioteca Nacional d’Espanya, la Biblioteca de Catalunya, l’Arxiu Nacional de Catalunya o l’Arxiu Fotogràfic de Barcelona, de la mateixa manera que en col•leccions d’entitats com la Biblioteca Museu Víctor Balaguer, l’Institut Amatller d’Art Hispànic, la Casa-Museu Joan Maragall, el Museu de la Música o l’Institut del Teatre, per citar-ne només unes poques, així com en multitud de col•leccions particulars, han avalat aquesta dimensió patrimonial del fotògraf. No en va, de manera prèvia a l’excepcionalitat trobem la norma i, en aquest sentit, la trajectòria professional d’Audouard és una bona prova del camí de legitimació que van procurar molts altres fotògrafs coetanis a ell, empesos per l’efervescència, tant econòmica com cultural, que va viure Barcelona des de la dècada de 1870 i fins a catalitzar en els anys del Modernisme. Audouard, el Sarony de Barcelona tal i com el va qualificar l’historiador Lee Fontanella en el seu llibre La fotografía en España hasta 1900, no va ser un fotògraf al marge ni tampoc singular per produir una fotografia avançada al seu temps ni molt menys allunyada del mercat. Pau Audouard va ser, pel contrari, un fotògraf que va assolir l’excel•lència des de dins mateix del grup dels retratistes, és a dir aquells primers fotògrafs professionals de Barcelona que van tenir en l’elaboració del retrat i en la galeria fotogràfica la seva activitat econòmica i el seu espai d’acció principals. Com a objecte d’estudi d’Audouard respon a la voluntat de poder retratar el retratista, el seu perfil professional i les múltiples estratègies seguides per tal d’assolir un nou règim social i artístic que, evidentment, no tots els fotògrafs de la ciutat van aconseguir. Pau Audouard, com també va ser el cas d’Emilio Fernández Napoleon, és l’extrem d’una línia d’ascens formada per diferents nivells i en què interactuen múltiples variables. / This research focuses on the professional career and photographic production of Pau Audouard, considered one of the most important photographers in Spain around 1900. In parallel, it analyzes the portrait photographer’s emergence as a new professional of the image and its interactions with the political and cultural spheres in the context of Catalan Modernisme. Among the commercial photographers in Barcelona at the fin-de-siècle, Pau Audouard (1856-1918) was one of the most important portrait artists of the political and cultural elite during the Modernisme period. From his studio on Gran Via Street (1886-1905) and then from the ground floor of Lleó Morera’s House (1905-1910), the leading personalities of the city posed for his camera, which was an important exercise on public exhibition. This visual project was complemented by a vast production of images dedicated to the Catalan national symbol (Montserrat mountain), the idea of progress (the Universal Exhibition of 1888 and public works in Barcelona’s port and railway), and finally, to the imminent disaster in Cuba (photographs about military movements in the city around 1896). Furthermore, Audouard organized the first pictorialist photographic exhibition in Barcelona at 1905 while he was teaching the young artistic photographers Miquel Renom and Rafel Areñas Tona, the future master of the avant-gardist Pere Català Pic. Based on all of these aspects, we propose to focus on the social and cultural role of the photographic production of Pau Audouard and his contribution to Catalan photography that pointed at modernity, always between politics and art.

El decadentisme constitueix un dels diferents corrents artístics i literaris aplegats dins el fenomen de l'anomenada "Fin-de-siècle". Aquesta expressió comprèn molt més que la simple denominació d'un període cronològic concret i fa referència al clima espiritual que va predominar a les darreries del segle XIX i a començaments del XX. Dins aquest marc ideològic i anímic trobem l'atracció per tot un seguit de malalties diverses : l'ennui, el spleen, la neurosi, el pessimisme, la histèria, la malenconia, la tristesa, el sentiment de decadència i de degeneració, la tendència cap al suïcidi...per aquest motiu es fa referència a una altra expressió significativa: la del "mal-du-siècle". L'origen del moviment decadent cal cercar-lo a la França dels anys 80; des d'aquest centre poc a poc va anar estenent-se a altres països europeus, com ara Itàlia, Bélgica, Alemanya, Anglaterra, Txèquia i també Espanya.A Catalunya, el decadentisme es va introduir a través d'una de les diverses tendències aplegades dins el modernisme: el corrent simbolista. Impulsat per una voluntat de renovació social i cultural, així com per un esperit marcadament cosmopolita, el modernisme es va fer especialment receptiu a les tendències artístiques i literàries europees que estaven en voga en aquells moments, entre elles el simbolisme. Malgrat que diversos anys abans ja trobem manifestacions d'una sensibilitat afí a l'esmentat esperit finisecular, podem considerar la data de 1893, amb la celebració de la II de les Festes Modernistes celebrades a Sitges i la representació de La Intrusa de Maurice Maeterlinck, com l'any oficial d'introducció del decadentisme a Catalunya. A través d'una seqüència de caràcter històricoestètica, hem elaborat així un fil cronològic que detalla el sorgiment, evolució i decadència del decadentsme dins l'àmbit català, tot fent esment de la realització i publicació de les obres plàstiques i literàries més destacades del corrent. Altrament hem considerat la simbòlica data de 1909 - data d'esclat de la Setmana Tràgica i de la publicació de dues de les obres narratives més significatives del decadentisme- , com el límit cronològic d'aquest darrer. Finalment, i amb el propòsit de determinar les trets característics del moviment, hem dut a terme un extens recorregut de caràcter iconogràfic. A partir de l'anàlisi de determinades obres, l'apartat s'articul.la a través del tractament dels següents temes: la decadència (de raça, de civilitzacions..), la ciutat decadent, la mort, la natura malalta i la femme fatale. Tots ells s'entrelliguen estretament, de manera que una mateixa obra pot trobar-se englobada dins d'un o de diversos capítols. Cal afegir que la nostra recerca ha inclòs tant el camp de la plàstica - pintura, dibuix, gravat...-, com el de la literatura - narrativa curta, novel·la, poesia...-, o, de manera puntual, el de la fotografia pictorialista. Així mateix, hem mirat de posar de relleu les interrelacions entre la imatge representada i la descrita. Per aquest motiu hem anat alternant fragments literaris amb imatges plàstiques. I no només referents a Catalunya, sinó també a altres centres europeus. El nostre propòsit era relacionar també aquests dos àmbits, l'autòcton i l'estranger, i analitzar també el tema de la recepció. / "DECADENTISM IN CATALONIA: RELATIONS BETWEEN ART AND LITERATURE"TEXT:The Decadentism is one of the different artistic literary current included in the phenomenon of the Fin-de-siècle. It started in the France at beginning of the 80, and during the following years there it was towards spread other European countries, like England, Italy, Poland, Belgium or Spain. Though the concept of "decadentism" is difficult to define, generally it is associated with a certain type of sensibility: that one that perceives the world with an apocalyptic vision. In effect, the decadent has the feeling of being immersed in a process of decadence that spreads over all the areas: historical, social, political, biological . So his state of mind relates to different diseases of the soul: the pessimism, the spleen, the melancholy, the neurosis, the nervous excitation, the introspection, the sadness. In fact, he would connect with the romantic agony and would take part of the so called "mal-du-siècle". For this reason, the decadent feels attracted by certain subjects that make up his iconographic universe: empires in decline, physical degeneracy, addictions - mainly the absinth and morphine-, death and rot, vital tedium, ill nature, femme-fatale.Aesthetically the Decadentism is related with the Symbolist current, so we can to consider it to be one of the different trends that the Symbolism agglutinates: the one that constitutes his darker, disturbing and morbid side.Inside Catalonia, the Decadentism penetrated strongly across the Modernism. Promoted by this will of transformation, the above mentioned movement acquired a cosmopolitan spirit and became especially receptive to the European trends that were triumphing in that moment, among them the decadent Symbolism. Nevertheless, it's necessary to say that the spirit that characterized the Modernism was fundamentally the vitalist. The official introduction of the Decadentism took place the September 1893, during the celebration of 2n modernist party in Sitges and the theatrical representation of L'Intruse, written by Maurice Maeterlinck.During the following year this one would reach his maximum influence, to start to lose his force gradually. However, it was between 1900 and 1903 when some of some of the most important plastic and literary works of this current were brought out.

Thèse (M.A.)--Université Laval, 2008. / Bibliogr.: f. [122]-127. Publié aussi en version électronique dans la Collection Mémoires et thèses électroniques.