Convenio de confidencialidad que afecta a las páginas: de la 69 a la 485 / La tesi doctoral que exposo davant la Universitat Ramón LLull de Barcelona, es fonamenta en demostrar les possibilitats d´anàlisi psicològic que té el model simbòlic de l´Arbre de la Vida i llurs diferents dimensions. El misticisme jueu en el decurs de l´Edat Mitjana assolí a través de la Càbala Extática un anàlisi de la psique humana, i va crear, sí més no, un marc epistemològic capaç d´encaminar al subjecte cap a l´adquisició d´importants estats de consciència. El treball doctoral demostra les debilitats d´un cert nombre d´escoles psicològiques modernes, que han vist al subjecte des de diverses perspectives d´allò més fragmentàries. En canvi el misticisme jueu amb la seva consciència holística ha vist el subjecte com un ens únic amb tensions internes que ha de resoldre. Els nivells de l´ànima amb els que treballa la càbala hebrea, representen indubtablement excel.lents estrats de comprensió de la psique i de la seva relació amb l´entorn. D´altra banda, l´aspecte cosmogònic en el que es desenvolupa el misticisme jueu, fa que l´anàlisi psicològic proposat sigui essencialment considerat com “Transpersonal”, ja que estem analitzant al subjecte en relació amb les lleis predeterminades de l´Univers. Així s´estudia el lliure albir del subjecte en relació amb l´entorn predeterminat. Cadascuna de les deu dimensions (sephirot) estudiades representa, sí més no, un apropament específic a un nivell de consciència del subjecte, i les interconnexions entre les diferents dimensions representen la dinàmica existencial de cada subjecte. Les tensions (pressions) i les subsegüents harmonitzacions (conciliacions) que conformen aquestes interaccions dinàmiques, fan que l´estudi de les dimensions de l´Arbre de la Vida sigui considerat fonamental a l´hora d´explicar la natura psíquica del subjecte. El treball també ha demostrat ser operatiu al defensar el principi de neutralitat, ja que el mestre cabalista (pedagog) a l´explicar adequadament els camins simbòlics, ha permès a l´individu – de forma personal - accedir a llurs propis desequilibris i procurar esmenar-los. Més enllà del marc teòric, presento a l´acabament del treball unes converses/entrevistes a uns alumnes més avançats, a fi de provar els canvis de consciència que s´han generat en gairebé la majoria d´ells. / La tesis doctoral que presento ante la Universitat Ramon Llull se fundamenta en demostrar las posibilidades de análisis psicológico que tiene el modelo simbólico del Árbol de la Vida y sus diferentes dimensiones. El misticismo judío durante la Edad Media alcanzo a través de la cábala extática un análisis de la psique humana y creo un marco epistemologico capaz de guiar al sujeto para la adquisición de mayores estados de conciencia. El trabajo doctoral demuestra las debilidades de algunas escuelas psicológicas modernas que han visto al sujeto desde diversas perspectivas, muchas de ellas fragmentarias. El misticismo judío en cambio, con su conciencia holística ha percibido al sujeto como un ente único con tensiones internas a resolver. Los niveles del alma con los que trabaja la cábala hebrea, representan indudablemente excelentes estratos de comprensión de la psique y de su relación con el entorno. Por otra parte, el aspecto cosmogónico en el que se desenvuelve el misticismo judío, hace que el análisis psicológico propuesto sea esencialmente considerado como "Transpersonal", ya que estamos analizando al sujeto en su relación con las leyes predeterminadas del universo. De ese modo, se estudia el libre albedrío del sujeto en su relación con el entorno predeterminado. Cada una de las diez dimensiones (Sefirot) estudiadas representa un acercamiento especifico a un nivel de conciencia del sujeto, y las interconexiones entre las diferentes dimensiones representan la dinámica existencial de todo sujeto. Las tensiones y sus subsiguientes armonizaciones que conforman estas interacciones dinámicas hacen que el estudio de las dimensiones del Árbol de la Vida sea considerado fundamental a la hora de explicar la naturaleza psíquica del sujeto. El trabajo ha probado también ser eficaz al sostener el principio de neutralidad, ya que el maestro cabalista (pedagogo) al explicar adecuadamente los caminos simbólicos ha permitido al individuo en forma personal acceder a sus propios desequilibrios e intentar corregirlos. Luego del marco teórico, se presenta al final del trabajo unas entrevistas a los alumnos mas avanzados para probar los cambios de conciencia que se han operado en la mayoría de los sujetos. / The doctoral thesis I am submiting before Ramon Llull University is based on demonstrating the possibilities of psychological analysis which the symbolic model of the Tree of Life and its various dimensions affords mankind. During the Middle Ages Jewish mysticism managed to analyze the human psyché through Ecstatic Kabbalah. This meditative heritage of Jewish mysticism created an epistemological framework capable of guiding the subject towards the acquisition of higher states of consciousness. This doctoral thesis shows the weaknesses of some modern psychological schools of thought which have contemplated the subject from several different perspectives, many of which in a rather fragmentary fashion. However, Jewish mysticism, with its holistic perception and consciousness, has always perceived the subject as a single entity with internal tensions still needing to be resolved. It is undeniable that the different levels of the soul which Jewish Kabbalah works with symbolize invaluable layers of understanding the psyché, and the psyché's relationship and connection to its surroundings. Furthermore, the cosmological aspect in which Jewish mysticism develops, means that the psychological analysis proposed is considered essentially "transpersonal" since we are analyzing the subject in his relationship with what are predetermined laws of the universe. Thus, the free will of the subject is studied through his relationship and connection to what is a predetermined environment. Each of the ten dimensions (called Sefirot) studied symbolizes the subject's coming closer to a specific level of consciousness. And the interconnections between these different dimensions symbolize the existential dynamic of all subjects. Tensions and all subsequent harmonizations, all of which define and shape these dynamic interactions, means that the study of the dimensions of the Tree of Life is considered crucial and fundamental when explaining the psychic nature of the subject. This doctoral thesis has also strived to be efficacious in holding the principle of neutrality, since any master mekubal (kabbalist teacher) upon duly and correctly explaining these symbolic ways and paths, has always allowed his disciple to gain access to his own imbalances and instabilities and to try to correct them on his own. One will find just after the theoretical framework of this thesis, interviews with some of the more advanced students in order to demonstrate the changes in consciousness that occurred in most of the subjects.

A La seriedad en la obra de Kierkegaard, “obra” es diu de dues maneres: obra primera, obra en sentit estricte, la producció literària (pel que fa a la serietat) de K.; i obra segona, la serietat de K., aquella que, sense excloure l’obra primera, constitueix la vida tota de K. Obra viscuda i vida en obra, ambdues inescindibles. És el propi d’autor per a qui no pot donar-se l’admirar sense imitar allò admirat (sense perdre amb això la pròpia primitivitat), la doctrina sense l’acció de les obres, el concepte sense pathos, i això tant en la comunicació (als altres) com en la vida. Parlar de la serietat de K. exigeix precisament atendre, encara que sigui mínimament, a la seva biografia personal, així com a allò que s’entén comunamente per serietat; i principalment a com l’entenen autors anteriors i posteriors a K. dintre de la història de la filosofia. Destaco igualment i valoro aquells que han estudiat tot o part d’allò escrit per K., des de l’òptica del que per a aquest és serietat. Serà en una segona part on s’analitza el que entén K. per serietat (i on s’estudia la serietat en K. i no la serietat de K.), a partir de la suposada precomprensió del que sigui la serietat (encara que, per a nosaltres, ja més enriquida per l’aportació de la seva història, feta a la primera part). És del que parteix, sens dubte, el mateix K. qui fins al cap. IV de El Concepto de la Angustia no es decideix a explicar-nos, per mitjà d’un pseudònim, allò que entén per serietat. Però precisament d’aquí neix el perill (al meu judici sempre latent) de confondre allò dit per K. amb allò dit per qualsevol dels seus pseudònims, fet productor d’equívocs i de suposades contradiccions atribuïdes a K. Per això ha estat preocupació meva l’anar corroborant les afirmacions dels pseudònims, en especial les relatives a la serietat, amb les del propi K. en els Papirer. D’aquí la importància del terme transposició en K., mitjançant el qual destaco igualment que el que es diu en un estadi en el camí de la vida (dels quals actualment ja hi ha una precomprensió), essent el mateix, tot i així canvia de significat en ser transposat a un altre. Per això mateix he insistit igualment, en parlar de les distintes categories existencials més afins a la serietat (primitivitat, repetició, interioritat…), així com també en fer-ho de la mateixa serietat, a qualificarles en tot moment en funció de l’estadi (estètic, ètic o religiós) que, en cada cas, correspongui. S’haurà, doncs, de determinar finalment una pretesa serietat estètica (?), una serietat ètica i una serietat religiosa (aquesta per a K. la veritable serietat), amb l’ajut de les dites categories existencials igualment diferenciades per estadis, buscant sempre una distinció sense confusió entre aquells. Confusió d’estadis a la qual, segons K., porta en últim terme la dialèctica quantitativa hegeliana i tot panteisme. Sent els estadis vida, no pura especulació irreal, s’explicarà per què cal estendre el nombre inicial d’estadis, establir ponts entre ells, encara que sense renunciar per això a la diferència qualitativa entre ells ni a la llibertat del salt qualitatiu. Hi haurà doncs distinció, sense separació, entre els estadis; no faltaran, per tant, els elements comuns, encara que transposats d’un estadi a l’altre, ja siguin ètics (els comuns a la primera i segona ètica), ja siguin religiosos (els comuns a la religiositat A i religiositat B, aquesta l’absolutament paradoxal, la religiositat cristiana). Ètica primera i religiositat A exposades, això sí, a la permanent temptació de la falsa serietat, consistent a descansar aquellas exclusivament en sí mateixes, i vistes en tota la seva contradictòria comicitat des de l’estadi superior. La ironia i l’humor figuren no sols com estadis intermitjos, sobreviuen, tal com passa amb l’angoixa, en forma servil o dominada, és a dir, al servei de la fe, en l’estadi superior de la serietat religiosa. Serveixen així de garantia d’aquesta i constitueixen la pedra de toc per a distingir-la de la falsa serietat. La serietat és relació (relació segona). Suposa esforç, tensió finit-infinit (serietat en el subjecte) que tendeix a coincidir circularment amb l’objecte (seriós) i que, per ser allò més seriós, no pot ser altre que el subjecte mateix, el jo (el jo ètic i el jo religiós). La personalitat, l’ésser persona (no simple home), és serietat (la filosofia en K. és antropologia no del home natural o espontani, sinó de l’home per fer), en concret serietat religiosa, l’avançar-se de l’eternitat. En la meva referència a l’Altre (no als altres, el que, per a K., seria en tot cas ocasional) em faig veritablement (és a dir, religiosament) seriós. A això ajuda decisivament la seriositat del pensament de la certesa, però sense saber el quan, de la mort, i, pel mateix, la concepció seriosa de l’Instant temporal en què tot es decideix. Ja que, com a jutge he insistit en això especialmente, el judici de salvació o de condemnació és, per a K., l’únic seriós, si s’entén des de la serietat de Déu: rigor i misericordia. Judici aquest individual, privat, de persona a persona: No judici (ètic) en aplicació d’una llei general i igual per a tots, sinó judici (religiós) davant de Déu. D’aquí, encara que hom no desesperi del perdó dels pecats, la por i el tremolor. K. és teòleg o filòsof? K. és, principalment, un simple escriptor religiós, que, més enllà de la filosofía, per la seva humilitat (simplicitat i humilitat és serietat), no vol ser en cap cas objecte del riure de Déu. / En La seriedad en la obra de Kierkegaard, “obra” se dice de dos maneras: obra primera, obra en sentido estricto, la producción literaria (en lo que respecta a la seriedad) de K.; y obra segunda, la seriedad de K., la que, sin excluir la obra primera, constituye la vida tota de K. Obra vivida y vida en obra ambas inescindibles. Es lo propio de autor para el que no cabe el admirar sin imitar lo admirado (sin por ello perder la propia primitividad), la doctrina sin la acción de las obras, el concepto sin pathos, y ello tanto en la comunicación (a los otros) como en la vida. Hablar de la seriedad de K. exige precisamente atender, aunque sea mínimamente, a su biografía personal, así como a lo que se entiende comúnmente por seriedad; y principalmente a cómo la entienden autores anteriores y posteriores a K. dentro de la historia de la filosofía. Destaco igualmente y valoro a quienes han estudiado todo o parte de lo escrito por K., desde la óptica de lo que para éste es seriedad. Será en una segunda parte donde se analiza lo que entiende K. por seriedad (y donde se estudia la seriedad en K. y no la seriedad de K.), a partir de la supuesta precomprensión de lo que sea la seriedad (aunque ya, para nosotros, más enriquecida por la aportación de su historia, hecha en la primera parte). Es de lo que parte, sin duda, el propio K. quien hasta el cap. IV de El Concepto de la Angustia no se decide a explicarnos, por medio de un pseudónimo, lo que entiende por seriedad. Pero precisamente de ahí surge el peligro (a mi juicio siempre latente) de confundir lo dicho por K. con lo dicho por cualquiera de sus pseudónimos, hecho productor de equívocos y supuestas contradicciones atribuidas a K. Por eso ha sido preocupación mía el ir corroborando las afirmaciones de los pseudónimos, en especial las relativas a la seriedad, con las del propio K. en los Papirer. De ahí la importancia del término transposición en K., mediante el que destaco igualmente que lo dicho en un estadio en el camino de la vida (de los que actualmente hay también una precomprensión), siendo lo mismo, sin embargo cambia de significado al ser transpuesto a otro. Por lo mismo he insistido igualmente, al hablar de las distintas categorías existenciales más afines a la seriedad (primitividad, repetición, interioridad…), así como también al hacerlo de la seriedad misma, en calificarlas en todo momento en función del estadio (estético, ético o religioso) que, en cada caso, corresponda. Habrá pues que determinar finalmente una pretendida seriedad estética (?), una seriedad ética y una seriedad religiosa (ésta para K. la seriedad verdadera), con ayuda de dichas categorías existenciales igualmente diferenciadas por estadios, buscando siempre una distinción sin confusión entre aquéllos. Confusión de estadios a que, para K., lleva en último término la dialéctica cuantitativa hegeliana y todo panteísmo. Al ser los estadios vida, no pura especulación irreal, se explicará por qué hay que extender el inicial número de estadios, establecer puentes entre ellos, aunque sin renunciar por ello a la diferencia cualitativa entre los mismos y a la libertad del salto cualitativo. Habrá pues distinción, sin separación, entre los estadios; no faltarán, por tanto, los elementos comunes, si bien transpuestos de un estadio al otro, ya sean éticos (los comunes a la primera y segunda ética), ya religiosos (los comunes a la religiosidad A y religiosidad B, ésta la absolutamente paradójica, la religiosidad cristiana). Ética primera y religiosidad A expuestas, eso sí, a la permanente tentación de la falsa seriedad, consistente en descansar aquéllas exclusivamente en sí mismas, y vistas en toda su contradictoria comicidad desde el estadio superior. La ironía y el humor figuran no sólo como estadios intermedios, sobreviven, como ocurre con la angustia, en forma servil o dominada, es decir, al servicio de la fe, en el estadio superior de la seriedad religiosa. Sirven así de garantía de ésta y constituyen la piedra de toque para distinguirla de la falsa seriedad. La seriedad es relación (relación segunda). Supone esfuerzo, tensión finito-infinito (seriedad en el sujeto) que tiende a coincidir circularmente con el objeto (serio) y que, por ser lo más serio, no puede ser otro que el sujeto mismo, el yo (el yo ético y el yo ético religioso). La personalidad, el ser persona (no mero hombre), es seriedad (la filosofía en K. es antropología no del hombre natural o espontáneo, sino del hombre por hacer), en concreto seriedad religiosa, anticipo de la eternidad. En mi referencia al Otro (no a los otros, lo que, para K., sería en todo caso ocasional) me hago verdaderamente (es decir religiosamente) serio. A ello ayuda decisivamente lo serio del pensamiento de lo cierto, pero sin saber el cuando, de la muerte, y, por lo mismo, la concepción seria del Instante temporal en que todo se decide. Pues, como juez he insistido en ello especialmente, el juicio de salvación o de condenación es, para K., lo único serio, si se entiende desde la seriedad de Dios: rigor y misericordia. Juicio éste individual, privado, de persona a Persona: No juicio (ético) en aplicación de una ley general e igual para todos, sino juicio (religioso) delante de Dios. De ahí, aún sin desesperar del perdón de los pecados, el temor y el temblor. ¿K. es teólogo o filósofo? K. es, principalmente, un simple escritor religioso, quien, más allá de la filosofía, por su humildad (simplicidad y humildad es seriedad), no quiere ser en ningún caso objeto de la risa de Dios / In Seriousness in Kierkegaard’s work, “work” means two things: First work, work in its strict sense, the literary product (concerning seriousness) of K.; and Second work, the seriousness of K., which, without excluding First work, constitutes K.’s whole life. Life-imbedded work and life in-his-work are indivisible. It is a characteristic of this author for whom admiration cannot exist without imitation of that which is admired (and that, without the loss of his own primitivity), nor can doctrine exist without the action of the works, or concept without pathos, and that, both in communicating (to others) as in life self. Speaking of the seriousness of K. requires precisely paying attention, even if it is only minimal, to his personal biography, as well as to what is commonly understood as seriousness; and, most importantly, to how it has been understood by authors before and after K. in the history of philosophy. I also highlight and value those who have studied all or part of what was written by K., from the angle of his vision of seriousness. In a Second part it will be analyzed what K. understands by seriousness (and where seriousness in K. is studied, as opposed to the seriousness of K.), on the basis of the alleged pre-understanding of what seriousness is (although, for us, already enriched by our knowledge of its history, told in the first part). Undoubtedly, it is the same starting point of K. himself, who, only in chapter IV of The Concept of Anxiety, decides to explain, and that by means of a pseudonym, what is understood by seriousness. But it is precisely there where the danger (always lurking, in my opinion) of confusing what is said by K. for what is said by any of his pseudonyms, which is the source of many misunderstandings and alleged contradictions attributed to K. For this reason, it has been my task to corroborate the statements made in the Papirer by each of the pseudonyms (especially those relating to seriousness), with those of K. Here lies the importance of the term transposition in K., by means of which I emphasize that what is said in a stage in the way of life (of which there is now also a pre-understanding), being the same thing, changes its meaning when it is transposed to another. For the same reason, I have also insisted on speaking about the different existential categories more kindred to seriousness (primitivity, repetition, interiority…), and also about seriousness itself, in describing those categories according to their stage (aesthetic, ethic or religious) in every case. It will be thus needed to finally determine an alleged aesthetic seriousness (?), an ethic seriousness and a religious seriousness (being this last one the true one for K.), with the help of the above mentioned existential categories, also differentiated by stages, trying always to avoid confusion between them. According to K., hegelian dialectics and all pantheisms invariably lead to such a confusion of stages. Since the stages are “life”, and not pure irreal speculation, it will be explained why the initial number of stages should be expanded, and bridges established among them, without renouncing to the qualitative difference between them and to the liberty of the qualitative gap. There will be, consequently, a distinction without separation between the stages; thus, no lack of common elements will be found, even if transposed from one stage to the other, either ethic (those common to the first and second ethic), or religious (those common to religiosity A and religiosity B, the latter being the absolutely paradoxical one: Christian religiosity). First ethic and A religiosity exposed, however, to the permanent temptation of fake seriousness, which consists in their relying exclusively on themselves, and seen in their full contradictory comedy from the superior stage. Irony and humor appear not only as intermediate stages, but survive, as happens with anxiety, in a servile or dominated form; that is, at the service of faith, in the superior stage of religious seriousness. This way, they act as a warrant of faith, as a touchstone to distinguish real seriousness from the fake kind. Seriousness is relation (second relation). It implies endeavor, finite-infinite tension (seriousness in the subject), which tends to concur circularly with the (serious) object and which, being the extreme of seriousness, can be no one else but the subject himself, the ego (the ethic ego and the ethic-religious ego). Personality, the quality of being a person (not merely a man), is seriousness (philosophy in K. is anthropology, not of the natural or spontaneous man, but of the man still to be made), specifically religious seriousness as a prelude of eternity. In my reference to the Other (not to the others, which, for K., would be always occasional), I become truly (that is, religiously) serious. It is of decisive help to this purpose the seriousness of the thought of the certainty of death, but without knowing the when, and, for the same reason, the serious conception of the temporal Instant in which everything is decided. Being a judge myself, I have insisted especially on the fact that judgment of salvation or condemnation is, for K., the only serious thing, understood under the light of God’s seriousness: rigor and mercy. This is an individual, private judgment, from person to Person: not (ethical) judgment, in appliance of a general law and equal to everyone, but a (religious) judgment before God. Hence, without losing hope in the forgiveness of sins, the fear and the trembling. Is K. a theologian or a philosopher? K. is, foremost, simply a religious writer who, beyond philosophy, due to his humility (simplicity and humility are seriousness), does not want to be in any case the object of God’s laughter.

Aquesta tesi doctoral aborda dos grans temes: Creació i Evolució. Per això, vam començar estudiant la visió clàssica de la creació en Sant Tomàs d'Aquino per a relacionar-la amb l'evolució. Mostrem com Sant Tomàs uneix els conceptes creació i conservació per donar resposta a tot un seguit de qüestions que tenen el seu origen en l'evolució del món, donant lloc així a la idea de creació contínua. Hem descobert que a Sant Tomàs, al costat de la «creació stricto sensu», en la qual no apareix més que el no-res i l'ésser complet, es descriu una altra creació, que hem anomenat «creació lato sensu», que és l'ordinària per la que han aparegut la majoria dels éssers, i que es realitza a través de la generació, la qual necessàriament està lligada a les lleis de la natura. Aquesta «creació lato sensu», implícita en l'obra de Sant Tomàs, harmonitza bé amb el progrés ulterior de l'univers, i en el qual juguen les forces generadores anteriorment creades. Així mateix, a la llum dels descobriments científics dels ss.XIX-XX s'adverteix una evolució global, còsmica, biològica i antropològica, les bases científiques originàries i recents de la qual exposem resumidament. A partir d'això, hem fet un intent de síntesi de la metafísica clàssica i la novetat científica sobre l'evolució, desenvolupant el pensament dels filòsofs contemporanis Pierre Teilhard de Chardin, Karl Rahner, Ferdinand Ulrich i Hans Urs von Balthasar, que combinen les dues coses. Hem demostrat que és possible una nova interpretació d'aquestes nocions tomasianes per tal de fonamentar metafísicament el fet d'una evolució progressiva, és a dir, en la que hi hagi enriquiment d’ésser, a partir de la metafísica del creixement òntic per unió de Pierre Teilhard de Chardin, la idea d'una autosuperació creadora mitjançant un especialíssim concurs diví de Karl Rahner, i les idees de finitització i sobreesencialitat de l'ésser de Ferdinand Ulrich i Hans Urs von Balthasar. En aquesta tesi mostrem, doncs, que és possible combinar la idea d'evolució amb la de creació, veient l'evolució com el mecanisme concret de la creació, i interpretant la creació com una actuació suportada per Déu, que estableix un univers amb unes lleis físiques i uns principis metafísics, que condueixen a l'aparició d'una intel·ligència capaç d'explorar el món, de crear bellesa, d'aspirar a la justícia, d'estimar, i de reconèixer al Creador. En dues paraules, es pot parlar perfectament avui d'un nou concepte: creació evolutiva. / Esta tesis doctoral aborda dos grandes temas: Creación y Evolución. Por eso, comenzamos estudiando la visión clásica de la creación en Santo Tomás de Aquino para relacionarla con la evolución. Mostramos cómo Santo Tomás une los conceptos creación y conservación para dar respuesta a toda una serie de cuestiones que tienen su origen en la evolución del mundo, dando lugar así a la idea de creación continua. Hemos descubierto que en Santo Tomás, junto a la «creación stricto sensu», en la que no aparece más que la nada y el ser completo, se describe otra creación, que hemos denominado «creación lato sensu», que es la ordinaria por la que han aparecido la mayoría de los seres, y que se realiza a través de una generación, la cual necesariamente está ligada a las leyes de la naturaleza. Esta «creación lato sensu», implícita en la obra de Santo Tomás, armoniza bien con el progreso ulterior del universo, y en el que juegan las fuerzas generadoras anteriormente creadas. Asimismo, a la luz de los descubrimientos científicos de los ss.XIX-XX se advierte una evolución global, cósmica, biológica y antropológica, cuyas bases científicas originarias y recientes exponemos sucintamente. A partir de ello, hemos hecho un intento de síntesis de la metafísica clásica y la novedad científica sobre la evolución, desarrollando el pensamiento de los filósofos contemporáneos Pierre Teilhard de Chardin, Karl Rahner, Ferdinand Ulrich y Hans Urs von Balthasar, que combinan ambas cosas. Hemos demostrado que es posible una nueva interpretación de esas nociones tomasianas en orden a fundamentar metafísicamente el hecho de una evolución progresiva, es decir, en la que haya enriquecimiento de ser, a partir de la metafísica del crecimiento óntico por unión de Pierre Teilhard de Chardin, la idea de una autosuperación creadora mediante un especialísimo concurso divino de Karl Rahner, y las ideas de finitización y sobreesencialidad del ser de Ferdinand Ulrich y Hans Urs von Balthasar. En esta tesis mostramos, pues, que es posible combinar la idea de evolución con la de creación, viendo la evolución como el mecanismo concreto de la creación, e interpretando la creación como una actuación soportada por Dios, que establece un universo con unas leyes físicas y unos principios metafísicos, que conducen a la aparición de una inteligencia capaz de explorar el mundo, de crear belleza, de aspirar a la justicia, de amar, y de reconocer al Creador. En dos palabras, se puede hablar perfectamente hoy de un nuevo concepto: creación evolutiva. / This doctoral dissertation focuses on two major issues: Creation and Evolution. So, we began studying the classical view of creation in Saint Thomas Aquinas to relate with evolution. We show here how Saint Thomas joins the concepts of creation and conservation to answer a set of issues that are rooted in the evolving world, giving the idea of continuous creation. We have found that in St. Thomas, next to the "stricto sensu’s creation", in which only appears the non-being and the whole being, another creation is described, that we have called "lato sensu’s creation", what is the ordinary one for that the most beings have appeared, and that is through a generation, which is necessarily linked to the laws of nature. This "lato sensu’s creation", implicit in the work of St. Thomas, matches well with the further progress of the universe, and in which the previously created generating forces are playing. Also, in light of the scientific discoveries of the XIXth-XXth centuries a global, cosmic, biological and anthropological evolution it is noted, whose original and recent scientific bases we showed briefly. From this, we have made an attempt of synthesis of classical metaphysics and scientific news on evolution, developing the thought of contemporary philosophers as Pierre Teilhard de Chardin, Karl Rahner, Ferdinand Ulrich and Hans Urs von Balthasar, that combine both issues, classical metaphysics of creation and scientific evolution. We have shown that it is possible a new interpretation of these thomasian notions in order to metaphysically base a progressive evolution, that is, where there is gain of being, from the metaphysics of ontical growth by union by Pierre Teilhard de Chardin, the idea of creative self-overcoming through a very special divine concursus by Karl Rahner, and the ideas of finitization and superessentiality of being by Ferdinand Ulrich and Hans Urs von Balthasar. In this thesis, we show that is possible to combine the idea of evolution with the creation, seeing evolution as the specific mechanism of creation, and interpreting creation as an action supported by God, who set a world with physical laws and metaphysical principles that lead to the emergence of an intelligence able to explore the world, to create beauty, to aspire to justice, to love, and to recognize the Creator. In two words, we can talk today about a new concept: evolutionary creation.

Es tracta de presentar a un autor com Massimo Cacciari en el marc del que Heidegger va anomenar onto-teo-logia com aquella manera d’interpretar el pensament filosòfic (ontològic) i teològic des de els inicis de la filosofia fins a Nietzsche. Heidegger insisteix al llarg de la seva obra en allò que ha quedat per pensar: l’Ésser. Subratlla aquesta carència com quelcom que afecta al destí de l’ésser i a la pròpia finitud humana. La tradició ha deixat ‘impensada’ la diferència de l’ésser de l’existent i l’existent. Aquesta carència demana, per tant, un ‘pas enrere’ en el que situar de bell nou a la ‘metafísica’. Cacciari es situa en el mateix punt de partida que Heidegger, però el filòsof italià explora una via que va ser pràcticament oblidada per Heidegger: el neoplatonisme. Al llarg d’aquesta investigació veurem, per tant, com els màxims representants del que Heidegger va anomenar onto-teo-logia son tornats a pensar des de una òptica ‘nova’ per Massimo Cacciari. El nihilisme detectat per Heidegger com l’encadenament d’una ‘metafísica general’ i una ‘metafísica especial’ pot ser revisat des dels comentaris al Parmènides de Plató de la gran tradició neoplatònica. Cacciari comença des de Kant per, en una mena de regressió en el temps, tornar a aquell lloc que la filosofia reclama com ‘amor al Bé’ i que la Crítica kantiana hauria menyspreat com una ‘volada cap a un lloc ignot’. Es tracta de reivindicar, al parer de Cacciari, el lloc de la intuïció filosòfica sense oblidar el que el mateix Heidegger ja va detectar com a paradigma onto-teo-lògic. La teologia, des d’aquesta perspectiva neoplatònica, pot ser revisada per convertir-se en una digne dialogant de la filosofia. Els desenvolupaments teològics no poden ser entesos sense el que el neoplatonisme va plantejar en el seu insistent desenvolupament de les apories del Parmènides. L’idealisme post-kantià (Hegel, Fichte) es ‘criticat’ i rebutjat des de la filosofia positiva de Schelling. També presentem en aquest treball la crítica d’Emmanuel Levinas a un pensament sobre Déu en els termes en els que Heidegger el va presentar, és a dir, un Déu pensat només en els termes de la onto-teo-logia. La present investigació es divideix, per tant, en dos parts fonamentals: Heidegger i el paradigma onto-teo-lògic com el desenvolupament especulatiu del nihilisme i la alternativa que E. Levinas proposa a aquest plantejament per considerar una possibilitat no ontològica sobre un pensament sobre Déu (l’Altre): una possibilitat ètica (el rostre de l’altre des del que ‘veure’ l’Altre) i una segona part on presentem la trilogia fonamental de Cacciari (Dell’Inizio, Della Cosa Ultima i Labirinto Filosofico) com a interrogació ‘especulativa’ de tall neoplatònic del paradigma detectat per Heidegger. He afegit tres apèndixs que intenten posar de relleu altres maneres d’enfocar el tema plantejat. Un apèndix dedicat al pensament del teòleg Zizioulas, un segon apèndix dedicat a les objeccions que va suscitar l’obra (Dell’Inizio) de Cacciari a Itàlia i un altre dedicat al plantejament tomista sobre el tema des de l’òptica de E. Gilson. / Se trata de presentar a un autor como Massimo Cacciari enmarcándolo en lo que Heidegger llamó la onto-teo-logía como aquella manera de interpretar el pensamiento filósófico (ontológico) y teológico desde los albores de la filosofía hasta Nietzsche. Heidegger insiste a lo largo de su obra en aquello que ha quedado ‘impensado’: el Ser. Subraya esta carencia como algo que afecta al destino del ‘ser’ y a la propia finitud humana. La tradición ha dejado ‘impensada’ la diferencia del ser del ente y el ente. Esta carencia requiere, por tanto, un ‘paso atrás’ en el que situar de nuevo a la ‘metafísica’. Cacciari se situa en el mismo punto de partida del que Heidegger partió, pero el filósofo italiano explora una vía que fue prácticamente olvidada por Heidegger: el neoplatonismo. A lo largo de esta investigación veremos, por tanto, como los máximos representantes de lo que Heidegger llamó onto-teo-logía son repensados desde una óptica ‘nueva’ por Massimo Cacciari. El nihilismo detectado por Heidegger como el encadenamiento de una ‘metafísica general’ y una ‘metafísica especial’ puede ser revisado desde los comentarios al Parménides de Platón de la gran tradición neoplatónica. Cacciari parte de Kant para, en una especie de regresión en el tiempo, volver a aquel lugar que en filosofía se reclama como ‘amor al Bien’ y que la Crítica kantiana habría despreciado como un ‘vuelo hacia un lugar ignoto’. Se trata de reivindicar, al parecer de Cacciari, el lugar de la intuición filosófica sin olvidar lo que el mismo Heidegger ya detectó como pardigma onto-teo-lógico. La teología, vista desde esta vertiente neoplatónica, puede ser revisitada para ser una ‘digna’ dialogante de la filosofía. Los desarrollos teológicos no pueden ser entendidos sin lo que el neoplatonismo planteó en su insistente desarrollo de las aporías del Parménides. El idealismo post-kantiano (Hegel, Fichte) es ‘criticado’ y ‘rechazado’ desde la filosofía positiva de Schelling. Presentamos además la crítica de Emmanuel Levinas a un pensamiento sobre Dios en los términos en los que Heidegger lo presentó, es decir, un Dios sólo pensado en los términos de la onto-teo-logía. La presente investigación se divide, por tanto, en dos partes fundamentales: Heidegger y el paradigma onto-teo-lógico como el desarrollo especulativo del nihilismo y la alternativa que E. Levinas propone a tal planteamiento por considerar una posibilidad no ontológica sobre un pensamiento sobre Dios (el Otro): una posibilidad ética (el rostro del otro desde el que ‘ver’ al Otro) y una segunda parte donde presentamos la trilogía fundamental de Cacciari (Dell’Inizio, Della Cosa Ultima y Labirinto Filosofico) como un cuestionamiento ‘especulativo’ de corte neoplatónico del paradigma detectado por Heidegger. He añadido tres apéndices que intentan poner de relieve otros modos de enfocar el tema planteado. Un apéndice dedicado al pensamiento del teólogo Zizioulas, un segundo apéndice dedicado a las objeciones que suscitó la obra (Dell’Inizio) de Cacciari en Italia y otro dedicado al planteamiento tomista sobre el tema desde la óptica de E. Gilson. / It is my intention to present author Massimo Cacciari in relation to what Heidegger called onto-theo-logy, as one way of interpreting the philosophical (ontological) and theological thinking, from the dawn of philosophy to Nietzsche. Heidegger insists throughout his work on what has been “unthinkable”, that is to say, the Being. The philosopher emphasises this lack as something that affects the fate of the “being” and our human finitude. The tradition has left behind a gap, in terms of the difference between the being entity and the entity itself. This deficiency requires, therefore, a 'step back' in order to place 'metaphysics' again. Cacciari is positioned at the same starting point from which Heidegger departed, but the Italian philosopher explores a way that was almost forgotten by Heidegger: Neoplatonism. Throughout this investigation we will see, therefore, how the main referents of what Heidegger called onto-theo-logy are studied from a 'new' perspective by Massimo Cacciari. The nihilism detected by Heidegger as the continuum of 'general metaphysics' and 'special metaphysics' can be revised from the comments on Plato's Parmenides in the great neoplatonic tradition. Cacciari departs from Kant, in a sort of regression in time, back to the common place that in philosophy is defined as 'love of the Good' and Kant's Critique would have despised as a «flight to nowhere». We intend to claim, pointing at Cacciari's particular perception, the place for philosophical intuition, while taking into account what Heidegger himself conceived as the onto-theo-logical paradigm. Theology, viewed from this neoplatonic perspective, may be revisited to become a dialogical counterpart of philosophy. These theological developments cannot be understood without the insistent advances raised by Neoplatonism in the paradoxes of Parmenides. The post-Kantian Idealism (Hegel, Fichte) is 'criticized' and 'rejected' from the positive philosophy of Schelling. We present here, furthermore, Emmanuel Levinas's criticism of the thinking about God in the way Heidegger had submitted it, that is to say, a God thought only in onto-theo-logical terms. This research will, therefore, consist of two major parts: Heidegger and the onto-theo-logical paradigm, as the speculative proposal of nihilism and the alternative proposed by E. Levinas, where he suggests a non-ontological approach to the idea of God (the Other one), i.e., an ethical approach (the face of someone else from which we can see the Other one); and a second part, where we will introduce the basic trilogy of Cacciari (Dell'Inizio, Della Cosa Ultima and Labirinto Filosofico), as a speculative neoplatonic questioning of the paradigm posited by Heidegger. Finally, we have added three appendices with the attempt to emphasize other possible approaches to the issue proposed. An appendix is devoted to the thought of theologian Zizioulas; a second appendix deals with the objections raised to Cacciari's work, Dell'Inizio, in Italy; and the final appendix is devoted to the Thomist approach to our issue from E. Gilson's perspective.

Aquesta tesi examina la implicació de l'intèrpret en el context institucional d'un ambient religiós amb una perspectiva multi-metodològica i multidisciplinària. Partint de diverses disciplines com la sociologia, la sociolingüística i la traductologia, nocions com les d'institució, ideologia, normes i context constitueixen el marc de referència. Aquest estudi de cas investiga una església en particular com a institució traduïda i en traducció mentre l’estableix en un context cultural i lingüístic nou, centrant-se en el paper dels intèrprets i de la pràctica d'interpretació pròpiament aquesta. La noció de la seva participació és escodrinyada en relació amb altres conceptes usats per descriure el paper de l'intèrpret en recerques prèvies. Partint que la interpretació mai succeeix en el buit i que els intèrprets estan limitats pel context en què intervenen, s'ofereix una anàlisi descriptiva dels micro i macro contextos com a fonament per a l'anàlisi de dades recopilades. La interpretació eclesiàstica es visualitza com una pràctica social arrelada en una institució social. Aquest estudi també examina el sermó com a tipus textual i com a gènere per proporcionar una comprensió més profunda dels esdeveniments comunicatius intervinguts per l’intèrpret sota estudi. S'aplica l'etnografia i cert grau d'auto-etnografia per conduir l'estudi de camp i per recol·lectar les dades per a l'anàlisi qualitativa i quantitatiu. Aquestes anàlisis investiguen les percepcions del rol i de les normes d'expectativa concernents els temes com les estratègies d'interpretació, selecció, motivació dels intèrprets, el grau d'autoritat que se'ls delega, i les decisions ideològicament motivades. Els resultats van ser triangulats amb anàlisi del discurs en base als sermons interpretats en condicions naturals i mirant les estratègies dels intèrprets, diversos graus d'implicació en l'esdeveniment comunicatiu, i les eleccions lèxiques ideològicament motivades en relació a les normes de procés. / Esta tesis examina la implicación del intérprete en el contexto institucional de un ambiente religioso con una perspectiva multi-metodológica y multidisciplinaria. Partiendo de varias disciplinas como la sociología, la sociolingüística y la traductología, nociones como las de institución, ideología, normas y contexto constituyen el marco de referencia. Este estudio de caso investiga una iglesia en particular como institución traducida y en traducción mientras se la establece en un contexto cultural y lingüístico nuevo, centrándose en el papel de los intérpretes y de la práctica de interpretación propiamente dicha. La noción de su participación es escudriñada en relación con otros conceptos usados para describir el papel del intérprete en investigaciones previas. Partiendo de que la interpretación nunca sucede en el vacío y que los intérpretes están limitados por el contexto en que median, se ofrece un análisis descriptivo del micro y macro contextos como fundamento para el análisis de datos recopilados. La interpretación eclesiástica se visualiza como una práctica social arraigada en una institución social. Este estudio también examina al sermón como tipo textual y como género para proporcionar una comprensión más profunda de los eventos comunicativos mediados por intérprete bajo estudio. Se aplica la etnografía y cierto grado de auto-etnografía para conducir el estudio de campo y para recolectar los datos para el análisis cualitativo y cuantitativo. Estos análisis investigan las percepciones del rol y de las normas de expectativa concernientes los temas como las estrategias de interpretación, selección, motivación de los intérpretes, el grado de autoridad que se les delega, y las decisiones ideológicamente motivadas. Los resultados fueron triangulados con un análisis del discurso sobre los sermones interpretados en condiciones naturales en base a las estrategias de los intérpretes, varios grados de implicación en el evento comunicativo, y las elecciones léxicas ideológicamente motivadas ebasadas en relación a las normas de proceso. / This thesis examines the interpreter’s involvement in the institutional context of a religious setting with an interdisciplinary and multi-method approach. Drawing on approaches from Sociology, Sociolinguistics and Translation Studies, notions such as institution, ideology, norms and context constitute a theoretical framework. A particular church in the case study is investigated as a translated and translating institution while being established in a new linguistic and cultural context, with a focus on the role of interpreters and the interpreting practice itself. The notion of involvement is scrutinized in relation to other concepts used to describe the role of the interpreter in previous research. Recognizing that interpreting can never occur in a social vacuum and that interpreters are bound by the context they mediate in, a descriptive analysis of the micro- and macro-level contexts of the research is provided as a foundation for the data analysis to follow. Interpreting at church is approached as a social practice embedded in a social institution. The study also scrutinizes the sermon as a text type and genre for a deeper understanding of the interpreter-mediated communicative events under study. Ethnography and a degree of autoethnography are employed to conduct fieldwork and to collect data for both qualitative and quantitative analyses. These analyses investigate role perceptions and expectancy norms regarding the issues such as interpreters’ motivation, eligibility, interpreting strategies, the degree of authority granted to them and their ideology-bound decisions. The findings are triangulated by a discourse analysis based on naturally occurring interpreter-mediated sermons regarding interpreters’ strategies, various degrees of their involvement in the communicative event, and their ideology-bound lexical choices in relation to process norms.

Aquesta recerca analitza les connexions entre intel.ligència musical i intel.ligència espiritual, exemplificades a partir del món audiovisual. S'analitzen els paràmetres que interactuen en ambdues intel.ligències i els efectes en el desenvolupament personal. La recerca aporta una aplicació per a la pràctica pedagògica a través de diverses pel.lícules seleccionades. / Esta investigación analiza las conexiones entre inteligencia musical e inteligencia espiritual, ejemplificadas a partir del mundo audiovisual. Se analizan los parámetros que interactúan en dichas inteligencias y los efectos en el desarrollo personal. La investigación aporta también una aplicación para la práctica pedagógica a través de diversas películas seleccionadas. / This thesis is an investigation about the connections between musical intelligence and spiritual intelligence, brought to practice with examples of the audiovisual world. The criteria that interact between these two kinds of intelligence and their effects on personal development are being analyzed. The research offers an application for practical use in educational environments throughout selected movies.

S'ha dit freqüentment que l'Església ha jugat un paper fonamental en l'educació a l'Espanya contemporània; però pocs han sigut els estudis que s'hi han dedicat amb exhaustivitat, intentant estudiar la seva influència amb una anàlisi des de la base. Amb un esforç de síntesi i compilació de dades, la Tesi sistematitza i estudia tota l'activitat educativa de l'Església en el cas concret de la ciutat de Barcelona des del segle XVI fins l'actualitat. La Tesi proposa una aproximació als centres educatius religiosos de Barcelona des d'una perspectiva àmplia, considerant no només les escoles i els col·legis, sinó també els tallers, les sales d'asil, els orfanats, els hospitals infantils, els correccionals i les activitats educatives d'alguns monestirs. L'obra realitza un inventari de tots els centres d'ensenyament de l'Església a Barcelona, classificant-los en primer lloc pel gènere de la comunitat que regentava l'establiment educatiu -escoles de comunitats masculines i escoles de comunitats femenines-, i en segon lloc per barris. Així, s'obté una radiografia tant de les congregacions que es dedicaven a l'educació, com de la geografia local de l'ensenyament religiós. A més a més, la Tesi acaba amb una completa bibliografía i un Apèndix Estadístic complementari que sintetitza els materials treballats a la Tesi, classificant-los segons comunitats religioses, barris i ordre cronològic fundacional. Tot això complementat amb una visió d'àmbit estatal en l'educació i també en altres camps d'acció, per il·lustrar a grans trets el cas de Barcelona dins el conjunt de l'Estat. D'aquesta manera, a més d'explicar la importància de l'Església com a institució educativa durant tota l'Edat Moderna i Contemporània, s'aporta un llistat exhaustiu de centres educatius religiosos que exemplifica aquest paper clau a Barcelona des del segle XVI fins els nostres dies. / One has said frequently that the Catholic Church played a fundamental educational role in the education in the contemporary Spain; but few exhaustive studies have been dedicated, and trying to study its influence with a analysis from the base. With a effort of synthesis and compilation of information, the Thesis systematizes and studies all the educative activity of the church in the case of Barcelona from XVI century to the present time.The Thesis proposes an approach to the Catholic Church educational centers of Barcelona from a broad perspective, It does not only includes the schools and the colleges, but also the asylums, the orphanages, the infantile hospitals, the correctionals, and the educative activities of some monasteries.The work makes an inventory of all the education houses of the Catholic Church in Barcelona, classifying them in masculine and feminine communities, and secondly It classifies them in the city districts. Thus, we obtain a perspective as much of the communities dedicated to these tasks, like of the local geography of religious education.In addition, the Thesis ends with a complete bibliography and a complementary Statistical Appendix that synthesizes the materials worked, classifying them according to religious communities, districts, and chronologic order of foundation. Everything is complemented with a vision of Spanish scope in the education and also in other Catholic Church influence areas, in order in broaden strokes to illustrate the case of Barcelona in the set of the state.This way, besides explaining the importance of the Catholic Church like educational institution during all the Modern and Contemporary age, the Thesis presents an exhaustive listing of Catholic Church educative centers that exemplifies this one key paper in Barcelona from XVI century to the present time. KEYWORDS: Catholic Church, Religion, Education, School, College, Barcelona.

El nucli d’estudi d’aquesta tesi és el pensament de René Girard, que es pot situar al llarg de la segona meitat del segle XX: des de Mensonge romantique et vérité romanesque (1961) a Achever Clausewitz (2007). Aquest pensament es va definint, al llarg de la tesi, en dues direccions: el pensament sobre Girard i el pensament a partir de Girard. La primera direcció ordena el pensament d’aquest autor en tres cercles, segons un criteri cronològic i ––alhora–– un de temàtic. El primer cercle és el del desig mimètic, que defineix una història del desig que va des de la mediació externa, de la societat jeràrquica, a la mediació interna, de la societat igualitària. El segon cercle és el del sacrifici, que explica l’origen i la pervivència del grup social. El sacrifici permet alliberar el grup de la violència destructora, a canvi de la mort d’una víctima declarada culpable. El sacrifici passa del món arcaic, mític, al món cristià, que proclama la innocència de la víctima i, per tant, la inanitat del sacrifici. El tercer cercle és el de la guerra, de la violència portada al conflicte de pobles, fins arribar a la conflagració més absoluta i radical, la que significa el final de la història dels homes. La segona direcció proposa una lectura d’aquests tres cercles des de la reciprocitat com a categoria, de manera que la reciprocitat és l’estructura del desig mimètic (primer cercle), el cristianisme defineix una nova forma de reciprocitat, la reciprocitat positiva (segon cercle) i aquesta nova forma de reciprocitat és conclusiva, ja que significa la victòria final sobre la violència (tercer cercle). Així doncs, es creuen d’una banda la història dels homes, que tendeix a la destrucció, i d’altra banda el cristianisme, que tendeix a la construcció. Això és el que s’anomena cruïlla apocalíptica, que és el moment de la història on ens trobem. / El núcleo de estudio de esta tesis es el pensamiento de René Girard, situado a lo largo de la segunda mitad del siglo XX: desde Mensonge romantique et vérité romanesque (1961) a Achever Clausewitz (2007). Este pensamiento se va definiendo, a lo largo de la tesis, en dos direcciones: el pensamiento sobre Girard y el pensamiento a partir de Girard. La primera dirección ordena el pensamiento de este autor en tres círculos, ordenados según un criterio cronológico y ––a la vez–– un criterio temático. El primer círculo es el del deseo mimético, que define una historia del deseo que va desde la mediación externa, de la sociedad jerárquica, a la mediación interna, de la sociedad igualitaria. El segundo círculo es el del sacrificio, que explica el origen y la pervivencia del grupo social. El sacrificio permite liberar el grupo de la violencia destructora, a cambio de la muerte de una víctima declarada culpable. El sacrificio pasa del mundo arcaico, mítico, al mundo cristiano, que proclama la inocencia de la víctima y, por lo tanto, la inanidad del sacrificio. El tercer círculo es el de la guerra, de la violencia llevada al conflicto de pueblos, hasta llegar a la conflagración más absoluta y radical, la que significa el final de la historia de los hombres. La segunda dirección propone una lectura de estos tres círculos desde la reciprocidad como categoría, de manera que la reciprocidad es la estructura del deseo mimético (primer círculo), el cristianismo define una nueva forma de reciprocidad, la reciprocidad positiva (segundo círculo) y esta nueva forma de reciprocidad es conclusiva, ya que significa la victoria final sobre la violencia (tercer círculo). Así pues, se cruzan por un lado la historia de los hombres, que tiende a la destrucción, y por otro lado el cristianismo, que tiende a la construcción. Esto es a lo que se llama cruce apocalíptico, que es el momento de la historia donde estamos. / This thesis is focused on René Girard’s thought, located along the second half of the 20th century: from Mensonge romantique et vérité romanesque (1961) to Achever Clausewitz (2007). This thought has been defined, throughout the thesis, in two directions: the thought about Girard and the thought from Girard. The first direction arranges this author’s thought in three circles, ordered according to chronologicals judgements, and – simultaneously – thematical judgements. The first circle is the one about mimetic desire, which defines a story about desire that goes from external mediation, of hierarchic society, to internal mediation, of equal society. The second circle is the one about sacrifice, which explains the origin and social group’s survival. Sacrifice allows the group to be released from destructive violence, in exchange of a victim found guilty. The sacrifice goes from the archaic mythical world to the Christian world, which announces the innocence of the victim and thus, the inanity of sacrifice. The third circle is the one about war, about violence among peoples, getting to the most radical and drastic confrontation, the one which means the end of mankind’s history. The second direction proposes to read the three circles from reciprocity as a category, so that the reciprocity is the stucture of mimetic desire (first circle); Christianity defines a new form of reciprocity, the positive reciprocity (second circle); this new form of reciprocity is conclusive, because it means the final victory over violence (third circle). Therefore, two lines intersect: mankind’s history, which tends to destruction, and Christianity, which tends to construction. This is what is called apocalyptic crossing, history moment we are living in.

L’aportació artística d’Antoni Tàpies figura, des de fa varies dècades, entre les més notables de la segona meitat del segle XX. La seva influència aviat va transcendir l’entorn més inmediat i avui és una figura que gaudeix de reconeixement internacional. Nascut el 1923 en el si d’una família burgesa, culta i catalanista, immersa des de mitjan segle XIX en una tradició editorial i llibretera, ben aviat es despertà en el jove artista un amor pels llibres i la lectura. Aquestes circumstàncies familiars suposaren una extraordinària oportunitat per a què des de ben jove llegís a Nietzsche, Stendhal, Maupassant, Proust, Wilde o Sartre, entre d’altres. Probablement aquesta estima per la lectura sembrada en temps de joventut influí en què Antoni Tàpies sigui avui un dels pocs artistes de casa nostra que ha optat per l’escriptura com a mitjà d’expressió. Al llarg de la seva vida, publicà set volums, cinc dels quals constitueixen una selecció d’articles publicats en premsa i mitjans de comunicació. En aquest sentit, en tant que col·laborador habitual d’algunes de les capçaleres més importants del nostre país, Antoni Tàpies conreà l’escriptura de manera activa i periòdica, expressant les seves opinions en aquelles qüestions que considerava pertinents. L’objectiu d’aquesta investigació consisteix en realitzar una anàlisi del llegat textual de l’artista per esbossar les principals línies del pensament d’Antoni Tàpies i esbrinar, si s’escau, quines són les vinculacions entre l’obra plàstica i els seus escrits. Antoni Tàpies constitueix una raresa en el panorama historiogràfic estètic català i ens preguntem si Tàpies forma part de la tradició d’artistes occidentals que des de finals del segle XIX usaren la ploma per expressar els seus pensaments i teories artístiques. Antoni Tàpies pensà contínuament l’art i sovint en la seva obra trobem temàtiques que impregnen l’obra literària publicada al llarg dels anys. Tres d’aquestes qüestions que l’artista aborda en múltiples articles són: la pregunta sobre el sentit de l’art, un intent d’aproximació a la figura de l’artista i, finalment, les vinculacions entre art i espiritualitat. En aquest sentit, aquesta investigació s’adentra en la pregunta sobre el sentit de l’art que, en el cas particular d’Antoni Tàpies, s’haurà de respondre, entre d’altres aspectes, des de la seva funció social. Així mateix, cal situar l’artista català en diàleg amb d’altres artistes contemporanis que han reflexionat sobre qüestions semblants per poder, posteriorment, construir una visió de conjunt i valorar-ne la seva originalitat. Aquesta tesi també recorre una altra pregunta fonamental: com creu Antoni Tàpies que ha de ser el vertader artista. Aquesta és una pregunta important, ja que aludeix a aspectes personals i ens apropa als anhels més íntims de l’artista. Tàpies rebutja qualsevol intent de reduir el paper de l’artista al de mer comunicador entès com aquell qui reprodueix el discurs generat per pensadors i escriptors. L’artista ha de trobar una veu pròpia que el defineixi i cal establir les relacions entre aquesta personalitat i la funció social de l’art. Finalment, farem referència a la darrera de les temàtiques que volem estudiar: art i espiritualitat. Antoni Tàpies no s’adscriu a cap religió tot i que paraules com mística, energia, camí, Déu o meditació farceixen els seus escrits. L’artista té una visió molt personal sobre aquesta qüestió, influïda per les cultures orientals, especialment les procedents d’Índia, Xina i Japó. Ens preguntarem doncs si l’art és un mitjà de comunicació de l’experiència transcendent. En definitiva, Antoni Tàpies mai no publicà un llibre amb tota la seva estètica o filosofia de l’art però sí que optà, al llarg de tota la seva vida, per publicar articles circumstancials. L’anàlisi d’aquests textos, al costat de la seva obra plàstica, ens haurien de permetre apropar-nos al seu pensament en la que és la primera tesi doctoral sobre els escrits d’Antoni Tàpies. / The artistic contribution of Antoni Tàpies figure, for several decades, among the most notable in the second half of the twentieth century. His influence soon transcended the immediate surroundings and today is a figure who enjoys international recognition. Antoni Tàpies was born in Barcelona in 1923 into a cultured, middle-class, Catalan nationalist family who, since the 19th century, had been part of a publishing and book-selling tradition that awoke in him an early love of books and reading. These extraordinary family circumstances meant the opportunity to read Nietzsche, Stendhal, Maupassant, Proust, Sartre and Wilde, among others. Probably this love for reading explains that Antoni Tàpies is today one of the few artists in Catalonia who have chosen writing as a way of expression. Throughout his life, he published seven books and five of them are a selection of articles published in press and magazines. In this sense, as a regular contributor to some of the most important headlines of our country, Antoni Tàpies cultivated writing actively and regularly expressing his opinions on matters that he considered important. The objective of this research is to perform a textual analysis of the legacy of the artist to sketch the main lines of Antoni Tàpies thought and find out which are the links between the artistic work and his writings. Antoni Tàpies is a rarity in the historiographical aesthetic Catalan scene and we want to wonder if he is part of the Western tradition of artists that use the text to express their thoughts and artistic theories from the late nineteenth century since nowadays. Antoni Tàpies always thought the art and there are some themes that permeate the literary works published over the years. Three of these issues are: the question about the meaning of art, an attempt to approach the figure of the artist and, finally, the links between art and spirituality. In this sense, this research analises the question about the meaning of art that in Antoni Tàpies’ case should respond, among other things, from its social function. Likewise, we must place the Catalan artist in dialogue with other contemporary artists who have reflected on similar issues triyng to assess its originality. This thesis also runs another fundamental question: how Antoni Tàpies believes that a true artist must be. This is an important question because alludes to personal issues and brings us to the deepest longings of the artist. Tàpies rejects any attempt to reduce the role of the artist as a communicator understood as the one who plays the speech generated by thinkers and writers. The artist has to find their own voice and define the need to establish relationships between the personality and the social function of art. Finally, we will refer to the last issue that we want to study: art and spirituality. Antoni Tàpies not attached to any religion but words like mystical, energy, path, God or meditation stuffed his writings. The artist has a very personal view on this issue, influenced by Eastern cultures, especially from India, China and Japan. We therefore ask if art is a way of communication of the transcendental experience. In short, Antoni Tàpies never published a book with all his aesthetics or art philosophy. He choses, throughout his life, to publish circumstancial articles. The analysis of these texts, along with his artistic work, should enable us to get closer to his thinking in what is the first doctoral thesis on the writings of Antoni Tàpies. / La aportación artística de Antoni Tàpies figura, desde hace varias décadas, entre las más notables de la segunda mitad del siglo XX. Su influencia pronto trascendió el entorno más inmediato y hoy es una figura que goza de reconocimiento internacional. Nacido en 1923 en el seno de una familia burguesa, culta y catalanista, inmersa desde mediados del siglo XIX en una tradición editorial y librera, pronto se despertó en el joven artista un amor por los libros y la lectura. Estas circunstancias familiares supusieron una extraordinaria oportunidad para que desde muy joven leyera a Nietzsche, Stendhal, Maupassant, Proust, Wilde o Sartre, entre otros. Probablemente este aprecio por la lectura sembrada en tiempos de juventud influyó en que Antoni Tàpies sea hoy uno de los pocos artistas catalanes que ha optado por la escritura como medio de expresión. A lo largo de su vida, publicó siete volúmenes, cinco de los cuales constituyen una selección de artículos publicados en prensa y medios de comunicación. En este sentido, como colaborador habitual de algunas de las cabeceras más importantes de nuestro país, Antoni Tàpies cultivó la escritura de manera activa y periódica, expresando sus opiniones en aquellas cuestiones que consideraba pertinentes. El objetivo de esta investigación consiste en realizar un análisis del legado textual del artista para esbozar las principales líneas del pensamiento de Antoni Tàpies y averiguar cuáles son las vinculaciones entre obra plástica y escritos. Antoni Tàpies constituye una rareza en el panorama historiográfico estético catalán y nos preguntamos si Tàpies forma parte de la tradición de artistas occidentales que desde finales del siglo XIX usaron la pluma para expresar sus pensamientos y teorías artísticas. Antoni Tàpies pensó continuamente el arte y a menudo encontramos temáticas que impregnan toda la obra literaria publicada a lo largo de los años. Tres de estas cuestiones que el artista aborda en múltiples artículos son: la pregunta sobre el sentido del arte, un intento de aproximación a la figura del artista y las vinculaciones entre arte y espiritualidad. En este sentido, esta investigación se adentra en la pregunta sobre el sentido del arte que, en el caso particular de Antoni Tàpies, deberá responderse, entre otros aspectos, desde su función social. Asimismo, hay que situar al artista catalán en diálogo con otros artistas contemporáneos que han reflexionado sobre cuestiones similares para poder, posteriormente, construir una visión de conjunto y valorar su originalidad. Esta tesis también recorre otra pregunta fundamental: cómo cree Antoni Tàpies que debe ser el verdadero artista. Esta es una pregunta importante, ya que alude a aspectos personales y nos acerca a los anhelos más íntimos del artista. Tàpies rechaza cualquier intento de reducir el papel del artista al de mero comunicador entendido como aquel que reproduce el discurso generado por pensadores y escritores. El artista debe encontrar una voz propia que lo defina y es necesario establecer las relaciones entre esta personalidad y la función social del arte. Finalmente, haremos referencia a la última de las temáticas que queremos estudiar: arte y espiritualidad. Antoni Tàpies no se adscribe a ninguna religión aunque palabras como mística, energía, camino, Dios o meditación llenan sus escritos. El artista tiene una visión muy personal sobre esta cuestión, influida por las culturas orientales, especialmente las procedentes de India, China y Japón. Nos preguntaremos pues si el arte es un medio de comunicación de la experiencia trascendente. En definitiva, Antoni Tàpies nunca publicó un libro con toda su estética o filosofía del arte pero sí optó, a lo largo de su vida, por publicar artículos circunstanciales. El análisis de estos textos, junto a su obra plástica, debería permitirnos acercarnos a su pensamiento en la que es la primera tesis doctoral sobre los escritos de Antoni Tàpies.

L’objectiu fonamental de la present tesi doctoral és l’estudi i l’edició crítica de les quatre Passions contingudes en el molt important repertori dramàtic mallorquí de finals del segle XVI, conegut com a Manuscrit Llabrés (Ms. 1139 de la Biblioteca de Catalunya). Aquestes quatre Passions escèniques, cadascuna de les quals conté una representació pel Dijous Sant i el Divendres Sant, constitueixen l’eix vertebrador al voltant del qual s’agrupen les altres peces del manuscrit. Les quatre Passions, que ens proposem d’editar i analitzar en la present tesi doctoral, són compostes per les peces dinou (Consueta del Ditious Sanct, folis 73ra-75ra), vint (Consueta del Divendres Sant, folis 75ra-76rb), vint-i-u (Cobles del Devallement de la Creu, folis 76va-77vb) i vint-i-dos (Consueta de la Resurectió de Jesucrist Nostre Senyor, folis 78ra-80vb); per les peces vint-i-set (Consueta del Ditious Sant, folis 103ra-106vb) i vint-i-vuit (Consueta del Divendres Sant, folis 107ra-109rb); per les peces trenta-vuit (Consueta del Ditious Sant, folis 162ra-167vb), trenta-nou (Consueta del Divendres Sant, folis 168ra-170vb) i quaranta-u (Consueta del Devallament, folis 175ra-176vb) i per les peces quaranta-dos (Representatió per lo Ditious de çena, folis 177ra-185va), quaranta-tres (Consueta del Divendres Sant, folis 186ra-188vb) i quaranta-nou (Representatió del Devallament de la Creu, foli 234ra). A banda d’establir el text degudament anotat de les dotze consuetes o obres dramàtiques del cicle de la Passió del Manuscrit Llabrés, totes menys la núm. 21 inèdites, procedirem a l’anàlisi lingüística de les peces editades, endegarem l’estudi de les seves fonts textuals i les situarem en la tradició passionística teatral catalana i europea, tot captant-ne l’originalitat i la significació. / This thesis has as its main objective the study and critical edition of the four passion plays included in the very important dramatic Majorcan play codex (end of the sixteenth century), known as the Llabrés Manuscript (Ms. 1139 of the Biblioteca de Catalunya). These four passion plays, each of which contains a play for Maundy Thursday and Good Friday, can be considered the central pivot for the other plays included in the manuscript either for prefiguring some scene of the Passion of Christ or for illustrating some aspect of the history of Redemption. The four passion plays, edited and analysed in the present thesis, and formed by the plays nº 19 (Consueta del Ditious Sanct, folios 73ra-75ra), nº 20 (Consueta del Divendres Sant, folios 75ra-76rb), nº 21 (Cobles del Devallement de la Creu, folios 76va-77vb) and nº 22 (Consueta de la Resurectió de Jesucrist Nostre Senyor, folios 78ra-80vb); the plays nº 27 (Consueta del Ditious Sant, folios 103ra-106vb) and nº 28 (Consueta del Divendres Sant, folios 107ra-109rb); the plays nº 38 (Consueta del Ditious Sant, folios 162ra-167vb), nº 39 (Consueta del Divendres Sant, folios 168ra-170vb) and nº 41 (Consueta del Devallament, folios 175ra-176vb) and the plays nº 42 (Representatió per lo Ditious de çena, folios 177ra-185va), nº 43 (Consueta del Divendres Sant, folios 186ra-188vb) and nº 49 (Representatió del Devallament de la Creu, folio 234ra). Apart from establishing the text of the twelve consuetes or plays of the Passion cycle of the Llabrés Manuscript, all except for nº 21 unpublished, we offer the linguistic analysis of the plays, we examine their textual sources and we situate them in the Catalan and European tradition of passion plays, taking into account their originality and significance.