Univ., Habil.-Schr.--Jena, 2002. / Literaturverz. S. 221 - 235.

[pt] A Casa com Três Pátios é um projeto residencial não construído do arquiteto Mies van der Rohe da década de 1930 e faz parte de um processo de investigação tipológica de casas-pátio, de duração de quase dez anos da atividade docente e profissional do arquiteto. O presente trabalho observa o desenho do muro de alvenaria da casa sob a compreensão de um protagonismoprogressivo deste elemento, desde seus primeiros estudos até sua última versão,associado ao conceito de autonomia disciplinar. A partir da comparação entre as obras da série investigativa e das executadas de Mies, é possível observar que omuro aos poucos deixa de mediar a arquitetura com o terreno e passa a disputar o protagonismo com o espaço interno da casa. / [en] The Three Courtyards House is an unbuilt residential project by architect Mies van der Rohe from the 1930s. The house is also part of a process of typological investigation of courtyard houses, lasting almost ten years of the architect s teaching and professional activity. The present work observes the design of the masonry wall of the house under the understanding of a progressive protagonism of this element, from its first studies to its last version, associated with the concept of architectural autonomy. Based on the comparison between the works of the investigative series and Mies s executed works, it is possible to notice that the masonry wall gradually ceases to mediate the architecture with the land and starts to dispute the protagonism with the house s internal space.

ATENCIÓ: el pes del fitxer txmm3de3.pdf és de 70 MBRESUM:El treball realitzat vol ser un anàlisi exhaustiu de l'efecte causat per l'aparició de la fotografia en la representació de l'arquitectura, la seva introducció en les presentacions dels projectes i l'ús del fotomuntatge. Amb el canvi de segle, del dinou al vint, la fotografia ja va començar a entrar en les diferents disciplines artístiques inclosa l'arquitectura, de tal manera que amb l'aparició de les avantguardes artístiques els moviments arquitectònicsmoderns també es van mostrar reaccionaris i van incloure, a part de nous conceptes arquitectònics, noves maneres de presentar-les, la qual cosa els va acostar a les propostes pictòriques i conseqüentment a la introduccióde la fotografia en el seu procés de treball i de presentació. / The study undertaken aims to present a comprehensive analysis of the impact of the emergence of photography in the representationof architecture, its introduction into project presentations and the use of photomontage. As the 19th century gave way to the 20th, photography had already begun its inroads into other artistic disciplines, includingarchitecture, hence the fact that with the emergence of the artistic avant-garde modern architectural movements also registered a reactionand included, in line with the new architectural concepts, new ways of presenting them, moving closer to pictorial approaches, and hence the introduction of photography within their working and presentational process.

Le mémoire suivant compare les cités d’habitations de Weissenhof à Stuttgart et de Römerstadt à Francfort-sur-le-Main. Toutes deux projets pilotes du mouvement moderne et de l’École Bauhaus, ces cités démontrent le lien entre le passé traumatique de l’Allemagne wilhelmienne et l’utopie démocratique de la République de Weimar. L’équipe de Ludwig Mies van der Rohe et la brigade d’Ernst May tentent de réformer la famille ouvrière allemande à partir de l’espace qu’elle habite, c’est-à-dire le logement. S’élabore donc une nouvelle grammaire architecturale qui détonne dans le paysage urbain allemand. Cette réforme s’intéresse au remaniement de l’espace privé ; la pièce a un rôle exclusif, comme ses locataires. Par extension, la femme est alors au-devant des changements avec la systématisation scientifique de son travail. L’architecture moderne vacille sans cesse entre un laisser-aller et un contrôle calculé des corps par l’espace qu’ils occupent. Mies et May n’ont pas su adapter les logements qu’ils offraient aux besoins des ouvriers auxquels ils s’adressaient. Réfractaires aux changements, les Allemands ont d’abord rejeté les deux projets alors qu’en Amérique du Nord, le style est déjà enseigné dans les écoles d’architecture. Lentement mais sûrement, les cités d’habitations sont apprivoisées par les générations suivantes. De Frédéric le Grand à aujourd’hui, elles font parties du paysage architectural allemand et certaines d’entre-elles, comme Weissenhof et Römerstadt sont inscrites à l’UNESCO.

No description available.

No description available.

[EN] The present study aims to go in depth into the field where Architecture and Music converge, both of them understood as artistic disciplines, that is, from their creative capacity to express ideas or emotions with an aesthetic purpose. It is true that each of them develops in different ways. The static aspect of Architecture is more evident when we compare it with Music: according to Schopenhauer, Architecture is like frozen music. But these conspicuous differences do not prevent us from tracking into their multiple affinities. Along history, philosophers, poets, musicians and architects have said something about it. But approaching these "Music-Architecture" analogies from a generic point of view, without more precisions, becomes absolutely unattainable. Besides, there is a risk of starting digressing easily or even reaching conclusions based on mere opinions. This has been the reason to delimit enough the object of this study, so that it can be treated properly. On the one hand, it has been delimited to a historical period covering the first decades of the 20th century, an extraordinarily exciting moment for the arts, whose standard were the avant-garde pictorial movements. On the other hand, it has been located within a geographical area covering two Germanic metropolis that were important centres of cultural and artistic exchange at that time: Berlin and Vienna. In the same way, a representative of each discipline has been chosen as a referent for the comparative analysis of concrete works: the German architect Ludwig Mies van der Rohe (1886-1969) and the Viennese composer Anton Webern (1883-1945). It is important to clarify that the objective of this thesis is not a comprehensive study of the output of the aforementioned artists, which has already been widely treated by experts in a number of other publications since the mid-fifties and attending to the universal prestige of their production. What will be treated here is the way in which both repertoires offer parallelisms. The idea of abstraction, the intentional limitation of resources, chromatism, the equidistant evolution of their artistic careers, etc¿which are far from being simple coincidences. In short, the most interesting aspect is the transversality rather than the depth, the oblique line rather than the straight. What this study aims to demonstrate is how the philosophical and aesthetic currents of the moment, the scientific and technological advances, the cultural and artistic environment and the spirit of the time in the Germanic world constituted the breeding ground that promoted the convergence of compositional approaches, even from artistic disciplines that a priori seem so different. To reach these conclusions, there has been a rigorous analysis of the artists' output in order to unravel the concepts they share and have in common such as rhythm and harmony, ideas such as concentration and essentiality, methodologies such as dodecaphonism or the industrial order, postures such as liberty and perfectionism and scopes such as form and function¿ As a last resort, the purpose of this study is to enquire into the vision of Music from the architect's perspective and vice versa, that is, how Architecture is perceived in the eyes of a musician or a composer. / [ES] El estudio pretende ahondar en el terreno en que la Arquitectura y la Música confluyen entendidas como disciplinas artísticas, esto es, desde su capacidad creativa para expresar ideas o emociones con una finalidad estética. Es cierto que una y otra se desenvuelve en medios diferentes. El carácter estático de la Arquitectura resulta más evidente cuando se la compara con la Música: la arquitectura es una música congelada, decía Schopenhauer. Pero estas obvias diferencias no impiden rastrear entre las múltiples afinidades. A lo largo de la historia, filósofos, poetas, músicos y arquitectos se han pronunciado al respecto. Pero abordar las analogías músico-arquitectónicas de forma genérica, sin más precisiones, resulta absolutamente inalcanzable. Además, se corre el riesgo de caer con demasiada facilidad en divagaciones o incluso de llegar a conclusiones sustentadas en meras opiniones. Es por ello que se ha querido acotar el objeto de estudio lo suficiente como para poder tratarlo con la intensidad que se requiere. Por una parte, ciñéndolo a un período histórico que comprende las primeras décadas del siglo XX, momento extraordinariamente efervescente para las artes, abanderadas por las corrientes pictóricas de vanguardia. Por otra, localizándolo en un espectro geográfico en torno a dos metrópolis germánicas, importantes centros de intercambio artístico y cultural de la época: Berlín y Viena. Asimismo, se ha elegido un representante de cada disciplina como referente para el análisis comparativo de obras concretas: el arquitecto alemán Ludwig Mies van der Rohe (1886-1969) y el compositor vienés Anton Webern (1883-1945). Conviene aclarar que no es objetivo de esta tesis el estudio exhaustivo de la producción de los actores citados, ya de por sí ampliamente tratada por los expertos en innumerables publicaciones desde mediados de los cincuenta respondiendo al prestigio universal de su obra, sino en la medida en que ambos repertorios ofrecen paralelismos. La idea de abstracción, la voluntaria limitación de recursos, el cromatismo, la equidistante evolución de sus trayectorias creativas, etc... están lejos de ser simples coincidencias. En definitiva, interesa no tanto la profundidad sino la transversalidad, no la línea recta sino la oblicua. Lo que se pretende demostrar es cómo el sustrato filosófico y estético del momento, los avances científicos y tecnológicos, el ambiente cultural y artístico, en fin, el espíritu de la época en el mundo germánico, constituyen el caldo del cultivo que propicia la confluencia de planteamientos compositivos, aun desde disciplinas artísticas a priori tan diferentes. Para llegar a dichas conclusiones se han desentrañado a partir del riguroso análisis de sus obras aquellos conceptos compartidos, como el ritmo y la armonía, ideas como la concentración y la esencialidad, metodologías como el dodecafonismo o el orden industrial, posturas como la libertad y el perfeccionismo, enfoques como la forma y la función... En última instancia el estudio no se propone sino indagar acerca de la visión de la Música desde la perspectiva del arquitecto, y viceversa, cómo se percibe la Arquitectura a los ojos de un músico o de un compositor. / [CA] L'estudi pretén aprofundir en el terreny en què l'Arquitectura i la Música confluïxen enteses com a disciplines artístiques, és a dir, des de la seua capacitat creativa per a expressar idees o emocions amb una finalitat estètica. És cert que l'una i l'altra es desenvolupen en mitjans diferents. El caràcter estàtic de l'Arquitectura resulta més evident quan se la compara amb la Música: l'arquitectura és una música congelada, deia Schopenhauer. Però estes òbvies diferències no impedixen rastrejar entre les múltiples afinitats. Al llarg de la història, filòsofs, poetes, músics i arquitectes s'han pronunciat respecte d'això. Però abordar les analogies musico-arquitectòniques de forma genèrica, sense més precisions, resulta absolutament inabastable. A més, es corre el risc de caure amb massa facilitat en divagacions o inclús d'arribar a conclusions sustentades en meres opinions. És per això que s'ha volgut fitar l'objecte d'estudi prou com per a poder tractar-ho amb la intensitat que es requerix. D'una banda, cenyint-ho a un període històric que comprén les primeres dècades del segle XX, moment extraordinàriament efervescent per a les arts, liderades pels corrents pictòrics d'avantguarda. D'una altra, localitzant-ho en un espectre geogràfic entorn de dos metròpolis germàniques, importants centres d'intercanvi artístic i cultural de l'època: Berlín i Viena. Així mateix, s'ha triat un representant de cada disciplina com referent per a l'anàlisi comparativa d'obres concretes: l'arquitecte alemany Ludwig Mies van der Rohe (1886-1969) i el compositor vienés Anton Webern. Convé aclarir que no és objectiu d'aquesta tesi l'estudi exhaustiu de la producció dels actors esmentats, ja de per si àmpliament tractada pels experts en nombroses publicacions des de mitjans dels cinquanta responent al prestigi universal de la seua obra, sinó en la mesura que ambdós repertoris oferixen paral·lelismes. La idea d'abstracció, la voluntària limitació de recursos, el cromatisme, l'equidistant evolució de les seues trajectòries creatives, etc... estan lluny de ser simples coincidències. En definitiva, interessa no tant la profunditat sinó la transversalitat, no la línia recta sinó l'obliqua. El que es pretén demostrar és com el substrat filosòfic i estètic del moment, els avanços científics i tecnològics, l'ambient cultural i artístic, en fi, l'esperit de l'època en el món germànic, constituïxen el caldo del cultiu que propícia la confluència de plantejaments compositius, inclús des de disciplines artístiques a priori tan diferents. Per a arribar a estes conclusions s'han desentranyat a partir de la rigorosa anàlisi de les seues obres aquells conceptes compartits, com el ritme i l'harmonia, idees com la concentració i l'essencialitat, metodologies com el dodecafonisme o l'orde industrial, postures com la llibertat i el perfeccionisme, enfocaments com la forma i la función... En última instància l'estudi no pretén sinó indagar sobre la visió de la Música des de la perspectiva de l'arquitecte, i viceversa, com es percep l'Arquitectura als ulls d'un músic o d'un compositor. / Baró Zarzo, JL. (2015). Espacio, tiempo y silencio. Arquitectura y Música en la obra de Mies y Webern [Tesis doctoral]. Universitat Politècnica de València. https://doi.org/10.4995/Thesis/10251/59391

[pt] O Espaço na Exibição de Obras de Arte é um estudo que visa entender o papel do espaço expositivo nas exibições de obras de arte. Assume sua interferência na fruição das obras como uma ação nos limites do campo do design. Parte de um estudo histórico e social das exibições para construir as bases para suas conjecturas, buscando entender em que medida o design de exibições pode se constituir como linguagem. Para isso, se vale da dicotomia existente nesse espaço, a do espaço neutro e ativo, como um de seus principais pontos de apoio. / [en] The Space in Works of Art Exhibition is a study that intends to understand the role of the enviroment in art exhibitions. Assumes it`s interference in the fruition of pieces as an action towards the design field limits. Starts from an historical and social analisys of exhibition to build the basis under it`s proposals, trying to understand how the exhibitions design can be recognized as language. For such, it makes use of the space`s existing dicotomy, the neutral and the active space, as one of it`s pillars.

Made available in DSpace on 2016-03-15T19:22:45Z (GMT). No. of bitstreams: 1 Marianna dal Canton Martignago.pdf: 41549778 bytes, checksum: 7ed8685a952b1d808aa6b190fd0ab213 (MD5) Previous issue date: 2015-01-22 / Several architectural and artistic movements transformed the first half of the twentieth century. In this scenario the architect Mies van der Rohe (1886-1968) turned out to be, through his textual and architectural discourse, a spokesman for the spiritual quest in architecture. Therefore this research aimed, at first, to outline the career of the architect. Secondly,it sought - through the articulation of studies of textual speechs on spirituality of Mies van der Rohe and the architectural design analysis of the Barcelona Pavilion (1929-30), designed by the architect - to understand the dimensions of the yearning for the expression of the spiritual dimension, and which were the spiritual nature decisions that could raise the architecture to the status of art. / Diversos movimentos arquitetônicos e artísticos marcaram de modo transformador a primeira metade do século XX. Neste cenário o arquiteto Mies van der Rohe (1886 1968) acabou se tornando, por meio de seus discursos, um porta-voz da "busca espiritual" na arquitetura. Diante disso o presente trabalho buscou, em primeiro lugar, traçar uma trajetória profissional do arquiteto e, em segundo lugar, buscou por meio da articulação dos estudos do discurso textual acerca da espiritualidade de Mies van der Rohe e a análise projetual do Pavilhão de Barcelona (1929-30), projetado pelo arquiteto, compreender as dimensões do anseio pela expressão da dimensão espiritual , e em que constituíam as "decisões" de ordem espiritual que poderiam elevar a arquitetura ao status da arte.

The thesis investigates the role of technology in the formation of the artistic avant-garde, along with various forms of philosophical reflection on this development, with a particular emphasis on Heidegger. Setting out from an analysis of three paradigmatic cases in the interplay between art and technology—the invention of photography, the shift from Futurism to Constructivism, and the interpretation of technology in debates on architectural theory in the 1920s and ’30s—it proceeds to a discussion of three philosophical responses to this development, those found in Walter Benjamin, Martin Heidegger, and Ernst Jünger, all of which share a certain avant-garde sensibility and a notion of art as a response to nihilism. In Heidegger’s postwar writings we see a retreat from the positions of the mid 1930s, and in his reflections on technology a different answer emerges to the question of whether “great art” is still possible: great art is an art that exists precisely by making the founding of a world into something problematic. The fourth part confronts Heidegger’s analysis of technology with the work of an individual artist, the architect Mies van der Rohe, and asks how the “silence”—the withdrawal of language, sense, aesthetic perception, etc.—that is often understood as a precondition for the critical potential of his work should in fact be understood. By examining interpretations that draw on Heidegger via comparisons with other types of critical theory, a different understanding emerges of the relation among nihilism, art, and technology. They form a field of constant modulation, which implies that the concepts that have been the foundation of critical theory, nature, subjectivity, experience, even “being” in Heidegger’s sense, must be subjected to a historical analysis that acknowledges them as ongoing processes of construction, and that also accounts for the capacity of technologies and artistic practices to intervene in the formation of philosophical concepts. / The chapters 5, 6 and 7 in the monograph Essays, Lectures for a part of the Ph.D.thesis.