El presente estudio se plantea a fin de optimizar las prácticas de cultivo de cebolla (Allium cepa L.) a la vez que se profundiza en las bases ecofisiológicas de su producción. La experimentación se ubica en la comarca del Pla d´Urgell (Lleida) donde constituye la principal hortícola . El cultivar más común, con siembra a partir de enero, es Valenciana de Grano (V. de Grano). Se recolecta en la segunda quincena de agosto y se destina a consumo en fresco aunque almacenándose para ser comercializado durante todo el invierno. El riego es por escorrentía, regulándose por turnos. La región tiene un clima semiárido (400 mm año-1), con fuertes heladas invernales y elevadas temperaturas en verano. Todos los experimentos en la zona, excepto uno, se plantearon en campo durante seis años, en suelos calcáreos y libres de salinidad, con texturas desde arenosas a arcillosas. Se completaron con ensayos de campo en Wellesbourne (GB). Al iniciar el presente trabajo, los factores condicionantes de la producción en la comarca eran el establecimiento del cultivo, la fertilización, el manejo del agua de riego, las orientaciones de la producción y la recolección. Excepto este último punto todos los demás han sido abordados en la tesis. La diversificación de la producción se evaluó con la caracterización de cultivares destinados a deshidratación. De entre ellos, Staro y Southport White Globe (S.W.G.), de ciclo semejante a V. de Grano, se apuntan como interesantes bajo los diversos manejos en que fueron evaluados. La introducción del riego de alta frecuencia permitió triplicar los rendimientos respecto al riego tradicional, que no cubre las necesidades del cultivo, obteniendo producciones próximas a 10 Mg ha -1 de materia seca en bulbo. Bajo estas nuevas condiciones son aconsejables las siembras de marzo, mientras que en las anteriores lo son a finales de enero-principios de febrero, no siendo recomendables siembras más tempranas por el bajo porcentaje de establecimiento. El pre-acondicionado de semillas adelanta la emergencia. En condiciones de riego de alta frecuencia, el 90% de la longitud radicular (LR) se halla en los primeros 40 cm, con valores de densidad de longitud radicular entre 8 - 9 cm cm-3 en los primeros 20 cm. Puede establecerse una relación lineal entre la LR y el peso seco de la parte aérea en cebolla. En base a la relación anterior obtenida, V. de Grano, comparada con los cultivares Staro y S.W.G, presenta a igualdad de peso seco de la parte aérea una mayor longitud radicular. El máximo alargamiento radicular se produce unas dos semanas antes del inicio de la bulbificación. En concordancia con el modelo de crecimiento radicular obtenido, (con una baja densidad de longitud radicular y distribución superficial en los estados iniciales), las jóvenes plántulas sembradas en un amplio intervalo de densidades, en suelos de pH ligeramente ácido o básico, con niveles de fertilidad bajos en fósforo y potasio, responden a la inyección localizada de fertilizante líquido fosfo-amoniacal. En condiciones de riego a la demanda, se acelera el crecimiento inicial de las plántulas, se aumentan los contenidos de P y N en las mismas y disminuyen los de K. Se produce también un avance en la madurez que impide observar diferencias en recolección en siembras tempranas pero que, en siembras tardías, evita la reversión del proceso de bulbificación, reduciendo el número de plantas que no alcanzan la madurez. En situaciones donde no se puedan cubrir las necesidades hídricas de las plantas, la inyección de fertilizante puede traducirse en un incremento de las producciones. En relación al abonado no localizado, en condiciones de riego infrecuente, puede limitarse la aplicación de N en fondo antes del primer riego (por los riesgos de lixiviación), aunque es imprescindible la realización de al menos un abonado de cobertera a finales de mayo. Bajo estrés hídrico , es la disminución de los contenidos de N en bulbo, frente a los contenidos en limbo, la que manifiesta de forma más acusada las limitaciones en el suministro de este nutriente. El riego de alta frecuencia favorece la absorción de P, Fe y Mn. Bajo este sistema de riego se pueden obtener las elevadas producciones citadas con contenidos de N en planta inferiores en los estados iniciales (biomasa < 4 Mg ha-1 ) a los niveles críticos propuestos en la bibliografía. Además, se puede establecer a lo largo del ciclo una relación lineal entre los contenidos en la biomasa aérea de K y N, aunque no se ha podido encontrar entre el N y el P. Las extracciones máximas diarias de nutrientes se producen al iniciarse el proceso de bulbificación, situándose en 6,3 kg N ha-1 dia-1, 0,9 kg P ha-1 dia-1, 10,6 kg K ha-1 dia-1, 5,4 kg Ca ha-1 dia-1 y 0,7 kg Mg ha-1 dia-1 . En condiciones de producción próximas a las potenciales, el equilibrio N:P:K:Ca:Mg en las exportaciones por el bulbo presenta la relación 8:1:9:2:0,3, siendo las exportaciones de P entre 35-38 kg P ha-1. En K puede existir un consumo de lujo. Se han obtenido concentraciones de nutrientes en la solución del suelo consideradas críticas para mantener mediante difusión la tasa de extracción calculada por unidad de longitud radicular, pudiéndose utilizar como criterio adicional para establecer índices de fertilidad en las nuevas técnicas de intensificación y para el manejo de la fertirrigación. Bajo este manejo intensivo, el índice de área foliar (IAF) y la fracción de la radiación fotosintéticamente activa interceptada durante el periodo de crecimiento foliar, previa la bulbificación, pueden estimarse mediante índices de vegetación calculados a partir de los valores de reflectividad de la cubierta vegetal en las bandas de 660,9 nm y 813,2 nm. A partir de dichas relaciones también se puede predecir la producción de biomasa. En riego de alta frecuencia y aún retrasando en dos meses la fecha de siembra respecto al sistema de riego tradicional, se ha observado un incremento de la floración prematura que es mayor a densidades más elevadas. Este fenómeno que se manifiesta una vez completada la vernalización, es atribuible al mayor IAF. No se puede atribuir a las diferencias en los contenidos de nitrógeno en limbo y vaina envolvente, el ser causa directa de las diferencias entre densidades en la subida a flor prematura. Si se quieren mantener las altas producciones no es viable reducir el IAF. Una alternativa es disminuir el número de plantas con escapo floral visible, por lo que sería recomendable arrancar las plantas al detectar el inicio del proceso de maduración, aspecto que debería ser investigado en detalle. / El present estudi es planteja per tal d'optimitzar les pràctiques de conreu en ceba (Allium cepa L.) a la vegada que s'aprofundeix en les bases ecofisiològiques d'aquesta producció. El treball s'ha ubicat a la comarca del Pla d'Urgell (Lleida) on constitueix el principal cultiu hortícola. El cultivar més comú, amb sembra a partir de gener, és Valenciana de Gra (V. de Gra). Es recol·lecta a la segona quinzena d'agost i es destina al consum en fresc, encara que s'emmagatzema per comercialitzar-lo durant tot l'hivern. El reg és a tesa i es regula per torns. La regió té un clima semiàrid (400 mm any -1), amb fortes gelades hivernals i elevades temperatures a l'estiu. Tots els experiments a la zona, excepte un, es van plantejar en camp durant sis anys diferents, en sòls calcaris i lliures de salinitat, amb textures des d'arenoses a argiloses. Es van completar amb un assaig de camp a Wellesbourne (GB). En iniciar el present treball, els factors condicionants de la producció a la comarca eren l'establiment del cultiu, la fertilització, el maneig de l'aigua de reg, les orientacions de la producció i la recol·lecció. Excepte aquest últim punt tots els altres han estat abordats a la present tesi. La diversificació de la producció es va avaluar amb la caracterització de cultivars destinats a deshidratació. Entre ells, Staro i Southport White Globe (S.W.G.), de cicle semblant a V. de Gra, es presenten interessants sota els diversos sistemes de maneig amb què es van avaluar. La introducció del reg d'alta freqüència va permetre triplicar els rendiments respecte el reg tradicional que no cobreix les necessitats del cultiu, obtenint-se produccions pròximes a 10 Mg ha-1 de matèria seca en bulb. Sota aquestes noves condicions són aconsellables les sembres de març, mentre que en les anteriors ho són a finals de gener - principis de febrer, no éssent recomanables sembres més primerenques pel baix percentatge d'establiment. El pre-acondicionat de llavors avança l'emergència . En condicions de reg d'alta freqüència, el 90% de la longitud radicular (LR) es troba en els primers 40 cm, amb valors de densitat de longitud radicular entre 8 - 9 cm cm-3 en els primers 20 cm. Es pot establir una relació lineal entre la LR i el pes sec de la part aèria de la planta en ceba. En base a la relació anterior obtinguda, V. de Gra, en comparació amb els cultivars Staro i S.W.G., presenta a igualtat de pes sec de la part aèria, una major longitud radicular. El màxim allargament radicular es produeix unes dues setmanes abans de l'inici de la bulbificació. En concordança amb el model de creixement radicular obtingut, (amb una baixa densitat de longitud radicular i distribució superficial en els estadis inicials), les joves plàntules sembrades en un ampli interval de densitats, en sòls de pH lleugerament àcid o bàsic, amb nivells de fertilitat baixos en fòsfor i potassi, responen a la injecció localitzada de fertilitzant líquid fosfo-amoniacal. En condicions de reg a la demanda, s'accelera el creixement inicial de les plàntules, augmenten els continguts de P i N a les mateixes i disminueixen els de K. Es produeix també un avanç en la maduresa que impedeix observar diferències en recol·lecció en sembres primerenques però que, en sembres tardanes, evita la reversió del procés de bulbificació, reduint el nombre de plantes que no assoleixen la maduresa. En situacions on no es puguin cobrir les necessitats hídriques de les plantes, la injecció de fertilitzant es pot traduir en un increment de les produccions. En relació a l'adobat no localitzat, en condicions de reg infreqüent, es pot limitar l'aplicació de N de fons abans del primer reg (pels riscs de lixiviació), encara que és imprescindible la realització d'almenys un adobat de cobertura a finals de maig. Sota estrés hídric, és la disminució dels continguts de N en bulb, en comparació dels continguts en limbe, la que manifesta de forma més acusada les limitacions en el subministrament d'aquest nutrient. El reg d'alta freqüència afavoreix l'absorció de P, Fe i Mn. Amb aquest sistema es poden obtenir les elevades produccions citades amb continguts de N en planta inferiors, en els estats inicials (biomassa < 4 Mg ha -1), als nivells crítics proposats a la bibliografia. A més, es pot establir al llarg del cicle una relació lineal entre els continguts en la biomassa aèria de K i N, tot i que no s'ha pogut trobar entre el N i el P. Les extraccions màximes diàries de nutrients es produeixen a l'inici del procés de bulbificació, situant-se en 6,3 kg N ha-1 dia-1, 0,9 kg P ha-1 dia-1, 10,6 kg K ha-1 dia-1, 5,4 kg Ca ha-1 dia-1 i 0,7 kg Mg ha-1 dia-1 . En condicions de producció pròximes a les potencials, l'equilibri N:P:K:Ca:Mg en les exportacions del bulb presenta la relació 8:1:9:2:0,3, éssent les exportacions de P entre 35-38 kg P ha-1. En K pot existir un consum de luxe. S'ha obtingut concentracions de nutrients a la solució del sòl considerades crítiques per a mantenir mitjançant difusió la taxa d'extracció de nutrients calculada per unitat de longitud radicular, podent-se utilitzar com a criteri addicional per a establir índexs de fertilitat en les noves tècniques d'intensificació i pel maneig de la fertirrigació. Sota aquest maneig intensiu, l'índex d'àrea foliar (IAF) i la fracció de radiació fotosintèticament activa interceptada durant el període de creixement foliar, prèvia la bulbificació, es poden estimar mitjançant índexs de vegetació calculats a partir de valors de reflectivitat de la coberta vegetal a les bandes de 660,9 nm i 813,2 nm. A partir d'aquestes relacions es pot preveure també la producció de biomassa. En reg d'alta freqüència, tot i retardant en dos mesos la data de sembra respecte el sistema de reg tradicional, s'ha observat un increment de la floració prematura que és més gran a densitats més elevades. Aquest fenomen que es manifesta una vegada completada la vernalització, és atribuïble al major IAF. No es pot atribuir a les diferències en els continguts de N en el limbe i en la beina envoltant, el ser causa directa de les diferències entre densitats en la incidència de floració prematura. Si es volen mantenir les altes produccions no és viable reduir l' IAF. Una alternativa és disminuir el nombre de plantes amb inflorescència visible, pel què seria recomanable arrancar les plantes en detectar-se l'inici del procés de maduració, aspecte que hauria d'ésser investigat més minuciosament. / The aim of this work was the improvement of agricultural practices on an onion crop (Allium cepa L.) and, at the same time, to study of its eco-physiological production bases. The research was carried out in the Pla d´Urgell area (Lleida) where it is the most important vegetable crop. The most common cultivar, sown from January onward, is Valenciana de Grano (V. de Grano). It is harvested during the second fortnight of August for fresh consumption. It is usually stored for marketing through the winter. The onions are border irrigated and water is regulated by turns. The area has a semi-arid climate (400 mm year -1) with heavy winter frosts and high summer temperatures. All the experiments were done over six years in the field, except for one done out of soil. Soils were calcareous and free of salinity with textures ranging from sandy to clay. Research was complemented with a field trial at the Horticultural Research International in Wellesbourne (Great Britain). At the beginning of this study, the factors limiting onion production in the area were plant establishment, fertilisation, water management, production orientation and harvest system. All these factors, except the last one, have been analysed in this PhD thesis. The diversification through new cultivars of production for dehydration purposes has been evaluated. Staro and Southport White Globe (S.W.G.), with a similar growth cycle as V. de Grano were evaluated under the different management systems and seem to be promising cultivars. The introduction of a high frequency irrigation system led to a threefold increase in yields over those obtained with the traditional irrigation system given that the latter did not satisfy plant water requirements. Yields of dry bulb matter close to 10 Mg ha-1 were obtained. March sowing is advisable with the new irrigation system. In the old system, sowing in late January or early February was recommended, while earlier sowing was not advisable because of low establishment. The use of priming seeds advances emergence. With a high irrigation frequency, 90 % of root length (RL) is concentrated in the first 40 cm of soil depth, with a root length density of 8 - 9 cm cm-3 in the first 20 cm. A linear relationship between RL and shoot dry matter can be established. According to this relationship and for a fixed shoot dry matter, V. de Grano shows a higher RL than Staro and S.W.G. The maximum RL production is recorded two weeks before the onset of bulbing. In soils with basic or slightly acid pH and low P and K fertility levels, the response to an injection of ammonium phosphate "starter" fertiliser solution in young seedlings sown in a wide range of densities is consistent with the root growth pattern obtained (low root length density and shallow distribution in the early stages). Initial shoot growth was accelerated by conditions of full water availability. Moreover, P and N content was increased and K content was reduced. Advancement in crop maturity is also obtained. This is the why no significant yield increases in early sowings were obtained. In the later sowings, starter fertiliser reduced the percentage of non-maturing "thick-necked" bulbs. When the water needs of the onion plant cannot be satisfied, starter fertilisers can increase total bulb yields. With respect to broadcast fertilisation with flooding irrigation, basal N fertilisation can be reduced before the first irrigation (limiting leaching risks). However, at least one top dressing at the end of May is needed. With water stress the N bulb content is reduced more than the N leaf blade content. High frequency irrigation facilitates P, Fe and Mn absorption. With this irrigation system it is possible to achieve the quoted high yields with a N plant content in the early stages (biomass < 4 Mg ha-1) below the critical levels established in the literature. Furthermore, it is possible to establish a lineal relationship between shoot dry matter K and N content during the onion crop growth period although it has not been possible to establish one between N and P contents. Maximum nutrient uptake rates occurred at the onset of bulbing with 6.3 kg N ha-1 day-1, 0.9 kg P ha-1 day-1, 10.6 kg K ha-1 day-1, 5.4 kg Ca ha-1 day-1 and 0.7 kg Mg ha-1 day-1. With a production system where yields are close to the potential yields in the area, the equilibrium N:P:K:Ca:Mg of bulb extractions shows the ratio 8:1:9:2:0.3. Phosphorous extractions are between 35 and 38 kg P ha-1. A luxury K consumption may exist. Nutrient concentrations in the soil solution necessary to sustain the nutrient fluxes into the root system by diffusive supply have been calculated. They can be useful as complementary criteria in the establishment of new fertility indices for this intensive production system and for fertigation management. Under this intensive management system, the leaf area index (LAI) and the fraction of intercepted photosynthetically active radiation during the leaf growth period, prior to the onset of bulbing, can be estimated from vegetation indices calculated from onion canopy reflection measurements on the 660.9 nm and 813.4 nm bands. Biomass can also be predicted from spectral reflectance as a result of the previous relationships. With a high frequency irrigation system where the sowing date is delayed by even two months with respect to the traditional flood irrigation system, bolting increases very sharply as it also does with density. This phenomenon, observed when vernalisation requirements are satisfied, can be related to LAI. Differences in sheath and blade N content cannot explain density differences in bolting percentage. If high yields are to be maintained, a LAI reduction is not feasible. One alternative could be to reduce the number of visible inflorescences. In this case, it would be advisable to pull up onion plants at the onset of maturity but this solution deserves further study.

Uno de los objetivos fundamentales de la mejora de trigo duro es la obtención devariedades que tengan un gluten fuerte y elástico, satisfactorio para la producción depastas de alta calidad. Para tal fin, una estrategia es la Incorporación de materialgenético de otras especies próximas al trigo duro.En trigo harinero se han dedicado muchos esfuerzos a la obtención de genotipos con latranslocación 1BL/1R5, que se relaciona con mejores características agronómicas, talescomo resistencia a enfermedades y un mayor rendimiento. Debido a ello en el CentroInternacional de Mejoramiento de Maíz y Trigo (CIMMYT) se ha Incorporado latranslocación 1E5L/1R5 al trigo duro. Sin embargo, la Influencia de dicha translocación enesta especie, tanto en sus características agronómicas como en la calidad, es pococonocida. Por ello, el siguiente trabajo se planteó con el objetivo principal de evaluar lasdiferencias que presentan los trigos duros con translocación 1E3L/1RS procedentes delcultivar Altar 04, en algunas características agronómicas, bioquímicas y de calidad.El material vegetal que se utilizó en este trabajo fue obtenido por CIMMYT, evaluándoseocho líneas isogénicas, cuatro de ellas con la translocación cromosómica 1E5L/1RS (1RS) yotras cuatro sin dicha translocación (1EJS), además de incluir el progenitor Altar 04 y alcultivar Vltrón como testigo local.Los ensayos se realizaron en dos ambientes de México 1993-94 (uno con cinco riegos yotro con un riego) y en cuatro ambientes de España durante los ciclos 1994-95 y 1995-96 (Torregrossa 1994-95 y 1995-96, La Tallada 1995-96 y Jerez de la Frontera 1995-96). Además, en el ciclo 1995-96 se realizaron tres ensayos de fertilización nitrogenadacon tres niveles de nitrógeno: Control (50 UNF/ha de N en presiembra + 6>0 UFN/ha enencañado), Fraccionada (5O UFN/ha en presiembra + 30 UFN/ha encañado + 50 UFN/haen antesis) y Baja (5O UFN/ha en presiembra + 3O UFN/ha en encañado).La evaluación agronómica de los materiales sembrados se basó en el rendimiento y suscomponentes. La Influencia de la translocación en la calidad se analizó a partir dedeterminaciones relacionadas con aspectos físicos y físico-químicos del grano, -conanálisis reológicos de las masas, con observaciones sobre la elaboración y cocción delespagueti y con una evaluación de la estructura física del gluten por microscopía debarrido. Por último, se realizó una evaluación bioquímica de las proteínas de reserva delgrano y gluten.Los resultados de la evaluación agronómica Indicaron que el ambiente fue el factordeterminante en la variabilidad de los parámetros medidos, for otra parte, no sedetectaron diferencias claras entre las líneas isogénicas 1RS y 155, ya que, si bienexistieron valores medios significativamente mayores en n° de espigas/m2 y n° de granos/m2en los 1155, el peso de mil granos fue significativamente mayor en los 1RS. Estopudo influir en que se produjera un efecto compensatorio de tal forma que no existierondiferencias significativas en rendimiento de grano entre genotipos 155 y 1RS. Por otraparte, no se encontró una influencia clara de la fertilización nitrogenada en el rendimientoy sus componentes.En las características físicas del grano, aunque en algunos parámetros se encontrarondiferencias significativas entre los genotipos 1E5S y 1RS, las magnitudes fueron pequeñasy variaron significativamente entre los ambientes y tratamientos de fertilizaciónnitrogenada, por lo cual no se encontró una ventaja clara y apreciablemente grande de lapresencia del brazo 1RS en calidad física del grano de trigo duro.En las determinaciones físico-químicas y reológicas realizadas, sólo en Intensidad delcolor amarillo y cantidad de proteínas los 1RS mostraron valores mayores a los genotipos155. En otros, como cantidad e índice de gluten, volumen de sedimentación, propiedadesde mezclado, características alveográficas y textura de masas, los genotipos 1RSmostraron una calidad significativamente inferior en comparación a los genotiposnormales. Resultados similares se obtuvieron en la evaluación fíe la cocción delespaguetti. Además, los niveles de calidad mostrados por los genotipos 1RS fue tal queharía difícil su aprovechamiento en la elaboración de pastas y otros posibles productos.La calidad Inferior de las isolíneas 1RS también se puso de manifiesto en la estructurafísica del gluten, la cual se analizó en un microscopio electrónico de barrido, donde seobservó que el gluten del trigo 155 posee una estructura tridimensional apreciablementemás compacta, cerrada y continua que la estructura de los genotipos 1RS.La calidad inferior de los líneas Isogénlcas con translocación 1E5L/1RS (1RS) se explicó através de los resultados obtenidos en el análisis bioquímico de la proteínas de reserva. Enel fraccionamiento de las proteínas por SDS-PAGE y A-PAGE, mientras las líneasIsogénlcas normales (1BS) mostraron tener las subunldades de proteínas codificadas porel loci Glu-£>3/GI¡-&1, las líneas Isogénlcas 1RS en todo momento carecieron de éstas.Memas, por el fraccionamiento y cuantlflcaclón de las proteínas por RP-HPLC, seencontró que la fracción Glu LMW-6> marcó la principal diferencia cuantitativa entregenotipos 1B5 y 1RS. Como promedio de los valores medios de los ensayos, los genotipos1RS tuvieron 26% de las Glu LMW-& halladas en los genotipos 155.Así pues, con base a los resultados de este trabajo se puede concluir que la calidadinferior de los trigos duros con la translocación 1BL/1R5 fue principalmente determinadapor la carencia de las subunldades Glu LMW-B> codificadas por el locus Glu 03, las cualesrepresentaron un proporción Importante de las proteínas de reserva de los trigos durosnormales estudiados.

Se estudia el contenido de semillas viables del suelo de varias comunidades pratenses demontaña, sometidas a distintos niveles de intensificacón agrí­cola, en la zona de Fragen (PirineosCentrales) y en Kaserstattalm (Alpes Orientales). Para ello, en distintos momentos, se tomaronmuestras de suelo, que tras un proceso de reducción, fueron puestas a germinar en un ambientecontrolado. La composición de los bancos se estimó mediante la identificación y el conteo de lasplántulas germinadas en estas fracciones.Los suelos han presentado importantes cantidades de semillas viables enterradas, queoscilan entre las 6.029 y las 54.517 semillas/m según el manejo agrí­cola al que está sometido lacomunidad: los bancos de los prados más intensivos poseen menores cantidades de semillas y deespecies que los extensivos. La composición taxonómica de los bancos se ha caracterizado por lapresencia en cada comunidad de una o dos especies claramente dominantes, entre las quedestacan: Plantago major, Verbena officinalis, Medi­cago lupulina y Stellaria media en losprados pirenaicos y Calluna vulgaris, Erica herbácea y Poa alpina en los alpinos.Sobre la misma red muestral del banco, se recolectó la biomasa para el análisis de lavegetación aérea, en los momentos de máximo desarrollo vegetativo de cada comunidad. Lacomparación entre las semillas enterradas y las plantas adultas arroja grandes diferenciasflorísticas, sobre todo en los prados con régimen de explotación intensivo, donde se producensemillas que no se incorporan al banco. Con los resultados obtenidos, se analizó cómo variaronentre las distintas comunidades: la riqueza especí­fica, la diversidad, la calidad forrajera, lapersistencia de las semillas en el suelo, el tipo de dispersión, y la forma de vida de las especiesdel banco y de la vegetación aérea.Con el objetivo de conocer la variación estacional de los bancos pirenaicos, semuestrearon en dos fases muy significativas en su dinámica: la parada invernal y el primer cortede la hierba. Mientras que en la época estival, las parcelas intensivas aumentan sus reservas desemilla en el suelo, los bancos de los prados extensivos no presentan diferencias.Para averiguar la capacidad regenerativa del banco de semillas, se efectuó un seguimientode las plántulas germinadas en el campo, durante dos periodos vegetativos. Se hizo un inventariodel establecimiento de las especies bajo la cubierta inalterada de la vegetación y tras la alteraciónde la misma, diferenciándose las germinaciones procedentes de las semillas recién dispersadas,con las del suelo. De los resultados se concluye la necesidad de la alteración para que seproduzca el establecimiento de plántulas. El recubrimiento, se efectúo en las comunidades demanejo intensivo, principalmente a partir de la lluvia de semillas local. En las parcelas extensivaséste concierne más a las semillas enterradas en el suelo. Las máximas densidades de plántulas secensaron cuando el suelo estaba a una temperatura media en torno a los 15°C y con contenidos dehumedad a capacidad de campo.Por último, se examinó sobre una malla de 10 m x 10 m, los modelos de distribuciónespacial de las especies de los bancos pirenaicos y de su vegetación aérea. Para ello se hautilizado el í­ndice de autocorrelación (I) de Moran, estimador del grado de agrupamiento de lasespecies en función de la localización geográfica exacta de cada punto de muestreo. Losresultados indican que tanto las plantas adultas, como las semillas enterradas se distribuyenpreferentemente al azar. El reparto agregado se detectó en el 20% de los taxones, y en ningunacomunidad se observaron distribuciones uniformes.

L'olivera ha sigut considerada com un cultiu de secà per ser un arbre que disposa de suficientsrecursos per adaptar-se satisfactòriament a les zones àrides de la conca mediterrània. No obstant, des d'un punt de vista productiu respon molt favorablement a petites aportacions d'aigua complementàries a la pluja, malgrat que els seus requeriments hídrics són elevats.Considerant que la disponibilitat d'aigua per al reg és un factor limitant en agricultura, resultaimportant, per una part, determinar els requeriments hídrics de l'olivera per a la correcta utilització d'aquest recurs, i per una altra, estudiar estratègies de reg tendents a disminuir els aports hídrics amb el menor impacte possible en la producció i en la qualitat de la collita.És en aquest últim punt, la qualitat de la collita i concretament la qualitat de l'oli d'oliva, en elque es centra l'objectiu general del present treball. S' ha estudiat l'efecte de l'aplicació de dos estratègies de reg, una estratègia de reg deficitari controlat (RDC) i una estratègia de reg lineal, a oliveres de la varietat Arbequina cultivades a la zona de producció amparada sota laDenominació d'Origen Protegida 'Les Garrigues' (Lleida), sobre la qualitat, composicióquímica i avaluació organolèptica dels olis obtinguts.L'assaig de reg deficitari controlat es va realitzar en una plantació comercial d'oliveres adultesdurant els anys 1996-1998, aplicant-se 4 tractaments de reg consistents en un tractament control (100% ETc), i tres tractaments deficitaris regats igual que el control, excepte des de l'inici d'enduriment de l'os (mitjans de juliol) fins a finals de setembre, en els que es va aplicar el 75%, 50% y 25% de la dosis del tractament control (tractaments RDC-75, RDC-50 i RDC-25 respectivament).A partir dels resultats obtinguts i des del punt de vista de la qualitat i composició química del'oli, podem dir que els olis procedents de la estratègia de reg més deficitària (RDC-25) són elsque difereixen significativament, agafant sempre com a referència els olis del tractamentcontrol. Els olis del tractament RDC-25 es caracteritzen per un major contingut de polifenols i en conseqüència per una major estabilitat en front l'oxidació, però amb el risc, en funció de la climatologia de l'any, en especial el règim de pluges, de presentar una excessiva intensitat del'atribut amarg. Els olis de les estratègies RDC-50 i RDC-75, que suposen un important estalvide l'aigua de reg, incrementen el contingut de polifenols respecte als olis del tractament control, encara que no l'estabilitat oxidativa. L'índex d'amargor en els olis d'aquestes dos estratègies és lleugerament superior que en el tractament control, fet igualment patent en els resultats del tast sensorial, on a més a més destaquen aquestos olis per una major intensitat de l'atribut fruitat i una puntuació global lleugerament superior. Com a conclusió d'aquesta part de l'estudi es pot afirmar que amb l'aplicació de les estratègies RDC-50 y RDC-75 es pot aconseguir un important estalvi de l'aigua de reg sense afectar la qualitat de l'oli i obtenir olis lleugerament més estables i més afruitats.L'assaig de reg lineal es va realitzar en una plantació comercial d'oliveres joves durant els anys 1998-1999, aplicant-se 7 tractaments basats en una variació lineal dels valors del coeficient de cultiu (Kc) (Kc= 0.25, 0.38, 0.50, 0.57, 0.64, 0.71 y 0.85, corresponents als tractaments T1 a T7respectivament).A partir dels resultats obtinguts i des del punt de vista de la qualitat i composició química del'oli podem dir que l'aplicació de dosis creixents d'aigua de reg a oliveres joves de la varietatArbequina en les condicions de l'assaig, encara que no afecta als paràmetres clàssics de qualitatde l'oli d'oliva, sí que té un clar efecte sobre el contingut de pigments fotosintètics de l'oli isobre el contingut de polifenols. És en els olis corresponents als tractaments amb major aportd'aigua, T6 (Kc=0.71) i T7 (Kc=0.85), on la disminució de pigments clorofílics i carotenoids és notablement superior, així com en el contingut de polifenols, el que implica una disminució del'estabilitat dels olis en front l'oxidació i un menor índex d'amargor. En l'extrem oposat estroben els olis dels tres tractaments menys regats, T1 (Kc=0.25), T2 (Kc=0.38) i T3 (Kc=0.50),que presenten un elevat contingut de polifenols i per tant una major resistència a l'oxidació,però amb l'inconvenient de resultar olis amargs. Sobre la base d'aquestos resultats i des del puntde vista de composició de l'oli, els tractaments més adequats semblen trobar-se en les posicionsintermitges, que correspondrien als tractaments T4 (Kc=0.57) i T5 (Kc=0.64). / El olivo ha sido considerado como un cultivo de secano por ser un árbol que dispone de suficientes recursos para adaptarse satisfactoriamente a las zonas áridas de la cuenca mediterránea. Desde un punto de vista productivo, responde muy favorablemente a pequeñas aportaciones de agua complementarias a la lluvia, a pesar de que sus requerimientos hídricos son elevados.Considerando que la disponibilidad de agua para el riego es un factor limitante en agricultura,resulta importante, por una parte, determinar los requerimientos hídricos del olivo para lacorrecta utilización de este recurso, y por otra, estudiar estrategias de riego tendentes adisminuir los aportes hídricos con el menor impacto posible en la producción y en la calidad de la cosecha.Es en este último punto, la calidad de la cosecha y concretamente la calidad del aceite de oliva,en el que se centra el objetivo general del presente trabajo. Se ha estudiado el efecto de laaplicación de dos estrategias de riego, una estrategia de riego deficitario controlado y unaestrategia de riego lineal, a olivos de la variedad Arbequina cultivados en la zona de producción amparada bajo la Denominación de Origen Protegida 'Les Garrigues' (Lleida), sobre la calidad, composición química y evaluación organoléptica de los aceites obtenidos.El ensayo de riego deficitario controlado se realizó en una plantación comercial de olivosadultos durante los años 1996-1998, aplicándose 4 tratamientos de riego consistentes en untratamiento control (100% ETc), y tres tratamientos deficitarios regados igual que el control, excepto desde el inicio de endurecimiento del hueso (mediados de julio) hasta finales deseptiembre, en los que se aplicó el 75%, 50% y 25% de la dosis del tratamiento control(tratamientos RDC-75, RDC-50 y RDC-25 respectivamente).A partir de los resultados obtenidos y desde el punto de vista de la calidad y composiciónquímica del aceite, podemos decir que los aceites procedentes de la estrategia de riego másdeficitaria (RDC-25) son los que difieren significativamente, tomando siempre como referencia a los aceites del tratamiento control. Los aceites del tratamiento RDC-25 se caracterizan por un mayor contenido de polifenoles y por lo tanto una mayor estabilidad frente a la oxidación, perocon el riesgo subsiguiente, en función de la climatología del año, en especial el régimen delluvias, de presentar una excesiva intensidad del atributo amargo. Los aceites de las estrategiasRDC-50 y RDC-75, que suponen un importante ahorro del agua de riego, incrementan elcontenido de polifenoles respecto a los aceites del tratamiento control, aunque no la estabilidadoxidativa. El índice de amargor en los aceites de estas dos estrategias es ligeramente superiorque en el tratamiento control, hecho igualmente patente en los resultados de la cata sensorial,donde además destacan estos aceites por una mayor intensidad del atributo frutado y unapuntuación global ligeramente superior. Como conclusión de esta parte del estudio, se puedeafirmar que con la aplicación de las estrategias RDC-50 y RDC-75 se puede conseguir unimportante ahorro del agua de riego sin afectar a la calidad del aceite y obtener aceitesligeramente más estables y más frutados.El ensayo de riego lineal se realizó en una plantación comercial de olivos jóvenes durante losaños 1998-1999, aplicándose 7 tratamientos basados en una variación lineal de los valores delcoeficiente de cultivo (Kc) (Kc= 0.25, 0.38, 0.50, 0.57, 0.64, 0.71 y 0.85, correspondientes a lostratamientos T1 a T7 respectivamente).A partir de los resultados obtenidos y desde el punto de vista de la calidad y composiciónquímica del aceite podemos decir que la aplicación de dosis crecientes de agua de riego a olivosjóvenes de la variedad Arbequina en las condiciones del ensayo, aunque no afecta a losparámetros clásicos de calidad del aceite de oliva, sí que tiene un claro efecto sobre el contenidode pigmentos fotosintéticos del aceite y sobre el contenido de polifenoles. Es en los aceitescorrespondientes a los tratamientos con mayor aporte de agua T6 (Kc=0.71) y T7 (Kc=0.85)donde la disminución de pigmentos clorofílicos y carotenoides es notablemente superior, asícomo en el contenido de polifenoles, lo que implica una disminución de la estabilidad de losaceites frente a la oxidación y un menor índice de amargor. En el extremo opuesto se encuentranlos aceites de los tres tratamientos menos regados, T1 (Kc=0.25), T2 (Kc=0.38) y T3 (Kc=0.50),que presentan un elevado contenido de polifenoles y por lo tanto una mayor resistencia a laoxidación, pero con el inconveniente de resultar aceites amargos. Sobre la base de estosresultados y desde el punto de vista de composición del aceite,los tratamientos más adecuados parecen encontrarse en las posiciones intermedias, que corresponderían a los tratamientos T4 (Kc=0.57) y T5 (Kc=0.64). / Olive tree has been regarded as a dry farmed crop since it has enough resources to adapt to thearid zones of the Mediterranean basin. From a productive point of view, it responds favourablyto small additional amounts of water besides the rain, despite being its water requirements high.Taking into account that water availability is a considerable constraint in agriculture, it isimportant on the one hand to determine the olive tree water requirements for a correct use ofthis resource and on the other hand, to evaluate irrigation strategies tending to reduce watersupplies without affecting production and quality.The main objective of the present work is based on the assessment of olive oil quality. Theeffect of two irrigation strategies has been studied: a regulated deficit irrigation strategy (RDC)and a linear irrigation strategy, in olive trees cv. Arbequina grown under the area of theProtected Denomination of Origin 'Les Garrigues' (Lleida), on the quality, chemical composition and organoleptic characteristics of the oils obtained.Regulated deficit irrigation strategy experiment was located in a commercial orchard of matureolive trees during three years (1996-1998), applying 4 irrigation treatments corresponding to a control treatment (100% ETc) and three RDC treatments, irrigated like the control but applying only the 75%, 50% and 25% of the control dose during the period ranging from the massive pit hardening (mid July) to the end of September (treatments RDC-75, RDC-50 and RDC-25respectively).From the olive oil quality point of view, it can be said that oils from the most deficitaryirrigation treatment (RDC-25) are the ones which significantly differ from those of the controltreatment. Oils from RDC-25 treatment are characterised by a higher level of polyphenols andconsequently, by a higher oxidative stability. The bitter index of these oils is slightly higher thanfor the control treatment, a fact confirmed by the results of the sensorial analysis. These oils arealso characterised by a higher intensity of the fruity attribute and a slightly higher overallgrading. As a conclusion of this part, it can be affirmed that RDC-50 and RDC-75 strategieslead to important savings of irrigation water without affecting oil quality and oils slightly more stables and fruity are obtained.The linear irrigation experiment was located in a commercial orchard of young olive trees fortwo years (1998-1999), applying 7 irrigation treatments defined according to the cropcoefficient (Kc) (Kc= 0.25, 0.38, 0.50, 0.57, 0.64, 0.71 and 0.85, corresponding to T1 to T7treatments respectively).From the quality point of view it can be said that the supply of increasing amounts of irrigationwater to young olive trees cv. Arbequina under these trial conditions, although has no effect onthe classical quality parameters of olive oil, it does have a clear effect on the photosyntheticpigments and phenolic content of the oil. In the oils from the most irrigated treatments, T6(Kc=0.71) and T7 (Kc=0.85), there is a marked decrease of chlorophyll and carotenoid pigmentscontent as well as phenolic content, which implies a decrease on oxidative stability and a lowerbitter index. On the other hand, oils from the less irrigated treatments, T1 (Kc=0.25), T2(Kc=0.38) y T3 (Kc=0.50), show a high level of phenols and consequently a higher resistanceagainst oxidation, but with the disadvantage of being excessively bitter oils. From the qualitypoint of view, the most suitable treatments are located in the intermediate conditions, whichwould correspond to T4 (Kc=0.57) and T5 (Kc=0.64) treatments.

El balanç entre l´entrada de C (dels residus vegetals) i sortides de C (principalment com CO2 de la descomposició del carboni orgànic del sòl -SOC-), determina el contingut de SOC, que és el depòsit de C més voluminós a la superfície terrestre. Als agroecosistemes semiàrids Mediterránis, l’aigua és el principal factor limitant del creixement del cultiu i de l´entrada de residus al sòl. Les pràctiques agronòmiques alternatives poden millorar el creixement vegetal i augmentar la quantitat de residus (entrada de C) en aquestos sistemes. No obstant això la resposta del contingut de SOC dependrà del balanç de les entrades amb les sortides de C. Aquest treball estudia els efectes de l’adopció a llarg termini de sistemes de conreu (NT, sembra directa; MT, mínim conreu CT, conreu convencional) i del nivell de fertilizació nitrogenada (zero; mitjà, 60 kg N ha-1; alt, 120 kg N ha-1) al balanç de C del sòl i el contingut de SOC. El contingut de SOC augmentà finalment 4.3 i 3.9 Mg C ha-1 sota NT repecte a MT i CT. Nivells mitjans i alts de fertilització nitrogenada augmentaren el contingut de SOC en 3.4 i 4.5 Mg C ha-1 respecte al contingut a les parcel•les no fertilitzades. L´adopció a llarg termini de pràctiques de conreu de conservació (sembra directa), juntament amb l’ús adequat de la fertilització nitrogenada van demostrar ser eines per a millorar la sostenibilitat dels nostres secans i emmagatzemar C al sòl. / El balance entre la entrada de C (de los residuos vegetales) y salidas de C (principalmente como CO2 de la descomposición del carbono orgánico del suelo -SOC-), determina el contenido de SOC, que es el mayor depósito terrestre de C. En agroecosistemas semiáridos Mediterráneos, el agua es el principal factor limitante del crecimiento del cultivo y de la entrada de residuos en el suelo. Las prácticas agronómicas alternativas pueden mejorar el crecimiento vegetal y aumentar la cantidad de residuos (entrada de C) en estos sistemas. Este trabajo estudió los efectos de la adopción a largo plazo de sistemas de laboreo (NT, no-laboreo; MT, laboreo minimo; CT, laboreo convencional) y del nivel de fertilización nitrogenada (cero; medio, 60 kg N ha-1; alto, 120 kg N ha-1) en el balance de C del suelo y el contenido de SOC. El contenido de SOC aumentó en 4.3 y 3.9 Mg C ha-1 bajo NT con respecto a MT y CT. Niveles medios y altos de fertilización nitrogenada aumentaron el contenido de SOC en 3.4 y 4.5 Mg C ha-1 con respecto al contenido en las parcelas no fertilizadas. La adopción a largo plazo de prácticas de laboreo de conservación (no-laboreo o siembra directa), junto con el uso adecuado de la fertilitzación nitrogenada demostraron ser herramientas para mejorar la sostenibilidad de los secanos semiáridos Mediterráneos y almacenar C en el suelo. / The balance between C inputs (from plant residues) and C outputs (mainly as CO2 from soil organic carbon -SOC- decomposition) determines the content of SOC which is is the largest terrestrial reservoir of carbon. Under semiarid Mediterranean agroecosystems, water limitation restrains plant growth and the return of crop residues to the soil. Alternative agronomical practices may improve crop growth and increase return of crop residue (C inputs) under these systems. This work studied the effects of long term adoption of tillage practices (NT, no-tillage; MT, minimum tillage; CT, conventional tillage) and nitrogen (N) fertilization level (zero; medium, 60 kg N ha-1; high, 120 kg N ha-1) on the SOC balance and the content of SOC. The stock of SOC was increased by 4.3 and 3.9 Mg C ha-1 under NT in comparison to MT and CT respectively. Long-term medium and high N fertilization increased the stock of SOC by 3.4 and 4.5 Mg C ha-1 in contrast to unfertilized plots. Long-term adoption of conservation tillage practices (no-tillage) together with adequate N fertilizer use, proved to be effective tools to improve sustainability of semiarid Mediterranean drylands and to store C in the soil.

Aquesta tesi estudia algunes de les transformacions agràries enregistrades en un àmbit comarcal (la comarca catalana del Baix Empordà) entre mitjan segle XIX i mitjan segle XX. EI fil conductor és la distribució de la propietat del sol agrícola. Però per a la seva comprensió es considera necessari integrar moltes altres variables. EI treball també es proposa assajar alguns procediments metodològics poc habituals en l'anàlisi de la distribució de la propietat del sòl agrícola i la seva evolució en època contemporània. Com a hipòtesi central, es sosté que, al Baix Empordà i al llarg del període comprès entre 1850 i 1940, els canvis que varen produir-se en l'estructura de la propietat i, també, en I'estructura social rural, varen apuntar genèricament a favor dels grups pagesos. En particular, es sosté : ( I) Que la situació de partida (de mitjan segle XIX) ja es caracteritzava per un notable pes de la petita propietat pagesa sobre I'estructura de la propietat agrícola i sobre el conjunt del sistema agrari. (2) Que, amb posterioritat a la crisi agrària finisecular, els problemes de rendibilitat de la producció agrària i l'erosió soferta per alguns mecanismes d'extracció de renda varen tendir a allunyar els sectors rendistes que tradicionalment havien exercit la seva hegemonia -econòmica i social- en la societat rural. (3) I, finalment, que al llarg del període va produir-se un avenç de la propietat pagesa com a conseqüència del fet que una porció significativa de famílies pageses aconseguissin ampliar el seu patrimoni territorial a través de compres realitzades en el mercat de terres, alhora que un nombre significatiu de vells grans patrimonis es fraccionava i desfeia. La magnitud d'aquests canvis va ser moderada i no va pas estar exempta d'ambigüitats, però posa de relleu la capacitat de resistència i adequació de l'explotació pagesa a les condicions d'un capitalisme evolvent, malgrat els pronòstics en sentit contrari de molts teòrics. La tesi està articulada en dues parts. En la primera es duu a terme una descripció detallada de les característiques del sistema agrari baixempordanès de mitjan segle XIX amb l'objectiu final de determinar el significat econòmic de les terres posseïdes per cada patrimoni familiar (més enllà de la simple consideració de les superfícies). EI primer pas consisteix en l'anàlisi dels usos del sòl, dels conreus principals i la seva ordenació en rotacions, dels rendiments físics, de les practiques de reposició de la fertilitat i de la dotació ramadera. A continuació es descriuen les tècniques i el procés de treball agrari amb l'objectiu de formular un model d'organització del treball agrícola que permeti mesurar les exigències en treball d'aquesta activitat. Es conclou que, des de la perspectiva de l'ocupació i de la demanda de treball generades pel sistema agrari, les localitats rurals es caracteritzaven per un fort excedent de mà d'obra en relació a les demandes laborals dels conreus tant des d'una perspectiva macroeconòmica com microeconòmica. EI tercer capítol es centra en l'avaluació de les necessitats de consum i reproducció de les UFP. Les estimacions realitzades permeten proposar un model flexible, que és contrastat amb els ingressos potencialment obtenibles per cada patrimoni. S'arriba a la conclusió que només una ínfima part de la població arribava a obtenir, amb l'explotació directa del seu patrimoni, l'ingrés necessari per a la seva reproducció econòmica simple. Paral·lelament però, es posa de relleu la importància econòmica i social dels petits patrimonis pagesos. S'estima que entorn una mitjana del 45% del sòl agrícola estava posseït per aquest segment de propietaris i, en el quart capítol, s'estudien les implicacions d'aquest fet. EI retrat de la situació de partida finalitza amb l'estudi dels règims de no-propietat predominants a la comarca. En la segona part, aquesta visió estàtica deixa pas a una anàlisi dinàmica. A mitjan segle XIX, al Baix Empordà, s'estava arribant a la fi d'una llarga etapa expansiva iniciada una centúria abans. Els primers signes d'esgotament varen ser la intensa pèrdua de població rural entre 1860 i 1880, la paralització de l'expansió dels conreus i el fort desenvolupament de la industria surera, eix del nou motor econòmic comarcal. Amb posterioritat a 1860 els canvis en l'estructura distributiva de la propietat varen tendir a apuntar cap a la consolidació de la propietat pagesa. Es va produir un procés de transferència de terres des dels sectors rendistes cap a sectors pagesos que va realitzar-se a través de compravendes en el mercat de la terra més que a través d'establiments i subestabliments emfitèutics. Va tenir com a conseqüència última el retrocés dels vells patrimonis rendistes, que, en general, no varen ser substituïts per l'aparició de nous grans patrimonis, com havia pogut passar fins aleshores. Paral·lelament, un bon nombre d'unitats familiars rurals també varen anar abandonant el camp i les seves propietats, produint-se una altra línia de transferència de terres entre sectors pagesos. La depreciació sostinguda dels preus agrícoles, la caiguda de la renda agrària, la superior rendibilitat de les inversions en valors mobiliaris i la incidència d'una creixent conflictivitat agrària són els factors que es destaquen per explicar la reculada dels grans patrimonis territorials. Des de la perspectiva pagesa es proposen tres elements explicatius per interpretar el procés d'acumulació patrimonial observat en un determinat segment de població: (1) el manteniment d'estratègies de producció per a l'autoconsum (un aspecte sempre polèmic i de difícil demostració); (2) l'existència d'un flux important d'ingressos salarials i extra-agrícoles en la composició de l'ingrés familiar pagès; i (3) el canvi en les orientacions tècniques i productives de les explotacions pageses. La combinació dels tres, alhora que hauria limitat els efectes directes dels moviments dels preus agraris, hauria possibilitat l'estratègia acumulativa observada. / The thesis studies agrarian change in one particular Catalan region, the Baix Empordà, in NE Catalonia, from the middle of the nineteenth to the middle of the twentieth centuries. Its main running theme is the distribution of agricultural-land ownership, but many other variables are also taken into account. In the process, some methods are tried out which are not very usual in the analysis of land-ownership distribution and its evolution in the modem period. The thesis shows that changes in both land ownership and the social structure of the rural population, for the area and period under study, worked out, on the whole, in favour of the peasants. More specifically, it sets out to prove that: (I) the considerable importance of small peasant property in the structure of land ownership and within the agrarian system as a whole was already characteristic of the situation at the start of the period; (2) after the Great Depression of the late nineteenth century, declining profits and the erosion of certain traditional mechanisms for the extraction of land revenue turned the landed sectors away from agriculture who had up to then exercised their hegemony, both economic and social, in rural society; (3) and, lastly, there was over the period an expansion in peasant ownership in the form of an increase in the holdings of a significant proportion of peasant families through the purchase of land coming onto the market as a result of the break-up of old estates. Though the magnitude of those changes must not be exaggerated and though the general process was not without ambiguities, the peasant homestead showed remarkable resilience and ability to adapt to increasingly dominant capitalist conditions, all theoretical predictions to the contrary notwithstanding. The thesis is organized in two parts. In the first, a detailed description of the mid-nineteenth-¬century agrarian system of the region is provided, with a view to establishing the precise economic function and value of the land held by each peasant family (instead of looking simply at the size of the holdings). This entails, first of all, an analysis of land use, main crops, rotation practices, yields, methods of fertilization, and types and numbers of livestock possessed. Next, work techniques and processes are examined in order to arrive at a model for the organization of agricultural work allowing a quantified appraisal of its requirements in terms of labour. This leads to the conclusion that, given the demand for labour generated by such an agricultural system, the area produced a considerable labour surplus, whether one looks at it on the macroeconomic for the microeconomic level. The third chapter evaluates the needs of the peasant household in terms of consumption and reproduction. The samples studied provide a flexible model which is then compared with the potential income for each household, thus showing that only a small number of households were able to derive from their holdings alone the necessary income for more economic reproduction. Yet the economic and social importance of small holdings is also in evidence, with about 45% of all agricultural land falling into that category. The implications are examined in the fourth chapter, the first part thus ending with a look at the forms of non-owning land exploitation prevailing in the area. In the second part, this static picture becomes a dynamic analysis. By the mid-nineteenth century, the region was coming to the end of a long period of expansion which had begun one hundred years earlier. The first signs of this were the serious loss of rural population between 1860 and 1880, the end of further increase in land cultivation, and the strong expansion of the cork industry, which became the area's driving economic sector. After 1860, changes in the structure of land-ownership distribution tended towards the consolidation of peasant ownership. There was a process of transfer of property from landed renters to peasants by means of sales, rather than the traditional emphyteutic leasing and subleasing. This led eventually to the drastic shrinking of the landed-estate sector, as the broken-up old estates ceased to be replaced by new ones as before. At the same time, however, a good number of peasant families were leaving the land too, thus adding, from a different direction, to the steady flow of land transfers within the rural population. Falling prices and revenue, higher returns from other tie Ids of investment, and increasing social unrest in the agricultural sector are the reasons offered in explanation for the decline of the landed estates. As for the corresponding developments on the peasants' side, and more particularly the accumulation of land in the hands of some amongst them, three reasons are put forward: 1) the persistence of strategies of production for own consumption (always a controversial point and one not easy to prove); 2) the important size of wage earnings and earnings from outside agriculture as a share of the overall household income; and 3) changes in techniques and production strategies within the peasant exploitation units themselves. These three factors combined to soften the effects of the changes in agricultural prices and to allow for the strategy for land accumulation which is shown to be characteristic of the period.