Un aspecto central del desarrollo de la diabetes tanto de tipo 1 como de tipo 2 es la reducción en el número de células productoras de insulina. En la diabetes de tipo 1, la masa de células beta se pierde debido a la destrucción autoinmune de las células beta, mientras que en la diabetes de tipo 2 existe una alteración en la función beta que junto con la reducción parcial de la masa de células beta no permite hacer frente al aumento en la demanda metabólica generada por la resistencia a la insulina. Por tanto, los tratamientos que se proponen como potencialmente capaces de curar ambos tipos de diabetes son los que están destinados a restablecer o regenerar la masa beta. En esta óptica nos hemos interesado por los agonistas del receptor de GLP-1. El GLP-1 es una potente hormona glucoreguladora producida por las células L enteroendocrinas en respuesta a la ingesta oral. En el páncreas, el GLP-1 actúa como una incretina estimulando la secreción de insulina en respuesta a la ingesta de forma dependiente de glucosa. Por otra parte, se ha descrito que el GLP-1 es también capaz de aumentar la masa beta insular estimulando la proliferación y la neogénesis de las células beta e inhibiendo su apoptosis. Nuestro estudio describe los efectos in vivo de la administración de un análogo del GLP-1 sobre la regeneración de las células beta en la pancreactectomía subtotal y sobre la masa de células beta restablecida por transplante de islotes. La hipótesis básica del proyecto es que el análogo del GLP-1 es capaz de aumentar la masa beta insular tanto en una situación de regeneración como de sustitución de la masa beta. El objetivo es caracterizar la acción del tratamiento con el análogo del GLP-1 y comprobar si la acción del análogo puede verse modificada según la estrategia elegida para restablecer la glucemia normal del animal. Los efectos de la administración del análogo del GLP-1 podrían verse afectados por la situación de los islotes, el contexto glucémico del animal o la presencia de inflamación. En el presente estudio hemos demostrado que el tratamiento con el análogo del GLP-1 en dos modelos diferentes de deficiencia de masa beta tiene claros efectos sobre la regulación de la glucosa sanguínea y un efecto estimulador de la proliferación sobre las células beta. En las ratas pancreatectomizadas, el tratamiento con el análogo del GLP-1 evitó la aparición de hiperglucemia severa y aumentó la masa de células beta por aumento de neogénesis de células beta y proliferación de las mismas. En los animales transplantados los efectos fueron menos aparentes, aunque detectamos una tendencia a un mejor control metabólico y un discreto aumento de la replicación de las células beta en caso de los animales diabéticos. No se pudo demostrar protección frente a la apoptosis por el tratamiento con el GLP-1 en ninguno de nuestros grupos experimentales. En conjunto, los resultados muestran que los efectos de GLP-1 sobre la masa beta pueden ser diferentes dependiendo de las características y situación del receptor del tratamiento. En esta tesis se muestra que el mismo tratamiento puede incrementar de forma muy significativa la masa beta en modelos de regeneración en los que induce un aumento de la neogénesis y replicación beta, mientras que, en otros modelos como el trasplante de islotes, el efecto sobre la replicación fue muy escaso o inexistente, y no modificó la masa beta. / Diabetes is a major public health problem characterized by an absolute (type 1) or relative (type 2) loss of the insulin producing beta cells of the pancreas Therapies aimed at maintaining or restoring the existing beta cells in diabetic patients remain highly needed. GLP-1 is a glucoregulator hormone, produced by the L cells of the gut in response to oral ingestion. In the pancreas, GLP-1 stimulates insulin secretion in response to ingestion in a glucose-dependent manner. Moreover, it has been shown that GLP-1 could also increase beta cell mass by stimulating proliferation and neogenesis as well as by inhibiting apoptosis. Our study describes the in vivo effects of the administration of a GLP-1 analogue on beta cell regeneration in the subtotal pancreatectomy and on beta cell mass in islet transplantation. The aim of the study is to characterise the effects of the GLP-1 analogue treatment and check if the analogue action could be modified according to the strategy that has been used to restore the normoglycemia of the animal. The present study demonstrates that GLP-1 analogue treatment in two different models of beta cell mass deficiency has clear effects on the blood glucose regulation and proliferation stimulating effects on the beta cells. In the pancreatectomized rats, GLP-1 analogue treatment prevented severe hiperglycemia and increased the beta cell mass by increasing beta cell replication and neogenesis. In transplanted animals, effects were less apparent but we detected a trend toward a better metabolic control and a discrete increase in beta cell replication in diabetic animals. We did not showed protection against apoptosis with GLP-1 analogue treatment in neither of the experimental groups. Taken together, these results show that the GLP-1 effects on beta cell mass can be modified by characteristics of the recipient of treatment. This thesis shows that the same treatment can increase in a very significant way beta cell mass in regeneration models, where it induces an increase in neogenesis and replication while, in other models as transplantation, the effect on replication was poor or inexistent and the beta cell mass was not modified.

La nefropatia diabètica és una complicació secundària greu de la diabetis i es desenvolupa en el 35% d'aquests pacients. Estudis d'agrupació familiar han suggerit que aquesta malaltia podria estar subjecta a un component genètic.Aquesta tesi s'ha centrat en l'estudi de la influència de 6 polimorfismes de gens del sistema renina-angiotensina amb la progressió de la nefropatia, i amb la mortalitat en diàlisi de pacients diabètics de tipus 2. També s'ha inclòs un estudi preliminar que explora la relació entre els polimorfismes i la instauració de la nefropatia.La classificació genotípica dels pacients s'ha dut a terme mitjançant la tècnica de PCR-RFLP o bé PCR a temps real. S'han genotipat els següents polimorfismes: I/D del gen que codifica per l'enzim convertidor d'angiotensina I (ACE1), p.M235T del gen que codifica per l'angiotensinogen (AGT), g.1166A>C del gen que codifica pel receptor d'angiotensina II de tipus 1 (AGTR1), c.186+2053G>A, c.439+4C>T i c.1542-361C>G del gen que codifica per l'enzim convertidor d'angiotensina I de tipus 2 (ACE2).La influència dels polimorfismes sobre la mortalitat en diàlisi s'ha estudiat mitjançant una anàlisi de la supervivència amb models de regressió de Cox multivariant amb 100 pacients diabètics de tipus 2 que havien iniciat tractament amb diàlisi al nostre centre hospitalari. A la regressió de Cox individual de cada polimorfisme, l'I/D de l'ACE1 i el p.M235T de l'AGT van presentar efectes significatius sobre la mortalitat. Concretament el genotip DD va explicar un augment del risc de mortalitat de 3,5 (1,3 - 9,9) vegades el dels pacients II, i el genotip MM al seu torn va explicar un augment del risc de mortalitat de 3,8 (1,2 - 12,4) vegades el dels pacients TT. En l'estudi conjunt dels polimorfismes es va observar que el nombre d'al·lels D (I/D), M (p.M235T) i G (c.186+2053G>A) que tenia un pacient determinava de forma estadísticament significativa un increment del risc de morir (p=0,002) de tal forma que els pacients amb els sis al·lels de risc tenien una probabilitat de morir 11 vegades superior als que no en tenien cap. La influència dels polimorfismes sobre la progressió de la nefropatia una vegada ja establerta es va estudiar mitjançant models de Cox i de regressió lineal multivariant amb 320 pacients diabètics de tipus 2 diagnosticats d'insuficiència renal crònica d'estadis 1-3. Pel que fa a l'estudi individual dels polimorfismes, es va observar una relació estadísticament significativa entre el pendent de disminució d'MDRD i els polimorfismes p.M235T de l'AGT, c.186+2053G>A i c.1542-361C>G de l'ACE2 -els dos darrers únicament en els homes-. Aquesta relació va ser encara més intensa amb els pacients amb velocitat de filtració glomerular encara conservada (> 60 mL/min/1,73 m2) a la primera visita. L'estudi conjunt dels polimorfismes va mostrar que la combinació d'al·lels que millor estimava la progressió de la nefropatia (p=0,0005) era la formada per D (I/D), M (p.M235T) i A (c.186+2053G>A). El fet de tenir els 6 al·lels de risc respecte no tenir-ne cap, explicava una pèrdua anual de la velocitat de filtració glomerular de -5,2 mL/min/1,73 m2.Finalment, la influència dels polimorfismes sobre l'establiment de la nefropatia es va estudiar mitjançant models de regressió logística multivariant amb 227 casos i 69 controls. No es va poder evidenciar cap efecte genètic en la instauració de la nefropatia.Els resultats presentats en aquesta tesi posen de manifest que els polimorfismes I/D, p.M235T, c.186+2053G>A i en menor importància c.1542-361C>G actuen conjuntament influint en la mortalitat dels pacients diabètics de tipus 2 en diàlisi i en la progressió de la nefropatia. Per contra, no hem pogut demostrar que estiguin relacionats en la susceptibilitat a desenvolupar la nefropatia. / Diabetic nephropathy is a severe secondary complication of diabetes that is developed in 35% of these patients. Studies of family association have suggested that this illness could be subject to a genetic component.This thesis studies the influence of 6 polymorphisms of the renin-angiotensin system genes on the progression of the nephropathy, and mortality in dialysis of type 2 diabetic patients. It has also been included a preliminary study that explores the relationship between these polymorphisms and the development of nephropathy.The genotypic classification of the patients has been carried out through PCR-RFLP or real time PCR. The following polymorphisms have been genotyped: I/D of the angiotensin-converting enzyme gene (ACE1), p.M235T of the angiotensinogen gene (AGT), g.1166A>C of the type1 angiotensin II receptor type 1 gene (AGTR1) and c.186+2053G>A, c.439+4C>T and c.1542-361C>G of the angiotensin-converting enzyme 2 gene (ACE2).The influence of these polymorphisms on mortality in dialysis has been studied through Cox regression analysis with 100 type 2 diabetic patients that began dialysis in our Hospital. The individual Cox regressions of each polymorphism, I/D (ACE1) and p.M235T (AGT) showed significant effects on mortality. Specifically, DD genotype explained an increased mortality risk of 3,5 (1,3 - 9,9) times that of II patients, and MM genotype explained an increased mortality risk of 3,8 (1,2 - 12,4) times that of TT patients. In the combined study of polymorphisms it was observed that the number of D (I/D), M (p.M235T) and G (c.186+2053G>A) alleles that a patient carries determined the mortality risk (p=0,002): patients with the six risk-alleles had a probability of death 11 times that of those patients without any risk-allele.The influence of the polymorphisms on nephropathy progression was studied through Cox and linear regression multivariate analysis with 320 type 2 diabetic patients diagnosed of chronic kidney disease from stages 1 to 3. Regarding the individual study of polymorphisms, a statistically significant relationship was observed between the glomerular filtration rate slope decrease and p.M235T (AGT), c.186+2053G>A and c.1542-361C>G (ACE 2). This relationship was still more intense with patients that presented with a preserved glomerular filtration rate (> 60 mL/min/1,73 m2) in their first visit. The combined study of polymorphisms showed that the combination of D (I/D), M (p.M235T) and T (c.186+2053G>A) alleles best predicted progression (p=0,0005): patients with the six risk alleles had an annual loss of glomerular filtration rate of -5,2 mL/min/1,73 m2 with respect to those patients without any risk-allele.Finally, the influence of the polymorphism on the development of nephropathy was studied through multivariate logistical regression analysis with 227 cases and 69 controls. No genetic effect was found.The results presented in this thesis bring to light that I/D, p.M235T, c.186+2053G>A and c.1542-361C>G polymorphisms act together influencing on the mortality of type 2 diabetic patients in dialysis and in nephropathy progression. In return, we have not been able to prove their relationship with the development of nephropathy.

n aquest estudi s'ha dut a terme una nova aproximació de teràpia gènica per a la diabetis basada en l'expressió conjunta d'insulina i de glucoquinasa en el múscul esquelètic utilitzant vectors virals adenoassociats de tipus 1 (AAV1). Els ratolins diabètics tractats amb els vectors AAV1-Ins+GK varen recuperar i mantenir la normoglucèmia, tant en condicions d'alimentació com de dejú, al llarg de més de 4 mesos després de la inducció de diabetis experimental. A més, es va observar una normalització de la tolerància a la glucosa i de la ingesta de menjar i d'aigua. Així doncs, l'acció conjunta de la producció basal d'insulina i de l'activitat de la glucoquinasa haurien generat en el múscul esquelètic un "sensor" de la glucosa que permetria la correcta regulació de la glucèmia en ratolins diabètics, evitant així l'aparició de complicacions secundàries.Un dels principals reptes en el camp de la teràpia gènica és el pas dels protocols de transferència gènica des de models murins fins a models animals grans, com ara gossos. Per això, l'última part d'aquest estudi ha pretès iniciar els primers passos en aquesta direcció. L'administració d'un vector AAV1-Ins al múscul esquelètic d'un gos diabètic ha permès, en primer lloc, establir les condicions per a la transferència de vectors a múscul esquelètic de gossos diabètics; i en segon lloc, ha evidenciat la viabilitat d'aquest tractament per contrarestar la hiperglucèmia en condicions de dejuni, i per millorar-ne la tolerància a la glucosa. Així doncs, els estudis realitzats en ratolins han demostrat l'eficàcia a llarg termini del tractament basat en l'ús de vectors adenoassociats per a la producció d'insulina i de glucoquinasa en el múscul esquelètic per contrarestar la hiperglucèmia diabètica i prevenir així l'aparició de complicacions secundàries. D'altra banda, els estudis portats a terme en un model caní han posat de relleu l'efectivitat preclínica de la tècnica en grans animals, com a pas previ al desenvolupament d'assajos clínics. / In this study we designed a new gene therapy approach based on the expression of insulin together with glucokinase in skeletal muscle using adenoassociated virus vectors of serotype 1 (AAV1). AAV-treated diabetic mice completely restored blood glucose levels in fed and in fasted conditions for more than 4 months after diabetes induction. Moreover, the animals normalized glucose tolerance, as well as food and fluid intake. Thus, insulin action together with glucokinase activity have generated a glucose sensor in skeletal muscle that allows tight regulation of glucose levels in diabetic mice, avoiding long term secondary complications.One of the main goals in gene therapy field is to scale up gene transfer protocols from mice to large animal models, such as the dog. For this reason, the last part of this study aimed to develop the first steps in this direction. AAV1 administration of the insulin transgene to skeletal muscle in a diabetic dog established first, the conditions for gene transfer in skeletal muscle of a large animal model and secondly, have shown evidence of the ability of this treatment to counteract diabetic hyperglycemia in fasted conditions and to ameliorate glucose tolerance.In summary, the presented studies in mice have demonstrated the long term efficacy of the treatment using AAV vectors to produce insulin and glucokinase in skeletal muscle to counteract diabetic hyperglycemia and prevent secondary complications. On the other hand, the studies presented in the large animal model demonstrated the preclinical efficacy of the treatment in dogs as a first step towards clinical trials.

La diabetis mellitus tipus 1 i la tipus 2 són malalties metabòliques que afecten col·lectivament a un 10% de la població mundial. En ambdós casos l'alteració metabòlica més important és la hiperglucèmia, resultant de la deficiència absoluta (tipus 1) o bé relativa (tipus 2) d'insulina. Concretament, la diabetis tipus 2 es caracteritza per una resistència a la insulina, per part dels teixits perifèrics, acompanyada d'un defecte en la secreció de la hormona, per part de les cèl·lules ? pancreàtiques. La diabetis oberta, però, només es dóna quan les cèl·lules ? no són capaces de continuar compensant la resistència a la insulina. Així doncs, les alteracions en la funcionalitat de les cèl·lules ? serien un component clau en el desenvolupament de la diabetis tipus 2, i no una simple conseqüència de la patologia. Per tant, l'estudi de les cèl·lules ? en els estadis inicials del procés diabètic, resulta ser d'enorme interès per tal d'investigar els mecanismes i les causes que condueixen a la diabetis oberta, Ratolins transgènics que sobreexpressen el factor de creixement IGF-II específicament a les cèl·lules ? pancreàtiques (RIP/IGF-II) presenten un estat pre-diabètic. En aquest treball es van utilitzar aquests animals com a model per estudiar les cèl·lules ? en les fases inicials del procés diabètic i la possible implicació d'IGF-II en el desenvolupament d'aquesta patologia. Es va observar que les cèl·lules ? d'aquests ratolins transgènics presentaven una disminució en la secreció d'insulina en resposta a glucosa. Aquesta disminució podria venir donada per les alteracions funcionals i estructurals presents en aquests illots. S'observava una disminució en l'expressió de Glut2 i insulina, probablement deguda a una reducció dels factors de transcripció que regulen la seva expressió, com Pdx1 i HNF3?. Els illots dels ratolins transgènics presentaven també hiperexpressió de molècules involucrades en la resposta immunitària, com els MHC de classe I i II, tot i no presentar infiltració limfocitària. Així doncs, l'expressió d'IGF-II en les cèl·lules ? dels ratolins transgènics provocava alteracions funcionals en els illots similars a les descrites en models animals o en pacients diabètics.L'evolució del procés diabètic és un procés llarg i varia molt entre individus. En l'evolució d'aquest procés hi intervindrien tant les alteracions presents en les cèl·lules ? de cada individu, com la influència de factors externs. En aquest treball es va estudiar si les alteracions descrites en les cèl·lules ? dels ratolins RIP/IGF-II, podrien predisposar-los a desenvolupar diabetis oberta enfront a factor accelerador. Vam determinar la susceptibilitat dels ratolins RIP/IGF-II enfront dos estímuls diferents: a) el tractament amb molt baixes dosis d'estreptozotocina (STZ), i b) un procés autoimmune, que seria un procés més crònic i comú en la patologia diabètica. Després del tractament amb STZ, es va observar que aquest ratolins transgènics resultaven ser més sensibles a dosis molt baixes, considerades no diabetogèniques pels ratolins control. En segon lloc, per tal d'induir la infiltració limfocitària als ratolins RIP/IGF-II, aquests es creuaren amb ratolins transgènics RIP/hIFN?. L'expressió d'IFN? en cèl·lules ? resulta en una important infiltració dels illots dels ratolins transgènics. D'aquest creuament s'obtingueren ratolins doble transgènics IFN?/IGF-II, un 75% dels quals desenvoluparen diabetis espontània durant els dos primers mesos de vida. Demostrant així que les alteracions pre-diabètiques descrites en les cèl·lules ? dels ratolins IGF-II, incrementaven la susceptibilitat a desenvolupar diabetis oberta en presència d'un factor accelerador.Els resultats d'aquest treball indiquen que alteracions en la funcionalitat de les cèl·lules ? pancreàtiques serien necessàries per incrementar la susceptibilitat a certs factors ambientals que desencadenen la diabetis mellitus. A més, el nostre estudi suggereix que l'increment d'IGF-II en cèl·lules ? podria ser un factor clau en l'inici del procés diabètic. / Type 1 and type 2 diabetes are metabolic diseases with very different etiology that affect collectively 10% of the world-wide population. In both cases the most important metabolic alteration is hyperglycemia, resulting from the absolute (type 1) or relative (type 2) insulin deficiency. In particular, type 2 diabetes mellitus is characterized by decreased response of the liver and peripheral tissues to insulin (insulin resistance) and by inadequate compensatory insulin secretory response. However, overt diabetes only develops when ?-cells fail to compensate for increased insulin demand. Alterations in the functionality of ?-cells would be a primary defect, and not only a simple consequence, in the diabetic pathology. Therefore, studying ?-cells during the initial stages of the diabetic process would be interesting for finding the mechanisms and causes that lead to overt diabetes. Transgenic mice overexpressing IGF-II specifically in ?-cells (RIP-I/IGF-II) develop pre-diabetes. We decided to use these animals as a model in which to study ?-cells in the initial stages of the diabetic process. After the analysis of RIP/IGF-II ?-cells, we observed that transgenic mice showed a decreased insulin secretion in response to glucose. This decrease was likely due to functional and structural alterations found in these islets. Reduction in Glut2 and insulin was observed, probably due to a reduction in the transcription factors that regulate their expression, such as Pdx1 and HNF3?. At structural level these islets showed an increase in the expression of important extracellular matrix components, but showed a decrease in molecules implicated in the intracellular adhesion. Transgenic islets also showed hyperexpression of molecules involved in the immune response, such as MHC class I and II, although no lymphocyte infiltration was observed in their islets. These results suggest that expression of IGF-II in ?-cells of these transgenic mice leads to similar changes to the ones described in other type 2 animal models and diabetic patients. The progression to type 2 diabetes is a long process and varies greatly among individuals. In each individual, alterations present in ?-cells and the influence of external factors would both contribute to the process. In this study, we determined if the alterations described in RIP/IGF-II ?- cells could predispose those animals to develop overt diabetes in the presence of a stimulus that acted as an accelerator factor. We tested the susceptibility of RIP/IGF-II mice to two different stimuli: a) treatment with streptozotocin (STZ), which would stimulate a toxic response specific for ?-cells; and b) an autoimmune process, which would simulate a more chronic effect, more similar to the diabetic pathology.STZ treatment demonstrates that transgenic mice were more sensitive to very low doses of STZ, considered non-diabetogenic for control mice. On the other hand, in order to induce the lymphocyte infiltration to RIP/IGF-II mice, we crossed them with RIP/hIFN transgenic mice. These later mice show a significant infiltration in their islets, induced by the expression of hIFN in their pancreatic ? cells. From this crossbreeding we obtained IFN?/IGF-II double transgenic mice, 75% of which developed spontaneous diabetes during the first two months of age. These results showed that pre-diabetic alterations described in the RIP/IGF-II ?-cells increased their susceptibility to develop overt diabetes in the presence of an accelerator factor.All these results indicate that correct functionality of pancreatic ?-cells is crucial for being able to resist the effect of environmental factors that would lead to the diabetic process. Moreover, our study suggests that the increase of IGF-II in ?-cells could be a key factor in the beginning of the diabetic process.

La Diabetis Mellitus tipus 1 i tipus 2 es caracteritzen pel desenvolupament d'hiperglucèmia, la qual apareix com a conseqüència d'una disminució de la massa de cèl.lula ß i/o d'una pèrdua de funció dels illots. Així doncs, és necessari conèixer els mecanismes implicats en el creixement i la funció del pàncrees endocrí pel seu tractament.Es va demostrar que l'expressió del factor de creixement IGF-I a les cèl·lules ß de ratolins transgènics (RIP-I/IGF-I) era capaç de contrarrestar la hiperglucèmia diabètica i recuperar la massa de cèl.lula ß, després de la inducció de diabetis experimental (George, 2002). En la part I d'aquest treball, vam estudiar els mecanismes mitjançant els quals l'IGF-I era capaç d'induir aquesta recuperació. Els ratolins transgènics IGF-I tractats amb estreptozotocina (STZ) presentaven un increment en la taxa de replicació de les cèl.lules ß. Aquest augment no es donava en els animals IGF-I sense tractar. Això indicava que la regeneració es donava per una proliferació de les cèl.lules ß i, que s'activava principalment després de la inducció d'un dany. En els illots d'animals transgènics IGF-I, es va observar un increment en Cdk-4 (que activa el cicle cel.lular) i una disminució de l'inhibidor p27, suggerint una predisposició a replicar. No obstant, també es va observar un increment de l'expressió de p21, i uns nivells de ciclina D1 (reguladora de Cdk-4) similars als dels illots controls. D'aquesta manera, les cèl.lules ß dels ratolins transgènics IGF-I evitaven una sobreproliferació. Per contra, després del tractament amb STZ, els nivells de p21 disminuïen i els de ciclina D1 augmentaven, induïnt una major taxa de proliferació de les cèl.lules ß. Així doncs, això suggereix que IGF-I podria utilitzar-se com una teràpia per la regeneració del pàncrees endocrí. Per a la reversió de la Diabetis, a més de la regeneració de la massa de cèl.lula ß, és necessari una correcta funció. Recentment, s'ha descrit que la matriu extracel.lular de l'endoteli vascular dels illots promou l'expressió d'insulina i la proliferació de les cèl.lules ß (Nikolova, 2006) i que la microcirculació dels illots controla la secreció d'insulina (Ballian, 2007). Així doncs, en la part II es va estudiar el paper del factor pro-angiogènic VEGF i de l'endoteli en la funcionalitat del pàncrees endocrí i en la regulació de la massa de cèl.lula ß. Amb aquest objectiu, es van generar ratolins transgènics que sobreexpressaven VEGF a les cèl.lules ß (RIP-I/VEGF). Es van obtenir dues línies amb diferent nivell d'expressió del transgén: Tg VEGF 1, amb una elevada expressió i, Tg VEGF 2, amb una expressió més moderada. Els animals transgènics d'ambdues línies presentaven illots desorganitzats amb un increment en la vascularització i un engruixement de la membrana basal, però la massa de cèl.lula ß, i l'homeòstasi de la glucosa no es modificaven. No obstant, amb l'edat, els animals Tg VEGF 1, esdevenien intolerants a la glucosa i, posteriorment, diabètics oberts. El pàncrees endocrí d'aquests ratolins Tg VEGF 1 mostrava un increment en l'expressió de diverses citoquines i una infiltració de macròfags, que portava a la destrucció dels illots pancreàtics. Per la seva banda, els ratolins Tg VEGF 2 desenvolupaven, amb l'edat, una disminució en la secreció d'insulina, sense arribar a desenvolupar diabetis oberta. Els illots d'aquests animals mostraven una lleu infiltració de macròfags i un increment en la producció de citoquines pro-inflamatòries. Per tant, la sobreproducció de VEGF i l'increment en la vascularització dels illots no milloraven ni la viabilitat ni la funcionalitat dels illots. Contràriament, portaven, a llarg termini, a una inflamació crònica del pàncrees endocrí i a alteracions en la cèl.lula ß, induint intolerància a la glucosa i, fins i tot, diabetis oberta. / Both type 1 and type 2 diabetes are considered the most common metabolic disease, which is characterized by the development of hyperglycemia. Higher blood glucose levels are due to a decreased function and/or beta cell mass. That's why restoring a beta cell mass which colud be able to mantain normal blood glucose levels is one of the most important challanges in Regenerative Medicine for Diabetes treatment. Thus, it is necessary to further know mechanisms involved in endocrine pancreas growth and function.Transgenic mice that overexpress IGF-I in beta cells (RIP-I/IGF-I) showed that this growth factor is able to normalize blood glucose levels and restore beta cell mass after induction of diabetes (using STZ treatment) (George, 2002 and, Casellas, 2006). These results suggest that IGF-I could be a key gene for diabetes treatment. Thus, in part I of this work, we studied the putative mechanisms by which IGF-I can regenerate beta cell mass in these mice. STZ-treated transgenic mice presented an increased beta-cell replication comparing to STZ-treated wild-type and to healthy wild-type and transgenic mice. This fact suggested that regeneration of endocrine pancreas could be mainly due to beta-cell proliferation.Islets from transgenic mice showed increased levels of Cdk4 protein (a cell cyle activator) and decreased expression of p27 (a cell cycle inhibitor). However, in parallel, these islets showed increased expresion of p21 (an inhibitor) and normal levels of cyclin D1 (Cdk4 activator). Beta cells from IGF-I-transgenic animals had an equilibrium and did not show an enhanced replication rate. Nevertheless, after STZ treatment, p21 mRNA levels decreased and cyclin D1 expression increased. Consequently, cell cycle machinery could be activated. This would be consistent with increased beta cell proliferation rate in transgenic animals after STZ treatment. Thus, our study suggested that IGF-I could restore beta cell mass by inducing beta cell proliferation. To reverse Diabetes it is necessary not only to restore beta cell mass, but beta cell function as well. Extracellular matrix (ECM) and islet endothelium promote insulin gene expression and beta cell proliferation (Nikolova, 2006). Moreover, islet vascularization controls insulin secretion (Ballian, 2007). Thus, in the part II of this work, we studied the role of the angiogenic factor VEGF in the function of endocrine pancreas and in the control of beta cell mass. To this end, we generated transgenic mice that overexpressed VEGF in beta cells (RIP-I/VEGF). Two different lines were obtained: Tg VEGF 1 (with high levels of VEGF expression) and Tg VEGF 2 (with lower expression levels). Both lines showed disorganized islets with increased vascularization. No differences in glucose homeostasis and in beta cell mass were found. However, Tg VEGF 1 mice firstly developed glucose intolerance and finally became overt diabetic with age. Endocrine pancreas of these mice showed increased expression of proimflamatory cytoquines and macrophage infiltration and higly reduced beta cell mass. On the other hand, Tg VEGF 2 mice showed decreased insulina secretion with age, but never developed overt diabetes. Islets from Tg VEGF 2 mice showed cytoquine production and macrophage infiltration, but they were lower than in Tg VEGF 1 mice.Thus, VEGF overexpression and increased vascularization in islets did not improved beta cell survival and function. But, long-term overexpression of VEGF induced an inflamatory process that decreased insulin secretion and even could induced beta cell loss and overt diabetes.

La diabetis tipus 1 (DT1) és una malaltia autoimmunitària produïda per una destrucció selectiva de les cèl.lules β dels illots de Langerhans pancreàtics, productores d'insulina. La seva etiologia és desconeguda, però se sap que hi intervenen factors de susceptibilitat genètica, factors ambientals i estocàstics. En els darrers anys s'han identificat algunes alteracions immunològiques en pàncrees de pacients amb DT1, com la presència d'un infiltrat leucocitari als illots. L'estudi d'aquests processos ha estat dificultat per la manca d'accés al teixit pancreàtic i per tant, les característiques de l'autoimmunitat en la DT1 es basen en un nombre limitat d'observacions. En aquesta Tesi Doctoral es descriuen els perfils d'expressió gènica d'una col.lecció generada pel nostre grup de mostres pancreàtiques de pacients en diferents fases de progressió de la malaltia -inici clínic, inici recent i cronificació-. Els perfils descrits mitjançant microarrays demostren l'augment d'expressió de gens del sistema immunitari, destacant les vies de presentació antigènica, molècules d'adhesió, resposta humoral, factors inflamatoris i de la immunitat innata i gens amb funció immunoreguladora. Les dades posen de manifest la persistència de la resposta inflamatòria i immunitària al llarg dels anys, essent més prominent en pàncrees total que en illots purificats. El teixit exocrí presenta una reducció de trànscrits a l'inici clínic i una afectació inflamatòria. Als illots, a més de la reducció de trànscrits propis de cèl.lules β, destaca la reducció de trànscrits del sistema nerviós i la sobreexpressió de factors que reflexen un intent de regeneració insular. Per la caracterització del pàncrees en la DT1 s'ha estudiat també el microquimerisme matern, com a fenòmen associat a l'autoimmunitat. La presència de cèl.lules d'origen matern, capaces de travessar la barrera fetoplacentària durant l'embaràs i d'implantar-se en teixits de l'hoste, s'ha associat a diverses malalties autoimmunitàries. Tot i que és una hipòtesi encara per demostrar, les cèl.lules maternes podrien ser cèl.lules potencialment autoreactives, cèl.lules diana de l'autoimmunitat -per la seva semial.logenicitat- o bé cèl.lules amb funció reparadora o de regeneració. En aquest estudi s'identifica la presència de cèl.lules β d'origen matern. Les cèl.lules pancreàtiques d'origen matern es detecten en major freqüència en pacients que en controls.Una alternativa a la manca d'accés al teixit diana en la DT1 són els models experimentals de la malaltia. El ratolí no obès diabètic (NOD) és un model espontani de diabetis autoimmunitària àmpliament estudiat que desenvolupa una patogènesi amb característiques similars a la DT1 humana. En aquesta Tesi Doctoral es defineixen alteracions a l'òrgan diana del model derivat NOD RIP-IFNβ, ratolins transgènics que expressen la citocina antiviral i proinflamatòria IFNβ a les cèl.lules β. Aquests ratolins desenvolupen una DT1 agressiva amb un alt component d'immunitat innata i característiques més semblants a la DT1 humana, com l'edat d'inici prematura i la mateixa incidència entre sexes. En la diabetis mediada per IFNβ s'observa un augment d'expressió de citocines i quimiocines proinflamatòries en pàncrees, contribuïnt a la DT1 prematura amb un alt component d'immunitat innata. Paral.lelament, també es detecta un augment de Reg2 -factor de regeneració β i autoantigen en DT1- a les cèl.lules β, concordant amb la inflamació, amb una hiperplàsia insular i amb l'acceleració de la malaltia. Les alteracions immunològiques identificades i descrites en aquesta Tesi Doctoral demostren que l'autoimmunitat a l'òrgan diana de la DT1 és un procés extraordinàriament més complex del que s'havia descrit fins l'actualitat. Els resultats obtinguts indiquen que l'autoimmunitat contra les cèl.lules β és un procés crònic en el que hi intervenen factors inflamatoris i de la immunitat innata, i que progressa malgrat els intents d'immunoregulació i regeneració als illots pancreàtics. / Type 1 diabetes (T1D) is an autoimmune disease caused by the selective destruction of insulin- producing pancreatic β cells. T1D aetiology is unknown, although genetic, enviromental and stochastic susceptibility factors are involved in the disease. During the last years, few immunological alterations have been identified in the pancreases from T1D patients, such as the presence of a leukocytic infiltrate in the islets. The study of these processes has been difficulted by the lack of access to the pancreatic tissue. Therefore, the features of autoimmunity in T1D are based on a limited number of observations.In this Doctoral Thesis, gene expression profiles for a collection of pancreatic samples generated by our group at different disease checkpoints -clinical onset, recent onset and longstanding- have been defined. It has been established a comparison between total pancreas and its purified endocrine component (target). The profiles described by microarray analysis demonstrate the gene expression increase of immune system genes, highlighting pathways such as antigen presentation, adhesion molecules, humoral response, inflammation, innate immunity and immunoregulation. These data evidence the persistence of inflammatory and immune response at chronic stages, being more prominent in the total pancreas than in purified islets. Exocrine tissue shows a reduction of transcripts at the clinical onset and a production of inflammatory factors. In the islets, besides the reduction of β cell transcripts, there is a downregulation of nervous system genes and an overexpression of genes that suggest an attempt of islet regeneration. During the caractherization of T1D pancreases, maternal microchimerism has also been studied, as a phenomenon associated to autoimmunity. The presence of cells of maternal origin, able to cross the placental barrier during pregnancy and to implant in the host tissues, has been associated to many autoimmune diseases. Hypothetically, but not still demonstrated, cells of maternal origin could be potentially autoreactive cells, target cells of the autoimmune response -because of their semiallogenicity- or cells with a repair/regeneration function. In this study, the presence of β cells of maternal origin has been identified. Pancreatic cells of maternal origin are found in a higher frequency in patients than in controls. An alternative to the lack of access to the target tissue in T1D is the study of experimental models of the disease. Nonobese diabetic (NOD) mouse is a spontaneous model of autoimmune diabetes widely studied that develops a pathogenesis with similar features to human T1D. In this Doctoral Thesis, many alterations have been defined in the target organ of the NOD-derived model NOD RIP-IFNβ, a mice model expressing transgenically the antiviral and proinflammatory cytokine IFNβ in the β cells. These mice develop an agressive T1D with a strong innate immunity component and show features more similar to human T1D such as the juvenile onset and the equal sex incidence. In T1D mediated by IFNβ, an increase in pancreatic proinflammatory cytokines and chemokines has been found, contributing to the premature onset with a strong innate immunity component. In parallel, an increase in Reg2 expression -regeneration factor and T1D autoantigen- has been found in β cells, according to the inflammatory response, the insular hyperplasia and the acceleration of the disease.The immunological alterations identified and described in this Doctoral Thesis demonstrate that autoimmunity in the target organ of T1D is a process extraordinarily more complex than previously described. The data obtained indicate that autoimmunity against β cells is a chronic process, in which inflammatory and innate immunity factors participate and that progresses instead of the attempts of immunoregulation and islet regeneration.

La diabetis i el càncer són algunes de les malalties més prevalents de la societat occidental, ambdues caracteritzades per presentar greus alteracions metabòliques que dificulten el manteniment d'una bona qualitat de vida. En l'actualitat, s'han potenciat els estudis científics per tal de demostrar les propietats beneficioses que presenten alguns dels components que formen part de la nostra dieta i el seu possible potencial terapèutic per fer front a determinades malalties. L'objectiu principal d'aquesta tesi doctoral ha estat l'estudi de l'efecte d'una varietat de nutracèutics com a estratègia terapèutica davant dues situacions catabòliques: la diabetis mellitus de tipus 2 i la caquèxia associada al càncer. Les aproximacions experimentals han consistit, per una banda en la valoració de l'efecte de l'àcid eicosapentaenoic (EPA), àcid omega-3 present en l'oli de peix, en rates Goto-kakizaki (model espontani de diabetis de tipus 2). I per altre banda, en l'estudi del potencial terapèutic de diferents nutracèutics com ara el resveratrol (present al vi), la genisteïna (isoflavona de la soja), el galat d'epigalocatequina i la teofil·lina (del te verd) i el sulfur d'al·lil (component organosulfurat de l'all) en la caquèxia cancerosa. Per a dur a terme aquest últim estudi vam realitzar una primera aproximació in vitro en cèl·lules musculars de la línia C2C12, que van ser sotmeses a un model d'hipertèrmia puntual provocant una sobre activació dels sistemes proteolítics, especialment el sistema dependent d'ATP i ubiquitina, de forma similar al que succeeix en situació de caquèxia. I a continuació, una segona aproximació in vivo utilitzant dos models tumorals altament caquèctics, com són l'hepatoma ascític de Yoshida AH-130 i el carcinoma pulmonar de Lewis. Els resultats obtinguts suggereixen que l'EPA podria estar millorant la sensibilitat a la insulina ja que vàrem observar una disminució dels nivell de l'hormona circulants, un augment de la captació de glucosa, i un augment de l'expressió de GLUT4 i de l'AMPK. Alhora vam poder observar una menor oxidació dels àcids grassos i una major acumulació d'aquests en el teixit adipós, fet que suggereix una major utilització de glucosa com a substrat energètic. L'EPA també va provocar millores significatives en l'estat inflamatori associat a la diabetis. En relació a l'efecte dels diferents nutracèutics en la caquèxia, vam observar com tots ells eren capaços de disminuir de forma significativa la taxa proteolítica in vitro, però només la teofil·lina i possiblement el sulfur d'al·lil van mostrar un efecte anticaquèctic. A més vam obtenir un clar efecte antimetastàsic del resveratrol. / Diabetes and cancer are among the most prevalent diseases in Western societies. Both pathologies are characterized by severe metabolic disturbances which affect the patient's quality of life. Currently, there is a growing scientific interest on the beneficial properties of several nutraceuticals present in the diet, as well as on their possible therapeutic potential against some diseases. The main objective of this Thesis has been to study the effects of a variety of nutraceuticals as potential therapeutic strategies against two catabolic conditions: type-2 diabetes mellitus and cancer cachexia. The experimental approaches have included the study of the effects of eicosapentaenoic acid (EPA) on Goto-Kakizaki diabetic rats (a spontaneous type 2 diabetes model) and, on the other hand, to test the therapeutic potential of different nutraceuticals (resveratrol, genistein, epigallocatechin gallate, theophylline and allyl sulphide) on cancer cachexia. To carry out this last study, we used two experimental approaches. Firstly, an in vitro approach using a muscle cell line (C2C12), subjected to a punctual hyperthermia model which causes an activation of proteolysis in a similar way to what happens during cachexia. Secondly, an in vivo study on two tumour-bearing animal models: the rat bearing the Yoshida AH-130 ascites hepatoma, and the mouse bearing the Lewis lung carcinoma. The obtained results suggest that EPA may improve insulin sensitivity in the diabetic rats, it causes a decrease in circulating hormone levels while glucose uptake, the expression of GLUT4 and AMPK levels increase. At the same time, a decreased fatty acid oxidation and an accumulation of fatty acids in adipose tissue were observed, suggesting an increase in glucose utilization as an energetic substrate. The EPA treatment also resulted in an improvement of the inflammatory state associated with diabetes. Concerning the effects of the different nutraceuticals in cancer cachexia, we observed that all of them were able to decrease the proteolytic rate measured in vitro, but only theophylline, and possibly allyl sulphide, showed a significant in vivo anticachectic action. In addition, we also obtained a clear anti-metastatic effect using resveratrol. / Nutraceuticals: Therapeutic involvement in cancer cachexia and diabetes

Per tal de determinar el rol dels gens DOR i AIB3 en la diabetis de tipus 2 o en l'obesitat, es van fer dos estudis d'associació genètica amb mostres d'individus normotolerants i d'individus amb diabetis de tipus 2.Es van seleccionar diferents SNPs (un total de 15) localitzats en els dos gens i es van seleccionar 6 SNPs marcadors d'haplotip (htSNPs), segun criteris descrits en la bibliografia especialitzada. En total es van genotipar 542 individus control (dels quals 188 tenien un ÍMC inferior a 25) i 655 individus amb diabetis de tipus 2.Els resultats de l'estudi mostren associacions dèbils amb ÍMC per a dos polimorfismes localitzats en el gen AIB3 (p=0.021 y p=0.031). Igualment existeixen correlacions entre algun dels polimorfismes estudiats i paràmetres clínics en els individus no diabètics (n=214) com triglicèrids (p=0.010), i índex cadera-cintura (p=0.001). Aquests resultats suggereixen un possible rol d'aquests gens en la patologia de la diabetis l'obesitat, pel que es van iniciar diferents estudis funcionals. El primer, la generació d'un ratolí KO per a DOR; el segon l'estudi de l'expresió del gen en diferents patologies i en models animals. Els estudis en el ratolí KO hauran de permetre determinar el rol de DOR en diabetis i en obesitat.Pel que fa als estudis d'expressió s'observen diferències significatives en diferents situacions. / "Screening of susceptibility to type 2 diabetes: DOR and AIB3"To determine the role of DOR and AIB3 genes in type 2 diabetis or obesity, two genetic association studies were designed. To perform these studies, DNA samples from normoglucemic individuals and type 2 diabetic subjects were collected.Different SNPs (15) localized on the genes were selected, and following the guidelines published in specialized bibliography, 6 haplotype tagging SNPs (htSNPs) were selected to perform the association studies.Es van seleccionar diferents SNPs (un total de 15). 542 control subjects, and 655 diabetic subjects were genotyped for each polymorphism.The results of this study showed weak associations of two polymorphisms located on the AIB3 gene and BMI (p=0.021 y p=0.031). laso, some correlations with clinical data were observed within the control group. The results suggest a putative role of these genes in the pathology of type 2 diabetis and obesity. Following the genetic results some functional studies were done. First, the generation of a KO mouse for the DOR gene was started; and second, the expression of the genes DOR and AIB3 was evaluated in samples from control subjects and diabetic ones, and indeed in different animal models of pathology. The findings in these studies showed an strong regulation of the expression of the genes under some circumstances.

El trasplantament d'illots pancreàtics pot ser una bona teràpia per els malalts amb diabetis mellitus de tipus 1, però hi ha alguns problemes que cal solventar abans que sigui un tractament estès. Un d'aquests problemes bàsics és la limitada disponibilitat d'òrgans, així com la pèrdua de teixit trasplantat, que es produeix tant per el rebuig com per la fallida del trasplantament. Se sap que en els primers dies posteriors al trasplantament hi ha una pèrdua d'aproximadament el 60% de la massa beta trasplantada. També es coneix que en el primer moment després del trasplantament es produeix una reposta inflamatòria inespecífica que podria ser la responsable parcial d'aquesta pèrdua. L'objectiu de l'estudi ha estat el de descriure els fenòmens inflamatoris que es produeixen en l'empelt en aquests primers dies. Més en concret, l'expressió de citocines inflamatòries i si l'expressió d'aquestes citocines estava condicionada per l'estat metabòlic del receptor, així com l'efecte de la inhibició de l'apoptosi de les cel·lules beta trasplantades. Per això, es van trasplantar animals singènics amb una massa beta insuficient per a restablir la normoglucèmia i es va mesurar l'expressió de diferents citocines inflamatòries en l'empelt. El primer dia després del trasplantament es produeix una resposta inflamatòria que dóna lloc a una elevada expressió dels gens de les citocines IL-1beta, IL-6, TNF-alfa i IL-10, i es manté, tot i que a nivells més baixos, durant la primera setmana del trasplantament. En aquests primers dies també es detecta en l'empelt la presència de les proteïnes de IL-1beta i iNOS (principal mediador de l'acció citotòxica d'IL-1beta), que principalment són expressades per els macròfags de l'empelt. La hiperglucèmia del receptor modifica de manera parcial la resposta inflamatòria, augmentant l'expressió de TNF-alfa, IL-6 i IL-10. Per a examinar l'efecte de la inhibició de l'apoptosi, es va trasplantar una massa subòptima d'illots tractats amb l'inhibidor de les caspases z-VAD.fmk a animals hiperglucèmics. Es va poder observar com aquest tractament reduïa de manera parcial l'apoptosi de les cèl·lules beta trasplantades i feia que la massa beta trasplantada es mantingués a llarg termini, la qual cosa es reflexava en una millor evolució metabòlica dels animals diabètics trasplantats. / Islet transplantation is limited by the insufficient supply of islet tissue, a problem that is further aggravated by the high number of islets required for successful transplantation. Islets are particularly vulnerable in the initial days after transplantation, when more than half of the islet tissue may be lost due to increased beta-cell apoptosis and necrosis. Non-specific inflammation at the grafted site could play a role in the initial fate of transplanted islets. The aims of the study were to determine the expression of pro- and anti-inflammatory cytokine genes in the initial days after syngeneic islet transplantation, whether blood glucose modulates their expression in islet grafts, and the effect of initial apoptosis inhibition in transplanted beta cells. The inflammatory response in islet grafts was maximal on day 1 after transplantation when cytokine genes of IL-1beta, TNF-alfa, IL-6 and IL-10 were detected. It was sustained, although at lower levels, on days 3 and 7, and it was partly enhanced by hyperglycemia. At this moment, IL-1beta and iNOS proteins were also detected in, mainly, macrophages of the graft. To study the effect of apoptosis inhibition, a subobtimal beta cell mass were transplanted to hyperglycemic animals. Islets were previously incubated with caspase inhibitor, z-VAD.fmk. The treatment of freshly isolated islets with the caspase inhibitor educed the subsequent apoptosis of the islets once they were transplanted and improved the outcome of the graft.

Antecedents: la diabetis tipus 2 és cada vegada més freqüent en la població general. L'activitat físicaadequada i els hàbits alimentaris són les pedres angulars per al tractament de la diabetis i per tant elsprogrames d'intervenció de millora de l'estil de vida poden ser de valor, però l'impacte d'aquestsprogrames necessita més estudi.Mètodes: 43 persones diagnosticades amb diabetis tipus 2 van ser assignades a un grup de control (12homes i 12 dones, 68,9 ± 11,3 rang 46-84 anys) i altre grup a una intervenció (6 homes i 13 dones, 69,5 ±8,9 rang 52-81 anys), en funció de la seva voluntat. El grup d'intervenció va rebre un programa d'estil devida incloent classes d'activitat física i d'assessorament dietètic per a un període de 9 mesos. El grupcontrol va rebre l'atenció habitual. Van ser avaluats els canvis en els hàbits d'activitat física i alimentarisi les seves conseqüències en les variables biològiques (pes, composició corporal, pressió arterial, perfillipídic, HbA1c i glucèmia), de fitness (força física, resistència aeròbica, flexibilitat i agilitat), psicològiques(Profile of Mood States) i econòmiques (despeses individuals i els de l´Estat en referència alsmedicaments).Resultats: Els participants del grup d'intervenció tendeixen a augmentar la seva activitat física engeneral (p = 0,020), i a adoptar millors patrons en la dieta (p = 0,050). No obstant això, els canvis enl'estil de vida van ser lleus: l'increment de l'activitat física general fora del programa va ser nosignificatiu i els canvis en la conducta alimentària no van ser suficients per a, de forma significativa,modificar el percentatge de participants que complien les recomanacions dietètiques per a la poblacióportuguesa. Canvis significatius van ser trobats en la força de l'extremitat inferior (p = 0,014), de lesextremitats superiors (p = 0,001), la resistència aeròbica (p = 0,001) i la flexibilitat de les extremitatssuperiors (p = 0,040). Per altra banda, no es van trobar canvis significatius en la composició corporal,pressió arterial, perfil lipídic, o el control glucèmic. El perfil dels estats d'ànim va mostrar una disminuciósignificativa en el factor fatiga-inèrcia (p=0,002). Les despeses de la medicació va incrementarsubstancialment per a l'Estat (p = 0,028) però no per als individus.Conclusions: Els subjectes sotmesos al programa d'intervenció de millora de l'estil de vida van obtenirun èxit moderat en relació al canvi de comportament, però no suficient per a obtenir un impactesignificatiu en la majoria de les variables clíniques i biològiques. Gràcies al programa de fitness vanmillorar i la fatiga percebuda es va reduir. Els nostres resultats suggereixen que per a ser més efectius, laintervenció ha de començar tan ràpid com sigui possible, ja que la seva implementació en personesgrans resulta més complicada. Això permetria una resposta major al programa i una implicació enl'activitat física més intensa. / Antecedentes: la diabetes tipo 2 es cada vez más frecuente en la población general. La actividad físicaadecuada y los hábitos alimentarios son las piedras angulares para el tratamiento de la diabetes y por lotanto los programas de intervención de mejora del estilo de vida pueden ser de valor, pero el impactode estos programas necesita más estudio.Métodos: 43 personas diagnosticadas con diabetes tipo 2 fueron asignadas a un grupo de control (12hombres y 12 mujeres, 68,9 ± 11,3 rango 46-84 años) y otro grupo a una intervención (6 hombres y 13mujeres, 69,5 ± 8,9 rango 52-81 años), en función de su voluntad. El grupo de intervención recibió unprograma de estilo de vida incluyendo clases de actividad física y el asesoramiento dietético para unperíodo de 9 meses. El grupo control recibió la atención habitual. Fueron evaluados los cambios en loshábitos de actividad física y alimentarios y sus consecuencias en las variables biológicas (peso,composición corporal, presión arterial, perfil lipídico, HbA1c y glucemia), de fitness (fuerza física,resistencia aeróbica, flexibilidad y agilidad), psicológicas (Profile of Mood States) y económicas (gastosindividuales y los del Estado con los medicamentos).Resultados: Los participantes del grupo de intervención tienden a aumentar su actividad física engeneral (p = 0,020), y a adoptar mejores patrones en la dieta (p = 0,050). Sin embargo, los cambios en elestilo de vida fueron leves: el incremento de la actividad física general fuera del programa fue nosignificativo y los cambios en la conducta alimentaria no fueron suficientes para, de forma significativa,modificar el porcentaje de participantes que cumplían las recomendaciones dietéticas para la poblaciónportuguesa. Cambios significativos fueron encontrados en la fuerza de la extremidad inferior (p = 0,014),de las extremidades superiores (p = 0,001), la resistencia aeróbica (p = 0,001) y la flexibilidad de lasextremidades superiores (p = 0,040). Por otra parte, no se encontraron cambios significativos en lacomposición corporal, presión arterial, perfil lipídico, o el control glucémico. El perfil de los estados deánimo mostró una disminución significativa en el factor fatiga-inercia (p = 0,002). El coste de lamedicación incrementó substancialmente para el Estado (p = 0,028) pero no para los individuos.Conclusiones: El programa obtuvo un éxito moderado en relación al cambio de comportamiento, perono suficiente para obtener un impacto significativo en la mayoría de las variables clínicas y biológicas. Elfitness mejoró y la fatiga percibida se redujo. Nuestros resultados sugieren que para ser más efectivos,la intervención debe comenzar tan pronto como sea posible, ya que su implementación en personasmayores resulta más complicada. Esto permitiría una respuesta mayor al programa y a una intervenciónde actividad física más intensa. / Background: Type 2 Diabetes is becoming increasingly prevalent worldwide at an alarming rate. Physicalactivity and adequate dietary patterns are cornerstones for the treatment and prevention of diabetes.Lifestyle intervention programs can be effective, but their application to the elderly needs further study.Methods: overall, 43 individuals with diagnosed type 2 diabetes were assigned to control (12 men, 12women; age 68.9 ± 11.3, range 46- 84 years) or intervention (6 men 13 women; age 69.5 ± 8.9, range 52-81 years) groups based on their own choice. The intervention group received a lifestyle programincluding physical activity classes and dietary counseling for a 9 month period. The control groupreceived the usual care. Improvement in physical activity and dietary patterns was assessed as well aschanges in biological (weight, body composition, blood pressure, lipid profile, HbA1c, glycemia), fitness(strength, aerobic endurance, flexibility, agility), psychological (profile of mood states) and economicvariables (individual and state cost of medications).Results: participants in the intervention group tended to increase their overall physical activity(p=0.020) and to adopt better dietary patterns (p=0.050). However changes in lifestyle were mild:changes in overall physical activity outside the program were non-significant and no significant changeswere found in the percentage of compliers with the dietary recommendations for the Portuguesepopulation. Significant changes were found in lower limb strength (p=0.014), upper limb strength(p=0.001), aerobic endurance (p=0.001) and upper limb flexibility (p=0.040). Conversely no significantchanges were found for body composition, blood pressure, lipid profile or glycemic control. The profileof mood states showed a significant decrease in the Fatigue-Inertia factor (p=0.002). The cost ofmedication increased substantially for the State (p=0.028) but not for individuals.Conclusions: The program achieved moderate success in relation to behaviour change, but not enoughto have a significant impact on most clinical and biological variables. Fitness was improved andperceived fatigue reduced. Our results suggest that in order to be more effective, intervention shouldbegin as early as possible, as its implementation among elderly subjects is difficult. This would lead to alarger response to the program and to a more intense physical activity intervention.