El principal objectiu d'aquesta tesis ha estat determinar si el diàmetre fol·licular és un bon paràmetre no invasiu per tal d'avaluar la qualitat de l'oòcit en funció de la seva competència per al desenvolupament embrionari i la qualitat del blastòcit resultant en la cabra prepúber. A més, s'ha proposat una nova estratègia per tal d'incrementar el desenvolupament embrionari d'aquells oòcits compromesos degut al petit diàmetre (<3 mm) del seu fol·licle d'origen. Per portar-ho a terme es van realitzar tres estudis. L'objectiu del primer estudi va ser avaluar alguns paràmetres ovocitaris (diàmetre ovocitari, apoptosi inicial i tardana), el desenvolupament embrionari i la qualitat del blastòcit (número mig de cèl·lules, ploïdia cromosòmica) dels oòcits de cabra prepúber de fol·licles petits (<3 mm), grans (&#8805;3 mm) i d'un grup control (no seleccionats pel seu diàmetre fol·licular). Els oòcits de fol·licles &#8805;3 mm de diàmetre es van obtenir per la tècnica d'aspiració amb una agulla 21G i una xeringa d'insulina, els oòcits de fol·licles <3 mm van ser recuperats per la tècnica de slicing d'ovaris que prèviament havien estat aspirats i els oòcits control van ser recuperats per slicing però d'ovaris que prèviament no havien estat aspirats. Abans de la maduració in vitro, un grup d'oòcits eren mesurats i processats per a la tinció d'Annexin-V o l'assaig de TUNEL, mentre que la resta dels oòcits eren madurats, fecundats i cultivats in vitro durant 8 dies. Els blastòcits obtinguts van ser fixats i processats per a la Hibridació In Situ Fluorescent (FISH) amb sondes ovines de pintat específiques per els cromosomes X i Y. Els oòcits de fol·licles &#8805;3 mm van presentar un major diàmetre ovocitari mig (128.27 ± 7.20 &#956;m vs. 125.35 ± 7.59 &#956;m; P<0.05), major percentatge d'oòcits TUNEL positiu (42.86% vs. 24.23%; P<0.05), major percentatge de dividits (47.85 ± 3.98% vs. 23.07 ± 2.44 %; P<0.05) i de blastòcits (19.77 ± 3.04% vs. 4.11 ± 1.10 %; P<0.05) que els oòcits de fol·licles <3 mm. No obstant, els blastòcits de fol·licles &#8805;3 mm i <3 mm no van presentar diferències en el número mig de cèl·lules (123.83 ± 49.62 vs. 104.29 ± 36.09, respectivament). A més, no es van trobar diferències significatives en el percentatge de blastòcits amb ploïdia anormal en els embrions produïts a partir d'oòcits de diferent diàmetre fol·licular. Tot i així, els blastòcits de fol·licles grans tenien un percentatge significativament menor de nuclis diploides i un major percentatge de nuclis tetraploides en comparació als blastòcits produïts a partir de fol·licles petits. En conclusió, es va observar una relació positiva entre el diàmetre fol·licular, el diàmetre ovocitari i el desenvolupament embrionari en cabres prepúbers. Per tant, el diàmetre fol·licular és un bon criteri de selecció pels oòcits de femelles prepúbers. És important destacar que tot i que els oòcits de fol·licles grans presentaven major percentatge d'apoptosi tardana (TUNEL positius) que els oòcits de fol·licles petits això no es va correlacionar amb un menor desenvolupament embrionari. Pràcticament tots els blastòcits produïts in vitro van ser mixoploides sense haver-hi diferències entre els diferents grups fol·liculars. L'elevat percentatge de blastòmers tetraploides observats en els oòcits que procedien de fol·licles grans podria conduir a un major desenvolupament d'aquests blastòcits. El segon estudi va sorgir com a conseqüència dels resultats obtinguts en el primer treball. La selecció dels oòcits de fol·licles grans ens va permetre obtenir un percentatge de blastòcits similar als descrits en cabres adultes (23-26%) (Crozet i col., 1995; Leoni i col., 2009). Per tant, això podria indicar que el factor determinant en la competència ovocitària és el diàmetre fol·licular i no l'edat de la femella. El principal objectiu en aquest estudi va ser determinar en els oòcits de cabra prepúber i adulta, l'efecte de la grandària fol·licular (<3 mm i &#8805; 3 mm) en la producció i la qualitat dels blastòcits. Els oòcits de cabres no estimulades hormonalment van ser recuperats in vivo per la tècnica de LOPU mentre que els de cabres prepúbers es van obtenir d'ovaris d'escorxador i de la mateixa manera que s'ha descrit en el primer estudi. Els oòcits van ser madurats i fecundats in vitro, i els embrions resultants van ser cultivats durant 8 dies addicionals. Tots els blastòcits amb una bona morfologia van ser vitrificats i després de la descongelació la seva re-expansió va ser avaluada. Finalment, aquells blastòcits que van sobreviure al procés de vitrificació/descongelació es va analitzar la seva ploïdia mitjançant la FISH amb una sonda ovina de pintat específic pels cromosomes X, Y i 20. El percentatge dels blastòcits obtinguts a partir del grup fol·licular de grandària <3 mm va ser major en cabres adultes que en prepúbers (28.17% vs. 5.45%, respectivament; P<0.05) no obstant, aquestes diferències no es van observar en fol·licles &#8805;3 mm (10.20% vs. 18.7%, respectivament; P>0.05). Pràcticament tots els blastòcits analitzats presentaven mixoploïdia (96.43%) no obstant, el percentatge de blastòmers diploides era significativament majors en blastòcits que provenien de fol·licles &#8805;3 mm en cabres adultes i prepúbers (84.73% and 80.82%) que en aquells blastòcits de fol·licles petits (62.18% and 73.63%). A més l'edat de la donadora no va afectar significativament la ploïdia embrionària i la re-expansió del blastòcit després de la descongelació quan la criosuperviviència era analitzada. Així doncs, l'edat de la donadora influencia el percentatge de blastòcits si els oòcits provenen de fol·licles <3 mm però no si aquests són recuperats de fol·licles majors a 3 mm. En relació a la qualitat dels blastòcits, el diàmetre fol·licular té efecte sobre la ploïdia dels nuclis dels blastòcits però no l'edat de la donadora. L'ovari de femelles prepúbers es troba quasi exclusivament constituït per fol·licles amb un diàmetre inferior a 3 mm (Martino i col., 1994). A més, en els dos estudis anteriors hem observat que els oòcits de fol·licles petits mostren una baixa competència per al desenvolupament. Així doncs, en aquest tercer estudi vam intentar dissenyar una nova estratègia per millorar el desenvolupament embrionari d'aquells oòcits compromesos pel diàmetre del seu fol·licle. En boví, s'ha observat que l'addició de "Oocyte Secreted Factors" (OSFs), BMP15 o GDF9 al medi MIV millorava el desenvolupament embrionari i la qualitat de l'embrió valorada per un increment del número de cèl·lules en el blastòcit i la supervivència fetal (Hussein i col., 2006). L'objectiu d'aquest estudi va ser investigar, en cabres prepúbers, l'efecte dels OSFs secretats pels oòcits denudats (ODs) de fol·licles petits (<3 mm) o grans (&#8805;3 mm) durant la MIV sobre el desenvolupament embrionari i la qualitat del blastòcits dels complexes cumulus-oòcit (COCs) de fol·licles petits i determinar si el GDF9 participa en aquest procés. Els grups tractament eren: (A) els COCs no seleccionats pel seu diàmetre fol·licular (grup control); (B) els complexes cumulus-oòcit de fol·licles petits (SFCOCs), (C) els complexes cumulus-oòcit de fol·licles petits co-cultivat amb oòcits denudats de fol·licles petits (SFCOCs + SFDOs), i (D) els complexes cumulus-oòcit de fol·licles petits co¬cultivats amb oòcits denudats de fol·licles grans (SFCOCs + LFDOs). L'efecte d'addicionar l'inhibidor kinasa SB-431542, que antagonitza el GDF9, va ser testat en els tractament A, C i D. El co-cultiu de SFCOCs amb SFDOs o LFDOs va incrementar significativament el percentatge de blastòcits en comparació al grup no co-cultivat SFCOCs (15.77%, 17.39% vs. 10.31%, respectivament). Els blastòcits del grup SFCOCs + LFDOs van mostrar un major percentatge de nuclis tetraploides que els blastòcits del grup SFCOCs i el grup control (14.43% vs. 5.45% and 5.24%, respectivament; P<0.05) No obstant, no vam observar diferències en el percentatge d'eclosionats, el número mig de cèl·lules per blastòcit o la criotolerància embrionària (P>0.05) entre els quatre grups tractament. L'addició de SB-431542 durant la MIV no va tenir cap efecte en el percentatge de blastòcits (P>0.05). En conclusió, en cabres prepúbers, el baix desenvolupament embrionari dels complexes cumulus-òocit de fol·licles petits (<3 mm) pot ser millorat mitjançant el seu co-cultiu amb els oòcits denudats tan de fol·licles petits com grans i el GDF9 no sembla tenir cap paper en aquesta millora. Així doncs, l'addició d'alguns factors secretats pels oòcits al medi de maduració in vitro podria proporcionar-nos una nova eina per tal d'optimitzar els nostres protocols de producció in vitro d'embrions. / The main objective in this thesis has been to determine if the follicle diameter is a good non-invasive parameter to assess the oocyte quality according to its development competence and the quality of resultant blastocyst in prepubertal goat. Furthermore, we have tried to find a new strategy to increase the embryo development of those oocytes compromise due to the small diameter (<3 mm) of their follicle source. To carry out that we performed three studies. The aim of the first study was to asses some oocyte parameters (oocyte diameter, early and late apoptosis), embryo development and blastocyst quality (mean cell number, chromosomal ploidy) in prepubertal goat oocytes from small (<3 mm), large (&#8805;3 mm) follicles and control group (not selected by their follicle diameter). Oocytes from follicles &#8805;3 mm of diameter were obtained by aspiration technique with a 21 G needle and insulin syringe, oocytes from follicles <3 mm were recovered by slicing technique from ovaries previously aspirated and control oocytes were recovered by slicing but from ovaries not previously aspirated. Before in vitro maturation, some oocytes were measured and processed for Annexin-V stain or TUNEL assay whereas the rest of the oocytes were matured, fertilized and cultured in vitro for 8 days. The resultant blastocysts were fixed and processed for Fluorescence In Situ Hybridization (FISH) with ovine painting probes specific for chromosomes X and Y. Oocyte from follicles &#8805;3 mm showed greater mean oocyte diameter (128.27 ± 7.20 &#956;m vs. 125.35 ± 7.59 &#956;m; P<0.05), higher percentages of oocytes TUNEL positive (42.86% vs. 24.23%; P<0.05), higher cleavage (47.85 ± 3.98% vs. 23.07 ± 2.44 %; P<0.05) and blastocyst rates (19.77 ± 3.04% vs. 4.11 ± 1.10 %; P<0.05) than oocytes from follicles <3 mm. Although, blastocyst mean cell numbers did not show differences between follicular groups (123.83 ± 49.62 vs. 104.29 ± 36.09; P>0.05) for follicles from &#8805;3 mm and <3 mm, respectively. Not significant differences in the percentage of blastocysts with abnormal ploidy were found in embryos produced from oocytes of different follicle diameter. However, blastocysts from large follicles had a significantly lower rate of diploid nuclei and higher rate of tetraploid nuclei in comparison to blastocysts from small follicles. In conclusion, we have observed a positive relationship between follicular diameter, oocyte diameter and embryo development in prepubertal goats. Then follicle diameter is a good selection criterion for oocytes in prepubertal females. It is noteworthy to highlight although oocytes from the largest follicles presented higher percentage of TUNEL-positive apoptosis than oocytes from small follicles it did not correlate with a negative embryo development. Practically all in vitro produced blastocysts were mixoploids without differences between follicular diameter groups. The high number of tetraploid blastomeres found in embryos coming from oocytes of largest follicles could be due to the further development of these blastocysts. The second study was arisen due to the results obtained in the first work. The selection of oocytes from large follicles allowed us to obtain similar blastocyst rate than those described in adult goats (23-26%) (Crozet et al., 1995; Leoni et al., 2009). Then, this could indicate that the main factor for the oocyte competence is the follicle diameter and not the age of the female. The aim in this study was to determine in oocytes of prepubertal and adult goats, the effect of follicle size (<3 mm and &#8805;3 mm) on the production and the quality of blastocysts. Oocytes from hormonally unstimulated adult goats were recovered in vivo by LOPU technique whereas those from prepubertal goats were obtained from slaughterhouse ovaries as previously described in the first study. Oocytes were matured and fertilized in vitro, and resulting embryos were cultured for additional 8 days. All blastocysts with a good morphology were vitrified and blastocyst re-expansion after warming was assessed. Finally, those blastocysts which survived to vitrification/warming process their ploidy was analysed by FISH using ovine painting probes specific for chromosomes X, Y and 20. The percentage of blastocysts obtained from <3 mm follicular size group was higher in adult than in prepubertal goats (28.17% vs. 5.45%, respectively; P<0.05) although, these differences were not observed in follicles of &#8805;3 mm (10.20% vs. 18.7%, respectively; P>0.05). Almost all the blastocsysts analysed presented mixoploidy (96.43%) however, the percentage of diploid blastomeres was significantly higher in blastocysts coming from follicles &#8805;3 mm in adult and prepubertal goats (84.73% and 80.82%) than those from small follicles (62.18% and 73.63%). Moreover, goat age did not significantly affect embryo ploidy and blastocyst re-expansion after warming when cryosurvival was analyzed. Therefore, the donor's age influence on blastocyst rate if the oocytes come from follicles <3 mm but not if they are recovered from follicles greater than 3mm. In relation to blastocyst quality, the follicle diameter influences the ploidy of blastocyst nuclei but not the donor age. The ovary from prepubertal goats is nearly exclusively constituted by follicles with a diameter lower than 3 mm (Martino et al., 1994b). Furthermore, in the two previous studies we have observed that oocytes from small follicles show a low development competence. Therefore, in this third study we tried to design a new strategy to improve the embryo development of those oocytes compromised by their follicle diameter. In bovine, it has been observed that the addition of Oocyte Secreted Factors (OSFs), BMP15 or GDF9, in the IVM medium improved the embryo development and embryo quality assessed by an increase in the blastocyst cell number and foetal survival (Hussein et al., 2006). The aim of this study was to investigate, in prepubertal goats, the effect of OSFs secreted by denuded oocytes (DOs) from small (<3 mm) or large (&#8805;3 mm) follicles during IVM on embryo development and the blastocyst quality of cumulus-oocyte complexes (COCs) from small follicles and to determine if GDF9 participates in this process. Treatment groups were: (A) COCs non selected by their follicle size (control group); (B) cumulus oocytes complexes from small follicles (SFCOCs), (C) cumulus oocytes complexes from small follicles co-cultured with denuded oocytes from small follicles (SFCOCs + SFDOs), and (D) cumulus oocytes complexes from small follicles co-cultured with denuded oocytes from large follicles (SFCOCs + LFDOs). The effect of the addition of kinase inhibitor SB-431542, which antagonizes GDF9, was tested in A, C and D treatment groups. The co-culture of SFCOCs with SFDOs or LFDOs significantly augmented the blastocyst rate in comparison to SFCOCs alone (15.77 %, 17.39 % vs. 10.31 %, respectively). Blastocysts from SFCOCs + LFDOs group showed higher rates of tetraploid nuclei than blastocysts from SFCOCs and the control group (14.43 % vs. 5.45 % and 5.24 %, respectively; P<0.05). However, we did not observe differences in the hatching rate, mean cell number or embryo cryotolerance (P > 0.05) between the four treatment groups. The addition of SB-431542 during IVM did not have any effect on blastocyst rate (P>0.05). In conclusion, in prepubertal goats, the cumulus-oocyte complexes with a low embryo developmental competence due to their follicle origin (from small follicles) can be improved by co-culturing them with denuded oocytes from both small and large follicles and GDF9 does not seem to play a part in this improvement. Therefore, the addition of some oocyte secreted factors to the in vitro maturation medium could provide us with a new tool to optimize our in vitro embryo production protocols.

El buen funcionamiento de una explotación porcina depende, en parte, de un buen control reproductivo dentro de la misma. Para ello es fundamental disponer de un semen de buena calidad. Sin embargo, esta calidad no se mantiene siempre constante. Existen numerosos factores que pueden influenciar la calidad de un eyaculado. Estos factores pueden clasificarse en factores intrínsecos al animal y factores extrínsecos. Uno de los factores extrínsecos más característicos es el fotoperíodo. El fotoperíodo es un factor muy controvertido en la especie porcina. El estudio de su efecto sobre la reproducción se ha centrado, en gran parte, en la valoración de los cambios producidos en los niveles séricos de diversas hormonas sexuales, como FSH, LH y testosterona. Sin embargo, estos resultados difieren mucho entre autores. Los objetivos de este estudio fueron evaluar el efecto de la luz natural y de dos regímenes lumínicos artificiales sobre la calidad seminal del verraco. Las muestras de semen se obtuvieron de un total de 30 verracos. De éstos, 14 estaban sometidos a un régimen de luz natural y 16 a un régimen de luz artificial. Los verracos del grupo de luz natural fueron sometidos, durante la primera mitad del estudio, a un fotoperíodo creciente y a un fotoperíodo decreciente durante la segunda. Los verracos del grupo de luz fueron sometidos, durante la primera mitad del estudio, a un total de 9 horas de luz diarias y en la segunda mitad a un total de 16 horas de luz diarias. El resto de condiciones de estabulación se mantuvieron constantes durante todo el estudio para todos los animales.La calidad seminal se evaluó mediante determinación de los porcentajes de viabilidad, estado de los acrosomas y anomalías morfológicas, test de resistencia osmótica, ritmo de producción de L-lactato y motilidad. La calidad seminal se determinó con el semen fresco diluido y con el mismo semen conservado durante 72 horas a 16 ºC.En el análisis de resultados se observaron pocas diferencias significativas entre los diferentes tratamientos lumínicos. Las diferencias estadísticamente significativas (P<0,05) se observaron, casi exclusivamente, en los porcentajes de distribución de las subpoblaciones espermáticas. La mayoría de parámetros analizados no presentaron diferencias significativas. Tampoco se observaron diferencias significativas entre semen fresco diluido y semen conservado, excepto en los porcentajes de distribución de las subpoblaciones.Históricamente, el fotoperíodo se ha considerado un factor modulador de la función reproductora. Sin embargo, nuestros resultados indican que éste no es el caso en la especie porcina. El parámetro que más se vio afectado fue el porcentaje de distribución subpoblacional. Estas variaciones observadas en los porcentajes de distribución subpoblacional podrían deberse, por un lado, a un efecto de la luz sobre el epidídimo y, por otro, a un efecto de la luz sobre el testículo. Las variaciones lumínicas producirían alteraciones en la secreción de testosterona que provocarían cambios en el proceso de maduración y/o espermatogénesis. Sin embargo, es importante recordar que los cambios observados son pocos y de aparente poca relevancia. Así, podríamos afirmar que nuestros resultados no justifican, de ningún modo, cambios en el sistema de iluminación de las naves, dado que la luz no parece ejercer un efecto relevante sobre la calidad seminal del verraco. / The smooth running of a pig keeping depends, partly, on a good reproductive control. Thus, a good seminal quality is essential. However, this quality doesn't remain constant all the time. There are several factors which can influence the quality of ejaculate, and which can be classified in intrinsic and extrinsic to animal. One of the most characteristic extrinsic factors is photoperiod. Photoperiod is a very controversial factor in porcine species. The effect of photoperiod on porcine reproduction has resulted, mainly, in serum level changes on hormones like FSH, LH and testosterone. However, these results differ among authors.The aims of this study were to evaluate the effect of natural light and two artificial light patterns on boar semen quality. The samples were obtained from 30 boars. Fourteen of them were exposed to natural light, and the other sixteen to artificial light. The natural light group was exposed to an increasing light pattern during the first 6 months of the study, and to a decreasing light pattern during the last 6 months. The artificial light group was exposed to 9 hours of light daily during the first 6 months of the study, and to 16 hours during the last 6 months. Experimental conditions other than photoperiod were the same for all the animals during the whole of the study.Seminal quality was evaluated by determining viability, acrosome status and morphologic abnormalities percentages, osmotic resistance test, L-lactate rate rhythm and motility. Seminal quality was determined with both fresh diluted semen and the same samples refrigerated during 72 hours at 16ºC.Not many differences were observed among light patterns when analysing the results. Statistical differences (P<0.05) were observed, almost exclusively, in subpopulations distribution percentages. Most of the analysed parameters did not present statistical differences. No statistical differences between fresh diluted and refrigerated semen were observed either.Historically, photoperiod has been considered a modulator factor of reproductive function. However, our results indicate this is not the case in porcine species. The most affected parameter was the percentage of subpopulations distribution. The changes observed in subpopulations distribution percentages can be due, on the one hand, to an effect of the light on the epididymis and, on the other hand, to an effect of the light on the testis. Variations in light would produce changes in testosterone secretion which would produce changes in the maturation and/or spermatogenesis process. However, it is important to remember that the observed changes are not outstanding. So, we could affirm that our results do not justify changes in the lightning system in the farms, because light does not affect seminal quality in boars.

The purpose of this study is to examine the effectiveness of a Psychological Intervention based on the positive psychology and the cognitive behavioral therapy in relieving “psychological problems” at the time of adjuvant chemotherapy treatment (Folfox Protocol) in patients with colorectal cancer. This Psychological Intervention is structured and designed to enhance positive emotions in these patients and will be called “Enhancing Positive Emotions Procedure” (EPEP). The design of this study was of two groups with pre-post-test and follow-up comparisons. All participants were recruited between October of 2012 and February of 2014. 52 subjects diagnosed with colorectal cancer were recruited at the Portuguese Institute of Oncology, Oporto, Portugal. Results of this research suggest that some features could be modified by the EPEP procedure, whereas some others would remain unchanged. Some dimensions of quality of life, as well as anxiety and positive emotions could be slightly improved by the EPEP Thus, coping skills and depression would not be affected by the EPEP. Thus, it can be stated, with caution, that EPEP should be useful to improve well-being in CRC patients receiving chemotherapy.

La tesis doctoral ”Utilidad de la ecocardiografía de contraste en el diagnóstico y valoración funcional de la disección de aorta” realizada por Gustavo Avegliano aporta información trascendente en la estrategia disgnóstica de la disección de aorta. En la fase I de la tesis el doctorando valora la utilidad de la ecocardiografía transtorácica con contraste en el diagnóstico de disección de aorta en una serie extensa de pacientes. El estudio publicado en el European Heart Journal ha condicionado un cambio en las recomendaciones de la European Association of Echocardiography en el diagnóstico del síndrome aórtico agudo por técnicas de imagen. Hasta la actualidad la ecocardiografía transesofágica ha sido utilizada como técnica de referencia junto con la TC en el diagnóstico de disección de aorta. La principal limitación de la técnica transesofágica es que es semiinvasiva y muy operador dependiente lo que la hace poco útil cuando no hay un ecocardiografista experto las 24 horas del dia en el hospital. Mediante la utilización de los ecopotenciadores con contraste la ecocardiografia transtorácica obtiene resultados de exactitud diagnóstica muy similares a la técnica transesofágica. La ecocardiografía transtorácica con contraste puede ser más facilmente utilizable en urgencias por residentes y cardiólogos con un nivel de experiencia en ecocardiografía intermedio y evita riesgos innecesarios de la técnica transesofágica. En la fase II del estudio el doctorando determina el beneficio del uso del contraste en la ecocardiografía transesofágica para valorar aspectos morfológicos y hemocinéticos de la disección con implicaciones pronósticas. El estudio define tres patrones de flujo en la falsa luz que concuerdan con los flujos obtenidos por resonancia magnética . Estos patrones predicen la tendencia a la dilatación progresiva de la aorta y la presencia de eventos durante la evolución. Las implicaciones clinicas son muy importantes ya que puede permitir definir el subgrupo de pacientes con alto riesgo de complicaciones e indicar un tratamiento más agresivo, endovascular o quirúrgico, antes de dar de alta el paciente durante la fase aguda. Esta estrategia podría mejorar la evolución de estos pacientes de forma muy significativa y facilitar un mejor remodelado de la aorta. La principal de la fase II de la tesis es que se ha realizado un estudio transversal con una gran heterogeneidad enel intervalo entre las pruebas y el tiempo de evolución desde el evento agudo de la disección. Los resultados de este estudio plantean diseñar un protocolo multicéntrico en pacientes dados de alta de una disección de aorta con falsa luz permeable en los que se valore en la fase subaguda las variables morfológicas por TC y las variables hemocinéticas por ecocardiografía transesofágica con contraste vs resonancia magnética. Definir el grupo con alto riesgo es costo-efectivo y puede modificar el alto riesgo de complicaciones de estos pacientes. La fase II del estudio tiene calidad e innovación suficiente para ser publicada en una revista de alto factor de impacto. Por otra parte, los hallazgos del estudio estimulan a comprobar el valor pronóstico de los patrones analizados por otras técnicas como la resonancia magnética. La bibliografía utilizada es actual y exhaustiva. En la tesis se incluyen imágenes de calidad y la redacción es adecuada. La presentación es cuidada y plasma el conocimiento del doctorando es esta patología. La innovación, impacto clínico y la extensa experiencia acumulada por el doctorando con la ecocardiografía de contraste en el diagnóstico y valoración de la disección de aorta justifica la presentación de esta tesis doctoral. / The doctoral thesis entitled “Usefulness of contrast echocardiography for the diagnosis and functional assessment of aortic dissection” presented by Gustavo Avegliano provides significant information about the diagnostic strategy for aortic dissection. In phase I of the thesis, the author assessed the usefulness of transthoracic echocardiography with constrast for the diagnosis of aortic dissection in an large number of patients. The study, published in the European Heart Journal, has resulted in changes in the recommendations of the European Association of Echocardiography in the diagnosis of acute aortic syndrome by imaging techniques. Up to now, transoesophageal echocardiography has been used as a reference technique similar to with computed tomography in the aortic dissection diagnosis. The main limitation of the transoesophageal technique lies in its semi-invassiveness and in the fact that it is highly operator-dependent. This fact makes it of little use when in the hospital an expert echocardiographist is not available 24 hours a day. The use of contrast echopotentiators has enabled transthoracic echocardiography to offer a diagnostic accuracy similar to transoesophageal technique. Contrast transthoracic echocardiography may be more easily used in emergencies by resident physicians or cardiologists with an intermediate level of experience thus avoiding the unnecessary risks involved in the transoesophageal technique. In phase II of this study the author determines the benefits of the use of contrast in transoesophageal echocardiography for assessing morphologic and hemokinetic aspects of dissection with prognostic implications. The study defines three flow patterns in the false lumen which agree with the types of flow recorded by magnetic resonance imaging. These patterns predict the trend towards progressive aortic dilation and the presence of events during the evolution of the process. The clinical implications are very important as they enable a definition of the subgroup of patients with high risk of complications and may also point to the need for a more aggressive treatment, endovascular or surgical, before the patient discharge during the acute phase. This strategy could significantly improve the evolution of these patients and facilitate a better aortic remodeling. The main limitation of phase II of this thesis lies in that it is based on a transversal study with a high heterogeneity in the interval time between the tests and the acute dissection event. The results from this study point to the need to design a multi-centre protocol in patients discharged after an aortic dissection with patent false lumen in subacute phase. Identifying the high-risk group would be a cost-effective strategy and could modify the high risk of complications in these patients. Phase II of this study offers a new evidences on the predictive value of the imaging test with clinical impact. These results will be submitted for publication to a journal of high impact factor. Additionally, the findings of the study prompt the testing of the prognostic value of the patterns analyzed by other techniques such as magnetic resonance. The study is based on comprehensive and up-to-date bibliography and includes good quality images. The text, which is clearly written and carefully designed, proves the knowledge of the author in this pathology. The innovation, clinical impact and extensive expertise gained by the author in the field of echocardiography with contrast in the diagnosis and assessment of aortic dissection warrants the presentation of this doctoral thesis.

El interés por los temas y situaciones que se abordan en este trabajo, vienen desde hace un tiempo, en especial el interés por el modo en que una madre logra lidiar, en lo real y en lo fantaseado, con sus bebés en el caso de que sean gemelos. En una investigación anterior (Arteaga y Mitjavila, 2001), también en el marco del Doctorado en Psicopatología Infantojuvenil del Departamento de Psicología de la Salud y Psicología Social de la Universidad Autónoma de Barcelona, donde se inscribe el presente estudio, abordamos el tema de la interacción comunicativa precoz entre una madre y sus bebés gemelos, desde los 4 meses de edad de los niños, hasta casi el año cumplido. Dentro de los resultados y conclusiones que logramos extraer de las observaciones que realizamos, hubo una que nos llamó mucho la atención. Se trataba de que las diferenciaciones interactivas que detectamos entre la madre y cada uno de sus bebés gemelos, no sólo se debían a las características temperamentales y/o preferencias de cada bebé, sino que también, a que la madre mantenía claras representaciones sobre el temperamento de cada uno de ellos desde el período prenatal. Así, la madre diferenciaba a cada gemelo desde que comenzaron a moverse dentro del útero, calificando a uno de ellos como el activo ('el atlético') y al otro como el pasivo ('el intelectual'), diferenciación que se mantuvo al menos hasta el año cumplido de los bebés (período que duró la observación), tanto a nivel representacional como interactivo. A partir de estos hallazgos nos interesamos por explorar los estadios tempranos del proceso en que una mujer embarazada comienza a representar a su futuro bebé, o bebés en el caso particular de la experiencia gemelar. Paralelamente, a propósito de la lectura de la obra de la Dra. Alessandra Piontelli (2002), que se ha dedicado al estudio sistemático del proceso de formación del vínculo entre una futura madre y el futuro bebé (feto), desde el período prenatal, a partir de la observación directa de las exploraciones ecográficas rutinarias a las que es sometida la gestante, nos interesamos por el papel e incidencia que esta técnica exploratoria podría tener en el proceso mediante el cual una mujer deviene madre. Para desarrollar nuestra investigación, hemos estructurado el siguiente esquema: Primero exponemos nuestra hipótesis de investigación y objetivos, para luego presentar el marco teórico que sustenta nuestras ideas a través de una revisión de la literatura especializada en el tema. Seguidamente exponemos la metodología que seleccionamos para alcanzar nuestro objetivos, la descripción del instrumento que utilizamos, el modo en que seleccionamos las muestras y el procedimiento general de la investigación. Para finalizar exponemos los resultados obtenidos, seguidos con la discusión y conclusiones que hemos sido capaces de extraer de las exploraciones realizadas.

La finalidad de este trabajo ha sido indagar acerca del nivel de sensibilidad intercultural de los maestros en educación primaria, en función del índice de matrícula de alumnado de origen extranjero presente en la escuela. Partimos de preguntarnos si la presencia de este alumnado influye en la sensibilidad de los maestros para dar respuestas educativas inclusivas a la diversidad cultural. La estrategia para abordar este objetivo consistió, en primer lugar, en evaluar el nivel de sensibilidad intercultural de grupos de maestros pertenecientes a dos centros de educación primaria con diferencia significativa de concentración de alumnado de origen extranjero. En segundo lugar, nos propusimos contrastar los resultados de las evaluaciones con las reflexiones de los maestros acerca de sus experiencias educativas ante la diversidad cultural en sus respectivos centros. Los presupuestos teóricos que guiaron nuestro trabajo estuvieron enfocados en: (1) el desarrollo de políticas educativas ante la diversidad cultural en el ámbito escolar; (2) precisiones acerca de los planteamientos inclusivos e interculturales en el contexto educativo; (3) las actitudes del profesorado hacia la diversidad cultural del alumnado y el reflejo de su gestión educativa en elementos asociados al clima del centro, la participación de las familias y la apertura a la comunidad; y (4) puntualizaciones conceptuales acerca de la sensibilidad intercultural como componente afectivo y esencial en el desarrollo de la competencia intercultural. El enfoque metodológico de estudio de casos fue oportuno para llevar a cabo nuestros propósitos, por su adecuación y pertinencia al estudio de la realidad socioeducativa, así como por la flexibilidad metodológica que ofrece al permitir la combinación de técnicas propias de la metodología cuantitativa y cualitativa. Las técnicas utilizadas para la recogida de datos fueron: el Inventario de Desarrollo Intercultural, como instrumento de medida de la sensibilidad intercultural de los maestros; los grupos de discusión para tratar cuestiones esenciales de interés para el estudio; así como el análisis de documentos y la observación no participante para recabar datos complementarios al análisis. Los resultados evidenciaron que, independientemente de la presencia de alumnado de origen extranjero en los centros educativos, los maestros participantes sobreestiman su nivel de Sensibilidad Intercultural. Además, existe una propensión a resaltar similitudes en todas las culturas que pueden ocultar (Minimizar) diferencias culturales significativas. No obstante, la experiencia educativa con la diversidad cultural en el marco de interacciones con alumnado y familias de origen extranjero, se manifiesta como un factor que repercute en el desarrollo de la Sensibilidad Intercultural de los maestros y, aparentemente, en la orientación de sus prácticas educativas por trayectorias más o menos inclusivas e interculturales. En este sentido, se identificaron algunas variables en las actuaciones educativas de los maestros que vinculan el desarrollo de la Sensibilidad Intercultural con la mayor o menor exposición a la diversidad cultural en la escuela. En concreto, nos referimos a la flexibilidad y la apertura estratégica del centro a otros agentes del sistema educativo, sobre todo a las familias y a la comunidad; así como un liderazgo que promueva la innovación y el desarrollo de una cultura de colaboración y cooperación docente. Más allá de reconocidas limitaciones del estudio, nuestra propuesta de reflexión y mirada hacia la propia práctica contribuye a tomar conciencia de limitaciones y potencialidades para gestionar la diversidad cultural en el quehacer profesional docente. Desde este enfoque se genera una predisposición favorable al cambio de actitudes en las relaciones interculturales, aumentando la propia conciencia de las diferencias culturales y su gestión educativa. Al mismo tiempo, esto puede convertirse en un punto de partida para la intervención y el asesoramiento individual o grupal, orientado al desarrollo de la competencia intercultural de los docentes. / The purpose of this study was to explore teachers' intercultural sensitivity in primary education, depending on the proportion of foreign origin students at school. We start by questioning if an increased presence of foreign origin students influences the likelihood of inclusive educational responses to issues of cultural diversity. The strategy to address this objective was, first, to assess the intercultural sensitivity of teachers groups from two primary schools with significantly different concentrations of foreign origin students. Secondly, we compared the assessment results with the teachers' own reflections on their educational experiences around cultural diversity at their schools. The theoretical framework that guided our work was focused on: (1) the development of educational policies dealing with cultural diversity at schools; (2) the inclusive and intercultural educational approaches; (3) teachers' attitudes toward cultural diversity of students and its educational management related with school climate, family involvement and schools’ openness to community; and (4) conceptual remarks about intercultural sensitivity, as an essential component in the development of intercultural competence. The case study methodological approach was ideal to carry out our objectives, as it allowed inquiring into the social and educational reality, and it applied a combination of quantitative and qualitative techniques. The data collection techniques utilized were: the Intercultural Development Inventory, to measure the intercultural sensitivity of teachers; focus groups to discuss key issues of interest to the study; as well as document’s analysis and non-participant observation to collect additional data. Results showed that, regardless of the presence of foreign origin students at schools, participant teachers overestimate their level of intercultural sensitivity. In addition, there is a tendency to emphasize similarities in all cultures which can minimize significant cultural differences. However, educational experience with cultural diversity, in the context of interactions with foreign origin students and families, appeared to be a factor affecting teacher’s intercultural sensitivity and, apparently, their educational practices’ orientation through more or less inclusive and intercultural paths. In this sense, some variables were identified in teacher’s educational actions linking intercultural sensitivity with more or less exposure to cultural diversity at school. In particular, we refer to school’s flexibility and strategic openness to families and community, as well as a leadership that promotes innovation and teacher collaboration and cooperation. Beyond admitted limitations of this study, our practice based reflective proposal highlights obstacles and potentialities for managing cultural diversity in the classroom. Our approach generates a favorable predisposition to changing attitudes around intercultural relations, increasing self-awareness of cultural differences and its educational management. At the same time, it can become a starting point for intervention and individual or group advising, aimed at the development of intercultural competence in teachers.

Des de l’any 2001, diferents brots d’una malaltia associada a la infecció per un pestivirus, concretament un virus de la malaltia de la frontera de genotip 4 (BDV-4, de l’anglès border disease virus), han causat reduccions importants en el nombre d’efectius d’isard (Rupicapra pyrenaica pyrenaica). L’objectiu principal d’aquesta tesi doctoral va consistir en estudiar l’epidemiologia de la infecció per BDV a l’isard i a altres remugants salvatges i domèstics, ja que els pestivirus no són hoste-específics estrictes. La principal zona d’estudi va consistir en els Pirineus Catalans i Andorrans, però també es van estudiar diferents zones dels Ports de Tortosa i Beseit i Sierra Nevada, a Espanya, i dels Alps italians i suïssos. Les espècies estudiades van ser l’isard, el mufló europeu (Ovis aries), el cérvol (Cervus elaphus), el cabirol (Capreolus capreolus), la daina (Dama dama), l’isard alpí (Rupicapra rupicapra), l’íbex (Capra ibex) i la cabra salvatge (Capra pyrenaica), així com l’oví, caprí i vaquí que pasturen en els prats d’alta muntanya. Es va determinar la presència d’anticossos enfront a pestivirus en sèrum mitjançant una tècnica d’ELISA. En els sèrums positius es va dur a terme un test de seroneutralització vírica comparada amb una soca del virus de la diarrea vírica bovina (BVDV, de l’anglès bovine viral diaorrhea virus) i diferents soques de BDV locals i de referència. La detecció vírica es va realitzar mitjançant una tècnica de reacció en cadena de la polimerasa inversa i/o un test ELISA. Per últim, es va seqüenciar la regió no codificant 5’ dels virus detectats i es van aïllar. L’estudi de poblacions d’isard prèviament afectades per brots de malaltia va indicar que la infecció per BDV ha esdevingut endèmica en determinades zones i que possiblement aquest fet està relacionat amb la manca de recuperació de certes poblacions. Tanmateix, en altres zones, el virus aparentment ha deixat de circular i la recuperació de la població d’isards després dels brots és bona. L’estudi a la reserva nacional de caça de Freser-Setcases, va establir que el BDV-4 és mantingut a la població d’isards sense causar cap efecte negatiu a la dinàmica poblacional. És possible que en aquesta població hi circulin soques menys virulentes de BDV-4, causant una elevada seroprevalença i evitant la dispersió d’altres soques més virulentes, i l’aparició d’un brot de malaltia. En totes les poblacions els isards seropositius van presentar títols més alts d’anticossos contra les soques BDV, i la majoria contra les BDV-4, concretament. En tots els remugants salvatges que comparteixen hàbitat amb l’isard es va detectar una seroprevalença baixa. La seroprevalenca en oví i caprí va variar depenent de l’origen geogràfic, i al vaquí sempre va ser elevada. L’oví va presentar títols d’anticossos més alts enfront a les soques BDV-4, el vaquí a BVDV i les cabres enfront a BDV-4 i BVDV. Als estudis realitzats al sud-oest dels Alps italians es va detectar una elevada seroprevalença a l’isard alpí. Aquest fet suggereix que la infecció per pestivirus és freqüent a les ambdues espècies del gènere Rupicapra. Per altra banda, als íbex i a les cabres salvatges de totes les zones es va detectar una seroprevalença molt baixa, i la majoria dels individus positius van mostrar anticossos enfront a BDV. A Suïssa, tots els cérvols analitzats i un isard alpí van mostrar anticossos enfront a BVDV, mentre que la resta d’isards van mostrar títols més alts enfront a BDV. Aquest resultat indica que els remugants salvatges de Suïssa es poden infectar amb les dos espècies de pestivirus. / Since 2001 several outbreaks of a new disease associated to Border Disease Virus (genus Pestivirus) of genotype 4 infection (BDV-4) have caused important declines in the Pyrenean chamois (Rupicapra pyrenaica pyrenaica) populations. The main goal of the present research work was to study the epidemiology of BDV infection in Pyrenean chamois and other wild and domestic ruminants, since pestiviruses are not strictly host-specific. The main study areas consisted of the Catalan and Andorran Pyrenees, but also different areas from the Ports de Tortosa i Beseit and Sierra Nevada Spanish mountains and from the Italian and Swiss Alps. The studied species were the Pyrenean chamois, European mouflon (Ovis aries), red (Cervus elaphus), roe (Capreolus capreolus), and fallow deer (Dama dama), Alpine chamois (Rupicapra rupicapra), Alpine (Capra ibex) and Iberian ibex (Capra pyrenaica), and sheep, goats and cattle that share the habitat with chamois. Sera were tested for the presence of antibodies against pestivirus with a commercial blocking ELISA assay. Comparative virus neutralization tests were performed in positive sera by using a bovine viral diarrhoea virus (BVDV) strain and reference and local BDV strains. Viral detection in wild ruminants was performed by reverse transcription-polymerase chain reaction (RT-PCR) using the panpestivirus primers 324 and 326 and/or with a commercial sandwich ELISA assay. As last, the sequence analyses of the 5’UTR region from positive samples and virus isolation were performed. The study of pestivirus epidemiology in Pyrenean chamois populations previously affected by BDV-infection outbreaks revealed that in some populations the disease has become endemic and BDV circulates frequently in the chamois population, possibly having a negative impact on host population dynamics. Contrarily, in some populations BDV does not seem to circulate after the disease outbreak. The study of a Pyrenean chamois population from the Eastern Pyrenees unaffected by disease outbreaks revealed that BDV-4 is self-maintained in this population, apparently without causing negative population dynamic effects. The circulation of weakly virulent strains could have been the cause of the high seroprevalence detected, which could hinder the spread of more virulent strains within this chamois population and the appearance of disease outbreaks. The seropositive Pyrenean chamois had BDV antibodies in all the studied populations, and most of them had higher titres against the BDV-4 strains. All the wild ruminants sharing habitat with Pyrenean chamois showed a low seroprevalence. The seroprevalence in sheep and goats, varied depending on the geographical origin, while in cattle it was constantly high. Sheep had higher antibody titres against the BDV-4 strains, cattle against BVDV, while goats showed higher titres against both BVDV and BDV strains. The study of pestivirus epidemiology in the south-western Italian Alps revealed a high seroprevalence in Alpine chamois, suggesting that members of the genus Rupicapra are likely to be infected with pestiviruses. Otherwise, Alpine and Iberian Ibex from all zones had a low seroprevalence, and most of the positive ibex had BDV antibodies. In Switzerland, the analyzed red deer and one Alpine chamois, had antibodies to BVDV, and the rest of chamois had antibodies to BDV. This results shows that the wild ruminants from this country can be infected with both pestivirus species, BVDV and BDV.

El objetivo principal de esta tesis es el estudio de los efectos de las altas temperaturas en el desarrollo gamético y cómo el uso de agentes antioxidantes suplementados a los medios de maduración o mantenimiento/congelación de espermatozoides podría contrarrestar los efectos negativos del estrés térmico y/o de la excesiva producción de radicales libres de oxígeno (ROS), con la finalidad de encontrar métodos adicionales que mejoren la fertilidad durante la época cálida del año. En el capítulo 1 se ha evaluado la influencia del estrés térmico sobre la maduración de ovocitos bovinos en comparación con ovocitos sobremadurados. Los ovocitos estresados térmicamente (41.5ºC, entre las 18-21h de maduración; HSO) y sobremadurados (28h de maduración; OMO) tienen 17.1 y 18 veces más probabilidades de presentar maduración ovocitaria anómala en comparación con los ovocitos madurados bajo condiciones fisiológicas (38.5ºC). Así pues, el estrés térmico produce un envejecimiento ovocitario mediante la aceleración de los procesos nucleares y citoplasmáticos de una forma similar a los que se producen durante la sobremaduración. El objetivo del segundo capítulo fue comparar los efectos del estrés térmico en la maduración ovocitaria según si estos son obtenidos en la época fría (Febrero-Marzo) o cálida (Mayo-Junio) del año. Sólo pudo detectarse la interacción entre la época del año y el tratamiento al que fueron expuestos los ovocitos en cuanto a maduración citoplasmática, siendo los ovocitos obtenidos durante la época fría 25.96 veces más probables de mostrar una maduración anómala cuando se someten a estrés térmico. Así pues, existe una mayor tolerancia al estrés térmico cuando los ovocitos provienen de la época cálida del año en comparación con los obtenidos en la época fría. En el capítulo 3, se evaluó el supuesto efecto protector de agentes antioxidantes suplementados en el medio de maduración de HSO bovinos. El retinol mejoró la progresión de los ovocitos a MII (P = 0.031), aunque retinyl y ácido oleico no pudieron contrarrestar los efectos del estrés térmico. Así, el retinol parece ser válido protegiendo la maduración nuclear en ovocitos estresados térmicamente. El objetivo del capítulo 4 fue evaluar el efecto de una exposición prolongada a ciclos circadianos de estrés térmico (31ºC, 3 horas/día) sobre los espermatozoides epididimarios de conejo. La motilidad total y la progresividad se vieron afectadas negativamente por las altas temperaturas (P < 0.05). Además, el estrés térmico incrementó la ratio de subpoblaciones menos mótiles aunque manteniendo los porcentajes de subpoblaciones más mótiles. En el capítulo 5, se evaluó el efecto del suplemento de agentes antioxidantes (albúmina sérica bovina, retinol y retinyl) en un medio de congelación comercial como método para mejorar la calidad de los espermatozoides descongelados de conejo, ya que la congelación produce un incremento de los niveles de ROS. El hecho de añadir agentes antioxidantes no mejoró la calidad espermática post-congelación, aunque el suplemento con retinyl parece ser tóxico. Por todo ello, es necesario realizar más estudios con el fin de encontrar el antioxidante apropiado y la concentración más efectiva con la cual pueda mejorarse la calidad espermática post-congelación. El objetivo del último capítulo fue evaluar el efecto de las altas temperaturas sobre los espermatozoides epididmarios de toro y cómo suplementar retinol al medio de mantenimiento como agente antioxidante podría mejorar los parámetros de calidad espermática. Retinol en el medio de mantenimiento no mostró ningún efecto sobre los parámetros de calidad espermática con excepción del porcentaje de acrosomías, el cual se redujo. Así pues, el retinol podría estabilizar la membrana acrosomal de los espermatozoides en situaciones de estrés oxidativo debido a las altas temperaturas. / The general aim of this thesis has been the study of the effects of high temperatures on gamete development and how the use of antioxidant agents supplemented to the maturation medium and sperm storage/freezing extenders could counteract the negative effects of heat stress and/or the excessive production of reactive oxygen species (ROS), in order to find additional methods to improve fertility during the warm season of the year. In chapter 1, the influence of heat stress on bovine oocyte maturation was evaluated and compared with overmatured oocytes. Based on the odds ratio, heat-stressed (41.5ºC, 18-21h of maturation; HSO) and overmatured (28h of maturation; OMO) oocytes were, 17.1 and 18 times more likely to show anomalous oocyte maturation, respectively, than control oocytes (38.5ºC; CO). Hence, heat stress proved to be valuable in aging oocytes by advancing nuclear and cytoplasmic processes in a similar form to that of oocyte overmaturation. The aim of chapter 2 was to compare the effects of heat stress on bovine oocyte maturation from oocytes collected during the cold (February-March) or warm (May-June) periods of the year. Only a significant interaction between season of collection and treatment was found in terms of cytoplasmic maturation, being oocytes collected during the cold season 25.96 times more likely to show an anomalous maturation when exposed to the heat treatment. From this chapter, it can be concluded that exists a higher tolerance to heat stress from oocytes harvested in the warm season compared to those collected in the cold period of the year. In chapter 3, the presumptive protective effects of antioxidant agents (retinol, retinyl and oleic acid) on maturation medium were evaluated on bovine HSO. Retinol allowed to improve the oocyte MII progression under heat stress conditions (P = 0.031), although retinyl and oleic acid, at the concentrations used in this study, could not counteract adverse effects of HS. Hence, retinol proved to be valuable in heat-stressed oocytes protecting nuclear maturation. Chapter 4 aimed to assess the effect of long exposure to summer circadian heat stress cycles (31ºC, 3 hours/day) on epididymal sperm cells from rabbit bucks. Sperm total motility and progressivity were negatively affected by high temperatures (P < 0.05). According to motile sperm-subpopulations, heat stress significantly increased ratio of less motile subpopulations, although maintaining percentage of the high motile subpopulation. Hence, the induced changes in sperm motility produced by environmental heat stress are linked to concomitant changes in the proportion of motile sperm-subpopulations of the epididymis, although these changes did not affect the subpopulation with the highest motile epididymal sperm cells. In the chapter 5, the effect of antioxidant agents (bovine serum albumin, retinol and retinyl) supplemented at different concentrations into a commercial freezing extender was evaluated in order to improve post-thaw rabbit sperm quality since cryopreservation increases ROS levels. The addition of antioxidant agents did not improve thaw-sperm quality, although retinyl supplementation seems to be toxic. More studies are required in order to find the appropriate antioxidants and their most effective concentrations, which will improve rabbit post-thaw sperm quality. The aim of the last chapter was assess the effect of high temperatures on bull epididymal sperm cells and how the addition of retinol as antioxidant agent in the storage extender could improve sperm quality parameters. Sperm quality parameters are mainly affected by high temperatures (41.5ºC) and the addition of retinol to the storage extender did not show any effect on sperm quality parameters with an exemption of the percentage of altered acrosomes, which was reduced in presence of retinol. Thus, retinol may stabilize sperm acrosomal membrane in situations of oxidative stress due to high temperatures.

Haemophilus parasuis és un bacteri de la família Pasteurellaceae. És un colonitzador del tracte respiratori superior en animals sans i l’agent etiològic de la malaltia de Glässer. Les soques de H. parasuis presenten diferències en virulència, que han estat observades tant en infeccions in vivo com en proves de fagocitosi in vitro amb macròfags alveolars porcins (PAMs). La patogenicitat de les soques ha estat correlacionada amb la resistència a la fagocitosi, però els factors de virulència implicats son desconeguts. Per la identificació dels factors implicats en la resistència a la fagocitosi, es va generar una llibreria genòmica de la soca virulenta de referència Nagasaki. De la incubació d’aquesta llibreria amb PAMs, es varen seleccionar dos clons amb gens codificant dos autotransportadors trimètrics associats a virulència (VtaA), vtaA8 i vtaA9. Mitjançant citometria de flux, es va aprofundir en el paper d’aquestes molècules en ambdós clons, els quals van mostrar una menor interacció amb els PAMs. La producció d’anticossos monoclonals (mAb) contra les proteïnes recombinants VtaA8 i VtaA9 van permetre determinar‐ne la localització a la superfície dels clons. Els mateixos mAb detectaren aquestes proteïnes a la superfície de la soca resistent a la fagocitosi PC4‐6P, però no a la soca avirulenta F9. Addicionalment, estudis amb microscòpia de fluorescència varen determinar l’efecte de VtaA8 i VtaA9 en el transport a la ruta endocítica, tot detectant un retard en la co‐localització dels clons vtaA8 i vtaA9 amb compartiments àcids. Aquests resultats són compatibles amb una inhibició parcial del transport del bacteri a través de la degradació per fagosoma. Finalment, els anticossos contra un epítop comú a VtaA8 i VtaA9 van ser opsonitzadors i varen promoure la internalització de la soca resistent a la fagocitosi PC4‐6 pels PAMs. Globalment, aquests resultats indiquen que VtaA8 i VtaA9 són proteïnes de superfície i juguen un paper en la resistència a la fagocitosi. La infecció de garrins privats de calostre nascuts de part natural amb soques de H. parasuis va mostrar diferències en el grau de virulència. Es varen emprar quatre soques de H. parasuis: les soques de referència virulenta Nagasaki i avirulenta SW114, la soca de camp IT29205 (obtinguda d’una lesió i virulenta en una infecció anterior) i la soca F9 (aïllada de la cavitat nasal d’un garrí sa). Els animals es varen inocular per via intranasal amb 107‐108 CFU per individu. Dos animals no infectats s’utilitzaren com a controls. A diferents temps (1, 2, 4 i 7 dies post‐infecció [dpi]), dos animals de cada grup es varen eutanasiar, i es varen prendre mostres de sèrum i del fluid bronquialveolar. Mitjançant citometria de flux, es varen analitzar els macròfags alveolars avaluant l’expressió dels marcadors de superfície CD163, CD172a, SLAI, SLAII, sialoadhesina, CD14 i SWC8. En funció de la virulència de la soca es varen poder observar canvis en el fenotip dels macròfags. A la fase inicial de la infecció (1 dpi), les soques no virulentes SW114 i F9 varen induir major expressió de CD163, sialoadhesina, SLAII i CD172a que les soques virulentes Nagasaki i IT29205. A 2 dpi, la situació canvià diametralment. Les soques virulentes generaren una forta inducció de l’expressió de CD172a, CD163 i sialoadhesina, seguida a continuació d’un sobtat increment d’IL‐8 i CD163 soluble a 3‐4 dpi. L’activació primerenca dels macròfags per part de les soques virulentes podria ser crítica per originar malaltia. L’associació entre el retard produït per les proteïnes VtaA8 i VtaA9 i la ruta endocítica, així com el retard en l’activació del macròfag, requereix estudis ulteriors. / Haemophilus parasuis, a member of the family Pasteurellaceae, is a colonizer of the upper respiratory tract of healthy pigs and the etiological agent of Glässer’s disease. Differences in virulence among H. parasuis strains have been widely observed by different tests, including in vivo infections and in vitro phagocytosis assays with porcine alveolar macrophages (PAMs). The pathogenicity of the strains has been correlated with resistance to phagocytosis, but the bacterial factors implicated are not known. To identify virulence factors involved in phagocytosis resistance, a genomic library of the virulent reference strain Nagasaki was produced and exposed to PAMs. After incubation with PAMs, two clones carrying two different virulent‐associated trimeric autotransporters (VtaA), vtaA8 and vtaA9, were selected. The role of these molecules was further investigated and a reduction in the interaction of the two clones with the macrophages was detected by flow cytometry. Monoclonal antibodies (mAb) produced against the recombinant VtaA8 and VtaA9 proteins demonstrated the presence of these proteins on the bacterial surface of the corresponding clone. The same mAb also detected the proteins on the surface of H. parasuis phagocytosis‐resistant strain PC4‐6P, but not on the non‐virulent strain F9. The effect of VtaA8 and VtaA9 in the trafficking of the bacteria through the endocytic pathway was examined by fluorescence microscopy and a delay was detected in the localization of the vtaA8 and vtaA9 clones in acidic compartments. Although VtaA8 and VtaA9 delayed phagocytosis, were not sufficient to completely inhibit the process. These results are compatible with a partial inhibition of the routing of the bacteria via the degradative phagosome. Finally, antibodies against a common epitope in VtaA8 and VtaA9 were opsonic and promoted phagocytosis of the phagocytosis‐resistant strain PC4‐6P by PAMs. Taken together, these results indicate that VtaA8 and VtaA9 are surface proteins that play a role in phagocytosis resistance of H. parasuis. Infection of snatch farrowed, colostrum‐deprived piglets with different strains of H. parasuis demonstrated differences in the degree of virulence. We used four strains of H. parasuis: reference virulent strain Nagasaki, reference non‐virulent strain SW114, and field strains IT29205 (from systemic lesion and virulent in a previous challenge) and F9 (from nasal cavity of a healthy piglet). The infection was performed intranasally with 107‐108 CFU per animal. Two non‐infected animals served as controls. At different times after infection (1, 2, 4 and 7 days post‐infection [dpi]), two animals of each group were euthanized and bronchoalveolar lavages and sera were collected. Alveolar macrophages were analyzed for the expression of surface markers CD163, CD172a, SLAI, SLAII, sialoadhesin, CD14 and SWC8 by flow cytometry. The phenotype of macrophages changed along with the infection depending on the virulence of the strain. At early time‐points (1 dpi), non‐virulent strains SW114 and F9 induced higher expression of CD163, sialoadhesin, SLAII and CD172a than virulent strains Nagasaki and IT29205. At 2 dpi, the situation switched to a strong induction of expression of CD172a, CD163 and sialoadhesin by the virulent strains, which was followed by a steep increase in IL‐8 and soluble CD163 at 3‐4 dpi. The early delay in macrophage activation by virulent strains may be critical for disease establishment. The association between the delay produced by VtaA8 and VtaA9 in the endocytic route and the delay in macrophage activation needs further study.

Objectius Principal. Estimar la prevalença dels aneurismes d’aorta abdominal (AAA) en homes de 65 a 74 anys en el nostre medi. Secundaris. Estimar la prevalença d’ ectàsia abdominal (diàmetre màxim 25-29 mm),, avaluar els factors de risc associats a la presentació d’aneurismes i ectàsia i la possible relació entre les categories del diàmetre aòrtic i la mortalitat. Metodologia Tipus d’estudi. Estudi transversal de prevalença i de seguiment de cohorts. Població diana. Homes de 65-74 anys adscrits a les Àrees Bàsiques del Servei d’Atenció Primària (SAP) L’Hospitalet (Barcelona), amb una població total de 261.310 individus (2005). Càlcul de la mostra. Amb una població de 12.122 homes de 65-74 anys, una prevalença d’aneurismes abdominals esperada del 6% i una precisió en l’estimació del ± 2%, es calcula la mida de la mostra en un mínim de 542 individus més un 30% com a previsió de no resposta/pèrdues de seguiment. Selecció de la mostra. Mostreig aleatori simple a partir del llistat d’homes entre 65 i 74 anys adscrits als centres del SAP L’Hospitalet. Criteris exclusió: malalties amb expectativa de vida menor d’un any, qualitat de vida limitada, diagnòstic d'AAA o cirurgia aorto-femoral prèvia, raça no caucàsica. Mesures. - Antecedents personals i familiars: cardiopatia isquèmica, accident vascular cerebral, arteriopatia perifèrica i aneurisma de l’aorta abdominal. - Factors de risc cardiovascular (tabac, diabetis mellitus, hipertensió arterial, dislipèmia, obesitat) segons interrogatori i registre en història clínica. - Exploració física: pressió arterial, pes, talla i perímetre abdominal. - Analítica de sang: hemograma, fibrinogen, colesterol total, HDL, LDL, triglicèrids, glucèmia, HbA1c, creatinina, urats. - Ecografia de l’aorta abdominal: diàmetre màxim de l’aorta abdominal infrarenal. Anàlisi estadística. - Anàlisi descriptiva i estimació de la prevalença d’AAA i del seu interval de confiança al 95%. - Anàlisi bivariable de la possible associació de les variables amb la presència d'aneurisma i amb les distintes categories de diàmetre aòrtic (normal, ectàsia, aneurisma). - Anàlisis de regressió logística per identificar variables predictores independents de la presència d’aneurisma (si/no), i de l’ectàsia (normal versus ectàsia). - Anàlisi de supervivència mitjançant el mètode de Kaplan-Meier, en els diferents grups definits pel diàmetre aòrtic (normal, ectàsia i AAA). Resultats. n = 651. Taxa resposta 67%. Prevalença dels factors de risc cardiovascular: HTA 53,3%, DM 24,5%, dislipèmia 45,3%, obesitat 31,6%, fumadors actius 18,3%. Prevalença aneurisma: 2,30% (IC 95% 1,30 - 3,77). Variables significatives en la regressió logística: consum de tabac (OR 10-20 cig/d = 20,4,; OR >20 cig/d = 15,8), diagnòstic d’infart de miocardi (OR = 5,1) i talla superior a 165 cm (OR = 3,4). Prevalença d’ectàsia 6,80% (IC 95% 4,92 - 9,11). Variables significatives en la regressió logística: hàbit tabàquic (OR fumador= 5,85; OR ex fumador = 1,85), diagnòstic d’HTA (OR = 2,15) i obesitat abdominal (OR=1,98). Conclusions. La prevalença d’aneurismes en homes de 65-74 anys en el nostre medi és comparable a la de països amb alta prevalença de malaltia cardiovascular, i relacionada amb el consum de tabac, al igual que la ectàsia.El consum de tabac, el diagnòstic d’infart de miocardi i una major talla s’associen a la detecció d’AAA, i l’hàbit tabàquic, la HTA i l’obesitat abdominal a la presència d’ectàsia. / Objective The primary end-point is to estimate the prevalence of abdominal aortic aneurysms in men aged 65-74 years in our area. The secondary end-points are to estimate the prevalence of ectasic aorta (maximum diameter 25-29 mm), to identify the risk factors associated with abdominal aortic aneurysms and ectasia and determine the possible relationship between categories of diameter and mortality. Methods Type of study. Cross-sectional prevalence study and cohort follow-up. Target population. Men aged 65-74 years belonging to the healthcare centers of the Primary Healthcare Service in L’Hospitalet (Barcelona) with a total population of 261,310 individuals (2005). Sample size. With a population of 12,122 men aged 65-74 years, an expected AAA prevalence of 6%, and a ± 2% accuracy of estimation, the calculated sample size was of at least 542 plus 30% as no response / loss to follow-up. Sample selection. Simple random sampling from the list of men aged between 65 and 74 attached to the Primary Healthcare centers of L’Hospitalet. Exclusion criteria: disease with life expectancy of less than one year, limited quality of life, previous diagnosis of AAA or aortic-femoral surgery, non- Caucasian. Anthropomorphic data. - Personal and family history: heart disease, stroke, peripheral vascular disease and abdominal aortic aneurysm. - Cardiovascular risk factors (smoking, diabetes mellitus, hypertension, dyslipidemia, obesity) based on clinical examination and clinical record. - Physical examination: blood pressure, weight, height and abdominal circumference. - Blood tests: blood count, fibrinogen, total cholesterol, HDL, LDL, triglycerides, glucose, HbA1c, creatinine, urates. - Ultrasound of the abdominal aorta: maximum diameter of the infrarenal abdominal aorta. Statistical analysis. - Descriptive analysis of all variables, and estimate of the prevalence of AAA and its 95% confidence interval. - Bivariate analysis to identify variables related to the presence of aneurysm (yes/no) and the different categories of aortic diameter (normal, ectasia, aneurysm). - Logistic regression analysis to identify predictive variables for the presence or absence of aneurysm and ectasia (normal versus ectasia). - Kaplan-Meier survival analysis was applied to the three groups defined by aortic diameter (normal, ectasia, aneurysm). Results. 651 individuals were included. Average response rate 67%. Prevalent cardiovascular risk factors: hypertension 53.3%, DM 24.5%, dyslipidemia 45.3%, obesity 31.6%, active smokers 18.3%. Prevalence of aneurysm: 2.30% (95% CI 1.30 to 3.77). Significant variables in the regression model: tobacco (OR 10-20 cig/d = 20.4, OR> 20 cig/d = 15.8), diagnosis of myocardial infarction (OR = 5.1) and height above 165 cm (OR = 3.4). Prevalence of ectasia 6.80% (95% CI 4.92 to 9.11). Significant variables in the regression model: smoking (smoker OR = 5.85, former smoker OR = 1.85), diagnosis of hypertension (OR = 2.15) and abdominal obesity (OR=1.98). Conclusions. The prevalence of abdominal aortic aneurysms in men aged 65- 74 years in our area is similar to the countries with high prevalence of cardiovascular disease and is related to smoking, like the ectasia Tobacco, diagnosis of myocardial infarction, and height are associated with AAA, whereas smoking, hypertension and abdominal obesity are associated with the presence of ectasia.