A consecuencia de la elevada versatilidad de sus propiedades, los tensioactivos pueden encontrase en diferentes productos de uso cotidiano, pero su posible toxicidad y falta de degradabilidad hacen que se les considere como agentes contaminantes para el medio ambiente. Por esta razón, en los últimos años, los biotensioactivos (BT) han atraído mucho la atención como una alternativa a los tensioactivos sintetizados químicamente debido principalmente a su alta biode-grabilidad y baja toxicidad. A estas propiedades remarcables se suma su posible producción a partir de materiales de desecho. El objetivo principal de la presente tesis doctoral es la producción de nuevos tensioactivos de origen bacteriano y su caracterización. La cepa 6.2S, aislada de suelos volcánicos e identificada como Sphingobacterium detergens sp. nov., es el primer microorganismo de este género descrito como productor de biotensioactivos. Después de 48 h de cultivo en el medio optimizado MCA se obtienen 466 mg/L de extracto crudo gracias al empleo de diferentes estrategias de cultivo (alimentación y control del pH) junto con la optimización de la extracción, lo que permitió aumentar la producción 7 veces con respecto al medio de crecimiento inicial (S-MSM). S. detergens produce una mezcla de compuestos con actividad superficial, tales como fosfolípidos, lípidos nitrogenados y glicolípidos. La mezcla de biotensioactivos producida por este microorganismo presenta una CAC de 2,05 g/L, una CMC de 4,9 g/L y tiene la capacidad de reducir marcadamente la tensión superficial a valores de 22 mN/m, siendo este valor el más bajo descrito en biotensioactivos. Después de una purificación realizada al extracto orgánico, se obtuvieron las fracciones A y B. La fracción A (40% del extracto orgánico) está formada por una mezcla de fosfolípidos, siendo la fosfatidiletanolamina el más abundante, reduce la tensión superficial a 33 mN/m y presenta una CMC de 0,18 g/L. La fracción B (60% del extracto orgánico) está formada por una mezcla de lípidos nitrogenados, es capaz de reducir la tensión superficial a 23 mN/m, presenta una CAC de 2,7 g/L y una CMC de 6,3 g/L. Además la mezcla de tensioactivos presentó estabilidad térmica, capacidad emulsionante y mayor eficiencia a pH ácido. Un estudio más detallado sobre las propiedades fisicoquímicas de la mezcla de BT, ha indicado que al aumentar la fuerza iónica, la CMC del extracto completo desciende a pH 3, mientras que a pH 7 la CMC no se ve afectada, indicando el carácter aniónico del BT. Además se observó que tanto la fracción completa como la fracción A forman bicapas en solución acuosa, con 5 nm de espesor y con un núcleo hidrofóbico de 1,5 nm, que puede corresponder a cadenas hidrocarbonadas (C14-18) interdigitadas. Por otro lado, el potencial Z es independiente del la concentración del biotensioactivo, obteniéndose un valor promedio de -57±9 mv. A concen-traciones inferiores a 12 g/L, el diámetro de partícula medido del extracto completo y de la fracción B es independiente de la concentración, indicando la presencia de vesículas estables. El pH presenta un efecto sobre el potencial Z y el diámetro de partícula tanto de la fracción completa como de las fracciones A y B. A pHs ácidos (3-1,5) el potencial Z tiende a neutralizarse y el diámetro de partícula a aumentar su tamaño. Finalmente el extracto orgánico producido por S. detergens presentó interesantes propiedades biológicas. La fracción B induce un 83% de hemólisis en hematíes de conejo, mientras que la fracción A un 100% de hemólisis, con una tasa de hemólisis 115 veces superior que la fracción B. La fracción B es mucho menos citotóxica que la fracción A y ambas presentan menor toxicidad que el SDS en fibroblastos y queratinocitos, indicando una baja irritabilidad dérmica. Por último la fracción A (0,2 g/L) y la fracción B (1,5 g/L) inducen la apoptosis en el 44% y en el 75% de las células cancerígenas Caco-2. / As a consequence of their high versatility, surfactants constitute large-scale production chemicals and the demand for them is expected to rise rapidly over the next few years. With the increasing importance of environmental acceptability, biosurfactants (BS) have attracted attention as alternatives to chemically synthesized surfactants, due to their biodegradability, lack of toxicity and availability from waste products. The aim of the present study was the production and characterization of new bacterial biosurfactants. Strain 6.2S, identified as Sphingobacterium detergens, was isolated from soil and was selected on the basis of its capacity to decrease surface tension. After 48 h culture in the optimized medium (MCA-lio) for BS production, 3.8 mg/mL of protein and 400 mg/L crude extract were obtained. With medium MCA, the production was increased six times from initial production. The crude extract obtained strongly reduced surface tension (22mN/m at 10 g/L), producing one of the lowest values recorded for a microorganism-produced surfactant. The BS was thermostable and surface activity improve at low pH. Chromatographic fractioning of the crude BS produced two distinct fractions. Fraction A, a phospholipids mixture, reduce surface tension to 33 mN/m and presented a CMC of 0.18 g/L. Fraction B was a mixture of lipopeptides and at least one glycolipids, reduced surface tension to 23 mN/m. The surface tension-concentration curve showed two plateaux, the first of which can be attributed to a critical aggregation concentration of the biosurfactant with a protein (2.7 g/L) and the second to the true CMC in water (6.3 g/L).

Les cèl·lules de leucèmia limfocítica crònica (LLC) en sang perifèrica presenten una resistència anòmala a la inducció d'apoptosi, i reben senyals del microentorn cel·lular que afavoreixen la seva supervivència. En un gran percentatge de malalts no s'aconsegueix controlar la malaltia amb les teràpies convencionals, i en molts altres apareixen recaigudes i resistències al tractament, sobretot degudes a alteracions en la via de p53. A més, la majoria de tractaments no són selectius per les cèl·lules tumorals, provocant problemes d'immunosupressió. Per tant, és necessari identificar nous agents amb toxicitat selectiva per les cèl·lules B malignes, que utilitzin mecanismes d'acció diferents als coneguts i que sobrepassin la via de p53.En aquesta tesi doctoral ens vam plantejar estudiar una de les vies de supervivència més alterades en càncer, i que ja havia demostrat que jugava un paper en la supervivència de les cèl·lules de LLC. Així, l'objectiu d'aquesta tesi ha estat caracteritzar la xarxa de PKC/PI3K/Akt, i els efectes de la seva inhibició en les cèl·lules de LLC.En primer lloc, hem comprovat que existeixen dues vies de senyalització convergents en les cèl·lules de LLC. La primera, dependent de PI3K, present de manera basal en les cèl·lules de LLC i activada per factors de supervivència com la IL-4 i el SDF-1alfa; i una segona, dependent de PKC, també present de manera basal en les cèl·lules de LLC i activada per PMA. En aquesta via, PKCbeta juga un paper important en la fosforilació i activació d'Akt.Hem comprovat com la inhibició de la via, amb inhibidors generals de PKC (Bis I), de PI3K, generals (LY294002 i wortmanina) o selectius de les isoformes de classe I, o d'Akt (Akti-1/2 i A-443654), indueix apoptosi en les cèl·lules de LLC. Aquesta inducció de mort cel·lular es dóna inclús en presència de senyals de supervivència (IL-4, SDF-1alfa, PMA) i en pacients amb delecions 17p o mutacions en p53. Això confirma que aquesta via juga un paper clau en la supervivència de les cèl·lules leucèmiques de LLC.A més, les cèl·lules B de LLC són més sensibles a la inhibició d'aquesta via que les cèl·lules T normals, i en alguns casos, inclús que les cèl·lules B normals (com en el cas del tractament amb Akt1-1/2). Aquesta "addició oncogènica" de les cèl·lules tumorals a la via de PI3K/Akt, ja s'ha descrit en altres càncers, on s'ha demostrat que les teràpies contra PI3K/Akt indueixen més mort cel·lular en les cèl·lules amb més activitat de la via, com són les cèl·lules tumorals. Així, una vegada més, comprovem que la via d'Akt és d'especial importància per aquestes cèl·lules leucèmiques, i que la seva inhibició és d'especial interès per aconseguir noves teràpies més selectives, que evitin els efectes secundaris immunosupressors.En conjunt, els resultats obtinguts en aquesta tesi doctoral aporten nous coneixements sobre les vies de supervivència i d'inducció d'apoptosi de les cèl·lules de LLC, i demostren que la inhibició de la via PKC/PI3K/Akt és una prometedora via d'intervenció terapèutica pel tractament de la LLC. / CLL cells from peripheral blood receive signals from the microenvironment that supports their survival and present an anomalous resistance to the induction of apoptosis. One of the survival pathways that have been described to contribute to CLL cells survival is PKC/PI3K/Akt pathway. A high number of patients are resistant to the current therapies, and most of the treatments are not selective for tumoral cells. Thus, new compounds with a different mechanism of action are needed. The main goal of this thesis has been to characterize the PKC/PI3K/Akt pathway, and the effects of its inhibition in CLL cells.First, we proved that CLL cells have two convergent signal transduction pathways to phosphorylate and activate Akt. The first pathway is PI3K-dependent and corresponds to the classical PI3K-Akt pathway described in most models. The second pathway depends on PKCβ, is independent of PI3K, and contributes to the basal-constitutive Akt activity present in B-CLL cells. By using general and specific PKC, PI3K and Akt inhibitors we confirmed that the inhibition of this pathway induces apoptosis in CLL cells. This apoptosis is observed even in the presence of survival pathways and in patients with alterations in p53. We found that B cells from CLL samples were more sensitive to the inhibition of this pathway than T cells from CLL samples, and B or T cells from healthy donors. Most of the current drugs induce apoptosis equally in both B and T cells, leading to immunosuppression. Thus, the differential effect of these inhibitors in B and T lymphocytes is of interest. In conclusion, the results presented in this thesis contribute to increase the knowledge on the survival pathways and the regulation of apoptosis in CLL cells, and suggest that inhibition of PKC/PI3K/Akt might be a new therapeutic option for CLL therapy.

La teoría del desarrollo y del aprendizaje que ha fundamentado nuestra investigación es la socio-histórica, cuyo representante más destacado es Vygotsky. Los autores que defienden las teorías socio-funcionales e interactivas del desarrollo de la comunicación y el lenguaje postulan que las características de las interacciones que se dan entre las madres y sus hijos y la actividad comunicativa y lingüística que ponen en marcha constituyen un factor explicativo fundamental del desarrollo de la comunicación y el lenguaje de los niños. La cuestión es si las interacciones que se dan entre madres y niños con retraso presentan las mismas características que las que se dan entre madres y niños de desarrollo normal, y lo que es más importante, qué efectos tienen estas características sobre el desarrollo de la comunicación y el lenguaje de los niños. La respuesta que los resultados de algunas investigaciones dan a esta pregunta es que las interacciones tienen algunas características diferenciales. Parece que la presencia del niño con déficit puede influir negativamente en la forma de actuar de la madre, contribuyendo a un estilo de interacción con una calidad que en la mayoría de ocasiones es mejorable. Este tipo de conclusiones han dado un impulso importante a un tipo de intervenciones llamadas naturalistas, que se caracterizan por tener lugar en un contexto natural para el niño y por estar centradas en una actividad cotidiana, como el juego, la conversación o el baño. Durante estas interacciones el adulto utiliza estrategias naturalistas como seguir la iniciativa del niño u organizar el ambiente, como un conjunto de ayudas para mejorar su desarrollo comunicativo y lingüístico. Los objetivos de esta investigación son: 1) Mejorar los conocimientos actuales sobre el tipo de contexto lingüístico que rodea a los niños con retraso mental. Ello implica observar, identificar y analizar los recursos explícitos e implícitos que las madres y otros adultos ponen en juego para optimizar el desarrollo de la comunicación y el lenguaje del niño con retraso mental 2) Analizar y describir, por medio de la observación sistemática y el asesoramiento continuado a las familias, procesos de interacción que conducen al desarrollo de habilidades comunicativas y lingüísticas; 3) Diseñar criterios e instrumentos de evaluación de la calidad de los contextos comunicativos y lingüísticos que rodean a los niños con retraso mental. Para ello consideramos necesario proponer y poner a prueba categorías que permitan evaluar hasta qué punto las interacciones familiares, especialmente las lingüísticas, son las más apropiadas en cada caso para optimizar el desarrollo de la comunicación y el lenguaje en los niños con retraso mental; 4) Mejorar la calidad de la interacción comunicativa y lingüística entre las madres y sus hijos a través del diseño y la aplicación de estrategias de asesoramiento a las familias de niños Con retraso mental, para así optimizar el desarrollo de la comunicación y el lenguaje de los niños. / The research is situated in a socio-historical standpoint. That is to say, we approach the study of language and communication development focusing on the social and interpersonal processes as well as those factors involved in language acquisition.Previous studies on the interactions between adults and delayed children support the hypothesis that the intervention addressed to improve the adults' interactive style in their relation with delayed children is both possible and necessary. Along this approach, there are several naturalistic intervention programs available. Our research presents the results of the implementation of a naturalistic intervention with four mothers and their Down's syndrome children in order to help the former enhance the quality of their communicational and linguistic interaction. In the first session subjects were 3;2, 4;8, 6;5 and 7;8. Both, the age of their global development (range: 2,6-3,0) and the age of their language development (range 1;6-3;0) was considered homogeneous.The first research objective was to analyze the interaction processes that help children learn language. The second objective was to implement a naturalistic intervention with mothers aimed as improving the quality of the interactions with their children. The third objective was to reveal and analyze the changes in the style of the mothers involved in the intervention, according with three main areas: 1) Communication and conversation management, 2) Input adjustments and adaptations, and 3) Educational strategies. The fourth and last objective was to analyze the changes in the communications and linguistic competence of the children after the intervention. The qualitative and quantitative analysis showed several changes in some aspects of the mother's style when interacting with their children (i.e. more balanced turn density; decrease of the directiveness; increase in the use of expansions, interpretations and imitations, etc.) This seems to explain, in part, the improvement of children's communicative and linguistic competence (i.e. increases in the frequency of vocalizations, initiations, utterances, mean length of utterances, etc.) during the interactions with their mothers.

Des d'una perspectiva sociocultural i pragmàtica del desenvolupament, la comunicació i el llenguatge s'expliquen a partir de la interdependència entre les capacitats cognitives i d'aprenentatge de l'infant i les ajudes i oportunitats que aporta l'entorn sociocultural. La investigació realitzada va tindre com a principal objectiu analitzar mitjançant la metodologia observacional els intercanvis comunicatius i lingüístics que es produeixen entre díades mare-infant durant el segon semestre de vida, per tal d'identificar patrons comportamentals estables i les seues característiques en díades adult-infant.Es va realitzar un disseny d'estudi de casos avaluatiu de baixa intensitat LAG-LOG tot aplicant-lo al context natural. Els participants experimentals van estar quatre díades mare-infant de desenvolupament normal, les edats d'aquests últims oscil.laven entre 6 i 9 mesos d'edat quan es van començar les gravacions. Com a instrument de registre es va elaborar un format de camp amb un total de nou eixos com ara, Estat emocional, Postura, Participació en la comunicació i Producció comunicativa, referits als infants i Manifestacions emocionals, Estratègies de gestió comunicativa, Recursos comunicatius emprats, Contingut del llenguatge i Estratègies impulsores del desenvolupament de la comunicació i el llenguatge, pertanyents a les mares. Aquests eixos van agrupar tot un seguit d'unitats comportamentals amb diferents nivells de concreció. El programa informàtic d'anàlisi de la interacción GSEQ de Bakeman i Quera*, ens va permetre en l'anàlisi més molecular identificar patrons interactius i valorar la seua conformació com ara, l'actuació contingent de les díades o la pressa d'iniciativa dels infants. L'anàlisi més molar, va fer emergir patrons interactius comunicatius i lingüístics on les mares utilitzen estratègies com la sobreinterpretació o la imitació i, els infants, van augmentant la freqüència del seu comportament verbal. *Bakeman, R. i Quera, V. (1995). Analysing interaction: Sequential analysis with SDIS and GSEQ. New York: Cambridge University Press. (Ed. cast.: Análisis de la interacción: Análisis secuencial con SDIS y GSEQ. Madrid: Ra-Ma, 1996).En acabar, l'anàlisi global va fer explícit que una agrupación d'unitats d'observació facilita el procés per la correspondència entre els resultats. És a dir, l'anàlisi d'un nombre inferior d'unitats formades per la reagrupació de diferents comportaments ens ha permet obtindre els mateixos resultats esmentats als anteriors nivells.A partir d'aquests resultats i en un primer intent de definir la qualitat interactiva a partir de la conformació dels patrons interactius, s'estableix una classificació que va des d'una interacción comunicativa i lingüística Óptima fins a Desajustada passant per l'Eficaç i la Correcta. / "The systematic observation of early interaction:Communicative and linguistic exchanges in mother-baby dyads".TEXT:From a socio-cultural and pragmatic point of view, communication and language are explained assuming the interdependence between child's cognitive and learning abilities and the help or chances arising in the socio-cultural environment. The research made aimed to analyse communicative and linguistic exchanges by observation method, in pairs mother-child in the second six months of life. This was done in order to identify balanced behaviour models and their features as adult-child pairs.An evaluative design of low intensity for the study of cases was carried out, LAG-LOG, and it was applied to natural context. The experimental participants were four mother-child pairs with normal development between 6 and 9 months of age. The reading instrument was a field format with nine axes such as: Position or Communicative Production referred to children,(.) Communicative Achievement Strategies, Communicative Resources Used or Strategies promoting communication and language development, belonging to mothers among others.Bakeman and Quera's* computer program to analyse interaction, GSEQ, allowed us to identify interactive models, in a more molecular analysis, and to value their shape such as contingent intervention of pairs or children's turn-taking. A more molar analysis gave rise to communicative and linguistic interactive models where mothers used strategies like over interpretation or imitation, and children increased their verbal behaviour frequency. In order to finish, the global analysis made clear that putting together observation units makes easy the process for the connection between results. That is, the analysis of a lower number of units, made up to regroup different behaviours, let us achieve the same results mentioned in the previous levels.Starting from these results and at a first attempt to define the interactive quality from interactive models shape, it is established a classification which ranges from a communicative and linguistic Optimum Interaction to a Wrong One going past the Efficient and Right Ones.

La resposta d'anticossos a la vacuna conjugada de l'H.influenzae tipus b (Hib) es va estudiar en 59 voluntaris sans (edat mitjana: 32 anys) i en 22 pacients amb immunodeficiència humoralknown (edat mitjana: 32 anys) per determinar la seva utilitat en el diagnòstic de dèficit de producció d'anticossos. Vint dels sans i 9 dels pacients van ser també immunitzats amb la vacuna del pneumococ. La mesura dels anticossos específics sèrics es va realitzar per tècnica d'ELISA. to Hib capsular polysaccharideLa resposta a les vacunes es va definir utilitzant el límit inferior de l'interval de probabilitat del 90%, dues cues, dels nivells d'anticossos específics post-immunització de la població sana. El valor d'anticossos específics mínim a incrementar per considerar un individu responedor va ser de 2,28 g/ml per la vacuna de l'Hib i 395 U/ml per la del pneumococ. Amb aquest criteri el 85% (50/59) dels sans van respondre amb la IgG específica contra l'Hib i el 75% (15/20) amb la IgG contra el pneumococ. Tots els sans que van rebre les dues vacunes van respondre al menys a una d'elles. Cap dels pacients amb immunodeficiències no va respondre a cap d'elles. L'avaluació de la resposta d'anticossos contra la vacuna del pneumococ i l'Hib pot facilitar el diagnòstic d'immunodeficiències primàries de tipus humoral i la indicació de tractament amb immunoglobulines. Per investigar si el dèficit d'anticossos amb nivells d'IgG normal s'associa a bronquièctasis, es va estudiar la resposta d'anticossos contra la vacuna polisacàrida del pneumococ i la conjugada de l'Hib en pacients amb bronquièctasis d'etiologia no coneguda, valorats ambulatoriament durant un període de 7 anys. El dèficit de producció d'anticossos es va definir com la manca de resposta a les dues vacunes. 107 pacients van ser inclosos en l'estudi (edat mitjana: 46.3 anys). El dèficit de producció d'anticossos es va diagnosticar en 12 pacients (11%); aquests pacients van presentar una major incidència d'otitis mitjana, nivells baixos d'IgG2 i nivells basals d'anticossos contra S.pneumoniae i Hib inferiors. El dèficit de producció d'anticossos amb IgG normal pot associar-se a bronquièctasis i hauria de valorar-se en pacients amb bronquièctasis d'etiologia no coneguda, especialment en pacients amb antecedents d'otitis mitjana, nivells baixos d'IgG2 i nivells baixos d'anticossos específics. La progressió de l'afectació pulmonar és l'alteració més freqüent en pacients amb immunodeficiència comuna variable (ICV). La dosi més eficaç i els paràmetres per avaluar-ne l'eficàcia no han estat ben establerts. Es va estudiar l'evolució de l'afectació pulmonar de 24 pacients amb ICV que van iniciar tractament amb immunoglobulines intravenoses (IVIG) amb dosis necessàries per mantenir uns nivells estables d'IgG superiors a 600 mg/dl. La dosi d'IVIG, els nivells sèrics d'IgG, la incidència d'infeccions bacterianes, proves de funció respiratòria (PFR) i TACAR de tòrax es van monitoritzar durant 2 anys. Es va determinar la variabilitat de la dosi d'IVIG (205 - 372 mg/kg/21 dies) per obtenir els nivells d'IgG establerts. Els pacients amb malaltia pulmonar crònica (MPC) van requerir dosis superiors d'immunoglobulines (p = 0.045). Durant el tractament es va observar una disminució significativa del número d'infeccions greus i lleus. No es van observar canvis en les PFR ni en la puntuació de la TACAR en pacients sense MPC, però van millorar en pacients amb MPC. Un increment de la puntuació de la TACAR es va detectar en dos pacients sense evidència d'alteració en l'estat clínic ni en les PFR. El mantenir nivells residuals d'IgG superiors a 600 mg/ml pot ajudar a evitar la progressió de l'afectació pulmonar en pacients amb ICV. Les manifestacions clíniques, les PFR i la TACAR de tòrax, al menys cada dos anys són aconsellables per detectar la progressió de l'afectació pulmonar. / Antibody response to an H.influenzae type b (Hib) conjugated vaccine was studied in 59 healthy adults (mean age: 32 yr) and 22 patients with knownhumoral immunodeficiencies (mean age: 32 yr) to determine its usefulness in the diagnosis of defective antibody formation. Twenty of the healthy adults and 9 of the patients were also immunized withPNU-Immune 23 a pneumococcal vaccine. Serum specific antibodies were measured by ELISAto Hib capsular polysaccharide. Adequate response to both vaccines was defined using the lower limit of the two-tailed 90% probability interval of postimmunization specific IgG of the healthy adults. By using this cutoff, responders were considered to be those with an absolute increase in anti-Hib IgG titers higher than 2.28 g/ml, and in anti-S.pneumoniae IgG higher than 395 arbitrary units/ml. With these criteria, 85% (50/59) of the healthy adults responded with anti-Hib IgG and 75% (15/20) with anti-pneumococcal IgG. All healthy adults receiving both vaccines responded to at least one. None of the patients with humoral immunodeficiencies responded to either vaccine. Evaluation of the antibody response to both the Hib and pneumococcal vaccines may facilitate the diagnosis of humoral immunodeficiency and selection of patients to receive immunoglobulin therapy. To ascertain whether antibody production deficiency with normal IgG levels is associated with bronchiectasis, antibody response to a pneumococcal unconjugate vaccine and an Hib conjugate vaccine was studied in all adult patients with bronchiectasis of unknown etiology that were assessed in our chest outpatient clinic from January 1994 to October 2001. Antibody production deficiency was defined as a failure to respond to either vaccine. 107 patients were included in the study (mean age: 46.3 years). Antibody production deficiency was diagnosed in 12 patients (11%). A significantly higher incidence of otitis media, lower serum IgG2 subclass levels, and lower preimmunization antibody levels to S.pneumoniae and Hib were observed in patients with antibody production deficiency. Antibody production deficiency with normal IgG levels may be associated with bronchiectasis, making it advisable to evaluate the antibody response to both the H.influenzae and pneumococcal vaccines in patients with bronchiectasis of unknown etiology, particularly in those with a history of otitis media, low IgG2 subclass levels and low levels of baseline specific antibodies. Lung damage progression is the most frequent condition in patients with common variable immunodeficiency (CVID). Appropriate immunoglobulin dose adjustments and follow-up guidelines to evaluate this have not been well established. To assess the evolution of lung damage once stable residual serum levels of IgG over 600 mg/dl had been achieved, a prospective study was conducted in 24 adult patients with CVID, with no previous intravenous immunoglobulin (IVIG) treatment. IVIG dose, total serum IgG level, bacterial infection rate, pulmonary function tests (PFTs) and high resolution computed tomography (HRCT) of the thorax were monitored over two years. IVIG dose variability (205 - 372 mg/kg/21 days) to obtain the required serum IgG levels was determined. Patients with chronic pulmonary disease (CPD) needed higher doses than those without CPD (p = 0.045). A significant reduction in severe and mild infections/patient-year was observed during treatment. Overall, there were no changes in PFTs and HRCT scores in patients without CPD, but both improved in patients with CPD. An increase of over 15% in overall HRCT score was detected in two patients without evidence of impairment in either clinical status or PFT values. Residual levels of total IgG over 600 mg/dl may help prevent progression of lung damage in patients with CVID. Levels of IgG, clinical manifestations and PFTs seem sufficient for routine follow-up. HRCT of the thorax, at least biennially, may help to identify patients in whom lung injury is progressing even though they may remain symptom-free and with stable PFTs.

Conceptualitzar i comprendre les formes d'acció col·lectiva és una de les preocupacions històriques del pensament social. Bona prova d'això és l'estens historial de disputes i polèmiques que recorre la llarga història del pensament social sobre aquests fenòmens socials, un fet que, d'altra banda, posa de manifest la dificultat que les ciències socials tenen, i han tingut, a l'hora de definir, explicar i acotar un fenomen tan efímer i liminal com aquest. En aquest context, proposo discutir les implicacions que un enfocament STS pot tenir per l'anàlisi de l'acció col·lectiva contemporània. La idea central que desenvolupa aquesta tesi sosté que el bagatge conceptual i metodològic que aporta la Teoria de l'Actor-Xarxa (ANT), i la seva plasmació en el que s'ha vingut a denominar el gir simètric en les ciències socials, esdevé un recurs fonamental per renovar i enriquir l'anàlisi de l'acció col·lectiva. Per a comprovar-ho recullo dues de les seves principals aportacions: la seva comprensió alternativa de l'acció social (per explicar l'acció social convé deixar de banda la preocupació exclusiva per les relacions socials i prendre en consideració als actants no humans així com els procediments tècnics en el que aquests estan involucrats. L'acció apareix així com un efecte emergent d'aquestes associacions heterogènies) i la seva original definició d'allò col·lectiu (allò col·lectiu és bàsicament un agregat d'humans i no humans, sense fronteres predefinides d'antuvi, només el producte relacional que crea el compromís precari i constant entre elements heterogenis). Ambdues aportacions, afirmo, permeten obrir una interessant discussió sobre l'agència i sobre la possibilitat d'articular una nova teoria de l'acció col·lectiva que, a diferència de les tradicions dominants, contempli i assumeixi la condició heterogènia i relacional de tot actor social, i per tant, assumeixi també que tota acció social és l'efecte emergent, el producte interactiu, dels esmentats col·lectius híbrids en acció. Per exemplificar la fertilitat d'aquest apropament, en centro en l'anàlisi del desastre ecològic ocorregut al Parc Nacional de Doñana (1998). L'anàlisi de l'actuació dels grups ecologistes en aquest vessament mostra que aquests enrolaren i mobilitzaren entitats humanes i no humanes per resignificar el contingut de l'activitat política i teixir una globalitat que resistís als intents de localització que operaven sobre el desastre. En aquest sentit, podem afirmar que la seva actuació va ser completament depenent d'articulacions entre entitats humanes i no humanes. Rius, dunes, ocells i excavadores, elements fins ara desconsiderats per les ciències socials, es convertiren en elements claus per l'articulació de la protesta, decisius en la redefinició del que succeí, imprescindibles en la reivindicació de determinades polítiques de futur per a la zona afectada. / Conceptualizar y comprender las formas de acción colectiva es una de las preocupaciones históricas del pensamiento social. Buena prueba de esto es el extenso historial de disputas y de polémicas que recorre la larga historia del pensamiento acerca de estos fenómenos sociales, lo cual, por otra parte, pone de manifiesto la dificultad que las ciencias sociales tienen, y han tenido, a la hora de definir, explicar y acotar un fenómeno tan efímero y liminal como éste. En este contexto, propongo discutir las implicaciones que un enfoque STS puede tener para el análisis de la acción colectiva contemporánea. La hipótesis central que desarrolla esta tesis sostiene que el bagaje conceptual y metodológico que aporta la Teoría del Actor-Red (ANT), y su plasmación en lo que se ha dado en llamar el giro simétrico en las ciencias sociales, deviene un recurso fundamental para renovar y enriquecer el análisis de la acción colectiva. Para ello recojo dos sus principales aportaciones: su comprensión alternativa de la acción social (para explicar lo social, hay que dejar de lado la preocupación exclusiva por las relaciones sociales y tomar en consideración a los actantes no humanos, así como a los procedimientos técnicos en los que éstos están involucrados. La acción aparece así como un efecto emergente de tales asociaciones heterogéneas) y su original definición de lo "colectivo" (lo colectivo es básicamente un agregado de humanos y no-humanos, sin fronteras dadas de antemano, sólo el producto relacional que crea el compromiso precario y constante entre elementos heterogéneos). Ambas aportaciones, afirmo, permiten abrir una interesante discusión sobre la agencia y sobre la posibilidad de articular una nueva teoría de la acción colectiva que, a diferencia de las tradiciones dominantes, contemple y asuma la condición heterogénea y relacional de todo actor social y, por lo tanto, asuma también que toda acción social es el efecto emergente, el producto interactivo, de dichos colectivos híbridos en acción. Para ejemplificar la fertilidad de este acercamiento, centro mi análisis del desastre ecológico acaecido en el Parque de Doñana (1998). Tal y como se desprende de mi lectura de los acontecimientos, la acción de los grupos ecologistas movilizó y enroló entidades humanas y no-humanas para resignificar el contenido de la actividad política y tejer una globalidad que resistiera los intentos de localización que operaron sobre el desastre. El análisis de la actuación de los grupos ecologistas en el vertido tóxico de Aznalcóllar mostrará, en este sentido, que su actuación fue completamente dependiente de articulaciones entre entidades humanas y no humanas. Ríos, dunas, pájaros y excavadoras, elementos hasta ahora desconsiderados por las ciencias sociales, fueron elementos claves para la articulación de la protesta, decisivos en la redefinición de lo ocurrido, imprescindibles en la reivindicación de determinadas políticas de futuro para la zona afectada. / Conceptualising and understanding forms of collective action is one of the historic preoccupations of social thought. Good evidence of this can be found in the long line of disputes and polemics that runs through the history of thought about these social phenomena. It shows the difficulty social sciences have faced, and continue to face, when it comes to defining, explaining and delineating a phenomena as ephemeral and liminal as this one. In this context, I propose that a discussion of the implications an STS focus could have for the analysis of contemporary collective action. The main hypothesis I develop states that the conceptual and methodological baggage that goes with the Actor-Network theory (ANT), and its shaping into what has been called the 'symmetrical turn' in the social sciences, become a fundamental resource for renewing and enriching the analysis of collective action. For this, I will bring together two main contributions: its alternative understanding of social action (to explain the social it is necessary to leave the exclusive concern with social relations aside and take into account the non-human actors, such as the technical procedures in which they are involved); and its original definition of the "collective" (the collective is basically an aggregate of humans and non-humans, without predefined borders, it is just the relational product created by the constant and precarious commitment between heterogeneous elements). Both contributions, I affirm, allow the opening of an interesting discussion about agency and the possibility of articulating a new theory of collective action that differs from the dominant traditions in that it considers and assumes the heterogeneous and relational character of all social actors, and, as such, it also assumes that all social action is the emergent effect, the interactive product of those hybrid collectives in action. To give an example of the fertility of this approach, I focus on an analysis of the ecological disaster that occurred in Doñana National Park, in Spain. As will emerge from my reading of the events, the action of environmentalist groups mobilised and enlisted human and non-human entities to resignify the content of the political activity and weave a globality that was to resist the attempts at localising the disaster operation. An analysis of the actions of environmentalist groups around the Aznalcóllar dumping of toxic waste will demonstrate that their actions were completely dependent on articulations between human and non-human entities. Rivers, dunes, birds and diggers, elements that until now have not been considered by social scientists, were key to the articulation of the protest, decisive for the redefinition of what occurred, vital to pushing the demand for certain future policies for the affected area.

En la presente tesis se analiza la evolución del concepto Calidad de Vida Laboral (CVL) y cómo se puede potenciar conjuntamente con la Eficacia Organizacional (EFO), en términos de desempeño laboral. Para ello fueron realizadas dos investigaciones empíricas originales, en el sector bancario oficial brasileño en los años 2004 y 2006.En el primer estudio, mediante el análisis de contenido y factorial exploratorio, se verifica los aspectos de la CVL más frecuentemente evaluados por investigadores, y los más considerados por 1.322 trabajadores. También se identifican las categorías clásicas y actuales, las similitudes y las diferencias entre la perspectiva de CVL entre investigadores y trabajadores. Se confirma que el concepto de CVL evoluciona en el tiempo según los contextos laborales, los cambios de tecnologías, etc. Estos resultados constituyeron la base conceptual de la definición de CVL propuesta en la presente tesis, así como del instrumento desarrollado para evaluar la percepción de CVL en el segundo estudio empírico. En él se plantean seis hipótesis principales, bajo dos enfoques. El primero explica las relaciones entre la CVL y sus dimensiones constitutivas, proponiendo un índice global de CVL. El segundo enfoque analiza la CVL como variable antecedente de la eficacia de la organización, en dos niveles de análisis, el desempeño individual y desempeño de la sucursal bancaria. Las muestras están formadas por 1.305 trabajadores y por 121 sucursales bancarias, ubicadas en diez provincias de Brasil.Los resultados de los análisis factoriales, correlaciones y regresiones, corroboran la influencia predictiva de la percepción de CVL sobre el desempeño, evidenciando que la CVL añade ventajas para trabajadores y organización. Se confirma que es posible obtener un índice de CVL global y además, se identifica cuales son los factores de la CVL que más aportan al índice global, y cuales son los que más influyen en el desempeño individual y grupal. Se discuten las implicaciones de los hallazgos para la investigación, para directivos, para profesionales de recursos humanos y para la investigación futura. / In this thesis the evolution of concept QWL is analyzed, as well as the question about how this concept can be developed in parallel with the concept of work performance. Thus, an original and empirical research have been performed in the Brazilian official banking sector in the years 2004 and 2006.A first study, through contents analysis and factorial analysis, identifies the aspects most frequently evaluated by researchers about QWL concept and the aspects most important for 1322 workers, including common and actual categories, similarities and differences from diverse point of views of researchers and workers. By through of these procedures, it was confirmed that the QWL concept evolves with the time according to the labor contexts, changes of technologies.These results constitute the conceptual basis for the proposed definition of QWL developed in this thesis as well as for the instrument used to evaluate the perception of the QWL in the second empiric research.In the second investigation six main hypotheses emerged from two main approaches. The first explains the relationship between the QWL and its constitutive dimensions, proposing a global index of QWL. The second approach analyzes the predictive influence of the perception of the QWL on performance, from two levels of analysis: individual performance and offices performance. 1305 workers and 121 bank agencies, located in ten Brazilian provinces, form the samples.Results of the factorial analyses, correlations and regressions, corroborate the predictive influence of the CVL perception on performance, demonstrating that the QWL provides benefits for both, workers and their organizations. It was confirmed that it is possible to obtain a global index of QWL. Moreover, different factors of the QWL that contribute to the global index are identified, and also those that influence the individual and group performance. Finally, implications of these findings for researchers and managers are discussed.

En la actual era del conocimiento, el interés por los activos intangibles, el capital intelectual y el capital humano se ha incrementado. A pesar de ello, los modelos contables, que parten principalmente de la economía y administración de empresas, no muestran un gran interés hacia los aspectos psicológicos y psicosociales del capital humano. Nuestro principal objetivo es conceptualizar los activos intangibles incluidos en el capital humano interno a partir del constructo Calidad de los Procesos y Recursos Humanos. El instrumento Human System Audit (Auditoría del Sistema Humano) fue administrado a una muestra de 1401 empleados del sector sanitario en cuatro países europeos (España, Portugal, Reino Unido y Polonia). La mayoría de dimensiones importantes del comportamiento humano en las organizaciones en el nivel individual (motivación, compromiso, identificación, estrés, burnout y satisfacción) y en el nivel organizativo (clima, participación, dirección, liderazgo y visión compartida) fueron incluidas. Un análisis factorial exploratorio con parcelización de ítems fue aplicado en la muestra española. Las muestras de Polonia, Portugal y Reino Unido fueron usadas para el análisis factorial confirmatorio. El análisis factorial exploratorio identificó dos factores que explicaron el 61.27% de la variancia: (1) Relación persona-organización (RPO) (Variancia explicada = 50.34%), (2) Relación persona-trabajo (RPT) (Variancia explicada = 10.92%). El análisis factorial confirmatorio apoyó la estabilidad transnacional del modelo propuesto. La estructura bidimensional obtenida se asemeja a los modelos de ajuste persona-entorno (Kristof-Marrón, Zimmerman y Johnson, 2005; Piasentina y Chapman, 2006) dentro de la teoría Interaccionista del comportamiento (Chatman, 1989; Lewin, 1951; Muchinsky y Monahan, 1987). El modelo permite a las empresas, no sólo su autoevaluación, sino la comparabilidad con otras empresas incluso en países diferentes. / Human capital has been conceptualized from different perspectives and measured in different ways, but until now there have been no valid instruments available for measuring the psychological variables of human capital in organizations. The aim of this study is to develop and to validate an instrument for the assessment of psychological human capital in organizations. The Human System Audit Questionnaire (HSA), based on the results of empirical studies of the most representative authors of work and organizational psychology, was applied to a sample of 1,401 employees of the health care sector, in four European countries (Spain, Portugal, Poland and United Kingdom). Exploratory and confirmatory factor analyses were carried out. Exploratory analysis, using Spanish sample data, identified two factors: the relationship between employees and their organization, and the relationship between employees and their job. Confirmatory analyses supported the stability of the proposed structure across Polish, Portuguese and British samples. We have developed a valid and reliable questionnaire which, when applied to organizational settings, enables both a better understanding of psychological human capital and provides a parsimonious instrument for assessment.

Amb la fi de comprendre la dinàmica de la infecció pel VIA en aquestes tres espècies aviàries no convencionals, així com la funció epidemiològica que exercirien en un brot interespècie d’IA per tal de definir millors estratègies de vigilància, es van realitzar tres infeccions experimentals, les quals s’han descrit en aquesta tesi. La patogènia de la infecció tant pel VIAAP com pel VIABP es va determinar per a la perdiu roja (Estudi I), la guatlla europea (Estudi II) i el falcó híbrid sacre‐grifó (Estudi III), posant especial èmfasi en la descripció de la malaltia clínica, les lesions macroscòpiques i microscòpiques, i la presència de l’antigen víric als teixits. A més, en aquest treball s’ha descrit el patró d’excreció vírica de cada espècie aviària i cada VIA, i s’ha avaluat la probabilitat d’una eficaç transmissió vírica entre animals. L’Estudi II també representa un estudi comparatiu de la dinàmica d’infecció en dos subtipus diferents de VIABP (H7 i H5). En el cas dels Estudis I i II, es va prestar especial atenció en les plomes com a possible origen de propagació del VIA. A més, a l’Estudi II es va investigar l’aigua com a possible ruta de transmissió. Finalment, a l’Estudi III es va reproduir amb eficiència la infecció natural pel VIA en falcons (és a dir, mitjançant la ingestió de preses infectades) i es va dilucidar per primera vegada en aquesta espècie el patró dels receptors del virus de la grip. A l’Estudi I, les perdius roges infectades pel VIAAP van presentar els primers signes clínics a 3 dies post‐inoculació (dpi); a partir de 4 dpi van començar a morir i a 8 dpi ja no restava cap espècimen viu. Per mitjà d’immunohistoquímica (IHQ) i de PCR quantitativa a temps real (PCRq‐TR), es va confirmar la presència de l’antigen víric en teixits i l’excreció del virus, respectivament, tant en perdius inoculades amb el VIAAP com contactes. No es van observar ni signes clínics ni troballes histopatològiques a les perdius infectades pel VIABP. A més, a algunes perdius inoculades amb el VIABP, només es va detectar l’excreció del virus a curt termini, juntament amb seroconversió. L’Estudi I va posar de manifest que la perdiu roja presenta una elevada susceptibilitat a la soca del VIAAP H7N1 que es va utilitzar, la qual va causar greu malaltia clínica, alta mortalitat i excreció vírica abundant. Per consegüent, aquesta au podria contribuir a la propagació d’un possible brot local del virus. En canvi, els resultats que es van observar pel VIABP H7N9 indicarien que la perdiu roja no és un reservori d’aquest virus. A l’Estudi II, es van observar greus signes neurològics i una taxa de mortalitat del 67 % (H7N1/AP) i del 92 % (H5N1/AP) a les guatlles europees infectades pel VIAAP. Tot i que van aparèixer troballes histopatològiques en ambdós grups infectats pel VIAAP, les guatlles infectades amb VIAAP H5N1 van mostrar una distribució d’antigen víric més àmplia i lesions microscòpiques més intenses. No es va observar afectació clínica o patològica a les guatlles infectades pel VIABP. Pels tres VIA investigats es va demostrar una excreció vírica consistent i de llarg termini i una transmissió efectiva a les guatlles susceptibles. L’aigua va sorgir com a possible ruta de transmissió, i les plomes com a possible font de propagació de VIAAP. L’Estudi II posa en relleu que la guatlla europea pot tenir una funció important en l’epidemiologia de la IA, la qual cosa fa ressaltar la necessitat de conèixer amb més profunditat la seva possible funció com a hoste intermediari en el cas dels virus recombinants d’aus/mamífers. A l’Estudi III, els falcons van mostrar una dinàmica d’infecció similar tot i les diferents rutes d’exposició (és a dir, ruta nasocoanal o a partir de la ingestió de preses infectades), fet que va demostrar l’efectivitat de la ruta d’alimentació in vivo. Els falcons infectats pel VIAAP H5N1 mostraven greus signes neurològics aguts i van morir, o van ser sacrificats, entre 5 i 7 dpi. Mitjançant IHQ i RRT‐PCR es va confirmar la presència de l’antigen víric a diferents teixits. Aquest antigen s’associava normalment a lesions microscòpiques, sobretot a l’encèfal. No es van observar ni signes clínics ni lesions histopatològiques a cap dels falcons infectats pel VIABP H7N2, encara que tots els espècimens havien seroconvertit a 11 dpi. Es va detectar forta presència de receptors aviaris al tracte respiratori superior dels falcons, en concordança amb l’excreció vírica detectada per RRT‐PCR tant als falcons infectats per VIABP com per VIABP. L’Estudi III mostra que falcó híbrid sacre‐grifó presenta elevada susceptibilitat a la infecció pel VIAAP H5N1, tal com s’havia observat prèviament, i que podria jugar un paper rellevant en la propagació tant de VIAAP com de VIABP. Per primera vegada en el cas dels rapinyaries, es va reproduir amb èxit la infecció natural a partir de la ingestió de preses infectades. L’ús d’aus de presa a la falconeria i a centres de recuperació de fauna podria posar en risc rapinyaires de gran valor i humans i, per tant, seria convenient realitzar un seguiment intensiu d’aquesta pràctica. La present tesi posa en relleu la importància d’estudiar la susceptibilitat, la dinàmica d’infecció i la probabilitat de transmissió del VIA en hostes aviaris de la interfície domèstic‐salvatge. Adquirir aquest coneixement és vital per realitzar tasques de vigilància eficaces, desenvolupar mesures preventives adequades i gestionar amb èxit els brots d’IA quan es veuen afectades diferents espècies aviàries. / Avian influenza (AI) has become one of the most important challenges that ever emerged from animal reservoirs. The constant outbreaks detected worldwide in domestic and wild bird species are of concern to the economics of the poultry industry, wildlife conservation, and animal and public health. Susceptibility to AI viruses (AIVs) varies deeply among avian species, as well as their possible role as sentinels, intermediate hosts or reservoirs. To date, several experimental studies and natural infections have assessed the susceptibility of numerous major and minor avian species to diverse highly (HPAIV) and low (LPAIV) pathogenic AIVs. Gallinaceous poultry are considered to be highly susceptible, whereas waterfowl have long been recognized as natural reservoirs. However, scarce information concerning the infection dynamics of AIV in the red‐legged partridge (Alectoris rufa), European quail (Coturnix c. coturnix), and gyr‐saker hybrid falcon (Falco rusticolus x F. cherrug) exist so far. Such non‐conventional avian species may be of great interest in particular geographical regions, including the Iberian Peninsula. These species not only belong to the autochthonous wildlife, but they are also raised (normally within extensive farming systems) for various human benefits, which leads to close contact with both humans and local wildlife. With the aim to understand the dynamics of AIV infection in these three non‐conventional avian species, and their epidemiological role in an interspecies AI outbreak to better define surveillance strategies, three experimental infections were undertaken which have been presented in this dissertation. The pathogenesis of the infection with both LPAIV and HPAIV was determined in the red‐legged partridge (Study I), European quail (Study II), and gyr‐saker hybrid falcon (Study III), with special emphasis on describing the clinical disease, gross and microscopic lesions, together with the presence of viral antigen in tissues. In addition, viral shedding pattern for each avian species and each AIV was defined, and the likelihood of effective viral transmission among birds was assessed. Study II also represents a comparative study of infection dynamics of two different HPAIV subtypes (H7 and H5). In Studies I and II, special attention was paid on feathers as a potential origin of AIV dissemination. Besides, in Study II drinking water was investigated as for being a possible transmission route. Finally, in Study III, the natural AIV infection route in falcons (i.e., by ingestion of infected prey) was efficiently reproduced, and the influenza virus receptors’ pattern in this species was elucidated for the first time. In Study I, HPAIV‐infected red‐legged partridges displayed the first clinical signs at 3 days post‐inoculation (dpi), and mortality started at 4 dpi, reaching 100% at 8 dpi. The presence of viral antigen in tissues and viral shedding were confirmed by immunohistochemistry (IHC) and quantitative real time RT‐PCR (qRRT‐PCR), respectively, in both HPAIV‐inoculated and ‐contact partridges. Neither clinical signs nor histopathological findings were observed in LPAIV‐infected partridges. In addition, only short‐term viral shedding together with seroconversion was detected in some LPAIV‐inoculated partridges. Study I demonstrates that the red‐legged partridge is highly susceptible to the H7N1 HPAIV strain used, causing severe disease, mortality, and abundant viral shedding, and thus, contributing to the spread of a potential local outbreak of this virus. In contrast, our results concerning H7N9 LPAIV suggest that the red‐legged partridge is not a reservoir species for this virus. In Study II, severe neurological signs and mortality rates of 67% (H7N1/HP) and 92% (H5N1/HP) were observed in HPAIV‐infected European quail. Although histopathological findings were present in both HPAIV‐infected groups, H5N1/HP‐quail displayed a broader viral antigen distribution and extent of microscopic lesions. Neither clinical nor pathological involvement was observed in LPAIV‐infected quail. Consistent long‐term viral shedding and effective transmission to naïve quail was demonstrated for the three studied AIVs. Drinking water arose as a possible transmission route and feathers as a potential origin of HPAIV dissemination. Study II demonstrates that European quail may play a major role in AI epidemiology, highlighting the need to further understand its putative role as an intermediate host for avian/mammalian reassortant viruses. In Study III, falcons exhibited similar infection dynamics regardless the different routes of exposure (i.e., nasochoanal route or by ingestion of infected prey), demonstrating the effectiveness of in vivo feeding route. H5N1/HP‐infected falcons died, or were euthanized, between 5–7 dpi after showing acute severe neurological signs. Presence of viral antigen in several tissues was confirmed by IHC and RRT‐PCR, which was generally associated with significant microscopical lesions, mostly in the brain. Neither clinical signs, nor histopathological findings were observed in any of the H7N2/LP­infected falcons, although all of them had seroconverted by 11 dpi. Avian receptors were strongly present in the upper respiratory tract of the falcons, in accordance with the consistent oral viral shedding detected by RRT‐PCR in both H5N1/HP‐and H7N2/LP‐infected falcons. Study III demonstrates that gyr‐saker hybrid falcons are highly susceptible to H5N1/HP virus infection, as previously observed, and that they may play a major role in the spreading of both HPAIV and LPAIV. For the first time in raptors, natural infection by feeding on infected prey was successfully reproduced. The use of avian prey species in falconry husbandry and wildlife rehabilitation facilities could put valuable birds of prey and humans at risk and, therefore, this practice should be closely monitored. The present dissertation highlights the importance of studying the susceptibility, infection dynamics, and transmission likelihood of AIVs in host avian species at the domestic‐wild interface. Such knowledge is crucial to effectively perform surveillance efforts, develop appropriate preventive measures, and successfully manage AI outbreaks when different avian species are involved. La influença aviària (IA) s’ha convertit en un dels reptes més importants que mai hagi sorgit del reservori animal. Els constants brots que s’han detectat arreu del món en aus domèstiques i aus salvatges afecten en gran mesura a l’economia de la indústria avícola, a la conservació de les aus salvatges i a la sanitat animal i pública. El grau de susceptibilitat als virus d’IA (VIA) és extremadament diferent entre les espècies aviàries, igual que succeeix amb la seva possible funció com a sentinelles, hostes intermediaris o reservoris. Fins ara, diversos estudis experimentals i infeccions naturals han avaluat la susceptibilitat de nombroses espècies aviàries menors i majors a diferents VIA d’alta patogenicitat (VIAAP) o de baixa patogenicitat (VIABP). Es considera que els gal∙liformes són altament susceptibles, mentre que les aus aquàtiques es consideren reservoris naturals. Tanmateix, existeix molt poca informació sobre la dinàmica d’infecció de la IA en la perdiu roja (Alectoris rufa), en la guatlla europea (Coturnix c. coturnix) i en el falcó híbrid sacre‐grifó (Falco rusticolus x F. cherrug). Aquestes espècies aviàries no convencionals poden suscitar un gran interès a regions geogràfiques determinades, com ara la península Ibèrica. Les espècies esmentades no només pertanyen a la fauna autòctona, sinó que també es crien (normalment en sistemes agrícoles extensius) en benefici dels humans, la qual cosa comporta un estret contacte tant amb humans com amb la fauna local.

EN EL PRESENTE TRABAJO SE DESCRIBEN LOS EXPERIMENTOS REALIZADOS CON EL OBJETO DE DEMOSTRAR LA EXISTENCIA O NO DE UNA ASOCIACION ENTRE EL PRRSV Y H. PARASUIS. PARA ELLO SE HAN REALIZADO ESTUDIOS TANTO IN VIVO COMO IN VITRO, HACIENDO HINCAPIE EN LOS ESTUDIOS PATOLOGICOS Y DE PATOGENIA EN LOS PRIMEROS, Y ULTRAESTRUCTURALES Y FUNCIONALES EN LOS SEGUNDOS. SE REALIZARON 3 EXPERIMENTOS CON ANIMALES CON EL OBJETO DE DILUCIDAR SI LA PRESENCIA PEVIA DE PRRSV PROVOCABA UN AUMENTO EN LA PREVALENCIA DE POLISEROSITIS FIBRINOSA EN LOS ANIMALES INOCULADOS POSTERIORMENTE CON H. PARASUIS (EXPERIMENTOS 1 Y 3), Y OBTENER UN MODELO ADECUADO DE REPRODUCCION DE ENFERMEDAD DE GLASSER (EXPERIMENTO 2). EN LOS 2 PRIMEROS EXPERIMENTOS SE OBSERVO QUE LA UTILIZACION DE ANIMALES LIBRES DE PRRSV DIFICILMENTE PERMITE LA REPRODUCCION DE LA ENFERMEDAD DE GLASSER, LO CUAL SUGIRIO QUE EL COMPONENTE DE INMUNIDAD SISTEMICA PUEDE SER DETERMINANTE DE CARA A DESARROLLAR O NO LA INFECCION POR H. PARASUIS. EN EL TERCER EXPERIMENTO, REALIZADO CON ANIMALES LIBRES DE LOS DOS AGENTES PATOGENOS, SE LOGRO REPRODUCIR POLISEROSITIS FIBRINOSA EN 7 DE 10 CERDOS INOCULADOS EXCLUSIVAMENTE CON LA BACTERIA, PERO LA INOCULACION DE PRRSV PRIMERO Y H. PARASUIS (SEROVAR 5) 5 DIAS DESPUES NO RESULTO EN UN AUMENTO DE ENFERMEDAD DE GLASSER SINO EN UNA DISMINUCION DE ESTA PERO UN AUMENTO EN LOS NIVELES DE MORTALIDAD SUBITA RESPECTO AL GRUPO INOCULADO SOLO CON LA BACTERIA. ESTOS RESULTADOS SUGIEREN QUE EL EFECTO INMUNOMODULADOR DEL PRRSV, EN LOS CUALES SE PRODUCE UNA DISMINUCION DE LAS DEFENSAS A NIVEL PULMONAR PERO UNA MEJORA DE LOS MECANISMOS DE DEFENSA SISTEMICOS, PODRIA SER LA RAZON DE LOS RESULTADOS OBTENIDOS. EN LOS EXPERIMENTOS ULTRAESTRUCTURALES IN VITRO SE PRETENDIO ESTUDIAR LOS CAMBIOS SUFRIDOS POR LOS MAP INOCULADOS CON PRRSV Y DUALMENTE CON PRRSV Y H. PARASUIS, UTILIZANDO UNA DOSIS VIRICA DE 1 MOI. LA INFECCION DE MAP POR PRRSV DENOTO CAMBIOS MINIMOS EN LA ULTRAESTRUCTURA DE ESTOS, PRODUCIENDOSE BASICAMENTE UN AUMENTO DEL NUMERO DE LISOSOMAS. LA PRESENCIA DE LA BACTERIA PRODUJO UN CAMBIO DE ULTRAESTRUCTURA MUY EVIDENTE EN MAP, CON UNA MASIVA FORMACION DE FAGOSOMAS Y FAGOLISOSOMAS. LOS MAP SE MOSTRARON, ADEMAS, COMO CELULAS DE EFICACIA RELATIVA EN FAGOCITOSIS DE H. PARASUIS OPSONIZADA. EN LOS EXPERIMENTOS IN VITRO DE FUNCIONALIDAD SE PRETENDIO VALORAR LAS CAPACIDADES DE FAGOCITOSIS Y MUERTE INTRACELULAR DE H. PARASUIS POR PARTE DE MAP INFECTADOS O NO CON PRRSV. LOS RESULTADOS DE ESTAS PRUEBAS REVELARON QUE LA BACTERIA OPSONIZADA ERA FAGOCITADA POR MAP A UNOS NIVELES RELATIVAMENTE BAJOS (PORCENTAJES DE FAGOCITOSIS INFERIORES AL 25%), PERO QUE LA BACTERIA NO OPSONIZADA NO ES PRACTICAMENTE FAGOCITADA. POR OTRO LADO, SE PRESENTO UNA TENDENCIA DE MENOR CAPACIDAD DE MUERTE INTRACELULAR A MEDIDA QUE AUMENTAVA EL TIEMPO PI VIRICO.