No description available.

Des de mitjans dels anys 80, la participació s'ha incorporat gradualment als processos de formulació de polítiques urbanes a nivell local. Durant aquest mateix període, els centres històrics de les principals ciutats de l'Estat espanyol han estat objecte de plans de regeneració urbana adreçats a la revitalització dels barris cèntrics, que estaven sotmesos a dinàmiques d’empobriment i degradació física. La present tesi doctoral s’ubica en el camp dels estudis urbans i té per objectiu explorar aquelles dimensions rellevants per comprendre l’impacte de la participació dins les polítiques de regeneració urbana dels centres històrics. Per fer-ho, em baso en el mètode d'anàlisi comparativa de quatre estudis de cas ubicats a la Ciutat Vella de Barcelona. Els quatre casos se situen temporalment amb posterioritat a l'aprovació de PERIs (Plans Especials de Reforma Interior) i comparteixen el fet de suposar modificacions (substantives o procedimentals) respecte als acords assolits en l’elaboració dels PERIs. El primer cas, correspon al Comissió de Gestió de l'ARI (Àrea de Rehabilitació Integral) que va funcionar des de 1.987 fins a l’any 2006 i que fou el primer òrgan de participació formal obert a les Associacions de Veïns. Aquesta va ser el responsable de seguiment i avaluació de les principals operacions de reforma urbana realitzades durant aquest període. El segon cas és el projecte Illa Robador-Sadurní que consistia en la construcció d'un hotel de luxe, apartaments i oficines en una de les zones més degradades del Raval i que fou motiu d'oposició per part d'un sector d'un moviment veïnal, així com de grups alternatius a la zona. El tercer cas és el conflicte del Forat de la Vergonya, situat al barri de Casc Antic, i on l’Ajuntament volia construir un aparcament subterrani i habitatges per a joves el que va motivar l’oposició del veïnat i els moviments socials alternatius. Finalment, no només van ser capaços d'aturar el projecte de l’Ajuntament, sinó que van elaborar un projecte alternatiu de parc urbà que fou acceptat per l'Ajuntament després del Procés participatiu. El quart cas correspon al procés de participació en la Reforma de la Plaça de la Gardunya, un espai públic situat darrere del mercat de la Boqueria i que es troba en l'actualitat ocupat per un aparcament. Els resultats que s’analitzen a la tesi han estat extrets de dos projectes d'investigació en què he participat: el primer, l'avaluació de la Participació Ciutadana en projectes de Llei de Barris, finançat pel Departament de Participació Ciutadana de la Generalitat de Catalunya i dirigit pel dr. Marc Parès i el segon, el SEJ 2007-67388/CPOL REDES participació i la regeneració dels centres històrics urbans, dirigit pel Dr Ismael Blanco (IGOP-UAB) i finançat pel Pla Nacional d'I + D 2004-2007. La tesi es presenta en forma de compendi de publicacions. Es compon d'una introducció, cinc articles, una síntesi global que inclou la discussió dels resultats de la investigació principal i, finalment, les conclusions. A més a més, s’inclou un annex on s’explica la reforma urbana de Ciutat Vella des dels seus orígens fins a l'aprovació del PERI. / Since the mid 80s, civic participation has been gradually integrated into local processes of urban policy. During this period, the historic centers of Spain’s most important cities have been subjected to different Urban Regeneration Plans and policies to tackle situations of deprivation and physical degradation. The main goal of the research is to detect which dimensions are most relevant to understand the impact of participation in the inner-city urban regeneration policies. This PhD thesis is in the field of Urban Studies and present a comparative analysis of four case studies located in Ciutat Vella (the historic center of Barcelona). All of them occurred after the approval of PERIs (Special Plan for the Inner-City Reform) in 1983-1986 and are characterized for the production of important changes (substantive or procedural) with respect to the agreements reached during PERIs’ approval. The first case corresponds to the ARI (Integrated Rehabilitation Area) Management Committee that operated from 1987 until 2006. The ARI Committee was the first organ that opened the participation at neighborhood associations. It was responsible for monitoring and evaluate the main operations of urban reform made during this period. The second case is the Robador-Sadurní, a Project focused on building a luxury hotel, apartments and offices in one of the most degraded areas of the historic center (Raval). This project was contested by the neighborhood movement and by other local activist groups. The third case is the conflict of the Shame Hole (Forat de la Vergonya) located in the neighborhood of Casc Antic. The City Council wanted to build there an underground park car and houses for young people. Nevertheless, due to public opposition and the coalition between social movements, the protesters were able to stop the project and also to design an alternative urban park, finally approved by the Council. The fourth case is the process of participation in the reform of the Plaça de la Gardunya, a public space located behind the Boqueria market that is currently used as a parking. The data analyzed in the PhD were recollected in two research projects: the Evaluation of Citizen Participation in the Neighbourhood Act (Llei de Barris), funded by the Department of Politics and Government of Catalonia and directed by dr. Marc Parès; and the SEJ 2007-67388/CPOL (REDES) Participation and Urban Regeneration in the city centers, directed by Dr. Ismael Blanco (IGOP-UAB) and funded by the National R & D Plan 2004-2007. The PhD is presented as a compendium of publications. It consists of an introduction, five articles, an overall synthesis which includes the discussion of the results and, last but not least, the conclusions. In the appendix there is an historical chapter exploring the urban reform of Ciutat Vella from its origins to the approval of PERIs

No description available.

La tesis doctoral se presenta bajo el modo de un compendio de artículos publicados en revistas académicas. La introducción general presenta el tránsito teórico del concepto de inconsciente a la noción de sujeto. Se señala que el campo de investigación es el de la epistemología, y el tema principal el diálogo entre el psicoanálisis y otras disciplinas como las neurociencias, la filosofía y la psicología. El primer apartado permite puntuar el sujeto de la psicología desde las dificultades epistemológicas que este sujeto presenta. Sin embargo, se sostiene la necesidad de que esta noción sea tenida en cuenta en el vasto programa de una disciplina plural que aborda el funcionamiento de la mente y el comportamiento. El segundo apartado es una justificación epistémica del sujeto del significante que pone de relieve el psicoanálisis, desde tres vertientes: la empírica, la lógica, y la del lugar que ocupa dicho sujeto en relación al discurso de la ciencia. La disciplina que entra en juego implícitamente es la lingüística, puesto que dicho sujeto es sujeto del lenguaje. Es un sujeto de la enunciación distinto, como se argumenta posteriormente, del sujeto de la neurociencia cognitiva. El tercer apartado sitúa el psicoanálisis como disciplina y como praxis, en el reverso de la ciencia, lo cual le exige irremediablemente un rigor equivalente en sus postulados y desarrollos. Hay por tanto epistemología válida del psicoanálisis, así como una metodología concreta y empírica que sin embargo no permite en absoluto la dimensión del protocolo, que anularía la novedad que toda interpretación analítica debe aportar. Así, en este apartado se examina la relación del psicoanálisis a las categorías cruciales de la verdad, la causa, y la prueba. El cuarto apartado entra ya en el diálogo del psicoanálisis con cierta investigación neurocientífica, a partir de las categorías mencionadas anteriormente. Las neurociencias cognitivas, en efecto, también requieren de una reflexión epistemológica constante que permita interpretar sus resultados no como dogmas, sino como investigaciones que requieren de presupuestos que puedan ponerse en cuestión. Se plantea además que el psicoanálisis no puede ser juzgado según el criterio lógico particular-universal propio del método científico, puesto que ahí la significación se revela como agujero y la enunciación remite a la verdad en una lógica que es la de lo singular (aquello que no permite la serie) articulado a la falla en el universal. El quinto apartado marca un cambio de perspectiva, desde un análisis más conceptual y epistemológico hacia un análisis más político e ideológico de la cultura contemporánea. Se examinan campos afines a la neurociencia que tienen incidencia en la subjetividad, como el neuropsicoanálisis, la neuromoralidad y la neuroeconomía, mostrando que su validez epistemológica es cuestionable. Las conclusiones, finalmente, sostienen que el lugar del sujeto es una necesidad crucial que supone un real irreductible a la exigencia metodológica, al supuesto ético, o a la necesidad teórica, pero que se sostiene de todos estos ejes. Se retoman las conclusiones principales de cada uno de los apartados para justificar su coherencia de razonamiento, a pesar de la diversidad de temas y disciplinas abordados." / This PhD thesis is presented as a compendium of published articles. The general introduction postulates the theoretical transition from the concept of unconscious to the notion of subject. The research field of the thesis is mainly epistemology, and the most relevant issue is the dialogue between psychoanalysis and other disciplines as neurosciences, philosophy and psychology. The first section argues that the psychological subject presents epistemological difficulties, but is still useful to produce knowledge about mind and behavior. This notion needs to be separated from the one of psychoanalytical subject. The second section is an epistemic justification of the subject of the signifier postulated by psychoanalysis, from 3 perspectives: empirical, logical, and in relation to the scientific discourse. This subject is the subject of language, the subject of enunciation. It is absolutely distinct from the subject of cognitive neuroscience. The third section describes psychoanalysis, being at the same time discipline and praxis. It’s the reverse of science, and therefore needs an equivalent rigor in its postulates and developments. This implies that both psychoanalytical epistemology and methodology are needed. However, since there is no normativity in psychoanalytical interpretation, this leads to a reflection of the categories of truth, cause, and proof in psychoanalysis. The fourth section suggests the conditions of possibility of a dialogue between psychoanalysis and neurosciences, advising that this dialogue requires a foundation on epistemological reflection. It also postulates that psychoanalysis cannot be judged from the common logical criteria of particular/universal used in scientific methodology. This is because the signification and enunciation of the subject point to another kind of logic: singular/impossibility of the universal. The fifth section is built on a change of perspective: from the conceptual analysis to a political and ideological one. Fields that derivate from neuroscience, having incidence in subjectivity, are discussed: neuropsychanalysis, neuromorality and neuroeconomy are shown as examples of questionable contemporary hybrids that lack epistemological validity. The conclusions of the thesis argue that the place of the subject is a crucial need, irreducible to methodological requirements, ethical presuppositions, or theoretical need... but it is still grounded on those bases.

La Violència Contra la Parella (VCP) és un problema social que afecta milions de dones arreu del món. Succeeix en tots els països, en totes les cultures, en tots els nivells i classes socials i, donada la seva prevalença i les seves conseqüències, s’ha de tractar com a un problema de salut pública (Caetano, Vaeth i Ramisetty-Milker, 2008). Les recents modificacions legislatives arreu del món posen de manifest la voluntat dels Països, els Governs i els Organismes o les Institucions d’eradicar aquest tipus de violència i una de les accions socials i mesura clau d’intervenció a favor de les víctimes que té un rol determinant en el tractament de la VCP és la intervenció amb els homes que maltracten. Els programes de tractament per a homes maltractadors van sorgir a finals del 1970 als Estats Units i ràpidament s’escamparen a Canadà, Regne Unit i altres països de parla anglosaxona. Des d’aleshores centenars d’iniciatives s’han proposat en diferents països amb més o menys incidència en funció del context social, cultural, polític i legal de cada país. Parale•lament, una àmplia varietat d’estudis amb diferents aproximacions metodològiques o anàlisis estadísiques han forjat un important corpus de coneixement posant de manifest que un dels principals problemes que han d’afrontar els programes, a banda del seu contingut i efectivitat, és l’elevada taxa d’abandonaments prematurs. Al costat oposat dels abandonaments prematurs hi ha la finalització del programa, que està relacionat amb l’adherència terapèutica. Alguns estudis (Gondolf, 2002; Hamberger and Hastings, 1989) indiquen que el sol fet d’atendre el programa formatiu pot reduir les recaigudes així com les taxes de reincidència. La literatura científica posa de manifest que els programes de tractament poden ser d’utilitat en els casos que el maltractador és conscient del seu problema, assumeix la seva responsabilitat, està motivat per canviar i completa el programa de tractament (Echeburúa i Amor, 2010; Helton, 2011; Jewel i Worthmith, 2010). I encara més, és crucial per a l’èxit del programa que els homes tinguin un alt nivell de motivació per a canviar el seu comportament abusiu (Miller i Rollnick, 2002). La motivació està també realacionada amb l’adherència terapèutica (Arce, Fariña i Suárez, 2005; Chang i Saunders, 2002; Daly, Power i Gondolf, 2001; Miller i Rollnick, 2002; Scott, 2004; Stuart, 2005). D’altra banda, tot i que s’ha apuntat a la motivació interna com al factor més important en l’adherència terapèutica, la majoria dels maltractadors poden necessitat ajut de l’exterior si ells no tenen la motivació intrínseca per a canviar el seu comportament. De manera que la motivació externa és un recurs que pot ser d’utilitat (Lemire et al. 1996). El Servei d’Atenció als Homes que Maltracten (SAHM) de la Fundació IreS de Girona és un programa formatiu per a homes maltractadors que, entre el 2001 i el 2008, va arribar a un acord de col•laboració consistent en l’aplicació de tècniques motivacionals (retenció proactiva i recolzament) per part Grup Regional d’Atenció a la Víctima (GRAV) dels Mossos d’Esquadra de la Regió Policial de Girona. Els objectius de la investigació són analitzar els factors relacionats amb l’adherència terapèutica en els programes per a homes maltractadors. S’estudien els factors actitudinals i motivacionals previs al tractament així com les tècniques de retenció proactiva i recolzament com a factors determinants en l’adherència terapèutica. S’estudien també les variables sociodemogràfiques i les variables relacionades amb el tractament com la seva durada, nombre de sessions i motiu de finalització. Les hipòtesis principals són que l’ús de tècniques motivacionals (retenció proactiva i recolzament) aplicades pels Mossos d’Esquadra prèviament al programa de tractament serà una variable predictora de l’adherència als programes formatius per a homes maltractadors contra la parella tractats psicològicament en un programa voluntari, i que les variables actitudinals i motivacionals prèvies al tractament (demanda inicial, atribució del problema i motivació interna pel canvi) es comportaran com a bons predictors de l’adherència terapèutica. Els resultats obtinguts indiquen que l’aplicació d’aquestes tècniques té una incidència en l’adherència terapèutica, que els factors actitudinals i motivacionals prediuen l’adherència terapèutica i que la variable que millor explica l’adherència al tractament és la motivació interna dels participants pel canvi. / Intimate Partner Violence (IPV) is a social problem which affects millions of women around the world and the growing social awareness concerning gender violence has triggered an urgent demand for professionals from different disciplines to challenge this kind of violence. Among this group of professionals there is a consensus that the best strategy to combat violence against women is prevention and the World Health Organization has focused significant resources during the last few years in relation to this. One of the key preventive measures and social actions in favour of victims which has a core role in the treatment of IPV is the intervention with men who batter. Batterer intervention programmes (BIP) emerged in the late 1970’s in the USA and quickly spread to Canada, the UK and anglosaxon countries. A wide range of studies with different methodological approaches and statistical analyses have forged an important background and continually enlarge literature base related to BIP. Eventhough, one of the biggest problems facing treatment programmes, regardless of their content, is the high dropout rate (Chang & Saunders, 2002; Daly, Power & Gondolf, 2001; Hamberger & Hastings, 1988). The literature review shows that treatment programmes are useful in cases where the perpetrator is aware of his problem, acknowledges his responsibility, is motivated to change and completes the treatment programme (Echeburúa & Amor, 2010; Helton, 2011; Jewell & Wormith, 2010). Furthermore, it is crucial to the success of the programme that the men have a high level of motivation to change their abusive behaviour (Miller & Rollnick, 2002). In our research we sep to analyse the factors related to the therapeutic compliance in BIPs. We study attitudinal and motivational factors previous to the treatment as well as the proactive retention and support techniques as determining factors regarding therapeutic compliance. The results obtained after analysis of the predictor variables highlights internal motivation as a key factor to the treatment programmes’ adherence and on the other hand point that proactive retention and support techniques can be useful to increase therapeutic compliance.

El grup Acrocentron s'ha anat classificant i estructurant de diferents maneres al llarg dels anys, però segons l'última definició del grup estaria format per Centaurea sect. Acrocentron, a més de dues seccions molt petites, Centaurea sect. Chamaecyanus i Centaurea sect. Stephanochilus. Aquest grup es caracteritza cariològicament per ser un grup amb un elevat número d'espècies poliploides.En aquest treball hem intentat establir l'origen de dues sèries poliploides dins d' Acrocentron , examinar els límits del grup i aclarir els centres de radiació i dispersió d' Acrocentron a partir de l'origen geogràfic del grup.Hem comprovat que el fenomen de la poliploïdia està condicionat per l'intens flux genètic existent entre les espècies ibèriques i les nord-africanes.Els estudis filogenètics i biogeogràfics assenyalen que el grup Acrocentron queda reduït a dues seccions (Centaurea sect. Chamaecyanus adoptaria el rang de subsecció dins de la sect. Acrocentron), de tota manera no és possible fer una bona classificació subseccional degut als alts nivells d'hibridació i d'introgressió.Hem establert el lloc d'origen del grup Acrocentron i s'ha reconstruït la seva expansió des de l'Est de la mediterrània, en concret a la zona d'Anatòlia, cap a la resta de centres d'especiació. L'expansió més antiga, que finalitzà al pliocè, va portar a la sect. Acrocentron cap al sud d'Itàlia, Sicília, Àfrica del Nord i la Península Ibèrica. L'altra radiació, molt posterior (durant les glaciacions del neogen), va estendre Acrocentron des del nord dels Balcans cap al nord de la península Ibèrica i fins a Àsia Central, en una distribució contínua eurasiàtica. / During the years, the group Acrocentron has been classified and structured in different ways, but according to its last definition, Centaurea sect. Acrocentron and two smaller sections, Centaurea sect. Chamaecyanus and Centaurea sect. Stephanochilus, are part of the group. It is cariollogically characterised by being a group with many polyploid species. Setting up the origin of two polyploid series in Acrocentron is the first aim of this paper. The polyploid phenomenon is conditioned by the intense genetic flow between the Iberian and North-African species. On the basis of phylogenetic and biogeographic studies, the group Acrocentron is reduced to two sections. However, due to the high levels of hybridation and introgression, subsectional classification is impossible to achieve. The origin of the Acrocentron group has been established and its expansion has been reconstructed in a path from the east of the Mediterranean to the North of Africa and the Iberian Peninsula.

El modelo de los Cinco Alternativos se constituye, bajo nuestra consideración, en un modelo consistente tanto desde un punto de vista teórico como empírico. Se trata de un modelo que inserta sus raíces teóricas en una tradición de estudio de la personalidad que se nutre de las aportaciones de Eysenck, de la psicobiología y, por supuesto, del enfoque factorialista. No obstante, no podemos dejar de señalar que el modelo de los Cinco Alternativos es un modelo que ha tenido poca difusión, con un asentamiento hoy en día todavía limitado, especialmente en comparación con modelos que gozan de una consolidación mayor en la bibliografía internacional como es el caso, por ejemplo, del NEO, el modelo de los Cinco Grandes de Costa y McCrae (1992). Parte del esfuerzo depositado en los estudios aquí recogidos reside en dar al modelo la difusión e importancia que a nuestro juicio le corresponde.

L'arbitratge és un dels temes als que la Psicologia de l'Esport ha dedicat menys atenció malgrat la transcendència de la figura arbitral. En alguns contextos, sovint es jutja si la personalitat d'un àrbitre és l'adequada per exercir la seva tasca degut a les conseqüències de les seves decisions. Diversos estudis han mostrat que el perfil de personalitat dels àrbitres es diferencia del de la població general, i també que es troben diferències entre els àrbitres mateixos en funció del nivell d'excel·lència assolit. L'objectiu d'aquesta tesi va consistir en escatir quines variables de personalitat intervenen en què els àrbitres de basquetbol assoleixin o no l'èxit en la seva comesa. Es va administrar el NEO PI-R (Costa & McCrae, 1999) a 402 àrbitres espanyols de basquetbol de gènere masculí de totes les categories. Es va obtenir un perfil diferencial de personalitat entre la mostra arbitral i la població general, així com també entre dos grups d'àrbitres, un d'èxit (n = 73) i un altre de no-èxit (n = 74). Els àrbitres varen obtenir puntuacions més elevades que la població general en el factor Neuroticisme, i més baixes en els factors Obertura, Amabilitat i Responsabilitat. Les facetes Competència i Assertivitat varen diferenciar els arbitres en funció del nivell d'excel·lència assolit. Els resultats en Neuroticisme i Responsabilitat difereixen dels obtinguts en altres estudis i es discuteix si són deguts a biaixos propis dels barems emprats. Els resultats d'aquest estudi ens permeten suggerir plans de formació encaminats a promocionar que els àrbitres exhibeixin característiques de personalitat desitjables i que no es troben en el seu repertori habitual de competències. / El arbitraje es uno de los temas a los que la Psicología del Deporte ha dedicado menos atención a pesar de la transcendencia de la figura arbitral. En algunos contextos, a menudo se juzga si la personalidad de un árbitro es la adecuada para ejercer su labor debido a las consecuencias de sus decisiones. Diversos estudios han mostrado que el perfil de personalidad de los árbitros se diferencia del de la población general, y también que se encuentran diferencias entre los mismos árbitros en función del nivel de excelencia conseguido. El objetivo de esta tesis consistió en averiguar qué variables de personalidad intervienen en que los árbitros de baloncesto consigan o no el éxito en su labor. Se administró el NEO PI-R (Costa & McCrae, 1999) a 402 árbitros españoles de baloncesto de género masculino de todas las categorías. Se obtuvo un perfil diferencial de personalidad entre la muestra arbitral y la población general, así como también entre dos grupos de árbitros, uno de éxito (n = 73) y otro de no-éxito (n = 74). Los árbitros obtuvieron puntuaciones más elevadas que la población general en el factor Neuroticismo, y más bajas en los factores Apertura, Amabilidad y Responsabilidad. Las facetas Competencia y Asertividad diferenciaron a los árbitros en función del nivel de excelencia conseguido. Los resultados en Neuroticismo y Responsabilidad difieren de los obtenidos en otros estudios y se discute si son debidos a los sesgos propios de los baremos utilizados. Los resultados de este estudio nos permiten sugerir planes de formación encaminados a promocionar que los árbitros exhiban características de personalidad deseables y que no se encuentran en su repertorio habitual de competencias. / Officiating is one of the issues to which Sports Psychology has paid the least attention despite the importance of the figure of the referee. In some situations, the referee's personality is often judged to determine whether it is appropriate or not for performing their job owing to the consequences of their decisions. Several studies have shown that the personality profile of referees is different from that of the general population, and differences have also been found among referees according to the level of excellence they have achieved. The purpose of this thesis was to elucidate which personality variables determine whether or not basketball referees are successful. The NEO PI-R (Costa & McCrae, 1999) was administered to 402 Spanish male basketball referees in all categories. A differential personality profile was found between the referee sample and the general population, as well as between two groups of referees, one that is successful (n = 73) and another that is not (n = 74). The referees scored higher than the general population on the Neuroticism factor, and lower on the Openness, Agreeableness and Conscientiousness factors. The facets of Competence and Assertiveness distinguished between referees according to the level of excellence they had achieved. The results on Neuroticism and Conscientiousness differ from those obtained in other studies, and they might be due to biases in the criteria used. The results of this study suggest the implementation of training plans aimed at ensuring that referees exhibit the desirable personality traits which are currently not found in their usual repertoire of competences.

Estudis recents sobre les relacions entre la personalitat i els ritmes circadiaris indiquen que els vespertins tendeixen a ser més extravertits, impulsius i buscadors de novetats, mentre que els matutins tendeixen a ser més introvertits, responsables, amables i emocionalment estables, suggerint que la vespertinitat és un factor de risc per a problemes relacionats amb les conductes de risc i el control dels impulsos. El propòsit del present treball ha estat examinar les diferències entre les tipologies circadiàries amb el model biològic dels cinc factors alternatius de la personalitat (AFFM), recentment desenvolupat i actualitzat com a un dels models teòrics amb bases biològiques més sòlides. La investigació es va dividir en dos estudis: en el primer estudi, el Qüestionari de Personalitat Zuckerman-Kuhlman (ZKPQ) i el qüestionari reduït Matutinitat-Evenigness es van administrar a una mostra de 533 estudiants universitaris (168 homes) amb un rang d'edat 18-33 anys. Els resultats van mostrar que els subjectes matutins van obtenir puntuacions significativament més altes Activitat, i en les seves sub-escales Activitat General i Activitat Laboral. Una interacció significativa entre la tipologia circadiària i el sexe es va trobar en Neuroticisme-Ansietat: els homes matutins van mostrar una major puntuació que els vespertins i els intermedis, mentre que les dones van presentar el patró oposat: les intermèdies van obtenir les puntuacions més altes, mentre que les matutines van mostrar les més baixes. En el segon estudi, es van analitzar un total de 412 dones de 18 a 55 anys d'edat. Els resultats mostren que les dones també van obtenir puntuacions significativament més altes Activitat i en les seves sub-escales, i més baixes en Agressivitat-Hostilitat i Percaça de Sensacions. També es va observar una tendència a la significació en Neuroticisme-Ansietat, replicant els resultats del primer estudi. En tots els grups, els resultats van ser independents de l'edat. Aquests resultats estan d'acord amb els obtinguts en treballs anteriors i afegeixen noves dades, ja que és la primera vegada que s’utilitza l’ AFFM en el context de la investigació dels ritmes circadiaris. Es discuteixen les seves implicacions en l’àmbit laboral, acadèmic i clínic i es suggereix la idoneïtat de l’ús d’aquest model de personalitat ateses les seves bases biològiques. / Estudios recientes sobre las relaciones entre la personalidad y los ritmos circadianos indican que los vespertinos tienden a ser más extrovertidos, impulsivos y buscadores de novedades, mientras que los matutinos tienden a ser más introvertidos, responsables, amables y emocionalmente estables, sugiriendo que la vespertinidad es un factor de riesgo para problemas relacionados con las conductas de riesgo y el control de los impulsos. El propósito del presente trabajo ha sido examinar las diferencias entre las tipologías circadianas con el modelo biológico de los cinco factores alternativos de la personalidad (AFFM), recientemente desarrollado y actualizado como uno de los modelos teóricos con bases biológicas más sólidas. La investigación se dividió en dos estudios: en el primer estudio, el Cuestionario de Personalidad Zuckerman-Kuhlman (ZKPQ) y el cuestionario reducido Matutinidad-Evenigness se administró a una muestra de 533 estudiantes universitarios (168 hombres) con un rango de edad 18-33 años. Los resultados mostraron que los sujetos matutinos obtuvieron puntuaciones significativamente más altas Actividad, y en sus sub-escalas Actividad General y Actividad Laboral. Una interacción significativa entre la tipología circadiana y el sexo se encontró en Neuroticismo-Ansiedad: los hombres matutinos mostraron una mayor puntuación que los vespertinos y los intermedios, mientras que las mujeres presentaron el patrón opuesto: las intermedias obtuvieron las puntuaciones más altas, mientras que las matutinas mostraron las más bajas. En el segundo estudio, se analizaron un total de 412 mujeres de 18 a 55 años de edad. Los resultados muestran que las mujeres también obtuvieron puntuaciones significativamente más altas Actividad y en sus subescalas, y más bajas en Agresividad-Hostilidad y Búsqueda de Sensaciones. También se observó una tendencia a la significación en Neuroticismo-Ansiedad, replicando los resultados del primer estudio. En todos los grupos, los resultados fueron independientes de la edad. Estos resultados están de acuerdo con los obtenidos en trabajos anteriores y añaden nuevos datos, ya que es la primera vez que utiliza el AFFM en el contexto de la investigación de los ritmos circadianos. Se discuten sus implicaciones en el ámbito laboral, académico y clínico y se sugiere la idoneidad del uso de este modelo de personalidad debido a sus bases biológicas. / Recent research on the relationship between personality and circadian rhythms indicates that the evening-types tend to be more extravert, impulsive and novelty seekers, while the morning-types tend to be more introverted, conscious, agreeable and emotionally stable, suggesting that eveningness a risk factor for problems related to risk taking and impulse control. The purpose of this study was to examine the differences between the circadian types with alternative biological model of the five factors of personality (AFFMAT), recently developed and updated as a theoretical model with a solid biological basis. The research was divided into two studies: in the first study, the Zuckerman-Kuhlman Personality Questionnaire and the reduced Morningness-Evenigness Questionnaire were administered to a sample of 533 college students (168 men) from 18 to 33 years. The results showed that morning-type subjects scored significantly higher in Activity, and its sub-scales General Activity and Work Activity. A significant interaction between sex and circadian typology was found in neuroticism-Anxiety: morning-type men showed higher scores than evening and intermediate types, while women showed the opposite pattern: the intermediate obtained the highest scores, while the morning-types showed the lowest. In the second study, a sample of 412 women from 18 to 55 years of age was analyzed. The results also show that women scored again significantly higher in Activity and its subscales, and lower in Aggression-Hostility and Impulsive Sensation Seeking. We also observed a trend towards significance in Neuroticism-Anxiety, replicating the results of the first study. In all groups, the results were independent of age. These results agree with those obtained in previous studies and add new data as it is the first time the AFFM is used in the context of circadian rhythms research. We discuss the implications of these results in the professional, academic and clinical areas and it is suggested the suitability of using this personality model given its biological basis.

La Leucoencefalopatia Megalencefàlica amb Quists subcorticals (MLC) és un tipus rar de leucodistròfia vacuolitzant de progressió lenta, que presenta com a principals característiques clíniques macrocefàlia acusada durant els primers anys de vida, deteriorament de les funcions motores, epilèpsia i retard mental de grau mig. L’any 2001 es va identificar el primer gen responsable de la malaltia en humans denominat MLC1, tot i que existien pacients de MLC que no presentaven mutacions en MLC1 ni lligació amb el seu locus. Això suggeria que hi havia com a mínim un altre gen involucrat en la malaltia. MLC1 codifica per una proteïna de membrana que porta el mateix nom que s’expressa en cèl•lules glials. La funció de MLC1 és desconeguda però estudis bioquímics van mostrar que mutacions en aquesta proteïna provoquen una reducció dels nivells de proteïna a la membrana i una forta retenció al reticle endoplasmàtic. L’objectiu general d’aquesta Tesi és avançar en la comprensió del possible mecanisme d’acció i la funció de la proteïna MLC1 i així aprofundir en el coneixement de la fisiopatologia de la malaltia. Per realitzar aquest objectiu es va seguir l’aproximació experimental d’identificar i analitzar l’interactoma de MLC1. Per poder validar interaccions entre proteïnes de membrana es va utilitzar el mètode PCA de Split-TEV. Es va observar que el mètode no presentava suficient especificitat i per això, es van realitzar una sèrie de modificacions en la tècnica per obtenir una nova variant de la metodologia amb alta sensibilitat i especificitat. Paral•lelament, es van realitzar estudis de genòmica i proteòmica que van permetre obtenir un llistat de proteïnes candidates a interaccionar amb MLC1. Es van seleccionar les proteïnes més interessants i es va validar la interacció amb MLC1 per coimmunolocalització en cultius primaris d’astròcits de rata i pel mètode de Split-TEV. Mitjançant col•laboracions del grup es va realitzar un estudi genètic dels candidats favorables a interaccionar amb MLC1 i així es va identificar a GlialCAM com a segon gen implicat en MLC. GlialCAM és una proteïna amb una estructura similar a les proteïnes d’adhesió que s’expressa en cèl•lules glials. Estudis del grup van descriure a GlialCAM com a subunitat β de MLC1 i subunitat auxiliar del canal de clorur ClC-2, ja que és capaç d’interaccionar i dirigir aquestes proteïnes a les zones de contacte entre cèl•lules i provocar canvis funcional en el canal. El descobriment de GlialCAM va fer focalitzar els objectius de la Tesi en l’estudi d’aquesta proteïna. Es van realitzar estudis d’estructura-funció de GlialCAM mitjançant la utilització de proteïnes quimèriques i la generació de delecions. Aquests estudis van identificar el domini extracel•lular de GlialCAM com a domini responsable de la interacció en cis i en trans de la proteïna. El domini citoplasmàtic es va relacionar amb la localització de la proteïna a les unions cel•lulars i finalment, es van identificar els primers aminoàcids del domini transmembrana de GlialCAM com els responsables dels canvis funcionals de ClC-2. També es van generar i caracteritzar els models knock-down tant de MLC1 com de GlialCAM en cultius primaris d’astròcits de rata. L’estudi d’aquests models i de complementacions dels models amb l’expressió de proteïnes humanes o diferents mutacions de MLC1 i GlialCAM, van permetre descriure GlialCAM com a xaperona necessària per la sortida del reticle endoplasmàtic i la localització de MLC1 a les unions astrocitàries. Estudis funcionals van permetre relacionar MLC1 amb l’activitat VRAC i el control del volum cel•lular i es va identificar com a proteïna responsable de l’aparició de vacuoles astrocitàries en els pacients de MLC. Finalment, es va observar que les mutacions en MLC1 eren capaces d’activar VRAC per se i causaven el defecte en trobar-se retingudes. La coexpressió de GlialCAM amb aquestes mutacions de MLC1 provocava una recuperació de la localització de MLC1 i una disminució del fenotip vacuolitzant astrocitari. Aquest resultat podria ser el principi d’una possible teràpia pels pacients amb MLC basada en l’augment de l’expressió en superfície de les variants mutants de MLC1. / Megalencephalic Leukoencephalopathy with subcortical Cysts (MLC) is a rare type of leukodystrophy characterized by early-onset macrocephaly and delayed-onset neurological deterioration. In 2001 MLC1 was identified as the first gen involved in 75% of human MLC patients. These results suggested that there was at least another gen involved in MLC pathogenesis. MLC1 is a membrane protein with an unknown function that is expressed in glial cells. Biochemical studies showed a decrease of surface expression and retention in the endoplasmatic reticulum in MLC1 mutations. The principal aim of this study is to advance in the knowledge of the MLC pathogenesis and the MLC1 function. To accomplish the study, the group performed the identification and analysis of the MLC1 interactome as experimental approach. The Split-TEV method was used to identify interactions between membrane proteins. However this method showed a low specificity and some modifications were developed to obtain a new variant of Split-TEV method with high sensibility and specificity. At the same time, using genomic and proteomic studies we identified a list of interaction proteins that were candidates to belong to the MLC1 interactome. The interaction candidates were validated by coimmunolocalization in astrocyte primary cultures and by Split-TEV method. A genetic study was performed with the most favourable candidates and GlialCAM was identified as the second gene involved in MLC disease. GlialCAM is a membrane protein with a similar structure to the adhesion proteins that is expressed in glial cells. Biochemical studies identified GlialCAM as a β subunit of MLC1 and as an auxiliary subunit of the ClC-2 chloride channel. The aim of this study was focused then to advance in the knowledge of the GlialCAM protein. We conducted structure-function studies using chimaeric proteins and GlialCAM deletions. These studies identified the extracellular domain of GlialCAM as the responsible domain of the cis and trans protein interaction. The citoplasmatic domain was related to the correct location of the protein in the cell-cell junctions, and the first aminoacids of the transmembrane domain were responsible for the functional changes in ClC-2. Finally, we developed and characterized MLC1 and GlialCAM knock-down models in astrocyte primary cultures. The study of these models and its complementation with MLC1 and GlialCAM human variants or/and MLC1 and GlialCAM mutant variants, identified a new function of GlialCAM as a chaperone needed for MLC1 endoplasmatic reticulum exit and correct localization in astrocytic junctions. Functional studies implicated MLC1 with the VRAC activation and cell volume regulation. Moreover the coexpression of MLC1 mutant variants with GlialCAM caused an increase of surface expression of MLC1 mutant variants and an activation of VRAC function. These results may be the beginning of a possible pharmacological strategy to obtain a therapy for MLC patients.