El cromosoma humà 21 (HSA21), és el cromosoma autosòmic humà més petit. La trisomia total o parcial del HSA21 està associada a síndrome de Down (SD). El fet de tenir la seqüència del HSA21 pràcticament complerta, ha accelerat molt el procés d'identificació de gens, pas previ per a l 'establiment de relacions causa-efecte entre els gens del HSA21 i els fenotips clínics de la SD.L'objectiu final d'aquesta tesi és la identificació i caracterització de nous gens del HSA21. Els resultats obtinguts es poden resumir en :· S'ha participat en la construcció d'un contig de cosmidis de tres regions del HSA21, cobrint al voltant de 3 Mb. · S' ha participat en la construcció d'un mapa transcripcional de les tres regions. Es va realitzar una selecció de cDNAs, aïllant en total 45 cDNAs parcials no redundants, dels quals 25 no mostraven similitud amb cap seqüència de les bases de dades. Tots s'expressaven en una barreja de RNA poliA+ de cervell, pulmó, fetge i ronyó fetals. Els intents d'aïllar els cDNAs complerts corresponents a cada un dels clons varen resultar negatius. · S' ha aïllat un nou gen del HSA21, KCNE2, identificat inicialmente mitjançant una anàlisi computacional de la seqüència genòmica AP000052. El cDNA complert té 850 pb. KCNE2 codifica per a una proteïna de 123 aa amb elevada homologia a KCNE1, una subunitat ß de canals de potassi depenents de voltage. L'estructura genòmica té un únic exó codificant i mapa a 21q22.1. KCNE2 s'expressa com un RNA de 1.2 kb, majoritàriament a estómac. La seqüència de la proteína KCNE2 conté 2 llocs consens de N-glicosilació, es prediu una regió transmembrana i un lloc consens de fosforilació per PKC. En experiments de western amb extractes de cèl·lules de mamífer transfectades, la proteïna es detecta com a tres bandes entre 16 kDa i 20 kDa, essent la més petita la del pes molecular esperat. Experiments amb tunicamicina han demostrat que KCNE2 es glicosila en asparagines, in vivo. Es van generar dos mutants en els llocs consens de glicosilació, N6Q i N29Q, que han demostrat que ambdós llocs són susceptibles de ser glicosilats. Experiments d'immunofluorescència indirecta suggereixen que KCNE2 s'inserta en la membrana amb el seu extrem N-terminal cap al medi extracel·lular i que amb un únic residu glicosilat n'hi ha prou per integrar-s'hi. Experiments de RT-PCR semiquantitativa indiquen que no hi ha sobre-expressió en SD ni de KCNE1 ni de KCNE2, a cors fetals SD. Es van buscar mutacions a KCNE2 en pacients de sordesa no sindròmica i es va trobar un canvi de nucleòtid A22G, que dóna lloc a un canvi d'aminoàcid T8A. Aquest canvi afectaria el punt de glicosilació.· Es va identificar un nou gen, por homologia a KCNE1 i KCNE2, al qual se li va donar el nom de KCNE3. El cDNA complert té 1646 pb i conté una pauta de lectura oberta de 103 aa. L'estructura genòmica és similar a la de KCNE1 i KCNE2, amb un únic exó codificant, per tant podria tractar-se d'una família de gens paràlegs. KCNE3 es va mapar a la regió 11q13-14, utilitzant el pannell d'híbrids de radiació G3 d'Stanford. KCNE3 s'expresa com a un mRNA de 3 Kb a colon, intestí prim, ovari i a sang perifèrica. La seqüència de aminoácidos conté 3 llocs consens de N-glicosilació, es prediu una regió transmembrana i un lloc consens de fosforilació per PKC. S' ha demostrat que KCNE3 es N-glicosila en cèl·lules de mamífer i que s'inserta a la membrana amb l'extrem N-terminal dirigit cap al medi extracel·lular. S'ha trobat un polimorfisme T198C, que provoca el canvi d'aminoàcid F66L, amb una freqüència del 15% en la población general.

En esta tesis doctoral se propone profundizar en la relación entre cambio tecnológico y cualificaciones en el entorno específico de la industria manufacturera española. La tesis se organiza a partir de un capítulo inicial en que se repasa la literatura teórica y empírica existente sobre el tema. A partir de este repaso se definen algunos aspectos que deberían ser desarrollados más profundamente. En concreto, se propone avanzar en la línea de una visión desde el lado de la demanda del mercado de trabajo, construyendo un modelo teórico de carácter estructural y dinámico.En el segundo capítulo de la tesis, se desarrolla un modelo teórico basado en la aportación inicial de la profesora Flynn y su modelo del ciclo de Vida de las Cualificaciones. Este modelo se dinamiza a partir de incluir cuestiones relacionadas con los procesos de aprendizaje asociados a la construcción de la cualificación de los trabajadores. La principal conclusión de este modelo teórico es que las necesidades de cualificación de las empresas y, por consiguiente, la respuesta que deberá dar el sistema educativo, están mediatizadas por las estrategias de producto y de proceso que prioricen las empresas.El tercer capítulo de la tesis se centra en un análisis empírico de la especialización productiva de la manufactura española en los últimos 20 años. La conclusión que se deriva del cálculo de una serie de indicadores es que ésta especialización se centra en productos de baja calidad y bajo valor añadido.Finalmente, el cuarto capítulo mide a partir de técnicas econométricas el impacto directo del cambio tecnológico sobre los salarios de los trabajadores. Se utiliza una base de datos muy novedosa a partir del cruce de la Encuesta Industrial y la encuesta de Estructura Salarial. Los resultados muestran un impacto del cambio tecnológico en el corto plazo negativo sobre los salarios. Este impacto se mantiene indistintamente del tipo de trabajador y del sector productivo considerado. / In this doctoral thesis I propose to analyze the relationship between technological change and skills in the framework of the Spanish manufacturing industry. The first chapter deals with both the theoretical and empirical literature available so far. From this point I defend that some issues should be developed more deeply. Specifically, I propose to advance in a path where the demand side is stressed, building an structural and dynamic theoretical model.In the second chapter, I develop a theoretical model build upon the seminal work of professor Flynn known as Skills Life Cycle model. I introduce dynamic aspects in it through the inclusion of the process of learning, closely related to the concept of skill. The main conclusion of this theoretical model is that firm skill necessities, and subsequently, what the educational system should do, depends on the product and process firms strategy.The third chapter focuses on the empirical analysis of the productive specialization of the Spanish manufacturing industry over the last 20 years. My main conclusion is that we can observe a clear process of concentration on the low-quality, low-value added segment of the market.Finally, the last chapter measures, using econometric techniques, the technological change impact on the worker wages. I use a very new data base, created as a merging of the Encuesta Industrial and the Encuesta de Estructura Salarial. My results show that this impact is negative, regardless of the kind of worker or sector considered.

En los últimos años nuestro grupo ha estudiado las diferentes vías de señalización inducidas por TGF-β en hepatocitos fetales de rata. A dosis bajas, el TGF-β inhibe el crecimiento, pero a concentraciones más elevadas es capaz de inducir apoptosis (Sanchez et al. 1995; Sanchez et al. 1996). El proceso apoptótico está mediado por un incremento en el contenido intracelular de ROS, dependiente de la síntesis de novo de proteínas, y que correlaciona con una caída en los niveles intracelulares de glutatión (Sanchez et al. 1997). La muerte inducida por TGF-β en estas células se correlaciona con un descenso en los niveles de Bcl-xL, la despolarización de la membrana mitocondrial, la salida de citocromo c y posterior activación de caspasas (Herrera et al. 2001a; Herrera et al. 2001b). El incremento de ROS intracelulares se produce por activación de un sistema NADPH oxidasa y por disminución en la expresión de proteínas antioxidantes (Herrera et al. 2004). Recientemente hemos descrito que la NADPH oxidasa NOX4 se induce en condiciones pro-apoptóticas (Carmona-Cuenca et al. 2006), pero otras NADPH oxidasas podrían jugar un papel diferente en la señalización inducida por TGF-β (Murillo et al., 2007). La muerte inducida por TGF-β puede ser inhibida por EGF a través de la activación de PI3K (Fabregat et al. 2000), que contrarresta la expresión de Nox4 (Carmona-Cuenca et al. 2006). Sin embargo, el 40-50% de las células sobreviven a los efectos apoptóticos del TGF-β y adquieren una morfología fibroblastoide (Sanchez et al. 1999). Esto es debido a que el TGF-β también induce señales anti-apoptóticas en los hepatocitos fetales, proceso que requiere la activación del EGFR, producida por un aumento en los niveles de expresión de sus ligandos y activación de la metaloproteasa TACE/ADAM17 que los proteoliza y activa (Valdes et al. 2004; Murillo et al. 2005; Del Castillo et al. 2006; Murillo et al. 2007). Las células que sobreviven al TGF-β responden a esta citoquina en términos de migración e invasión, disminuyendo la expresión de marcadores hepáticos (Sanchez et al. 1999), e induciendo un proceso de EMT (Valdes et al. 2002). La población mesenquimática resultante es resistente a la muerte inducida por TGF-β, ha sufrido un proceso de desdiferenciación y expresa marcadores de célula madre (Del Castillo et al. 2006; del Castillo et al. 2008). Esta población puede rediferenciarse tanto a un linaje hepatocítico como hacia células biliares cuando se mantienen con los medios de diferenciación adecuados. Por último, resultados preliminares al inicio de esta tesis doctoral proponían que la doble respuesta al TGF-β observada en hepatocitos fetales de rata en cultivo primario era exclusiva de este estadio del desarrollo hepático, ya que en hepatocitos adultos de rata el TGF-β sólo inducía apoptosis. La incapacidad del TGF-β de inducir señales de supervivencia parece deberse a la baja expresión de AKT y de TACE observada en hepatocitos adultos. Además, el TGF-β era incapaz de inducir un proceso de EMT en hepatocitos adultos de rata. A la vista de estos resultados se consideró de gran importancia analizar cuál podría ser la respuesta al TGF-β en células tumorales hepáticas. Así, nuestro principal objetivo en esta tesis ha sido analizar si las células de carcinoma hepatocelular responden a la muerte celular inducida por el TGF-β, y en el caso de que hayan adquirido resistencia, estudiar los mecanismos moleculares que la confieren. También queríamos saber si el TGF-β induce señales de supervivencia y un proceso de EMT en células tumorales hepáticas, y la relevancia de este proceso en la progresión del tumor hepático. Aunque quisimos iniciar el estudio con células de hepatoma de rata, debido a nuestra experiencia en este modelo de celular, consideramos muy importante también analizar la situación en células tumorales de hígado humano, ya que es conocido que los niveles de TGF-β son elevados en carcinoma hepatocelular (HCC) y diferentes evidencias han sugerido que la respuesta al TGF-β está alterada en células de HCC. / In the last years our research has focused on analyzing the signaling pathways induced by TGF-β in liver tumor cell lines, to understand the molecular mechanisms that confer resistance to its suppressor effects. TGF-β induces apoptosis in human fetal hepatocytes and in some liver tumor cells (FaO rat hepatoma, Hep3B and PLC/PRF/5 human hepatocarcinoma cells), which requires reactive oxygen species (ROS) production and up-regulation of the NADPH oxidase NOX4. This process is coincident with an increased expression of pro-apoptotic BCL-2 family members, such as BMF or BIM. However, in these same cells, TGF-β also induces anti-apoptotic signals, mediated by the activation of the epidermal growth factor receptor (EGFR) and coincident with up-regulation of the anti-apoptotic proteins BCL-XL, MCL1 or HIAP1. Inhibition of the EGFR, either by pharmacological inhibitors or through targeting knock-down with specific siRNA, significantly enhances the apoptotic response, which indicates that the EGFR plays a relevant role in conferring resistance to TGF-β-induced cell death. However, even when the EGFR is inhibited, some hepatocellular carcinoma cells, such as HepG2 or SK-Hep1, continue showing resistance to TGF-β-induced cell death. HepG2 cells are sensitized to TGF-β-induced apoptosis through the inhibition of the MEK pathway. MEK inhibition allows TGF-β to induce its pro-apoptotic program in these cells, which is coincident with NOX4 upregulation, modulation of the expression of BCL-2 family members and caspase-3 activation. It is worthy to note that activation of survival pathways, such as EGFR or MEK/ERK, in liver tumor cells confers resistance to TGF-β-induced cell death through impairing NOX4 up-regulation, which is required for an efficient mitochondrial-dependent apoptosis. Finally, our results have indicated that TGF-β is able to induce an epithelial to mesenchymal transition (EMT) process in human fetal hepatocytes, FaO rat hepatoma cells and Hep3B human hepatocarcinoma cells. TGF-β induces Snail expression, coincident with a decrease in E-cadherin mRNA and protein levels. Furthermore, cells show an increased expression of mesenchymal genes and reorganization of the actin cytoskeleton in stress fibers. Interestingly, these cells show loss of expression of specific hepatic markers and increased expression of stem cell markers. Indeed, chronic treatment with TGF-β selects a population of mesenchymal cells with a de-differentiated phenotype, reminiscent of progenitor-like cells. In summary, TGF-β induces different signals in liver tumor cells, some of them might contribute to tumor suppression (apoptosis), but others should mediate liver tumor progression and invasion.

En el context social global actual, en el què un nombre considerable de senyals inequívocs indiquen que lanostra societat està contribuint al col∙lapse del planeta, " és necessari un nou tipus d'enginyer, un enginyer quesigui plenament conscient del que està succeint a la societat i que tingui les habilitats necessàries per fer frontals aspectes socials de les tecnologies "(De Graaff et al., 2001).L'educació superior és un instrument essencial per superar els reptes del món actual amb èxit i per formarciutadans capaços de construir una societat més justa i oberta (Álvarez, 2000). Per tant, les institucionsd'educació superior tenen la responsabilitat d'educar els futurs titulats amb la finalitat que adquireixin unavisió moral i ètica i assoleixin els coneixements tècnics necessaris per assegurar la qualitat de vida per a lesgeneracions futures (Corcoran et al, 2002).Amb l'objectiu d'assegurar que els futurs titulats siguin enginyers sostenibles, tres qüestions fonamentals hanguiat aquesta investigació:Quines competències en sostenibilitat ha d'adquirir un enginyer a la universitat?Com poden aquestes competències ser adquirides d'una manera eficient?Quina estructura educacional és més eficaç per facilitar els processos d'aprenentatge requerits?La primera pregunta es refereix a "Què?", és a dir, a quines competències relacionades amb la sostenibilitat(coneixements, habilitats i actituds) ha de tenir un enginyer que es gradua en el segle 21. La segona qüestió esrefereix a "Com?" i es centra en com els processos educatius poden fer possible l'aprenentatge de lescompetències en sostenibilitat a través de les estratègies pedagògiques adequades. L'última pregunta esrefereix a "On?" des de la perspectiva de quin pla d'estudis i quina estructura organitzativa són necessaris perpoder aplicar la didàctica més òptima per graduar enginyers amb competències en sostenibilitat.Aquesta recerca s'ha enfocat des d'una vessant teòrico‐pràctica en què tant les estratègies pedagògiques comles competències en sostenibilitat s'han estudiat en paral∙lel. Amb aquesta orientació, s'ha dissenyat una einad'avaluació que mesura aquests dos aspectes i la seva relació, i que s'ha aplicat a 10 casos d'estudi formats percursos de sostenibilitat de 5 universitats tecnològiques europees, en els quals hi han participat, en total, mésde 500 estudiants. Per completar l'estudi, s'ha analitzat la introducció de la sostenibilitat en els plans d'estudide 17 universitats tecnològiques, i s'han entrevistat 45 experts en educació de sostenibilitat en l'enginyeria.En relació a les preguntes clau, els resultats de la investigació han estat els següents:En el moment de titular‐se, l'estudiantat d'enginyeria hauria d'haver adquirit les competències següents:pensament crític, pensament sistèmic, ser capaços de treballar en un entorn transdisciplinari, i tenir valors enconsonància amb el paradigma de la sostenibilitat. D'altra banda, d'acord amb els requisits de l'EEES, també calestablir un marc comú per definir, descriure i avaluar les competències en sostenibilitat a nivell europeu.Després d'haver realitzat un curs en sostenibilitat, la majoria de l'estudiantat segueix prioritzant el roltecnològic de la sostenibilitat, pel que fa a la tecnologia com la solució als problemes ambientals, sense gairebéconsiderar els aspectes socials. Per tant, els cursos sobre sostenibilitat han d'emfatitzar més la part social iinstitucional de la sostenibilitat.Existeix una relació directa entre l'aprenentatge de la transdisciplinarietat i el pensament sistèmic.L'aprenentatge cognitiu de l'estudiantat augmenta, a mida que s'aplica una pedagogia més orientada a lacomunitat i més constructiva. Així, l'aprenentatge cognitiu de la sostenibilitat també millora a través d'unal''educació activa, experiencial i multimetodològica. A més a més, en l'aprenentatge de la sostenibilitat, elpaper del professorat és molt important pel que fa a l'aprenentatge implícit de valors, principis i pensamentcrític associats a la sostenibilitatLes universitats tecnològiques actualment implementen l'educació en sostenibilitat a través de quatreestratègies principals: un curs específic, una especialització en sostenibilitat, un màster en sostenibilitat o entecnologies sostenibles, i la integració del desenvolupament sostenible en tots els cursos. No obstant això, laprincipal barrera per a la integració de la sostenibilitat en tots els cursos és la manca de comprensió del termeper part del professorat. L'"enfocament individual" (Peet et al., 2004) ha demostrat ser un bon sistema persuperar aquesta barrera.Hi ha una necessitat clara de lideratge per part de l'equip de govern de les universitats en el procés de canvicap a una educació en sostenibilitat. Aquest lideratge ha de promoure l'enfocament de baix a dalt. Els processos d'educació en sostenibilitat es reforcen quan aquests no només integren l'educació, sinó tambétotes les altres àrees clau d'activitat de la universitat: recerca, gestió i relació amb la societat.En breu, l'estructura d'aquesta tesi és la següent. El capítol 1 introdueix el plantejament de la recerca. Elcapítol 2 revisa l'estat de l'art i la literatura en relació a les competències que els enginyers han de tenir quanes graduen, A continuació, el capítol 3 descriu les estratègies pedagògiques per al desenvolupament sosteniblei les analitza des d'un punt de vista teòric i metodològic presentant els avantatges i desavantatges de les mésutilitzades en l'ensenyament d'enginyeria El capítol 4 presenta les estructures curriculars que han de catalitzarel procés d'aprenentatge en sostenibilitat. El capítol 5 desenvolupa el marc conceptual de la recerca, lespropostes metodològiques de la investigació i els casos d'estudi analitzats. El capítol 6 avaluacomparativament les competències en sostenibilitat definides en tres universitats tecnològiques que són líderseuropeus en sostenibilitat. El Capítol 7 introdueix el marc metodològic per a l'avaluació de l'aprenentatgecognitiu en sostenibilitat del estudiantat. Aquesta metodologia s'aplica en el capítol 8 als 10 cursos desostenibilitat impartits en 5 universitats tecnològiques europees, que conformen els casos d'estudi d'aquestarecerca. A partir de les 45 entrevistes realitzades a experts en sostenibilitat provinents de 17 universitatstecnològiques europees, el capítol 9 estudia les millors pràctiques en pedagogia per a l'aprenentatge de lasostenibilitat i el capítol 10 examina l'estructura curricular que més facilita l'aprenentatge en sostenibilitat ales universitats tecnològiques. En el Capítol 11 es comparen els resultats obtinguts en els diferents casosd'estudi i s'avaluen les propostes plantejades en el capítol 1. Finalment, el capítol 12 planteja les conclusionsde la recerca i algunes recomanacions per a les institucions d'educació superior tecnològiques. / In today's world social context, in which a considerable number of contrasting signs reveal that our society is currently contributing to the planet's collapse, "a new kind of engineer is needed, an engineer who is fully aware of what is going on in society and who has the skills to deal with societal aspects of technologies" (DeGraaff et al., 2001).Higher education is the essential instrument to overcome the current world challenges and to train citizens able to build a more fair and open society (Alvarez, 2000). Thus higher education institutions have the responsibility to educate graduates who have achieved an ethical moral vision and the necessary technical knowledge to ensure the quality of life for future generations (Corcoran et al, 2002).In relation to graduating sustainable engineers, three main questions have been developed to guide this research:1. Which Sustainability (SD) competences must an engineer obtain at university?2. How can these competences be acquired efficiently?3. Which education structure is more effective for the required learning processes?The first main question is a "What" question, and focuses on which competences (knowledge/understanding, skills/abilities and attitudes) an engineer graduating in the 21st century should have in relation to SD. The second main question is a "How" question and focuses on how can the education processes make this learning achievable through the proper pedagogical strategies. The last main question is a "Where" question and looksat the perspective of the curriculum and the organizational structure needed to apply the optimal didactics to achieve the goal of graduating sustainable engineers.The focus of this research requires a theoretical‐practical approach in which both pedagogical strategies and SD competences are studied in parallel. An assessment tool that measures the two subjects and their relationship is developed and case studies are run in 10 SD courses at 5 European technological universities, where nearly 500 students have participated. Moreover, the different approaches to introduce SD in thecurriculum of 17 technological universities are analysed, and 45 experts on teaching SD to engineering students have been interviewed.In relation to the key questions, the findings of this research are the following.When graduating the engineering students should have acquired the following SD competences: critical thinking, systemic thinking, an ability to work in transdisciplinary frameworks, and to have values consistent with the sustainability paradigm. Moreover, following the requirements of the EHEA, a common framework to define, describe and evaluate SD competences at European level is needed.Most students, after taking a course on SD, highlight the technological role of sustainability in terms of technology as the solution to environmental problems. Therefore SD courses need to place more emphasis on the social/institutional side of sustainability.There is a direct relationship between transdisciplinary and systemic thinking learning.Students achieve better cognitive learning as more community‐oriented and constructive‐learning pedagogies are applied. Multi‐methodological experiential active learning education increases cognitive learning of sustainability. In addition, the role of the teacher is very important for SD learning in terms of implicit learning of sustainability values, principles and critical thinking.There are four main strategies to increase EESD in universities: a specific SD course, a minor/specialization in SD, a Master on SD or Sustainable Technologies and the embedment of SD in all courses. Nevertheless the main barrier to embedding SD in all courses is the lack of comprehension to SD within the faculty. Theindividual approach (Peet et al., 2004) has shown to be successful to overcome this barrier.There is a need of clear top‐down leadership in the ESD process, which must promote the bottom‐upapproach. Additionally, ESD processes are reinforced when they encompass not only education but also all the key areas of the university: research, management, and society outreach.This thesis is organised as follows. The introduction in chapter 1 is followed by the state of the art and literature review in competences that engineers should have when graduating in chapter 2. Chapter 3 introduces the pedagogical strategies for SD and develops a theoretical and methodological exploration ofthese strategies, which presents the pros & cons and learning outcomes of the most common pedagogical strategies in engineering. Chapter 4 describes the curriculum structures that catalyse the process of sustainable education. Chapter 5 presents the development of the conceptual research framework,propositions and case studies research methodologies. A comparative SD competence analysis of three European leading SD technological universities is presented in chapter 6. Chapter 7 introduces the methodology framework to evaluate the knowledge on SD acquired by students; this methodology is laterapplied in chapter 8 to 10 case studies related to SD courses taught in 5 European technological universities.From the results of the interviews with 45 experts from 17 European technological universities, chapter 9 analyses the best pedagogical practices for SD learning and chapter 10 analyses the curriculum structure thatmost facilitates the introduction of SD learning in technological universities. Chapter 11 compares the different cases analyzed and evaluates the propositions developed in chapter 1. Finally, in chapter 12 conclusions are drawn and recommendations for technological higher education institutions are provided.

El tema central de la tesi es l'estudi del model de Kerala en relació al paradigma del desenvolupament humà i des d'una perspectiva interdisciplinària. El model redistributiu de Kerala presenta un elevat desenvolupament social a la vegada que, especialment en els últims anys, són creixents les dificultats que el model presenta en termes sostenibilitat donat el trade-off entre creixement i distribució que el mateix presenta. En aquest treball s'estudia la vinculació del model de Kerala amb la naturalesa de l'Estat keralita i amb els trets de la seva societat. Per això el repte teòric que aquí es planteja és el paper de l'Estat en la seva relació amb el procés d'acumulació de capital en el marc d'un país subdesenvolupat com es l'Índia -i en particular de Kerala-, i com l'Estat ha estat influenciat pels diferents interessos econòmics i "no econòmics" presents a la societat. En l'estudi de l'Estat capitalista en els països subdesenvolupats cal incloure nous factors que defineixen la realitat d'aquella societat i que influeixen en la dinàmica i el funcionament de l'Estat, nous factors que no deixen de ser resultat de la coexistència d'elements arrelats en la societat tradicional i de noves institucions fruit de la modernització lligada a la penetració capitalista. La interrelació entre els beneficis econòmics i socials distribuïts per l'Estat -capaç de desenvolupar un grau d'autonomia respecte els interessos de les classes dominants- i l'elevada fragmentació de la societat i del poder fruit de l'organització i articulació de diferents grups socials, és el factor que aquesta tesi apunta com a explicatiu del model de desenvolupament. El cas de Kerala ens mostra l'especificitat d'un model on els vincles Estat-societat han quedat configurats per l'acció col.lectiva organitzada i el paper redistributiu de l'Estat en el marc d'una realitat social concreta -explicada tant per les estructures productives com per les de dominació- que s'ha anat transformant. El model de Kerala ha significat un canvi fonamental en l'esfera de la distribució encara que ha deixat inalterable la de producció, motiu pel qual la sostenibilitat de l'estatratègia comença a posar-se en qüestionament i es planteja el paper de l'Estat en la seva funció de creixement econòmic. El model de Kerala planteja importants qüestions en base a la consecució d'un major nivell de desenvolupament humà del països pobres d'acord amb les pròpies especificitats del món en desenvolupament. La tesi queda organitzada en dues grans parts. A la primera s'exposa el context global indi en que queda emmarcada la tesi analitzant principalment l'estratègia de desenvolupament indi arrel de la independència amb objectius modernitzadors i limitada pels diferents interessos econòmics i condicionants polítics, els trets de l'economia agrícola emfatitzant els impediments al desenvolupament de la reforma agrària, la política econòmica desenvolupada pels diferents governs, la naturalesa de l'Estat indi com a Estat capitalista perifèric i la persistència de la identitat de casta en la societat índia com a element de dominació i de divisió de classe. A la segona part passa a analitzar-se el model de Kerala on després d'una breu introducció sobre les característiques geogràfiques, culturals i polítiques de l'estat, s'estudia la caracterització del model de Kerala basat en un elevat desenvolupament humà i en l'estancament econòmic. Seguidament s'analitzaran els diferents factors que han conduït a l'únic i particular model de desenvolupament que ha seguit Kerala, centrant-nos en l'organització dels diferents grups socials -a nivell de casta i de classe- i l'articulació de les seves demandes així com en el paper que ha jugat l'Estat en l'aplicació de mesures redistributives i igualitàries. A mode de conclusió es fa un repàs dels diferents capítols, exposant-se les principals conclusions a que s'ha arribat al llarg de la investigació.

El concepto de redes sociales de comunicación rural, como una estructura relacional hecha por nodos que están vinculados por medio de actores tales como pequeños productores rurales, proyectos de desarrollo rural, organizaciones no-gubernamentales, instituciones públicas, universidades entre otros, es una noción que puede ser muy útil para estudiar las relaciones de comunicación y soporte social entre diferentes actores in territorios tan amplios y diversos como lo es Latinoamérica. Es conocido que muchos actores y redes sociales se están enfrentando ante situaciones como las siguientes: ¿Cómo encontrar las mejores estrategias que permitan desarrollar y generar procesos de sinergia social que no solo permitan el intercambio de información, sino de información y conocimiento estratégico que les habilite y refuerce las capacidades innovativas, creativas y productivas de muchas comunidades rurales que tratan, a su vez, de solucionar los siguientes problemas centrales. Lo primero son las estrategias para poder salir del estado de pobreza (y sobrevivencia) en que se encuentran, el segundo es como obtener la suficiente información (en calidad y en cantidad) que les permita entender la dinámica de los actuales cambios que se están sucediendo a nivel global: climáticos, socales, económicos, etc. y que no solo afectarán a los grupos humanos en los centros urbanos e industriales, sino a todo el mundo, en especial a los países más pobres y los sectores más frágiles, en términos sociales, es decir, las comunidades rurales. El estudio de las redes sociales rurales, como sistemas comunicaciones funcionales, proporciona un punto de vista nodal en esta dirección.El autor estudia dos redes sociales de comunicación para el desarrollo rural en América Latina que trabajan a nivel de las comunidades rurales, con organizaciones No-gubernamentales, pequeños campesinos y proyectos de desarrollo rural. La primera de las redes es una red a nivel México llamada Red Nacional de Desarrollo Rural Sustentable (RENDRUS), la cual está recibiendo soporte financiero de diferentes niveles del gobierno. La segunda es una red que involucra varios países latinoamericanos (incluyendo México). Esta última es llamada Red de Iniciativa de Nutrición Humana y ha recibido financiamiento internacional. Aunque las dos redes sociales surgen y trabajan a diferentes escalas, las dos redes persiguen objetivos similares, usan estrategias similares, y están conformadas por actores similares: pequeños productores rurales, comunidades rurales, proyectos de desarrollo, universidades y organizaciones No-gubernamentales. El punto más importante del trabajo de estas dos redes es que las dos permitieron el intercambio de información y conocimiento entre actores que no solo son diferentes en términos culturales sino que están localizados en diferentes regiones geográficas.El tópico de las redes sociales de comunicación rural para el desarrollo no es un tópico nuevo, pero es necesario continuar su estudio a fin de poder conocer más acerca de la complejidad social en la cual este fenómeno se está desarrollando. Las comunidades rurales han sido estudiadas por mucho tiempo, pero aún no somos capaces de entender muchas de sus dinámicas sociales, especialmente aquellos hechos que se refieren a la similitud de los procesos de intercambio y mejoramiento del conocimiento, tecnología y equipos desarrollados localmente por comunidades rurales que pertenecen a diferentes países y regiones latinoamericanas.Este tipo de estudios sobre redes sociales de comunicación rural, son valiosos para proponer y conformar proyectos de desarrollo basados en procesos de intercambio reticular, entre productores rurales, para el mejoramiento de sus sistemas de producción agropecuarios con el objetivo de obtener menores ingresos, y alimentos y mejorar sus condiciones de vida, especialmente ahora que la urgencia climática agrava las condiciones de pobreza en el mundo. / The concept of rural social networks, as a social relational structure made of nodes that are tied by actors such as small farmers, rural development projects, non-governmental organizations, public institutions, universities and other participants, can be very useful to study the communicational relationship between different actors in a wide and diverse territory like Latin America. It is known that many social networks are faced with challenges like the following one: how to find the best strategies in order to develop and generate synergies that do not only permit the exchange of general information, but also of strategic knowledge which permits the reinforcement of innovative, creative and productive capabilities of many poor rural communities that are trying to resolve two essential problems. The first one is how to get out of the stage of poverty (or, at least, manage to survive), and the second one is how to get enough information in order to understand changes (climatic, economic, social, etc) that are occurring in the world and that are not only affecting the urban and industrialized societies, but the whole world, especially the poorest countries and their most sensitive and fragile populations like the rural communities. The study of rural social networks, as a functional communicational system, provides an interesting point of view towards that direction. The author studied two social networks that were working with rural communities, non-governmental organizations, small farmers and rural development projects. The first one is a network named National Network of Sustainable Rural Development (RENDRUS), which is receiving financial support from different governmental levels in Mexico. The second one is a network which involves several Latin American countries including Mexico. It is called Initiative of Human Nutrition and it was financed by international sponsoring. Although the two social networks emerged and worked on different scales, they followed similar objectives, they used similar strategies, and they consisted of similar actors: small poor farmers, rural communities, rural development projects, universities and non-governmental organizations. The most important point is that they allowed the exchange of information and knowledge between actors that are not only different in cultural terms, but they are located in distant geographical regions as well.The topic of social rural networks is not a new one, but it is necessary to continue its study in order to know more about the social complexity in which this phenomenon is developing and occurring. The rural communities have been studied for a long time, but we are not able to understand its social dynamics yet, especially the facts of exchange and improvement of knowledge, technology, and equipment developed locally by rural communities that do not only belong to a specific country, but to several Latin American countries and regions.These types of studies are valuable for the creation of communication and development models of rural communities in order to confirm the effectiveness of rural social networks as a mechanism to exchange information between rural people, about how to improve their local agricultural systems in order to have a higher income and better food to improve their social conditions, especially in those days that the climatic changes have made social life conditions worse.

L'Herpesvirus humà 8 (HVH-8) és l'agent etiològic del Sarcoma de Kaposi (SK). Aquesta neoplàsia endotelial multifocal és la primera causa de neoplàsia en pacients de sida. En països on l'HVH-8 no és endèmic (nord d'Europa, EUA), el SK afecta sobretot a homes homo o bisexuals (MSM) VIH positius, entre els quals el virus es transmet sexualment, mentre que en països endèmics (Àfrica central) representa la primera neoplàsia tant en adults com en nens, i el virus es transmet a través de la saliva. Pocs estudis han avaluat la presència del virus en nens en zones no endèmiques. L'HVH-8 s'ha detectat per PCR en cèl·lules mononuclears de sang perifèrica (PBMC), però només en el 50% dels casos de SK associat a la sida. Respecte la detecció de la infecció per l'HVH-8, aquesta tesis es planteja dos objectius; 1) determinar, mitjançant mètodes serològics, quin és l'abast de la infecció per l'HVH-8 en zones no endèmiques durant les dues primeres dècades de vida, per tal de determinar si la infecció primària té lloc durant aquesta etapa en comparació amb el virus d'Epstein-Barr (VEB), y 2) estudiar, mitjançant la detecció del propi virus, quin és l'abast de la virèmia en individus seropositius per l'HVH-8 i el VIH, i el paper d'aquesta en la patogènia del SK. Els resultats indiquen que en zones no endèmiques (Alemanya i Geòrgia, EUA), la taxa de seroprevalença de l'HVH-8 fins els 17 anys d'edat és significativament menor a la observada en zones endèmiques (Nigèria). En comparació amb el VEB, el virus més proper filogenèticament i de transmissió horitzontal, l'HVH-8 no es transmet tan eficientment a través de la saliva. Tot i així, la infecció primària pot tenir lloc durant la infància també en zones no endèmiques, on els anticossos poden no persistir a llarg termini. La tècnica d'immunofluorescència permet detectar millor la infecció per l'HVH-8 que els ELISA basats en pèptids. Per a la segona part de la tesi va ser necessari desenvolupar un assaig de dilucions limitants i una PCR dúplex en temps real (co-quantificació del genoma víric i del nombre de PBMC analitzades) que va permetre demostrar que la proporció de cèl·lules infectades per l'HVH-8 en sang és relativament baixa, fins i tot en pacients amb SK actiu (fins a menys d'una en 6 milions), tot i que pot canviar durant el curs del SK. En les neoplàssies associades al VEB aquesta proporció sol ser major. L'HVH-8 és més fàcilment detectable en les PBMC que en el plasma. Tot i que la detecció de l'HVH-8 ha estat més habitual entre pacients amb SK, la presència de lesions no sempre va acompanyada de la detecció del virus en sang, on el virus podria estar per sota el límit de detecció. El virus pot infectar latentement els limfòcits B però també dur a terme el cicle lític en un percentatge de les PBMC (amb alts nombres de còpies del genoma de l'HVH-8 per cèl·lula infectada i presència del virus en plasma); les PBMC líticament infectades poden contribuir a la disseminació del virus cap a dianes endotelials en la patogènesi del SK. La latència en els limfòcits B in vivo i en cèl·lules de limfoma transformades per l'HVH-8 (BCBL-1) podria estar regulada de manera diferent, com és el cas dels diferents tipus de latència del VEB. Alguns estudis publicats han subestimat la presència de l'HVH-8 en sang. En aquesta tesi s'han establert les condicions més adequades de mostreig i d'anàlisi de mostres de sang per obtenir uns resultats fiables, i es proposa una nova metodologia que permetrà aprofundir en l'estudi detallat de la virèmia per l'HVH-8 i la seva rellevància en la patogènia del SK y d'altres malalties associades a aquest virus. / Human Herpesvirus 8 (HHV-8) is the etiologic agent of Kaposi's Sarcoma (KS). This multifocal neoplasm has an endothelial origin and is the first cause of cancer in aids patients. In countries where HHV-8 is not endemic (Northern Europe, USA), KS is mostly found in homo or bisexual men (MSM) who are HIV-positive, among whom the virus is transmitted sexually. On the other hand, in endemic countries (central Africa) KS is the most common neoplasm both in adults and in children, and the virus is spread through saliva. Few studies have assessed HHV-8 acquisition by children in non-endemic areas. By PCR, the HHV-8 genome has been detected in peripheral blood mononuclear cells (PBMC), but only in 50% of aids-KS patients. Focused on detection of HHV-8 infection, this thesis has two main objectives; 1) to determine through serologic methods, the extent of HHV-8 infection among children and adolescents in non-endemic areas in order to determine when the primary infection is occurring and whether the virus is transmitted horizontally in comparison with Epstein-Barr virus (EBV), and 2) to assess through the detection of the virus genome, the extent of HHV-8 viremia in individuals that are seropositive for both HHV-8 and HIV, and what is the role of HHV-8 viremia in KS pathogenesis. Our results show that in non-endemic areas (Germany and Georgia, USA), HHV-8 seroprevalence until 17 years of age is significantly lower than that observed in endemic areas (Nigeria). HHV-8 is not as efficiently transmitted though saliva as EBV, which is the most closely related virus. However, HHV-8 primary infection can occur during infancy and adolescence in non-endemic areas, where specific antibodies may not persist long term. The immunofluorescence assay performed better than two peptide-based ELISA at the detection of HHV-8 infection. To accomplish the second objective it was necessary to develop a limiting dilution assay in combination with a duplex real time PCR (co-quantification of the HHV-8 genome and the number of PBMC tested). Using this method we were able to demonstrate that the fraction of HHV-8 infected blood cells is relatively low, even in patients with active KS (down to less than one in 6 million PBMC), although it can change over time. The frequency of infected cells is usually higher in EBV-related malignancies. HHV-8 was mostly detected in PBMC and not so common in plasma. Although the detection of HHV-8 was more common among aids patients, lesions are not always associated to virus detection in blood, where it could be below the threshold of detection. The virus can latently infect B lymphocytes but also undergo lytic replication in a percentage of the PBMC (with high copy numbers of the HHV-8 genome per infected cell and free virus in plasma); lytically infected PBMC may contribute to the spread of infectious virus to endothelial targets promoting KS pathogenesis. HHV-8 latency in B cells in vivo and in B cells transformed by HHV-8 (BCBL-1) could be regulated differently, perhaps analogous to the several types of EBV latency. The prevalence of the virus in blood cells has been underestimated in previous studies. In this thesis, the most adequate sampling and analysis protocols are proposed so that the virus can be detected reliably. The methods developed in this thesis will be of value in monitoring HHV-8 viremia and establish its relevance in KS pathogenesis, as well as in other HHV-8 associated diseases.

No sabem quin nom serà emprat en la posteritat per a caracteritzar la nostra era però amb tota seguretat se la podria nomenar l'Era química, tal és el nombre de molècules sintetitzades per l'home que impregnen l'ambient que ens envolta en la nostra vida diària. Per això el nostre concepte de civilització moderna és inconcebible sense un entorn químic superimpost a l'entorn natural. Si la vida humana és millor gràcies a les nostres creacions químiques, o bé serà destruïda per elles, avui més que mai és una qüestió sense resposta (E. Pellegrino, 1976). Amb aquestes declaracions de Pellegrino, es posa de relleu que el propi home és capaç de provocar, a vegades inconscientment, canvis importants en el Medi Am bient, que alteren les repercussions que podríem conside rar "naturals"i els beneficis perseguits es converteixen moltes vegades en perjudicis. Entre ells, l'anomenada "contaminació ambiental" és la causa de trastorns sobre la nostra salut i origen de noves malalties. En aquesta Tesi s'estudien els efectes sobre l'organisme humà d'alguns d'aquestos agents contaminants, els nomenats electrofílics, que es troben abundantment repartits a l'atmosfera de les àrees industrials i urbanes, en molts ambients laborals, i sobre tot al fum del tabac. Aquestos compostos electrofílics són capaços, una vegada ingressats al nostre organisme, de formar enllaços covalents amb les cèl·lules i provocar en elles lesions irreversibles com a mutagènesi i carcinogènesi. Per agreujar més la situació, l'home disposa de sistemes enzimàtics capaços d'augmentar la toxicitat d'alguna d'aquestes substàncies, o inclus de convertir en tòxiques algunes que d'antuvi no ho eren.Sortosament el nostre organisme compta amb diferents mètodes de defensa contra aquestes agressions, entre els que s'hi troben els sistemes de metabolització que permeten eliminar aquestes substàncies el més ràpidament possible. Els compostos electrofílies segueixen majoritàriament la via metabòlica de la conjugació amb el glutation (GSH), mitjançant l'acció de les Glutation S-Transferasa (GST), la qual cosa priva la toxicitat d'aquests agents i facilita la seva excreció. Així doncs, aquest sistema Glutation-Glutation S-Transferasa té un paper clarament detoxificador i pro tector davant d'aquests compostos. El producte final d'aquesta conjugació és un tioèter inactiu, que s'elimina fàcilment per l'orina. Els tioèters seran, per tant, un reflex del grau d'exposició de l'organisme als compostos electrofílics però, a més, ens permetran diferenciar, a igualtat d'ex posició, la millor o pitjor capacitat de detoxificació de cada individu. De tot això es dedueix que, per a valorar la importància d'un contaminant, no és suficient quantificar la seva concentració ambiental, que és el que podríem nomenar "grau de contaminació externa", sinó que s'han de tenir en compte també les interaccions amb els sistemes biològics (metabolització) que poden modificar el compost inicial. D'aquestes interaccions s'obté el que coneixem com a "grau de contaminació interna" o real, que serà molt variable per a cada individu, i no necessàriament coincidirà amb la contaminació externa. Es per tot això que adquireixen tant de valor els no menats indicadors biològics, com a expressió molt fiable de la nomenada Exposició Interna. Els tioèters urinaris han de considerar-se com a indicadors biològics i incluir-se en els plans de monitorització de Salut Pública, com de fet ja passa a d'altres països. En primer lloc, caldrà una coordinació de les funcions de tots els professionals, com són: químics, fisiòlegs, farmacèutics, farmacòlegs, etc., sobrepassant inclus els límits de competències tradicionalment impostes. Existeixen diferents nivells d'actuació i distintes tasques per a tots, i només petits conflictes territorials i jurisdiccionals poden entorpir la bona coordinació d'aquests especialistes en el gran paper que els té reservat la Salut Pública. El farmacòleg, a part de la funció clàssica de descobrir i desenvolupar nous productes, ha de tenir també un paper preponderant en el control d'agents químics em prats en la ramaderia, agricultura i indústria. Ha de dependre d'ells també l'ensenyar i portar a terme treballs d'investigació bàsica, que permetin després, establir sistemes de vigilància i informació, a fi de què la utilització dels agents químics sigui racional. Per tant, allà on existeixi un problema d'interacció d'agents químics amb la vida, la presència del farmacòleg es fa indispensable i adquireix una gran significació social. (E. Pellegrino, 1976).

Amb l'objectiu d'identificar gens potencialment involucrats en la fisiopatologia de la diabetis mellitus de tipus 2 i l'obesitat es va realitzar al nostre laboratori un experiment d'hibridació sostractiva amb músculs de rates Zucker ZDF obeses i diabètiques i rates. Un dels gens identificats en aquest estudi no havia estat descrit anteriorment; se'l va anomenar DOR, de l'anglès "Diabetes and Obesity Regulated gene". La manca absoluta d'informació prèvia a la literatura sobre DOR fa que la finalitat general d'aquesta tesi sigui identificar i caracteritzar la seva funció a nivell cel·lular. Per aquest motiu primerament es va analitzar la seqüència de la proteïna en busca de senyals o dominis que poguessin aportar informació sobre la seva funció. Diversos indicis indicaven que DOR podia ser una proteïna implicada en la regulació de la transcripció. Concretament, la presència d'una putativa caixa LxxLL, típica de coactivadors de receptors nuclears, indicaven que DOR podia ser un coactivador. Experiments amb vectors reporter van confirmar que la proteïna DOR exerceix de coactivador dels receptors nuclears TRα, PPARγ, GRα, ERα i VDRα. Posteriorment es va realitzar una fusió de la proteïna DOR amb el domini d'unió a DNA del factor de transcripció de llevat Gal4 (Gal4 DBD). D'aquesta manera es va demostrar que DOR té un domini d'activació de la transcripció, ja que aquesta proteïna de fusió és capaç d'activar l'expressió d'un reporter de Gal4. A més, través de fusions amb el Gal4 DBD de fragments de la proteïna DOR, es va poder mapar en quina regió de la proteïna es localitza aquest domini d'activació de la transcripció. La cerca a bases de dades va detectar diverses proteïnes de diferents espècies amb homologia amb DOR, que podien ser, per tant, ortòlegs de la proteïna. La fusió d'aquests possibles ortòlegs amb el Gal4 DBD també era capaç d'activar l'expressió del reporter de Gal4. En cèl·lules C2C12 en que s'havia reduït l'expressió de DOR per l'acció d'un siRNA específic, la capacitat dels receptors nuclears TRα i PPARγ d'activar l'expressió dels seus reporters es veia disminuïda, cosa que indica que la presència de DOR és important per a l'acció d'aquests receptors nuclears. Tot i contenir una putativa caixa LxxLL vam poder comprovar que aquesta no és el principal domini d'interacció de DOR amb els receptors nuclears, ja que la mutació de la caixa no aboleix la capacitat de DOR de coactivar aquests receptors. La caixa, en canvi, és important per al domini d'activació de la transcripció de DOR, ja que la versió mutada de la proteïna és menys potent a l'hora de coactivar els diferents receptors nuclears. Vam analitzar també la localització intracel·lular de la proteïna. Mitjançant estudis amb proteïnes de fusió de DOR amb la proteïna fluorescent GFP, així com amb estudis d'immunolocalització, vam poder comprovar que DOR es localitza al nucli, cosa que és coherent amb la seva funció com a coactivador. Tot i això en determinades condicions DOR es pot localitzar al citosol. En aquest sentit vam poder determinar a DOR les regions responsables de la seva localització nuclear i de la sortida del nucli de la proteïna que té lloc en determinades condicions. Per últim vam analitzar el paper de possibles modificacions post-traduccionals en l'activitat i la localització de DOR. A través de la mutació de llocs putatius de fosforilació per diferents cinases vam deduir que tant l'activitat com la vida mitja de DOR es veu afectada per fosforilacions per aquestes cinases. A més vam comprovar que DOR també es regula per modificacions en lisines, ja que la mutació de lisines de la proteïna també afecta a la seva localització i a la seva vida mitja. / To initially identify genes responsible for the alterations associated to diabetes, we screened genes differentially expressed in Zucker diabetic (ZDF) rats and non-diabetic lean rats by PCR-select cDNA subtraction. One of the genes differentially expressed had not been described before. We named it DOR for "Diabetes and Obesity Regulated gene". The study of the protein sequence suggested that DOR could be a nuclear protein that may participate in transcriptional regulation. To assess whether DRCoA regulates nuclear hormone receptor activity we performed reporter vector assays with several nuclear receptors. Our results confirmed that DOR is able to coactivate the nuclear receptors TRα, PPARγ, GRα, ERα i VDRα. We also constructed a fusion protein of DOR with the DNA binding domain of the yeast transcription factor Gal4 (Gal4 DBD). This allowed us to demonstrate that DOR has a transcription activation domain, as this fusion protein is able to activate the expression of a reporter vector for Gal4. The fusion of several fragments of the protein with the Gal4 DBD served us to delimitate the region of DOR responsible for the activation of the transcription. We also analyzed the cellular distribution of the protein. As could be expected, DOR localizes to the nucleus of the cells, although in certain conditions is localized in the cytoplasm. We determined the regions of the protein responsible for this nuclear localization, as well as the signals responsible for the exit of the protein to the cytoplasm in certain conditions. Lastly we analyzed the role of post-translational modifications in the activity, stability and localization of the protein.

La present tesi suposa una anàlisi de la representació del cos humà dintre de la trajectòria artística de Zush. A més a més d'un estudi comparat del mateix, amb l'obra de d'altres artistas coetanis i amb la de d'altres tradicions i èpoques distants a la nostra. En el primer capítol, les representacions que Zush ens mostra són de caràcter intimista, les quals desapareixen però, molt aviat en els seus primers anys de treball per a donar lloc, a una sort de representacions, on l'ésser humà apareix totalment frontal a l'espectador i de caràcter simbòlic. En el transcurs cronològic de l'obra que estudiem, se succeeixen constants canvis i alteracions de la imatge fins al límit de la deformació i de l'exageració, aspecte que ens permet a la fi parlar d'un ésser amb unes característiques properes a les del monstre. Desfiguracions que a nivell plàstic es tradueixen mitjançant la presència de màscares i d'altres tipus d'incognites rera les quals s'hi amaga fins a cert punt, la fisonomia humana.En el segon capítol es porta a terme una anàlisi iconogràfica de l'obra de Zush, alhora que també de les característiques dels personatges que de manera recurrent apareixen en la seva obra: el rostre, els ulls, els gestos, etc.. Essent en tots els casos la línia l'element formal per excel.lència i protagonista a la fi, de dibuixos, pintures i llibres d'artista, per no dir, de la seva cal.ligrafia i escriptura personal. Faceta aquesta darrera que s'estudia en el tercer capítol d'aquest treball.En el capítol quart, s'estudia l'obra digital de Zush, tècnica que intervé gairebé en tota la seva producció no tant com una finalitat sinò com un mitjà més d'expressió. Interacció que caracteritza l'obra d'un artista que intenta mantenir una relació viva i contínuament directa amb el públic. A partir d'aquest moment s'evidencien importants canvis referents especialment al tema que ens ocupa. La fragmentació i la velocitat a la qual apareixen les imatges, creen en l'espectador un cert sentiment de pèrdua. Concepte que en l'obra de Zush podem apreciar en els múltiples retrats i autorretrats que constantment és reconverteixen en una mena de substàncies amb capacitat de transformació i metamosfosi.En el cinquè capítol i sisè s'aporta una síntesi biogràfica de l'artista i un estudi de les principals tècniques pictòriques emprades, anàlisi que ens permet afirmar el caràcter pluridisciplinar de l'artista que aquí es presenta.Finalment en el darrer capítol es dur a terme una recopilació de l'extensa bibliografia que sobre l'artista s'ha publicat, tanmateix una bibliografia de caràcter general utilitzada per a portar a terme aquesta recerca. / The present thesis is an attempt of analysis of the human figure representation in Zush's artistic carreer and -beside the study of his artistic trajectory- his respective position among his comtemporaries and others artists belonging to traditions remotes from his . If Zush's former expression highlights by his intimistic representation , it is soon replaced by the depict of an omnipresent, unique and frontal character facing the viewer. In the chronological course of studio work, the constant change performed to the image leads us through distorsion and exageration to the creation of monsters. The plastic translation of this paticular metamorphosis is portrayed in these stranges and impressives masks.The second chapter focus on the iconographical analysis of Zush's work and a formal study of the most recurrent figures appearing in all his creations: faces, eyes and gestures. We study how the line is taking ownership of Zush's artistic dimension, such in sketches, paintings, calligraphie and handwritting, studied in the third chapter .Digital work -described in the fourth chapter- is another vertex of Zush's expression, regarded not only as a mean to a end but also as another medium of plastic expression. Indeed, from this point we can acknowledge the definitive change in the human figure representation and how the emphasis set on motion and fragmentation -paradigm of the digital creation- leads to internal confusion and a certain sense of lose .Fifth and sixth chapters track Zush's artistic biography and summarize the main technics used during all his career . In the seventh chapter i gathered an extended bibliography about Zush, a published and a general one, which i extensively used to carry out this research.