Introducción La vida social humana se sustenta en la cooperación de una forma diferente respecto a otras especies. Los científicos han indagado en la evolución de la cooperación desde distintos puntos de vista (Trivers, 1971; Dawkins, 1976; Axelrod y Hamilton, 1981; Axelrod, 1984; Caporael et al., 1989; Boyd & Richerson, 1990; Wilson & Sober, 1994; Bergstrom, 2002; Boyd et al., 2003; Gintis et al., 2003; Bowles & Gintis, 2004; Gintis et al., 2008; Boyd et al., 2010) pero ninguna de tales explicaciones dan cuenta de la complejidad de las relaciones cooperativas humanas. En este trabajo de tesis se analizan las relaciones cooperativas destacando su relación intrínseca con las relaciones de confianza. ¿Por qué cooperamos? ¿Cuál es la influencia de la confianza en la cooperación y qué papel juega la historia evolutiva en este puzle? Tomando en consideración las formas sociales adoptadas por nuestros antepasados humanos, es posible pensar en ciertos rasgos cognitivos y psicológicos específicos relevantes para entender las relaciones actuales de cooperación y, en un sentido más amplio, las relaciones sociales. El objetivo es, en definitiva, enmarcar las relaciones sociales humanas en un entorno evolutivo para explicar comportamientos sociales que existen en la actualidad. Contenido de la investigación Esta tesis trata de responder a las cuestiones planteadas anteriormente basándose primero en la relación que existe entre la evolución de la socialidad y la cognición humanas, como hipótesis de partida a contrastar en estudios posteriores. Desde esta perspectiva y, utilizando una metodología multidisciplinar procedente de disciplinas tales como la Sociología, Psicología y Antropología, se diseña un plan de investigación que trata de profundizar en mayor medida en dichos temas. El trabajo de tesis parte inicialmente de una revisión crítica sobre estudios que tratan de relacionar el comportamiento social en primates y la evolución del neocórtex –la Hipótesis del Cerebro Social de Dunbar (Dunbar, 1992; Dunbar, 1998; Dunbar & Shultz, 2007; Shultz & Dunbar, 2007; Dunbar, 2010). De dicha revisión, resulta evidente la necesidad de utilizar un enfoque más matizado para explicar la enorme complejidad de las relaciones sociales humanas. Para ello, ofrece un enorme interés el análisis de la influencia del mecanismo psicológico de la confianza. No obstante, los estudios de Dunbar, especialmente aquellos relacionados con las características propias de los grupos sociales humanos en relación a la capacidad cognitiva, son continuamente revisados a lo largo de todo este trabajo. Posteriormente se propone un marco teórico sobre los factores que influyen en la confianza (Parsons, 1970; Barber, 1983; Good, 1988; Yamagishi, 1998; Glaeser et al., 2000; Uslaner, 2002; Six, 2005; Bjørnskov, 2006; Hardin, 2006) y su posible configuración en un entorno evolutivo. Sobre esta base teórica, se diseña el posterior trabajo empírico, siempre teniendo en cuenta la hipótesis de que el ser humano tiene un comportamiento social ampliamente influenciado por un contexto de relaciones dentro de los pequeños grupos en los que ha convivido durante la mayor parte de su historia evolutiva. El marco teórico explica los elementos que conforman la confianza, la tipología y su posible configuración a lo largo de la historia evolutiva. Constituyen el substrato utilizado para llevar a término el análisis de la confianza y del comportamiento cooperativo en los siguientes trabajos empíricos. Los estudios empíricos siguen un plan basado en un diseño propio, procedente de la revisión de la literatura (Fey, 1955; Rosenberg, 1957; Wrightsman, 1964, 1974; Rotter, 1967; Survey Research Center, 1969; Christie & Geis, 1970; Johnson-George & Swap, 1982; Rempel et al., 1985; World Values Survey Association, 2009), con cuestionarios para medir el nivel de confianza general y personal en un grupo. Además se usa un juego experimental – dilema del prisionero con algunas variantes– que demuestra el comportamiento cooperativo real de los individuos. El juego se realiza en condiciones de confianza y de no confianza entre los miembros de un mismo grupo. El estudio piloto se lleva a cabo inicialmente en dos grupos diferentes. Los resultados muestran ya la influencia de las relaciones cercanas de confianza personal en la cooperación y el interés de analizar las redes de confianza (Radcliffe-Brown, 1940; Barnes, 1954; Milgram, 1967; Mitchell, 1969; Wasserman & Faust, 1994; Molina, J.L., 2001; White & Harary, 2001; Newman et al., 2003; Freeman, 2004; Eguíluz et al., 2005; Fowler & Christakis, 2010) en mayor profundidad. Los resultados de este trabajo se confirman en un estudio similar posterior con otros grupos más numerosos y más comparables entre sí. Los nuevos resultados muestran cómo la cooperación se relaciona en buena medida con un compromiso afectivo de reciprocidad que proviene de la confianza personal, como elemento adaptativo hacia una cooperación más exitosa, incluso en condiciones de anonimato y pese a la posibilidad de causar un perjuicio en el individuo a corto plazo. Además, el estudio incluye un análisis en profundidad de las redes de confianza de estos grupos para constatar la importancia que ciertas topologías de redes de confianza pueden tener en la cohesión general de un grupo. La última parte de la tesis presenta una perspectiva más antropológica con la realización de trabajo de campo en dos zonas caracterizadas por su gran diversidad étnica: el norte de Ghana y Oaxaca, en México. Estos lugares permiten estudiar cómo interaccionan los grupos y por qué mantienen sus identidades étnicas a pesar de una historia en común. Se pretende analizar si los mecanismos de la confianza personal que aparecen a nivel individual pueden trasladarse también a grupos más grandes o a sociedades. En este caso, además de la observación directa de los grupos y de la inclusión de su contexto histórico, social, económico y político, se utilizan entrevistas y redes personales de cooperación. En el trabajo de Ghana (Rattray, 1931, 1932; Syme, 1932; Tait, 1961; Hilton, 1962; Hart, 1971; Drucker-Brown, 1975, 1992; Fussy, 1979; Laari, 1987; Awedoba, 1989, 2001; Wilks, 1989; Assimeng, 1990; Kotey, 1995; Schlottner, 2000; Oppong, 2002; Tonah, 2005), se hace un recorrido por el contexto de los grupos y se explican las características de sus redes de confianza y cooperación. En este trabajo, se observa la eficacia de la diversificación étnica como medio para crear pequeños grupos más resistentes a la hora de enfrentarse a entornos difíciles. Se muestra también la adopción de formas culturales que permiten extender los mecanismos de la confianza personal en colectivos mayores. En el último trabajo se comparan los resultados anteriores con los de México (Chance, 1979; Zeithin, 1990; Campbell, 1993; Oseguera, 2004; Reina Aoyama, 2004; Barabas, 2006, 2008; Trejo Barrientos, 2006; Spores, 2008; Joyce, 2010; Nahmad Sitton, 2013), en un análisis cross-cultural para identificar posibles elementos “universales” en las redes de confianza y cooperación y también las influencias culturales. Conclusiones Mediante los anteriores trabajos se muestra que la confianza es uno de los mecanismos cognitivos y psicológicos más anclado en la historia evolutiva humana. Su origen evolutivo se observa en los resultados de esta tesis: al demostrarse la mayor influencia de la confianza personal sobre la confianza general a la hora de influir en la cooperación, la cual necesita de las relaciones cercanas y por tanto del pequeño grupo para su aparición –dadas las limitaciones cognitivas y temporales para mantener este tipo de relaciones con gran número de personas–, y su fuerte conexión con aspectos emocionales inconscientes –uno de los mecanismo más primitivos en los seres humanos. De hecho, tanto en el trabajo empírico como en el de campo, aparece la configuración de redes de confianza en torno a pequeños grupos. La confianza personal también puede extenderse a colectivos mayores. Incluso en las grandes sociedades más desarrolladas los individuos siguen creando sus pequeños grupos en todos los ámbitos de su vida. Sin embargo, en algunas sociedades, donde existen mayores dificultades de supervivencia, como las analizadas en esta tesis, se observan determinadas herramientas culturales que sirven para extender la confianza personal a un mayor número de personas: conceptos tales como grupos étnicos, clanes, linajes, familias, comunalidad, municipalidad en el caso oaxaqueño, valores internalizados, etc… son eficaces en este sentido. De este modo, la cultura provee de los mecanismos necesarios para crear fuertes lazos de cohesión basados en los elementos emocionales. La mayor cohesión y una actitud más abierta de confianza que surgen de tales herramientas culturales ayudan a enfrentarse a los entornos de forma más eficaz. Así pues, se podría predecir que a medida que los entornos resultan más difíciles, aparece una mayor diversificación de los grupos. Con la comparación de los resultados de Ghana y México, se profundiza en mayor medida en los elementos comunes en las redes de confianza y cooperación –aspectos universales–: los grupos pequeños y distintos niveles de emocionalidad implícita en los vínculos de confianza; y aquellos elementos culturales que se adecuan al contexto histórico y a la situación económica de los grupos, para crear una mayor o menor cohesión de sus miembros en función de sus necesidades. De este modo, además de identificarse en el campo diferentes indicadores para medir la confianza, también se identifican ciertas formas culturales que parecen más eficaces que otras a la hora de cohesionar los grupos, a saber, los valores y el sentimiento de identidad y pertenencia grupal, frente a la normatividad. / Introducció La vida social humana es basa en la cooperació i la confiança d'una manera diferent de la d’altres espècies. Els científics han investigat la cooperació humana des de diferents punts de vista (Trivers, 1971; Dawkins, 1976; Axelrod y Hamilton, 1981; Axelrod, 1984; Caporael et al., 1989; Boyd & Richerson, 1990; Wilson & Sober, 1994; Bergstrom, 2002; Boyd et al., 2003; Gintis et al., 2003; Bowles & Gintis, 2004; Gintis et al., 2008; Boyd et al., 2010), però encara hi ha moltes preguntes sobre l'evolució de la cooperació sense explicació. Aquest treball de tesi analitza les relacions cooperatives emfasitzant la seva relació intrínseca amb les relacions de confiança. Per què cooperem? Quina és la influència de la confiança en la cooperació i el paper de la història evolutiva en aquest trencaclosques? Tenint en compte les formes socials adoptades pels avantpassats humans, és possible pensar en certs trets cognitius i psicològics específics que podrien tenir una importància clau per entendre les actuals relacions de cooperació i, en un sentit més ampli, les relacions socials. L'objectiu de la tesi és, en definitiva, emmarcar les relacions socials en un entorn evolutiu per explicar els comportaments socials que existeixen avui en dia. Contingut de la investigació Aquesta tesi tracta de respondre les preguntes anteriors, a partir de la relació entre l'evolució de la sociabilitat i la cognició humà, com hipòtesi inicial per contrastar els estudis posteriors. Des d'aquesta perspectiva i utilitzant una metodologia multidisciplinària de la Psicologia, Antropologia i Sociologia, es va dissenyar un pla de recerca que pretén aprofundir en aquest plantejament. Amb aquest objectiu en ment, el treball de tesi es basa inicialment en una revisió crítica d’estudis anteriors que intenten relacionar el comportament social dels primats i l'evolució del neocórtex –la Hipòtesi del Cervell Social de Dunbar (Dunbar, 1992; Dunbar, 1998; Dunbar & Shultz, 2007; Shultz & Dunbar, 2007; Dunbar, 2010). Aquesta revisió mostra clarament la necessitat d'un enfocament més matisat per explicar aquesta relació a causa de l'enorme complexitat de les relacions socials humanes. Per això, l’estudi de la influència del mecanisme psicològic de la confiança ofereix un interès enorme. No obstant això, els estudis de Dunbar, especialment aquells relacionats amb les característiques dels grups socials humans en relació amb la seva capacitat cognitiva, sóntinguts en compte al llarg de tot aquest treball. Després d’aquesta revisió es proposa un marc teòric sobre els factors que influeixen en la confiança (Parsons, 1970; Barber, 1983; Good, 1988; Yamagishi, 1998; Glaeser et al., 2000; Uslaner, 2002; Six, 2005; Bjørnskov, 2006; Hardin, 2006) i la seva possible configuració en un entorn evolutiu. En base a aquest marc teòric, es dissenyen els treballs empírics posteriors, sempre tenint en compte la hipòtesi que l'ésser humà té un comportament social àmpliament influenciat per un context de relacions dintre de petits grups. Aquest és el context social en que han viscut els humans durant la major part de la seva història evolutiva. El marc teòric explica els elements que conformen la confiança, la tipologia i la seva possible configuració al llarg de la història evolutiva. Constitueix el substrat utilitzat per dur a terme l’anàlisi de la confiança i del comportament cooperatiu en els següents treballs empírics. Aquests estudis empírics segueixen un pla basat en un disseny propi, a partir de la revisió de la literatura (Fey, 1955; Rosenberg, 1957; Wrightsman, 1964, 1974; Rotter, 1967; Survey Research Center, 1969; Christie & Geis, 1970; Johnson- George & Swap, 1982; Rempel et al., 1985; World Values Survey Association, 2009), amb qüestionaris per mesurar el nivell de confiança personal i general en un grup. També s'utilitza un joc experimental –el dilema del presoner amb algunes variacions– que demostra el comportament cooperatiu efectiu dels individus. El joc es realitza en condicions de confiança i sense confiança entre els membres d’un mateix grup. L'estudi pilot inicial es realitza en dos grups diferents. Els resultats ja mostren la influència de les relacions estretes de confiança personal en la cooperació i l'interès de anàlisi de xarxes de confiança (Radcliffe-Brown, 1940; Barnes, 1954; Milgram, 1967; Mitchell, 1969; Wasserman & Faust, 1994; Molina, J.L., 2001; White & Harary, 2001; Newman et al., 2003; Freeman, 2004; Eguíluz et al., 2005; Fowler & Christakis, 2010) en major profunditat. Els resultats d'aquest treball es confirmen en un similar estudi posterior amb altres grups més nombrosos i més comparables entre si. Els nous resultats mostren com la cooperació s'incrementa en gran mesura si es dóna un compromís afectiu inconscient de reciprocitat que ve de la confiança personal, com un element adaptatiu cap a una cooperació més efectiva i recíproca, fins i tot en condicions d'anonimat i malgrat la possibilitat de causar un prejudici en el curt termini. A més, l'estudi inclou una anàlisi en profunditat de les xarxes de confiança d’aquests grups per determinar la importància que poden tenir certes topologies de xarxes de confiança en la cohesió general d'un grup. En la darrera part de la tesi, s'utilitza una perspectiva més antropològica amb la realització de treballs de camp en dues àrees que es caracteritzen per la seva gran diversitat ètnica: nord de Ghana i Oaxaca, a Mèxic. Aquests llocs permeten estudiar com interactuen els grups i per què es mantenen les seves identitats ètniques malgrat una història i un territori en comú. Es pretén examinar també si els mecanismes de la confiança personal, que funcionen clarament a nivell individual, poden trobar-se també en grups grans o societats de gran escala. En aquest cas, a més de l'observació directa dels grups i la inclusió del seu context històric, social, econòmic i polític, s'utilitzen entrevistes i xarxes personals de cooperació. En el treball de Ghana (Rattray, 1931, 1932;) Syme, 1932; Tait, 1961; Hilton, 1962; Hart, 1971; Drucker-Brown, 1975, 1992; Primmirat, 1979; Laari, 1987; Awedoba, 1989, 2001; Wilks, 1989; Assimeng, 1990; Kotey, 1995; Schlottner, 2000; Oppong, 2002; Tonah, 2005), es mostra el context dels grups i s’explica les característiques de les seves xarxes de confiança i cooperació. En aquest estudi es posa de manifest l''eficàcia del fenomen de la diversificació ètnic com un mitjà per crear petits grups més resistents quan s'enfronten amb entorns difícils. També s'analitza l'adopció de formes culturals que permeten ampliar el mecanisme de la confiança personal a grups més grans. En l'últim treball de la tesi es comparen els anteriors resultats de Ghana amb els de Mèxic (Chance, 1979; Zeithin, 1990; Campbell, 1993; Oseguera, 2004; Reina Aoyama, 2004; Webmoney, 2006, 2008; Trejo Barrientos, 2006; Espores, 2008; Joyce, 2010; Nahmad Sitton, 2013), en una anàlisi intercultural per identificar possibles elements "universals" a les xarxes de confiança i cooperació i així com les influències culturals que modulen aquestes predisposicions humanes en cada cas. Conclusions Els diversos treballs en conjunt mostren que la confiança és un mecanisme cognitiu i psicològic ancorat en la història evolutiva humana, que ha jugat un paper important en l'evolució de la cooperació que caracteritza les societats humanes. El seu origen evolutiu es desprèn dels resultats d'aquesta tesi: es demostra que la confiança personal té més influència que la confiança general en la cooperació, que la confiança necessita relacions properes i, per tant, del petit grup per la seva aparició – tenint en compte les limitacions cognitives per mantenir aquestes relacions amb un gran nombre de persones– i la seva estreta connexió amb aspectes emocionals inconscients – un dels mecanismes més primitiu en humans. De fet, la configuració de les xarxes de confiança en petits grups apareixen tant als treballs empírics com als treballs de camp,. La confiança personal també es pot ampliar a col·lectius més grans. Fins i tot a les societats més desenvolupades les persones continuen creant els grups reduïts en tots els àmbits de la seva vida. No obstant això, en algunes societats, on hi ha importants dificultats de supervivència, com les analitzades en aquesta tesi, hi ha certes eines culturals que serveixen per ampliar la confiança personal a un major nombre de persones: conceptes com grups ètnics, clans, llinatges, famílies, coincidència, “comunalidad” i municipi en cas d'Oaxaca, valors interioritzats, etc. són eficaços en aquest sentit. Així, la cultura proporciona els mecanismes necessaris per a crear uns vincles forts de cohesió basats en elements emocionals. Una major cohesió i una actitud més oberta de confiança derivada de tals eines culturals ajuden a enfrontar-se als ambients més eficaçment. Així, es podria predir que quan els entorns són més difícils, es mostrarà una major diversificació dels grups. Amb la comparació dels resultats de Ghana i Mèxic, s'aprofundeix en major mesura en els elements comuns en les xarxes de confiança i cooperació –aspectes universals–: petits grups i diferents nivells d'emocionalitat implícita en els vincles de confiança; i elements culturals que s'adeqüin al context històric i la situació econòmica dels grups, per crear una més o menys cohesió dels seus integrants segons les seves necessitats. Així, a més d'identificar en el camp diferents indicadors i eines per mesurar la confiança, són també identificades certes formes culturals que semblen més eficaces que altres quan es tracta d'unir els grups, és a dir, els valors i el sentit d'identitat i grup de pertinença, davant les normes i l'autoritat. / Introduction Human social life is sustained by cooperation in a different way with respect to other species. Scientists have investigated human cooperation from different points of view (Trivers, 1971; Dawkins, 1976; Axelrod y Hamilton, 1981; Axelrod, 1984; Caporael et al., 1989; Boyd & Richerson, 1990; Wilson & Sober, 1994; Bergstrom, 2002; Boyd et al., 2003; Gintis et al., 2003; Bowles & Gintis, 2004; Gintis et al., 2008; Boyd et al., 2010) but many questions about the evolution of cooperation remain open. In this dissertation the cooperative relationships are analyzed emphasizing its intrinsic link with trust relationships. Why do we cooperate? What is the influence of trust on cooperation and which role does human evolutionary history play in this puzzle? Considering the social forms our ancestors lived by, it is possible to think in certain cognitive and psychological traits that might have a key importance in order to understand the relationships of cooperation and, in a wider sense, the social relationships it made possible. The goal is, in short, framing social relationships in an evolutionary framework in order to explain the social behaviors of nowadays. Content of research This work attempts to answer these questions firstly on the basis of the relation between the evolution of human sociality and cognition, as a hypothesis to be tested in the following studies. From this perspective and using a multidisciplinary methodology including Sociology, Psychology and Anthropology, a research plan was designed in order to further examine these topics. This dissertation starts with a critical review of some previous studies that relate the social behavior in primates to the evolution of the neocortex –Dunbar’s Social Brain Hypothesis (Dunbar, 1992; Dunbar, 1998; Dunbar & Shultz, 2007; Shultz & Dunbar, 2007; Dunbar, 2010). This review shows the need for a more nuanced approach in order to explain this dependence because of the enormous complexity of human social relationships. To achieve this goal, the analysis of the psychological mechanism of trust offers a huge interest. However, Dunbar’s studies, especially those that relate human social groups to cognitive ability, are continuously in the background throughout all this work. Next, a theoretical framework is introduced to characterize trust and the factors that influence it (Parsons, 1970; Barber, 1983; Good, 1988; Yamagishi, 1998; Glaeser et al., 2000; Uslaner, 2002; Six, 2005; Bjørnskov, 2006; Hardin, 2006), as well as their possible configuration in an evolutionary environment. On the basis of this theoretical framework the subsequent empirical work is designed, always keeping in mind the assumption that humans have a social behavior widely influenced by a context of relationships within small groups. They are the social configuration humans lived most of their evolutionary history. In the theoretical framework the elements that make up trust, its typology and its possible configuration in the evolutionary history are explained. This work is the substrate used to groundthe analysis of trust and cooperative behavior carried out in the following empirical works. These empirical studies follow an original plan, grounded in a literature review (Fey, 1955; Rosenberg, 1957; Wrightsman, 1964, 1974; Rotter, 1967; Survey Research Center, 1969; Christie & Geis, 1970; Johnson-George & Swap, 1982; Rempel et al., 1985; World Values Survey Association, 2009), which involves the development of new questionnaires to measure the level of general and personal trust in a group. In addition, an experimental game –a prisoner's dilemma with some variants– is included in order to show the effective cooperative behavior of participants. The game is played in conditions of trust and non-trust among the members of the group. The pilot study is initially conducted in two different groups. The results already show the influence of close relationships of personal trust in cooperation and the interest of analyze trust networks (Radcliffe-Brown, 1940; Barnes, 1954; Milgram, 1967; Mitchell, 1969; Wasserman & Faust, 1994; Molina, J.L., 2001; White & Harary, 2001; Newman et al., 2003; Freeman, 2004; Eguíluz et al., 2005; Fowler & Christakis, 2010) more deeply. The results of this work are confirmed in a subsequent similar study with other more numerous and more comparable groups. The new results show how cooperation relates largely to an affective commitment of reciprocity that comes from personal trust, as adaptive element towards a more successful cooperation, even in conditions of anonymity, and despite the possibility of causing a cost in individuals in the short term. In addition, the study includes an analysis in depth of these groups’ trust networks to analyze the importance that certain topologies of trust networks can have on the general cohesion of a group. The last part of the dissertation shows a more anthropological perspective with the completion of fieldwork in two areas characterized by a great ethnic diversity: Northern Ghana and Oaxaca, in Mexico. These locations allow study how groups interact and why they keep their ethnic identities despite a history and a territory in common. To examine whether the personal trust mechanisms present at an individual level can be also extended to larger groups or societies is aimed. In this case, in addition to the direct observation of groups and the inclusion of its historical, social, economic and political context, interviews and personal networks of cooperation are used. The work of Ghana (Rattray, 1931, 1932) Syme, 1932; Tait, 1961; Hilton, 1962; Hart, 1971; Drucker-Brown, 1975, 1992; Primmirat, 1979; Laari, 1987; Awedoba, 1989, 2001; Wilks, 1989; Assimeng, 1990; Kotey, 1995; Schlottner, 2000; Oppong, 2002; Tonah, 2005) shows the context of groups and the features of their trust networks of trust and cooperation are explained . In this work, the effectiveness of ethnic diversification as a means to create small groups more resilient when face with difficult environments is shown. The adoption of cultural forms that allow extend personal trust in larger collectives is also presented. The last work compares the Ghana results with those of Mexico (Chance, 1979; Zeithin, 1990; Campbell, 1993; Oseguera, 2004; Queen Aoyama, 2004; Barabas, 2006, 2008; Trejo Barrientos, 2006; Spores, 2008; Joyce, 2010; Nahmad Sitton, 2013), in a cross-cultural analysis to identify possible "universal" elements in trust and cooperation networks, and also cultural influences. Conclusions The previous works show that trust is a cognitive and psychological mechanism anchored in human evolutionary history. Their evolutionary origin is supported by the results of this dissertation: to demonstrate the higher influence of personal trust than general trust in fostering cooperation. Close relationships are needed for personal trust and they require small groups for its emergence –given the cognitive and temporal constraints required in order to keep such relationships with a larger number of people. Close relationships also involve an emotional dimension –a most primitive mechanism in humans. In fact, small group dynamics was found both in experimental games and in fieldwork. Personal trust also plays a role in large scale societies, where individuals continue to create their small groups in all areas of their life. However, in those societies where survival is more difficult and resources scarce certain cultural tools (such as values or norms) appear whose function is to extend personal trust to a greater number of people: groups such as ethnic groups, clans, lineages, families, commonalities, municipalities (as in the Oaxaca case). Thus, culture provides the necessary mechanisms to create strong bonds of cohesion based on emotional elements beyond the small group. Greater cohesion and a more open attitude of trust arising from such cultural tools help at time to face environments more efficiently. Thus, it could be predicted that more difficult environments show a greater group diversification. In addition, the comparison of Ghana and Mexico results allows a deeper analysis of the common elements of trust and cooperation networks -their universal aspects-: small groups and different levels of emotionality implied in the bonds of trust; and cultural elements that are suited to the historical context and the economic situation of groups, to create a more or less cohesion of its members according to their needs. Thus, in addition to identify in the field several indicators to measure trust, more effective cultural forms to foster cooperation is also identified: the values and the sense of identity of group membership, instead of formal regulations and authority.

The velocity fields inferred from the trajectories of Argo floats have proven to be a valuable tool for observing the major ocean currents. The velocity fields can be used to examine statistical properties at regional and global scales, and to describe regional and global circulation patterns at temporal scales that range from months to years. The first application has been the statistical study of ocean velocities, in particular the analysis of the Gaussian character of the velocity PDFs. The Argo-inferred velocities show to be adequate for this analysis as the inferred PDFs are comparable to previous results in the literature. We observe a deviation of the PDFs from Gaussianity, but yet we find no conclusive arguments to state that these PDFs are not Gaussian at a local scale. Our results emphasize the dependence of the resulting PDFs on the selection of both temporal and spatial sampling intervals which likely depend on the regional dynamics. In order to integrate relatively large temporal and spatial regions, a proper local normalization is previously required. This is a delicate process which, if incorrectly done, may lead to residual lateral and temporal inhomogeneities. We end up developing a simple model that shows to be quite useful at reproducing the velocity PDFs. The second application is an exhaustive study of the circulation of the equatorial Atlantic Ocean at several depths. It shows the great potential of the methodology, both to obtain the annual-mean ocean currents at several depths and to unveil the seasonal variations at the sea surface and 1000 dbar. In particular, we calculate monthly velocity fields which are quite different from the annual averaged fields. We have examined the intricate coupling of the surface winds and the surface currents. The intensity of the surface easterlies is associated to the annual latitudinal displacement of the ITCZ, in most of the Atlantic taking place between about 2ºN and 10ºN. A harmonic analysis also helps to understand the seasonal cycles both at surface and depth. The way the NECC grows in intensity across the Atlantic, from east to west, and the novel view of the NBC retroflection as the westernmost path for the recirculating nSEC, are two remarkable outputs. The five jets that appear in the annual-mean velocity field at 1000 dbar are the result of the composition of three alternating jets that reverse through the year while changing their latitudinal position. Two extra-equatorial jets, the NIEC and the SIEC, develop on both sides and flow opposite to the EIC. We show that some of these inversions are likely the result of westward propagating waves. The third, and final, application dealt with the surface and intermediate currents around Australia. The velocity data is complemented with the CTD data contained in the profiles and a novel method is developed to estimate the water transport in the intermediate layer. Our results confirm the existence of westward transport south of Tasmania and along the Great Australian Bight, from the Pacific Ocean to the Indian Ocean, through the Tasman Leakage. We obtain the first actual measurements of water transport, in rough agreement with previous model estimates: 3.8 ± 1.3 Sv with 39% contribution through eddy transport. We also show the existence of substantial mesoscale variability. This represents a confirmation of the existence of the Southern Ocean Supergyre, previously suggested by models and hypothesized from oceanographic cruise data. The dissertation is complemented with several appendices. In appendix A we propose that ocean velocities have a Gaussian distribution, which maximizes entropy. Appendix B presents some thoughts on the scientific method, which arose during the investigation process. Appendix C presents the basics of the harmonic analysis used in chapter 4. Finally, appendix D is found in a complementary CD, which contains a version of the basic scripts used during the research. / Els camps de velocitat inferits a partir de les trajectòries dels derivadors Argo poden ser emprats per examinar les propietats estadístiques a escala regional i global, i per descriure els patrons globals i regionals de circulació oceànica a escales temporals que van dels mesos als anys. La primera aplicació de les velocitats inferides és l’estudi estadístic de la distribució de les velocitats oceàniques, fent particular atenció al caràcter Gaussià de les Funcions de Densitat de Probabilitat (PDF). Malgrat s’observa una desviació respecte a la Gaussianitat en les PDF generades amb Argo, no trobem arguments conclusius per afirmar que les PDF no son Gaussianes. Els resultats presentats mostren la dependència en l’ajust de les PDF respecte de la integració espacio-temporal de les dades en el procés de normalització. Aquest és un procés delicat, que pot portar a la integració d’inhomogeneïtats temporals o espacials. Per acabar, desenvolupem un model senzill que, partint de la hipòtesi d’una distribució local Gaussiana permet, modificant les distribucions de les mitges i les desviacions estàndards locals, reproduir la PDF empírica obtinguda amb Argo. La segona aplicació és un estudi exhaustiu de la circulació de l’Oceà Atlàntic equatorial a diferents profunditats. Es mostra en particular la diferència en profunditat entre el que mostren els camps mitjos i el comportament estacional. Hem abordat l’intricat acoblament entre els vents superficials i les corrents de superfície. La intensitat dels vents de l’est està associada al desplaçament latitudinal de la ITCZ al llarg de l’any, que té lloc aproximadament entre 2ºS i 10ºN. L’anàlisi harmònica ajuda a comprendre el cicle estacional, tant a superfície com a 1000 dbar. També l’estudi del desenvolupament cap a l’oest de la NECC, així com la innovadora perspectiva sobre la NBC com el final de la recirculació de la nSEC són dos resultats remarcables. Els cinc jets que apareixen en el camp mig anual de velocitat zonal a 1000 dbar són en realitat el resultat de la composició de tres jets que canvien de direcció al llarg de l’any, canviant també lleugerament la seva ubicació latitudinal. Dos jets extra-equatorials, la NIEC i la SIEC, es desenvolupen a ambdós costats i flueixen en direcció oposada a la EIC. També hem mostrat, d’acord amb la literatura, com algunes d’aquestes inversions son probablement provocades per la propagació d’ones planetàries. La tercera i darrera aplicació versa sobre les velocitats superficials i a 1000 dbar al voltant d’Austràlia. Les dades de velocitat es complementen amb les dades de CTD contingudes als perfils per desenvolupar un mètode d’estimació de transporten les aigües intermèdies.. Els resultats mostren l’existència d’un transport cap a l’oest a 1000 dbar al sud de Tasmània, i a través de la Great Australian Bight, des de l’Oceà Pacífic fins a l’Oceà Índic, a través de l’anomenat Tasman Leakage. Els resultats representen les primeres mesures directes de transport d’aquesta transferència d’aigua, i es mostren d’acord amb les estimacions prèvies obtingudes de models, i suggereixen 3.8 ± 1.3 Sv. Es mostra també l’existència d’una variabilitat estacional considerable. Aquest estudi confirma l’existència del Southern Ocean Supergyre, que havia sigut prèviament hipotetitzat a partir de models i dades hidrogràfiques.’ La dissertació es complementa amb diversos apèndix. A l’apèndix A explorem el vincle entre les distribucions Gaussianes de de les velocitats oceàniques i la variació d’entropia. L’apèndix B presenta algunes reflexions sorgides durant el procés d’investigació, que transcendeixen la recerca i versen sobre la metodologia, intentant comprendre com les grans bases de dades afecten el mètode científic, allunyant-lo del mètode hipotètico-deductiu. L'apèndix C mostra els fonaments de l'anàlisi harmònica aplicada al capítol 4. Finalment, l’apèndix D, en forma de CD, conté una versió dels programes bàsics emprats en aquesta recerca.

En un moment històric en què les TIC representen els mitjans de la Societat de la Informació cal plantejar-se si la Resiliència (la capacitat de fer front a les adversitats) està relacionada amb la Competència Digital (CD), i si pot ser fomentada a través de mitjans digitals. L'estudi, de caràcter exploratori, analitza quina relació hi ha entre la Resiliència i la CD establint comparacions i correlacions en dos grups d'una mostra de 435 adolescents, un d'ells en situació de risc d'exclusió social. Els resultats assenyalen diferències significatives entre ambdós grups, tant en la Resiliència com en la CD. Els resultats també indiquen que menors puntuacions en la Resiliencia dels adolescents en situació de risc estan relacionades amb menors puntuacions en la CD, especialment en un dels factors de Resiliencia, la Cohesió Familiar. Es constata la influència que tenen les diferents situacions familiars d'ambdós grups en la superació de riscos i adversitats. Es posa de manifest que els adolescents no tenen la mateixa CD donades les diferents característiques i influències socials, familiars i contextuals i, per tant, no utilitzen les TIC de la mateixa manera. Tantmateix, a nivell pràctic, les TIC tenen un alt potencial com a mecanisme d'apoderament de la infància i l'adolescència, que fa necessari el disseny i la implementació d'intervencions socioeducatives que plantegin com millorar la qualitat de vida utilitzant les TIC com a mitjà o estratègia. / En un momento histórico en que las TIC representan los medios de la Sociedad de la Información hay que plantearse si la Resiliencia (la capacidad de hacer frente a las adversidades) está relacionada con la Competencia Digital (CD), y si puede ser fomentada a través de medios digitales. El estudio, de carácter exploratorio, analiza qué relación existe entre la Resiliencia y la CD estableciendo comparaciones y correlaciones en dos grupos de una muestra de 435 adolescentes, uno de ellos en situación de riesgo de exclusión social. Los resultados señalan diferencias significativas entre ambos grupos, tanto en la Resiliencia como en la CD. Los resultados también indican que menores puntuaciones en la Resiliencia de los adolescentes en situación de riesgo están relacionadas con menores puntuaciones en la CD, especialmente en uno de los factores de Resiliencia, la Cohesión Familiar. Se constata la influencia que tienen las diferentes situaciones familiares de ambos grupos en la superación de riesgos y adversidades. Se pone de manifiesto que los adolescentes no tienen la misma CD dadas las diferentes características e influencias sociales, familiares y contextuales y, por tanto, no utilizan las TIC de la misma manera. Sin embargo, a nivel práctico, las TIC tienen un alto potencial como mecanismo de empoderamiento de la infancia y la adolescencia, que hace necesario el diseño y la implementación de intervenciones socioeducativas que planteen cómo mejorar la calidad de vida utilizando las TIC como a medio o estrategia. / In a historical moment which ICTs represents the means and tools of the Information Society should consider whether the resilience (the ability to cope with adversity) is related to Digital Literacy (DL), and if it can be promote through digital environments. This exploratory study analyzes the relationship between resilience and the DL making comparisons and correlations on two groups of a 435 teenager’s sample, one of them at social risk exclusion. The results indicate significant differences between the two groups, in both the resilience and the DL. The results also indicate that lower scores on the resilience of adolescents at social risk are related to lower scores on the DL, especially in one of the factors of resilience, the Family Cohesion. Research notes that influence of different family situations of both groups to overcome risk and adversity. In addition, it shows that teens do not have the same DL given the different characteristics and social influences, family context and, therefore, do not use ICT in the same way. However, in practice, ICT have a high potential as a mechanism to empower children and adolescents, and it is necessary to design and implement social and educational interventions to improve the quality of life using ICT as mechanism or strategy.

La Tesi doctoral "La dona fatal en el cinema espanyol, 1939-1951" és un estudi detallat del personatge cinematogràfic de la dona fatal. L'objectiu és demostrar l'existència de la dona fatal en el cinema dels anys quaranta, en un període amb una fèrria censura que sembla no permetre l'expressió en les arts si no és per beneficiar el règim imperant. En aquest estudi, es fa referència inicialment al marc teòric que preveu el personatge. Des d'una perspectiva històrica, artística i social. Es fa un repàs del cinema anterior a la dècada d'estudi per establir unes bases del personatge, cosa que es fa en el cinema espanyol però també, i sense ànim d'exhaustivitat, en aquells cinemes que es consideren influents per aquest cinema. L1avors, es realitza una anàlisi exhaustiva del cinema espanyol des de l'any 1939 fins l'any 1951, fent recerca bibliogràfica, hemerogràfica i filmogràfica per tal de determinar els tipus de dona fatal existents en el període d'estudi. Després de determinar els films que contenen del personatge, fem una anàlisi fílmica dels films i una anàlisi en profunditat de set films que creiem representen el corpus definit en la nostra recerca. D'aquesta manera, arribem a assolir els objectius que ens proposem a l'inici de la recerca. / La tesis doctoral "La mujer fatal en el cine español, 1939-1951", es un estudio detallado del personaje cinematográfico de la mujer fatal. El objetivo es demostrar la existencia de la mujer fatal en el cine de los años cuarenta, en un periodo de férrea censura que parece no permitir la expresión de las artes si no es para beneficiar al régimen imperante. Al principio de este estudio, se hace referencia al marco teórico que prevé el personaje. Esto se realiza desde una perspectiva histórica, artística y social. Seguidamente, se hace un repaso del cine anterior a la década de estudio para establecer unas bases del personaje. Este breve repaso, sin ánimo de exhaustividad, se realiza en los cines que se consideran influyentes para el cine español; también se realiza en el cine español anterior a la década de estudio. Entonces, se realiza un análisis exhaustivo del cine español desde el año 1939 hasta el año 1951, realizando investigación bibliográfica, hemerográfica y filmográfica para determinar el tipo de mujer fatal existente en el periodo de estudio. Después de determinar los films contenedores del personaje, realizamos un análisis fílmico de las películas y un análisis en profundidad de los siete films que creemos que representan el corpus definido en nuestra investigación. De esta forma, llegamos a cumplir los objetivos que nos proponemos al empezar la investigación. / This Phd Thesis "The Fatal Woman in Spanish Cinema, 1939-1951", is a detailed study of the cinema character of the fatal woman, The main objective is to demonstrate that the fatal woman was present in the movies of the forties, in spite of the censorship to the artistic representations that seemed only to ease when it was useful to the dictatorship. To begin with, the study refers to the theoretical basis that previews the character. This is done through a historical, artistic and social prespective. Next, there is a summary of the previous cinema in order to establish the cinematic basis of the character. This brief summary, with no aim of exhaustivity, refers to those cinemas which influence Spanish cinema; it is also done for previous Spanish cinema which is mostly silent cinema. Then, an exhaustive analysis is realized of the Spanish cinema between 1939 and 1951. Research is done on bibliography, hemerography and filmography to determine the films which contain the character. After that, a deep analysis is done on 7 chosen films which the author takes as representative of the period of study. Therefore, we accomplish the objectives we established at the beginning of the research.

El rostoll dels cultius te un paper molt important en el manteniment de la fertilitat del sòl. L’incorporació del rostoll al sòl afecta favorablement els nivells de matèria orgànica (MO) i per tant l'estructura del sòl, l'emmagatzematge i el moviment d'aigua i aire, i altres determinants de la productivitat del sòl. Retornar el rostoll de blat de moro al sòl també contribueix al segrest de carboni (C) afavorint la reducció de l'emissió de gasos d'efecte hivernacle. La interacció entre la gestió del rostoll i la fertilització nitrogenada (N) pot ajudar a millorar l'eficiència d'ús de N, alhora que augmentar la producció i el manteniment de la sostenibilitat dels sistemes de cultiu. La fertilització mineral, sobre tot la nitrogenada, representa una part significativa del cost total de la producció de blat de moro. Per tant, l'alta concentració de les explotacions porcines a la zona de la Vall de l'Ebre permet que la utilització de purins sigui una estratègia de fertilització atractiva per reduir els costos de producció. Per tal d'investigar els efectes de la gestió del rostoll en la producció de blat de moro i la seva possible interacció amb la fertilització N, es van dur a terme dos assajos de camp des de 2010 fins a 2012 en zones de regadiu de la Vall de l'Ebre. Es va analitzar l’efecte de la interacció entre la gestió del rostoll (incorporat o eliminat) i els tractaments de fertilització N (orgànic o mineral) en la producció de blat de moro, i en alguns indicadors de qualitat del sòl (activitat deshidrogenasa (ADH), carboni de la biomassa microbiana (CBM) i l'abundància de cucs). El tractament de fertilització orgànica va consistir en 60 m3 ha-1 any-1 (~ 386 kg N ha-1) de purí vaquí (CS) i de fertilització mineral: 0 (control), 100, 200 i 300 kg N ha-1 any-1 (0N, 100N, 200N i 300N ). A part d'aquests dos assaigs de camp, també es va avaluar l'impacte a llarg termini (de 2002 a 2011) de la fertilització orgànica (purí de porc, PS) i mineral (300N) sobre la producció de blat de moro i dels indicadors de qualitat del sòl (com l'activitat de la fosfatasa-àcida, l'abundància de cucs de terra, Flux CO2, l’índex de diversitat H de Shannon (H’), el nombre de substrats utilitzats (NUS), CBM, la resistència a la penetració (RP) i MO, entre d'altres). A més, des de el punt de vista metodològic, es va mesurar la concentració total de N a la planta amb diferents mètodes de preparació de les mostres. Els resultats suggereixen que, sota les nostres condicions, incorporar el rostoll al sòl (~14 Mg de rostoll ha-1 any-1) juntament amb la fertilització orgànica té un impacte positiu en la qualitat del sòl sense penalitzacions en el rendiment de gra. El rendiment de gra, després de tres anys d'incorporació del rostoll, es mou entre 16 i 20 Mg ha-1 depenent de la font de fertilització de N. / El rastrojo de los cultivos tiene un papel muy importante en el mantenimiento de la fertilidad del suelo. Incorporar el rastrojo al suelo puede afectar favorablemente los niveles de materia orgánica (MO) y por tanto la estructura del suelo, el almacenamiento y el movimiento de agua y aire, y otros determinantes de la productividad del suelo. Devolver el rastrojo de maíz al suelo también contribuye al secuestro de carbono (C) favoreciendo la reducción de la emisión de gases de efecto invernadero. La interacción entre la gestión del rastrojo y la fertilización nitrogenada (N) puede ayudar a mejorar la eficiencia de uso del N, al mismo tiempo que aumenta la producción y el mantenimiento de la sostenibilidad de los sistemas de cultivo. La fertilización mineral, sobre todo la nitrogenada, representa una fracción significativa del coste total de la producción de maíz. Por ello, la alta concentración de las explotaciones porcinas en la zona del Valle del Ebro permite que la utilización de purines sea una estrategia de fertilización atractiva para reducir los costes de producción. Con el fin de investigar los efectos de la gestión del rastrojo en la producción de maíz y su posible interacción con la fertilización N, se llevaron a cabo dos ensayos de campo, desde 2010 hasta 2012, en las zonas de regadío del Valle del Ebro. Se analizó el efecto de la interacción entre la gestión del rastrojo (incorporado o eliminado) y los tratamientos de fertilización N (orgánico o mineral) en la producción de maíz y en algunos indicadores de calidad del suelo (actividad deshidrogenasa (ADH), carbono de la biomasa microbiana (CBM) y la abundancia de lombrices). La fertilización orgánica consistió en 60 m3 ha-1 año-1 (~ 386 kg N ha-1) de purín vacuno (CS) y la fertilización mineral: 0 (control), 100, 200 y 300 kg N ha-1 año-1 (0N, 100N, 200N y 300N). También, se evaluó el impacto a largo plazo (de 2002 a 2011) de la fertilización orgánica (purín de cerdo, PS) y mineral (300N) sobre la producción de maíz y los indicadores de calidad del suelo (como la actividad de la fosfatasa-ácida, la abundancia de lombrices, Flujo CO2, el índice de diversidad H de Shannon (H '), el número de sustratos utilizados (NUS), CBM, la resistencia a la penetración (RP) y MO, entre otros). Además, se midió la concentración total de N en la planta con diferentes métodos de preparación de las muestras. Los resultados sugieren que, bajo nuestras condiciones, devolver el rastrojo al suelo (~ 14 Mg de rastrojo ha-1 año-1) junto con la fertilización orgánica tiene un impacto positivo en la calidad del suelo sin penalizaciones en el rendimiento. El rendimiento de grano, después de tres años de incorporación del rastrojo, se mueve entre 16 y 20 Mg ha-1 dependiendo de la fuente de fertilización de N. / Crop stover plays an important role in the maintenance of the soil fertility, and consequently has an important influence in present and future crop production. Returning crop stover to the soil favorably influences its organic matter (OM) levels, and consequently the structure, water storage and water and air movement, and other determinants of soil productivity. Corn stover returned to the soil also contribute to carbon (C) sequestration and hence help to reduce the release of greenhouse gases. Interactions between crop stover management and nitrogen (N) fertilization could therefore help to improve N use efficiency while increasing crop production and maintaining the sustainability of the cropping systems. Mineral fertilization constitutes a significant fraction of total corn production cost. Thus, the high concentration of swine farms in the Ebro Valley area allows an attractive fertilization strategy of using animal manure for reducing the costs of corn production. In order to investigate the effects of stover management on corn production and their possible interaction with the N fertilization, two field experiments were conducted from 2010 to 2012 in the irrigated areas of the Ebro valley. The study analyzed the interaction between corn stover management (incorporated vs removed) and N fertilization treatments (organic v.s. mineral) on corn production, and on selected soil quality indicators (dehydrogenase activity (DHA), microbial biomass carbon (MBC) and earthworm abundance). The N fertilization treatments consisted of 60 m3 ha-1 year-1 (about 386 kg N ha-1) of cow slurry (CS) and mineral N fertilization rates of: 0 (control), 100, 200 and 300 kg N ha-1 year-1 (0N, 100N, 200N, and 300N). Apart from these two field trails, the thesis also evaluated the impact of long-term (from 2002 to 2011) fertilization, organic (pig slurry, PS) and mineral (300N) on corn production and soil quality indicators (as acid-phosphatase activity, earthworm abundance, CO2 Flux, Shannon H’ diversity index (H’), number of utilized substrates (NUS), MBC, resistance to penetration (RP) and OM, among others). Furthermore, we studied the whole plant N concentration with different plant material preparation systems. Under our conditions, our data suggested that returned stover to the soil (as average 14 Mg of stover ha-1 year-1) and organic fertilization had a positive impact on soil quality without grain yield penalties. Grain yield after three years of stover incorporation ranged from 16 to 20 Mg ha-1 depending on the N fertilization source.

This thesis proposes a business innovation model based on roadmapping technology. Roadmaps are a planning tool for mid- and long-term innovation projects that aims to facilitate innovation for organizations. This model emphasizes on the one hand the analysis of the status of technology in the environment through technology forecasting, and on the other hand, the concepts of "internal vision" and "external vision" as sources of analysis and knowledge of the innovating organization and its environment. The starting point of the thesis is the study of the state of the art by examining current methodological theories and their originating centres on a global scale. At this point, the hypothesis will be formulated which will at the end be confronted with the obtained results in order to check their efficacy. As for the theoretical model proposal, it is structured in six phases or steps that will guide companies through the innovation process: preliminaries, internal and external visions, tactical-strategical analysis, formalization of the roadmap, implantation-development and finally results evaluation. After the experimental implantation of the model in a company, and following its development through the model, the results obtained in every phase will be analysed. This analysis, once confronted with the initial hypotheses, will lead to the final conclusion that this thesis provides a clear and well defined guideline for the innovation process through the concept of "vision", as well as the importance of the study of the state of the technology for the external vision. These actions help with the necessary analysis to get the best possible knowledge of the environment and the organization, which are essential in choosing the right tactics and strategy and optimizing future results / Aquesta tesi proposa un model d’innovació empresarial basat en la metodologia dels fulls de ruta o “roadmapping”, eina de planificació de projectes a mig/llarg termini en la prospectiva amb l’objectiu de facilitar la innovació a les organitzacions. El model emfasitza per una banda l’estudi de l’estat de la tècnica de l'entorn a través de l'eina de vigilància tecnològica, i per l'altra els conceptes de "visió interna" i "visió externa" com a fonts d'anàlisi i coneixement de l'organització innovadora i del seu entorn respectivament. S'inicia la tesi amb l'estudi de l'estat de l'art analitzant les teories metodològiques actuals i els seus centres originadors a nivell mundial. Aquest és el punt de generació i formulació de les hipòtesis que al final del treball seran enfrontades als resultats obtinguts per tal de comprovar-ne la seva efectivitat. Continuant amb la proposta del model teòric, aquest està estructurat en sis fases o passos que guien les empreses durant tot el procés innovador: preliminars, visions interna-externa, anàlisi-tàctica-estratègia, formalització del full de ruta, implantació-desenvolupament i finalment l'avaluació d'assoliment. De l’aplicació experimental en una organització empresarial i seguint la seva evolució al llarg del temps fins a la fi del model, s’obtenen resultats de totes i cadascuna de les fases i posteriorment són analitzats. Fruit d’aquesta anàlisi i de la confrontació amb les hipòtesis formulades al seu moment s’extreuen les conclusions finals, on es mostra que aquesta tesi pot aportar una pauta entenedora i definida del procés innovador a les organitzacions a través del concepte de “visió” i de la importància de l’estudi l’estat de la tècnica a incloure en la categoria externa d’aquella, accions que ajuden a realitzar les anàlisis necessàries per tal de conèixer el millor possible tant l’entorn com la pròpia entitat, eines fonamentals per decidir l’estratègia i tàctica a seguir per optimitzar resultats futurs

En els contactes neuronals, l’alliberació de neurotransmissor està bàsicament controlada per la confluència funcional de diversos receptors metabotròpics que modulen les vies de senyalització a través d’un mecanisme que depèn de l’activitat. Actualment, es coneix que l’adenosina i l’ATP alliberats pels terminals nerviosos modulen el metabolisme presinàptic a través dels receptors purinèrgics tipus 1 (anomenats P1R; A1, A2A, A2B i A3) i tipus 2, respectivament. La distribució precisa dels P1Rs en la unió neuromuscular (NMJ) no es coneix amb exactitud. En aquesta tesis mitjançant una combinació de la tècnica d’immunohistoquímica i microscòpia confocal s’ha localitzat aquests receptors en els terminals motors de la NMJ del múscul Levator auris longus de ratolí. A més, s’ha treballat en condicions en les quals la maquinària de la neurotransmissió es troba més preservada. S’ha bloquejat els canals de sodi dependents de voltatge de les cèl·lules musculars amb la μ-conotoxina GIIIB. En els estudis electrofisiològics s’ha mostrat que la presència de moduladors inespecífics i específics dels P1Rs no produeixen canvis en l’alliberació evocada. Per tant, els P1Rs poden no tenir un efecte real en la transmissió neuromuscular en condicions basals. No obstant, aquest receptors limiten l’alliberació espontània d’acetilcolina tenint un paper conservador i poden protegir la funció sinàptica disminuint la magnitud de la depressió durant una activitat repetitiva (40 Hz o 100 Hz durant 2 minuts). A més, s’ha observat una interdependència del mecanisme purinèrgic i muscarínic en la modulació de l’alliberació de neurotransmissor i una cooperació en el control de la depressió. Per un altre banda, un desequilibri dels P1Rs produeix un desacoblament de la proteïna quinasa C en la neurotransmissió evocada. Addicionalment, s’ha observat una interacció funcional d’aquest receptors amb la proteïna quinasa A i els canals de calci dependents de voltatge en la modulació de la neurotransmissió. / En los contactos neuronales, la liberación de neurotransmisor está básicamente controlada por la confluencia funcional de diversos receptores metabotrópicos que modulan las vías de señalización a través de un mecanismo que depende de la actividad. Actualmente, se conoce que la adenosina y el ATP liberados por los terminales nerviosos modulan el metabolismo presináptico a través de los receptores puirnérgicos tipo 1 (llamados P1R; A1, A2A, A2B i A3) y tipo 2, respectivamente. La distribución precisa de los P1Rs en la unión neuromuscular (NMJ) no se conoce con exactitud. En esta tesis mediante una combinación de la técnica de inmunohistoquímica y microscopia confocal se han localizado estos receptores en los terminales nerviosos motores de la NMJ del músculo Levator auris longus de ratón. Además, se ha trabajado en condiciones en las cuales la maquinaria sináptica de la neurotransmisión está más preservada. Se han bloqueado los canales de sodio dependientes de voltaje de las células musculares con la μ-conotoxina GIIIB. En los estudios electrofisiológicos se ha mostrado que la presencia de moduladores inespecíficos y específicos de los P1Rs no producen cambios en la liberación evocada. Por lo tanto, los P1Rs pueden no tener efecto real en la transmisión neuromuscular en condiciones basales. No obstante, estos receptores limitan la liberación espontánea teniendo un papel conservador y pudiendo proteger la función sináptica disminuyendo la magnitud de la depresión durante una actividad repetitiva (40 Hz o 100 Hz durante 2 minutos). Además se ha observado una interdependencia del mecanismo purinérgico y muscarínico en la modulación de la liberación de neurotransmisor y una cooperación en el control de la depresión. Por otro lado, un desequilibrio de los P1Rs produce un desacoplamiento de la proteína quinasa C en la neurotransmisión evocada. Adicionalmente, se ha observado una interacción funcional de estos receptores con la proteína quinasa A i los canales de calcio dependientes de voltaje en la modulación de la transmisión. / In neuronal contacts, neurotransmitter release is ultimately controlled by functional confluence of several metabotropic receptors mediated signalling pathways in modulated and activity-dependent process. It is now known that adenosine and ATP released by nerve endings modulate the presynaptic metabolism through purinergic receptors type 1 (named P1Rs; A1, A2A, A2B and A3) and type 2, respectively. The precise distribution of P1Rs at the neuromuscular junction (NMJs) is not fully resolved. In this thesis, we used confocal immunocytochemistry to identify these receptors in the motor endings at Levator auris longus (LAL) mouse NMJs. Moreover, we hypothesize that in more preserved neurotransmission machinery conditions (blocking the voltage-dependent sodium channel of the muscle cells with μ-conotoxin GIIIB) the physiological role of the P1Rs in the NMJ must be better observed. We found that the presence of nonselective or selective modulators of P1Rs subtypes does not result in any changes in the evoked release. Thus, P1Rs might have no real effect on neuromuscular transmission in resting conditions. However, these receptors can conserve resources by limiting spontaneous quantal leak of acetylcholine and they may protect synaptic function by reducing the magnitude of depression during repetitive activity (40 Hz or 100 Hz for 2 minutes). Furthermore, we showed that the purinergic and the muscarinic mechanism absolutely depend upon each other for the modulation of neurotransmitter release and both mechanisms cooperate in the control of depression. On the other hand, the imbalance of P1Rs uncouples protein kinase C from evoked transmitter release. In addition, we observed a functional interaction between adenosine receptors with protein kinase A and voltatge-dependent calcium channels in the modulation transmitter release.

Des de l'àmbit acadèmic del disseny gràfic, s'assumeix que la història i la teoria de les imatges més significatives prèvies a la revolució industrial són –única i exclusivament– competència de la història de l'art, un supòsit arbitrari que impedeix que el disseny gràfic es confronti naturalment amb la seva pròpia història. Al tema no li manca importància, ja que s'estan passant per alt coneixements i recursos que ajudarien els dissenyadors gràfics, no només a tenir una perspectiva més àmplia i un coneixement més sòlid i profund de la seva professió, sinó que, a més a més, els resultarien molt útils en el desenvolupament de la seva tasca. Per demostrar aquestes hipòtesis, la següent tesi doctoral adopta un enfocament metodològic mixt que consta de tres parts: un estudi històric que explica el cisma entre l'art i el disseny; un qüestionari exploratori que demostra la utilitat de les teories de l'art aplicades al disseny gràfic i, finalment, una anàlisi dels continguts dels programes didàctics del grau en disseny gràfic (curs 2014-2015) de les universitats espanyoles. En aquest últim es constata i descriu la fragmentació existent en el discurs entre ambdues disciplines. La triangulació de les dades obtingudes ofereix una imatge panoràmica de les tensions –la seva naturalesa i les conseqüències– entre l'art i el disseny alhora que detecta un problema ontològic en la història del disseny gràfic. / Desde el ámbito académico del diseño gráfico se asume que la historia y la teoría de las imágenes más significativas previas a la revolución industrial son –única y exclusivamente– competencia de la historia del arte, un supuesto arbitrario que impide al diseño confrontarse naturalmente con su propia historia. El tema no carece de importancia: se están pasando por alto conocimientos y recursos que ayudarían a los diseñadores gráficos no sólo a tener una perspectiva más amplia y un conocimiento más sólido y profundo de su profesión sino que, además, les resultarían útiles en el ejercicio de la misma. Para demostrar estas hipótesis la siguiente tesis doctoral adopta un enfoque metodológico mixto que consta de tres partes: un estudio histórico que explica el cisma entre el arte y el diseño, un cuestionario exploratorio que demuestra la utilidad de las teorías del arte aplicadas al diseño gráfico y, finalmente, un análisis de los contenidos de los programas didácticos del grado en diseño gráfico (curso 2014-2015) de las universidades españolas. En este último se constata y describe la fragmentación existente en el discurso entre ambas disciplinas. La triangulación de los datos obtenidos ofrece una imagen panorámica de las tensiones –su naturaleza y consecuencias– entre el arte y el diseño a la vez que detecta un problema ontológico en la historia del diseño gráfico. / From the perspective of the academic world of graphic design the history and theory of the most significant images prior to the industrial revolution are assumed to be solely and exclusively competence of the history of art, an arbitrary assumption which impedes the natural confrontation of design with its own history. This topic is no trivial matter: high knowledge and resources for a more comprehensive view and more solid and profound knowledge of their profession which are useful for its practice are overlooked. In order to demonstrate these hypothesis the present doctoral thesis takes a mixed methodology approach which consists of three parts: a historical study which explains the schism between art and graphic design, an exploratory questionnaire which proves the usefulness of art theories applied to graphic design, and finally the analysis of the graphic design academic content in Spanish universities (year 2014-2015). In that latest part the fragmentation in the discourse of these two disciplines is observed and described. Triangulation of obtained data offers a panoramic view of tensions between art and design- their nature and consequences- and detects an ontological issue in the history of graphic design.

En primer lloc, la recerca pretèn dibuixar un retrat sociològic i cultural de l'últim període del segle XX, marcat per la fascinació per la creació col·lectiva i els principis de mutació dels gustos del públic que presagien el declivi d'aquesta pràctica teatral. Intenta donar resposta a la delicada qüestió de saber si aquest canvi d'orientació era fruit d'una voluntat política o d'una evolució del sistema econòmic o simplement el final d'una moda. Remarca que el teatre de creació col·lectiva té un fort lligam amb l'associacionisme que suggereix una via alternativa en el funcionament relacional del món laboral. Per contrarestar la jerarquització, proposa un model igualitari de presa de responsabilitat i l'autogestió dels mitjans econòmics. Cap als anys 90, la influència de l'esperit de l'associacionisme s'ha reduït i en conseqüència la forma teatral que representava els gustos d'aquest moviment social ha perdut ressó. La creació col·lectiva magnifica la figura de l'actor, perquè posar l'executant com a responsable de la creació suposa crear un espectacle partint dels coneixements de l'intèrpret. L'obra s'elabora a l'escenari durant els assaigs a base d'improvisacions i privilegia l'acció i el gest. Les troballes neixen de "l'estat de joc" que l'actor desenvolupa per la pràctica diària. Es busca l'espontaneïtat, entesa com una recerca sobre sí mateix i no com un tot s'hi val. L'impuls de la persona és filtrat pels coneixements de l'actor que domina el seu Art. / En primer lugar, la investigación pretende dibujar un retrato sociológico y cultural del último período del siglo XX, marcado por la fascinación por la creación colectiva y el inicio del cambio de gustos del público que presagian el declive de esta práctica teatral. Intenta dar respuesta a la delicada pregunta de dilucidar si este cambio de orientación fue fruto de una voluntad política, de una evolución del sistema económico, o simplemente el final de una moda. Realza que el teatro de la creación colectiva mantiene un destacable lazo con el sistema asociativo que sugiere una alternativa en el funcionamiento relacional del mundo laboral. Para contrarrestar la imposición de la jerarquía, propone un modelo igualitario y la auto-gestión de los medios económicos. Hacia los años 90, la influencia del sistema asociativo se reduce y en consecuencia la forma teatral que representaba los gustos de este movimiento social pierde fuelle. La creación colectiva magnifica la figura del actor porque otorgar al ejecutante la responsabilidad de la creación presupone crear un espectáculo a partir de los conocimientos del intérprete. La obra se elabora en el escenario, en los ensayos, a base de improvisaciones. Los hallazgos nacen del "estado de juego" que el actor desarrolla con la práctica diaria. Se busca la espontaneidad, entendida como una investigación sobre sí mismo y no como "todo vale". El impulso de la persona se filtra a través de los conocimientos del actor que domina su arte. / First of all, the research tries to draw a sociological and cultural picture of the last period of the XXth Century, characterized by the fascination for collective creation and the beginning of change: the taste of public mutated and this fact foresaw the decline of that theatre practice.The author aims to understand this process and answer a sensitive question: was that change planed by political will or was it the result of an evolution of the economic system, or more simply, was it the end of a state of mood? She remarks that this practice has a link with the encrease of the spirit of association which proposes an alternative way for the relationships in the labour.To counteract the hierarchy, it presents a pattern of equality to take decisions and it suggests the self-management of the economic means. In nineties, spirit of association partly lost its weight and consequently that teatrical aesthetics which stood for the taste of that social movement faded. Collective creation puts the actor in the loop. This one becomes responsible of the creation because he creates the show taking account of his own knowledge of interpretation art. The show moves forward on stage during rehearsals thank to improvisations. Actors discover the findings of the play when they are in a particular state, a playing mood. They develop it throughout the daily practice. They look for spontaneity as a research upon themselves but not everything is accepted. Personal impulse is filtered through actor's skills.

La present tesi doctoral examina una comunicació relacional com a objecte d'estudi per a la literatura. Aquesta comunicació es produeix entre autors i autores i lectors i lectores a través de les xarxes socials. Per a tals fins, utilitza una escriptora en particular, Toni Morrisson i una modalitat de xarxa social concreta, la seva pàgina oficial de Facebook. Utilitzant com a marc teòric el nou materialisme (Van der Tuin & Dolphijn, 2010) i una metodologia "difractiva" (Barad, 2007), aquesta tesi desenvolupa un concepte de comunicació literària basada en mecanismes que infereixen diferències substancials fonamentalment en dos aspectes: gènere i política. / La presente tesis doctoral examina una comunicación relacional como objeto de estudio para la literatura. Dicha comunicación se produce entre autores y autoras y lectores y lectoras a través de las redes sociales. Para tales fines, utiliza una escritora en particular, Toni Morrisson y una modalidad de red social concreta, su página oficial de Facebook. Utilizando como marco teórico el nuevo materialismo (Van der Tuin & Dolphijn, 2010) y una metodología "difractiva" (Barad, 2007), esta tesis desarrolla un concepto de comunicación literaria basada en mecanismos que infieren diferencias sustanciales fundamentalmente en dos aspectos: géenero y política. El marco teórico nuevo materialista lleva como principal premisa la ruptura de opuestos dicotómicos, tales como el binomio sexual entre hombres y mujeres. Por otra parte, la metodología difractiva se opone al "efecto espejo" en el cual las partes de la investigación (investigador o invcestigadora, metodología, instrumentos de medición y objecto de estudo, entre otros) son claramentes diferenciadas con el objeto de representar una realidad. Este punto de partida supone un cambio referencial por el cual buscamos procesos y no resultados. Así pues, en esta tesis encontramos que el objecto literario es la comunicación en sí (y no la obra o el autor o autora), y que en esta comunicación se produce una materialización de política basada en afinidades y no identidades y un concepto de género relacional situado (Haraway, 1991) racialmente. Estos conceptos teóricos se articulan empíricamente gracias al análisis de los afectos (Colman, 2008), o sentimientos, que se encarnan en las relaciones. / The present doctoral dissertation examines a relational communicacion as an object for Literary Studies. This communicacion between authors and readers is stablished through Social Networking Sites. For those means, it uses a concrete autor, Toni Morrisson and a particular Social Network, like her official Facebook page. Using New materialism (Van der Tuin & Dolphijn, 2010) as a theoretical framework and a "diffractive metodology" (Barad, 2007), this thesis develops a concept of literary communication based on mechanisms that produce differences on two main aspects: gender and politics. The new materialist framework postulates mainly breaking through opposite poles such as the sexual binary between men and women. On the other hand, the diffractive methodology is oppodef to the "mirroring effect" in wich the different elements of a research (such as researcher, methodology, apparatuses and object of study, among others) are separated from each other to represent reality. This requires a referential shift to look for processes instead of results. Therefore, in this thesis we find that the object of Literary Studies is the communication itself (not the novel or the author), and this communication materializes politics based uppon affinities and not identities and a concept of gender as relationally "situated" (Haraway, 1991) in a racial context. Theses theoretical concepts are empirically articulated thanks to the analysis of affects (Colman, 2008), or feelings, embedded in those relationships.