Durant la dècada dels 80 la incidència de i la mortalitat per càncer a Tarragona eren inferiors a la de la majoria d'altres àrees europees i presentaven una tendència ascendent en ambdós casos. La supervivència dels malalts amb càncer era desconeguda. La implantació del Registre de Càncer de Tarragona va permetre conèixer aquestes dades inicials i plantejar com a objectiu de recerca el verificar si la incidència i la mortalitat per càncer als voltants de l'any 2000 seria superior a la de finals dels anys 80, si el paper dels factors de risc en l'increment dels casos incidents seria més important que el dels factors demogràfics i si la supervivència seria similar a la de la mitjana europea.La metodologia emprada consisteix en analitzar l'estudi de la cohort de residents de la província de Tarragona respecte a la incidència, la mortalitat i la seva evolució temporal. També s'analitza, per la cohort de persones amb càncer, la supervivència i la seva evolució temporal. Finalment es realitza un estudi de la prevalença a 31 de desembre de 2001. En el període 1998-2001 la taxa d'incidència ajustada a la població mundial estàndard fou de 310 en els homes i 203 en les dones. La probabilitat de desenvolupar un càncer fins als 85 anys d'edat és aproximadament d'un de cada dos en els homes i d'una de cada tres en les dones. Els tipus tumorals més freqüents són els de pròstata, pulmó i bufeta urinària en els homes i mama, còlon i cos uterí en les dones. En el mateix període la taxa ajustada de mortalitat per càncer fou de 150 en els homes i 75 en les dones. El risc de morir per càncer abans dels 85 anys era de 28% en els homes i 15% en les dones. A nivell europeu, la incidència de Tarragona se situava a la zona mitjana-alta en els homes i mitjana-baixa en les dones. Els percentatges anuals de canvi de la taxa ajustada d'incidència entre 1982 i 2001 foren de 2,4% en els homes i 1,7% en les dones. Els factors de risc foren els responsables del 49% de l'increment en el nombre de casos anuals en els homes i del 36% en les dones. La taxa de mortalitat va augmentar fins 1988 i es va mantenir estable fins 2001. La supervivència relativa als cinc anys dels pacients diagnosticats en el període 1995-1999 fou de 47,5% en els homes i de 57,3% en les dones, i era pràcticament igual a la de la mitjana europea en els homes i lleugerament superior en les dones.Els resultats inclouen múltiples paràmetres dels grans indicadors estudiats (incidència, mortalitat, anys potencials de vida perduts, supervivència i prevalença) i de la seva evolució temporal. Per a cada tipus tumoral es presenten múltiples taules i figures sobre aquests indicadors així com una comparació internacional de la incidència i la supervivència. Es presenten també dades sobre la incidència, la mortalitat i la supervivència del càncer infantil i del càncer en l'ancià. Finalment es quantifiquen els càncers múltiples del període 1980-2001 i el tipus dels segons càncers en relació al dels primers. En els annexos s'inclouen 29 taules amb informació detallada sobre la incidència y la mortalitat del període 1998-2001 per tipus tumoral, grup d'edat i sexe, sobre l'evolució de la incidència i la mortalitat per biennis i sobre la incidència i la mortalitat per regió sanitària i comarca.El Registre de Càncer de Tarragona és l'eina ideal pel monitoratge de la magnitud del càncer i de l'impacte de múltiples activitats de control d'aquesta malaltia en la població de la província de Tarragona. / During the eighties cancer incidence and mortality in Tarragona were lower than in most of European areas but both showed an increasing trend. At that time survival of cancer patients was unknown. The implantation of the Tarragona Cancer Registry allowed to knowledge these initial data and to define as objective of research to verify if cancer incidence and mortality would be higher around 2000 than at the end of the eighties, if the role of risk factors in the increase of the number of incidents cases would be more important than the role of demographic factors and, finally, if survival rates would be similar to the European average.Methodology used consisted in analysing the Tarragona residents cohort study, in relation to the incidence, the mortality and their temporal evolution. Analysis is also performed on the cancer patients cohort for survival and its temporal evolution. Finally the study of the 31st December 2001 prevalence is performed.In the period 1998-2001, the age world-standardized incidence rate was 310 in males and 203 in females. The probability of developing a cancer before 85 years of age is of one out of two in males and one out of three in females. The most frequent tumoral types are prostate, lung and urinary bladder in males and breast, colon and corpus uteri in females. During the same period, the age-standardized mortality rate of cancer was 150 in males and 75 in females. The risk of death by cancer before 85 years old was of 28% in males and 15% in females. At European level, the incidence in Tarragona was in the medium-high level in males and in medium-low level in females. The annual percentages of change of the standardized incidence rate between 1982 and 2001 were 2.4% in males and 1.7% in females. Risk factors were responsible for 49% of the increase in the number of annual cases in men and 36% in females. Mortality rate increased until 1988 and maintained stable from this year until 2001. Five-year relative survival of the patients diagnosed in the period 1995-1999 were 47,5% in men and 57,3% in females, and were practically equal to the European average in men and lightly higher in women.The results include multiple parameters of the major indicators studied (incidence, mortality, potential lost years of life, survival, and prevalence, and their temporal evolution). A variety of tables and figures show these indicators as well as an international comparison of incidence and survival for each type or group of cancers. Data on incidence, mortality and survival for childhood cancer (0 to 14 years old) and elderly cancer (75 and more years old) are presented. Finally, multiple primary cancers (second, third and fourth ones) of the period 1980-2001 and the type of the second cancer in relation to the first one are quantified. The annexes include 29 tables with detailed information, classified by type of tumour, age group and sex, concerning incidence and mortality of the period 1998-2001, the biennial evolution of incidence and mortality and incidence and mortality classified by Health Regions and County.The Tarragona Cancer Registry is the ideal tool to monitor the magnitude of cancer and the impact of multiple cancer control activities in the Tarragona province population.

La punció aspirativa guiada per ultrasonografia endobronquial (PA-USEB) ha demostrat ser per a l’estadiatge del càncer de pulmó. L’objectiu d’aquesta tesi és estudiar la utilitat d’aquesta tècnica no només en l’estadiatge del càncer de pulmó, sinó també com a eina de diagnòstic inicial en pacients amb ocupació mediastínica, i també la possibilitat de detecció mutacions de l’epidermal growth factor receptor (EGFR) en mostres obtingudes mitjançant aquesta tècnica en pacients amb adenocarcinoma de pulmó, o carcinoma de pulmó de cèl·lula no petita (CPCNP). També es va investigar la seguretat de la tècnica, I la disminució de mediastinoscòpies que comportava la seva utilització. Aquesta tesi es base en tres treballs, que són: - Garcia-Olivé I, Monsó E, Andreo F, et al. Sensitivity of linear endobronchial ultrasonography and guided transbronchial needle aspiration for the identification of nodal metastasis in lung cancer staging. Ultrasound in Medicine and Biology 2009;35:1271-77. - Garcia-Olivé I, Valverde EX, Andreo F et al. La ultrasonografía endobronquial lineal como instrumento de diagnóstico inicial en el paciente con ocupación mediastínica. Arch Bronconeumol 2009;45:266-70. - Garcia-Olivé I, Monsó E, F Andreo F, et al. Endobronchial ultrasound-guided transbronchial needle aspiration for identifying EGFR mutations. Eur Resp J 2010;35:391-5. La finalitat del primer estudi va ser determinar la sensibilitat de la PA-USEB en l’estadiatge del càncer de pulmó. Es varen mesurar els diàmetres major i menor durant els procediments en aquells pacients que havien estat remesos per a estadificació, i es va determinar la sensibilitat de la USEB per a la detecció de malignitat als ganglis. Es varen realitzar 315 puncions ganglionars en 161 pacients, i en 87 d’aquests pacients es va confirmar metàstasis a N2/N3, amb la qual cosa es va fer innecessària la pràctica d’una mediastinoscòpia. La mediana dels diàmetres menors (rang interquartílic) dels ganglis mediastínics i hiliars va ser, respectivament d’11 (8-15) i 8 (7-12) mm. La punció va proporcionar mostres satisfactòries en 269 ganglis (85.4%), i es va assolir una sensibilitat del 100% per a la identificació de ganglis malignes en la citologia de la punció (agafant com a referència el resultat de la citologia de la punció) per a aquells ganglis amb diàmetre menor de més de 5 mm i aquells amb un quocient diàmetre menor/diàmetre major per sobre de 0.5. La probabilitat que un gangli fos maligne era superior al 90% per ganglis amb un diàmetre menor de més de 20 mm, i del 55% per a ganglis rodons (quocient d’1). En 18 dels 50 pacients amb mediastí normal a la TC, la ultrasonografia endobronquial va identificar ganglis augmentats de mida (36%), especialment a regió subcarinal, i la punció en va confirmar la malignitat en 5 (10%). La PA-USEB obté mostres ganglionars satisfactòries en gairebé el 90% dels casos i millora la identificació de ganglis augmentats de tamany en pacients en què la TC mostra un mediastí normal. Si s’agafa com a patró de referència el resultat de la citologia de la punció, el fet de tenir un diàmetre menor ≥ 5 mm i un quocient ≥ 0.5 detecta la malignitat d’un gangli amb una sensibilitat del 100%. L’objectiu del segon treball va ser determinar la utilitat de la tècnica com a instrument diagnòstic en el pacient amb ocupació mediastínica de causa desconeguda després d’obtenir mostres amb exploracions no invasives i amb broncoscòpia amb llum blanca. Es varen incloure a l’estudi tots els pacients explorats per PA guiada per USEB lineal per al diagnòstic de massa i/o adenopatia/es mediastinica/ques. Es consideraren diagnòstics finals aquells obtinguts amb PA guiada per USEB lineal i els assolits amb qualsevol altra tècnica quirúrgica realitzada posteriorment a la USEB, quan aquesta no havia estat diagnòstica. Es varen estudiar 128 pacients (edat mitja ± desviació estàndard: 62.0 ± 11.2 anys) als quals es va realitzar 294 PA sobre 12 masses i 282 ganglis. A les masses mediastíniques es varen obtenir mostres valorables en 11 casos (91.7%) i als ganglis, en 233 casos (82.6%). La PA dirigida per USEB lineal va ser l’eina diagnòstica i va evitar la mediastinoscòpia en 115 pacients (sensibilitat diagnòstica: 89.8%). La tècnica va confirmar el diagnòstic en 85 dels 94% amb neoplàsia (90.4%), en 8 dels 10 amb tuberculosi (80.0%), i als 5 amb sarcoïdosi (100%). La PA guiada per USEB lineal és una eina de diagnòstic útil en els pacients amb afectació mediastínica, el diagnòstic anatomopatològic dels quals no s’assoleix mitjançant exploracions no invasives ni broncoscòpia amb llum blanca. Al tercer treball es va estudiar la utilitat de la USEB per obtenir mostres de ganglis malignes en les quals es pogués detectar mutacions de l’EGFR. Es varen incloure tots aquells pacients amb adenocarcinoma pulmonar o CPCNP remesos per a estadificació mitjançant USEB. Es varen prendre mostres de tots aquells ganglis amb diàmetre menor de més de 5 mm, i es va obtenir DNA genòmic de cèl·lules tumorals per a analitzar els exons 19 i 21. Es va estudiar l’impacte dels resultats en el maneig del pacient. L’anàlisi del gen de l’EGFR en mostres obtingudes per PTB-USEB va ser possible en 26 (72.2%) dels 36 pacients amb metàstasis ganglionars mediastíniques. Es varen detectar mutacions somàtiques del gen de l’EGFR en teixit obtingut per USEB en 2 (10%) dels 20 pacients amb adenocarcinoma pulmonar metastàtic. Les mostres de teixit maligne obtingudes per USEB dels pacients amb metàstasis ganglionars de CPCNP són útils per a la detecció de mutacions de l’EGFR en la majoria dels casos, i aquesta tècnica evidencia la presència de cèl·lules neoplàsiques mutades en una desena part dels pacients amb adenocarcinoma, als qual no va caldre fer-los una mediastinoscòpia No varen haver-hi complicacions derivades de la tècnica durant la realització de la mateixa o en les 48 hores posteriors en cap dels pacients inclosos als estudis. Com a conclusions, la PA-USEB ha demostrat ser útil i segura a l’hora d’estudiar masses i ganglis mediastínics i/o hiliars en pacients amb càncer de pulmó, fins i tot els que tenen TC normal. També pot ser útil com a eina diagnòstica en pacients amb afectació mediastínica sense diagnòstic. També permet obtenir mostres en què és possible detectar mutacions del gen de l’EGFR en pacients amb CPCNP. / Linear endobronchial ultrasound-guided transbronchial needle aspiration (EBUS-TBNA) has proven useful for staging lung cancer. The objective of this thesis is to assess the usefulness of this technique not only in lung cancer staging but also as a diagnostic tool in patients with mediastinal disease, and the possibility of detecting epidermal growth factor receptor (EGFR) mutations in samples obtained through this technique in patients with lung adenocarcinoma or non small cell lung cancer (NSCLC). The safety of the technique and the decrease in the need for mediastinoscopy were also assessed. This thesis is based on three studies, which are: - Garcia-Olivé I, Monsó E, Andreo F, et al. Sensitivity of linear endobronchial ultrasonography and guided transbronchial needle aspiration for the identification of nodal metastasis in lung cancer staging. Ultrasound in Medicine and Biology 2009;35:1271-77. - Garcia-Olivé I, Valverde EX, Andreo F et al. La ultrasonografía endobronquial lineal como instrumento de diagnóstico inicial en el paciente con ocupación mediastínica. Arch Bronconeumol 2009;45:266-70. - Garcia-Olivé I, Monsó E, F Andreo F, et al. Endobronchial ultrasound-guided transbronchial needle aspiration for identifying EGFR mutations. Eur Resp J 2010;35:391-5. The aim of the first study was to determine the sensitivity of EBUS-TBNA in lung cancer staging. Short- and long-axis node diameters were measured during EBUS in patients referred for lung cancer staging and sensitivities for the identification of nodal malignancy at TBNA determined. Three hundred fifteen real-time EBUS-guided TBNA nodal sampling procedures were performed in 161 patients and in 87 of them, N2/N3 metastasis was confirmed (50.9%), eliminating the need for mediastinoscopy. The median (interquartile range [IQR]) short-axis diameters of the sampled mediastinal and lobar nodes were 11 (8–15) and 8 (7–12) mm, respectively. TBNA provided satisfactory samples from 269 nodes (85.4%) and a sensitivity of 100% for the identification of malignant TBNA samples was reached for a short-axis diameter cut-off of 5mmand a short- to long-axis ratio of 0.5. The probability of malignancy was over 90% for nodes with a short-axis diameter .20 mm and 55% for round nodes (short- to long-axis ratio of 1). In 18 out of 50 patients with a normal mediastinal computed tomography (CT) scan, EBUS identified enlarged nodes in the mediastinum (36%), mainly in the subcarinal region and confirmed mediastinal malignancy in 5 (10%). Real-time EBUS-guided TBNA obtains satisfactory node samples in almost 90% of cases and improves the identification of enlarged nodes in patients with a normal mediastinum at CT. If sampling all nodes with a short-axis diameter of >5 mm and a short- to long-axis ratio >0.5, a sensitivity of 100% for the cytological identification of malignant nodes can be expected. The aim of the second study was to assess the usefulness of this diagnostic tool in patients with indications of mediastinal disease that could not be diagnosed by non invasive methods or white light bronchoscopy. All patients undergoing linear EBUS for the diagnosis of mediastinal masses and/or adenopathy at our endoscopy unit were included in the study. Diagnoses obtained by linear EBUS or any surgical technique performed alter a non diagnostic EBUS were considered as final. In the study population of 128 patients with a mean (SD) age of 62.0 (11.2) years, a total of 294 TBNAs were performed on 12 masses and 282 nodes. Satisfactory samples were obtained in 11cases (91.7%) from masses and in 233 cases (82.6%) from nodes. Linear EBUS was diagnostic, obviating the need for mediastinoscopy in 115 patients (diagnostic sensitivity, 89.8%). The technique confirmed the diagnosis in 85 of the 94 patients with cancer (90.4%), in 8 of the 10 patients with tuberculosis (80.0%), and in the 5 patients with sarcoidosis. The usefulness EBUS for the detection of EGFR mutations in cells recovered from malignant mediastinal nodes in patients with NSCLC was assessed in the third article. All patients with lung adenocarcinoma or NSCLC referred for staging with EBUS were included. Nodes with a short-axis diameter of 5 mm were sampled, and genomic DNA from metastatic tumour cells was obtained for analysis of exons 19 and 21. The impact of sampling on management was assessed. EGFR gene analysis of the EBUS-TBNA sample was feasible in 26 (72.2%) out of the 36 patients with lymph node metastasis. Somatic mutations of the EGFR gene were detected in tissue obtained through EBUS-TBNA in two (10%) out of 20 patients with metastasic lung adenocarcinoma, eliminating the need for mediastinoscopy in these patients. Malignant tissue samples obtained by EBUS-TBNA from patients with nodal metastasis of NSCLC are suitable for the detection of EGFR mutations in most cases, and this technique demonstrates mutated neoplastic cells in a tenth of patients with adenocarcinoma. No complications related to the procedure developed during its performance or in the following 48 hours in any of the patients included in any of the three studies. To conclude, EBUS-TBNA has shown to be useful and safe in detecting metastatic mediastinal and/or hilar lymph nodes in patients with lung cancer, even in those with radiologically normal mediastinum. It can also be useful as a diagnostic tool in other mediastinal diseases. It is possible to detect EGFR gene mutations in samples obtained with this technique from patients with NSCLC.

Como vemos en la práctica diaria, las neoplasias tienen comportamientos muy distintos. En la era de los nuevos marcadores pronósticos seguimos buscando cualquier dato de la paciente o del tumor que nos pueda ayudar a clasificar a la paciente como bajo o alto riesgo intentando “predecir” como va a responder a tratamientos específicos y por tanto, cómo será su evolución. Realizando una revisión de datos para un trabajo acerca del carcinoma ductal infiltrante (CDI) me di cuenta que en el informe de anatomía patológica, aparte de informar sobre tamaño, grado histológico, receptores hormonales… siempre al principio, incluía la presencia o no de carcinoma ductal in situ asociado. Me pareció que se trataba de un tema que yo desconocía o al que no le daba mucha importancia. Así, descubrí que sí está muy estudiada su importancia a nivel de márgenes quirúrgicos, así por ejemplo cuándo el componente de carcinoma in situ asociado era extenso, o de alto grado de diferenciación, estas pacientes tenían más recidivas locales y por tanto el tratamiento tenía que ser más agresivo. No encontramos ningún estudio que comparase ni hiciese seguimiento del comportamiento del CDI con componente intraductal (grupo 1) con el CDI sin componente intraductal (grupo2). Por lógica, pensamos como primera hipótesis y principal motivo de la realización de este trabajo que: El carcinoma ductal infiltrante con componente intraductal se comportaría mejor y tendría mejor pronóstico que el carcinoma ductal infiltrante sin componente intraductal porque el primero tendría una evolución más gradual o “por pasos” que el segundo y por lo tanto, tendría una mejor supervivencia total y libre de enfermedad. A partir de ahí, surgió la idea de estudiar y analizar diversas variables epidemiológicas y clínicas, como la afectación ganglionar entre los grupos. Después de esto es cuando nos planteamos ir más allá y ver el comportamiento y la evolución de ambos grupos en un periodo largo de seguimiento para poder estudiar la supervivencia y mortalidad. En cuanto a las características epidiomiológicas y clínicas, no encontramos diferencias significativas entre ambos grupos aunque si existen diferencias en el grado histologico bajo que es más frecuentemente encontrado en las pacientes del grupo 1. Al realizar el seguimiento a 5 años vemos que la presencia de carcinoma intraductal en el carcinoma ductal invasivo tiene una mejor supervivencia libre de enfermedad que el carcinoma ductal invasivo sin carcinoma intraductal (p=0.014) pero no en cuanto a la supervivencia global. En el análisis multivariante, la afectación ganglionar y la presencia de carcinoma intraductal son factores pronósticos independientes. La afectación ganglionar sería un factor de riesgo asociado mientras que en el caso del carcinoma intraductal, cuando está presente, es un factor asociado protector de recidiva. Por tanto, vemos que el carcinoma intraductal en el carcinoma ductal invasivo puede ser factor pronóstico independiente en el cáncer de mama aunque son necesarios estudios prospectivos a largo plazo y con mayor inclusión de pacientes para confirmar tales hipótesis. / As we see in daily practice, neoplasms have very different behaviors. In the era of new prognostic markers continue to seek any information from the patient or tumor that can help us to classify the patient as low or high risk by trying to "predict" how it will respond to specific treatments and therefore how it will evolutionate. Conducting a review of data to work on the infiltrating ductal carcinoma (IDC), I realized that the pathology report, apart from reporting on size, histological grade, hormone receptor ... always at the beginning, incluye the presence or absence of carcinoma associated DCIS. I thought it was a subject I did not attach much importance. So, I discovered that itself is very studied their importance at surgical margins, so for example when the component associated carcinoma in situ was extensive, or high degree of differentiation, these patients had more local recurrences and therefore the treatment had to be more aggressive. We found no studies that compared the behavior or monitor hiciese CDI with intraductal component (group 1) with the CDI without intraductal component (group2). Logically, we think as a first hypothesis and main reason for conducting this work: Infiltrating ductal carcinoma with intraductal component would behave better and have better prognosis than infiltrating ductal carcinoma without intraductal component because the former would have a more gradual evolution or "steps" that the second and therefore would have a better overall survival and freedom of disease. From there, the idea of studying and analyzing different epidemiological and clinical variables, such as lymph node involvement between the groups. After this is when we decided to go further and see the behavior and evolution of both groups over a long period of follow-up to study survival and mortality. As for the characteristics and clinical factors, no significant differences between both groups although there are differences in the histological grade lower than is frequently found in patients in group 1. When monitoring for 5 years we see that the presence of intraductal carcinoma in invasive ductal carcinoma has a better disease-free survival than invasive ductal carcinoma without intraductal carcinoma (p = 0.014) but not in terms of overall survival. In multivariate analysis, lymph node involvement and presence of intraductal carcinoma are independent prognostic factors. Lymph node involvement would be a risk factor while in the case of intraductal carcinoma, when present, is a protective factor associated with relapse. Thus, we see that the intraductal carcinoma in invasive ductal carcinoma may be an independent prognostic factor in breast cancer but prospective studies are needed long term and greater inclusion of patients to confirm these hypotheses.

Els estrògens poden regular la progressió del cicle cel·lular, tot i que la contribució concreta i els mecanismes d'acció del receptor d'estrògens beta (ER?) no s'ha descobert encara. En aquest treball s'ha analitzat els nivells d'ER?1 i d'ER?2 a través del cicle cel·lular, com també els mecanismes d'acció i les conseqüències de la sobrexpressió d'ER?1 en la línia cel·lular humana de càncer de pròstata LNCaP. Els resultats d'aquest treball mostren que el mRNA i la proteïna d'ER?1 augmenten des de la fase G1 a S del cicle cel·lular i disminueixen abans d'arribar a la fase G2/M, mentre que els nivells d'ER?2 disminueixen durant la fase S i augmenten de nou en G2/M. La proteïna d'ER?1 es va detectar tant en la fracció nuclear com en la no nuclear de totes les fases del cicle, i ER?2 únicament en la fracció nuclear. Respecte el mecanisme d'acció, la proteïna endògena d'ER?1 fou capaç d'activar la transcripció sobre les seqüències ERE únicament en la fase S del cicle cel·lular d'una manera lligand dependent. No es van detectar canvis en la transactivació d'AP1 i NF-kB després del tractament amb estradiol o l'inhibidor del receptor d'estrògens ICI 182,780. La sobrexpressió de la proteïna ER?1 nativa o amb dues mutacions en el domini d'unió al DNA provocaven un bloqueig en la fase G1a del cicle cel·lular. Aquest bloqueig va anar acompanyat per la interacció d'ER?1 sobrexpressat amb la proteïna cinasa c-Jun N-terminal (JNK1) i una disminució en la expressió del gen ciclina D1. El tractament de les cèl·lules amb ICI eliminava la interacció entre ER?1 i JNK1, un augment de la expressió de la ciclina D1 i una entrada en la fase G1b del cicle cel·lular, on continuaven estant bloquejades. En conclusió, els nostres resultats demostren que, en les cèl·lules LNCaP de càncer de pròstata, la expressió de totes dues isoformes del receptor està regulada diferencialment durant la progressió del cicle per un mecanisme ERE-dependent i ERE-independent. El bloqueig induït per la sobrexpressió de la proteïna reforça la idea que ER? es comportaria com un gen supressor de tumors. / It is well known that estrogens regulate cell cycle progression, but the specific contributions and mechanisms of action of the estrogen receptor beta (ER?) remain elusive. In this work has been analyzed the levels of ER?1 and ER?2 throughout the cell cycle, as well as the mechanisms of action and the consequences of the over-expression of ER?1 in the human prostate cancer LNCaP cell line. Results of this work shows that ER?1 mRNA and protein expression increased from the G1 to the S phase and decreased before entering the G2/M phase, whereas ER?2 levels decreased during the S phase and increased again in the G2/M phase. ER?1 protein was detected in both the nuclear and non-nuclear fractions, and ER?2 was found in only the nuclear fractions. Regarding the mechanisms of action, endogenous ER? was able to activate transcription via ERE during the S phase in a ligand-dependent manner, whereas no changes in AP1 and NFkB transactivation were observed after exposure to estradiol or the specific inhibitor ICI 182,780. Over-expression of either wild type ER?1 or ER?1 mutated in the DNA-binding domain caused an arrest in early G1. This arrest was accompanied by the interaction of over-expressed ER?1 with c-Jun N-terminal protein Kinase 1 (JNK1) and the decrease in cyclin D1 expression. The administration of ICI abolishes the JNK1-ER?1 interaction, increases c-jun phosphorylation and cyclin D1 expression and allowed the cells to progress to late G1, where they became arrested. In conclusion, our results demonstrate that, in LNCaP prostate cancer cells, the expression of both ER? isoforms is differentially regulated during the cell cycle and that ER? regulates cell cycle by ERE-dependent mechanisms during the S-phase and ERE-independent signaling pathways during the G1-phase. Moreover, the G1-cell cycle arrest caused by ER?1 over-expression reinforces the idea that ER? behaves as a tumor suppressor gene.

En els malalts amb càncer, la hiperactivitat del receptor del factor epidèrmic de creixement (EGFR) té mal pronòstic. L'EGFR està sobreexpressat en diferents tipus de tumors, entre els que destaquen el càncer de colon, pulmó, pàncrees i cap i coll. La majoria d'aquestes neoplàsies requereixen tractament amb radioteràpia amb el que s'aconsegueix, en un elevat percentatge de casos, una bona resposta. No obstant, la persistència després de la radioteràpia de cèl·lules resistents a la radiació enfosqueix el control tumoral.La recerca d'estratègies per a contrarestar aquesta resistència ha donat lloc a tractaments de radioteràpia hiperfraccionada i de concomitància (radioquimioteràpia) que han mostrat un augment significatiu del control local, tot i que a expenses d'una major toxicitat. Recentment, la síntesi d'inhibidors de l'EGFR i la translació a la clínica d'aquestes substàncies ha demostrat l'existència d'una estratègia menys tòxica per a compensar la resistència tumoral, essent paradigmàtic l'augment de supervivència en tumors de cap i coll localment avançat tractats amb la combinació de radioteràpia i cetuximab. L'èxit d'aquesta combinació ha provocat un creixent interès en el desenvolupament d'estudis clínics per avaluar el seu ús com a potencial tractament adjuvant. D'acord amb aquesta idea, vam iniciar un programa d'investigació preclínica per avaluar el paper de l'anticòs monoclonal anti-EGFR cetuximab com a tractament adjuvant.En aquesta tesi hem demostrat que la irradiació indueix, en les cèl·lules que sobreviuen a la radioteràpia, un fenotip agressiu que implica un creixement tumoral accelerat i que cetuximab bloqueja el creixement dels xenoempels derivats de cèl·lules radioresistents. Aquest bloqueig es tradueix en una inhibició de l'angiogènesi i proliferació cel·lular per diferents vies moleculars. En conjunt, els resultats obtinguts en aquest treball tenen rellevància clínica i proporcionen una base per a la conducció d'estudis clínics per examinar el manteniment de cetuximab després de la radioteràpia. / Hyperactivity of Epidermal Growth Factor Receptor (EGFR) in cancer patients is associated with poor prognosis. EGFR is overexpressed in a wide range of tumors, including lung, pancreas and head and neck carcinomas. Most of these tumors require treatment with radiation therapy which is effective in a high percentage of cases. However, the persistence of radioresistant cells after radiotherapy leads to the appearance of recurrences. Recently, it has been developed different EGFR inhibitors such as cetuximab which is a chimeric human-mouse antibody that binds specifically to human EGFR (ErbB1) blocking receptor activation. EGFR overexpression is present in most head and neck squamous cell carcinomas (HNSCCs) and cetuximab has been found to have an antitumorigenic effect when added to radiotherapy in the treatment of locally advanced HNSCCs. The success of radiotherapy and cetuximab has fueled interest in cetuximab as a potential adjuvant treatment following radiotherapy. The main objective of this study was to assess the effects of adjuvant cetuximab in a mouse model on tumors derived from a subpopulation of previously irradiated cells, and investigated the mechanisms of action. Our results showed that the subpopulation of cells that survived to radiation displayed an increase in EGFR pathway activity associated with an aggressive tumor phenotype involving an accelerated tumor growth. In addition, cetuximab efficiently inhibited tumor progression despite the malignant growth characteristics of tumors derived from irradiated cells. Furthermore, cetuximab inhibited angiogenesis and cellular proliferation through different molecular mechanisms. Overall, the results reported here have clinical relevance and provide a basis for conducting clinical studies to examine the maintenance of cetuximab after radiotherapy.

El càncer colorectal (CCR) és una de les neoplàsies més freqüents. La seva freqüència ha augmentat en els últims anys i constitueix la segona causa de mort per càncer en ambdós sexes. Els fàrmacs més àmpliament utilitzats en el tractament quimioteràpic dels pacients amb càncer de recte són el 5-Fluorouracil (5-FU) i el Oxaliplatí (OXA). Els estudis farmacogenètics plantegen la utilització dels coneixements derivats dels estudis genòmics per tal que els pacients es puguin sotmetre a tractaments farmacològics més eficaços i menys tòxics. Aquests estudis tenen una especial rellevància en el camp de l’oncologia, ja que els tractaments quimioradioteràpics es caracteritzen per tenir una finestra terapèutica molt estreta que fa difícil establir l’equilibri entre l’increment de la dosi (per millorar l’eficàcia) i l’aparició d’efectes adversos. Pel que fa a l’estudi de la relació de la resposta clínica i l’aparició d’efectes adversos del tractament amb 5-FU en pacients amb CCR avançat i el patró de polimorfismes/mutacions dels gens relacionats amb la via metabòlica de la síntesis de folats, les conclusions d’aquesta tesi són: 1. El nombre de llocs d’unió de factors de transcripció de la regió 5’ no traduïda del gen de la Timidilat Sintasa és un marcador farmacogenètic de l’eficàcia del tractament amb 5-FU. 2. No s’ha evidenciat una associació entre els polimorfismes del gen de la Metilentetrahidrofolat reductasa (C677T i A1298C) i la toxicitat relacionada amb l’administració de 5-FU. 3. Existeix una associació estadísticament significativa entre el genotip A1298C del gen de la Metilentetrahidrofolat reductasa i la supervivència global en les dones tractades amb 5-FU. 4. Ni els reordenaments genòmics en el gen de la Dihidropirimidina deshidrogenasa, ni la presència de la mutació IVS14 +1 G>A tenen un paper rellevant en el desenvolupament d’efectes adversos associats amb el tractament amb 5-FU. Pel que fa a l’estudi de la relació de la resposta i de la toxicitat del tractament amb derivats del platí en pacients amb CCR avançat amb el patró de polimorfismes en gens relacionats amb els mecanismes de reparació de l’ADN de les vies de reparació NER i BER, les conclusions són: - Via NER: 1. El polimorfisme C118T del gen de reparació per escissió del grup de complementació creuada 1 és un bon marcador pronòstic que avalua la resposta i la supervivència en pacients amb CCR tractats amb règims OX/5-FU. 2. El polimorfisme Lys751Gln del gen xeroderma pigmentosa grup D és un marcador pronòstic que avalua la resposta i la supervivència global en pacients tractats amb derivats del platí. - Via BER: 1. No es demostra una associació entre els tres polimorfismes del gen de reparació per raigs X del grup de complementació creuada 1 i els paràmetres clínics que defineixen la remissió clínica i la supervivència. Pel que fa a l’estudi de la resposta a la quimioteràpia amb derivats de platí en pacients amb CCR avançat en relació amb el polimorfisme de la Glutatió-S-transferasa, la conclusió és: 1. No es demostra associació significativa entre el polimorfisme Ile105Val d’aquest gen i la neurotoxicitat induïda pel tractament amb oxaliplatí. / Colorectal cancer (CRC) is one of the most frequent neoplasms. Its frequency has increased in recent years and is the second leading cause of cancer death in both sexes. The drugs most widely used in chemotherapy for patients with colorectal cancer are 5-fluorouracil (5-FU) and oxaliplatin (OXA). Pharmacogenetics studies raise the use of knowledge gained from genomic studies so that patients can be subjected to more effective and less toxic drug treatments. These studies have special relevance in the field of oncology, as chemotherapy treatments are characterized by a very narrow therapeutic window that makes it difficult to establish a balance between increasing the dose (to improve efficiency) and the occurrence of adverse effects. Regarding the study of the relationship between clinical response and the emergence of adverse effects of treatment with 5-FU in patients with advanced CRC and the pattern of polymorphisms / mutations of genes related to metabolic pathway of folate synthesis, the conclusions of this thesis are: 1. The number of binding sites of transcription factors in the 5’ UTR region of thymidylate synthase gene is a pharmacogenetics marker of the efficacy of treatment with 5-FU. 2. It has shown an association between polymorphisms methylenetetrahydrofolate reductase gene (C677T and A1298C) and toxicity associated with administration of 5-FU. 3. There is a significant association between the A1298C genotype methylenetetrahydrofolate reductase gene and overall survival in women treated with 5-FU. 4. Neither the genomic rearrangements in the dihydropyrimidine dehydrogenase gene, the presence of the mutation IVS14 +1 G> A have a role in the development of adverse effects associated with treatment with 5-FU. Regarding the study of the relationship between the response and toxicity of treatment with platinum derivatives in patients with advanced CRC with the pattern of polymorphisms in genes related to the mechanisms of DNA repair pathways: NER and BER, the conclusions are: - Via NER: 1. The C118T polymorphism of the gene for excision repair cross complementing 1 is a good prognostic marker to evaluate response and survival in patients with CRC treated with regimens OX/5-FU. 2. Polymorphism Lys751G in the Xeroderma Pigmentosum group D gene is a prognostic marker to evaluate the response and overall survival in patients treated with platinum derivatives. - Via BER: 1. Not demonstrated an association between three polymorphisms of the X-ray repair complementing group 1 gene and clinical parameters that define clinical remission and survival. Regarding the study of response to chemotherapy with platinum derivatives in patients with advanced CRC in relation to the polymorphism of glutathione-S-transferase P1 gene, the conclusion is: 1. It demonstrates a significant association between the Ile105Val polymorphism of this gene and treatment with oxaliplatin-induced neurotoxicity.

En aquesta tesi s´ha hipotetitzat sobre l´existència d´alteracions en l´expressió de gens reguladors del cicle cel.lular, de l´apoptosi i en els agents que intervenen en l´adquisició del fenotipus metastàsic a diferents nivells, des d´una fase inicial premaligna fins a les fases més avançades metastàsiques en carcinomes prostàtics de malalts en el nostre medi.Aquest estudi s´ha realitzat a partir de 168 mostres que inclouen 52 adenocarcinomes, 36 focus de PIN d´alt grau, 50 mostres de teixit normal adjacent al tumor, 19 metàstasis ganglionars i 11 mostres d´hiperplàsia nodular.S´han analitzat dos tipus de variables: les que corresponen als marcadors immunohistoquímics (p53, bcl-2, p21, p27, catepsina B i catepsina S), així com diverses variables clínico-patològiques.S´han establert les següents conclusions:1.- La sobreexpressió de p53 en el model de neoplàsia prostàtica s´ha trobat predominantment a la fase de carcinoma de pròstata, la qual cosa recolza la hipòtesi que l´expressió de p53 mutada succeeix en etapes tardanes de la carcinogènesi de la glàndula prostàtica. L´associació de la sobreexpressió de p53 amb diversos paràmetres clínico-patològics, com el marge de resecció positiu i la fase S, probablement es deu a la seva associació amb el grau histològic.2.- La freqüent sobreexpressió de bcl-2 observada en la Neoplàsia Prostàtica Intraepitelial d´alt grau suggereix un paper d´aquest gen antiapoptòtic en la tumorogènesi prostàtica inicial, on podria actuar com a factor de supervivència per contrarrestar un possible augment de l´apoptosi en lesiones premalignes i permetent la progressió tumoral.3.- La sobreexpressió aberrant de p21Waf1/Cip1 en les cèl.lules tumorals caracteritza a un subgrup de pacients amb un curs clínic desfavorable, la qual cosa podria ser deguda a la seva associació amb el grau histològic. La regulació del punt de restricció fisiològic G1/S del cicle cel.lular podria estar alterat, amb participació de mecanismes d´activació de p21Waf1/Cip1 independents de p53. D´altra banda, la mancança d´expressió de p21Waf1/Cip1 no sembla tenir un paper rellevant, al no trobar-se associada a altres paràmetres clínico-patològics.4.- p27Kip1 es troba expressat intensament en l´epiteli prostàtic normal i hiperplàsic i la regulació negativa és un fenomen comú en el carcinoma de pròstata, succeint en les fases inicials de l´evolució neoplàsica. Donada la capacitat supressora tumoral del gen de p27Kip1, la seva expressió disminuïda podria tenir un important paper en el desenvolupament i progressió del càncer de pròstata.5.- En la carcinogènesi prostàtica es produeixen alteracions, sovinit múltiples, que afecten en forma de sobreexpressió a diversos gens supressors como TP53, p21Waf1/Cip1 y p27Kip1 o genes antiapoptòtics como bcl-2, suggerint la posibilitat d´un efecte colaboratiu entre ells o la necessitat de progressives alteracions fenotípiques. Això succeeix amb una especial freqüència en tumors d´alt grau histològic i, per tant, de més gran agressivitat biològica.6.- Tant la catepsina B com la catepsina S es coexpressen freqüentment en carcinomes de pròstata i aquesta expressió sembla tenir un paper ja a fases inicials del desenvolupament. L´absència d´immunopositivitat comparable en el teixit normal suggereix un paper d´aquestes cistein proteases en la progressió del carcinoma de pròstata.7.- La catepsina B freqüentment es sobreexpressa en tumors negatius per a Bcl-2, la qual cosa planteja un possible paper de la catepsina B en la regulació d´alguna via apoptòtica en les cèl.lules tumorals.

DE TESIS DOCTORAL: La braquiterapia permanente con semillas radiactivas es una técnica aplicada desde los inicios del siglo XX, y que ha conocido un renacimiento durante la década de 1980. Numerosos estudios han mostrado una relación entre algunos parámetros dosimétricos y los resultados clínicos.HIPÓTESIS Y OBJETIVOS DE ESTA TESIS:La combinación de factores clínicos y dosimétricos permite la elaboración de modelos predictivos del control bioquímico del cáncer de próstata órgano-confinado tratado con implante permanente de semillas radiactivas. Esta hipótesis se articuló en los siguientes objetivos:1. Estudiar la influencia de la modalidad de imagen utilizada en los resultados de la dosimetría post-implante.2. Estudiar la influencia del edema postoperatorio en los resultados de la dosimetría post-implante. Caracterizar la dinámica temporal del edema.3. Relacionar los resultados de la dosimetría post-implante con la supervivencia libre de recidiva bioquímica.4. Construir una curva de dosis-respuesta a partir de los resultados dosimétricos obtenidos y de los datos de control bioquímico de la enfermedad.5. Desarrollar una metodología para la elaboración de modelos predictivos clínico-dosimétricos.PACIENTES, MATERIAL Y MÉTODOS:Se emplearon 3 series de pacientes: la serie 1 constituye el cuerpo de datos sobre los que se ha realizado la inferencia estadística y la construcción de los modelos clínico-dosimétricos predictivos.La serie 2 se construyó para analizar el efecto de la modalidad de imagen sobre los resultados dosimétricos. Para ello se incluyeron 23 pacientes tratados consecutivamente indistintamente con 125I y 103Pd. El protocolo de dosimetría post-implante incluía la realización de una TC post-implante y una RMN. Posteriormente se realizó una fusión de imágenes. Para cada paciente se realizó un estudio dosimétrico sobre las imágenes procedentes de TC y otro sobre las imágenes procedentes de fusión TC-RMN, y se compararon entre si.La serie 3 se construyó para estudiar el edema e intentar caracterizarlo y elaborar un modelo predictivo se decidió iniciar un estudio de TC seriados para estudiar el efecto del edema en la dosimetría post-implante. De los datos derivados de este estudio se derivó un modelo predictivo de la dosimetría del día 50 a partir de los datos de la dosimetría del día 0 y se evaluará su utilidad práctica en el análisis de la supervivencia.Plataforma de análisis de datos: para la elaboración de nuestra tesis hemos creado una plataforma de análisis de datos multi-propósito, reutilizable y escalable a partir de un conjunto de aplicaciones informáticas registradas y con licencia de utilización. Dicha plataforma tiene dos características principales: primero, es independiente de los datos que se quieran analizar (cáncer de próstata, o mama o cualquier otra localización). Esto permite su aplicación en multitud de estudios distintos dentro de nuestros servicios asistenciales. Permite simulación de alto nivel sobre datos clínicos reales actualizados en tiempo real. Por otra parte, una plataforma de este tipo demuestra que se puede obtener un grado de autonomía importante en el análisis de datos clínicos que permite un ciclo de producción científica (recogida de datos - análisis - generación de hipótesis - publicación - recogida de datos.) más corto y compacto. Por todo ello nuestra plataforma de análisis de datos es un producto sobre el cual estamos trabajando para dotarlo de autonomía más allá de los límites temporales impuestos por este trabajo.RESULTADOS Y CONCLUSIONES:La supervivencia libre de recidiva bioquímica de nuestra serie es comparable a los resultados publicados por otros autores. El grupo de bajo riesgo presentó una supervivencia libre de recidiva bioquímica del 86.95% a los 5 años. Para el grupo de riesgo intermedio fue del 68.17%.El valor predictivo de los parámetros dosimétricos D90 y V100 considerados aisladamente es controvertido. En nuestros datos sólo hemos encontrado significación en el análisis multivariante para D90_0 para el grupo de riesgo intermedio.A partir de los datos del edema post-operatorio y del valor calculado para el periodo de semidesintegración del edema ha partir de la serie 3, se ha calculado un nuevo parámetro dosimétrico, no descrito en la bibliografía que hemos revisado y que hemos denominado D100_corr, que reduce dos variables (D100_0 y el valor del edema post-operatorio) en una sola. El valor de D100_corr ha mostrado influencia sobre la supervivencia libre de enfermedad, manteniendo significación en el análisis multivariante. Se construyó una serie de curvas de dosis-respuesta para los pacientes de la serie 1. La curva construida con D90 y 5 segmentos de dosis se conportó igual que la curva de referencia de la literatura. La curva construía usando D100 retuvo significación estadíatica únicamente para el grupo de riesgo intermedio, mientras que la curva construida con D100_corr fue significativa para el grupo general y para el grupo de riesgo intermedio. Fue posible construir modelos que incorporaran variables clínicas y dosimétricas para predecir la probabilidad de control bioquímico de la enfermedad, para el grupo general y para cada uno de los grupos de riesgo en la serie 1. Tanto el modelo de regresión logística como el de partición y el de red neuronal mostraron un comportamiento notable, con valores de ROC de 0.95, 0.85 y 0.84. Dichos modelos fueron sometidos a validación interna y se comportaron como excelentes clasificadores, como lo demuestra el análisis de la supervivencia. Sin embargo, por carecer de un método de validación externa, no podemos aplicarlos fuera del contexto donde fueron calculados. / "CLINICAL-DOSIMETRICAL MODELS PREDICTIVE FOR BIOCHEMICAL CONTROL IN ORGAN-CONFINED PROSTATE CANCER TREATED WITH PERMANENT SEED IMPLANTATION"Permanent seed implantation is beeing used since the beginning of XX century. Since the 80s it knew a reborn and is now widely used. Some studies shown relationship between dosimetry and clinical outcome.HYPOTHESES AND OBJECTIVES:Combination of clinical and dosimetrical factors permits the elaboration of predictive models for biochemical control in organ-confined prostate cancer treated with seed implantation. This hypotheses is articulated in the following objectives.1. To study the impact of image modality on the dosimetrical results. 2. To study the effect of post-operative edema on the dosimetrical results and to characterize the temporal evolution of edema.3. To relate dosimetrical results with biochemical relapse free survival. 4. To create a Dose-Response curve from dosimetrical results and biochemical control.5. To develop a method to create predictive models. PATIENTS, MATERIAL AND METHODS:We used three series of patients: Serie 1 is the main series. Statistical inference, survival análisis and modelling were done using this series. Series number 2 was used to evaluate image modality on dosimetrical results.Series number 3 was used to study edema and to characterize it.Data análisis platform: we have created a platform for data análisis, multi-purpose, scalable and reusable, using licensed software.RESULTS AND CONCLUSIONS:Biochemical relapse free survival is comparable to other series. For the low risk group, 5 year survival was 86.95%. For intermediate risk group, 68.17%.Predictive value of D90 and V100 is controversial. We found statistically significant value for D90 in the intermediate risk group.We develop a new dosimerical parameter from the value of edema and the shemi-resolution value calculated form series 3. This parameter correlates with biochemical relapse free survival.Dose-response curves were created. The one created using D90 was similar to that reported in the literature.We have created predictive models for biochemical relapse. Both logistic regresión, artificial neural networks and recursive partitioning had good fitting exhibiting ROC values of 0.95, 0.85 y 0.84. Internal validation was done showing good classification skills. External validation is hended to apply tose models in the clinical setting.

OBJETIVOS: Valorar la utilidad del tratamiento en estadios I y II de cáncer de labio mediante braquiterapia de alta tasa de dosis (ATD) y el empleo de nuevos aplicadores cutáneos. Establecer la eficacia y morbilidad de las dosis terapéuticas administradasMATERIAL Y MÉTODOS: Desde febrero de 1992 hasta diciembre de 2000, fecha en que se cierra el estudio, un total de 56 pacientes con cáncer de labio (49 T1N0M0 y 7 T2N0M0) han sido tratados mediante braquiterapia de ATD con moldes personalizados desde la superficie cutánea. La dosis mínima en el tumor fue de 6000 a 7000 cGy aplicada en 33 a 38 fracciones a 180 cGy/fracción.RESULTADOS: Mediante los moldes personalizados se logró una distribución de la dosis uniforme en la superficie del labio y a 5 mm de profundidad correspondiente al área del aplicador. A esta profundidad, las diferencias entre las zonas de máxima y mínima dosis nunca alcanzaron valores superiores al 5% de la dosis prescrita. Dado el gradiente de dosis, a 5 mm de la periferia de los aplicadores la dosis detectada fue despreciable. En todos los pacientes se produjo una remisión completa del tumor. La supervivencia libre de enfermedad (SLE) fue determinada mediante el método de Kaplan-Meier y permaneció invariable en el 96% a partir del primer año de seguimiento hasta el final del estudio pues en el octavo y décimo mes postratamiento se detectaron dos casos de metástasis ganglionar que fueron tratados con cirugía selectiva sin volver a aparecer en ningún caso más enfermedad metastásica ni recidiva local. La tolerancia al tratamiento fue excelente en todos los casos. No hubo complicaciones severas inmediatas ni tardías al tratamiento y el grado de estética y función fue bueno o excelente en 55 de 56 casos. CONCLUSIONES: 1º) La eficacia del tratamiento ha resultado buena o excelente pues: a) Se ha obtenido un completo control local del tumor; b) La SLE fue del 96,5% a los 3 años de seguimiento, con 2 únicos casos de metástasis ganglionares dentro del primer año de seguimiento; c) De los pacientes fallecidos antes de llegar al final del estudio, ninguno lo hizo por causa atribuíble a su cáncer de labio. 2º) La pauta administrada ha resultado eficaz y bien tolerada (180 cGyfracción 5dias/semana hasta 60-70 Gy). 3º) Los nuevos moldes han resultados cómodos, seguros y reproducible su posición en cada fracción administrada. 4º) El grado de estética y función ha sido bueno o excelente en todos los casos excepto uno, con resultado estético regular.

L'olomoucina i la roscovitina són dos inhibidors de les cinases dependents de ciclines (CDKs) que actuen competint pel lloc d'unió de l'ATP. Presenten una alta especificitat "invitro"davant de la CDK1, 2, 5, 7, 9 i les ERKs. Aquest perfil inhibidor els confereix unes amplies perspectives en la teràpia antitumoral.En aquest treball, hem mostrat que la línia neuroblàstica de les SH-SY5Y i la promielocítica de les HL60, morien apoptòticament en resposta a ambdós fàrmacs. Una caracterització més extensa del procés, va evidenciar que la sobre expressió de Bcl-2 o Bcl-XL no conferien resistència. En canvi, la inhibició general de les caspases amb z-VAD-fmk, frenava parcialment la mort. En conseqüència, vam hipotetitzar que ens trobàvem davant d'una via extrínseca d'apoptosi, dependent de l'activació de la caspasa 8 (CASP8) o de la caspasa 10 (CASP10). Tanmateix, les CASP8/10 no s'expressen a les SH-SY5Y ja que els seus gens han estat metilats, i és més, no vam observar que es reexpressessin en resposta a l'olomoucina o la roscovitina. En conclusió, la implicació al nostre paradigma experimental d'una via extrínseca canònica d'apoptosi va ser descartada. D'altra banda, la inhibició de la síntesi de proteïnes protegia les SH-SY5Y de l'apoptosi. Curiosament, vam observar l'existència de sinergisme de rescat entre el z-VAD-fmk i ,per exemple, la cicloheximida, fet que suggeria l'existència de diferents vies apoptòtiques en diferents subpoblacions del cultiu cel·lular. La manca de toxicitat del tractament amb PD98059 o UO126, dos inhibidors de la via Erk1/2, anava en contra de que la inhibició de Erk1/Erk2 fos la causa de l'apoptosi. És més, el tractament amb olomoucina i roscovitina induïa la fosforilació i subseqüent activació de les Erk1/2. Sorprenentment, al nostre model, l'isoolomoucina, un isòmer inactiu de l'olomoucina, causava els mateixos efectes sobre les ERKs. Basant-nos en els resultats d'iso-olomoucina, vam concloure que la fosforilació de les ERKs i la seua subseqüent activació, no estaven implicats en els fenòmens d'apoptosi, proliferació i diferenciació. Finalment, vam mostrar que les SH-SY5Y diferenciades esdevenien resistents a l'olomoucina i a la roscovitina, fet que recolzava el paper de la inhibició de les CDKs en tant que esdeveniment iniciador de la cascada apoptòtica. D'altra banda, l'olomoucina i la roscovitina són cada cop més estudiats en el context de la teràpia combinatòria enfront del càncer. Als nostres treballs, hem utilitzat la R-roscovitina, un dels dos estereoisòmers de la roscovitina. La combinació amb el docetaxel (DTX) no era sinèrgica induint mort. En canvi, la R-roscovitina sensibilitzava les SH-SY5Y a l'apoptosi induïda per la nutlina-3, un nou i prometedor f-armac inductor de la via p53. / La olomoucina y la roscovitina son dos inhibidores de las cinasas dependientes de ciclinas (CDKs) cuyo mecanismo de acción es competir con el ATP por la unión a la enzima. Presentan una alta selectividad"in vitro"ante la CDK1, 2, 5, 7, 9 y las ERKs. Este perfil inhibidor les confiere amplias perspectivas en la terapia antitumoral. En este trabajo, hemos mostrado que la línea de las SH-SY5Y, derivada de neuroblastoma, y la de las HL-60, derivada de una leucemia promielocítica, morían apoptoticamente en respuesta a ambos fármacos. Una caracterización más amplia del proceso apoptótico, evidenció que la expresión forzada de Bcl-2 o de Bcl-XL no conferían resistencia ante ninguna de nuestras drogas. En cambio, sí se hacían parcialmente más resistentes cuando eran tratadas con un inhibidor general de las caspasas (z-VAD-fmk). En consecuencia, nuestra hipótesis fue que nos hallábamos ante una apoptosis por vía extrínseca iniciada por la caspasa 8 (CASP8) y/o la caspasa 10 (CASP10). Curiosamente, dichas caspasas no se expresan en las SH-SY5Y debido a un proceso de metilación génica, y pudimos ver que el tratamiento tampoco inducía su reexpresión. En conclusión, descartamos que las SH-SY5Y iniciasen una vía extrínseca canónica en respuesta a nuestras drogas. Por otro lado, la inhibición de la síntesis proteica en nuestro modelo frenaba la apoptosis. Es más, el z-VAD-fmk junto con, por ejemplo, la cicloheximida, presentaban un sinergismo en el rescate. Esto sugería la coexistencia en nuestro cultivo de distintas subpoblaciones capaces de iniciar diferentes vías apoptóticas. El tratamiento con PD98059 o UO126, dos inhibidores de la via de Erk1/2, se mostró inocuo a la hora de inducir muerte, por lo cual descartamos que la inhibición de Erk1/2 fuera la responsable de la apoptosis. Sorprendentemente, el estudio del estado de fosforilación de Erk1/2, nos permitió constatar que éstas se activaban en respuesta a la olomoucina y la roscovitina. Más sorprende aún, resultó el hecho que la iso-olomoucina, un isómero inactivo de la olomoucina, causara los mismos efectos sobre Erk1/2. Esto nos permitió afirmar que no existía correlación entre la fosforilación de Erk1/2 y la inhibición de las CDKs. En base principalmente a los resultados de la iso-olomoucina, pudimos afirmar que la fosforilación de las ERKs y su subsiguiente activación, no se correlacionaban con la apoptosis, proliferación y diferenciación celular. Finalmente, evidenciamos que las SH-SY5Y diferenciadas se volvían resistentes a la olomoucina y a la roscovitina, hecho a favor de que la inhibición de las CDKs fuera el evento iniciador de la cascada apoptótica. Alternativamente, la olomoucina y la roscovitina están siendo cada vez más estudiadas en el contexto de la terapia combinatoria frente al cáncer. En nuestros experimentos, utilizamos también la R-roscovitina, uno de los dos estereoisómeros de la roscovitina. En su combinación con el docetaxel (DTX), no observamos sinergismo. El caso contrario sucedi´o cuando fue administrada junto a la nutlina-3, un nuevo y prometedor inductor de p53. Vimos como la R-roscovitina sensibilizaba las SH-SY5Y a la apoptosis inducida por la nutlina-3. / Olomoucine and roscovitine are two ATP-competing inhibitors of cyclin-dependent kinases (CDKs) displaying a promising profile as anticancer agents. They exhibit "in vitro"selectivity against CDK1, 2, 5, 7, 9 and ERKs. In this work, we have showed that SH-SY5Y neuroblastoma and HL-60 promielocytic cell lines died by apoptosis in response to both drugs. An extensive characterization of the process in SH-SY5Y cells has shown that neither Bcl-2 nor Bcl-XL overexpression conferred any resistance to both drugs. However, a partial protective effect was detected when cells were treated with a general inhibitor of caspases (z-VAD-fmk). Therefore, the involvement of an extrinsic pathway mediated by Caspase 8 (CASP8) or Caspase 10 (CASP10) could be hypothesised. CASP8/10 are known not to be expressed in SH-SY5Y because of gene silencing and we have found no re-expression was induced by either olomoucine or roscovitine. In conclusion, a canonical extrinsic pathway has been discarded in SH-SY5Y cells facing these drugs. On the other hand, protein synthesis inhibitors protected SH-SY5Y cells from apoptosis.Interestingly, a synergism in cell protection was observed between z-VAD-fmk and, for instance cycloheximide. This suggested different apoptotic pathways occurring in distinct subpopulations of the cell culture. No lethality was found when cells were treated with either PD98059 or UO126 drugs, two inhibitors of the Erk1/2 pathway, thus discarding, this inhibition as the cause of apoptosis. Furthermore, olomoucine and roscovitine induced the phosphorylation and subsequent activation of Erk1/2 proteins.Interestingly, iso-olomoucine, an inactive isomer of olomoucine, caused the same effect in our cell model.Therefore, no correlation existed between Erk1/2 phosphorylation and CDK inhibition. Based mainly on the iso-olomoucine results, we concluded that phosphorylation and subsequent activation of Erk1/2 were not involved in apoptosis, proliferation and differentiation of the cells. Finally, we show that differentiated SH-SY5Y cells became resistant to either olomoucine or roscovitina, thus providing support for CDK inhibition as the initiating event of these apoptotic processes. Olomoucine and roscovitine are being increasingly studied in the context of combinatorial therapy for cancer. In our studies, we have also used R-roscovitine, the right stereoisomer of roscovitine. No synergism was found when combined with docetaxel (DTX). On the contrary, R-roscovitine sensitized SH-SY5Y cells to nutlin-3 induced apoptosis, being nutlin-3 a new promising inductor of the p53 functions. / Lólomoucine et la roscovitine sont deux inhibiteurs des kinases d´ependantes de cyclines (CDKs) qui agissent par inhibition competitive via le site d'union de l'ATP. Son profil inhibiteur est tr-es prometteur dans le traitement du cancer. Présentent une grande spécificité "in vitro"face aux CDK1, 2, 5, 7, 9 e aux ERKs. Dans ce travail, nous avons d´emontré que la lignée neuroblastique SH-SY5Y et la promyélocitique HL-60, mouraient apoptotiquement en réponse àces drogues. Une plus large caractérisation de l'apoptose dans les SH-SY5Y a mis enévidence que la surexpression de Bcl-2 ou de Bcl-XL ne se traduisait par une augmentation de la résistance au traitement. Cependant, le traitement avec un inhibiteur général des caspases (z-VAD-fmk) présentaient des effets protecteurs partiels. Au vu de ces résultats, notre hypothèse reposait sur límplication d'une voie extrinsèque d'apoptose qui d´ependait de l'activation de la caspase 8 (CASP8) ou de la caspase 10 (CASP10). Néanmoins, la m´ethylation des gènes des CASP8 et 10 dans les SH-SY5Y empèche l'expression de ces protéines et, plus encore, l'olomoucine et la roscovitine nínduiraient pas la réexpression de ces caspases. En conclusion, l'apoptose par une voie extrinsèque classique pouvait ètreécartée dans notre paradigme expérimental. D'un autre coté, les inhibiteurs de la synthèse des protéines protégeaient les SH-SY5Y de l'apoptose. De manière surprenante, on avait observé l'existence de synergie dans la protection avec z-VAD-fmk et, par exemple, le cycloheximide.Ce fait suggérait la présence de différents sous-poupulations cellulaires dans les SH-SY5Y qui engageaient des voies apoptotiques distinctes. Le manque d'effets toxiques du PD98059 or UO126, deux inhibiteurs de la voie d'Erk1/2, avait écarté l'inhibition de Erk1/Erk2 comme la responsable de l'apoptose.Plus encore, l'olomoucine et la roscovitine induisaient la phosphorylation et subséquente activation d'Erk1/Erk2. De manière surprenante, l'iso-olomoucine, un isomère inactif de l'olomoucine, induisait aussi la phosphorylation et l'activation dans notre modèle cellulaire. Sur base de ces résultats, nous avons conclu que la phosphorylation d'Erk1/Erk2 et son activation, n'avait pas un corr´elat avec l'apoptose, la prolifération et la différentiation cellulaire. Finalement, nous avons mis en évidence que les SH-SY5Y différentiées devenaient résistantes à l'olomoucine ou à la roscovitine. Ce fait suggérait que l'inhibition des CDKs avait un role dans le d´eclenchement de l'apoptose. Alternativement, l'olomoucine et la roscovitine sont de plus en plus étudiées dans le contexte de la th´erapie combinatoire face au cancer.J'ai utilisé la R-roscovitine dans nos expériences, l'un des deux stéréoisomères de la roscovitine. La combinaison avec le docétaxel (DTX) n'avait pas des effets l´etaux synergiques, en revanche la R-roscovitine sensibilisait les SH-SY5Y à lápoptose par la nutline-3, un nouvel agent inducteur de la voie p53.