Aquesta tesi és el compendi de 14 treballs originals realitzats per l'autor dintre de l'àmbit dels factors genètics i ambientals que condicionen el rendiment físic. Entenem que el rendiment físic està influenciat per molts factors, que van des de l'aport energètic fins l'estat d'ànim, passant per factors genètics cada vegada més coneguts. Mitjançant estudis d'epidemiologia genètica, on s'estudia la importància dels gens en la contribució de determinats fenotips mitjançant estudis amb germans bessons, monozigots i dizigots , es va poder veure que diferents índexs d'heredabilitat (IH) permeten estimar la importància relativa de la influència genètica per cada fenotip determinat, és a dir ens dóna una idea de la proporció de la variació atribuïble a la genètica. També vam identificar un marcador genètic per l'associació entre els al·lels A2,A11 situat a la regió p21.3 del Cromosoma 6 humà i el rendiment físic, i més concretament amb la potència aeròbica màxima. Seguint amb aquesta línia dels estudis genètics, també s'han trobat diferencies tant interracials com intraracials . En els estudis interracials es van observar respostes fisiològiques diferents condicionades genèticament i marcadors d'elles i també diferències fisiològiques entre races diferents. En aquest cas es va estudiar el metabolisme aeròbic i la tolerància a càrregues físiques altes en un grup d'homes de l'ètnia xerpa que no seguien cap entrenament especial, però que tenien globalment el més gran historial alpinístic conegut. Es va estudiar els efectes de l'exercici de predomini aeròbic sobre la contractibilitat miocàrdica i l'aparició de signes de fatiga. Hi havia una diferència significativa entre el ritme cardíac bassal i la mitja del ritme cardíac postexercici. El temps sistòlic era significativament major després de la cursa (p<0,005). No hi havia una diferència entre la fracció d'expulsió en descans i postexercici. L'etiologia d'aquest fenomen és desconeguda.Tres treballs valoren els canvis produïts per l'entrenament intervàlic. L'objectiu d'aquests estudis van consistir en avaluar els canvis en el metabolisme aeròbic i anaeròbic produïts per dos programes d'entrenament curt i llarg., per tal de valorar com el factor repòs, o descans inter-sessió pot dur a canvis importants en l'adaptació i posterior sobrecompensació als estímuls. Des de sempre, el desenvolupament de programes d'entrenament sempre han estat associats a entrenament físic, però és clar que cal tenir en compte també els entrenaments psicològic per a potenciar el rendiment en esportistes d'alt nivell. Es va proposar el desenvolupament d'una sèrie d'estratègies adreçades a comprovar l'eficàcia de diferents tècniques d'entrenament psicològic en la millora del rendiment esportiu. Un altre factor determinat del rendiment físic es l'aport energètic per l'alimentació. Es va comparar la repercussió sobre el rendiment físic després de beure tres begudes amb diferent composició: una amb glucosa, una amb fructosa i l'altre amb placebo. La ingesta de la beguda amb glucosa va ser la que va presentar millores més significatives.Es va estudiar el metabolisme bassal (RBM) ja que per la laboriositat de la seva determinació sovint s'utilitzen els valors teòrics. Es va comparar el RMB entre atletes campions d'Espanya i de Brasil. Els de Brasil que habiten en una zona tropical presenten un menor RMB (p<0,05) que els campions espanyols que viuen en una temperatura no tropical.Per últim, mitjançant un estudi comparatiu de mostres de sang extretes de dos llocs: el lòbul de l'orella i la punta del dit i es va apreciar que no eren idèntiques. Queda prou clar que tan sols es poden comparar proves (valorades mitjançant el lactat) en les que les mostres hagin estat obtingudes del mateix lloc.Com a conclusió final podem dir que és evident la complexitat del rendiment físic així com la importància relativa dels factors genètics.

Des de l'any 1989 en que es va realitzar el primer trasplantament de cèl·lules hematopoiètiques procedents de la sang de cordó umbilical (SCU) a un pacient amb anèmia de Falconi, ha anat creixent l'interès per les característiques immunològiques de la sang de cordó umbilical. Un dels principals avantatges que presenta la SCU és la baixa incidència en la malaltia de l'injert contra l'hoste (GVHD) que es desencadena després del trasplantament entre pacients no emparentats. Fins el moment tots els treballs han demostrat que els limfòcits T de SCU presenten un fenotip CD45RA+ que indicaria en un principi la manca d'exposició prèvia a antígens i aquesta característica ha comportat que es considerés als limfòcits naive de SCU com immunològicament immadurs i amb una resposta peculiar enfront a diversos estímuls. L'ús de diferents condicions experimentals i sistemes d'activació han donat lloc a resultats no comparables i a vegades fins i tot contradictoris. Per una banda, l'ús de tècniques de separació que comportin la pèrdua sel·lectiva de poblacions cel·lulars o produeixin pertorbacions funcionals, i per l'altra la utilització de diversos agents per activar les cèl·lules que intervenen a diferents nivells de la cascada de senyalització, han donat lloc a resultats difícils d'interpretar. L'objectiu general d'aquest treball ha estat de caracteritzar la població majoritària CD4+CD45RA+ de SCU utilitzant un anticòs monoclonal anti-CD3 humà (OKT3), que permet una activació de tots els limfòcits independentment de la seva especificitat.Per abordar aquest objectiu, es va obtenir la població majoritària CD4+CD45RA+ de la sang de cordó umbilical i de sang perifèrica d'adult, utilitzant una selecció negativa, que consistia en l'obtenció dels limfòcits CD3+ a partir de les cèl·lules mononuclears obtingudes per gradient de Ficoll, i una segona selecció negativa a partir dels limfòcits CD3+ per poder obtenir la població CD4+CD45RA+ purificada. El grau de purificació es va determinar per citometria de flux.L'estudi fenotípic i funcional dels limfòcits CD4+CD45RA+ de sang de cordó umbilical va demostrar que aquesta població limfocitària presentava característiques que la diferenciava de la població CD4+CD45RA+ de la sang perifèrica d'adult. Així s'observà, que els limfòcits naive de SCU presentaven una major tendència a entrar en apoptosi espontània comparat amb la SPA, i que aquesta mort podia ser en part revertida per la presència d'interleuquina 2 (IL2). Una activació via TCR/CD3 amb una sola senyal anti-CD3 portà als limfòcits naive de SCU a activar-se, dividir-se i finalment a morir per apoptosi. Aquesta activació anava acompanyada d'una fosforilació diferencial en Tyr de proteïnes implicades en els primers processos de la cascada de senyalització via TCR, transformació blàstica, expressió de marcadors d'activació en superfície i divisió cel·lular. La coestimulació via CD28 feia que els dos tipus cel·lulars assolissin uns graus d'activació similars, excepte en l'coexpressió de CD45RO que només s'observava amb la SCU.No sabem si la resposta de les cèl·lules naive observada in vitro pot ser sobrepassada in vivo per altres factors i tampoc coneixem el paper de les cèl·lules de SCU en l'expansió perifèrica després del trasplantament. Després del trasplantament amb cèl·lules de SCU, la primera onada de reconstitució de cèl·lules T s'origina per les cèl·lules T donants madures presents en l'injert. L'estimulació de les cèl·lules de SCU a través del receptor per l'antigen sense coestimulació podria induir un estímul toleritzant mitjançant l'activació subòptima i la posterior eliminació d'una gran part de les cèl·lules activades. En aquest cas, l'apoptosi és possiblement sel·lectiva per cèl·lules reactives donants, fenomen que es contempla com la base de la tolerància en el trasplantament i que podria explicar l'aparent reducció del GVHD en els individus trasplantats amb SCU.

Environmental stress is increasingly wearing down crop productivity. Nowadays, one of the main aims of plant research is to elucidate tolerance mechanisms to diverse stresses, in order to provide solutions by generating stress-tolerant plants. In regard with this matter, polyamine signaling pathway is of crucial importance. The major polyamines in plants (putrescine, spermidine and spermine) tend to accumulate in response to stress and are associated with a protective role. The trend of their accumulation is related to the stress the plant is sensing; in fact, polyamine biosynthetic pathway is activated at different levels depending on the stimulus, which gives a selective role to these molecules. Spermine, one of the higher polyamines, is not essential for plant growth; however, it is presently known that this molecule plays diverse protective roles under several stress factors and triggers signaling cascades implicated in plant defense. Therefore, research on spermine down-stream targets has become necessary towards the elucidation of plant tolerance responses. By the use of model plant Arabidopsis thaliana this study demonstrated the implication of this polycation on enhancement of anti-oxidative capacity by signaling connections to central hub metabolites for sugar, lipid and amino acid metabolism such as pyruvate or myo-Inositol, as well as its involvement on root morphology. / El estrés medioambiental está afectando de forma paulatina la productividad de los cultivos. En la búsqueda de soluciones, uno de los principales objetivos de la investigación en fisiología de plantas, es dilucidar los mecanismos de tolerancia que se presentan ante diversos estreses, con la finalidad de generar plantas con fenotipos resistentes. En referencia a este asunto, las poliaminas y sus rutas señalizadoras son de importancia crucial. Las más abundantes en plantas (putrescina, espermidina y espermina) tienden a acumularse en respuesta al estrés por lo cual se les asocia a un rol protector, sin embargo, las tendencias de acumulación dependen del tipo de estrés que la planta es capaz de percibir. De hecho, su ruta biosintética se activa a diferentes niveles dependiendo del estímulo, lo cual les confiere un carácter selectivo. La Espermina (una de las poliaminas superiores) no es esencial para el crecimiento de la planta, no obstante, actualmente se sabe que esta molécula ejerce diversos roles protectores en una gran variedad de condiciones y además activa cascadas señalizadoras implicadas en la respuesta defensiva de la planta. En consecuencia, para dilucidar los mecanismos de tolerancia, se ha hecho necesario profundizar en las dianas de señalización por parte de la espermina. Empleando como modelo experimental Arabidopsis thaliana, el presente estudio ha demostrado la implicación de este policatión en el aumento de la capacidad anti-oxidativa a través de conexiones con metabolitos centrales en el metabolismo de azucares, lípidos y aminoácidos como es el caso del piruvato y el mio-Inositol, así como también, la implicación de esta poliamina en la morfología y ramificación de las raíces, reforzando la noción de implicación esencial por parte de esta poliamina, en la fisiología del estrés en plantas.

Les aranyes de mar o Pycnogonida (Latreille 1810) són un extraordinari grup d’artròpodes marins; són estranys, fascinants i animals força primitius, fet que comporta una alta controvèrsia quant a afinitats amb altres grups. Estan distribuïdes per tot el món, i fins a dia d’avui, s’han descrit més de 1300 espècies i 80 gèneres. El següent resum sintetitza els treballs realitzats per tal de contribuir en l’estudi de la biogeografia i distribució batimètrica de les espècies antàrtiques, així com aportar nous coneixements sobre a la biologia alimentària de les espècies mediterrànies: Les aigües antàrtiques estan caracteritzades pels alts nivells de riquesa específica i d’endemismes, i els picnogònids antàrtics són excel·lents representants d’aquesta alta diversificació. Avui dia s’han descrit 264 espècies en aigües australs, que representen el 19.6% de les espècies mundials; 107 espècies són endèmiques d’aigües antàrtiques, mentre que 63 són comunes a ambdues zones, antàrtica i sub-antàrtica. El gènere amb major riquesa és Nymphon, que compta amb 67 espècies. S’ha proposat la hipòtesi del refugi insular bentònic com a explicació de la distribució actual de les aranyes de mar australs, proposant com a origen l’Arc d’Escòcia. Aquesta hipòtesi, juntament amb la migració des de la zona magallànica, podria explicar la riquesa específica extraordinàriament alta del Mar d’Escòcia. Els resultats conclouen que gairebé el 30% de les espècies presenten una distribució circumpolar; l’augment de les expedicions que impliquen un major nombre de mostrejos ha fet que augmenti la circumpolaritat, i per tant, davalli la endemicitat zonal. La informació bàsica sobre els patrons de distribució batimètrica, la diversitat d’espècies i la composició de la comunitat és escassa per a aquest grup. Les aportacions d’aquest treball quant a la distribució geogràfica contribueixen a comprendre millor les distribucions dels picnogònids antàrtics. Pallenopsis kupei és nou per a aigües antàrtiques, i sis espècies no s’havien trobat mai fins ara en aigües del Mar de Weddell. S’ha analitzat els patrons de distribució batimètrica en el Mar de Weddell, mostrant que la composició específica de la plataforma continental (des dels 100 fins als 900 m de fondària) difereix respecte a la del talús (a partir dels 900 m). Mentre que la majoria d’espècies estan confinades als límits de la plataforma continental, el talús està dominat bàsicament pel gènere Nymphon. Així, la profunditat sembla ser un factor important quant a la distribució de les aranyes de mar. Aquests resultats suporten la hipòtesi que els picnogònids antàrtics han evolucinat i diversificat a la plataforma continental, i posteriorment s’han submergit als fons profunds. La conca central de l’Estret de Bransfield està caracteritzada per una sèrie de volcans isolats. La fauna d’aquestes estructures volcàniques s’ha analitzat per intentar esbrinar si els volcans eren actius durant el període mostrejat. Les famílies més abundants són Nymphonidae i Colossendeidae, tot i que la biomassa és molt major pels colossendeids. Això indica que aquests probablement estan utilitzant l’estratègia de la K, enlloc de l’estratègia de la r que és més típica dels petits nymphonids. La col·lecció és representativa del bentos de la zona oest de l’Antàrtica. Les estructures volcàniques de la zona no estaven actives durant el mostreig. Nymphon australe Hodgson 1902 és l’espècie més abundant d’aranya de mar a l’Oceà Austral. Aquesta espècie està considerada com a circumpolar, euribàtica i morfològicament variable. En aquest estudi, s’investiga l’estructura genètica de les poblacions de N. australe al llarg de l’Antàrtica, utilitzant dades d’ADN mitocondrial. Els resultats suporten la circumpolaritat suposada per aquesta espècie, sense indicació d’especiació críptica. No obstant, les poblacions de la Península Antàrtica, el Mar de Weddell i l’Est Antàrtic estan efectivament aïllades, indicant que el flux genètic és limitat. A més a més, existeix una certa estructura genètica entre poblacions dins d’una mateixa zona. Es conclou que N. australe ha colonitzat amb èxit gran part de l’ecosistema marí antàrtic, tot i la seva limitada capacitat de dispersió. El sistema digestiu de les aranyes de mar no ha estat discutit en el context de la seva ecologia i comportament alimentari. S’ha estudiat el sistema digestiu de dues espècies, Ammothella longipes (Hodgson 1864) i Endeis spinosa (Montagu 1808), així com el procés digestiu que s’hi dóna. Les diferències més importants s’han observat en la probòscide, reflectint adaptacions segons la dieta. L’estructura de la boca i del filtre de la faringe, així com la musculatura de la trompa, són els trets més diferents alhora de comparar les dues espècies. Els productes salivals juguen un paper important en la digestió oral. El seu procés digestiu dels picnogònids difereix del de la majoria de crustacis i xifosurs marins, bàsicament per l’absència de cèl·lules glandulars en el digestiu mig, i la presència d’una cèl·lula digestiva multifuncional. Les cèl·lules epitelials presenten un estat de repòs durant els períodes de dejú. Durant la digestió, els grànuls secretors són alliberats al lumen intestinal, i es formen els lisosomes secundaris, on es dóna la digestió. Finalment, s’alliberen els cossos residuals al lumen per a ser excretats a través de l’anus. L’anàlisi d’àcids grassos ha estat demostrat com una bona eina per a determinar les relacions tròfiques i el comportament alimentari dels organismes, dels quals la seva dieta no pot ser inferida a partir del contingut estomacal. Les variacions estacionals en el contingut d’àcids grassos totals (TFA) i la composició d’àcids grassos ha estat analitzada en Ammothella longipes per tal d’establir les seves relacions tròfiques. Els resultats revelen que A. longipes és capaç modificar la seva dieta depenent de l’època de l’any, i l’aliment disponible. Aquesta espècie sembla ser carnívora durant la primavera i primers d’estiu, però s’alimenta de detritus quan les preses ja no són tan assequibles, durant l’hivern. S’han detectat alts nivells de cadena senar durant l’estiu i tardor, que són indicadors de bacteris adquirits a través de la dieta detritívora, o bé a través de la síntesi de novo a partir de propionat. El contingut TFA en A. longipes es manté durant tot l’any. Aquest fet concorda amb la seva activitat reproductora, que té lloc durant tot l’any excepte de maig a juliol, període durant el qual, adquireix una dieta carnívora. / Pycnogonida (Latreille 1810) or sea spiders are one of the most intriguing groups of marine arthropods; they are bizarre, fascinating and very primitive animals of highly controversial affinities. They are found worldwide, and more than 1300 species and 80 genera are described to date. This report summarizes the studies carried out to provide a better insight of the biogeography, bathymetric distribution and the feeding biology of this group. Antarctic waters are characterized by the high levels of species richness and endemism, and Antarctic sea spiders are excellent representatives of this highly diversification. To date 264 austral species have been recorded, accounting for 19.6% of the species recorded worldwide; 107 of them are endemic to Antarctic waters, while 63 are common in the sub-Antarctic and Antarctic regions. The richest genus is Nymphon, with 67 species. The benthic insular refuge hypothesis is proposed as an explanation for the southern distribution of the present pycnogonid fauna, with an origin in the Scotia Arc. This hypothesis together with the migration from the Magellan zone would explain the extremely high species richness of the Scotia Sea. Results conclude that nearly the 30% of the species present a circumpolar distribution; a tendency toward circumpolarity of species and subsequent decrease of zonal endemicity is noticed, probably due to the increasing expeditions with more sampling. Basic information regarding bathymetric distribution patterns, diversity of species, and community composition is scarce in this group. The geographical distribution remarks on the species in the present study contribute to the better understanding of Antarctic pycnogonid distributions. Pallenopsis kupei is new for Antarctic waters, and six species have not been found previously in the Weddell Sea. Bathymetric patterns of distribution are analyzed in the Weddell Sea showing a difference in the composition between the continental shelf (from 100 to 900 m depth) and the slope (below 900 m). Most of the species are confined to the continental shelf boundaries, whereas the deep sea is dominated by the genus Nymphon. Thus, depth seems to be an influential factor in the structure of pycnogonid assemblages. These findings support the hypothesis that these taxa have evolved and radiated on the shelf and later submerged in the deep sea. The central Bransfield Stratit Basin is dominated by series of isolated volcanoes and associated ridges. Here, the fauna from volcanic structures is analyzed to deduce whether the volcanoes were active or inactive during the sampling period. The most abundant families are Nymphonidae and Colossendeidae, though biomass is much greater for the Colossendeidae. This indicates that colossendeids are probably employing the K-strategy instead of the rstrategy, which is typical for smaller pycnogonids such as nymphonids. The volcanic structures sampled were inactive during 1996, since none of the specimens showed signs of hydrothermal phenomena. This collection is typically representative of the west Antarctic benthic zone. Nymphon australe Hodgson 1902 is the most abundant species of sea spiders in the Southern Ocean. The species is recognized as highly morphologically variable, circumpolar and eurybathic. In this study, we investigate the genetic structure of N. australe populations around Antarctica by using mitochondrial DNA data. Results support the circumpolarity supposed for N. australe, without indication of cryptic speciation. However, the Antarctic Peninsula, the Weddell Sea and the East Antarctica populations of N. australe are effectively isolated, indicating that gene flow is limited. Furthermore, there is some genetic structure among populations within zones. We conclude that N. australe has successfully colonized large parts of the Antarctic marine ecosystem, despite its limited dispersal abilities. The digestive system of sea spiders (Pycnogonida) presents peculiarities that have not been discussed in the context of their ecology or feeding behavior. The digestive system of two Mediterranean species, Ammothella longipes (Hodge 1864) and Endeis spinosa (Montagu 1808), is investigated and the ongoing digestive process observed. Major differences are observed in the proboscis, reflecting adaptation to their diet. The structures of mouth and pharyngeal filter as well as musculature of the proboscis are the main differential elements when comparing A. longipes to E. spinosa. Salivary products play an important role in the oral digestion. The digestive process in sea spiders differs from most marine arthropods mainly because of the absence of midgut gland cells and the presence of a unique multifunctional type of midgut epithelial cell. Epithelial cells are present in a small ‘resting’ form during starvation periods. During digestion, secretory granules are released to the midgut lumen and secondary lysosomes are formed, where digestion occurs. Residual bodies formed within the epithelial cell are released to the midgut lumen to be transported towards the hindgut. Fatty acid analysis has been largely proven to be helpful in determining seasonal trophic links and the feeding behavior in organisms in which diet cannot be inferred from stomach content analyses. Seasonal variations in total fatty acid content (TFA) and fatty acid composition of Ammothella longipes are analyzed to establish its trophic links. The results of this study reveal that A. longipes may change its feeding behavior depending on the season and available food. This pycnogonid species appears as a carnivore during spring and early summer, but it seems to feed on detritus when availability of prey diminishes during winter. Notable high amounts of odd-chain fatty acids are found in summer-autumn for this species, which may come from bacteria acquired from the detritical diet or from de novo biosynthesis from propionate. TFA content of A. longipes did not present seasonal variations. This is in accordance to its reproductive activity, which occurs throughout the year except from May to July, period in which they adopt a carnivory diet.

En el present treball s'han desenvolupat i caracteritzat biofilms per a la detoxificació d'efluents contaminats amb compostos reduïts de sofre. En primer lloc es va dissenyar un bioreactor basat en una columna il·luminada que aporta una gran i heterogènia superfície d'adhesió per als microorganismes, i en el qual no hi ha aportació externa d'oxigen. El sistema de control, basat en el potencial redox, permet mantenir constant la concentració residual de sulfur d'hidrogen en el rang micromolar, evitant la inhibició dels microorganismes i mantenint al mateix temps la qualitat de l'efluent generat.S'han realitzat tres experiments per tal de provar el sistema, el primer amb un cultiu pur de Chlorobium limicola, i després amb mostres naturals (sediment lacustre i tapet microbià) per tal d'aconseguir biofilms complexos. Els biofilms es desenvolupen ràpidament assolint-se una elevada biomassa en tots els casos. El comportament dinàmic del sistema és més lent que el dels sistemes de biomassa en suspensió, però alhora més estable a les pertorbacions. De fet, el sistema és capaç de mantenir l'oxidació de sulfurs i la qualitat de l'efluent generat fins i tot quan les condicions de llum incident o de concentració de sulfur d'hidrogen a l'entrada del sistema canvien. S'han caracteritzat els biofilms complexos amb eines clàssiques (microscopi i anàlisi de pigments) i també amb eines moleculars (biblioteques genètiques). En primer lloc, s'han avaluat diferents mètodes d'extracció d'ADN per tal de trobar el millor per a les nostres mostres. S'ha comparat l'eficiència d'extracció quantificant l'ADN obtingut, i la diversitat recuperada en cada mètode amb electroforesi en gels de gradient desnaturalitzant (DGGE). El mètode basat en un trencament mecànic amb microesferes de vidre seguit d'una lisi enzimàtica i una extracció amb fenol és el més apropiat per a l'extracció d'aquests biofilms.La caracterització del biofilms ha revelat una elevada diversitat microbiana tant a nivell filogenètic com fisiològic. Ambdós biofilms presenten una gran riquesa d'espècies així com un elevat grau de microdiversitat entre alguns grups. S'observen algunes diferències en els grups filogenètics predominants entre els dos biofilms. S'han recuperat membres relacionats amb les subclasses Alpha i Gamma del grup Proteobacteria, amb el grup Cytophaga-Flavobacterium-Bacteroides així com amb cloroplasts d'algues en ambdós biblioteques genètiques. A més, en el biofilm desenvolupat a partir del sediment lacustre, també s'han trobat membres de les subclasses Beta i Delta-Proteobacteria, del grup Cianobacteria i dels bacteris Gram-positius de baix contingut en G+C (Firmicutes). Per contra, la biblioteca realitzada amb el biofilm desenvolupat a partir del tapet microbià conté una elevada proporció de clons relacionats amb les Epsilon-Proteobacteria i amb els Chlorobi. Tot i que els membres trobats pertanyent a tots aquests grups filogenètics són diferents, representen els mateixos grups funcionals. El sulfhídric era oxidat anaeròbicament pels bacteris fototròfics del sofre i els bacteris vermells no del sofre, i aeròbicament pels bacteris quimiolititròfics del sofre utilitzant l'oxigen produït pels organismes fototròfics oxigènics. Altres microorganismes com els bacteris heterotròfics podrien contribuir al funcionament del sistema a través del reciclatge de la matèria orgànica.En conclusió, trobem una elevada diversitat tant a nivell funcional com taxonòmic en els biofilms desenvolupats. Diferents grups funcionals representats per diferent espècies (heterotròfiques, fotoautotròfiques i quimioautotròfiques) coexisteixen al sistema. A més, també trobem microdiversitat (similitud per sobre del nivell d'espècie en la seqüència del gen 16S ADNr). Aquesta elevada diversitat podria ser molt important per al funcionament a llarg termini del reactor. / This works deals with the development and characterization of complex sulfide-oxidizing biofilms. A bioreactor for biofilm development has been designed. The system is based on a non-aerated illuminated packed-column, which provides a large surface for microbial attachment. The reactor operates as a sulfidostat and the control system allows to maintain a constant concentration of residual sulfide in the micromolar range thus avoiding inhibition of sulfide oxidizers due to excessive sulfide load and ensuring a constant quality in the effluent.The system was first tested with a pure culture of Chlorobium limicola and, later on, with natural samples (freshwater lake sediment and a microbial mat) in order to develop complex biofilms. Biofilms developed vigorously on the column surface and high biomass was achieved in all the experiments. The dynamic behavior of the system was slower than in stirred reactors but more stable in front of sudden environmental changes. The system was able to process highly polluted effluents and to maintain the quality of the output generated even when conditions of light irradiance and sulfide income were suddenly changed. The biofilms developed were characterized using both, traditional techniques (i.e. microscopy and pigment analysis) and a molecular approach, in particular cloning and sequencing. First, of all, several DNA extraction procedures were evaluated in order to select the most suitable method for performing the diversity analysis of our biofilms. We compared the extraction efficiency (i.e. amount of DNA recovered), as well as the genetic diversity recovered by denaturing gradient gel electrophoresis (DGGE). A DNA extraction based on a mechanical step of bead-beating followed by enzymatic lysis and by phenol-chloroform extraction, was the most appropriate protocol for these biofilms.Microbial characterization revealed that, in both cases, highly diverse biofilms covering a wide range of phylogenetic and physiologic groups had developed. Both biofilms presented high species richness and a high degree of microdiversity within some species. Some differences were observed in the predominant phylogenetic groups present in each biofilm. We recovered members affiliated to the Alpha and Gamma subclass of the Proteobacteria, the Cytophaga-Flavobacterium-Bacteroides group as well as plastids signatures from green algae in both biofilm libraries. Moreover, in the biofilm developed from the freshwater sample, other clones belonged to the Beta- and Delta-Proteobacteria, the Cyanobacteria and the low G+C Gram-positive whereas we recovered clones belonging to the Epsilon-Proteobacteria and to the Chlorobi only from the marine biofilm. Although members belonging to these phylogenetic groups were different in each case, they represented the same functional groups. Sulfide was oxidized both anaerobically by phototrophic sulfur bacteria and by purple nonsulfur bacteria, and aerobically by colorless sulfur bacteria using the oxygen produced by oxygenic phototrophs, as the system was non-aerated. Other groups, such heterotrophic bacteria, can also contribute to the functioning of the system by recycling organic matter. In conclusion, we found high diversity at both functional and taxonomic level. Different functional groups represented by different species (heterotrophic, photoautotrophic and chemoautotrophic microorganisms) coexisted in the bioreactor. Moreover, some of the species also showed microdiversity (similarity in 16S rDNA sequences below the species level). Such attributes could be very important for the long-term functioning and versatility of the reactor.

En el presente trabajo se ha estudiado el efecto del petróleo en las cianobacterias, bacterias fototróficas oxigénicas que forman las poblaciones dominantes de los tapetes microbianos. Se trata de ambientes bentónicos estratificados situados en costas litorales y que se encuentran en ocasiones expuestos a los vertidos accidentales de petróleo. El papel de las cianobacterias en la bioreparación del crudo es un tema que suscita mucho interés, aunque no se han dado, hasta el presente momento, datos concluyentes sobre si la degradación del petróleo se produce exclusivamente por un tipo de cianobacteria o por un consorcio de microorganismos.Considerando el objetivo anteriormente expuesto, se ha analizado la diversidad, y determinado los perfiles de biomasa individual y total de las cianobacterias, mediante microscopio láser confocal (CLSM) en los ambientes naturales contaminados y no contaminados por petróleo (delta del Ebro, Salins-de-Giraud, Colònia de Sant Jordi, Waulkmill bay, Swanbister bay y Etang de Bêrre) y en ecosistemas artificiales (mesocosmos). Así mismo, se ha aislado e identificado un consorcio de microorganismos con capacidad para degradar el petróleo.En los tapetes microbianos estudiados, se observan cambios tanto en la diversidad de las cianobacterias, como en su biomasa total. En los ambientes no contaminados se han identificado cianobacterias filamentosas como Microcoleus chthonoplastes, Oscillatoria sp., Lyngbya sp., Limnothrix sp. y cianobacterias unicelulares como Gloeocapsa sp., Chroococcus sp., Synechocystis sp., localizándose la concentración máxima de biomasa total principalmente en la capa óxica de los tapetes. En los ecosistemas poco contaminados, se han identificado principalmente cianobacterias unicelulares correspondientes al grupo Pleurocapsa, siguiendo la biomasa total de estos microorganismos un perfil parecido al de los ambientes anteriormente mencionados. En los muy contaminados, se identificaron exclusivamente cianobacterias del tipo filamentoso, observándose una reducción de la biomasa total a lo largo del tapete.En los ecosistemas artificiales (mesocosmos), las cianobacterias del tipo unicelular se detectaron solo en los contaminados por petróleo (aunque a muy baja concentración de biomasa), mientras que Microcoleus chthonoplastes fue la cianobacteria dominante, tanto en las muestras control, como en las contaminadas por el crudo.Dada la ubicuidad de esta cianobacteria en los diferentes tipos de ambientes estudiados, y por su reconocido papel en la estabilización de los sedimentos, el objetivo anterior se complementó con un análisis de la distribución de los perfiles de biomasa de este microorganismo durante un ciclo día-noche en los tapetes microbianos de Salins-de-Giraud. El estudio demostró la versatilidad metabólica de esta cianobacteria, al presentar máximos de biomasa, en capas sometidas a parámetros ambientales muy distintos: presencia de luz y O2 (31.22 mgC/cm3 de sedimento), presencia de luz y H2S (28.91 mgC/cm3 de sedimento).Finalmente, uno de los principales objetivos del trabajo, fue el aislamiento de Microcoleus sp. en cultivos de laboratorio para analizar el efecto sobre el crecimiento de este microorganismo, de dos tipos de petróleo: el Casablanca (con alto contenido de hidrocarburos alifáticos) y el Maya (rico en azufre y en compuestos aromáticos) y muy tóxico. A partir de dichos cultivos se aisló un consorcio de microorganismos, al que se denominó Microcoleus consorcio.La caracterización de este consorcio, se realizó utilizando técnicas microscópicas de alta resolución. El CLSM, permitió caracterizar e identificar a la cianobacteria filamentosa, mientras que la caracterización de las bacterias heterotróficas que formaban parte del consorcio, se realizó mediante microscopía electrónica de transmisión (TEM) y de barrido (SEM). La identificación de las bacterias antes mencionadas se efectuó además mediante técnicas moleculares (Reacción en Cadena de la Polimerasa-Electroforesis en Gel de Gradiente Desnaturalizante). Los resultados obtenidos mostraban que el consorcio estaba formado por una cianobacteria, Microcoleus chthonoplastes y diferentes bacterias heterotróficas incluidas en la envuelta de exopolisacáridos de la cianobacteria. Las bacterias heterotróficas identificadas, fueron en su mayoría fijadoras de nitrógeno y pertenecían a diferentes grupos filogenéticos como a las ?, ? y ?, subclases de Proteobacteria, y al grupo CFB.Es importante mencionar, que el análisis químico del petróleo, después del crecimiento del consorcio, demostró que éste degradaba el crudo Maya; principalmente los alquiltianos, alquiltiolanos y carbazoles, lo que podría tener un gran interés en estudios futuros de ecotoxicidad. / The present work studies the effect of oil on cyanobacteria, oxygenic phototrophic bacteria that form the dominant populations of microbial mats. These are stratified benthonic environments located in coastal sites and that are sometimes exposed to accidental oil spills. The role of the cyanobacteria in the biorepair of oil is an issue that has raised considerable interest, although to date no conclusive data has been forthcoming on whether the degradation of oil is exclusively produced by a given cyanobacterium or by a consortium of micro-organisms.Bearing in mind the objective raised above, we have analysed the diversity and determined the profiles of individual and total cyanobacteria biomass, through confocal laser microscopy (CLSM), in natural environments (the Ebro delta, Salins-de-Giraud, Colònia de Sant Jordi, Waulkmill bay, Swanbister bay and Etang de Bêrre) and in artificial environments (mesocosms). At the same time, we have isolated and identified a consortium of micro-organisms capable of degrading oil.In the microbial mats studied, changes are observed both in the diversity of the cyanobacteria and in their total biomass. In the non-polluted environments, we have observed filamentous cyanobacteria such as Microcoleus chthonoplastes, Oscillatoria sp., Lyngbya sp., Limnothrix sp. and unicellular cyanobacteria such as Gloeocapsa sp., Chroococcus sp., Synechocystis sp., situating the maximum concentration of total biomass basically in the oxic layer of the mats. In those environments that are only slightly polluted, we have principally identified unicellular cyanobacteria corresponding to the Pleurocapsa group, the total biomass of these micro-organisms following a profile similar to that of the above-mentioned environments. In heavily polluted environments, we exclusively identify cyanobacteria of the filamentous type, observing a reduction in total biomass throughout the mat.In artificial ecosystems (mesocosmos), unicellular type cyanobacteria are only detected in oil contaminants (although at very low biomass concentrations), whilst Microcoleus chthonoplastes was the dominant cyanobacterium, both in control samples as well as in oil contaminants.Given the ubiquity of this cyanobacterium in the various environment types studied, and because of its recognised role in sediment stabilization, our earlier objective has been complemented with an analysis of the biomass-profile distribution for this micro-organism during the day-night cycle in the Salins-de-Giraud microbial mats. The study demonstrated the metabolic versatility of this cyanobacterium, on showing biomass maximums, in those layers subjected to very distinct environmental parameters, namely, the presence of light and O2 (31.22 mgC/cm3 of sediment), the presence of light and H2S (28.91 mgC/cm3 of sediment).Finally, one of the principal objectives of this work was that of isolating Microcoleus sp. In laboratory cultures so as to analyse the effect on the growth of this micro-organism of two types of oil: Casablanca (with a high content of aliphatic hydrocarbons) and Maya (rich in sulphur and aromatic compounds) and highly toxic. On the basis of these cultures, a consortium of micro-organisms was then isolated, which was given the name of the Microcoleus consortium.The characterization of this consortium was undertaken by high-resolution microscope techniques. CLSM allows the characterization and identification of the filamentous cyanobacterium, whilst characterization of the heterotrophic bacteria that formed part of the consortium was undertaken by transmission-electronic microscopy (TEM) and sweep microscopy (SEM). Identification of the above-mentioned bacteria was additionally carried out through molecular techniques (Polymerase-Electrophoresis Chain Reaction in Denaturalizing Gradient Gel). The results obtained show that the consortium was formed by a cyanobacterium, Microcoleus chthonoplastes, and different heterotrophic bacteria included within the exopolisaccharide sheath of the cyanobacterium. The heterotrophic bacteria identified were, in their majority, nitrogen fixers belonging to different phylogenetic groups such as ?, ? and ? subclasses of Proteobacteria and the CFB group.It is of importance to observe that the chemical analysis of oil, after the growth of the consortium, showed that the consortium degraded the Maya oil, principally alkylthiolanes, alkylthianes and carbazoles, which could be of considerable interest to future studies of ecotoxicity.

El genoma mitocondrial humano es una molécula circular de doble cadena localizada en la matriz mitocondrial. La transcripción del DNAmt se inicia a partir de tres promotores localizados en el D-loop, uno para la cadena ligera (L) y dos para la cadena pesada (H1 y H2). Las unidades de transcripción que se inician en H2 y en L producen una especie policistrónica gigante que cubre casi toda la cadena. En cambio, la transcripción iniciada en H1 se termina en el extremo 3’ del rRNA 16S. El papel principal de esta atenuación se debe al factor de terminación de la transcripción, mTERF. mTERF, es una proteína codificada en núcleo, cuya forma madura tiene 342 aminoácidos. Se ha descrito que se une a varios lugares estratégicos del DNA mitocondrial, donde controla procesos como la terminación de la transcripción o la pausa de la maquinaria de replicación mitocondrial. De estos lugares, el que presenta mayor afinidad es la secuencia de 28 pares de bases (DNA28pb) en el gen del tRNALeu(UUR) mitocondrial. Ensayos in vitro han demostrado que la unión de mTERF a esta región provoca la terminación de la transcripción del DNA mitocondrial en ambos sentidos. En este trabajo se estudia, desde un punto de vista estructural y mediante técnicas de cristalografía de proteínas, el complejo de mTERF con el DNA que contiene la secuencia de terminación. Durante la producción de mTERF recombinante, la proteólisis espontánea de la forma entera de la proteína (Arg56-Ala399) dio lugar a una variante corta, mTERF-ΔN (Arg99-Ala399) que mantenía la unión al DNA. Se determinó la estructura tridimensional del complejo con DNA de mTERF-ΔN a 2.4 Å de resolución. La disposición del DNA en el eje z del cristal provocó que los cristales de mTERF-ΔN en complejo con un DNA29pb, con un parámetro c de la celda unidad demasiado pequeño para albergarlo, presentaran graves problemas de anisotropía y desorden, dando lugar a mapas de densidad electrónica muy distorsionados. Se realizaron entonces ensayos de cristalización con oligonucleótidos de menor longitud, pudiéndose trazar y refinar el DNA y la proteína completa con los cristales de mTERF-ΔN en complejo con el DNA12pb. La estructura del fragmento ΔN se usó para resolver la estructura del complejo de mTERF entera con el DNA15pb a 3.1 Å de resolución. En estos cristales, la proteína interacciona mediante los subdominio N-terminal y C-terminal con dos moléculas de DNA simétricas que no interaccionan entre ellas y cuya posición relativa viene dada por un ángulo de ~36º. mTERF se une a la largo del surco mayor del DNA, estableciendo contactos con los fosfatos mediante 19 residuos y con bases nitrogenadas mediante 5 residuos. La estructura cristalográfica de mTERF consiste en nueve repeticiones estructurales, de TERF-I a IX, flanqueadas por un segmento N-terminal y una hélice α C-terminal. Cada motivo TERF está formado por unos 35 aminoácidos que se estructuran en tres hélices α (H1, H2 y H3) formando una superhélice trigonal levógira con un núcleo hidrofóbico central. La combinación de la conectividad en superhélice levógira con la propagación en tándem del motivo para formar un solenoide es única de las proteínas de la familia MTERF. En base a la estructura cristalográfica se generaron modelos para estudiar los complejos en solución mediante la técnica de SAXS. La representación gráfica del error asociado al ajuste entre la curva teórica de dispersión para cada modelo y la curva medida experimentalmente, presenta un mínimo, indicando que la unión de mTERF al DNA28pb se da preferentemente sobre una zona del DNA. Los ensayos de unión y especificidad de mTERF y las formas truncadas de ésta con el DNA28pb mediante geles nativos de retardo muestran que mTERF-ΔC y ΔN-mTERF-ΔC no unen DNA y que mTERF y mTERF-ΔN lo unen específicamente. / The human mitochondrial genome is a closed circular molecule located within the mitochondrial matrix. mtDNA transcription is initiated from tree promoters in the D-loop, one for L-strand (L) and two for the H-strand (H1 and H2). Transcription from H2 and L proceeds around the mtDNA circle, creating a polycistronic RNA. On the other hand, transcription initiated in H1 ends at the 3’end of rRNA 16S. The main role of this attenuation is due to the mitochondrial transcription termination factor mTERF. mTERF, is a nucleus-encoded protein whose mature form has 342 amino acids. It has been described that mTERF binds to several strategic mtDNA sites, where it controls processes such as transcription termination or pausing of the replication machinery. Among them, the 28bp sequence from the tRNALeuUUR gene shows the highest affinity of binding to mTERF. In vitro assays have shown that binding of mTERF to this site promotes termination of transcription bidirectionally. We study, from a structural point of view, the mTERF complex with the oligonucleotide containing the termination sequence. During recombinant mTERF production, spontaneous proteolysis of the full-length protein (Arg56–Ala399) yielded a shorter variant (Arg99–Ala399; mTERF-ΔN) yet DNA-binding form. The three-dimensional struc¬ture of mTERF-ΔN was determined from SeMet-derivatized crystals at 2.4Å resolution. In the first mTERF-ΔN-DNA crystals, the arrangement in the z-axis of the large 29bpDNA molecule, compared to the c parameter of the unit cell, caused severe problems of anisotropy and disorder, which resulted in low quality electron density maps. Then crystallization assays were performed with shorter oligonucleotides, being able to trace and refine the complex structure with mTERF-ΔN-12bpDNA crystals. The structure of ΔN fragment was used to solve the full-length mTERF structure at 3.1Å resolution in complex with 15bpDNA. In these crystals, two crystallographically related identical oligonucleotides related by ~36° are bound by two distinct regions of a single protein moiety, the N-terminal and C-terminal subdomains. mTERF wraps round the DNA along the major groove through 19 nonspecific interactions with both dsDNA backbone phosphates and 5 interactions with DNA nitrogen bases. mTERF consists of nine structural repeats, TERF-I–TERF-IX flanked by an N-terminal extended segment and a C-terminal α-helix C. Within each repeat, roughly 35 residues fold into three α-helices (H1, H2 and H3) that are arranged in a left-handed triangular superhelix around a central hydrophobic core. The combination of left-handed helical connec¬tivity with tandem propagation is unique to mTERF. Based on the crystallographic structure, we constructed models to study the complex in solution by small-angle X-ray scattering (SAXS). The graphical representation of agreement of each of the models to the experimental SAXS curve presents a minimum, indicating the specificity of the binding between mTERF and the 28bpDNA. The 28bpDNA binding affinity and specificity of mTERF and truncated forms, assayed by native gels, shows that mTERF-ΔC and ΔN-mTERF-ΔC do not bind DNA while mTERF and mTERF-ΔN bind it specifically.

¿Qué sentido tiene hoy leer novelas? O mejor dicho, ¿qué sentido tiene leer novelas contemporáneas? Ya que siempre se puede encontrar una razón para leer a los clásicos, a Cervantes, Balzac, Flaubert, Goethe, Tolstoy, Kafka, Proust, Musil, Melville, Garcia Márquez, Joyce, Gadda o Calvino, incluso en estos tiempos difíciles dominados por los flujos digitales y telemáticos. ¿Qué sentido tiene, en cambio, leer novelas que hablan de nuestro presente, de nuestras vidas, del mundo en que habitamos? Autores como Ballard, Houellebecq, Ellis, Ammaniti, Foster Wallace, Ellroy, Welsh, King, Roth, Auster, Blincoe, Palahniuk, Despentes, Boyle, Wolfe ¿consiguen ofrecernos un punto de vista alternativo al de los otros medios de comunicación? ¿Qué modelos, qué construcciones simbólicas, qué mundos posibles imaginan que no se encuentren ya en la infinita red de internet? En conclusión, ¿puede la novela interpretar, codificar, formalizar el cambio de paradigma que conllevan las nuevas tecnologías? ¿Sigue existiendo una irreducible especificidad literaria o el destino de la novela es el de diseminarse en los flujos comunicativos, apropiarse de sus formas, diluirse en el gran mix multimedia y tener una función exclusivamente residual o de defensa de un glorioso pasado? No se puede contestar a estas preguntas sin tener en cuenta la producción novelística contemporánea, las novelas escritas en el nuevo entorno social y mediático. Lo que significa también reflexionar sobre la que ha sido históricamente la función social de la novela y su evolución durante los últimos dos siglos. Para verificar sus posibilidades hoy, se debe también investigar la influencia que la novela ha tenido a lo largo de la historia en la formación del imaginario colectivo. Y, finalmente, para entender si su función social se ha agotado o sólo está cambiando no se la debe analizar en abstracto, como si la novela hubiera vivido y viviera en un mundo cerrado, autónomo y autorreferencial. Hay que contextualizarla, delimitar un espacio donde se manifieste con claridad. En el presente ensayo este lugar es la metrópolis. Se podría haber elegido otro: el campo, el viaje, la psique, la sexualidad, el consumo. Sin embargo, la tesis es que la metrópolis es el espacio material y simbólico que los puede abarcar a todos sirviendo a la vez como contexto espacial y como gran categoría conceptual que atraviesa toda la producción novelística de los últimos dos siglos. Únicamente desde los múltiples espacios metropolitanos puede surgir un nuevo papel fundamental de la novela que hoy puede ayudar al individuo a recuperar el sentido de la posición cuando se mueve en diferentes niveles de la realidad y enseñarle que este tránsito a veces toma las formas de un paseo posmoderno, a veces de un nomadismo digital y otras veces del conflicto. / What is the point of reading novels today? Or rather, what is the point of reading contemporary novels? There is always a reason to read the classics, namely Cervantes, Balzac, Flaubert, Goethe, Tolstoy, Kafka, Proust, Musil, Melville, Garcia Márquez, Joyce, Gadda or Calvino, even in our hard times ruled by digital and telematic flows. But what is the point of reading novels about our present, about our life, about the world we live in? If we consider such authors as Ballard, Houellebecq, Ellis, Ammaniti, Foster Wallace, Ellroy, Welsh, King, Roth, Auster, Blincoe, Palahniuk, Despentes, Boyle, Wolfe. do they manage to offer us an alternative point of view different from mass media? Which models, symbolic constructs or possible worlds can they imagine other than those shown in the endless internet? In short, may the novel interpret, codify or formalize the paradigm change entailed by new technologies? Is there any unyielding literary specificity, or rather is the novel doomed to disseminate in the communication flow, borrow its forms, dilute in the huge multimedia mix and have just a residual role defending a glorious past?These questions cannot be answered without taking into account the contemporary novel output -the novels written in this new social milieu and media environment. It also involves thinking about the historical social role of novels and its evolution over the last two centuries. In order to check the possibilities of novels today, we should first check the influence of novels throughout our history in the building of a social imaginary. Finally, in order to understand whether the social role of novels is used up or rather it is just changing, we should not analyse novels in abstract terms, as if novels used to live and still lived in a close, autonomous, self-referential world. Novels should be contextualised, defining a space where novels are clearly exposed. This essay places this space in the metropolis. There are other possible spaces, including the countryside, travels, psyche, sexuality, consumption. But my thesis is that the metropolis is the material and symbolic space embracing all the others, being a spatial context as well as a great conceptual category transversal to the novel output of the last two centuries. Only from the multiple metropolitan spaces may a new role of the novel arise, helping people recover a sense of movement throughout different levels of reality and teaching people to understand that this movement may materialize in a post-modern walk, in a digital nomadism or in a conflict.

El propósito fundamental de la investigación es analizar las novelas históricas del escritor Germán Espinosa (1938-2007), el autor colombiano que más cultivó la novela histórica en el último tercio del siglo XX, para apreciar cómo se da en ellas la unión entre la ficción y la historia. Esto es, formulando un estudio general de las obras se hace énfasis en cuestiones como cuáles momentos del pasado se constituyen en materia de la escritura, cómo es tratada la historia en la ficción, cuáles funciones desempeña la historia en las novelas, cuáles materiales históricos son incorporados a la ficción y si varían o no en relación con la versión histórica. El corpus estudiado lo integran las novelas Los cortejos del diablo. Balada de tiempos de brujas (1970), La tejedora de coronas (1982), El signo del pez (1987), Sinfonía desde el Nuevo Mundo (1990) y Los ojos del basilisco (1992).La tesis consta de nueve capítulos. El capítulo uno sitúa dentro de su generación al escritor, anota algunas características de su producción y destaca los valores que su creación literaria posee dentro de la tradición nacional. Los capítulos dos y tres establecen el contexto teórico, histórico y pragmático para fijar el corpus y aportan los conceptos e instrumentos necesarios para abordar su análisis. El capítulo dos define la noción de historia y la particularidad de la historia al constituirse a través del discurso escrito. Igualmente, analiza las relaciones históricas que la historia y la ficción han mantenido y los factores que marcan la distinción entre ambas. El capítulo tres está dedicado a la novela histórica. En él se señalan el origen de este subgénero, su peculiaridad, sus avatares desde el siglo XIX hasta la posmodernidad, su tradición en Hispanoamérica y Colombia, la visión de Espinosa sobre el subgénero y los nexos, fronteras y límites de la novela histórica con la escritura de la historia y con otros géneros que de algún modo tienen vínculos con la historia. Los capítulos del cuatro al ocho desarrollan el análisis del corpus. El estudio de las novelas combina un análisis formal y temático. En los distintos capítulos se analizan aspectos como trama, historia, temporalidad, espacio, personajes, motivos, temática y se comentan el lenguaje y los recursos retóricos de los textos. Cada análisis mantiene como horizonte la relación entre la ficción y el material histórico. Por último, se propone una interpretación de cada novela, en la cual se aprecian rasgos y aspectos semánticos relevantes y posibles interrelaciones de las obras con el contexto histórico. El capítulo nueve sistematiza las conclusiones parciales de los análisis de cada obra de Espinosa. El capítulo aporta un balance sobre las cualidades de las novelas, señala las principales características de las relaciones que esta narrativa histórica sostiene con la historia y consigna un juicio crítico sobre las novelas. / The main purpose of this research is to make an analysis of the historical novels written by Germán Espinosa (1938-2007) the Colombian writer who has written most of the historical novels in the last 30 years of the XX century , to establish how fiction and history connect in his novels. That is, the thesis analyses questions such as the periods of the past which constitute the material for the fictional writing, how history is approached in the novels, what historic materials are part of the fiction and if they present any changes compared to the traditional historic version. The corpus of the thesis is integrated by the novels Los cortejos del diablo. Balada de tiempos de brujas (1970), La tejedora de coronas (1982), El signo del pez (1987), Sinfonía desde el Nuevo Mundo (1990) and Los ojos del basilisco (1992).This thesis has nine chapters. Chapter one defines the writer Germán Espinosa within his generation, details some characteristics of his literary production and highlights the qualities of his production in the context of the Colombian literary tradition. Chapters two and three give the theoretical, historic and pragmatic context for setting up the corpus and provide the concepts and instruments to make the analysis of the novels. Chapter two defines the notion of history and the particularity of the science of the history that culminates in a textual discourse. This chapter also describes the historic relationship between history and fiction and the qualities that establish the difference between them. Chapter three is about the historical novel. This chapter describes the origin of this literary subgenre, its changes from the XIX century until the postmodernity, its tradition in Hispanoamerica and Colombia, the opinion of Germán Espinosa about this subgenre and finally the connections, boundaries and limits of the historical novels with the discourse of history and other literary genres that involve history too. Chapters four to eight develop the analysis of the corpus through the study of the formal and thematic elements of each novel. The analysis concerns aspects as plot, story, temporality, space, characters, motives, thematic and language. The studies of novels maintain as horizon the relationship between fiction and history. Finally, each study offers an interpretation of the most relevant semantic contents and possible interrelation between the novel and historical context. Chapter nine provides a synthesis of the partial conclusions of each study of the novels. The chapter summarizes the qualities of the novels, points out the most relevant characteristics of the relationship that historical novels of Germán Espinosa maintain whit history and offers a critical judgement of his plays.

The number of zoonotic Bartonella species identified in the last 15 years has increased considerably, since the first HIV- infected patient with unusual vascular proliferative lesions of bacillary angiomatosis (BA) was described in 1983. Of the 21 species of Bartonella described until now, only 10 were acknowledged as human pathogen species. B. bacilliformis, B. quintana, and B. henselae are the most frequently described species, while B. elizabethae, B. vinsonii, B. washoensis, B. grahamii, B. clarridgeiae, B. koehlerae and B. alsatica were recently identified as responsible for a few cases of human infections. Cat scratch disease (CSD), bacillar angiomatosis, hepatic peliosis and some cases of bacteraemia, endocarditis, osteomyelitis, uveitis and neurologic disorders are directly caused by some species of the genus Bartonella. We realize three studies, the objective of cats study, the first aimed to evaluate the prevalence of Bartonella infections in Spain, was to know the seroprevalence against B. henselae in cats, the level of bacteremia and to assess the factors that could modify both prevalences. Since cats are the main reservoir of Bartonella, we have studied the infection by B. henselae in a sample of cats in our geographical area. We conducted microbiologic cultures and serology to a total of 115 cats, 33.05% of which were younger than one year. Of the 100 cultures performed (15 animals were rejected due to massive contamination), we isolated Bartonella in 7, with a prevalence of bacteriemic cats below one year of 12.12%. Isolated strains were identified as B. henselae by PCR, using the 16S-23S rRNA intergene region primers. Thirty-four cats (29.56%) showed antibodies against B. henselae with titers above 1/64. Of all the factors related to the bacteraemia rate studied (age, sex, habitat, contact with animals, parasites, and presence of antibodies against Bartonella) only the presence of antibodies against Bartonella henselae was statistically significant. To determine the real incidence of Bartonella infections, we must study the seroprevalence in the general population as well as the principal reservoirs and vectors of infection transmission. Serum samples from 218 patients were examined by indirect immunofluorescence assay (IFA). Significance levels for univariate statistical test were determined by the Mann-Whitney U test and χ2 test. Of 218 patients, 99 were women and 119 men, with a median age of 34.36 years (range 0--91 years). Nineteen (8.7%) reacted with B. henselae antigens. Of all the factors concerning the seroprevalence rate being studied (age, sex, contact with animals, residential area), only age was statistically significant. Our serological data seems to indicate that Bartonella henselae is present in our area and could be transmitted to humans. – And in the last study, serum samples were collected from HIV patients treated at Hospital de Sabadell. Antibodies to B. henselae and B. quintana from 340 patients were examined by indirect immunofluorescence assay (IFA). Significance levels for univariate statistical test were determined by the Mann-Whitney U test and χ2 test. – Of 340 patients, 82 were women and 258 men, with a median age of 42.21 ± 10.35 years (range 16 -86 years). Seventy-six (22.3%) patients reacted with one or more Bartonella antigens. Of all the factors concerning the seroprevalence rate being studied (age, sex, intravenous drugs use, alcohol consumption, CD4 levels, AIDS, HCV, HBV, residential area), only age was statistically significant. A high percentage of HIV patients presents antibodies to Bartonella and is increasing with age.