Aquesta tesi doctoral té com a finalitat estudiar la identitat dels patinadors urbans de la ciutat de Barcelona. Per a això, s’han determinat les característiques sociodemogràfiques i socioesportives, així com la prevalença de la passió en els patinadors urbans de Barcelona. Igualment, s’han identificat les experiències que caracteritzen la pràctica del patinatge urbà, la relació dels components de la passió amb les experiències dels patinadors urbans i, finalment, s’han analitzat les experiències del patinador urbà en funció de les característiques sociodemogràfiques, socioesportives i de la passió. Es va construir un qüestionari en línia que recollia dades sociodemogràfiques i socioesportives en relació al patinatge urbà, la versió espanyola de l’Escala de la Passió i l'Escala d'Experiències del Patinatge Urbà. El mostreig es va dur a terme a través de la xarxa social Facebook, mitjançant un enviament sistemàtic de missatges sol·licitant la participació dels membres de grups en línia especialitzats en patinatge urbà a Barcelona. Els usuaris van ser convidats a participar a través d'un missatge al mur de cada grup o pàgina, que podia ser compartit. Els resultats mostren que el patinador urbà tipus de Barcelona és un home d'entre 30 i 39 anys que no viu en parella, té estudis superiors i treballa per compte d'altri. A nivell de pràctica, es tracta d'un patinador de nivell intermedi amb experiència d'entre 1 i 5 anys, que dedica entre 1 i 4 hores a la setmana a patinar, principalment en rutes urbanes. Podem dir que els patinadors urbans són esportistes apassionats, amb una elevada passió harmoniosa i menor obsessiva, que experimenten conseqüències positives i de socialització en major mesura que les conseqüències negatives. El patinatge es revela com una eina important d'inclusió, integració i reproducció social que facilita les relacions socials entre els seus practicants apassionats. Aquesta activitat no està exempta de riscos, però els patinadors en tenen bona consciència i la majoria pren mesures de protecció. En el cas de les modalitats que puntuen més alt en passió obsessiva són també aquelles que requereixen d'un grau elevat de nivell tècnic i constància. / Esta tesis doctoral tiene como finalidad estudiar la identidad de los patinadores urbanos de Barcelona. Para tal efecto, se han determinado las características sociodemográficas y sociodeportivas, así como la prevalencia de la pasión en los patinadores urbanos de Barcelona. Igualmente, se han identificado las experiencias que caracterizan la práctica del patinaje urbano, la relación de los componentes de la pasión con las experiencias de los patinadores urbanos y, finalmente, se han analizado las experiencias del patinador urbano en función de las características sociodemográficas, sociodeportivas y de la pasión. Se construyó un cuestionario en línea que recogía datos sociodemográficos y sociodeportivos en relación al patinaje urbano, la versión española de la Escala de la Pasión y la Escala de Experiencias del Patinaje Urbano. El muestreo se llevó a cabo a través de la red social Facebook, mediante un envío sistemático de mensajes solicitando la participación de los miembros de grupos en línea especializados en patinaje urbano de Barcelona. Los usuarios fueron invitados a participar a través de un mensaje en el muro de cada grupo o página, que podía ser compartido. Los resultados muestran que el patinador urbano tipo de Barcelona es un hombre de entre 30 y 39 años que no vive en pareja, tiene estudios superiores y trabaja por cuenta ajena. A nivel de práctica, se trata de un patinador de nivel intermedio con experiencia de entre 1 y 5 años, que dedica entre 1 y 4 horas a la semana a patinar, principalmente en rutas urbanas. Los patinadores urbanos son deportistas apasionados, con una elevada pasión armoniosa y menor obsesiva, que experimentan consecuencias positivas y de socialización en mayor medida que las consecuencias negativas. El patinaje se revela como una herramienta importante de inclusión, integración y reproducción social que facilita las relaciones sociales entre sus practicantes apasionados. Esta actividad no está exenta de riesgos, pero los patinadores tienen buena conciencia de ello y la mayoría toma medidas de protección. En el caso de las modalidades que puntúan más alto en pasión obsesiva son también aquellas que requieren de un grado elevado de nivel técnico y constancia. / This thesis aims to study the identity of urban skaters in Barcelona. To that end, we determined socioesportive & sociodemographic characteristics, as well as the prevalence of passion in urban skaters from Barcelona. We also identified the experiences that characterize urban skating and also analyzed the relationship of the components of passion with the experiences of urban skaters. Finally, we analyzed the experiences of urban skater according to sociodemographic and socioesportive characteristics as well as passion outcomes. We built an online questionnaire that collected sociodemographic and socioesportive data in relation to urban skating. The questionnaire included both the Spanish version of the Passion Scale and the Scale of Urban Skating Experiences. Sampling was carried out through the social network Facebook by a systematic sending of messages, asking members of the urban skating groups in Barcelona to answer them. Users were invited to participate through a message on the wall of each page or group, which could be also shared. The results show that the average urban skater in Barcelona is a man between 30 and 39 not living with a partner, have higher education and work for others. In terms of practice, it is an intermediate skater with experience between 1 and 5 years in skating, which devotes between 1 and 4 hours a week to skate, especially in urban routes. Urban skaters are sport enthusiasts, with high harmonious and less obsessive passion, experiencing positive consequences and getting better socialization in a greater extent than the negative effects. Skating is revealed as an important tool for inclusion, integration and social reproduction that facilitates social relations among its passionate practitioners. This activity is not free of risks, but the skaters showed good conscience of them, and most of them take protective measures. The modalities that score higher on obsessive passion are also those that require a high degree of technical level and perseverance.

La present tesi investiga el paper catalitzador de la intel·ligència emocional (IE) comportamental, sobre la relació entre la intel·ligència general, o g, i l'acompliment en la aprenentatge. La tesi comprèn tres articles empírics, encapçalats per una introducció global - on es presenta el marc teòric general - i un últim capítol dedicat a la discussió general dels resultats, limitacions, implicacions pràctiques i recomanacions per a la investigació futura. Tots els estudis es basen en la població de graduats de gestió en una escola de negocis líder a Europa. El primer article verifica la validesa i la fiabilitat de la mesura de múltiples avaluadors de comportament de la IE, l'Inventari de Competències Emocionals i Socials (ESCI), i qüestiona si hi ha certs tipus d'avaluadors (per exemple, en els contextos personals i professionals ), que són més aptes per avaluar determinades competències. Mentre verifica la hipòtesi que hi ha un ordre sistemàtic en les avaluacions, també mostra com algunes competències com la consciència de l'organització o l'autocontrol emocional són millor assessorats pels avaluadors amb una relació simètrica amb la persona (per exemple, amics, col·legues de treball). El segon article mou l'enfocament per a la relació entre la conducta de l'IE i una mesura d'intel·ligència general, el Graduate Management Admission Test (GMAT), per preguntar si aquests constructes són prou divergents per assegurar la validesa discriminant de l'IE comportamental. La contribució més important d'aquesta tesi es presenta en el tercer article. Desenvolupem i vam provar un model d'interacció tasca-dependent per inspeccionar el paper moderador de la IE sobre la relació entre la intel·ligència general i l'acompliment en la aprenentatge quan dos tipus diferents de tasques, relacionades amb dos dominis cognitius antagònics – social i no social (o material) –, son realitzats. Amb base en una mostra de 864 candidats internacionals de MBA, els resultats revelen que, a part d'un efecte positiu de les competències emocionals i socials en l'exercici de professionals executius a l'aula, aquestes competències moderen la relació entre g i l’acompliment en la aprenentatge. Mentre trobem evidències que en tasques no socials, l'IE comportamental té un efecte més fort en l'acompliment en la aprenentatge dels alumnes que estan caracteritzats per un baix nivell de g, les nostres dades dan poc suport a la hipòtesi principal per la qual, en les tasques socials, la IE té un efecte catalitzador o promotor de la relació entre les capacitats cognitives i l'acompliment en l'aprenentatge. Per facilitar la discussió d'aquests resultats hem realitzat entrevistes ex-post en grups d'enfocament amb tres equips de candidats d'MBA. En aquestes entrevistes hem descobert un problema més profund relacionat amb la naturalesa individualista dels sofisticats sistemes de treball, amb els quals els candidats MBA realitzen les seves tasques d'equip. De fet, per forma a gestionar múltiples treballs, els MBA intenten minimitzar el temps d'interacció i discussió en els seus equips, i no arriben a experimentar una efectiva col·laboració entre tots, amb diàleg i intercanvi d'idees, ajudant-se uns als altres, junts en un propòsit comú d'aprenentatge. El capítol final ofereix un debat general sobre els resultats dels tres articles empírics, reconeixent les seves limitacions i debatent idees de fructíferes oportunitats per a futures investigacions. En concret, presentem implicacions pràctiques dels nostres resultats, i suggerim dissenys específics d'investigació i certs contextos en què el model d'interacció tasca-dependent podrà reunir més evidències i estimular la futura creació d'investigació innovadora. / La presente tesis investiga el papel catalizador de la inteligencia emocional (IE) comportamental, sobre la relación entre la inteligencia general, o g, y el desempeño en la aprendizaje. La tesis comprende tres artículos empíricos, encabezados por una introducción global – donde se presenta el marco teórico general- y un último capítulo dedicado a la discusión general de los resultados, limitaciones, implicaciones prácticas y recomendaciones para la investigación futura. Todos los estudios se basan en la población de graduados de gestión en una escuela de negocios líder en Europa. El primer artículo verifica la validez y la fiabilidad de la medida de múltiples evaluadores de comportamiento de la IE, el Inventario de Competencias Emocionales y Sociales (ESCI), y cuestiona si hay algunos tipos de evaluadores (ej., en los contextos personales y profesionales), que son más aptos que otros para evaluar ciertas competencias. Mientras se verifica la hipótesis de que hay un orden sistemático en las evaluaciones, también se muestra cómo algunas competencias tales como la conciencia de la organización o el autocontrol emocional son mejor asesoradas por los evaluadores con una relación simétrica con la persona (ej., amigos, colegas de trabajo). El segundo artículo mueve el enfoque sobre la relación entre la IE comportamental y una medida de inteligencia general, el Graduate Management Admission Test (GMAT), para cuestionar si estos constructos son lo suficientemente divergentes como para asegurar la validez discriminante de la IE comportamental. La contribución más importante de esta tesis se presenta en el tercero artículo. Desarrollamos y probamos un modelo de interacción tarea-dependiente para inspeccionar el papel moderador de la IE sobre la relación entre la inteligencia general y el desempeño en la aprendizaje cuando dos tipos distintos de tareas, relacionados con dos dominios cognitivos antagónicos – social y no social (o material) –, son realizados. Con base en una muestra de 864 candidatos internacionales de MBA, los resultados revelan que, aparte de un efecto positivo de las competencias emocionales y sociales en el desempeño de profesionales ejecutivos en el aula, estas competencias moderan la relación entre g y el desempeño en la aprendizaje. Mientras encontramos evidencias de que en tareas no sociales, el IE comportamental tiene un efecto más fuerte en el desempeño en la aprendizaje cuando los alumnos están caracterizados por un bajo nivel de g, nuestros datos dan poco suporte a la hipótesis principal por la cual, en las tareas sociales, la IE tiene un efecto catalizador o promotor de la relación entre las capacidades cognitivas y el desempeño en el aprendizaje. Para facilitar la discusión de los resultados hemos realizado entrevistas ex-post en grupos de enfoque con tres equipos de candidatos de MBA. En estas entrevistas hemos descubierto un problema más profundo relacionado con la naturaleza individualista de los sofisticados sistemas de trabajo, con los cuales los candidatos MBA realizan sus tareas de equipo. De hecho, por forma a gestionar múltiplos trabajos, los MBA intentan minimizar el tiempo de interacción y discusión en sus equipos, y no llegan a experimentar una efectiva colaboración entre todos, con dialogo y intercambio de ideas, ayudándose unos a los otros, juntos en un propósito común de aprendizaje. El capítulo final ofrece un debate general sobre los resultados de los tres artículos empíricos, reconociendo sus limitaciones y debatiendo ideas de fructíferas oportunidades para futuras investigaciones. En concreto, presentamos implicaciones prácticas de nuestros resultados, y sugerimos diseños específicos de investigación y ciertos contextos en el que el modelo de interacción tarea-dependiente podrá reunir más evidencias y estimular la futura creación de investigación novedosa. / The present thesis investigates the catalyzing role of behavioral emotional intelligence (EI) over the relationship between general intelligence, or g, and learning performance. It comprises three empirical articles embedded within an overarching introduction - including an overall theoretical framework - and a final chapter dedicated to the general discussion of findings, limitations, practical implications and avenues for future research. All studies are based on the population of management graduates at a leading European business school. The first article verifies the validity and reliability of a multi-rater measure of behavioral EI, the Emotional and Social Competencies Inventory (ESCI), and inquires whether certain types of raters (e.g., in the personal and professional contexts), are relatively more apt than others, to assess specific competencies. While it confirms the hypothesis that there is a systematic order in ratings, whereby personal raters observe a higher degree of leniency bias than professional ones, it also shows how some competencies such as organizational awareness or emotional self control are best assessed by raters with a symmetric relationship with the person (e.g., friends, work peers). The second article shifts the focus onto the relationship between behavioral EI and a measure of general intelligence, the Graduate Management Admission Test (GMAT), to inquire whether these different but related constructs are divergent enough to assure the discriminant validity of behavioral EI. The most important contribution of this thesis is presented in the third article. We develop and test a task-dependent interaction model to inspect the moderating role of EI over the relationship between general intelligence and learning performance when two distinct types of tasks, engaging two antagonistic cognitive domains – social and non-social (or material) tasks –, are undertaken. Based on a sample of 864 international MBA candidates, the results reveal that, aside a positive main effect of emotional and social competencies on the classroom performance of professional executives, these competencies moderate the relationship between g and learning performance. Whereas we find evidence that in non-social tasks, behavioral EI has a stronger effect on learning performance among candidates characterized with a low g, our data shows little support to the principal hypothesis, whereby in social tasks EI catalyzes or improves the relationship between cognitive abilities and learning performance. To aid the discussion of these findings we conduct ex-post focus groups with 3 teams of MBA candidates, and uncover a deeper problem tied with the individualistic nature of the sophisticated work systems students implement to get through their team assignments. Indeed, in order to cope with multiple requests they strive to minimize the actual interaction and group discussion with their teams, bypassing the opportunity to engage in real teamwork – that is to collaborate and help one another in their shared learning purpose. The concluding chapter stirs an overarching discussion on the results from the three empirical articles, acknowledging their limitations and offering insights of fruitful opportunities for future research. Specifically, we draw practical implications from our findings, and suggest specific research designs and context settings wherein the task-dependent interaction model we develop may gather further evidence and stimulate novel research.

Memòria, veritat i justícia a Sud-àfrica: la Comissió Veritat i Reconciliació i el seu llegat té com a objectiu explorar les especificitats de les polítiques de memòria a Sud-àfrica: els treballs de memòria i de dol al servei de la pau cívica. I constatar, vint anys després de les primeres eleccions democràtiques (1994), que n’ha quedat d’aquella empresa gegantina que pretenia apaivagar els dimonis del passat, consensuar una memòria col·lectiva i inscriure els valors de tolerància, respecte i equitat a cada una de les llars sud-africanes. / Memoria, verdad y justicia en Sudáfrica: la Comisión Verdad y Reconciliación y su legado tiene como objetivo explorar las especificidades de las políticas de memoria en Sudáfrica: memoria y duelo al servicio de la paz cívica. Y constatar, veinte años después de las primeras elecciones democráticas (1994), que ha quedado de aquella enorme empresa que pretendía apaciguar los demonios del pasado, consensuar una memoria colectiva y grabar los valores de tolerancia, respeto y equidad en cada uno de los hogares sudafricanos. / Memory, Truth and Justice in South Africa: the Truth and Reconciliation Commission and its legacy has as its main objective to explore the specificities of the memory policies in South Africa: the memory and mourning efforts in the service of social peace . It also wants to find out, 20 years after the first democratic elections (1994), what has been left of that daunting task which intended to banish the demons from the past, to agree on a collective memory and to infuse the values of tolerance, respect and fairness in each and every South African home.

Francesc Maspons i Anglasell (Barcelona 1872- Bigues i Riells 1966) fou un jurista d’una reconeguda trajectòria professional. Especialista en dret català, va ser director de l’Oficina d’Estudis Jurídics de la Mancomunitat de Catalunya i va destacar per ser un precursor i ferm defensor de la unió de les nacions europees. Gairebé tan extensa, malgrat que força més desconeguda, és la seva tasca com a periodista i home de lletres. Fill de la Renaixença, Maspons i Anglasell va ser conscient ja de ben jove del pes de la premsa i del seu poder a l’hora de difondre les excel·lències de la cultura catalana i la seva capacitat de conscienciació nacional. Influït per l’activitat literària del seu pare, el notari Francesc Maspons i Labrós, i d’altres membres de la seva família com Maria Maspons i Labrós –més coneguda com Maria de Bell-lloc- i Francesc Pelagi Briz; Maspons i Anglasell va endegar un seguit de publicacions encaminades a comentar la vida política i cultural del país. El seu nom va ser un habitual dintre de les principals revistes de caire catalanista del primer terç del segle XX, just abans de l’ensulsiada que va suposar la Guerra Civil. Durant aquest període de temps va col·laborar activament amb publicacions de tota mena com Catalunya, un bisetmanari d’elevades pretensions intel·lectuals i literàries; La mainada, una revista infantil que buscava la catalanització de la infantesa i on Maspons publicava sota el pseudònim de Blai Einer, i Fòrum, redactada pels estudiants de dret de la facultat de Barcelona durant la dictadura franquista. Però la seva gran aportació al món del periodisme de principis del segle XX fou la creació de tres destacades revistes: Empori, Claris i Clarisme, cadascuna d’elles especialitzada en aspectes molt significatius de la societat catalana. Director de totes tres, Empori (1907-1908) va ser un mensual d’una rellevant categoria intel·lectual; Claris (tres etapes: 1932, 1933 i 1936) esdevingué una tribuna des d’on va comentar i analitzar tot el procés estatutari de 1932 i les seves derivades, i Clarisme (1933-1934) naixé com un setmanari cultural pensat per donar una oportunitat a joves escriptors i periodistes que volguessin obrir-se camí en el món de les lletres. A banda del seu periodisme intencional encaminat a dignificar la llengua i la cultura catalana i a reivindicar la seva personalitat nacional pròpia; Maspons i Anglasell participà de nombroses i variades iniciatives que el convertiren al llarg de la seva extensa vida en una figura força reconeguda i popular. Presidí l’Acadèmia de Jurisprudència i Legislació, la Unió Jurídica Catalana, el Centre Excursionista de Catalunya, la Federació Catalano-balear de Turisme, la cooperativa impulsora de la Ciutat Repòs i de Vacances per a Obrers, l’Associació Internacional per l'Estudi dels Drets de les Minories de l’Haia i la Societat Catalana d’Estudis Jurídics, Econòmics i Socials; fou sotspresident de Congrés de minories nacionals de la Societat de Nacions, candidat del Partit Nacionalista Català i un dels primers defensors de la catalanitat de Cristòfor Colom, entre moltes altres empreses. / Francesc Maspons i Anglasell (Barcelona 1872- Bigues i Riells 1966) fue un jurista de una reconocida trayectoria profesional. Especialista en derecho catalán, fue director de la Oficina d’Estudis Jurídics de la Mancomunitat de Catalunya y destacó por ser un precursor y firme defensor de la unión de las naciones europeas. Casi tan extensa, a pesar de que bastante menos conocida, es su tarea como periodista y hombre de letras. Hijo de la Renaixença, Maspons i Anglasell fue consciente ya desde muy joven del peso de la prensa y de su poder a la hora de difundir las excelencias de la cultura catalana y su capacidad de concienciación nacional. Influido por la actividad literaria de su padre, el notario Francesc Maspons i Labrós, y otros miembros de su familia como Maria Maspons i Labrós –más conocida como Maria de Bell-lloch- y Francesc Pelagi Briz; Maspons i Anglasell emprendió una serie de publicaciones encaminadas a comentar la vida política y cultural del país. Su nombre fue un habitual dentro de las principales revistas de cariz catalanista del primer tercio del siglo XX, justo antes del desastre que supuso la Guerra Civil. Durante este periodo, colaboró activamente con publicaciones de todo tipo como Catalunya, un bisemanario de elevadas pretensiones intelectuales y literarias; La mainada, una revista infantil que buscaba la catalanización de los más pequeños y donde Maspons publicaba bajo el pseudónimo de Blai Einer, y Fòrum, redactada por los estudiantes de derecho de la facultad de Barcelona durante la dictadura franquista. Pero su gran aportación en el mundo del periodismo de principios del siglo XX fue la creación de tres destacadas revistas: Empori, Claris y Clarisme, cada una de ellas especializada en aspectos muy significativos de la sociedad catalana. Director de las tres, Empori (1907-1908) fue un mensual de una relevante categoría intelectual; Claris (tres etapas: 1932, 1933 y 1936) aconteció una tribuna desde donde comentó y analizó todo el proceso estatutario de 1932 y sus derivadas, y Clarisme (1933-1934), nacido como un semanario cultural pensado para dar una oportunidad a jóvenes escritores y periodistas que quisieran abrirse camino en el mundo de las letras. Además de su periodismo intencional encaminado a dignificar la lengua y la cultura catalana y a reivindicar su personalidad nacional propia; Maspons i Anglasell participó de numerosas y variadas iniciativas que lo convirtieron a lo largo de su extensa vida en una figura bastante reconocida y popular. Presidió la Acadèmia de Jurisprudència i Legislació, la Unió Jurídica Catalana, el Centre Excursionista de Catalunya, la Federació Catalano-balear de Turisme, la cooperativa impulsora de la Ciutat Repòs i de Vacances per a Obrers, la Asociación Internacional por el Estudio de los Derechos de las Minorías de la Haya y la Societat Catalana d’Estudis Jurídics, Econòmics i Socials; fue vicepresidente de Congreso de minorías nacionales de la Sociedad de Naciones, candidato del Partit Nacionalista Català y uno de los primeros defensores de la catalanidad de Cristóbal Colón, entre otras muchas empresas. / Francesc Maspons i Anglasell (Barcelona 1872- Bigues i Riells 1966) was a jurist of recognized professional. Catalan law specialist, was director of the Oficina d'Estudis Juridics of the Mancomunitat of Catalonia and stood out as a pioneer and strong supporter of the union of European nations. Almost as large, though far less known is his work as a journalist and man of letters. Son of the Renaissance, Maspons i Anglasell was aware from an early age and weight of the press and its power in spreading the virtues of the Catalan culture and national awareness capability. Influenced by the literary activity of his father, the notary Francesc Maspons i Labrós, and other family members as Maria Maspons i Labros -better known as Maria de Bell- lloch- and Francesc Pelagi Briz; Maspons i Anglasell launched a series of publications aimed at discussing the political and cultural life of the country. His name was a regular in leading journals in Catalan complexion of the early twentieth century, just before the disaster that led to the Civil War. During this period, he actively collaborated with publications of all kinds as Catalunya, a biweekly high intellectual and literary pretensions; La Mainada, a children's magazine that sought Catalanization of the smallest and where Maspons published under the pseudonym Blai Einer, and Fòrum, written by law students of the faculty of Barcelona during the Franco dictatorship. But his great contribution to the world of journalism of the early twentieth century was the creation of three leading journals: Empori, Claris and Clarisme, each specialized in a very significant aspects of Catalan society. Director of the three, Empori (1907-1908) was a month of relevant intellectual category; Claris (three stages: 1932, 1933 and 1936) came a platform from which he commented and analyzed the entire statutory process of 1932 and its derivatives, and Clarisme (1933-1934), born as a cultural weekly intended to give an opportunity to young writers and journalists who wanted to break into the world of letters. In addition of intentional aims to dignify the Catalan language and culture and to assert their own national identity; Maspons i Anglasell participated in numerous and varied initiatives that made him throughout his long life in a fairly recognized and popular figure. He chaired the Acadèmia de Jurisprudència i Legislació, the Unió Jurídica Catalana, the Centre Excursionista de Catalunya, the Federació Catalano-balear de Turisme, the driving cooperative of the Ciutat Repòs i de Vacances per a Obrers, the International Association for the Study of the Rights Minority Hague and the Societat Catalana d’Estudis Jurídics, Econòmics i Socials; he was vice president of Congress of national minorities of the League of Nations, candidate of Partit Nacionalista Català and one of the first defenders of the Catalan identity of Christopher Columbus, among other initiatives.

Els programes de mediació s'han consolidat com un procediment efectiu per a la millora de la convivència, tot i això, en la majoria d'escoles, la concepció dels conflictes i les accions per afrontar-los encara s’ancoren en l'enfocament punitiu retributiu propi de sistemes de regulació de convivència que haurien de ser obsolets. Els programes de justícia restaurativa que s’estan desenvolupant en altres països poden sumar-se als programes de mediació per a la gestió positiva de les relacions i els conflictes i promocionar un canvi de paradigma en l'àmbit escolar. La recerca consta de dues fases, la primera recull l'anàlisi descriptiva i comparativa de les avaluacions més destacades dels programes de justícia restaurativa a l'àmbit escolar del Regne Unit (67 escoles avaluades en 4 informes) amb l’objectiu d’identificar-ne les seves principals característiques, i es contrasta amb entrevistes fetes a tres experts en l’aplicació de la justícia restaurativa a l’escola. Arran d'aquesta anàlisi es dissenya un programa de formació de docents i s'aplica en tres casos diferents en el context català (35 docents). En la segona fase de la recerca, s’efectua l’avaluació diferida de la incidència de la formació en l'entorn professional i en el pas d’una mentalitat retributiva a una mentalitat restaurativa en els docents. Es conclou que els programes de justícia restaurativa contribueixen a generar el desenvolupament de competències necessàries per a facilitar el canvi de rol del docent, ja que incideixen en la manera de gestionar els conflictes i les relacions a l’escola. Aquest canvi de mentalitat pot influir en la superació de l'escola post-industrial, la humanització de les relacions i la promoció de l'escola justa. / Los programas de mediación se han consolidado como un procedimiento efectivo para la mejora de la convivencia, a pesar de ello, en la mayoría de escuelas la concepción de los conflictos y la actuación en relación a los mismos sigue anclada en el enfoque punitivo retributivo propio de sistemas de regulación de la convivencia que deberían ser obsoletos. Los programas de justicia restaurativa que se están desarrollando en otros países pueden sumarse a los programas de mediación en pro de la gestión positiva de las relaciones y los conflictos y promocionar el cambio de paradigma en el ámbito escolar. La investigación consta de dos fases, la primera incluye un análisis descriptivo y comparativo de las evaluaciones más destacadas de los programas de justicia restaurativa en el ámbito escolar del Reino Unido (67 escuelas evaluadas en 4 informes), y tiene el objetivo de identificar sus principales características, contrastando los resultados con las entrevistas realizadas a tres expertos en dichos programas. De este análisis se deriva el diseño de un programa de formación de docentes y se aplica en tres casos diferentes en el contexto catalán (35 docentes). En la segunda fase de la investigación, se efectúa una evaluación diferida de la incidencia de la formación en el entorno profesional y en el cambio de mentalidad retributiva a restaurativa en los docentes. Se concluye que los programas de justicia restaurativa contribuyen a generar el desarrollo de competencias necesarias para facilitar el cambio de rol del docente, ya que inciden en la manera de gestionar los conflictos y las relaciones en el ámbito escolar. Este cambio de mentalidad puede influir en la superación de la escuela post-industrial, la humanización de las relaciones y la promoción de la escuela justa. / Mediation programmes have emerged as an effective procedure to improve coexistence; nevertheless, in most schools, the concept of conflict and the actions taken to address it are still rooted in a punitive approach, which should be obsolete. Restorative justice programmes developed in other countries could add to mediation programs, so that positive relationships and positive conflict management would lead to a change of paradigm in schools. This research has been developed in two phases: the first one includes a descriptive and comparative analysis of the most significant evaluations of restorative justice school programmes in the United Kingdom (67 schools evaluated through 4 reports), aiming to identify their main characteristics. The results of this study have been contrasted with the results of the interviews of three experts in the implementation of such programs. Then, a training program for teachers has been designed and implemented in three different cases in the Catalan context (35 teachers). The second phase of the research is a deferred evaluation of the impact of training in the professional environment, and of the change experienced from a retributive towards a restorative way of thinking. We concluded that restorative justice programmes contribute to the development of the necessary competencies to foster a new teachers’ role, as this influences the way in which conflicts and relationships are managed in schools. This change of mentality may be a supportive factor for overcoming the post-industrial school model, the humanization of relationships and the promotion of a just school.

Aquesta tesi doctorat analitza la situació del mercat espanyol de pintures. S’ha realitzat un estudi diagnòstic del mercat espanyol de fabricants de pintures a partir d’una descripció macroeconòmica i amb posterioritat ha estat validat amb la utilització del mètode Delphi en dues voltes, mes tres entrevistes per a confirmar els resultats obtinguts en el qüestionari de la segona volta. Els resultats s’agrupen en nou característiques: el nombre d’empreses i la seva grandària, la seva rendibilitat, el desequilibri entre importació i exportació, la manca d’internacionalització, l’estructura financera de les empreses, la competència, el medi ambient i la seguretat, la investigació i formació en el sector de pintures i l’evolució del sector a mig termini tenint en compte l’efecte que ha tingut la crisi financera del 2007 sobre el sector. La descripció macroeconòmica del sector, en aquest estudi, ha evidenciat la dificultat de trobar dades precises sobre les magnituds estudiades així com les derivades de la poca estandardització de les classificacions utilitzades en la definició de productes. El “panel” d’experts consultat ha arribat a un consens respecte de les característiques principals d’aquest mercat en 18 de les 32 preguntes del qüestionari, en les 14 restants no s¨ha assolit totalment però si dins el diferents grups d´experts. Las entrevistes posteriors han confirmat globalment els resultats. Aquest estudi ha confirmat que el sector està en retrocés i davant la necessitat d’una reconversió. Les conclusions d’aquest treball es podrien aprofitar per a reflexionar sobre les mesures a proposar i les accions a efectuar per a la millora del sector. / La presente tesis doctoral analiza la situación del mercado español de pinturas. Se ha realizado un estudio diagnóstico del mercado español de fabricantes de pinturas partiendo de una descripción macroeconómica y posteriormente se ha validado utilizando el método Delphi en dos rondas con expertos, más tres entrevistas para confirmar los resultados obtenidos en el cuestionario de la segunda ronda. Los resultados se agrupan en nueve características: el número de empresas y su tamaño, su rentabilidad, el desequilibrio entre importación y exportación, la falta de internacionalización, la estructura financiera de las empresas, la competencia, el medio ambiente y la seguridad, la investigación y formación en el sector de pinturas y la evolución a medio plazo considerando el efecto que ha tenido la crisis financiera del 2007 sobre el sector. La descripción macroeconómica del sector, en este estudio, ha puesto en evidencia la dificultad de encontrar datos precisos con respecto a las magnitudes estudiadas, así como las derivadas de la falta de rigurosidad de las clasificaciones utilizadas en la definición de los productos. El panel de expertos consultado ha llegado a un consenso respecto a las características principales de este mercado, en 18 de las 32 preguntas del cuestionario, en las otras 14 no se ha alcanzado totalmente, pero si algunos grupos de expertos. Las entrevistas posteriores han confirmado globalmente los resultados. Este estudio ha constatado que el sector está en retroceso y ante la necesidad de una reconversión. Las conclusiones de este trabajo se podrían aprovechar para reflexionar sobre las medidas a proponer y las acciones a tomar para mejorar el sector. / This doctoral thesis dissertation, analyzes the situation of the Spanish paints and coatings market. A diagnostical study of the Spanish market of paints and coatings producers starting with a macro economical description and then we have validated it using the Delphi method. We did it in two round with the experts plus tree interviews to confirm the results obtained in the second round questionnaire. The results are grouped in nine characteristics: number of companies and their size, the profitability, the “disequilibrium” between imports and exports lack of internationalization, the financial structure of the companies, the competence, the safety and environment, the research and training in this sector and the medium-term evolution considering the effect of the 2007 financial crisis on the sector. The macroeconomic description of the sector, in this study, has made evident the difficulty to find accurate data on the variables studied, together with offer difficulties to find accurate data on the variables studied, derived from the lack of standardization of the nomenclatures used on the definition of the products. The consulted expert panel arrived to a consensus with respect to the main characteristics of this market. In 18 of the 32 questions, we arrived to a consensus, in the other 14 we did not reached a complete consensus, but we reached in some grups of expertses. The interviews has globally confirmed the results. The study has confirmed that the market it is “backwordmove” and need the necessity of reconversion. The conclusion of this work can be used to think about the measures to be proposal and the actions to be followed to improve the sector.

L’Educació i l’Educació física, es troben en el denominador comú de la tesi "Educació i Educació Física:presència curricular de l’educació física en el sistema educatiu espanyol; verificació i anàlisi de la "condició física" dels alumnes que inicien els seus estudis a l’Institut Torredembarra".El difícil camí recorregut por la disciplina per a ser considerada de forma legal i explícita en els Plans d’estudi de l’Estat espanyol és un dels aspectes indagats. Relacionades de manera sincrònica les fites superades, la investigació s’orienta envers dos objectius: l’anàlisi curricular de l’Educació física "activat/aplicat" en cada moment històric i, "l’estudi/anàlisi" de les lleis fonamentals i Orgàniques que guien i condueixen el "quefer" professional per mandat imperatiu. L’estudi situa dos marcs físics i acadèmics. La universitat U.R.V., on s’implementa tota la fonamentació teòrica i l’Institut Torredembarra, facilitador de l’alumnat que inicia els seus estudis a l’esmentat institut. En conjunt, la tesi desenvolupa el seu contingut amb dues idees preconcebudes. D’una banda, seguint les lleis educatives, s’aprofundeix en el coneixement de les vicissituds de l’Educació física, i d’altra banda, des de la legalitat vigent, s’instrumenta una investigació per verificar els efectes observables en l’alumnat que accedeix de l’educació primària a l’ educació secundària. Per a esbrinar la "condició física" s’apliquen els tests de la Bateria Eurofit que, tractats estadísticament, mostren resultats que haurien de tenir-se en compte al moment de programar la intervenció educativa des de l’Educació física per a l’Educació Secundària. / La Educación y la Educación física, están en el denominador común de la tesi "Educación y Educación Física:presencia curricular de la educación física en el sistema educativo español; verificación y análisis de la "condición física" de los alumnos que inician sus estudios en el Institut Torredembarra".El difícil camino recorrido por la disciplina para ser considerada de forma legal y explícita en los Planes de estudio del Estado español es uno de los aspectos indagados. Relacionados de manera sincrónica los hitos superados, la investigación se orienta hacia dos objetivos: el análisis curricular de la Educación física "activado/aplicado" en cada momento histórico y el "estudio/análisis" de las leyes fundamentales y Orgánicas que guían y conducen el "quehacer" profesional por mandato imperativo. El estudio sitúa dos marcos físicos y académicos. La universidad U.R.V. dónde se implementa toda la fundamentación teórica y el Institut Torredembarra, facilitador del alumnado que inicia sus estudios en dicho instituto. En conjunto, la tesis desarrolla su contenido con dos ideas preconcebidas. Por una parte, siguiendo las leyes educativas, se ahonda en el conocimiento de las vicisitudes de la Educación física, y por otra, desde la legalidad vigente, se instrumenta una investigación para verificar los efectos observables en el alumnado que accede de la educación primaria a la educación secundaria. Para averiguar la "condición física" se aplican los test de la Batería Eurofit que, tratados estadísticamente, muestran resultados que deben ser tenidos en cuenta en el momento de programar la intervención educativa desde la Educación física en la Educación Secundaria. / Education and Physical Education are a common denominator of the dissertation "Education and Physical Education: the presence of the Physical Education curriculum in the Spanish educational system; verification and analysis of the" physical condition" of students starting their studies in the Institut Torredembarra". One of the aspects the research focuses on is the set of difficulties encountered by the discipline in order to become legally and explicitly recognized by the Spanish educational curriculum. After explaining synchronically these reached goals, the research addresses two objectives: the curricular analysis of the Physical Education "activated / applied" in each historical moment and the "study / analysis" of the fundamental and basic laws that guide and lead the professional task by legal obligation. The study takes into account two academic and physical settings: the Rovira i Virgili University (URV), where all the theoretical foundation is implemented, and the Institut Torredembarra, that provides the students on which this research is based. Overall, the thesis assumes two preconceptions. On the one hand, and following the educational laws, it goes deeper into the knowledge of the vicissitudes of Physical Education itself; and on the other hand, on the basis of the current legislation it implements a research in order to verify the observable effects in students moving from primary to secondary school. To determine the "physical condition", the research uses tests of the Eurofit test battery and treats them statistically in order to show results that must be taken into account when scheduling the educational intervention from the Physical Education area in Secondary Education.

Els infants adoptats han viscut situacions d’excepcionalitat que poden afectar el seu desenvolupament personal i escolar. La recerca que presentem s’ha plantejat des d’un enfocament descriptiu amb l’objectiu de conèixer millor la realitat i necessitats d’aquests infants en el context educatiu i contribuir a la millora de la intervenció psicopedagògica cap a l’alumnat adoptat, especialment d’aquells que presenten Necessitats Educatives Específiques (NEE). La tesi l’hem estructurat en dues fases. La primera ens ha permès fer una descripció i categorització de les NEE dels infants adoptats atesos pels Equips d’Atenció Psicopedagògica (EAP) de la província de Girona, així com les mesures específiques que es prenen, per donar resposta a les necessitats educatives que presenten aquests infants i l’evolució escolar d’aquells alumnes que estan cursant l’educació secundària. La segona fase de la investigació ens ha permès conèixer l’experiència i percepcions dels professionals (psicòlegs, pedagogs i psicopedagogs) dels EAP’s entorn de la intervenció amb infants adoptats. Hem escollit les aportacions dels professionals de l’EAP perquè són els encarregats d'avaluar i fer el seguiment de les necessitats educatives dels alumnes, així com d’assessorar i donar suport als centres educatius en resposta a la diversitat de l’alumnat. Finalment, també hem considerat fonamental compartir amb els professionals que assessoren els centres educatius el coneixement que se’n deriva de la tesi, així com oferir-los orientacions per fomentar la millora de l’assessorament psicopedagògic i una formació més ajustada a la realitat que faciliti la identificació d’indicadors de risc per dur a terme una detecció precoç de les possibles necessitats educatives. Per aquest motiu en la darrera fase de la recerca hem elaborat una proposta per a la millora de la intervenció psicopedagògica cap a l’alumnat adoptat. / Los niños adoptados han vivido situaciones de excepcionalidad que pueden afectar a su desarrollo personal y escolar. La investigación que presentamos se ha planteado desde un enfoque descriptivo con el objetivo de conocer mejor la realidad y necesidades de estos niños en el contexto educativo y contribuir a la mejora de la intervención psicopedagógica hacia el alumnado adoptado, especialmente de aquellos que presentan Necesidades Educativas Específicas (NEE). La tesis la hemos estructurado en dos fases. La primera nos ha permitido hacer una descripción y categorización de las NEE de los niños adoptados atendidos por los Equipos de Atención Psicopedagógica (EAP) de la provincia de Girona, así como las medidas específicas que se toman, para dar respuesta a las necesidades educativas que presentan estos niños y la evolución escolar de aquellos alumnos que están cursando la educación secundaria. La segunda fase de la investigación nos ha permitido conocer la experiencia y percepciones de los profesionales (psicólogos, pedagogos y psicopedagogos) de los EAP’s en torno a la intervención con niños adoptados. Hemos escogido las aportaciones de los profesionales del EAP porque son los encargados de evaluar y realizar el seguimiento de las necesidades educativas de los alumnos, así como de asesorar y apoyar a los centros educativos en respuesta a la diversidad del alumnado. Finalmente, también hemos considerado fundamental compartir con los profesionales que asesoran a los centros educativos el conocimiento que se deriva de la tesis, así como ofrecerles orientaciones para fomentar la mejora del asesoramiento psicopedagógico y una formación más ajustada a la realidad que facilite la identificación de indicadores de riesgo para llevar a cabo una detección precoz de las posibles necesidades educativas. De ahí que en la última fase de la investigación hayamos elaborado una propuesta para la mejora de la intervención psicopedagógica hacia el alumnado adoptado. / Adoptive children have lived exceptional situations that can affect their personal and academic development. This research is focused from a descriptive part, with the purpose of a better knowledge of their reality and their needs in their academical environment. It’s also made to improve the psycho pedagogical intervention made on these children, especially in those who have special educational needs. We have structured this thesis in two phases: The first one has allowed us to make a description and to categorize the special educational needs of adoptive children attended by the EAP (Psycho pedagogical Attention team) of Girona province and also the specific measures they take to respond to the educational needs that these children have, and their evolution in the school for those who are in secondary school. The second part of our investigation has allowed us to know the experience and perceptions of professionals (Psychologists, pedagogues and psycho pedagogues) from EAPs about intervention with adoptive children. We have chosen the EAP professionals apportions because they are responsible for the evaluation and tracking on the educational needs of students, as well as to advise and give support to the educational centers in answer to the diversity of students. Finally, we have considered fundamental to share with the professionals that advise the schools the knowledge that results from our thesis, and we have also given them orientations to encourage the improvement of the psycho pedagogical advice, and a realistic professional training that helps them to find risk indicators to make an early detection of their possible educational needs. Therefore, in the last phase of our research we have made a purpose for the improvement of the psycho pedagogical intervention for adoptive children at school.

A Espanya el control del pensament i la informació per part del règim derivat de la victòria de la guerra de 1936 va tenir sempre intencions totalitzadores, però va travessar diferents etapes segons els moments històrics, les pressions del context internacional i les conveniències del general Franco. El dictador, que amb el pas dels anys va acabar cedint en alguns aspectes, com ara la imposició de la censura prèvia, va mantenir sempre un control asfixiant sobre la premsa i l’edició. Fins el 1952 la censura de les publicacions de caràcter infantil i juvenil atenia els mateixos criteris que les destinades a adults. Se’ls exigia que no atemptaren contra el dogma i la moral catòliques ni contra el règim ni les seues autoritats. Per contra, la violència desbocada esguitava la majoria de les publicacions. Una violència que els censors toleraven perquè responia a la mateixa essència d’un règim que s’havia legitimat destruint la discrepància. La primera regulació específica de la premsa infantil a Espanya es publica al Boletín Oficial del Estado el 21 de gener de 1952, quan la competència del control de la premsa ha passat al nou ministeri d’Informació i Turisme. Una ordre d’aquesta data crea la Junta Assessora de la Premsa Infantil. Apareixen alhora les primeres normes que en regulen els continguts. Si aquestes normes s’hagueren aplicat amb rigor, l’humor de la denominada escola Bruguera hauria hagut de canviar a la força i els quaderns d’aventures, l’altre gran pilar del tebeo espanyol de postguerra, no s’haurien pogut publicar tal havien estat concebuts des del 1940. L’arribada de Manuel Fraga Iribarne al ministeri d’Informació i Turisme, l’any 1962, va suposar un gran canvi en el control de la premsa espanyola. El 13 d’octubre d’aquell any, en el context de canvis legals que afecten tota l’estructura de la premsa, es fixa la creació, dins el Consell Nacional de Premsa, d’una Comissió d’Informació i Publicacions Infantils i Juvenils que substitueix l’antiga Junta Assessora. La Comissió va quedar en mans d’una instància executiva que lidera el seu secretari general, Jesús María Vázquez, l’autèntic factòtum del control de la premsa infantil i juvenil fins al final del règim. Com a “gestor de l’ortodòxia”, el dominic Vázquez va aplicar de la manera més estricta la normativa que fins aquell moment mai havien atès els censors del ministeri. Les fitxes i els informes que s’han conservat des de 1964 són duríssims i van modificar amb contundència el contingut de les revistes infantils i juvenils, abans pensades per a tots els públics, i dels quaderns d’aventures. Jesús María Vázquez i el seu equip van liquidar els tebeos tal com s’havien conegut fins aquell moment. Va eliminar-ne d’arrel qualsevol vestigi de violència i l’humor “pensat per adults i per a adults”. La Llei de Premsa i Impremta de 1966 –coneguda com a llei Fraga– va eliminar la censura prèvia de totes les publicacions, amb una única excepció: les infantils i les juvenils, que a partir d’aquell moment van ser regides per un marc legal propi: l’Estatut de Publicacions Infantils i Juvenils, que concretava de nou els punts negres que havien d’evitar aquestes publicacions. L’Estatut de Publicacions Infantils i Juvenils, com la Llei de Premsa del 66, no es va derogar mai. Però, mort el general Franco i en un context de transició cap a la democràcia, la llei, no l’Estatut, va ser modificada pel reial decret 24/1977 sobre llibertat d’expressió. Malgrat aquesta norma i l’aprovació de la Constitució, que consagrava la llibertat d’expressió, la consulta prèvia voluntària, en el cas de les publicacions per a adults, i l’obligada, en el cas de les infantils i juvenils, es van allargar fins a l’any 1982. Els ressorts de la censura franquista van deixar de ser efectius, ni que fóra parcialment, amb l’arribada del PSOE al poder aquell mateix any. / En España el control del pensamiento y la información por parte del régimen derivado de la victoria de la guerra del 36 tuvo siempre una intención totalizadora, pero atravesó diferentes etapas según los momentos históricos, las presiones del contexto internacional y las propias conveniencias del general Franco. El dictador que, con el paso de los años acabó cediendo en algunos aspectos, mantuvo siempre un control asfixiante sobre la prensa y la edición; sobre la comunicación en general. Hasta 1952 la censura de las publicaciones de carácter infantil y juvenil se regía por los mismos criterios que las destinadas adultos. Se les exigía que no atentaran contra el dogma y la moral católicos ni contra el régimen ni sus autoridades. En cambio, la violencia desbocada salpicaba la mayoría de las publicaciones. Una violencia que los censores toleraban porque respondía a la misma esencia de un régimen que se había legitimado arrasando la discrepancia. La primera regulación específica de la prensa infantil en España se publica en el Boletín Oficial del Estado el 21 de enero de 1952, cuando la competencia del control de la prensa había pasado al nuevo ministerio de Información y Turismo. Una orden de la misma fecha crea la Junta Asesora de la Prensa Infantil. Aparecen al mismo tiempo las primeras normas que regulan sus contenidos. Si aquellas normas se hubieran aplicado con rigor, el humor de la denominada escuela Bruguera habría tenido que cambiar a la fuerza y los cuadernos de aventuras, el otro gran pilar del tebeo español de posguerra, no se habrían podido publicar tal como habían estado concebidos desde 1940. Las normas fueron únicamente un brindis al BOE. La llegada de Manuel Fraga Iribarne al ministerio de Información y Turismo, el año 1962, supuso un gran cambio en los criterios del control de la prensa española. El 13 de octubre de aquel año, en el contexto de modificaciones legales que afectaron toda la estructura de la prensa, se fija la creación, dentro del Consejo Nacional de Prensa, de una Comisión de Información y Publicaciones Infantiles y Juveniles que sustituye la antigua Junta Asesora. La Comisión quedó en manos de una instancia ejecutiva que lideraba su secretario general, Jesús María Vázquez, el auténtico factótum del control de la prensa infantil y juvenil hasta el final del régimen. Como “gestor de la ortodoxia”, el dominico Vázquez aplicó de la manera más estricta la normativa que hasta aquel momento nunca habían considerado los censores del ministerio. Las fichas y los informes que se han conservado desde 1964 son durísimos y modificaron contundentemente el contenido de las revistas infantiles y juveniles, antes pensadas para todos los públicos, y de los cuadernos de aventuras. Jesús María Vázquez y su equipo liquidaron los tebeos tal y como se habían conocido hasta aquel momento. Eliminaron de raíz la violencia de sus páginas y también el humor “pensado por adultos y para adultos”. La Ley de Prensa e Imprenta de 1966 –conocida como ley Fraga– eliminó la censura previa de todas las publicaciones, con una única excepción: las infantiles y las juveniles, que a partir de aquel momento se rigieron por un marco legal propio: el Estatuto de Publicaciones Infantiles y Juveniles, que concretó de nuevo los puntos negros que tenían que evitar. El Estatuto de Publicaciones Infantiles y Juveniles, como la Ley de Prensa del 66, no se derogó nunca. Pero, muerto el general Franco y en un contexto de transición a la democracia, la ley, no el Estatuto, fue modificada por el real decreto 24/1977 sobre libertad de expresión. A pesar de esta norma y, posteriormente de la aprobación de la Constitución, que consagraba la libertad de expresión, la consulta previa voluntaria, en el caso de las publicaciones para adultos, y la obligada, en el caso de las infantiles y juveniles, se alargó hasta 1982. Los resortes de la censura franquista sólo dejaron de ser efectivos, ni que fuera parcialmente, con la llegada del PSOE al poder aquel mismo año. / In Spain, the control over thought and information by the regime derived from the victory in the war of 1936, had always totalitarian intentions, but it went through different phases depending on the historical moments, the pressures of the international context and general Franco’s interests. The dictator, who over the years eventually gave in on some points, like the imposition of previous censorship, always kept a stifling control over press and editing. Up to 1952, censorship in Spain on publications for children and youth followed the same criteria than on adult’s publications. They were required not to attempt against the Catholic dogma and moral nor against the regime and it’s authorities. In contrast, runaway violence splashed most of the publications. Censors tolerated this violence because it matched the essence of a regime that had legitimated itself by destroying divergence. The first specific regulation on children’s press in Spain was published in the Boletín Oficial del Estado(the government’sgazette) on January 21, 1952, when the power over press was transferred to the Ministry of Information and Tourism. An order of this date created the Advisory Board of Children’s Press. The first rules regulating its contents appeared. If those rules had been applied with rigor, the humor of the so-called Bruguera school would have had to change by force and the adventure notebooks, the other great pillar of spanish postwar comics, would have not been published in the way they were conceived since 1940. The arrival of Manuel Fraga Iribarne to the Ministry of Information and Tourism, in 1962, meant a great change in the control of spanish press. On October 13 of that year, in a context of legal changes that affected the whole structure of press, it’s determined the creation of a Commission of Information and Publications for Children and Youth, within the National Press Council. The Commission was left to an executive body leaded by its general secretary, Jesús María Vázquez, the real factotum of the control over press for children and youth until the end of the regime. As the “agent of orthodoxy”, Vázquez, who was a dominican, appliedin the most strict way the rules that up to then had not been put into practice by the censors of the ministry. The record cards and reports that have been preserved since 1964 are very harsh and modified forcefully the content of magazines for children and youth -previously made for all audiences- and of adventure notebooks. José María Vázquez and his team liquidated comics as they were known up to that moment. He rooted out any trace of violence and humor “made by adults and for adults”. The Press and Printing Law of 1966 -known as Fraga’s Law- eliminated the previous censorship for all publications, with just one exception: the ones for children and youth, which from then on were ruled by their one legal frame. This frame was the Statute of Publications for Children and Youth and it specified again the black spots that those publications should avoid. The Statute and the Press law of 1966 were never repealed. However, once Franco died and within a context of transition to democracy, the law -not the Statute-, was modified by the royal decree 24/1977 on freedom of speech. Despite this rule and the passing of the Constitution, which consecrated freedom of speech, the voluntary previous control -in the case of adult publications-, and the obligatory one -in the case of publications for children and youth-, lasted until 1982. The means of the Francoist censorship stopped being effective, even partially, with the coming to power of PSOE that same year.

Els Estats del món s'enfronten nous reptes per aturar la pèrdua global de la biodiversitat marina; requerint així de la protecció de el 64% de l'oceà ubicat a les àrees fora de la jurisdicció nacional. Per assolir aquesta fita diversos convenis i acords regionals s'han negociat per comprometre els estats en l'establiment de xarxes representatives de AMPs. Durant aquesta investigació s'analitzarà tant el marc jurídic global que s'ha utilitzat per a la seva designació, principalment, la Convenció de les Nacions Unides sobre el Dret del Mar (UNCLOS), per ser el conveni marc en matèria de l'oceà que defineix els règims de la alta mar i la Zona; així com altres instruments jurídics internacionals relacionats. A més, alguns recents esforços realitzats des d'un enfocament regional com sectorial per a aconseguir la protecció de la biodiversitat marina en aigües internacionals. Els quals en termes generals resulten encara insuficients per aconseguir la meta plantejada, així com també s'aconsegueix evidenciar els buits en el marc jurídic i en la gestió de les àrees marines fora de la jurisdicció, que sens dubte limiten la creació de les AMPs i la seva protecció adequada i efectiva per a la biodiversitat marina més enllà de la jurisdicció nacional. A inicis del 2015 es registra un avanç històric, en haver-se aprovat l'obertura de negociacions d'un nou acord d'implementació en el marc de la UNCLOS, per a la conservació i ús sostenible de la biodiversitat marina més enllà de la jurisdicció nacional. Referent a això, s'informa sobre el desenvolupament de les discussions i es brinden algunes opcions que els Estats podrien prendre en consideració en les properes negociacions. No obstant això, davant la incertesa de la seva entra en vigència s'insta a continuar amb els esforços de protecció a través d'una millor implementació dels instruments jurídics internacionals existents i gestió de AMPs aplicant enfocaments de cooperació multisectorial i entre els Estats. / Los Estados del mundo enfrentan nuevos retos para detener la pérdida global de la biodiversidad marina; requiriendo así de la protección del 64% del océano ubicado en las áreas fuera de la jurisdicción nacional. Para alcanzar esta meta diversos convenios y acuerdos regionales se han negociado para comprometer a los Estados en el establecimiento de redes representativas de AMPs. Durante esta investigación se analizará tanto el marco jurídico global que se ha utilizado para su designación, principalmente, la Convención de las Naciones Unidas sobre el Derecho del Mar (UNCLOS), por ser el convenio marco en materia del océano que define los regímenes de la alta mar y la Zona; así como otros instrumentos jurídicos internacionales relacionados. Además, algunos recientes esfuerzos realizados desde un enfoque regional como sectorial para alcanzar la protección de la biodiversidad marina en aguas internacionales. Los cuales en términos generales resultan aún insuficientes para alcanzar la meta planteada, así como también se logra evidenciar los vacíos en el marco jurídico y en la gestión de las áreas marinas fuera de la jurisdicción, que sin duda limitan la creación de las AMPs y su protección adecuada y efectiva para la biodiversidad marina más allá de la jurisdicción nacional. A inicios del 2015 se registra un avance histórico, al haberse aprobado la apertura de negociaciones de un nuevo acuerdo de implementación en el marco de la UNCLOS, para la conservación y uso sostenible de la biodiversidad marina más allá de la jurisdicción nacional. Al respecto, se informa sobre el desarrollo de las discusiones y se brindan algunas opciones que los Estados podrían tomar en consideración en las próximas negociaciones. No obstante, ante la incertidumbre de su entra en vigencia se insta a continuar con los esfuerzos de protección a través de una mejor implementación de los instrumentos jurídicos internacionales existentes y gestión de AMPs aplicando enfoques de cooperación multisectorial y entre los Estados. / States around the world face new challenges to stop the global loss of marine biodiversity; thus requiring the protection of 64% of the ocean located in areas beyond national jurisdiction. To achieve this goal several conventions and regional agreements have been negotiated to engage States in establishing representative networks of MPAs. It identifies and analyzes the overall legal framework that has been used for designation, primarily the United Nations Convention on the Law of the Sea (UNCLOS), as the framework agreement on the ocean that defines regimes high seas and the Area; and other international legal instruments. In addition, some recent efforts from a regional and sectoral approach to achieve the protection of marine biodiversity in international waters. During this investigation will be analyzed, the global legal framework that has been used for designation, primarily the United Nations Convention on the Law of the Sea (UNCLOS), as the framework agreement on defining the ocean regimes high seas and the Area; and other international legal instruments. In addition, some recent efforts from a regional and sectoral approach to achieve the protection of marine biodiversity in international waters. Which in general they were still insufficient to achieve the stated goal and also achieved highlight gaps in the legal framework and management of marine areas beyond the jurisdiction, which undoubtedly limit the creation of MPAs and their protection adequate and effective to marine biodiversity beyond national jurisdiction. In early 2015 a historic breakthrough, the opening of negotiations for a new implementation agreement have been approved in the framework of UNCLOS for the conservation and sustainable use of marine beyond national jurisdiction biodiversity is recorded. In early 2015 a historic breakthrough, the opening of negotiations for a new implementation agreement have been approved in the framework of UNCLOS for the conservation and sustainable use of marine beyond national jurisdiction biodiversity is recorded; sponsored by the United Nations. In this regard, this research provides the information available on the development of the discussions and sets out some options that States could consider in the forthcoming negotiations.