S'analitza, des de la perspectiva de gènere, quina ha estat l'evolució històrica de l'escola. La constatació d'una escola mixta generalitzada als països occidentals que no està donat resposta als reptes actuals d'igualtat d'oportunitats entre homes i dones, porta a formular una hipòtesi que es pot resumir de la següent manera: la presència i socialització dels dos sexes a l'aula té repercusions educatives, i que a vegades suposen una dificultat en l'assoliment dels objectius escolars; la separació dels sexes pot aportar avantatges educatius; la psicologia social pot ajudar a comprendre les raons d'aquests efectes, i determinar els factors psicosocials més rellevants sobre els quals dirigir la recerca. L'estudi de camp, realitzat a través d'entrevistes en profunditat, confirma la hipòtesi i planteja una prospectiva.

L'objectiu d'aquesta tesi doctoral és l'estudi de l'activitat educativa en línea posant atenció en els processos de feedback com a promotors de la regulació de l'aprenentatge. Des d'una aproximació socio-constructivista, s'ha elaborat una primera part teòrica fonamentada, en primer lloc, en les teories de l'aprenentatge i les teories de l'educació a distància; en segon lloc, en els processos de regulació de l'aprenentatge per acabar, en darrer lloc, amb la conceptualització del feedback en el context de l'ensenyament i l'aprenentatge en línia.La segona part de la recerca permet, inicialment, descriure de forma exploratòria els processos de feedback en nou assignatures de diferent naturalesa i propietats. Aquesta descripció facilita la selecció de les tres assignatures que, sota uns criteris predefinits, han estat considerades les més regulatives. En la part final de la recerca hem caracteritzat els processos de feedback d'aquestes assignatures a partir de l'anàlisi de la interacció educativa en línia.En síntesi, aquest estudi permet posar de manifest la importància del feedback en els entorns d'ensenyament i aprenentatge asincrònics i escrits. / This research aims to respond to some difficulties emerging from the characteristics of an online environment, i.e. asynchronous and based on written communication. In this context, it is not easy to gather evidence showing that students are progressing towards achieving learning objectives. One of the mechanisms teachers have to facilitate learning is giving feedback during the educational activity. The focus of this research is to identify and characterize feedback processes in the specific context of online teaching and learning. Feedback is conceptualized as a source of external regulation, provided by an agent whose aim is to promote the regulation of learning in order to facilitate the construction of knowledge. Little empirical study has so far been done around this research issue. Two studies conform this dissertation. The first one is a quantitative study aiming to provide a general exploratory description of the feedback given in nine courses of different nature developed online. The results obtained allow us to identify the presence of feedback in virtual classrooms and a general exploratory description of the feedback from the student's point of view. The second study presents a micro-level analysis of the characteristics of feedback given by the teacher in the three courses which have been selected because, potentially, promote at their best the regulation of online learning.

En el context social global actual, en el què un nombre considerable de senyals inequívocs indiquen que lanostra societat està contribuint al col∙lapse del planeta, " és necessari un nou tipus d'enginyer, un enginyer quesigui plenament conscient del que està succeint a la societat i que tingui les habilitats necessàries per fer frontals aspectes socials de les tecnologies "(De Graaff et al., 2001).L'educació superior és un instrument essencial per superar els reptes del món actual amb èxit i per formarciutadans capaços de construir una societat més justa i oberta (Álvarez, 2000). Per tant, les institucionsd'educació superior tenen la responsabilitat d'educar els futurs titulats amb la finalitat que adquireixin unavisió moral i ètica i assoleixin els coneixements tècnics necessaris per assegurar la qualitat de vida per a lesgeneracions futures (Corcoran et al, 2002).Amb l'objectiu d'assegurar que els futurs titulats siguin enginyers sostenibles, tres qüestions fonamentals hanguiat aquesta investigació:Quines competències en sostenibilitat ha d'adquirir un enginyer a la universitat?Com poden aquestes competències ser adquirides d'una manera eficient?Quina estructura educacional és més eficaç per facilitar els processos d'aprenentatge requerits?La primera pregunta es refereix a "Què?", és a dir, a quines competències relacionades amb la sostenibilitat(coneixements, habilitats i actituds) ha de tenir un enginyer que es gradua en el segle 21. La segona qüestió esrefereix a "Com?" i es centra en com els processos educatius poden fer possible l'aprenentatge de lescompetències en sostenibilitat a través de les estratègies pedagògiques adequades. L'última pregunta esrefereix a "On?" des de la perspectiva de quin pla d'estudis i quina estructura organitzativa són necessaris perpoder aplicar la didàctica més òptima per graduar enginyers amb competències en sostenibilitat.Aquesta recerca s'ha enfocat des d'una vessant teòrico‐pràctica en què tant les estratègies pedagògiques comles competències en sostenibilitat s'han estudiat en paral∙lel. Amb aquesta orientació, s'ha dissenyat una einad'avaluació que mesura aquests dos aspectes i la seva relació, i que s'ha aplicat a 10 casos d'estudi formats percursos de sostenibilitat de 5 universitats tecnològiques europees, en els quals hi han participat, en total, mésde 500 estudiants. Per completar l'estudi, s'ha analitzat la introducció de la sostenibilitat en els plans d'estudide 17 universitats tecnològiques, i s'han entrevistat 45 experts en educació de sostenibilitat en l'enginyeria.En relació a les preguntes clau, els resultats de la investigació han estat els següents:En el moment de titular‐se, l'estudiantat d'enginyeria hauria d'haver adquirit les competències següents:pensament crític, pensament sistèmic, ser capaços de treballar en un entorn transdisciplinari, i tenir valors enconsonància amb el paradigma de la sostenibilitat. D'altra banda, d'acord amb els requisits de l'EEES, també calestablir un marc comú per definir, descriure i avaluar les competències en sostenibilitat a nivell europeu.Després d'haver realitzat un curs en sostenibilitat, la majoria de l'estudiantat segueix prioritzant el roltecnològic de la sostenibilitat, pel que fa a la tecnologia com la solució als problemes ambientals, sense gairebéconsiderar els aspectes socials. Per tant, els cursos sobre sostenibilitat han d'emfatitzar més la part social iinstitucional de la sostenibilitat.Existeix una relació directa entre l'aprenentatge de la transdisciplinarietat i el pensament sistèmic.L'aprenentatge cognitiu de l'estudiantat augmenta, a mida que s'aplica una pedagogia més orientada a lacomunitat i més constructiva. Així, l'aprenentatge cognitiu de la sostenibilitat també millora a través d'unal''educació activa, experiencial i multimetodològica. A més a més, en l'aprenentatge de la sostenibilitat, elpaper del professorat és molt important pel que fa a l'aprenentatge implícit de valors, principis i pensamentcrític associats a la sostenibilitatLes universitats tecnològiques actualment implementen l'educació en sostenibilitat a través de quatreestratègies principals: un curs específic, una especialització en sostenibilitat, un màster en sostenibilitat o entecnologies sostenibles, i la integració del desenvolupament sostenible en tots els cursos. No obstant això, laprincipal barrera per a la integració de la sostenibilitat en tots els cursos és la manca de comprensió del termeper part del professorat. L'"enfocament individual" (Peet et al., 2004) ha demostrat ser un bon sistema persuperar aquesta barrera.Hi ha una necessitat clara de lideratge per part de l'equip de govern de les universitats en el procés de canvicap a una educació en sostenibilitat. Aquest lideratge ha de promoure l'enfocament de baix a dalt. Els processos d'educació en sostenibilitat es reforcen quan aquests no només integren l'educació, sinó tambétotes les altres àrees clau d'activitat de la universitat: recerca, gestió i relació amb la societat.En breu, l'estructura d'aquesta tesi és la següent. El capítol 1 introdueix el plantejament de la recerca. Elcapítol 2 revisa l'estat de l'art i la literatura en relació a les competències que els enginyers han de tenir quanes graduen, A continuació, el capítol 3 descriu les estratègies pedagògiques per al desenvolupament sosteniblei les analitza des d'un punt de vista teòric i metodològic presentant els avantatges i desavantatges de les mésutilitzades en l'ensenyament d'enginyeria El capítol 4 presenta les estructures curriculars que han de catalitzarel procés d'aprenentatge en sostenibilitat. El capítol 5 desenvolupa el marc conceptual de la recerca, lespropostes metodològiques de la investigació i els casos d'estudi analitzats. El capítol 6 avaluacomparativament les competències en sostenibilitat definides en tres universitats tecnològiques que són líderseuropeus en sostenibilitat. El Capítol 7 introdueix el marc metodològic per a l'avaluació de l'aprenentatgecognitiu en sostenibilitat del estudiantat. Aquesta metodologia s'aplica en el capítol 8 als 10 cursos desostenibilitat impartits en 5 universitats tecnològiques europees, que conformen els casos d'estudi d'aquestarecerca. A partir de les 45 entrevistes realitzades a experts en sostenibilitat provinents de 17 universitatstecnològiques europees, el capítol 9 estudia les millors pràctiques en pedagogia per a l'aprenentatge de lasostenibilitat i el capítol 10 examina l'estructura curricular que més facilita l'aprenentatge en sostenibilitat ales universitats tecnològiques. En el Capítol 11 es comparen els resultats obtinguts en els diferents casosd'estudi i s'avaluen les propostes plantejades en el capítol 1. Finalment, el capítol 12 planteja les conclusionsde la recerca i algunes recomanacions per a les institucions d'educació superior tecnològiques. / In today's world social context, in which a considerable number of contrasting signs reveal that our society is currently contributing to the planet's collapse, "a new kind of engineer is needed, an engineer who is fully aware of what is going on in society and who has the skills to deal with societal aspects of technologies" (DeGraaff et al., 2001).Higher education is the essential instrument to overcome the current world challenges and to train citizens able to build a more fair and open society (Alvarez, 2000). Thus higher education institutions have the responsibility to educate graduates who have achieved an ethical moral vision and the necessary technical knowledge to ensure the quality of life for future generations (Corcoran et al, 2002).In relation to graduating sustainable engineers, three main questions have been developed to guide this research:1. Which Sustainability (SD) competences must an engineer obtain at university?2. How can these competences be acquired efficiently?3. Which education structure is more effective for the required learning processes?The first main question is a "What" question, and focuses on which competences (knowledge/understanding, skills/abilities and attitudes) an engineer graduating in the 21st century should have in relation to SD. The second main question is a "How" question and focuses on how can the education processes make this learning achievable through the proper pedagogical strategies. The last main question is a "Where" question and looksat the perspective of the curriculum and the organizational structure needed to apply the optimal didactics to achieve the goal of graduating sustainable engineers.The focus of this research requires a theoretical‐practical approach in which both pedagogical strategies and SD competences are studied in parallel. An assessment tool that measures the two subjects and their relationship is developed and case studies are run in 10 SD courses at 5 European technological universities, where nearly 500 students have participated. Moreover, the different approaches to introduce SD in thecurriculum of 17 technological universities are analysed, and 45 experts on teaching SD to engineering students have been interviewed.In relation to the key questions, the findings of this research are the following.When graduating the engineering students should have acquired the following SD competences: critical thinking, systemic thinking, an ability to work in transdisciplinary frameworks, and to have values consistent with the sustainability paradigm. Moreover, following the requirements of the EHEA, a common framework to define, describe and evaluate SD competences at European level is needed.Most students, after taking a course on SD, highlight the technological role of sustainability in terms of technology as the solution to environmental problems. Therefore SD courses need to place more emphasis on the social/institutional side of sustainability.There is a direct relationship between transdisciplinary and systemic thinking learning.Students achieve better cognitive learning as more community‐oriented and constructive‐learning pedagogies are applied. Multi‐methodological experiential active learning education increases cognitive learning of sustainability. In addition, the role of the teacher is very important for SD learning in terms of implicit learning of sustainability values, principles and critical thinking.There are four main strategies to increase EESD in universities: a specific SD course, a minor/specialization in SD, a Master on SD or Sustainable Technologies and the embedment of SD in all courses. Nevertheless the main barrier to embedding SD in all courses is the lack of comprehension to SD within the faculty. Theindividual approach (Peet et al., 2004) has shown to be successful to overcome this barrier.There is a need of clear top‐down leadership in the ESD process, which must promote the bottom‐upapproach. Additionally, ESD processes are reinforced when they encompass not only education but also all the key areas of the university: research, management, and society outreach.This thesis is organised as follows. The introduction in chapter 1 is followed by the state of the art and literature review in competences that engineers should have when graduating in chapter 2. Chapter 3 introduces the pedagogical strategies for SD and develops a theoretical and methodological exploration ofthese strategies, which presents the pros & cons and learning outcomes of the most common pedagogical strategies in engineering. Chapter 4 describes the curriculum structures that catalyse the process of sustainable education. Chapter 5 presents the development of the conceptual research framework,propositions and case studies research methodologies. A comparative SD competence analysis of three European leading SD technological universities is presented in chapter 6. Chapter 7 introduces the methodology framework to evaluate the knowledge on SD acquired by students; this methodology is laterapplied in chapter 8 to 10 case studies related to SD courses taught in 5 European technological universities.From the results of the interviews with 45 experts from 17 European technological universities, chapter 9 analyses the best pedagogical practices for SD learning and chapter 10 analyses the curriculum structure thatmost facilitates the introduction of SD learning in technological universities. Chapter 11 compares the different cases analyzed and evaluates the propositions developed in chapter 1. Finally, in chapter 12 conclusions are drawn and recommendations for technological higher education institutions are provided.

Aquesta tesi aborda un dels temes més emergents de l’educació física actual: el camí a seguir per aconseguir una educació física emocional. L’estudi pren com a marc teòric de referència la praxeologia motriu i les principals aportacions teòriques de l’educació emocional. Des d’aquesta perspectiva es pot justificar que la vivència de jocs motors, classificats en quatre dominis d’acció motriu (psicomotor, cooperació, oposició i cooperació–oposició), així com el fet que s’experimentin amb competició o sense competició, genera diferents emocions als alumnes. L’objecte d’estudi serà veure les conseqüències emocionals que s’originen en els alumnes quan participen en aquestes experiències motrius. El disseny de la investigació se situa dins de la metodologia quasiexperimental amb posttest i combina la metodologia quantitativa i la qualitativa. Es realitza una recerca aplicada, en un context natural i ecològic. La realitat a estudiar es presenta amb variables controlades i dirigides pel plantejament de la investigació; se’n manipula la variable independent (situacions motrius de diferents dominis d’acció) per estudiar-ne els efectes sobre les variables dependents (emocions) en grups constituïts/naturals. La recerca en general considera un nombre de 860 participants de cicle superior d’educació primària (de deu a dotze anys) d’onze escoles de Lleida capital i poblacions, i quinze docents especialistes en l’àrea d’educació física. En aquest projecte cal distingir-hi tres fases: la primera consisteix en la formació dels docents implicats en el procés i el treball de camp amb els discents. Aquest a la vegada, inclou les altres dues fases: una primera amb formació sobre consciència emocional i una segona amb vivència de jocs de diferents tipologies, per poder anotar i avaluar a través de l’instrument GES (Games and Emotions Scale) la intensitat de les emocions. Entre els resultats més destacats es va observar que els jocs que més emocions positives van desencadenar van ser els jocs de cooperació i, sobretot, els jocs sense competició. Els resultats obtinguts ens permeten, en les conclusions, proporcionar orientacions per ajudar els professionals de l’educació física a prendre decisions encertades i fonamentades, per saber quins jocs són més adients de proposar en cada moment i poder programar amb rigor la seva intervenció educativa a l’aula. / La presente tesis aborda uno de los temas más emergentes de la educación física actual: el camino a seguir para conseguir una educación física emocional. El estudio toma como marco teórico de referencia la praxiología motriz y las principales aportaciones teóricas de la educación emocional. Desde esta perspectiva se puede justificar que la vivencia de juegos motores, clasificados en cuatro dominios de acción motriz (psicomotor, cooperación, oposición y cooperación–oposición), así como el hecho que se experimenten con competición o sin competición, genera diferentes emociones a los alumnos. El objeto de estudio será ver les consecuencias emocionales que se originan en los alumnos cuando participan en estas experiencias motrices. El diseño de la investigación se sitúa dentro de la metodología cuasi-experimental con post-test y combina la metodología cuantitativa y la cualitativa. Se realiza un estudio aplicado en un contexto natural y ecológico. La realidad a estudiar se presenta con variables controladas y dirigidas por el planteamiento de la investigación; se manipula la variable independiente (situaciones motrices de diferentes dominios de acción) para estudiar los efectos sobre las variables dependientes (emociones) en grupos constituidos/naturales. El estudio en general considera un número de 860 participantes de ciclo superior de educación primaria (de diez a doce años) de once escuelas de Lleida capital y poblaciones, y quince docentes especialistas en el área de educación física. En este proyecto conviene distinguir tres fases: la primera consiste en la formación de los docentes implicados en el proceso y el trabajo de campo con los alumnos. Este a la vez, incluye las otras dos fases: una primera con formación sobre conciencia emocional y una segunda con vivencia de juegos de diferentes tipologías, para poder anotar y evaluar a través del instrumento GES (Games and Emotions Scale) la intensidad de las emociones. Entre los resultados más destacados se observó que los juegos que más emociones positivas desencadenaron fueron los juegos de cooperación, y sobretodo, los juegos sin competición. Los resultados obtenidos nos permiten, en las conclusiones, proporcionar orientaciones para ayudar a los profesionales de la educación física a tomar decisiones acertadas y fundamentadas, para saber qué juegos son más adecuados de proponer en cada momento y poder programar con rigor su intervención educativa en el aula. / This PhD thesis targets at one of the most emerging issues in present day physical education, that is the way to achieve an emotional physical education. The study takes as a theoretical framework motor praxeology and the main theoretical contributions of the emotional education. From this perspective it is possible to justify that the experience of motor games, classified under four domains of motor action (psychomotor, cooperation, opposition and cooperation - opposition), with or without competition, generate different emotions in pupils. The study focuses on the emotional impact felt by pupils while participating in these motor experiences. The research follows a posttest quasi experimental design and combines quantitative and qualitative methodology. An applied research is carried out in a natural and ecological context. The case under consideration contains controlled and directed variables in order to perform the research, so that the independent variable is manipulated (motor situations of different action domains) to study its effects on the dependent variables (emotions) among constituted / natural groups. The global research considers a number of 860 participants of top cycle of primary education (10-12 years old) of 11 schools of Lleida city and neighbouring villages and 15 educational specialists in the area of physical education. In this project it is necessary to distinguish three phases: the first one is about the training of tachers involved in the process and the fieldwork with pupils; this one, in turn, includes the other two: one is related to emotional awareness training and the other is about playing games of different types, in order to record and measure the intensity of the emotions using the instrument GES (Games and Emotions Scale). Among the most noteworthy results it is been found that the games that triggered more positive emotions were those of cooperation and, especially, games without competition. In conclusion, the achieved results allow us to provide a helpful guidance to physical education professionals in order to take founded and right decisions in discerning what games are more suitable in every given moment, and also in order to fully implement these games in the classroom.

Introducción: La presente tesis doctoral titulada “Evolución de la conducta prosocial humana hacia la cooperación en ambiente competitivo” ha sido elaborada por compendio de publicaciones, 3 de ellas publicadas, una en prensa. En ella se han abordado de forma ordenada los siguientes temas: la adaptación portuguesa del cuestionario para la medida de la cooperación deportiva, el estudio de la relación entre la cooperación y la cohesión deportiva en atletas de futbol de competición, bien como el análisis de la relación entre la cooperación deportiva y la orientación de metas en atletas profesionales practicantes de diferentes modalidades colectivas. - Contenido de la investigación: En el ámbito de los equipos deportivos han sido escasos los esfuerzos para estudiar la cooperación, asumiéndose como un constructo teórico que todavía necesita comprobación empírica y experimental (Almeida y Lameiras, en prensa; Garcia-Mas, 2006). Con excepción de algunos trabajos, en el inicio de la presente tesis se carecía de investigaciones en el ámbito del estudio de la cooperación deportiva. De este modo, y también debido a la necesidad de estudiar su relación con otras variables psicológicas asociadas al rendimiento deportivo, se pretende con esta investigación contribuir a una mejor comprensión de esta temática que se asume como un paradigma válido explicativo de la dinámica de los equipos deportivos (Almeida y Lameiras, en prensa). Teniendo en cuenta la línea conductora de esta investigación es necesaria la existencia de un instrumento válido y fiable que mida la cooperación deportiva, nuestro primero objetivos fue la adaptación del cuestionario de cooperación deportiva (CCD) al portugués. Se pretende de esta forma contribuir para la investigación realizada en Portugal en el ámbito de la Psicología del Deporte, concretamente en el estudio de las dinámicas internas de los equipos deportivos y en lo que concierne a la cooperación deportiva en particular. Procurando superar esta laguna en la investigación, la adaptación del CCD al portugués se publicó en la revista Laboratório de Psicologia (artículo 1). Además este trabajo se presentó en el VII Congreso Hispano-Luso de Psicología de la Actividad Física y Deporte (Almeida, Lameiras, Olmedilla, Ortega, y Garcia-Mas, 2012b). La muestra estuvo compuesta por atletas de fútbol portugueses, con edades comprendidas entre los 18 y 35 años. De acuerdo con Garcia-Mas (2001), el concepto de cooperación puede ser un buen complemento para el concepto de cohesión, desde el punto de vista teórico explicativo de la dinámica de equipo, ofreciendo algunas ventajas en cuanto a los aspectos más aplicados y de intervención. Así, se revela pertinente estudiar en equipos de competición la relación entre ambos marcos teóricos, tanto de forma global, como mediante el análisis de las eventuales correlaciones entre ellos. Nuestro primer trabajo referente al estudio de la relación entre la cohesión y la cooperación deportiva en equipos en competición ha sido publicado en el International Journal of Hispanic Psychology (artículo 2). En una lógica de continuidad del estudio anterior, una segunda investigación relativa al estudio de la relación entre estos dos marcos teóricos, y procurando aumentar la capacidad de generalizar los datos, se ha evolucionado desde un número reducido de jugadores a una muestra con superior número de participantes. Este trabajo ha sido publicado en la revista Anales de Psicología (estudio 3). Tal como referido anteriormente, la dinámica interna de un equipo deportivo está sujeta a varias influencias, incluyendo la conducta del entrenador y las diferencias individuales entre los atletas, sus capacidades físicas y mentales, habilidades deportivas, conducta ética y disposiciones psicológicas (Balaguer, Duda, Atienza, y Mayo, 2002). Por lo tanto, el objetivo principal de esta investigación fue estudiar la relación entre estos constructos en una muestra de jugadores profesionales y semiprofesionales practicantes de varios deportes colectivos y ha sido sometida para publicación en la revista Perceptual and Motor Skills (estudio 4). - Conclusiones: Los resultados obtenidos en esta investigación pretenden contribuir para la comprobación empírica e experimental del constructo y para un mayor conocimiento de las dinámicas internas de los equipos deportivos, pudiendo facultar importantes conclusiones en lo que concierne a la actuación e intervención por parte de los profesionales, cuya responsabilidad es potenciar la puesta en marcha de los equipos para alcanzar los objetivos (deportivos y formativos). En cuanto a su estructura interna, la versión portuguesa del CCD no es congenérica con la española, es decir, no mide los mismos factores que la escala original. El análisis de los índices de calidad de ajuste indican que hay un buen ajuste de las escalas modificadas en nuestra muestra, bien como fiabilidad de consistencia interna para la versión portuguesa del CCD. Los resultados apoyan la tesis de la independencia relativa de los marcos teóricos, siendo que la cohesión y la cooperación deportiva se pueden considerar como dos mecanismos de la dinámica interna psicológica de los equipos en competición, que poseen diferentes fuentes psicológicas, y que son percibidos como tales por los jugadores de los equipos. En lo que concierne al último objetivo de la investigación, se verificó un patrón de relaciones entre la cooperación (global y incondicionada) y la orientación a la tarea, siendo que estos parecen reforzar la perspectiva de que la orientación a la tarea está vinculada a la creencia de que la cooperación es fundamental para el éxito deportivo. Además los resultados indician que la orientación de metas y la cooperación son dos procesos relacionados entre sí, pero no dependientes. - Bibliografia: Almeida, P. L. y Lameiras, J. (en prensa). You’ll never walk alone: a cooperação como paradigma explicativo das dinâmicas das equipas desportivas. Revista de Psicología del Deporte. Almeida, P. L., Lameiras, J., Olmedilla, A., Ortega, E. y Garcia-Mas, A. (2012b, Octobre). Avaliação da percepção de cooperação desportiva: propriedades psicométricas da adaptação portuguesa do CCD. Póster presentado en el VII Congreso Hispano-Luso de Psicología de la Actividad Física y del Deporte, Múrcia. Balaguer, I., Duda, J., Atienza, F. y Mayo, C. (2002) Situational and dispositional goals as predictors of perceptions of individual and team improvement, satisfaction and coach ratings among elite female handball teams. Psychology of Sport and Exercise, 3, 293–308. Garcia-Mas, A. (2001). Cooperación y competición en equipos deportivos. Análise Psicológica, 1(XXI), 115-130. Garcia-Mas, A. (2006). El funcionamiento de los equipos deportivos: Dinámica externa e interna y liderazgo deportivo. En E. J. De Los Fayos, A. Olmedilla y P. Jara (Eds.), Psicología y Deporte (pp. 205-236). Murcia: Diego Marín

Còpia digital de l'exemplar imprès de la tesi dipositat a la Biblioteca de la Facultat de Geografia i Història / La investigació que avui presento com a tesi doctoral ha tingut una llarga gènesi. Val la pena d'explicar-la, no pas per satisfer una mera curiositat, sinó perquè potser pot ajudar a situar el treball i a precisar-ne els propòsits i els límits. Des que vaig començar a treballar en l'ofici d'historiador m'ha interessat d'una manera especial la temàtica referida a la component ideològica dels diversos col.lectius, i la relació entre aquesta i els comportaments i agrupaments socials i polítics. És, em sembla una parcel.la de la investigació històrica prou difícil, i seria ingenu de creure que n'he tret l'entrellat; en tot cas, potser manquen eines metodològiques que ens permetin superar les meres aproximacions. Sigui com sigui, aquesta ha estat una temàtica que m'ha interessat. I segurament que l'interès personal és la primera condició necessària per a encarar-se amb un treball d'investigació de llarga durada i no ser vençut pel cansament i el desànim. Encara més quan les circumstàncies obliguen (com m'han obligat massa sovint) a parèntesis i a avantposar urgències i preocupacions a les pròpies de la investigació. Tanmateix no sabria fer-me'n retret. Perquè, si bé és cert que m'ha condicionat a un treball sincopat, permeto creure que, en contrapartida, es deu haver enriquit amb una certa dosi de vida real. Aquest interès genèric que he exposat, per mor d'una sèrie de circumstàncies personals, va cenyir-se a un àmbit concret: el magisteri i l'Escola Normal gironina. En efecte, fa uns deu anys vaig començar a seguir intensament la vida quotidiana del magisteri gironí, amb les seves preocupacions i els seus debats. Eren uns anys molt somoguts i plens d'interrogants. Segurament que per "deformació professional", el cert és que vaig començar a recercar en el passat pre-franquista quines havien estat les actituds i els enfocaments que els mestres gironins havien pres davant temes similars als que aleshores eren actualitat. D'altra banda, i per acabar de definir l'orientació que anava assumint la meva reflexió històrica, pocs anys després esdevenia professor de l'Escola Universitària del Magisteri de Girona. Vaig sentir-me, doncs, obligat a allargar la recerca a la història d'aquest centre, més i més quan la informació sobre el passat de la Normal gironina era -i ja no només a nivell ciutadà, sinó també a àmbits més específics­ mínima, fragmentària, i un xic anecdòtica. Heus ací, doncs, com l'interès per la història del magisteri primari i de l'Escola Normal confluïen i es complementaven. Puix que una Escola de Magisteri només es justifica, com a institució educativa i professional, en funció dels mes­tres que forma (o que hauria de formar). D'aquesta manera anà teixint-se poc a poc el nucli central de la tesi. Òbviament, l'estudi del magisteri gironí i de l'Escola Normal només podia fer-se coherentment si simultàniament teníem present les principals propostes polítiques i ideològiques que incidien en la societat gironina, i el desenvolupament històric general de Catalunya i l'Estat espanyol. Dissortadament, la història de les comarques gironines durant aquest període amb prou feines si ha estat encetada. Per això ens hem vist obligats a suplir aquesta llacuna amb l'anàlisi parcial de l'evolució política de la societat gironina. Aquesta anàlisi ens ha servit, a més, per a situar el discurs escolar en un context més ampli que no l'estrictament professional. En definitiva, per a posar de relleu la seva inclusió en el debat polític i ideològic més ampli. De fet, la mera crònica corporativista o d'un grup professional -per si mateixa- té un interès molt relatiu. El que realment m'interessava, en canvi, i més referint-nos a un àmbit tant pregonament indissociable dels grans i petits debats ideològics, com és l'àmbit educatiu, és -precisament­ aquesta component social i política de tota pràctica i organització escolar. Tot plegat, tanmateix, assenyala els límits d'aquest treball. D'una banda, l'anàlisi de l'evolució de la societat gironina al llarg d'aquest, pràcticament, quart de segle és descaradament parcial i incomplerta. Vol ser només un punt de referència per a contextualitzar el discurs escolar. A més, m'he cenyit bàsicament a unes cates en el període i a algunes grans opcions polítiques. Aquesta tria no ha estat arbitrària. He pretés aprofundir un xic més aquells moments de crisi, propicis a fer surar noves orientacions. I he pres en consideració aquelles opcions més significatives, o sigui les que tenien una certa audiència constatable electoralment: el republicanisme, el catalanisme conservador, i el tradicionalisme. En definitiva, els corrents majoritaris i més estables a Girona. No he volgut caure en el parany d'analitzar aquells grups, potser prou interessants i suggerents, però molt minoritaris,que poden distorsionar la visió real de la nostra història contemporània. D'altra banda, m' he servit fonamentalment dels periòdics, perquè he cregut que era l'eina metodològica més adient amb l'anàlisi temàtica que m'havia proposat, i que millor reflecteix les postures de política educativa dels diversos agrupaments. Cal dir, encara, que únicament estudio l'ensenyament primari i el magisteri públic.

La tesi que presentem té per finalitat general desenvolupar les bases d'un nou camp educatiu, l'agroecologia escolar, a través de la seva fonamentació teòrica i la investigació sobre el desenvolupament pràctic d'una innovació educativa al voltant dels horts escolars ecològics amb el referent de l'agroecologia. El treball s'estructura en tres parts que corresponen amb els seus tres capítols, en què es desenvolupen tres estratègies diferents d'estudi de l'agroecologia escolar, i d'intervenció en la nostra realitat educativa, en un plantejament general de recerca de bricolatge metodològic. Les seves tres parts o capítols són autònomes, encara que molt relacionades. 
El primer capítol aborda la definició teòrica de l'agroecologia escolar, que entenem com una transposició didàctica de l'agroecologia. Es realitza a partir d'una anàlisi bibliogràfica del referent de l'agroecologia escolar, que és l'agroecologia, adoptant una postura pròpia. A continuació es revisa també el concepte de transposició didàctica, per després definir l'agroecologia escolar com a tal. Finalment, s'estableix una sèrie de diàlegs amb altres propostes educatives properes per entendre en què contribueix l'agroecologia escolar: l'Educació per a la Sostenibilitat de Huckle & Sterling, l'Educació Ambiental crítica de Mogensen i Mayer, l'éducation relative à l'eco-alimentation de Sauvé, l'Educació per a un Consum Sostenible de Pujol i el plantejament de la xarxa Codes. 
El segon capítol és un estudi de cas sobre l'experiència d'agroecologia escolar desenvolupada a Sant Cugat del Vallès (Barcelona) entre 2007 i 2013. La seva finalitat és aconseguir una mirada global del que ha succeït en set anys d'agroecologia escolar al municipi. Se centra, però, en un aspecte concret: la col·laboració entre l'escola i la comunitat. Les fonts de dades consisteixen en uns documents generats per un grup de treball: les 62 actes de les reunions del grup Educació per a la Sostenibilitat al Llarg de la Vida (ESLV). A través de la construcció progressiva d'assercions, organitzades a través de l'aplicació dels criteris de qualitat de la col·laboració entre l'escola i la comunitat, desenvolupats per la xarxa Codes, es realitza una interpretació evolutiva del que ha anat passant. L'estudi de cas permet apuntar com a conclusions el paper dels diferents actors en el desenvolupament de la col·laboració entre l'escola i la comunitat per promoure l'agroecologia escolar.

El tercer capítol recull una altra investigació que se centra en un col·lectiu concret i un període molt determinat: un grup de 12 persones en atur que van participar durant sis mesos en una formació com a educadors/es agroambientals en l'experiència local de agroecologia escolar. La font de dades principal de la investigació consisteix en 10 narratives valoratives del grup escrites al final del període formatiu. L'anàlisi de d'aquestes narratives s'organitza en dues estratègies diferents: l'acostament a les narratives com a obra d'autor i l'anàlisi de dos camps semàntics diferents: el de l'experiència viscuda i narrada (com a educadors/es agroambientals), i el de la valoració. Els resultats mostren valoracions de les persones participants quant als àmbits agroecològic, escolar i laboral. L'agroecològic suscita una adhesió superficial, reflex d'un aprenentatge lleu, mentre que els altres provoquen reaccions apassionades i reflexions més profundes, a causa del plantejament pràctic de la formació que els va incorporar als centres. Es conclou que el procés formatiu ha promogut les competències de treball en equip i els ha fet enfrontar-se a les seves pròpies concepcions sobre l'escola. 
Finalitzem la tesi amb un CODA final en què es plantegen les retroalimentacions que tenen els tres capítols, en el sentit en que ha estat una construcció no lineal, sinó en paral·lel, per la qual s'han anat enriquint mútuament. També es plantegen els reptes en els àmbits de la conceptualització, la investigació i l'acció que entenem que s'obren ara a l'agroecologia escolar, allò que no està encara desenvolupat i el potencial que té. / La tesis que presentamos tiene por finalidad general desarrollar las bases de un nuevo campo educativo, la agroecología escolar, a través de su fundamentación teórica y la investigación sobre el desarrollo práctico de una innovación educativa alrededor de los huertos escolares ecológicos con el referente de la agroecología. El trabajo se estructura en tres partes que corresponden con sus tres capítulos, en las que se desarrollan tres estrategias diferentes de estudio de la agroecología escolar, y de intervención en nuestra realidad educativa, en un planteamiento general de investigación de bricolaje metodológico. Sus tres partes o capítulos son autónomas, aunque muy relacionados. El primer capítulo aborda la definición teórica de la agroecología escolar, que entendemos como una transposición didáctica de la agroecología. Se realiza a partir de un análisis bibliográfico del referente de la agroecología escolar, que es la agroecología, adoptando una postura propia. A continuación se revisa también el concepto de transposición didáctica, para después definir la agroecología escolar como tal. Finalmente, se establece una serie de diálogos con otras propuestas educativas cercanas para entender en qué contribuye la agroecología escolar: la Educación para la Sostenibilidad de Huckle & Sterling, la Educación Ambiental crítica de Mogensen y Mayer, la éducation relative à l'eco-alimentacion de Sauvé, la Educación para un Consumo Sostenible de Pujol y el planteamiento de la red CoDeS. El segundo capítulo es un estudio de caso sobre la experiencia de agroecología escolar desarrollada en Sant Cugat del Vallès (Barcelona) entre 2007 y 2013. Su finalidad es conseguir una mirada global de lo que ha sucedido en siete años de agroecología escolar en el municipio. Se centra, sin embargo, en un aspecto concreto: la colaboración entre la escuela y la comunidad. Las fuentes de datos consisten en unos documentos generados por un grupo de trabajo: las 62 actas de las reuniones del grupo Educación para la Sostenibilidad a lo Largo de la Vida (ESLV). A través de la construcción progresiva de aserciones, organizadas a través de la aplicación de los criterios de calidad de la colaboración entre la escuela y la comunidad, desarrolados por la red CoDeS, se realiza una interpretación evolutiva de lo que ha ido pasando. El estudio de caso permite apuntar como conclusiones el papel de los diferentes actores en el desarrollo de la colaboración entre la escuela y la comunidad para promover la agroecología escolar. El tercer capítulo recoge otra investigación que se centra en un colectivo concreto y un período muy determinado: un grupo de 12 personas en paro que participaron durante seis meses en una formación como educadores/as agroambientales en la experiencia local de agroecología escolar. La fuente de datos principal de la investigación consistió en 10 narrativas valorativas del grupo escritas al final del período formativo. El análisis de de estas narrativas se organiza en dos estrategias diferentes: el acercamiento a las narrativas como obra de autor y el análisis de dos campos semánticos diferentes: el de la experiencia vivida y narrada (como educadores/as agroambientales), y el de la valoración. Los resultados muestran valoraciones de las personas participantes en cuanto los ámbitos agroecológico, escolar y laboral. El agroecológico suscita una adhesión superficial, reflejo de un aprendizaje leve, mientras que los otros provocan reacciones apasionadas y reflexiones más profundas, a causa del planteamiento práctico de la formación que los incorporó a los centros. Se concluye que el proceso formativo ha promovido las competencias de trabajo en equipo y les ha hecho enfrentarse a sus propias concepciones sobre la escuela. Finalizamos la tesis con un CODA final en el que se plantean las retroalimentaciones que tienen los tres capítulos, en el sentido en que ha sido una construcción no lineal, sino en paralelo, por la que se han ido enriqueciendo mutuamente. También se plantean los retos en los ámbitos de la conceptualización, la investigación y la acción que entendemos que se abren ahora a la agroecología escolar, aquello que no está todavía desarollado y el potencial que tiene. / The thesis is presented as a general purpose to develop the bases of a new educational field, School Agroecology, through its theoretical foundations and practical research on the development of an educational innovation around ecological school food garden with referent of Agroecology. The work is divided into three parts corresponding to its three strands, in which three different strategies study of School Agroecology develop, and intervention in our educational reality, on a general research approach of methodological Bricolage. Its three parts or chapters are autonomous, although closely related. 
The first chapter deals with the theoretical definition of School Agroecology, we understand as a didactic transposition of Agroecology. It is made from a literature analysis about the reference of School Agroecology: Agroecology, and we adopt our own stance. Then also reviews the concept of Didactic Transposition, then define the School Agroecology. Finally, we establishe a series of dialogues with other nearby educational proposals, to understand what contributes to them the School Agroecology: Education for Sustainablility of Huckle & Sterling, critical Environmental Education of Mogensen and Mayer, the éducation relative à l'eco-alimentation of Sauvé, the Education for Sustainable Consumption of Pujol and the approach of the network CoDeS.

The second chapter is a case study on the experience of School Agroecology developed in Sant Cugat del Vallès (Barcelona) between 2007 and 2013. Its purpose is to get an overall view of what has happened in seven years of School Agroecology in the municipality, however focuses on a specific aspect: the collaboration between the school and the community. The data sources consist of some documents produced by a working group: 62 minutes of meetings of the group for Sustainability Education Along Life (ESLV in catalan). Through the progressive construction of assertions, organized through the application of the quality criteria of the collaboration between the school and the community, developed by the network CoDeS, an evolutionary interpretation of what has been happening is performed. The case study allows conclusions point as the role of different actors in the development of cooperation between the school and the community to promote School Agroecology. 
The third chapter covers other research that focuses on a specific group and a specific period: a group of 12 unemployed people who participated for six months training as agro-environmental educators in local experience of School Agroecology. The main source of research data consisted of 10 valuation narratives written at the end of the training period group. The analysis of these narratives are organized into two different strategies: the approach to the narrative as a work of author and the analysis of two different semantic fields: the lived and narrated experience (as educators), and the assessment. The results show valuations of the participants about agroecological, schoolar and labour aspects. Agroecological sphere raises a surface adhesion, reflecting a slight learning, while others provoke passionate reactions and deeper reflections, because of the practical approach to training that incorporated the participants to school centers. It is concluded that the formation process has promoted the skills of teamwork and made them face their own conceptions of school. 
We end the thesis with a final CODA where the feedbacks that have the three chapters, in the sense that it has been a non-linear construction, but in parallel, which have been mutually enriching arise. Also pose challenges in the areas of conceptualization, research and action we understand now open to School Agroecology, that which is not yet developed and the potential it has.

El present estudi se situa en el camp de la didàctica de la literatura, interessant-se especialment per l'impacte d'una planificació lectora escolar en la formació del lector literari. Concretament, s'analitza el tipus i l'evolució de les respostes lectores de 18 alumnes que conformen un grup-classe natural en el marc d'una activitat de conversa setmanal sobre textos literaris durant quatre anys. En aquest sentit, es tracta d'una investigació longitudinal, una característica que la situa en una posició diferenciada respecte a la majoria d'estudis que aborden la formació del lector literari i les respostes lectores. En la investigació s'analitzen els tipus de respostes dels lectors i, per tant, la relació que van establint amb els textos així com els elements rellevants que els ajuden a comprendre’n el sentit. Es mostra l'evolució i els aprenentatges que es van forjant, l'impacte concret de totes les estratègies didàctiques posades en funcionament, així com la forta relació i retroalimentació entre la consolidació dels hàbits lectors i el progrés en la competència literària per interpretar els textos literaris. / This study belongs to the area of teaching and learning of literature and is specifically interested in the impact of a school reading planning in the training of literary readers. In particular, the type and evolution of 18 students reader responses are analysed. They form a natural class group and have participated for four years in a weekly discussion on literary texts. In this sense, it is a longitudinal research, a characteristic that makes it differ from the majority of studies dealing the training of the literary reader and reader responses. In this research, the types of responses are analysed and therefore, the relations students create with texts as well as the relevant elements that help them understand their meanings. Evolution and progressive learning are shown in this study, as well as the specific impact of all the teaching strategies implemented and the strong relations and feedback between the consolidation of the reading habits and the improvement of the literary competence to interpret literary texts.

Esta investigación se centra en la formación del profesorado específicamente indaga los propósitos que los estudiantes de pedagogía en Historia y Ciencias Sociales de la Universidad de Santiago de Chile atribuyen a la enseñanza de la Historia. Para ello, este estudio reconstruye su pensamiento pedagógico, el que responde a la influencia que sus experiencias personales y su formación universitaria han tenido en sus propósitos. Los objetivos principales de la investigación buscan analizar las condiciones que facilitan y obstaculizan la influencia de la formación universitaria en las decisiones didácticas de los estudiantes e identificar las medidas que deben implementarse para mejorar esa formación. Estos objetivos se articularon a partir de un estudio de casos que investigó el período de Práctica Autónoma de cinco estudiantes en su último semestre de formación, a través de entrevistas, la interpretación de relatos escritos de su vida escolar, la observación de su práctica y el análisis de los recursos didácticos que elaboraban. / This research focuses on the schoolteachers’ academic training, specifically; it enquires the meaning that University of Santiago de Chile’s pedagogy students give to history teaching. For that matter, this study rebuilds their pedagogic thoughts, which respond to the influence that their personal experiences and college education had on their purposes. The main goal of this research seeks to analyze the conditions that make easier and the ones that obstruct the influence of the college education on the students’ didactic decisions, and to identify the steps to take in order to make a better college education. These goals were articulated from a case study that analyzed the “Autonomous Practice” of five students in their last college education semester, through interviews, interpretations of texts they wrote about their own school experience, practice observations, and analysis of the didactic resources they elaborated.

La finalitat essencial d’aquesta tesi és respondre a les següents preguntes: Com les i els alumnes de l’ESO construeixen relats històrics? I com s’aprèn o es pot aprendre a narrar i construir relats històrics? Per fer una aproximació prèvia a les respostes d’aquestes preguntes s’ha fet un repàs epistemològic i un altre de les recerques i aportacions realitzades des de l’ensenyament-aprenentatge. Després d’una lectura atenta de la literatura més actual s’apunta una definició de relat històric i una definició de relat històric escolar. A banda, s’enumeren els elements que componen aquests relats i les característiques essencials. A partir d’aquest bagatge es precisen els següents supòsits: - L’alumne de l’ESO és capaç de fer un relat sobre qualsevol fet o procés històric, però presenta moltes inexactituds i deixa d’emprar elements essencials. - La construcció d’un model sobre el relat històric a partir de les aportacions de la història, de la filosofia de la història i de la mateixa didàctica de la història, pot ser un instrument valuós en l’anàlisi de l’evolució de les representacions del pensament històric. - El relats històrics sorgits del model proposat seran complets i pertinents. - Emprar bastides ficcionals i bons plantejaments de problemes històrics afavoreix la confecció de relats històrics. Aquests supòsits comporten l’objectiu essencial d’aquesta recerca: comparar, analitzar i valorar els relats històrics produïts pels alumnes de secundària abans i després de la interiorització del model que proposem per narrar qualsevol fet o procés històric. Aquesta és una investigació qualitativa en didàctica de les ciències socials que s’emmarca en el constructivisme social i la teoria crítica que, a la vegada, beu de la nova història narrativa i dels annals. Es tracta d’un estudi de cas dins de la recerca-acció i dels principis de la pràctica reflexiva. El cas és un grup de 4t d’ESO d’un institut semirural. Els resultats de la recerca es contextualitzen des d’una realitat ben determinada i no tenen pretensions de generalització més enllà del que permeten els estudis de cas. Malgrat tot, creiem que la literatura analitzada, el model presentat i les conclusions obren una sèrie de possibilitats metodològiques per a la innovació no solament en l’ensenyament secundari, sinó també en d’altres nivells escolars. Algunes de les consideracions aportades són les següents: - El relat històric i, per extensió, el model presentat faciliten la comprensió del fet històric i dels seus components, punt de partida de l’ensenyament de la història i de la formació de la temporalitat. - És una bona evidència del saber històric construït i aprés per l’alumnat. - Sembla un procediment complex especialment adequat a l’hora de mostrar els canvis i les continuïtats d’un procés històric. - Permet percebre més fàcilment les virtuts i les mancances del pensament històric dels alumnes. - No se sustenta en la quantitat d’informació aportada sinó en l’estructuració d’aquesta informació: el relat no omple caps, els ordena. - S’assumeix fàcilment pel que fa a l’estructura bàsica, la qual cosa possibilita centrar-se en altres aspectes com poden ser la conceptualització dels elements que el componen, la interpretació d’allò que es relata, etc. - Fa reflexionar sobre la causalitat i el temps històric, conceptes estructurants de la història [...] Finalment, hem d’afegir que les activitats proposades per interioritzar el model de desenvolupament del relat històric que proposem i tots els instruments que el conformen han resultat força pràctics. / The essential goal of this thesis is to answer to the following questions: How do Compulsory Secondary Education students in Spain (ESO students) build historical narrative? And how does one learn or how can one learn to tell and build historical narrative? As a previous approximation to the answers of these questions, two types of review have been conducted: an epistemological review and a review of research and contributions from education-learning. After reading carefully the most up-to-date literature, a definition of historical narrative and school historical narrative is observed. The elements composing these types of narrative are explained and also their essential features. From this knowledge we make the following assumptions: - A Compulsory Secondary Education student is capable of creating a historical narrative about any historical fact or process, but this narrative lacks accuracy and essential elements. - The creation of a model about the historical narrative based on contributions made by history, history of philosophy and the didactics of history itself can be a valuable instrument in the analysis of the evolution of historical thinking representations. - Historical narrative originated from the suggested model will be complete and appropriate. - Using fiction structures and good approaches of historical problems benefits the creation of historical narrative. These assumptions are the main goal of the present research: to compare, analyse and evaluate historical narrative generated by Compulsory Secondary Education students before and after the interiorisation of the model we suggest to elaborate any historical fact or process. This is a qualitative investigation in didactics of social sciences that belongs to social constructivism and the critical theory, which, at the same time, is inspired by the new narrative history and the Annals. It is a case study inside the research-action and the principles of reflective practice. The case is a group of students in the fourth level of Compulsory Secondary Education of a semi-rural high school. The results of the research are contextualized from a well defined reality and do not have generalisation pretensions beyond what study cases allow. However, we think that the literature that has been analysed, the model presented and the conclusions drawn open a range of methodological possibilities for innovation, not only in secondary education, but also in other school levels. Some of the contributed considerations are listed below: - The historical narrative and, by extension, the model presented benefit the understanding of the historical fact and its components, the starting point of teaching of history and the creation of the temporary nature. - It is a good evidence of the historical knowledge built and learned by the students. - It seems a complex procedure especially suitable when showing the changes and continuities of a historical process. - It allows to easily perceive the virtues and needs of the historical thinking of students. - It is not based on the quality of the information provided, but on the structuring of such information: the narrative does not fill heads, but organises them. - It is easily acceptable regarding its basic structure, which allows to focus on other aspects such as conceptualisation of the elements that integrate it, the interpretation of what it is told, etc. - It helps reflect on the causality and the historical time, structuring concepts of history. Finally, it is important to add that the activities we have suggested to interiorise the model of development of the historical narrative and the instruments that define this model have been quite pragmatic.