Nuestro estudio consistió en la aplicación de un programa de entrenamiento muscular respiratorio (EMR) mediante válvula umbral a un grupo de 19 atletas de élite (7 fondistas, 7 ciclistas y 5 marchistas). Hipótesis de trabajoNuestra hipótesis fue que el EMR es capaz de aumentar la fuerza y la resistencia de los músculos respiratorios (MR) y la capacidad aeróbica total, así como desensibilizar a la disnea.ObjetivosNuestros objetivos principales fueron medir el efecto del EMR sobre la fuerza y la resistencia de los MR, así como sobre la capacidad aeróbica. También se midieron los efectos del EMR sobre la eficiencia respiratoria y la reserva ante la fatiga, así como los parámetros de daño muscular y de inflamación.Material y métodosInicialmente, se realizó una evaluación previa a los atletas consistente en la medición de: presión inspiratoria máxima (PIM), presión espiratoria máxima (PEM), fuerza en mano dominante y no dominante, una prueba de esfuerzo en cicloergómetro, y una prueba de carga máxima tolerada (CMT). En la prueba de CMT se midió la tendencia a la fatiga muscular respiratoria mediante el índice de presión-tiempo (Pti), la actividad muscular respiratoria (AMR) y la disnea mediante la escala de Börg en cada escalón de la prueba. También se realizó una medición antes y después de la prueba de CMT de citoquinas inflamatorias y marcadores de daño muscular. Concretamente, se midió IL-10, IL-6, RANTES, TNF-alfa, IL-1beta, TNF-R60, TNF-R80, IGF-I, IL-1ra y PCR. Para valorar el daño muscular, se midió CK, LDH y GOT.A todos los atletas se les facilitó una válvula inspiratoria tipo umbral y un programa de EMR de 6 semanas de duración en base a su PIM inicial. Tras el EMR, se repitió la evaluación inicial.ResultadosDentro del estudio se realizaron 3 análisis diferenciados: Un primer análisis transversal comparativo entre los atletas y un grupo de sedentarios sanos; un segundo análisis longitudinal comparando antes y después del EMR; y un tercer análisis de correlaciones.El análisis transversal comparativo con el grupo de sedentarios sanos mostró que los atletas tenían más fuerza inspiratoria y espiratoria, así como mayor resistencia de MR.En el análisis longitudinal, tras el EMR se observó un aumento de la PIM y de la CMT, sin observarse cambios en la PEM ni la fuerza en manos. Se observó también un descenso del Pti y del AMR tras el entrenamiento a una misma carga, lo que indica menor tendencia a la fatiga y mayor eficiencia muscular respiratoria. También se observó descenso de la sensación disneica. No se observaron cambios en la capacidad aeróbica. Respecto a los niveles de citoquinas inflamatorias, se observó un aumento basal de RANTES, TNF-alfa, IL-1beta y IGF-I. Se observó también una aumento basal de CK.En el análisis de correlaciones se observó que el grupo de fondistas presentó menor fuerza de MR, siendo el subgrupo que más mejoró tras el EMR. / Our study consisted of the application of a respiratory muscle training (RMT) program by means of an inspiratory threshold valve to a group of 19 elite athletes (7 long-distance runners, 7 cyclists and 5 march runners)HypothesisOur hypothesis was that RMT was able to increase strength and resistance of respiratory muscles (RM), and total aerobic capacity, as well as desensitizing to dyspnoea.ObjectivesOur primary targets were to measure the effect of RMT on strength and resistance of RM, as well as on the aerobic capacity. In addition, the effects of RMT on respiratory efficiency and RM fatigue were measured, as well as muscular damage and inflammation parameters.Material and methodsAll athletes went under an initial evaluation, consisting of the measurement of: maximal inspiratory pressure (MIP), maximal espiratory pressure (MEP), hand strength in dominant and non-dominant hand, an effort test in cicloergometer, and a maximal tolerated load (MTL) test. In this test the pressure-time index (Pti), respiratory muscle activity (RMA), and dyspnoea by the Börg scale were measured in every step of the test. In addition, a measurement of inflammatory cytokines and markers of muscular damage was performed before and after the MTL test. Concretely, we measured IL-10, IL-6, RANTES, TNF-alpha, IL-1beta, TNF-R60, TNF-R80, IGF-I, IL-1ra and PCR. In order to evaluate muscular damage, CK, LDH and GOT were measured.All athletes were given an inspiratory valve with a threshold system, and a training program of 6 weeks of duration on the basis of their initial MIP. After RMT, the initial evaluation was repeated.ResultsWithin the study 3 differentiated analyses were made: A first comparative cross-sectional analysis between the athletes group and a group of healthy sedentary; a second longitudinal analysis comparing before and after RMT; and a third correlation analysis.The cross-sectional analysis showed that athletes had higher inspiratory and espiratory strength, as well and greater RM resistance.The longitudinal analysis after RMT showed an increase of MIP and MTL, without changes in MEP or hand strength. A decrease in Pti and RMA was also seen, that reflects a minor tendency towards fatigue and greater respiratory muscle efficiency. In addition, a decrease in dyspnoeic sensation was also seen. No changes were seen in aerobic capacity. With respect to inflammatory cytokines, a basal increase in RANTES, TNF-a, IL-1b and IGF-I was seen, as well as an increase in basal CK.The correlation analysis showed that the long-distance runners had a lower RM strength, besides being the group that improved more after RMT.

Hi ha nombrosos estudis que fan constar la diversitat de déficits cognitius que pateixen les persones amb esquizofrènia. Aquests déficit es troben en diverses àrees (atenció, llenguatge, memòria i especialment les funcions executives = FE), i conseqüentment afecta al funcionament de la vida diària d'aquestes persones.Muñoz i Tirapu (2001) definiren "la síndrome disexecutiva" com una constel.lació d'alteracions cognitiva-conductuals relacionades amb l'afectació de les FE i que en persones amb esquizofrènia afecta als següents elements: dificultat per centrar-se en una tasca i finalitzar-la sense un control ambiental extern; presència d'un comportament rígid, perseverant i en ocasions amb conductes estereotipades; dificultats en l'establiment de nous repertoris conductuals juntament amb una absència d'estratègies operatives, de creativitat i amb una mancança de flexibilitat cognitiva. Entre els diferents models de rehabilitació, hi ha autors com (Roder i cols. 1996) que proposen models integradors (programa ITP) suggerint un programa terapèutic tenint present la influència interactiva de les variables biològiques, cognitives i ambientals.Els objectius generals d'aquest estudi són: avaluar l'eficàcia del programa d'entrenament cognitiu de les funcions executives i el manteniment dels resultats obtinguts després del programa al cap de sis mesos d'haver finalitzat aquest. Els criteris d'inclusió dels subjectes a l'estudi són: diagnòstic d'esquizofrènia (DSM-IVTR). La mostra estava formada per 19 subjectes: el grup d'estimulació cognitiva (GEC) amb 12 pacients i el grup control (GC) format per 7 pacients. Els dos grups només es diferenciaven perquè en el grup GEC es va aplicar el programa d'entrenament cognitiu de sis mesos, i el grup GC no va rebre cap tipus de programa terapèutic.Es va administrar a tots els subjectes tres avaluacions cognitives aplicant les mateixes proves en tres moments diferents (la primera avaluació: abans d'iniciar el programa, la segona avaluació que s'administrava immediatament després d'haver finalitzat el programa, i la tercera avaluació administrada sis mesos després d'haver finalitzat els sis mesos de programa d'entrenament cognitiu). Les proves consistien en diferents mesura d'avaluació, entre d'altres, de la qualitat de vida, simptomatologia, rendiment executiu i funcional (DEX, PANSS, QLS, Test of Porteus, Tower of London i WCST).El programa d'entrenament de sis mesos de duració administrat al grup GEC consistia en tres fases: la primera fase estava formada per exercicis de raonament abstracte i formació conceptual; la segona fase per tasques de planificació i seqüenciació de diverses accions; i la tercera consistia en la resolució de problemes reals dels pacients.Els resultats obtinguts mostra efectivitat en el programa d'entrenament cognitiu de les funcions executives, i en concret, en el raonament conceptual i abstracte, planificació i seqüenciació, i resolució de problemes. Aquesta millora es manté sis mesos després d'haver finalitzat el programa.Probablement els efectes obtinguts en el programa han generat una influència positiva en la disminució de la simptomatologia i un augment en el rendiment funcional executiu i de qualitat de vida. / "Study of the efficacy of an executive training program (ETP) applied to people with schizophrenia"TEXT:It was carried out/applied a cognitive training program to schizophrenic people. Muñoz i Tirapu (2001) defined the "disexecutive syndrome" in reference to the fact that these patients have difficulties in concentrating on an activity, in planning and in having lack of creativity and mental flexibility. Some authors propose integrating models (Roder et al. 1996). Following this approach, this training program of the executive functions has been developed (ETP). The objectives of this study were two: firstly to evaluate the efficiency of an ETP applied to people with schizophrenia and secondly to evaluate the maintenance of the results after the program.To people with schizophrenia were divided into two groups (19 patients): the cognitive training group (CTG) (12 patients) and the control group (CG) (7 patients). All subjects underwent three cognitive evaluations (initial, 6 months and 12 months) that assessed symptoms, quality of life, functional performance and executive functions. The tests carried out, among others, were: DEX, PANSS, QLS, Test of Porteus, Tower of London and WCST.The ETP lasted 6 months and included exercises of planning, problem solving and abstract reasoning. For example, several exercises of planning (journeys, culinary dishes and some other sequential actions), and reasoning exercises about daily life situations and problem-solving trainingThe CTG obtained better scores immediately after the ETP. The patients of this group partially maintained these results in the evaluation done 6 months after the finishing of the program. These positive results are mainly observed in the capacity of planning, mental flexibility, abstract reasoning and problem solving. An improvement was also observed in the rest of parameters that were evaluated.The results show the effectiveness of the cognitive training program that not only appeared immediately after the program, but with the 12 months followup.The effects of the ETP may have had a positive influence in the decreased of the schizophrenic symptomathology and, therefore, an increase of quality of life and functional performance.

a) IntroduccióEn aquest estudi s'ha examinat l'esport des d'una perspectiva psicològica. S'ha posat de relleu com esdevenen i com es poden millorar, a través d'una intervenció cognoscitiva, alguns processos comunicatius que tenen lloc a l'esport col·lectiu o sociomotor. L'estudi s'ha centrat en l'exàmen de la comunicació motriu (Parlebas, 2001) que està determinada pels processos cognoscitius superiors (Vigotski, 1996). S'ha plantejat un entrenament de la comunicació prenent com a model els entrenaments de la comunicació efectuats en el camp de la comunicació referencial (Dickson, 1981, Boada i Forns, 1997) i el model de control cognoscitiu de Flavell (1981). A partir d'aquesta base, s'han plantejat les orientacions per efectuar un entrenament de la comunicació motriu a l'esport col.lectiu.b) Plantejament del problemaL'objectiu ha estat establir com a través de la intervenció sobre els processos de simbòlics o superiors del subjecte, en el que la comunicació interna dels subjectes té un paper clau, es pot actuar sobre la comunicació motriu,aconseguint un joc més adaptat.Les hipòtesis formulades fan referència a si l'entrenament aconsegueix modificar:· la complexitat de la interacció comunicativa.· la distribució de papers entre els jugadors.· la regulació de la comunicació.c) ProcedimentS'ha seguit un disseny quasi-experimental amb pre-test i post-test. Els subjectes tenen entre 11 i 12 anys d'edat i realitzen iniciació esportiva. L'activitat analitzada és una adaptació del bàsquet (una situació de joc de 2x2, en la que es dóna col·laboració i oposició de forma simultània). S'ha efectuat un entrenament cognoscitiu amb tècniques d'anàlisi de la tasca, role-taking i confrontació als subjectes que col·laboren en atac. Per captar el nivell i grau d'adaptació de la comunicació que s'estableix en el joc s'ha utilitzat la metodologia observacional (Anguera, 1990) i les dades obtingudes han estat sotmeses a una anàlisi seqüencial (Magnusson, 1993) per tal de detectar patrons de joc.d) Resultats i conclusionsEls resultats obtinguts mostren una variació de la complexitat de la interacció: a la fase post-test es manifesta una comunicació motriu més evolucionada i més adaptada a la col·laboració. Apareix, també, una diferenciació entre la comunicació motriu amb els col·laboradors i amb els oposants. Es dóna, també, una asimetria entre les actuacions dels jugadors que col·laboren, una especialització de funcions entre els jugadors, que es pot interpretar en clau d'adaptació al joc que facilita la creació d'expectatives d'actuació i l'adopció de perspectives. Per últim, l'evolució de l'adaptació estratègica de les accions de joc dels jugadors en atac revela una tendència general a l'increment de les seqüències adaptades estratègicament i la disminució de les seqüències poc adaptades.En síntesi, podem afirmar que l'entrenament d'alguns mecanismes cognoscitius ha permès modificar el llenguatge intern dels subjectes, que actua com a eina de regulació i planificació de la comunicació, afectant d'aquesta manera a les actuacions comunicatives externes dels subjectes en el joc sociomotor.Com a conclusió podem dir que cal continuar desenvolupant el coneixement sobre el llenguatge intern. Com més en sapiguem dels seus aspectes reguladors, més podrem saber sobre la comunicació a l'esport. Per una altra banda, la pràctica esportiva és constitueix com un marc idoni per l'estudi dels processos de comunicació i per l'estudi del llenguatge intern.e) Referències bibliogràfiquesAnguera, M.T. (1990). Metodologia observacional. en J. Arnau, M.T. Anguera i J Gómez (eds.), Metodología de la investigación en ciencias del comportamiento. (pp.125-236). Murcia: Secretariado de Publicaciones de la Universidad de Murcia.Boada, H. i Forns, M. (1997). Observational guidelines of communicative exchange: An ecological approach to referential communication: An ecological approach to referential communication. Anuario de psicologia, 75, 7-36.Dickson, P.W. (1981). Introduction: Toward an interdisciplinary conception of chindren's communication abilities. En P.W. Dickson (ed.), Children's oral communication skills (pp.1-10). N.Y.: Academic Press.Flavell, J. (1981). Cognitive Monitoring. En P.W. Dickson (ed.), Children's oral communication skills (pp. 35-60). N.Y.: Academic Press.Magnusson, M. (1993). Theme, behavior research software. User's manual with notes on theory, model and pattern detection method. Reykjavik: Manuscrit no publicat, Iceland University.Mead, G.H. (1990). Espíritu, persona y sociedad. México, D.F.: Paidós.Parlebas, P. (2001). Léxico de praxiología motriz. Barcelona: Paidotribo.Vigotski, L.S. (1996). El desarrollo de los processos psicológicos superiores. Barcelona: Crítica.ABSTRACT / This study investigated the motor communication that takes place in team sports situations. This communication is determined by higher psychological processes. The study sample comprised children on a general sports initiation program, playing 2-a-side basketball.Our aim was to establish how by intervening in the subjects' higher psychological processes, in which inner speech plays a key role, it is possible to improve motor communication, and performance in the game. Subjects were cognitively trained with a range of techniques: task analysis, role-taking and confrontation. Later, we studied the impact of this intervention on the interactional complexity of the communication, the distribution of roles and the subject's ability to regulate communication.The results show that in the post-test phase, the motor communication is more developed and adapted to the need for cooperation. We also observed an asymmetry between the actions of the team-mates, indicating a tendency towards specialization of functions that can be interpreted as an adaptive improvement. Finally, we found an evolution in the attacking players' ability for strategic adaptation. Taken together, the results indicate an improvement in the subjects' ability to regulate motor communication.Training in certain cognitive mechanisms enables subjects to modify their inner speech, which acts as an instrument of representation, metacognitive support and planning, and affects their subjects' external communications in collective play.It is important to continue developing our knowledge of inner speech. The more we know about its regulatory aspects, the more we will know about communication in sport. The sport setting is shown to be an ideal framework for the study of communicational processes and inner speech

Con esta tesis se pretende aplicar la teoría de los sistemas dinámicos a la optimización del entrenamiento deportivo. Para ello, se divide la investigación en una parte teórica y en una parte empírica.En la primera, se exponen los conceptos y herramientas de los sistemas dinámicos aplicables al estudio del entrenamiento deportivo y se demuestra su utilidad. A su vez, se identifican los principios generales que gobiernan la formación de patrones coordinativos en los sistemas biológicos complejos y se muestra como estos patrones también aparecen durante la ejecución de acciones motrices. Finalmente, y a partir de los resultados de investigaciones de varias áreas relacionadas con el aprendizaje motor, la fisiología y la biomecánica, se sugieren diversas modificaciones de la teoría clásica del entrenamiento deportivo.Por otro lado, en la parte empírica, se incluyen dos estudios sobre el tema. En primer lugar, se compara la eficacia de un método de entrenamiento surgido de la aplicación de la teoría de los sistemas dinámicos al entrenamiento deportivo, el entrenamiento diferencial, con un método tradicional para mejorar la fuerza aplicada a la gimnasia aeróbica del tren superior y del tren inferior. Para ello se utilizan dos herramientas de análisis, el PerPot Metamodel y las correlaciones cruzadas, y dos formas de cuantificar la carga, una basada en el volumen y la intensidad y otra basada en el número de variaciones de la carga. Se concluye que el entrenamiento diferencial parece ser más eficaz para mejorar la ejecución de elementos de dificultad de la gimnasia aeróbica que el entrenamiento tradicional basado en repeticiones, pero que el número de variaciones propuesto es excesivo y que probablemente se hubieran obtenido resultados similares combinando los dos métodos de entrenamiento en todos los periodos. También se observa que los resultados difieren en función de la forma de cuantificar la carga y en función de la herramienta de análisis utilizada. Finalmente, se concluye que se requiere una variable de estudio que tenga en cuenta la dinámica global y no lineal del comportamiento del sistema y que sea capaz de valorar el estado de aprendizaje y de estabilidad durante la ejecución de acciones motrices, concretamente de saltos deportivos. A raíz de esta última conclusión, se lleva a cabo el segundo estudio, el objetivo del cual es demostrar la organización dinámica y no lineal del individuo mientras realiza saltos deportivos e identificar una variable cuantificable capaz de valorar la evolución global del aprendizaje de dicho tipo de acciones. Se estudian así las series temporales de la aplicación de la fuerza sobre una plataforma de fuerzas durante el tiempo de contacto previo al salto cuando se realizan saltos verticales para los que el sujeto se impulsa desde diferentes alturas y distancias. Se observa que el incremento de la dificultad de un salto provoca un aumento en el número y/o amplitud de las fluctuaciones que se producen especialmente en el primer tercio de las series temporales de los tres componentes de la fuerza (Fx, Fy y Fz). Este incremento de las fluctuaciones es una señal de la no-linealidad del comportamiento del sistema y muestra que el organismo se autoorganiza como cualquier otro sistema dinámico mientras ejecuta acciones motrices deportivas. Para finalizar se concluye que la medida y cuantificación de las fluctuaciones de la aplicación de la fuerza se presenta como una variable de estudio que nos puede dar información cualitativa sobre la ejecución de saltos deportivos. / This thesis is divided in an empirical part and in a theoretical part. The first explains Dynamic Systems tools and concepts to be applied to the study of Sport training. The principles that govern the coordinative patterns of complex systems and the execution of motor actions are also identified. Finally, it is suggested different proposals to improve the classical training theory.In the empirical part we include two studies. First of all, the traditional approach of sport training based on repetitions is compared with ddifferential training, that is considered to be training in which an attempt is made to learn from differences, applying it to the improvement of difficulty elements in aerobic gymnastics. With this aim, the interaction between load and performance is analyzed using a non-linear metamodel and cross correlations, and load is quantified in two different ways (expressed quantitatively through volume and intensity and qualitatively through the number of varied exercises). This study suggests that differential training seems to lead to a greater increase in performance than traditional training, but the same results could be achieved by reducing the number of varied exercises or combining both approaches. It is also suggested that it is necessary to find a new variable to study the learning state and the stability of the system during the execution of motor actions.Because of this last conclusion, the aim of the second study will be to show the dynamic organization of the subject during jumping and identify a variable that can quantify the global evolution of the athletes during the learning process. We investigate the time series obtained from a set of jumps onto a force platform from varying distances and heights. This study suggests that the beginning of the contact phase in jumping is characterized by a high variability in the time series of the application of the force, increasing the difficulty of the task in jumping reduces the distance to the transition zone between two attractors and produces an increase in the fluctuations of the time series of the force, and the organism self-organizes as a dynamical system performing sport tasks.

La finalitat d’aquest estudi és, des d’una perspectiva fisiològica, descriure i comparar la resposta aguda a dues sessions d’entrenament de càrrega global moderada però de diferent intensitat i distribució de l’esforç. Els participants, 9 homes i 1 dona amb bona condició física, varen realitzar dues sessions d’entrenament que varen consistir en 45 minuts de cursa contínua al 90% de la velocitat del llindar de lactat individual (vIAT), o 8 sèries de 4 minuts de cursa al 105% de la vIAT i pauses de 2’30” (sessió CI). Abans i durant la recuperació es va procedir a l’extracció de sang venosa per a l’anàlisi dels paràmetres estudiats. Els resultats indiquen que l’exercici físic aeròbic en intervals causa una resposta pro-inflamatòria i pro-oxidant superior a la de l’exercici físic continu, però aquesta és de poca magnitud i transitòria. També s’ha apreciat que les concentracions plasmàtiques de lactat, IL-8 i d’urat augmenten més si la intensitat de l’esforç és elevada; mentre que les de IL-6 i IL-10 s’eleven en major mesura després de l’exercici físic continuo. Per altra banda, l’anàlisi del metaboloma plasmàtic suggereix que els canvis estan dominats per alteracions de compostos lipídics. En general els canvis varen ser moderats i transitoris, i no sembla que l’exercici aeròbic en intervals de durada mitjana suposi un risc elevat per a persones habituades a realitzar exercici físic. / La finalidad del estudio es, desde una perspectiva fisiológica, describir y comparar la respuesta aguda a dos sesiones de entrenamiento de carga global moderada pero de diferente intensidad y distribución del esfuerzo. Los participantes, 9 varones y 1 mujer con buena condición física realizaron dos sesiones de entrenamiento que consistieron en 45 minutos de carrera continua al 90% de la velocidad del umbral de lactato individual (vIAT), o 8 series de 4 minutos de carrera al 105% de la vIAT y pausas de 2’30”. Antes y durante la recuperación se procedió a la extracción de sangre venosa para el análisis de los parámetros estudiados. Los resultados indican que el ejercicio físico aeróbico en intervalos causa una respuesta pro-inflamatoria y pro-oxidante superior a la del ejercicio físico continuo de intensidad moderada, pero de poca magnitud y transitoria. També se ha apreciado que las concentraciones plasmáticas de lactato, IL-8 y urato aumentan más si la intensidad del esfuerzo es elevada; mientras que las de IL-6 y IL-10 crecen más después del ejercicio físico continuo. Por otro lado, el análisis del metaboloma plasmático sugiere que los cambios inducidos por el ejercicio están dominados por alteraciones de compuestos lipídicos. En general las alteraciones fueron moderadas y transitorias y no parece que el ejercicio aeróbico en intervalos suponga un riesgo elevado para las personas acostumbradas a realizar ejercicio físico regular. / The aim of the study was, from a physiological perspective, to describe and to compare the acute response to two training sessions of moderate global load, but of different intensity and distribution of the exertion. Participants, 9 men and one woman with good physical condition, performed two training sessions that consisted in 45 minutes of continuous running at the 90% of individual anaerobic threshold speed, or 8 series of 5 minutes at the 105% of individual anaerobic threshold speed with rest pauses of 2’30” between them. Before and during the recovery period venous blood samples were drawn for the analysis of hematologic and biochemistry parameters. Results show that aerobic interval training causes more pro-inflammatory and pro-oxidant response compared to continuous running at moderate intensity, but changes are moderate and transient. In the same way, lactate, IL-8 and urate plasma concentrations were superior after high intensity exercise, meanwhile IL-6 and IL-10 plasma concentrations were more respondents to continuous running and to the greater duration of the physical work. On the other hand, the non-oriented metabolomic approach suggests that changes in plasma metabolome induced by the exercise are dominated by lipid molecular species. Altogether changes were moderate and transient, and it seems that aerobic interval training does not represent an important risk for trained individuals.

El TDAH és un trastorn neuroevolutiu de l’atenció i la impulsivitat de naturalesa crònica que afecta un 4% de la població i que freqüentment s’associa amb altres trastorns, com els problemes de conducta i les dificultats en l’aprenentatge. Actualment hi ha base empírica sobre el seu origen genètic i biològic, encara que el seu curs evolutiu i el seu pronòstic estan molt influenciats per factors ambientals. És per això que un abordatge adequat del procés d’avaluació i d’intervenció d’aquest trastorn ha de contemplar de forma primerenca els contextos en què el nen es desenvolupa (escola, família i comunitat) i ha de comptar amb un equip multidisciplinari. En aquesta línia, las modalitats d’intervenció que han evidenciat ser més efectives són les medicacions psicoestimulants, les intervencions psicosocials i els tractaments que combinen ambdues modalitats terapèutiques. L’estimulant més utilitzat per al TDAH, el metilfenidat, és el fàrmac més prescrit en psiquiatria infantil i s’ha constatat la seva efectivitat de forma reiterada. No obstant això, s’ha d’administrar amb cautela perquè presenta limitacions que a vegades no en compensen l’administració, com el efectes no desitjats, el desconeixement sobre els efectes a llarg termini o els escassos estudis sobre eficàcia i seguretat en nens preescolars. Aquests troballes ens fan considerar les intervencions psicosocials, que també són una bona opció terapèutica. Les intervencions psicosocials validades empíricament serveixen d’entrenament a pares i mestres per manejar el trastorn, com també al mateix nen, tot i que en menor mesura, per exercitar les seves habilitats socioemocionals. La finalitat d’aquestes teràpies és que paral•lelament o tres la formació, s’implementen intervencions conductuals, cognitiu-conductuals, escolars i sòcio-emocionals en els contexts naturals del nen. Encara que està provada la eficàcia d’aquestes modalitat d’intervenció de forma aïllada, s’han trobat millores superiors amb els tractaments combinats o multimodals, que cobren un ampli ventall de dificultats i plànols de funcionament, permetent en ocasions reduir la dosi de medicació amb un manteniment dels efectes positius. Però, malauradament, encara s’observa una relativa carència d’estudis que incloguin tractaments combinats per al TDAH infantil, si més no a España. En el millor del casos, les intervencions han estat breus i intensives. Tanmateix, no s’han publicat estudis sobre l’eficàcia d’aquestes intervencions per millorar variables com el clima escolar i familiar d’aquests nens. L’objectiu, doncs, d’aquest projecte és analitzar l’eficàcia relativa i diferencial d’un tractament combinat (medicació estimulant + entrenament a pares i mestres) versus un de farmacològic, durant un curs escolar, per millorar diverses variables relacionades amb el nen hiperactiu, com també amb els seus mestres i pares (símptomes, rendiment acadèmic, clima escolar i familiar, autoeficàcia percebuda i coneixements sobre TDAH). / El TDAH es un trastorno neuro-evolutivo de la atención, la actividad y la impulsividad de naturaleza crónica, que afecta a un 4% de la población, asociándose frecuentemente con otros trastornos, como los problemas de conducta y las dificultades de aprendizaje. En la actualidad, hay evidencia empírica sobre su origen genético y biológico, aunque su curso evolutivo y pronóstico están enormemente influidos por factores ambientales. De ahí que un adecuado abordaje del proceso de evaluación e intervención de este trastorno deba contemplar de forma temprana los contextos donde el niño se desenvuelve (escuela, familia y comunidad), contando con un equipo multidisciplinar. En esta línea, las modalidades de intervención que han mostrado ser más efectivas son las medicaciones estimulantes, las intervenciones psicosociales y los tratamientos que combinan ambas opciones terapéuticas. El estimulante más utilizado para el TDAH, el metilfenidato, es el fármaco más prescrito en psiquiatría infantil y se ha constatado reiteradamente su efectividad. Pero se debe administrar con cautela porque presenta limitaciones que en ocasiones no compensan su administración, como sus efectos indeseados; el desconocimiento sobre sus efectos a largo plazo; y los escasos estudios sobre su eficacia y seguridad en niños preescolares. Estos hallazgos nos instan a considerar las intervenciones psicosociales, que son también una buena opción terapéutica. Las intervenciones psicosociales validadas empíricamente son el entrenamiento a padres y a maestros en el manejo del trastorno, y en menor medida el entrenamiento en habilidades socio-emocionales al propio niño. La finalidad de estas terapias es que paralelamente o tras la formación, se implementen intervenciones conductuales, cognitivo-conductuales, escolares y socio-emocionales en los contextos naturales del niño. Sin embargo, a pesar de la eficacia de estas modalidades de intervención de forma aislada, se han mostrado mejoras superiores con los tratamientos combinados o multimodales, que cubren un amplio abanico de dificultades y planos de funcionamiento, permitiendo en ocasiones reducir la dosis de medicación con un mantenimiento de los efectos positivos. Pero desafortunadamente, aún se observa una relativa carencia de estudios que incluyan tratamientos combinados para el TDAH infantil, al menos en España. Y en el mejor de los casos, las intervenciones han sido muy breves e intensivas. Asimismo, no se han publicado estudios sobre la eficacia de estas intervenciones para mejorar variables como el clima escolar y familiar de estos niños. Precisamente, el objetivo de este proyecto es analizar la eficacia relativa y diferencial de un tratamiento combinado (medicación estimulante+entrenamiento a padres y maestros) versus farmacológico, durante un curso escolar, para mejorar diversas variables relacionadas con el niño hiperactivo, sus maestros y sus padres (síntomas, rendimiento académico, clima escolar y familiar, autoeficacia percibida y conocimientos sobre TDAH). / ADHD is a neuro-developmental disorder of attention, impulsivity and activity of a chronic nature, affecting 4% of the population, frequently associated with other disorders such as behavioral problems and learning disabilities. Today, there is empirical evidence on genetic and biological origin, although its clinical course and prognosis are greatly influenced by environmental factors. Hence, an adequate management of the process of assessment and intervention for this disorder should contemplate early contexts where the child develops (school, family and community), with a multidisciplinary team. In this stratum, the interventions that have proven most effective are stimulant medications, psychosocial interventions and treatments that combine both options. The stimulant used for ADHD, methylphenidate, is the most prescribed drug in child psychiatry and has been found repeatedly to be effective. But it should be administered with caution, because it has limitations, like its side effects, the lack of long-term effects, and the few studies on efficacy and safety in preschool children. These findings urge us to consider psychosocial interventions, which are also a good option. Empirically valid psychosocial interventions are parent training and teachers in the management of the disorder, and less training in socio-emotional skills the child itself. The purpose of these therapies is that, - parallel or after the training -, behavioral, cognitive-behavioral, and socio-emotional interventions would be implemented in the child's natural settings. However, despite the effectiveness of these modalities of intervention in isolation, greater improvement has been shown with combined or multimodal treatments covering a wide range of problems, allowing sometimes to reduce the dose of medication, with a maintenance of positive effects. But unfortunately there is still a relative lack of studies involving combined treatments for childhood ADHD, at least in Spain. And in most cases, interventions have been very brief and intensive. Also, there are no published studies on the effectiveness of these interventions to improve variables such as school and family environment of these children. The precise purpose of this project is to analyze the relative and differential efficacy of combined treatment (stimulant medication + training for parents and teachers) versus drug, during a school year, in order to improve various variables related to the hyperactive child, their teachers and their parents (symptoms, academic performance, school and family evironment, self-efficacy and knowledge about ADHD).

L’exercici físic provoca efectes beneficiosos per a la salut en persones sanes però també amb certes patologies cròniques. L’objectiu d’aquesta tesi fou valorar els efectes i l’aplicabilitat d’un programa de prescripció i planificació d’exercici físic per a la salut a dos centres d’atenció primària per a pacients amb patologia crònica reclutats durant visites rutinàries al seu equip d’atenció primària. El disseny de l’estudi fou d’una intervenció pragmàtica de 18 mesos avaluada seguint les dimensions RE-AIM. Els protocols establerts per a la intervenció, emmarcada en el Programa CAMINEM, han demostrat ser aplicables en els dos centres i els efectes de l’exercici físic pels participants adherits mostraren una tendència favorable, tot i que els resultats no són estadísticament significatius. Aquesta intervenció en prescripció d’exercici físic per a la salut possiblement hagi estat la primera basada en els principis de l’entrenament esportiu i en promoció de salut pública on un professional no sanitari treballà conjuntament amb professionals sanitaris d’atenció primària. / El ejercicio físico provoca efectos beneficiosos para la salud en personas sanas pero también con ciertas patologías crónicas. El objetivo de esta tesis fue valorar los efectos y la aplicabilidad de un programa de prescripción y planificación de ejercicio físico para la salud en dos centros de atención primaria para pacientes con patología crónica reclutados durante visitas rutinarias a su equipo de atención primaria. El estudio fue diseñado como una intervención pragmática de 18 meses evaluada siguiendo las dimensiones RE-AIM. Los protocolos establecidos para la intervención, basada en el Programa CAMINEM, han demostrado ser aplicables en los dos centros y los efectos del ejercicio físico para los participantes adheridos reflejaron una tendencia favorable, a pesar de que los resultados no sean estadísticamente significativos. Esta intervención en prescripción de ejercicio físico para la salud posiblemente haya sido la primera basada en los principios de entrenamiento deportivo y de promoción de salud pública en el cual un profesional no sanitario trabajó conjuntamente con profesionales sanitarios de atención primaria. / Regular exercise has many health benefits for apparently healthy people and also for people suffering determinant chronic diseases. The main aim of this thesis was to assess the effects and feasibility of a health-enhancing exercise prescription and exercise planning in two primary health-care settings for regular patients suffering from chronic conditions attending their health practitioner. The study was developed as a pragmatic-driven trial for 18 months. It was evaluated following the dimensions of the RE-AIM framework. Health-enhancing physical activity (HEPA) intervention procedures, designed within the framework of the Let’s Walk Programme, have been found to be feasible in both centres. Positive trends may be found in health indicators for adhered participants even though results were not statistically significant. This intervention has probably been the first based on exercise training principles and public health promotion in which exercise specialists were working alongside primary care practitioners.

El control neuromuscular ha estat descrit com un important factor per a l'èxit en el rendiment esportiu. De la mateixa manera, també s'ha identificat com a clau en la prevenció i readaptació de les lesions esportives. El principal objectiu d'aquesta tesi doctoral és avaluar l'eficàcia de diferents tipus d'entrenament neuromuscular en esportistes.S'ha utilitzat una mostra de 81 esportistes sans entre els diferents estudis que s'hi presenten. Les diferents avaluacions realitzades han registrat els següents ítems: dolor (escala visual analògica), incidència de lesions esportives, estabilitat postural estàtica i dinàmica (estabilometria i salt unipodal) i força explosiva de l'extremitat inferior (salt amb contramoviment). Els dos mètodes d'entrenament neuromuscular utilitzats són l'anomenat TRAL (Teràpia Reequilibradora de l'Aparell Locomotor) i les VCS (vibracions de cos sencer). La primera part d'aquesta tesi (Estudis I i II) va tenir l'objectiu de valorar l'eficàcia del mètode TRAL. Aquest va produir una reducció significant del dolor de turmell independentment del gènere registrat, mentre que en el cas del dolor de genoll només hi van haver diferències en les noies estudiades. Un dels altres efectes registrats importants a destacar va ser la reducció significant de l'àrea de desviació del centre de pressions en el cas de les noies, el que representa una millora de l'estabilitat postural. Aquesta dada també va ser positiva en una de les proves registrades en el grup de nois. La segona part d'aquest treball (Estudi III) es va centrar en donar fiabilitat a una bateria de tests d'equilibri mesurats amb un estabilòmetre, tenint com a objectiu valorar l'estabilitat estàtica i dinàmica de l'extremitat inferior. Es va obtenir una correlació de bona a excel·lent en totes les variables de la millor amplitud promig en el test unipodal d'ulls oberts i tancats. Aquests resultats suggereixen una bona fiabilitat per a la distinció entre grups de subjectes. En el cas del test més dinàmic i proper a la realitat de l'esportista, el salt unipodal, la correlació va ser baixa.Com a continuació d'aquesta segona part, l'estudi IV va comparar de forma transversal les diferències de l'estabilitat postural estàtica i dinàmica segons sexe i cama dominant. El test d'equilibri unipodal d'ulls oberts no va mostrar diferències significatives en la desviació del centre de pressions entre homes i dones. D'altra banda, el sexe femení va mostrar un major equilibri en els tests més dinàmics (UT i S) en comparació amb el sexe masculí. En relació a les diferències entre cama dominant - no dominant, només es van trobar diferències significatives en les dones en la recepció del salt unipodal, mostrant-se un millor control quan la recepció s'efectuava amb la cama dominant.La següent línia de treball es va iniciar amb l'estudi V, que va consistir en una revisió sistemàtica sobre els efectes de l'entrenament vibratori sobre el rendiment esportiu en persones físicament actives. Els resultats van mostrar una gran heterogeneïtat clínica i una baixa qualitat metodològica dels treballs analitzats fins la data cercada. Malgrat no poder extreure conclusions clares, existeix una tendència a la millora de la força explosiva. També podem establir un rang segur dels paràmetres d'aplicació de vibracions mecàniques sobre la població d'estudi. Aquest es troba entre 1,7-11mm d'amplitud i entre 20-44 Hz de freqüència, aplicant-se tant en exercicis estàtics com dinàmics i fins a un màxim de 18 minuts de durada per sessió.Per últim, es va realitzar un assaig clínic controlat aleatori (Estudi VI) amb l'objectiu de valorar l'eficàcia de l'entrenament mitjançant vibracions de cos sencer sobre la força explosiva i el control postural en joves jugadores de bàsquet. Els resultats van mostrar un increment significatiu del salt amb contramoviment, del salt unipodal i de l'equilibri amb ulls tancats a les 8 i 15 setmanes d'entrenament en el grup experimental. És destacable el fet que no es trobessin diferències significatives entre els tests realitzats a les 8 i les 15 setmanes d'entrenament en cap de les variables. D'altra banda, el grup control no va experimentar canvis respecte les valoracions preintervenció. Amb aquests resultats podem afirmar que l'entrenament vibratori possibilita la millora dels paràmetres analitzats, repercutint favorablement en el rendiment esportiu i, també, de forma indirecta, en la prevenció de lesions en esportistes d'alt risc.A forma de síntesi, els estudis d'aquesta tesi emfatitzen la importància del control neuromuscular sobre el rendiment i prevenció de lesions esportives. És necessari destacar la importància de continuar investigant sobre noves eines que mesurin els paràmetres associats al control neuromuscular, així com seguir estudiant l'eficàcia dels diferents mètodes d'entrenament neuromuscular per a la seva optimització. / El control neuromuscular ha sido descrito como un importante factor para el éxito en el rendimiento deportivo. Del mismo modo, también se ha identificado como clave en la prevención y readaptación de las lesiones deportivas. El principal objetivo de esta tesis doctoral ha sido evaluar la eficacia de diferentes tipos de entrenamiento neuromuscular en deportistas.Se ha utilizado una muestra de 81 deportistas sanos entre los diferentes estudios que se presentan. Las diferentes evaluaciones realizadas han registrado los siguientes ítems: dolor (escala visual analógica), incidencia de lesiones deportivas, estabilidad postural estática y dinámica (estabilometría y salto unipodal) y fuerza explosiva de la extremidad inferior (salto con contramovimiento). Los métodos de entrenamiento neuromuscular utilizados fueron el llamado TRAL (Terapia reequilibradora del Aparato Locomotor) y las VCE (vibraciones de cuerpo entero).La primera parte de esta tesis (Estudios I y II) tuvo el objetivo de valorar la eficacia del método TRAL. Este produjo una reducción significativa del dolor de tobillo independientemente del género registrado, mientras que en el caso del dolor de rodilla sólo hubo diferencias en las chicas estudiadas. Otro de los efectos registrados importantes a destacar fue la reducción significativa del área de desviación del centro de presiones en el caso de las chicas, lo que representa una mejora de la estabilidad postural. Este dato también fue positivo en una de las pruebas de equilibrio registradas en el grupo de chicos. La segunda parte de este trabajo (Estudio III) se centró en dar fiabilidad a una batería de tests de equilibrio medidos con un estabilómetro, teniendo como objetivo valorar la estabilidad estática y dinámica de la extremidad inferior. Se obtuvo una correlación de buena a excelente en todas las variables de la mejor amplitud media en el test unipodal de ojos abiertos y cerrados. Estos resultados sugieren una buena fiabilidad para la distinción entre grupos de sujetos. En el caso del test más dinámico y cercano a la realidad del deportista, el salto unipodal, la correlación fue baja. Como continuación de esta segunda parte, el estudio IV comparó de forma transversal las diferencias de la estabilidad postural estática y dinámica según sexo y pierna dominante. El test de equilibrio unipodal de ojos abiertos no mostró diferencias significativas en la desviación del centro de presiones entre hombres y mujeres. Por otro lado, el sexo femenino mostró un mayor equilibrio en los tests más dinámicos (UT y S) en comparación con el sexo masculino. En relación a las diferencias entre pierna dominante - no dominante, sólo se encontraron diferencias significativas en las mujeres en la recepción del salto unipodal, mostrándose un mejor control cuando la recepción se efectuaba con la pierna dominante.La siguiente línea de trabajo se inició con el estudio V, que consistió en una revisión sistemática sobre los efectos del entrenamiento vibratorio sobre el rendimiento deportivo en personas físicamente activas. Los resultados mostraron una gran heterogeneidad clínica y una baja calidad metodológica de los trabajos analizados hasta la fecha buscada. A pesar de no poder extraer conclusiones claras, existe una tendencia a la mejora de la fuerza explosiva. También podemos establecer un rango seguro de los parámetros de aplicación de vibraciones mecánicas sobre la población de estudio. Este se encuentra entre 1,7-11mm de amplitud y entre 20-44 Hz de frecuencia, aplicándose tanto en ejercicios estáticos como dinámicos y hasta un máximo de 18 minutos de duración.Por último, se realizó un ensayo clínico controlado aleatorio (Estudio VI) con el objetivo de valorar la eficacia del entrenamiento mediante vibraciones de cuerpo entero sobre la fuerza explosiva y el control postural en jóvenes jugadoras de baloncesto. Los resultados mostraron un incremento significativo del salto con contramovimiento, del salto unipodal y del equilibrio con ojos cerrados a las 8 y 15 semanas de entrenamiento en el grupo experimental. Es destacable el hecho de que no se encontraran diferencias significativas entre los tests realizados a las 8 y las 15 semanas de entrenamiento en ninguna de las variables. Por otra parte, el grupo control no experimentó cambios respecto a las valoraciones preintervención. Con estos resultados podemos afirmar que el entrenamiento vibratorio posibilita la mejora de los parámetros analizados, repercutiendo favorablemente en el rendimiento deportivo y, también, de forma indirecta, en la prevención de lesiones en deportistas de alto riesgo.En forma de síntesis, los estudios de esta tesis enfatizan la importancia del control neuromuscular sobre el rendimiento y prevención de lesiones deportivas. Es necesario destacar la importancia de continuar investigando sobre nuevas herramientas que midan los parámetros asociados al control neuromuscular, así como seguir estudiando la eficacia de los diferentes métodos de entrenamiento neuromuscular para su optimización. / Neuromuscular control is believed to be an important factor for success in athletic performance. Similarly, it has also been identified as a key to prevention and rehabilitation of sports injuries. The main objective of this thesis is to evaluate the effectiveness of different types of neuromuscular training in athletes.A total of 81 healthy athletes were used for the purpose of the study. The evaluations performed have resulted in the following items: pain (visual analogue scale), incidence of sports injuries, static and dynamic postural stability (stabilometry and one-leg hop test) and explosive strength of the lower extremity (countermovement jump). Neuromuscular training methods used were TRAL (Locomotive rebalancing therapy) and WBV (whole body vibration).The first part of this thesis (Studies I and II) aims to assess the efficacy of TRAL. The training period showed a significant reduction of ankle pain recorded regardless of gender, whereas in the case of knee pain only differences in the girls studied were found. Another important effect to highlight that contributes to an improvement of stability in body position in women is the significant reduction of movements of the centre of pressure, while there was only a significant reduction in one of the men tests. The aim in the second part (Study III) is to assess the static and dynamic stability of the lower extremities focusing on battery of tests reliability measured with a stabilometer. Correlation obtained in single leg stance test of open and closed eyes was found in the range between good to excellent, in all variables of t he best average amplitude. These results suggest a good reliability for the distinction between subject groups. Regarding a more dynamic and closer to athlete's reality test, the one-leg hop test, poor correlation was obtained. Continuing in the second part, study IV compares differences between static and dynamic position stability, by sex and leg dominance. The one leg stance with open eyes test showed no significant difference in the deviation of center of pressure between men and women. Moreover, females showed more balance in higher dynamics tests (UT and S) compared with males. The differences regarding dominant - non dominant leg, were found only in girls in receiving one leg jump, showing a better control where the reception took place with the dominant leg.The next topic begins with study V, which consists of a systematic review on the effects of vibration training in physically active people. The results demonstrate a high clinical --heterogeneity and low methodological quality of previous studies performed prior to the date of our study. Even if we cannot provide a specific result, there is a tendency to improve explosive strength. Also, we can certainly establish a safe range of parameters for vibration training to be applied on a physically active population. This range goes from 1.7-11mm amplitude, 20-44 Hz frequency, both in static and dynamic exercises, and up to 18 minutes working with vibration.In the last topic, we conduct a randomized controlled trial (Study VI) aimed to assess the effectiveness of whole body vibration training on explosive strength and postural control in young basketball players. The results showed a significant increase in countermovement jump, one-leg hop test and balance with closed eyes at 8 and 15 weeks of training with the experimental group. It is noteworthy that no significant differences were found between tests performed at 8 and 15 weeks of training in any of the variables. Moreover, the control group experienced no changes from pre-intervention assessments. Based on these results we can state that vibration training enables the improvement of the analyzed parameters, impacting positively on athletic performance, and indirectly prevents injuries in high-risk athletes.In conclusion, this thesis emphasizes the importance of neuromuscular control on sports performance and prevention of injuries. It is necessary to stress the importance of continuing the research on new tools to measure parameters associated with neuromuscular control, and further studying the effectiveness of different methods of neuromuscular training for its optimization.

Aquesta tesi és una aproximació teòrica i empírica a la metodologia actualitzada per a l'entrenament de la propiocepció. La part teòrica desenvolupa l'estat de la qüestió en l'estudi de la propiocepció des de diferents perspectives, de les particularitats de la columna vertebral lumbar i de les característiques de la propiocepció en aquesta zona del raquis. Ens resumeix els aspectes més importants de la teoria de l'entrenament i les necessitats de l'entrenament propioceptiu lumbar en la natació competitiva. La part empírica pretén ser un punt de partida en la investigació experimental de la metodologia més adequada per a l'entrenament de la propiocepció conscient. Es realitza un disseny específic per a la millora del control de la CV lumbar en la tècnica de natació subaquàtica, en el qual es tracta d'intercedir sobre l'amplitud de moviment lumbar en el pla sagital i sobre la precisió en el seu posicionament dins del mateix pla. S'aplica, s'avalua i es comparen els efectes de l'administració d’uns exercicis durant 75 sessions, en un període de 2-3 mesos naturals, amb dues metodologies d'execució diferenciades: Amb ulls tapats centrant l'atenció sobre la zona lumbar i sense cap condició diferent a la de complir la tècnica d'execució del moviment. Els resultats de l'estudi experimental demostren que el mètode que millora les variables relacionades amb la propiocepció és el que proposa la realització dels exercicis amb els ulls tancats i centrant l'atenció sobre la zona lumbar, mentre que amb els ulls oberts empitjoren aquestes variables respecte al grup control. Ambdós mètodes provoquen millores significatives de l'amplitud de moviment lumbar en el pla treballat. En línies generals tot el procés revela la necessitat d'actualitzar el tractament conceptual i metodològic de la propiocepció, posant un exemple d'intervenció en la natació competitiva que orienta sobre les bases per a la seva aplicació en altres esports. / Esta tesis es una aproximación teórica y empírica a la metodología actualizada para el entrenamiento de la propiocepción. La parte teórica desarrolla el estado de la cuestión en el estudio de la propiocepción desde diferentes perspectivas, de las particularidades de la columna vertebral lumbar y de las características de la propiocepción en ésta zona del raquis. Nos resume los aspectos más importantes de la teoría del entrenamiento y las necesidades del entrenamiento propioceptivo lumbar en la natación competitiva. La parte empírica pretende ser un punto de partida en la investigación experimental de la metodología más adecuada para el entrenamiento de la propiocepción consciente. Se realiza un diseño específico para la mejora del control de la CV lumbar en la técnica de natación subacuática, en el que se trata de interceder sobre la amplitud de movimiento lumbar en el plano sagital y sobre la precisión en su posicionamiento dentro del mismo plano. Se aplica, se evalúa y se comparan los efectos de la administración de unos ejercicios durante 75 sesiones, en un período de 2-3 meses naturales, con dos metodologías de ejecución diferenciadas: Con ojos cerrados centrando la atención sobre la zona lumbar y con los ojos abiertos sin ninguna condición diferente a la de cumplir la técnica de ejecución del movimiento. Los resultados del estudio experimental demuestran que el método que mejora las variables relacionadas con la propiocepción es el que propone la realización de los ejercicios con los ojos cerrados, mientras que con los ojos abiertos empeoran estas variables con respecto al grupo control. Ambos métodos provocan mejoras significativas de la amplitud de movimiento lumbar en el plano trabajado. Todo el proceso revela la necesidad de actualizar el tratamiento conceptual y metodológico de la propiocepción a partir de una intervención en la natación, y orienta sobre las bases para su aplicación en otros deportes. / This thesis is a theoretical and empirical approach to the updated methodology for proprioception training. The theoretical part develops the state of affairs in the study of proprioception from different perspectives, the particulars of the lumbar spine and the characteristics of proprioception in this area of the spine. It’s summarized the most important aspects of training theory and the needs of lumbar proprioceptive training in competitive swimming. The empirical part is intended as a starting point for experimental research on the most appropriate methodology for the conscious proprioception training. It performs a specific design for improved lumbar spine control on underwater swimming technique, which tries to intercede on lumbar range of motion in the sagittal plane and positioning accuracy within the same plane. It applies, evaluates and compares the effects of exercises’ administration during 75 sessions over 2 to 3 calendar months, with two different methods of execution: First one blindfolded and focusing on the lower back and second one with eyes opened and no different condition to fulfill the technical execution. The results show that the method improves proprioception-related variables is proposed conducting the exercises with eyes closed focusing on the lower back, while with eyes opened this variables get worse towards the control group. Both methods lead to significant improvements in lumbar range of motion in the worked plane. Thus, the process reveals the need to update the conceptual and methodological treatment of proprioception after an intervention in swimming, and guides about the basis for its application in other sports.

A partir dels anys 90, les alteracions cognitives de l'esquizofrènia han resultat de gran interès per la seva relació amb altres aspectes del funcionament general que posen en relleu el paper nuclear del dèficit cognitiu en aquest trastorn (Kraus i Keefe, 2007; Wykes i Reeder, 2005). Les alteracions de la memòria, la funció executiva i l'atenció han mostrat ser les més rellevants tant per la seva repercussió funcional com per la seva intensitat (Brazo i cols., 2002; Hoff i Kremen, 2003; Medalia i Lim, 2004; Penadés i cols., 1999; Reed i cols., 2002; Sharma i Antonova, 2003; Sponheim i cols., 2003; Wykes i Reeder, 2005; Zandio i cols., 2005). Arran d'aquestes troballes s'ha desenvolupat una eina de rehabilitació coneguda com a remediació cognitiva, que consisteix en un entrenament conductual per a millorar els processos cognitius d'atenció, memòria, funció executiva, cognició social i metacognició (Wykes i cols., 2011). Té com a objectius millorar el funcionament cognitiu de les persones amb esquizofrènia i aconseguir que aquestes millores es traslladin a una major competència en la resolució de problemes quotidians (Medalia i Freilich, 2008). Diversos estudis han trobat que la millora de la funció executiva mitjançant procediments de remediació cognitiva està fortament associada a la millora de l'autonomia personal i del funcionament en la comunitat (Green, 1996; Reeder i cols., 2006; Penadés i cols., 2006 ; Wykes i cols., 2007b; Wykes i Huddy, 2009, Wykes i cols. 2011). Els resultats obtinguts en revisions i metanàlisis han indicat millores consistents en un ampli rang de funcions cognitives, en els símptomes i en el funcionament en la comunitat (Lindenmayer i cols., 2008; McGurk i cols., 2007; Twamley i cols., 2003; Wykes i cols., 2011). En el marc de la Unitat de Recerca i Desenvolupament del Parc Sanitari Sant Joan de Déu (Sant Boi de Llobregat), es va desenvolupar un programa propi de remediació cognitiva i es va dur a terme l'estudi de la seva eficàcia. El programa REPYFLEC és un entrenament de remediació cognitiva en format de paper i llapis, que es realitza en grup (4-6 participants) i es porta a terme dos dies a la setmana durant 4 mesos (32 sessions). Els continguts que es treballen es divideixen en dues àrees principals: Resolució de Problemes i Flexibilitat Cognitiva, i es realitzen 16 sessions de cadascuna. L'objectiu d'aquest tractament és intervenir en les funcions cognitives superiors que estan afectades en l'esquizofrènia, com són la funció executiva i la metacognició. Amb l’objectiu d’avaluar l’entrenament Repyflec es va realitzar un assaig clínic controlat i aleatoritzat, de doble cegament i en comparació a un grup control actiu que realitzava 32 sessions d’un grup d’oci sense objectius específics. Als resultats s'ha trobat que el Repyflec ha produït un canvi superior i estadísticament significatiu a favor del grup experimental en variables cognitives i socials. Més concretament, al post tractament s'han trobat millores a favor del Repyflec en la funció executiva, en les àrees de cura personal, relacions socials -contacte social i en l'ocupació. Els resultats obtinguts al seguiment mostren que les millores en la funció executiva i en el funcionament social es mantenen 6 mesos després d'haver finalitzat el tractament. Així mateix, el Repyflec apunta a influir en la millora d’algunes variables simptomatològiques. El Repyflec és una intervenció de grup, multifunció i restitutiva, que aconsegueix canvis superiors i estadísticament significatius en el funcionament executiu i social de pacients ambulatoris amb esquizofrènia. La intervenció en la funció executiva s'ha mostrat associada a guanys en les àrees de funcionament psicosocial. / "REPYFLEC cognitive remediation group training in schizophrenia. Randomised controlled tria"l TEXT: BACKGROUND: Cognitive difficulties are well known in people with a diagnosis of schizophrenia and are associated with poor long-term functioning. Cognitive remediation trainings are developed to treat cognitive problems that affect functioning. Current international studies about cognitive remediation obtain improvements in cognitive and social functioning and in some psychiatric symptoms. AIMS: To evaluate the efficacy of a cognitive remediation group training program, namely Problem Solving and Cognitive Flexibility training, addressed to improve psicosocial functioning of patients with schizophrenia. METHOD: Participants with a diagnosis of schizophrenia or schizoaffective disorder (n=52) were randomized to 32 -twice a week- group sessions of REPYFLEC training, or to 32 -twice a week- group sessions of activities without specific objectives and focused to leisure. Social functioning, psychiatric symptoms and Theory of Mind (ToM) were measured at weeks 0, 8, 16 and 40. Cognitive function was measured at weeks 0, 16 and 40. Mixed Models were used to estimate statistical differences. RESULTS: Patients in the cognitive remediation training group demonstrated significantly improvements on executive function, social functioning and negative symptoms at post-treatment compared to patients in the control group. At 6 month follow-up assessment, significant improvements in executive function and social functioning remained. CONCLUSIONS: REPYFLEC cognitive training is associated with significant improvements on executive function, social functioning and specific symptoms in outpatients with schizophrenia.