El trabajo analiza los documentos contenidos en los expedientes de unos Consejos de Guerra celebrados en Pamplona los 26-27-28 de julio de 1945. Alli se juzgaron a unos cien guerrilleros republicanos españoles que habían franqueado clandestinamente la frontera pirenaica a mediados de octubre 1944.

La finalidad fundamental de esta tesis es poner de manifiesto la importancia del movimiento obrero durante la dictadura franquista y los primeros años de la transición y cómo contribuyeron en él los militantes obreros católicos. Con ello se pretende recuperar la memoria de los trabajadores y de las trabajadoras que arriesgaron algo más que su puesto de trabajo para mejorar sus condiciones de vida y recuperar las libertades individuales y derechos sociales así como las libertades y derechos nacionales. Se trata, por tanto, de analizar cómo se realizó esta contribución católica al movimiento obrero y cuales fueron sus consecuencias tanto en el ámbito sindical y político como en el eclesiástico. En esta tesis se han estudiado los movimientos apostólicos JOC, HOAC y ACO así como el colectivo de sacerdotes y religiosos en el mundo del trabajo, las Comunidades Cristianas Populares y el movimiento Cristianos por el socialismo. Una vez estudiados estos movimientos se expone la participación de los militantes de estos movimientos y grupos cristianos en las organizaciones sindicales de clase así como su participación en las elecciones sindicales, luchas y conflictos sociales y en las organizaciones políticas situadas en el espectro político de la izquierda. También se estudia la evolución política y religiosa de los militantes entrevistados que aparecen reseñados en el anexo de esta tesis. La repercusión de la acción de estos militantes en el seno de la Iglesia fue prácticamente nula ya que su jerarquía no tuvo en cuenta la manera de vivir y de concebir la fe de éstos. No fue así en algunas parroquias de la diócesis de Barcelona ya que éstas sí que fueron influenciadas por la presencia en ellas de los militantes obreros católicos. Todo ello fue el resultado de la estrecha colaboración de los párrocos de estas iglesias con el movimiento obrero de Barcelona. La repercusión en el ámbito sindical y político sí que fue positivo en cuanto las organizaciones obreras de clase, tanto las del ámbito sindical como político, cambiaron su tradicional anticlericalismo por una orientación ideológica laica. Se normalizó la presencia de cristianos en las organizaciones obreras, fundamentalmente en CCOO y en el PSUC, lo cual demuestra la normalidad y naturalidad en la que convivieron creyentes y no creyentes. También es importante subrayar, la voluntad de los militantes católicos obreros de no crear organizaciones confesionales paralelas a las organizaciones de clase ya existentes en las cuales se integraron. Todo ello contribuyó a la unidad del movimiento obrero y evitar divisiones que se fundamentaran en el hecho religioso. Esta nueva realidad supone una ruptura con el sindicalismo catalán anterior a la guerra civil, el cual se posicionaba claramente enfrentado a la Iglesia. Por otra parte, también es importante destacar la aportación de los militantes no creyentes hacia sus compañeros creyentes, en cuanto que estos últimos se replantearon su manera de vivir la fe a partir de su convivencia con compañeros agnósticos o ateos que eran un ejemplo de coherencia ética y política en su acción cotidiana. La colaboración entre militantes obreros de procedencia católica junto a compañeros no creyentes contribuyó a la humanización y sensibilidad por los sectores más desfavorecidos de la clase obrera. En todo este proceso, muchos militantes obreros católicos no sólo abandonaron la Iglesia institucional sino que también abandonaron la fe. En el aspecto religioso, no cabe duda de que este abandono, junto a la poca influencia que ejercieron los militantes en la cúpula de la jerarquía de la Iglesia católica, ofrece un saldo claramente negativo, mientras que el plano sindical y político el avance que se produjo fue claramente positivo. No obstante, todos los militantes, tanto lo que continuaron siendo creyentes como lo que abandonaron la fe, valoran positivamente su pertenencia a algunos de los movimientos o grupos cristianos estudiados en esta tesis. / The Catholic participation of the workers' movement in Barcelona (1946-1978).The main aim of this thesis is to highlight the importance of the workers' movement during Franco's dictatorship and the first years of the political transition towards democracy. We will also see how Catholic working activists contributed to this movement. In this way, we recover the memory of all those working men and women who risked something more than their jobs in order not only to improve their living conditions and recover their individual and social rights, but also their national rights. We try, therefore, to analyse the way this Catholic contribution took place in the workers' movement and which were its consequences not only in labour and political matters but also in the church.The framework is the diocese of Barcelona, but everything in this thesis is within the bounds of the general context of the Catalan and Spanish workers' movement together with the institutional church. Particular emphasis is placed on its social doctrine because it gave guidance to the action of the Catholic working militants in that diocese, which was governed by the archbishops Modrego, González Martín and Narcís Jubany during the period studied here.We will make a general approach to the HOAC, JOC and ACO, the priests and religious people in the working world, Comunidades Cristianas Populares and Cristianos por el Socialismo, as well as to the participation of these groups of militants in the elections of the trade unions which were called by Franco's regime, in trade union conflicts and in political and labour organizations against Franco.The most outstanding contributions of this participation were several. We will underline the boost these movements gave to their militants so that they joined trade unions and therefore it was unnecessary to create denominational organizations. It also promoted women's participation in these organizations and contributed to the fact that all former anticlerical political parties not also stopped being anticlerical, but what is more, they admitted Catholic working militants, without them having to renounce their faith.

En la primera part de la tesi, "Moviment obrer, canvi polític, social i cultural. Comissions Obreres a Catalunya, 1964-1978", s'aborda el naixement de Comissions Obreres posant al descobert la debilitat de les formacions polítiques que no poden controlar l'entesa personal entre alguns dels seus membres que, saltant-se les limitacions imposades per les respectives formacions polítiques, posaran en marxa el nucli primigeni del nou moviment obrer després de la guerra civil, a Catalunya. Comissions Obreres iniciarà el seu camí marcada des de l'inici per una dualitat important. D'una banda, el moviment s'anirà estenent i ampliant a partir de les xarxes de relació que s'estableixen en els contactes que facilita la participació en el sindicat vertical i també en dels conflictes que van sorgint en les negociacions col·lectives d'empresa, ram o comarca. D'altra banda, el moviment s'organitzarà a través d'organismes coordinadors en els que s'apleguen els activistes polititzats que converteixen aquests organismes en centres de debats i disputes contínues, restant efectivitat a les activitats que s'hi emprenen. Així, Comissions Obreres es va estenent per tota la geografia industrial catalana en un sentit horitzontal, trobant dificultats d'articulació d'aquest pla amb un altre de vertical, de representació o coordinació unitària. Aquesta dificultat es traduirà en una debilitat estructural que llastrarà el moviment en els moments decisius de la fi del franquisme. Des de ben aviat, el règim franquista comprendrà la potencialitat i el perill que li representa Comissions Obreres i per això abocarà tota la seva capacitat en reprimir i perseguir els seus activistes. El moviment obrer afrontarà les dificultats que la persecució del règim li ocasiona, minvant en alguns moments la seva incidència però resistint l'embat a llarg termini. Així, en la conjuntura que es produeix a la mort del dictador Franco, el moviment obrer haurà situat algunes de les premisses en què règim i oposició s'hauran de moure. En l'haver del moviment obrer representat per Comissions Obreres s'hi ha de comptar la pràctica desaparició del sindicat vertical i el fet de plantejar una elevada conflictivitat obrera que condicionarà definitivament els moviments del règim en acceptar finalment que no hi pot haver franquisme sense Franco. Les fonts orals han estat una eina imprescindible per realitzar aquesta tesi i si en la primera part es mostren decisives per comprendre alguns episodis estudiats, en la segona part es converteixen en l'eix central dels temes abordats. Així, per exemple, lluny d'entendre que hi ha un trencament entre les generacions sindicalistes d'abans i després de la guerra, les fonts orals rebel·len la connexió entre uns i altres, a través de les relacions familiars i la trobada en l'espai fabril. Aquest nexe d'unió serà un referent per a les noves generacions d'activistes que, en algunes ocasions, actuaran com una restitució cap al passat. Alhora, les fonts orals ens permeten conèixer la profunda transformació personal i social que experimenten els activistes a través de la militància obrera, especialment per a les dones activistes que descobriran la perspectiva feminista des de la qual mirar el món. Per últim, les fonts orals descobreixen que les expectatives que els protagonistes es van crear arran de la importància i presència del moviment obrer en els darrers moments de la dictadura, sumat a una certa decepció provocada pel davallament del moviment obrer posterior a la transició, enfosqueixen per als propis protagonistes, la decisiva contribució del moviment obrer, i en particular Comissions Obreres, a la fi de la dictadura franquista. / The first part of the thesis, "Workers´Movement, Political, Social and Cultural Change. Comissions Obreres in Catalonia, 1964-1978", deals with the birth of Comissions Obreres, exposing the weakness of political parties who cannot control personal agreement among some of their members. Those people, despite the restrictions imposed by their respective political parties, will start in Catalonia the new workers´movement after the Civil War. Since it's very launching Comissions Obreres will be marked by an important duality. On the one hand, the movement will spread and enlarge from relationship networks established upon contacts through vertical union membership and also through conflicts emerging during collective enterprise, industry and regional negotiations. On the other hand the movement will organize itself through coordinating committees gathering the politicized activists who will turn these organizations into debate centres, but also into constant disputes, thus reducing the effectiveness of undertaken actions.Oral sources have been an essential tool to carry out this thesis. On the first part they are crucial to understand some research work. On the second one they become the core of the subjects dealt with. Thus, for example, instead of considering that there is a gap between trade unionist generations from before and after the war, oral sources reveal the connection between them through family relationship and the meetings in the factories. Furthermore, oral sources allow us to know the deep personal and social transformation experienced by activists through workers´ affiliation. Women, more specially, will discover the feminist perspective from which they looked at the world. Finally, oral sources unveil a kind of disappointment among leaders of the workers´movement for not being able of imposing a democratic society with a strong social component.The end of dictatorship cannot be understood without the collapse of vertical unions and without last year's continuous controversies in Franco´s regime. Both aspects were the consequence of actions promoted by Comissions Obreres.

La figure du torero a été érigée en mythe par le régime franquiste à des fins de propagande et pour mieux détourner le peuple espagnol des revendications qu’il aurait pu légitimement avoir sur des questions politiques, économiques et sociales. Entre 1939 et 1975, la longue période de dictature peut être scindée en trois étapes historiques : le premier franquisme (1939-1945), le moyen franquisme (1945-1957) et le second franquisme (1957-1975). Chacune de ces plages historiques se trouve illustrée par une figure de torero d’exception, respectivement Manolete (1917-1947), Luis Miguel Domingu’n (1926-1996) et El cordobés (1936-). La recherche s’efforcera de montrer en quoi précisément chacun d’eux incarne chaque période et dans quelle mesure chacun d’eux est au service du régime, entretenant des relations plus ou moins proches avec le pouvoir, ou s’en écarte dans et hors les arènes. / The figure of the torero was given a mythical status by the Franco regime for propaganda purposes and to help divert the Spanish people from claims that they might legitimately have made on political, economic and social issues. Between 1939 and 1975, the long period of dictatorship may be divided into three historical stages: First Stage Francoism (1939-1945), Transitional Francoism (1945-1957) and Second Stage Francoism (1957-1975). Each of these historical phases is represented by a torero of exceptional renown, respectively Manolete (1917-1947), Luis Miguel Domingu’n (1926-1996) and El CordobŽs (1936-). The research endeavours to show precisely how each of them embodies his period and the extent to which each of them was at the service of the regime, how closely he related to it, and how far he distanced himself from it within and outside the arena.

L’historiographie de l’avant-garde musicale sous le franquisme a montré à quel point celle-ci s’était développée dans des structures proches du pouvoir. Selon les études produites sur cette question, les compositeurs se seraient emparés des organismes officiels comme d’espaces dépolitisés dans lesquels ils auraient pu mener une activité artistique autonome. Ce sont ainsi les attitudes de prise de distance et de critique face au gouvernement de Franco qui ont majoritairement suscité l’intérêt des chercheurs, laissant de côté la question de la proximité de ces musiciens avec le pouvoir en place. Notre thèse tente de reconstruire et d’analyser dans toute leur complexité les rapports tissés entre le milieu de l’avant-garde musicale espagnole et le régime franquiste. À cet effet, elle s’intéresse aux éléments – conduites, discours, événements, productions – mettant en évidence la proximité de ses protagonistes avec la sphère politique ainsi qu’au soutien que l’État a pu leur apporter. Située au croisement de l’histoire et de la musicologie, cette enquête cherche d’une part à proposer une nouvelle approche de l’histoire culturelle et politique du franquisme et d’autre part à contribuer à une réflexion plus générale sur les interpénétrations entre musique et politique, en particulier sous les dictatures. / As previous research has shown, the Spanish musical avant-garde originated under Franco and then forged long-lasting and close connections with State institutions. According to these studies, composers used official organizations as depoliticized spaces in which they could develop their autonomous artistic activity. Thus, most scholars have focused on critical attitudes towards the regime and ignored issues regarding the proximity of these musicians with Franco’s government. This research aims to reconstruct and analyse the relationship between the Spanish musical avant-garde and the Francoist regime in all its complexity. In order to do so, we will closely examine elements – behaviour, rhetoric, events, productions – which show the proximity of certain composers to the political sphere as well as the support that the State provided for them. Situated at the crossroads between history and musicology, this study offers a new perspective on the cultural and political history of Francoism and, moreover, contributes to a general reflection on the interpenetration of music and politics, particularly under dictatorial regimes.

De El Concierto de San Ovidio au Concert de Saint-Ovide: Analyse contextuelle et textuelle de la pièce d'Antonio Buero Vallejo Alors que le théâtre de la péninsule ibérique, réputé pour ses auteurs du Siècle d'or, ne fait plus l'unanimité auprès des foules depuis l'avènement de la dictature franquiste, un auteur, Antonio Buero Vallejo, une pièce, Historia de una escalera, et une date, 1949, s'imposent en sauveurs. Est alors amorcée ce que les spécialistes de la littérature hispanique appellent la ± rénovation théâtrale¿ de la scène espagnole. Alors que le théâtre qui se fait majoritairement durant la période dictatoriale est un théâtre qualifié ± d'évasion ¿, ayant pour but de faire oublier la dure réalité sociale et politique aux spectateurs, les pièces que propose Buero Vallejo abordent des thématiques difficiles et souvent bannies par la censure mise en place par le régime totalitaire. Les deux premIers chapitres de ce travail explorent les méandres de la dictature franquiste en proposant une contextualisation sociohistorique et littéraire de l'Espagne de la première moitié du XXe siècle. Ils représentent ce que nous appelons ± l'analyse contextuelle de l'oeuvre ¿. Nous y expliquons les changements sociaux, politiques et littéraires qu'implique la mise en place d'un tel régime, mais aussi la façon dont les pièces de Antonio Buero Vallejo réussirent à passer au travers des mailles du filet de la censure. Le troisième chapitre du mémoire se concentre exclusivement, quant à lui, sur l'analyse théâtrologique de la pièce à l'étude El concierto de San Ovidio, et ce, à partir d'une méthodologie croisée inspirée des écrits de Philippe Hamon, Luis Thenon, Anne Ubersfeld et Louise Vigeant, ainsi qu'à l'aide de diverses études portant sur l'univers dramatique de Buero Vallejo. 11 ± Est-ce qu'un art réel et sincère pouvait donc exister là où il ne s'élevait pas de la vie comme l'expression d'une communauté libre, mais était au service de puissances opposées au libre développement de la communauté, et par conséquent devait être transplanté arbitrairement de contrées étrangères ? Non. ¿ Richard Wagner L'art et la révolution

Comment et dans quelle mesure les femmes espagnoles nées dans les années 1930 et 1950 ont pu conquérir le droit à l’individualisme ? Tel est l’objet de cette thèse doctorale. Les femmes qui nous intéressent ont vécu ce que les sociologues de la « modernité avancée » identifient comme le passage de la première à la seconde modernité, changement social historique permettant aux femmes d’accéder au droit à l’individualisme et d’être reconnues, légalement au moins, comme égales aux hommes. C’est en s’appuyant sur un corpus original d’entretiens compréhensifs réalisés dans différentes régions d’Espagne que nous répondons à notre question initiale. Nous étudions, tout d’abord, la jeunesse de ces femmes en mobilisant l’image du « gynécée franquiste » pour approcher le confinement féminin dans la sphère privée, espace dans lequel elles contribuent à la production de richesses, s’éduquent, se contrôlent et s’entraident. Notre recherche explore ensuite les différentes attitudes des deux générations de femmes par rapport au développement de l’individualisme. A partir de la diversité de ces expériences, nous proposons une typologie des chemins empruntés face à cette modification de l’ordre social. Nous identifions ainsi un mouvement majoritaire d’appropriation progressive de la seconde modernité et deux groupes marginaux : les femmes qui ont toujours joui du droit à l’individualisme, et celles répondant aujourd’hui encore à l’injonction de dépendance et d’hétéronomie féminine. En nous appuyant sur les caractéristiques socio-démographiques de chacune des enquêtées, ainsi que sur le rôle de leur entourage, nous analysons les facteurs favorisant la modification du Soi vers la deuxième modernité. Notre démarche nous conduit à étudier l’impact de l’individualisme sur la vie quotidienne des actrices et pourquoi, malgré les difficultés vécues, elles « choisissent » et assument ce modèle social. / How and to what extent have Spanish Women born in the thirties and fifties been able to conquer their right to individualism? Such is the subject of this doctoral thesis. The women we are interested in have lived through what “Advanced Modernity” Sociologists call the passage from the First to the Second Modernity, a social and historical change that allowed women to gain the right to individualism and, at least in a legal sense, recognition of gender equality. We respond to our initial question through a corpus of original comprehensive interviews with women from different regions of Spain. Initially, our study explores these women’s youths, using the image of “Francoist gynoecium” to approach feminine confinement in their private realm, space in which they contribute to the production of wealth, get an education, gain self control and support each other. Our research will then explore the different attitudes of two generations of women in regards to their individualism development. From the diversity of theses experiences, we offer a typology of paths chosen in the face of social change. Thereby, we identify a larger movement of progressive Second Modernity appropriation and two minority groups: women who have always enjoyed the right to individualism and others still responding to dependence constraints and female heteronomy. Supporting our study on the socio-demographic characteristics of each interviewee, as well as the role of their environment, we analyze the factors favoring the modification of the Self towards Second Modernity. Our research has led us to study the impact of individualism on our subjects’ every day lives and why, despite the hardships entailed, they “chose” to adopt this social model

Ce travail de thèse porte sur le destin des enfants et des adolescents envoyés en maisons de redressement (reformatorios) de 1939 à 1975. Il confronte la norme produite par l'État franquiste en matière de déviance juvénile aux réalités de la prise en charge des mineurs dans trois institutions particulières : l'Asilo Durán de Barcelone, la Colonia San Vicente Ferrer de Valence et, dans une moindre mesure, la Casa tutelar San Francisco de Paula de Séville. L'histoire heurtée et le caractère archaïque des reformatorios révèlent les carences de l'État espagnol (manque structurel de moyens, place considérable de l'Eglise catholique). Dans le domaine de la prise en charge de la déviance juvénile, le franquisme n'invente rien ou presque : il se contente d'abroger les réformes limitées mises en place par la Seconde République pour en revenir au dispositif de la Dictature de Primo de Rivera. Les pensionnaires de maison de redressement sont internés pour deux motifs principaux : le vol et l'indiscipline. Ils ne viennent pas majoritairement de quartiers populaires dans lesquels une population ouvrière est installée depuis longtemps : c'est plutôt le déracinement, lié à la guerre et aux mutations profondes de la société espagnole, qui provoque la fragilité et favorise la déviance. Il apparaît que les enfants de « rouges » ne représentent qu'une minorité des pensionnaires de l'Asilo Durán et de la Colonia San Vicente Ferrer. Néanmoins, les reformatorios constituent un des maillons de la chaîne répressive, de contrôle social et de bienfaisance mise en place par la dictature franquiste avec l'appui de l'Eglise catholique. / This dissertation analyzes the fate of children and teenagers sent to Spanish reformatory schools between 1939 and 1975. It compares the official norm of youth deviance produced by Franco's state with the actual treatment of minors in three institutions: the Asilo Durán in Barcelona, the Colonia San Vicente Ferrer in Valencia and, to a lesser extent, the Casa tutelar San Francisco de Paula in Sevilla. The turbulent history of reformatorios and their antiquated methods reflect the failings of the Spanish State (structural lack of means, strong influence of the Catholic Church). The study of laws shows that Francoism innovates very little in the field of youth deviance management. It merely abrogates the limited reforms of the Republican era and reactivates the policy implemented under the Primo de Rivera Dictatorship. The inmates of reformatory schools are incarcerated for two main motives: theft and indiscipline. They are not from traditional working class neighborhoods: social frailty and related deviant behaviors are rather caused by the loss of roots due to the war and the deep mutations of Spanish society. Children of “reds” only accounted for a minority of inmates of the Asilo Durán and of the Colonia San Vicente Ferrer. Reformatorios are nevertheless a component of the policy of repression, social control and charity set up by Franco's dictatorship with the support of the Catholic Church.

“Destino”, des dels anys quaranta i sobretot en els cinquanta i primers seixanta del segle XX, mitjançant una fórmula culta, va protagonitzar un doble debat, polític i cultural. Polític, en defensa de més llibertat i d'un cert liberalisme europeu, però no tant nacional o de país. Cultural, en defensa d'una cultura castellana, i catalana feta aquí, però majoritàriament en castellà (premis Nadal, Brunet de periodisme, etc.). Aquest doble debat anava adreçat a una societat bàsicament catalana, culta i amb inquietuds intel.lectuals, que desitjava tenir una finestra oberta al que passava al món, en tots els camps, de les arts, de la cultura, de la literatura, de la música, del cinema o de la política, etc., i que no ho trobaven en altres mitjans de comunicació, ni molt menys en la cultura oficial del règim. Aquest era partidari d’una cultura de pensament únic, claustrofòbica, que ofegava qualsevol testimoni o iniciativa que s’apartés de la línia oficial marcada. I no ho feia només amb propaganda i consignes; si havia d’emprar la violència per aconseguir-ho, no dubtava en aplicar-la. L’arribada de Fraga al ministeri, i la famosa "Llei de Premsa" de març de 1966, que atorgava, més llibertat d’expressió, per una part; i el sorgiment d'altres publicacions (Serra d'Or) i de grups socials (Òmnium Cultural), i que donaven més contingut a la "identitat nacional" d'aquesta mateixa societat, van anar desplaçant lentament a “Destino”, com a referència, fins a portar-la a la marginalització, per acabar extingint-se, a finals dels setanta. Les disputes amb aquells grups, que utilitzaven la cultura catalana com a “eina per la recuperació de la dignitat i la reconstrucció nacional del país”, en uns moments en que creixia el sentiment nacionalista en el sí de la societat, els enfrontaments amb el règim, la situació perifèrica de “Destino”, i l’aparició a Madrid de revistes com “Tiempo” o “Cambio16”, de caire més modern i d’àmbit estatal, exercint una sistemàtica oposició política que no va fer mai aquella, varen fer inexorable la seva desaparició. Del que s'ocupa aquest treball és de tota aquesta decadència. El debat polític que tracto d’abordar, es circumscriurà només a la política nacional, la de l’Estat espanyol, malgrat fer incursions ocasionals a tres països veïns, França, el Marroc i Portugal, en moments puntuals. Es evident que aquest debat polític té moltes cares, i tractaré de donar, també una pinzellada a altres vessants, com la religiosa (L’Església catòlica anava de la mà del règim, recolzant-se mútuament; la separació Església-Estat no existia), o la crítica social (La universitat fou un pou de maldecaps per a l’Administració i una font d’enfrontaments en aquests anys; la situació de la dona, el feminisme que començava a créixer al nostre país, l’especulació immobiliària,...). Tanmateix, limitaré el debat cultural del treball al voltant de la literatura, en castellà i en català; la llengua com a vehicle d’una cultura. La defensa del català i de la cultura catalana feta en castellà esdevindrà un tema recurrent en les pàgines de “Destino” al llarg d’aquests anys. Què defensaven, cóm ho defensaven i per què ho feien serà fil conductor que ens portarà pel recorregut d’aquesta etapa, des del 1966 fins la mort de Franco, el 1975. / “Destino” and the Catalan culture at the end of Francoism (1966-1975) “Destino” magazine starred a double discussion, cultural and political, directed by a Catalan society, educated, who wished to have an open window to what was happening in the world, in every field, and what was not found it in other media, even in the “official culture” of the system. Political, defending more liberty and European liberalism, not even national or from the country. Cultural, defending the Castilian and Catalan culture done here, but in Castilian (Nadal Prizes, Brunet from journalism, etc.). The system, supporter of an unique thinking culture, claustrophobic, that is drowning any testimony or initiative that was far from the official line. And it did it not only with political material and slogans, but also, if necessary, using violence to get it. Fraga’s arrival to the ministry, and the famous “Press Law” from March 1966, by one side, and the appear of other publications (Serra d’Or) and social groups (Ommium Cultural), that gave more content to “national identity”, from the other, moved “Destino” from reference place to isolation, arriving to extinction at the end of the 70’s. Arguments between these groups, which used Catalan culture as a “dignity recovery tool and country national reconstruction”, put face to face to the system. “Destino”’s peripheral situation, and the appearance of “Tiempo” or “Cambio16” magazines in Madrid, made his extinction inexorable. What this dissertation talks is about all of this decay. Political discussion is only about the Spanish national politics. It also gives you a small view to other aspects, as religious (Catholics and the system were holding themselves) or social criticism (university as a source of conflict during these years; woman’s situation, feminism, real state speculation, etc.). Cultural discussion is limited to literature in Castilian and Catalan, with language as a vehicle of a culture. Defence of Catalan language and culture done in the Castilian language will be a recurrent argument in “Destino” pages during these years. What they defended it, how they defended it and why did they defended it is what take us the route during these years.

Aquesta investigació té com a objectiu analitzar la relació entre el discurs religiós del Nacionalcatolicisme i la religiositat viscuda per les classes populars a Lleida durant el període franquista. A través dels documents eclesiàstics de l'època i de la informació recollida en històries de vida es tracta de veure com s'han relacionat ambdós nivells i com les classes populars han viscut la ideologia del Nacionalcatolicisme en aquesta etapa de la història contemporània d'Espanya i de Catalunya. Aquest estudi s'allunya, per tant, de les investigacions sobre les estructures institucionals de l'Església i les relacions d'aquesta amb el règim franquista, així com dels estudis quantitatius de sociologia basats en enquestes sobre el nivell de pràctica religiosa. En aquest cas es tracta d'entendre, a través de l'anàlisi dels documents orals, com es va viure en la vida quotidiana una ideologia que s'imposava des de l'Estat i des de l'Església; com aquella ideologia hegemònica va condicionar la vida de les classes populars i com aquestes, des d'una posició de subalternitat, van respondre amb estratègies diverses a aquests condicionaments.El marc geogràfic d'aquesta investigació és la ciutat de Lleida perquè tots els testimonis orals, així com la documentació escrita, han estat recollits allí.En canvi, com es veurà, sovint es fan referències a la vida religiosa dels pobles o de les partides rurals que envolten la ciutat, ja que la vida dels lleidatans ha estat tradicionalment caracteritzada per una estreta relació entre el nucli urbà i el món rural. A més, fins a la meitat d'aquest segle no es pot dir que Lleida comencès a experimentar un creixement i un procès d'urbanització generalitzat. Per tant, les característiques del nucli urbà no eren abans d'aquesta data massa diferents de la resta i formava amb el territori circumdant un conjunt ben integrat. No tenia sentit, doncs, establir uns límits geogràfics rígids quan el funcionament quotidià de la ciutat i del món rural proper implicava - i implica - una constant dinàmica de relacions diverses.Pel que fa als límits temporals d'aquesta investigació, el franquisme constitueix el seu eix principal. De tot el període franquista però, interessen especialment els anys en què el règim utilitzà la ideologia del Nacionalcatolicisme com a font de legitimitat. Tot i que aquesta ideologia no desaparegué mai de forma oficial, és sobre tot fins els anys 60 que s'utilitzà tant des de l'Estat com des de l'Església. Per tant, em centraré especialment en el període que va des de l'acabament de la guerra civil fins les darreries dels 60, quan la contestació política al règim començà a fer-se fins i tot des de medis eclesials. Cal advertir, però, que temporalment tampoc no es poden donar uns límits rígids ja que la repercussió d'aquella etapa arriba fins els nostres dies i els esquemes mentals que subjauen encara en els discursos religiosos de bona part de la població tenen les seves arrels en una forma de vida més pròpia dels anys 40 i 50 que de la Lleida actual. Les mental.litats canvien més lentament que les estructures polítiques o econòmiques, per tant no es poden establir límits temporals estrictes quan s'estudien les idees i actituds de la vida quotidiana. / Esta investigación tiene como objetivo analizar la relación entre el discurso religioso del Nacionalcatolicismo y la religiosidad vivida por las clases populares a Lleida durante el periodoperíodo franquista. A través de los documentos eclesiásticos de la época y de la información recogida en historias de vida se trata de ver como se han relacionado ambos niveles y como las clases populares han vivido la ideología del Nacionalcatolicismo en esta etapa de la historia contemporánea de España y de Catalunya. Este estudio se aleja, por lo tanto, de las investigaciones sobre las estructuras institucionales de la Iglesia y las relaciones de esta con el régimen franquista, así como de los estudios cuantitativos de sociología basados en encuestas sobre el nivel de práctica religiosa. En este caso se trata de entender, a través del análisis de los documentos orales, como se vivió en la vida cotidiana una ideología que se imponía desde el Sido y desde la Iglesia; como aquella ideología hegemónica condicionó la vida de las clases populares y como estas, desde una posición de subalternidad, respondieron con estrategias diversas a estos condicionamientos.El marco geográfico de esta investigación es la ciudad de Lleida porque todos los testigos orales, así como la documentación escrita, han sido recogidos allí.A cambio, como se verá, a menudo se hacen referencias a la vida religiosa de los pueblas o de las partidas rurales que rodean la ciudad, puesto que la vida de los leridanos ha sido tradicionalmente caracterizada por una estrecha relación entre el casco urbano y el mundo rural. Además, hasta la mitad de este siglo no se puede decir que Lleida empezase a experimentar un crecimiento y un proceso de urbanización generalizado. Por lo tanto, las características del casco urbano no eran antes de esta fecha demasiada diferentes del resto y formaba con el territorio circundando uno conjunto bien integrado. No tenía sentido, pues, establecer unos topes geográficos rígidos cuándo el funcionamiento cotidiano de la ciudad y del mundo rural cercano implicaba - y implica - una constante dinámica de relaciones diversas.Con respecto a los topes temporales de esta investigación, el franquismo constituye su eje principal. De todo el periodoperíodo franquista pero, interesan especialmente los años en qué el régimen utilizó la ideología del Nacionalcatolicismo como fuente de legitimidad. Aun cuando esta ideología no desapareció nunca de forma oficial, es sobre todo hasta los años 60 que se utilizó tanto desde el Sido como desde la Iglesia. Por lo tanto, me centraré especialmente en el periodoperíodo que va desde el acabamiento de la guerra civil hasta las finales de los 60, cuándo la contestación política al régimen empezó a hacerse incluso desde medios eclesiásticos. Hay que advertir, pero, que temporalmente tampoco no se pueden dar unos topes rígidos puesto que la repercusión de aquella etapa llega hasta nuestros días y los esquemas mentales que subyacen aun en los discursos religiosos de buena parte de la población tienen sus raíces en una forma de vida más propia de los años 40 y 50 que de la Lleida actual. Las mentalidades cambian más lentamente que las estructuras políticas o económicas, por lo tanto no se pueden establecer topes temporales estrictos cuándo se estudian las ideas y actitudes de la vida cotidiana.