Uppsatsen syftar till att undersöka om en nära läsning av Moa Martinsons Kvinnor och äppelträd med fokus på de manliga karaktärerna förmår öppna texten för tolkning på något nytt sätt, huvudsakligen i ett självbiografiskt perspektiv. Även den omtvistade frågan om Kvinnor och äppelträds strukturella uppbyggnad behandlas i uppsatsen.       Skildringarna av männen - Förskinnsbonden, Gamlingen, Liter-Olle med sin hund och Videbonden – visar sig leda mot en undertext, som inte frilagts i tidigare analyser. Martinsons sorg efter sina två drunknade söner tränger oupphörligt fram. Hennes kamp för att komma undan sina minnen och gå vidare avspeglas i romanen. Den svåra och kvardröjande sorgen och andra traumatiska, undanträngda händelser från det första äktenskapet kan vara en anledning till att Martinson ständigt återkom till självbiografiska skildringar i sitt författarskap. Inte mindre än nio av hennes romaner är självbiografiska.      En jämförelse av hur mor Sofi och Sally i boken behandlar de män som kommer till deras innersta rum visar sig kasta ljus över diskussionen om romanens struktur - om denna är litterärt, medvetet uppbyggd eller om de ingående berättelserna är sammanfogade mindre planmässigt, mer fristående gentemot varandra. Den figura som Ebba Witt-Brattström ser som en bekräftelse på romanens stränga, medvetna uppbyggnad, att mor Sofi förebådar sin ättling Sallys öde genom sin moderlighet ställd mot Sallys revolutionära inställning, vänds i uppsatsens perspektiv till sin motsats. Mor Sofi och hennes väninna Fredrika vänder upproriskt upp och ner på hela världen då Förskinnsbonden vågar sig fram till badstugans dörr. I motsvarande situation kapitulerar Sally och gifter sig med inkräktaren, Videbonden. Innebörden är rimligen att Witt-Brattströms tolkning av figuran faller och därmed inte kan användas som argument för något planerat samband mellan det inledande kapitlet om Sofi och de senare berättelserna om Ellen och Sally.

「當代的教育有被多數人當成一項藝術來實踐嗎？我們的教育有美嗎？教育如何成人之美？我們又如何觀看教育之美？」本研究採用藝術家、教師與教育研究者三位一體的研究取徑a/r/tography（art-based forms of educational inquiry）並混合多元研究方法、跨領域理論交互辯證以及表達性藝術實踐行動，旨在試圖超越目前科學家、藝術家、心理分析學家與教育家各自觀看世界的方式。本研究戮力創新教育美學研究取徑，以跨領域對話回應研究提問。 本研究借喻近代攝影史上最重要的變革演化：新紀實（The New Documentary），將其預設並倡議為一種後現代背景下之教育美學的多元視野（長鏡頭），以做為「教育的生命（神經性）、生成（藝術性）、生態（靈性）」的觀看之道。研究者並創作一系列新紀實攝影作品，期以多元真相涵化單一紀實的缺陷，改以不完美的長鏡頭與檔案的中性特質，一方面認清教育紀實的虛妄無明，另一方面則從教育的限制裡生出另隻眼。 教育美學所揭示的實踐智慧，大多來自「人如何描述眼前的世界」，故本研究深入梳理近二十年的神經科學對於視覺腦（visual brain）與靈性冥想（meditation）活動的研究成果，探究藝術家的實踐歷程以及進行藝術評論文本分析，並依多年田野經驗重新設計了一系列合作式彩繪曼陀羅（Cooperative Mandala Coloring）表達性藝術活動，以求能更充份反映榮格學派（Jungian Psychology）之共時性（synchronicity）理論與推演新時代靈性生態觀點，最終援引本質直觀的現象學（phenomenology）進行詮釋。 本研究成果特別關注青少年處於神經美學、藝術實踐與靈性成長之間精神流變（spirit flux）歷程，建議首先提供真誠友善的安全空間（safe space）、引入神馳（flow）的靈性體驗、以藝術活動滿足個體化的表達性需求（expressed needs）、在人我關係中創造利他的美感經驗。新紀實視野下的後現代教育美學倡議「自我陶養」、「德美一致」與「三性一體」，教育必需讓人有力量、有光芒、有夢想，始能真正啟動教育最美的樣子。 / This study borrows ‘the New Documentary’, the most important evolution in the photography history, as a metaphor to presuppose and advocate ‘the Lens’ as a diverse vision of education aesthetics under its post-modern context. It is utilized as a way to perceive the life (Neurological), the formation (Artistic), and ecology (Spiritual) of education. In this study, a series of the New Documentary work has been created. Two decades’ research on visual brain and meditation in neuroscience has been reviewed. The researcher also inquired into the artists’ journey of praxis and criticized numerous art reviews. Moreover, a series of Cooperative Mandala Coloring work has been redesigned based on the researcher’s years of practical teaching experience. This Cooperative Mandala Coloring, an expressive artistic activity, is adopted in present study to reflect Jungian Psychology’s theory of synchronicity, deduce the spiritual and ecological perspectives of new age, and interpret the phenomenology. The results of the present study particularly focus on adolescents’ spirit flux in neuro-aesthetics, art praxis, and spiritual development. The researcher proposes friendly safe space and spiritual experience in flow. It is also suggested that young individual’s expressed needs be fulfilled through artistic activities and altruistic aesthetic experience be created through relationships with others.

[EN] In the first half of the 20th century, Mexico, India and Egypt, embarked in a process of cultural self-affirmation that will live its mark in their national architecture. These three countries are placed in regions with an architectural heritage for thousands of years that, unfortunately, they have been disrespected during the Western occupation. Far from a change taking place, the blind faith in Western culture made them embrace the international style that hardly could be accepted by the lack of technical adequacy and scarcity of economic resources. Against this background, three figures emerged that are the purpose for this study: Hassan Fathy, Juan O'Gorman y Balkrishna V. Doshi. These architects present parallel lives; located obstinately against the century of the specialization and committed to acting as a guard of the local traditions. These architects will try to achieve answers to the questions of architectural identity suitable to their new nations. An identity which modernity is based on the local tradition and the technology adapted to the level of development of their countries and appropriable for their beneficiaries. The study tries to demonstrate the degree of affinity of their discourses, despite the apparent distance of their homelands. We will focus on the strategies to confront those common problems that they found in the course of their works. These strategies will form a common catalogue of architecturally applicable solutions in developing countries who try to reach the benefits of globalization without giving up their cultural roots. / [ES] En la primera mitad del siglo XX, México, India y Egipto, se embarcaron en un proceso de autoafirmación cultural que tendrá su eco en la arquitectura nacional. Se trata de tres estados asentados en regiones con una herencia arquitectónica de miles de años que, lamentablemente, había sido denostada en una lucha de poder durante la ocupación occidental. Lejos de producirse un cambio, la fe ciega en occidente les hizo abrazar un estilo internacional que a duras penas podía ser aceptado por la falta de adecuación técnica y carestía de recursos económicos. Ante este panorama, surgieron las tres figuras que son objeto de estudio: Hassan Fathy, Juan O'Gorman y Balkrishna V. Doshi. Estos arquitectos presentan vidas paralelas; ubicadas tercamente a contracorriente en el siglo de la especialización y empeñadas en actuar como centinelas de las tradiciones locales. Los tres arquitectos tratarán de lograr respuestas a las cuestiones de identidad arquitectónica dentro de sus naciones embrionarias. Una identidad cuya modernidad se base en la tradición local y la tecnología apropiada al nivel de desarrollo de sus países natales y apropiable por sus beneficiarios. El estudio pretende demostrar el grado de afinidad de sus discursos, pese a la lejanía aparente de sus países de origen. Se incidirá sobre sus estrategias para afrontar aquellos problemas comunes que se encontraron en el ejercicio de su profesión. Estas estrategias configurarán un catálogo común de soluciones arquitectónicas aplicables en países en vías de desarrollo que pretendan alcanzar los beneficios de la globalización sin renunciar a sus orígenes. / [CA] En la primera meitat del segle XX, Mèxic, Índia i Egipte, es van embarcar en un procés d'autoafirmació cultural que tindrà el seu ressò en l'arquitectura nacional. Es tracta de tres estats assentats en regions amb una herència arquitectònica de milers d'anys que, lamentablement, havia estat injuriada en una lluita de poder durant l'ocupació occidental. Lluny de produir-se un canvi, la fe cega en occident els va fer abraçar un estil internacional que amb prou feines podia ser acceptat per la falta d'adequació tècnica i carestia de recursos econòmics. Davant aquest panorama, van sorgir les tres figures que són objecte d'estudi: Hassan Fathy, Juan O'Gorman i Balkrishna V. Doshi. Aquests arquitectes presenten vides paral·leles; situades tossudament a contracorrent al segle de l'especialització i obstinades a actuar com a sentinelles de les tradicions locals. Els tres arquitectes tractaran d'aconseguir respostes a les qüestions d'identitat arquitectònica dins de les seves nacions embrionàries. Una identitat moderna basada en la tradició local i la tecnologia apropiada al nivell de desenvolupament dels seus països natals i apropiable pels seus beneficiaris. L'estudi pretén demostrar el grau d'afinitat dels seus discursos, malgrat la llunyania aparent dels seus països d'origen. S'incidirà sobre les seves estratègies per afrontar aquells problemes comuns que es van trobar en l'exercici de la seva professió. Aquestes estratègies configuraran un catàleg comú de solucions arquitectòniques aplicables en països en vies de desenvolupament que pretenguin aconseguir els beneficis de la globalització sense renunciar als seus orígens. / Artola Dols, S. (2015). VIDAS PARALELAS: HASSAN FATHY, JUAN O'GORMAN Y BALKRISHNA DOSHI. Paralelismos y divergencias a través de sus obras y teorías sobre arquitectura en el contexto postcolonial [Tesis doctoral]. Universitat Politècnica de València. https://doi.org/10.4995/Thesis/10251/59435

[EN] This PhD in Fine Arts is the introduction to a Yantric Theory of Drawing as a result of researching plastic forms from the universal principles present in perceptive reality. Based on the yantra as an active element in the drawing of a integral mandalic vision, Drawing re-presents a vision of the world based on aesthetic distance, in which the sum and multiplication of all the parts is contemplated from one point of view, a naked eye. This perspective is transdimensional, whereby co-creative man is capable of making his own vision real, enjoying the aesthetic experience through the practice of Art. Art is the fifth element in which contact with Beauty takes place in a disinterested way. This thesis in its Form and Consciousness explores the fundaments of these aesthetic formulations through its most yogic roots in India. We will add a metaphor to such aesthetic formulations and explain them through the voice of the artist, in which the process of transmutation of the matter, the transformation of the Nature into Art takes place. The shilpi yogi is the inspiration and aspiration of the being which indwells the imagery artist who develops images of himself, the imprints of personal consciousness transcended through transpersonal art forms. Its being, its Presence, can be modulated through plasticity, from the purest abstraction to the finest figurative art. This thesis represents a plastic voyage to the very heart of India, in which an artist and a sadhu go hand in hand as a symbolic encounter between indosophy and the sublime plastic representative of the tragedy of duality, sunk in life under the weight of chiaroscuro. Light is the Great Symbolic Metaphor and the primordial object of the mystery of Science. The space of the heart is the fifth plastic element on which we base our Yantric Theory of Drawing. We use this to reintegrate the coherence of Art from all times and places, reinterpreting it from an optimistic historical standpoint. Drawing gives us the power to make this real (maya-magic), through the yantric vision. This thesis is the foundational preface to a way to make real the dream of the imagined, a function which Art, the original inoculant, has had throughout history. Such a possibility of form-function-power is endorsed by the most ancient foundations of civilization: the great symbolic potential which was crystalised in Man, the complex system of ancient times which doesn't respond to limits, but rather to constellations, the tantra, inspiration and aspiration of quantic meta-physics. / [ES] Esta tesis doctoral en Bellas Artes es la introducción de una Teoría Yántrica del Dibujo como resultado de una investigación de la forma plástica desde principios universales presentes en la realidad perceptiva. Basada en el yantra como elemento activo dibujístico de una visión mandálica integral, el Dibujo viene a re-presentar una visión del mundo basada en la distancia estética, en la que la suma y multiplicación de todas las partes es contemplada desde un punto de vista y un ojo genuino, transdimensional, en el que el hombre co-creativo es capaz de realizar su propia visión y disfrutar de la experiencia estética a través de la práctica del Arte. El Arte es el quinto elemento en el que el contacto con la Belleza de modo desinteresado tiene lugar. Esta tesis, como Forma y Consciencia explora los fundamentos de estas formulaciones estéticas, a través de sus raíces más yóguicas, en India. A tales formulaciones estéticas les añadimos una metáfora y las explicamos a través de la voz del artista, en el que se da el proceso de transmutación de la materia, la transformación de la Naturaleza en Arte. El silpi yogui es la inspiración y aspiración del ser que habita en el artista imaginero, quien desarrolla sus propias imágenes o la huella de la consciencia personal que se supera a sí misma a través de la plástica de lo trans-personal. Su ser, solo Presencia, se deja modular en el vehículo plástico desde la más pura abstracción a la más fina figuración. Esta tesis representa un viaje plástico al corazón de la India, en el que van de la mano una artista y un sadhu como encuentro simbólico de la indosofía y el sublime representante plástico de la tragedia de la dualidad, sumido en la vida y el peso del claroscuro. La Luz es la Gran Metáfora simbólica y el objeto de misterio primordial de la Ciencia. El espacio del corazón es el quinto elemento plástico en el que se basa nuestra Teoría Yántrica del Dibujo para reintegrar la coherencia del Arte de todos los tiempos y lugares, desde un punto de vista histórico optimista que está en nuestras manos hacer real (magia-maya), a través de la visión yántrica para el Arte, a que da pie el Dibujo. Esta tesis es el prolegómeno fundacional de una vía de hacer real el sueño de lo imaginado, como ha venido haciendo el Arte como inóculo original a lo largo de la Historia. Tal posibilidad de forma-función-poder está avalada por los más antiguos fundamentos de la civilización, el gran potencial simbólico que fue posible cristalizar en el Hombre, el sistema complejo de la antigüedad que no responde a límites, sino a constelaciones, el tantra, inspiración y aspiración de la meta-física cuántica. CLARA M. SEVILLA SEGUÍ / [CA] Aquesta tesi doctoral en Belles Arts és la introducció d'una Teoria Iàntrica del Dibuix com a resultat d'una investigació de la forma plàstica des de principis universals presents en la realitat perceptiva. Basada en el iantra com a element actiu del dibuix d'una visió integral del mandala, el Dibuix vindria a re-presentar una visió del món basada en la distància estètica, en què la suma i multiplicació de totes les parts és contemplada des d'un punt de vista i un ull genuí, "transdimensional", en què l'home co-creatiu és capaç de realitzar la pròpia visió i gaudir de l'experiència estètica a través de la pràctica de l'Art. L'Art és el cinquè element en què el contacte amb la Bellesa hi té lloc de forma desinteressada. Aquesta tesi, en tant que Forma i Consciència, explora els fonaments d'aquestes formulacions estètiques mitjançant unes arrels basades en sistema del ioga, pel que fa a l'Índia. A aitals formulacions estètiques els afegim una metàfora, i les expliquem per mitjà de la veu de l'artista, l'individu en qui es produeix el procés de transmutació de la matèria, la transformació de la Natura en Art. El silpi iogui és la inspiració i aspiració de l'ésser que habita en l'artista imaginer, qui desenvolupa les seves pròpies imatges o l'empremta de la consciència personal que se supera a si mateixa a través de la pràctica d'allò trans-personal. El seu ésser, tan sols Presència, es deixa modular en el vehicle plàstic des de la més pura abstracció fins a la figuració més fina. Aquesta tesi representa un viatge plàstic al cor de l'Índia, en què una artista i un sadhu, plegats, conflueixen de manera simbòlica en la indosofia i el sublim representant plàstic de la tragèdia de la dualitat, immers en la vida i el pes del clarobscur. La Llum és la Gran Metàfora simbòlica i l'objecte primordial de la ciència. L'espai del cor és el cinquè element plàstic en què es basa la nostra Teoria Iàntrica del Dibuix, el propòsit del qual consisteix a reintegrar la coherència de l'Art de tots els temps i llocs, des d'un punt de vista històric i optimista, que tenim a les nostres mans convertir en real (màgia-maia) a través de la visió iàntrica per a l'Art, a què dóna peu el Dibuix. Aquesta tesi és el prolegomen fundacional d'una via per tal de materialitzar el somni respecte d'allò imaginat, com ha vingut fent l'Art com a inòcul originari al llarg de la Història. Aquesta possibilitat de forma-funció-poder és avalada pels més antics fonaments de la civilització, el gran potencial simbòlic que fou possible cristal·litzar en la figura de l'Home, el sistema complex de l'antiguitat que no respon a límits, sinó a constel·lacions, el tantra: inspiració i aspiració de la meta-física quàntica. / Sevilla Seguí, CM. (2016). Forma y Consciencia: Fundamentos para una Teoría Yántrica del Dibujo [Tesis doctoral]. Universitat Politècnica de València. https://doi.org/10.4995/Thesis/10251/63259