No description available.

Aquesta tesi analitza l'aplicació de les polítiques actives d'ocupació en l'esfera local amb l'objectiu de detectar els seus principals condicionants i lògiques de funcionament. Com a punt de partida de la recerca, es consideren quatre elements clau que es desenvolupen en el marc teòric: · l'exclusió laboral com a dimensió d'una realitat més àmplia d'exclusió social, que es concreta en la manca d'una ocupació i en les situacions de precarietat laboral;· la filosofia de l'activació com a component central de les respostes públiques a les situacions d'atur i que s'emmarca en el procés de reestructuració de l'Estat del Benestar; · l'orientació a l'ocupabilitat i les estratègies workfare com a marc ideològic dominant de les polítiques actives d'ocupació; · la territorialització de les polítiques i el major protagonisme de les institucions locals, intensificant la cooperació entre nivells de govern i actors del territori.La creació de models i categories de polítiques actives d'ocupació es contrasten per mitjà de la recerca empírica. Des d'una perspectiva analítica, la recerca de tipus qualitatiu es focalitza en una mostra de municipis de Catalunya, aprofundint en un cas d'estudi. La discussió aborda fins a quin punt els governs locals han estat capaços de generar politiques innovadores i espais d'autonomia en el disseny i implementació de les polítiques actives, i fins a quin punt aquestes polítiques han reproduït o no les models predominants en el discurs i en altres esferes de govern. Per aquest motiu, la tesi incorpora una aproximació multinivell a les polítiques d'ocupació, explorant les aportacions dels quatre àmbits territorials de decisió política: l'europeu, l'estatal, l'autonòmic i el local.Paraules clau: polítiques actives d'ocupació, exclusió laboral, ocupabilitat, Estats del Benestar, governance local. / This thesis analyses the performance of active employment policies at the local level, with the aim of identifying both the factors that condition such performance and their modes of functioning. The research is based on four key propositions that are subsequently developed in the theoretical framework:· exclusion from the labour market forms part of a broader reality and is manifested by lack of employment and by casual employment;· the active nature of employment policies has become a central component of policy responses to unemployment and should be considered as part of a wider restructuring of the welfare state;· the shift to employability and workfare strategies form part of a hegemonic ideological framework in which active employment policies are developed;· policies have been territorialised and local actors have become more significant, which has intensified co-operation between different levels of government and actors on the ground.The creation of models and categories of active employment policies are tested against empirical findings. From an analytical perspective, the qualitative research focuses on a sample of municipalities in Catalonia, with particular attention paid to one case study. The thesis discuses the extent to which local authorities have been capable of producing innovative policies and creating their own spaces for the design and implementation of active employment policies, and the extent to which such policies have reproduced models that are predominant in the discourse and practice of other levels of government. Consequently, the thesis uses a multilevel approach to the study of employment policies, and explores the contributions of different territorial levels of government, namely the EU, the state, the regional and the local levels.Key words: active employment policies, labour market exclusion, employability, Welfare States, local governance.

L'objectiu principal de la recerca aquí presentada és analitzar les polítiquesde regeneració urbana desenvolupades en el marc de la Unió Europea. Aquestaanàlisi ha implicat un estudi paral·lel a dues escales . En primer lloc, s'ha realitzatuna aproximació a escala europea, per tal d'identificar quin és el rol de lesqüestions urbanes en l'agenda política comunitària, centrant l'atenció en elsprogrames destinats a la regeneració d'àrees urbanes amb dificultats. I, en segonlloc, s'ha realitzat una lectura a escala local, per tal d'interpretar quin ha estatl'impacte d'aquests programes en les diferents realitats urbanes sobre les que haactuat.La primera aproximació, l'anàlisi de la implicació de la UE en les qüestionsurbanes i, concretament, en la implementació de programes de regeneració urbana,s'ha desenvolupat a partir d'una lectura històrica. Aquesta ha estat dirigida aidentificar la dimensió urbana de les polítiques territorials de la UE a partir delperíode de programació dels Fons Estructurals 1989-1993. S'ha incorporat, a més,una lectura evolutiva, interpretant els canvis i avanços assolits, fins arribar al'actual període 2007-2013. Aquestes qüestions s'han estudiat i emmarcat dins d'uncontext més ampli que, d'altra banda, resulta clau per interpretar tot el procés: laterritorialització de les polítiques comunitàries; és a dir, el creixent protagonisme dela cohesió i reequilibri territorial com a objectiu estratègic de la UE.L'estudi de les polítiques i els instruments implementats en el marc de la UEen matèria de regeneració urbana s'ha centrat especialment en l'acció de laIniciativa Comunitària URBAN. Ja que es tracta del primer, i únic, programacomunitari destinat de forma exclusiva a aquesta comesa. Per tant, un objectiu claude la recerca ha estat identificar quin ha estat l'impacte generat per la Iniciativa,així com la seva participació en un procés més ampli: l'increment de la sensibilitaturbana de les polítiques comunitàries.La interpretació de l'impacte derivat de la implementació de la IC URBAN haimplicat la realització de treball de camp i entrevistes a alguns dels agentsimplicats, per tal de verificar la dimensió de les actuacions i la seva repercussiómaterial. Però, a més això, en aquesta recerca s'ha pretès atorgar una atencióespecial als valors qualitatius de la Iniciativa. Aquests són, en primer terme, ladefinició d'una metodologia de treball específica, caracteritzada per l'enfocamentintegrat de les estratègies de regeneració urbana, la participació dels agents localsen la definició i implementació de les actuacions desenvolupades, la cooperació icorresponsabilització de tots els nivells de l'administració implicats, el foment de lespràctiques innovadores i la creació de xarxes d'intercanvi de coneixement. A més,la IC URBAN ha estat un interessant banc de proves i perfeccionament detècniques, amb el valor afegit de la participació de quinze Estats Membres ambdiferents tradicions i models en matèria de regeneració urbana.Per tal d'aprofundir en l'anàlisi de l'impacte de la IC URBAN, s'hanseleccionat tretze casos d'estudi de quatre Estats Membres -Espanya, França, Itàliai el Regne Unit-. Desprès de la necessària aproximació individualitzada a cada cas,s'ha realitzat una lectura transversal, comparativa, de tots ells per tal de contrastari verificar el funcionament de les variables que anteriorment s'han definit com lesclaus de la IC URBAN.Les conclusions de la tesi es fonamenten en l'anàlisi de l'impacte de la ICURBAN i de la seva contribució a dinàmiques com l'aprofundiment de l'europeïtzacióde les ciutats, l'ascens de les qüestions urbanes en l'agenda política comunitària, ladifusió de nous models i pràctiques de regeneració urbana que són assumides peralguns Estats Membres, així com la seva participació en el procés inacabat deconstrucció d'una autèntica política urbana comunitària. / El objetivo principal de la investigación aquí presentada es analizar laspolíticas de regeneración urbana implementadas en el marco de la Unión Europea.Este análisis ha comportado un estudio en paralelo a dos niveles. En primer lugar,se ha realizado una aproximación a escala europea, para identificar cual es el rol deles cuestiones urbanas en la agenda política comunitaria, centrando la atención enlos programas dedicados a la regeneración de áreas urbanas con dificultades. Y, ensegundo lugar, se ha realizado una lectura a escala local, para identificar el impactode estos programas en las diferentes realidades urbanas en las que han actuado.El análisis de la implicación de la UE en les cuestiones urbanas y,concretamente, en la implementación de programas de regeneración urbana, se hadesarrollado a partir de una lectura histórica. Este análisis ha estado dirigido aidentificar la dimensión urbana de las políticas territoriales de la UE a partir delperiodo de programación de los Fondos Estructurales 1989-1993. Se haincorporado una lectura evolutiva, interpretando los cambios y avances alcanzadoshasta el comienzo del actual periodo 2007-2013. La dimensión urbana de laspolíticas comunitarias ha sido estudiada y enmarcada, además, dentro de uncontexto más amplio, que resulta clave para interpretar todo el proceso: laterritorialización de las políticas comunitarias, es decir, el creciente protagonismode la cohesión y el reequilibrio territorial como objetivo estratégico de la UE.El estudio de las políticas de la UE en materia de regeneración urbana se hacentrado especialmente en la acción de la Iniciativa Comunitaria URBAN. Éste es elprimer, y único, programa comunitario dedicado de forma exclusiva a esta cuestión.Por ello, un objetivo clave para la investigación ha sido identificar cual ha sido elimpacto generado por este programa, tanto a escala local -en las diferentesrealidades urbanas sobre les que ha actuado-, como a escala comunitaria -teniendoen cuenta su participación en un proceso más amplio, el incremento de lasensibilidad urbana de les políticas comunitarias-.La interpretación del impacto derivado de la implementación de la IC URBANha comportado la realización de trabajo de campo y entrevistas a algunos de losagentes implicados para verificar la repercusión material y la dimensión de susactuaciones. Pero, además de ello, en esta investigación se ha otorgado unaatención especial a los valores cualitativos de la Iniciativa. Éstos son, en primerlugar, la definición de una metodología de trabajo específica, caracterizada por elenfoque integrado de las estrategias de regeneración urbana, la participación de losagentes locales en la definición e implementación de las actuaciones desarrolladas,la cooperación y corresponsabilización de todos los niveles de la administraciónimplicados, el fomento de las prácticas innovadoras y la creación de redes deintercambio de conocimiento. Y, en segundo lugar, URBAN ha sido un interesantebanco de pruebas y perfeccionamiento de técnicas, con el valor añadido de laparticipación de quince Estados Miembros con diferentes tradiciones y modelos enmateria de regeneración urbana.Para profundizar en el análisis del impacto de la IC URBAN, se hanseleccionado trece casos de estudio de cuatro Estados Miembros -España, Francia,Italia y el Reino Unido-. Después de la necesaria aproximación individualizada acada caso, se ha realizado una lectura transversal, comparativa, de todos ellos paraasí contrastar y verificar el funcionamiento de las variables que anteriormente hansido definidas como las claves de la IC URBAN.Las conclusiones de la tesis se fundamentan en el análisis del impacto de laIC URBAN y de su contribución a cuestiones como la consolidación de laeuropeización de las ciudades, el ascenso de las cuestiones urbanas en la agendapolítica comunitaria, la difusión de nuevos modelos y prácticas de regeneraciónurbana que son asumidas por algunos Estados Miembros, así como su participaciónen el proceso inacabado de construcción de una auténtica política urbanacomunitaria. / The main objective of this research was to analyse the urban regenerationpolicies undertaken within the framework of the European Union. This analysisinvolved parallel studies on two different scales. Firstly, we examined the Europeanscale in order to establish the significance of urban development issues within thepolitical agenda of the EU, focusing our attention on programmes aimed atregenerating deprived urban areas. We then investigated the local scale in anattempt to interpret the impact of these programmes upon the different urbanrealities to which they were applied.The first approach, which examined the role of the EU in urban questionsand -more specifically- in the implementation of urban regeneration programmes,was based on a historical analysis. We focused our attention on trying to identifythe urban dimension of the territorial policies of the EU, initiating our analysis in the1989-1993 period of the European Structural Funds. We also incorporated ananalysis of the evolution of this process, interpreting the changes and advancesachieved up to the present moment (2007-2013). These questions were studiedand framed within a wider context that is key to interpreting the whole process: theterritorialisation of EU policies; or -in other words- the increasing role of territorialcohesion and rebalancing as a strategic objective of the European Union.Studying the policies and instruments implemented within the framework ofthe EU with regard to urban regeneration particularly focused on the work of theURBAN Community Initiative: the first, and to date only, EU programme exclusivelydedicated to this task. One key objective of this research was therefore to identifythe impact that the Initiative has had and establish its role within a wider process:the increasing of urban dimension of the EU policies.The task of interpreting the impact of implementing URBAN CI impliedcarrying out field work and interviewing some of the agents involved in the processin order to verify the dimension of the work done and its material repercussions. Inthis research, we also sought to afford special attention to the qualitative valuesinherent to the Initiative. The most important of these are: establishing a specificworking methodology characterised by an integrated approach of urbanregeneration; encouraging local agents to participate in the definition andimplementation of the actions undertaken; cooperating and sharing responsibility atall of the levels of public administration involved; promoting innovative practices;and creating networks through which to share knowledge. URBAN CI has alsoserved as an interesting vehicle for testing and perfecting techniques and offers theadditional advantage that it involves the participation of fifteen EU member stateswith different traditions and models in urban regeneration.In order to make a more in-depth analysis of the impact of URBAN CI, weselected thirteen case studies from four EU Member States: Spain, France, Italyand The United Kingdom. After an initial individualised approximation to each case,we made a transversal, comparative, reading of all the cases in order to contrastand verify how the chosen variables, which had previously been identified as key toURBAN CI process, worked in each setting.The conclusions from the thesis are based on an analysis of the impact ofURBAN CI and its contribution to the dynamics of such processes as: promoting theEuropeanisation of cities; the increasing importance of urban questions in thepolitical agenda of the EU; the diffusion of new models and practices for urbanregeneration that have been adopted by some Member States; and its participationin the unfinished process of constructing an authentic EU urban policy.

Les dones s'han incorporat massivament al mercat de treball arreu d'Europa i des de la dècada dels seixanta les taxes d'activitat femenines no han deixat d'augmentar. No obstant això, aquesta incorporació al mercat de treball ha estat limitada a uns determinats àmbits i s'ha vist reflectida en una presència força escassa en el camp de la direcció i en la propietat d'empreses.Els poders locals, con unes de les institucions públiques més properes als ciutadans, no han romàs allunyats d'aquesta qüestió i en els últims anys han començat a implementar polítiques de promoció de la dona emprenedora i de les empreses creades per dones.La tesi té com objectiu analitzar el fet d'emprendre en femení des de la perspectiva de l'evolució de les polítiques econòmiques locals a Catalunya. Les dues principals qüestions que es volen respondre són a)Com i quan s'han introduït les polítiques dirigides a emprenedores en les polítiques econòmiques locals i b) si es verifiquen les principals formulacions en el pla teòric sobre female entrepreneurship en el pla de les pràctiques en l'àmbit de les polítiques locals a Catalunya.El treball de camp s'ha basat en l'univers de municipis que entre 1993 i 2002 han dut a terme programes o projectes locals dirigits exclusivament a emprenedores. Les polítiques per a emprenedores es realitzen en àrees amb una experiència de més de 10 anys en polítiques econòmiques locals i en general s'han inserit en la tercera etapa, és a dir, de desenvolupament econòmic local. No obstant aquesta inserció ha estat complementària i discontínua. Tanmateix, s'observa una tendència cap a la consolidació i la voluntat d'actuar en aquest sentit en el futur més immediat. 2) Les polítiques dirigides a dones emprenedores a Catalunya responen parcialment al què des de la teoria s'ha afirmat. Per una banda, els plantejaments o arguments per actuar (adaptació a col·lectius, contribuir en el mercat de treball i en l'economia, promoure la igualtat d'oportunitats) són els mateixos que s'ha establert en la formulació teòrica.I potser encara més important, els plantejaments que han fet sorgir aquest tipus de polítiques i arran de la recerca realitzada, encara avui són vigents i tenen raó de ser a Catalunya. Ara bé, on es presenten més divergències és a l'hora del disseny i la implementació. De fet resolen parcialment els obstacles que tenen com emprenedores. Els resultats ens mostren les poques activitats dirigides a resoldre la qüestió del finançament, molt poques activitats de sensibilització i de conciliació i en general, la poca adaptació dels continguts al fet que són emprenedores. Els requisits per participar i la no selecció de les participants contribueixen a trobar-nos en molts casos amb perfils en què l'opció d'emprendre potser no sigui la millor per elles. De totes maneres, s'ha de ressaltar que tot i les mancances, els programes i projectes satisfan moltes de les necessitats més personals de les emprenedores (confiança en elles mateixes, autoestima, optimisme, etc.) fet que no havia estat contemplat en la formulació teòrica.

Aquesta tesi és una aproximació als estudis d’impacte polític dels moviments socials. Es parteix de la base d’una doble evolució paral·lela en els escenaris de govern i en les formes que prenen els moviments socials com a principals actors de l’acció col·lectiva en les actuals democràcies occidentals. Durant la dècada dels noranta es produeixen un seguit de canvis socials i polítics en les societats post-industrials i de la informació (Castells, 1998) que ens situen en nous paradigmes per l’anàlisi de les polítiques públiques i de l’acció col.lectiva. Per una banda, la crisi dels models tradicionals de govern, situa les polítiques públiques en escenaris de governança o govern en xarxa (Mayntz, 1993), i, per l’altra, sorgeix una nova generació emergent de moviments socials i noves formes d’interacció entre el poder polític i l’acció col·lectiva. Aquestes novetats ens emplacen a una reelaboració dels instruments analítics i conceptuals que històricament s’han produït tant des de la teoria de polítiques públiques com des de la teoria de moviments socials, per tal d’explicar a través de quins mecanismes, podem parlar d’una inserció efectiva de l’acció col.lectiva en les polítiques públiques als inicis del s. XXI. Dit d’una altra manera, les grans transformacions estructurals en què es troben immersos avui els països capitalistes avançats -en plena transició del model industrial cap a societats de la informació i el coneixement- exerceixen forts impactes de canvi sobre tres aspectes claus i interrelacionats de la realitat política. En primer lloc, les agendes públiques i de govern s’amplien cap a temàtiques radicalment noves (com la temàtica de Joventut). D’altra banda, les formes de l’acció col·lectiva crítica van estructurant xarxes d’acció més enllà de les formes partidistes i movimentistes clàssiques. I, finalment, els espais d’interacció entre actors públics i socials van explorant noves maneres de regular i gestionar els conflictes col·lectius. El repte d’analitzar i interpretar aquests impactes ha forçat un procés d’innovació teòrica i conceptual de gran abast que afetca, com a mínim, a tres aspectes cabdals. Per començar, la teoria de moviments socials revisa els seus instruments per tal d’analitzar els moviments novíssims i les emergents xarxes d’acció col·lectiva crítica. A continuació, la teoria de polítiques públiques entra de ple en el nou escenari de la governança com a marc referencial superador de l’anterior escenari de govern tradicional. Per acabar, la teoria de la democràcia, reelabora els seus supòsits a la llum dels nous instruments d’innovació democràtica-participativa. Per tal d’abordar aquests fenòmens, s’ha realitzat un estudi empíric de l’impacte del moviment per l’okupació en les polítiques públiques a dos territoris de l’Estat espanyol, Catalunya i Madrid, durant 25 anys, els que van de 1984 fins 2009. Efectivament, l’okupació ha estat un fenomen freqüentment desconegut, incomprès i reprimit, tot i que si donem un cop d’ull a les fonts teòriques i metodològiques que s’adopten habitualment per analitzar els moviments socials, veurem que son perfectament aplicables al moviment per l’okupació. Per tal d’estudiar la incidència del moviment, partirem d’una anàlisi històrica i comparativa, que avaluarà en paral·lel les evolucions del propi moviment i les de les polítiques públiques. L’estratègia metodològica i les tècniques utilitzades per desenvolupar l’estudi han estat predominantment qualitatives. D’altra banda, s’han utilitzat algunes dades quantitatives, sobretot per a dur a terme l’anàlisi de premsa sobre el moviment per l’okupació. La tècnica base de l’estudi ha estat l’entrevista semiestructurada i en profunditat a vint activistes del moviment per l’okupació, tot i que també s’han realitzat entrevistes a tècnics i polítics municipals i autonòmics, així com a membres del teixit associatiu. Per a seleccionar la mostra de les entrevistes, s’ha realitzat prèviament observació participant, la qual cosa ha portat també a explorar metodologíes com la investigació acció participativa o la recerca activista. Finalment i a la llum del marc teòric, s’ha portat a terme una variant de l’anàlisi del discurs per tal de treballar el material recopilat en les entrevistes. La tesi s’estructura en tres parts. La primera, que consta de tres capítols, desenvolupa i readapta eines teòriques i analítiques tant des de la perspectiva de l’anàlisi de polítiques públiques com des de la teoria de moviments socials. El primer capítol revisa les teories de moviments socials, cercant elements per a l’estudi del seu impacte. El segon es centrarà en les aportacions que provenen del camp de l’anàlisi de polítiques públiques i que expliquen el canvi dels escenaris de govern tradicional als de governança, avançant les implicacions que això té per a l’acció col·lectiva i els moviments socials. Es parteix des d’una perspectiva crítica amb un context de globalització neoliberal i de retirada dels Estats del Benestar. La segona part de la tesi és el resultat d’un treball empíric sobre l’evolució del moviment per l’okupació, i dels seus impactes polítics a Catalunya i Madrid en els darrers 25 anys, S’estructura, com la primera, en tres capitols. El primer (capítol 4) actua de marc socio-històric, mentre que els altres dos, fan referència a amdòs casos d’estudi: el cinqué està dedicat al cas de Catalunya i el sisé al de Madrid. Catalunya i Madrid esdevenen dos casos ideals per a comparar ja que presenten una sèrie de característiques similars, però són també prou diferents i ens donen diversitat en les configuracions de les variables explicatives del nostre model analític. Així, tant Madrid com Catalunya tenen una metròpoli dominant i comparteixen el fet de ser els territoris amb més espais urbans abandonats i amb uns preus més alts de l’habitatge. Ambdós són també espais de forta tradició de mobilització social i prou densos per a trobar massa crítica en l’expressió de qualsevol contradicció política. Amb la tercera part es cobreixen dos objectius. En primer lloc, el capítol 7 explicita les principals conclusions a les que ha arribat aquesta tesi a nivell teòric, conceptual i epistemològic. Finalment, en el capítol 8 es contrasten els dos estudis empírics amb una anàlisi comparativa dels principals resultats. Així mateix, es desenvolupen unes conclusions generals sobre l’impacte del moviment per l’okupació en les polítiques públiques a l’Estat espanyol. En definitva, amb aquesta tesi doctoral es pretén generar un espai de reflexió teòrica i de recerca empírica que connecti els elements de canvi en les teories de moviments socials i de l’anàlisi de les polítiques públiques, i aprofundeixi a través d’un cas concret. L’objectiu d’aquesta tesi és, doncs, analitzar els espais d’acció col·lectiva crítica més innovadors, com és el cas del moviment okupa i la seva xarxa, des de l’angle de la seva incidència en els nous camps de la política pública, (en aquest cas, i sobretot, els de Joventut i Habitatge) , per mitjà de processos d’interacció que entren de ple en les noves concepcions d’una governança radicalment democràtica. Aquesta tesi posa fi a una llarga trajectòria doctoral que començà amb la tesina sobre el moviment per l’okupació a Catalunya, l’any 2001. Ara bé, no es tracta d’un punt i final, ja que en el decurs de la tesi s’ha acumulat prou material i interès per seguir cap a diverses fites en un futur post-doctoral. Per exemple, resta per fer un estudi comparatiu dels impactes de l’okupació en les polítiques públiques a Catalunya i a l’Estat espanyol, amb els que es produeixen a Holanda, Suïssa, Alemanya, Gran Bretanya o Itàlia. / Esta tesis es una aproximación a los estudios de impacto político de los movimientos sociales. Se parte de la base de una doble evolución paralela en los escenarios de gobierno y en las formas que toman los movimientos sociales como principales actores de la acción colectiva en las actuales democracias occidentales. Durante la década de los noventa se producen una serie de cambios sociales y políticos en las sociedades post-industriales y de la información (Castells, 1998) que nos sitúan en nuevos paradigmas para el análisis de las políticas públicas y de la acción colectiva. Por un lado, la crisis de los modelos tradicionales de gobierno, sitúa las políticas públicas en escenarios de gobernanza o gobierno en red (Mayntz, 1993), y, por la otra, surge una nueva generación emergente de movimientos sociales y nuevas formas de interacción entre el poder político y la acción colectiva. Estas novedades nos emplazan a una reelaboración de los instrumentos analíticos y conceptuales que históricamente se han producido tanto desde la teoría de políticas públicas como desde la teoría de movimientos sociales, para explicar a través de qué mecanismos, podemos hablar de una inserción efectiva de la acción colectiva en las políticas públicas en los inicios del s. XXI. Dicho de otra manera, las grandes transformaciones estructurales en qué se encuentran inmersos hoy los países capitalistas avanzados -en plena transición del modelo industrial hacia sociedades de la información y el conocimiento- ejercen fuertes impactos de cambio sobre tres aspectos claves e interrelacionados de la realidad política. En primer lugar, las agendas públicas y de gobierno se amplían hacia temáticas radicalmente nuevas (como la temática de Juventud). Por otro lado las formas de acción colectiva crítica van estructurando redes de acción más allá de las formas partidistas y movimentistas clásicas. Y, finalmente, los espacios de interacción entre actores públicos y sociales van explorando nuevas maneras de regular y gestionar los conflictos colectivos. El reto de analizar e interpretar estos impactos ha forzado un proceso de innovación teórica y conceptual de gran alcance que afecta, como mínimo, a tres aspectos capitales. Para empezar, la teoría de movimientos sociales revisa sus instrumentos con el objetivo de analizar los novísimos movimientos y las emergentes redes de acción colectiva crítica. A continuación, la teoría de políticas públicas entra de lleno en el nuevo escenario de la gobernanza como marco referencial superador del anterior escenario de gobierno tradicional. Finalmente, la teoría de la democracia, reelabora sus supuestos a la luz de los nuevos instrumentos de innovación democrático-participativa. Para abordar estos fenómenos, se ha realizado un estudia empírico del impacto del movimiento okupa en las políticas públicas en dos territorios del Estado español, Cataluña i Madrid, durante 25 años, los que van de 1984 a 2009. Efectivamente, La okupación ha sido un fenómeno frecuentemente desconocido, incomprendido y reprimido, a pesar de que si revisamos las fuentes teóricas y metodológicas que se adoptan habitualmente para analizar los movimientos sociales, veremos que son perfectamente aplicables al movimiento por la okupación. Para estudiar la incidencia del movimiento, partiremos de un análisis histórico y comparativo, que evaluará en paralelo las evoluciones del propio movimiento y las de las políticas públicas. La estrategia metodológica y las técnicas utilizadas por desarrollar el estudio han sido predominantemente cualitativas. De todas formas, se han utilizado algunos datos cuantitativos, sobre todo para llevar a cabo el análisis de prensa sobre el movimiento por la okupación. La técnica base del estudio ha sido la entrevista semiestructurada y en profundidad a veinte activistas del movimiento por la okupación, aunque también se han realizado entrevistas a técnicos y políticos municipales y autonómicos, así como a miembros del tejido asociativo. Para seleccionar la muestra de las entrevistas, se ha realizado previamente observación participante. Finalmente y a la luz del marco teórico, se ha llevado a cabo una variante del análisis del discurso con el objeto de trabajar el material recopilado en las entrevistas. La tesis se estructura en tres partes. La primera, que consta de tres capítulos, desarrolla y readapta herramientas teóricas y analíticas tanto desde la perspectiva del análisis de políticas públicas como desde la teoría de movimientos sociales. El primer capítulo revisa las teorías de movimientos sociales, buscando elementos para el estudio de su impacto. El segundo se centra en las aportaciones que provienen del campo del análisis de políticas públicas y que explican el paso de los escenarios de gobierno tradicional a los de gobernanza, adelantando las implicaciones que esto tiene para la acción colectiva y los movimientos sociales. Todo ello se realiza desde una perspectiva crítica, añadiendo el contexto de la globalización neoliberal y de retirada de los Estados del Bienestar a todo este marco. La segunda parte de la tesis es el resultado del trabajo empírico sobre la evolución del movimiento por la okupación, y de sus impactos políticos en Catalunya y Madrid en los últimos 25 años. Se estructura, como la primera, en tres capítulos. El primero (capítulo 4 de la tesis) actúa de marco socio-histórico, mientras que los otros dos, hacen referencia a ambos casos de estudio: el quinto está dedicado al caso de Cataluña y el sexto al de Madrid. Cataluña y Madrid son dos casos ideales para comparar puesto que presentan una serie de características similares, pero son también lo suficiente diferentes y nos dan diversidad en las configuraciones de las variables explicativas de nuestro modelo analítico. Así, tanto Madrid como Cataluña tienen una metrópoli dominante y comparten el hecho de ser los territorios con más espacios urbanos abandonados y con unos precios más altos de la vivienda. Ambos son también espacios de fuerte tradición de movilización social y lo suficientemente densos para encontrar masa crítica en la expresión de cualquier contradicción política. Con la tercera parte se cubren dos objetivos. En primer lugar, el capítulo 7 sirve para explicitar las principales conclusiones a las que ha llegado esta tesis a nivel teórico, conceptual y epistemológico. Finalmente, en el capítulo 8 se contrastan los dos estudios empíricos con un análisis comparativo de los principales resultados. Asimismo, se desarrollan unas conclusiones generales sobre el impacto del movimiento por la okupación en las políticas públicas en el Estado español. En definitiva, con esta tesis doctoral se pretende generar un espacio de reflexión teórica y de investigación empírica que conecte los elementos de cambio en las teorías de movimientos sociales y los de análisis de las políticas públicas, y profundice a través de un caso concreto. El objetivo de esta tesis es, pues, analizar los espacios de acción colectiva crítica más innovadores, como es el caso del movimiento okupa y su red, desde el ángulo de su incidencia en los nuevos campos de la política pública, (en este caso, y sobre todo, los de Juventud y Vivienda), por la vía de procesos de interacción que entran de lleno en las nuevas concepciones de una gobernanza radicalmente democrática. Esta tesis pone fin a una larga trayectoria doctoral que empezó con la tesina sobre el movimiento por la okupación en Cataluña, el año 2001. Ahora bien, no se trata de un punto y final, puesto que en el decurso de la tesis se ha acumulado el suficiente material e interés para seguir hacia varios hitos en un futuro post-doctoral. Por ejemplo, cabria hacer un estudio comparativo de los impactos de la okupación en las políticas públicas en Cataluña y en Estado español, con los que se producen en Holanda, Suiza, Alemania, Gran Bretaña o Italia. / This dissertation is an approach to the study of the social movements’ public policies impacts. The starting point is a double and parallel evolution in government scenarios as well as in ways social movements take as main actors of collective action in Western current democracies. During nineties decade several social and political changes are produced in post-industrial and information societies (Castells, 1998). These changes drive us to new paradigms for public policies and collective action analysis. On one hand, traditional government models crisis situates public policies in governance–or network government–scenarios (Mayntz, 1993). On the other hand, a new generation of social movements as well as new ways of interaction between politics and collective action appear. These new processes engages us to the (re)elaboration of analytic and conceptual instruments, which have been historically produced both from the public policies theory and from the social movements theory. So we could explain through which kind of mechanisms we can talk about an effective insertion of collective action in policy networks in the beginning of XXI century. In other words, great structural transformations of advanced capitalistic countries–in the transition of the industrial model to the informational and knowledge societies– exercise strong changing impacts on three interrelated aspects of the political reality. On the first place, public and government agendas move to subjects that are really new (e.g. youth subject). On a second place, collective critical actions are structuring action networks beyond parties and classical movements. And finally interaction spaces between public and social actors are exploring new ways to regulate and negotiate collective conflicts. The challenge of analyzing and interpreting these impacts needs to look for a theoretical and conceptual innovation, which touches at least three capital aspects. First, social movements theory revises its instruments to reach out the new movements and the emergent networks of critical collective action. Second, public policies theory enters totally in a new scenario of governance as a frame reference that goes way beyond the traditional government. And finally democracy theory (re)elaborates its concepts through new instruments of participatory democracy. To analyze these issues, an empirical study about the impact of squatting movement in public policies has been done in tow places of Spain–Catalonia and Madrid. The analysis has focused on the last 25 years–from 1984 to 2009. In fact, squatting has been frequently an unknown and repressed issue, even though if we analyze theoretical and methodological references–used now a days to study social movements–we’ll see they are perfectly applicable to the squatting movement. In order to study the incidence of squatting movement we start from a historical and comparative analysis which will evaluate at the same time both the evolutions of the movement itself and the public policies evolutions. Methodological strategy and techniques used to develop this study have been mainly qualitative. Any way, some quantitative data have been used–specially to do the newspaper analysis based on squatting movement. The study basic technique has been the semi-structural and deep interview to twenty activists from squatting movement–even though some interviews to politicians and technicians from the councils as well as to social network members have also been performed. To select the interviews sample a previously participant observation has been done. Finally and according to the theoretical frame, a variation of discourse analysis has been applied in order to work with the gathered material. The dissertation is structured in three parts. The first one–equivalent to three chapters–develop and (re)adapt analytical and theoretical tools–both from the public policies analysis and social movements theory. The first chapter revises social movement’s theories searching for elements to study their impact. The second chapter is centered on contributions that come from the public policies analysis field which explain the shift from the traditional government scenarios towards governance ones. All this is studied from a critical perspective taking to account the neoliberal globalization context and the fall of Welfare State. The second part of the thesis is the result of the empirical work based on squatting movement evolution and their impacts on public policies in Catalonia and Madrid during the last 25 years. It also has three chapters. The first one (the forth of the thesis) represents a socio-historical frame, while the other tow presents the study cases–the fifth one corresponds to Catalonia ant the sixth one corresponds to Madrid. Catalonia and Madrid are dominant metropolis. Both are territories with several urban abandoned spaces as well as with high renting prizes. At the same time, both are cities with a strong social mobilization tradition and with an enough density to find a critical mass that can express any political contradiction. The third part of the thesis has tow objectives. On one hand, the seventh chapter has the function to establish the main conclusions at the level of theoretical, conceptual and epistemological issues. Finally, the eighth chapter contrasts the tow empirical studies comparing the most relevant results. Besides, it develops some general conclusions on the impact of squatting movement on public policies for the Spanish State. Definitively, this dissertation tries to generate a theoretical reflection and empirical research space to connect shifting elements both in social movement’s theory and public policies analysis going deeper through a concrete case of study. The objective of this dissertation has been to analyze the most innovating critical collective action spaces. That is the case of squatting movement and its network. So we can find some incidences on Living or Youth Policies, which can be considered as new conceptions of radical democratic governance. Thinking to the future there are some lines that can continue this research, for instance, a comparative study between Catalonia and Madrid as well as other places from the Spanish State–or even other European countries such as Holland, Switzerland, Great Britain, Germany or Italy.

L’objectiu d’aquesta recerca és estudiar i analitzar la qualitat psicosocioeducativa de les polítiques d’infància concretades en l’oferta de xarxes i serveis de la primera infància d’algunes poblacions de l’àrea metropolitana de Barcelona. Amb aquest objectiu, s’ha dissenyat un sistema d’indicadors per avaluar la qualitat dels centres, els serveis i el programes adreçats a la primera infància, a partir del qual s’han creat uns qüestionaris. Es realitza l’anàlisi a partir d’enquestes i entrevistes, així com a través de qüestionaris que s’han administrat a tècnics i professionals que treballen a centres i serveis adreçats a la primera infància. El tractament de les dades es va fer amb el suport de l’SSPS. L’anàlisi de les dades mostra que un treball en xarxa pot afavorir la qualitat dels equipaments d’una població i assenyala els beneficis que comporta. També es demostra que la qualitat psicosocioeducativa dels professionals dels centres analitzats és molt bona. Finalment, la investigació permet percebre que alguns indicadors són susceptibles de modificació, amb la intenció d’anar afilant el sistema d’indicadors. A partir de l’anàlisi dels resultats, es planteja una proposta pràctica, perfilant algunes línies d’actuació necessàries per implementar i/o optimitzar el model de treball en xarxa als municipis, a través d’un model d’assessorament psicopedagògic participatiu, des d’una perspectiva comunitària basada en la col·laboració dels participants. Paraules clau Sistema d’indicadors, indicadors de qualitat, qualitat psicosocioeducativa, treball en xarxa, xarxes d’atenció a la infància, primera infància, famílies, serveis d’atenció a la primera infància, treball interdisciplinari, assessorament comunitari. / The objective of this research is to study and analyse the psycho-socioeducational quality of policies for Childhood as they appear specifically in the networks and services for early years childhood in some of the towns of the Barcelona metropolitan area. To achieve this objective a system of indicators has been designed to evaluate the quality of the centres/services/programmes for early years, and from these a questionnaire has been created. Analysis is carried out the surveys and interviews as well as the use of questionnaires sent to specialists and professionals working in centres and services for early years children. Data treatment is carried out using SPSS. The analysis of the data shows how networked services can help to improve the quality of the facilities in a town, and indicates the benefits that this brings. It also shows that that the psycho-educational quality of the professionals in the centre is very high. Finally, the investigation enables a perception of how some indicators are susceptible to modification, with the aim of making the system of indicators sharper. From analysis of the results, a practical proposal is made, describing some of the lines of action necessary for the introduction and/or optimisation of the model of networked services in municipal areas, using a participative psychological teaching model, from a community perspective based on the collaboration of the participants. KeywordsSystem of indicators, indicators of quality, psycho-socioeducational quality, networked services, children’s support networks, early childhood, families, services for early childhood, interdisciplinary work, community assessment.

It would be necessary to question which aspects of the Barcelona Process are identified as the weakest and therefore need to be proposed a solution for improvement. Below, some appreciations are made with respect to all the EuroMediterranean Process, that must be taken into account when analyzed from a political or juridical point of view, and which are sometimes misregarded. Moreover, this research includes some general, political and juridical proposals, which have been elaborated in order to give an answer to the inadequacies of the Barcelona Process. 1- The subject of the harmonization of law within the framework of the Partnership (in the "third basket"): in order for this harmonization to take place it would be necessary to take some "model" as a reference. The trend within the Barcelona Process is to take the European schemes as a pattern. The danger implied in this position is to fall into "imperialism", even though from an institutional point of view this concept is denied, whilst claiming that it is necessary to project the European model and that this fact does not imply "imperialism", but the will of sharing our experiences - the European experiences. This fact, however, could be deeply discussed, since it is not completely certain that from the southern shore they are willing to share the errors and the solutions that Europe has suffered and has overcome along its history. The evidence of all this is shown in the behaviour of some states of the southern basin during the tenth anniversary of the Barcelona Conference, as explained in this dissertation.In the field of rights, it is however necessary to be very much aware when unifying or intending to harmonize: throughout the thesis it has been set forth how the equality politics or the constitutional systems, for example, turn out to be very different in both Mediterranean shores. Maybe the most alternative and coherent solution to harmonization would be that both northern and southern political actors of the Mediterranean could be capable of discussing in a way that different perceptions to the same concept would not be an obstacle. Both points of view would then be compatible, whilst bearing clear in mind that the perceptions are different, a fact which has been often disregarded in the EuroMediterranean relationships and which has been demonstrated and reiterated in this thesis.2- When referring to the southern shore (especially in the EuroMediterranean Process) the occurring error is to include all the countries of the southern basin in the "same basket". This global vision is obviously not well regarded at by all the southern countries, claiming that each one of them have their peculiarities. Although it is certain that from the EU the Association Agreements were promoted in a bilateral basis for each singular country, in a practical way the global vision still remains. An example of this global vision is the new Neighbourhood Policy, which has spread over eastern Europe, as well as the eastern and southern shores of the Mediterranean - Morocco, Algeria, Tunisia, Libya, Egypt, Israel, Jordan, Lebanon, Syria and Palestinian Authority-. This instrument has turned out to be a complement to the EuroMediterranean Process. The previous pages portray the itinerary and the influence of the Barcelona Process, analyzing the lacks of the Barcelona Conference especially in the subjects contained in the "third basket" (cultural, social and human collaboration, fostering the support to democratic institutions, promoting rule of law and the promotion of human rights). Although it is certain that the Barcelona Declaration of 1995 recognized the fundamental role of migrations for the relationships between North and South, this thesis sets out how this matter has been neglected by the international agendas. For this reason the Process has not been as successful as it ought to be, and moreover there has been no evolution in the migratory conflict. An assessment of the Process (1995-2005) has been carried out in order to establish the relationship between the failure to apply the concepts of the "third basket" and the failure of the EU common immigration policy. This evaluation points out that the EU's lack of consciousness in the fact that precepts such as rule of law, democracy, human rights and equality policies have not been conceived in the same way in both Mediterranean shores may have been hindered effective negotiations in establishing a migratory dialogue.3- Regarding the proposals of general issues, the thesis suggests that in 2010 - year in which the EuroMediterranean Process as setits goal to establish an free trade area between the two Mediterranean shores- there will be a "Barcelona+15" that will provide solutions to the political and juridical lagoons that the "third basket" has disregarded, that is to say, the practical application of the precepts contained in it. Only this point of view would offer a way to resolve the deficiencies of a EuroMediterranean Process that has had such effect on the failure of the immigration policies at European level: only from the consciousness of the different meanings of the same concept will we get to the root of the problem.The lack of success of the Barcelona Process: in this sense, the inadequacies, as pointed out along the dissertation, have been the strong conceptual differences which exist still nowadays between both Mediterranean shores.Immigration has grown out to be more than an exclusively national issue but an international agenda matter. Like all supranational regulation items, they need a time for adaptation (from the states' sovereignity transfer to the adoption of international policies - in this case, of the European Union). Besides the adaptation period, there are different basic errors: already from the Barcelona Conference there was an attempt to promote democracy, the rule of law and the promotion of human rights as a factor that could help to stop immigration waves. As demonstrated throughout the thesis research, the latter have not decreased since the Barcelona Process was set off and therefore, a three-side approach is needed: either the community instruments (with the development programmes) have not been correctly used to put an end to the immigration processes; or the solution does not fall on the projects that have been used up to now; or else the problem is not only a matter of communication and cooperation between both basins, but also lies at the very heart of the European Union, where there is no unanimity on adopting such policies.As a matter of fact, many countries of the European Union are not interested in the EuroMediterranean Process in the same way in which some Spanish or French actors have never been moved by the policies of the Baltic.The possible solutions proposed to this approach are the following:a) co-operation to development from any operational level. This element could remove the background causes that lead to migratory phenomena. However, it is necessary to identify the most efficient way. This cooperation should extend from the European Union level to the national level (parallel, but not substitutive), since the importance of co-operation in development has proven to be, historically and according to the studies, an instrument leading to modernization and therefore social and territorial mobility.b) It is through immigrants that immigration can be prevented: immigrants who learn to live in a different way in the northern shore, will be tomorrow's civil society of the countries of origin. Thus, this is the best method of co-operation to development.c) Perhaps the massive entrance of immigrants (in spite of human catastrophes) can help speeding up both the drafting of a common immigration policy both in the EU as well as co-operation with the South.d) The concept of human development coined by Amartya Sen should be given more efficiency. The author gave birth to a revolutionary idea that should have helped stop poverty and, with it, migratory problems. The efficiency of this concept is translated into the applicability into governmental level where the political actors can appraise other elements beyond the Gross Domestic Product in order to calibrate the situations of their countries, and along with them, the situation of each person living all over the world. By taking into account the development of co-operation to development policies, it will be possible to apply a concept which has often fallen into oblivion .As Sen puts it, political rights are important, not only to satisfy the needs, but also to be able to formulate them. This element, that can be considered as key element of the human development concept, has been and still is the pending concept in the underdeveloped countries and even in those that are in the developing process. Obviously, if a new element is not found or if the applicability which Sen wanted to give to the concept is not used -adding up the contributions of Nussbaum, who considers fundamental to take into account the role of the women and of each person-, a level of development to stop immigration waves, for instance to Europe, will not be reached. The Partnership could have launched Sen's idea, which would have been set in an ideal background for its application.4- In relation to the juridical shortages, a juridical approach to the Process has not been given, leading to a lagoon in the field of Law. It would have been necessary to establish some minimums to foster a more fruitful dialogue between the two Mediterranean shores. One of the main outputs of this dialogue would have immigration issues. Although it is true that it is a very delicate matter to harmonize the Law in two areas where juridical cultures are so different, it is necessary to negotiate for them to be implemented. Parallelly, it is also true that the Barcelona Process did not intend to establish a community acquis in line woth that of the European Union, but perhaps it would be necessary to study the feasibility. When clarifying juridical subjects, the rest of issues are subsequently solved, as it was the case with the Partnership at an economic level, although leaving other levels behind - such as the sociocultural one. Even so, the Barcelona acquis is referred to as an output of the Association Agreements between the European Union and each of the countries of the Partnership southern shore.The solution to the lack of juridical harmonization could be the establishment of the material and formal equality in the southern Mediterranean shore. Along the research, the lack of material equality in the southern partners countries has been exposed, which would guarantee the development of fundamental rights. Although is has been pointed out that, in general terms, the Law establishes some juridical and political criteria, and in accordance to them a determinate situation will be dealt with in terms of comparison, this is not so in the juridical reality of the Mediterranean southern basin. This "comparison" is not given in real terms, so the material equality is inexistent. It is not only necessary to postulate in the constitutional articles that "everyone is equal in front of the law", but this law should also be equally applied. If this objective was achieved - from this dissertation's point of view it is possible, in first place, through the civil society's pressure and, in the second place, with the elaboration of public policies that truly stem in the principle of equality- this principle will be attained in one of its maxims. Besides the issues of equality at "national" level in the southern countries, it would also be necessary that the European Union -as instigator of the EuroMediterranean Partnership- sets an example of equality policies in a double sense:a) the internal policies of the EU member states - or else, the communitarian policies - should always apply the principle of equality and non-discrimination to immigrants, establishing if necessary, the politics of difference or of affirmative action.b) Europe should perform in equal conditions concerning the relationship with the South, in parity conditions. 5- Concerning the political deficiencies, along the thesis the concept of rule of law, democracy, equal rights policies and human rights have been analyzed, and the ways in which all these concepts are perceived in the southern shore. The conciliation -between North and South- of all these concepts is possible through a universal interpretation of all them, if we are willing to allow an allotment of our historical tradition, and only in this way the receptivity will become visible. In the resreach, it has been proven that there does not exist a completely uniform conception of the cited elements in the South either, rather the concepts are ever-changing and dynamic depending on the ideologies. The most evident example is that of democracy, as some think that it is irreconcilable with Islam while others go strongly for it: although it is true that all the countries of the southern shore have signed the EuroMediterranean Agreements, which is meant to watch over the promotion of human rights and democracy, they try to establish politically stable societies in order to diminish the pressure of migration towards Europe. The idea behind the creation and the successive ratification of the Agreements is especially effective in those cases, where they are fulfilled to the end for which they were created. Probably the solution is to make some more concrete Agreements for each country - in the majority of the cases these Agreements are practically identical- and to establish some new mechanisms, organizations or institutions ad hoc to ensure the fulfilment of the mentioned Agreements.In spite of the agreements (understanding them as a mutual consent) of the countries of the South -which are in their majority Muslim- in their dealings with the Northern Shore, they conceive democracy in different ways. As has been exposed already, in the South there are different attitudes towards this concept and as has been explained throughout the thesis, the theories of all Islamist theoreticians claim that all questions concerning the state have to be regulated by the shari'a, and those questions, which remain outside its scope, find the consensus (key element of democracy) in the Community. It is in this context that the very Islamists affirm that democracy will have the saying only in these cases. From all of this -the analyzed texts and authors- we see that in the southern shore democracy is postulated, however with a series of "buts" that need to be kept in mind when recognizing democracy in the countries of the South of the Mediterranean.In the cases where these disfunctions turn up in the perception of the concepts treated in the "third basket" the United Nations have been resorted to. The UNPD (the United Nations Program for Development) is an instrument that annually publishes a Report about Human Development. Since the year 2002 this report on the Arab World is published, and it has provided some answers to the questions formulated at the beginning of the thesis, that is answers to all that is related to the precepts of the Barcelona Declaration. Even so, the problem remains: the report has little impact in the countries of the Arab World, because it has not at all affected the institutional structures of these countries in spite of being elaborated by intellectuals of the southern Mediterranean shore.Therefore, from a theoretical point of view, the role of the United Nations is relevant since often this organization has had to be resorted to for establishing declarations of a "universal" character, be it regarding the rule of law or human rights. However, this has not always worked: often -and as set forth in this thesis- the concepts and resolutions of the United Nations are welcomed by the Arab world (as an author suggests, the heads of State sign the resolutions or declarations because as it happened in the period of decolonization, the leaders of the emancipated countries wished to seat beside their ancient "owners"). This is important especially because in the reports on the Arab World reference is made to all the concepts treated in this thesis, such as equality, democracy and the interpretation of these. If this tool was more binding and if effective instruments were employed to be contemplated in the political agendas, the immigration policies of the European Union would be much more effective, because they would be fully conscious of the limitations and of the actual situation in which they operate. Beyond the efficiency of this instrument in hands of the actors of the North, its appraisal by the southern actors is extremely important, as from their own position they could resolve many of the conflicts in the heart of the southern shore societies.6- Anyhow, for all the international instruments that may interfere (be they political or juridical), optional or compulsory, there are some key elements to establish a Sea of Dialogue in more general terms, beyond the political postures, but with some applications in politics:a) still some more years will have to go by for the perceptions of colonization on part of the south to vanish, the impression of "things being imposed on them". In time, the civil societies will also mature themselves, and they can acquire more and more strength in the design of new policies.b) in order to establish a true Dialogue that goes beyond economic terms, the predisposition of the countries of both shores is necessary (especially, when the South waits for the economic collaboration of the North).c) in order to avoid another failure, peace in the Middle East -a problem which is expected to be solved by the"Barcelona+15"- will be key, because in the moment of the writing of these conclusions the situation is absolutely hostile.All the subjects treated in this thesis can have multiple juridical or political interpretations, and it is precisely this interpretational diversity - very positive from a point of view of the cultural enrichment in the Mediterranean area- that stresses even more the differences between the two sides of the Mediterranean. The solution is to reconcile them, in the same way as for cultures in the broadest sense of the term- and to ensure that both the actor from the North and the actor from the South cede in order to be able to arrive at an approach where the leeway is the closest possible. In this sense, the mechanisms created to establish a sincere dialogue like the Anna Lindh Foundation are important, even though it should stop being a merely political instrument in order to be able to work with the efficiency towards the goal for which it was created. It is necessary for this type of instrument to be politicized -in the negative sense of the term- overcoming more easily the abysses inherent in its nature with the least possible effort. A mechanism like this, developed in the way its creation demanded, can be the key to success in many of the conflicts between the two sides of the Mediterranean, and with this, one can go beyond a Dialogue of Cultures, to be able to advance to a second level: a political and juridical dialogue that could help to diminish the migratory phenomena and that could especially favour the North-South relationships.7- Another subject approached throughout the thesis is the need for a common immigration policy in the European Union, which is of vital importance for the EuroMediterranean Process to continue in good terms. In first place, it is necessary to solve the problems of the North (in this case, the lack of unity within the European Union concerning a unified immigration) to be able to face the migratory phenomenon together with the neighbours in the South: the great problem of the European Union immigration policy is the institutional paradox to which the community system is subdued. In opportune moments and through the Treaties of Amsterdam and of Nice every time more complex and sophisticated institutions were created for the elaboration of the community legislation, and when the entire "machinery" was already in operation, the member states decided to take the corrsponding measures and decisions on a national level, facing the migratory phenomena. In the moment of the writing of these conclusions, the situation in Europe is rather hostile, after the Tampere Conference, where the states were not willing to yield part of their sovereignity, and not even as much as the principle of solidarity among the states was applied in the face of the recent, related events with the massive waves of immigration on the Mediterranean shores.Therefore, the European policies on the subject of immigration are clearly in need of an element, which goes beyond the simple agreement among the member states, that is to say, which goes beyond the technical, political and juridical subjects. They also need to be very clear in a foreign policy on the subject of cooperation and foreign aid, directed towards guaranteeing the capabilities and the opportunities of each of the persons who live more in the "poor" corner of the planet. One thing that is certain is that it can be a paternalist position and therefore subject to criticism, but in the last decades the international relations have always gone along this track, which is not necessarily the most appropriate one. With all this, the one thing that is paradoxical is that the European Union is incapable -for the time being- of elaborating a common immigration policy, while, however, in the year 1995 in Barcelona the intentions of the EuroMediterranean Process concerning the migratory subject were formulated. The fact that today the parents and creators of those declarations are incapable of establishing a common policy for Europe makes one reconsider the efficiency of the Partnership.8- While in this thesis the Mediterranean policies and immigration policies have been exposed analyzing the trajectory traversed so far and the deficiencies, it is also certain that the policy (and the resulting proposals and the final design of the policies) many times deviate from the initial theoretical plan. One has to consider, for example, that the political agendas -and in this case we refer to the international political agenda- do not transmit values (key element that has been analyzed throughout this thesis, bringing to light the different conceptions between the South and the North of the Mediterranean shores) but they have searched for agreement among themselves by way of a Dialogue. At any rate, from a theoretical point of view, dialogue seems an undertaking easy to realize, but hands on work, this is not the case at all.For a true North-South Dialogue, and thus for solutions to the migratory problems, it is necessary to establish common institutions with parity in their decisions. Even though this was already one of the proposals of the Group of Experts of the Prodi Commission, it is necessary to refocus and to learn to avoid or to face the obstacles.The Mediterranean experience has demonstrated that it is difficult to establish an institution with parity in participation and in decisions. As with any mechanism it is necessary that clear rules are established from the beginning, taking into account the social and political disparities between the South and the North. For example, an institution to keep vigil on human rights cannot be established in a political and social surrounding, where these rights are not respected. If this optimal situation could be arrived at, this would have some fundamental and very clear repercussions for reducing the immigration waves from the South towards the North.The Dialogue -in this case to establish common institutions- is a question which should be faced from the North and from the South. It is a bilateral relationship that has to be characterized by mutual respect, and it is necessary that on the part of the North prejudice and the spirit of superiority are done away with, while on the other part - the one of the South- it is necessary that one abstains from provocations.Because of this, with all the subjects treated in this thesis it is necessary to advance very cautiously, because despite the fact that the different views on the problems have been presented, this is not the way in which the civil society conceives these matters. Moreover, although it is certain that it is difficult to harmonize the civil societies of the two Mediterranean shores -and while this is not really a solution, because it would break with the schemes for plurality that have been defended during all of the thesis- the one thing that definitely needs to be harmonized is the application of the principle of equality in its formal and material aspects. It seems that until now the southern shore has evolved in the legislation to watch over the formal rights, but in practice, the material inequalities persist, and this fact results in giving another reason for the generation of immigration movements towards the northern Mediterranean shore. / Caldria qüestionar-se quins són els punts que s'han verificat com els més dèbils del Procés de Barcelona i que per tant, caldria trobar-ne una solució a través d'unes propostes de millora.A continuació, es fan algunes apreciacions respecte tot el Procés EuroMediterrani que cal tenir en compte quan aquest s'analitza des d'un punt de vista polític o jurídic, i que no sempre es contemplen. A més, en aquesta recerca s'han elaborat unes propostes de caire general, de caire polític i de caire jurídic per tal de donar resposta a les mancances del Procés de Barcelona.1- El tema de l'harmonització del dret en el marc del Partenariat (dins de la "tercera cistella"): per tal que es pugui donar aquesta harmonització caldria prendre com a referència algun "model", i la tendència de tot el Procés de Barcelona es prendre com a patró els esquemes europeus. El perill que suposa aquesta posició és caure en "l'imperialisme", tot i que des d'un punt de vista institucional es nega aquest concepte al·legant que cal projectar el model europeu i que aquest fet no suposa una expressió "d'imperialisme", sinó la voluntat de compartir les nostres experiències (les experiències europees). Aquest fet, però, seria molt discutible ja que no és ben bé cert que des de la Conca Sud es vulguin compartir els errors i les solucions que Europa ha sofert i superat al llarg de la seva història. La prova de tot això es veu en el comportament d'alguns estats de la vorera Sud en el desè aniversari de la Conferència de Barcelona, com s'ha exposat en aquesta tesi.En la línia dels drets, però, cal estar molt atent a l'hora d'unificar o voler harmonitzar: al llarg de la tesi s'ha exposat com les polítiques d'igualtat o els sistemes constitucionals -per exemple- resulten ser molt diferents a les dues voreres mediterrànies. Potser la solució alternativa i més coherent a l'harmonització és que els actors polítics del Nord i del Sud del Mediterrani, siguin capaços de dialogar sense que les diferents percepcions sobre un mateix concepte en siguin un obstacle, fent compatibles ambdues postures, però tenint clar que les percepcions són diferents, fet que en les relacions EuroMediterrànies ha estat passat per alt com s'ha demostrat i reiterat en aquesta tesi.2- Quan es parla de la Conca Sud (sobretot en tot el Procés EuroMediterrani) es cau en l'error d'incloure tots els països de la vorera Sud dins el "mateix sac". Aquesta visió global òbviament no és ben vista per tots els països del Sud, manifestant que cadascun d'ells disposa de les pròpies particularitats. Si bé és cert que des de la U.E es promogueren els Acords d'Associació de manera bilateral per a cada país singular, a efectes pràctics no s'ha perdut la visió global. Un exemple d'aquesta visió global és la nova Política de Veïnatge que a part d'expandir-se per l'Est d'Europa, s'ha estès per les voreres Orientals i Meridionals del Mediterrani - Marroc, Algèria, Tunísia, Líbia, Egipte, Israel, Jordània, Líban, Síria i Autoritat Palestina-, configurant-se així com un complement al Procés EuroMediterrani. En les pàgines precedents s'ha mostrat el recorregut i la influència del Procés de Barcelona, analitzant les mancances de la Conferència de Barcelona sobretot en els temes continguts en la "tercera cistella" (col·laboració cultural, social i humana, fomentant el recolzament a les institucions democràtiques, impulsant l'estat de dret i la promoció dels drets humans). Si bé és cert que la Declaració de Barcelona de 1995 reconeixia el paper fonamental de les migracions per les relacions entre Nord i Sud, en aquesta tesi s'ha exposat com aquest punt ha quedat abandonat per les agendes internacionals, i per tant ni el Procés ha tingut l'èxit esperat, ni tampoc s'ha vist una evolució del conflicte migratori. Per tal d'establir la relació entre el fet que els conceptes de la "tercera cistella" hagin caigut en l'oblit i el falliment constant d'un intent en la política immigratòria comuna de la UE s'ha fet un balanç del Procés -des de l'any 1995 fins el 2005- posant de relleu que la mancança de consciència per part de la Unió Europea de que els preceptes com l'estat de dret, la democràcia, els drets humans i les polítiques d'igualtat no han estat concebudes de la mateixa manera en les dues voreres Mediterrànies han pogut frenar les negociacions eficaces per establir un diàleg migratori. 3- Pel que fa a les propostes de caire general, la tesi planteja que de cara a l'any 2010 -data fixada pel Procés EuroMediterrani com una meta per establir una zona de lliure canvi entre les dues voreres mediterrànies- es pugui parlar d'un "Barcelona+15" amb les solucions de les llacunes polítiques i jurídiques que la "tercera cistella" ha deixat, si més no, l'aplicació pràctica dels preceptes continguts en ella. Només amb aquesta solució es podran arribar a solventar les deficiències d'un Procés EuroMediterrani que ha repercutit en el falliment de les polítiques immigratòries a nivell europeu: només des de la consciència de les diferents accepcions que es tenen d'un mateix concepte, es podrà arribar al fons de la qüestió.La manca de l'èxit esperat en el Procés de Barcelona: en aquest sentit les mancances, com s'ha posat de relleu al llarg de tota a questa tesi, han estat les fortes diferències conceptuals, encara avui existents entre ambdues voreres mediterrànies.La immigració ha deixat de ser un problema d'abast única i exclusivament nacional per passar a ocupar l'agenda internacional. Com totes les matèries de regulació supranacional, necessiten un temps d'adaptació (des que els estats cedeixen un tros de la pròpia sobirania, fins que es passen a adoptar les polítiques internacionals- en aquest cas, de la Unió Europea). Al marge del període d'adaptació, hi ha diferents errors de base: ja des de la Conferència de Barcelona s'intentava promoure la democràcia, l'estat de dret i la promoció dels drets humans com a factor que pot ajudar a frenar les onades immigratòries. Com s'ha pogut comprovar al llarg de la recerca de tota la tesi, aquestes no han minvat des que va començar el Procés de Barcelona i per tant, cal fer un triple plantejament: o no s'han emprat correctament els instruments comunitaris (amb els programes de desenvolupament) per posar fre als processos immigratoris; o la solució no recau en els projectes que fins ara s'han emprat; o el problema no és només de comunicació i cooperació entre les dues conques, sinó també en el si de la Unió Europea, on no hi ha unanimitat en adoptar polítiques en aquest sentit. De fet, molts països de la Unió Europea no estan interessats en el Procés EuroMediterrani de la mateixa manera com actors espanyols o francesos no s'han apassionat mai per les polítiques del Bàltic. Les possibles solucions que es proposen a aquest plantejament són les següents: a) cal una cooperació al desenvolupament des de qualsevol nivell operatiu. Aquest element pot fer desaparèixer les causes de fons que porten a fenòmens migratoris. Cal veure però quina és la manera més eficient. Aquesta cooperació ha de deixar de ser només a nivell de la Unió Europea, sinó que també cal una cooperació a nivell nacional (paral·lel, però no substitutiu) ja que la importància de la cooperació al desenvolupament, ha resultat històricament i segons els estudis, un instrument que ha permès modernització i per tant mobilitat social i territorial. b) És a través dels immigrants mateixos que es pot frenar la immigració: els immigrants que aprenen a la Conca Nord una manera diferent de viure, seran la societat civil de demà dels països d'origen, i per tant, és el millor mètode per la cooperació al desenvolupament. c) Potser l'entrada massiva d'immigrants (tot i les catàstrofes humanes) pot ajudar a accelerar una política immigratòria comuna ja sigui dins de la UE com pel que fa a la cooperació amb el Sud.d) Cal fer més efectiu el concepte de desenvolupament humà, ja que gràcies a Amartya Sen nasqué una idea revolucionària i per tant com instrument clau per reduir la pobresa, i amb ella la reducció dels fenòmens migratoris. L'eficiència d'aquest concepte es tradueix en l'aplicabilitat a nivell governamental on els actors polítics puguin valorar altres elements més enllà del Producte Interior Brut per calibrar les situacions dels països, i amb ells, la situació de cadascuna de les persones que viuen arreu del món. Tenint en compte el desenvolupament en les polítiques de cooperació al desenvolupament, es podrà arribar a donar aplicabilitat a un concepte que sovint cau en l'oblit. Com deia Sen, els drets politics són importants, no només per satisfer les necessitats, sinó també per a poder formular les necessitats. Aquest element, que el podem considerar com a punt clau del concepte de desenvolupament humà, ha estat i està sent el concepte que està en la corda fluixa en els països subdesenvolupats i fins i tot en els que estan en via de desenvolupament. Òbviament si no es troba un element nou o si més no, no se li dóna l'aplicabilitat que Sen volia donar al concepte -sumant-li les contribucions de Nussbaum, la qual considera fonamental tenir en compte el rol de les dones i de cadascuna de les persones-, no s'arribarà mai a un nivell de desenvolupament que pugui frenar les onades immigratòries, per exemple cap Europa. Des del Partenariat, s'hagués pogut impulsar la idea de Sen, la qual s'hagués centrat en un escenari ideal per a la seva aplicació.4- En relació a les mancances jurídiques, no s'ha donat una aproximació jurídica al Procés fet que ha provocat una llacuna en el Dret. Caldria haver establert uns mínims que haguessin permès un Diàleg més fructífer entre les dues voreres Mediterrànies, i un dels fruits principals es veuria amb els temes immigratoris. Si que és cert que és molt delicat harmonitzar el Dret de dues voreres amb cultures jurídiques tant diferents, però cal negociar per a que es duguin a terme. Paral·lelament, també és cert que amb el Procés de Barcelona, no es pretenia establir un acquis comunitari com el que es pretén establir en el marc de la Unió Europea, però potser caldria estudiar-ne la viabilitat. Aclarint temes jurídics, sovint es resoldria tot el que ve al darrere que de fet és el que ha passat en el Partenariat a nivell econòmic, però deixant enrere els altres nivells (els socioculturals). Tot i així, es parla de l'acquis Barcelona com a fruit dels Acords d'Associació entre la Unió Europea i cadascun dels països de la Conca Sud del Partenariat.La solució a la manca d'harmonització jurídica pot ser l'establiment de les igualtats materials i formals a la Conca Sud Mediterrània. Al llarg de la recerca s'ha posat de manifest la mancança d'igualtat material en els països partners del Sud, la qual garantiria el desenvolupament dels drets fonamentals. Si bé és cert que s'ha posat de relleu que en termes generals, el Dret estableix uns criteris jurídics i polítics, i d'acord amb aquests es tractarà una situació determinada en termes d'equiparació, no succeeix així en la realitat jurídica de la vorera Sud Mediterrània, ja que aquesta "equiparació" no es dóna a efectes pràctics, per tant la igualtat material és inexistent. No n'hi ha prou en postular en els articulats constitucionals que "tothom és igual davant la llei", sinó que cal igualtat en l'aplicació d'aquesta llei. Si s'aconseguís aquest objectiu - des de la postura d'aquesta tesi és possible en primer lloc a través de la pressió de la societat civil, i en segon lloc amb l'elaboració de les polítiques públiques que tinguin en compte un veritable principi d'igualtat- s'assolirà aquest principi en una de les seves màximes. Al marge de la igualtat a nivell "nacional" en els països del Sud, caldrà també que des d'Europa -en tant que impulsora del Partenariat EuroMediterrani- es doni exemple en les polítiques d'igualtat en un doble sentit:a) en les polítiques internes dels estats membres de la U.E - o en el seu cas, en les polítiques comunitàries- s'estableixi sempre el principi d'igualtat i de no-discriminació enfront els immigrants, establint si cal, les polítiques de la diferència o d'Acció positiva.b) Europa actuï en condicions iguals en les relacions amb el Sud, en paritat de condicions.5- En referència a les mancances polítiques, al llarg de la tesi s'han analitzat el concepte de estat de dret, la democràcia, les polítiques d'igualtat i els drets humans, i com aquests conceptes són tots ells percebuts a la Conca Sud. La conciliació -entre Nord i Sud- de tots aquests conceptes és possible mitjançant una interpretació universal de tots ells, sempre que estiguem disposats a cedir una parcel·la de la nostra tradició històrica, i només així es veurà la receptivitat. Al llarg de la recerca, s'ha pogut comprovar que tampoc és ben bé cert que al Sud hi hagi una única concepció sobre tots els elements citats, sinó que en funció de les ideologies els conceptes són canviants i dinàmics. L'exemple més evident és el de la democràcia, ja que alguns pensen que sigui irreconciliable amb l'Islam i d'altres aposten per ella: si bé és cert que tots els països de la Conca Sud han firmat els Acords EuroMediterranis on es vetlla per la promoció dels drets humans i la democràcia, cerquen poder establir societats políticament estables, per tal que les pressions migratòries cap a Europa minvin. L'idea de la creació i la successiva ratificació dels Acords és efectiva sempre i quan es compleixin amb la finalitat per la qual foren creats. Probablement la solució és fer uns Acords més concrets per a cada país - en la majoria dels casos es tracta d'Acords gairebé idèntics- i establir uns mecanismes, organismes o institucions noves, ad hoc, per a fer complir els citats Acords. Tot i els acords (aquests entesos com a conformitat) dels països del Sud -en la seva majoria musulmans- en els tractes amb la Conca Nord, conceben la democràcia de manera diferent. Com s'ha dit anteriorment, al Sud hi ha diferents postures sobre aquest concepte i com s'ha exposat al llarg de la tesi, les teories de tots els teòrics islamistes apunten que totes les qüestions d'Estat han de ser regulades per la shari'a, i les qüestions que queden fora de la mateixa, troben el consens (element clau en la democràcia) en la Comunitat. És aquí on els mateixos islamistes afirmen que la democràcia només es donarà en aquests casos. Per tant doncs, es veu que - a través del texts i autors analitzats- a la Conca Sud postulen la democràcia però amb una sèrie de "peròs" que cal tenir en compte a l'hora de reconèixer la democràcia als països del Sud del Mediterrani. En els casos on es produeixen aquestes disfuncions en la percepció dels conceptes tractats en la "tercera cistella" s'ha recorregut a les Nacions Unides. El PNUD (el Programa de les Nacions Unides pel Desenvolupament) és un instrument que anualment publica un Informe sobre el Desenvolupament Humà. Des de l'any 2002 es publica aquest Informe sobre el Món Àrab, i ha servit per trobar algunes respostes a les qüestions formulades al començament de la tesi, és a dir, el que es refereix a la interpretació de tots els preceptes de la Declaració de Barcelona. Tot i així, el problema segueix persistent: l'Informe té poca vinculació en els països del Món Àrab, ja que aquest que no ha afectat a les estructures institucionals d'aquests països tot i ser elaborat per intel·lectuals de la Conca Sud Mediterrània.Per tant doncs, des d'un pla teòric resulta rellevant el paper de les Nacions Unides ja que sovint s'ha hagut de recórrer a aquest organisme pels casos de declaracions de caràcter "universal", sigui pel que fa a l'estat de dret i pels drets humans. Ara bé, no sempre ha funcionat: sovint -i com s'ha exposat en aquesta tesi- els conceptes i resolucions de les Nacions Unides, són benvingudes pel Món Àrab (com diu algun autor, els caps d'estat firmen les resolucions o declaracions perquè tal i com va passar en el període de descolonització, els dirigents dels països emancipats, tenien ganes de asseure's al costat dels seus antics "amos"). És important perquè sobretot en els informes del Món Àrab es fa referència a tots els conceptes tractats en aquesta tesi, tals com la igualtat, la democràcia i la interpretació d'aquestes. Si aquest estri fos més vinculant i s'empressin instruments eficaços per contemplar-ho en les agendes polítiques, les polítiques immigratòries de la Unió Europea, anirien més ben encarrilades ja que es seria plenament conscient de les limitacions i de la situació real en la que actuen. Més enllà de l'eficiència d'aquest instrument en mans dels actors del Nord, resulta extremadament important la valoració del mateix per part dels actors del Sud, on des de llur posició també podrien solventar molts dels conflictes en el si de les societats de la Conca Sud.6- De totes maneres, per molt que hi hagi instruments internacionals pel mig (ja siguin polítics o jurídics) facultatius o obligatoris, hi ha uns elements clau per establir un Mar de Diàleg en termes generals, més enllà de les postures polítiques, però amb aplicació política:a) es necessitarà que transcorrin encara alguns anys per a que es perdin les percepcions colonitzadores per part del Sud, la concepció "del voler ser imposats". Amb el pas del temps, també es permetrà que les societats civils madurin en si mateixes, i puguin adquirir cada vegada més força en el disseny de les noves polítiques.b) cal la predisposició dels països de les dues Conques per poder establir un veritable Diàleg que vagi més enllà dels termes econòmics (especialment, quan el Sud espera les col·laboracions econòmiques del Nord).c) per evitar un altre fracàs, resultarà clau la pau a Orient Mitjà -que s'espera que en el "Barcelona+15" el problema estigui solucionat- perquè en el moment de la redacció d'aquestes conclusions la situació és absolutament hostil.Tots els temes tractats en aquesta tesi poden tenir múltiples interpretacions jurídiques o polítiques, i és precisament aquesta diversitat interpretativa - molt positiva des d'un punt de vista de l'enriquiment cultural en l'àrea Mediterrània- que accentua encara més les diferències entre les dues voreres mediterrànies. La solució és conciliar-les, de la mateixa manera com cal fer amb les cultures en el sentit més ampli del terme- i procurar que cedeixi l'actor del Nord i l'actor del Sud per poder arribar a una aproximació on el marge de maniobra sigui el més estret possible. En aquest sentit són importants els mecanismes creats per establir un Diàleg sincer com la Fundació Anna Lindh, tot i que hauria de deixar de ser un instrument merament polític per a que pugui produir l'eficàcia amb l'objectiu de la qual es va crear. Cal que aquest tipus d'instruments es polititzin -en el sentit negatiu del terme- el menys possible per superar més fàcilment els abismes propis de la seva naturalesa. Un mecanisme com aquest, desenvolupat de la manera com la seva creació demanava, pot ser la clau de sortida de molts dels conflictes entre les dues voreres mediterrànies, i amb ella, es pot anar més enllà d'un Diàleg de Cultures, per poder passar a un segon nivell: un diàleg polític-jurídic que podria ajudar a minvar els fenòmens migratoris, i sobretot afavorir les relacions Nord- Sud. 7- Un altre tema que s'aborda al llarg de la tesi és la necessitat de la política immigratòria comuna de la Unió Europea, que és d'una importància vital si es vol seguir portant per bon camí el Procés EuroMediterrani. En primer lloc cal resoldre els problemes del Nord (en aquest cas, la manca d'unitat en el si de la Unió Europea pel que fa una política immigratòria comuna), per poder afrontar amb els veïns del Sud el fenomen migratori: el gran problema de la política immigratòria de la Unió Europea és la paradoxa institucional a la que està sotmès el sistema comunitari. En el seu dia, i a través del Tractat d'Amsterdam i de Niça es crearen institucions cada vegada més noves, complexes i sofisticades per a l'elaboració de la legislació comunitària, i quan ja estava tota la "maquinària en marxa", els estats membres decidiren prendre les mesures i decisions a nivell nacional, davant els fenòmens migratoris. En el moment de la redacció d'aquestes conclusions, la situació a Europa és més aviat hostil, després de la Conferència de Tampere, on els estats no estaven disposats a cedir part de llur sobirania, i ni tant sols s'aplicava el principi de solidaritat entre els estats davant els darrers esdeveniments relacionats amb les onades massives d'immigració en les costes mediterrànies. Per tant, les polítiques europees en matèria d'immigració, han de tenir algun element que vagi més enllà del simple acord entre els estats membres, és a dir, que vagi més enllà dels temes tècnics, polítics i jurídics. Ha de tenir molt clara també una política exterior en matèria de cooperació i d'ajut al desenvolupament, encarrilada a garantir les capacitats, i les oportunitats de cadascuna de les persones que viuen en el racó més "pobre" del Planeta. Si que és cert que pot ser una posició paternalista i per tant criticable, però en les darreres dècades les relacions internacionals han anat sempre encarrilades cap aquesta direcció, que no té perquè ser la més encertada. Amb tot això, el que resulta paradoxal és que la Unió Europea sigui incapaç -de moment- d'elaborar una política immigratòria comuna quan en canvi l'any 1995 a Barcelona es formulaven les intencions del Procés EuroMediterrani sobre la cooperació en matèria migratòria. El fet que avui els pares i creadors d'aquelles declaracions, no sàpiguen establir una política comuna per Europa, fa replantejar-se l'eficàcia del Partenariat.8- Si bé en aquesta tesi s'han exposat les polítiques mediterrànies i les polítiques immigratòries analitzant l'íter transcorregut fins ara i les llurs mancances, és també cert que la política (i les conseqüents propostes i el disseny final de les polítiques) moltes vegades es separa del pla teòric. Cal pensar per exemple que les agendes polítiques -i en aquest cas ens referim a l'agenda política internacional- no transmeten valors (element clau que s'ha analitzat al llarg d'aquesta tesi, posant de manifest les diferents concepcions entre el Sud i el Nord de la Conca Mediterrània) sinó que han de cercar la compatibilitat entre ells, a través del Diàleg. De totes maneres en un pla teòric, el Diàleg sembla una empresa fàcil però que a efectes pràctics no és pas així. Per un veritable Diàleg Nord- Sud, i per tant per donar solucions als problemes migratoris, cal establir institucions compartides amb paritat en les decisions. Tot i que aquesta ja era una de les propostes del Grup de Savis de la Comissió Prodi, cal donar-li un enfocament diferent i saber esquivar o afrontar els obstacles que es donen. L'experiència Mediterrània ha demostrat que és difícil establir una institució en condicions paritàries de participació en les decisions. Com en qualsevol mecanisme cal que s'estableixen regles clares des del començament, i tenint en compte les disparitats socials i polítiques característiques del Sud i del Nord. Per exemple no es pot establir una institució per vetllar pels drets fonamentals en un marc polític i social que no es respectin els mateixos. Si es pogués arribar a aquesta situació òptima, tindria unes repercussions fonamentals i molt clares per disminuir les onades immigratòries, del Sud cap al Nord. El Diàleg -en aquest cas per establir institucions comunes- és una qüestió que cal afrontar des del Nord i des del Sud. És una relació bilateral i de respecte recíproc que cal que d'una banda s'acabin amb els perjudicis i amb l'esperit de superioritat per part del Nord, i de l'altre -del punt de vista del Sud- cal que es distanciïn de les provocacions. Per tot això, tots els temes tractats en aquesta tesi, cal que siguin presos molta cautela perquè encara que s'han intentat exposar les diferents posicions d'un mateix argument, la societat civil, no ho concep de la mateixa manera. I si bé és cert que és difícil harmonitzar les societats civils de les dues voreres mediterrànies -tampoc no és una solució, perquè trencaria amb tots els esquemes de pluralitat que s'han defensat durant tota la tesi- el que si que cal harmonitzar és l'aplicació del principi d'igualtat entès des de la seva vessant formal i material. Sembla que fins ara la Conca Sud ha evolucionat en la legislació per vetllar per els drets formals, però a la pràctica, les desigualtats materials segueixen persistents, fet que suposa un out-put més per generar moviments immigratoris vers la Conca Nord Mediterrània.

En aquesta tesi s’analitza el procés d’autoinclusió de les dones en les TIC, entès com una estratègia on les dones se situen com agents conductores de la seva pròpia inclusió TIC. Per una banda, té per objectiu explorar la relació gènere i TIC. Per altra banda, conèixer les estratègies d’autoinclusió, és a dir, les principals motivacions, possibilitadors i mecanismes d’autoinclusió que hi intervenen. Finalment, es busca comparar aquestes qüestions per a les tecnòlogues artístiques i les tecnòlogues informàtiques. La recerca es basa en els discursos d’una mostra intencionada de tecnòlogues recollits a través d’entrevistes i grups de discussió. A la vegada, parteix de les teories feministes de la tecnologia més actuals que reivindiquen una relació fluida i mútuament constitutiva del gènere i les TIC i que busquen noves oportunitats de recerca i acció transformadora. L’anàlisi respon a tres preguntes principals. En primer lloc, de quina manera i fins a quin punt s’evidencien transformacions de gènere i de les TIC en el procés d’autoinclusió. En segon lloc, quines motivacions les dones expressen, amb quins possibilitadors diuen trobar-se i quins mecanismes segueixen i activen per autoincloure’s. En tercer lloc, què comparteixen i en què difereixen les tecnòlogues artístiques i les tecnòlogues informàtiques per aquestes dues qüestions. Com a resultats principals, primerament, es mostra que es produeixen transformacions de gènere i TIC. Ara bé, aquestes transformacions no són extremes, sinó que se situen a l’entremig d’un continu de gènere i d’un continu TIC que es va coproduint de forma fluida i canviant, tot anant fent i desfent gènere i TIC. Així, es contribueix a la recerca postfeminista de la tecnologia aportant noves evidències i desenvolupaments sobre la relació gènere i TIC. Segonament, s’examina el procés d’autoinclusió de les dones en les TIC a través de descriure i exposar els elements que hi intervenen. Les principals contribucions consisteixen, per un costat, en identificar i explicar una sèrie de mecanismes d’autoinclusió que les participants segueixen i activen en relació a les motivacions i els possibilitadors d’autoinclusió. Per l’altre, en evidenciar una relació predominantment entusiasta de les participants amb les TIC. Endemés, es mostra que tot i que aquestes qüestions es presenten similars entre tecnòlogues artístiques i tecnòlogues informàtiques, es fan paleses algunes diferències i oportunitats. Aquestes apunten a que cal considerar els àmbits d’intersecció TIC per comprendre i millorar la inclusió de les dones en les TIC. D’aquesta manera, no només es contribueix a enriquir els debats del feminisme de la tecnologia, sinó també a guiar futures polítiques de gènere i per a la inclusió TIC / This thesis analyses the process of self-inclusion of women in ICT, which is understood as a strategy in which women are situated as agents conducting their own ICT inclusion. The main objectives of this research are: firstly, to explore the relationship of gender and ICT; secondly, to examine the self-inclusion strategies, that is, the main motivations, enablers and mechanisms involved; and finally, to compare these issues in relation to artistic technologists and computer technologists. The analysis is based on the discourses of a purposive sample of women technologists gathered through interviews and focus groups. At the same time, it departs from current feminist theories of technology that claim a fluid and mutually constitutive relationship of gender and ICT and seek new opportunities for transformative research and action. The analysis aims to answer three main questions: firstly, how, and to what extent, gender and ICT transformations are manifested in the process of self-inclusion; secondly, what motivations women express, what enablers they encounter and what mechanisms follow and activate to self-include in ICT; and finally, what do artistic technologists and computer technologists share, and in what do they differ, in relation to both issues stated above. The results of this research indicate that transformations appear for both gender and ICT. However, these changes are not extreme, but are situated in the middle of a continuum of gender and a continuum of ICT that is being co-produced in a fluid and mutable manner, that is, while doing and undoing gender and ICT. This contributes to postfeminist research of technology providing new evidence and developments about the relationships between gender and ICT. The research also examines the process of self-inclusion of women in ICT, identifying and describing the main elements involved. This examination consists, firstly, of identifying and explaining several self-inclusion mechanisms that the participants follow and activate in relation to the motivations and enablers of self-inclusion. Secondly, these show that, predominantly, there is an enthusiastic relationship between the participants and ICT. Finally, although these issues are similarly presented for artistic technologists and computer technologists, some differences and new opportunities appear. This suggests that ICT intersections must be considered in order to understand and improve the inclusion of women in ICT. This not only contributes to the debates on feminism of technology, but also provides a guide to future policies in regard to gender and ICT inclusion. / En esta tesis se analiza el proceso de autoinclusió de las mujeres en las TIC, entendido como una estrategia donde las mujeres se sitúan como agentes conductoras de su propia inclusión TIC. Por un lado, tiene por objetivo explorar la relación género y TIC. Por otra parte, conocer las estrategias de autoinclusió, es decir, las principales motivaciones, posibilitadores y mecanismos de autoinclusió que intervienen. Finalmente, se busca comparar estas cuestiones para las tecnólogas artísticas y tecnólogas informáticas. La investigación se basa en los discursos de una muestra intencionada de tecnólogas recogidos a través de entrevistas y grupos de discusión. A la vez, parte de las teorías feministas de la tecnología más actuales que reivindican una relación fluida y mutuamente constitutiva del género y las TIC y que buscan nuevas oportunidades de investigación y acción transformadora. El análisis responde a tres preguntas principales. En primer lugar, de qué manera y hasta qué punto se evidencian transformaciones de género y de las TIC en el proceso de autoinclusió. En segundo lugar, qué motivaciones las mujeres expresan, con qué posibilitadores dicen encontrarse y qué mecanismos siguen y activan por autoincloure s. En tercer lugar, ¿qué comparten y en qué difieren las tecnólogas artísticas y tecnólogas informáticas para estas dos cuestiones. Como resultados principales, primeramente, se muestra que se producen transformaciones de género y TIC. Ahora bien, estas transformaciones no son extremas, sino que se sitúan en el medio de un continuo de género y de un continuo TIC que se coproduciendo de forma fluida y cambiante, yendo haciendo y deshaciendo género y TIC. Así, se contribuye a la búsqueda posfeminista de la tecnología aportando nuevas evidencias y desarrollos sobre la relación género y TIC. En segundo lugar, se examina el proceso de autoinclusió de las mujeres en las TIC a través de describir y exponer los elementos que intervienen. Las principales contribuciones consisten, por un lado, en identificar y explicar una serie de mecanismos de autoinclusió que las participantes siguen y activan en relación a las motivaciones y los posibilitadores de autoinclusió. Por el otro, en evidenciar una relación predominantemente entusiasta de las participantes con las TIC. Además, se muestra que aunque estas cuestiones se presentan similares entre tecnólogas artísticas y tecnólogas informáticas, se hacen patentes algunas diferencias y oportunidades. Estas apuntan a que hay que considerar los ámbitos de intersección TIC para comprender y mejorar la inclusión de las mujeres en las TIC. De esta manera, no sólo se contribuye a enriquecer los debates del feminismo de la tecnología, sino también a guiar futuras políticas de género y para la inclusión TIC.

En el decurs dels darrers anys, les polí­tiques culturals, enteses en un sentit ampli, han tingut una importància creixent com a instrument de promoció de la imatge de les ciutats europees. Manquen encara, però, estudis que analitzin de forma detallada les repercussions, tangibles i intangibles, que generen aquestes polí­tiques. La present recerca posa una especial atenció a analitzar alguns d'aquests aspectes, com ara l'avaluació dels resultats, les polí­tiques dirigides a la fidelització dels públics o les repercussions no urbaní­stiques de les actuacions. Unes qüestions que, tot i la seva importància, poques vegades es tenen en compte en el moment de planificar les polí­tiques culturals de les ciutats o de les seves institucions.Concretament, hem pres com a referència l'estudi de diverses institucions culturals, bàsicament museus i esdeveniments puntuals, d'un total d'onze ciutats d'Espanya, França, Itàlia i Bèlgica. El que s'aspira a oferir són bàsicament tres aportacions. La primera és descriure i classificar les principals actuacions dutes a terme per les ciutats analitzades en el camp de les polí­tiques culturals. La segona és complementar la informació anterior amb una contextualització que tingui present els beneficis obtinguts en relació a l'ambició de l'actuació. Finalment, es pretén fer una valoració crí­tica de les diverses actuacions, tot oferint vies per millorar les repercussions que les actuacions empreses tenen per al conjunt del territori.Aquestes aportacions ens duen a apuntar que el progressiu augment del nombre d'institucions culturals, tant permanents com puntuals, així­ com la multiplicació de les seves activitats, no ha anat acompanyada d'una reflexió sobre com s'ha d'articular la interacció entre institucions culturals i polí­tiques d'imatge de ciutat. La majoria d'actuacions portades a terme pels equipaments estudiats s'han centrat, de manera quasi exclusiva, en accions relacionades amb l'accés, el preu, l'horari d'obertura o en alguna campanya publicitària puntual. Una situació que ha tancat la porta a altres tipus d'actuacions que haurien pogut aportar resultats més innovadors.Per aquest motiu, la recerca conclou que per tal de reforçar la imatge de la ciutat i generar-hi més beneficis cal endegar actuacions més ben planificades. D'una banda, amb la racionalització de les actuacions en marxa, especialment a través de l'avaluació detallada dels públics i dels efectes que les mesures preses generen en els visitants i la ciutat; i d'altra banda, amb una aposta clara per la innovació, entesa en sentit ampli, ja que actualment, massa sovint, les institucions culturals aposten per repetir experiències que si bé han estat positives en un moment i context determinat, no tenen perqué mostrar la mateixa efectivitat en altres contextos. / En el decurso de los últimos años, las polí­ticas culturales, entendidas en un sentido amplio, han tenido una importancia creciente como instrumento de promoción de la imagen de las ciudades europeas. Sin embargo, aún faltan estudios que analicen, detalladamente, las repercusiones, tangibles e intangibles, que estas políticas generan. La presente investigación pone especial énfasis en analizar algunos de estos aspectos, como son la evaluación de los resultados, las polí­ticas dirigidas a fidelizar los públicos o las repercusiones no urbanísticas de las actuaciones. Aspectos, todos ellos, que a pesar de su importancia, pocas veces se tienen en cuenta en el momento de planificar las polí­ticas culturales de las ciudades o de sus instituciones.Concretamente, hemos tomado como referencia el estudio de las instituciones culturales, básicamente museos y eventos puntuales, de un total de once ciudades de España, Francia, Italia y Bélgica. Lo que aspiramos a ofrecer son básicamente tres aportaciones. La primera es describir y clasificar las principales actuaciones llevadas a cabo en las ciudades analizadas dentro del campo de las polí­ticas culturales. La segunda es complementar la información anterior con una contextualización que valore los beneficios obtenidos en relación a la ambición de la actuación. Finalmente, se pretende hacer una valoración crí­tica de estas iniciativas, ofreciendo ­más para mejorar las repercusiones que dichas actuaciones tienen para el conjunto del territorio.Estas aportaciones nos llevan a señalar que el progresivo aumento del número de instituciones culturales, tanto permanentes como puntuales, así­ como la multiplicación de sus actividades, no ha ido acompañada de una reflexión sobre cómo se debe articular la interacción entre instituciones culturales y polí­ticas de imagen de ciudad. La mayorí­a de los equipamientos estudiados se han centrado, casi exclusivamente, en acciones relacionadas con el acceso, el precio, el horario de apertura o en alguna campaña publicitaria puntual. Una situación que ha cerrado la puerta a otros tipos de actuaciones que habrían podido aportar resultados más innovadores.Por este motivo, la investigación concluye que para reforzar y generar mayores beneficios a nivel de ciudad es necesario planificar mejor las distintas actuaciones emprendidas. Por un lado, con la racionalización de las acciones que ya están en marcha, especialmente a través de la evaluación detallada de los públicos y los efectos que las medidas generan en los visitantes y en la ciudad; y por otro lado, con una apuesta clara por la innovación, entendida en sentido amplio, ya que actualmente, muy a menudo, las instituciones culturales apuestan por repetir experiencias que si bien se han demostrado positivas en un momento y contexto determinado, no tienen porqué ofrecer la misma efectividad en otros contextos. / Cultural policies -in the broadest sense of the word- in recent times have had a growing importance as an instrument for promoting the image of European cities. However there are not many studies which analyse in detail the tangible and intangible impact that these policies generate. This research stresses the analysis of some of these aspects, such as the evaluation of the results, the policies focussed in the public loyalty or the non-urbanistic impacts of the actuations. Despite their importance, all these questions are rarely taken into account when cities or institutions' cultural policies are planned.The study of cultural institutions will be used as a reference, mainly museum and cultural events from eleven cities in Spain, France, Italy and Belgium. This should result in basically three contributions. The first one is to describe and classify the main activities carried out by the analysed cities in the field of cultural policies. The second one is to complement previous information with a contextualisation which takes into account the benefits obtained in relation to the ambition of the action. Finally, it has been tried to make a critical assessment of various activities, offering ways to improve the impact that implemented actions achieve for the whole territory.These contributions allow us to point out that the progressive increase in the number of cultural institutions, both permanent and occasional, as well as the expansion of its activities, has not been accompanied by a reflection on how to articulate the interaction between cultural institutions an image policy of the city. Most actions carried out by the studied institutions have focused in actions related to accessibility, prices, opening hours or in any punctual promotional campaign. This situation has made it difficult for other types of actions which could bring more innovative results.For this reason, the research concludes that to strengthen the image of the city and generate benefits from this it is necessary to implement better planned actions. Firstly, through the rationalization of the projects underway, especially through the detailed assessment of the public and the effects that those measures generate to the visitors and the city. And secondly, through the clear commitment to innovation, understood in the broad sense, because nowadays cultural institutions often decide to repeat experiences that have been positive in a certain time and context, but these actions not necessarily achieve the same effectiveness in other contexts. / Au cours de ces dernières années, les politiques culturelles, prises dans son sens le plus large, ont eu une certaine tendance à accroître leur importance en tant qu'élément de promotion de l'image des villes européennes. Malgré cela, il manque encore des études capables d'analyser en détail l'impact, au niveau tangible et intangible, qui génèrent de telles politiques. Cette recherche met l'accent, particulièrement, sur l'analyse de certains de ces aspects, y compris l'évaluation des résultats, les politiques de fidélisation du public ou l'impact de ces activités au delà du champ urbanistique.Des aspects qui malgré son importance, rarement sont pris en considération lors de la planification des politiques culturelles des villes et de leurs institutions culturelles.Plus précisément, nous avons pris comme référence l'étude des institutions culturelles, notamment les musées et les événements, d'un total d'onze villes de l'Espagne, la France, l'Italie et la Belgique. Ce que nous voulons offrir sont, essentiellement, trois types de contributions. La première c'est décrire et classer les principales activités menées par les villes analysées dans le domaine des politiques culturelles. La deuxième, compléter les informations précédentes à travers d'une contextualisation qui prenne en compte les bénéfices obtenus en relation avec l'ambition de l'actuation.Enfin, nous voulons réaliser une évaluation critique des différents spectacles, en offrant des moyens pour améliorer l'impact que les actions entreprises ont sur l'ensemble du territoire.Ces contributions nous emmànent à remarquer que l'augmentation progressive du nombre des institutions culturelles, à la fois permanentes et temporaires, ainsi que l'expansion de ses activités, n'a pas été accompagné par une réflexion sur la maniàre d'articuler l'interaction entre les institutions culturelles et les politiques d'image de la ville. La plupart des actions menées par les établissements étudiés ont porté, presque exclusivement, sur des actions liées a l'accès, la tarification, les heures d'ouverture ou des campagnes ponctuelles de publicité. Une situation qui a barréla porte à bien d'autres types de mesures qui pourraient apporter des résultats plus innovants.C'est pour cette raison que l'étude conclut que, pour renforcer l'image de la ville et y générer des profits plus élevés, il faut lancer des actions mieux planifiées. D'une part, avec la rationalisation des activités en cours, en particulier à travers l'évaluation détaillée des publics et des effets que les mesures prises ont sur les visiteurs et les villes ; et d'autre part, avec un engagement clair pour l'innovation, entendue au sens large, car actuellement, trop souvent, les institutions culturelles seulement s'engagent à répéter des expériences qu'ont été positives dans un certain moment et contexte, mais qui n'ont pas à montrer la même efficacité dans d'autres encadrements. / Negli ultimi anni la politica culturale, intesa nel senso più ampio del termine, ha avuto un'importanza crescente come strumento di promozione dell'immagine delle città europee, nonostante manchino ancora degli studi per analizzare in dettaglio l'impatto materiale e non che tali politiche generano. La nostra ricerca approfondisce alcuni di questi aspetti, come ad esempio la valutazione dei risultati, le politiche di fidelizzazione del pubblico e l'impatto delle attività non-urbane. Infine essa si basa su una delle domande di cui, malgrado la sua importanza riconosciuta da quasi tutti gli agenti, solo raramente viene presa in considerazione al momento di pianificare le politiche culturali delle città e delle loro istituzioni.In questa ricerca si fa riferimento soprattutto a istituzioni culturali, musei ed eventi di undici città sparse tra Spagna, Francia, Italia e Belgio e si approfondiscono tre aspetti.Il primo riguarda la descrizione e la classificazione delle principali attività svolte nel settore delle politiche culturali delle città analizzate. Il secondo mettere in relazione le informazioni ricavate da questo primo punto con le aspettative di partenza e i benefici ottenuti in chiave territoriale. Con il terzo aspetto si vuole raggiungere una valutazione critica delle varie attività per offrire alcuni suggerimenti che possono migliorare l'impatto che le attività culturali hanno all'interno del territorio.Questi contributi dimostrano che l'aumento progressivo del numero di istituzioni culturali, sia permanenti che occasionali, cosí come l'espansione delle sue attività, non è stata accompagnata da una riflessione su come articolare l'interazione tra cultura e politica di immagine della città . La maggior parte delle azioni svolte dalle strutture studiate si sono concentrate quasi esclusivamente in azioni riguardanti l'accesso, i prezzi, gli orari di apertura o campagne pubblicitarie. Insomma emerge un'attività che ha limitato altri tipi di azioni che invece potrebbero apportare risultati più innovativi.Studiando criticamente i dati della ricerca possiamo concludere che al fine di migliorare l'immagine e i benefici delle undici città analizzate bisognerebbe migliorare la pianificazione del lavoro. Si potrebbe proporre prima di tutto una razionalizzazione dei progetti in corso, in particolare la valutazione dettagliata del pubblico e degli effetti che le misure avviate hanno su i visitatori e sulla città . In secondo luogo si potrebbe promuovere un chiaro impegno in vista di un'innovazione generale delle strategie di azione. L'obiettivo è quello di evitare la situazione di stallo attuale in cui, troppo spesso, le istituzioni culturali si impegnano a ripetere delle esperienze che, seppur positive in passato, non dimostrano di avere la stessa efficacia in nuovi contesti.

El objetivo de nuestro estudio es analizar las políticas activas de mercado de trabajo en España entre 1985 y 2000 en el marco de las políticas de empleo de los países europeos. Nuestra primera pretensión es situar a España en el contexto de las políticas activas a nivel europeo, y especialmente en comparación con las seguidas en Francia y el Reino Unido. En segundo lugar, analizar en que grado la pauta de gasto de España, Francia y el Reino Unido puede condicionar la eficacia de sus programas activos. Finalmente, realizar un análisis detallado de la estrategia de política activa seguida por España intentando efectuar recomendaciones de cara al futuro.La motivación de la investigación se centra por un lado, en la necesidad de situar a España en relación al grado de importancia otorgado a las políticas activas y a sus pautas de gasto en el marco de la Unión Europea. Por otro, en determinar qué papel juegan las políticas activas dentro de la política de empleo en España y su repercusión sobre el mercado de trabajo. La metodología utilizada consiste en primer lugar, en enmarcar el caso español en el contexto europeo. En segundo lugar, analizar la evolución de las políticas activas, su pauta de gasto y su composición. En tercer lugar, definir que medidas se aplican y en la medida de lo posible cuáles han sido sus resultados. Lo anterior nos permitirá determinar si existe algún tipo de relación entre las pautas de gasto activo y la eficacia potencial de las políticas activas, tomando como referencia el marco de la literatura existente a nivel internacional sobre el estudio y evaluación de las mismas.Finalmente, centrados en el caso español realizaremos un estudio de evaluación macroeconómica basado en un modelo de búsqueda, la función de emparejamientos. El objetivo es determinar en qué medida las políticas activas contribuyen a mejorar la eficiencia del proceso de emparejamientos en el mercado de trabajo. Esto nos ayudará a completar el análisis detallado sobre la evolución, estructura, alcance y limitaciones de las políticas activas en España. La tesis doctoral se estructura de la siguiente manera:En el primer capítulo, procederemos a una revisión de las teorías sobre el mercado de trabajo y al análisis de su posición en relación a las políticas activas, para definir qué enfoques fundamentan la aplicación de las mismas.En el segundo capítulo, centraremos el ámbito de estudio en el análisis de las políticas activas en cuanto a su definición, la delimitación de su contenido y al papel central que juegan los servicios públicos de empleo en la determinación y aplicación de dichas políticas. Por otro lado, analizaremos los efectos de las políticas activas tanto desde un enfoque macroeconómico como microeconómico. Asimismo efectuaremos una revisión de la evidencia empírica internacional sobre la evaluación de la medidas activas. Esto nos permitirá definir el grado de eficacia potencial de los diferentes tipos de medidas.En el tercer capítulo, procederemos al análisis de las políticas activas en los países de la Unión Europea en el período 1985-1999. En primer lugar, se realizará una breve descripción del mercado de trabajo, señalando las diferencias entre los países en cuanto a las principales variables. Proseguiremos con el análisis de la política activa en el marco de la política de empleo definida por la Comisión Europea. Posteriormente, analizaremos como se organiza el servicio público de empleo en los países de la Unión Europea, así como la importancia de su papel de intermediario en el mercado laboral. Finalmente, analizaremos la evolución del gasto en políticas de mercado de trabajo, su estructura y el número de participantes. Esto nos permitirá agrupar a los países en función del nivel de importancia otorgado a las políticas activas y del enfoque adoptado en la aplicación de las mismas. De forma especial analizaremos los casos de Francia y el Reino Unido. Por un lado, una descripción de la evolución de sus mercados de trabajo y de la estructura institucional en la que se aplica la política activa. Por otro lado, el análisis del nivel de gasto activo, su pauta y composición, el tipo de programas que se aplican y los resultados de las evaluaciones disponibles.En el cuarto capítulo, estudiaremos con detalle el caso español durante el período 1985-2000. Después de un repaso a las diferentes visiones sobre el mercado de trabajo español se realizará una breve descripción de las principales variables del mercado de trabajo. Posteriormente analizaremos los cambios en la estructura institucional en la que se aplican las políticas activas de mercado de trabajo. El núcleo del capítulo se centra en el estudio del papel que juegan las políticas activas en España, sus limitaciones y su repercusión sobre el mercado de trabajo. Finalmente, tras un repaso a la escasa evaluación existente y con el objeto de completar nuestro análisis, procederemos a realizar un estudio de evaluación macroeconómica. En el marco de un modelo de búsqueda, la función de emparejamientos, analizaremos el efecto de las políticas activas sobre la eficiencia del proceso de ajuste en el mercado de trabajo en España. La tesis doctoral finaliza con la exposición de las conclusiones derivadas de los análisis efectuados en los distintos capítulos, a la vez que se plantean líneas futuras de investigación.