El meló (Cucumis melo L.) és una espècie vegetal de gran importància econòmica, amb la que s'han establert nombrosos programes de millora. Dins d'ells, és de gran importància la utilització de línies pures, la seva obtenció ha avançat en gran mesura per la utilització de tècniques de biotecnologia, entre les que es troben, l'obtenció de poblacions de línies diphaploids i els marcadors moleculars.La producció de línies haploids diploiditzades, disminueix el temps de generació necessari per a obtenir individus completament homozigots a una mateixa generació. Així mateix, la naturalesa homozigòtica d'aquestes línies i el seu potencial per a ser perpetuades il·limitadament per llavor, fan de les poblacions de línies dihaploids, siguin molt útils per a estudis genètics com la generació de mapes genètics, on els marcadors dominants i codominants poden ser mapats amb idèntica precisió. Així mateix, la disponibilitat de material vegetal, genèticament idèntic de manera il·limitada, fa possible que es puguin afegir nous marcadors a mesura que es vagin generant i que aquestes poblacions siguin molt útils per a la localització de gens majors i QTLs (Quantitative Trait Loci), podent-se estudiar, al mateix temps, genotips en diferents localitzacions i estudiar-se la interacció genotip per ambient (GxE).En aquest treball es va estudiar la resposta partenogènica de varis genotips de meló, donat que s'havia descrit la importància del genotip en l'obtenció de LDHs. Després d'aquest estudi es va poder descriure 3 passos limítrofs en el procés d'obtenció de LDHs: Eficàcia en l'obtenció d'embrions a partir de llavors de fruits partenocàrpics, supervivència dels embrions en el procés de cultiu in vitro i obtenció de línies diploiditzades, perpetuades per llavor a partir d'aquests embrions. Es va observar diferent comportament en els genotips estudiats en cadascun dels passos limítrofs definits per a el procés. Posteriorment es va generar, per partenogènesis induïda in situ per polinització amb pol·len irradiat, una població de 95 línies dihaploids (LDHs) a partir del creuament de dos línies de meló, PI161375 x T111. Aquestes dos línies es van escollir per presentar característiques agronòmiques importants. La línia T111 pertany a la varietat botànica inodorus, del tipus "Piel de Sapo" és una de les línies més consumides a Espanya, mentres que PI161375 "Sogwhan Charmi", pertany a la varietat botànica chinensis, presenta nombroses resistències a malalties. Les línies de la població van ser analitzades per marcadors moleculars del tipus codominant (RFLPs i SSRs) per a determinar la seva homozigòsis i es va determinar el seu nivell de ploidia per citometria de flux. A partir de la població de LDHs es va realitzar un mapa genètic, transferint marcadors moleculars codominants d'alta qualitat del tipus RFLPs i SSRs que ja havien estat posicionats en el mapa F2 obtingut a partir del mateix creuament i es van incloure 54 nous marcadors del tipus SSR. Es va obtindre un mapa amb 169 marcadors moleculars codominants de grups de lligament, cobrint una distància de 1289.6cM. La densitat de mapa va ser de 7.6cM/marcadors. L'ordre dels marcadors es va mantenir al comparar-lo amb altres mapes de meló existents i amb el mapa realitzat a partir d'una població F 2, el que demostra la consistència del mapa genètic obtingut, permet utilitzarlo com a mapa de referència per a posteriors estudis amb aquesta espècie i la integració dels dos mapes obtinguts a partir del creuament PI161375 x T111. Integrant es va obtenir un mapa altament saturat amb 331 marcadors codominants que es van distribuir en dotze grups de lligament, cobrint tot el genoma de meló, amb una densitat de 3.02cM/marcador i que van cobrir una distància de 1061cM.Es va estudiar, també, la segregació de les freqüències aléliques dels marcadors utilitzats en la generació del mapa de la població de LDHs per a identificar zones distorsionades que poguessin estar implicades en el procés d'obtenció d'haploids. Es van observar 6 zones que van presentar distorsió de les freqüències aléliques. Aquestes zones serien candidates a incloure gens que són seleccionats en el procés de generació de LDHs. En 2 d'aquestes zones la segregació va ser favorable a l'al.lel del parental PI161375 i en altres 4 la distorsió va ser favorable a l'al.lelde T111, el que indicaria que els dos parentals influeixen en el procés de generació de les línies dihaploids.Finalment, es van estudiar diferents caràcters quantitatius implicats en la morfologia floral, morfologia del fruit i la germinació, localitzant 71 QTLs, per a tots els caràcters analitzats. L'alta correlació observada entre la forma de l'ovari i el fruit i la co-localització dels QTLs implicats en aquest caràcters, suggereix que la forma del fruit ve determinada per la forma de l'ovari, és a dir, que els mateixos gens controlen ambdós caràcters, i la forma del fruit ve determinada en les primeres etapes de desenvolupament. També va permetre dividir el caràcter d'herència poligènica, el que explicaria l'aparició de genotips intermitjos en les classificacions taxonòmiques realitzades. Es van trobar, així mateix, QTLs relacionats amb la germinació de les LDHs que ens indiquen que els gens que intervenen en els processos relacionats amb la germinació s'expressen en les primeres etapes del procés, que existeixen al.lels de PI161375 amb efectes favorables a la germinació i que existeix un important efecte ambiental relacionat amb la llum, observant que amb presència de llum un major porcentatge de germinació. / El melón (Cucumis melo L.) es una especie vegetal de gran importancia económica, en la que se han establecido numerosos programas de mejora. En ellos es de gran importancia la utilización de líneas puras, cuya obtención ha avanzado en gran medida por la utilización de técnicas de biotecnología entre las que se encuentran la obtención de poblaciones de líneas dihaploides y los marcadores moleculares.La producción de líneas haploides diploidizadas disminuye el tiempo de generación necesario para obtener individuos completamente homocigotos a una generación. Así mismo, la naturaleza homocigótica de estas líneas y su potencial para ser perpetuadas ilimitadamente por semilla, hacen a las poblaciones de líneas dihaploides muy útiles para estudios genéticos como la generación de mapas genéticos, donde los marcadores dominantes y codominantes pueden ser mapados con igual precisión. Así mismo, la disponibilidad de material vegetal genéticamente idéntico de forma ilimitada hace posible que se puedan añadir nuevos marcadores a medida que se vayan generando y que estas poblaciones sean muy útiles para la localización de genes mayores y QTLs (Quantitative Trait Loci), pudiendo estudiarse el mismo genotipo en diferentes localizaciones y estudiarse la interacción genotipo por ambiente (GxE).En este trabajo se estudió la respuesta partenogénica de varios genotipos de melón, ya que se había descrito la importancia del genotipo en la obtención de LDHs. Tras este estudio se pudieron describir 3 pasos limitantes en elproceso de obtención de LDHs: Eficacia en la obtención de embriones a partir de semilla de frutos partenocárpicos, supervivencia de los embriones en el proceso de cultivo in vitro y obtención de líneas diploidizadas, perpetuadas porsemilla a partir de estos embriones. Se observó diferente comportamiento de los genotipos estudiados en cada uno de los pasos limitantes definidos para el proceso. Posteriormente se generó, por partenogénesis inducida in situ porpolinización con polen irradiado, una población de 95 líneas dihaploides (LDHs) a partir del cruzamiento de dos líneas de melón, PI161375 x T111. Estas dos líneas se eligieron por presentar características agronómicas importantes. La línea T111 perteneciente a la variedad botánica inodorus, de tipo 'Piel de Sapo' es una de las líneas más consumidas en España mientras que PI 161375 'Sogwhan Charmi', perteneciente a la variedad botánica chinensis, presenta numerosas resistencias a enfermedades. Las líneas de la población fueron analizadas por marcadores moleculares de tipo codominante (RFLPs y SSRs) para determinar su homocigosis y se determinó sunivel de ploidía por citometría de flujo.A partir de la población de LDHs se realizó el mapa genético, transfiriendo marcadores moleculares codominates de alta calidad de tipo RFLPs y SSRs que ya habían sido posicionados en el mapa F 2 obtenido a partir del mismo cruce y se incluyeron 54 nuevos marcadores de tipo SSR. Se obtuvo un mapa con 169 marcadores que sedistribuyeron en 12 grupos de ligamiento, cubriendo una distancia de 1289.6cM. La densidad de mapa fue de 7.6cM/marcador. El orden de los marcadores se mantuvo al compararlo con otros mapas de melón existentes y con el mapa realizado a partir de una población F2, lo que demuestra la consistencia del mapa genético obtenido, permitiendo emplearlo como mapa de referencia para posteriores estudios en esta especie y la integración de los dos mapas obtenidos a partir del cruce PI161375 x T111. Integrando se obtuvo un mapa altamente saturado con 331 marcadores codominantes que se distribuyeron en doce grupos de ligamiento cubriendo todo el genoma de melón, con una densidad de 3.02cM/ marcador y que cubrieron una distancia de 1061cM.Se estudió también la segregación de las frecuencias alélicas de los marcadores utilizados en la generación del mapa de la población de LDHs para identificar zonas distorsionadas que pudieran estar implicadas en el proceso de obtención de haploides. Se observaron 6 zonas que presentaron distorsión de las frecuencias alélicas. Estas zonas serían candidatas de incluir genes que son seleccionados en el proceso de generación de LDHs. En 2 de estas zonas la segregación fue favorable al alelo del parental PI161375 y en las otras 4 la distorsión fue favorable al alelo de T111, lo que indicaría que los dos parentales influyen en el proceso de generación de las líneas dihaploides.Finalmente, se estudiaron diferentes caracteres cuantitativos implicados en la morfología floral, morfología de fruto y la germinación, localizando 71 QTLs, para todos los caracteres analizados. La alta correlación observadaentre la forma de ovario y fruto y la co-localización de los QTLs implicados en estos caracteres sugiere que la forma del fruto esta determinada por la forma del ovario, es decir, que los mismos genes controlan ambos caracteres, y laforma de fruto se determina en etapas tempranas del desarrollo. También permitió dividir el carácter de la pubescencia del ovario en dos componentes, longitud y densidad, confirmando que se trata de un carácter de herencia poligénica lo que explicaría la aparición de fenotipos intermedios en las clasificaciones taxonómicasrealizadas. Se encontraron, así mismo, QTLs relacionados con la germinación de las LDHs que nos indican que los genes que intervienen en los procesos relacionados con la germinación se expresan en las primeras etapas del proceso, que existen alelos de PI161375 con efectos favorables a la germinación y que existe un importante efecto ambiental relacionado con la luz, observándose en presenc ia de luz un mayor porcentaje de germinación. / Melon (Cucumis melo L.) is an important vegetal crop; with large number of breeding programs already established. In these programs, the use of inbred lines is very important; the process to obtain these lines can be enhanced with the use of biotechnology techniques as the generation of dihaploid lines population and molecular markers.DHLs production decreased the generation time needed to obtain complete homocigous plants to one generation.The homocigosity potential to be perpetuated by seed, make DHLs populations an useful tool for genetics studies, as genetic map construction, where the dominants and codominants markers can be mapped with the same precision.Also, the possibility to dispose unlim ited material genetically identical make possible to add news markers as soon as they are generated, the localization of major genes and QTLs (Quantitative trait loci) and study the genotype by environment (GxE) interaction by evaluating the same genotype in different locations.The parthenogenetic response of several melon genotypes was studied. As reported by other authors the genotype had an important effect on the production of DHLs. Three limiting steps were found in the DHLs production process: (1) the parthenogenic embryo production efficiency from parthenocarpic fruits; (2) the in vitro rescueefficiency of parthenogenic embryos; and (3) the production of diploid lines, perpetuated by seed, out of the rescued embryos. For each of these limiting steps, different behaviours were observed on the studied genotypes. Moreover, apopulation of 95 DHLs was generated from the PI161375 x T111 hybrid, utilizing the in situ induction of parthenogenic embryos through pollination by gamma-irradiated pollen. The two parents were chosen for their important agronomic traits. The T111 line, pertaining to inodorus botanic variety, of fruit type 'Piel de Sapo', is one of the most consumed in Spain. Whereas, PI 161375 or 'Sogwhan Charmi', pertaining to the chinensis botanical variety, has a large number of disease resistances. Presumed parthenogenic lines were analyzed by codominants molecular markers (RFLPs and SSRs) to confirm their homocigosity, and by flow citometry to determine their ploidy level.A molecular markers map, involving RFLP and SSRs mapped previously in a F2 population from the same cross, was constructed using the DHL population. 54 new SSRs markers were added to the DHL map. A map with 169 markers distributed in twelve linkage groups was obtained with a distance coverage of 1286 cM. The map density was 7.6cM/marker. The order of markers was maintained when compared with other melon maps and with the F2 map. This fact proved the consistence of obtained genetic map, allowing their use as a reference map for later studies in this specie and permitting the integration of the two maps obtained from the cross PI161375 X T111. After integration, a highly saturated map with 331 codominats markers, covering the whole genome was obtained. Markerswere distributed in twelve linkage groups with a density of 3.02cM/marker covering a distance of 1061cM.Allelic frequency segregation of markers in DHLs population map was studied to identify genomic regions with segregation distortion. Six regions were observed which could include genes selected during DHLs generation process. Two of the regions showed favourable segregation towards PI 161375 alleles and in the other four the segregation was favourable towards T111 alleles. This confirms the influence of both parentals in the DHLs generation process.Finally, a study of several quantitative traits involved in floral and fruit morphology and germination of melon was realized. Seventy-one QTLs were localized for all analysed traits. The high correlation observed between ovary andfruit shape and the co-localization of QTLs involved in these traits suggests that the fruit shape was determined by ovary shape, i.e., the same genes control both traits and the fruit shape is determinated in the early period of development. Also, this analysis allowed to divide ovary pubescence trait in two components, hair length and density, and also confirming that this trait is under polygenic control. This could explain the apparition of intermediate phenotypes in the taxonomic classifications by others authors. In addition, QTLs related with germination were found, indicating that the genes involved in germination are expressed in the first steps of the process. PI161375 alleles withfavourable effect in germination were uncovered. Light intensity during germination has a major effect on the percentage of seed germination, being higher light intensity associated with higher percentage of germination.

No description available.

No description available.

El gènere Helianthus (Asteraceae), nadiu d'Amèrica del Nord, compren no només elgirasol conreuat H. annuus var. Macrocarpus L., sinó també d'altres espècies que sóninvasores. El gira-sol silvestre H. annuus ssp. Annuus L. i H. petiloaris Nutt. Són duesespècies anuals naturalitzades en la part central d'Argentina. Ambdues resultend'interès com a recurs fitogenètic.L'H. annuus silvestre fou probablement introduït per a ús farratger mentre que semblaque l'H. petiolaris ingressà com a contaminant de llavors. S'estudiaren les condicionsambientals i ecològiques dels hàbitats ocupats per les poblacions mitjançant anàlisimultivariant. Es suggereix l'existència d'un procés de difusió des del punt d'ingrés decada espècie, seguint la infraestructura de les comunicacions terrestres. La invasió vaocórrer en una banda de territori en el límit entre Mollisoles i Entisoles, els mateixosordres de sòls que existeixen en el centre d'origen. Dins d'aquesta banda, cadaespècie s'ubicà en diferents microhàbitats transformats per activitat antròpica, com aratancats de filferro, tallafocs, bancals, canals. Helianthus annuus mostrà preferènciapels sòls pesants mentres que H. petiolaris preferí sòls arenosos, a l'igual que allòconstatat per a Amèrica del Nord.La hipòtesi de flux gènic entre els dos taxa silvestres i el conreu s'explorà mitjançantl'estudi de la morfologia de la progènie de plantes de diferent tipus y poblacions puresque havien florit en proximitat de l'altre taxa, trobades amb condicions naturals. Estrobà entre 0,5 a 18% d'hibridació. Considerant les dimensions de les poblacionstrobades en contacte, aquestes freqüències poden significar milers a milions d'híbridsde primera generació cada any.Nou poblacions argentines d'H. annuus mostraren suficient biodiversitat com perdiferenciar-se entre elles. La biodiversitat continguda en aquest nou germoplasma foual voltant de dos terços d'aquella observada en una mostra de gira-sols silvestres de17 estats d'EUA. Les accessions d'Argentina mostraren diferents combinacions delsmateixos caràcters, però una d'elles presentà un cicle de més llarga durada. Elcontingut de matèria grassa i el perfil d'àcids grassos no presentaren valors d'interèsper a la millora de l'oli de gira-sol. Actualment s'investiguen d'altres trets d'interèsagronòmic, com ara la resistència al SuCMoV o la presència d'androesterilitat.Les empreses de llavors perderen l'interès pel gira-sol transgènic després de lesinvestigacions que revelaren l'existència de poblacions silvestres en moltes regions delmón, intens fluxe gènic entre el conreu i els parents silvestres i el possible incrementde la capacitat reproductiva per adquisició de transgens. Els esdeveniments enavaluació de gira-sol genèticament modificat (GM) podrien millorar el comportamentdel conreu però enfronten restriccions de mercat. El futur del gira-sol GM depèn de lapossibilitat de mitigar l'efecte dels transgens sobre els parents silvestres i malesa i acanvis en l'acceptació del mercat. Aquesta podria augmentar si el gira-sol GMimpliqués una millor qualitat per al consumidor. / El género Helianthus (Asteraceae), que es nativo de América del Norte comprende nosolo el girasol cultivado H. annuus var. macrocarpus L. sino también otras especiesque son invasoras. El girasol silvestre H. annuus ssp. annuus L. y H. petiolaris Nutt.son dos especies anuales naturalizadas en la parte central de Argentina. Ambasresultan de interés como recurso fitogenético.El H. annuus silvestre fue probablemente introducido para uso forrajero mientras quepareciera que H. petiolaris ingresó como contaminante de semillas. Se estudiaron lascondiciones ambientales y ecológicas de los habitats ocupados por las poblacionesmediante análisis multivariante. Se sugiere la existencia de un proceso de difusióndesde el punto de ingreso de cada especie, siguiendo la infraestructura de lascomunicaciones terrestres. La invasión ocurrió en una banda de territorio en el límiteentre Mollisoles y Entisoles, los mismos órdenes de suelos que existen en el centro deorigen. Dentro de esa banda, cada especie se ubicó en diferentes microhábitatstransformados por actividad antrópica, como alambrados, contrafuegos, banquinas,canales. Helianthus annuus mostró preferencia por suelos pesados mientras que H.petiolaris prefirió suelos arenosos, en modo análogo a lo informado para América delNorte.La hipótesis de flujo génico entre los dos taxa silvestres y el cultivo se explorómediante el estudio de la morfología de la progenie de plantas fuera de tipo ypoblaciones puras que habían florecido en proximidad del otro taxa, halladas bajocondiciones naturales. Se encontró entre 0.5 a 18% de hibridización. Considerando lasdimensiones de las poblaciones halladas en contacto estas frecuencias puedensignificar miles a millones de híbridos de primera generación cada año.Nueve poblaciones Argentinas de H. annuus mostraron suficiente biodiversidad comopara diferenciarse entre ellas. La biodiversidad contenida en este nuevo germoplasmafue alrededor de dos tercios de la observada en una muestra de girasoles silvestresde 17 estados de USA. Las accesiones de Argentina mostraron diferentescombinaciones de los mismos caracteres, pero una de ellas presentó un ciclo demayor duración. El contenido de materia grasa y el perfil de ácidos grasos nopresentaron valores que puedan ser de interés para la mejora del aceite de girasol. Seestán investigando actualmente otros rasgos de interés agronómico, como laresistencia al SuCMoV o la presencia de androesterilidad.Las empresas de semillas perdieron interés en el girasol transgénico luego que lasinvestigaciones revelaran la existencia de poblaciones silvestres en muchas regionesdel mundo, intenso flujo génico entre el cultivo y los parientes silvestres y el posibleincremento de la capacidad reproductiva por adquisición de transgenes. Los eventosbajo evaluación en girasol genéticamente modificado (GM) podrían mejorar elcomportamiento del cultivo pero enfrentan restricciones de mercado. El futuro delgirasol GM depende de la posibilidad de mitigar el efecto de los transgenes sobre losparientes silvestres y malezas y a cambios en la aceptación del mercado. Esta podríaaumentar si el girasol GM implicara mejor calidad para el consumidor. / The genus Helianthus (Asteraceae), native from North America comprises not only thecultivated sunflower H. annuus var. macrocarpus L., but also some invasive species.The wild H. annuus ssp. annuus (common sunflower) and H. petiolaris Nutt. (prairiesunflower) are two annual species of the genus naturalized in central Argentina. Bothspecies merit interest as genetic resources.Wild H. annuus was probably introduced for forage purposes, but H. petiolaris seemsto have entered as a seed contaminant. Using multivariate tools, the environment andecological conditions of the habitats were analysed. A diffusive process from eachentry point is suggested, following the terrestrial infrastructure. Invasion took place in astrip of land bordering between the Mollisols and Entisols, the same soil orders as inthe centre of origin. Within that strip, each species thrived in different microhabitatstransformed by human activity such as fences, fire lines, roadsides, ditches. Helianthusannuus showed preference for microhabitats with heavy soils, while H. petiolarispreferred sandy soils, as has been reported in North America.The hypothesis of gene flow between both wild taxa and the crop was tested by themorphological study of the progeny of off type plants and pure populations thatflowered in proximity to the other taxa found under natural conditions. Between 0.5 to18% of hybridization was found. Taking into account the dimensions of the populationsfound at the points of contact, these frequencies may mean thousands to millions offirst generation hybrids each year.Nine argentine populations of wild H. annuus showed enough biodiversity todifferentiate among them. The biodiversity contained in this new germplasm was abouttwo thirds of that observed in a sample of wild sunflower from seventeen USA states.The accessions from Argentina showed different combinations of the same traits and alonger life cycle in one accession. The oil content and fatty acid profile did not showvalues that could merit attention as a source of sunflower oil improvement. Otheragronomic traits of interest, such as resistance to SuCMoV or the presence of malesterilityare currently under evaluation.Seed companies probably lost interest in transgenic sunflower after researchdemonstrated the existence of wild populations in several regions of the world, theintense gene flow between crop and wild relatives and the probable increase ofreproductive capacity due to the acquisition of transgenes. The traits underexperimentation in genetically modified (GM) sunflower could improve the performanceof the crop but face some market restrictions. The future of GM sunflower depends onthe possibility to mitigate the effect of transgenes on the wild and weedy relatives and achange in market place acceptance, which could increase if GM means better qualityfor the consumer.

La repercussió de l'activitat agrària en vers de l'entorn natural i la creixent preocupacióper la diversitat biològica, justifiquen la present investigació. El tàxon Rhopalocera,(Insecta: Lepidoptera), és el bioindicador adoptat, degut a què compleix les condicionsnecessàries i és un component del paisatge. Es tria la comarca del "Somontano deBarbastro" ja que compta amb una amplia representació de paisatges amb diferentsintensitats de gestió agrària, que es constitueixen en una gradació que varia des d'illesde conreu tradicional, dins l'ecosistema natural, fins a monocultius de regadiu. Per altrabanda, la comarca es troba immersa en un clima semiàrid i subhumit on s'assenta granpart de l'activitat agrària a nivell general. És remarcable també, la preséncia deserralades marginals del Prepirineu aragonés on es troben presents els dominis climàcicsvegetals de la roureda de roure de fulla petita (Violo-Quercetum fagineae) i delcarrascar (Quercetum rotundifoliae).Es determina l'efecte que diferents intensitats d'activitat antròpica, (preferentmentagrària), exerceixen en vers comunitats de ropalòcers i la distribució comarcal de lesespécies.Dins de cada domini vegetal, es consideren diferents formacions vegetals tot depenentdel grau d'intervenció antròpica: bosc dens, bosc aclarit, brolla, illes de conreus, campsde conreus abandonats i conreus actuals. Pel que fa a la intensitat de gestió agrària, esdiferencien: illes de conreus dins l'ecosistema natural, (pluriconreu i monoconreu),conreus de secà i conreus de regadiu, (pluriconreu, monoconreu herbaci i monoconreuarbori).S'ha emprat el transsecte en banda de 700 x 10 m, amb mostreig durant 40 minuts i atres indrets, (repeticions), per paisatge i mes, dintre del perí­ode de temps comprés entreels dies 15-30 des del mes de març fins el mes d'octubre.S'analitzen les preferències ambientals a nivell familiar i especí­fic, la composició il'estructura fauní­stica als diferents tipus de paisatge i es realitza una anàlisibiocenològica de similitud fauní­stica entre ells. Es correlaciona la diversitat biològicaamb la presència de paràmetres derivats de l'activitat antròpica.S'han inventariat 138 espècies de ropalòcers, les quals constitueixen el 55 % del censactual de la pení­nsula Ibérica, essent descrites llurs característiques ecològiques mésimportants, diagrames de vol i distribució corològica per espécie en quadrí­cules UTMde 5 km de costat.La riquesa més gran d'espècies es troba als paisatges amb presència d'ecosistemanatural, així­ com als grans espais oberts amb brolles.Dintre del conjunt comarcal, la roureda de roure de fulla petita (amb 109 espècies) ésmés diversa que el carrascar (amb 101 espècies); i tots dos dominis són mès diversosque el agrosistema (amb 73 espècies).Dins l'ecosistema agrari, la riquesa més gran en espècies es produeix a les illes depluricultiu tradicional, amb una diversitat similar a la del bosc aclarit. La mí­nimariquesa i diversitat es troba al monocultiu. El secà és més ric en espècies que el regadiu idins d'aquest és fonamental la presència de lleguminoses i pratenses plurianuals.Pertorbacions antròpiques lleugeres a l'ecosistema natural mantenen la diversitat, si bé,aquesta decreix amb l'eliminació de la vegetació natural. La intensificació del'agricultura produeix una disminució dràstica i una variació especí­fica a les poblacionsde lepidòpters, disminuint els Satyridae i incrementant els Pieridae; l'abundància demarges és determinant pel manteniment de la diversitat de l'agrosistema. La diversitatbiològica d'un paisatge és afavorida per la presència d'ecosistema natural, per unacobertura arbòria mitjana, una elevada cobertura arbustiva-herbàcia i un cert graud'activitat agrària.Existeix alta similitud faunística entre la roureda de roure de fulla petita i el carrascar.Pieridae s'associa a l'agrosistema i a intensitats altes de gestió agrària, Satyridae,Nymphalidae i Lycaenidae a l'ecosistema natural poc intervingut.Per la seva composició faunística, els paisatges s'agrupen en funció de la presència debrolles, grau d'intervenció antròpica i presència de reg, arbrat i marges.S'estableixen espècies tolerants a una activitat forestal moderada i intolerants al'activitat agrària, indicadores per tant de "salut" i "equilibri" ecològics. També esdescriuen espécies tolerants a una activitat agrària moderada i d'altres espèciesafavorides per aquesta activitat, essent en aquest cas, indicadores de paisatges amb unagestió agrària elevada i en conseqüència, una diversitat biològica baixa. / La repercusión de la actividad agraria sobre el entomo natural y lapreocupación creciente por la diversidad biológica justifican esta investigación. Se hanelegido el taxon Rhopalocera (Insecta: Lepidoptera) como bioindicador por cumplir lascaracterí­sticas adecuadas para ello y ser componente del paisaje y la comarca delSomontano de Barbastro por contar con una amplia representación de paisajes condistintas intensidades de gestión agraria, desde islas de cultivo tradicional entre elecosistema natural a monocultivos de regadí­o y por estar enclavada en clima semiáridoy subhúmedo, donde se asienta en general gran parte de la actividad agraria; situada enlas sierras marginales del Prepirineo Aragonés, en ella tienen importancia los dominiosvegetales de quejigar (Violo-Quercetum fagineae) y carrascal (Quercetumrotundifoliae).Se ha determinado el efecto que diferentes intensidades de actividad antrópica(preferentemente agraria) ejercen sobre las comunidades de Ropalóceros y ladistribución comarcal de las especies.En cada dominio vegetal se han considerado distintas formaciones vegetales opaisajes según el grado de intervención antrópica, bosque denso, bosque claro,matorral, islas de cultivo, campos de cultivo abandonados y cultivos actuales; dentro delos cultivos, distintas intensidades de gestión agraria, islas de cultivo entre ecosistemanatural (pluricultivo y monocultivo), cultivos de secano y cultivos de regadí­o(pluricultivo, monocultivo herbáceo y monocultivo arbóreo).Se ha utilizado el método de transecto en banda de 700 x 10 m, muestreandodurante 40 minutos, en tres localidades (repeticiones) por formación vegetal y mes entrelos dí­as 15-30 desde marzo a octubre.Se han analizado las preferencias ambientales entre familias y especies, lacomposición y estructura fauní­stica en las distintas formaciones vegetales, realizando unanálisis biocenológico de similitud fauní­stica entre ellos y correlacionando ladiversidad biológica con la presencia de parámetros derivados de la actividad antrópica.Se han inventariado 138 especies de ropalóceros, el 55 % del censo de laPení­nsula Ibérica, describiendo sus caracterí­sticas ecológicas más sobresalientes,diagramas de vuelo y distribución corológica por especies en cuadrí­culas proyecciónUTM de 5 km de lado.La mayor riqueza en especies se encuentra en paisajes con presencia deecosistema natural y grandes espacios abiertos con matorral autóctono.En el conjunto comarcal el dominio del quejigar con 109 especies es más diversoque el carrascal con 101 especies y ambos más que el agrosistema con 73 especies.En el ecosistema agrario la máxima riqueza en especies se produce en islas depluricultivo tradicional con una diversidad similar a la del bosque claro; la mí­nimariqueza y diversidad en el monocultivo. El secano es más rico en especies que elregadío y en éste es fundamental la presencia de leguminosas y pratenses plurianuales.Perturbaciones antrópicas ligeras en el ecosistema natural mantienen ladiversidad, la cual decrece con la eliminación de la vegetación natural. Laintensificación de la agricultura produce un descenso drástico y una variación especí­ficaen las poblaciones de lepidópteros, disminuyendo Satyridae e incrementándosePieridae; la abundancia de márgenes es determinante en el mantenimiento de ladiversidad del agrosistema. La diversidad biológica de un paisaje es favorecida por lapresencia de ecosistema natural, por una cobertura arbórea media, una elevada coberturaarbustivo-herbácea y un cierto grado de actividad agraria.Existe alta similitud fauní­stica entre quejigar y carrascal. Pieridae va asociada alagrosistema y a intensidad alta de gestión agraria, Satyridae, Nymphalidae y Lycaenidaeal ecosistema natural poco intervenido.Tomando como referencia la composición fauní­stica los paisajes se agrupansegún presencia de matorral, grado de intervención antrópica y presencia de riego,arbolado y márgenes.Se citan especies tolerantes a una actividad forestal moderada e intolerantes a laactividad agraria, indicadoras de "salud" y "equilibrio" ecológicos; otras tolerantes auna actividad agraria moderada y otras favorecidas por tal actividad e indicadoras depaisajes con gestión agraria elevada y diversidad biológica baja. / This research study has been carried out due to the incidence of agrarian activityon natural land and the increasing preoccupation over diversity. The Rhopalocera(Insecta: Lepidoptera) have been employed as bioindicators since they have suitablefeatures for this purpose and they constitute part of the landscape; the Somontano ofBarbastro has been chosen for this study because of its landscapes wit diverse intensitiesof agrarian management: from tillage-isles in natural ecosystems to very intensivelymanaged irrigated land. This natural region is located at Prepyrenean mountains havingsemiarid and subhumid climate and holding the dominion of gall-oak {Violo-Quercetumfagineae) and holm-oak (Quercetum rotundifoliae).We have determined the effects of agrarian management intensity on butterflycommunities and also, the spatial distribution of the species.In each vegetal dominion we have studied several landscapes as a function ofanthropic activity: woodland, open-woodland, bushy-land, cultivated-islands,abandoned cultivation lands and cultivated land. Within the agrosystem we have studiedseveral agrarian management intensities, cultivated land within natural ecosystems,irrigated and non-irrigated land.We have utilized a transect band (700 x 10 m) as sampling method. Threedifferent localities were sampled during 40 min for each landscape and each monthfrom march to October. Sampling was carried out within the second half of each month.Environmental preferences of species and families have been analyzed, as wellas species composition and faunistic structure in several landscapes. Biocenologic andfaunistic similarity analyses have been carried out among landscapes and we have alsocorrelated biodiversity with anthropic activity parameters.138 butterfly species have been catalogued (55% of total species number onIberian Peninsula) together with their main ecològic characteristics, flight diagrams andcorologic distribution in squares UTM 5 km/side.The highest species richness is found in natural ecosystems and open bushy land.Gall-oak dominion with 109 species and holm-oak dominion with 101 speciesare both more diverse than the agrosystem with 73 species.The highest species richness found in agrarian ecosystems takes place intraditional cultivated-islands with similar diversity to open woodland ecosystems. Thelowest richness and diversity occurs in monocultures. Dry farming is species richer thanirrigated land, being specially important the presence of prairies with a dominance ofleguminous plants.Biodiversity on natural ecosystem is maintained by light disturbances ofanthropic origin. It decreases together with the removal of natural vegetation. Intensivemanagement causes a dramatic fall on the numbers of butterflies, changing so theirpopulations; Satyridae and Pieridae families are particularly affected by management.Border effect appears to be essential for diversity maintenance in agrosystems.Landscape biodiversity is favoured by the presence of a natural ecosystem, a treecanopy,a dense bush-canopy or grassland-canopy and a certain degree of agrarianactivity.There is a high faunistic similarity between gall-oak and holm-oakdominions.The family Pieridae is closely linked to intensively managed agrosystemswhile families Satyridae, Nymphalidae and Lycaenidae are closer related to naturalecosystems with low degree of disturbance.In function of their faunistic composition landscapes are grouped together bybush presence/absence, degree of anthropic disturbance, irrigation, tree-canopy andborder effects.We relate some species that accept moderate forest activities but don't acceptagrarian activities, which indicate the ecologyc "health" and "equilibrium" of theecosystem; other species that tolerate a moderate agrarian activity and some others thatare favoured for this activity; these last are used as bioindicators of landscapes withintensive agrarian management and low biologic diversity.

L'estudi del polimorfisme dels isoenzims en 9 progenies d'avellaner (Corylusavellana L.), utilitzant extractes de fulla i de pol·len, ha permès establir la genèticade sis sistemes enzimàtics en aquesta espècie: aconitasa (AGO), 6-fosfogluconatdeshidrogenasa (6PGD), fosfoglucoisomerasa (PGI), fosfoglucomutasa (PGM),glutamat oxalacetat transaminasa (GOT) i malat deshidrogenasa (MDH).La variació observada s'ha pogut explicar per l'existència de 10 gens d'herènciaMendeliana: Aco-1 (4 al·lels), Aco-2 (3 al·lels), 6Pgd-2 (3 al·lels), Pgi-2 (2 al·lels),Pgi-3 (3 al·lels), Pgm-1 (2 al·lels), Pgm-2 (2 al·lels), Pgm-3 (5 al·lels), Got-2 (2al·lels) i Mdh-1 (2 al·lels). En dos d'aquests gens (Pgm-1 i Pgm-3), s'ha detectatla presència d'un al·lel nul. La cosegregació no independent de set gens harevelat l'existència de 4 grups de lligament: Aco-2-Pgm-2, 6Pgd-2-Pgm-2, Pgm-1 -Pgm-3 i Mdh-1-Pgi-2, el que ha permès elaborar el primer mapa de lligament enl'avellaner.La gran variabilitat mostrada per aquests sis sistemes enzimàtics en l'avellaner,ha fet possible la identificació de 74 varietats amb un genotip únic de les 119estudiades. Els resultats obtinguts han confirmat sinonímies, i han permès lapossible identificació d'algunes altres de noves.Els paràmetres poblacionals analitzats situen l'avellaner amb uns nivells devariabilitat pròxims als d'altres espècies al·lògames. Els valors calculats de laidentitat genètica, suggereixen que totes les varietats cultivades d'avellanerpertanyen a una sola espècie.

Els resultats d'aquesta Tesi posen de manifest el paper del cervell en el control del desenvolupament larvari de Sesamia nonagrioides. Així, S. nonagrioides és el primer lepidòpter on s'ha trobat que es pot desenvolupar de larva a adult sense cervell. Les nostres dades mostren que les mudes depenen de l'alliberament d'ecdisteroides per les glàndules protoràciques (GPs) però poden tenir lloc sense la hormona protoracicotròpica (PTTH) del cervell.Mentre que les larves decapitades (larves sense cervell ni corpora allata, (CA)) pupen, les larves de les que s'ha privat del cervell (però s'ha mantingut el CA) sofreixen sovint varies mudes successives; la primera muda pot ser de larva o pupa segons l'edat a la que la larva ha estat privada del cervell i el fotoperíode al qual la larva s'ha desenvolupat. Moltes de les larves L6 privades del cervell un dia després de la muda van mudar a larva independentment de les condicions de fotoperíode durant el desenvolupament, de dia llarg (DL) o curt (DC), mentre que 5 dies després totes les larves desenvolupades en DL van pupar i les de la mateixa edat però desenvolupades en DC van mudar a larva. Els implants de cervell acceleren les mudes a pupa però no alteren les mudes a larva. S. nonagrioides no sembla tenir cap font alternativa als CA de hormona juvenil (HJ). Les larves decapitades no van mostrar quantitats significades de HJ mentre que les larves privades de cervell van mostrar concentracions que es poden detectar fins i tot 10 dies després de la manipulació quirúrgica, però els implants de cervell no activen els CA essent aparentment neural l'activació d'aquests factors. El cervell podria ser el responsable del manteniment de l'estat larvari per inhibició neural de la pupació; quan les larves d'edat variada van ser privades del cervell, la majoria van pupar. De manera similar, el cervell també podria ser el responsable del manteniment de la diapausa per inhibició de la pupació, conseqüentment, quan les larves van ser privades del cervell (tot mantenint o no els CA) les diferencies entre larves dipausants o no diapausants van desaparèixer.El nivell d'ecdisteroides en les larves decapitades augmentà 10 dies després de la manipulació, aproximadament el temps necessari per a pupar en aquelles larves en absència de HJ, encara que l'extracció de les GPs va impedir la muda, i això probà que la presencia de GPs és essencial per al procés de muda. Les GPs en les larves de S. nonagrioides poden funcionar sense estimulació del cervell i la PTTH pot ser alliberada per una font de fora del cap; a S. nonagrioides hem identificat la PTTH mRNA i una font alternativa en l'intestí. La qPCR confirmà que el gen de la PTTH a S. nonagrioides s'expressa molt al cervell de l'instar 6è amb un màxim al dia 5è i un mínim en la prepupa, però el nivell d'expressió de la PTTH es va detectar també en l'intestí de les larves intactes i encara més en el de las decapitades amb una expressió màxima en la prepupa.La més gran part de les larves decapitades muden a pupa sense cap senyal de desenvolupament d'adult mentre que la majoria de pupes provades de cervell sofreixen metamorfosi a adult, lo que suggereix que la transformació de pupa a adult depèn d'un factor desconegut present en les larves privades de cervell però no en les decapitades. En S. nonagrioides la HJ aplicada tòpicament no solament no va inhibir la metamorfosi de pupa a adult però la pogué haver afavorit mentre que l'aplicació d'un agonista d'ecdisteroides a les pupes no va tenir cap efecte en el desenvolupament d'adult.La ingestió per les larves de S. nonagrioides de quantitats subletals de la proteïna Cry1Ab continguda en les fulles de panís o en la dieta va produir un perllongament del seu desenvolupament acompanyat d'un augment en el nombre de mudes abans de pupar però només en les larves criades en condicions de DL, no en les criades en condicions DC. Aquests resultats són deguts a un augment del nivell de HJ en la hemolimfa de les larves no diapausants (DL) alimentades amb fulles de panís Bt o amb la proteïna Bt afegida a la dieta; pel contrari, no es va detectar el possible lleuger increment de HJ causat per la ingestió de la proteïna Bt en les larves diapausants (DC). A més, l'efecte de la proteïna Bt en la concentració d'ecdisteroides en les larves no diapausants va ser suprimir l'augment de la hormona que era necessari per la pupació i per tant va retardar la pupació en les larves tractades. Aquestes respostes poden ser considerades com un mecanisme de defensa que permet que algunes larves puguin mudar i sobreviure a la ingestió de la toxina. / Los resultados de esta Tesis ponen de manifiesto el papel del cerebro en el control del desarrollo larvario de Sesamia nonagrioides. Así, S. nonagrioides es el primer lepidóptero en el que se demuestra que el desarrollo de larva a adulto puede producirse sin la presencia del cerebro. Nuestros datos demuestran que aunque las mudas dependen de la liberación de ecdisteroides por las glándulas protorácicas (GPs), estas pueden ser activadas sin hormona protoracicotrópica (PTTH) del cerebro.Mientras que las larvas decapitadas (larvas sin cerebro ni corpora allata, (CA)) pupan, las larvas descerebradas, de las que se ha extraído el cerebro pero mantienen el CA, sufren a menudo varias mudas sucesivas, la primera a otra larva o pupa según la edad a la que la larva ha sido desprovista del cerebro y según el fotoperiodo bajo el cual la larva se había desarrollado. Muchas larvas desprovistas del cerebro un día después de la muda a sexto estadio mudan a larva independientemente de las condiciones de fotoperiodo, día largo (DL) o corto (DC), recibidas durante su desarrollo, mientras que 5 días después todas las larvas desarrolladas en día largo puparán y las de la misma edad pero desarrolladas en día corto mudaran a larva. Los implantes de cerebro aceleran las mudas a pupa pero no alteran las mudas a larva. S. nonagrioides no parece tener ninguna fuente de hormona juvenil (HJ) alternativa a los CA. Las larvas decapitadas no mostraron cantidades significativas de HJ mientras que las desprovistas de cerebro mostraron cantidades de HJ detectables incluso 10 días después de la manipulación quirúrgica indicando así que los CA siguieron liberando HJ en ausencia del cerebro. Los implantes de cerebro no activaron los CA por lo que su activación es aparentemente neural. El cerebro debe ser el responsable del mantenimiento del estado larvario por inhibición neural de la pupación ya que cuando se extrajo el cerebro a larvas de diferentes edades la mayoría puparon. De manera similar, el cerebro también debe ser el responsable del mantenimiento de la diapausa ya que cuando las larvas fueron desprovistas del cerebro (manteniendo o no los CA) las diferencias entre larvas dipausantes o no diapausantes desaparecieron.El nivel de ecdisteroides en las larvas decapitadas aumentó 10 días después de la extracción del cerebro, este tiempo es aproximadamente el tiempo que las larvas de último estadio larvario necesitan para pupar. La extracción de las GPs impidió la muda, lo que demuestra que su presencia es esencial para que tenga lugar el proceso de la muda. Ante la evidencia de que las GPs de las larvas de S. nonagrioides podían activarse sin la estimulación por hormona PTTH del cerebro se buscaron fuentes alternativas de la hormona y se identificó PTTH mRNA en el intestino de la larva. La qPCR confirmó que el gen de la PTTH en S. nonagrioides se expresa de forma elevada en el cerebro de la larva de 6º estadio con un máximo el 5º día del mismo y un mínimo en la prepupa, pero la expresión de la PTTH se detectó también en el intestino de las larvas intactas y mucho más en las decapitadas con máxima expresión en el periodo de prepupa.De forma general se asume que la metamorfosis pupa-adulto en los insectos se produce en ausencia de HJ y en el caso de S. nonagrioides la mayoría de las larvas decapitadas mudan a pupa sin mostrar posteriormente ningún indicio de desarrollo a adulto mientras que la mayoría de pupas desprovistas de cerebro pero que mantiene su CA sufren metamorfosis a adulto. Este hecho sugirió que la transformación de pupa a adulto en esta especie depende de algún factor presente en las larvas descerebradas pero no en las decapitadas. En S. nonagrioides la HJ aplicada tópicamente no solamente no inhibió la metamorfosis de pupa a adulto sino que la favoreció mientras que la aplicación de un agonista de ecdisteroides a las pupas no tuvo efecto sobre el desarrollo a adulto.La ingestión por las larvas de S. nonagrioides de cantidades subletales de la proteína Cry1Ab contenida en hoja de maíz o en dieta produjo un prolongamiento de su desarrollo acompañado de un aumento en el número de mudas larvarias antes de pupar, pero sólo en las larvas desarrolladas en condiciones de DL, no en las desarrolladas en condiciones de DC. Estos resultados son consecuencia del aumento de HJ en la hemolinfa de las larvas no diapausantes alimentadas con hoja de maíz Bt o con la proteína Bt añadida. Sin embargo, no se detectó el posible ligero aumento de HJ causado por la ingestión de la proteína Bt en las larvas diapausantes (desarrolladas en DC). Otro efecto de la ingestión de la proteína Bt en las larvas no-diapausantes fue suprimir el aumento en la concentración de ecdisteroides necesario para la pupación que por tanto se retrasó en las larvas tratadas. Estas respuestas pueden ser consideradas como un mecanismo de defensa que permite que algunas larvas puedan mudar y así sobrevivir a la ingestión de la toxina. / The results of this Thesis highlight the role of brain in the control of larval development in Sesamia nonagrioides. Thus, S. nonagrioides is the first lepidopteran found to develop from larvae to adult without brain. Our data show that molts depend on the release of ecdysteroids by prothoracic glands (PGs) but they can occur without prothoracicotropic hormone (PTTH) from the brain.While all decapitated larvae (larvae without brain nor corpora allata, (CA)) pupate, the debrained larvae (larvae with no brain but with CA) often undergo several successive molts; first molt could be to larva or pupa, depending on the age at which the larva has been debrained and on the photoperiod under which the larvae have developed: many of the L6 larvae debrained 1 day after molting, molted to larvae independently of the photoperiod conditions of development, long (LD) or short (SD) day, but 5 days later all larvae developed under LD conditions pupated whereas larvae of the same age developd under SD conditions molted to larvae. Brain implants slightly accelerate pupal molts but do not alter the timing of larval molts. S. nonagrioides does not seem to have any alternative source of juvenile hormone (JH) to the CA. Decapitated larvae did not show noticeable amounts of JH while debrained larvae showed detectable concentrations of JH still 10 days after the surgical manipulation but the brain implants do not activate CA, apparently being neural the activation of these factors. The brain might be responsible for larval stage maintenance by neural inhibition of pupation; when the larvae of any age were deprived of their brain, the majority pupated. In the same way, the brain might be also responsible of diapause maintenance by neural inhibition of pupation; consequently, when the larvae were deprived of their brain (maintaining or not their CA) differences between diapausing and non-diapausing larvae disappeared.The level of ecdysteroids in the decapitated larvae increased ten days after manipulation, approximately the time needed to pupate in these larvae in absence of JH, but the removal of PGs prevented molting, proving that the presence of PGs is essential for the molting process. The PGs of S. nonagrioides larvae can function without brain stimulation and PTTH could be released by a source outside the head; in S. nonagrioides we have identified the PTTH mRNA and an alternative PTTH source in the gut. The qPCR confirmed that the PTTH gene of S. nonagrioides is strongly expressed in the brain of the 6th instar with a maximum on day 5 and a minimum in prepupa, but the level of PTTH expression was also detected in the gut of intact and even more in decapitated larvae with a maximum expression in prepupa.Most decapitated larvae molt to pupa with no sign of adult development while the majority of debrained pupae suffer metamorphosis to adult thus suggesting that pupal-adult transformation depends on an unknown factor present in the debrained but not in the decapitated larvae. In S. nonagrioides JH applied topically not only did not inhibit the pupal-adult metamorphosis but could have favored it while the application of an ecdysteroids agonist to the pupae had no effect on the adult development.Ingestion by S. nonagrioides larvae of sub-lethal amounts of Cry1Ab protein contained in maize leaves or the diet produced a prolonged development accompanied by an increase in the number of molts before pupating only in the larvae reared under LD conditions but not in the larvae reared under SD conditions. These results are due to an increase of the level of JH in the hemolymph in the non-diapausing larvae fed with Bt maize leaves or with Bt protein in the diet; on the contrary, in diapausing (SD) larvae the possible low increase of JH due to the Bt toxin ingested was not detected. In addition, the effect of Bt toxin on the ecdysteroids titer in non diapausing larvae was to suppress the increase of the hormone necessary for the pupation of and thus delaying pupation in the treated larvae. These responses may be considered as a defense mechanism allowing some larvae to molt and to survive to the toxin ingestion.

No description available.

Es van mostrejar volàtils de pomera i noguer emesos per branques intactes en camp, rodejadesper bosses de plàstic, al matí i al crepuscle en diferents moments de la campanya. Aquestes mostres esvan analitzar per cromatografia de gasos-espectrometria de masses (GC-MS) i cromatografia de gasoselectroantenodetecció(GC-EAD) fent servir antenes de mascles de Cydia pomonella. Es van detectar 44compostos en pomera i 90 en noguer per mitjà de la GC-MS. Les emissions d'ambdues espècies vanvariar clarament, tant quantitativament com qualitativa. Els compostos alifàtics eren majoritaris en lesemissions de pomera, mentre les terpens ho eren a les de noguer. Es va trobar activitat EAD per 5compostos a les mostres de pomera i 10 a les de noguer. Posteriors proves d'electroantenografia (EAG)amb mascles i femelles van revelar una forta activitat EAG per nombrosos volàtils emesos per pomera.En aquests assajos la resposta dels mascles va ser sempre igual o superior a la de les femelles, excepte pelβ-mircè. Entre els compostos actius en les anàlisis de GC-EAD, el butanoat d'hexil era específic depomera, 3 compostos eren específics de noguer (al·loocimè, pinocarvona, i òxid de cariofil·lè) i la restaeren comuns entre ambdues espècies de planta. La 2-ciclopentilciclopentanona, un compost emès per lesbosses de plàstic, també va provocar intenses respostes EAG en antenes d'ambdós sexes.El (E,Z)-2,4-decadienoat d'etil (èster de pera), i el (E)-β-farnesè van ser completament atraientsen camp, però no van estimular contactes amb la font en túnel de vent, suggerint que d'altres estímulssensitius estan relacionats amb el seu funcionament en camp. La preexposició a la feromona sexual,(E,E)-8,10-dodecadien-1-ol, va disminuir la resposta dels mascles a aquesta en túnel de vent, però vaincrementar la resposta a l'èster de pera; i no va tenir cap efecte sobre les femelles. De forma semblant,les captures en camp amb èster de pera van ser superiors sota confusió sexual. L'èster de pera va actuarcom antagonista de la feromona sexual en barrejar-se a altes quantitats. No obstant, l'antagonisme vadesaparèixer en presentar ambdós compostos en septes separats; i els mascles van ser incapaços dediscriminar entre la feromona sexual sola i la barreja antagonista quan ambdues es van oferir una al costatde l'altra.Assajos d'oviposició i aparellament van demostrar que la temperatura modula el moment del díaen que aquests comportaments tenen lloc. En camp, l'oviposició es va avançar a temperatures baixes; i vaser màxima al 3r i 4t dies de vida. En laboratori, l'oviposició també es va avançar a temperatures mésbaixes, però per la majoria de temperatures assajades, el pic d'oviposició va tenir lloc durant la primerahora de l'escotofase. A 12ºC no hi va haver oviposició, i la fecunditat va ser màxima a 22 i 27ºC. Per undia determinat. L'activitat diària d'aparellament tenia lloc abans que la d'oviposició.Paraules clau: Cydia pomonella, volàtils de planta hoste, comportament, EAG, GC-EAD, GC-MS,Lepidoptera, Tortricidae, preexposició a la feromona, èster de pera, (E)-β-farnesè, vol orientat, feromonasexual, noguer, pomera, variació diària, temperatura, activitat diària, intensitat lumínica. / Se recogieron colecciones de volátiles de manzano y de nogal emitidos por ramas intactas encampo, con hojas y frutos, rodeadas por bolsas de plástico, por la mañana y en el crepúsculo en diferentesmomentos de la campaña. Estas muestras se analizaron mediante cromatografía de gases-espectrometríade masas (GC-MS) y cromatografía de gases-electroantenodetección (GC-EAD) usando antenas demachos de Cydia pomonella. Se detectaron 44 compuestos en manzano y 90 en nogal por GC-MS. Lasemisiones de ambas especies variaron ampliamente, tanto cuantitativa como cualitativamente. Loscompuestos alifáticos fueron mayoritarios en las emisiones de manzano, mientras que los terpenos lofueron en las de nogal. Se observaron variaciones entre periodos tanto para la campaña como para el día.Se encontró actividad EAD para 5 compuestos en las muestras de manzano y 10 en las de nogal.Posteriores pruebas de electroantenografía (EAG) con machos y hembras revelaron una fuerte actividadEAG para múltiples volátiles emitidos por manzano. En estos ensayos la respuesta de los machos fuesiempre igual o superior a la de las hembras, con la excepción del β-mirceno. Entre los compuestosactivos en los análisis de GC-EAD, el butanoato de hexilo fue específico de manzano, 3 compuestosfueron específicos de nogal (aloocimeno, pinocarvona, y óxido de cariofileno) y los restantes erancompartidos por ambas especies de planta. 2-Ciclopentilciclopentanona, un compuesto emitido por lasbolsas de plástico, también provocó intensas respuestas EAG en antenas de ambos sexos.(E,Z)-2,4-Decadienoato de etilo (éster de pera), y (E)-β-farneseno fueron completamenteatrayentes en campo, pero no provocaron contactos con la fuente en túnel de viento, sugiriendo que otrosestímulos sensoriales están relacionados con su funcionamiento en campo. La preexposición a laferomona sexual, (E,E)-8,10-dodecadien-1-ol, disminuyó la respuesta a ella de machos en túnel de viento,pero incrementó la respuesta al éster de pera; y no tuvo efecto alguno sobre las hembras. De formasimilar, las capturas en campo con éster de pera fueron superiores en confusión sexual. El éster de peraactuó como antagonista de la feromona sexual al mezclarlo con ésta en cantidades elevadas. No obstante,el antagonismo desapareció cuando ambos compuestos se presentaban en septos separados; y los machosno discriminaron entre la feromona sexual sola y la mezcla antagonista cuando ambas se ofrecieron una allado de la otra.Los ensayos de oviposición y apareamiento demostraron que la temperatura modula el momentodel día en que estos comportamientos tienen lugar. En campo, la oviposición se avanzó a temperaturasmás bajas; y fue máxima en el 3º y 4º días de vida. En laboratorio, la oviposición también se avanzó contemperaturas más bajas, pero para la mayoría de temperaturas ensayadas, el pico de oviposición tuvolugar durante la primera hora de la escotofase. A 12ºC no hubo oviposición, y la fecundidad fue máxima a22 y 27ºC. Para un día determinado. La actividad diaria de apareamiento tenía lugar antes que la deoviposición.Palabras clave: Cydia pomonella, volátiles de planta huésped, comportamiento, EAG, GC-EAD, GCMS,Lepidoptera, Tortricidae, preexposición a la feromona, éster de pera, (E)-β-farneseno, vueloorientado, feromona sexual, nogal, manzano, variación diaria, temperatura, actividad diaria, intensidadlumínica. / Volatile compounds from apple and walnut trees were collected in the field from attachedbranches, bearing leaves and fruits, enclosed in plastic bags in the morning and at dusk, in differentperiods of the season. Collections were analyzed by gas chromatography-mass spectrometry (GC-MS),and gas chromatography-electroantennodetection (GC-EAD) using antennae of male Cydia pomonella.Forty four compounds in apple and 90 in walnut were detected by GC-MS. Emissions of both plantspecies widely differed both qualitatively and quantitatively. Apple emissions were dominated byaliphatic compounds, whereas walnut ones by terpenes. Diel and seasonal variations were found inemissions of both plant species. GC-EAD revealed activity for 5 compounds in apple collections and 10in walnut ones. Further electroantennographic (EAG) analyses with males and females revealed importantEAG-activity for many other volatiles emitted by apple. In these analyses male responses were equal to orhigher than those of female for all compounds, except for β-myrcene. Amongst the EAD-activecompounds in the GC-EAD analyses, hexyl butanoate was apple-specific, 3 compounds were walnutspecific(alloocimene, pinocarrvone, and caryophyllene oxide), and the remaining were shared by bothplant species. 2-Cyclopentylcyclopentanone, a compound emitted by the plastic bags, also elicited strongEAG responses in antennae of both sexes.Ethyl (E,Z)-2,4-decadienoate (pear ester), and (E)-β-farnesene were fully attractive for C.pomonella in field trapping. However, they did not elicit source contacts in wind tunnel, suggesting thatother sensory cues are involved in their field attractiveness. Pre-exposure to the sex pheromone, (E,E)-8,10-dodecadien-1-ol (codlemone), decreased male upwind flight to itself in wind tunnel, but increasedpear ester attractiveness; and had no effect on females. Similarly, trap captures with pear ester were foundto increase under mating disruption. Pear ester acted as a codlemone antagonist when blended at largeamounts. However, this effect disappeared when both compounds were loaded onto different septa; andmales were unable to discriminate amongst codlemone and the antagonistic blend when offered side-byside.Oviposition and mating assays showed that C. pomonella diel oviposition and mating timings aremodulated by temperature. In the field, oviposition activity was advanced by lower temperatures; and wasmaximum in the 3rd and 4th days of life. In the laboratory, oviposition was also advanced by lowertemperatures, but for most of the assayed temperatures it peaked in the first hour of the scotophase.Oviposition did not take place at 12ºC, and fecundity was maximum at 22 and 27ºC. Mating activityoccurred before than oviposition activity in a given day.Keywords: Cydia pomonella, host-plant volatiles, behavior, EAG, GC-EAD, GC-MS, Lepidoptera,Tortricidae, pheromone pre-exposure, pear ester, (E)-β-farnesene, upwind flight, sex pheromone, walnut,apple, diel variation, temperature, diel activity, light intensity.

En la present memòria de tesi doctoral es presenten els resultats de diferents estudis realitzatsamb diferents compostos químics anàlegs de les feromones sexuals dels principalsbarrinadors del blat de moro (S. nonagrioides i O. nubilalis), tot avaluant la seva activitat com aantagonistes de la resposta feromonal, o com a inhibidors del catabolisme de la feromona endiferent tipologia d'assaigs (tant de camp com de laboratori).Els compostos de tipus trifluorometilcetona més similars al component majoritari de la feromonasexual d'O. nubilalis mostren un remarcable efecte inhibidor en túnel de vent. En assaigs decamp, disminueixen significativament el nombre de captures de mascles en comparació amb laferomona, quan són evaporats amb aquesta en una proporció d'1:10. A més, aquestscompostos també són bons inhibidors d'esterases antenals.En assaigs de confusió sexual en camp, utilitzant la trifluorometilcetona anàloga al componentmajoritari de la feromona sexual de S. nonagrioides s'ha observat una reducció en el nombrede plantes atacades i en el nombre de larves per planta, no només per aquesta espècie sinótambé en el cas d'O. nubilalis.Una altra tipologia de compostos anàlegs estudiada, les metilcetones, també han mostrat unaalta activitat, similar a les trifluorometilcetones, en assaigs de túnel de vent, en assaigsd'electrofisiologia i en captures en trampes. En aquest cas, les metilcetones, no són bonsinhibidors d'esterases antenals en comparació amb les trifluorometilcetones.L'activitat d'aquests anàlegs feromonals (anàleg trifluorometilcetona i metilcetona) s'hacomparat amb un inhibidor natural, el (Z)-11-hexadecenal (Z11-16:Ald), tot analitzant lescaracterístiques i els paràmetres del vol de mascles d'O. nubilalis exposats a aquestsproductes en túnel de vent. Els resultats demostren que tot i que els tres inhibidors redueixende forma similar el percentatge de contactes, aquesta reducció és deguda a mecanismesfisiològics d'inhibició diferents.També s'han realitzat col·leccions de compostos volàtils de panís en dos períodes del diadiferents (matí i nit) i amb plantes estressades, tot identificant els compostos químics mésabundants en les diferents condicions assajades, alhora que s'ha determinat l'activitatelectrofisiològica d'aquests i altres compostos emesos per diferents plantes hoste d'O. nubilalis,així com en assaigs de doble elecció en olfactòmetre amb la idea de trobar compostosfisiològicament actius ja sigui com a atraients o bé com a repel·lents d'aquesta espècie. / En la presente memoria de tesis doctoral se presentan los resultados de distintos estudiosrealizados con diferentes compuestos químicos análogos de las feromonas sexuales de losprincipales taladros del maíz (S. nonagrioides y O. nubilalis), evaluando su actividad comoantagonistas de la respuesta feromonal o bien como inhibidores del catabolismo de laferomona en distintos tipos de ensayos (tanto en ensayos de campo como de laboratorio).Los compuestos de tipo trifluorometilcetona más similares al componente mayoritario de laferomona sexual de O. nubilalis muestran un notable efecto inhibidor en túnel de viento. Enensayos de campo, disminuyen significativamente el número de machos capturados encomparación con la feromona cuando son evaporados con ésta en una proporción de 1:10.Además, estos compuestos también son buenos inhibidores de esterasas antenales.En ensayos de confusión sexual en campo utilizando la trifluorometilcetona análoga alcomponente mayoritario de la feromona sexual de S. nonagrioides se ha observado unareducción en el número de plantas atacadas y en el número de larvas por planta, no sólo paraesta especie sino también en el caso de O. nubilalis.Otra tipología de compuestos análogos estudiada, las metilcetonas, también han mostrado unaalta actividad, similar a la mostrada por las trifluorometilcetonas, en ensayos de túnel de viento,en ensayos de electrofisiología y en capturas en trampas. En este caso, las metilcetones, noson buenos inhibidores de esterasas antenales en comparación con las trifluorometilcetonas.La actividad de estos análogos feromonales (análogo trifluorometilcetona y metilcetona) se hacomparado con la actividad de un inhibidor natural, el (Z)-11-hexadecenal (Z11-16:Ald),mediante el análisis de las características y los parámetros del vuelo de machos de O. nubilalisexpuestos a estos productos en túnel de viento. Los resultados demuestran que aunque lostres inhibidores reducen de forma similar el porcentaje de contactos, esta reducción se debe amecanismos fisiológicos de inhibición distintos.También se han realizado colecciones de compuestos volátiles en plantas de maíz en dosperíodos del día distintos (mañana y noche) y también con plantas estresadas, identificando loscompuestos químicos más abundantes en las distintas condiciones ensayadas, a la vez que seha determinado la actividad electrofisiológica de estos y otros compuestos emitidos pordistintas plantas huésped de O. nubilalis, así como en ensayos de doble elección enolfactómetro con la idea de encontrar compuestos fisiológicamente activos ya sea comoatrayentes o como repelentes de esta especie. / The present doctoral thesis report contains the results of different studies with different chemicalanalogues of the main corn borers (S. nonagrioides and O. nubilalis) sex pheromonecompounds to assess their activity as pheromonal antagonists or as pheromone catabolisminhibitors in different types of tests (field and laboratory test).The trifluoromethylketone compound-type more similar to the main sex pheromone compoundof O. nubilalis has shown a remarkable inhibitory effect on wind tunnel. In field trials, thesecompounds have shown a significantly decreasing of the number of males caught in trapscompared with the pheromone when they were co-evaporated with it in a ratio of 1:10. Inaddition, these compounds are also good antennal esterase inhibitors.Using the trifluoromethylketone more similar to the main S. nonagrioides sex pheromonecompound in field tests has been observed a reduction in the number of plants attacked and inthe number of larvae per plant, not only for this species but also in O. nubilalis.The methylketones, another of the studied analogue compounds, have also shown a highactivity, similar to the results obtained with the trifluoromethylketones in wind tunnel,electrophysiological, and field tests. In this case, the methylketones are not good antennalesterase inhibitors compared with trifluoromethylketones compounds.The activity of these pheromone analogues (trifluoromethylketones and methylketones) hasbeen compared with the one showed by the natural inhibitor Z-11-hexadecenal (Z11-16:Ald) byanalyzing flight parameters of O. nubilalis males exposed to these products. The results showedthat although the three inhibitors reduced similarly the percentage of contacts in wind tunnel,this reduction is due to different physiological mechanisms of inhibition.We have also made collections of volatile compounds from corn plants in two different periodsof the day (morning and night) and also with stressed corn plants. We have identified the vastmajority of the chemical compounds. Electrophysiological activity of these and other compoundsemitted by different host plants of O. nubilalis has also been determined and dual-choice testsin olfactometer has been performed with the idea of finding physiologically active compoundseither as attractants or repellents for this species.