This thesis examines the position of Barcelona’s Gran Teatre del Liceu within Barcelona’s cultural lanscapeas a means of exploring its modern-day role as one of Europe’s most important opera houses. Other studies of the Liceu have provided extensive historical narratives, but have rarely considered any kind of sociological or cultural theory when analysing the theatre’s role in the city. Chapter 1 explores the Liceu in Spanish and Catalan literature and dramaturgy and questions its role as a representative of upper-class Barcelona culture, and the changes this role has undergone over the course of Spain’s transition to democracy. The Liceu’s location in the adjacent Raval district is examined in Chapter 2: the area has undergone considerable physical and demographic changes over the last decades, and the opera house’s relationship to this area and the larger Barcelona context is discussed in some detail. The third chapter contextualises the Liceu within the wider Catalan cultural panorama and examines the impact of the recession in Spain, which has greatly affected cultural spending, and consequently the theatre’s programme. This problem has been aggravated by an awkward, opaque system of management; the thesis provides examples and analysis of the difficulties the theatre experienced between 2010 and 2013. The final chapter seeks to underline the efforts of the artistic direction to make the Liceu a referent of modern European operatic productions, with three case studies of stagings that represent modern interpretations of opera by contemporary Catalan directors. These works have been chosen as representative of the Liceu’s determined modernisation of the operatic spectacle and of its commitment to local artists. The thesis aims to present a more critical view of Barcelona’s opera house that goes beyond chronological narrative and anecdote in depicting the modern-day situation of the institution and its place in the Barcelona context.

<p>The purpose with this essay was to examine how the European Union is working totransfer norms to states they signed an agreement with and provide support for inframe of the Barcelona process and the Tacis programme. The theory which weused was Ian Manners (PhD in Political Science) theory of "the EU as a uniquenormative power". The aim was to examine whether the EU - which Manners mean- has had a normative power to influence states to change. We used a qualitativeapproach through the use of a multiple case study and qualitative text and contentanalysis. The States which formed the basis of our study were within the BarcelonaProcess; Morocco and Tunisia as well as Azerbaijan and Armenia funded by theTacis programme. To this end, we were to answer the following questions: Can weidentify transfer of norms in the written bilateral agreements with these states, andare there any normative demands? Can we on the basis of our study answerwhether the EU holds a normative power to influence these countries to change, inaccordance with the normative theory? The agreements that we studied was thebilateral agreements that the EU signed with these States. In order to makeManners five norms (peace, freedom, democracy, rule of law and human rights),which he argues that EU is based on measurable; we used the Freedom Housefreedom index, and also by a historical study the development of the country. Theresults we found were the following; in all the studied bilateral agreements wefound clear - but to varying degrees - the transfer of norms. Although it differs indegree of regulatory requirements and also in the formulation of how the country iscommitted to abide by and comply with the normative requirements differaccording to the agreements, we can find the so-called "carrot and stickrelationship" that Manners believes that the EU use in the transfer of norms. Threeof the states that we investigated under the Freedom House freedom index did notdeveloped in a democratic way did, and the positive steps taken cannot be directlytraced back to the EU's efforts. It may also be due to other States or other forcesinfluence. We can’t, through our study confirm that Manners is right in these statesbut we can’t either rule out the possibility that the EU through the writtenagreements has changed the norms of the state in question, although progressseems to go very slowly.</p> / <p>Vi ämnade med denna uppsats undersöka hur den Europeiska Unionen arbetar för att överföranormer till stater man slutit avtal med och ger stöd till inom ramen för Barcelonaprocessenoch Tacis-programmet. Den teori som vi använde var Ian Manners teori om "EU som en uniknormativ makt". Syftet var att undersöka om EU - som Manner menar - har haft en normativmakt att påverka stater till normativ förändring. Vi använde ett kvalitativt angreppssätt medhjälp av en multipel fallstudie och kvalitativ text- och innehållsanalys. De stater som utgjordegrunden för vår studie var inom Barcelonaprocessen; Marocko och Tunisien samtAzerbajdzjan och Armenien inom Tacis-programmet. Följande frågeställningar skullebesvaras; Kan vi se överföring av normer i de skrivna avtalen med dessa stater, ställs detnormativa krav på länderna? Kan vi utifrån vår undersökning ge svar på huruvida EU inneharen normativ makt att påverka dessa länder till förändring? De avtal som vi studerat var debilaterala avtal som EU tecknat med dessa stater mellan 1995 och 1996. För att göra Mannersfem normer, (fred, frihet, demokrati, rättsstat och mänskliga rättigheter) som han menar attEU grundar sig på, mätbara, så använde vi å ena sidan Freedom House frihetsindex, menockså en historisk studie av landets utveckling. De resultat vi kom fram till var att vi i alla destuderade bilaterala avtalen fann tydliga - men i varierande grad - överföringar av normer frånEU till länderna. Vi kan i avtalen se att man ställer krav på att länderna ska utvecklasdemokratiskt och verka för mänskliga rättigheter, fred och rättssamhället. Vi kan även finnaspår av det s.k. "piska och morot förhållande" som Manners menar att EU använder sig av irelationen med andra stater.Tunisien, Armenien och Azerbajdzjan har enligt Freedom House frihetsindex inte utvecklasmot en demokratisk riktning till 2006. I Marocko fann vi att en viss positiv förändring skett ienlighet med EU:s normer och att vi även kan se en marginell utveckling mot demokratiskaprinciper. Resultatet visar även att vi inte kan härleda de få positiva steg som tagits, till EU:sBarcelonaprocess och Tacis-program. Den positiva utveckling vi kan se kan också bero på attandra aktörer eller krafter haft påverkan på landet i fråga. Det vi kan säga är att EU inomramen för Barcelonaprocessen och Tacis-programmet är benägna att verka normativt mot defyra staterna, då de ställer krav på normativ förändring genom de undersökta avtalen. Vad vidäremot inte kunnat bekräfta genom vår studie, är att EU - i enlighet med Manners normativateori - verkligen kunnat förändra normer i de stater vi studerat.</p>

Alrededor de tres esbozos etnográficos que retoman las conclusiones de tres trabajos de campo, llevados a cabo en Barcelona entre 1996 y 2005 (uno en un antiguo barrio en transformación, otro sobre las porterías de la ciudad y el último sobre Plaça de Catalunya), se reflexiona sobre la manera de realizar un trabajo de campo en contextos urbanos, así como sobre las posibilidades de una etnografía en contextos urbanos. Se subraya la importancia de la observación (en oposición a ciertas tendencias actuales de realizar trabajos, casi exclusivamente sobre la base de entrevistas), lo cual conduce a plantearse preguntas del tipo ¿qué significa mirar? ¿cómo miramos? ¿por qué miramos? Este trabajo intenta también dar algunas pistas de reflexión sobre lo que significa la urbanidad en general, así como la sociedad urbana barcelonesa en concreto, partiendo de un espacio relativamente cerrado y familiar (las porterías) para llegar al posible anonimato de una plaza pública (la plaça de Catalunya), pasando a través del filtro del barrio en donde las redes de conocimiento son más estrechas que en el corazón de la ciudad frecuentado por la muchedumbre. Sin negar las aportaciones de las perspectivas macro y del imaginario, las investigaciones se llevaron desde una perspectiva más bien micro, inclinándose hacia lo que Pierre Sansot llama las formas sensibles de la vida social o lo que François Laplantine considera como una antropología modal. Estos análisis partieron de los espacios para llegar a los usuarios que los atravesaban o los ocupaban. Insistir tanto en la noción de espacio implicaba detenerse un momento en al análisis de nociones tales como espacio(s), lugares y territorios. Se define el espacio como una constante construcción desde las prácticas, los programas de actuación (desde el caminar hasta los proyectos urbanísticos), o los discursos y las representaciones figurativas. Por lo tanto, para entender de manera satisfactoria la dinámica de los espacios construidos, no basta con limitarse a una mera descripción abstracta del entorno y de los recorridos. Hay que tratar de definir el carácter particular de estos elementos y precisar la interacción de las manifestaciones concretas que genera este tipo de organización espacial. Para esto, se propone suplantar las topologías y sustituirlas por coreografías, con lo que hay que estar mucho más atentos/as al movimiento y tratar de pensar el tiempo, para no decir el "tempo". / Three ethnographic outlines are retaken from the conclusions of three fieldworks carried out in Barcelona from 1996 to 2005: the first one is the result of the systematic observation made in an old district in transformation, the second one portrays the porterías of the city and the last one has Plaça de Catalunya as a subject of study. Several reflections on the particular way to do fieldwork in urban contexts are presented, as well as the possibilities of an urban ethnography. The importance of observation as an anthropology research method is emphasized in opposition to other current tendencies that operate almost exclusively on the base of interviews. This leads to consider questions such as what does it mean to look at something or someone?, how do we look at?, why do we look at? This work attempts to give some clues about the meaning of urbanity, in general, as well as about the Barcelonian urban society. The study starts by approaching a relatively closed and familiar space, porterías, to get to the anonymity of an urban public space such as Plaça de Catalunya, passing through the filter of the district, where the knowledge networks are narrower than in the heart of the city frequented by the crowd.Without denying the contributions of the macro perspective and the imaginary approach, this work has been rather developed from a micro perspective considering what Pierre Sansot calls the sensible forms of the social life or what François Laplantine refers as modal anthropology. These analyses were made from the spaces through the users who cross or occupy them. To insist on the notion of space implies to stop in the analysis of concepts such as spaces, places and territories. The space, taken as a constant construction, is then defined from the social practices, the programs of performance (from walking to the city-planning projects), or the speeches and the figurative representations. Therefore, in order to understand the dynamics of the constructed spaces, it is not enough to limit it to a mere abstract description of the surroundings and the routes. On the contrary, it is necessary to define the particular character of these elements as well as the interaction that these concrete manifestations generate on the spatial organization. In this sense, it is convenient to supplant the topologies and to replace them by choreographies, which implies a more attentive work on the movement and to approach the time, or even the "tempo".

El objetivo fundamental de este artículo es el de analizar, identificar y posteriormente cuantificar, las áreas de la costa Española Mediterránea, con mayor riesgo de sufrir un derrame de hidrocarburos procedente del tráfico marítimo de hidrocarburos. En el estudio que fundamenta este artículo, se han tomado en consideración una serie de variables, de entre las que destacamos, las peculiaridades geográficas, climáticas o la densidad de tráfico, que alimenten una función aleatoria. Esta función objetiva ponderará los diferentes puntos de la costa e identificando los que tengan una mayor probabilidad de riesgo.En la investigación aquí presentada, se pretende evidenciar dónde pueden ubicarse las áreas del Mediterráneo Occidental español donde puede haber mayor riesgo de derrame potencialmente.EL ESCENARIO GEOGRÁFICOEl Mar Mediterráneo se extiende sobre unos 3.800 Km. de Este a Oeste y unos 800 Km. de Norte a Sur, cubriendo una superficie aproximada de 2,5 millones de Km2, lo cual representa unas cinco veces la de España. Su cuenca alberga un volumen de 3,7 millones de Km3 con una profundidad media de unos 1.500 metros, la cual es claramente inferior a la media oceánica. Morfológicamente, el Mar Mediterráneo aparece separado del Océano Atlántico por el Estrecho de Gibraltar, de unos 14 Km. de anchura y 300 metros de profundidad. Otras comunicaciones, aunque menos importantes desde el punto de vista hidrológico, conectan el mar Mediterráneo con el Mar Negro y con el Océano Índico a través del Mar Rojo. Se trata, respectivamente de los estrechos del Bósforo y de los Dardanelos, entre los que queda delimitado el pequeño Mar de Mármara y el Canal de Suez, éste último de carácter artificial y de relativamente reciente apertura (1867). A grandes rasgos, podemos afirmar que el Mediterráneo está compuesto de dos grandes cuencas, separadas entre sí por el Canal de Sicilia y denominadas Cuenca Oriental y Cuenca Occidental.La cuenca Mediterránea se caracteriza por los limitados recursos agrícolas, forestales, ganaderos e incluso pesqueros. Por otro lado, también son limitados los recursos energéticos en la margen septentrional, aunque, por el contrario, hay una importante cantidad de gas natural e hidrocarburos en la margen meridional. Ante el mencionado panorama de recursos, nos encontramos con una importante población, la cual se prevé que rondará los 500 millones de habitantes y cerca de 300 millones de turistas anuales, a mediados de la próxima década.En la cuenca meridional se encuentran los principales puertos exportadores de hidrocarburos, destacando Libia como país mediterráneo con mayores reservas. En la margen europea, destaca el puerto de Marsella, con unas importaciones de crudo del orden de 65 millones de toneladas anuales, además de Italia, donde se localizan tres de los principales puertos en este tipo de tráficos, los cuales suman unas 90 millones de toneladas de crudo anuales. / Pollution risks coming from the shipping traffic is one of the real risks that Spanish coast can face. It is much closed the remember of the Fedra bulk carrier in the strait of Gibraltar, the Prestige tanker in Finisterre or the Castor near accident off the Almeria coast. The main objective of this paper is to analyse, identify and further to quantify, the areas in the Mediterranean Spanish coast, with biggest risk of suffering a hydrocarbons spill coming from the tankers maritime traffic. The study, in which this paper is based, has been considered a set of variables among which we can remark the geographic particularities, the climatic issues, the ships' age or the traffic density; that are going to feed an algorithm. This objective function will weight those different parameters in the entire coast and will identify the ones with the biggest risk probability. The results are going to put in evidence where are the most critical areas in the Spanish coast, when talking about its risk of spill.THE GEOGRAPHICAL SCENARIOThe Mediterranean Sea extends approximately on 3,800 km from East to West and 800 km from North to South, covering a surface of 2.5 millions of km2 which represents 5 times the surface of Spain. Its basin keeps a volume of 3.7 million of km3 with an average depth of 1,500 km which is clearly lower than the ocean average. The Mediterranean Sea is linked to the Atlantic Ocean through the Gibraltar Strait that is about 14 km wide and 300 metres deep. Other secondary passes from the hydrological point of view, is the connection with the Black Sea and the Indic Ocean through the Red Sea. From a general point of view we can identify two clear basins in the Mediterranean, limited by the Sicily canal and called Eastern and Western Mediterranean...The Mediterranean basin, is identified by the limited agricultural, forest, cattle and even fishing, resources, including the energetic ones at least in the Northern coast, but with large reserves of natural gas and hydrocarbons in the Southern coast. In a parallel sense we find a population of 500 millions of persons and around 300 millions of tourists per year that are expected in this decade. Also in this coast there are the main hydrocarbons export ports, most of all in Libya, the Mediterranean country with the biggest reserves. In the European coast we must remark the port of Marseilles, as the biggest import port in terms of volume, with 65 millions of metric tonnes per year or Italy where there are placed the three main ports of such kind of traffic, with an added volume of 90 millions of metric tonnes.The Mediterranean hydrocarbon traffic routes, from a internal point of view, are the ones from North to South and East to West, but we should add the crude oil traffic in transit that in the year 2006 sum up to 421 millions of metric tonnes only of crude oil, from which 72 millions where among non intra Mediterranean ports [1].

The objective of the thesis is to develop an example of research methodology about The Urban Form, presenting a new interpretation of the place on Regomir, located in the city of Barcelona. I believe this analysis exercise is fundamental to the Rehabilitation of Urban Forms and Architecture in general. Prior to the development of the practical part of the work specified in the case of Regomir, the thesis sets forth a discourse that frames the subject of Rehabilitation from the theoretical angle. In the first chapter, the section for the bibliographical comments describes the entirety of situations that have played a role in shaping the history of the rehabilitation of architecture in the last century, formalising the background in order to have a broader vision available for current reality. To finish, the bibliographical comments contain the entirety of data published that are part of the secondary documentation collection used in my subsequent research about the specific case of Regomir. The second chapter describes the predisposition, training and planning of architecture as a veritable tool for protecting our heritage, reaching an in-depth understanding the Rehabilitation as a Planning Attitude. The objective of the third chapter of the thesis, The Case of Regomir, is to develop a concrete case for the analysis of Urban Form, providing an overall vision of the strategies of the method. This exercise allows you to draw closer to the formal, constructive and functional logic of the Urban Form of a place that has been known for centuries as El Regomir, located in the municipality of the city of Barcelona, currently coinciding with the area of this city where the carrer del Regomir is located. The current Carrer del Regomir is located on the southern side of the Gothic neighbourhood of the historic centre, starting at the Plaza of Regomir and ending at Carrer Ample. The concrete research subject arose from an interest towards an ancient and long-standing building located on a section of the street with the same name, shaping a large part of its morphology, currently identified with the numbers 11-19 on this street. The work proposes to carry out a search arising around a specific architectural work, but tightly linked to the sector it is part of, with the text and context as two intentions in themselves, forming part of a single process and a single conceptual unit. The concrete study of this place shall provide data about the customs, the economy, the needs, the construction and the architecture of the city in its training process. The study of El Regomir is presented as a methodological example in order to understand professional attitudes about rehabilitation, based on a necessary understanding prior to all Rehabilitation Projects, showing the search strategies that propitiate a project that is in dialogue with its environment. The methodology used can be extrapolated in order to research and learn about other fragments of the city that as of today have yet to be studies. Therefore, the efforts taken in the sector of El Regomir will help to understand the history of the Urban Forms of Barcelona, setting forth the strategies to be used for the study of the Catalan Urban Form in general. The value -but more general than I consider in the presentation of this work- is to transmit an attitude and a learning method in the field of rehabilitation, which is applicable to any level of architecture, from the seemingly simplest architecture to the most complex and renowned. This document develops a fragment of the Urban Form of Barcelona, where there will be an opportunity to work with extremely diverse documentation, a fact that comprehensively illustrates the possibility of searching for the method. All architects, in every rehabilitation project that they are appointed to, must know how to access all possible existing documentation and determine the objectives and the limits of their search. In my opinion, the true value of the thesis written lies in this most general appreciation.

The aim of this thesis is to examine, analyse and discuss the ways in which the European Union is structuring its relations with its neighbours in the Mediterranean region, in regards of the Euro-Mediterranean Partnership, its Third Basket which is dealing with the socio-cultural cooperation and human affairs, and the initiative of the intercultural dialogue. In this thesis, it is shown that the human dimension of the Euro-Mediterranean Partnership has experienced an increase in related debates, activities and initiatives within the post-9/11 world order. To organise the intercultural relations and the civil society input in the process, the Anna Lindh Euro-Mediterranean Foundation for the Dialogue between Cultures was established in 2005. It is observed that within the framework of this renewed significance of the Third Basket and the notion of intercultural dialogue, there exist clear problems regarding the issues of the politicisation and securitisation of the process, the representation of cultural entities and the participation of civil society organisations. To conclude, it is suggested that the independence of the Euro-Mediterranean Foundation regarding the issues of funding and civil society participation need to be enhanced extensively as within the current situation the political actors and the governments of the partner countries have strict control over the functioning of the intercultural dialogue which is initiated as a solely non-governmental institution that would regulate the cultural relations in the region.

La anàlisi de l'evolució del fenomen esportiu a la ciutat de Barcelona durant la transició democràtica (1975-1982) és l'objecte d'estudi d'aquesta tesi doctoral. El mencionat període constituí un marc de profundes transformacions jurídiques, socials i polítiques que possibilitaren la definitiva modernització del país i la massiva incorporació de l'esport entre els nous estils de vida dels espanyols. Des d'una perspectiva historiogràfica doncs, aquesta recerca s'apropa a la realitat del fenomen esportiu durant la transició democràtica, amb la intenció de determinar si en paral·lel a la democratització del sistema polític estatal s'esdevingué un procés de massificació esportiva a la ciutat de Barcelona. Aquest estudi presenta una estructura cronològica i temàtica, aprofundint en les actuacions entorn a les manifestacions esportives de les diferents administracions -estatal, autonòmica, provincial i municipal-i de l'associacionisme esportiu i veïnal, durant el període 1975-1982. En aquest sentit, s'observa que malgrat la reestructuració governamental estatal característica de la primera meitat de la transició democràtica (1975-1979), seguí essent l'associacionisme esportiu el principal promotor de la transformació del fenomen esportiu a la ciutat comtal. D'ençà de les eleccions municipals del 3 d'abril de 1979 i fins a les eleccions legislatives de l'octubre de 1982, l'Ajuntament de Barcelona passà a encapçalar la mencionada transformació a través de la implementació d'una diversificada política esportiva que, al seu torn, accelerà l'evolució de l'associacionisme esportiu cap a plantejaments més propers a l'esport per a tothom. Alhora, cal mencionar la intensificació del col·laboracionisme existent entre les diferents administracions i l'associacionisme esportiu i veïnal com a conseqüència de la definició de les polítiques esportives municipal, provincial i autonòmica, de l'inici del procés de candidatura per als Jocs Olímpics de 1992 i de la convergència entorn a l'afavoriment del procés de massificació esportiva a la ciutat de Barcelona. / The analysis of the evolution of the sport phenomenon in the city of Barcelona during the democratic transition (1975-1982) is the object of study of this doctoral thesis. The mentioned period constituted a frame of deep legal, social and political transformations. These changes made possible the definitive modernization of the country and the massive incorporation of the sport between the new styles of life of the Spaniards. From a historiographycal perspective then, this investigation comes near to the reality of the sport phenomenon during the democratic transition. The object of it was to determine if in parallel to the democratization of the state political system a process of sport massification in the city of Barcelona took place. This study presents a chronological and thematic structure, deepening in the performances surroundings to the sport manifestations of the different administrations -state, autonomic, provincial and local- and from the sport and neighbourhood associationism, during the period 1975-1982. In this sense, it is observed that in spite of the governmental reconstruction state characteristic of first half of the democratic transition (1975-1979), sport associationism continued being the main promoter of the sport phenomenon transformation in Barcelona. From the local elections held on 3 April 1979 and until the legislative elections -October 1982-, the Town Council happened to lead the mentioned transformation through the implementation of a diversified sports policy that, as well, accelerated the evolution of the sport associationism towards expositions nearer the sport for all. In turn, it is necessary to mention the intensification of the existing collaborationism between the different administrations and the sport and neighbourhood associationism as a result of the sport policies definition, of the beginning of the process of candidacy for the Olympic Games of 1992 and of the convergence surroundings to the process of sport massification in Barcelona. KEYWORDS: sport, sport massification, Barcelona, democratic transition.

El present treball analitza el procés de construcció turística de la destinació Barcelona, assumint una perspectiva històrica, comparativa i compromesa en una anàlisi social i alhora simbòlica del fet turístic a Barcelona. L’anàlisi se centra en la intervenció efectuada pels agents de promoció municipals succeïts al llarg del temps, destacant quines han estat les figures capdavanteres del procés de construcció de la destinació i els objectius associats al foment turístic de la ciutat de Barcelona. La tesi proposa una mirada dialèctica entorn els usos i discursos sobre el turisme produïts per les institucions de promoció al llarg de més de deu dècades, destacant en quina mesura, i de quina manera, el turisme ha servit com a instrument polític i artefacte per a la creació de capital cultural i simbòlic de la ciutat, més enllà de ser plantejat com un element inductor de canvis físics i econòmics per a Barcelona. S’assumeix, seguint a autors com Chadefaud, que el foment del turisme projecta (a través dels seus arguments i imatges) una sèrie d’ideals i expectatives que responen a un plantejament genèric i model de societat. Es destaca, entre d’altres aspectes, com el procés d’institucionalització del turisme ha comportat la construcció d’una categoria hegemònica del fet turístic a Barcelona, al mateix temps que s’analitzen les raons i mecanismes que les institucions han desenvolupat per tal de legitimar socialment l’activitat turística, atorgant-li un valor econòmic i alhora sociocultural. La relació que els organismes de promoció mantenen amb la ideologia política i les classes econòmiques dominants ha estat una constant al llarg de les dècades; de fet, una mirada estructural a l’activitat turística i a les institucions de promoció constata l’existència d’una sèrie d’hàbits que són comuns al turisme, més enllà de cada marc històric i més enllà, també, dels diversos contextos polítics. Es tracta de patrons que es reprodueixen de forma gairebé invariable, i que en qualsevol cas demostren el caràcter social i polític de l’activitat turística. Per tot això, se sustenta la tesi que l’interès polític a favor del desenvolupament turístic de Barcelona manté, al llarg de les dècades, una constant voluntat d’estructuració de la ciutat, tant en el seu aspecte econòmic com en la seva dimensió social i cultural. La investigació analitza la vida i obra de les següents institucions: Comisión de Atracción de Forasteros y Turistas (1906-1909); Sociedad de Atracción de Forasteros (1908-1936); Federació de Turisme Catalano-Balear (1932); Oficina de Turisme de Catalunya (1932-1936); Patronat de Turisme de Catalunya (1933-1935); Comissió Municipal de Festes i Turisme (1934-1936); Touring Associació de Catalunya (1935-1936); Junta Provinvial del Turismo (1941-1960); Delegación de Asuntos Generales y Turismo (1951-197?); Centr de Iniciativas y Turismo de Barcelona (1964-?); Patronat Municipal de Turisme (1981-1993); Consorci Turisme de Barcelona (des de 2010). / The present study describes the process of the touristic construction of the destination of Barcelona from a historical and comparative perspective, though also committed to a social and symbolic analysis of the touristic fact in Barcelona. The analysis focuses on the intervention of the municipal promotion agents through the years, highlighting the pioneering figures in the construction process of the destination and the objectives associated with the promotion of tourism in the city. The thesis proposes a dialectical view in the frame of the uses and speeches about tourism produced by the institutions of promotion for over ten decades, highlighting to what extent and in what way tourism has served as a political instrument and device for the creation of cultural and symbolic capital of the city, beyond being considered as an instigating element of physical and economic changes for Barcelona. It is assumed, following authors like Chadefaud, that the promotion of tourism projects (through its arguments and images) a set of ideals and expectations that respond to a general approach and a model of society. It is highlighted, among other things, how the process of institutionalization of tourism has led to the construction of a hegemonic category of the touristic fact in Barcelona, and at the same time the arguments and mechanisms that the institutions have developed to socially legitimize tourist activity are analysed, giving at the same time an economic and cultural value. The relation between the organizations of promotion and both the political ideology and the dominant economic classes has been a constant throughout the decades; in fact, a structural look at tourism and at the institutions of promotion confirms the existence of some common habits in tourism, some patterns that are reproduced beyond each historical context and beyond the different political contexts as well. Therefore, the thesis defends the argument that over the decades the political interest for the development of tourism in Barcelona has kept a constant desire to structure the city, both in its economic aspect and in its social and cultural dimension.

La tesi Cases grans. Interiors nobles a Barcelona 1739-1761 té com eix fonamental estudiar el que podem convenir en denominar "l'art de la casa", durant el període de Ferran VI, a la ciutat de Barcelona. Intenta dibuixar la configuració interna de les arquitectures particulars, percebudes aquestes sempre com espais ocupats en constant evolució, com a reflex de personalitats, gustos i modes d'una època determinada, com escenaris polièdrics d'accions, deures, desitjos i funcions, en definitiva com "obra composada". Per tant, Cases grans. Interiors nobles a Barcelona no ha pretès ser mai un estudi acabat i tancat sinó la confecció d'una sòlida trama on sustentar futures línies de recerca. Metodològicament el corpus teòric es fonamenta amb l'anàlisi d'uns vuitanta, concretament 85 inventaris post-mortem de personatges nobles per tal d'accedir a la descripció dels espais domèstics que havien ocupat. Molta rellevància han tingut en la confecció del discurs i les conclusions les notícies que ofereixen els fons familiars i patrimonials, on cal destacar les despeses domèstiques, o la relectura de documentació sobre afers sanitaris, o gremials, entre altres. Informacions, que en darrera instància van ser posades en relació a un gruix considerable d'assumptes consignats davant notari, on podem destacar la revisió de les voluntats testamentàries, els contractes matrimonials, àpoques o acords comercials La tesi s'estructura en deu capítol amb un seguit d'annexos documentals i gràfics. A banda de l'introducció que correspon al primer capítol, en el segon, s'analitzen i valoren les diferents fons documentals emprades. En el tercer, titulat Barcelona entre dos tractats de pau, hi ha una aproximació als aspectes que defineixen l'elit barcelonina i la pròpia ciutat. Perfilar la configuració dels seus interiors domèstics amb correcció sols era factible construint la imatge de la família en les múltiples vessants que la conformen, - ocupacions, llinatge, patrimoni- perquè no oblidem que la casa i el seu agençament esdevé un univers simbòlic únic i particular del món clos de la família. En el següent, Figurar, construir i habitar, la mirada es centra en dibuixar les possibles imatges de la ciutat. Per una banda, aquella puntual, que s'engalana, es transforma i s'emmascara en aconteixements importants, com pot ser l'estada d'un monarca, i la ciutat real, considerant especialment el paper de l'administració municipal. El cinquè aborda les dues tipologies de casa emprades per la noblesa, la casa gran en la ciutat i, la casa torre en l'heretat així com la seva estructura compositiva i d'organització. En L'evolució de les mentalitats. Imatges d'ornato i atrezzo, que correspon al sisè capítol es marca el panorama general i internacional dels temes vinculats amb la sociabilitat del moment i la seva correspondència en el cas barceloní. Així s'aborden temes com la creació d'una imatge artificiosa a partir de la màscara, la perruca o el maquillatge o, la posta en escena i funcions familiars, és a dir rebre a casa, el tema de l'oci i el menjar, la festa o actes com casar-se o entrar en un convent. Un cop coneguts aquests aspectes el setè capítol estableix com eren decorativament aquests interiors, quins mobles tenien, quines imatges guarnien les parets, la importància dels tèxtils per configurar ambients,etc. Articles sumptuosos: manufactures, demanda i mecanismes de producció, és on s'explica les maneres de produir i adquirir els artefactes i objectes que vestien cossos i estances, intentant establir com era la manufactura del luxe a Barcelona i l'arribada de productes estrangers. Finalment i, abans de les pertinents conclusions, s'aborda alguns casos concrets com les compres del duc de Sessa o els comptes domèstics de la família Aparici, sota el títol de Noblesa obliga. Apunts sobre les despeses de la clientela. / The main purpose of Cases grans. Interiors nobles en Barcelona 1739-1761 is the study of what we can consider "the art of the house" during the period of Fernando VI, in the city of Barcelona. This dissertation tries to draw the internal configuration of the private architectures, always conceived as living areas in constant evolution reflection of the owners, tastes and fashion of a concreted period, as polihedry stages of actions, obligations, desires and function, definitively as a "compound work"Is for this, the house, its location, contents and their arrangements, but also its activities are the theme of the present study, they were discuss from the intersection of different methodological points of view, in order to found a more complex perspective, and with the aim to built a detailed and wide map of the "fact of living" in a limited period defined by the Catalan 1700s. Besides the importance of the noble homes and in their typology of "casa gran" as a model of private architecture belonging the wealthy class, it doesnt' affect, in any rate from seeing the dwellings of the rest of the population.The methodology of the theory corpus is based in 85 inventory post-mortem from aristocratic personalities in order to have a description of the domestic spaces that were inhabited for them, the furniture that they may used, the eating habits, their activities, etc. For the elaboration of this argument and its conclusions were very important the family resources found and equity documents, the domestic expenses or the review of documentation about publish health, or guild related matters among others. Information that lately have been consider in relation to a large amount of notary official documentation, were we can highlight the revision of wills, marriage and commercial agreements.

Estudi de conjunt de la figura i l'obra de fra Agustí Eura i a l'edició crítica de la seva poesia completa. La tesi està publicada en 2 obres impreses. Les referències es localitzen a Qüern 5, refs. 1298 i 1301